Auferill - Vallmanya] Poesies, Antoni Vallmanya

8/19/2019 Auferill - Vallmanya] Poesies, Antoni Vallmanya

1/546


2/546

POESIES


3/546

FUNDACIÓ NOGUERA

Col·lecció Estudis

Director tècnic: Josep Maria SANS I TRAVÉ


4/546

BARCELONA, 2007

FUNDACIÓ NOGUERA

Estudis, 40

Edició crítica de JAUME AUFERIL

Pròleg d’EULÀLIA DURAN

POESIESper

ANTONI VALLMANYA


5/546

© Jaume Auferil i Bea, 2007Edita: Pagès Editors Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida [email protected]

www.pageseditors.com

Primera edició: setembre de 2007ISBN: 978-84-9779-570-8Dipòsit legal: L-1.191-2007Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S LEnquadernació: Fontanet


6/546

Als meus professors

Danièle i Enrico Musacchio,

amb afecte i agraïment


7/546


8/546

Índex

Introducció. Antoni Vallmanya, poeta i notari ...................... 11

El poeta ................................................................................... 11

El notari .................................................................................. 13

La formació dels notaris ....................................................... 19

La literatura medieval com a esbarjo col·lectiu .................... 20

La divulgació oral de la literatura medieval...................... 20 El monestir de Valldonzella.................................................. 31

La poesia d’Antoni Vallmanya .................................................. 38

El cicle de Valldonzella ......................................................... 38

I “Tots los delits d’Amor veig luny de mi” ............... 38

II “Només en vós virtut havets estrema” .................... 41

III “Qual mils de mi en tal ira cayguda” .................... 44

IV “Qual un de tants dir porà qu· ell no senta” ........ 47

V “Anciós tot de l’amagat engan” ................................ 54 VI “L’ignorant hom porta· b si un greu dan” ............. 59

VII “Ingrat voler me fa d’Amor complànyer” ............... 61

VIII “Si tardes veus he fallit en respondre” ................... 63

IX “Sentir no pot un· amor tan encesa”...................... 64

X “Als desigants a ·conseguir lo premi” ..................... 65

XI “Quala vuy és que per amar lenguescha?”............. 75

XII “Qual és aquell envejós qu·à bastat” ....................... 76


9/546

JAUME AUFERIL8

XIII “Novellament he sentida l’empresa” ........................ 78

Un poema espars ................................................................... 80

XIV “Junct és lo temps fer de ma dolor crida” ............ 80

Les cobles esparses ................................................................ 83

XV “Mort me donau, senyora, vida mia” ...................... 84

XVI “Pus que tots jorns no cessats fer gabella” ........... 85

XVII “Vostres viltats me fforen manifestas” .................... 85

XVIII “Per lo que veig de vós, tot me reprench” ............ 85

XIX “Vós, d’amar fals, mereixeu portar mal” ................ 85

XX “No ·m plau lo tall que teniu ne manera” ............ 86

La tençó amb Johan Fogassot ............................................. 86

XXI “En Ffogassot, pus sou enamorat” .......................... 86

Algunes reflexions sobre els combats poètics .............. 89

Origen del gènere ............................................................. 93

Els poemes religiosos ............................................................ 99

XXII “Sou vós sens par, Verge, dona polida” .................. 99

XXIII “Aquella gran força tan fort que us defensa” ........ 101

XXIV “L’enteniment, mirant la presciència” ...................... 103

Llengua i estil ............................................................................. 104

Esperit renaixentista i manierista ............................................ 118

Manuscrits i edicions ................................................................ 132

La nostra edició ......................................................................... 145

Agraïments .................................................................................. 147

Sigles .......................................................................................... 149

LES POESIES ............................................................................ 151

El cicle de Valldonzella ......................................................... 153 I “Tots los delits d’Amor veig luny de mi” ................... 153

II “Només en vós, virtut havets estrema” ....................... 157

III “Qual mils de mi en tal ira cayguda” ........................ 163

IV “Qual un de tants dir porà qu· ell no senta” ............ 174

V “Anciós tot de l’amagat engan” .................................... 183

VI “L’ignorant hom porta ·b si un greu dan” ................. 189

VII “Ingrat voler me fa d’Amor complànyer” ................... 198


10/546

POESIES 9

VIII “Si tardas veus he fallit en respondre” ....................... 203

IX “Sentir no pot un· amor tan encesa” .......................... 208

X Sort, “Als desigants a ·conseguir lo premi” ................ 212

XI “Quala vuy és que per amar lenguescha?” ................. 236

XII “Qual és aquell envejós qu·à bastat” ........................... 243

XIII Novellament he sentida l’empresa” .............................. 251

Un poema espars ....................................................................... 258

XIV “Junct és lo temps fer de ma dolor crida” ................ 258

Les cobles esparses .................................................................... 268

XV “Mort me donau, senyora, vida mia” .......................... 268

XVI “Pus que tots jorns no cessats fer gabella” ............... 270

XVII “Vostres viltats me fforen manifestas” ........................ 271

XVIII “Per lo que veig de vós, tot me reprench” ................ 273

XIX “Vós, d’amar fals, mereixeu portar mal” .................... 275

XX “No·m plau lo tall que teniu ne manera” .................. 277

Tençó amb Joan Fogassot ........................................................ 279

XXI “En Ffogassot, pus sou enamorat” .............................. 279

Els poemes religiosos ................................................................ 300

XXII “Sou vós sens par, Verge, dona polida” ...................... 300

XXIII “Aquella gran força tan fort que us defensa” ............ 305

XXIV “L’enteniment, mirant la presciència” .......................... 312

Apèndix. El jardí i la dama sense mercè .............................. 319

El punt de vista d’Amédée Pagès sobre el poema V d’Antoni

Vallmanya ............................................................................... 321

Els arguments de Pagès ............................................................ 322

“Le cadre”................................................................................ 324

Els diversos escenaris de la dama................................. 324

Origen del jardí i la nimfa que l’habita: la dama cruelprimordial .......................................................................... 326


11/546

JAUME AUFERIL10

La presència del jardí en les noves occitanocatalanes .. 328

La dama i el Paradís ....................................................... 351

Intent de caracterització de les noves .......................... 355

El jardí en els trobadors ................................................. 356

Continuïtat del jardí en les noves, desaparició progres- siva en la lírica................................................................. 385

La desaparició del paisatge a la literatura de la baixa edat mitjana ...................................................................... 393

La dama sense mercè, la dama orgullosa i l’amant màrtir 398

El mot “mercè”: la dama sense mercè” ........................ 399

Amor carnal i amor espiritual ....................................... 423

La dama orgullosa i l’amant màrtir .............................. 443 L’amant màrtir i la mort per amor ............................... 451

La fòrmula “amant màrtir” ............................................ 460

Els valors de la dama en la tradició de l’amor cortès . 467

La humilitat de la dama ................................................. 478

El terme “desconeixença” ................................................ 481

La fórmula “dama sense mercè”.................................... 490

“Le dialogue qu’ils surprenent” ............................................ 492

“La formule est assez semblable à celle qu’a appliquée Francesch Oliver dans sa traduction” ................................. 502

“Quelques expressions qu’on dirait traduites du français en catalan et que j’ai soulignées” ........................................ 504

A tall de conclusió ..................................................................... 513

Resum de La Belle dame sans merci ...................................... 516

La situació actual ...................................................................... 519

Glossari ........................................................................................ 533Bibliografia .................................................................................. 537


12/546

Introducció

Antoni Vallmanya, poeta i notari

EL POETA

Antoni Vallmanya era un notari públic de Barcelona actiua la segona meitat del segle XV, que va dedicar una part del seutemps lliure a escriure poesia i freqüentar els centres literarisbarcelonins, especialment, pel que sabem, el cenobi cistercencfemení de Santa Maria de Valldonzella.

Per a les monges d’aquest monestir, escriví un bon grapat depoemes de tradició trobadoresca, però amb un estil molt personal,de tal manera que no tenim cap dificultat a diferenciar quals-sevol de les seves obres de la dels altres poetes contemporanisseus. Segurament Vallmanya se sentia animat d’una forta voluntatd’individualització i d’innovació. Mitjançant la combinació delselements formals que la tradició trobadoresca li oferia, va cercard’aconseguir quelcom de personal i singular, animat sens dubteper l’esperit del Renaixement i per una admiració rudimentàriapel classicisme i els poetes del trecento italià, als quals sens dub-te devia voler imitar a la seva manera. Però aquests són valorsque no van necessàriament units a la qualitat artística, malgratl’enlluernament que sol produir als contemporanis tot allò quesembli nou.

Ara bé, tot i el resultat dubtós d’aquesta voluntat innovadora,i també malgrat el fet que alguns versos no ens semblin gaire


13/546

JAUME AUFERIL12

reeixits,1 el conjunt de la seva obra ofereix valors remarcables:un curiós domini del joc literari, una subtil habilitat en l’ús delscontrastos, la paradoxa, l’ambivalència i la ironia; un sentit uni-

tari del conjunt —cosa que revela una elaboració atenta—, un joc molt ben aconseguit entre ficció i realitat, sempre amb tretsirònics força fins, dramatització per mitjà del diàleg entre una veu masculina i una altra de femenina, narració sentimental,plasticitat, gesticulació, moviment, efectes teatrals, patetismes depinyol, desmais de la dama. Tot es troba amanit amb abundantsal·lusions a enamorats i enamorades de l’Antiguitat i alguns demedievals —deceptors els uns, màrtirs els altres—; amb un resultatentre naïf i irònic, però, segurament que per això mateix, atractiui amè, i amb un sentiment de joie de vivre permanent, malgrat

les declaracions constants de “martiri” i de voluptuositat del dolor,tant per part del galant com de la dama.

La poesia d’Antoni Vallmanya és teatral, plàstica, pictòrica,corpòria. Respon al precepte horacià: ut pictura poesis. És, aixímateix, una poesia plena de dinamisme, d’agitació anímica igestual. Ens imaginem els dos personatges dalt d’un escenari,ara l’un ara l’altre, mai els dos junts (excepte a la Sort, on ladama queda confosa entre les altres dotze monges en un esce-nari rutilant), explicant-nos llur sofriment; i els escoltem amb

atenció, però no els fem gaire cas. És poesia dramàtica en eldoble sentit del terme: teatral i adolorida. Però, així mateix, endir teatral, també cal prendre el mot en el seu doble sentit: dia-logat i exagerat o fingit, evidentment fingit. L’autor no pretén passubmergir-nos en cap tragèdia, sinó en una comèdia. Hi ha unrerefons d’ironia, és com si ens digués soto voce —o més aviatinconscientment— que tot allò és una paròdia de l’amor cortès.

1. O, fins i tot, no gens: “Antoni Vallmanya, ‘méchant rimeur’ com amb prouraó l’anomena Pagès” (Rubió 1984: 438). És cert que és un “méchant rimeur”, malgratque ell s’esforçava per fer filigranes que no li sortiren reexides; i no únicament un“méchant rimeur”, sinó també un imitador amb molt poca traça de la sintaxi llatina,i altres coses que, de vegades, fan mal a les orelles. Però malgrat això, que és elque hom percep de manera immediata, té un bon conjunt de qualitats literàries queadvertim a mesura que l’estudiem. No és estrany que Amédée Pagès no les advertís,

ja que era un filòleg català que va dedicar tota la seva vida a estudiar una literaturaque menystenia i odiava; la qual cosa és, més aviat, força trista. I això que la poesiacatalana del XV no és pas pitjor que la francesa; la qual, a més a més, és ben llunyde tenir un Ausiàs Marc. Per això no entenem tampoc que Rubió li fes cas.


14/546


15/546

JAUME AUFERIL14

expressada, en aquest cas, en una ferma voluntat de donar fe dela seva autoria. I ho fa d’una manera quasi obsessiva, a fi que laseva identitat no es perdi per al futur. És un dels fenòmens que

contemplem entre els diversos aspectes de “modernitat” del poeta.Advertim, simplement, per acabar de reblar aquest punt, que enla seva obsessió per consignar el seu nom a tants llocs com siguipossible, hi ha sens dubte, a part d’un profund sentiment del propi jo i de satisfacció de la seva obra i interès perquè sigui conegudacom a tal, un escrúpol propi del notari meticulós, acostumat pro-fessionalment a donar fe de tota mena de dades i dates.

No sabem quin any va néixer Antoni Vallmanya; però, si te-nim en compte que el 87,5 per cent de la seva obra va fer-la entreel 1454 i el 1459 i que les composicions d’aquest període són decaràcter amorós i escrites per a les monges de Valldonzella, queen aquests anys eren sens dubte joves, hem d’imaginar igualmentque el poeta es trobava també, durant els anys 1454-1459, a l’edatpròpia del galanteig. Per això, ens sembla oportú de recordar aquíaquests versos de Pere III el Cerimoniós: “D’amor no cant, axícom far solia,/ car me suy trop en anys anant empès.” (Riquer1964: I, 535). Així, doncs, si suposem que en aquest període teniaentre vint-i-cinc i trenta-cinc anys, podem arribar, de moment, a laconclusió que va néixer entre l’any 1420 i el 1430, i que el 1486,

quan va publicar les seves dues darreres composicions conegudes,de caràcter ja no amorós, sinó religiós, com també ho és la del1474, estaria al voltant dels seixanta anys.

Ara bé, l’any 1448, un Antoni Vallmanya, notari, vivia a l’illanúmero dotze del quarter del Pi, més exactament a l’“Illa de lapunta qui ve denant lo portal de Santa Anna”. En aquest mateixquarter, a l’illa número sis, “Illa qui comença al carrer d’En Pedritxol,denant lo portal major del Pi”, vivia el seu germà, Pere Vallmanya,també notari i ciutadà de Barcelona.2 I aquest, el 14 de juny de1462, li va llegar totes i cadascuna de les escriptures notarials, tantles seves com les d’altres notaris que es trobaven en el seu poder,amb l’obligació, respecte a Antoni Vallmanya, de donar una tercerapart dels beneficis a Margarida, filla i hereva de Pere Vallmanya. Eltestador disposà que l’enterressin al carner de la confraria de SantMiquel Arcàngel de l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona.3

2. AHCB, Fogatges 1448, f. 87v i 81r, respectivament.3. AHPB, Pere Pasqual, lligall 2, Primus testamentorum [liber], 1454-1482,

f. 47r-49r.


16/546

POESIES 15

El document no ens dóna els noms dels genitors del testador, ino sabem, per tant, si el pare era també notari, però no ho hemde descartar. Antoni Vallmanya havia estat també beneficiari en

el testament de la seva cunyada Eufrasina Folquer, esposa dePere Vallmanya, la qual li deixà la quantitat de 20 sous, ambdata de 30 de juny de 1449. Eufrasina Folquer disposà quel’enterressin al claustre de la seu de Barcelona, en el túmul on va ésser inhumat el seu pare Berenguer Folquer, mercader, ciu-tadà de Barcelona.4

Cal advertir que els testaments no esmenten cap altre germàni cap altre parent dels Vallmanya. Això fa suposar que noméseren dos germans, que el nostre poeta deuria ésser el petit, i queel 1448 ja s’hauria emancipat perquè vivia en una casa diferent delseu germà gran. És clar que també cal plantejar-se la possibilitatque aquest Antoni Vallmanya, notari, que apareix als fogatges del1448, domiciliat a l’illa número dotze del quarter del Pi, l’“Illa dela punta qui ve denant lo portal de Santa Anna”, fos el pare delpoeta, però sembla més versemblant que, essent el germà grantambé notari, fos aquest qui visqués amb el pare, en el supòsitque fos també notari, i s’establís a la seva mateixa escrivania;mentre que el petit s’hauria establert per compte propi obrintuna escrivania nova, tal com s’ha fet tradicionalment al nostre

país fins ara mateix, llevat de poques excepcions. Però el fet queEufrasina Folquer, esposa de Pere Vallmanya, al testament que varedactar l’any després, el 1449, no esmenti per res el seu sogrepermet de sospitar que el pare dels germans Vallmanya ja eramort el 1448, i que el nostre poeta, per tant, vivia amb el seugermà gran fins al moment d’aconseguir el grau de notari, cosaque, possiblement, es va produir quan tenia vint-i-dos anys, ambla consegüent emancipació del seu germà, i s’instal·là molt a prop,al mateix quarter del Pi.

A Barcelona, un notari podia aconseguir la suficiència a l’edatde vint-i-dos anys (Baiges 1994: 145-146). De manera que podríemsituar la data de naixement de Vallmanya entorn del 1424 o el1426. El testament del seu germà ens permet de creure que el 14de juny de 1462 no era casat encara, aleshores tenia uns trenta-sis

4. AHPB, Joan Franc —major—, lligall 21, Liber tercius testamentorum etcodicillorum, 1429-1456, f. 38r-39r. Eufrasina Folquer deixa quantitats similars a d’altrespersones pròximes a ella: a Isabel, germana seva i esposa de Pere Bramona, li deixa50 sous; a Joaneta, esposa d’en Salavert, 20 sous, i a Joana Moriscada, 10.


17/546

JAUME AUFERIL16

o trenta-vuit anys i en feia tres que havia conclòs el seu cicle depoemes dedicat a Valldonzella.

A la darrera etapa de la seva vida devia tenir un contacte

més o menys sovintejat amb València ja que va intervenir en elscertàmens marians celebrats en aquesta ciutat els anys 1474 i 1486,i tots els poetes que hi participaren són valencians;5 i perquè enaquestes composicions hi trobem el valencianisme cordero (XXIII,48) i possiblement un castellanisme, mediar (XXIV, 62).6

Els notaris no tenien aleshores formació jurídica universitària,cosa que a l’Estat espanyol no es va exigir fins al 28 de maig de1862 amb la Llei del notariat, la qual, no es va fer del tot efectivafins al 1917 (Solé & Verdés 1994: 31). Aquesta formació precària

va comportar que els notaris fossin vistos amb un cert menyspreu,especialment per part dels advocats i juristes, els quals, a més amés, trobaven injust que els fedataris, malgrat que no tenien for-mació universitària, gaudissin d’un mateix estatus social, el delsartistes, i d’uns ingressos similars (Solé & Verdés 1994: 28-29;Pagarolas 1994: 341).

La qüestió del prestigi social, però, sembla oberta a opinionsdiverses i discrepàncies contrastades entre els mateixos estudiososque s’han dedicat a reflexionar sobre aquest aspecte, ja que larealitat era diferent, no únicament d’un individu a un altre, sinó

també d’un país a un altre, i, fins i tot, d’una població a l’altra.7 A més a més, no pas tots els grups socials els contemplaven amb

5. A part d’Antoni Vallmanya, hi ha l’excepció, en el certamen del 1486, delmallorquí Jaume d’Olesa; però, justament, podríem pensar que aquest deuria tenirestretes connexions amb València, ja que hi va publicar un Spill de bé viure y de bé

confessar (Riquer 1964: III, 379).6. Vegeu els comentaris a aquests mots a les notes dels versos corresponents.7. Pagarolas (1994: 336) remarca que, a Catalunya, “la veu popular no ha

posat mai el notari en la seva boca per fer-ne una valoració negativa”, sí que aquestamena de crítica s’ha fet sentir a Castella, on és popular el refrany “no tomes el solen verano ni te fies de ningún escribano”; Solé & Verdés (1994: 27 n. 25) comentenel fet que Pons i Guri, al seu article de la GEC, s. v. “notari”, afirmi que “llur prestigiera [...] ínfim, i llur treball era considerat un ofici vil, fins a l’extrem que no podientenir càrrecs de govern en determinades municipalitats, i que mai no foren admesosals estaments nobiliaris”. Consideren que Pons i Guri s’ha deixat portar excessivamentper la situació dels notaris al vescomtat de Cabrera, que ha estudiat especialment, ique s’ha excedit en voler generalitzar un fenomen particular i molt localitzat en aquest

vescomtat. A la ciutat de Barcelona, els notaris, que, com ja hem dit, pertanyien al’estament dels artistes, tenien accés al regiment de la ciutat. A les llistes del Consellde Cent, hi ocupen sempre el primer lloc de llur braç, seguits dels especiers, elscandelers de cera i els barbers.


18/546

POESIES 17

l’altivesa i el menyspreu dels lletrats, sinó que, ben al contrari,la població no il·lustrada en tenia una opinió força positiva, tantque John Huxtable Elliott afirma que, a la societat catalana, fora

del cercle familiar, només el notari i el capellà de la parròquiagaudien d’autoritat en una casa: “Només una altra persona fora delcercle familiar gaudia de tanta autoritat com el capellà de la pa-rròquia: era el notari. El capellà i el notari; religió i llei. Aquestseren els puntals aparellats de l’estructura familiar catalana, i erasimptomàtic que la sala —la peça més gran de la masia— fos re-servada generalment per ocasions en què o l’un o l’altre visitavenla masia” (Elliott 1966: 31). Per tant, “religió, llei i família”.

L’observació d’Elliott fa referència a la primera meitat delsegle XVII, però sembla que ha d’ésser perfectament vàlida per ala segona meitat del segle XV. Solé i Verdés ho confirmen:

Nosaltres hem de dir, emperò, que no hem trobat contra elsnotaris l’animadversió popular que trobem contra els juristes[advocats, jutges, assessors], i contra els oficials i subalternsde les cúries. Sense haver fet un estudi exhaustiu del tema,no hem trobat, ni en la literatura popular, ni en el refranyer,ni en les diverses fonts de coneixement històric, l’hostilitat niel ressentiment constants que trobem contra totes les altresprofessions jurídiques. Ans al contrari: tot i que és un feno-men difícil de copsar i de mesurar degudament, i que a mésla seva percepció ens pot venir influïda per l’elevat prestigidels notaris actuals, creiem apreciar envers els notaris un certsentiment social d’estimació envers la seva funció. Projectantun sentiment actual que no creiem que sigui gaire diferentdel d’èpoques passades, creiem que el notari sempre ha ins-pirat una gran sensació de seguretat i que per això la genthi ha anat de gust i li ha pagat els honoraris sense recança,a diferència del que ha passat sempre amb els advocats, que

la gent hi ha anat per força, el resultat de la seva feina haestat sempre imprevisible, i el cost dels plets sempre ha estatsentit com a excessiu (Solé & Verdés 1994: 29-30).

Laureà Pagarolas afirma també que els notaris medievalsgaudien d’un alt prestigi:

A diferència d’altres regnes peninsulars, a Catalunya, el no-tari ha estat sempre una figura social de notable prestigi.Per raó de la seva funció, la seva presència és constant en


19/546

JAUME AUFERIL18

la vida quotidiana, i, així, s’erigeix en un personatge socialclau [...], la institució notarial catalana participa plenamentdel ressorgiment urbà i mercantil i de l’ascensió d’una nova

classe social burgesa al cor del mateix sistema feudal.No pas per atzar són els notaris, d’alguna manera, els àr-bitres de la nova situació, tant com a responsables de lesformulacions teòriques en les quals es recolzen les enfortidesmonarquies, que com a creadors i innovadors de les figures jurídiques que regulen la vida econòmica i social del segle.Un cop abandonats els prejudicis que emanaven de la socie-tat feudal en relació amb el seu ofici, el notari dignifica laseva professió, augmenta en prestigi i esdevé un personatgeindispensable per a la nova classe dirigent. (Pagarolas 1994:

335-336).

Ja hem dit que els notaris pertanyien a l’estament dels artistes,és a dir, aquells que l’ofici dels quals no comportava operacionsmecàniques: cirurgians, barbers, apotecaris, especiers, causídics,candelers de cera, etc. (Solé & Verdés 1994: 26). Aquest estamentocupava el tercer grau en el rang social burgès, després dels ciu-tadans honrats i els mercaders i abans dels menestrals. A la ciutatde Barcelona, des de la reforma del 7 d’octubre de 1455, el Consellde Cent l’integraven aquests quatre estaments. Al braç dels artistes,

el Registre de deliberacions de la ciutat col·loca sempre els notarisen primer lloc. Sembla que als germans Pere i Antoni Vallmanyano els va interessar d’intervenir en el regiment de la ciutat, o, siho van fer, no aconseguiren d’ésser elegits, no consten a cap dels volums del Registre de deliberacions, on s’hi anotava, cada any, elsnoms dels jurats entrants i dels sortints.

No obstant això, el trobem esmentat a la Cancelleria perJoan II, en un document datat a la vila de Montblanc el 14 denovembre de 1459, adreçat al seu “amat alguatzir […], mossèn

Johan de Monboy, cavaller”, a fi que intervingui en una querella, juntament amb el seu “amat conseller e regent de la Consellerianostra, micer Francesch Pons, doctor en leys, o altre en absènciade aquell, per vós elegidor, prenent per escrivà, en aquest fet, lo feel nostre, n’Anthoni Valmanya […].” (ACA, Canc., reg. 3409, f.5r; la cursiva és meva).

No hi ha dubte que aquest Antoni Vallmanya, escrivà del reiJoan II, ha de ser el nostre notari. Com veurem, al debat entreell i Joan Fogassot (XXIV), en nom de la donzella, per a la qual


20/546

POESIES 19

escriu les estrofes senars, arriba un moment en què demana laintervenció de Joan de Trastàmara, aleshores lloctinent general deCatalunya-Aragó, perquè designi un jutge, ja que ni els nomenats

per a tal fi per “la donzella”, ni per la part de Joan Fogassot no volgueren intervenir. Joan de Trastàmara va satisfer la petició de“la donzella”, és a dir Vallmanya, tot designant per a tal compro-mís Joan de Bellafila, sots pena d’una multa de mil florins, en casque no complís el manament. Això s’esdevingué l’any 1455, o almés tard, el gener de 1456, uns quatre anys abans del documentde la Cancelleria que hem comentat.

LA FORMACIÓ DELS NOTARIS

El nostre poeta probablement va seguir la formació professionalcomuna a tots els aspirants a notari del seu temps: aprenent l’oficial costat d’un altre notari, potser al costat del seu germà Pere odel seu pare, si és que aquest era també notari, o bé a l’escrivaniad’un altre professional. L’etapa d’aprenent devia començar desprésd’haver assistit a alguna de les escoles públiques o privades de laciutat, on s’impartien ensenyaments jurídics, gramaticals, retòrics,de lògica, escriptura i rudiments de llatí; entre els dotze i elsquinze anys, devia iniciar l’aprenentatge pròpiament dit en una

escrivania notarial, mitjançant un contracte.A part de les escrivanies portàtils que els notaris plantaven alscentres mercantils més actius de la ciutat, sobretot a la plaça deSant Jaume i a la Llotja, generalment, disposaven d’una escrivaniaestable a casa seva ( scribania, scriptorium, botigia o operatorium)que esdevenia l’aula de l’aprenent. Aquest vivia a la casa del seuinstructor, s’encarregava d’algunes feines domèstiques i a canvi sel’alimentava, se’l mantenia i se l’instruïa en les tècniques del seufutur ofici (Pagarolas 1994: 337-340). És sobretot en aquesta etapaque l’aspirant calia que es familiaritzés amb els tractats clàssics

de l’ ars notariae mitjançant els manuals de Rainiero de Peruggia,Salatiel, Rolandino de’Passaggieri, Pere d’Unzola o Pere de Boa-teres que hi havia a la biblioteca de l’escrivania. També havia defamiliaritzar-se amb els formularis per a una redacció i ordenaciótextual correcta, i amb algun ars dictamini o dictandi.8

8. Aquests tractats iniciaven també l’alumne en l’exercici de la poesia i laliteratura en general (Curtius 1976: I, 117-120, 217-224).


21/546

JAUME AUFERIL20

Passats dos anys, generalment, l’aprenent adquiria el graud’escrivent, i, aleshores, bé podia continuar al costat del mateixnotari que l’havia instruït, o bé completar la seva formació amb

un altre; però ara amb un contracte de treball. En aquest moment,l’aspirant havia de tenir coneixements suficients de cal·ligrafia igramàtica, tant en català com en llatí, i dominar també la redacciódel text (Pagarolas 1994: 339-340).

Els consellers de Barcelona exigien als candidats un mínimde vuit anys d’aprenentatge per accedir a l’examen de suficiència(Baiges 1994: 146-148), en el qual hom valorava no únicamentel domini de l’ ars notariae, sinó també la integritat moral del’aspirant (Garcia i Sanz 1994: 174). Per a accedir a l’ auctoritas calia complir una sèrie de requisits: tenir l’edat exigida, que ala ciutat de Barcelona era de vint-i-dos anys, ésser home lliure,pertànyer al sexe masculí, ésser físicament apte, cristià, secular i veí de la ciutat (Baiges 1994: 145-146).

La literatura medieval com a esbarjo col·lectiu

LA DIVULGACIÓ ORAL DE LA LITERATURA MEDIEVAL

Hom diu que Antoni Vallmanya fou un poeta de certàmensi debats (Rubió 1984: 438-439; Riquer 1964: II, 186-195); i no hipodem pas estar en desacord. No ens l’hem d’imaginar un artistareclòs a casa seva, sinó que la poesia era per a ell una forma derelació i lluïment socials. Però cal advertir també que aquest fetno té res d’extraordinari ni és tampoc específic del nostre autor,sinó que és una característica comuna a tots els poetes medie- vals, ja des dels trobadors. I, així mateix, ens podem preguntarquin artista de qualsevol temps i de qualsevol cultura no se sentcomplagut d’exhibir públicament el seu art.

La poesia, i fins i tot la novel·la en vers o en prosa, era unaactivitat literària concebuda per a un auditori col·lectiu i com aesbarjo social; hereva, ni més ni menys, en això com en moltesaltres coses, de la poesia trobadoresca. Tot plegat no exclou quetambé pogués ésser llegida individualment. No hem d’oblidarque la poesia trobadoresca era cantada, i, per tant, es componiaper divulgar-la davant d’un auditori; a principi del segle XIV encaraes feia de la mateixa manera. Tot i que, posteriorment, la música


22/546

POESIES 21

va anar desapareixent, aquesta funció col·lectiva va continuar.9 Això ens vagarà de demostrar-ho mitjançant l’obra de Vallmanya,la qual posa de manifest aquesta funció social de la poesia més

que potser cap altre poeta català del segle XV.10

Però, abans, em permetré d’aplegar uns quants exemples ben

coneguts de l’activitat poètica catalana del segle XV, que, reunitsdes d’aquest punt de vista, són una prova que la poesia cultatenia essencialment una divulgació oral —recitada de memòria ollegida—11 i una funció col·lectiva d’esbarjo, de denúncia, d’agressiópolítica o personal, o de dol; i que tot això podia també com-portar les obres fetes per encàrrec. A través d’aquests exemples,

9. Turró (ed.) (1996: 141), en el seu comentari al Consistori d’Amor de RomeuLlull, una obra que té algunes similituds amb la Sort de Vallmanya per les citacions dedames barcelonines del seu temps, ja s’adona que aquest poema havia de ser divulgata manera d’esbarjo “Potser a casa de Romeu Llull mateix”, però fa la impressió que

vulgui establir una separació radical entre l’aristocràcia i la burgesia; i, tal com hoplanteja, sembla que seria la primera la que hauria practicat sempre la divulgació oralliterària, segurament pensant en les cançons trobadoresques; la classe burgesa no hauriaparticipat d’aquesta mena de sessions fins al segle XV —de fet, no es compromet aapuntar cap data—; de tal manera que hom podria concloure que aquest fenomen espodria haver produït gràcies a Romeu Llull; tot imitant els costums de l’aristocràcia.Però és evident que a mesura que la classe urbana va anar aconseguint el poder

econòmic, i la ciutat va substituir el castell com a centre d’activitats econòmiques iculturals, els esbarjos literaris, i l’amor cortès, concretament, van accedir a la ciutat ila classe burgesa s’hi incorporà de seguida, tot barrejant-se amb la noblesa. I fins i totens sembla obvi que la burgesia, així com les classes populars, gaudien des de semprede les seves sessions literàries orals. Igualment, i pel que fa a les connexions entre lapoesia trobadoresca i la burgesia, només cal que recordem que a principi del segle XIV,l’any 1323, un grup de ciutadans de Tolosa de Llenguadoc, la majoria dels quals erenburgesos, van fundar el Consistori de la Gaia Ciència amb el propòsit de ressuscitarla poesia trobadoresca i conservar la llengua occitana clàssica (Riquer 1964: I, 521).És obvi que aquests burgesos tolosans coneixien molt bé aquesta tradició poètica,segurament des de feia un bon grapat de generacions, i que l’havien feta també seva.D’altra banda, la literatura era de transmissió oral a tots els estaments socials desdels seus orígens fins ara mateix; i totes les classes celebraven sessions i concursos

literaris amb festes. Pel que fa a la divulgació oral de la poesia popular entre totsels diversos estaments, vegeu Serrà Campins 1996: 37-42; 1999a; 1999b.

10. Ja vaig demostrar en l’edició del poeta Francesc Ferrer (Auferil (ed.) 1989:149-154) la funció de la literatura culta medieval com a esbarjo oral i col·lectiu.Aquesta era una qüestió que feia molt de temps que em preocupava; tot i la mevarecerca no vaig trobar ningú que s’ho hagués plantejat. Ara, després de la publicaciódel meu treball, he vist que aquest aspecte ja circula, però sense que ningú esmentiper res la meva feina.

11. En la meva edició de l’obra de Francesc Ferrer, vaig advertir que la versiódel Romanç de l’armada del soldà contra Rodes del cançoner de Saragossa (P) ofereixmostres inequívoques que el copista el va escriure mentre algú l’hi recitava de memòria(Auferil (ed.) 1989: 70-72, 152).


23/546

JAUME AUFERIL22

veurem com tots exigeixen una divulgació oral i un auditori ambpresència de religiosos i religioses, sovint protagonistes de con-flictes sentimentals.

Aquesta societat literària abraçava tots els estaments so-cials: des de la reialesa i l’aristocràcia fins als ciutadans honrats,els mercaders, els notaris i els metges, i potser no hauríemd’excloure’n els menestrals. No podem parlar, doncs, d’una lite-ratura feta per a la burgesia barcelonina com diu Pagès,12 i queRiquer, incomprensiblement, repeteix en parlar de Vallmanya.13 Al final del segle XIV i durant el XV, i, sens dubte, també abans,la poesia i els cenacles literaris abastaven tots els estaments. Heusaquí alguns exemples.

12. “Ces pauvres bourgeois de Barcelone qui, comme ceux de Toulouse, ne pouvaient guère chanter que la Vierge Marie, s’étaient avisés de jouer à l’amour chevaleresque avecles religieuses des monastères où ils se réunissaient, au retour du printemps” (Pagès1936: 354; la cursiva és meva). És increïble que un filòleg que havia editat AusiàsMarc i d’altres poetes del XIV i el XV digui aquest disbarat.

13. “Passen de vint les poesies conservades del notari Antoni Vallmanya, hàbilrimaire més que no pas poeta, però que és un clar índex dels gustos literaris de laburgesia barcelonina de la segona meitat del segle XV, burgesia cultivada i elegant,

que llegeix autors clàssics i renaixentistes i que manté alguns dels temes predilectesde la lírica de la cort”; i acaba l’article dedicat a Vallmanya tot insistint en aquestgrup social com a destinatari exclusiu: “És un poeta «floralesc», en el sentit pejoratiud’aquest mot, però per això mateix ens dóna la mesura d’uns gustos literaris burgesosen la segona meitat del segle XV” (Riquer 1964: III, 186, 195). Sembla com si Riquer,conscientment o inconscient, s’hagi deixat endur per la visió inadequada que dónaPagès, tot rectificant amb energia, això sí, la malaurada expressió “Ces pauvresbourgeois de Barcelone” de Pagès, oferint-nos, en canvi, una burgesia cultivada,elegant interessada pels autors clàssics i renaixentistes. Però és que crec que no podemquedar-nos amb la idea que la poesia de Vallmanya era “burgesa”; i aquesta expressióen boca del doctor Riquer em sorprèn perquè sé positivament que no és aquesta laseva manera de contemplar la literatura del segle XV. Sospito que Riquer s’ha deixatendur excessivament pel prestigi de què gaudia Pagès als Països Catalans. Sóc, de totamanera, ben conscient del problema que planteja a un estudiós de l’art del segle XV aquesta qüestió social. Les ciutats ja fa temps que han desplaçat el castell com a centrede reunió. L’aristocràcia ha baixat als burgs i s’hi ha començat a obrir cases; però nosembla pas que puguem reduir aquesta societat al qualificatiu de “burgesa” com sifóssim al segle XIX o, millor encara, al segle XX. La majoria de les monges celebradesper Vallmanya a la Sort eren nobles o pertanyien a l’estament dels ciutadans honrats(mena d’aristocràcia urbana a punt d’accedir a la noblesa). Així mateix, de seguida,anirem veient com aquesta societat literària anava des de la reialesa fins als notaris.Malgrat tot, com ja he dit, sóc ben conscient d’aquest problema terminològic. Fins itot un estudiós com De Sanctis se’n serveix: “Spirito ed eleganza, questo è il mondopoetico di una borghesia colta e contenta, che cantava i suoi ozii e passava il tempotra Quintiliano, Cicerone, Virgilio, e i bagni e le cacce e gli amori” (De Sanctis 1970).Però la societat florentina no era igual que la catalana.


24/546

POESIES 23

L’any 1394, l’infant Martí el Jove, quan tenia assetjada la ciutatde Catània, va encarregar a Guillem de Masdovelles que li escrivísun sirventès (Riquer 1964: I, 685). És evident que aquesta obra

de caràcter politicomilitar havia de tenir una dimensió pública,immediata i col·lectiva.

Aquest mateix poeta, que visqué a cavall dels segles XIV i XV, va participar als consistoris de Tolosa i de Barcelona i, en aquestamateixa ciutat, va intervenir en el certamen organitzat per mos-sèn Bartomeu Castelló a l’església de Sant Just de Barcelona, el juny de 1438.14 S’han conservat sis debats amb el seu nebot JoanBerenguer (Riquer 1964: 688-689).

Gabriel Ferrús va escriure un “Plant fet per la mort del rey

En Ferrando en persona de la reyna”, que l’autor va posar en bocade la reina vídua, Elionor d’Alburquerque (Riquer 1964: I, 626-628). La composició, sens dubte, la va encarregar la cort perquèfos recitada o llegida en públic durant el funeral del monarca;cosa que fa pensar que als funerals s’hi devien llegir o recitarplanys, de la mateixa manera que a la poesia oral o tradicionalhi ha les anomenades “cançons de mort”, conegudes també ambel nom de “glosats de tristor”, que componia un poeta oral ique cantava ell mateix, o bé el promès o la promesa, el vidu ola vídua, o un parent pròxim de la persona difunta; o, si algun

d’aquests no gosava cantar, demanava a un amic o amiga que elsubstituís.15 Tots els planys es feien per encàrrec, com, per exem-ple, les cèlebres oracions fúnebres de Bossuet. Si creiem que eraaixí, cal concloure que Gabriel Ferrús era un poeta molt reputatal seu temps.

Arnau d’Erill escriví, entre el 1417 i el 1418, un sirventèsde vint-i-nou estrofes de vuit versos cadascuna contra un nebotseu, frare de l’orde de l’Hospital, perquè va deixar prenyada laseva filla Margarida, monja hospitalària del convent d’Alguaire.

El títol del sirventès és el següent: “Serventesc fet per n’Arnaud’Erill contra son nebot, fra Ramon Roger d’Erill, comanador deBarbens, de l’orde da Sant Joan de Jerusalem, lo qual deïa que li

14. Veurem que els consistoris poètics de Valldonzella se celebraven també alrecinte més solemne i sagrat del cenobi: el cor de l’església.

15. Vegeu Serrà 2005: 22-33. Insistiré en les afinitats enormes que hi ha entrela literatura medieval i la tradicional o popular, perquè no hi ha cap dubte que l’origende la poesia medieval es troba essencialment en el bagatge de tradició oral.


25/546

JAUME AUFERIL24

havia emprenyada una sua filla, monja d’Alguaire” (Riquer 1964: I,619, 624).16 El pare de la monja ultratjada no evità pas l’escàndol,sinó que, al contrari, va aprofitar l’afer sentimental per fer-ne

matèria poètica i divulgació pública. Crec que, essent un poemade denúncia, havia de ser llegit, o recitat per un professional, enalguna sessió literària col·lectiva, de les nombroses que se celebraven; a més, això es devia fer de manera pràcticament immediataa l’esdeveniment denunciat; ja que no tindria cap sentit que fospublicat per a la memòria futura.

Lleonard de Sors té un poema, “Enamorats qui teniu primsentit”, que comença de manera molt semblant a “Enamorats,doleu-vos de ma vida” de Francesc Ferrer. Són demandes, poe-mes de debat, i, per tant, els hem d’imaginar llegits o recitats enpúblic, tant les demandes com les respostes; cosa que tractaremmés endavant quan parlem del joc partit entre Vallmanya i JoanFogassot. Així com Francesc Ferrer promet un paó a aquell quiendevini el nom de la seva dama, Sors promet un anell esmaltata aquell trobador que li digui on és el seu cor. Li va respondreJaume Safont, ben convençut que el cor del poeta era:

A Pedralbes, on tant mesquí·s desvia,lo trobareu, que·l té apresonat.17

16. Aquest afer ens interessa de manera doble per tal com ens parla delrelaxament que regnava als monestirs i convents del segle XV; aspecte que queda abastament reflectit en la poesia de Vallmanya, del qual també ens ocuparem quanserà el moment.

17. Riquer 1964: III, 16-17. Remarquem la galant malícia de la frase “on totmesquí·s desvia” aplicada a un monestir femení; la qual cosa fa pensar que aquestmonestir, així com el de Valldonzella, devia ser també un centre literari. I, en conseqüència,que això era força comú a tot Europa, malgrat el fet que, molt possiblement, l’obra deVallmanya sigui l’única que ens n’ofereixi una mostra del tot evident. Per més que hecercat un cas similar al d’Antoni Vallmanya i el monestir de Valldonzella no he sabuttrobar-ne cap. Sí que tenim informacions més o menys escadusseres d’afers sentimentalsliteraris o reals en el món religiós, com el que hem esmentat ara mateix de Lleonard deSors, o la injúria comesa per Ramon Roger d’Erill, frare de l’orde de l’Hospital, contra

la seva cosina Margarida d’Erill, monja hospitalària del convent d’Alguaire. I d’altresque també esmentarem. Les notícies sobre afers sentimentals en el món religiós sónprou abundants i no és aquest el lloc adequat per dedicar-nos-hi; recordem només queaquestes històries sentimentals, literàries o fictícies, no van pas acabar al segle XV. Atall d’exemple podem recordar les Lettres portugaises de Mariana Alcoforado de 1669,les aventures de Giacomo Girolamo Casanova, o el cèlebre episodi de Gertrude, la“Monaca di Monza”, dins la novel·la d’Alessandro Manzoni, I promessi sposi. Però totun cicle poeticoamorós dedicat a una monja i centrat i celebrat en un monestir no n’hesabut trobar cap altre. No em sembla versemblant que el fenomen de Valldonzella siguiexclusiu de la Barcelona de mitjan segle XV, i crec, per tant, que a partir de l’obra deVallmanya cal concloure que aquesta mena d’activitats literàries havien de celebrar-se atot Europa, malgrat el fet que jo no hagi sabut trobar-ne informació.


26/546

POESIES 25

Sors escriví algunes altres composicions dedicades a una monjadel monestir de Pedralbes, així com Vallmanya n’escriví tretze pera una monja de Valldonzella. El més probable, doncs, és que el

monestir de clarisses de Pedralbes fos també un cenacle literaricom ho era Valldonzella, i possiblement també ho fossin d’altresmonestirs. Recordem que Vallmanya intervingué en el certamende la “joia de desconeixença” celebrat al monestir de Framenors deBarcelona. La producció datable de Lleonard de Sors és situadaper Martí de Riquer (1964: III, 27) entorn de 1448, any en quècreu que aquest poeta era encara jove.

Sors era també un poeta de certàmens i reunions literàries, comobserva Rubió (1984: I, 315), i a través dels poetes amb qui es varelacionar —Francí Joan Puculull i Jaume Safont—, enllacem ambJoan Fogassot, que va debatre amb Francí Joan Puculull i també ambAntoni Vallmanya. En el joc partit entre aquests dos poetes (compo-sició XXI d’aquesta edició), Fogassot nomena jutge Francí Bussot.Aquest també organitzà un certamen, la joia del qual se l’emportariael poeta “qui millor destrouiria crueltat”, guanyada per Lleonard deSors (Riquer 1964: III, 18). Així mateix, dedicà poesies a Elionorde Cardona, marquesa d’Oristany, cosa que el relaciona amb FrancíGuerau i Joan Berenguer de Masdovelles (Riquer 1964: I, 26).

I ja que hem tornat a trobar un altre galanteig amb una

monja clarissa de Pedralbes, recordem que també mossèn Verdúté una cançó dedicada a una monja cistercenca del monestir deVallbona, anomenada Serena Sestorres. El poema sembla que ésdatable devers mitjan segle XV (Riquer 1964: III, 58).

Jordi Centelles, fill bastard del comte d’Oliva, Francesc Gi-labert de Centelles, primer comte d’Oliva, que segurament deuser el Francesc Centelles citat a “Lo conhort” de Francesc Ferrer(Auferil (ed.) 1989: 244 n. 142), rector d’Oliva i Almenara el 1461,i canonge de la seu de València del 1466 al 1486, intervingué a

“Les trobes en lahors de la Verge Maria”, en què la seva poesiaocupa el primer lloc. Té tres poesies religioses més (Riquer 1964:III, 374). El 25 de juliol de 1470 va ser greument ferit al ventre enuna baralla amb el fill de mossèn Estanya (potser el poeta d’aquestmateix nom, de qui només s’ha conservat una poesia) el qual, ala vegada, fou ferit al cap, per causa de les monges del prioratcistercenc de Santa Maria Magdalena del Montsant, a Xàtiva.

Una vegada, participà com a jutge en un certamen sobreel Corpus Christi organitzat pels frares del Carme de València i


27/546


28/546

POESIES 27

Francesc Ferrer té també dos debats amb Valterra i la com-posició “Enamorats, doleu-vos de ma vida”; és a dir, poesies de“combat”, o reptes poètics, els quals demanen també un auditori,

encara que potser les realitzades amb Valterra sembla que es vantrametre per escrit. Però això tampoc no exclou la divulgacióoral. “Enamorats” té tot l’aspecte de ser un repte emès en unasessió literària, i podem imaginar que la resposta o les resposteses devien realitzar segurament al mateix local on el repte haviaestat proclamat. Igualment, és un certamen literari o un combatla “Demanda feta per frare Pere Martines als trobadors de Valèn-cia”, en el qual participà Francesc Ferrer, i aquí sí que sabemque el debat fou públic i celebrat a la Sala de València, és a dira l’Ajuntament (Auferil (ed.) 1989: 81-87).

Bernat Fenollar debaté amb Ausiàs Marc, segurament alsdarrers anys del poeta de Gandia, quan Fenollar era força jove.Riquer li suposa uns vint anys en aquell moment, la qual cosa elporta a situar la data del seu naixement devers el 1438, de ma-nera que Fenollar hauria debatut amb Ausiàs Marc el 1458, anyde la seva mort. A la demanda de Fenollar també hi va respondreRodrigo Díez (Riquer 1964: III, 322). En aquestes dates darreresde la seva vida, Ausiàs Marc tingué un combat poètic amb TeclaBorja, neboda de Calixt III, i amb Joan Moreno (Riquer 1964:

II, 486 i 489). Crec que ens és lícit de remarcar que Tecla Borjainicia la seva resposta amb el mot “Oïdes”, no pas “Llegides”:“Oïdes vostres raons belles”.

Segons Riquer (1964: III, 321-322),

Per a Fenollar, la poesia no té sentit si no és en forma dediàleg, discussió o col·laboració entre amics, i gairebé totel que d’ell ha restat està íntimament relacionat amb altrespoetes o rimadors. Per aquesta raó, a l’entorn de la figura demossèn Fenollar, anirem estudiant la personalitat dels seus

amics i les seves relacions literàries, cosa que ens permetràd’entrar en l’ambient dels escriptors valencians de la segonameitat del segle XV i primers anys del XVI.

És el mateix que hem començat dient sobre Vallmanya i queRubió observa sobre Lleonard de Sors. Però, com veiem, aques-ta característica és aplicable a tots els poetes dels segles XIV iXV, i, és clar, als trobadors, als quals no hem d’oblidar pas. Quis’escapa dels certàmens o els debats? I això en el supòsit quecalgués escapar-se’n. Veiem que ni tan sols Ausiàs Marc! I també


29/546

JAUME AUFERIL28

cal que ens demanem si, a part, dels dos debats breus d’AusiàsMarc conservats, hem de creure que les seves poesies amoroseso morals no eren també divulgades en audicions públiques? Jo

crec que sí que ho eren, igualment com totes. En tot això, nohem d’oblidar el senyal, és a dir el nom poètic que amagava elreal de la dama, i que sens dubte era un dels motius literaris mésinteressants per a l’auditori: arribar a descobrir qui era la damaa la qual cantava el poeta.

Ens belluguem encara dins els prejudicis romàntics de la in-timitat, l’espontaneïtat i la sinceritat artístiques; l’obra d’art íntima,sincera, despresa de qualsevol afany d’esbarjo, vanitat o activitatsocial i lucrativa, si és possible. Teories que els romàntics no res-pectaren pas. Ells tampoc no s’estaven d’organitzar certàmens isessions artístiques públiques, poètiques o musicals, i exposicionspictòriques o escultòriques! L’artista ha cercat des de sempre elreconeixement públic, l’aplaudiment, i, si pot ser, viure del seuart, i com més bé millor. Els romàntics, al capdavall, malgratllurs teories, actuaren igual que els artistes de tots els temps. I,en qualsevol cas, és obvi que per als poetes i la societat medievalaquests criteris romàntics no tenien cap sentit.

Hem d’imaginar aquests debats com a privats o públics?És que el demandant trametia la requesta a un o més poetes de

manera privada, i aquests li contestaven igualment, i tot plegatquedava entre ells, sense espectadors?, sense un auditori? Nosembla gens versemblant. Seria com si imaginéssim actualmentun torneig de tennis o qualsevol altra competició esportiva o in-terpretació artística feta privadament. És clar que no cal exclourel’esbarjo privat, però en darrer terme qualsevol artista, intèrpreto esportista el que desitja és l’exhibició pública. Al capdavall, noes divulgaven aquests debats mitjançant els manuscrits? Doncs,raó de més perquè aquesta publicació fos immediata, personal, ioralment pública, amb un auditori que manifestés el seu acord o

desacord. No hem d’oblidar, com ja hem dit, que la poesia dels tro-badors era cantada, i, per tant, concebuda per propagar-la davantd’un auditori; i que encara que, posteriorment, la música va anardesapareixent, aquesta funció col·lectiva segurament va persistir.És indubtable que va continuar, com ens vagarà de demostrarmitjançant la poesia de Vallmanya i com ja vaig demostrar a lameva edició de Francesc Ferrer (Auferil 1989: 149-154).

El maig del 1454, Joan Fogassot va guanyar una joia (“unaestola de seda ab una gerrilla d’or ab un robí encastat”) en un


30/546

POESIES 29

certamen sobre la presentació de la Mare de Déu al temple, ce-lebrat a l’església de Santa Anna de Barcelona (Riquer 1964: III,104). Participà en diversos debats. Amb Francí Joan Puculull,

sobre què val més: perdre l’aimia o un bon amic? Fogassot vatriar com a àrbitre mossèn Ramon de Cardona, i Puculull, Lleo-nard de Sors. La contesa és datada el febrer del 1450. Va debatretambé amb Antoni Vallmanya (composició XXI d’aquesta edició),que comentarem més endavant; amb Pere Vilaspinosa, escrivent valencià, que després esdevingué notari. En aquest darrer cas, vantriar com a jutge mossèn Joan Salom, prevere, al qual s’adrecentots dos contendents; de manera que en aquesta contesa noméshi hagué un jutge, la sentència es va posar per escrit i en vers.Joan Fogassot fou triat jutge d’una tençó promoguda per un

desconegut Ricard, contra Pere Saguda i Joan Sacoma (Riquer1964: III, 103).

Joan Francesc Boscà, que signa les seves poesies com a JoanBoscà, va intervenir en els Deseiximents contra Fals Amor , organit-zats per Pere Pou, el 25 de març de 1458, al monestir de SantaMaria de Valldonzella (Riquer 1964: III, 365-366). A part d’això,debaté amb Joan Berenguer de Masdovelles, i Antoni Vallmanyael designà jutge del seu debat amb Joan Fogassot.

Joan Berenguer de Masdovelles té un afer sentimental literari

amb una dama de nom Elionor, que s’inicia conjuntament ambdos amics seus, també poetes, mossèn Andreu Despens i mossènFrancesc Martí de Gralla, els quals, alhora, van fer aimies, i aixíes va iniciar una elaboració poètica conjunta, amb debats entreells. En aquest cas, els debats eren tramesos per escrit, per talcom els tres amics vivien en poblacions diferents: Despens i Grallaa Lleida i Masdovelles a l’Arboç. Debaté també amb el seu oncleGuillem de Masdovelles i amb el seu germà Pere Joan de Masdo- velles i amb Lluís de Requesens (Riquer 1964: III, 124-125, 131).També va compondre poesies per encàrrec, de la mateixa maneraque Antoni Vallmanya: dos maldits fets per a un cosí seu que nosabia trobar (10 de maig de 1438); una cançó per a un amic quetampoc no en sabia, de trobar; una altra cançó per a un amic,enamorat tímid; una tercera per a un altre amic, que s’havia deseparar d’una donzella que estimava, per causa de l’epidèmia; iuna cançó per a un altre amic (Riquer 1964: III, 131-132). I téaixí mateix una cobla divinativa, a l’estil de la de Francesc Ferrer,inclosa a la cinquena cobla de la composició 115, “Alsgunes gensm’an dit, moltes vegades”, que porta per títol “Sobre lo nom de


31/546

JAUME AUFERIL30

s’aymia” (Aramon 1938: 162-163). El poeta hi descobreix, malgrattot, el nom de la dama en acròstic, “Joana”, però no pas a latornada com diu Riquer (1964: III, 127), sinó a la cobla VI, i de

manera força críptica, als cinc primers versos d’aquesta cobla i al’inrevés! Sigui com sigui, el que aquí ens interessa remarcar ésaquest joc generalitzat que acompanya constantment la poesia delsegle XV, i, és clar, també la dels segles anteriors.

Una mostra molt interessant d’aquest sentit col·lectiu de laliteratura és el Parlament en casa de Berenguer Mercader de JoanRoís de Corella, la qual, sens dubte, reflecteix, si no un esdeve-niment real tal com ell ho diu per escrit, cosa que també podriaser, sí una realitat força quotidiana entre la gent lletraferida, aixícom als músics els agrada reunir-se i fer música a casa d’algú,tot interpretant algun quartet o un quintet, en companyia d’altresamics que hi són convidats. En aquest cas, el que ens interessaés remarcar que gràcies a aquesta obra de Roís de Corella sabemben segur (cosa, d’altra banda, lògica) que els cenacles literarisno se centraven únicament en les institucions que disposaven degrans espais, i que tenien una certa dimensió pública: sales consis-torials, palaus (pensem en la cort literària de Pere el Cerimoniós,un costum que sens dubte es mantingué amb els seus fills, i que ja existia als segles XII i XIII; la reina Margarida de Prades tingué

la seva cort, com és ben sabut, i també la tingué Alfons el Mag-nànim, i veurem com Joan de Trastàmara, essent rei de Navarra,fou sol·licitat per Antoni Vallmanya com a àrbitre en el seu llargdebat amb Joan Fogassot), esglésies, monestirs i convents, sinótambé en les cases particulars.19

Una prova del que diem és el cercle literari valencià quegira entorn de Bernat Fenollar, dinamitzador de debats i obrescol·lectives, dins un important cercle literari en el qual trobemAusiàs Marc i Roís de Corella. I recordem així mateix com aexemple excel·lent d’aquesta societat lletraferida, que en les reu-nions comentaven els esdeveniments literaris locals, a Lo somni de Joan Joan de Jaume Gassull, hi ha una dama que coneix molt bél’actualitat literària, però que no sap llegir i té ganes d’aprendre’n(Riquer 1964: III, 341).

19. Haurem d’insistir encara més sobre tot això quan parlem del joc partitentre Vallmanya i Fogassot.


32/546

POESIES 31

Igualment les poesies d’elogi a dames de l’alta noblesa sónper descomptat obres divulgades en aquestes corts: “Si·n lo mónfos gentilesa perduda”, d’Andreu Febrer, elogiant les dames de la

cort de Cardona; “Sobre·l pus naut alament de tots quatre”, delmateix Febrer, dedicada a lloar la reina de Sicília. O d’algunadama del palau, com Lionor de Pau, filla del camarlenc Francescde Pau, la qual estigué al servei de la reina Violant de Bar, i quefou celebrada per Lluís Icart (Riquer 1964: I, 642). O el mateixIcart, Jordi de Sant Jordi, Arnau Marc, Arnau d’Erill, a l’entorn dela cort literària creada per la reina Margarida de Prades, retiradaal monestir de Valldonzella el 1420.

Les poesies sorgien de reunions d’amics, de sessions literàries,públiques o privades, de cenacles, en els quals hi havia una joiaper al poema considerat com el millor. Debats, sovint llargs, quepodien durar un any, sens dubte públics, que acabaven amb unasentència oral o escrita a favor del poeta que havia convençutl’àrbitre o els àrbitres; i el mateix passava amb els maldits, elscomiats i els maldits-comiat, així com amb les cançons, és clar. Enaquest cas, l’entreteniment del públic consistia sobretot a endevinarel nom de la dama, tant si era lloada, maldita o acomiadada. Jaho va dir fa temps Francesco de Sanctis (1970: 367): “La lettera-tura vien fuori tra danze e feste e conviti.”

El que passa és que aquest aspecte, en el cas de Vallmanya,és, sens dubte, més conspicu que no pas en la majoria dels altrespoetes del seu temps. La seva obra conservada se centra essen-cialment en el monestir de Santa Maria de Valldonzella, el qualactuava com a veritable centre literari, al costat d’altres monestirscom el de Pedralbes i el convent de framenors, les sales municipalsi les cases particulars.

EL MONESTIR DE VALLDONZELLA

El monestir de monges cistercenques de Santa Maria de Vall-donzella és el nucli literari on hem de situar el nostre poeta d’unamanera quasi exclusiva, almenys fins al 1460, ja a les portes del’esgotadora guerra civil (1462-1472). El monestir femení és presentd’una manera o una altra a les poesies II-III i VIII-XIII, la meitatde les quals fan referència explícita a Valldonzella, el cenobi cis-tercenc que també servia de residència reial, especialment quan elsmonarques tornaven de viatge i s’hi allotjaven, descansaven i s’hirestauraven abans d’entrar triomfalment a la ciutat. A Valldonzella,


33/546

JAUME AUFERIL32

morí Martí I; i, el 1420, com ja hem dit, s’hi instal·là la reina vídua Margarida de Prades; que hi creà una cort literària de laqual n’era, és clar, el centre, i fou celebrada per Lluís Icart, Jordi

de Sant Jordi i Arnau Marc. Hom podria pensar que fou la reinaMargarida la instauradora d’aquest cercle poètic, però penso queaquesta pràctica ja devia ésser habitual abans de la seva arribada.Més encara essent residència reial. Hem vist que Lleonard de Sorsescriví cançons per a una monja del monestir de Pedralbes; queal monestir de framenors s’hi celebraven també certàmens litera-ris; que la filla monja d’Arnau d’Erill tingué un afer amb un cosíseu, frare de l’orde de l’Hospital; i que Jordi Centelles, canongede la seu de València, també en tingué un amb un tal Jordi, percausa d’una monja de la Saïdia. I, com ens vagarà de veure, les

relacions entre poetes i monges eren força freqüents.El monestir era molt a prop de la ciutat, en el camí de la

Creu Coberta, a la vora de l’actual plaça d’Espanya, i, possible-ment, entre els carrers de Calàbria i Borrell; per tant, a uns quinzeminuts a peu del portal de Sant Antoni; per bé que Vallmanyaprobablement prenia, sobretot, el portal de Tallers, més a la vorade casa seva, i que, a més, era per on se solia anar al monestirde Valldonzella (Duran i Sanpere 1975: 308).20

Potser no hem d’excloure la possibilitat que Vallmanya fre-

qüentés altres cenobis femenins, però el més versemblant és queles poesies que fan referència a una monja, i, especialment, lesque porten els senyals “Retret d’Amor” i “Archiu de Seny”, haginsortit d’un mateix centre literari. Més encara si tenim en compteque les rivalitats entre les diferents congregacions femenines forenconstants durant el segle XV, i ocasionaren més d’un mal de capal consistori de la ciutat (Costa 1973).

És cert que Vallmanya va concórrer al certamen convocat pelcirurgià Martí Bellit al monestir de framenors o convent de Sant

Francesc de Barcelona, ell va escriure el poema que va actuar

20. Aquest cenobi fou destruït el 1652 per les tropes espanyoles, durant elllarg setge de Barcelona. La comunitat permutà l’edifici del priorat de Natzaret, filialdel monestir de Poblet, pels terrenys del monestir destruït, i s’establí en aquest anticlocal que es trobava a l’actual carrer de Valldonzella. Destruït també aquest recinte el1909, durant la Setmana Tràgica, el monestir de Valldonzella es troba avui al barri deSant Gervasi, carrer del Cister, núm. 41, prop d’on hi havia hagut el palau reial deBellesguard, en un edifici d’estil modernista, obra de l’arquitecte Bernardí Martorell.Vegeu Mas 1907; Piquer 1967; Paulí 1972; Madurell 1976.


34/546

POESIES 33

a manera de cartell o convocatòria de la joia de Desconeixença,“Anciós tot de l’amagat engan” (poesia V de la nostra edició), iell mateix hi concursà amb dos poemes (VI-VII), el primer del

quals, “L’ignorant hom porta·b si un greu dan”, va guanyar la joia.Però és un monestir masculí, en el qual s’hi celebraren d’altrescertàmens.21 Les tres poesies amb què va participar-hi Vallmanyaporten, totes tres, el senyal “Retret d’amor”, de manera que aquestcanvi de centre literari no trenca pas la unitat del cicle poètic queté com a eix una monja de Valldonzella.

Sembla, per tant, que cal concloure que totes les poesies deVallmanya adreçades a una monja de Valldonzella, o a lloar-netretze en el seu poema més ambiciós, la Sort (X), el poeta lesdevia llegir públicament en un acte revestit d’una certa solemnitat, ja que se celebrava al cor del monestir, i el poeta dóna el nomde “consistori” a aquest aplec de persones.

Aquest grup de composicions consisteix en una mena decorrespondència epistolar entre un galant, que de vegades semblaque ha demanat al poeta que escrigui en nom d’ell, i una monja de Valldonzella, la qual també fa el joc de demanar al poetaque escrigui en el seu nom, “car no sé rims compondre” (VIII,4). Malgrat tot, com veurem, el poeta s’identifica amb el mateixgalant, i, evidentment, les poesies posades en boca de la monja

foren també escrites pel mateix Vallmanya, com indiquen prou béles rúbriques i totes les anotacions laterals que Vallmanya va posara fi d’acreditar la seva autoria. El caràcter epistolar d’aquest cicleamorós queda, així mateix, clarament expressat per la monja almateix poema VIII: “Si ·m rescriviu, d’altri no ·gau figura.”

Ignorem si totes les monges del monestir de Valldonzellaformaven part de l’auditori. Jo m’inclinaria a creure que sí per lesraons que ja hem donat a bastament: aquestes sessions literàriestenien un caire de festa i esbarjo social molt important, i no hi

ha dubte que hi assistien no únicament les monges del cenobi enqüestió, sinó també persones de la ciutat que hi eren convidades.Com ja hem dit, les sessions se celebraven al cor del monestir.

És evident que aquests actes, que tenien lloc pel que semblaen diumenge, eren força concorreguts i solemnes, i que Vallmanya

21. Es trobava al final de la Rambla, a l’actual plaça del Duc de Medinaceli,tocant al carrer Ample, i fou enderrocat el 1835.


35/546

JAUME AUFERIL34

no era pas l’únic poeta a participar-hi. Així, per exemple, a la notamarginal de la poesia XIII, “Novellament he sentida l’empresa”,l’autor ens diu: “Fon spandida la present scusació digmenge a vi de

maig, any mil CCCC LVIIII, per mi, Anthoni Vallmanya, dins lo corde Valldonzella, hon se tenia consistori de la tançó del sartre e del’argenter: qual offici merexia més honor.” Aquesta vegada semblaque l’estrella del programa era la tençó sobre el valor dels oficisde sastre i d’argenter, que no s’ha conservat. Devia ser-ne el mésatractiu atès que era un combat. Malauradament, Vallmanya noens dóna el nom dels contendents, però, per sort, ens n’ha arribatel cicle poètic de Valldonzella, mentre que n’han desaparegut moltsd’altres. I, llevat de les petites mostres escadusseres conservadesque ja hem esmentat diverses vegades, sembla que el cicle poètic

de Vallmanya és l’única mostra que tenim d’una relació amorosapoètica difosa, no únicament als Països Catalans, sinó, molt pro-bablement, a l’Europa medieval de llengua romànica.22

Independentment del nombre de monges bernardes que hifossin presents, Vallmanya, a part de dedicar les seves composi-cions a una d’elles —la qual podrem identificar—, sembla que teniaun grup de predilectes a qui dedica el seu poema més complexi ambiciós. Em refereixo a la Sort, en el qual elogia, amb nomsi cognoms, tretze monges d’aquest cenobi, una de les quals és

la protagonista del cicle. Són, en conjunt, doncs, tretze mongesi tretze poemes, un aspecte que caldrà que analitzem. Anomeno,per tant, aquest grup de poemes “cicle de Valldonzella”.23

Aquestes monges ens recorden les del llibre segon de Curial e Güelfa: refinades, enginyoses i galants, o les de Pedralbes “ontant mesquí·s desvia”, com hem vist que deia Jaume Safont; oles monges benedictines del monestir gironí de Sant Daniel, onFrancesc de la Via es retira a cercar consol.24 És un món que enbona part va quedar destruït per la guerra civil i per l’esperit de la

22. Com ja hem dit, a Valldonzella s’hi van celebrar també els “Deseiximents”de Pere Pou el 25 de març de 1458; o, més exactament, aquest dia mossèn Pere Pou

va llegir el cartell o convocatòria. La lletra anava “dreçada a sos amics, emprant-los d’ajuda, e per semblant les dames”. Les respostes foren en prosa (Riquer 1964:III, 365-368). El fet que tots els participants fossin nobles o cavallers explicaria queVallmanya no hi participés.

23. Dins el comentari del poema XIV, conservat només al cançoner K, donotots els arguments que, al meu entendre, ens permeten d’assegurar que el cicle deValldonzella s’acaba al poema XIII.

24. Vegeu infra l’apèndix “El jardí i la dama sense mercè”.


36/546

POESIES 35

Reforma que ja començava a fer-se sentir. El 1480, els reformadorsde l’orde del Cister dictaren severes disposicions respecte a Valldon-zella. Entre d’altres, hi llegim les següents (Solsona 1968: 484-485):

E primerament, la nostra pensa elevant, com segons la flaquesade la nostra fragilitat, a Nostre Senyor Deu, lahos e graciessiam tenguts de exhibir, a semblança dels benaventurats, enla patria celestial col·loquats; manam tant stretament compoder (sic) que lo offici divinal, de dia e de nit, segons be enlo temps passat es estat acustumat, iuxta la retgla per nostrepare sant Bernat a nosaltres donada, en les ores degudes, siafet e celebrat. Al qual offici divinal, totes he sengles religioses,sens nenguna escussa, sien tengudes de venir, sino per greu

malaltia e infirmitat detengudes o, en altra manera, legiti-mament impedides. E si, manam a la senyora abbadessa, en virtut de sancta obediencia, e, en sa absencia, a la prioresao sots-prioresa, qui lo cor seguira, prive la tercera vegadala dita religiosa de miga piatança. E, si axi no hu smenara,sia-li levada tota la piatança, entro a tant que dignament agesatisfet la sua tal necligencia.

Noresmenys, manam a totes e sengles religioses que, quantl’offici divinal se celebrara, tinguen silenci e ab honor e re- verencia, segons la forma de nostre pare sent Bernat en lasua retgla ordena […].

Noresmenys, manam, en virtut de sancta abediencia, a lasenyora abbadesa, prioresa o sots-prioresa per res no perme-tan homens seculas ni ecclesiastich, mentre l’offici divinal sefara, estiguen en lo cor. E, si posible sera, quant lo dit officise fara, la porta de la scala del cor, sia ab clau tanquada,sin que fossen persones de dignitat, a les quals degudamentno·s pogues vedar.

[…]

Per levar alguns abusos e occasions de mal viure, manam,en virtut de sancta obediencia, a la senyora abbadesa, e atotes les altres presidents, no permeta ajust de homens esserfets per les canbres, maiorment de dones jovens; mes, si algumester aura parlar ab alguna religiosa ab licencia de la ditasenyora abbadesa, ysquen al parlador, a comunicar ab aquellespersones que mester auran, sots la pena de la privacio dela piatança […] E per ço, volem e ordenam que, a la portadel monestir, sia posada persona diligent, honesta e discreta,


37/546

JAUME AUFERIL36

qui tingue sol·licita guarda en tanquar e hobrir la porta delmonestir, en les ores e temps deguts, en manera que nengunhome no puxe entrar en lo monestir sens primer obtenguda

licencia de la senyora abbadesa, encarregant estretament lasua consciencia sobre aço.

[…] E per ço, stretament, a totes e sengles religioses manam,en virtut de sancta obediencia, que nenguna no gosse portarmanilles ni paternostres ni altres joyes al brach, ni albardes nimantos closos, ni lo vel negre incompostament, ni abits curtsde dia a l’offici divinal, […] Manant a la senyora abbadesa, en virtut de sancta obediencia, per res no permeta tals desordesen lo vestir, en gran scandol de la nostra sancta religio, enspecial, portar calces vermelles o morades, ni sabates pinta-des. E qui lo contrari fara, o fer presumira, sia punida ental manera que sia castich [a] ella e eximpli a les altres.

ITEM, exortam a la senyora abbadesa e stretament a ella ma-nam, no facilment done licencies a dones jovens de entrar enBarcelona, majorment a les novicies. E, si per ventura, tantnecessari sera, sien acompanyades per tals persones de lesquals nenguna suspicio de honestat se puga aver. […] E, comla clausura del monestir degue esser ben tanquada, manama totes les religioses que canbres tendran, en virtut de sancta

obediencia, que lo mes prest que poran, les fronteres de ditescanbres que defora lo monestir mirin a la carera, aquelles re-paren e forats tanquen, per manera que lo monestir sie messegur, e lo restant sie fet per lo procurador de dit monestir.

A la poesia III, on tenim per primera vegada la veu de ladama que ens explica com s’esdevingué que s’enamorés del galant,trobarem, a l’estrofa tercera, uns versos que il·lustren perfectamentaquestes normes del 1480, vint-i-tres anys més tard:

Posposant-mé cura, qui no·m torbave,perseverant en amar e servire contentar aquell, hon reposavema voluntat, me vaig jo ingerir,e sens l’usat, offerir ma bellesa.Axí ·n ornar e vestir comensíe festes fer per plaur· a sa noblesa.

Quin efecte van produir aquestes disposicions en aquella co-munitat galant i festiva? La normativa és del 15 de juliol de 1480.


38/546

POESIES 37

Aleshores, l’abadessa, tan esmentada en aquestes instruccions, era justament una de les tretze dames citades a la Sort, Caterina Boïlde Boixadors, cèlebre pel seu cant. Feia dos anys que havia mort

l’abadessa anterior, Violant Saiol, una altra de les tretze damescelebrades per Vallmanya, i la seva rival, Aldonça Gener, ja enfeia quatre que havia traspassat, quan era priora del monestir,segurament a causa de l’epidèmia de pesta dels anys 1475-1476.Però sabem que eren encara vives Joana de Malla, Úrsula Giberti Serena de Vallseca. Aquesta darrera és, sens dubte, com veurem,la protagonista de la Sort, i, per tant, la dama que Vallmanyaamaga sota els senyals “Archiu de seny” i “Retret d’Amor”; la qualesdevingué abadessa a la mort de Caterina Boïl, l’any 1503.

Havien passat, però, vint-i-dos anys des que Vallmanya elsdediqués la Sort. Les protagonistes d’aquest poema que encara vivien ja no eren joves, havien de tenir entre quaranta-cinc i cinquantaanys; el temps del galanteig ja havia passat, i, a més, havien viscutuna guerra civil que havia arruïnat Catalunya, durant la qual elmonestir de Valldonzella se n’havia ressentit notablement (Paulí1972: 47). Acabada la guerra, l’acció dels reformadors ja començàa fer-se sentir. Gràcies a la documentació sabem que, almenys apartir de 1468, no tot eren flors i violes. Als trasbalsos produïtsper la guerra civil, s’hi afegí un llarg cisma, que va afectar de

ple dues de les nostres tretze monges, i, és clar, el patiren totesaquelles que encara eren vives. El cisma fou resolt canònicamentel 1472, però sembla que les seqüeles van perdurar fins al 18d’abril de 1476, després que l’abadessa Francina Joana de Casanovamorís per causa de la pesta al cap de vuit dies d’haver estat ele-gida. Aleshores fou quan, probablement debilitat el grup contraria Violant Saiol, aquesta tornava a ocupar la càtedra abacial, ara ja de manera canònica. Aquest conflicte provocà la intervenció decomissaris, sotsdelegats, visitadors i reformadors, a requeriment deles mateixes monges litigants. Una era Aldonça Gener, priora en

aquell moment del monestir, la qual trobem també a la Sort (X,73-84). Tot plegat afavorí, sens dubte, la reforma del 1480.

No era, però, únicament Valldonzella que canviava, sinótota la societat catalana. Quatre anys després de les disposicionscistercenques, la Inquisició espanyola era introduïda per força ala corona catalanoaragonesa. I l’obra de Vallmanya sembla queanés lligada a la sort d’aquest cenobi i al de la societat catalanaen general. És possible que el nostre poeta no deixés d’escriuredurant aquest temps, però la seva producció literària, així com ens


39/546

JAUME AUFERIL38

ha arribat, sembla dependre de la vida de Valldonzella i d’aquellasocietat barcelonina per a la qual escrivia de manera tan directa.Una societat que va passar del galanteig feliç a la misèria, la por

i l’autoritarisme. Crec que aquest canvi ha d’explicar l’incrementnotable de la poesia de tema religiós de final del segle XV. Pel tempsque les monges de Valldonzella rebien les normes de la reformacistercenca, Antoni Vallmanya escriví les seves tres darreres poesies,totes elles ja impreses i de caràcter religiós, sorgides també delscertàmens del 1474 i el 1486, però sense cap contingut galant.

En resum, crec que no hi ha dubte que, deixant a part lesdarreres composicions de caràcter religiós, les cobles esparses, latençó amb Joan Fogassot (XXI), que només es troba al cançonerde l’Ateneu Barcelonès,25 i la poesia núm. XIV, les tretze composi-cions restants són les que pertanyen al cicle de Valldonzella i que,així, en el mateix ordre que ens han arribat constitueixen un relatsentimental, com si fossin epístoles en vers dels enamorats, lesunes posades en veu del galant, les altres en veu de la dama.

D’aquesta manera, ens expliquen una petita història sentimen-tal, des del moment que el poeta fa públic el seu amor secret enuna lamentació d’haver estat tocat per Fortuna envers un amorimpossible, malgrat el fet que ell està segur que és correspost perla dama; passant per la lamentació d’aquesta per haver caigut

també en un amor prohibit, fins a una successió de retrets i ex-culpacions mutus, en què els enamorats se senten, respectivament,i de manera successiva, “amants màrtirs”, i s’acusen mútuamentde ser “galant desconeixent” o “dama sense mercè”.

La poesia d’Antoni Vallmanya

EL CICLE DE VALLDONZELLA

I “Tots los delits d’Amor veig luny de mi”

La primera composició d’aquest cicle té tot l’aspecte de seruna declaració pública i planyívola d’un amor secret, descobert aun auditori entre el qual hi ha la dama interessada, que ha de

25. Aramon (1947-1948: 163-165) va argumentar que aquest cançoner potser va ser propietat de Joan Fogassot i que el va redactar en bona part.


40/546

POESIES 39

ser l’única persona que sap que la seva identitat s’amaga sota elssenyals “Retret d’Amor” i “Archiu de seny”. Aquest darrer encomino tornarà a aparèixer com a senyal fins a la poesia IV, en aquest

cas adreçat a la Verge Maria. Però sí que trobarem les variants archa de seny (X, 126) i de bon seny archa (XIII, 75) aplicades al’enamorada, de manera que podem afirmar que aquesta i la Marede Déu comparteixen un mateix senyal. La fórmula ens recordaAusiàs Marc, a qui Vallmanya manlleva moltes coses, i també el vers de Jordi de Sant Jordi “per qu’eu l’apell archiu de prets”;26 i tinguem en compte que tant el pretz com el seny són valors japresents en els trobadors.

Però, aquests encomis ens fan pensar sobretot en els epítetsdedicats a la Mare de Déu associant-la amb la saviesa: “Arca sa-pientiae” (Iacopo de Varazze), “Domus sapientiae” (Alà de Lille,sant Albert Magne), “Sedes sapientiae” (sant Anselm de Lucca).27 Joan Berenguer de Masdovelles també se serveix de fórmules si-milars en un poema dedicat a la Mare de Déu, “Palays de Dieu,pura verges Maria”: Archa de patz i Erxius entichs (45, vv. 2, 6;ed. Aramon: 1938: 65-66). I, igualment, Bernat Fenollar: font de saber , v. 42 de la poesia “Puix Déu jamés les gràcies nos dóna”,dins Les trobes en lahors de la Verge Maria (ed. Sanchis Guarner1974: 11).

Els mots “arxiu” i “arca”, encara que etimològicament dife-rents, són simbòlicament idèntics: la dona en tant que recinte oreceptacle. Igualment, l’altre senyal, Retret d’amor , queda també, enpart, dintre d’aquesta simbologia; però el seu sentit és ambivalent.Com a símbol femení (‘Cambra d’Amor’) té sempre, en la poesia deVallmanya, valor positiu, i és un complement del senyal anterior,alhora que ens presenta la dama com a seu d’amor i saviesa, desentiment i raó. És el pseudònim de l’enamorada en els poemesen què el galant es mostra més o menys feliç i complagut d’ella,i també, és clar, d’Amor (I-II, XII-XIII). Però, així mateix, i ma- joritàriament, actua com a participi del verb “retreure” (‘apartat’,‘rebutjat’) i en aquest cas té sempre valor negatiu i és un pseudò-nim compartit pel galant i la dama, ja que, indistintament, trobemque el galant se l’aplica com a rebutjat d’Amor (V-VII, X), que

26. “Axi com son sus l’espera los signes”, v. 15 (ed. Riquer & Badia 1984:128).

27 Bourassé 1866: IX, col. 926, 1134-1135; X, col. 259.


41/546

JAUME AUFERIL40

la dama l’aplica al galant, i així afirma que és ell qui ha trencat voluntàriament els vincles d’Amor (VIII-IX), o també a ella mateixacom a enamorada decebuda pel galant, amb què forma part de

tots els “rebutjats” universals (III).Pel que fa al contingut del poema, ja a la primera cobla

trobem el motiu de la fortuna adversa, veritable leitmotiv delcicle de composicions que va des de la I fins a la XIII; i que,com intentem demostrar, constitueixen un corpus epistolar en elqual els enamorats ens expliquen llur història sentimental plenade penes i avatars. Aquesta particularitat farà que la veu del ga-lant alterni amb la de la dama, i, en conseqüència, la tradicionaloposició “amant màrtir”-“dama sense mercè” apareix també desd’una òptica femenina: “dama màrtir”-“galant desconeixent”.

L’element pertorbador d’aquesta història és Fortuna, a quil’enamorat fa responsable del seu sofriment (vv. 7-8). Ens trobemde seguida amb la figura de l’“amant màrtir”, però de momentno va associada a la de la “dama sense mercè”. No hi ha capressentiment envers ella, perquè tota la culpa és de Fortuna, elsenyoreig de la qual s’ha imposat al d’Amor. Per això, el poeta sesent, malgrat tot, propietat de la dama, almenys espiritualment. O,dit d’una altra manera, sembla que l’objectiu de Fortuna consis-teixi a impedir cap mena de proximitat física i íntima, ja que el

poeta no pot entrar a casa d’ella, s’ha d’acontentar “de passar propdavant la sua porta” (vv. 37-38) i a ésser mirat per l’enamorada(v. 16). És a dir, hi ha distància física entre el poeta i la dama,però aquesta separació material, que fins i tot impossibilita la co-municació oral, no impedeix pas l’intercanvi de mirades (v. 13-15,35). Els amants es veuen regularment, però no es poden parlarni trobar a soles. Les trobades són físicament públiques, peròanímicament secretes, els galants no poden ni parlar-se ni estar junts, només es poden mirar. Així mateix, hem de concloure quela dama no rebutjaria pas d’estrènyer aquesta relació, si no fosa causa d’una força superior que li ho priva. I no únicament ladama es condueix amb summa discreció, sinó que també el galantno s’atreveix pas a manifestar el seu sentiment davant l’altra gent.Vergonya els deté (vv. 33-36).

Aquesta força superior o llei social que tortura els enamoratsés, sens dubte, la mateixa que el poeta identifica amb Fortuna ala cobla primera. És ben segur que la dama no és responsable delgreuge, perquè als versos 35-36 veiem que comparteix el sentiment


42/546

POESIES 41

del poeta, i amb la mateixa intensitat. És cert que a la tornadahi ha una petició ben clara de pietat, “mercè de mi hajats abquè·m conorta./ Quant m’aurets dat lo que sper desigant?” (v. 43-

44), però cal entendre-la com una petició de fermesa en l’amor,malgrat els obstacles de Fortuna. Perquè si bé no es poden parlar,sí que s’intercanvien missatges amb l’ajut d’algun intermediari. In’és una prova el p

Documents

Auferill - Vallmanya] Poesies, Antoni Vallmanya