Embed Size (px)
Citation preview
Butlletí de la Societat Catalana
d’Herpetologia
número 18
desembre de 2009
Societat Catalana d’Herpetologia
Barcelona
desembre 2009
Portada: Salamandra longirostris (Joger & Steinfartz, 1994) Dibuix: Edward Wade
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 3
Butlletí de la Societat Catalana
d’Herpetologia
número 18
desembre de 2009
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 4
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 5
Junta directiva de la Societat Catalana d’Herpetologia:
President Joan Maluquer Margalef
Vicepresident Pep Roca Elias
Secretari general Eduard Filella Subirà
Secretari adjunt Daniel Escoriza Boj
Tresorera Aïda Tarragó
Vocals Salvador Carranza Gil-Dolz
Joan Budó Ricart
Dani Aranda Salvachua
Albert Lozano Anglada
Joan Ferrer Riu
Xavier Rivera Mula
Dipòsit legal: B. 14.559–1993
ISSN: 0212-6648
© Societat Catalana d‟Herpetologia
Consell redactor:
Daniel Escoriza Boj
Joan Maluquer Margalef
Xavier Rivera Mula
Salvador Carranza Gil-Dolz
Eduard Filella Subirà
Aïda Tarragó
SOCIETAT CATALANA D’HERPETOLOGIA
Museu de Zoologia de Barcelona
Passeig Picasso s/n
08003-Barcelona
Correu electrònic: sch@ soccatherp.org
Plana web: http://www.soccatherp.org
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 6
TAULA DE CONTINGUTS
TAXONOMIA
Sobre la validesa del gènere Ichtyosaura Sonnini & Latreille, 1802, i noves dades
sobre les mides màximes a Ichtyosaura alpestris cyreni (Wolterstorff, 1932).
ARRIBAS, O. & RIVERA, X. ....................................................................................... 8
Aportación sobre los patrones de diseño pigmentario en Salamandra longirostris
Joger & Steinfartz, 1994, y nueva nomenclatura taxonómica. DONAIRE-BARROSO,
D.; GONZALEZ DE LA VEGA, J.P. & BARNESTEIN, J.A.M. ................................ 12
DISTRIBUCIÓ
Herpetofauna de les zones semiàrides incloses en els Espais d‟Interès Natural del sud
de la demarcació de Lleida. SANUY, D.. ..................................................................... 20
Nova localitat de Discoglossus pictus Oth,1837 (Anura; Alytidae) a la regió del golf
de Gabès (Sud de Tunísia). RIVERA, X. ..................................................................... 37
Troballa d‟una població extralimital de sargantana de Vaucher Podarcis vaucheri
(Boulenger, 1905) a Almeria (sud-est de la península Ibèrica). RIVERA, X.; SIMÓN,
J.G. & ARRIBAS, O. .................................................................................................... 39
Troballa d'un exemplar de Lissotriton boscai (Lataste, 1879) a Navarra. RIVERA, X.
& ARRIBAS, O. ............................................................................................................ 41
Aportacions sobre la distribució altitudinal de Chalcides bedriagai (Boscá, 1880) al
massís de Penyagolosa (Castelló) i el poblament herpetològic del vessant nord del
massís. MALUQUER-MARGALEF, J.; ESCORIZA, D. & LOZANO, A. ................. 44
Apunts sobre la distribució altitudinal de Chalcides striatus (Cuvier, 1826) a la serra
de Comiols. MALUQUER-MARGALEF, J.. ............................................................... 51
Biogeography of the White-Bellied Carpet Viper Echis leucogaster Roman, 1972 in
Morocco, a study combining mitochondrial DNA data and ecological niche modeling.
ESCORIZA, D.; METALLINOU, M.; DONAIRE-BARROSO, D.; AMAT, F. &
CARRANZA, S. ............................................................................................................ 57
Rècord altitudinal de Pelodytes punctatus (Daudin, 1802) a Catalunya i a la península
Ibèrica. GUIXÉ, D.; MALUQUER-MARGALEF, J. & CAMPRODON, J. ............... 71
Recull bibliogràfic sobre Testudo marginata (Schoepff, 1793) a l´illa de Sardenya.
ARIAS, J. . ..................................................................................................................... 74
Troballa de Lissotriton helveticus (Razoumowsky, 1789) a l'Albera (Alt Empordà,
Catalunya). FERRER, J. ................................................................................................ 83
CONSERVACIÓ
Estat de les poblacions del gripau d‟esperons Pelobates cultripes (Cuvier, 1829) a
l´àmbit metropolità de Barcelona i la seva àrea d‟influència. RIVERA, X.;
MALUQUER-MARGALEF, J. & AMAT, F. .............................................................. 86
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 7
BIOLOGIA I ECOLOGIA
Predació de Triturus marmoratus (Latreille, 1800) sobre un juvenil de Lissotriton
helveticus (Razoumowsky, 1789). RIVERA, X. & ARRIBAS, O. ............................. 96
Observació d‟un cas de necrofàgia a Salamandra salamandra terrestris Eiselt, 1958,
al massís del Canigó. ESCORIZA, D. .......................................................................... 98
Intento de predación de Natrix maura (Linnaeus, 1758) sobre un ejemplar de Timon
lepidus (Daudin, 1802) PERPIÑÁN, D. ..................................................................... 100
Longitud excepcional i comentaris sobre la conducta antipredatòria a Triturus
marmoratus (Latreille, 1800). ARRIBAS, O. & RIVERA, X. .................................. 103
Avantatges tèrmics de l´hàbitat antròpic sobre el cicle d‟activitat del dragó comú
Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758). RIVERA, X. & ARRIBAS, O. ................ 108
Aportacions sobre l´estudi de l´alimentació de la tortuga mediterrània Testudo
hermanni hermanni (Gmelin, 1789) a la serra de l´Albera (Catalunya). BUDÓ, J.;
CAPALLERAS, X.; FÈLIX, J. & FONT, J. ................................................................................... 111
ANATOMIA I MORFOLOGIA
Nou cas de Pleurodeles waltl Michaelles, 1830 (Caudata; Salamandridae) albí, a
Tortosa (Baix Ebre - Catalunya). GUILLEM, G.; GÓMEZ, D. & ROIG. J. ............................... 118
Descripció de coloració anòmala en el tritó verd Triturus marmoratus (Latreille,
1800) a Taradell (Osona, Catalunya). MORENO, D.; FERNANDEZ, D. & ARANDA, D. ............ 121
ANNEX D’IMATGES EN COLOR ............................................................................................. 123
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 8
TAXONOMIA
Sobre la validesa del gènere Ichthyosaura Sonnini &
Latreille, 1802 i noves dades sobre les mides màximes a
Ichthyosaura alpestris cyreni (Wolterstorff, 1932)
Oscar Arribas1 & Xavier Rivera2 1Av. Francesc Cambó 83. 08003 Barcelona. [email protected]
2Societat Catalana d'Herpetologia, Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n 08003 Barcelona.
Paraules clau: Ichthyosaura alpestris cyreni; Mesotriton; Triturus; tritó alpí;
Navarra.
Key words: Ichthyosaura alpestris cyreni; Mesotriton; Triturus; alpine newt;
Navarra.
Resum: S‟argumenta la validesa del gènere Ichthyosaura Sonnini & Latreille 1802.
No es pot asegurar la única autoria del tàxon i, a més, la publicació original, una
vegada corregida la data del calendari revolucionari francès resulta ser del 1802 no
1801; d‟aquesta manera el tritó alpí queda com Ichthyosaura alpestris (Laurenti,
1768).
Es dóna a conèixer la troballa d‟un exemplar femella de tritó alpí ibèric
Ichthyosaura alpestris cyreni (Wolterstorff, 1932), de mida molt gran (112 mm),
trobat al vessant navarrès de la serra d‟Aralar.
Abstract: Validity of genus Ichthyosaura Sonnini & Latreille is argumented. It
cannot be assured the unique authorship of the genus, and, moreover, publication,
after correction of the Frech Revolutionary calendar, results to be in 1802 not 1801.
Thus the name of the iberian populations of the Alpine Newt is Ichthyosaura
alpestris cyreni (Wolterstorff, 1932).
The finding of a very big female (112 mm) of Ichthyosaura alpestris (Laurenti,
1768) in the Navarrese slopes of the Sierra de Aralar is described.
El tritó alpí ha estat durant molt de temps inclòs dins el gènere Triturus
Rafinesque, 1815, però diferents estudis filogenètics (Titus & Larson,
1995; Zajc et al., 1999; Steinfartz et al., 2002; Larson et al., 2003) han
demostrat que aquest era un gènere no natural, per ser parafilètic, Això va
donar peu a reclassificar les espècies de l‟antic gènere Triturus en quatre
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 9
gèneres diferents: Triturus, Lissotriton, Ommatotriton i els tritons alpins,
que queden dins un gènere monoespecific, Mesotriton Bolkay, 1927, tal i
com assenyalen García-París et al., 2004, mentre que recentment
Speybroeck & Crochet, 2007, indiquen que el nom gèneric preferent ha
d‟esser Ichthyosaura Sonnini & Latreille, 1801.
Recentment (Llorente et al., 2009) han dictaminat que el nom
Ichthyosaura no és vàlid per al tritó alpí, alhora que s‟ha canviat la seva
autoria. En realitat, sols el segon argument sembla ser correcte.
Per una banda, Llorente et al. argumenten que Sonnini no és l‟autor del
tàxon sino solament l‟editor. Si bé és cert que la contribució de Sonnini a
l‟obra és molt minça, era un fet reconegut fins ara que justament la part
de salamandres d‟aquesta obra va ser escrita per Sonnini, i no per
Latreille. Adler (1989) diu: "In 1801 [Latreille] co-authored the four
volume Histoire Naturelle des Reptiles," i “Sonnini wrote only the section
on salamanders and the peliminary discours..”. De fet, Sonnini &
Latreille van escriure en l‟”Advertissement” (vol. 1) que la seva historia
natural era l‟obra conjunta d‟ells, afegint que Sonnini era autor solament
de la part de salamandres i el “Discours préliminaire”, mentre que
Latreille va escriure la resta. No obstant, a Daudin (vol. 8, p. 265) trobem
la informació que Latreille va ser autor de les “Additions“ al vol. 4,
especialment, amb Ichthyosaura (tot i ser un salamàndrid), però aquí
utilitza tant les expressions “je” (jo, primera persona del singular) com
“nous” (primera persona del plural) i per això no es pot assegurar
unívocament la seva autoria única (Crochet, com. pers. i obs. pròpies a
l‟obra esmentada).
En quant a la data, encara que hi havien dubtes pel desfasament del
calendari revolucionari francès i l‟actual, sembla que el llibre va ser
presentat el dia 23 Thermidor, An X (11 d‟Agost del 1802), així que la
data és, sense dubte, 1802 (Harper, 1940) i no 1801 com s‟havia suposat
fins ara (Schmidtler, 2007; Llorente et al., 2009). Per tant, la solució més
ajustada a la realitat fóra tractar el gènere en coautoria, i amb data del
1802: Ichthyosaura Sonnini & Latreille, 1802.
En quant a la validesa actual del nom, l‟article invocat per Llorente et al.
(2009) no invalida Ichthyosaura ja que per fer-ho s‟han de complir a la
vegada els dos subarticles del Codi Internacional de Nomenclatura
Zoològica (CINZ) que fan referència a aquesta qüestió. Mentre que,
efectivament, Ichthyosaura no s‟havia utilitzat des d‟abans de 1898
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 10
(però, d‟altra banda, el mateix podríem dir de Lissotriton Bell, 1839 i
d‟altres), l‟altre subarticle no el compleix el seu sinònim més recent,
Mesotriton, ja que no ha estat utilitzat almenys en 25 obres per un mínim
de deu autors durant els darrers 50 anys, i durant un període no inferior a
deu anys, tal i com estableix l‟article 23.9.1.2 del CINZ. Així doncs, el
nom vàlid per al tritó alpí ibèric és Ichthyosaura alpestris cyreni
(Wolterstorff, 1932).
La descripció original d‟Ichthyosaura es troba reproduida facsímil a la
figura 10 de l‟article d‟Schmidtler (2007), mentre que l‟obra de Sonnini i
Latreille es possible que es trobi fins i tot traduida al castellà dins de les
col·leccions genèricament anomenades “Buffons” amb nombroses
edicions, almenys fins al 1858, editades sobretot a Madrid i Barcelona,
encara que no hem pogut localitzar els apèndixs dintre d‟un parell d‟elles
consultades per nosaltres.
En quant al segon tema del que tracta el present escrit, els tritons alpins
més grans no solen mesurar més de 100 mm de longitud total, però al
centre d‟Europa les femelles més grans d‟Ichthyosaura alpestris alpestris
han arribat ocasional-ment fins els 122 mm de longitud total (Breuil,
1986) i la forma grega I. a. veluchiensis (Wolterstorff, 1935) també pot
arribar a mides similars.
A la península Ibèrica els mascles d‟Ichthyosaura alpestris cyreni
(Wolterstorff, 1932) arriben fins als 84 mm i les femelles fins als 94 mm
de longitud total (Salvador & García-París, 2001), tot i que puntualment
s‟han trobat animals de mida superior; els més grans coneguts són dues
femelles de 115 mm i 114 mm de longitud total, procedents de Fuentes
Carrionas (Palència) (Arribas, 2008). Els altres exemplars més grans
coneguts són una femella de Queveda (Cantabria) (Castroviejo &
Salvador, 1971) de 103 mm de longitud total i una altra femella de la
serra d‟Urbasa (Navarra) de 102 mm de longitud total (Vega et al. 1981).
El dia 3 d‟agost de l‟any 2008, en una sortida a la Serra d‟Aralar, en una
bassa a peu de la carretera que surt de Lekunberri al Santuari de San
Miguel, al municipi del Valle de Larraun (Navarra) UTM 31T WN85, en
un ambient de fageda, vam observar diverses larves d‟Alytes obstetricans,
Salamandra salamandra, Lissotriton helveticus i d‟Ichthyosaura
alpestris, així com adults de Rana temporaria, Lissotriton helveticus i
d‟Ichthyosaura alpestris. D‟aquesta darrera espècie, un exemplar
destacava per la seva mida: era una femella de 112 mm de longitud total;
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 11
60 mm de longitud del musell fins la cloaca i 52 mm de longitud de la cua
(vegeu la Figura 1 de l‟annex d‟imatges pàg. 125). Aquesta femella
resulta ser una de les més grans observades fins ara per a la subespècie
ibèrica d‟aquest tritó I. alpestris cyreni, sols superada per les dues
femelles citades de Fuentes Carrionas (Palència) per Arribas (2008).
Referències:
ADLER,, K. (1989): Contributions to the History of Herpetology. SSAR. 202 pp.
ARRIBAS, O. (2008): Neotenia y longitud excepcional en Mesotriton alpestris de Fuentes
Carrionas (Palencia). Bol. Asoc. Herpetol. Esp. 19: 23-24.
BREUIL, M. (1986): Biologie et différenciation génétique des populations du triton
alpestre (Triturus alpestris) (Amphibia, Caudata) dans le sud-est de la France et en
Italie. Thèse de Doctorat de troisième cycle, Univ. De Paris-sud: 192p.
CASTROVIEJO, J. & SALVADOR, A. (1971): Nuevos datos sobre la distribución de
Triturus alpestris en España. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia
Natural (Biol.) 69: 189-201.
GARCÍA-PARÍS, M.; MONTORI, A. & HERRERO, P. (2004): Amphibia, Lissanphibia.
In: Fauna Ibérica. Vol.: 24 . Ramos M.A. et al. (Eds.). Mus. Nac. CC. NN. CSIC.
Madrid. 640p.
HARPER, F., (1940): Some works of Bartram, Daudin, Latreille and Sonnini, and their
Bearing upon North American Herpetological Nomenclature. The American
Midland Naturalist, Notre Dame, 23 (3): 692 – 723
LARSON, A.; WEISROCK, D.W. & KOZAK, K.H. (2003): Phylogenetic systematics of
salamanders (Amphibia: Urodela), a review. In: Sever, D.M., ed. Reproductive
biology and phylogeny of Urodela Amphibia. Enfield, New Hampshire: Science
Publishers, Inc., 31-108.
LLORENTE et al. (2009): Lista patrón de los anfibios y reptiles de España | Enero 2009.
http://www.herpetologica.org/nueva_lista_patron_2009.pdf
SALVADOR, A. & GARCÍA-PARÍS, M. (2001): Anfibios Españoles. Ed.: Esfagnos.
España.
SCHMIDTLER, J. F. (2007): Die Wurzeln einer bayrischen Herpetofaunistik im 18. Und
beginnenden 19. Jahrhundert. Zeitschrift für Feldherpetologie 14: 93–119.
SONNINI, C. S. & LATREILLE, P. A. (1801): Histoire naturelle des reptiles. Tome IV.
Additions. Paris (Déterville).
SPEYBROECK, J. & CROCHET, P.A. (2007): Species list of the European Herpetofauna
–a tentative update. Podarcis 8 (1/2): 8-34.
STEINFARTZ, S.; WOOK HWANG, U.; TAUTZ, D.; ÖZ, M. & VEITH, M. (2002):
Molecular phylogeny of the salamandrid genus Neurergus: evidence for an
intrageneric switch of reproductive biology. Amphibia-Reptilia 23: 419-431.
TITUS, T.A. & LARSON, A. (1995): A Molecular phylogenetic perpective on the
evolutionary of the salamander family Salamandridae. Sistematic Biology 44: 125-
151.
VEGA, A.; ESCALA, M.C. & RODRIGUEZ ARBEOLA, A. (1981): Ampliación de la
distribución de Triturus alpestris en la Península Ibérica. Munibe 33. 113-114.
ZAJC, I. & ARNTZEN, J.W. (1999): Phylogenetic relationships of the European newts
(genus Triturus) tested with mitochondrial DNA sequence data. Contributions to
Zoology, 68 (2) 73-81.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 12
Aportación sobre los patrones de diseño pigmentario en
Salamandra longirostris Joger & Steinfartz, 1994, y nueva
nomenclatura taxonómica
David Donaire Barroso1, Juan Pablo González de la Vega
2 & Juan A. M.
Barnestein3
1C/ Mar Egeo nº 7. 11407. Jerez de la Frontera (Cádiz). [email protected]
2Apartado de correos nº: 1209. 21080 – Huelva. [email protected]
Paraules clau: Andalusia; Espanya; patrons de coloració; punts vermells;
Salamandra longirostris.
Palabras clave: Andalucía; España; patrones de coloración; puntos rojos;
Salamandra longirostris.
Key Words: Colour pattern, red dots, Salamandra longirostris, Andalusia, Spain.
Resum: S‟han revisat per aquesta nota els patrons habituals en la coloració de
Salamandra longirostris Joger & Steinfartz, 1994, els dissenys dorsals, laterals i
ventrals, així com la forma i disposició de les taques grogues. I s‟ha observat per
primera vegada dos casos que presentaven coloració inusual amb taques vermelles
entre les taques grogues habituals.
Resumen: Para esta nota han sido revisados los patrones en la coloración de
Salamandra longirostris Joger & Steinfartz, 1994, los diseños dorsales, laterales y
ventrales, así como la forma y disposición de las manchas amarillas. Y se ha
observado por primera vez dos casos que presentaban coloración inusual con
manchas rojas entre las manchas amarillas habituales.
Abstract: In this note we describe the usual coloration pattern of Salamandra
longirostris Joger & Steinfartz, 1994. It has been observed for the first time two
cases with unusual coloration, in which red spots were placed between the usual
yellow spots. We also confirm the validity of the new taxa Salamandra
longirostris, well differentiated from S. salamandra.
Consideraciones taxonómicas
Salamandra salamandra longirostris no fue descrita hasta 1994 por Joger
& Steinfartz para la serranía de Ronda. Su taxonomía no esta
completamente aclarada pues aunque ya en 1998 García-Paris et al,
sugieren su estado especifico: “El presente nivel de diferenciación
mitocondrial y morfológico de S. s. longirostris, y su aislamiento
geográfico, son consistentes con el estatus de especie” (traducción literal
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 13
del ingles), curiosamente nunca la llegan a elevar a especie ni en García-
Paris et al (2003) hasta la fecha no ha sido considerada por estos u otros
autores como especie, siendo tan solo en un trabajo reciente cuando
Dubois & Raffaelli (2009) elevan S. s. longirostis a especie usando un
razonamiento, a nuestro parecer equivocado, pues lo basan en decir que:
“es una población aislada antigua considerada basal a otras Salamandra y
cercana a las salamandras del norte de África, de las que esta separada de
estas por el estrecho de Gibraltar y por lo tanto merece ser reconocida
como especie” (traducción del inglés).
Este razonamiento resulta equivocado pues el complejo S. algira no
guarda relación próxima a S. longirostris como se sugirió en García-París
et al., (2003) o Blanco et al. (1995), estando esta cuestión zanjada en
Donaire–Barroso & Bogaerts, 2003, Escoriza et al. 2006.
Por su aislamiento geográfico (datos propios del atlas herpetológico
andaluz, véase mapa), la presencia de barrea bioclimática actual con
respecto a las poblaciones más cercanas de Salamandra salamandra
morenica (Joger & Steinfartz, 1994) (ver Pobee , 2007) junto a ser
filogenéticamente un clado muy diferenciado, en torno a un 5,1-5,7%
para el citocromo b (García Paris et al. 1998) o hasta un 6,3% (García-
París et al. 2003), y basal respecto al resto de salamandras comunes de la
península Ibérica (García-Paris et al. 2003; Escoriza et al, 2006) y
finalmente por la fácil distinción morfológica de los adultos respecto a
cualquier otra especie del genero Salamandra (datos expuestos a
continuación, en este mismo trabajo), consideramos a este taxón como
una especie válida, y recomendamos el nombre común salamandra
penibética por ser la región donde habita.
Patrones pigmentarios habituales
Actualmente son pocos los datos publicados sobre los patrones pigmen-
tarios propios de esta especie; Barbadillo (1987) presenta quizás la
primera ilustración de un ejemplar; Joger & Steinfartz (1994) describen
vagamente la coloración de esta especie: ”con manchas amarillo limón
sin color rojo”. Mientras que Blanco et al. (1995) para Cádiz las
describen como “animales de colorido inconfundible con manchas
amarillas de variados contornos y diseños sobre un fondo negro
brillante”.
Es en Montori y Herrero (2004) donde se da una descripción mas
acertada de la especie pero no lo suficientemente discriminante para con
otras especies del género.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 14
Durante el período 1989 a 1999, fueron realizadas diversas prospecciones
al hábitat natural de esta salamandra, observándose más de 60 ejemplares
en diversas localidades de Cádiz y Málaga pertenecientes a las
cuadrículas UTM (10x10 km) de zona 30S: TF33; TF64; TF71; TF74;
TF75; TF80; TF82; TF86; TF88; TF91; TF94; TF98 y UF26, y de las que
de algunos casos se tomaron datos biométricos y fotografías, también han
sido revisados los ejemplares adultos de la colección herpetológica de la
Estación Biológica Doñana (Sevilla) y Museo de Zoología de Barcelona.
En esta nota y tras las observaciones de campo de numerosos animales,
coincidimos en afirmar que S. longirostris no tiene generalmente
manchas rojas y observamos que presenta un patrón de coloración
constante, que combinado junto a su morfología (robustez y narina
puntiaguda) la diferencia claramente de cualquier otra subespecie de las
especies “hermanas” Salamandra salamandra o Salamandra
infraimmaculata y de la vecina Salamandra (algira) tingitana.
- Diseño dorsal:
La cabeza presenta habitualmente tres pares de manchas amarillas
simétricas en parpado, parótida y base de mandíbula superior (véase en
Lámina I Figs. 1 y 3; Lámina II Figs. 1, 2, 3, 4; Lámina III).
En las extremidades, la mayoría de las veces hay una mancha amarilla en
la zona proximal y otra en la distal, resultando generalmente 8 manchas
(véase en Lámina I Figs. 1 y 3; Lámina II Figs.1, 2, 3, 4; Lámina III).
El cuerpo y cola son negros con manchas amarillas de contornos
irregulares, pero en la forma estas manchas tienden a ser cuadrangulares
(casi nunca circulares), y se distribuyen por lo general bilateralmente en
dos bandas longitudinales imaginarias. Estas manchas parecen adoptar
una forma incluso más cuadrangular, al estar enmarcadas entre los surcos
costales (véase en Lámina I Figs.: 1 y 3; Lámina II Figs.1, 2, 3, 4).
Cabe decir que de entre todas las subespecies de Salamandra salamandra
el patrón de coloración dorsal de S. longirostris se parece al de las
poblaciones madrileñas de S. s. almanzoris (Lámina II Fig.1) y excep-
cionalmente el patrón puede variar hasta recordar diseños propios de S. s.
crespoi (Lámina II Fig. 4) o S. s. europea (= S. s. terrestris) de las
poblaciones pirenaicas (Lámina II Fig. 2).
- Diseño lateral (n= 22):
Los flancos suelen tener manchas amarillas (90%) más pequeñas que en
el dorso (Lámina I fig.3) siendo en ocasiones un fino y abundante
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 15
punteado de color blancuzco que puede llegar a extenderse por la región
ventral.
- Diseño ventral (n= 22):
Región ventral de color gris plomizo generalmente sin manchas amarillas
(81,8%) y estas aparecen de forma aislada (18,2%) (véase Lámina I Fig.
2) pero nunca en la gorja (100%) como si suele ocurrir en S. s. morenica,
S. s. crespoi y S. s. gallaica.
No obstante en la región gular aparecen unas características manchas
amarillas (59%) que discurren dibujando el contorno maxilar inferior
(Lámina I Fig. 2), siendo este patrón exclusivo de esta especie.
Además, en ocasiones puede presentar un fino punteado de blancuzco a
amarillento (59%) difuminado por las zonas próximas a los costados e
incluso la gorja.
- Talla:
Estas salamandras además de ser muy corpulentas pueden alcanzar tallas
considerables siendo la máxima registrada por nosotros una hembra de
longitud total 22,7 cm procedente de la localidad de Sotogrande (UTM:
30S TF91).
Descripción de dos casos de coloración inusual en la salamandra
penibética
El 22-04-1997 en la cuadrícula UTM: 30S TF94, en el término municipal
de Gaucín (Málaga), se localizó bajo una piedra próxima a una fuente, un
macho adulto de 20 cm de longitud total que presentaba cuatro manchas
rojas, dos motas rojas en el vientre y otras dos rojo-granate bordeando a
manchas amarillas caudales. Si bien las manchas son pequeñas y poco
apreciables (Lámina I Fig.: 2 y 3) este hallazgo nos sorprendió por ser el
primer caso conocido en la especie y por recordarnos el cromatismo y la
disposición a la presente en la especie vecina S. s. morenica.
Posteriormente el 05-01-1998 en la cuadrícula UTM: 30S TF86, en el
término municipal de Ubrique, liberamos de una alberca una hembra de
18,5 cm de longitud total, con manchas rojas en el vientre de pequeño
tamaño y número bordeadas por la coloración blancuzca propia del
costado.
Estos hallazgos resultan excepcionales, ya que por regla general esta
especie no presenta manchas rojas y jamás se ha observado ningún
ejemplar con manchas rojas de gran extensión como ocurre en algunas
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 16
subespecies de la salamandra común (Salamandra salamandra morenica
y complejo Salamandra s. gallaica, especialmente) que incluyen
habitualmente manchas rojo-granates, junto a las manchas amarillas
(García-París, 1985; González de la Vega, 1988; Bas & Gasser, 1994;
Rivera, 1999), de la misma manera, algunas poblaciones del complejo
Salamandra algira (Bogaerts y Donaire-Barroso, 2003) también presen-
tan manchas rojas aunque de otro cromatismo.
No hay que confundir esta particularidad del patrón pigmentario, con las
salamandras comunes que padecen eritrismo (anomalía pigmentaria de
carácter hereditario recesivo) ver Rivera et al. (1995).
Referencias
BARBADILLO, L. J. (1987): La guía de Incafo de los Anfibios y Reptiles de la Península
Ibérica, islas Baleares y Canarias. Incafo S. A. Madrid. 694pp.
BAS, S. & GASSER, F. (1994): Polytypism of Salamandra (s. l.) in northwestern Iberia.
Mertensiella, 4: 41-74.
BLANCO, J.M.; MÁRQUEZ, A; SÁEZ, J; SÁNCHEZ, B & SÁNCHEZ, I. (1995):
Anfibios y reptiles de la provincia de Cádiz. Junta de Andalucía, Consejería de
Medio Ambiente. 115pp.
BOGAERTS, S.; & DONAIRE-BARROSO, D. (2003): Sobre el politipismo en
Salamandra algira Bedriaga, 1883. Boletín Asociación Herpetologíca. Española.
14 (1-2): 47-51.
DONAIRE-BARROSO, D. & BOGAERTS, S. (2003). A new subspecies of Salamandra
algira from northern Morocco. Pod@rcis 4(3): 84-100.
DUBOIS, A. & RAFFAELLI, J.(2009): A new ergotaxonomy of the family
Salamandridae Goldfuss,1820 (Amphibia, urodela) Alytes Vol.26, Nº1-4.
ESCORIZA, D.; COMAS, M.M.; DONAIRE, D. & CARRANZA, S. (2006): Rediscovery
of Salamandra algira Bedriaga,1833 from the Beni Snassen massif (Morocco)and
phylogenetic relationships of North African Salamandra.
GARCÍA-PARÍS, M. (1985): Los anfibios de España. Ministerio de Agricultura Pesca y
Alimentación. Madrid. 287 pp.
GARCÍA-PARÍS, M.; ALCOBENDAS, M. Y ALBERCH, P.(1998): Influence of the
Guadalquivir River Basin on Mitochondrial DNA Evolution of Salamandra
salamandra (Caudata: Salamandridae) from Southern Spain. Copeia,Vol.1998,
No.1. pp173-176.
GARCÍA-PARÍS, M.; ALCOBENDAS, M.; BUCKLEY, D.; & WAKE, D.B. (2003):
Dispersal of viviparity across contact zones in Iberian populations of fire
salamanders (salamandra) inferred from discordance of genetic and morphological
traits. Evolution, 57(1):129-143
GONZÁLEZ DE LA VEGA, J.P. (1988): Anfibios y reptiles de la provincia de Huelva.
González de la Vega Editor. Huelva 238pp.
JOGER, U. & STEINFARTZ, S. (1994): Zur subspezifischen gliederung der
subdiberisschen feuersalamander. Abh. Ver. Naturkde. Vogesch. Maddeburg, 17:
83-98.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 17
MONTORI, A. & HERRERO, P.(2004): Caudata in: Amphibia Lissamphibia. Garcia-
París, Montori, A. y Herrero, P. Fauna Ibérica Vol.24. Ramos M. A. et al (Eds.)
Museo Nacional de Ciencias Naturales, C.S.I.C. Madrid.43-275.
POBEE, L.S. (2007): Modeling the Probability of Occurrence of Salamandra salamandra
in relation to Environmental Parameters: A case study of Andalusia, Southern
Spain. ITC International institute for Geo-Information Science and Earth
Observation, Enschede, The Netherlands. GEM thesis number.2007-03
RIVERA, X.; & SIMÓN, J. G. (1999): Diseños en la coloración dorsal de Salamandra
salamandra (Linnaeus, 1758), de una población de Badalona (Cataluña). Butll. Soc.
Cat. Herp. 14: 70-77.
RIVERA, J.; SIMÓN, J.G.; VILAGROSA, A. & FONOLL, R. (1995): Datos sobre la
presencia de salamandras (Salamandra salamandra L., 1758) de manchas rojo
anaranjadas en la península Ibérica. Bol. Asoc. Herpetol. Esp.. 5: 25-27
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 18
Lámina I: Fig: 1, 2 y 3: Aspecto dorsal, ventral y lateral (respectivamente) de un
ejemplar de Salamandra longirostris (macho L.T.: 20 cm) procedente de Gaucin
(Málaga). Dibujos realizados por Edward Wade.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 19
Lámina II: Fig: 1, 2, 3 y 4 (ordenados de izquierda a derecha): Aspecto dorsal de
cuatro ejemplares de Salamandra longirostris de Los Barrios (Cádiz), nº: 1
(subadulto); 2 (macho L.T.: 22,5 cm); 3 (macho L.T.: 23 cm) y 4 (hembra L.T.:
22,5 cm.). Dibujos realizados por Edward Wade.
Lámina III: Recién metamorfoseado de Cortes de la Frontera (Málaga). Dibujo
realizado por Edward Wade.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 20
DISTRIBUCIÓ
Herpetofauna de les zones semiàrides incloses en els Espais
d’Interès Natural del sud de la demarcació de Lleida
Delfí Sanuy Castells Departament de Producció Animal. ETSEA, Universitat de Lleida. [email protected]
Paraules clau: Herpetologia; distribució; zones semiàrides; EIN; Lleida.
Key words: Herpetology; distribution; semi-arid zones; EIN; Lleida.
Resum: En el marc dels àmbits inclosos en el Pla d‟Espais d'Interès Natural (PEIN)
del sud de la demarcació de Lleida es presenten les espècies herpetològiques
localitzades en els darrers anys. Es tracta d‟un total de 8 espais que s‟estenen des de
les zones semiàrides de la plana de Lleida fins els matollars i bosquines
mediterrànies continentals, a les portes de les serres exteriors prepirinenques. Un
dels espais (Utxesa) es correspon amb una zona humida artificial, causada per un
embassament. Per a cadascun dels espais estudiats s‟assenyala la presència de les
diferents espècies d‟hèrptils en les respectives quadrícules UTM 10x10, així com la
data d‟observació. S‟ha trobat un total de 23 espècies en els diferents hàbitats
mostrejats.
Abstract: Under the so-called PEIN (Natural Interest Sites Plan, declared by the
catalan government) a in the south of the of Lleida demarcation (NE Iberian
Peninsula) the herpetological species observed in recent years are shown. There are
a total of 8 protected areas sampled, all belonging to the semi-arid continental
scrubland region, below the first slopes of the pre-Pyrenees.. In one of these areas
there is a wetland with a reservoir. For all the areas sampled the data of
localization, in UTM 10x10 sq. Km, and date of observation of the different species
is given. A total of 23 species have been found in the different habitats visited.
Introducció
Des de principis dels anys 90 Catalunya compta amb una sèrie d‟espais
protegits per la llei [Decret 328/92, pel qual s‟aprova el Pla d‟Espais
d‟Interès Natural, (PEIN)] i coneguts amb el nom EIN, sigles
corresponents a espais d‟interès natural. Aquests espais, en un nombre
aproximat de 150, es troben distribuïts per tota la geografia catalana. Tots
ells haurien de tenir una delimitació definitiva i unes figures de gestió i
una normativa detallada que els protegissin, però encara avui dia molts
d‟ells manquen del corresponent Pla especial. Per tant aquests paratges
protegits es troben, ara per ara i en molts casos, desprotegits.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 21
D‟aquests espais ens interessen per al present estudi els situats en zones
seques o també anomenades semiàrides o estèpiques, i serien la
continuació, a Catalunya, d‟altres zones de la Depressió de l‟Ebre amb un
marcat caràcter continental, com els Monegros. Aquestes zones són molt
poc conegudes i encara menys estudiades, almenys des del punt de vista
faunístic. Es tracta, doncs, d‟un estudi faunístic pioner sobre la fauna
vertebrada de diverses zones àrides de la vall de l‟Ebre.
No hi ha pràcticament dades herpetològiques publicades d‟aquetes zones;
només darrerament el llibre Vertebrats de les Terres de Lleida (Carretero
et al. 2006) dóna la distribució general per les comarques lleidatanes.
Anteriorment, a nivell català, hi havia el llibre de Vives-Balaña de 1983
(Els amfibis i els rèptils de Catalunya), la Història Natural dels Països
Catalans de 1987 (Gosalvez et al.) i l‟Atles dels Amfibis i Rèptils de
Catalunya i Andorra del 1995 (Llorente et al). Estudis específics de
distribucions han estat fets per Maluquer-Margalef (1983 i 1984) i
Maluquer-Margalef i Arribas (1996).
Característiques del medi físic (clima i vegetació)
Els vuit espais estèpics inclosos en el PEIN es troben situats en la
Depressió Central Catalana –part oriental de la depressió de l‟Ebre–,
concretament a l‟àrea meridional de Lleida (Taula 2), on comprenen part
de les comarques de la Noguera (Serra Llarga), l‟Urgell (Serra de
Bellmunt), el Segrià (Utxesa, Erms d‟Aitona, Tossals de Montmaneu), les
Garrigues (Tossals de Torregrossa, Els Bessons) i conjuntament aquestes
dues últimes comarques (Mas de Melons).
El clima de la Depressió de l‟Ebre es pot definir com de tipus mediterrani
continental, caracteritzat per unes temperatures amb una notable
oscil·lació estiu/hivern i per la baixa pluviometria anual; evidentment,
tots els espais estèpics estudiats el comparteixen.
La temperatura mitjana anual dels observatoris meteorològics de la zona
varia entre els 13 i els 16ºC, essent gener el mes més fred, amb
temperatures mitjanes mensuals d‟uns 4-5ºC, temperatures mitjanes de les
mínimes absolutes entre -7 i -3ºC. El mes de juliol és el més càlid, amb
temperatures mitjanes mensuals d‟uns 25ºC i una mitjana de les màximes
absolutes entre 35 i 40ºC. En referència a les precipitacions, la mitjana
anual varia entre 350 i 400 mm, presentant dos màxims de precipitacions,
un a l‟abril-maig (juny) i l‟altre, normalment una mica inferior, al
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 22
setembre-octubre. Pràcticament tots els mesos presenten una variació
interanual molt gran, particularment durant la primavera. En referència a
l‟evapotranspiració potencial, calculada segons el mètode de
Thornthwaite, els seus valors oscil·len entre els 750 i 870 mm anuals.
Les dades dels observatoris de Soses i Seròs es poden considerar
representatius dels espais dels Erms d‟Aitona, Tossals de Montmeneu i
Utxesa. En aquests la temperatura mitja anual és alta (36,8ºC i 38,9ºC),
com també ho és la temperatura mitja de les màximes del mes més càlid
(31,3ºC i 32,9ºC). La temperatura mitjana de les mínimes del mes més
fred també és relativament elevada (1,3 i 1ºC). La pluviometria mitjana
anual és de 348 i 388 mm, respectivament.
Les dades de l‟observatori de Les Borges Blanques es poden considerar
representatives dels espais de Mas de Melons i dels Tossals de
Torregrossa; en canvi, no són massa representatives del clima de l‟espai
d‟Els Bessons, pel que fa a les temperatures, a causa de la diferència
d‟altituds (427 m a les Borges, i per sobre dels 500 m la major part d‟Els
Bessons), però són les més properes a aquest espai. La temperatura
mitjana anual és de 19,4ºC; la temperatura mitjana de les màximes del
mes més càlid és de 33,6ºC i la temperatura mitjana de les mínimes del
mes més fred és de 0,3ºC. La pluviometria mitjana anual es situa en els
427 mm.
Les dades dels observatoris d‟Alfarràs i Balaguer es poden considerar
representatius dels espais de la Serra Llarga i de la Serra de Bellmunt. En
aquests espais la temperatura mitjana anual també és alta (17,7ºC), igual
que la temperatura mitja de les màximes del mes més càlid (31,3 i
32,4ºC). La temperatura mitja de les mínimes del mes més fred, en canvi,
ja és més baixa (0,1 i 0,4ºC). La pluviometria mitjana anual és de 413 i
417 mm, respectivament. Del conjunt d‟aquestes dades cal destacar
l‟elevada temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred dels
observatoris de Soses i Seròs, probablement com a conseqüència de la
menor importància de les boires hivernals en aquestes zones, en
comparació amb la plana interior. També és remarcable la baixa
pluviometria mitjana d‟aquestes estacions.
Les dades de l‟observatori de Les Borges Blanques ja són característiques
de les terres de la Depressió sotmeses a les contínues boires hivernals. És
remarcable també l‟increment de precipitacions respecte a la zona de
Soses-Seròs. Aquestes característiques climàtiques expliquen l‟absència
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 23
de comunitats termòfiles en els espais de Mas de Melons i Tossals de
Torregrossa.
La vegetació correspon al domini del carrascar, modificat per l‟acció
humana, que l‟ha transformat en conreus de cereals de secà i ametllers o
oliveres. La zona més occidental correspon a una màquia continental de
garric i arçot, també modificada per l‟home. Els espais de Serra Llarga i
de Bellmunt tenen zones amb una bosquina d‟azines i pinedes de
repoblació (vegis Conesa 2006 i Conesa et al 1994).
Característiques dels espais estudiats
I. MAS DE MELONS
L‟espai de Mas de Melons es troba entre les comarques del Segrià i la de
les Garrigues, emmarcat dintre de la Depressió de l‟Ebre en el seu sector
català. S‟estén pels termes de Castelldans, Artesa de Lleida i Lleida.
La distància entre els dos punts més allunyats és de 8,6 Km en direcció
NO-SE i l‟amplària màxima en sentit perpendicular és d‟uns 4 Km. El
punt més baix és troba a la sortida de la Vall de Matxerri, a 217 m, i el de
màxima altitud a la carretera d‟ El Cogul a Castelldans, a 365 m.
L‟amplitud del desnivell és de 150 m.
L‟espai és creuat de nord a sud, en el seu sector oest, per la carretera local
LV-7021 d‟Artesa de Lleida a Aspa, i d‟oest a est per un camí local que
uneix les poblacions d‟Aspa i Castelldans. L‟autopista A-2 passa molt
pròxima al límit nord de l‟espai. Les poblacions més pròximes són Artesa
de Lleida i Puigverd de Lleida al nord, Castelldans a l‟est, el Cogul en el
sud i Aspa a l‟oest.
Es tracta d‟una de les millors àrees estèpiques de Catalunya. Es poden
trobar un conjunt d‟espais distribuïts en mosaic: pi blanc (Pinus
halepensis), garrigues brolles arbustives i conreus de secà arboris
d‟ametllers i oliveres.
II. ERMS D‟AITONA
L‟espai Erms d‟Aitona pertany totalment al terme municipal d‟Aitona
(comarca del Segrià). Té una configuració paisatgística irregular, la cota
mínima es situa a la sortida de la xarxa de drenatge, prop de la central
hidroelèctrica de FECSA-ENDESA, a 100 m sobre el nivell del mar. La
cota màxima es troba sobre els 209 m sobre el nivell del mar, prop de
l‟extrem més oriental de l‟espai. L‟amplitud màxima del relleu és de 109
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 24
m però el desnivell entre les plataformes culminals i els fons de vall plans
rarament supera els 60 m.
Els "erms d‟Aitona" representen el paisatge estepari o semiàrid genuí de
la part central de la vall de l‟Ebre. Malgrat la forta acció antròpica, aquest
espai té un indubtable interès.
III. TOSSALS DE TORREGROSSA
Amb el nom de Tossals de Torregrossa es designen diversos pujols situats
en el terme municipal de la mateixa població, a la comarca del Pla
d‟Urgell. Comprèn dues unitats diferents i allunyades uns 7 Km; d‟una
banda el Tossal del Infern i per l‟altre el Tossal de Margalef.
El Tossal del Infern es troba situat en l‟extrem nord-est del terme, just al
límit amb el terme de Miralcamp i alhora molt pròxim a aquesta localitat;
segueix una orientació NO-SE. El polígon que ho delimita té una longitud
màxima de 850 m i una amplària màxima, en sentit perpendicular, de 250
m. El punt de major altitud es troba a 301,8 m sobre el nivell del mar.
Els Tossals de Margalef es troben en l‟extrem oposat del terme muni-
cipal, al seu sector sud-oest i alhora pròxim amb el de Puigverd de Lleida.
Aquest sector de l‟espai està constituït per cinc polígons de diferent
superfície. El de major grandària i més meridional, s‟identifica amb la
plataforma i vessants d‟un ample pujol que s‟estén d‟oest a est i que
mostra una longitud màxima de 1700 m i una cota màxima de 274,7 m, la
més alta de tot l‟espai. El polígon que li segueix en grandària, correspon
al situat més pròxim a la carretera N-240 de Bilbao a Tarragona, i cobreix
els vessants nord, oest i sud del tossal que comprèn l‟antic campanar de
l‟ermita de Margalef, avui en ruïnes, i una petita part de la plataforma on
es troba un vèrtex geodèsic que verifica una altitud de 271,2 m. Dels tres
polígons restants, un d‟ells, el més oriental, es correspon amb un espai
dedicat temps enrere a camps de cultiu de secà. Els altres dos es troben a
la part més occidental del sector, molt pròxims en la carretera local LV-
7022 de Puigverd de Lleida.
Es tracta d‟un interessant espai caracteritzat per una sèrie de plataformes
que presenten una vegetació de siscallar i d‟espartar que els circumda i
que proporciona uns interessants espais susceptibles de ser utilitzats com
refugi per part de la fauna.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 25
IV. ELS BESSONS
L‟espai d‟interès natural d‟Els Bessons es troba a la comarca de les
Garrigues, repartit entre els municipis de Juneda, Cervià de les Garrigues,
Les Borges Blanques i Castelldans, per ordre decreixent de superfície.
L‟espai consta de dues unitats separades entre si per uns 150 m. El Tossal
Gros de Juneda és la unitat situada més al nord i també la més petita;
correspon a un tossal aïllat de 487 m d‟altitud i de base més o menys
el·líptica. La segona presenta la forma d‟una plataforma ––amb altituds
properes als 500 m– sobre la qual destaquen localment alguns pujols; té
una forma aproximada de tres braços divergents entre si. L‟Espona és la
part més septentrional d‟aquesta segona unitat i correspon a un retall
d‟una plataforma relativament estreta, alineada N-S, situada a l‟est del
Tossal Gros i d‟una longitud aproximada d‟uns 450 m; la part central
d‟aquest braç rep el nom de Pla del Pepe. En l‟extrem sud d‟aquest braç
es troben els dos petits puigs (596 m) que donen nom a l‟espai. També és
en aquest punt on l‟espai es ramifica; hi ha una branca, d‟uns 450 m, que
surt en direcció oest fins a la Punta de la Coixa. L‟altra branca està
alineada més o menys en direcció NO-SE i s‟estén fins a la Punta dels
Marquesos (655 m), distants uns 700 m d‟Els Bessons. La distància entre
el Tossal Gros de Juneda i la Punta dels Marquesos és d‟uns 1100 m.
A més d‟una zona ocupada majoritariament amb cultius de cereals de
secà, hi ha en l‟espai una interessant cobertura arbòria o arbustiva encara
que d‟extensió limitada. No es tracta, per tant, d‟una zona estrictament
estèpica com els Erms d‟Aitona, i no trobem en conseqüència espècies
com la ganga (Pterocles alchata), la xurra (Pterocles orientalis) o el gaig
blau (Coracius garrulus). En canvi cal afegir la fauna procedent de les
serres immediates, bé sigui de la Serra del Tallat o de les serres
pertanyents al Sistema prelitoral català.
V. UTXESA-SECÀ
L‟espai d‟Utxesa està situat entre els termes municipals de Torres de
Segre, Sarroca i Aitona, ja en la part meridional de la Plana Occidental
Catalana. Està constituït per l‟àrea perimetral dels embassaments de Secà,
Utxesa, Ximo i Burgebut, les seves respectives cues, així com retalls dels
relleus tabulars que limiten aquells espais humits i que constitueixen els
erms de Carrassumada al nord i els pujals de la Vall de Secà a l‟est.
La distància en línia recta entre els dos punts més allunyats és de gairebé
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 26
8 km. El punt de mínima altitud és troba en la ribera de l‟embassament de
Ximo a 146 m, i el de màxima altitud en l‟extrem sud-oriental del turó de
Carrassumada, a 222 m sobre el nivell del mar. L‟amplitud del relleu és
de tan sols 76 m.
Es distingeixen fàcilment en la zona protegida dues àrees perfectament
diferenciades: una que correspon a un hàbitat aquàtic i la seva àrea
d‟influència, i un ecosistema estèpic propi de les zones semiàrides o
estèpiques de la Depressió Central de l‟Ebre.
VI.TOSSALS DE MONTMENEU
Els Tossals de Montmeneu es localitzen en la zona més occidental de la
comarca del Segrià. Comprenen un total de quatre petits sectors sense
connexió directa entre ells. El més occidental és el Racó del Cintet, el
qual toca al riu Segre pel seu marge esquerre. La Punta de Montmeneu
està situada més al nord i inclou el turó de Montmeneu, punt més alt de
tota la comarca. El sector de Boïgues i el de l‟Espessa Balaguera, aquest
situat més al sud, completen els sectors. Mentre els sectors del Racó del
Cintet i Boïgues pertanyen al terme municipal de la Granja d‟Escarp,
l‟Espessa Balaguera i la Punta de Montmeneu són compartits pels termes
municipals de la Granja d‟Escarp i de Seròs.
La distància entre els dos punts més allunyats de l‟espai és de poc més de
6 Km en direcció O-E. L‟amplària màxima es troba en els sectors de la
Punta de Montmeneu i Boïgues amb gairebé 3 km. El punt més baix es
troba a la carretera que uneix les poblacions de la Granja d‟Escarp amb
Mequinensa, en el sector del Racó del Cintet, a 97 m, i el de màxima
altitud correspon al turó de Montmeneu, a 496 m. L‟amplitud del relleu és
de 399 m.
L‟espai presenta una sèrie de biòtops en mosaic que li confereixen una
riquesa singular i que inclouen els hàbitats de pineda de pi blanc, brolla i
zones més sorrenques.
VII. SERRA LLARGA
La Serra Llarga correspon a un conjunt de tossals que a manera
d‟alineació est-oest s‟estén des d‟Ivars de Noguera fins a prop de la
localitat de Castelló de Farfanya, a la comarca de la Noguera. Comprèn
part d‟aquells dos termes, més una petita part del terme municipal
d‟Algerri.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 27
L‟altitud mínima se situa en l‟extrem occidental, no lluny del riu Noguera
Ribagorçana, a 280 m sobre el nivell del mar. La cota màxima és troba al
Tossal Gravat, a 441 m. L‟amplitud del relleu és de 161 m, però els
relleus que conformen l‟alineació de turons solament s‟eleven del pla
entre 60 i 80 m.
L‟espai es troba situat al nord d‟una extensa zona semiàrida ocupada per
cultius de cereals de secà. En l‟espai protegit s‟hi poden trobar petits
bosquets de pi blanc i zones més degradades d‟espartar i brolla de
romaní. En moltes ocasions, aquesta zona és utilitzada com refugi per
espècies que troben els seus recursos alimentaris en els planes pròximes.
VIII. SERRA DE BELLMUNT
L‟espai d‟interès natural de la Serra de Bellmunt pertany majoritàriament
a la comarca de la Noguera, encara que una part del seu extrem oriental –
la part del municipi de Castellserà– entra dintre de la comarca de l‟Urgell.
Els municipis que la integren, per ordre decreixent de superfície, són:
Montgai, Bellcaire d‟Urgell, Penelles, Cubells, Castellserà i Balaguer.
L‟espai té una forma allargada, seguint l‟alineació –més o menys en
direcció est-oest– que presenta els petits pujols que formen la Serra de
Bellmunt. L‟espai està dividit en dues àrees, separades entre si pel nucli
urbà de Bellmunt d‟Urgell. La distància aproximada entre els dos extrems
de l‟espai és de 1300 m. La part occidental comprèn: la Serra de
Morinyol, la Serra de les Quadres, la Font Amarga i els Tossals de
Bellmunt; mentre que la part oriental consta del Bosc del Boldú, la
Quadreta de Castellserà i la Finestra. La cota màxima supera els 380 m
d‟altitud.
A l‟igual que en la zona anterior, aquest és un espai que no es pot
considerar única i típicament estepari i associat a ambients agrícoles de
secà. A causa de la seva situació geogràfica resulta ser el lloc un espai de
confluència d‟espècies de distintes zones. Podem trobar espècies típiques
de zones semiàrides o cultius de cereals de secà, com el sisó (Tetrax
tetrax) o el torlit (Burhinus oedicnemus), procedents de les zones
properes i situades al nord (pla de l‟om", "l‟espartal", o "els plans") i,
alhora, trobar altres espècies procedents de les zones agrícoles de regadiu
situades al sud. Trobem també espècies faunístiques procedents dels
contraforts prepirinencs –sobretot durant l‟hivern–.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 28
Resultats
I. MAS DE MELONS
Entre la fauna d‟amfibis es troba la granota verda (Pelophylax perezi, IV-
2006 IV-2007), el gripau corredor (Epidalea calamita, XII-2007), el
gripau d‟esperons (Pelobates cultripes, XII-2007), el gripau comú (Bufo
bufo, IX-2007) i el tòtil (Alytes obstericans, IX-2007).
També prop de les tolles que hi ha en l‟espai es reprodueixen rèptils com
la serp d‟aigua (Natrix maura, IV-2006). Així mateix hi són presents el
dragó comú (Tarentola mauritanica, VII-2007), el llangardaix ocel·lat
(Timon lepidus, VII-2007), el sargantaner gros (Psammodromus algirus,
VII-2007) i el sargantaner petit (P. hispanicus, VII-2007), la sargantana
bruna (Podarcis liolepis,VI-2007) i els següents ofidis: serp verda
(Malpolon monspessulanus, V-2007), serp blanca (Rhinechis scalaris, V-
2007), colobra llisa meridional (Coronella girondica, VI-2007) i
l‟escurçó ibèric (Vipera latastei, VIII-2000).
II. ELS ERMS D‟AITONA
Es destaca la presència de tres espècies d‟amfibis: la granota verda
(Pelophylax perezi, IV- 2007), el gripau corredor (Epidalea calamita, IV-
2007) i el gripau d‟esperons (Pelobates cultripes, IV 2007) i 10 espècies
de rèptils: el dragó comú (Tarentola mauritanica, VIII-2000), el
llangardaix ocel·lat (Timon lepidus, VIII-2000), el sargantaner gros
(Psammodromus algirus, VIII-2000), el sargan-taner petit
(Psammodromus hispanicus, VIII-2000), la sargantana bruna (Podarcis
liolepis, VIII-2007) i la sargantana cua-roja (Acanthodactylus erythrurus,
VI-1998), i els següents ofidis: serp verda (Malpolon mons-pessulanus,
VIII-2000), serp blanca (Rhinechis scalaris, VIII-2000), colobra llisa
meridional (Coronella girondica, VIII-2000).
III. TOSSALS DE TORREGROSSA
La batracofauna, malgrat l‟absència d‟aigua en l‟espai, no és pobre. Els
animals només necessiten l‟aigua per a realitzar les postes, i en el cas de,
per exemple, el gripau corredor (Epidalea calamita), només necessita una
fina capa d‟aigua durant uns 15 dies. Per altra banda en les proximitats de
l‟espai hi ha suficients séquies de reg on poden dipositar les postes. Es
constata la presència de cinc espècies d‟amfibis: gripau corredor
(Epidalea calamita, V-2007), gripau d‟esperons (Pelobates cultripes, V-
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 29
2007), granota verda (Pelophylax perezi, IV-2007) i també, encara que
amb les poblacions molt empobrides, gripau comú (Bufo bufo, IV i V-
2007) Alytes obstericans (IV, 2007).
La fauna reptiliana és abundant en la zona; es constata la presència de
sargantaner gros (Psammodromus algirus VII-2000), sargantaner petit
(Psammodromus hispanicus V-2007), sargantana bruna (Podarcis
liolepis, VII-2007) i llangardaix ocel·lat (Timon lepidus, VII-2000).
S‟observa així mateix la presència de petites poblacions de dragó comú
(Tarentola mauritanica, VII-2000). Els ofidis estan representats per
quatre espècies: la serp verda (Malpolon monspessulanus, VI-2007), serp
blanca (Rhinechis scalaris, V-2007), la serp llisa meridional (Coronella
girondica, V-2007) i existeix una cita d‟escurçó ibèric (Vipera latastei,
VI-1997).
IV. ELS BESSONS
L‟herpetofauna de la zona presenta com amfibis: el gripau comú (Bufo
bufo V-2007), el gripau corredor (Epidalea calamita V-2007), el tòtil
(Alytes obstericans V-2007) i la granota comuna (Pelophylax perezi V-
2007). Els rèptils presents són el dragó comú (Tarentola mauritanica
VII-2000), el sargantaner gros (Psammodromus algirus VII-2000),
Psammodromus hispanicus (VII-2007) la Sargantana bruna (Podarcis
liolepis VII-2006), el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus VII-2006), el
vidriol (Anguis fragilis VII-2006), i com a ofidis la serp blanca
(Rhinechis scalaris VII-2000), la serp verda (Malpolon monspesulanus
VII-2000) i la serp llisa meridional (Coronella girondica VII-2000).
V. UTXESA-SECÀ
a) Hàbitat aquàtic: Per a l‟estudi d‟aquesta zona s‟han distingit els
següents biòtops o hàbitats faunístics, segons la seva estructura ecològica
i l‟estructura del substrat. 1) Canyissar, 2) Salobrar, 3) Hàbitat aquàtic –
sensu stricto-.
1) Canyissar. La presència de la granota verda (Pelophylax perezi,
V-2007) és important en aquesta zona. També s‟hi troben la reineta
(Hyla meridionalis, V-2007) i, en ocasions molt puntuals, s‟han
observat postes de gripau corredor (Epidalea calamita, V-2007), en
les zones on el canyís és menys abundant. Malauradament, la
presència de peixos predadors fan difícil la viabilitat de les postes i, en
general, de les dues espècies. A destacar la presència de la serp
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 30
d‟aigua (Natrix maura), prou abundosa.
2) Salobrar: La suavitat dels marges de l‟embassament permet que
algunes extensions, com les parts baixes dels barrancs que aboquen al
pantà, presentin un nivell freàtic d‟aigua constant en l‟interior del
subsòl. L‟existència d‟aquesta aigua subterrània i l‟evaporació
constant condueix a l‟aflorament de sals (clorur sòdic principalment),
que permet la implantació de comunitats halòfiles. Les reduïdes
dimensions d‟aquest hàbitat no han permès l‟assentament d‟una fauna
herpetològica abundant, atès que només s‟hi ha localitzat el gripau
corredor (Epidalea calamita, V-2007) i el gripau d‟esperons
(Pelobates cultripes, V-2007). Entre els rèptils presents cal destacar, a
més de l‟omnipresent sargantana bruna (Podarcis liolepis, V-2007),
poblacions de Psammodromus algirus (VI-2000), P. hispanicus (VI-
2000) i Acanthodactylus erythrurus (VI-2000). Pel que fa a les serps
s‟hi troba Natrix maura i d‟altres més comunes, com la serp blanca i
la serp verda, que, procedents dels cultius d‟horta de les rodalies,
ocasionalment cacen en la zona.
3) Hàbitat aquàtic Aquesta zona és rica en batracofauna: trobem la
reineta meridional (Hyla meridionalis, V-2007), el tòtil (Alytes
obstetricans, V-2007), la granota comuna (Pelophylax perezi, V-
2007), el gripau comú (Bufo bufo, V-2007), el gripau corredor
(Epidalea calamita, V-2007) i la granoteta de punts (Pelodytes
punctatus, V-2007). La serp d‟aigua (Natrix maura, VI-2000) i la
colobra de collaret (Natrix natrix, V-2007) es troben en aquest medi.
Existeix, així mateix la tortuga de rierol (Mauremys leprosa, VI-2000)
i, desgraciadament, cada cop són més abundants les tortugues no
nadiues conegudes com a tortugues d'aigua americanes (Trachemys
scripta, V-2007).
b) Zona semiàrida o estèpica. Comprèn els erms de Carrasumada i de
Sunyer. És molt semblant a la zona dels erms d‟Aitona o de Mas de
Melons. Trobem en aquesta zona:
(a) una àrea de vegetació natural molt degradada i amb un impacte dels
ramats d‟ovelles i cabres molt acusat, i
(b) una altra zona amb cultius cerealistes de secà (cada vegada més
reduïts a causa dels nous cultius en regadiu amb fruiters).
El gripau d‟esperons (Pelobates cultripes, V-2007) i el gripau corredor
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 31
(Epidalea calamita, V-2007) són espècies molt abundants a l‟espai.
Trobem, així mateix, rèptils com el sargantaner gros (Psammodromus
algirus, VI-2000) i el sargantaner petit (Psammodromus hispanicus, VI-
2000); també existeix el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus, VI-2000) i la
sargantana bruna (Podarcis liolepis, V-2007). Els ofidis estan
representats per la serp d‟escala (Rhinechis scalaris, V-2007), la serp
verda (Malpolon monspessulanus, VI-2000) i l‟escurçó ibèric (Vipera
latastei, VI-1997). També s‟han observat, encara que cal pensar que les
seves poblacions són reduïdes, la colobra llisa meridional (Coronella
girondica, VI-2000).
VI. TOSSALS DE MONTMENEU
L‟herpetofauna d‟aquest espai varia segons les característiques dels
diferents hàbitats o ambients:
1. Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), on trobem les espècies
d‟anurs següents: el gripau corredor (Epidalea calamita, V-2007), el
gripau comú (Bufo bufo, V-2007) i la granota comuna (Pelophylax
perezi, V-2007), així com es confirma també la presència del tòtil
(Alytes obstetricans, V-2000). La zona és interessant pels rèptils, on
hi trobem la Tarentola mauritanica (VI-2000), els Psammodriums
algirus i P. hispanicus (VI-2000) i el llangardaix ocel·lat (Timon
lepidus VI-2000), a més de l‟ omnipresent sargantana bruna
(Podarcis liolepis, VI-2000). Els ofidis de la zona inclouen la serp
blanca (Rhinechis scalaris, V-2007) i la serp verda (Malpolon
monspessulanus, VI-2000).
2. En la brolla hi ha rèptils com el sargantaner gros i el sargantaner
petit (Psammodromus algirus i P. hispanicus, VI-2000), la
sargantana bruna (Podarcis liolepis, VI-2000) i el llangardaix
ocel·lat (Timon lepidus, VI-2000). També es troben petites
poblacions de dragó comú (Tarentola mauritanica, VI-2000).
3. En les zones més sorrenques es troba el gripau d‟esperons
(Pelobates cultripes, V-2007). També en les zones d‟arbres de secà
existeix gripau corredor (Epidalea calamita, V-2007) i rèptils com
el sargantaner gros (Psammodromus algirus, VI-2000), la
sargantana bruna (Podarcis liolepis, V-2007), la sargantana cua-roja
(Acanthodactylus erytrurus, VI-2000) i el llangardaix ocel·lat
(Timon lepidus, VI-2000). Entre els ofidis trobem la serp verda
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 32
(Malpolon monspessulanus, VI-2000), la serp blanca (Rhinechis
scalaris, VI-2000) i l‟escurçó ibèric (Vipera latastei, VI-1977).
VII. SERRA LLARGA
Es constata la presència de 4 espècies d‟amfibis. Trobem petites pobla-
cions de gripau comú (Bufo bufo, V-2007) en la zona boscosa i de gripau
d‟esperons (Pelobates cultripes, V-2007) en la zona més xèrica de
l‟espai. La presència del gripau corredor (Epidalea calamita, V-2007) és
abundant, així com la de granota verda (Pelophylax perezi, VII-2007),
aquesta darrera més abundant en les petites deus que es troben en el
barranc del Pla, en el camí de la Figuera o en altres llocs on apareixen
surgències.
Els rèptils presents en l‟espai estan representats per unes bones
poblacions de sargantana bruna (Podarcis liolepis, VII-2001) i de
llangardaix ocel·lat (Timon lepidus, VII-2001); també es troben altres
espècies com el sargantaner gros (Psammodromus algirus, VII-2001) i el
sargantaner petit (Psammodromus hispanicus, VII-2001). En les masies i
altres construccions antròpiques es pot trobar el dragó comú (Tarentola
mauritanica, VII-2001). També s‟ha observat el vidriol (Anguis fragilis,
VIII-1997). Els ofidis que es poden trobar en la zona són la serp verda
(Malpolon monspessulanus, VII-2001), la serp blanca (Rhinechis
scalaris, III-2007), la serp llisa meridional (Coronella girondica, VII-
2001) i, al barranc de les sabines, s‟han vist exemplars d‟escurçó ibèric
(Vipera latastei, VIII-1997).
VIII. SERRA DE BELLMUNT
A pesar de l‟absència d‟espais amb aigua o de deus o fonts, en els límits
estrictes de l‟espai, podem trobar en la zona almenys 4 espècies d‟amfibis
alimentant-se o refugiats en els caus: gripau corredor (Epidalea calamita,
V-2007), gripau d‟esperons (Pelobates cultripes, V-2007) i granota verda
(Pelophylax perezi V-2007). Existeixen també petites poblacions de
gripau comú (Bufo bufo, V-2007).
La distribució de la fauna reptiliana es troba dividida en dues zones: una
d‟eminentment estèpica i una altra de matolls o bosquets. En concret
trobem 5 saures: dragó comú (Tarentola mauritanica, VII-2001) –en les
parets de corrals o altres construccions agrícoles–; sargantaner gros
(Psammodromus algirus, VII-2001); existeix una cita de sargantaner petit
(Psammodromus hispanicus, VII-2001), la qual s‟ha de confirmar;
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 33
llangardaix ocel·lat (Timon lepidus, IV-2007), sargantana bruna
(Podarcis liolepis, V-2007) i quatre ofidis: la serp verda (Malpolon
monspessulanus, VII-2001), la serp blanca (Rhinechis scalaris, V-2007),
la serp llisa meridional (Coronella girondica, VII-2001) i, en els camps
de seca, s‟ha observat la serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepsis,
VII-2001).
Conclusions
Els espais del PEIN situats al sud de les terres de Lleida permeten
configurar les següents agrupacions paisatgístiques:
A) Mas de melons, Erms d'Aitona, Utxesa (part amb cultius i secà),
Tossals de Torregrossa i Els Bessons (a pesar del seu component de
garriga) i Montmaneu (amb les extensions de pi blanc)
B) Serra de Bellmunt i Serra Llarga amb unes elevacions guixenques
que donen pas als primers contraforts de les serralades prepirinenques.
C) Utxesa (pantà) amb una massa d‟aigua embassada.
A) La primera categoria inclou fauna que s‟anomena com estèpica (també
subestèpica), encara que seria més correcte anomenar-la com a
semiàrida.
En aquest grup es poden trobar espècies molt interessants i úniques de
la fauna catalana.
El nombre d‟espècies d‟hèrptils que podem trobar és:
5 espècies d‟amfibis: granota verda (Pelophylax perezi), gripau
corredor (Bufo calamita), gripau comú (Bufo bufo), gripau d‟esperons
(Pelobates cultripes) i tòtil (Alytes obstetricans).
9 espècies de rèptils, dels quals 5 saures: dragó comú (Tarentola
mauritanica), sargantana cua-roja (Acanthodactylus erithrurus), sar-
gantaner gros (Psammodromus algirus), sargantaner petit (Psam-
modromus hispanicus), sargantana bruna (Podarcis liolepis) i llan-
gardaix ocel·lat (Timon lepidus), i 4 ofidis: serp blanca (Rhinechis
scalaris), serp verda (Malpolon monspessulanus), serp llisa meridional
(Coronella girondica) i escurçó ibèric (Vipera latastei).
B) En referència a la Serra Llarga i a la Serra de Bellmunt és necessari
apuntar l‟existència d‟un component que les diferència de la resta:
trobem fauna procedent de zones més septentrionals, és a dir del Pre-
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 34
pirineu. Cal apuntar que aquestes dues serres són considerades com
serres marginals dels Pirineus. Aquest fenomen és especialment
accentuat durant l‟hivern i més, quan es produeix un fort descens de
temperatures. Hi trobem:
4 espècies d‟amfibis granota verda (Pelophylax perezi), gripau
corredor (Epidalea calamita), gripau comú (Bufo bufo), gripau
d‟esperons (Pelobates cultripes).
10 espècies de rèptils, dels quals 5 saures: dragó comú (Tarentola
mauritanica), sarganter gros (Psammodromus algirus), sargantaner
petit (Psammodromus hispanicus), sargantana bruna (Podarcis
liolepis) i llangardaix ocel·lat (Timon lepidus); i 5 ofidis: serp blanca
(Rhinechis scalaris), serp verda (Malpolon monspessulanus), serp llisa
meridional (Coronella girondica), escurçó ibèric (Vipera latasti) i la
més medional serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis).
C) L‟EIN d‟Utxesa-Secà, i més concretament l‟embassament del mateix
nom, permet l‟establiment d‟una fauna rica i variada, estretament
vinculada al medi aquàtic. Sens dubte es tracta de la zona més
diferenciada del conjunt de tots els espais considerats en l‟estudi. S‟hi
troba reineta (Hyla meridionalis) amb les tortugues d‟aigua: la autòc-
tona o de rierol (Mauremys leporsa) i les espècies invasores princi-
palment la tortuga d'aigua americana (Trachemys scripta) a més de
dues espècies de serps lligades al medi aquàtic, la colobra d‟aigua
(Natrix maura) i la serp de collaret (Natrix natrix)
Es representen a la Taula 1 el resum de les dades herpetològiques
ubicades en els UTM de 10 x 10 Km dels EINS.
S‟ha confeccionat un arbre de similituds de Bray-Curtis dels diferents
EINs estudiats per il·lustrar les semblances entre ells (Figura 1).
Referències:
CARRETERO, M.A. et al. (2006): La fauna vertebrada de les terres de Lleida. Casals &
Sanuy Eds. Universitat de Lleida. Lleida.
CONESA, J.A. (2006): La vegetació: a La fauna vertebrada de les terres de Lleida. Casals
& Sanuy Eds. Universitat de Lleida. Lleida.
CONESA, J.A., MOYORAL, A., PEDROL, J., & RECASENS, J. (1994): El paisatge
vegetal dels espais d’interès natural de Lleida: area meridional. A: I.E.I. Diputació
de Lleida. Conesa, J.A., Ed., Lleida.
LLORENTE, G. A.; MONTORI, A; SANTOS, X. & CARRETERO, M. A. (1995): Atles
dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. Ed. El Brau, Figueres.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 35
MALUQUER-MARGALEF, J. (1983): Fauna herpetològica de les serralades exteriors del
Pre-Pirineu occidental de Catalunya. Misc. Zool., Barcelona, [1981], 7: 117-129.
MALUQUER-MARGALEF, J. (1984): Nouvelles données sur la répartition sous-
pyrénéenne d'Euproctus asper (Duges, 1852). Bull. Soc. herpétol. Fr. (1984), 29:38-
44.
MALUQUER, J. & ARRIBAS, O. (1996): Herpetofauna del Montsec i àrees veïnes. In
Esther Fanlo, (ed.): El patrimoni natural del Montsec. Actes de les VI Jornades de
coneixement del patrimoni natural. Institut d‟Estudis Ilerdencs.
VIVES-BALMAÑA, M.V. (1984): Els amfibis i els rèptils de Catalunya. Ed. Ketres,
Barcelona.
Taula 1: Presència (O) per cada zona o quadre UTM 10 x 10 Km en els vuit
espais estèpics inclosos en els EINs situats en la Depressió Central Catalana
que comprenen els espais: (VII) Serra Llarga, (VIII) Serra de Bellmunt, (V)
Utxesa-Secà, (II) Erms d‟Aitona, (VI) Tossals de Montmaneu , (I) Mas de
Melons, (III) Tossals de Torregrossa i (IV) Els Bessons.
VI II V I IV III VII VIII
Espècie \ UTM BF
88
BF
89
BF
99
CG
00
CF
09
CF
19
CF
29
CG
10
CG
03
CG
22 Alytes obstetricans O O O O O O
Bufo bufo O O O O O O O O O
Epidalea calamita O O O O O O O O O O
Hyla meridionalis O
Pelobates cultripes O O O O O O O O O
Pelodytes punctatus O
Pelophylax perezi O O O O O O O O O O
Acanthodactylus erythrurus O O
Podarcis liolepis O O O O O O O O O O
Psammodromus algirus O O O O O O O O O O
Psammodromus hispanicus O O O O O O O O
Timon lepidus O O O O O O O O O O
Anguis fragilis O O O
Tarentola mauritanica O O O O O O O O O
Coronella girondica O O O O O O O O O
Malpolon monspessulanus O O O O O O O O O O
Rhinechis scalaris O O O O O O O O O O
Hemorrhois hippocrepis O
Natrix maura O O O
Natrix natrix O
Vipera latastei O O O O O
Mauremys leprosa O
Trachemys scipta elegans O
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 36
Figura 1. Grau de similitud entre els diferents EINs estudiats que aquí es
representen amb el número romà de la Taula 1.
Taula 2. Situació a la part baixa de les terres lleidatanes dels EINs, simbolitzats
amb la numeració romana indicada a la Taula 1, sobre reticle UTM de 10 x 10 Km. BG CG
VII
VIII
7 8 9 0 1 2
BF CF
VI
III
IV II V I
3
2
1
0
9
8
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 37
Nova localitat de Discoglossus pictus Otth, 1837 (Anura;
Alytidae) a la regió del golf de Gabés (sud de Tunísia)
Xavier Rivera Societat Catalana d‟Herpetologia. Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 Barcelona.
Paraules clau: Alytidae; granota pintada; nord d‟Àfrica; sud de Tunísia
Key words: Alytidae; north Africa; painted frog; south Tunisia
Resum: Es dóna a conèixer una localitat de granota pintada Discoglossus pictus
Otth, 1837 (Anura, Alytidae), al palmerar de Chenini (Gabès). Aquesta dada
confirma la presència d‟aquesta espècie al sector meridional de Tunísia.
Abstract: In this note we present a new record from Discoglossus pictus Otth,
1837 (Anura, Alytidae) in South Tunisia. This new locality, palm-tree grove of
Chenini (Gabés), newly confirm the presence of this species in this sector.
La granota pintada, Discoglossus pictus, es distribueix pel sector
mediterrani del nord de Catalunya i el Llenguadoc (on podria tenir, molt
probablement, un origen antròpic), així com per Sicília, Malta, Gozo i el
nord d‟Àfrica (Nöllert & Nöllert, 1995).
Segons Schleich et al. (1996), la distribució d‟aquesta espècie al nord
d‟Àfrica inclouria el nord del Marroc, d‟Algèria i de Tunísia,
assenyalant-lo en aquest darrer país únicament en l‟extrem septentrional,
a l‟oest del golf de Tunis. Posteriorment Zangari et al. (2006) eleven a
categoria específica Discoglossus scovazzi Camerano, 1878, present al
nord del Marroc, a l‟oest de riu Moulouya (oued Moulouya), mentre que
les poblacions africanes a l‟est d‟aquest riu resten com D. pictus, però no
afegeixen dades noves en la distribució d‟aquesta espècie a Tunísia.
El motiu d‟aquesta nota és donar a conèixer una població de granota
pintada trobada al palmar de Chenini, a la rambla de Gabès, molt a prop
de la ciutat de Gabès (al sud-est), a l‟àrea del golf de Gabès (sud de
Tunísia), el dia 1 d‟abril de 1996. L‟indret de la troballa es un oasi
marítim, a una cota propera al nivell del mar, on es troben alguns conreus
i un extens palmerar, en un entorn de forta aridesa. Els exemplars van
trobar-se sota unes pedres i sota un tronc de palmera, en una zona amb
força recobriment herbaci, al costat d‟un canal d‟aigua. Aquests animals
eren majoritàriament juvenils i subadults dels morfotipus llis, tacat i de
patrons intermitjos (vegeu un exemple a la Figura 2 de l‟annex d‟imatges
pàg. 125).
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 38
Altres hèrptils observats en aquest mateix indret van ser: Pelophylax
saharicus, Tarentola mauritanica, Chamaeleo chamaeleon i Euprepis
vittata. I ja a la platja de Gabès, a la mateixa sorra, Bufo (Epidalea)
boulengeri.
Referències
NÖLLERT, A. & NÖLLERT, C. (1995): Los Anfibios de Europa. Omega. Barcelona.
399pp.
SCHLEICH, H. H.; KÄSTLE, W. & KABISCH, K. (1996): Amphibians and Reptiles of
North Africa. Koeltz Scientific Books. Koenigstein (Germany) 630pp.
ZANGARI, F.; CIMMARUTTA, R. & NASCETTI, G. (2006): Genetic relationships of
the Western Mediterranean painted frog based on alloenzymes and mitochondrial
markers: evolutionary and taxonomic inferences (Amphibia; Anura;
Discoglossidae). Biological Journal of the Linnean Society. 87: 515-536.
Figura 2. Localització del palmerar de Chenini. L´àrea ratllada marca la distribució
coneguda de Discoglossus pictus segons Amphiaweb dataset, 2009.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 39
Troballa d’una població extralimital de sargantana de
Vaucher Podarcis vaucheri (Boulenger, 1905) a Almeria (sud-
est de la península Ibèrica)
Xavier Rivera 1, Jesús G. Simón & Oscar Arribas
2
1Societat Catalana d‟Herpetologia. Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 Barcelona.
[email protected] [email protected]
Paraules clau: Andalusia; Lacertidae; població; Podarcis vaucheri
Key words: Andalusia; Lacertidae; population; Podarcis vaucheri
Resum: Es descriu la troballa d‟una població de Podarcis vaucheri (Boulenger,
1905) a la ciutat d‟Almeria, l‟any 1989. Els exemplars van ser observats
majoritàriament entre les esquerdes dels murs de la rambla, amb vegetació
degradada i ruderal, en un ambient humanitzat. Es desconeix l‟estat actual
d‟aquesta població pels canvis ocorreguts en la urbanització de l‟àrea.
Abstract: The finding of an Andalusian Wall Lizard Podarcis vaucheri
(Boulenger, 1905) population in the city of Almeria in 1989 is described.
Specimens were located specially in the crevices of the “Rambla” walls, with a
degraded and ruderal vegetation associated to an anthropic environment. Status of
the population is unknown, specially after changes due to the urbanization of the
area.
En una sortida herpetològica a la pro-víncia d‟Almeria (sud-est de la
península Ibèrica), van ser observades, el 10 d‟abril de 1989, a la mateixa
ciutat d‟Almeria, prop de l‟àrea portuaria, unes sargantanes del gènere
Podarcis que no van poder ésser identificades, tot i que en un primer
moment va semblar que podien tractar-se de les conegudes Podarcis
sicula intro-duïdes a l‟àrea, pel color verd d‟alguns exemplars. Amb la
captura i revisió in situ dels exemplars va descartar-se la primera hipòtesi
plantejada, pel color taronja del ventre i, provisionalment, les sargantanes
van ser assignades al complex “hispanica”.
Morfològicament aquestes sargantanes eren diferents d‟altres Podarcis
que també havíem observat a la mateixa província d‟Almeria, com ara a
Barran-quete (prop del Cabo de Gata) o a Los Lobos, i que actualment
poden assignar-se a la forma P. hispanica s. str. (Geniez et al., 2007).
Les sargantanes observades en aquest indret de la ciutat d‟Almeria eren
d‟aspecte ben robust (Fig. 3 i 4 de l‟annex d‟imatges pàg. 126) i es
trobaven preferentment en esquerdes de la mateixa paret del mur de la
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 40
Rambla. La coloració dorsal era sovint marró, tot i que alguns exemplars
més grans tenien el dors verd (incloent-hi també femelles), i alguns
exemplars mascles capturats tenien la regió ventral taronja (Figura 5 de
l‟annex d‟imatges pàg. 127) i algunes femelles groga (Figura 6 de
l‟annex d‟imatges pàg. 127), fet que les diferencia clarament de les
Podarcis sicula citades en aquesta mateixa ciutat.
Amb els nous coneixements en aquest complex de sargantanes s‟ha pogut
deter-minar les sargantanes trobades prop de l‟àrea portuària de la ciutat
d‟Almeria, que pertanyen a la sargantana de Vau-cher, Podarcis vaucheri
(Boulenger, 1905).
La sargantana de Vaucher, també cone-guda com sargantana de l‟Estret,
viu a ambdues ribes de l‟estret de Gibraltar, tant al nord d‟Àfrica com al
sud de la península Ibèrica, on ha estat citada a les províncies de Cadis,
Sevilla, Huelva i Màlaga (Salvador & Busack, 2008; Pinho et al. 2007);
però no s‟ha constatat la seva presència més a l‟est, ni a Granada ni a
Almeria, pel que desconeixem si la població objecte d‟aquesta nota té
origen autòcton o al·lòcton, encara que la segona hipòtesi sembla la més
plausible.
Actualment es desconeix l‟estat d‟aquesta població de sargantanes, i si
encara són presents en l‟indret on es van trobar ara fa vint anys, tenint en
compte la forta remodelació urbanística que ha sofert la façana litoral
d‟aquesta ciutat.
Referències
GENIEZ, P.; CLUCHIER, A.; SÁ-SOUSA, P.; GUILLAUME, C.P. & CROCHET, P.-A.
(2007): Systematics of the Podarcis hispanicus-complex (Sauria, Lacertidae) I:
Redefinition, morphology and distribution of the nominotypical taxon.
Herpetological Journal, 17, 69–80.
PINHO, C.; HARRIS, D.J. & FERRAND, N. (2007): Comparing patterns of nuclear and
mitochondrial divergence in a cryptic species complex: The case of Iberian and
North African wall lizards (Podarcis, Lacertidae). Biologycal Journal of the
Linnean Society. 91: 121 – 133 pp.
SALVADOR, A. & BUSACK, S.D. (2008): Lagartija andaluza – Podarcis vaucheri In:
Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Carrascal, L.M. & Salvador, A.
(Eds.) Museo Nacional de Ciencias Naturales. Madrid.
http://www.vertebradosibericos.org/
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 41
Troballa d’un exemplar de Lissotriton boscai (Lataste, 1879)
a Navarra
Xavier Rivera 1, Jesús G. Simón & Oscar Arribas
2
1Societat Catalana d‟Herpetologia. Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 Barcelona.
[email protected] [email protected]
Paraules clau: Lissotriton boscai; Tritó ibèric; introducció; Alsasua; Navarra
Key words: Lissotriton boscai; Bosca's newt; introduction; Alsasua; Navarra
Resum: Es dóna a conèixer la trobada d‟un exemplar mascle adult de tritó ibèric
Lissotriton boscai (Lataste, 1879) a Alsasua (Navarra).
La distància d‟aquesta localitat respecte de les àrees conegudes més properes
habitades per aquesta espècie, així com el fet de no haver observat d‟altres
exemplars de tritó ibèric en prospeccions posteriors, semblen apuntar cap a un més
que possible origen antròpic, tot i que no es pot descartar totalment la possibilitat
d‟un origen natural d‟una població al límit de la seva àrea de dispersió, relicte, tal i
com succeeix en d‟altres espècies d‟hèrptils d‟origen atlàntic, com Lacerta
schreiberi o Rana iberica, o fins i tot la forma cantàbrica Ichthyosaura alpestris
cyreni, en relació a la resta de formes d‟I. alpestis, que es troba al límit oriental de
la seva distribució mundial.
Abstract: The finding of an adult male of Bosca‟s newt Lissotriton boscai (Lataste,
1879) in Alsasua (Navarra) is described.
The separation from this locality to other areas inhabited by this species, together
with the absence of further observations seem to point towards of an antropic origin
of this specimen, however without discarding the possibility of a natural origin of a
the population at the species distribution limit or a relict one as the extreme eastern
populations of Lacerta schreiberi, Rana iberica or even Ichthyosaura alpestris
cyreni occur in the same area.
El tritó ibèric Lissotriton boscai (Lataste, 1879) és una espècie endèmica
de l‟oest i centre de la península Ibèrica, que sembla haver-se dispersat
des de les àrees amb forta influència atlàntica, ocupant la regió galaico-
portuguesa principalment, però extenent-se també a àrees veïnes. Així,
afavorit per les zones de climatologia favorable, el tritó ibèric ha penetrat
per algunes serralades ibèriques tot seguint la direcció d‟oest a est, com
succeeix als Montes de Toledo, a Sierra Morena (des d‟on arriba a la
serralada de Cazorla) o bé al Sistema Central (on arriba fins a
Guadarrama). Pel nord peninsu-lar, L. boscai arriba fins a l‟est d‟Astúries
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 42
(García-Cardenete, 2008; R. Fonoll com. pers.), Lleó i Valladolid (Díaz-
Paniagua, 2002). Algunes de les localitzacions orientals de la seva
distribució, semblen estar constituides per petites poblacions aparentment
aïllades.
El 20 d‟abril de 1989, en una prospecció herpetològica nocturna a la
localitat d‟Alsasua (= Altsasu) UTM: 31T WN64, situada en el sector
centre-occidental de la Comunitat Foral de Navarra (limítrof amb
Euskadi), va ser localitzat –en un canal situat al costat de les vies de
l‟estació de ferrocarril–, un mascle adult de Lissotriton boscai amb les
característiques típiques d‟aquesta espècie (Figura 7 de l‟annex d‟imatges
pàg. 128) i que va ser capturat, fotografiat i dipositat a la col·lecció de la
“Sociedad de Ciencias Aranzadi” de Sant Sebastià (=Donostia).
El mateix dia i en el mateix sector del canal van ésser identificats 64
mascles i 31 femelles de tritó palmat Lissotriton helveticus
(Razoumowsky, 1789) en una proporció pròxima als dos mascles per
femella, així com un tòtil comú Alytes obstetricans (Laurenti, 1768) adult
i algunes larves, que per la seva gran mida semblaven haver estat alguns
mesos a l‟aigua, i tot i sentir-se algun cant aïllat d‟aquest anur, no es va
observar cap larva de posta recent a l‟aigua.
Amb la finalitat de verificar l‟existència d‟una població de L. boscai en
aquesta localitat, van realitzar-se diverses prospeccions posteriors en les
següents dates: 21/04/1989; 03/05/1989; 14/05/1989; 22/06/1989;
15/07/1989; 22/03/1991, i una més recentment, el 5/08/2008, totes amb
resultat negatiu. Tanmateix, durant aquestes prospeccions van observar-
se altres espècies d‟amfibis en el mateix canal, a part dels tòtils i els
tritons palmats, concretament alguns tritons verds Triturus marmoratus
(Latreille, 1800), granotes verdes ibèriques Pelophylax perezi (Seoane,
1885) i un sol exemplar de granota roja Rana temporaria (Linnaeus,
1758), tot i que per les rodalies d‟aquest punt en direcció nord, van
trobar-se altres localitzacions reproductores de granota roja i, en les àrees
immediatament properes en direcció sud, es va localitzar gripau comú
Bufo bufo (Linnaeus, 1758), així com àrees de posta de granota àgil Rana
dalmatina Bonaparte, 1840. Aquestes àrees de posta semblen no trobar-se
en l‟actualitat, tal i com s‟ha constatat en la darrera prospecció de l‟any
2008, desaparegudes per la construcció de les autovies de la Barranca (A-
10) i del Norte (A-1), atès que es trobaven aproximadament en la zona
d‟intersecció de les mateixes i també en l‟espai actualment ocupat per
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 43
l‟enllaç amb la població d‟Alsasua, així com a la zona afectada per la
construcció del Polígon Industrial Isasia.
Pel que fa al canal on s‟havia localitzat l‟exemplar de tritó ibèric,
l‟extracció de sediments i alguna modificació posterior impossibiliten
actualment l‟estancament de les aigües, dificultant així la presència
d‟amfibis d‟aigües calmes en el mateix.
La distància d‟aquesta localitat en relació a les àrees conegudes més
properes habitades pel tritó ibèric, així com el fet de no haver observat
d‟altres exemplars en les set prospeccions posteriors realitzades, semblen
indicar un possible origen antropogènic, tot i que no pot descartar-se la
possibilitat d‟un origen natural, d‟una població al límit de la seva àrea de
dispersió, relicte, tal i com succeeix en d‟altres espècies d‟hèrptils
d‟origen atlàntic, com Lacerta schreiberi Bedriaga, 1878 o Rana iberica
Boulenger, 1879 o fins i tot la forma cantàbrica Ichthyosaura alpestris
cyreni (Wolterstorff, 1932), en relació a la resta de formes d‟I. alpestis
(Laurenti, 1768), que es troba al límit oriental de la seva distribució
mundial. Pel que fa a Lissotriton boscai, es coneixen petites poblacions al
sector est de l‟àrea de dispersió d‟aquesta espècie, com poden ser les de
Cazorla, Cadis o Valladolid (Padial & Ávila, 2000; Díaz-Paniagua,
2002). D‟alta banda aquesta espècie ha estat citada en quatre punts en els
municipis de Bustillo de la Vega i de Villarrabé (Palència) per Mario
Barcenilla (in Díaz-Paniagua, 2002), però Enrique Ayllón (com. pers.)
considera aquestes cites en localitats aïllades de dubtosa determinació
Refèrencies
DÍAZ-PANIAGUA, C. (2002): Triturus boscai. In: Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y
Reptiles de España (Pleguezuelos, Márquez & Lizana Eds.). Dirección General de
Conservación de la Naturaleza. Madrid: 61-63.
GARCÍA-CARDENETE, L. (2008): Nuevos datos de distribución de anfibios y reptiles en
los Picos de Europa y su entorno. Bol. Asoc. Herpetol. Esp. 19: 73-75.
PADIAL, J.M. & ÁVILA, E. (2000): Triturus boscai (Tritón ibérico) en la sierra de
Cazorla (provincia de Jaén). Bol. Asoc. Herpetol. Esp. 11(2): 65.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 44
Aportacions sobre la distribució altitudinal de Chalcides
bedriagai (Boscá, 1880) al massís de Penyagolosa (Castelló) i
el poblament herpetològic del vessant nord del massís
Joan Maluquer-Margalef, Daniel Escoriza & Albert Lozano
Societat Catalana d'Herpetologia, Museu de Zoologia, Passeig Picasso sn. 08003 - Barcelona
Paraules clau: Chalcides bedriagai; Penyagolosa; relictes eurosiberians;
tigmotèrmia; flexibilitat ecològica; regió supramediterrània
Key words: Chalcides bedriagai; Penyagolosa; eurosiberian relicts; tigmothermy;
ecological flexibility; Supra-Mediterranean region
Resum: Chalcides bedriagai és un escíncid de distribució típicament mediterrània.
Considerat com un element termo-mediterrani, resulta estar ben representat en els
sistemes muntanyosos, on assoleix l´estatge oro-mediterrani. A les muntanyes del
Penyagolosa (extrem SE del Sistema Ibèric) apareix en alçades elevades (més de
1500 m), en brolles calcícoles, a la cara nord, però amb abundant insolació i
substrat rocós, en zones amb estius secs i calorosos que permeten completar el seu
cicle vital en períodes relativament breus. Altres espècies trobades per nosaltres a la
cara nord de la muntanya són Alytes obstetricans, Pelodytes punctatus, Bufo
calamita, Bufo bufo, Pelophylax perezi, Timon lepidus, Podarcis liolepis, Podarcis
muralis, Psammodromus algirus, Coronella austriaca, Coronella girondica, Natrix
maura, Malpolon monspessulanus i Vipera latastei
Abstract: Chalcides bedriagai is an Iberian skink of typically Mediterranean
distribution. Considered as a thermo-xeric element nevertheless turns out to be well
represented in the mountainous systems, reaching the oro-mediterranean region. In
the Penyagolosa heights (extreme SE of Iberian mountainous system) it appears in
rather high altitude (more than 1500 m) in open shrubs ecosystems, in the north
face, but with abundant insolation and rocky substratum, in areas with dry and hot
summers that allow to complete its vital cycle in relatively brief periods. Other
species founded by us in the north face of the mountain included Alytes
obstetricans, Pelodytes punctatus, Bufo calamita, Bufo bufo, Pelophylax perezi,
Timon lepidus, Podarcis liolepis, Podarcis muralis, Psammodromus algirus,
Coronella austriaca, Coronella girondica, Natrix maura, Malpolon
monspessulanus and Vipera latastei.
Introducció
Chalcides bedriagai (Boscá, 1880) és un endemisme ibèric que es
distribueïx per gran part dels dos terços meridionals de la península
Ibèrica (Salvador, 1998), essent absent de la regió temperada peninsular.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 45
Seguint la costa mediterrània ateny el seu límit septentrional a Catalunya,
a les comarques de l'Ebre, però està citat a gran part del País Valencià
(Pollo, 2004), on s‟allunya molt de la regió litoral, vers l‟interior.
Considerada com una espècie tèrmica i xeròfila per alguns autors
(Llorente et al., 1995), apareix no obstant això citada a altituds elevades
en alguns sistemes muntanyencs ibèrics, com la Serra del Javalambre, on
assoleix els 1720 m (Serrano et al., 2001), ocupant l‟estatge bioclimàtic
supra-submediterrani (Rivas Martinez, 2004), amb sabina rastrera
(Juniperus sabina) alternant amb pedruscall amb escàs recobriment
vegetal herbaci.
Característiques ambientals
El massís de Penyagolosa és un sistema muntanyenc d'elevat interès
biogeogràfic, ja que és constituït per un anticlinal calcari molt
característic, que representa la major elevació del nord del País Valencià
(1814 m), i que representa un salt altitudinal i bioclimàtic molt brusc
entre un vessant sud força xèric, ocupat potencialment per carrascar
continental (Quercetum rotundifoliae), i un vessant nord constituït per
pinedes de pi roig amb roureda de fulla petita (Violo-Quercetum faginae
pinetosum), amb algunes teixedes (Saniculo-Taxetum) en les fondalades, i
rouredes de roure reboll (Cephalantero-Quercetum pyrenaicae) en les
zones d‟aflorament de gresos descarbonatats, en bona part transformades
per la gestió forestal. En el punt culminal del massís hi trobem una
representació de l‟estatge oromediterrani amb eriçó (Erodio-
Erinaceetum), que la deforestació i erosió del sòl han fet ampliar la seva
extensió, a partir dels 1600 m. La degradació de la roureda de fulla petita
del vessant nord i la formació de sòls pràcticament esquelètics du a la
implantació d„una brolla secundària d‟eriçó (Genisto hispanicae-
Erinaceetum), que ocupa els pitjors sòls del vessant nord fins la vall de
Sant Joan –un poljé fins fa poc totalment conreat, on també trobem, en
sòls més desenvolupats, jonceda amb sàlvia (Salvio-Aphyllantetum)–,
mentre que en sòls encara més degradats i/o de menor altitud apareixen
els pradells terofítics de nebulosa o herba de Sant Joan amb llistó (Thero-
Stipetum).
Les condicions climàtiques són força fredes i continentals; així a Sant
Joan de Penyagolosa (1275 m) s‟han enregistrat temperatures mitjanes
anuals entorn els 8,4°C i precipitacions al voltant dels 784 mm, amb un
màxim tardoral i un submàxim primaveral, sense que s‟arribi a assolir un
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 46
període d‟aridesa estival. El risc de glaçades, durant els aproximadament
18 anys de registre meteorològic a l‟eremitori de Sant Joan, ateny tots els
mesos de l‟any tret de juliol i agost, si bé entre maig i octubre disminueix
considerablement.
Característiques del poblament herpe-tològic del vessant nord del
massís
En el vessant nord del massís contacten espècies d'origen eurosiberià
(Podarcis muralis i Coronella austriaca) que van colonitzar Penyagolosa
possiblement durant l´última crisi glacial –i que actualment tenen una
distribució relictual–, amb unes altres d'origen mediterrani (Chalcides
bedriagai, Podarcis liolepis, Vipera latastei) producte, probablement,
d'una expansió postglacial molt recent.
El juliol de 1984 va estudiar-se per primera vegada l‟herpetofauna del
massís (Maluquer-Margalef, 1985), i tant d‟aquell estudi preliminar com
d‟altres visites posteriors podem afirmar amb seguretat la presència de les
següents espècies al vessant nord o interior del massís, a les quadrícules
YK 25 i 26 (amb “ * “ les espècies que no hem trobat en el vessant nord o
interior del massís, a més de 1.200 m d‟altitud): Alytes obstetricans,
Pelodytes punctatus, Bufo calamita, Bufo bufo, Pelophylax perezi,
Tarentola mauritanica*, Chalcides bedriagai, Timon lepidus, Podarcis
liolepis, Podarcis muralis, Psammodromus algirus, Chalcides bedriagai,
Coronella austriaca, Coronella girondica, Rhinechis scalaris, Natrix
maura, Hemorrhois hippocrepis*, Malpolon monspessulanus i Vipera
latastei.
D‟altra banda, han estat també citades al massís, en informes i
publicacions diverses, Salamandra salamandra, Pleurodeles waltl,
Discoglossus janneae, Pelobates cultripes, Chalcides striatus i Natrix
natrix.
Tant Salamandra salamandra com Chalcides striatus van ser citats per
primera vegada, en el marc de la Ia Universitat d‟Estiu per a Joves de
Penyagolosa, com a possibles espècies presents, en base a observacions
no contrastades (Maluquer-Margalef, 1985), però la prospecció posterior
de l‟àmbit i la llunyania en relació a les poblacions més properes descarta
pràcticament tota possibilitat de la seva troballa al massís. Tanmateix
aquest fet hauria arrossegat algunes referències errònies posteriors
(Santos et al, 1998), o el dubte de la seva presència (Vento et al. 1991;
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 47
Lacomba & Sancho, 1999 i 2002), entre d‟altres.
Pel que fa a Pleurodeles waltl, l‟única cita que coneixem correspon a una
bassa al terme de Xodos, protegida pel Govern valencià, a uns 1000 m
d‟altitud (Reserva natural “Pou de l‟Astor”). Pel que fa a la resta
d‟espècies citades, la seva presència, si més no al vessant nord del massís
de Penyagolosa o zona d‟influència, no l‟hem pogut confirmar
personalment.
Chalcides bedriagai al vessant nord del massís
En les diverses visites al massís Chalcides bedriagai ha estat trobat al
voltant de l‟eremitori de Sant Joan, situat a 1275 m d‟altitud, on els
lludrions ibèrics ocupen fonamentalment l‟estreta franja de transició entre
el fons de vall més xèric i l‟ombrívol peudemont del vessant nord del
massís, ocupat per pineda de pi roig amb roure de fulla petita degradada,
en zones de brolles secundàries d‟eriçó i pradells terofítics de nebulosa,
amb rocam aflorant recobrint bona part del sòl.
Entre els dies 3 i 11 de juliol de 1984 (8), el 24 i 27 de maig de 1996 (5) i
el 12 i 13 de juliol de 2008 (5) han estat observats o capturats un total de
divuit exemplars de Chalcides bedriagai, tots ells localitzats entre els
1260 i els 1340 m, prop de la vall de Sant Joan de Penyagolosa, tret de
dos individus adults i un individu mort, trobats el juliol de 2008 prop de
la masia de la Cambreta, entre els 1520 i els 1530 m en el vessant nord
del massís de Penyagolosa UTM: 30T YK2556.
Els indrets de captura culminal es trobaven per sota de la pista forestal
que connecta la Cambreta amb el barranc de la Pegunta i Sant Joan de
Penyagolosa, en zones d‟aflorament rocallós, de natura calcària i
sotmeses a activitat agrora-madera, amb vegetació arbustiva amb escàs
recobriment, amb predomini de pradells de poa ligulada i festuca hístrix
(Poo-Festucetum hystricis) i relativament ben exposades a la radiació
solar, malgrat trobar-se a la cara nord del massís. Tant els dos exemplars
vius com un cadàver de Chalcides bedriagai van ser trobats sota pedres.
Cal destacar que la totalitat d‟individus observats fins ara per nosaltres en
el massís ho han estat sota pedres, tret de dos, en un cas assolellant-se
activament i en l‟altre movent-se entre la vegetació, prop de l‟eremitori
de Sant Joan de Penyagolosa, el juliol de 1984. D‟altra banda, les
troballes de Chalcides bedriagai, (Figura 8 de l‟annex d‟imatges pàg.
128) se situen sempre en zones esclarissades, d‟aflorament rocallós, amb
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 48
terraprims o pradells pradells terofítics de nebulosa o herba de Sant Joan
amb llistó (Thero-Stipetum), de poca alçada i recobriment, o bé en zones
amb brolles calcícoles (Genisto hispanicae-Erinaceetum). L‟única
observació feta en ambient de jonceda amb sàlvia (Salvio-Aphyllantetum)
es trobava tanmateix al costat d‟un camí.
També és remarcable el fet que, malgrat les millors condicions objectives
per desenvolupar l‟activitat durant l‟estiu a les zones de muntanya,
assenyalat per Malkmus (Salvador, 1998), la detectabilitat o probabilitat
de localització de Chalcides bedriagai mitjançant la recerca activa, la
observació i aixecant pedres no sembla variar significativament entre
finals de maig i principis de juliol, si més no al voltant de l‟eremitori de
Sant Joan de Penyagolosa, per bé que caldria ajustar la metodologia de
mostratge per poder-ho afirmar amb rigor.
Discussió
Les condicions ambientals de totes les cites pròpies de Chalcides
bedriagai al vessant nord de Penyagolosa indiquen que Chalcides
bedriagai no es tracta d'una espècie particularment termòfila ni xeròfila,
per bé que una avaluació més aprofundida permet veure que sí que
selecciona unes condicions força determinades en què es donen els dos
components esmentats. En aquest sentit, l‟absència de cites en les zones
amb recobriment arbori significatiu o bé amb fenassars o altres
formacions herbàcies altes o amb sòls ben desenvolupats és prou
significativa, atès què constitueixen la majoria de la superfície del vessant
nord del massís de Penyagolosa.
És tanmateix sorprenent la troballa del lludrió ibèric a més de 1500 m
d‟altitud, al vessant nord, perquè cal pensar que les temperatures mitjanes
en relació a Sant Joan deuen ser, almenys, 2°C inferiors, i que el risc de
gelada deu manifestar-se amb una altíssima probabilitat de finals de
setembre a les darreries de maig, de manera que el període vegetatiu
d‟aquesta espècie es troba enormement limitat. Cal pensar que la
presència de Chalcides bedriagai es deu veure facilitada per les
temperatures relativament elevades del cor de l'estiu per bé que a la nit
sol refrescar fins i tot en els mesos més càlids.
D‟altra banda és interessant destacar que en els indrets de muntanya on
hem trobat aquesta espècie, a Penyagolosa, no s‟han localitzat d'altres
elements genuïnament termoxèrics, que sovint l‟acompanyen en les
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 49
comunitats herpetòlogiques del llevant ibèric, com podria ser Hemorrhois
hippocrepis, Acanthodactylus erythrurus i Psammodromus hispanicus.
Únicament Hemorrhois hippocrepis l‟hem localitzada amb certa
abundància al vessant sud i oest del massís, per sota dels 1000 m
d‟altitud.
És també curiós el fet que en el sud de Catalunya Chalcides bedriagai
sembla ser habitual en zones de muntanya (obs. pers.), i en canvi estar
extremadament localitzat en les zones costaneres, mentre que a menor
latitud, en condicions més càlides, és habitual trobar-lo en sistemes
dunars, com succeeix a Doñana (Gonzalez de la Vega, 1988), a l‟Algarve
(obs. per.) i en regions semidesèrtiques d‟Almeria (Cabo de Gata,
Tabernas, obs. per.), malgrat que també ocupa els estatges bioclimàtics
temperats de la costa atlàntica de Portugal i Galícia i els oro/supra-
mediterranis a Gredos (Pérez-Mellado, 1983) i a les serralades bètiques
(Pollo, 2004).
Aquestes observacions reafirmen l'ampli-tud de la valència ecològica de
C. bedria-gai (Pollo, 2004) que, com d‟altres especies del grup de
Chalcides pentadàctils, no mostren una estricta dependència del tipus de
sòl o cobertura vegetal (Schleich et al., 1996), però que possiblement
seleccionen localitats amb baixes precipitacions durant el període càlid de
l'any, amb relativa independència de les temperatures hivernals (a
diferència de les espècies estrictament tèrmòfiles), i amb abundant
exposició solar.
Referències
FOLCH, R. (1986): La vegetació dels Països Catalans. Ketres. Barcelona.
GÓNZALEZ DE LA VEGA, J.P. (1988): Anfibios y Reptiles de la provincia de Huelva.
Ertisa, Huelva.
LACOMBA, v & SANCHO, I. (1999): Atlas de anfibios y reptiles de la Comunidad
Valenciana. Bol. Asoc. Herp. Esp., 10: 2-10.
LACOMBA, V. & SANCHO, I. (2002): La herpetofauna valenciana. En: Jiménez, J. &
Lacomba, I. Peces continentales, anfibios y reptiles de la Comunidad Valenciana.
Conselleria de Medi Ambient, Generalitat Valenciana. Valencia. p. 133-142.
LLORENTE, G.A., MONTORI, A., SANTOS, X., CARRETERO, M.A. (1995): Atlas dels
amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. El Brau, Figueres.
MALUQUER-MARGALEF (1985): Estudi preliminar sobre l‟herpetofauna de la
Penyagolosa. Butll. Soc. Cat. Ictio. Herp., 11/13: 5-11.
PEREZ-MELLADO, V. (1983): La herpetofauna de Salamanca: Un análisis biogeográfico
y ecológico. Salamanca, Revista de Estudios 9/10:9-78
POLLO, C.J. (2004): Chalcides bedriagai. En: Pleguezuelos J.M., Márquez R., Lizana
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 50
M. Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Ministerio de Medio
Ambiente.
SALVADOR, A. (1998): Chalcides bedriagai. En: Reptiles, Salvador, A. (coordinador)
(1998). Fauna Ibérica, vol.10. Ramos, M.A. et al. (eds.). MNCN, CSIC. Madrid.
SANTOS, X., CARRETERO, M.A., LLORENTE, G.A., MONTORI, A. (1998):
Inventario de las áreas importantes para los anfibios y reptiles de España. Serie
Técnica. ICONA. Madrid.
SCHLEICH, H.H., KÄSTLE, W., KABISCH, K. (1996): Amphibians and Reptiles of
North Africa. Koeningstein: Koeltz Scientific Books.
SERRANO, F.J., TORRIJO, A., CANO, J.L., LAGARES, J.L., LIBEROS, C., MARTÍN,
M.A., PUEYO, J.M., ROSADO, F., RUIZ, J., SÁNCHEZ-SANCHO, J.A. (2001):
Atlas provisional de anfibios y Reptiles de la provincia de Teruel. Bol. Asoc.
Herpetol. Esp. 12 (2): 62-70.
VENTO, D., ROCA, V., PRADES, R., QUERALT, I. & SANCHEZ, J. (1991): Atlas
provisional de los anfibios y reptiles de la Comunidad Valenciana: mitad
septentrional. Rev. Esp. Herp., 6: 119-129.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 51
Apunts sobre la distribució altitudinal de Chalcides striatus
(Cuvier, 1826) a la serra de Comiols
Joan Maluquer-Margalef Societat Catalana d'Herpetologia, Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 – Barcelona
Paraules clau: Chalcides striatus; Alta Noguera; brolla calcícola; valència
ecològica; tigmotèrmia; altitud.
Key words: Chalcides striatus; Alta Noguera; calcicole bush; ecological
flexibility; tigmothermy; altitude.
Resum: Es dóna notícia d‟un record altitudinal a Catalunya per a Chalcides
striatus, al carener de la serra de Comiols, a 1160 m d‟altitud, en una zona
deforestada de l‟estatge submediterrani amb brolla calcícola.
Abstract: A new altitudinal record of Chalcides striatus skink in Catalonia is
given, in the Comiols mountain, at 1160 m high, in the supramediterranean
deforested zone occupied by calcareous shrubs.
Introducció
Chalcides striatus és un escíncid endèmic iberooccità que a la península
ibèrica és sobretot propi de prats i herbassars més o menys densos
(Salvador, 1985; Baucells et al., 1998; Pollo, 2002, Pleguezuelos et al,
2003) i sovint humits (Llorente et al., 1995, Barbadillo et al, 1993;
Pleguezuelos et al, 2003) com hem pogut observar personalment en
diversos indrets propers a l‟àmbit que ens ocupa, a l‟Alta Noguera i al
Baix Pallars (Maluquer-Margalef, 1981, Maluquer-Margalef et al., 1996).
Tanmateix, el lludrió llistat té una versatilitat relativament àmplia i, en
algunes zones, sobretot als límits septentrionals (Navarra, Provença), es
pot trobar en zona de matollars (Salvador, 1998; Orsini i Cheylan, 1981),
i fins i tot en salicornars (Llorente et al., 1995); en aquest sentit és
interessant destacar que a la Provença s‟observa (obs. pers.) un
comportament clarament diürn a ple estiu, amb assolellament directe i
regulació tèrmica i refugi en vegetals densos (bàsicament Quercus
coccifera), vincu-lats a la màquia més o menys escla-rissada per la
pastura.
D‟altra banda, malgrat que la distribució altitudinal d‟aquesta espècie a la
penín-sula Ibèrica assoleix o supera en força territoris els 1600 m
d‟altitud, sobretot a les zones centrals i meridionals (Salvador, 1998;
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 52
Pollo, 2002), assolint els 1800 m a les muntanyes de Granada
(Pleguezuelos et al., 2003), a l‟Aragó (Falcon & Clavel, 1987) no ha estat
citada per sobre dels 1100 m d‟altitud, ni a Catalunya (Llorente et al,
1995) per sobre dels 1000 m.
En zones de més altitud pensem que aquesta espècie podria adaptar-se
vers un hàbitat més desproveït de vegetació i amb més penetració solar
directa, fet que podria compensar la davallada de tempe-ratura deguda a
l‟alçada mitjançant l‟escalfament del substrat, el que permetria colonitzar
indrets més freds aprofitant l‟estratègia de la tigmotèrmia o escalfament
indirecte a través del rocam, si més no de manera complementària a
l‟exposició solar directa o heliotèrmia. Aquesta estratègia, que s‟ha
descrit ja per a Chalcides bedriagai (Salvador, 1998; Pleguezuelos et al.,
2003; Serantes et al., 2007; Maluquer-Margalef et al., 2009),
pràcticament no s‟ha descrit per a Chalcides striatus al territori
peninsular, tret de Galícia (Curt & Galan, 1982; Serantes et al. 2007), i
sembla donar-se també en el lludrió llistat a l‟Alta Noguera.
Característiques del medi
El vessant sud de la serra de Comiols es caracteritza per tenir una
vegetació climàcica de roureda de fulla petita (Violo-Quercetum
valentinae), per bé que a les zones enlairades les condicions de pendent i
l‟aflorament rocallós, bàsi-cament conglomerat oligocènic, ric en roca
calcària (i parcialment carstificat), determina una escassa formació de sòl
i sequera superficial, de manera que la vegetació permanent és constituida
per un carrascar amb boix (Quercetum rotundifoliae subass. buxetosum).
En les zones més planeres o de pendent suau, malgrat la pedregositat del
sòl, s‟hi ha arribat i encara s‟hi conrea parcialment cereal, però el
principal aprofitament i vocació de l‟espai és la pastura. Com a anècdota
és interessant destacar que no fa més de cinquanta anys es feia planter de
patates, quan el clima era més fred i no hi havia gairebé senglars, a
diferència de la situació actual.
En el carener i zones properes, on el pendent del terreny facilita l‟erosió i
l‟aflorament del substrat rocallós, les condicions ambientals (hiverns
freds, sovint amb neu, etc.) i la pastura han afavorit la comunitat
oromediterrània de brolla xeroacàntica d‟eriçons (Erinaceo-Anthyllidetum
montanae), en aquest cas secundària o de degradació, força empo-brida o
alterada per l‟acció antròpica.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 53
No es disposa de dades fiables pel que fa a la climatologia, atès que les
estacions meteorològiques més properes són a la plana, en condicions
molt diferents de les que es donen al carener de Comiols. Així, d‟acord
amb les dades més genèriques disponibles, la precipitació al terme
d‟Artesa de Segre oscil·la entre els 500 i els 700 mm, en funció de l‟any, i
també es pot trobar aquesta darrera dada com la precipitació mitjana a la
part alta de Comiols. Tanmateix la pluviositat seria propera als 900 mm,
d‟acord amb Romo (1984) i, en qualsevol cas, cal pensar que superior als
700 mm que es donen en l‟extrem oriental del Montsec, força més
continental que el massís de Comiols. També es destacable que les boires
força persistents hivernals no acostumen a assolir el carener de Comiols,
si més no de manera perllongada, a diferència del que succeeix al vessant
sud, on s‟estableixen, a vegades durant diversos mesos, fins la cota 750 m
i, de forma més discontínua, fins els 900 m, aproximadament (obs.
pròpies), en funció de les condicions climàtiques més o menys fredes, que
poden atènyer fins entrat el mes d‟abril. Pel que fa a la humitat i
temperatures, les dades de l‟estació meteorològica del pic de la Corona, al
Montsec (1567 m), donen una mitjana anual de 8,7°C, amb uns màxims i
mínims de 27,2°C i -9,2°C, respec-tivament, i una humitat del 65%,
valors que cal considerar prou suaus, tenint en compte l‟altitud, i que en
el cas de Comiols han de ser forçosament més benignes encara. Pel que fa
a la radiació, les dades de l‟estació meteorològica del Montsec donen que
se superen els 210 W/m2 el 85,1% de les hores mesurades, o sia que la
nubolositat elevada es dóna relativament poc i, en qualsevol cas, es dóna
generalment una penetració de radiació rellevant (amb tota probabilitat a
Comiols se superen els valors de nubolositat del Montsec, però segueixen
sent baixos per tractar-se d‟una muntanya prepirinenca).
Troballa i discussió
En el cas que ens ocupa, el lludrió llistat ocupa una franja propera al
carener de la serra de Comiols, en l‟estatge submediterrani però força
deforestat, d‟aparença oromediterrània, amb una orientació clarament sud
i arrecerada dels vents del nord, amb brolla calcícola de muntanya
(Erinaceo-Anthyllidetum montanae), de caràcter secundari, cons-tituïda
per Erinacea anthyllis, Thymus vulgaris, Aphyllantes monspeliensis,
Brachypodium retusum, Genista scorpius, Satureja montana, Stipa
offneri, etc. a 1160 m d‟altitud. Les coordenades UTM són 31T CG4258 i
la referència topogràfica més propera el cim de Sant Miquel (1189 m). El
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 54
recobriment vegetal molt baix, i amb un clar predomini del rocam de
petita i mitjana dimensió, parcialment solt o disgregat de la roca mare, fa
possible la incidència solar directa sobre el substracte i el trànsit dels
exemplars sense exposar-se directament als rigors climàtics i als perills
exteriors derivats de l‟alta exposició visual enfront dels nombrosos
depredadors potencials. En aquest sentit cal destacar la bona comunitat de
mamífers carnívors i d‟aus rapinyaires que solquen aquesta serralada, que
inclou la guineu (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), la mostela
(Mustela nivalis), el teixó (Meles meles), la geneta o gat mesquer
(Genetta genetta) i, fins temps recents, el gat salvatge (Felis sylvestris),
possiblement desnaturalitzat per creuaments amb gats domèstics. Pel que
fa a les aus trobem també un elevat nombre de rapinyaires, entre les quals
l‟àliga marcenca (Circaetus gallicus), l‟àguila daurada (Aquila
chrisaetos), l‟àguila calçada (Hieraetus pennatus), l‟aligot (Buteo buteo),
el xoriguer (Falco tinnunculus), el falcó peregrí (Falco pelegrinus), el
milà negre (Milvus milvus), el milà reial (Milvus migrans) i encara dos
depredadors molt perillosos per als rèpils de mida petita i mitjana,
l‟escorxador (Lanius collurio) i el capsigrany (Lanius senator).
D‟altra banda, en aquesta zona o rodalies hem trobat també Rhinechis
scalaris, Malpolon monspessulanus, Coronella girondica i Vipera
latastei com a depredadors potencials dels lludrions, i potser també
podria trobar-se Hemorrohis hippocrepis, localitzada al Montsec (obs.
pers. i Vila et al., 2003) i de la que existeix també una captura els anys 70
del s. XX a la falda de Comiols (702 m d‟altitud) (Maluquer-Margalef &
Arribas, 1996).
Cal destacar que la troballa de Chalcides striatus es va produir en dues
ocasions, la primera el 22-04-2000, a les 8,15h oficial, amb l‟individu
totalment inactiu, i la segona, molt propera al lloc de la primera, el 19-05-
2002, entre les 11,30 i les 12h oficial (-2h solar); en aquest cas l‟individu
estava, segons tots els indicis, escalfat per tigmotèrmia i va fugir amb
gran agilitar a l‟aixecar la pedra sota la qual es refugiava.
És rellevant també el fet que l‟altra població de major altitud coneguda a
l‟Alta Noguera (obs. pròpies), situada al Pla de les Bruixes (solana del
Montsec d‟Àres, UTM CG0950), entre els 960 i els 980 m d‟altitud,
ocupi un medi també extremadament obert, pedregós i amb un baixíssim
recobriment de vegetació, fruit de les condicions del medi i la pastura
secular.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 55
Així, el fet que les dues poblacions conegudes a la zona de l‟Alta
Noguera amb un hàbitat de brolla calcícola esclarissada o prats
esquelètics amb predomini absolut del pedruscall coincideixin preci-
sament amb les poblacions de major altitud cal valorarho com una
adaptació als rigors climàtics, atès que en general no sembla que
Chalcides striatus seleccioni aquest tipus d‟hàbitat en menor altitud en
aquesta mateixa comarca (que implica zones degradades per pastura o
marges de conreu i també zones d‟afloraments guixencs, on apareixen
brolles eixarreïdes, fisiognòmicament comparables –si més no pel que fa
a l‟estructura i el recobriment– amb les de les zones altes dels massisos
calcaris). Per contra, en aquests indrets de menor altitud els lludrions
llistats es localitzen clarament en zones de fenassars o herbes altes, fins i
tot properes a lleres fluvials, marges de boscos o zones en general amb
certa humitat ambiental (obs.pers; Maluquer-Margalef, 1983; Maluquer-
Margalef et al., 1996).
D‟altra banda és interessant constatar que un comportament semblant
s‟observa en la selecció d‟habitat de Chalcides bedriagai al vessant nord
del massís de Penyagolosa (Alcalatén), entre els 1260 i els 1530 m
(Maluquer et al., 2009), en què la tigmotèrmia sembla ser també un factor
decisiu en l‟estratègia d‟aquesta espècie en aquesta localitat de muntanya.
Referències
BAUCELLS, J., CAMPRODON, J. & ORDEIX, M (1998): La fauna vertebrada d’Osona.
Lynx ed. Bellaterra.
BARBADILLO, L.J (COORD) (1999): Anfibios y reptiles de la Península Ibérica,
Baleares y Canarias. Geoplaneta. Barcelona.
CURT, J. & GALAN, P. (1982): Esos anfibios y reptiles gallegos. José Curt. Pontevedra.
FALCON, J.M. & CLAVEL, F. (1987): Nuevas citas de anfibios y reptiles en Aragón.
Rev. Esp. Herp., vol.2: 83-130.
LLORENTE, G., MONTORI, A., SANTOS & X., CARRETERO, M.A. (1995): Atlas dels
amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. El Brau, Figueres.
MALUQUER-MARGALEF, J. (1983): Fauna herpetològica de les serralades exteriors del
pre-pirineu occidental de Catalunya. Misc. Zool. 7: 117-129.
MALUQUER-MARGALEF & J., ARRIBAS, O. (1996): Herpetofauna del Montsec i
àrees veïnes. In Esther Fanlo, (ed.): El patrimoni natural del Montsec. Actes de les
VI Jornades de coneixement del patrimoni natural. Institut d‟Estudis Ilerdencs.
MALUQUER-MARGALEF, J., ESCORIZA, D.& LOZANO, A. (2009): Notes sobre la
distribució altitudinal de Chalcides bedriagai (Boscá, 1880) en el massís de
Penyagolosa (Castelló) i el poblament herpetològic del vessant nord del massís.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 56
PLEGUEZUELOS, J.M., FERICHE, M. (2003): Anfibios y reptiles. Diputación de
Granada. Granada.
POLLO, C.J. (2002): Chalcides striatus. In: Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles
de España (Pleguezuelos, Marquez, Lizana, ed.). Dirección General de
Conservación de la Naturaleza-Asociación Herpetológica Española. Madrid: 170-
173.
ROMO, A. (1984): Flora i vegetació del Montsec. Tesi doctoral (inèdita). Universitat de
Barcelona.
SALVADOR, A. (1985): Guia de campo de los anfibios y reptiles de la península ibérica,
islas Baleares y Canarias. A. Salvador. Madrid.
SALVADOR, A. (1998): Chalcides striatus (Cuvier, 1829). In: Reptiles. SALVADOR, A.
(Coordinador), Fauna Ibérica, vol 10. RAMOS, M.A. et al. (Eds.). Segunda
impresión. Museo Nacional de Ciencias Naturales. CSIC. Madrid: 156-161.
SERANTES, P., GALAN, P, FERREIRO, R., & BEA, C. (2007): Datos preliminares
sobre la ecología térmica del eslizón ibérico (Chalcides bedriagai) y del eslizón
tridáctilo (Chalcides striatus) en el noroeste de la Península Ibérica. Munibe
(Suplemento), 25: 104-110.
VILA, M., VILA, E., CARRIÓ, M., SANCHO, M. & RODRIGUEZ, S. (2003): Situació
de Coluber hippocrepis al nord de la Noguera i al Pallars Jussà. Butll. Soc. Cat.
Herp., 16: 131-136.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 57
Biogeography of the White-Bellied Carpet Viper Echis
leucogaster Roman, 1972 in Morocco, a study combining
mitochondrial DNA data and ecological niche modeling
D. Escoriza1, M. Metallinou
2, D. Donaire-Barroso
3, F. Amat
4 and S. Carranza
2
1Institut d'Ecologia Aquàtica, Universitat de Girona, 17071 Girona, Catalonia, Spain;
[email protected] 2Institute of Evolutionary Biology (CSIC-UPF), Passeig Marítim de la Barceloneta, 37-49, 08003
Barcelona, Spain. [email protected]; [email protected] 3Avenida Mar Egeo, 7; Jerez de la Frontera 11407. [email protected]
4Museu de Ciencies Naturals de Granollers, Àrea d‟Herpetologia, c/Francesc Macià 51, E-08400
Granollers, Spain. [email protected]
Key words: biogeographic patterns; saharan discontinuity; subtropical snakes.
Paraules clau: discontinuitat sahariana; patrons biogeogràfics; serps subtropicals.
Abstract: In northwest Africa some species from Sahelian origin appear with relict
populations and apparently isolated by the extreme aridity of the Sahara desert.
However very tolerant to aridity species could maintain continuous populations as
might be the case for Echis leucogaster as indicated by results from genetic
analysis and bioclimatic models.
Resum: Al nord-oest d'àfrica apareixen un grup d'espècies d'origen sahelià en
poblacions relictes i aparentment aïllades pel desert del Sàhara. No obstant això
espècies molt tolerants a l‟aridesa podrien mantenir poblacions contínues, com
podria ser el cas de Echis leucogaster segons indiquen els resultats de l'anàlisi
genètica i els models bioclimàtics.
The carpet or saw-scaled vipers of the genus Echis Merrem, 1820 are
nocturnal, small (less than 90 cm), fairly stout snakes with a pear-shaped
head covered with small scales, prominent eyes with vertical pupils set
near the front of the head, and a thin neck. These snakes are found across
the semiarid regions of the old world, from Sri Lanka through India,
Pakistan, Afghanistan north to Uzbekistan, parts of Iran and the Middle
East and in west, northern and east Africa (Gasperetti, 1988; Spawls and
Branch, 1995; Wüster, 1997; Arnold et al. 2009). All species have a
distinctive threat display, forming c-shaped coils with the body, rubbing
their lateral scales with serrated keels to make a hissing sound
(stridulation) and striking vigorously. They have a very potent venom
and, in many areas, are a common cause of fatal snake bite in people
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 58
(Gasperetti, 1988; Spawls and Branch, 1995; Gutierrez et al. 2006). It has
been shown that venom chemistry sometimes varies greatly between
different species or populations of Echis, which makes it even more
relevant to have a good knowledge of the systematics of the genus.
Unfortunately, the saw-scaled or carpet vipers are one of the most
taxonomically problematic groups of venomous snakes and, up to date, it
is still not certain exactly how many species and subspecies exist within
the group (Wüster et al., 1997). For a long time (until the 1980‟s) only
two species of Echis were recognized: the Burton‟s carpet viper, E.
coloratus Günther, 1878, from Arabia, Jordan, Israel and eastern Egypt;
and E. carinatus (Schneider, 1801), believed to occur over most of the
range of the genus, from west Africa to India and Sri Lanka (described on
the basis of specimens collected in Madras, India).
The taxonomy of Burton‟s carpet viper has been unproblematic and the
only taxonomic changes include the description of a new species endemic
to northern Oman, E. omanensis Babocsay, 2004, and a subspecies from
Israel and Jordan named E. coloratus terraesanctae Babocsay, 2003.
Molecular analyses (Arnold et al. 2009) have supported the specific
status of E. omanensis, while E. c. terraesanctae remains recognized on
the basis of morphology only.
On the other hand, the systematics of E. carinatus in its broad sense has
been confused and unstable in recent decades, especially as a result of the
revision by Cherlin (1990), who described several species and
subspecies, although his analyses have not been widely accepted by
subsequent herpetologists. Morpho-logical taxonomy of the Echis
carinatus complex is problematic due to the existence of climatic clines
affecting the number of ventral scales (Cherlin, 1981). Recent molecular
analyses by Arnold et al. (2009) have shown that E. carinatus sensu
stricto is confined to the eastern Arabian Peninsula and Asia, with E.
multisquamatus Cherlin, 1990, being genetically very similar to E. c.
sochureki Stemmler, 1969, something that had been already shown by
Auffeberg and Rehman, (1991) using external morphology. Other
subspecies as for instance E. c. astolae Mertens, 1970, from Astolae
Island in Pakistan and E. c. sinhaleyus Deriyalaga, 1951 from Sri Lanka
have not been tested using molecular data. The study by Arnold et al.
(2009) also showed that two further species could be recognized from the
Arabian Peninsula: the name E. khosatzkii Cherlin, 1990 being available
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 59
for the morphologically distinct populations from Dhofar, southern Oman
and the Hadhramaut, eastern Yemen, and a still undescribed species from
Yemen, for which the name E. borkini Cherlin, 1990 may be available.
These results suggest that E. pyramidum may not be present in the
Arabian Peninsula.
The situation in Africa is much more complex and still far from being
solved (see for instance Cherlin 1990, Largen and Rasmusen 1993,
Spawls and Branch 1995, Wüster et al. 1997, Mazuch 2005; Arnold et al.
2009). Therefore, as suggested by Spawls and Branch (1995), it seems
safest to regard the African carpet vipers of the “E. carinatus” group as
belonging to three species. These are: the west African carpet viper, E.
ocellatus Stemmler, 1970, found in the savannah of west Africa, from
southern Mauritania and Senegal east to Nigeria, southwestern Chad and
northern Cameroon; the northeast African carpet viper, E. pyramidum (E.
& I. Geoffroy St. Hilaire, 1827), found in oases, semi-desert, dry
savannah and rocky areas including lava fields across northeast Africa,
with apparently isolated populations in northern Egypt, Lybia and
Algeria; and the white-bellied carpet viper, E. leucogaster Roman, 1972,
found in arid savannah, Sahel, semi-desert and well vegetated wadis
across the whole western Sahelian region from the southern half of
Mauritania, Senegal and northern Guinea in the west, through central
Mali, into western Niger and into the the Hoggar in Algeria, with
presumably isolated populations in northern Mauritania, western Sahara
and southern Morocco (see Figure 1). This latter species has a similar
cephalic scalation than E. carinatus, 27 - 33 rows of dorsal scales at
midbody and 165 - 180 ventrals (Hughes, 1977).
According to Spawls and Branch (1995) and Wüster et al. (1997), it is
not clear if the northwestern populations of E. leucogaster from Morocco
are really isolated from the Sahelian populations or are the result of lack
of collecting in the always-difficult intermediate areas. If these had been
truly isolated for a long time, the large geographical area between the
northwestern and southern populations might have acted as a barrier
preventing contact and promoting genetic divergence. Apart from the
obvious biogeographical and evolutionary interest that this may have, this
would also be very relevant from a toxicological point of view. It has
been shown that antivenoms raised against venom from a population of
Echis in one area may be ineffective in treating bites elsewhere, for
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 60
venom chemistry sometimes varies greatly between them (Warrell and
Arnett, 1976; Gillisen et al. 1994).
Although the number of reported loca-lities for E. leucogaster from the
northern populations is still very low in the northwestern area (northern
Mauritania, Western Sahara and Morocco), it has increased from two
specimens from the same locality in Morocco (Auinet-Torkoz) reported
by Bons and Geniez (1996), to a total of nine reported by Aymerich et al.
(2004). Of these, two specimens were from two different localities in
northern Mauritania and the remaining seven specimens were all from
Morocco (see Fig. 1). Most of the Moroccan specimens have been found
near Aouinet Torkoz, and the northern-most specimen found so far comes
from Amazer, 50 Km south of Ouarzazate; 350 Km northeast in a
straight-line from Aouinet Torkoz (Fig. 1).
During a recent fieldtrip carried out by the authors in May 2009, a
specimen of Echis leucogaster was found at 20:45h dead on the road,
close to the Oued Tensif, less than 5 Km up road (northeast) from
Tassawant and 10 Km southwest of Agz, Morocco (geographical
coordinates in decimal degrees: 30.64212 / -6.58195). For its state of
preservation, we could deduce that the animal had been lying there for
several days (see Fig. 9A and C in apendix of pag. 129). The area where
the specimen was found was a relatively barren, semidesertic and stony
plateau at 1059 m of altitude (see Fig. 9B in apendix of pag.129).
Bioclimatic data from the nearest meterological station (Ouarzazate) indi-
cate that the region is within the upper thermomediterranean low arid
bioclimate belt, with oceanic-high semicontinental conditions (Rivas-
Martinez, 2009). The climate of the locality is characterized by an annual
mean temperature of 19.9ºC, with annual precipitation of 119 mm and
minimum temperature of coldest month of 1.4ºC (Worldclim dataset,
Hijmans et al., 2005). The specimen shares the typical pattern of
coloration and body size of the species but as a result of it poor
conservation state it was not possible to carry out any scale counts (see
Fig. 9A in apendix of pag. 129). Other species found 5 Km further down
the road from the new locality of E. leucogaster (at Tassawant) include
several adults and larvae of Bufo brongersmai, Epidalea boulengeri and
Bufo mauritanicus, near irrigation canals in cultivated land, and Agama
impalearis and Tropiocolotes tripolitanus in the stony semidesert.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 61
This specimen constitutes the northern-most record of Echis leucogaster
ever reported, being 40 Km further north than Amazer (Aymerich et al.
2004; see Fig. 1). Although the specimen was in a poor state of
conservation, some details, as for instance the two big inoculating fangs,
were very evident (see Fig. 9C in apendix of pag. 129), as well as its
stomach content, which included the remains of a Scorpion maurus (see
Fig. 9D in apendix of pag. 129).
This specimen of E. leucogaster, not only was very relevant from a
biogeographical point of view but also constituted a unique opportunity
to try to test the degree of genetic isolation of the northwestern
populations of E. leucogaster from the Sahelian populations using
information from its DNA. In order to do so, a small tissue sample
including dry skin, muscle and bone was taken in the field, with special
care to avoid the stomach area, and it was kept in absolute ethanol. The
specimen was preserved dry at 4ºC as a voucher for further
morphological and genetic Studies. Once in the laboratory of the Institute
of Evolutionary Biology (CSIC-UPF) in Barcelona, the tissue sample was
processed using methods described elsewhere (Carranza et al. 2004;
2006) and with special care to avoid contamination. The extracted DNA
was used to amplify and sequence the cytochrome b and 16S rDNA
mitochondrial fragments, using exactly the same primers and conditions
as described by Arnold et al. (2009). The mitochondrial DNA sequences
of the new population of E. leucogaster from Morocco were aligned with
other Echis samples from GenBank (Table 1) using ClustalX with default
parameters (Thompson et al. 1997). The resulting alignment included
1117 base pairs (bp) (731 bp of cytochrome b and 386 bp of 16S rDNA)
of which 343 were variable positions. JModeltest v.0.1.1 (Posada, 2008)
was used to select the most appropriate model of sequence evolution
using the Akaike Information Criterion (AIC). The model selected was
the GTR+G, for the data set containing the cytochrome b sequences and
the GTR+I+G for the 16S rDNA dataset. The computer program RAxML
v.7.0.3 (Stamatakis, 2006) was used for the ML analyses using the “Hard
& slow” option, with a heuristic search of 100 trees. The reliability of the
ML trees was assessed by bootstrap analysis (Felsestein, 1985) involving
1000 bootstrap replications. Bayesian analyses were performed using
MrBayes v.3.1.2 (Huelsenbeck and Ronquist, 2001), with independent
models and model parameters applied to each mitochondrial gene
partition. All analyses started with randomly generated trees and ran for
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 62
2x106 generations. After checking that stationary had been reached, the
first 4000 trees were discarded, and a majority rule consensus tree with
branch lengths was generated from the remaining 16,000 trees.
In order to interpret the results of the phylogenetic analyses in the light of
both the known and the potential distribution ranges of Echis
leucogaster, an ecological niche modeling projection was performed.
Twenty-five presence locali-ties were digitally georeferenced based on
information from Gasperetti (1988), Aymerich et al. (2004) and the new
specimen found, using the software Ozyexplorer. Nineteen localities
outside the described area for the species were considered as absences.
Nineteen climate variables (Worldclim dataset, Hijmans et al., 2005)
were extracted using DIVA GIS (Hijmanns et al., 2004) with a very low
resolution (0,166º), in order to minimize the effect of possible errors in
the accuracy of the georeferenced localities. As the correlation matrix
showed that the environmental variables were highly correlated, a
principal components regression (PCR) was applied to the variables in
order to reduce the dimensions and to identify to the most explanatory
variables. All statistical analysis were performed using Statistica 6.0.
The results of the phylogenetic analyses are shown in Fig. 3 and clearly
indicate that the E. leucogaster from Agz, Morocco is very closely related
to the two E. leucogaster samples from Ayoun el‟Atrous (Mauritania).
Despite being separated by more than 1600 Km, these samples present an
uncorrected genetic divergence (p-distance) of only 1% in the 731 bp of
cytochrome b analyzed for this study and are identical in the 386 bp of
the 16S rDNA. Since the specimen from Agz is the northernmost sample
of E. leucogaster known to date, we can confidently conclude that the
genetic divergence between the northwestern and Sahelian populations of
E. leucogaster is very low, indicating that these populations are either
connected or, if in isolation, the separation occurred very recently.
The results of the PCR suggest that the presence of Echis leucogaster in
the region might be positively correlated with the increase of temperature
and inversely correlated with precipitation (Table 2). This is expected as
the species has a mainly Sahelian and perisaharan distri-bution (see
Gasperetti, 1988). The most significant variables identified by PCR were
successively included in the model excluding variables with highly
correlated coefficients. Finally, the selected variables (Table 2) were used
in a niche modeling simulation performed with Maxent, a general-
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 63
purpose algorithm which makes accurate predictions using data sets that
only contain information on the known presence (Philips et al., 2006) and
even from small sample sizes (Pearson et al., 2007). In order to determine
the accuracy of the model several agreement statistics for the three
different thresholds were computed: lowest presence threshold (minimum
predicted area with omission error equal to 0, Pearson et al., 2007); OC,
optimal cut-off with minimum misclassification rate; and 50, the highest
of the 50% predicted values (Table 3). The area under the curve for the
model was 0.98, suggesting that climatic variables correctly explained the
distribution of Echis leucogaster in the region. The projection map is
shown in Fig. 4 and indicates that, under the present climatic conditions,
E. leucogaster is likely to have a continuous distribution along the
western boundary of the Sahara desert. This is in agreement with the
results of the phylogenetic analyses, which suggest that there is almost no
genetic divergence between the populations of E. leucogaster analyzed
(see Fig. 3). However, the high inaccuracy of the available data
jeopardizes the results of the modeling. Future discovery of new localities
of this rare species will allow us to either ratify or refute this hypothesis.
This apparent continuous distribution in Echis leucogaster predicted by
the niche modeling analysis and supported by the genetic data might also
apply to other subtropical species with supposedly isolated populations in
northwest Africa as for instance Crocodylus suchus, Dasypeltis scabra,
Bitis arietans, Lamprophis fuliginosus (Bons and Geniez, 1996; Duplessy
et al., 1989). Most probably, these species had a continuous range during
the Pleistocene, when much of this northwestern area that is now covered
by the Sahara Desert was much more vegetated and would have provided
suitable habitat for them. What is not so clear is if, like in the case of E.
leucogaster, the actual climatic conditions still allow some contact. The
lack of data in the intermediate areas between the Sahel and northwest
Africa might be the result of poor sampling caused by the difficult
political situation in the region. The present work demonstrates that in
cases like this niche modeling can be a very useful tool. However, the
degree of geographical isolation, genetic divergence and taxonomic status
of these apparently relict populations will only be elucidated when
molecular and niche modeling data are available for them, as it is
available now for E. leucogaster.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 64
Acknowledgements
This work was carried out under a permit from the Moroccan
Government (Department of Water and Forestry resources) to David
Donaire.
References
ARNOLD, N.; ROBINSON, M.; CARRANZA, S. (2009): A preliminary analysis of
phylogenetic relationships and biogeography of the dangerously venomous Carpet
Vipers, Echis (Squamata, Serpentes, Viperidae) based on mitochondrial DNA
sequences. Amphibia-Reptilia, 30: 273-282.
AUFFENBERG, W.; REHMAN, H. (1991): Studies on Pakistan reptiles. Part 1. The
genus Echis (Viperidae). Bull. Flor. Mus. Nat. Hist. Biol. Sci. 35: 263-314.
AYMERICH, M.; BOROF-AYMERICH, E.; GENIEZ, P. (2004): Neufunde der seltenen
Weißbäuchigen Sandrasselotter Echis leucogaster Roman, 1972 in Marokko.
Herpetozooa 16 (3/4): 157-162.
BONS, J.; GENIEZ, P. (1996): Amphibiens et reptiles du Maroc (Sahara occidental
compris): atlas biogeographique. Asociación Herpetológica Española.
CARRANZA, S.; ARNOLD, E. N.;, WADE, E.; FAHD, S. (2004): Phylogeography of the
false smooth snakes, Macroprotodon (Serpentes, Colubridae): mitochondrial DNA
sequences show European populations arrived recently from Northwest Africa. Mol.
Phylogenet. Evol., 33: 523-532.
CARRANZA, S.; ARNOLD, E. (2006): Systematics, biogeography, and evolution of
Hemidactylus geckos (Reptilia: Gekkonidae) elucidated using mitochondrial DNA
sequences. Molecular phylogenetics and evolution, 38: 531-545.
CHERLIN, V. A. (1983): Dependence of scale pattern in snakes of the genus Echis from
climatic conditions. Zoologicheskii Zhournal, 62: 252 - 257.
CHERLIN, V. A. (1990): Taxonomic review of the snake genus Echis (Viperidae). II. An
analysis of taxonomy and descriptions of new forms. In: L. J. Borkin (Ed), Reptiles
of mountain and arid territories: systematics and distribution (Vol. 207, pp. 193-
223). Proc. Zool. Inst. Leningrad, USSR Acad. Sci.
CHERLIN, V. A.;, BORKIN, L. J. (1990): Taxonomic revision of the snake genus Echis.
In L. J. Borkin (Ed.), Reptiles of mountain and arid territories: systematics and
distribution. Proc. Zool. Inst. Leningrad (Vol. 207, pp. 175-192). USSR Acad. Sci.
DUPLESSY, J.C.; MOYES, J.; PETIT-MAIRE, N.; GUIOT, J. (1989): De la Forêt au
désert. Le Courrier du CNRS, 68: 177-185.
FELSENSTEIN, J. (1985): Confidence limits on phylogenies: an approach using the
bootstrap. Evolution: 783-791.
GASPERETTI, J. (1988): Snakes of Arabia. In: Fauna of Saudi Arabia, 9: 169-450.
GILLISSEN, A.; THEAKSTON, R. D. G.;, BARTH, J.;, MAY, B.; KRIEG, M.;
WARRELL, D. A. (1994): Neurotoxicity, haemostatic disturbances and haemolytic
anaemia after a bite by a Tunisian saw-scaled or carpet viper (Echis 'pyramidum'
complex): Failure of antivenom treatment. Toxicon, 32: 937-944.
GUTIÉRREZ, J.; THEAKSTON, R.; WARRELL, D. (2006): Confronting the neglected
problem of snake bite envenoming: the need for a global partnership. PLoS
Medicine. 3.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 65
HIJMANS, R.J.; GUARINO; JARVIS, A.; O´BRIEN, R.; MATHUR, P. (2004): DIVA-
GIS vsn. 5.2.
HIJMANS, R.J.; S.E. CAMERON; J.L. PARRA; P.G. JONES and A. JARVIS (2005):
Very high resolution interpolated climate surfaces for global land areas.
International Journal of Climatology, 25: 1965-1978.
HUELSENBECK, J. P., RONQUIST, F. (2001): MRBAYES: Bayesian inference of
phylogeny. Bioinformatics, 17: 754-755.
HUGHES, B. (1977): Notes on African carpet vipers: Echis carinatus, E. leucogaster and
E. ocellatus. Reviste Suisse de Zoologie, 83 (2): 359 - 371.
LARGEN, M. J., RASMUSSEN, J. B. (1993): A catalogue of the snakes of Ethiopia
(Reptilia Serpentes), including identification keys. Trop. Zool, 6: 313-434.
MAZUCH, T. (2005): Taxonomy and biology of the viper Echis pyramidum leakeyi in
Kenya. Ajva tera fórum, 2005: 64-71.
PEARSON, R.G., RAXWORTHY, C.J., NAKAMURA, M., PETERSON, A.T (2007):
Predicting species´distribution from small numbers of occurrence records: a test
case using cryptic geckos in Magadascar. Journal of Biogeography, 34: 102-107.
PHILIPS, S.J., ANDERSON, R.P., SCHAPIRE, R.E. (2006):. Maximum entropy modeling
of species geographic distributions. Ecological Modelling, 190: 231-259.
POSADA D. (2008): jModelTest: Phylogenetic Model Averaging. Mol. Biol. Evol, 25.
RIVAS-MARTÍNEZ, S. (2009). Worldwide Bioclimatic Classification System. July 2009
version. http://www.globalbioclimatics.org
ROBERTS, N. (1989): The Holocene. Oxford: Blackwell
SPAWLS, S., BRANCH, B. (1995): The Dangerous Snakes of Africa. London: Blanford.
STAMATAKIS, A. (2006): RAxML-VI-HPC: maximum likelihood-based phylogenetic
analyses with thousands of taxa and mixed models. Bioinformatics, 22: 2688.
STEMMLER, O. (1969): De Sandrasselotter aus Pakistan: Echis carinatus sochureki
subsp. nov. Aquaterra, 6: 118-125.
THOMPSON, J. D., GIBSON, T. J., PLEWNIAK, F., JEANMOURGIN, F., HIGGINS, D.
G. (1997): The clustalX windows interface: flexible strategies for multiple sequence
alignment aided by quality analysis tools. Nuc. Acid. Res., 24: 4876-4882.
WARRELL, D. A., ARNETT, C. (1976): The importance of bites by the saw-scaled or
carpet viper (Echis carinatus). Epidemiological studies in Nigeria and a review of
the world literature. Acta Tropica, 33: 307-341.
WÜSTER, W., GOLAY, P., WARRELL, D. A. (1997): Synopsis of recent developments
in venomous snake systematics. Toxicon, 35: 319-340.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 66
Table 1.- Details of material and sequences used in the present study. The question mark indicates that the cytb and 16S rRNA
sequences of the specimen of E. ocellatus by Lenk et al. 2001 are probably the result of a misidentification of an E. leucogaster
specimen by an E. ocellatus (see Fig. 3).
Taxa Locality Accession Numbers
Cyt b / 16SrRNA
References
Cerastes cerastes Erfoud (Morocco) AJ275703 / AJ275755 Lenk et al 2001
Cerastes vipera Djebil (Tunisia) AJ275705 / AJ275757 Lenk et al 2001
Echis coloratus Wadi Rishrash (Egypt) AJ275708 / AJ275760 Lenk et al 2001
Echis omanensis -1 Jebel Akhdar (north Oman) EU642590 / EU642581 E3026.8
Echis omanensis -2 North of Tanuf (north Oman) EU642587 / EU642578 E3026.9
Echis omanensis -3 Wadi Beni Habib (north Oman) EU642588 / EU642579 E3026.10
Echis omanensis -4 Wadi Beni Khalid (north Oman) EU642589 / EU642580 E23116.1
Echis carinatus subsp. (Pakistan) AJ275706 / AJ275758 Lenk et al 2001
Echis multisquamatus (Turkmenistan) AJ275702 / AJ275763 Lenk et al 2001
Echis carinatus sochureki Manah (north Oman) EU642591 / EU642582 E3026.2
Echis ocellatus -1 West Africa AF292568 / W¸ster, unpublished
Echis ocellatus -2 West Africa AF191579 / Malhotra & Thorpe 2000
Echis ocellatus -3 10Km N. of Tapoua (Niger) EU642592 / EU642593 SPM0050
Echis sp. (Yemen) AJ275707 / AJ275759 Lenk et al 2001
Echis khozatskii NW. of Ayun pools (Dhofar, Oman) EU642584 / EU642575 E3026.15
Echis pyramidum (Egypt) AJ275709 / AJ275761 Lenk et al 2001
Echis ocellatus? (Mali) AJ275710 / AJ275762 Lenk et al 2001
Echis leucogaster -1 Ayo°n el‟Atrous (Mauritania) EU642585 / EU642576 E3026.3
Echis leucogaster -2 Ayo°n el‟Atrous (Mauritania) EU642586 / EU642577 E3026.4
Echis leucogaster -3 Agz (Morocco) GU078718 / GU078719 ME2
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 67
Variables SL
annual precipitation
precipitation of wettest quarter
precipitation of wettest month
isothermality
precipitation seasonality
precipitation of warmest quarter
precipitation of coldest quarter
minimum temperature of coldest month
precipitation of driest month
mean temperature of coldest quarter
precipitation of driest quarter
mean temperature of driest quarter
annual mean temperature
mean temperature of wettest quarter
mean diurnal range
mean temperature of warmest quarter
maximum temperature of warmest month
temperature annual range
temperature seasonality
-0.348835355
-0.32551582
-0.322842296
-0.230488934
-0.226351542
-0.222125223
-0.147846466
-0.132308049
-0.130139678
-0.119962559
-0.115355614
0.0297552291
0.0385694298
0.0791138993
0.176126922
0.223325155
0.236764966
0.259127201
0.286243262
Accuracy LPT OC 50
Kappa 0.8099 0.9545 0.8409
Comission 0.2105 0 0
Omission 0 0.08 0.28
Table 3. Accuracy assessment of the thresholds displayed in Fig. 4.
Table 2. Environmental variables selected to be included in the model (underlined)
using a principal components regression method. SL= Sum of loadings.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 68
Figure 1.- Distribution of Echis leucogaster in Northwesterm Africa (according to Gasperetti, 1988; Aymerich et al., 2004). All known populations are
marked with black dots. The new locality described in this paper is marked with a white circle.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 69
Figure 3.
Maximum-likelihood
tree including
cytochrome b and 16S
rRNA sequences from
all the specimens
from Arnold et al. (2009) plus the new
specimen from near
Agz, Morocco.
Bootstrap support
values are shown
above the branches to
the left of the forward
slash and posterior
probability values
above 0.95 are also
indicated above
branches by an
asterisk to the right of
the forward slash.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 70
Figure 4.- Projected distribution of Echis leucogaster in northwest Africa. Circles: presence localities. Triangles: absence localities. 50: 50% of the
highest probability localities; OC: optimal cut-off; LPT: lowest presence threshold.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 71
Rècord altitudinal de Pelodytes punctatus (Daudin, 1802) a
Catalunya i a la península Ibèrica
D. Guixé 1; J. Maluquer-Margalef
2 & J. Camprodon
1
1Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. Ctra. Sant Llorenç de Morunys, km 2. 25280 Solsona
2Societat Catalana d‟Herpetologia. Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 Barcelona
Paraules clau: Pelodytes punctatus; altitud; subalpí; Odèn Port del Compte
Key words: Pelodytes punctatus; altitude; subalpine; Odèn-Port del Compte
Resum: S‟exposen dues cites de Pelodytes punctatus a una altitud de 1930 m
(obaga) i a 2030 m (solell), a les serres d‟Odèn-Port del Compte (Prepirineus
centrals catalans), a l‟estatge subalpí, format per prats mesoxeròfils de Festuca
gautieri i pineda de pi negre (Pinus uncinata), sobre substrat calcari.
Abstract: Two data about Pelodytes punctatus founded at a height of 1930 m
(north face) and 2030 m (south face), at the Odèn-Port del Compte mountains
(Catalan Pre-Pyrenees), are shown. The habitat consists in subalpine forest of Pinus
uncinata and mesoxeric grassland of Festuca gautieri on calcareous soil.
Introducció als limits altitudinals coneguts
La granoteta de punts (Pelodytes punctatus) és un anur exclusiu de la
península Ibèrica, França i Itàlia (Liguria i Piemont). A Catalunya es
troba pràcticament arreu, excepte la Val d‟Aran, el Pallars Sobirà i la
major part de la plana de Lleida (Llorente et al. 1995).
En àrees d‟alta muntanya resulta una espècie força localitzada: a França
les cites de major altitud publicades fins al moment són d‟uns 1200 m al
Massis Central i en sectors pirinencs i alpins d‟aquest país arriba als 1600
m (Duguet et Melki, 2003; Muratet 2008), mentre que a la península
Ibèrica s‟ha trobat a 1630 m a la sierra de Albarracín (Terol) (Barbadillo,
2002); fins 1880 m a Gúdar (Terol) (Serrano-Eizaguerri et al. 2001), i
devers els 1900 metres a les serres d‟Urbión i Cebollera (Sistema Ibèric
septentrional), a La Rioja (Zaldívar, 2007). Al Pirineu català, Aguerri i
García-París (2006) el van localitzar a 1780 m als Rasos de Peguera
(Castellar del Riu, Bergadà), mentre que Borràs i Junyent (1993) el citen
a 1900 m al vessant sud del Cadí-Moixeró (serra Pedragosa). A
Andalusia oriental es coneixen unes poblacions de Pelodytes de les que
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 72
no s‟ha pogut determinar encara si son P. punctatus o P. ibericus, però
que arriben als 2000 m. (Barbadillo, 2002).
Tanmateix, la localitat més elevada on s‟ha trobat amb seguretat l‟espècie
a la península Ibèrica és, fins al moment, a les serres d‟Odèn – Port del
Comte, al Solsonès, a 2030 m d‟altitud (Camprodon et al. 2002; Guixé
(ed.) 2008). L‟objectiu d‟aquesta nota no és altre que exposar amb cert
detall la ubicació i les característiques ambientals dels llocs de troballa de
la granoteta de punts, atès que en les publicacions on apareix citada no
s‟ha fet.
Descripció de la localitat
El 15/07/1998 es va localitzar per primera vegada un adult i diversos
capgrossos en una bassa quasi permanent situada al llindar entre el prat
subalpí i la pineda de pi negre del Pla de Bassies (Port del Comte) a 2030
m d‟altitud (UTM: CG 7768), a solell. Posteriorment, el maig de l‟any
2001, va trobar-se, en dues jornades, diferents individus adults sota una
pedra, al costat de sengles basses de caire temporal obertes per abeurar el
bestiar oví, prop d‟una pista forestal, en una pineda de pi negre força
ombrívola, a la obaga de la Cadolla Verda, a 1930 m d‟altitud (UTM: CG
7368). Les basses eren de característiques similars, de poca profunditat (<
1 m al centre), amb les vores netes de vegetació i amb força pedres al
voltant, on s‟amagaven els adults. La vegetació circumdant era prats
d‟ussona (Festuca gautieri), amb peus de pi negre (Pinus uncinata) i
algun ginebró (Juniperus communis) dispers, pel que fa a les basses de
menor altitud, i una boscúria densa de pi negre (Pinus uncinata), pel que
fa a la segona, sobre substrat calcari. Cal destacar que malgrat trobar-nos
al mig de la primavera, en aquesta zona obaga de major altitud la neu
mantenia encara un gruix apreciable (aprox. uns 10 cm), en part per
l‟orientació de l‟indret i en part per la protecció que la densa boscúria
oferia en relació als raigs solars.
Val a dir que en les basses estudiades no es va trobar cap més amfibi, ni
tant sols granota roja, espècie present a la zona antigament (Guixé (ed.) et
al. 2008).
El gripauet o granoteta de punts (Pelodytes punctatus) es considera, en el
conjunt de l‟àmbit de la muntanya d‟Alinyà i serra del Port del Compte,
una espècie comuna i ben distribuïda, que prefereix ambients oberts, secs
i assolellats. Les larves es concentren principalment en basses i petites
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 73
tolles (naturals i d'obra), de caràcter temporal o permanent, i són força
més rares en els cursos hídrics, tot i que també poden ocupar trams
d‟aigües calmes de torrents i rieres. A diferència del tòtil, la granoteta de
punts té preferència per les aigües amb substrat llimós o terrós i eviten les
aigües corrents oligotròfiques.
Agraïments
A la Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya i la Institució
Catalana d‟Història Natural, per haver promogut i finançat els estudis
científics sobre la muntanya d‟Alinyà i zones veïnes, que ens van conduir
a la troballa d‟algunes de les cites més rellevants esmentades en aquesta
nota.
Referències
AGUERRI, L. & GARCÍA-PARÍS, M. (2006): Nuevo registro altitudinal para Pelodytes
punctatus en Cataluña. Butll. Soc. Cat. Herp. 17: 56-58.
BARBADILLO, L.J. (2002): Pelodytes punctatus. In: Atlas y Libro rojo de los anfibios y
reptiles de España. Pleguezuelos, J.M.; Marquéz, R. & Lizana, M. (Eds.). Dirección
General de la Conservación de la Naturaleza – Asoc. Herpetol. Esp. Madrid: 100-
102.
BORRÀS, A. & JUNYENT, F. (1993): Vertebrats de la Catalunya central. Edicions
Intercomarcals. Manresa.
CAMPRODON, J.; GUIXÉ, D & MALUQUER-MARGALEF, J. (2004): La fauna
vertebrada de la vall d‟Alinyà. In: GERMAIN, J. (cur.). Els sistemes naturals de la
vall d’Alinyà. Treballs de la Institució Catalana d‟Història Natural, 14. ICHN.
Barcelona: 439-470.
DUGUET, R. & MELKI, F. (ed.)(2003): Les Amphibiens de France, Belgique et
Luxembourg. Coll. Parthénope, ed. Biotope. Mèze (France) 480 pp.
GUIXÉ (ed.) (2008): El medi natural del Solsonès. Centre Tecnològic Forestal de
Catalunya. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. 676 pp.
LLORENTE, G.A.; MONTORI, A.; SANTOS, X. & CARRETERO, M.A. (1995): Atlas
dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. El Brau. Figueres. 191 pp.
MURATET, J. (2008): Identifier les amphibiens de France métropolitaine. Association
Ecodiv. Avignonet-Lauragais.
SERRANO EIZAGUERRI, F.J.; TORRIJO, A.; CANO, J.L.; LAGARES, J.L.; LIBEROS,
C.; MARTÍN, M.A.; PUEYO, J.M.; ROSADO, F.; RUÍZ, J. & SANCHÉZ, J.A.
(2001): Atlas provisional de Anfibios y reptiles de la provincia de Teruel. Bol. Asoc.
Herpetol. Esp. 12: 62-70.
ZALDÍVAR, C. (2007): Atlas de distribución de los anfibios de La Rioja. Foresta, 35: 80-
88.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 74
Recull bibliogràfic sobre Testudo marginata (Schoepff, 1793)
a l´illa de Sardenya
Jordi Arias Ferreres C/ Renaixença, 7, 1r, 1a 08041 Barcelona
Paraules clau: Testudo marginata, bibliogrrafia, Sardenya.
Palabras clave: Testudo marginata, bibliografía, Cerdeña.
Key words: Testudo marginata, bibliography, Sardinia.
Resum: En aquesta publicació es recullen un total de 126 referències
bibliogràfiques sobre la presència de Testudo marginata a l´illa de Sardenya.
Resumen: En esta publicación se recogen un total de 126 referencias bibliográfícas
sobre la presencia de Testudo marginata en la isla de Cerdeña.
Abstract: In this publication will collect a total of 126 bibliographic references on
the presence of Testudo marginata in the island of Sardinia.
Introducció
S‟ha elaborat un llistat bibliogràfic (Annex 1) basat en el criteri que en el
contingut del seu text es parli sobre la presència de la tortuga de faldons
Testudo marginata a l‟illa de Sardenya i les seves illes satèl·lits.
Citada per primera vegada com Testudo nemoralis per Giglioli, H. H.
(1879) a l‟illa de Sardenya, actualment, es mantenen poblacions estables
a part de l‟illa i a 9 illots adjacents Sindaco, R. (1998). Segons les dades
genètiques analitzades per Mélanie Pérez (2008), sembla que els
exemplars de Sardenya van ser introduïts des de la part nord de Grècia.
Les referències s‟han ordenat alfabèticament per autor i data (Annex 1).
La finalitat d‟aquest llistat és facilitar informació a l‟estudiós d‟aquesta
espècie per aquesta zona geogràfica.
Agraïments
El meu sincer agraïment a: Roger Bour, Xavier Rivera, Uwe Fritz,
Benedetto Lanza, Xavier Palaus, Eduard Filella, Roger Tarin, Henrik
Bringsøe, Bernard Debaux, Joan Budó, Joaquim Soler, Iñigo Esteban,
Juan Pablo Martínez Rica, Maria Àngels Iglesias, Sandra Valentín
(Biblioteca, Museu de Zoología, Barcelona), Borja Sanchíz (Museo
Nacional de Ciencias Naturales – CSIC), Wolfgang Brunnbauer
(Naturhistorisches Museum Wien), Ingo Pauler, Joan Ferrer, Albert
Martínez, Oscar Arribas, Ana Sánchez (CINDOC) i Theodora
Sofianidou.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 75
Referènces GIGLIOLI, H. H. (1879): Beiträge zur Kenntniss der Wirbelthiere Italiens.- Arch.
Naturgesch., Berlin, 45 (1): 93-99.
PEREZ, M. (2008): Études génétique, morphologique et éco-éthologique de populations
de tortues du complexe “Testudo marginata” en Grèce et en Sardaigne : existe-t- il
plusieurs espèces? (Résumé de thèse) Bull. Soc. Herp. Fr. 126: 49-50.
SINDACO, R. (1998): Annotated checklist to the Reptiles of Mediterranean Countries,
with keys to the Asiatic and African species. Part 1. - Turtles, Crocodiles,
Amphisbaenids and Lizards.- Ann. Mus. Civ. St. Nat. "G. Doria" Genova, 92: 85-
190.
Annex 1: Recull bibliogràfic
ANGELINI, G. (1899): Notizie ed osservazione intorno alla naturalizzazione
della Testudo nemoralis “Aldrov “ in Sardegna..Boll. Soc. Rom. Stud.
Zool. Rom.,8 (1/2): 50-52.
ARIAS, J. F. (1998): Testudo marginata a Sardenya (Schoepff, 1795). III
Jornades herpetológiques Catalanes, Can Mateuet. (Full Informatiu de
la SCH, 10).
ARIAS, J. F. (2000): “Testudo marginata (Schoepff, 1795): Distribució
actual, dades històriques, registre fòssil i estatus”. V Jornades
Herpetològiques Catalanes, Mequinensa 6-8 d‟Octubre del 2000.
ARIAS, J. F. & BOSCH, J. M. (2003): Notes sobre la distribució de Testudo
marginata (Schoepff, 1795) al nord de l´illa de Sardenya. Butll. Soc.Cat.
Her..16: 123-125.
ARIAS, J. F. (2006): 104 noves observacions de Testudo marginata
(Schoepff, 1793) a Grècia i recull bibliogràfic sobre l´espècie a la
península hel·lènica. Butll. Soc. Cat. Herp.17: 41-48
ARNOLD, E. N. & BURTON, J. A. (1987): Guía de Campo de los Reptiles y
Anfibios de España y de Europa. Ediciones Omega, S.A. 275 pp.
AVANZI, M. & MILLEFANTI, M. (2004): El gran libro de las tortugas.
Ed: De Vecchi, 221 pp
AVANZI, M. (2007): Las Tortugas Terrestres. Ed: De Vecchi, 127 pp.
BALLASINA, D. (1992): Report on the repatriation of tortoises to Greece by
Carapax centre (Italy). British Herpetological Society Bulletin.40: 2-4.
BALLASINA, D. (1995): Red data book on Mediterranean Chelonians.
Ed.:Edagricole Bologna.:147-160.
BALLASINA, D. (1995): Conservation and reproduction techniques at the
Carapax center, Italy.International Congress of Chelonian
Conservation- Gonfaron. France.: 210-213.
BASSU, L., NULCHIS, V.,SATTA, M. G., FRESI, C., & CORTI, C. (2008):
Atlas of amphibians and reptiles of Sardinia-state of the art and general
considerations. (pp.52-58). In: Corti C. (ed.), 2008. Herpetologia
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 76
Sardiniae.Societas Herpetologica Italica/Edizioni Belvedere, Latina, “le
scienze”(8), 504 pp.
BELCHEVA, R.G., SOFIANIDOU, TH. S., PSALLIDAS, V. K. (1990): A
Karyological study of the tortoise Testudo marginata. Amphibia-
Reptilia 11: 185-189.
BOMBI, P.& SALVI, D. (2008): La Rete Ecologica Sarda: verso un nuovo
strumento per la conservazione della diversità erpetologica. (pp. 82-86).
In: Corti C. (ed.), 2008.Herpetologia Sardiniae. Societas Herptologica
Italica/Edizioni Belvedere, Latina,”le scienze” (8). 504 pp.
BONIN, F. DEVAUX, B. & DUPRÉ, A. (1996): Toutes les Tortues du
Monde. Ed.:Delachaux et Niestle (W.W.F.). 254 pp.
BORRI, M. AGNELLI, P. CESARACCIO, G. CORTI, C. FINOTELLO, P.
L. LANZA, B. & G. TOSINI (1988)): Preliminary notes on the
herpetofauna of the satellite islands of Sardinia.Boll. Soc. Sarda Sci.
Nat.,26: 149-165.
BOUR, R. (1983): Les Tortues terrestres du Paléarctique, in F. deBeaufort
(éd.), Espèces menacées et exploitées dans le Monde, Guide pratique
pour leur connaissance et leur identification. XXVIII. Paris, Secrétariat
de la Faune et de la Flore (MNHN). 1-11.
BOUR, R. (1987): L´identité des Tortues terrestres européennes: spécimens-
types et localités-types. Revue fr. Aquariol., 13, (1986), 4: 111-122.
BOUR, R. (1995): Une nouvelle espèce de tortue terrestre dans le
Péloponnèse (Grèce). Dumerilia, 2: 23-54.
BOUR, R. (2004): Testudo marginata (Schoepff, 1793), Manouria, 22: 27-
29.
BRINCKMEIER, C., BODE, F., & HAMPE, A. (1989): First record of the
Marginated Tortoise, Testudo marginata, in Turkey. Zoology in the
Middle East 3. : 47-48.
BRINGSØE, H. BUSKIRK, J. R. & WILLEMSEN, R. E. (2001): Testudo
marginata Schoepff 1792 Breitrandschildkröte. Handbuch der Reptilien
und Amphibien Europas.Böhme, W.(E.d.). Wiebelsheim: AULA-
Verlag.: 291-334.
BRUNO, S. (1969): Enciclopedia Italiana delle scienze.Gli animali
vertebrati: I Rettili. Instituto geografico de Agostini Ed. Novara. Pàg.
167.
BRUNO, S. & MAUGERI, S. (1976): Rettili d’Italia. Tartarughe-Sauri. Aldo
Martello- Giunti editore.S.P.A. 160 pp.
BRUNO, S. & MAUGERI, S. (1979): Rettili d’Italia; Tartarughe- Sauri-
Serpenti, Aldo Martello Giunti editore. S.P.A., Firenze. 368 pp.
BRUNO, S. (1986): Tartarughe e Sauri d’Italia. Giunti Martello, Firenze.
256 pp.
BUDISCHEK, A. (2003): Freilandbeobachtungen an der Breitrandschildkröte
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 77
Testudo marginata Schoepff, 1792 auf Attika. Sacalia 1 (1), : 4-10.
BÜRKI, L. & REPOND, J. C. (1994): Testudo marginata Schoepff, 1792.
First. part. Cits. Bulletin 3: 17-22.
BÜRKI, L. & REPOND, J. C. (1995): Testudo marginata Schoepff, 1792.
Second. part. Cits. Bulletin, 4: 25-29.
CAREDDA, S. (2005): Gli animali della Sardegna,
Anfibi,rettili,mammiferi.Quaderni di Natura. II Maestrale. 183 pp.
CASU, T.; LAI, G. & PINNA, G. L. (1989): Guida alla Flora e ella Fauna
della Sardegna. Editore Archivio Fotografico Sardo. Nuoro. 417 pp.
CESARACCIO, G. & LANZA, B. (1984): Nuovi dati sull´erpetofauna
dell´Archipielago della Maddalena (Sardegna NE). Boll. Soc. Sarda:
Sci. Nat.; 23: 137- 143.
CHEYLAN, M. (1981): Biologie et écologie de la tortue de Hermann Testudo
hermanni Gmelin, 1789. Contribution de l´espèce à la connaissance des
climats quaternaires de la France. Mém. Trav. Inst. Montpellier, Ecole
pratique des Hautes Etudes, 13: 383 pp.
CIMATTI, E. (2002): Herpetofauna de Cerdeña. Reptilia, 36: 60-64.
CIMATTI, E. (2007): Testudo marginata,un retrato sardo. Reptilia, 66: 64-
73.
COLOMO, S. (1999): Guida practica alla Flora e alla Fauna della
Sardegna. Collana Guide practique della Sardegna. Alpha editoriale.
276 pp.
COLOMO, S. (2008): La Flora della Fauna della Sardegna. Vol II. Anfibi e
Rettili. Editrice Archivo Fotografico Sardo. Nuoro. 205 pp
CONSELL D‟EUROPA (1990): Convention on the conservation of European
willdlife and natural habitats. Estrasburg, 23 November 1990: 10-11.
CORBETT, K. (1989): The Conservation of European Reptiles and
Amphibians. Christopher Helm (Publishers) Ltd, Imperial House. 274
pp.
CORTI, C.; NISTRI, A.; VANNI, S. & LANZA, B. (2000): Atlante
erpetologico della Sardegna. Risultati preliminari (pp. 573-576) In:
Giacoma C. (ed.), Atti I Congresso Nazionale Societas Herpetologica
Italica, Torino (1996), Mus. reg. Sci. nat., Torino. 821 pp.
CORTI, C., BASSU, L., SATTA, M. G., NULCHIS,V. & PALIAGA, B.
(2008): L´erpetofauna del Sinis di Cabras (Sardegna occidentale, Italia):
proposta di tutela per un territorio di particolare valore.(pp. 148-154).In:
Corti C. (ed.), 2008. Herpetologia Sardiniae. Societas Herpetologica
Italica/Edizioni Belvedere, Latina, “le scienze” (8), 504 pp.
CORTI, C.,BRUSCHI, S., SPANO, G.,PUTZU, M.,LUISELLI, L.,LO
CASCIO, P. & NAVONE, A., (2008): The herpetofauna of the “Area
Marina Protetta di Tavolara-Punta Coda Cavallo”and, mophological and
preliminary ecological observations on Podarcis tiliguerta ranzii of
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 78
Molarotto Islet, NE Sardinia,Italy.(pp. 155-162). In: Corti C. (ed.),
2008. Herpetologia Sardiniae. Societas Herpetologica Italica/Edizioni
Belvedere, Latina, “le scienze” (8), 504 pp.
DAUNER, E. (1987): Las tortugas terretres y acuáticas. Editorial De
Vecchi.127 pp.
DENNERT, C. (2005): Ernährung von Landschildkröten. Terrarien
Bibliothek, 143 pp.
DIMITROPOULOS, A. (1985): A case of living twins in a single egg of
Marginated Tortoise,(Testudo marginata, Schoepff, 1792) in a clutch
taken from the wild. The Herptile Vol. 10 (3): 79-80.
DIMITROPOULOS, A. (1987): First record of Marginated tortoise, Testudo
marginata Schoepff, 1792- from the Eastern Aegean. Herptile 12 (4):
137-139.
ENGELMANN, W. E. et al. (1993): Lurche und kriechtiere Europas.
Neumann Verlag (Radebeul, Germany), 440 pp.
ERNST, C. H. & BARBOUR, R. W. (1989): Turtles of the World.
Smithsonian Institution. 313 pp.
ESCORIZA, D. (2008): Els rèptils de Còrsega i Sardenya. Part I : Tortugues i
gecònids. Treballs de la Societat Catalana d’Herpetologia, (5).
Barcelona: Soc. Cat. d‟Herpetologia. 40 pp.
FERRI, V. (1997): Tortugas Terrestres y Acuáticas. Editorial de Vecchi,
S.A. 159 pp.
FERRI, V. (2001): Tortugas y galápagos. Editorial Grijalbo Mondadori,
S.A. 255 pp.
FRISENDA, S. & BALLASINA, D. (1990): Le statut des chéloniens
terrestres et d‟eau douce en Ialie. Bull. Soc. Herp. Fr. (1990) 53: 18-23.
FRITZ, U.; PETTERS, G.; MATZANKE, W. & MATZANKE, M.(1995):
Zur schildkrötenfauna Nordsardiniens. Herpetofauna 17 (99): 29-34.
FRITZ, U.; PETTERS, G.; MATZANKE, W. & MATZANKE, M.(1996):
Zur schildkrötenfauna Nordsardiniens. Herpetofauna 18 (100): 14-20.
FRITZ, U., SIROKÝ, P., KAMI, H. & WINK, M. (2005): Environmentally
caused dwarfism or a valid species-Is Testudo weissingeri Bour, 1996 a
distinct evolutionary lineage? New evidence from mitochondrial and
nuclear genomic markers. Molecular Phylogenetics and Evolution: 1-
13.
GIGLIOLI, H. H.(1879): Beiträge zur Kenntniss der Wirbelthiere Italiens.-
Arch. Naturgesch., Berlin, 45 (1): 93-99.
GIGLIOLI, E. H. (1894): La Fauna Attuale dell´Italia specialmente in
riguardo agli animali Vertebrati : 448-466.
HELLMICH, W. (1956): Die Lurche Und Kriechtiere Europas. Heidelberg
Carl Winter. Universitätsverlag.: 85-86.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 79
HERSCHE, H. (1998): Die Schildkröten Sardiniens. Teil 2. Schildkroete 1
(5): 12-19.
HERZ, M. (2007): La Tortuga Almenada, Testudo marginata. Reptilia
Ediciones, S.L. 64pp.
HIGHFIELD, A. (1990): Keeping and Breeding Tortoises in Captivity. –
R&A Publishing, Portishead. 149pp.
HIGHFIELD, A. (1996): Practical Enciclopedia of Keeping and Breeding
Tortoises and Freshwater Turtles. (Published by: Carapace Press). 295
pp.
HONEGGER, R. E. (1978): Threatened amphibians and reptiles in
Europe.Council of Europe, Strasbourg. 123 pp.
HONEGGER, R. E. (1981): Threatened amphibians and Reptiles in Europe.
Handbuch der Reptilien und amphibien Europas; Volum suplementari:
Akademische Verlaggesellschaft, 158 pp.
IBAÑEZ, J. M. G., LOPEZ, L. F. J., MC.IVOR, J., TALAVERA, P. A. T.
(1989): Las tortugas terrestres Testudo graeca y Testudo hermanni en
España. Imp. LA MODERNA.134 pp.
IVERSON, J. B. (1992): A revised checklist with distribution maps of the
turtles of the world. Richmond, J. Iverson: 363 pp.
JÜRGEN, F. O. (1988): Turtles,Tortoises and Terrapins. St. Martin´s. 231pp.
KEYMAR, P. F. & WEISSINGER, H. (1987): Distribution, morphological
variation and status of Testudo marginata in Greece. Proc. 4th ord. Gen.
Meeting of the Societas Europaea Herpetologica (Gelder, J.: Strabosch,
H. & Bergers, P. J. M. (eds.) (Nijmegen 17-21 August 1987): 219-222.
KING, F. WAYNE & RUSELL, L. BURKE (1989): Crocodiliam, Tuatara
and Turtle Species of the World. An Ounline Taxonomic and
Geographic Reference, Association of Systematics Collections,
Washington. 216 pp.
KWET, A. (2005): Reptilien und amphibien europas. Ed. Cosmos: 118-119.
LAMBERT, M. R. K. (1981): Conservation of mediterranean amphibians
and reptiles,and their habitats.British Herpetological Society Bulletin,
No, 3, 1981: 42-46.
LAMBERT, M. R. K. (1984): Threats to Mediterranean (West Palaearctic)
tortoise and their effects on wild populations: an overview. Amphibia-
Reptilia, 5: 5-15.
LANKA, V. & VIT, Z. (1985): Anfibios y Reptiles. Editado por Susaeta.
224 pp.
LANZA, B. (1983): Ipotesi sulle origini del popolamento erpetologico della
Sardegna. Lavori della società italiana di biogeografía. Nuova Serie.
Vol. III: 723-744.
LANZA, B. (1986): I Rettili e gli Anfibi (pp. 289-321; pp. 549-550)- In:
Camarda I., Falchi S. & Nudda G. (eds.), L´ambiente naturale in
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 80
Sardegna (Elementi di base per la conoscenza e la gestione del
territorio), Carlo Delfino Editore, Sassari, 557 pp.
LANZA, B. (1993): Amphibia-Reptilia. In: Amori G. Angelici F.M. Frugis S.
Gandolfi G. Groppali R. Lanza B. Relini G. Vicini G.; Vertebrata;
IV+83 pp. (Minelli A. Rufo S. La Posta S. (eds.), Checklist delle specie
della fauna italiana, 110,Calderini, Bologna): 2-3+5-6+39-45.
LANZA, B. & CORTI, C. (1996): Evolution of knowledge on the italian
herpetofauna during the 20th century. Boll. Mus. civ. St. nat. Verona,
20: 373-436.
LE GARFF, B. (1991): Los anfibios y los reptiles en su medio. Plural de
Ediciones S.A. 249 pp.
LORTET, L. (1887): Observations sur les tortues terrestres et paludines du
bassin de la Méditerranée: 1-34.
MARAN, J. (2004): Sardaigne L´ile oubliée.La Tortue, nº 66: 60-65.
MATZ, G, & WEBER, D. (1983): Guide des Amphibiens et Reptiles
D’Europe. Delachause Niestlé, Neuchatel Paris.: 279-280.
MATZANKE, W. (2000): D ie Schildkrötenfauna Sardiniens.
Symposiumsband Terrarien Bibliothek Natur und Tier – Verlag.: 39-44.
MAYER, R. (1992): Europaische Landschildkröten. Ava. Agrar- Verlag,
Allgüau. 1-127.
MAYER, R. (1994): Die Schildkröten Sardiniens. Datz, Sttugard, 47 (7):
438-440.
MERTENS, R.& WERMUTH, H. (1960): Die Amphibien und Reptilien
Europas. Verlag Waldemar Kramer, Frankfurt am Main. Pàg. 67.
MLYNARSKY, M. & WERMUTH, H. (1975): Grzimek´s animal life
encyclopedia (the turtles) in Marinelli G.ta terra – 6 Editor Bernhard
Grzimek.: Pàg.103.
MÜLLER, G. (1995): Tortugas terrestres y acuáticas en el terrario.
Ediciones Omega. 238 pp.
OBST, F. J. & MEUSEL, W. (2003): Die Landschildkröten Europas.
Westarp Wissenschaften. 72 pp.
PARLANTI, C. LANZA, B. POGGESI, M. SBORDONI, V. (1988): Anfibi e
rettili delle isole del mediterraneo: un test dell´ipotesi dell´equilibrio
insulare.Bull. Ecol., t. 19, 2-3.: 335-348.
PERALA, J. (2002): Occurrence and taxonomic significance of thigh-spurs in
Testudo marginata Schoepff, 1792 and Testudo weissingeri Bour, 1995.
Herpetozoa 14 (3/4): 123-126.
PEREZ, M. (2008): Études génétique, morphologique et éco-éthologique de
populations de tortues du complexe “Testudo marginata” en Grèce et
en Sardaigne : existe-t- il plusieurs espèces ? (Résumé de thèse) Bull.
Soc. Herp. Fr. 126: 49-50.
PHILIPPEN, H. (2005): Albino-Breitrandschildkroete (Testudo marginata)
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 81
auf Sardinien gefunden. Marginata, 8: 43.
PODLOUCKY, R. (2001): International efforts for the conservation of
european totoises (genus testudo): legislation and conservation
strategies. Chelonii vol.3-Proceedings of the International Congress on
Testudo Genus: 302-311.
POGGESI, M.; AGNELLI, P.; BORRI, M.; CORTI, C.; FINOTELLO, P.L.;
LANZA, B. & TOSINI, G. (1996): Erpetologia delle isole circumsarde.
Biogeographia (XVIII): 583-618.
PRATESI, F. & TASSI, F. (1986): Guida alla natura della Sardegna.
Arnoldo Mondadori Editore. 320 pp.
PRITCHARD, P. (1979): Encyclopedia of Turtles. T.F.H. 876 pp.
PUDDU, F.; VIARENGO, M. & ERMINIO, C. (1988): Animali di Sardegna
gli Anfibi i Rettili. Edizioni della Torre. (Cagliari). 186 pp.
REISCHÜTZ, P. L. (1989): Ein Beitrag zur Kenntnis der Verbreitung der
Breitrandschildkröte (Testudo marginata Schoepff) (Reptilia,
Testudines: Testudinidae). Faun. Abh. Mus. Tierkd. Dresden 17 Pàg. 96.
RIVERA, X. & ARRIBAS, O. (1996): La evolucion faunistica de Corcega y
Cerdeña. Reptilia . 3: 17-24.
SCORTECCI, G. (1967): Los animales. Ed. Vergara. Barcelona. Tomo II:
575-576.
SHI (Societas Herpetologica Italica) (1996): Atlante provisorio degli anfibi e
dei rettili italiani. Ann. Mus. Civ. Storia Nat. G. Doria, 91, 95-178 pp.
SHI (Societas Herpetologica Italica) (2006): Atlante degli anfibi e dei rettili
d’italia. Edizioni Polistampa. 789 pp.
SIEBENROCK, F. (1906): Zur Kenntnis der mediterranen Testudo-Arten und
über ihre Verbreitung in Europa. Zool. Anz., Jena. 30.: 847-854.
SIEBENROCK, F. (1909): Synopsis der rezenten Schildkröten, mit
Berücksichtigung der in historischer Zeit ausgestorbenen Arten. Zool.
Jahrb., Suppl., Jena, 10: 427-618.
SINDACO, R. (1998): Annotated checklist to the Reptiles of Mediterranean
Countries, with keys to the Asiatic and African species. Part 1. - Turtles,
Crocodiles, Amphisbaenids and Lizards.- Ann. Mus. Civ. St. Nat. "G.
Doria" Genova, 92: 85-190.
SZALAY, F. & SZALAYOVÁ, H. (1991): Chováme Korytnacky. Príroda.
5-145.
SOFIANIDOU, T. S. (1997): Testudo marginata Schoepff, 1795. In: Atlas of
Amphibians and Reptiles in Europe. Gasc, J.P. et al. (ed.) Soc. Europ.
Herpetol.- Mus. Nat. Hist. Naturalle: 180-181.
SOFIANIDOU, T. S. & PSALLIDAS, V. K. (1999): Testudo marginata. La
tortuga de terra endèmica de Grècia. Thessaloniki, Giachudis Giapulis
Ed. (edició en grec), 61 pp.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 82
STEMMLER, O. (1983): Die Breitrandschildkröte - Testudo marginata
Schoepff 1792. Aquaria (St Gallen) 3 (2): 26-27.
STUBBS, D. (1989): Testudo marginata, marginated tortoise. In
SWINGLAND, I.R. & M.W. KLEMENS: The Conservation Biology of
Tortoises. Gland (IUCN, Occ. Pap. IUCN Spec. Surviv. Comm.,5):41-
42.
TIEDEMANN, F. (1978): Herpetologische Aufsammlungen in
Nordsardinien. Ann. Naturhistor. Mus. Wien, 81:447-464.
TORTONESE, E.& LANZA, B. (1968): Pesci, Anfibi e Rettili. Piccola fauna
d’Italia. Aldo Martello Editore, Milano, 190 pp.
TRAPP, B. (2003): Testudo marginata Schoepff, 1792. Reptilia nº 44: 43 i
46.
TRUTNAU, L. (1971): Die Breitrandschildkröte lechzt nach Sonne.
Aquarien-Magazin 5: 436-439.
TRUTNAU, L. (1975): Europäische Amphibien und Reptilien. Belser Ed.,
Stuttgart. 212 pp.
TÜRKOZAN, O., KUMLUTAS, Y., & ILGAZ, Ç. (2001): On the Possible
Occurrence of the Marginated Tortoise, Testudo marginata, in Turkey.
Chelonian Consrvation and Biology, Volume 4, Number 1. : 208-210.
VALAKOS, E. D. PAFILIS, P. SOTIROPOULOS, K. LYMBERAKIS, P.
MARAGO-U, P. FOUFOPOULOS, J. (2008): The Amphibians and
Reptiles of Greece. Edition Chimaira, 463 pp.
VANDONI, C. (1914): Rettili d’Italia. Editore libraio della Real Casa.
(Milano). 274 pp.
VAN ROOY, P. T.J.C. & STUMPEL, A. H. P. (1995): Ecological Impact of
Economic Development on Sardinian Herpetofauna. Conservation
Biology volume 9, (2): 263-269.
VINKE, S. & VINKE, T. (1997): Breitrandschildkröte. Das Aquarium, Nr.
340.: 43-49.
VINKE, T. & VINKE, S. (2003): The Marginated tortoise-unfounded
prejudices. 12 (56): 20-25.
VINKE, T. & VINKE, S. (2004): Towers and Tortoises: Two puzzles, one
common solution. Schild-kroctenim Focus –1 (4): 29-31.
VINKE, T. VINKE, S. (2004): Vermehrung von
Landschildkröten.Herpeton,189 pp.
WALLS, J. G. (1998): Manuales del Terrario Tortugas Terrestres.Hispano
Europea, 64 pp.
WEGEHAUPT, W. (2004): Sardinien, die Insel der europäischen
Schildkröten. Sacalia (2): 5-16.
WEGEHAUPT, W. (2005): Sardinien, die Insel de europäischen
Schildkröten. Wegehaupt- Verlag, Kressbronn. 192 pp.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 83
Troballa de Lissotriton helveticus (Razoumowsky, 1789) a
l'Albera (Alt Empordà, Catalunya)
Joan Ferrer i Riu Societat Catalana d‟Herpetologia, Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 – Barcelona.
Paraules clau: Serra de l‟Albera; Alt Empordà; tritó palmat; Amphibia;
Salamandridae
Key words: Serra de l‟Albera; Alt Empordà; palmate newt; Amphibia;
Salamandridae
Resum: Es dóna a conèixer la primera localització de tritó palmat Lissotriton
helveticus (Razoumowsky, 1789) a l'Albera (Alt Empordà – Catalunya).
Abstract: The finding of the first Palmate Newt Lissotriton helveticus
(Razoumowsky, 1789) at the Alberes mountain (Alt Empordà – Catalonia) is
shown.
Introducció
El tritó palmat es distribueix des del nord de la península Ibèrica fins al
nord d'Alemanya i d'Escòcia (Nöller & Nöller, 1995). A Catalunya el
trobem per una banda a poblacions localitzades i aïllades de les Terres
d'Ebre, i per l‟altra al nord del país, per on s'estén per l'àrea pirinenca i
des d'on arriba per la Catalunya nord-oriental fins a sectors d'Osona, el
Vallès Oriental i el nord del Maresme (Llorente et al., 1995; García-París
et al. 2004; Rivera et al., 1996; Pascual & Campeny, 1983). Malgrat estar
citat a la comarca de l‟Alt Empordà, fins el moment no es coneixien
localitzacions de l'àrea de l'Albera (Llorente et al, 1995; Jenar Fèlix com.
pers.; fons de dades de l‟Atlas herpetològic de la SCH).
A l‟Atlas d‟amfibis i rèptils del Llenguadoc-Rosselló (Geniez & Cheylan,
1987) apareix una citació a la quadricula més oriental de l‟Albera, però
no s‟especifica la localitat de l‟observació, ni l‟autor, ni la data. En tot
cas, caldria confirmar-la.
A la base de dades de l‟Asociación Herpetologica Española està citat el
tritó palmat a la quadrícula UTM: 31T DH90, a l‟any 1984, a “Montes
Alberes” per Jenar Fèlix; aquesta localització ha estat plasmada per
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 84
Barbadillo (2002), però consultat l‟autor de la cita, ha confirmat que es
tracta d‟un error.
Dades de la troballa i discussió
El 19 de febrer del 2007 es va trobar un exemplar juvenil de tritó palmat
(Figura 10 de l‟annex d‟imatges pàg. 130) Lissotriton helveticus
(Razoumowsky, 1789) a l'estany de la Cardonera, situat a la part baixa
del vessant sudoccidental de la Serra de l'Albera, al terme municipal de
Sant Climent Sescebes (Alt Empordà), a la quadrícula UTM: 31T DG99.
L'estany de la Cardonera és un petit estanyol temporal amb una superfície
propera a les 3 ha que s'eixuga completament cada estiu, on la vegetació
més característica és la jonquera i el canyissar. Als voltants hi ha antigues
vinyes abandonades i algun oliverar.
Tot i estar en zona de domini de la sureda, hi abunden les pinedes medi-
terrànies, a banda de brolles silicícoles d'estepes i brucs.
Aquesta cita representa la primera observació confirmada de l'espècie a
l'Albera –si més no en la seva vessant meridional– i, alhora, la situada
més al nord de les poblacions conegudes al sector oriental de Catalunya
(Alt Empordà, Garrotxa i Ripollès). L'exemplar va ser observat creuant la
carretera a l'alçada de la intersecció amb l'antiga pista forestal de
Cantallops, mentre es duia a terme el seguiment de l'efectivitat del pas per
a herpetofauna instal·lat per la Societat Catalana d‟Herpetologia (SCH) a
banda i banda d'aquell tram de carretera. Cal tenir en compte que aquest
indret, i gairebé la totalitat de zones humides del vessant sud de l'Albera,
han estat força prospectades des de fa anys i encara ara són prospectades
sovint.
En el cas concret de l'Estany de la Cardonera s‟ha fet un esforç constant
de prospecció des del 2003. Tot i així, des de la troballa esmentada no
s'ha tornat a observar cap exemplar d'aquesta espècie, que és pot
considerar força escassa a la comarca de l‟Alt Empordà (amb poc més
d'una setantena de cites a la base de dades de la SCH, la majoria
corresponents als anys 70-80) i localitzades bàsicament al sud del riu
Muga, que fins el 2007 representava el límit nord de distribució de
l'espècie a la comarca (Sargatal & Fèlix, 1989).
La citació més propera correspon a una observació feta durant la dècada
dels 70, per Jenar Fèlix a Vilabertran (a uns 10 km de la Cardonera) i que
representa alhora, l'única cita a la UTM: 31T DG98.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 85
Manuel Polls (1982) sosté la hipòtesi que la baixa densitat de l‟espècie a
l‟Alt Empordà podria ser deguda al fet que els efectius que es troben en
aquesta comarca tindrien el seu origen en les abundants poblacions de la
Garrotxa, i que la conca del Fluvià, amb els cursos d‟aigua que provenen
del sector més occidental de l‟Alt Empordà, farien de vectors d‟expansió
d‟aquesta espècie cap a la plana altempordanesa.
Aquest estany, així com la resta d'estanys i basses del vessant sud de
l'Albera, mantenen en el seu conjunt, proba-blement una de les més
imporants pobla-cions d‟amfibis de Catalunya, amb set espècies d‟anurs
Hyla meridionalis, Pelobates cultripes, Discoglossus pictus, Bufo bufo,
Pelodytes punctatus, Epidalea calamita i Pelophylax perezi, i dues
espècies d‟urodels Triturus marmoratus i Salamandra salamandra.
Referències
BARBADILLO, L.J. (2002): Triturus helveticus (Razoumowsky, 1789). Tritón palmeado.
In: Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España (Pleguezuelos et al. eds)
Dirección General de la Conservación de la Naturaleza. Madrid. 64-66.
GARCÍA-PARÍS, M.; MONTORI, A. & HERRERO, P. (2004): Amphibia, Lissamphibia.
In: Fauna Ibérica, vol. 24 Ramos M. A. et al. (Eds). Mus. Nac. CC.NN. CSIC.
Madrid 640 pp.
GENIEZ, P. et CHEYLAN, M. (1987): Atlas de distribution des reptiles et amphibiens du
Languedoc-Roussillon. Lab. Biogéographie et Ecologie des Vertébrés. G.R.I.V.E.
Montpellier.
LLORENTE, G.A., MONTORI, A., SANTOS, X., CARRETERO, M.A. (1995): Atlas dels
amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. El Brau, Figueres.
NÖLLERT, A. & NÖLLERT, C. (1995): Los Anfibios de Europa. Omega. Barcelona.
399pp.
PASCUAL, X. & CAMPENY, R. (1983): A preliminary note on the distribution of
Triturus helveticus in Catalonia (Spain). British Journal of Herpetology, vol. 6:
346-347.
POLLS, M. (1982): Síntesis biogeográfica y aspectos ecológicos de la herpetofauna del
Alt Empordà. Tesi Llicenciatura. Univ. Barcelona.
RIVERA, J.; ARRIBAS, O. & BARRIO, C. (1996): El origen de algunas poblaciones de
Triturus helveticus (Razoumowski, 1789) de Cataluña. Butll. Parc Natural Delta de
l’Ebre 9: 36-37.
SARGATAL, J & FÈLIX, J. (1989): Els Aiguamolls de l‟Empordà. Aspectes ecològics,
històrics i socials del Parc Natural. Quaderns dels Indiketes. Ed.: Art.3. Figueres.
3:1-376.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 86
CONSERVACIÓ
Estat de les poblacions de gripau d’esperons Pelobates
cultripes (Cuvier, 1829) a l’àmbit metropolità de Barcelona i
la seva àrea d’influència
Xavier Rivera1, Joan Maluquer-Margalef
1 & Fèlix Amat
1,2
1Societat Catalana d‟Herpetologia, Museu de Zoologia de Barcelona. Pg. Picasso s/n. 08003,
Barcelona.
2Museu de Ciències Naturals de Granollers, Area d‟Herpetologia, c/Francesc Macià 51, E-08400
Granollers, Spain.
Paraules clau: Pelobates cultripes; gripau d‟esperons; disminució poblacional;
distribució històrica; Catalunya
Key words: Pelobates cultripes; Western Spadefoot; populational declive; past
distribution; Catalonia
Resum: Es fa una diagnosi de la situació actual de les poblacions de gripau
d‟esperons (Pelobates cultripes) a l‟àrea d‟influència metropolitana de Barcelona,
basant-se en citacions recopilades i observacions personals. En base a aquestes
dades, s‟evidencia que aquesta espècie ha sofert una forta regressió poblacional en
els darrers decennis, trobant-se actualment pràcticament desapareguda d‟aquesta
zona.
Abstract: A diagnosis of the current situation of the western spadefoot (Pelobates
cultripes) in the Barcelona connurbation area is given. In the last few decades this
species has decline considerably and nowadays is apparently extinct in the area
under study.
Introducció i context general
El gripau d‟esperons (Pelobates cultripes) es distribueix per gran part de
la península Ibèrica, des d‟on s'estén per l'àrea mediterrània francesa fins
al Departament del Var, remuntant pel Roina fins a Valença. També
ocupa una àrea aïllada del litoral atlàntic francès, situada aproximadament
entre Bordeus i Nantes (Duguet & Melki, 2003; Thirion et al. 2002).
A Catalunya té una extensa àrea de distribució, però manca clarament en
les zones de mitjana i alta muntanya. Al Pirineu és present únicament a
l'Albera, degut potser a les limitacions imposades pel rigor climàtic i a
una manca d‟hàbitats apropiats com altiplans amb sòl profund o planures
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 87
al·luvials. Al Prepirineu té alguna localitat relativament aïllada, a l‟alta
Noguera, al Solsonès i al Berguedà, i al sud de l'àrea prepirinenca és
present de manera més o menys generalitzada, encara que sembla absent
del vessant oriental de la serra dels Ports, així com de gran part de la
serralada Transversal.
La major part de les localitats d'aquesta espècie a Catalunya es
concentren en dos sectors, per una banda al nord-est del país, a l'Alt i al
Baix Empordà, al Gironès, a la Selva, al Vallès Oriental, l'Osona i el
Bages; mentre que l‟altre sector se situaria des de la plana del Segrià fins
a la ribera de l'Ebre i, al llarg d'aquest riu, fins al seu mateix delta,
presentant-se les cites més aïlladament a la resta de la Catalunya interior i
litoral (Base de dades SCH; Arribas, et al. en preparació).
La península Ibèrica ha estat el refugi Plistocènic del gripau d‟esperons
durant els últims refredaments glacials, des d‟on posteriorment s‟ha
expandit amb la bonança climàtica post-glacial, colonitzant les regions
més septentrionals de la seva àrea de distribució, al sud de França, a
través dels Pirineus orientals catalans. La colonització de l'àrea atlàntica
francesa es va produir, versemblantment, des de la conca mediterrània del
riu Aude, des d‟on s‟assoleix fàcilment la conca del Garona. Malgrat que
actualment ha desaparegut tota connexió entre les dues poblacions, es té
constància de la presència del gripau d‟esperons a Tolosa de Llenguadoc
al segle XIX (Duguet & Melki, 2003).
Fa diverses dècades s'havia observat com, en anys meteorològicament
favorables, es produïen veritables explosions poblacionals d'aquesta
espècie. A mitjans segle passat Petit & Lomont (1958) van arribar a
comptabilitzar 450.000 juvenils atropellats en carreteres dels voltants de
Canet (Catalunya Nord). S‟han descrit a la península Ibèrica altres casos
d‟abundàncies puntuals extremes, com a la Laguna del Duero
(Valladolid), on José Antonio Valverde (1984) descriu que el 10 d‟agost
de 1956 “su abundancia era tal que en algunos corros arenosos
inmediatos a la laguna el terreno estaba muelle por la cantidad de sapos
enterrados, y en las acequias de riego y arquetas se amontonaban tantos
miles que las obstruían (vegeu làmines I i II de l‟obra referènciada),
siendo necesario limpiarlas con palas.” A Doñana també s‟han descrit
aquestes enormes abundàncies els anys 1952, 1954 i 1956 (Valverde,
1984) i posteriorment també alguns anys de les dècades dels anys setanta
i vuitanta (Díaz-Paniagua & Rivas, 1987; Díaz-Paniagua et al. 2005).
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 88
Tanmateix Curt va observar a les “Charcas de Donís” (Palència), una
altra d‟aquestes superpoblacions estacionals esporàdiques i la descriu
com: “una concentración tan masiva que las arquetas y acequias de riego
estaban materialmente repletas de individuos y los coches patinaban por
los caminos circundantes al desplazarse sobre una verdadera alfombra de
batracios” (Curt y Galán, 1982).
A la Catalunya sudpirinenca no tenim constància d‟aquestes “explosions
estacionals” en anys climatològicament favorables, tot i que no pot
descartar-se que en el passat poguessin haver-se donat, atès que eren
conegudes poblacions localment abundants en indrets com els
Aiguamolls de l‟Empordà o el Pla de l‟Estany (Massip, 1993).
Tanmateix, en les últimes dècades el gripau d‟esperons està patint una
regressió gairebé generalitzada arreu de la seva àrea de distribució. A
l‟oest de la península Ibèrica s‟ha constatat un declivi en algunes de les
seves localitats de Galícia o del nord de Castella-Lleó (Galán, 1999;
Tejedo & Reques, 2002), i també a Doñana es troba en recessió (Díaz-
Paniagua et al. 2005).
A Espanya està considerada com “Especie de preocupación menor”,
segons el “Libro rojo de los anfibios de España”; tanmateix es troba en
recessió en algunes regions, i entre les poblacions amenaçades citades per
Tejedo & Reques (2002) trobem les catalanes dels sectors àrids de Lleida.
En tot l'Estat francès es coneixen només unes 150 localitats, havent
desaparegut ja d'alguns departaments, com ara les Landes, l‟Haute
Garone i, recentment, la Loire-Atlantique (Duguet & Melki, 2003;
Thirion et al., 2002). Segons la darrera proposta del 2007 de l‟UICN i el
MCHN a la “Liste rouge nationale”, caldria donar a aquesta espècie
l‟estatus de Vulnerable al país veí, tot i que actualment encara s‟el
considera NT “Quasi menacé” i la seva tendència poblacional “se
détériorent”.
Situació del gripau d’esperons a l’ambit metropolità de Barcelona i
la seva àrea d’influència
A Catalunya, tot i que és una espècie d'àmplia distribució, algunes de les
seves poblacions semblen estar disminuint, especialment en àrees litorals
o zones profundament transformades per la urbanització, com és el cas de
la Regió Metropolitana de Barcelona. En aquest sentit s‟han recopilat tant
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 89
les dades històriques com les més recents conegudes de gripau d‟esperons
a l‟àmbit metropolità de Barcelona i la seva àrea d‟influència, en un
territori que correspon a les quadrícules UTM 10 x 10: 31T DF16; DF17;
DF18; DF19; DF26; DF27; DF28; DF29; DF37; DF38; DF39; DF49 i
DF59 (segons la base de dades de la Societat Catalana d‟Herpetologia).
- UTM 31T DF16: En aquesta quadrícula les cites corresponen a l‟àrea de
Gavà propera al sector conegut com “La Pava”, els anys 1980 i 1981. En
l‟actualitat el gripau d‟esperons no es troba en aquest sector del delta del
Llobregat.
- UTM 31T DF17: Les localitzacions en aquesta quadrícula corresponen
a àrees diferents, per una banda les localitzades al sector deltaic de
Castelldefels, fortament rarificades a la dècada dels anys noranta i que
actualment semblen desaparegudes, i per altra banda una localització al
municipi de Gavà, a l‟àrea de la Sentiu –en els contraforts del massís del
Garraf–, on vam constatar la reproducció de l‟espècie l‟any 1999.
Tanmateix, en aquest lloc a principis del present segle va introduir-se
cranc vermell americà (Procambarus clarkii) i recentment no s‟han
observat reproduccions de gripau d‟esperons.
- UTM 31T DF27: Les citacions d‟aquesta quadrícula corresponen al sec-
tor del delta, inclòs en el terme d‟El Prat de Llobregat, on ara fa 50 anys
va ésser localitzat el gripau d‟esperons. Atès que no ha tornat a trobar-se
des d‟aleshores, podem donar-lo per desaparegut en aquesta quadrícula.
- UTM 31T DF28: En aquesta quadrícula les observacions es concentren
al pantà de Vallvidrera i el seu entorn, on tenim registrades citacions
històriques des de 1918 i al llarg de les dècades dels anys 60, 70, 80 i 90.
En la darrera dècada del s XX les reproduccions van començar a rarificar-
se, i en els últims deu anys s‟han observat només ocasionalment alguns
individus. La darrera observació del segle passat va fer-se l‟any 2000, i el
2002 va constatar-se l‟última posta en un toll que als pocs dies va
assecar-se. Així, aparentment, no queda una població viable d‟aquest
gripau al pantà ni a la seva àrea d‟influència.
- UTM 31T DF29: En aquesta quadrícula, les observacions es concen-
tren principalment a l‟àrea de Cerdanyola – Bellaterra, fonamentalment a
la dècada dels 80, amb una darrera citació l‟any 1993 (fa 16 anys). Amb
aquestes dades no podem assegurar la presència actual del gripau
d‟esperons en aquesta quadrícula.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 90
- UTM 31T DF38: En aquest sector de Collserola s‟havia detectat una
localitat reproductora de gripau d‟esperons a la bassa de Can Nagret,
propera al Polígon Canyelles (Barcelona). La darrera dada de reproducció
correspon a l‟any 1984. Actualment aquesta bassa es troba abandonada i
reblerta de sediments.
- UTM 31T DF39: En aquesta àrea es coneixien dues poblacions, una
entre Mollet i Montmeló i l‟altra a la Llagosta, amb reproduccions
constatades els anys 1982 i 1983. Aquest últim any va ésser el de la
darrera observació en les dues localitats esmentades. La població de la
Llagosta va desaparèixer amb la construcció de l‟estació de mercaderies
de RENFE en aquest municipi. L‟altra població es troba presumiblement
també desapareguda.
- UTM 31T DF49: Solsament existeix una dada en aquesta quadrícula,
que correspon a l‟any 1916, al Masnou, per Joaquim Maluquer. Citada en
un safareig, fa molt de temps, actualment no sembla estar present a la
zona, profundament tranformada per la urbanització.
- UTM 31T DF59: Citada a Mataró per Roser Campeny, l‟any 1984.
Sembla ser que les basses de les rodalies d‟aquesta localitat han
desaparegut sota el creixement urbanístic (Campeny com. pers.) i amb
elles pressumiblement també els gripaus.
Amb les dades que s‟acaben d‟ exposar, pot observar-se una molt forta
davallada del gripau d‟esperons (Pelobates cultripes) a la regió metro-
politana, incloent-hi les àrees protegides del delta del Llobregat, serra de
Collserola i serralades de Marina i Litoral, on en l‟actualitat sembla no
tenir poblacions viables o haver desaparegut comple-tament. També
s‟han constatat altres desaparicions de poblacions com les de la Llagosta,
Mataró, Polígon Canyelles, etc. No podem descartar situacions similars
en altres llocs com ara l‟àrea litoral entre el Garraf i el Camp de
Tarragona, on tenim constància de poblacions desapa-regudes a
Torredembarra, Calafell o a la conca del Gaià.
La desaparició del gripau d‟esperons al delta del Llobregat podria haver-
se iniciat amb motiu de l‟aplicació massiva de fertilitzants i pesticides,
per passar a continuació a ésser els canvis en els usos del sòl el principal
problema. Més tard s‟hi va afegir la introducció continuada de gambúsies
(Gambusia holbrooki) i també l‟ocupació d‟aquest espai per part del
cranc americà (Procambarus clarkii).
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 91
A la serra de Collserola, les causes del declivi i actual desaparició de la
població reproductora viable que havia existit al pantà de Vallvidrera es
remunten a la dècada dels 90, en què aquest pantà va perdre la capacitat
de retenir aigua (Rivera, 1998). L‟última posta observada a Vallvidrera
de gripau d‟esperons data del 10 d‟abril de 2002, en un bassal de pluja a
la mateixa cubeta del pantà, que va assecar-se al cap de pocs dies i es va
perdre la posta. Amb posterioritat a la data assenyalada no s‟ha tornat a
observar cap indici d‟aquesta espècie al pantà de Vallvidrera, tot i les
prospeccions regulars realitzades a la zona.
Discussió
La cronologia de les citacions de Pelobates cultripes en l‟àmbit metro-
polità de Barcelona mostren inequí-vocament la davallada de l‟espècie.
Resulta en aquest sentit prou revelador que aquest fenomen hagi tingut
lloc en la part de Catalunya que ha experimentat una major taxa
d‟increment de població i de transformació dels usos tradicionals
agrícoles, ramaders i forestals del territori vers la urbanització.
Pelobates cultripes sol trobar-se, amb escasses excepcions, en terrenys
planers de baixa altitud, de natura sedimentària o blana, òptims pels seus
hàbits excavadors, que coïncideixen amb els més cobejats i transformats
per l‟home (zones urbanitzades, conreus extensius o àrees industrials). El
gripau d‟esperons es pot considerar un anur terrestre especialitzat en
hàbitats excavadors, amb una activitat superficial esporàdica i críptica, a
diferència d‟altres espècies més generalistes com Bufo bufo o Alytes
obstetricans. Aquesta situació el converteix en una espècie altament
vulnerable a la humanització del territori.
El declivi de l‟espècie té diverses causes, que poden actuar de forma
aïllada o sinèrgica segons les condicions locals. La més evident és la
desaparició i alteració dels hàbitats, atès que al voltant del 25% de l‟àmbit
metropolità més proper a Barcelona es troba impermeabilitzat per la
urbanització, incloent-hi polígons, àrees logístiques i infraestructures de
comunicació. Aquest percentatge es multiplica per més del doble si
considerem els terrenys sedimentaris quaternaris, de fons de vall o
aluvials, o bé els terrenys coluvials de piemont, que són els més utilitzats
per l‟espècie.
En segon lloc tenim la desaparició o alteració dels punts d‟aigua, fruit
dels canvis socioeconòmics i el model d‟explotació del territori. La
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 92
reclusió a ambits estabulats de l‟activitat ramadera ha deixat en desús els
abeuradors i basses dels ramats, i certs canvis en l‟activitat agrícola, com
ara l‟establiment de sistemes de rec automàtic o la construcció de basses
tancades o inabastables des del sòl, ha comportat l‟abandó i pèrdua de
basses tradicionals a ran de terra. D‟altra banda, el bombeig de les aigües
del subsòl per finalitats agrícoles ha provocat una baixada del nivell del
freàtic que ha causat la desaparició d‟alguns estanys o basses i en altres
casos reduït el cicle temporal de permanència de les aigües superficials.
L‟alteració dels medis aquàtics degut a l‟augment de contaminants
orgànics (plaguicides) o inorgànics (nitrats i nitrits) és una causa
potencial de mortalitat de larves, especialment si considerem la seva
voracitat i llarg període de desenvolupament larvari (Díaz-Paniagua,
1985; Díaz-Paniagua et al., 2005 Lizana et al., 1994).
En tercer lloc, la introducció de predadors al·lòctonos, sobretot peixos
(carpí vermell, gambúsia, etc.), però especialment el cranc vermell
americà (Procambarus clarkii), que preden sobre postes i larves
(Bermejo, 2003; Rivera & Sáez, 2003) és una causa constatada de declivi
d‟aquesta i altres espècies d‟amfibis en determinats indrets.
Un altre problema, que es localitza en determinats punts de la xarxa
viària, són els atropellaments que s‟esdevenen durant les migracions dels
adults als punts de reproducció o al medi terrestre dels juvenils
postmetamòrfics (Petit & Lomont, 1958).
El canvi climàtic pot esdevenir una amenaça addicional, degut al llarg
període de desenvolupament larvari del gripau d‟esperons, que se suma a
la fluctuació del nivell de les antigues basses agrícoles i ramaderes a cel
obert, actualment majoritàriament abandonades. A Catalunya existeixen
dos períodes reproductors, un a la primavera i l‟ altre a la tardor
(Domenech, 1994), després d‟extenses pluges. Tot i la seva elevada
fecunditat (Lizana et al., 1994) i la possibilitat d‟efectuar dues postes
anuals, el seu èxit reproductor podria dependre d‟una mínima regularitat
pluviomètrica. No es tracta doncs, d‟un reproductor explosiu com
Epidalea calamita o Discoglossus pictus. Els models climàtics preveuen
en l‟àrea mediterrània un règim pluviomètric més irregular, més
imprevisible, amb anys més secs i d‟altres més plujosos. Si aquestes
previsions s‟acompleixen es pot produir un augment de les successions
que provoquen disrupcions reproductives, per sobre del tolerable per
mantenir la viabilitat de certes poblacions.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 93
Les polítiques de conservació de l‟espècie passen en primer lloc per la
conservació i nova creació de punts d‟aigua de característiques
específiques per la reproducció d‟aquesta espècie, útils també per a la
majoria d‟amfibis amb qui comparteix el territori: cert volum d‟aigua,
aigua semipermanent o permanent, absència de peixos, presència de
vegetació emergida (macròfits), bona accessibilitat per als adults i
facilitat d‟evacuació dels metamòrfics, entre d‟altres. No obstant, la
gestió de l‟hàbitat terrestre és també essencial. En aquest sentit, el
desconeixement de l‟ús de l‟espai i dels patrons de moviment d‟una
espècie críptica durant tota la seva vida –tret de la fase larvària i
reproductora–, degut als seus hàbits excavadors, és un problema de cara a
plantejar mesures de conservació. Així, en la mesura en què avança la
pèrdua d‟espais oberts amb sòls tous i que els que resten es troben
progressivament més fragmentats per les abundants vies de comunicació,
així com per l‟extensió del sòl urbanitzat i de les masses forestals en els
indrets més marginals, apareix la necessitat de plantejar-se el repte de la
recuperació d‟aquesta espècies en hàbitats subòptims, menys tous i
planers que no s‟escauria, si més no en l‟àmbit metropolità de Barcelona.
La realització d‟estudis ecològics específics per valorar l‟adaptació al
medi i els patrons d‟ús de l‟espai i aprofitaments de recursos tròfics seria
molt recomanable per avançar en les polítiques de preservació d‟aquesta
espècie
Referències
ARRIBAS, O.; CARRANZA, S.; ESCORIZA, D.; MALUQUER, J. & RIVERA, X. (en
preparació): Guia dels Amfibis i Rèptils dels Països Catalans. Societat Catalana
d‟Herpetologia. Lynx ed. Barcelona.
BERMEJO, A. (2003): Primeros datos de agresiones de cangrejo rojo americano
(Procambarus clarkii) sobre gallipato (Pleurodeles waltl). Butll. Soc. Cat. Herp. 15.
87-93.
CURT, J. & GALÁN, P. (1982): Esos anfibios y reptiles gallegos. Galicia Viva. Vigo.
166pp.
DÍAZ-PANIAGUA, C. (1985): Larval diets related to morphological characters of five
anuran species in the Biological Reserve of Doñana (Huelva, Spain). Amphibia –
Reptilia 6, 307 – 322.
DÍAZ-PANIAGUA, C. & RIVAS, R. (1987): Datos sobre la actividad de anfibios y
pequeños reptiles de Doñana (Huelva, España). Mediterránea Ser. Biol. 9: 15-27.
DÍAZ-PANIAGUA, C; GÓMEZ, C.; PORTHEAULT, A. & DE VRIES, W. (2005): Los
anfibios de Doñana. Organismo Autónomo de Parques Nacionales. 181 pp.
DOMENECH, S. (1994): Notas sobre la reproducción de Pelobates cultripes en la
comarca de La Selva (Girona). Boletín de la Asociación Herpetológica Espanyola 5,
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 94
23 – 24.
DUGUET, R. & MELKI, F. (2003): Les Amphibiens de France, Belgique et Luxembourg.
Coll. Parthénope, éd. Biotope, Mèze (France). 480pp.
GALÁN, P. (1999): Conservación de la herpetofauna gallega. Monografia 72.
Universidade da Coruña. 286pp.
LIZANA, M., MÁRQUEZ, R. & MARTÍN-SÁNCHEZ, R. (1994): Reproductive biology
of Pelobates cultripes (Anura: Pelobatidae) in Central Spain. Journal of
Herpetology 28 (1), 19 – 27.
MASSIP, J.M. (1993): Els Amfibis i els Rèptils. Banyoles - Fauna comarcal. Museu
Darder. Ajuntament de Banyoles. 288pp.
PETIT, G. & LOMONT, H. (1958): Nouvelle popullation de Pélobate dans la région du
Canet (Pyr. Or.) Vie & Milieu 9. 131-133.
RIVERA, X. (1998): Introducció als coneixements biològics dels amfibis i rèptils del
pantà de Vallvidrera i propostes de gestió per al manteniment i millora de la
població amfibia de la zona. Treballs de la Soc. Cat. D‟Herpetol. Nº 3. 57 pp.
RIVERA, X. & SÁEZ, R. (2003): Recull de dades bibliogràfiques sobre l‟impacte que
espècies al·lòctones de peixos i crancs produeixen sobre poblacions d‟amfibis a la
península Ibèrica. Butll. Soc. Cat. Herp. 15. 105-113.
TEJEDO, M. & REQUES, R. (2002): Pelobates cultripes In: Atlas y libro rojo de los
Anfibios y Reptiles de España (Pleguezuelos, Marquez & Lizana eds.) Dirección
General de Conservación de la Naturaleza, Madrid: 94-96 pp.
THIRION, J.M.; GRILLET, P. & GENIEZ, P. (2002): Les Amphibiens et les Reptiles du
centre-ouest de la France. Coll. Parthénope, éd. Biotope, Mèze (France). 144pp.
VALVERDE, J.A. (1984): Estructura de una comunidad de vertebrados terrestres.
Monografías de la Estación Biológica de Doñana CSIC nº1. 219pp.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 95
Figura 1. Pantà de Vallvidriera, darrera població coneguda del gripau d‟esperons al
Barcelonès. Foto: Xavier Rivera
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 96
BIOLOGIA I ECOLOGIA
Predació de Triturus marmoratus (Latreille, 1800) sobre un
juvenil de Lissotriton helveticus (Razoumowsky, 1789)
Xavier Rivera1 & Oscar Arribas2
1Societat Catalana d‟Herpetologia. Museu de Zoologia, Passeig de Picasso s/n. 08003 Barcelona.
[email protected] [email protected]
Paraules clau: Triturus marmoratus; alimentació; depredació; Lissotriton
helveticus
Key words: Triturus marmoratus; feeding; depredation; Lissotriton helveticus
Resum: S‟exposa un cas d‟una femella adulta de tritó verd Triturus marmoratus
(Latreille, 1800) en fase terrestre, que després d‟ésser capturada, durant la
manipulació, va regurgitar un exemplar juvenil completament metamorfosat i
terrestre de tritó palmat Lissotriton helveticus (Razoumowsky, 1789), encara sense
digerir, i dos cucs de terra (Lumbricus sp.).
Abstract: The case of an adult marbled newt Triturus marmoratus (Latreille, 1800)
in terrestrial phase that, after being captured, regurgitated during manipulation a
metamorphosed juvenile of palmated newt Lissoriton helveticus (Razoumowsky,
1789) still intact and two earthworms (Lumbricus sp.) is exposed.
En una prospecció realitzada el 20 de novembre de 1988, en les proxi-
mitats d‟una llacuna situada entre la carretera de Logronyo i el Polígon
Industrial Bayas, dins del municipi de Miranda de Ebro (Burgos,
Castella-Lleó), a pocs metres del límit amb Euskadi (UTM: 30T WN02),
va ser localitzada, sota d‟una pedra, una femella adulta en fase terrestre
de tritó verd Triturus marmoratus (Latreille, 1800), de 163 mm de longi-
tud total; 89 mm de long. del cap i el cos (= del musell fins la cloaca) i 74
mm de long. de la cua. En el decurs d‟una curta manipulació, la femella
de tritó verd va regurgitar dos cucs de terra (Lumbricus sp.) i un exemplar
juvenil complet i sense digerir de tritó palmat Lissotriton helveticus
(Razoumowsky, 1789), també en fase terrestre i de 30 mm de longitud
total.
Les dades conegudes de l‟alimentació dels adults de Triturus marmoratus
indiquen que aquesta es fonamenta bàsi-cament en invertebrats, tant en la
fase aquàtica com en la terrestre. En el medi aquàtic, els adults
s‟alimenten segons la disponibilitat dels invertebrats presents, prefe-
rentment crustacis, larves de dípters, tricòpters i efemeròpters, podent
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 97
predar sobre larves d‟anurs i d‟urodels, i també s‟ha observat en captivitat
com algun mascle s‟alimentava d‟ous de la seva propia espècie. En la
fase terrestre, per contra, els tritons verds prefereixen alimentar-se de
gasteròpodes, larves de lepidòpters, petits insectes i cus de terra (anèl·lids
oligoquets) (García-París et al. 2004).
Des de la perspectiva d‟un tritó verd adult, un individu recent
metamorfosat de tritó palmat és assimilable una presa petita de cos tou i
moviments lents, similar a moltes larves d‟insectes o fins i tot cucs
Referències
GARCÍA-PARÍS, M.; MONTORI, A. & HERRERO, P. (2004): Amphibia, Lissamphibia.
In: Fauna Ibérica. Vol.: 24. Ramos M.A. et al. (Eds.) Mus. Nac. CC. NN. CSIC.
640pp
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 98
Observació d'un cas de necrofàgia en Salamandra
salamandra terrestris Eiselt, 1954 en el massís del Canigó
(Catalunya Nord)
Daniel Escoriza
Institut d'Ecologia Aquàtica, Universitat de Girona. Campus de Montilivi, 17071 Girona,
Catalonia, Spain.
Paraules clau: Salamandra salamandra, discriminació visual, preses vives,
detecció olfactiva.
Key words: Salamandra salamandra, visual discrimination, living prey, smell
detection.
Resum: Salamandra salamandra és un urodel terrestre que s‟alimenta de forma
oportunista d‟un ampli ventall d‟invertebrats que captura vius mitjançant la vista.
Es descriu el primer cas de necrofàgia en la família dels salamàndrids.
Abstract: Salamandra salamandra is a terrestrial tailed amphibian that feds in an
opportunistic manner to a wide range of invertebrates captured alive. We describe
the first case of necrophagy in Salamandridae family.
Salamandra salamandra és un urodel de distribució Euroasiàtica que
s'estén des de la peninsula Ibèrica fins al Mar Negre (Gasc et al., 1997).
Els adults mostren una alimentació bastant oportunista i s'alimenten de
gran nombre de petits invertebrats (detalls sobre la seva alimentació es
poden trobar en Kuzmin, 1999 o García-París, 2004). En urodels adults
els estudis de composició de la dieta estan basats en l‟anàlisi dels
continguts estomacals o excrements (veure per exemple Cicek et al.,
2007), motiu pel qual no és possible determinar si la captura de les
preses ha estat sobre individus vius o morts. No obstant això,
comportaments d‟aguait han estat observats en diverses espècies
d‟urodels terrestres (Gunzburger, 1999) i s‟ha proposat que la vista
compleixi una funció primordial en la selecció de preses per part de les
salamandres terrestres, desencadenant el moviment de la presa, la seva
captura (Stebbins i Cohen, 1995); per aquest motiu és de suposar que
gran part de les captures provenen d'animals vius. A Salamandra
salamandra i S. algira és possible observar una captura activa de les
preses, algunes considerablement àgils com poden ser ortòpters, que la
salamandra segueix mitjançant la vista, ignorant preses potencials que es
trobin mortes (obs. per.).
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 99
A l‟agost del 2005, en el vessant sud del Massís del Canigó (proximitats
d‟ Arles de Tech), després d'un episodi de pluja torrencial va ser
possible observar diversos exemplars adults de Salamandra salamandra
terrestris. La pluja intensa havia afavorit igualment l‟emergència de
gran nombre de gasteròpodes i cucs de terra, i les salamandres
possiblement s‟alimentaven d'ells. En un camí, un exemplar de
salamandra adult va ser trobat devorant les restes d'un llimac mort,
aixafat per un cotxe (Figura 11 de l‟annex d‟imatges pàg. 130). Aquesta
observació suggereix que les salamandres possiblement també se
serveixen de l‟olfacte per a detectar les seves preses, i que ocasio-
nalment poden optar per alimentar-se d'animals morts, encara que
possiblement solsament en el cas que la presa hagi mort de forma molt
recent.
Referències
CICEK, K.; TOK, C.V.; MERMER, A.; TOSUNOGLU, M. & AYAZ, D. (2007): Food
habits of the Lycian Salamander Lyciosalamandera fazilae (Basoglu and Atatur,
1974): preliminary data on Dalyan population. North-Western Journal of Zoology
3: 1-8
GARCÍA-PARÍS, M.; MONTORI,A. & HERRERO, P. (2004): Amphibia. Lissamphibia.
A: Ramos Sánchez, M.A., et al. (eds.). Fauna Iberica. Vol. 24. MNCN, Madrid.
GASC, J.P. et al. (1997): Atlas of Amphibians and Reptiles in Europe. Societas Europaea
Herpetologica and Museum d‟Histoire Naturelle (IEGB/SPN), Paris.
GUNZBURGER, M.S. (1999): Diet of Red Hills salamander Phaeognathus hubrichti.
Copeia 2: 523-525
KUZMIN, S.L. (1999). Amphibians of former Soviet Union. Pensoft Publishers.
STEBBINS,R.C., COHEN, N.W. (1995). Natural history of amphibians. Princeton
University Press.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 100
Intento de predación de Natrix maura (Linnaeus, 1758) sobre
un ejemplar de Timon lepidus (Daudin, 1802)
David Perpiñán
c/ Balmes 17, 08918 Badalona (Barcelona). [email protected]
Paraules clau: Natrix maura; serp d‟aigua; predació; presa; Timon lepidus;
llangardaix ocel·lat
Key words: Natrix maura; viperine water snake; predation; prey; Timon lepidus;
ocellated lizard
Resum: Es descriu l‟atac d‟una serp d‟aigua Natrix maura a un exemplar de
llangardaix ocel·lat Timon lepidus en el llit sec d‟un riu del centre de la península
Ibèrica.
Abstract: This paper describes an attempt of predation of a viperine water snake
over an adult ocellated lizard, in the dry bed of a river from Central Spain.
En el verano de 1999, debido a la escasez de precipitaciones caídas
durante ese año, el río Cabriel se secó en un tramo de unos 5 km a su
paso por el término municipal de Campillos Paravientos (Cuenca,
Castilla-la Mancha). El día 18 de julio a las 13:00 horas, en el transcurso
de una caminata por el cauce seco del río (UTM XK22, 1025 msnm), se
observó a un ejemplar de lagarto ocelado (Timon lepidus), de unos 30 cm
de longitud total, huir y correr a refugiarse bajo un matorral, donde fue
apresado por un gran ejemplar de culebra viperina (Natrix maura) de
aproximadamente 90 cm de longitud. El ofidio se enroscó al lagarto con
su parte media, mientras lo mordía en la cabeza. En una ocasión la presa
logró escapar, pero rápidamente la culebra volvió a apresarla y continuó
el forcejeo. Al cabo de dos minutos, la culebra tenía apresado al lagarto y
lo mordía en la mandíbula superior. Fue entonces cuando al acercarse el
autor a tomar una fotografía el lagarto se liberó (posi-blemente la
serpiente lo soltó al verse acosada) y huyó titubeando y haciendo pausas.
El ofidio también huyó a cobijarse.
Según la bibliografía, ésta es la primera referencia de un ataque de Natrix
maura sobre un ejemplar de Timon lepidus, y probablemente la predación
se hubiese consumado de no haber existido pertur-bación externa. Timon
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 101
lepidus no forma parte de la alimentación de Natrix maura, que está
basada principalmente en presas acuáticas (Hailey & Davies 1986, Galán
1988, Meijide & Salas 1989, Pleguezuelos & Moreno 1989), aunque este
colúbrido puede depredar sobre peces de tamaño relativamente mayor al
del lagarto (Hailey & Davies 1986, Pleguezuelos & Moreno 1989,
Meijide & Salas 1989). Natrix maura es una especie muy ligada al agua
(Galán 1988, Hailey & Davies 1986), pero que se comporta como un
depredador generalista cuando busca presas en tierra (Pleguezuelos &
Moreno 1989, Galán 1988). En general, los individuos adultos tienen un
espectro de presas más diversificado que los juveniles, y hay una
correlación positiva entre el tamaño de la culebra y el tamaño de sus
presas (Pleguezuelos & Moreno 1989). Dado el gran tamaño de este
ejemplar de Natrix maura, es muy probable que se tratase de una hembra
(Pleguezuelos & Moreno 1989).
Resulta también interesante constatar como este gran ejemplar de Natrix
maura permanecía en una zona seca del río, a unos 50 metros de la charca
más próxima. En cambio, otros ejemplares de su especie se habían
concentrado en este tipo de pozas donde la pesca era abundante y fácil,
algo también citado en otros ríos con sequías estivales (Jaén Peña &
Pérez Mellado 1989, Hailey & Davies 1986, 1987). Durante el periodo
seco del río, cuando las pozas de agua están aisladas, Natrix maura
reduce sus movimientos (Hailey & Davies 1987), aunque suele
permanecer en el agua durante el día, ya que es un medio más adecuado
para termorregular (Jaén Peña & Pérez Mellado 1989). Sin embargo, se
han citado ejemplares moviéndose por tierra entre diferentes pozas,
aparen-temente explorando, pero nunca cazando (Hailey & Davies 1986).
Dado que también se han citado ejemplares termorregulando a la sombra
en días de sol (Jaén Peña & Pérez Mellado 1989), es probable que este
ejemplar se encontrara termo-rregulando y aprovechara el paso de una
presa potencial para intentar depredar sobre ella de forma oportunista, ya
que en Natrix maura el comportamiento de caza de espera y acecho no se
ha descrito en tierra (Hailey & Davies 1986).
Referencias
GALÁN, P. (1988): Segregación ecológica en una comunidad de ofidios. Doñana, Acta
Vertebrata 15(1): 59-78.
HAILEY, A.; DAVIES & P.M.C. (1986): Diet and foraging behaviour of Natrix maura.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 102
Herpetological Journal 1: 53-61.
HAILEY, A.; DAVIES & P.M.C. (1987): Growth, movement and population dynamics of
Natrix maura in a drying river. Herpetological Journal 1: 185-194.
JAÉN PEÑA, M.J. & PÉREZ MELLADO,V. (1989): Temperaturas corporales y ritmos de
actividad en una población de Natrix maura del Sistema Central. Doñana, Acta
Vertebrata 16(2): 203-217.
MEIJIDE, M. & SALAS, R. (1989): Observaciones sobre el comportamiento depredativo
de algunos colúbridos ibéricos en estado salvaje. Doñana, Acta Vertebrata 16(2):
329-332.
PLEGUEZUELOS, J.M. &, MORENO, M. (1989): Alimentación primaveral de Natrix
maura (Linné, 1758) (Ophidia, Colubridae) en el SE de la península Ibérica.
Revista Española de Herpetología 3(2): 221-236.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 103
Longitud excepcional i comentaris sobre la conducta
antipredatòria a Triturus marmoratus (Latreille, 1800)
Oscar Arribas1 & Xavier Rivera
2
1Av. Francesc Cambó 83. 08003 Barcelona. [email protected]
2Societat Catalana d'Herpetologia. Museu de Zoologia, Passeig Picasso sn. 08003 - Barcelona.
Paraules clau: Conducta antipredatòria; longitud màxima; tritó verd
Key words: Antipredatory behaviour; maximum leagth; marbled newt
Resum: Es descriu la troballa d‟una femella de Triturus marmoratus de 17,5 cm
amb la punta de la cua amputada (probablement uns 18 cm, amb la porció
amputada). A més, es comenten les tàctiques antipredatòries de l‟espècie i es
comenten dos detalls peculiars, l‟increment durant la fase terrestre del contrast i
colors dorsals (aposematisme dorsal en comptes de ventral, com succeeix en altres
espècies de tritons) i l‟ús de les mossegades per defensar-se.
Abstract: The finding of a 17,5 cm (lacking tail tip; probably around 18 cm if
complete) female of Triturus marmoratus is described. Moreover, the
antipredatory tactics of the species are commented and two outstanding
characteristics commented first time: the increase during the terrestrial phase of the
dorsal area colouration and contrast (dorsal instead of ventral aposematism as it
usally occurs in other newt species) and the use of bites for self-defending.
Triturus marmoratus és l‟espècie del gènere Triturus més gran de la
península Ibèrica. La longitud dels adults a les poblacions que assoleixen
un tamany més gran sol ser de 12 a 14 cm, assolint solsament de forma
excepcional els 16,2 cm (Salvador & García-París, 2001; Herrero et al.,
2003; Montori & Herrero, 2004), essent els mascles d‟un tamany
lleugerament inferior al de les femelles, que segons Duguet & Melki
(eds.) (2003) mesuren de 13 a 16 cm (màxim al voltant de 17cm).
El 09-01-1982 vàrem trobar en el terme municipal de Sòria, en una
cisterna de reg coneguda com “la Tejera Antigua” (bòbila antiga) (UTM
30T WM4425) a 1080 m d‟alçada, un exemplar femella de T. marmo-
ratus que tenia una longitud de 17,5 cm, tot i tenir un bon tros de la punta
de la cua amputada, pel que estimem que la seva longitud total devia ser
d‟uns 18 cm o una mica més. L‟individu en qüestió cridava l‟atenció
entre els altres exemplars de mides més normals i reduïdes, encara que
gens petites.
L‟exemplar es presentava en fase aquàtica (aleta caudal més ampla, mar-
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 104
ges labials carnosos ben desenvolupats) i la seva coloració era absolu-
tament normal, amb bon contrast entre el verd i el negre, i no com els
exemplars vells que descriu García-París (1985), que tenen un color
grisenc força uniforme sobre el que gairebé no destaquen sinó algunes
marques verdoses o negres; ni tampoc com els descrits per Montori &
Herrero (2004) amb coloracions menys contrastades i molt enfosquides.
En el moment de la seva captura (a mà) l‟animal es trobava en front d‟un
mascle que efectuava la parada nupcial davant d‟ella. La resta de la
batracofauna de la cisterna, que tenia un bon desenvo-lupament vegetal
de Typha latifolia i Chara sp., estava contituïda per Pelophylax perezi,
Hyla arborea, Bufo calamita, Pelodytes punctatus i Pelobates cultripes,
encara que solsament la primera espècie era present i abundant en el
moment de la troballa (és possible que algunes de les espècies
esmentades, com ara H. arborea, estiguin ja extinguides en el moment
present).
Es creu que els amfibis tenen un creixement indefinit (Duellman &
Trueb, 1986) determinat per factors físics de l‟ambient. Aquest
creixement és continu, però amb un ritme decreixent, de manera que la
velocitat disminueix de forma progressiva, fent-se molt petita cap al final
de la vida de l‟individu. Segons Parker & Bellairs (1975) i els expe-
riments de Lantz (in Smith, 1951), els híbrids entre T. marmoratus i T.
cristatus (= T. blasii) criats en captivitat augmenten un 36 % de mida
durant el primer any de la seva vida postlarvaria; tan sols un 6,7 % durant
el seu quart any i el ritme baixa a menys d‟un 1% al vuitè any.
Probablement, la talla excepcionalment gran d‟un individu determinat ve
donada per unes condicions especialment favo-rables cara al
desenvolupament durant els primers anys de vida (gran quantitat
d‟aliment variat i nutritiu, amb poc esforç de captura i humitat elevada
que n‟afavoreixen l‟assimilació).
Comparant la mida mitjana i màxima de T. marmoratus amb el de les
espècies del complex de T. cristatus no pot afirmar-se que aquestes
darreres són les majors del gènere Triturus a Europa, ja que tant les talles
mitjanes con les extremes (excepcionals) conegudes són pràcti-cament
idèntiques: al voltant d‟uns 18 cm a totes (en base a aquest treball, i
Arntzen 2003, com a recopilació de les longituds del “cristatus-
complex”).
En quant al comportament antipredador de T. marmoratus ha estat
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 105
estudiat per Brodie (1977), el qual diu al respecte que “T. marmoratus és
l‟únic membre del gènere sense pigmentació ventral brillant -avui en dia
també T. pygmaeus- i és igualment l‟únic membre del gènere (..) que no
mostra una postura rígida inmòbil, (..). T. marmoratus respon aixecant la
cua, algunes vegades fins a un angle de 90º en relació al cos. Les extre-
mitats posteriors romanen estirades fins aixecar el darrere de l‟animal,
però els ulls no estan tancats com és típic dels altres tritons. La cua és
ondulada o sostinguda de banda a banda quan l‟animal està molt excitat, i
sovint experimenta una sotregada envers l‟estímul si l‟animal és tocat. La
diferència entre les postures de T. marmoratus i els altres tritons és més
xocant del previsible”. L‟acte d‟aixecar i agitar la cua està rela-cionat,
segons aquest autor, amb una línia divergent d‟especialització; des d‟un
ancestre comú de conducta antipredatòria indiferènciada, fins a
l‟adquisició d‟una cua grossa i carnosa amb una gran abundància de
glàndules tòxiques. La postura aixecada de la cua i l‟animal en general
probablement sigui una estratègia per aparentar un tamany més gran del
real.
A més de la coloració aposemàtica en el dors en comptes del ventre, ja
assenya-lada per Brodie (1983), podem afegir el valor que deu tenir la
línia ataronajada brillant sota la cua que presenten els inmadurs i alguns
adults terrestres (femelles) i que podria tenir, junt amb les postures ja
descrites, un valor aposemàtic. Pot ser que en el complex marmoratus la
línia sota la cua sigui el darrer vestigi d‟una coloració aposemàtica
ventral, actualment desapareguda, i que es troba present en altres espècies
de tritons filogènicament properes com les altres espècies de Triturus,
així com en els Calotriton, els Neurergus, els Ichtyosaura, etc.
A més, podem afegir dos mecanismes més, també inèdits a data d‟avui;
un de generalitzable a tots els tritons i l‟altre exclusiu, fins al moment
actual dels nostres coneixements, de T. marmoratus i que el separa
etològicament de totes les altres espècies.
El primer d‟aquests dos mecanismes a ressenyar (present a tots els tritons)
és l‟accentuament durant la fase terrestre, que és la més vulnerable de
l‟animal, del contrast entre la coloració aposemàtica ventral i el color del
dors, que es fa més viu i intens durant aquest període. La coloració
ventral es fa més intensa, mentre que la part dorsal s‟enfosqueix en gran
mesura, fent-se menys palesos i fins i tot gairebé invisibles els dissenys
dorsals més complicats i conspicus que presenta aquesta espècie durant el
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 106
periode de zel. Això és comprensible ja que a l‟aigua el tritó és menys
vulnerable per ser més ràpid. A més, durant el periode aquàtic, les
glàndules de la pell estan menys desenvolupades. Als individus en fase
terrestre les glàndules cutànies estan més desenvolupades, amb la doble
funció de mantenir humits els animals i com a mesura reforçada de
defensa. Igualment és comprensible que el contrast de la coloració
aposemàtica s‟incrementi durant la fase terrestre, ja que és durant aquest
període quan els tritons es defensen amb “l‟unken-reflex” (Brodie, 1983).
T. marmoratus (i el seu parent proper T. pygmaeus) és l‟única espècie
d‟urodel europeu que té solsament colors aposemàtics dorsals (no
ventrals), i també és l‟únic que té una coloració dorsal més contrastada
durant la fase terrestre, a diferència d‟altres tritons que precisament la
tenen esmorteïda durant aquest període.
S‟ha de dir que els depredadors també tenen els seus mecanismes per
evitar aquestes secrecions defensives. Així, podem citar a modus
d‟exemple el cas de Salamandra salamandra en el massís del Montseny
o a la serra de Marina (Barcelona), la qual hem trobat arrossegada pel
terra pels senglars (Sus scrofa) abans de devorar les seves vísceres,
abandonant el cap (amb les glàndules paròtides), la part dorsal del tronc i
la cua, que és on es concentren les glàndules tòxiques de l‟espècie.
També en T. marmoratus depredat per Emys orbicularis solsament
apareix devorada la part del ventre, mentre que la part dorsal i la cua
romanen intactes.
El segon mecanisme de defensa, inèdit fins el moment present en els
tritons, és l‟acte de mossegar el depredador. Aquest mecanisme pot tenir
un efecte contra petits depredadors que ataquen l‟animal i que a l‟ésser
mossegats al musell alliberen la seva presa (veure per exemple Brodie,
1978). Aquestes mossegades solen anar acompanyades per petites
vocalitzacions. El comportament és fàcil de provocar si se subjecta
fermament la part final del tronc o la base de la cua d‟un exemplar contra
el terra o, millor encara, suspenent l‟animal per la cua durant uns instants.
Després d‟alguns intents d‟alliberar-se, el tritó s‟alça intentant mossegar i
fent un soroll d‟espetec.
Aquesta estratègia de defensa també ha estat observada en un exemplar
jove de Lissotriton helveticus trobat a la riera del Gorn, a Sant Privat d‟en
Bas (La Garrotxa) (Rafael Fonoll com. pers.) i d‟Ichthyosaura alpestris
cyreni, de les serres d‟Urbasa i de San Miguel (Navarra), els quals, en el
moment de la manipulació, han mossegat, intentant recargolar-se sobre si
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 107
mateixos, tot i que pel tamany del dit mossegat, en relació a la mida de la
mandíbula, no es pot aconseguir cap tipus de pessigada, això sol podria
ser efectiu amb predadors petits. No es descarta que la mossegada sigui
un comportament més estès però escassament documentat en el cas dels
salamàndrids.
En el cas de Pleurodeles waltl, que també mossega i presenta un
comportament amb la cua semblant al descrit amb anterioritat per T.
marmoratus, és possible que tracti de compensar en part la falta d‟una
veritable coloració aposemàtica ventral com la que mostren altres tritons
durant “l‟unken-reflex” amb aquest comportament més agressiu.
Referències
ARNTZEN, J. W. (2003): Triturus cristatus Superespezies- Kammolch-Artenkreis
(Triturus cristatus (Laurenti, 1768)-Nördlicher Kammolch, Triturus carnifex
(Laurenti, 1768) – Italianscher Kammolch, Triturus dobrogicus (Kiritzescu, 1903)-
Donau-Kammolch, Triturus karelinii (Strauch, 1870)-Südlicher Kammolch. In:
Grossenbacher, K. & Thiesmeier, B. Handbuch der Reptilien und Amphibien
Europas. Schwanzlurche IIa. Aula Verlag. Wiebelsheim: 421-514.
BRODIE, E.D. JR. (1977): Salamander antipredator postures. Copeia, 1977: 523-535.
BRODIE, E.D. JR. (1978): Biting and vocalization as antipredator mechanisms in
terrestrial salamanders. Copeia, 1878: 127-129.
BRODIE, E.D. JR. (1983): Antipredator adaptations of salamanders: evolution and
convergence among terrestrial species. in N.S. Margaris, M. Arianotsou-Faraggitaki
& R.J. Reiter (eds.). Plant, Animal and Microbial adaptations to Terrestrial
Environment. New York. Plenum Publishing Corp.: 109-133.
DUELLMAN, W. & TRUEB, L. (1986): Biology of the Amphibians. McGraw-Hill. 670
pp.
DUGUET & MELKI (EDS.) (2003): Les amphibiens de France, Belgique et Louxemburg.
Collection Parthénope. Eds. Biotope. Mèze (France). 480 pp.
GARCIA-PARIS, M. (1985): Los anfibios de España. Ministerio de Agricultura, Pesca y
Alimentación. 287 pp.
HERRERO, P.; MONTORI, A. & ARANO, B. (2003): Triturus marmoratus (Latreille,
1800)-Nördlicher Marmormolch. In: Grossenbacher, K. & Thiesmeier, B.
Handbuch der Reptilien und Amphibien Europas. Schwanzlurche IIa. Aula Verlag.
Wiebelsheim: 515-541.
MONTORI A. & HERRERO P. (2004): Caudata. In: Amphibia, Lissamphibia. García
París, M., Montori, A. & Herrero, P. Fauna Ibérica, vol. 24. Ramos M.A.et al.
(eds). Museo Nac. de Ciencias Naturales. CSIC. Madrid: 43-275.
PARKER, H. W. & BELLAIRS, A. (1975): Los Anfibios y Reptiles. Historia Natural
Destino vol. 10. 423 pp.
SALVADOR, A. & GARCÍA PARÍS, M. (2001): Anfibios Españoles. Ed. Esfagnos.
Talavera de la Reina (Toledo). 269 pp.
SMITH, M. (1951): The British Amphibans and Reptiles. Collins (London). 322pp.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 108
Avantatges tèrmics de l’hàbitat antròpic sobre el cicle
d’activitat del dragó comú Tarentola mauritanica (Linnaeus,
1758)
Xavier Rivera1 & Oscar Arribas
1Societat Catalana d‟Herpetologia. Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n. 08003 Barcelona.
Paraules clau: adaptació antròpica; Gekkonidae; Tarentola mauritanica
Key words: anthropic adaptation; Gekkonidae; Tarentola mauritanica
Resum: S‟ha trobat una adaptació antròpica (de caire tèrmic) en el dragó comú
Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758), per la qual alguns exemplars d‟aquesta
espècie s‟han habituat a viure dins de senyals fixes lluminosos (coneguts com
semàfors) de ferrocarril, on poden trobar una font d‟atracció d‟insectes (per llum i
escalfor) i resten actius tot l‟any, sense entrar en període d‟hivernació, ja que
semblen trobar durant tot l‟hivern, i durant les 24 hores del dia, una temperatura
que els permet mantenir-se actius dins d‟aquest receptacle, amb independència de
la climatologia i les condicions meteorològiques exteriors.
Abstract: An unusual anthropic thermic adaptation has been found in the Moorish
gecko Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758), in which some specimens of the
species have adapted themselves to live inside railway transit light signals, where
they find a possible insect atracting source (light and heat) and can be active all
round the year without a true hibernation, as they found a suitable temperature to
maintain activity during the 24 hours of the day, independently of external climatic
or meteorological conditions.
El dragó comú Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758) és una espècie
termòfila que en zones càlides i meridionals de la seva distribució pot
observar-se activa durant gairebé tot l‟any, fins i tot en els dies càlids o
atemperats dels mesos freds de l‟hivern (Barbadillo, 1987). Tanmateix,
segons observacions pròpies, a la regió metropolitana de Barcelona té un
període d‟inactivitat generalment entre el novembre i el febrer, coincidint
amb els dies més curts i freds de l‟any, essent en aquest període poc
habituals les observacions d‟exemplars actius, que en tot cas poden apa-
rèixer en condicions favorables prenent el sol a les hores centrals del dia.
Per al període primaveral, i també per la tardor, s‟ha descrit una major
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 109
activitat diürna, mentre que a l‟estiu és bàsicament nocturna, desen-
volopant l‟activitat majoritàriament al llarg de les primeres hores de la nit
i fins les 2 o les 4 de la matinada (Salvador & Pleguezuelos 2002;
Salvador, 1997).
En zones antropitzades el dragó comú s‟ha especialitzant en la captura
d‟insectes al voltant dels punts artificials d‟il·lu-minació, on té aquí una
dieta quasi exclusivament insectívora (Salvador & Pleguezuelos 2002;
Barbadillo et al. 1999).
A Catalunya hem detectat la presència de dragons comuns en set senyals
fixes lluminosos (o semàfors) de la xarxa ferroviària (Figura 12 de
l‟annex d‟imatges pàg. 131), sis a la regió metropolitana de Barcelona en
els municipis de L‟Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), Molins de Rei
(Baix Llobregat), Terrassa, Viladecavalls, Cerdanyola del Vallès (Vallès
Oriental), i Sant Sadurní d‟Anoia (Alt Penedès), i una setena al municipi
del Vendrell (Baix Penedès).
Es tracta de senyals lluminosos que mantenen sempre (tot el dia i la nit)
encesa alguna de les bombetes interiors, alternant-se segons la indicació
del senyal. La major part d'aquests senyals solen estar elevats per una
columna tubular que manté el receptacle dels semàfors uns metres per
sobre del terra. Interiorment aquest receptacle està dividit en tres
compartiments, cadascun amb una bombeta, però s'ha comprovat que són
permeables per als dragons, que poden canviar de compartiment cercant
el grau tèrmic més confortable, ja que en ocasions en canviar la senyal
d'indicació, l‟animal també ha canviat ràpidament de compartiment.
Entre el 15 de desembre de 2008 i el 15 febrer de 2009 s‟han efectuat 21
observacions amb activitat positiva a l‟interior dels senyals abans
esmentats, vuit de les quals han estat en hores nocturnes, generalment
entre les 21 i les 22 hores, però també s‟han realitzat observacions poc
abans de l‟alba. En aquest mateix període s‟han efectuat 13 observacions
en horari diürn, gairebé el doble que les observacions nocturnes;
tanmateix s‟ha de dir que l‟esforç de prospecció diürn ha estat superior al
nocturn, de manera que no pot afirmar-se una major activitat durant el
dia. El que si pot afirmar-se es que s‟ha detectat activitat tant diürna com
nocturna en aquest mesos d‟hivern. Durant el matí s‟ha observat activitat
en set ocasions entre les 7,30 i les 9 hores, coincidint amb les
temperatures mínimes diàries. L‟observació amb activitat a temperatura
exterior més baixa ha estat el 12 de gener de 2009, a Terrassa, a les 7,30
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 110
hores del matí, amb una temperatura de -1ºC. La temperatura màxima
exterior en aquest període en la que s‟ha detectat activitat, ha estat de
14ºC, i la temperatura mitja exterior amb activitat en l‟interior dels
senyals ha estat de 7,3 ºC. Una altra observació amb condicions exteriors
poc favorables ha estat el 31 de gener de 2009 a L‟Hospitalet de
Llobregat a les 17h a 13 ºC de temperatura, sota la pluja.
Amb aquestes dades podem dir que els dragons que habiten dins
d‟aquests senyals troben aquí unes condicions que els permeten estar
actius en el seu interior durant tot l‟hivern, amb independència de les
condicions ambientals i meteorològiques externes. Amb aquestes obser-
vacions podem afirmar que el dragó comú resulta una espècie adaptable,
capaç d‟aprofitar i trobar de forma voluntària en medis antropitzats
refugis tèrmics en els que pot mantenir-se actiu els mesos freds de
l'hivern. Molt probablement aquests senyals poden atraure amb l‟efecte
lumínic i la calor del seu interior alguns invertebrats dels que podrien
alimentar-se els dragons durant aquest període advers.
Referències
BARBADILLO, L.J. (1987): La guia de Incafo de los Anfibios y Reptiles de la Península
Ibérica, islas Baleares y Canarias. Incafo S.A. Madrid. 694 pp.
BARBADILLO, L.J.; LACOMBA, J.I.; PÉREZ-MELLADO, V.; SANCHO, V. &
LÓPEZ-JURADO, L.F. (1999): Anfibios y Reptiles de la Península Ibérica,
Baleares y Canarias. Geo-Planeta. Barcelona. 419 pp.
SALVADOR, A. (1997): Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758). In: Reptiles. Salvador,
A. (Coor.) 1997. Fauna Ibérica, vol.: 10. Ramos, M.A. et al. (Eds.) Museo
Nacional de Ciencias Naturales. CSIC. Madrid 142-148 pp.
SALVADOR, A. & PLEGUEZUELOS, J.M. (2002): Reptiles Españoles. Canseco
Editores sl. Talavera de la Reina. 493 pp.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 111
Aportacions sobre l’estudi de l’alimentació de la tortuga
mediterrània Testudo hermanni hermanni (Gmelin, 1789) a la
serra de l’Albera (Catalunya)
Joan Budó1, Xavier Capalleras
1, Jenar Fèlix
1, & Joan Font
2
1Centre de Reproducció de Tortugues de l‟Albera, Santuari del Camp. 17780 Garriguella
(Catalunya). [email protected] 2Grup de Recerca de Flora i Vegetació. Departament de Ciències Ambientals. Universitat de
Girona. Campus de Montilivi, 17071 Girona
Paraules clau : Tortuga mediterrània; l‟Albera; alimentació.
Key words: Mediterranean tortoise; Albera; food.
Resum
Des de l‟any 1984 fins a l‟actualitat els autors han estat estudiant diferents aspectes
de la biologia i l‟ecologia de la població de tortuga mediterrània (Testudo h.
hermanni) a la serra de l‟Albera. Durant els treballs de camp quan s‟ha observat
una tortuga menjant s‟ha anotat l‟espècie de vegetal o s‟ha recollit per a la seva
identificació posterior, si no era possible fer-ho in situ.
Fins al moment present es porten inventariades un total de 46 espècies de plantes
que pertanyen a 23 famílies, de les quals s‟ha anotat si en consumien les fulles, les
flors o els fruits. Pel que fa als bolets, només s‟ha observat el consum de 2 espècies.
S‟ha vist també, tot i que només en una sola ocasió, el consum d‟un caragol,
d‟excrements secs de vaca i d‟un cadàver d‟ocell.
Abstract
From 1984 to the present the authors have been studying different aspects of the
biology and ecology of the population of the Hermann‟s tortoise (Testudo h.
hermanni) in the Albera range. During this fieldwork, over the course of these
years, when a tortoise has been observed eating, the plant species has been noted or
has been collected for subsequent identification, if it were not possible to do so in
situ.
Up to the present a total of 46 plant species belonging to 23 families have been
inventoried, noting whether the leaves, flowers or fruits were consumed. The
consumption of only two species of mushrooms has been observed.
On one single occasion each the consumption of a snail, dry cow excrement and a
bird cadaver were observed.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 112
Introducció
La dieta de la tortuga mediterrània en el seu medi natural es compon,
bàsicament, de vegetals, tot i que molt ocasionalment pot consumir algun
tipus d‟invertebrats i restes d‟animals. L‟estudi de l‟alimen-tació de la
tortuga mediterrània occidental (Testudo hermanni hermanni) s‟ha fet en
condicions de semi-llibertat a França (Cheylan, 1981; Guyot & Lescure,
1994 ; Huot-Daubremont, 1999) o en condicions de llibertat a Itàlia
(Calzolai & Chelazzi, 1991).
Pel que fa a Catalunya, el primer treball sobre alimentació de la tortuga
mediterrània s‟ha realitzat al Parc Natural de l‟Albera (Budo et al., 2001),
amb una llista de 42 espècies vegetals, que es veu ara incrementat. A les
poblacions meridionals, concretament al PN del Montsant, s‟ha identi-
ficat en els darrers anys el consum de 31 espècies (Soler et al. 2007) i 47
espècies (Muñoz et al. 2008).
Amb el present treball es pretén aportar un llistat d‟espècies vegetals que
serveixi de base per determinar i aprofundir, en posteriors estudis sobre la
composició de la dieta de la tortuga mediterrània, pel que fa a la quantitat,
qualitat i temporalitat en el seu hàbitat natural de la serra de l‟Albera.
Material i Mètode
L‟any 1984 els autors van començar a estudiar els diferents aspectes de
l‟ecologia i biologia de la tortuga mediterrània a la serra de l‟Albera. Des
de llavors i fins l‟actualitat, mentre es realitzaven els diferents treballs de
camp, quan s‟observava una tortuga menjant s‟anotava l‟espècie
consumida, o bé es recol·lectava per ser identificada posteriorment. Això
ha permès confeccionar un llistat d‟espècies, agrupades per famílies i
alhora apuntar la part de la planta consumida (fulles, flors i fruits).
El període anual en que s‟han realitzat les observacions va des del 15 de
març fins al 10 de novembre, que es correspon amb el període d‟activitat
de la tortuga mediterrània a l‟Albera.
Resultats
La relació de les espècies vegetals i de les diferents parts consumides per
la tortuga mediterrània a la serra de l‟Albera es recullen a la taula 1,
mentre que a la taula 2 es resumeixen les diferents famílies de plantes que
formen part de la dieta.
Pel que fa als aliments d‟origen animal, durant tot el període d‟obser-
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 113
vacions, en només una ocasió s‟ha observat una tortuga consumint un
cargol de l‟espècie Helix aspersa.
També s‟ha vist, un sol cop, una femella de tortuga consumint el cadàver,
recent mort, d‟un exemplar jove de gafarró (Serinus serinus).
En dues ocasions s‟ha pogut observar el consum d‟excrements secs de
vaca.
Durant la manipulació dels exemplars de tortuga és freqüent que l‟animal
expulsi les seves femtes; ha estat així com s‟han pogut detectar les restes
d‟un cranc de riu americà (Procambarus clarkii) (Budó & Mascort, 2001)
i les restes d‟un coleòpter (Cetonia aurata).
Conclusions
El llistat de plantes presentat mostra una gran diversitat en el règim
alimentari de la tortuga mediterrània. Una part important corresponen a
espècies vegetals herbàcies, tant anuals (teròfits) com perennes
(hemicriptòfits). El consum de petites mates llenyoses és percentualment
baix, i en cap ocasió s‟ha observat el consum de plantes aromàtiques,
abun-dants al seu hàbitat, com el timó, el fonoll, la farigola o el romaní.
En canvi, no és rar el consum de plantes amb altres substàncies de
defensa, com el làtex (present en diverses espècies de la família de les
compostes), que podrien no ser tolerades per alguns mamífers
remugadors.
Pel que fa a les diferents famílies, les més consumides són les compostes
(9 espècies) i les papilionàcies (7 espècies)
La part dels vegetals més consumida serien les fulles (82,6 % del total
d‟espècies). En força casos s‟ha observat el consum de fulles seques, a
ple estiu, i que caldria estudiar si es deu a la manca d‟espècies vegetals
hidratades o a una estratègia de l‟animal atribuïble a altres causes.
El consum de fruits, tot i que es produeix en plantes herbàcies, es dóna
també en les espècies llenyoses, sobretot en fruits de cobertes carnoses.
Les flors són consumides juntament amb altres parts de la planta, però
també aïlladament; les corol·les de color groc semblen ser particularment
atractives, com és el cas de la ginesta o de diverses compostes. En el cas
de les flors i els fruits, la tria d‟aliments semblaria, en part, estar guiada
per la visió. El consum de bolets, concretament d‟ou de bruixa (Clathrus
ruber) i cama-sec (Marasmius oreades), podríem dir que és un fet molt
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 114
esporàdic en la dieta de la tortuga mediterrània, així com el consum
d‟invertebrats o el com-portament necròfag.
La tortuga mediterrània tindria un poder de resistència i tolerància
alimentària molt elevades, amb períodes molt contrastats com ara la
hibernació; la primavera, amb molta varietat de plantes, o l‟estiu, amb un
alt grau de deshidratació de moltes espècies vegetals. En l‟actualitat, i des
de l‟any 2006, els autors van recollint de forma sistemàtica totes les
femtes de tortuga mediterrània que van localitzant al seu hàbitat natural
de l‟Albera, per tal de ser analitzades pel Dr. Jordi Bartolomé de la
Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona,
mitjançant anàlisi macroscòpic i microscòpic, amb l‟objectiu de
determinar d‟una forma molt més àmplia la composició qualitativa i
quantitativa de la seva dieta i estudiarne, a més, la temporalitat.
Taula 1 - Llista de les espècies vegetals ordenades alfabèticament per família i
gènere que formen part de la dieta de la tortuga mediterrània a la serra de l‟Albera.
La forma vital (FV) s‟indica de manera abreujada d‟acord amb la classificació de
Raunkiaer: Th (teròfit), G (geòfit), H (hemicriptòfit), Ch (camèfit), P (faneròfit),
NP (nanofaneròfit) i MP (megafaneròfit). Pel que fa a les parts de la planta
consumides s‟indiquen abreujadament Fu (fulles), Fl (flors) i Fr (fruits)
Família Tàxon FV Fu Fl Fr
Boraginàcies
1 Borago officinalis (borratja) Th ●
Ciperàcies
2 Carex halleriana H ●
Crassulàcies
3 Sedum rupestre ssp. reflexum (crespinell) Ch ●
4 Umbilicus rupestris (barretets) H ●
Cistàcies
5 Cistus albidus (estepa blanca) NP ●
6 Cistus monspeliensis (estepa negra) NP ● ●
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 115
Família Tàxon FV Fu Fl Fr
Compostes
7 Centaurea pectinata H ●
8 Cichorium intybus (xicoira) H ● ●
9 Crepis bursifolia H ● ●
10 Lactuca serriola (enciam bord) Th ●
11 Leontodon sp. H
12 Sonchus oleraceus (lletsó oleraci) Th ●
13 Sonchus tenerrimus (lletsó fi) Ch ● ●
14 Taraxacum sp. (dent de lleó) H ● ●
15 Urospernum dalechampii (amargot) H ● ●
Convolvulàcies
16 Convolvulus arvensis (corretjola) G ● ●
Crucíferes
17 Alyssum maritimum (botgeta) Ch ● ●
18 Capsella bursa-pastoris (sarró de pastor) Th ●
19 Raphanus raphanistrum (rafanistre) Th ●
Dipsacàcies
20 Scabiosa atropurpurea (escabiosa) H ●
Ericàcies
21 Arbutus unedo (arboç, llipoter) MP ● ●
Fagàcies
22 Quercus suber (suro, surera) MP ●
Geraniàcies
23 Geranium molle (suassanna) Th ● ●
Gramínies
24 Brachypodium retusum (llistó) Ch ●
25 Festuca gr. ovina (festuca) H ●
26 Setaria viridis (xereix miller) Th ●
Malvàcies
27 Malva sylvestris (malva major) H ●
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 116
Família Tàxon FV Fu Fl Fr
Oleàcies
28 Olea europaea (olivera) MP ●
Papilionàcies
30 Calicotome spinosa (argelaga negra) NP ●
31 Dorycnium pentaphyllum (botja d‟escombres) Ch ●
32 Lupinus angustifolius (llobins) Th ● ●
33 Psoralea bituminosa (trèvol pudent) H ●
34 Spartium junceum (ginesta) NP ●
35 Trifolium sp. (trèvol) Th ●
36 Vicia sp. (veça) Th ●
Plantaginàcies
36 Plantago lanceolata (plantatge fulla estreta) H ●
Primulàcies
37 Anagallis arvensis (anagall) Th ● ●
Ramnàcies
39 Paliurus spina-christi (espinavessa) MP ●
38 Rhamnus alaternus (aladern) P ●
Ranunculàcies
40 Clematis flammula (vidiella) P ●
Rosàcies
42 Crataegus monogyna (arç blanc) MP ● ●
43 Rosa sp. (roser silvestre) NP ●
41 Rubus ulmifolius (esbarzer, romaguera) P ●
Ulmàcies
44 Celtis australis (lledoner) MP ●
Urticàcies
45 Parietaria officinalis judaica (herba roquera) Ch ● ●
Vitàcies
46 Vitis vinifera (vinya) P ●
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 117
Taula 2 - Nombre d‟espècies de les principals famílies de plantes que formen part
de la dieta de la tortuga mediterrània
Família Nombre d’espècies Percentatge (%)
Compostes 9 19,57
Papilionàcies 7 15,22
Gramínies 3 6,52
Rosàcies 3 6,52
Crucíferes 3 6,52
Altres (18) 21 45,65
Referències
BUDÓ, J.; CAPALLERAS, X.; FÈLIX, J. & MASCORT, R. (2001): Dades sobre
l‟alimentació de la tortuga mediterrània (Testudo hermanni hermanni) a la serra de
l‟Albera (Catalunya). Llibre de resums de les VI Jornades Herpetològiques
Catalanes. Societat Catalana d‟Herpetologia.
BUDÓ, J. & MASCORT, R. (2001): El cangrejo de rio americano (Procambarus clarkii),
alimento ocasional de la tortuga mediterránea (Testudo hermanni hermanni). Bol.
Asoc. Herpetol. Esp. (2001) 12 (2).
CALZOLAI, R. & CHELAZZI, G. (1991): Habitat use in a central Italy population of
Testudo hermanni Gmelin (reptilia Testudinidae). Ethology, Ecology and Evolution,
3 : 153-166.
CHEYLAN, M. (1981): Biologie et écologie de la Tortue d’Hermann (Testudo hermanni,
Gmelin, 1789). Contribution de l’espèce à la connaissance des climats quaternaires
de la France. Mém. Trav. E.P.H.E. Inst. Montpellier, 13. 404 pag.
GUYOT, G. & LESCURE, J. (1994): Étude préliminaire du comportement alimentaire en
enclos semi-naturel chez la tortue d‟hermann (Testudo hermanni hermanni Gmelin,
1789). Bull. Soc. Herp. Fr., 69-70 : 19:32.
HUOT-DAUBREMONT, C. (1999): Observations du régime alimentaire de la Tortue
d‟Hermann en semi-liberté dans le Massif des Maures (Var). Bull. Soc. Herp. Fr. 92
: 45-22.
MUÑOZ, A., SOLER, J., MARTINEZ-SILVESTRE, A. (2008): Aportacions a l‟estudi de
l‟ecologia tròfica de Testudo hermanni hermanni (GMELIN 1789) al Parc Natural de
la Serra de Montsant. Memòria 2008. La Morera de Montsant (Tarragona), 21 pp.
SOLER, J., MARTINEZ-SILVESTRE, A., SAEZ, A. (2007): Dieta de les tortugues
mediterrànies (Testudo hermanni hermanni) reintroduides al Parc Natural de la
Serra del Montsant (temporades 2006 – 2007). III Jornades del Parc Natural de la
Serra de Montsant. Falset (Tarragona), 3 pp.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 118
ANATOMIA I MORFOLOGIA
Nou cas de Pleurodeles waltl Michaelles, 1830 (Caudata;
Salamandridae) albí, a Tortosa (Baix Ebre - Catalunya)
Guillem Giner, David Gómez1 & Josep Roig
Paraules clau: Ofegabous; Pleurodeles waltl; albinisme; anomalia pigmentària.
Key words: Iberian ribbed newt; Pleurodeles waltl; albinism; pigmentary anomaly.
Palabras clave: Gallipato; Pleurodeles waltl; albinismo; anomalia pigmentaria.
Resum: Es descriu l‟observació d‟un exemplar albí de Pleurodeles waltl, a Tortosa,
Baix Ebre (Catalunya). UTM: 31T BF92.
Abstract: Description of the observation of an albino specimen of Pleurodeles
waltl, in Tortosa, Baix Ebre (Catalonia). UTM: 31T BF92.
Resumen: Se describe la observación de un ejemplar albino de Pleurodeles waltl,
en Tortosa, Baix Ebre (Catalunya). UTM: 31T BF92.
L‟albinisme o carència de pigment fosc (melanina) dóna com a resultat
exemplars de coloració corporal generalment blanca o rosada, degut a que
són visibles els vasos sanguinis, que també presenten les pupil·les dels
ulls vermelloses. Aquests exemplars poden tenir d‟altres pigments clars
com el groc (dels xantòfors) i el daurat (dels iridòfors) (Rivera, Arribas &
Martí, 2001).
Segons la bibliografia publicada hi ha dues cites d‟albinisme parcial en
l‟ofegabous ibèric, una per Schreitmüller (1934) i l‟altra per Fontanet et
al. (1992), aquesta darrera observació és de la localitat de la Rasquera,
situada a la comarca del Baix Ebre (Tarragona), pròxima a la nova
localització que es descriu en aquesta nota. Tanmateix, Juan Pablo
González de la Vega ens ha cedit una informació inèdita; aquest autor ha
recopilat, per a l‟”Atlas Herpetológico de Andalucía” (en elaboració), tres
nous casos d‟albinisme i un de melanisme per a Pleurodeles waltl.
Aquests nous casos d‟albinisme a Andalusia són: el primer trobat el juny
de l‟any 2003 per Miguel Tejedo Madueño, a El Campillo (Huelva); el
segon va ser trobat el maig de l‟any 2008 per David Sobra Calderón, a les
proximitats de l‟Aeroport de Sevilla (Sevilla); el tercer cas va ser trobat el
gener de l‟any 2009 per Francisco Javier Sánchez de Molina i per José
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 119
Luís Esteban Sánchez, a Las Alazores (Granada); mentre que el cas de
melanisme va ser trobat pel mateix Juan Pablo González de la Vega, a
Villanueva de las Cruces (Huelva) l‟abril de l‟any 2008.
A la present nota es descriu l‟observació el dia 4 de març de l‟any 2009,
d‟un nou exemplar albí de Pleurodeles waltl, a Tortosa (Baix Ebre,
Catalunya). Localitzant-se aquesta troballa en les coordenades UTM: 31T
BF92.
Aquest exemplar fou observat i fotografiat en una bassa, utilitzada pel
bestiar, amb un substrat d‟argila i una gran densitat de plantes aquàtiques,
destacant Chara sp. i Potamogeton sp. La vegetació natural de l‟entorn
de la bassa està constituïda fonamentalment per formacions arbustives i
garriga. També trobem camps de cultiu d‟oliveres.
L‟exemplar objecte d‟aquesta nota, és una femella adulta de 20 cm de
longitud total (Figura 13 de l‟annex d‟imatges pàg. 131). Aquest animal
presenta una coloració en la superfície dorsal del cos de color groc-
ataronjat o crema, que s‟estén per sobre de la línia de protuberàncies
costals, la part superior del cap, les extremitats i la cua, mentre que la
regió ventral del cos és de color blanquinós o groc molt pàl·lid, sense
taques; tan sols de forma residual presenta unes petites taquetes de color
marró fosc o negre (melanina), concentrades en la zona vertebral pròxima
al cap. Tanmateix, en l‟observació detallada de l‟animal, s‟aprecien uns
puntets negres situats en la punta o corona d‟algunes berrugues i
protuberàncies de la zona dorsal, part superior del cap i extremitats, pel
que podríem dir que es tractaria d‟un cas d'albinisme parcial, tot i que la
presència de melanina sigui molt localitzada i testimonial.
Juntament amb l‟exemplar albí es varen trobar una quarantena d‟ofega-
bous de coloració normal, molts d‟ells en estat juvenil.
A la mateixa bassa encara no s‟han trobat exemplars d‟altres amfibis,
però a basses properes i de característiques similars s‟ha observat la
presència de Pelophylax perezi, Alytes obstetricans, Triturus marmo-
ratus, Bufo bufo, així com també l‟ofidi aquàtic Natrix maura.
També s‟ha observat en alguna bassa de la mateixa serra (Serra del Boix),
on abans era comú l‟ofegabous i ara no es troba, la presència del peix
Gambusia holbrooki i del cranc vermell americà (Procambarus clarkii).
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 120
Referències
FONTANET, X.; MONTORI, A.; LLORENTE, G.A.; GARCÍA-SERRA, N.;
CARRETERO, M.A.; SANTOS, X. & LLORENTE, C. (1992): Pleurodeles waltl
(Iberian Newt) albinism. Herp. Review., 23 (3): 79.
RIVERA, X.; ARRIBAS, O. & MARTÍ, F. (2001): Revisión de anomalias pigmentarias en
los Anfibios de la península Ibérica y de Europa. Butlletí de la Societat Catalana
d’Herpetologia 15: 59-75 pp.
SCHREITMÜLLER, W. (1934): Ein partielle albinotischer Pleurodeles waltli Mich.
(Spanischer Rippenmolch). Zool. Anz. 108: 95.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 121
Descripció de coloració anòmala en el tritó verd Triturus
marmoratus (Latreille, 1800) a Taradell (Osona, Catalunya)
Daniel Moreno1; Daniel Fernández
1 & Daniel Aranda
1,2
1 DRAG - Escola de la Natura, Galende, 12; 08150 Parets del Vallès [email protected]
2 Societat Catalana d‟Herpetologia, Museu de Zoologia, Passeig Picasso s/n; 08003 Barcelona
Paraules clau: Triturus marmoratus; anomalia pigmentària; hipopigmentació;
hipomelanisme.
Key words: Triturus marmoratus; pigmentary anomaly; hypopigmentation;
hypomelanism.
Resum: Es descriu l‟observació de diversos individus de pigmentació anòmala de
Triturus marmoratus a Taradell (Osona, Catalunya).
Abstract: We describe the observation of a several specimens of pigmentary
anomaly of Triturus marmoratus in Taradell (Osona, Catalonia).
Els casos de pigmentació anòmala en amfibis són relativament rars; en el
cas dels tritons verds (Triturus marmoratus) s‟han descrit dos casos de
melanisme, un a Colera per Vives-Balmaña (1980) i un altre a Mas de
Barberans per Rivera et al. (2002), així com tres casos d‟albinisme o
albinisme parcial, un del Massís del Montseny (Matallanas et Lombarte,
1990), un altre de Castellcir (Arribas & Rivera, 1992) i un tercer capturat
a la serra de l‟Albera (Budó, 1998).
En aquesta nota es descriu l‟observació, feta al febrer i al març de 2002,
de dos exemplars femella i d‟un mascle de Triturus marmoratus, a
Taradell, Osona, Catalunya (UTM 31T DG44). Aquests tritons,
aparentment, tenien una manca parcial d‟alguns pigments (hipopig-
mentació), presentant una coloració predominantment ataronjada,
mancada completament dels colors verds típics d‟aquesta espècie (Fig. 14
i 15 de l‟annex d‟imatges pàg. 132). La causa d‟aquesta coloració podria
ser, per falta dels pigments blaus (proporcionats pels iridòfors), tot i que
conservaven en part el patró habitual de disseny, encara que de forma
més difuminada, per una mancança parcial dels melanòfors, responsables
dels colors i taques fosques (hipomelanisme). La coloració dels
exemplars descrits en aquesta aportació sembla correspondre a la mateixa
anomalia ja descrita per Rivera et al. (2001 i 2002), en base als exemplars
fotografiats de tritó verd procedents de les Terres de l‟Ebre (Tarragona).
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 122
A la mateixa bassa de Taradell on van ser trobats els citats tritons de
pigmentació anòmala es van poder observar també dos macles amb la
coloració típica de l‟espècie.
Tant a la mateixa bassa com pels seus voltants es van observar exemplars
de Lissotriton helveticus, Pelophylax perezi, Hyla meriodionalis, Alytes
obstetricans, Psammodromus algirus, Podarcis liolepis, Coronella
girondica i Natrix natrix.
Referències
ARRIBAS, O. & RIVERA, J. (1992): Albinismo en Salamandra salamandra (L., 1758) en
el Noroeste Ibérico. Bol. Asoc. Herpetol. Esp. 3: 14-15.
BUDÓ, J. (1998): Un ejemplar albino parcial de Triturus marmoratus en el Pirineo
Oriental (Serra de l‟Albera) Bol. Asoc. Herpetol. Esp. 9: 38-39.
MATALLANAS, J. ET LOMBARTE, A. (1990): À propos d‟un cas d‟albinisme chez
Triturus marmoratus (Latreille, 1800) (Amphibia, Urodela) de la Catalogne. Butll.
Inst. Cat. Hist. Nat. 58: (Secc. Zool., 8) 83-85.
RIVERA, X.; ARRIBAS, O. & MARTÍ, F. (2001): Anomalías pigmentarias en anfibios y
reptiles. Quercus 180: 18-22.
RIVERA, X.; ARRIBAS, O. & MARTÍ, F (2002): Alteraciones cromáticas en anfibios y
reptiles de Europa. Reptilia 33: 33-38.
VIVES-BALMAÑA, M.V. (1980): Triturus marmoratus (Latreille, 1800) (Amphibia,
Urodela) mélanique dans les Pyrénées Orientales ibériques. Vie et Milieu, 30 (3/4): 301-
302.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 123
ANNEX D’IMATGES EN COLOR
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 124
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 125
Figura 1. Femella d‟Ichthyosaura alpestris cyreni de la Serra d‟Aralar (vegeu pàg. 11).
Figura 2. Discoglossus pictus del palmerar o oasi litoral de Chenini (Gabès, sud de
Tunísia). (vegeu pàg. 37). Foto: Xavier Rivera
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 126
Figura 3: Mascle de Podarcis vaucheri en el seu hàbitat (Almeria). (vegeu pàg. 39). Foto: Xavier Rivera
Figura 4: Femella de Podarcis vaucheri (Almeria). (vegeu pàg. 39).
Foto: Xavier Rivera
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 127
Figura 5: Regió gular de
mascle de Podarcis vaucheri
(Almeria). (vegeu pàg. 40). Foto: Xavier Rivera
Figura 6: Regió gular de femella de
Podarcis vaucheri (Almeria). (vegeu
pàg. 40). Foto: Xavier Rivera
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 128
Figura 7. Exemplar mascle de Lissotriton boscai, trobat a Alsasua (Navarra).
Vistes dorsal i ventral (vegeu pàg. 42).. Foto: Xavier Rivera
Figura 8. Exemplar de Chalcides bedriagai bedriagai del massís de Penyagolosa,
(Alcalatén) (vegeu pàg. 47). Foto: Daniel Escoriza.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 129
Figure 9.- Pictures showing A) E. leucogaster found on the road 10 Km southwest of Agz; B) habitat where the specimen was found; C)
detail of the head showing the fangs (f); D) Scorpion maurus chelicerae found in the stomach of E. leucogaster, which confirms that
scorpions are part of the diet of these snakes. (referenced in the pàg. 60 and 61). Photographs: Salvador Carranza
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 130
Figura 10. Lissotriton helveticus, La Cardonera, Massís de l´Albera. (vegeu pàg.
84). Foto: Joan Ferrer
Figura 11. Adult de S. salamandra terrestris devorant un llimac mort. Massís del
Canigó (Vallespir, Catalunya Nord). Agost 2005 (vegeu pàg. 99).
Foto: Daniel Escoriza.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 131
Figura 12. Dragó comú actiu durant l‟hivern dins d‟un senyal fix lluminós (o
semàfor) de ferrocarril (vegeu pàg. 109). Fotos: Xavier Rivera
Figura 13. Adult de Pleurodeles waltl albí, Tortosa (Catalunya).
(vegeu pàg. 119). Foto: David Gómez.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 132
Figura 14. Tritó verd amb coloració anòmala. (vegeu pàg. 121).
Foto: Daniel Fernández.
Figura 15. Vista ventral de tritó verd de coloració anòmala. (vegeu pàg. 121).
Foto: Daniel Fernández.
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 133
NORMES DE PUBLICACIÓ
El Butlletí de la Societat Catalana d'Herpetologia publica articles i notes breus en relació a qualsevol
aspecte relacionat amb l‟estudi científic dels amfibis i dels rèptils. Només s'accepten treballs inèdits i
que no es trobin en fase de publicació en cap altra revista. La Societat Catalana d‟Herpetologia, en
qualitat d‟editora del Butlletí tindrà tots els drets de publicació.
Tots els originals rebuts seran sotmesos a una primera avaluació, i podran ser rebutjats o acceptats, a
criteri dels membres del Consell de Redacció. L‟interès cientific, però també la qualitat de la
presentació i la coherència de l‟estructura i contiguts es tindran en compte de cara a l'acceptació dels
originals. En cas d‟acceptar-se la publicació es podran propasar modificacions o rectificacions als
autors, tant de continguts com d‟aspectes d‟estructura o redacció.
La Societat Catalana d'Herpetologia, en qualitat d‟editora, no comparteix necessàriament les
afirmacions que facin els autors dels articles, així com la correcció del llenguatge que serà, en darrera
instància, responsabilitat dels autors.
Les aportacions (articles o notes), seran enviades a l‟editor del Butlletí* per correu electrònic, com a
fitxer adjunt, preferiblement en format Word. Es procurarà no ultrapassar les 20 pàgines en DINA-4 a
doble espai, incloses taules, figures i fotografies. Les aportacions seran preferentment en català (per ser
l‟idioma vehicular a la nostra Societat), però també poden ser-ho en anglès o castellà. Excepcionalment
es podran acceptar articles en occità, francès o italià, si es consideren d‟interès rellevant.
Els articles començaran amb el títol, que estarà escrit en el mateix idioma que l‟article o nota. A sota
del títol constarà el nom de l‟autor/s, amb almenys una adreça de contacte. Independentment de
l‟idioma en que estigui redactada l‟aportació, s‟inclouran com a màxim sis Paraules clau en català i en
anglès (Key words), i opcionalment també en castellà (Palabras clave). A sota de les paraules clau
anirà un Resum en català i un Abstract en anglès (i opcionalment un Resumen en castellà o altra
llengua triada per l‟autor). Es recomana no superar les 200 paraules, per a cadascun d‟aquests resums.
Les il·lustracions –taules, gràfiques, dibuixos o fotografies– hauran de ser de qualitat i han d‟anar
correctamente referenciades amb un peu explicatiu d‟extensió reduïda. Les taules i les gràfiques hauran
d‟ésser plenament comprensibles, amb tots els símbols explicats i amb la información necessària per
interpretar-les correctament, sense haver de recórrer al text. També es farà constar l‟autor de les
fotografies i dels dibuixos.
Tot i que les notes breus poden tenir un sol cos de text sense apartats, o sense alguns dels apartats, per
regla general tots els articles hauran d‟estar estructurats de la manera següent:
INTRODUCCIÓ; aquest serà el primer apartat, que farà una aproximació als coneixements de la
materia tractada en aquest treball i dels seus antecedents.
MATERIAL I MÈTODE; en aquest segon apartat es descriuran les seqüències de realització del treball
per tal que es pugui avaluar per altres investigadors. Si és el cas, es farà menció de les normes ètiques i
legals seguides.
RESULTATS; es donaran les dades o resultats de l‟estudi de forma concisa i clara.
DISCUSSIÓ; es comentarà l‟interès de la recerca realitzada i les noves aportacions assolides en relació
amb altres treballs previs, així com –si s‟escau– les diferències amb altres autors. Les hipòtesis de
treball i les consideracions de caire més especulatiu quedaran clarament diferenciades.
AGRAÏMENTS; Si s‟escau. I, finalment, les REFERÈNCIES. En l‟apartat de referències hi constaran
totes aquelles cites de treballs resenyades en el text (i només aquestes), per odre alfabètic. Constarà
primeramente el cognom de o dels autors en lletres majúscules i la data de publicació; posteriormente
es referenciarà segons els models exposats a continuació i que corresponen, per aquest ordre, a un
capitol o part d‟un llibre, a un article d‟una revista i a un llibre sencer:
CASTILLA, A.M.; JIMÉNEZ, J. & LACOMBA, I. (1987): Los reptiles de Columbretes. In: Alonso, L.
A.; Carretero, J. L. & García, A. M.: Islas Columbretes. Contribución al estudio de su medio
natural. Monografies 5. Generalitat Valenciana. Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i
Transports. València: 181-194.
MALUQUER, J. (1985): Estudi preliminar sobre l'herpetofauna de la Penyagolosa. Butll. Soc. Cat.
d'Ictiol. i d’Herpetol. 11/13: 5-11.
MAYOL, J. (1985): Rèptils i Amfibis de les Balears. Manuals d'introducció a la naturalesa, 6. Ed: Moll,
Palma de Mallorca. 233 p.
* Coordinador d‟edició del Butlletí: Daniel Escoriza [email protected]
Butll. Soc. Cat. Herp., 18 (2009) 134
Sumari
Sobre la validesa del gènere Ichtyosaura Sonnini & Latreille, 1802, i noves dades sobre les mides
màximes a Ichtyosaura alpestris cyreni (Wolterstorff, 1932) ARRIBAS, O. & RIVERA, X. .................... 8
Aportación sobre los patrones de diseño pigmentario en Salamandra longirostris Joger & Steinfartz,
1994, y nueva nomenclatura taxonómica. DONAIRE-BARROSO, D.; GONZALEZ DE LA VEGA, J.P. &
BARNESTEIN, J. A. M. ............................................................................................................................ 12
Herpetofauna de les zones semiàrides incloses en els Espais d‟Interès Natural del sud de la demarcació
de Lleida. SANUY, D............................................................................................................................... 20
Nova localitat de Discoglossus pictus Oth,1837 (Anura; Alytidae) a la regió del golf de Gabès (Sud de
Tunísia). RIVERA, X. .............................................................................................................................. 37
Troballa d‟una població extralimital de sargantana de Vaucher Podarcis vaucheri (Boulenger, 1905) a
Almeria (sud-est de la península Ibèrica). RIVERA, X.; SIMÓN, J.G. & ARRIBAS, O. .......................... 39
Troballa d'un exemplar de Lissotriton boscai (Lataste,1879) a Navarra. RIVERA, X. & ARRIBAS, O. 41
Aportacions sobre la distribució altitudinal de Chalcides bedriagai (Boscá, 1880) al massís de
Penyagolosa (Castelló) i el poblament herpetològic del vessant nord del massís. MALUQUER-
MARGALEF, J.; ESCORIZA, D. & LOZANO, A. ..................................................................................... 44
Apunts sobre la distribució altitudinal de Chalcides striatus (Cuvier, 1826) a la serra de Comiols.
MALUQUER-MARGALEF, J. ................................................................................................................. 51
Biogeography of the White-Bellied Carpet Viper Echis leucogaster Roman, 1972 in Morocco, a study
combining mitochondrial DNA data and ecological niche modeling. ESCORIZA, D.; METALLINOU,
M.; DONAIRE-BARROSO, D.; AMAT, F. & CARRANZA, S. .................................................................. 57
Rècord altitudinal de Pelodytes punctatus (Daudin, 1802) a Catalunya i a la península Ibèrica. GUIXÉ,
D.; MALUQUER-MARGALEF, J. & CAMPRODON, J. ............................................................................ 71
Recull bibliogràfic sobre Testudo marginata (Schoepff, 1793) a l´illa de Sardenya ARIAS, J. ............ 74
Troballa de Lissotriton helveticus (Razoumowsky, 1789) a l'Albera (Alt Empordà, Catalunya). FERRER, J. ........................................................................................................................................................... 83
Estat de les poblacions del gripau d‟esperons Pelobates cultripes (Cuvier, 1829) a l´àmbit metropolità
de Barcelona i la seva àrea d‟influència. RIVERA, X.; MALUQUER-MARGALEF, J. & AMAT, F. ........ 86
Predació de Triturus marmoratus (Latreille, 1800) sobre un juvenil de Lissotriton helveticus
(Razoumowsky, 1789). RIVERA, X. & ARRIBAS, O. ............................................................................. 96
Observació d‟un cas de necrofàgia a Salamandra salamandra terrestris Eiselt, 1958, al massís del
Canigó. ESCORIZA, D. ............................................................................................................................ 98
Intento de predación de Natrix maura (Linnaeus, 1758) sobre un ejemplar de Timon lepidus (Daudin,
1802). PERPIÑÁN, D. ............................................................................................................................ 100
Longitud excepcional i comentaris sobre la conducta antipredatòria a Triturus marmoratus (Latreille,
1800). ARRIBAS,O. & RIVERA, X. ....................................................................................................... 103
Avantatges tèrmics de l´hàbitat antròpic sobre el cicle d‟activitat del dragó comú Tarentola
mauritanica (Linnaeus, 1758). RIVERA, X. & ARRIBAS, O. ................................................................ 108
Aportacions sobre l´estudi de l´alimentació de la tortuga mediterrània Testudo hermanni hermanni
(Gmelin, 1789) a la serra de l´Albera (Catalunya). BUDÓ, J.; CAPALLERAS, X.; FÈLIX, J. & FONT, J. ..... 111
Nou cas de Pleurodeles waltl Michaelles, 1830 (Caudata; Salamandridae) albí, a Tortosa (Baix Ebre -
Catalunya) GUILLEM, G.; GÓMEZ, D. & ROIG. J. ................................................................................ 118
Descripció de coloració anòmala en el tritó verd Triturus marmoratus (Latreille, 1800) a Taradell
(Osona, Catalunya) MORENO, D.; FERNANDEZ, D. & ARANDA, D. .................................................. 121
