COUP DE FOUET

COUP DE FOUET

2007

10

Ernesto Basile: The Quest for a “Modern Order”Ernesto Basile: a la recerca d’un “ordre modern”

Hydraulic Mosaics: Carpets of CementEl mosaic hidràulic: catifes de ciment

Modernista MelillaMelilla Modernista

5 Years!

5 anys!COUP DE FOUET

Enric Nieto, 1914. Detail of the ceramic scale dome of the La Reconquista building

Enric Nieto, 1914. Detall de la cúpula d'escates de ceràmica de l'edifici La Reconquista

© Ta

te C

abré

THE ROUTE 3Modernista Melilla:

The Secret Museum of Modernismo in Africa

Tate CabréJournalist & Professor at the Universitat Autònoma de Barcelona

With 148 listed Modernista buildings, Melilla is the third greatest city in Spain (along with Madrid, with the same number) in terms of Modernista heritage, behind Barcelona (2216) and Valencia (216). This impressive

tally in Melilla is greater than that in such leading Catalan cities of the movement, as Terrassa (115), Reus (92), Sabadell (81) and Igualada (74), according to the most up-to-date Modernisme catalogue, the Inventari General del Modernisme, by Valentí Pons i Toujouse (March 2007).

Melilla's Modernista buildings are concentrated in the city's so-called Golden Block, which coincides with the present Héroes de España district, or Ensanche Modernista (Art Nouveau Extension). This district was conceived along the lines of the grid districts of Barcelona and Vienna.

The Autonomous Government of Melilla is promoting an audioguide route of the whole urban monumental area, which it calls, generically, Modernismo. Apart from this floral and profusely decorated style of Catalan origin, the route includes Art Déco (which in Melilla has an aerodynamic variant), historicist neo-regionalisms, rationalism and sgraffiti, with a period of classicism and eclecticisms. The route is reproduced on the web and you can check out the promotional DVD on sale. We will follow a route without the audioguide, concentrating on the Modernista buildings, from Plaza de España to the Manzana de Oro (Golden Square), proceeding along Avenida del Ejército Español and returning via Avenida de Juan Carlos I.

The Ensanche Modernista route starts and ends in Plaza de España, designed in 1913 by the military engineer, José de la Gándara. Here are two opposing but magnificent examples of, on the one hand, the floral, richly decorated and Mediterranean Catalan Modernisme (the orange and white house of David Melul) and, on the other, the geometrical and austere Art Déco (the 1944 Assembly Palace, formerly the town hall). Both buildings were done by the Barcelona architect Enric Nieto i Nieto, a disciple of Domènech i Montaner.

David Melul's house, done in 1915-17, is the most spectacular work of Nieto's entire career. It incorporates three façades loaded with sculptures and Art Nouveau floral motifs, topped by spectacular finishings and looking on to three main streets (Avenida de Juan Carlos I, Plaza de España and Calle del General Marina).

Still on the square, we take a look at the elegant Modernista kiosk on the footpath and the building, designed by Nieto in 1911 and topped by a dome covered with ceramic scales, that forms the corner of Calle de Juan Carlos I and Calle del Ejército Español. Finally, we head into Calle del Ejército Español, at the start of

Enric Nieto, 1917. David Melul's house, bay window and balcony

Enric Nieto, 1917. Casa de David Melul, tribuna amb balcó a la cantonada

© Ta

te C

abré

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

LA RUTA4Melilla modernista:

El museu secret del Modernisme a l’Àfrica

Tate CabréPeriodista, profesora a la Universitat Autònoma de Barcelona

Amb cent quaranta-vuit edificis modernistes catalogats, Melilla és la tercera ciutat d’Espanya en patrimoni modernista, pel darrere de Barcelona (2.216) i València (216), i compartint posició amb Madrid, que també en té cent quaranta-vuit. Aquest impressionant conjunt melillenc és superior en nombre al de ciutats-estendard del moviment a

Catalunya com Terrassa (115), Reus (92), Sabadell (81) o Igualada (74), segons el catàleg del Modernisme més actualitzat, l’Inventari general del Modernisme de Valentí Pons i Toujouse (març, 2007).

Els edificis modernistes de Melilla es concentren al denominat Triangle d’Or de la ciutat, que coincideix amb l’actual barri Héroes de España, o Eixample Modernista, projectat a imatge de les quadrícules de Barcelona i Viena. El govern autònom promou una ruta audioguiada per tot el conjunt monumental urbà al qual denomina genèricament Modernismo, i que a més d’aquest estil d’origen català, florejat i profusament decorat, inclou l’Art Déco, a Melilla amb una variant aerodinàmica, els neoregionalismes historicistes, el racionalisme i els esgrafiats, amb parèntesis de classicisme i eclecticismes. La ruta també està reproduïda a Internet i també es pot seguir en un DVD promocional a la venda. Nosaltres farem el recorregut per lliure, concentrant-nos en els edificis modernistes des de la plaça España fins a la Manzana de Oro, anant per l’avinguda Ejército Español i tornant per l’avinguda de Juan Carlos I.

La ruta de l’Eixample Modernista comença i acaba a la plaça España, dissenyada el 1913 per l’enginyer militar José de la Gándara, on es troben dos exemples antitètics però magnífics: per una banda, de Modernisme català floral, ultradecorat i mediterrani –la casa taronja i blanca de David Melul (1915-1917), de l’escola de Domènech i Montaner–, i per l’altra, d’Art Déco geomètric i auster –l’actual Palacio de la Asamblea (1944), o antic Ajuntament. Totes dues construccions són obra de l’arquitecte barceloní Enric Nieto i Nieto.

La casa de David Melul és l’obra més espectacular de tota la carrera de Nieto. Contempla tres façanes carregades d’escultures i motius florals Art Nouveau rematades amb espectaculars coronaments i dóna a tres carrers principals (avinguda Juan Carlos I, plaça España i carrer General Marina).

Encara a la plaça, donem un cop d’ull al graciós quiosc modernista sobre la vorera i a l’edifici rematat amb cúpula d’escates ceràmiques de Nieto del 1911 que fa xamfrà entre els carrers Juan Carlos I i Ejército Español. Finalment, ens endinsem pel carrer Ejército Español a l’arrencada del qual, a mà dreta, contemplem el Cine Monumental, d’estil Art Déco, obra de Lorenzo Ros del 1930. A Ejército Español anirem trobant progressivament alguns dels millors projectes modernistes d’Enric Nieto: la Cámara de Comercio (1913), al carrer Cervantes, primer trencall a la dreta; el Casino Español (1910-1911), de nou al carrer principal, a la vorera contrària; el Teatro Nacional (1929), al següent carrer a la dreta; El Telegrama del Rif (1912), un xamfrà més endavant, i les cases Antonio Baena (1910) i José Guardiola (1910), amb balcons florals i recarregats d’ornaments.

©Tat

e Ca

bré

Enric Nieto, 1913. Floral ornament on the façade of the Chamber of Commerce, Calle Cervantes / Enric Nieto, 1913. Ornamentació floral a la façana de la Cámara de Comercio, al carrer Cervantes

the route 5

which, on the right hand side, we observe the Art Déco Cine Monumental, done by Lorenzo Ros in 1930. Along this street we'll find some of Nieto's finest Modernista projects: the Cámara de Comercio (1913, Chamber of Commerce), on Calle Cervantes, the first side street on the right; the Casino Español (1910-1911) on the opposite footpath of the main street; the Teatro Nacional (1929), on the next street on the right; El Telegrama del Rif (1912, Rif Telegram Office), one intersection on; and the houses of Antonio Baena (1910) and José Guardiola (1910), with heavily ornamented and floral motif balconies.

It is clear that the key figure in the history of Melilla Modernismo was the prolific Barcelona architect, Enric Nieto i Nieto. Valentí Pons attributes as many as 50 Modernista buildings to him, and the remainder mostly to military engineers trained at the Guadalajara academy. Nieto put his name to more than 1000 projects of differing styles around the city, according to La ciudad de Melilla y sus autores, 1997: The City of Melilla and its Makers, an exhaustive project done by his descendent, the historian Antonio Bravo Nieto.

Enric Nieto i Nieto was an imaginative and precocious Barcelona architect, born between 1880 and 1883. Before moving to Melilla, he moved with the greats of Modernisme: his teacher was

Domènech i Montaner and among his classmates were such famous Modernistas as Jujol, Masó, Pericas and Colomer. He worked with Gaudí on La Pedrera from 1906 until he left for Melilla in June 1909. He went to live with and later marry Josepa Ribas, another Catalan whose father ran bars in the lively military city, according to research by the architect Dr Joan Bassegoda Nonell. He became Melilla's town architect and died there in 1954. Along with Modernista buildings, he also raised edifices in historicist, Art Déco and rationalist styles, along with others in what in Melilla is known as sgraffiti architecture.

We follow Melilla's Modernista trail from the point where we left off. When it reaches the neo-Romanesque Sagrado Corazón church, the street changes name to Calle de López Moreno and boasts examples of Modernismo at Nos 4 and 20. There is also the Or Zoruah (Holy Light) synagogue, done by Nieto in 1924 and containing late Modernista traits in the façade and inside, and the building that houses the Bar Caracol, with pretty corbels painted in strident colours. The street ends in the small square where we can admire of the house of Francisco Garcés, from whose attractive façade numerous ladies with flowing plaited hair with ribbons and little pearl necklaces smile upon us.

Enric Nieto, 1912. Wrought iron balcony of the former El Telegrama del Rif headquarters’ building in calle Ejército Español 16

Enric Nieto, 1912. Balcó de forja a l’edifici de l'antiga seu d’El Telegrama del Rif al carrer Ejército Español, 16

©Tat

e Ca

bré

©Tat

e Ca

bré

Enric Nieto, 1914. Decorative detail on the façade of La Reconquista building

Enric Nieto, 1914. Detall decoratiu de l’edifici La Reconquista

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

la ruta6

Resulta evident que el gran protagonista de la història del Modernisme melillenc és el prolífic arquitecte barceloní Enric Nieto i Nieto. Valentí Pons atribueix a aquest autor fins a cinquanta edificis modernistes, i la resta majoritàriament a enginyers militars formats a l’acadèmia de Guadalajara. Nieto va signar més de mil projectes de diferents estils a la ciutat, segons l’exhaustiu projecte raonat del seu descendent, l’historiador Antonio Bravo Nieto, a La ciudad de Melilla y sus autores (1997).

Nascut entre 1880 i 1883, Enric Nieto i Nieto va ser un imaginatiu i precoç arquitecte barceloní que abans de marxar cap a Melilla es va mou re en t r e e l s g r an s de l Modernisme: va tenir com a professor Domènech i Montaner, i com a companys de promoció cèlebres modernistes com Jujol, Masó, Pericas o Colomer. Va ser col·laborador de Gaudí a les obres de la Pedrera des del 1906, fins que va marxar a Melilla el juny de 1909. S’hi va instal·lar i posteriorment es va casar amb la també catalana Josepa Ribas, el pare de la qual portava bars a l’efervescent ciutat militar –segons la recerca del Dr. arquitecte Joan Bassegoda Nonell. Va ser arquitecte municipal de Melilla, on va morir el 1954. A més de projectar edificis modernistes, en va construir d ’ h i s t o r i c i s t e s , A r t D é c o , racionalistes i del que a Melilla s’anomena arquitectura esgrafiada.

Seguim el recorregut per la ruta modernista de Melilla just al punt on l’havíem deixat: a l’alçada de l’església neoromànica del Sagrado Corazón, el carrer passa a anomenar-se López Moreno, i allotja vistosos exemples modernistes als números 4 i 20, a més de la sinagoga d’Or Zoruah (Llum Santa), obra d’Enric Nieto del 1924, que té alguns elements tardomodernistes a la façana i a l’interior, i de l’edifici que allotja el Bar Caracol, amb vistoses mènsules pintades en colors estridents. El carrer s’acaba a una placeta on admirarem la vistosa façana de la casa de Francisco Garcés, des de la qual ens somriuen nombroses dames de voluptuosos cabells trenats amb cintes i collarets de perles.

Creuem la plaça Comandante Benítez per trobar-nos a la “Manzana de Oro modernista de Melilla”, com indica un molló de ferro sobre el carrer per a vianants Cardenal Cisneros. Al davant nostre, la casa entre modernista i Secession de Vicente Martínez, obra de Nieto de 1932. L’adrogueria que ocupa els baixos conserva la decoració original des que l’edifici va ser construït per encàrrec del comerciant Vicente Martínez,

que havia arribat a la ciutat el 1914. Seguim per Cardenal Cisneros admirant els seus preciosos edificis, entre ells el de l’enginyer Emilio Alzugaray que data de 1916, al número 8. Baixem a l’avinguda Reyes Católicos i la creuem en direcció al carrer del General Prim, per admirar l’edifici neogòtic de l’antiga seu de la UNED.

Al carrer del General Prim, fent xamfrà amb el d’Abdelkader, s’hi troba l’antic hotel Reina Victoria, d‘Enric Nieto, actualment conegut com la Casa de los Cristales, una interessant barreja d’Art Déco i estils

arabitzants. Abandonem les quadrícules d’aquesta part de l’eixample en direcció a l’avinguda de Juan Carlos I on hi trobarem, entre els carrers del General Pareja i del General Chacel, la segona millor obra en vistositat de Nieto, l’edifici daurat de La Reconquista (1914), amb molts miradors des dels quals ens somriuen sensuals dames modernistes emmarcades per garlandes de flors.

Seguim avançant per la resta del carrer, on resulta difícil no trobar algun edifici que ens cridi l’atenció per les seves desacomplexades motl lures i recargolaments modernistes, fins arribar de nou a la plaça España, on donarem per acabat el recorregut.

Com a extensions d’aquest itinerari modernista podem pujar al cementiri municipal de la Purísima Concepc ión , on de l i c i o se s columnes modernistes pintades amb colors cremes i torrats sostenen les galeries de nínxols construïdes a principis del segle XX. També podem visitar les primitives coves del Conventico, al barri de Melilla la Vieja, que els anys noranta del segle XX van viure una restauració neogaudiniana en maó vist, els principals resultats de la qual són una impressionant obertura al mar en forma d’arc parabòlic i una sèrie de galeries

cobertes per arcades que recorden les golfes de la Pedrera, a Barcelona, on actualment es troba l’Espai Gaudí.

Durant el dia sencer que requereix l’itinerari modernista, tant si és l’audioguiat com si és per lliure, ens haurà semblat que hem viatjat a Barcelona, a Brusel·les o a l’Havana, pels colors estridents, o a Marrakesh, pels historicismes neoàrabs. I quan el sol es pongui darrere el Gurugú, ens sorprendrà el formigueig humà de la ciutat colonial: una antiga plaça militar que avui busca ser frontissa entre Europa i Àfrica, amb el Modernisme per senyera.

www.melillaturismo.com

Enric Nieto, 1924. Interior of the Or Zoruah (Holy Light) or Yamín Benarroch Synagogue

Enric Nieto. 1924. Interior de la sinagoga d'Or Zoruah (Llum Santa) o de Yamín Benarroch

© Ta

te C

abré

We cross Plaza Comandante Benítez and find ourselves in the Manzana de Oro (Golden Block) of Modernista Melilla, as indicated on an iron plaque above the pedestrianised Calle del Cardenal Cisneros. Before us is the house of Vicente Martínez, done by Nieto (1932) in a cross between the Modernista and Secession styles. The pharmacy on the ground floor preserves the original decoration from when Vicente Martínez, a businessman who arrived in the city in 1914, had the house built. We continue along Calle del Cardenal Cisneros, admiring its fine edifices, among them the Engineer Emilio Alzugaray building (1916) at No 8. We head down Avenida de los Reyes Católicos and cross it in the direction of Calle del General Prim, to admire the neo-Gothic building that was formerly the head office of the UNED (Open University).

At Calle del General Prim, on the corner of Calle de Abdelkader, stands Nieto's former Hotel Reina Victoria, now known as the Casa de los Cristales, an interesting mix of Art Déco and Arabic styles. We leave the grid pattern of this part of the Ensanche in the direction of Avenida de Juan Carlos I, where we find, between Calle del General Pareja and Calle del General Chacel, Nieto's second-most outstanding work, the golden La Reconquista building (1914), with many bay windows from which sensual Modernista ladies, framed by garlands of flower, smile at us.

Along the remainder of the street it is hard not to notice some building or other that attracts our attention with its uninhibited mouldings and Modernista twists and turns, until we again reach Plaza de España, the end of this route.

As an extension of this Modernista route, we may head up to the town's Purísima Concepción cemetery, where delicious Modernista columns, painted in cream and toasted colours, support the galleries of niches built at the outset of the 20th century. We could also visit the primitive caves of the Conventico, in the district of Melilla la Vieja, which in the 1990s were subject of a neo-Gaudí restoration in bare brick. The main results of this work are an impressive opening towards the sea in the form of a parabolic arch and a series of galleries covered by arcades that remind one of the attic in Barcelona's La Pedrera (now home to the Espai Gaudí exhibition).

During the full day that the Modernista itinerary requires (with or without the audioguide), it will seem that we have travelled to Barcelona, Brussels or Havana, because of the striking colours, or to Marrakech, because of the historicist neo-Arabic touches. And when the sun goes down over the Gurugú, the ant's nest-like bustle of the colonial city will surprise us; a onetime military base that today is trying to act as the border between Europe and Africa, with Modernismo at its flag.

www.melillaturismo.com

Enric Nieto, 1915. La Reconquista building

Enric Nieto, 1915. Edifici La Reconquista

© Ta

te C

abré

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

Bruxelles - Brussel

Barcelona

Nancy

Palermo

Cerdanyola

Amsterdam

Glasgow

Melilla

Tarragona

Tbilisi

Contents SumariTHE ROUTE LA RUTA

POINT OF VIEW PUNT DE VISTAThe House-Museum, A Contradictory Love Story With the Public?La casa-museu, una contradictòria història d'amor amb el públic?

JUBILEE ANIVERSARIFive Years of the coupDefouet FamilyCinc anys de la família coupDefouet

WORLDWIDE ARREUJaime Valls, The Revolution in Cuban Graphic AdvertisingJaime Valls, la revolució de la propaganda gràfica cubana

IN DEPTH A FONSHydraulic Mosaics: Carpets of CementEl mosaic hidràulic: catifes de ciment

JUBILEE ANIVERSARIThe Konstantine Zubalashvili People's HouseLa Casa del Poble Konstantine Zubalashvili

SINGULARVilla Majorelle: A House Built by an Artist for an ArtistLa Vil·la Majorelle: Una casa construïda per un artista per a un artista

LIMELIGHT PROTAGONISTESErnesto Basile: The Quest for a "Modern Order"Ernesto Basile: A la recerca d'un "ordre modern"

ENDEAVOURS INICIATIVES

REPORT INFORME

AGENDA

Modernista Melilla: The Secret Museum of Modernisme in AfricaMelilla modernista: El museu secret del Modernisme a l’Àfrica

COUP DE FOUET

Published by - EditaInstitut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida Ajuntament de BarcelonaAv. Drassanes, 6-8, planta 2108001 BarcelonaTel. 34 93 256 25 09Fax 34 93 317 87 50www.paisatgeurba.comcoupDefouet@bcn.cat

PresidentRamon García-Bragado i Acín

City Council delegate - Conseller delegatAntoni Sorolla i Edo

Manager - GerentRicard Barrera i Viladot

Contributing to this issue:Han col·laborat en aquest número:Joan Alberich Francoise AubryPatricia BaroniTate CabréAntonio José Castanoga Raffaella GiamportoneMario Arturo Hernández Carlos IglesiasRamon ManentGiovanni MedaPierre Mignot Jordi ParisPere PascualJérôme PerrinLluis Piñol Damjan Prelovšek Rosina RamírezAnne-Sophie RiffaudJosé Rodríguez Urbano Josep Maria Romero Nestan TatarashviliPeter TrowlesBarbara Van der Wee

Bastin & EvrardGlasgow School of ArtMuseu de CerdanyolaMuseu de Història de TarragonaMusée de l’Ecole de Nancy

Translation and proofreadingTraducció i correccióMaria LucchettiDamien Simonis

Design and preprints Disseny i maquetació PLAY [creatividad]

Cover photo – foto portadaPalau Güell (Barcelona)© Ramon Manent

Second edition, printed bySegona edició, impressióSystem BCN

The Art Nouveau European Route magazineLa revista de la Ruta Europea del ModernismeNº 10. 2007Dipòsit legal: B-3982-2003

Editor - DirectorLluís Bosch

Staff Senior- Redactora en capInma Pascual

Editorial Staff - Equip editorialArmando GonzálezJordi ParísSònia TuronPep Ferré

18-21

34-37

22-29

14-17

10-13

2-7

38-43

30-33

52-53

44-51

54-55

editorial

Sens dubte, és una satisfacció arribar a aquest número 10 de coupDefouet, mirar enrere i veure com un projecte que el 2002 es va imaginar com un butlletí informatiu intern en blanc i negre ha esdevingut la revista que ara és. Evidentment –i mai no ens cansarem de repetir-ho– gran part de l’èxit es deu a la llarga llista de col·laboradors, amics i còmplices de tot Europa i del

món. Tots i cadascun d’ells, des de la seva especialitat i capacitat, però sempre de manera desinteressada, han estat crucials perquè coupDefouet arribés als nivells de qualitat pel que fa al contingut i la imatge que ha adquirit i que volem que segueixin millorant. I és precisament amb aquest objectiu que, malgrat que és un moment de celebració, voldríem no perdre de vista que és també un bon moment per examinar la nostra feina i identificar-ne les mancances per tal de millorar-la.

És de savis acceptar que la perfecció no existeix, però també sabem que si no ens esforcem per assolir-la difícilment arribarem a l’excel·lència. Som conscients que pot resultar impossible arribar mai a publicar una revista sense cap errada, i que un cop impresa, sempre ens pot sorprendre una falta d’ortografia aquí o una confusió de dates allà. Amb tot, algunes errades responen a motius més importants que una simple distracció o una confusió comprensible. De vegades, el problema rau en un enfocament erroni, en una perspectiva errònia, que ens pot dur a cometre errors. És el cas del nostre darrer número, on la informació sobre la inauguració de l’exposició “Barcelona 1900” al Museu Van Gogh no incloïa ni una menció de la ciutat d’Amsterdam. Des de Barcelona, el nostre entusiasme davant el fet que la nostra ciutat fos protagonista d’una exposició al Museu Van Gogh –sempre garantia de qualitat i rigor– ens va encegar fins al punt que vam oblidar mencionar que tot plegat tenia lloc a la ciutat d’Amsterdam. Demanem disculpes per això i ens comprometem a treballar i a obrir bé els ulls per no tornar a caure en aquesta mena d’errors. Està clar que no és la darrera lliçó que encara haurem d’aprendre...

It is undoubtedly satisfying to reach this 10th issue of coupDefouet, to look back on how a project envisaged in 2002 as a black-and-white internal newsletter has become this magazine today. Naturally – and we may never tire of repeating this – most of our success comes thanks to the long list of contributors, friends and “fellow conspirators” all

around Europe and the world. With great generosity, each with his or her own speciality and capacity, they have been crucial in helping coupDefouet slowly reach its present level of quality in content and images, which we aim to raise further in the future. It is precisely with this aim in mind that, although it may be time for a certain rejoicing, we are conscious of the need to take a sober look at our own work and identify our weaknesses in order to improve.

It is old human wisdom that perfection does not exist, but also that if you do not strive for it you will hardly achieve excellence. We are well aware that it may be impossible ever to publish a magazine without mistakes and that a spelling mistake here or a

confusion of dates there may well be an inevitable surprise after each issue is printed. However, some mistakes are attributable to reasons more important than a simple slip or understandable confusion. Sometimes, the wrong focus on things, the wrong outlook, may lead us astray. This was the case in our last issue, in which our information on the exhibition Barcelona 1900 in the Van Gogh Museum did not include a single mention of the city of Amsterdam. Seen from Barcelona, our enthusiasm because our city is starring in a Van Gogh Museum exhibition – always a guarantee

of quality and rigour – blurred this outlook to the point that we forgot to mention just where all this was taking place. We offer our apologies and pledge to work harder and with our eyes wide open to prevent such a mistake from happening again. Doubtless, this will not be the last lesson to learn...

9Cinc anys, i algunes lliçons per aprendre

Five years, and Lessons to Learn

Special Thanks toAgraïments especials

Pepin van RoojenMª José AzuarNatalie BosAne Gale

Zmaga GaleElisabeth HorthBreda MihelicTeresa Navas

Ana Polok Pamela RobertsonArchitectural Museum, LjubljanaCasa Batlló

Gaspar Homar / Sebastià Junyent, 1900. Front-drop desk. Private collection

Gaspar Homar / Sebastià Junyent, 1900. Secreter. Col·lecció privada

Casa Museu NoveldaHunterian Art GalleryMusée de l’Ecole de NancyVan Gogh Museum

© Van Gogh M

useum

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

punt de vista10

una contradictòria història d'amor amb el públic?La casa-museu,

Directora del Musée Horta, Brussel·lesFrançoise Aubry

La casa de Plecnik a Ljubljana, la Casa Batlló de Gaudí a Barcelona, la de Mackintosh a Glasgow (desmuntada i reconstruïda), o la de Victor Horta a Brussel·les... Tantes cases d’arquitectes consagrats que s’han mantingut intactes o han estat recompostes i que cada vegada visiten un nombre més important de turistes de tot el món, desitjosos de comprendre una mica millor la personalitat d’aquests creadors d’edificis

excepcionals. El Museu Horta de Saint-Gilles, un municipi que es desenvolupà a finals del segle XIX, és segurament un dels primers exemples de l’obertura al públic d’una arquitectura emblemàtica de l’estil Art Nouveau. L’edifici, que la municipalitat va comprar a finals del 1961 per consell d’un antic alumne de Victor Horta, Jean Delhaye, va ser catalogat el 1963, un reconeixement massa tardà, atès que arribà després de la destrucció de l’Hôtel Aubecq el 1950 (avinguda Louise, 520, 1899-1902) i que no va impedir la destrucció de la Maison du Peuple els anys 1965-1966 (plaça Stevens, 1895-1899).

L’any de la seva obertura, el 1969, el museu, restaurat i condicionat per poder acollir exposicions temporals, va rebre alguns centenars de visitants. Dos italians, Franco Borsi i Paolo Portoghesi varen publicar aleshores al seu país una obra monumental sobre Horta. Els anys següents, els visitants van ser majoritàriament persones vinculades al món de l’arquitectura. El museu, ubicat fora del cor històric de Brussel·les, no apareix als mapes turístics, i les guies de viatge no l’esmenten o ho fan molt breument. La notorietat de l’Art Nouveau augmenta els anys vuitanta i el museu atreu un públic més ampli. Els responsables de política turística s’adonen de l’interès de potenciar la imatge de “Brussel·les, capital de l’Art Nouveau”. Algunes associacions que organitzen visites temàtiques guiades (primer l’ARAU, Arcadia, Itinéraires...) proposen

circuits de descoberta de la Brussel·les de final de segle. Algunes s’apleguen sota el nom de “Voir et dire Bruxelles” i el 2005 van crear una biennal Art Nouveau en ocasió de la qual els propietaris de cases particulars accepten obrir-ne les portes.

El Museu Horta va ser durant molt de temps l’únic interior que els visitants van poder descobrir, i naturalment estava inclòs en diversos circuits. El 1996, es va dedicar una gran exposició a Horta al Palau de Belles Arts de Brussel·les (obra cabdal de la segona etapa de la carrera del mestre, 1919-1928). Va atraure més de cent trenta mil visitants. L’any 2000, quatre dels seus edificis van incloure’s en la llista del patrimoni mundial de la

Som dipositaris d'un patrimoni que hem de vetllar per transmetre a les generacions futures

UNESCO (l’Hôtel Tassel, 1893; l’Hôtel Solvay, 1894; l’Hôtel Van Eetvelde, 1985; la seva casa i taller, 1898). El nombre de visitants progressa i sembla que a finals del segle XX s’estabilitza entorn dels

50.000 visitants. Entre el 2005 i el 2006, fa un salt (de 58.458 a 66.799 visitants). En termes absoluts, aquestes xifres són poca cosa en comparació amb les dels grans museus, castells i paratges naturals mundialment coneguts. Però cal recordar que la casa d’Horta va ser construïda per a una família de tres membres (amb una o dues persones de servei residents). Fa 6,5 m d’ample, cosa que els visitants rarament noten, ja que Horta va intentar constantment donar una sensació d’amplitud a l’espai: el buc de l’escala ocupa la meitat de l’amplada. El buit central s’eixampla de baix a dalt per recollir la llum que prové de la lluerna que corona el buc, la qual cosa implica una disminució en l’amplada dels esglaons. Dues persones tenen dificultat per creuar-se entre el primer i el segon pis.

A la primeria dels anys noranta, es va veure que l’estructura de fusta de l’escala s’enfonsava. Es feia necessari prohibir al públic que s’aturés a la caixa

Antoni Gaudí, 1904. Staircase of the main entrance hall, Casa Batlló, Barcelona / Antoni Gaudí, 1904. Casa Batlló, buc de l'escala del vestíbul principal, Barcelona

© Ca

sa B

atllò

, 200

7

point of view11

Françoise AubryDirector of the Musée Horta, Brussels

A Contradictory Love Story With the Public?

The House-Museum,

Plecnik's House in Ljubljana, Gaudí's Casa Batlló in Barcelona, Mackintosh's house in Glasgow (dismantled and rebuilt), Victor Horta's house in Brussels... so many intact or refashioned architects' houses visited by a growing number of tourists from around the world, wanting to understand a little better the personality of the

creators of exceptional buildings. The Horta Museum in Saint-Gilles, a municipality that grew around the end of the 19th century, was probably one of the very first examples of an emblematic Art Nouveau building to be opened to the public. The building, which the town hall purchased in 1961 on the advice of a former pupil of Victor Horta, Jean Delhaye, was classified in 1963. That recognition was too late, for it came after the destruction of the Hôtel Aubecq in 1950 (Avenue Louise 520, 1899-1902) and could not stop the destruction of the Maison du Peuple in 1965-1966 (place Stevens, 1895-1899).

In the year of its opening, 1969, the museum, which had been restored and organised to permit the staging of temporary exhibitions, received several hundred visitors. Two Italians, Franco Borsi and Paolo Portoghesi, then published a monumental work on Horta in their country. In the following years, visitors were mostly connected with the world of architecture. The museum, located away from the historic centre of Brussels, didn't appear on tourist maps and tourist guides mentioned it either in passing or not at all. In the

1980s, Art Nouveau became better known and the museum began to attract more visitors. Those in charge of tourism policy realised the value of developing the image of “Brussels, the Capital of Art Nouveau". Specialist tour guide associations (first ARAU, then Arcadia, Itinéraires…) began to offer tours of late 19th century Brussels. Some of these came together under the banner of “See and Talk Brussels" and in 2005 created an Art Nouveau Biennale during which the owners of private houses opened their doors.

For a long time, the Horta Museum was the only interior that could be visited and was naturally included in several guided tours.

C.R. Mackintosh & M. Macdonald,1906. Entrance hall of Mackintosh House. Rebuilt in The Hunterian Art Gallery in 1981, Glasgow

C. R. Mackintosh i M. Macdonald, 1906. Vestíbul de la Casa Mackintosh. Reconstruït el 1981 a la Hunterian Art Gallery, Glasgow

We are the holders of a heritage and need to be careful to pass it on to future generations

In 1996, a grand exhibition of Horta's work was staged at the Brussels Palais des Beaux-Arts (a masterwork of the second part of his career, 1919-1928). It attracted more than 130,000

visitors. In 2000, four of his buildings were included on Unesco's World Heritage list (Hôtel Tassel, 1893; Hôtel Solvay, 1894; Hôtel Van Eetvelde, 1895 and his house and personal workshops, 1898). The number of visitors grew but seemed to level out at around 50,000 a year at the end of the 20th century. Between 2005 and 2006, the number then leaped (from 58.458 to 66.799). In absolute terms, these figures are no big deal next to those of world famous

Dam

jan

Prel

ovše

k ©

Arch

itect

ural

Mus

eum

, Lju

blja

na

Jože Plecnik, 1923. Staircase of Plecnik House

Jože Plecnik, 1923. Caixa de l'escala de la Casa Plecnik

© H

unte

rian

Mus

eum

and

Art

Gal

lery

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

punt de vista12

de l’escala, tant per causa del pes, com també perquè els visitants en abocar-se per observar el buit central exercien una pressió que provocava un moviment d’oscil·lació perillós per a l’ancoratge de l’escala. La municipalitat de Saint-Gilles va encarregar el 1992 a l’arquitecta Barbara Van der Wee la restauració de l’escala, que va ser reforçada per l’adjunció de plats metàl·lics i fermalls d’acer inoxidable, una restauració visible amb la qual va col·laborar el despatx d’enginyers de René Greisch de Liège. Ells van calcular que la càrrega dels replans no podia excedir tres persones per metre quadrat. La seva recomanació confirmava la dels bombers. No podem acceptar més de 45 persones alhora dins la casa, és a dir, tres grups en les visites guiades. Per tal de regular el flux de visitants, hem reservat els matins per als grups i les tardes per a les visites individuals, essent necessari que els grups demanin cita prèvia. Han calgut anys perquè el sistema funcioni i sovint hem hagut de fer front a la còlera de grups que apareixen inesperadament. També costa de fer respectar la norma de quinze persones per grup.

Ens sorprèn veure’ns obligats constantment a recordar la fragilitat de la casa, potser es deu a la denominació “museu” que evoca idees d’estabilitat, d’obertura, de permanència. Sentim molt també no poder acollir persones amb mobilitat reduïda: l’escala, els nombrosos graons que donen accés a cambres de diferents nivells i l’estretor de les portes fan impossible l’ús de vehicles per a persones amb discapacitats. L’edifici d’Horta constitueix un objecte d’art en ell mateix. Està catalogat íntegrament com a monument històric i adaptar-lo a les normes en vigor per als edificis públics significaria destruir-ne el caràcter original.

Cal tenir la saviesa i l’humilitat de sotmetre’s a les limitacions que imposa un edifici antic. Som dipositaris d’un patrimoni que hem de vetllar per

transmetre a les generacions futures. Qualsevol “consum” excessiu pot comportar un desgast irremeiable. Per exemple, vam decidir prohibir-hi les bosses grans, incloses les bosses de mà: els elements metàl·lics que duen malmeten les pintures murals. Són també perillosos per als vitralls. Un visitant va trencar uns vitralls de vidre americà de l’entrada: aquests vidres fabricats amb els processos del vidrier Tiffany són impossibles de reproduir avui. De manera que s’afegeix una altra limitació. Cal sens falta conciliar el desig d’un acolliment tan obert com sigui possible i les necessitats de conservació del patrimoni. Cal afegir que durant la visita tot és a l’abast de la mà: quan es visita un museu d’arts decoratives que comprèn “sales d’època”, al més sovint es contempla una sala en la qual no es pot penetrar. En la casa d’un arquitecte, s’ha d’experimentar la qualitat de l’espai, descobrir els detalls, percebre els jocs de llum. Com podem estar-nos de tocar les fustes setinades de les portes i els mobles, de verificar si els tapissos murals són de seda, d’intentar manipular portes corredisses i calaixos? I d’ajudar-se amb tota normalitat de la barana de caoba per enfilar l’escala? Tantes mans... com podem imaginar que les volutes de caoba estan literalment gastades, que els mecanismes massa sol·licitats refusen de funcionar i no poden reparar-se? No voldria que el lector d’aquest text es quedi amb una impressió d’acritud. Treballo al Museu Horta des de fa trenta-un anys i he tingut el plaer de veure com el patrimoni Art Nouveau ha estat cada vegada més valorat pel públic, la qual cosa incita a la seva protecció i a la seva posada en valor. Senzillament m’esforço perquè tots els visitants acceptin algunes consignes simples per tal que tot el plaer que ens reporta la bellesa d’aquest patrimoni pugui ésser experimentat pels homes i les dones que vindran després de nosaltres.

Victor Horta, 1902. View from the top of the main stairwell in the Horta Museum, Brussels / Victor Horta, 1902. Escala principal, vista des de dalt, del Museu Horta, Brussel·les

Cris

tine

Bast

in e

t Ja

cque

s E

vrar

d ©

2007

, Sof

am, B

elgi

um

point of view13

museums, castles and natural sites. But it should be remembered that Horta's house was built for a family of three (with one or two resident servants). It is just 6.5 metres wide, a fact that most visitors don't notice because Horta always sought to give the impression of size to space: The staircase occupies half the width. The empty central space increases from bottom to top in order to take in the light from skylight that tops the stairway, which means narrowing the width of the steps as you go up. Two people can pass each other only with difficulty between the first and second floors.

At the beginning of the 1990s, we realised that the wooden structure of the stairs was giving way. It became necessary to prohibit the public from stopping on the staircase, partly because of the weight, but also because the tendency of visitors to lean over to observe the empty central part of the house caused a rocking movement that was dangerous for the staircase's stability. In 1992, the Saint-Gilles town hall commissioned the architect Barbara Van der Wee to restore the staircase. It was reinforced by the addition of metal plates and Inox pins, an invisible restoration in which the Liège-based engineering firm René Greisch was involved. They calculated that the weight on the landings could not exceed three persons per square metre. Their recommendation coincided with that of the fire brigade. We cannot allow more than 45 people in the house at any one time and that means three groups for guided tours. To regulate the flow of visitors we have reserved the mornings for guided groups and the afternoons for individual visitors - the groups must book ahead. It took years for this system to work and we have been at the receiving end of angry outbursts from many groups that have simply turned up without a booking. It is just as difficult to enforce the limit of 15 people per visit.

We are surprised that we have to continually remind people of the fragility of the house. Perhaps calling it a “museum" creates the impression of stability, of regular opening times and permanence. Unfortunately, we can't accommodate people with reduced mobility: the stairway, the numerous steps that lead into rooms at different levels

and the narrowness of the doors make the use of wheelchairs impossible. Horta's building is itself the work of art. It is classified in its entirety as an historic monument and to adapt it to fit the norms for public buildings would be equivalent to destroying its original character.

One must have the wisdom and humility to bow before the limits imposed by an old building. We are the holders of a heritage and need to be careful to pass it on to future generations. Excessive "consumption" can cause irreparable damage. For example, we have decided to ban big bags, including handbags: their metallic parts damage the murals and are equally dangerous for the stained glass windows. One visitor broke the windows made of American glass in the entrance: these items of glass done in the Tiffany style are impossible to reproduce today. In similar fashion, another limitation arises. We constantly need to reconcile the desire to open the house as much as possible to visitors with the requirements of heritage preservation. Is there any need to add that, during visits, everything is within easy reach? When visiting a decorative arts museum with “period rooms”, one usually looks at a room that cannot be entered. In an architect's house, one needs to feel the quality of space, discover the details, perceive the play of light. But how can one resist touching the satin wood finish of doors and furniture, feeling if the wall drapes are silk, trying to move the sliding doors and open drawers? And of course quite obviously use the mahogany banister to help climb the stairs. All those hands… one can't imagine that the mahogany swirls are literally abraded, that mechanisms used too often don't work any more and can't be repaired. I wouldn't want the reader to pick up a sense of reproach. I have been working at the Horta Museum for 31 years and have had the pleasure to see how interest in Art Nouveau heritage among the public has grown, which in turn leads to it being protected and developed. I simply ask that all our visitors accept some rules so that those who come after us might also partake of the pleasure that this heritage gives us.

Skylight above the main stairwell of the Horta Museum

Lluerna damunt l'escala principal del Museu Horta

Cross-section of the Horta Museum, drawn by Barbara Van der Wee

Plànol de secció del Museu Horta, dibuixat per Barbara Van der Wee

Barb

ara

Van

der W

ee ©

200

7, S

ofam

, Bel

gium

Cris

tine

Bast

in e

t Ja

cque

s E

vrar

d ©

2007

, Sof

am, B

elgi

um

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

aniversari14

Dept. Rutes i PublicacionsInstitut del Paisatge Urbà, Ajuntament de Barcelona

En el procés d’edició del número 10 de la nostra revista, ha resultat inevitable fer memòria de tots i totes els que ens heu ajudat a fer possible aquesta aventura que un dia fa cinc anys vam decidir anomenar coupDefouet, en homenatge a l’Art Nouveau belga i al gran Victor Horta i el seu carisma en liderar tot un continent cap a nous camins inexplorats en l’arquitectura i les arts

plàstiques i decoratives.

Cinc anys de la família coupDefouet

No voldríem oblidar ningú, però tampoc no volem deixar passar l’oportunitat de fer aquest agraïment molt especial a homes i dones d’arreu d’Europa i el món, que de forma quotidiana al llarg d’aquests cinc anys heu demostrat la vostra enorme generositat en deixar de banda la vostra agenda professional i personal per ajudar-nos desinteressadament, aportant noves idees i nous suggeriments, facilitant-nos contactes, informació i imatges, i difonent la nostra revista, perquè, en definitiva, us heu guanyat un lloc en la “família coupDefouet”.

1 2 3 4 5

6 7 8 9 10

11 12 14 15

16 17 18 19 20

13

11- Janos Gerle12- Charlotte Rostek13- Joan Molet14- Janis Krastinš15- Josep Casamartina16- Rossend Casanova17- Sílvia Vilarroya18- Jean-Pierre Lyonnet19- Aud Farstad20- Tate Cabré

jubilee 15

Five Years of the coupDefouet Family

Routes & Publications DeptInstitute of Urban Landscape, Barcelona City Council

Far above, from left to right / A dalt, d’ dreta:Anouk Hellmann, Jean-Daniel Jeanneret, Valérie Thomas

Centre, from left to right / Al mig, d’esquerra a dreta:David Aasen Sandved, Sam Plompen

Bottom, from left to right / A sota, d’esquerra a dreta:Françoise Aubry, Elisabeth Horth, Breda Mihelic

esquerra a

As we were putting together the 10th edition of our magazine, it was inevitable that we should think back on all those who have helped us make this adventure possible. An adventure we decided to call coupDefouet, in homage to Belgian Art Nouveau, the great

Victor Horta and the charisma with which he led an entire continent along new and unexplored paths in architecture and the plastic and decorative arts.

We would not wish to leave out anyone, but nor do we want to allow the chance to slip by to express special thanks to the men and women around Europe and the world who, day after day down through these past five years, have shown enormous generosity in leaving aside their own professional and personal commitments in order to help us, without recompense, by proposing new ideas and making suggestions, providing us with contacts, information and images, and spreading the word about our magazine. You have, without doubt, earned a place in the "coupDefouet family".

Among you are our many friends in Brussels (history has its weight), starting with the indefatigable Elisabeth Horth of the Réseau Art Nouveau Network, and followed by the director of the Horta Museum, Françoise Aubry, and the curator of the Royal Museums, Werner Adriaenssens. This is not to forget colleagues in the Service des Monuments et Sites, in particular Sam Plompen and Ode Goossens. Equally, from the first edition, we have received support from: friends at the École de Nancy, Jérôme Perrin and director Valérie Thomas; Professor Janis Krastinš, enthusiastic disseminator of Riga Art Nouveau; the professionals who for decades have promoted the heritage of Mackintosh in Glasgow, among them Stewart MacDonald, Anne Ellis, Charlotte Rostek and Peter Trowles; and our friends at the Jugendstilsenteret of Ålesund, especially David Aasen

A formidable echelon of contributors:

Una formidable galeria de col·laboradors:

1- Nestan Tatarashvili2- Metta Tiemon3- Jos Vandenbreeden4- Anthony Gall5- Peter Trowles6- Isabel Coll7- Werner Adriaenssens8- Jólan Rácz9- Lluïsa Daniel10- Miklós Székely

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

16

els de l’Oficina de Turisme de Sitges. També han estat insubstituïbles les col·laboracions de Josep Casamartina, Rossend Casanova, Isabel Coll, Raquel Lacuesta, Arnau Puig i Teresa-M. Sala, i inestimable l’ajut de Lluïsa Daniel del Palau de la Música Catalana, Sílvia Vilarroya de la Fundació Caixa Catalunya i Valentí Farràs de CaixaForum. Menció a banda pel volum i la continuïtat la de la seva contribució mereixen la periodista free-lance Tate Cabré, i la catedràtica Mireia Freixa i el seu formidable equip de recerca GRACMON de la Universitat de Barcelona, amb Joan Molet i Laura Mercader.

Amb tot, poca cosa hauríem pogut fer sense el nostre equip tècnic i de redacció. En primer lloc, els amics de Play: David, Efrén, Desirée i Teo, que han treballat sense estalviar creativitat i esforços per portar la imatge i disseny de la revista, creada l’any 2002 per l’empresa Critèria, cap a la maduresa. També cal una menció particular per als nostres correctors-traductors, Maria Lucchetti i Damien Simonis, que han afinat els textos amb rigor i elegància; per als nostres fotògrafs Xavier Bolao, Carlos Iglesias i Ramon Manent, sempre a punt per captar amb fidelitat allò que no sempre els sabem explicar bé; i per a Pere Sin de BCN System, que a més de procurar una màxima qualitat en la impressió sempre ha estat disposat a aconsellar-nos desinteressadament. I no seria just acabar sense un agraïment sincer a tots els companys i companyes de l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida i de l’Ajuntament de Barcelona pel seu suport incondicional i entusiasta al projecte Ruta Europea del Modernisme i a aquesta la vostra revista, coupDefouet.

A tots vosaltres, i a tots aquells que no hem pogut mencionar per manca d’espai però que també tenim molt presents, moltes gràcies. Sense el vostre ajut i la vostra complicitat, aquesta revista no seria el que és...; pensant-ho bé, ni tan sols seria!

aniversari

Top, from left to right / A dalt, d’esquerra a dreta:Mireia Freixa, Edwin Becker, Teresa-M. Sala

Bottom, from left to right / A baix, d’esquerra a dreta:Dominique Ruiz, Domènec Ferran, Montse Trias

Top, from left to right / A dalt, d’esquerra a dreta:Doroteo López, Juan Burgoa

Bottom, from left to right / A baix, d’esquerra a dreta:Jérôme Perrin, Ode Goosens, Josep Mª Cabré

Com els molts amics que tenim a Brussel·les –la història té el seu pes...–, començant per la infatigable Elisabeth Horth del Réseau Art Nouveau Network, i seguint per la directora del Museu Horta, Françoise Aubry, o el conservador dels Museus Reials, Werner Adriaenssens, sense oblidar els companys del Service des Monuments et Sites, en especial Sam Plompen i Ode Goossens. També des del primer número ens heu donat suport els amics de l’École de Nancy, Jérôme Perrin i la directora, Valérie Thomas; el professor Janis Krastinš, difusor entusiasta del Modernisme de Riga; els professionals que de fa dècades promouen el patrimoni de Mackintosh a Glasgow, entre els quals Stewart MacDonald, Anne Ellis, Charlotte Rostek o Peter Trowles, i els amics del Jugendstilsenteret d’Ålesund, especialment David Aasen Sandved i Aud Farstadt. I fonamental ha estat la complicitat de Breda Mihelic de l’Institut d’Urbanisme d’Eslovènia, a Ljubljana, que des de 2002 no ha deixat d’estar amb nosaltres. I la família ha anat creixent, incorporant còmplices tan valuosos com el grup de Le Cercle Guimard de París i el seu president, Jean-Pierre Lyonnet; Edwin Becker, del Museu Van Gogh d’Amsterdam; Nestan Tatarashvili, que ens ha descobert l’Art Nouveau de Tbilisi; coneixedors del Modernisme hongarès com János Gerle, Ester Vécsey, Miklós Székely i Jolan Racz, des de Budapest, i Anthony Gall, des d’Austràlia; també Metta Tiemon, de Bad Nauheim; Anouk Hellmann, de La Chaux-de-Fonds; els amics de la Fundación Ferrol Metrópoli, Doroteo López, Juan Burgoa i Nonito Aneiros i –last but not least– Patricia Baroni, de l’Oficina del Historiador de l’Havana.

La llista dels amics que ens heu ajudat a Catalunya seria llarguíssima, però cal mencionar els companys de Turisme de Reus Josep M. Cabré i Dominique Ruiz, els del Museu de Terrassa Domènec Ferran i Montse Trias, i

jubilee

Sandved and Aud Farstadt. Not to mention the fundamental complicity of Breda Mihelic of the Slovene Town Planning Institute, in Ljubljana, who has not left our side since 2002. And the family has continued to grow, winning new and valuable allies, such as: the Cercle Guimard de Paris group and its president, Jean-Pierre Lyonnet; Edwin Becker of the Van Gogh Museum in Amsterdam; Nestan Tatarashvili, who revealed to us Tbilisi's Art Nouveau; connoisseurs of Hungarian Art Nouveau like János Gerle, Ester Vécsey, Miklós Székely and Jolan Racz, in Budapest, and Anthony Gall in Australia; Metta Tiemon in Bad-Nauheim; Anouk Hellmann in La Chaux-de-Fonds; our friends at the Fundación Ferrol Metrópolis, Doroteo López, Juan Burgoa and Nonito Aneiros, and, last but not least, Patricia Baroni at the Historian's Office in Havana.

The list of those who have helped us in Catalonia would be endless, but we must mention our colleagues at Reus Tourism, Josep Maria Cabré and Dominique Ruiz, those at the Terrassa Museum, Domènec Ferran and Montse Trias, and those of the Sitges Tourist Office. Equally indispensable have been the contributions by Josep Casamartina, Rossend Casanova, Isabel Coll, Raquel Lacuesta, Arnau Puig and Teresa-M. Sala, while the aid of Lluïsa Daniel (Palau de la Música Catalana), Sílvia Vilarroya (Fundació Caixa Catalunya) and Valentí Farràs (CaixaFòrum) has been of inestimable value. Freelance journalist Tate Cabré, and professor Mireia Freixa’s fine

research team (GRACMON) at Barcelona University, with Joan Molet and Laura Mercader, warrant a special mention for the steady stream of their contributions.

For all this, we would have achieved little without our technical and editorial team. Above all, thanks go to our friends at Play (David, Efrén, Desirée and Teo), who have worked tirelessly and with unceasing creativity to bring to maturity the image and design of the magazine, which was launched in 2002 by the company Critèria. Special thanks also go to: our translators / copy-editors, Maria Lucchetti and Damien Simonis, who have fine-tuned the texts with rigour and elegance; our photographers, Xavier Bolao, Carlos Iglesias and Ramon Manent, always ready to capture faithfully in images what we were not always able to explain well; and Pere Sin of BCN System who, apart from ensuring maximum print quality, has always made time available to advise us. It would be unfair to finish without sincerely thanking all our colleagues at the Institute of Urban Landscape and Quality of Life and the Barcelona City Council for their unconditional and enthusiastic support of the European Art Nouveau Route project and this, your magazine, coupDefouet.

To all of you, and to all of those we have been unable to mention here for a lack of space, but whom we have not forgotten, many thanks. Without your help and involvement, this magazine would not be what it is… come to think of it, it simply wouldn't exist!

Our editorial team, from left to right: / El nostre equip editorial, d’esquerra a dreta:

Efrén Garcia, Teo Grimalt, Carlos Iglesias, David Garcia, Desirée Arancibia, Armando Gonzalez, Inma Pascual, Pep Ferré, Jordi París, Maria Lucchetti, Sònia Turon, Damien Simonis, Lluís Bosch

17co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

18

Patricia BaroniArquitecta PMRIHV, l'Havana

Advertisement by Valls for the Ros de Novoa furniture shop

Anunci de Valls per a la casa de mobles Ros de Novoa

Jaime Valls va ser un pioner de la publicitat a Cuba. Va desenvolupar un estil totalment innovador a primers del segle XX. Va nàixer el 23 de febrer de 1883 a Tarragona. Va rebre una formació excel·lent gràcies al fet que la seva família gaudia d'una situació econòmica folgada. Com que la família no aprovava els seus interessos artístics, un cop acabats els estudis d'escultura a Barcelona va decidir viatjar a Cuba per descobrir una nova

realitat. Aquest canvi als 18 anys el marcaria definitivament.La burgesia cubana d'aquells anys era més consumidora de pintura i

dibuix, i per això Valls encamina la seva carrera cap a la ploma i abandona el cisell. Ràpidament destaca per les seves dots excepcionals com a dibuixant. En els inicis il·lustra la revista El Fígaro i el diari La Discusión; més tard, Social, una revista important dirigia per C. W. Massaguer, el qual va afirmar que Valls “ha estat el millor dibuixant que Cuba ha produït”, que fou “prou acadèmic per garantir un dibuix correcte, i prou modern per obtenir efectes notables amb gran economia de línies”.

El 1908, amb 25 anys, ja comptava amb el seu propi estudi, que va establir en un dels edificis modernistes del carrer Cárdenas, amb el nom de Propagandas Artísticas Valls. El 1911 concursa amb tres cartells a l'exposició nacional “Agricultura, Industria, Artes y Labores de la Mujer”, i en resulta guanyador. La reafirmació que aquest i altres premis anteriors li proporcionen l'anima a augmentar les seves creacions. Així doncs, comença una feina intensa i sostinguda, i arriba a una producció de 33.333 anuncis l'any 1930.

Amb els seus anuncis inicia a Cuba la propaganda gràfica realment artística, una revolució de la tècnica comercial, amb la seva manera sui generis de dibuixar “amb traces fortes i alhora elegants”, com publica Mario Carreño a

Jaime Valls, la revolució de la propaganda gràfica cubana

Jaime Valls in his Havana studio, around 1910

Jaime Valls al seu estudi de l'Havana, al voltant de 1910

www.opushabana.com

la revista Carteles, en nota pòstuma.El que caracteritza les paradigmàtiques propagandes de Valls és

l'elecció de la figura femenina, la seva bellesa i joventut, com a element central. La manera de presentar aquest model femení variarà al llarg de la seva carrera, però en la dècada de 1910-1920, produeix anuncis més o menys carregats de la influència estètica del moment: el Modernismo. De vegades són més integrals, d'altres el detall modernista es redueix a alguns elements dins la composició, sigui la tipografia, el vestuari o detalls d'aquest, peces secundàries de farciment com mobles, atuells, etc. A més, no tan sols dissenya la part gràfica, sinó també el mateix text, tant si és senzill i directe com tràgic.

Aquesta versatilitat es fa palesa també en la seva capacitat com a dissenyador de mobles, en les seves aportacions com a publicista sota les posteriors influències de l'Art Déco i del Moviment Modern, o en els seus èxits com a pintor centrat en el tema afrocubà.

El 1940 s'atura la seva activitat professional i cau en un llarg període de convalescència que l'allunya de la vida pública. Amb la seva mort, el 1955, Cuba perd un dels seus més grans il·lustradors, un pioner de la publicitat que va lluitar per enaltir-la, un home avançat que va fer època i va deixar un extens llegat a les generacions futures.

arreu

Cor

tesí

a de

Ave

lina

Alca

lde

Valls

© J

aim

e Va

lls, c

orte

sía

de A

velin

a Al

cald

e Va

lls

19

Patricia BaroniArchitect PMRIHV, Havana

Jaime Valls was a pioneer in advertising in Cuba who developed a completely innovative style at the beginning of the 20th century. Valls was born on 23 February 1883 in Tarragona and thanks to his family's comfortable financial position, he received an excellent education. Because his family disapproved of his artistic interests, he decided, after

completing sculpture studies in Barcelona, to travel to Cuba in search of a new life. This change, at 18 years of age, proved definitive.

The Cuban bourgeoisie of those years was more interested in painting and drawings, and so Valls' path lead increasingly to the pen and away from the chisel. He quickly stood out for his exceptional drawing talent. He illustrated the magazine El Fígaro and an important newspaper, known in its early days as La Discusión and later as Social, run by C. W. Massaguer. Massaguer said Valls "was the best illustrator that Cuba has produced… with the academic rigour to ensure good drawing and a modern touch that creates remarkable effects with an economy of strokes".

In 1908, at the age of 25, he already had his own studio, based in a Modernista building on Calle Cárdenas, under the name of Valls Artistic Propaganda. In 1911, he entered three posters in the National Exhibition on Agriculture, Industry, the Arts and Women's Work, and won. The recognition that this and earlier prizes brought encouraged him to increase his output. A period of intense and

Jaime Valls,The Revolution in Cuban Graphic Advertising

Advertisement for Fimonal, a medicine used to prevent tuberculosis

Anunci de Fimonal, un medicament per prevenir la tisi

Advertisement for Miotauro, a Catalan-produced remedy for “women's problems”

Anunci de Miotauro, un remei per als “desarranjaments de la dona” produït a Catalunya

worldwide

© J

aim

e Va

lls, c

orte

sía

de A

velin

a Al

cald

e Va

lls

© J

aim

e Va

lls, c

orte

sía

de A

velin

a Al

cald

e Va

lls

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

Advertising leaflet for the furniture and decoration shop / Borbolla Fullet de propaganda per a la casa de mobles i decoració Borbolla

© J

aim

e Va

lls, c

orte

sía

de A

velin

a Al

cald

e Va

lls

21

Advertisement for the Ros de Novoa furniture shop

Anunci per a la casa de mobles Ros de Novoa

sustained work ensued, with production rising to 33,333 advertisements in 1930.

With his advertisements, truly artistic graphic publicity in Cuba began. His particular manner of drawing "with strong and at the same time elegant strokes", as Mario Carreño wrote after Valls' death in the magazine Carteles, represented a revolution in commercial techniques.

The hallmark of Valls' classic advertisements was the use of the female figure, its beauty and youth, as central elements. The way he presented this feminine type would change in the course of his career, but in the decade from 1910 to 1920 he turned out ads more or less laden with the aesthetic influence of the time: Art Nouveau. On occasion this influence was complete, at other times the Art Nouveau component amounted to little more than a few elements within the composition, whether in the typography, the clothing or some of its details, background elements such as furniture, containers or other vessels, etc. Not only did he design the graphics, he also did the very texts, whether simple and straightforward, or tragic.

This versatility was equally evident in his talent as a furniture designer, his contributions in advertising under the later influences of Art Déco and the Modern Movement, and his achievements as a painter of mainly Afro-Cuban themes.

In 1940, he ceased working and fell victim to a long illness that kept him away from public life. With his death in 1955, Cuba lost one of its greatest illustrators, a pioneer of advertising who fought to ennoble it, a man ahead of his time who marked an era and left behind a rich heritage for future generations.

www.opushabana.com

Jaime Valls in his residence, around 1924, with furniture he designed in 1907 for his study

Jaime Valls a la seva residència, ca. 1924, amb mobles que va dissenyar el 1907 per al seu estudi

worldwide

© J

aim

e Va

lls, c

orte

sía

de A

velin

a Al

cald

e Va

lls C

orte

sía

de A

velin

a Al

cald

e Va

lls

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

a fons22El mosaic hidràulic: catifes de ciment

Mario Arturo Hernández NavarroAutor del llibre Rajoles de Barcelona, Barcelona

En algunes zones del Mediterrani i de l'Amèrica Llatina el mosaic hidràulic és una cosa quotidiana i alhora gairebé extinta, ja que aquest sistema vuitcentista de paviment, que va ser molt popular, ha anat desapareixent poc a poc a causa de remodelacions i demolicions de cases i edificis. Ja l'any 1857 es troba una referència a la fabricació d'aquest tipus de tècnica per part de la

fàbrica Butsems i Cia., però la presentació en societat del mosaic hidràulic té lloc a l'Exposició Universal de París de 1867 per part de Garret, Rivet i Cia. de Barcelona. Es presenta com un tipus de rajola capaç d'imitar el marbre i els mosaics mitjançant premses i sense necessitat de cocció.

Val la pena esmentar la casa Orsola, Solà y Cia, que g r à c i e s a l a m o d e r n a maquinària del moment i al seu poder de producció massiva varen popularitzar aquesta mena de rajola. Escofet, Fortuna i Cia., fundada el 1886, és també una peça clau en la popularitat i l'expansió del mosaic hidràulic a través de tot Espanya i Amèrica. És important citar Mosaics Martí de Manresa que segueix fabricant-los des de 1 91 3 . A l t r e s e m p r e s e s importants van ser Munner i Boada i La Catalana.

El mosaic hidràulic es va fabricar també a València i Alacant. A Andalusia, França i Itàlia va esdevenir molt popular, i més tard també a l'Amèrica Llatina, sobretot al Carib on, segurament per causa de la important influència catalana, podem trobar nombrosíssims t e r r e s pav imenta t s amb aquesta tècnica. A l'Havana va anar evolucionant a partir d'uns dissenys pràcticament idèntics als catalans vers l'ús de motius i colors totalment innovadors. La situació especial que viu Cuba ha permès que aquests mosaics no desapareguin com ha anat succeint en altres països, per la qual cosa l'illa ha esdevingut un veritable museu d'aquest paviment.

En la fabricació hi intervenen la calç, el ciment i l'aigua com a element primordial. Això, juntament amb l'ús posterior de premses hidràuliques per a la producció sense cocció, és el que donaria nom a aquest paviment. L'estructura consistia en una rajola d'uns 2 cm d'espessor dividida en tres parts: capa fina, brasatge i gros. La capa fina és la superfície decorada, d'uns 4,5 a 5 mm formada per una mescla de ciment pòrtland blanc, sorra de marbre i pigments de color. Es feia una mescla amb aigua per a cada color que s'havia d'utilitzar i cada mescla

es col·locava en cada casella del motlle amb el color corresponent. La segona capa, denominada brasatge, és d'un gruix similar al de la capa fina. Té la funció d'absorbir l'excés d'aigua de la capa fina i estava composta d'una barreja de ciment pòrtland gris i sorra. La tercera i darrera capa, anomenada gros, fa uns 12 mm aproximadament i està composta de ciment pòrtland gris, ciment comú i sorra, que formen una superfície porosa que facilitava l'adherència al terra en el moment de la c o l · l o c a c i ó . E l m o s a i c hidràulic es fabricava amb mides diverses: 10 x 10 cm, 20 x 20 cm, 40 x 40 cm, etc. Els dissenys que es mostren en aquestes pàgines són del format més comú, que és el de 20 x 20 cm.

A Barcelona, per fortuna, el mosaic hidràulic va coincidir amb el moviment modernista, i es van crear d i s s e n y s i n n o v a d o r s i agosarats impensables en a l t r e s t e m p s . M o l t e s fàbriques tenien en plantilla dissenyadors experts que s ' in sp i raven en mode l s clàssics i renaixentistes. En

alguns casos contractaven dissenyadors coneguts del moment. Tots van utilitzar estils diversos: formes geomètriques, motius florals i figures de caràcter orgànic com la vegetació i, en rares ocasions, animals o figures humanes. Variacions de granat, verd, groc, marró,

1858 floor design of the Germanes Garcia SL furniture shop, at Carrer dels Banys Nous 15, Barcelona

al c. Banys Nous, 15, de BarcelonaDisseny de 1858 del terra de la botiga de mobles Germanes Garcia SL,

© 20

06 P

epin

van

Roo

jen

in depth 23

Carpets of Cement

Hydraulic Mosaics:

Mario Arturo Hernández NavarroAuthor of the book Barcelona Tile Designs, Barcelona

In some parts of the Mediterranean and Latin America, hydraulic mosaics are commonplace and yet on the verge of extinction. For this once popular 19th century type of flooring has slowly been disappearing as houses and buildings have been renovated or demolished. As early as 1857 there is a documented reference to this kind of technique by the Butsems & Co factory, but it was first presented in public by Garret, Rivet & Co, of Barcelona, at the 1867 Paris Universal Exhibition. It was presented as a kind of floor tile

able to imitate marble and mosaics using presses without the need of kiln firing. It is worth mentioning Orsola, Solà & Co, which, thanks to the modern machinery

they had at the time and their power of mass production, made this kind of floor tile popular. Escofet, Fortuna & Co, founded in 1886, also played a key role in the popularity and spread of hydraulic mosaics across Spain and America. Mosaics Martí, in Manresa, which made them from 1913, should be mentioned. Other important firms were Munner & Boada, and La Catalana.

Hydraulic mosaics were made in Valencia and Alicante too. In Andalusia, France and Italy they also became common, and later on in Latin America, especially in the Caribbean where, no doubt due to the heavy Catalan influence, we find numerous floors done using this technique. In Havana, from designs virtually identical to Catalan models, the technique was developed to create totally innovative motifs and colours. Cuba's unique situation has meant that these mosaics, unlike in other countries, have managed to survive, making the island a veritable museum of this kind of flooring.

Lime, cement and water are the fundamental elements in the production of these mosaics. They are combined with the use of hydraulic presses to make them without kiln firing (hence the name). The structure of such a piece of mosaic was made up of two-centimetre thick floor tile, divided in three parts: the capa fina, brasatge and grueso. The capa fina (or “thin layer") is the decorated surface, about 4.5 to 5mm thick and made of white Portland cement, marble sand and colour pigments. For each colour a mix with water was made, and each mix was poured into every square of the mould with the corresponding colour. The second layer, brasatge, is similarly thick. Its function is to absorb excess water from the capa fina and is made up of grey Portland cement and sand. The third and final layer, known as grueso (“thick") is about 12mm thick and made of grey Portland cement, ordinary cement and sand, which together

© 20

06 P

epin

van

Roo

jen

Design for hydraulic mosaic border that can be seen at the Vda. Roquer Bookshop, founded in 1909 at Carrer Gran de Gràcia 40, Barcelona

Disseny de la sanefa del paviment hidràulic que es pot veure a Llibreria Vda. Roquer, fundada el 1909 al c. Gran de Gràcia, 40, de Barcelona

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

thExamples of tile designs used in floors from the middle of the 19 century on / Mostra de dissenys de rajoles utilitzades en paviments des de mitjan segle XIX

© 20

06 P

epin

van

Roo

jen

in depth 25

form a porous surface that helps fix the tile to the floor. Hydraulic mosaics were made in various sizes: 10x10cm, 20x20cm, 40x40cm and so on. The designs shown in these pages are the most common format, 20x20cm.

In Barcelona, fortunately, the use of hydraulic mosaics coincided with the Modernista movement and innovative, daring designs were created that would have been unthinkable in another period. Many factories kept on a team of expert designers who took inspiration from classic and Renaissance models. In some cases they hired well known, contemporary designers. They all employed different styles: geometric shapes,

Laying a hydraulic mosaic floor designed by Casa Escofet, Fortuna & Co. at the beginning of the 20th. century

Col·locació d'un paviment hidràulic dissenyat per la casa Escofet, Fortuna i Cia. a principis del segle XX

Design of an iron bench used for pressing hydraulic tiles. The earliest ones used were made of wood

Disseny d'un banc de ferro utilitzat per premsar les rajoles hidràuliques. Els primers que es van utilitzar eren de fusta

Lime, cement and water are the fundamental elements in the production of these mosaics

floral motifs and figures of an organic character such as vegetation and, on rare occasions, animal or human figures. Variations of maroon, green, yellow, brown,

cream, grey, bone, white and black were the most commonly used colours. Sometimes one encounters red, blue, orange and even violet. Every factory published a catalogue in which the most successful designs of previous years appeared, along with the latest tendencies in floor tile design.

The decorative function of hydraulic mosaics was similar to that of a carpet, and in many cases had three parts. The base

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

26 a fonscrema, gris, os, blanc i negre eren els colors més utilitzats. En algunes ocasions es pot trobar vermell, blau, taronja i fins i tot violeta. Cada fàbrica publicava un catàleg on apareixien els dissenys amb més èxit dels anys anteriors i les noves tendències en disseny de rajoles.

La funció decorativa del mosaic hidràulic era la de simular una catifa, i en molts casos constava de tres parts. El fons i la sanefa formaven la trama de la “catifa”, i la faixa, composta per rajoles monocromàtiques de tonalitats discretes, envoltava i ressaltava el motiu. El fons habitualment consistia en un entramat de rajoles d'un

Brass trimmer used for the distribution of colours in 20x20cm hydraulic tiles

Trepa de llautó utilitzada per a la distribució de colors en les rajoles hidràuliques de 20 x 20 cm.

"Carpet" designed by Lluís Domènech i Montaner and produced by Escofet, Teulera & Co. for the ballroom of Casa Navarro (Pedro Cerdán, 1903-1906), today Novelda's Modernista House-Museum

"Catifa" dissenyada per Lluís Domènech i Montaner i executada per Escofet, Teulera i Cia. per al saló de ball de la Casa Navarro (Pedro Cerdán, 1903-1906), avui Casa-Museu Modernista de Novelda

En la fabricació hi intervenenla calç, el ciment i l'aigua com a element primordial

m a t e i x d i s s e n y r e p e t i d e s q u e connectades ent re e l les formaven un motiu de conjunt. En el

cas de la sanefa, igualment, el disseny de la rajola es connectava al de la següent igual o invertida fins arribar a la rajola de la cantonada que variava suficientment per tancar un marc. En alguns casos s'aplicava una doble sanefa. Aquestes “catifes” amb dissenys elaborats s'utilitzaven bàsicament en les habitacions principals de la llar com el rebedor, el saló i el menjador. Per a les estances secundàries s'adoptaven “catifes” de dissenys més senzills o fons sense sanefa. A la

© Iv

an A

lvar

ado

Anto

nio

José

Cas

tano

ga ©

Cas

a M

useo

de

Nov

elda

in depth 27

and central part constituted the “carpet's” central design and the edge, made up of monochrome tiles with discreet tonalities, framed and highlighted the motif. Habitually, the central part consisted of a series of interconnected tiles with the same design that, together, formed a motif. Equally in the case of the border, the design of each tile connected with that of the following one, being either the same or inverted, until reaching the corner tile, which was sufficiently different to close off the frame. In some cases, a double border was used. These “carpets" with elaborate designs were basically used in the main rooms of the home, such as the entrance hall, the lounge room and dining room. In other secondary rooms, “carpets" with simpler base designs or without borders were used. In the remaining rooms, only the base design appeared. In small or unevenly shaped rooms it was also recommended to omit the border, which only made such rooms seem smaller or highlighted their irregularity.

With the construction boom of the 1960s, the demand for poorer quality materials and the consequent disappearance of designs and reduction in colours, hydraulic mosaics went into decline. Heavy demand meant materials had to be delivered quickly without paying too much attention to their quality. A new type of flooring, terratzo, began to be used. It dried more quickly, was simpler to lay and any imperfection was easy to smooth down or clean. In the end, hydraulic mosaics fell into almost complete disuse in the following decade. Fortunately, in the past few years some builders and interior designers have again started to show interest in hydraulic mosaics as a high quality, beautiful and exclusive decorative feature compared with industrial products.

Tiles designed by J, Pascó in 1913 for the E. F. Escofet & Company Catalogue / Disseny de J. Pascó, 1913. Catàleg de la casa E. F. Escofet & Cia.

Floor design by Tomàs Moragas, also carried out by Escofet, Teulera & Co. for Casa Navarro

Disseny de paviment de Tomàs Moragas, també realitzat per Escofet, Teulera i Cia. per a la Casa Navarro

© 20

06 P

epin

van

Roo

jen

Anto

nio

José

Cas

tano

ga ©

Cas

a M

useo

de

Nov

elda

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

28 a fons

resta de cambres s'emprava només un fons. En cambres de dimensions reduïdes o formes irregulars es recomanava la supressió de la sanefa perquè semblava que les empetitís encara més o n'accentués les irregularitats.

Amb el boom de la construcció en els anys seixanta del segle XX, la demanda de materials de menys qualitat i, per tant, la desaparició de dibuixos i la reducció de colors, el mosaic hidràulic es troba en declivi. La forta demanda obligava a lliurar els materials al més aviat possible

sense parar massa esment a la qualitat. Va començar a utilitzar-se un nou paviment, el terratzo, que s'assecava més ràpidament, era més fàcil de col·locar i on qualsevol desperfecte es rebaixava o es polia sense dificultats. Finalment, el mosaic hidràulic va caure en desús fins a desaparèixer pràcticament en la dècada següent. Afortunadament, en els darrers anys alguns constructors i interioristes s'han tornat a interessar pel mosaic hidràulic com a element decoratiu de qualitat, de gran bellesa i exclusiu enfront dels productes industrials.

Above, individual tiles of one same design; below, tiles joined to complete the design of the pavement; next page, example of the design applied in the foyer of Can Pahissa (by Josep M. Miró Guibernau, 1911-1929) in the Catalan town of Vilanova i la Geltrú

A dalt, rajoles individuals d’un mateix disseny; a sota, rajoles juntes per completar el disseny del paviment; pàgina següent, exemple d’aplicació del disseny al vestíbul de Can Pahissa (Josep M. Miró Guibernau, 1911-1929), a Vilanova i la Geltrú

© 20

06 P

epin

van

Roo

jen

© Pe

re P

ascu

al y

Ros

ina

Ram

írez

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

aniversari30

Nestan TatarashviliArquitecta i cap del Grup per a la Preservació del Modernisme de Geòrgia, Tbilisi

La Casa del Poble de Tbilisi va ser construïda el 1907 pels germans Levan, Stephane, Petre i Iacob Zubalashvili per honorar la memòria de llur pare, Konstantine. Qualsevol nació o país respectaria i se sentiria orgullós de les contribucions socials i filantròpiques de la família Zubalashvili. Les seves obres, tant al seu país d'origen com als països on van treballar o van viure durant llargs

períodes, són d'un valor incalculable. Cal esmentar en particular les seves realitzacions a Rússia i a França. Com a experts en art i grans col·leccionistes posseïen una rica col·lecció d'objectes d'art i quadres, que gentilment van cedir als museus dels països esmentats. De les seves col·leccions se'n conserven icones, porcellanes i quadres als museus de

La Casa del Poble Konstantine Zubalashvili

The former People's House, now the Kote Marjanishvili Theatre, in 2007, and the original People's House in 1909. View from the south

L'antiga Casa del Poble, actualment Teatre Kote Marjanishvili, el 2007, i la Casa del Poble original, el 1909. Vista des del sud

La restauració de l’edificino ha estat la correcta

l'Estat rus, al Kuskovo, al Pushkin, al Kremlin i a la catadral Vasili Blazeni. Avui, 581 obres mestres de Degas,

Cézanne, Matisse, Monet, Picasso, Rodin i d'altres de la col·lecció de Zubalashvili es troben al Louvre.

A banda de la Casa del Poble, a Geòrgia hi van construir cinc esglésies catòliques i un hospital infantil, van col·laborar en la construcció dels edificis de la Universitat i del Conservatori, i van obrir les tres primeres cantines i llars per als pobres. Van enviar molts joves de talent a estudiar a les millors universitats del món.

© N

. Tat

aras

hvili

© M

useu

m o

f Art

of G

eorg

ia

jubilee 31The Konstantine Zubalashvili

People's House

Nestan TatarashviliArchitect and Head of the Georgian Art Nouveau Preservation Group, Tbilisi

The People's House in Tbilisi was built in 1907 by the brothers Levan, Stephane, Petre and Iacob Zubalashvili to honour the memory of their father, Konstantine. Any nation would respect and take pride in the Zubalashvili family's contributions to society and philanthropy. Their works, not only in their homeland, but also in

other countries in which they long worked and lived, were invaluable. Especially important were their activities in Russia and France. Art experts and great collectors, they possessed a rich collection of objets d'art and paintings, which they left to museums in the above-mentioned countries. Icons, china and

Portrait of Konstantine Zubalashvili toward the end of the 19th. century

Retrat de Konstantine Zubalashvil cap al final del segle XIX

They failed to restore the building properly

paintings from their collection today are preserved in the Russian State, Kuskovo and Pushkin museums, the Kremlin and Vasili

Blazeni cathedral. Today, 581 masterpieces by Degas, Cézanne, Matisse, Monet, Picasso, Rodin and others of Zubalashvili's collection embellish the Louvre.

Besides the People's House, in Georgia they built five Catholic churches and a children's hospital, contributed much to the construction of the University and Conservatoire buildings, and established the first free canteens and home for the poor. They sent many gifted young people to study in the world's best universities.

Library of the Zubalashvili People's House in 1909 / Biblioteca de la Casa del Poble Zubalashvili el 1909

© M

useu

m o

f Art

of

Geo

rgia

© Z

. Chi

chin

adze

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

Els germans Zubalashvili van convocar un concurs per al disseny de la Casa del Poble i s'hi van presentar 32 arquitectes de l'Imperi rus. Al febrer de 1902, S. Krichinski, un enginyer civil de Sant Petersburg, va ser declarat guanyador. Com molts altres edificis, la Casa del Poble es va construir per als pobres. Era un teatre de preus assequibles amb una biblioteca i una cantina gratuïtes. Abans de la Revolució Russa, era un centre veritablement multicultural en un Tbilisi multinacional, i s'hi podien veure espectacles en onze llengües diferents: georgià, rus, armeni, ucraïnès, yiddish, osset, assiri, àzeri, polonès, alemany i grec. El 1930, sota la Unió Soviètica, la Casa del Poble va esdevenir el II Teatre Estatal, inaugurat el 1928 per un cèlebre director georgià, K. Marjanishvili. Després de la seva mort, el teatre va rebre el seu nom, i encara avui està ubicat a la Casa del Poble.

La Casa del Poble va ser construïda dins l'estil modernista i des d'aleshores ha passat per diverses remodelacions. Ja el 1910, s'hi va afegir una construcció a la part posterior. L'any 1960 i els anys 2003-2006 va tornar a ser objecte de reparacions i de remodelacions.

La diferència entre els benefactors de Geòrgia actuals i els del passat és gran. La millor mostra d'això és la Casa del Poble. La “restauració” de 2003-2006 va ser finançada per un acabalat home de misteriosos negocis amb Rússia, que ha adquirit així una imatge de gran benefactor a Geòrgia. Però l'edifici del seu enorme “palau” ha desfigurat tant la part històrica de Tbilisi que ha posat en perill la seva candidatura per entrar a la llista de Patrimoni Mundial. Però això no l'ha aturat de continuar amb la seva “filantropia” i encarregar l'obra de la Casa del Poble a la seva constructora privada no

qualificada en lloc de posar-la en mans d'experts. Més tard es va comptar amb alguns restauradors per al procés, però, per causa de la seva manca de principis i la seva poca formació, la restauració de l'edifici no ha estat la correcta. Si bé l'edifici va obtenir l'estatus de monument nacional durant l'era soviètica, el 1986, no ha rebut protecció oficial fins ara.

Són tants els casos de danys i destrucció dels edificis modernistes de Geòrgia, que aviat caldrà demanar l'atenció de les organitzacions internacionals. I aquest és, en part, l'objectiu d'aquest article.

© N

. Tat

aras

hvili

Two aspects of the same theatre: above, the present-day Kote Marjanishvili Theatre in 2007; below, the original People's House theatre in 1909

Dos aspectes d'un mateix teatre: a dalt, l'actual Teatre Kote Marjanishvili, el 2007; a baix, el teatre de la Casa del Poble original, el 1909

www.mcs.gov.ge

© M

useu

m o

f Art

of G

eorg

ia

© M

useu

m o

f Art

of G

eorg

ia

www.mcs.gov.ge

jubilee 33

The Zubalashvili brothers staged a competition for the design of the People's House and 32 architects of the Russian Empire took part. In February 1902, S Krichinski, a civil engineer from St Petersburg, was declared the winner. Like many other buildings, the People's House was built for the poor. It was a cheap theatre with free library and canteen. Before the Soviet Revolution, it was a truly multicultural centre in multinational Tbilisi and one could attend performances in 11 different languages: Georgian, Russian, Armenian, Ukrainian, Yiddish, Osetian, Assyrian, Ajerbaijani, Polish, German and Greek. In 1930, under the Soviet Union, the People's House became home to the II State Theatre, established in 1928 by a famous Georgian director, K. Marjanishvili. After his death in 1933, the theatre received his name and is still based in the People's House today.

The People's House was built in the Art Nouveau style and has since been renovated several times. As early as 1910, a construction was attached to it at the back. Repairs and further renovation took place in 1960 and 2003-2006.

The difference between benefactors in Georgia today and those of the past is great. The best evidence of this is the People's House. A rich Georgian man with mysterious business dealings in Russia supported the 2003-2006 “restoration” and so has acquired the image of a great benefactor in Georgia. But the building of his huge “palace” so much disfigured Tbilisi's historical district that it endangered the city's candidacy for World Heritage listing. This didn't stop him continuing his “philanthropy" by handing the work on the People's House to his private unqualified building company rather than to appropriate experts. Later, some restorers were engaged in the process but, due to their lack of principles and scanty training, they failed to restore the building properly. Although the building was awarded the status of national monument in the Soviet era, in 1986, it was not protected by the state until now.

There are so many cases of damage and destruction of Art Nouveau buildings in Georgia that we will soon have to bring this to the attention of international organisations. This is in part the aim of this article.

© N

. Tat

aras

hvili

© N

esta

n Ta

tara

shvi

li

Detail of the present-day theatre

Detall del teatre actual

Three images of the former People's House, view from the south-west. Architect S. Krichinski, 1909. From left to right: Sketch by A. Gogiashvili in 1906,

period photo in 1909, and photo of the building in 2007

Tres imatges de l’antiga Casa del Poble vista des del sud-oest. Arquitecte S. Krichinski, 1909. D'esquerra a dreta: esbós d’A. Gogiashvili de 1906, foto d'època el 1909 i foto de l'edifici el 2007

© M

useu

m o

f Art

of G

eorg

ia

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

SINGULAR34

Jérôme PerrinHistoriador de l'art, Vil·la Majorelle, Nancy

Construïda els anys 1901-1902, la Vil·la Majorelle ocupa un lloc molt especial dins la història de l'arquitectura de Nancy. És de fet la primera casa clarament moderna que es va construir en l'estil Art Nouveau. Des de la seva construcció, els plànols, els croquis, fotografies de l'interior i de l'exterior van publicar-se a les revistes de l'època, perquè l'ambiciós programa desenvolupat per

l'arquitecte parisenc Henri Sauvage (1873-1932) es corresponia totalment amb les preocupacions del seu temps: modernitat i simplicitat, funcionalitat i ornamentació, equilibri entre l'arquitectura exterior i la distribució interior. Aquest programa dóna resposta a les necessitats del seu prestigiós client, l'ebenista i decorador Louis Majorelle (1859-1926), un dels principals renovadors de l'art decoratiu francès i vicepresident de l'École de Nancy. Situada al si d'un immens parc, la casa estava destinada a allotjar la família Majorelle i llur personal, així com un taller de pintura per al propietari de la casa.

La Vil·la Majorelle:Una casa construïda per un artista per a un artista

La Vil·la Majorelle constitueix un veritable manifest Art Nouveau i és el resultat d'una harmonia perfecta entre l'arquitecte i el comanditari, així com d'una col·laboració estreta amb la resta d'artistes que hi van intervenir: els parisencs Francis Jourdain (1876-1958), pintor, i Alexandre Bigot (1862-1937), ceramista, així com el pintor i vidrier de Nancy Jacques Gruber (1870-1936). La progressió de l'obra va ser seguida per Lucien Weissenburger

Main façade of Villa Majorelle / Façana principal de la Vil·la Majorelle

(1860-1929). Aquest arquitecte de Nancy, adepte a les idees de l'Art Nouveau, era ja l'autor dels tallers de

Pie

rre

Mig

not

© M

usée

de

l'Eco

le d

e N

ancy

La Vil·la Majorelle és la primera casa que es va construir en l’estil Art Nouveau a Nancy

producció Majorelle ubicats prop de la propietat. A l'interior de la vil·la, cada cambra posseïa una atmosfera pròpia: el vestíbul d'entrada, el buc de l'escala, el menjador, el saló, la terrassa, el dormitori i fins i tot el vestidor estaven decorats amb una vegetació temàtica omnipresent, que feia entrar la natura dins els espais de la vida íntima i atorgava a cada espai el seu propi “paisatge”.

SINGULAR 35

Jérôme PerrinArt historian, Villa Majorelle, Nancy

Period photograph of Louis Majorelle and his wife, Jeanne Kretz, at the stairs of the main entrance

Imatge d'època de Louis Majorelle i la seva dona, Jeanne Kretz, a l'escala de l'entrada principal

Built in 1901-1902, Villa Majorelle has a unique place in Nancy's architectural history. Indeed, it was the first decidedly modern house built here in the Art Nouveau style. The ambitious project by the Parisian architect Henri Sauvage (1873-1932) reflected the thinking of the day in such a fashion that the

house's plans, drawings and photos of the inside and exterior featured in contemporary reviews from the moment it was built. That thinking revolved around modernity, functionality and ornament, and the balance between external architecture and internal distribution. The project met the needs of its prestigious customer, the cabinetmaker and decorator Louis Majorelle (1859-1926), one of the principal innovators of the French decorative arts and vice-president of the École de Nancy (Nancy School). Located at the heart of a vast park, the house was designed to provide lodgings for the Majorelle family and their domestic staff, as well as a painting studio for its master.

A veritable Art Nouveau manifesto, Villa Majorelle was the fruit of a perfect understanding between the architect and his client, as well as of a close working relationship with the other people involved: the Parisian painter Francis Jourdain (1876-1958)

Villa Majorelle:A House Built by an Artist for an Artist

and ceramicist Alexandre Bigot (1862-1937), along with the Nancy-based painter and

Villa Majorelle was the first house built in the Art Nouveau style in Nancy

glassmaker Jacques Gruber (1870-1936). On the ground, Lucien Weissenburger (1860-1929) oversaw the work in progress. This Nancy architect, an Art Nouveau enthusiast, had created Majorelle's production workshops near the property. Inside the villa, each room had its own atmosphere: the entrance hall, the stairwell, the dining room, the lounge area, the terrace, bedroom and walk-in wardrobe were adorned with an omnipresent vegetation theme. This brought nature into these private spaces and lent each area its own “landscape”.

The “Wheat, Rich Model” dining room, which appeared from 1904 in Majorelle's catalogues, demonstrates decorative harmony and the strong link that united all the arts at the beginning of the 20th century: the fireplace in flambé sandstone by Bigot, stained glass windows by Gruber, paintings by Jourdain, furniture and panelling by Majorelle. All these elements are in place today and constitute a high point of a visit to Villa Majorelle. The lounge room was equally celebrated in the press and appeared in Majorelle's sales catalogues to promote the “Pine Cone” lounge room. Alongside the mass-produced furniture (chairs, armchairs, window seats), there were several one-off or limited edition items, such as the grand fireplace adorned with Japanese-style stained

Albu

m J

acqu

es M

ajor

elle

© M

usée

de

l'Eco

le d

e N

ancy

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

SINGULAR36

Reproduït a partir de 1904 als catàlegs de Majorelle, el menjador “Els blats, model ric” dóna testimoni de l'harmonia de la decoració i del fort vincle que unia totes les arts a començament del segle XX: llar de foc de gres flamejat de Bigot, vitralls de Gruber, pintures de Jourdain, mobiliari i fusteria de Majorelle. Tots aquests elements es troben encara avui al seu lloc i contribueixen a fer de la sala menjador un dels plats forts de la visita a la Vil·la Majorelle. El saló ha conegut un èxit editorial similar. També ha estat reproduït als catàlegs de venda de Majorelle per promocionar el saló “Pinya”. Al costat del mobiliari de sèrie (cadires, butaques, tamboret), s'hi trobaven algunes obres úniques o de petites sèries com la gran llar de foc decorada amb un vitrall japonitzant de Gruber, una tauleta i un piano amb marqueteria, així com diversos llums de bronze i vidre realitzats amb la col·laboració de la fàbrica Daum. Al primer pis, el dormitori del matrimoni reflectia una concepció diferent de la producció de Majorelle. Aquest conjunt, que actualment es pot veure al museu de l'École de Nancy, no sembla que hagi estat objecte de cap altra edició. A més, la natura present a tots els altres llocs com a ornamentació, no subsisteix en aquesta cambra més que en motius abstractes de corbes, contracorbes i línies entrellaçades. Havent estat un lloc de vida, abans d'esdevenir un patrimoni carregat d'història la casa sencera reflectia el saber fer de l'artista decorador així com el gust del propietari pels objectes moderns i artístics.

El 1931, la propietat Majorelle es va dividir en 25 parcel·les habitables i la casa va ser comprada per l'Estat francès per allotjar-hi una administració. Catalogada com a Monument Històric el 1996, la vil·la es va obrir al públic l'any següent. Encara avui dóna testimoni, tant pel que fa a l'arquitectura exterior com a la decoració interior, de la noció d'unitat de l'art que van preconitzar nombrosos artistes de l'Art Nouveau. Propietat de la Vila de Nancy des de 2003, té pendent una futura rehabilitació.

© M

usée

de

l'Eco

le d

e N

ancy

, pho

to P

ierr

e M

igno

t

www.ecole-de-nancy.com

Pie

rre

Mig

not

© M

usée

de

l'Eco

le d

e N

ancy

View of the main entrance leading into the hall

Vista de l'entrada principal cap al vestíbul

Staircase, with stained glass by Jacques Gruber and book cabinet by Louis Majorelle himself

Caixa d'escala, amb vitrall de Jacques Gruber i moble biblioteca del mateix Louis Majorelle

Fireplace by Alexandre Bigot, and stained-glass windows by Jacques Gruber

Xemeneia d'Alexandre Bigot i vitralls de Jacques Gruber

© M

usée

de

l'Eco

le d

e N

ancy

, pho

to P

ierr

e M

igno

t

SINGULAR 37

glass by Gruber, an inlaid sideboard and piano, as well as several bronze and glass light fittings done in collaboration with the Daum factory. On the first floor, the couple's bedroom reflects a different concept from that of Majorelle. This ensemble, now on show in the Musée de l'École de Nancy, appears not to have been repeated. Similarly, the decorative element of nature present throughout the rest of the building appears in this room only in the form of abstract motifs of curves, counter-curves and intertwined lines. A living place before becoming a history-laden piece of national heritage, the entire house reflects the savoir faire of the decorative artist as much as the taste of the home's owner for modern and artistic objects.

In 1931, the Majorelle property was divided into 25 parcels of building land and the French state bought the house for use as an administrative seat. Declared an historic monument in 1996, the villa was opened to the public the year after. In its external architecture as in its interior decoration, it is an expression of the idea of artistic unity that numerous Art Nouveau artists favoured. The city of Nancy has owned the property since 2003 and plans to renovate it.

© M

usée

de

l'Eco

le d

e N

ancy

www.ecole-de-nancy.com“Wheat, Rich Model” dining room by Louis Majorelle, with paintings by Francis Jourdain

Menjador “Els blats, model ric” de Louis Majorelle, amb pintures de Francis Jourdain

Pie

rre

Mig

not

© M

usée

de

l'Eco

le d

e N

ancy

“Pine Cone” lounge of Villa Majorelle, published in Louis Majorell’s catalogue, c1905 / Saló “Pinya” de la Vil·la Majorelle, fotografia publicada al catàleg de Louis Majorelle, ca. 1905

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

protagonistes38Ernesto Basile:

A la recerca d'un "ordre modern"

ASicília, l'estil modernista troba la seva expressió concreta en l'arquitecte Ernesto Basile (1857-1932), que, sense perdre les influències culturals de caire internacional, va dotar aquest estil d'un fort gir regional. Els seus treballs primerencs, amb tot, van estar clarament marcats per l'eclecticisme i va ser justament de l'assimilació

de les lliçons de la cultura vuitcentista, personificada en el seu pare, l'arquitecte G. B. Filippo, d'on va sorgir la seva voluntat de canvi.

Nascut a Palerm l'any 1857, va estudiar amb el seu pare. Després d'una estada a Roma (1882-1891), durant la qual va exercir de professor i d'escriptor, va retornar a la seva vila natal i va succeir el seu pare en la càtedra d'Arquitectura Tècnica a la Regia Scuola di Applicazione per gli Ingegneri ed Architetti (Escola Reial d'Aplicacions per a Enginyers i Arquitectes) de la Universitat de Palerm.

La seva ciutat travessava en aquella època un període de grans canvis urbans que li conferirien una nova imatge de més prestigi. De fet, el 1892 Palerm acolliria, en una zona de nova construcció, la IV Exposició Internacional, i Basile ja treballava en el disseny de pavellons des del 1888.

Durant la dècada de 1890 es va concentrar en la modernització de diverses mansions nobles (Palau Francavilla, Palau Chiaramonte-Bordonaro), encàrrecs que rebia de ciutadans acabalats de Palerm. La seva feina més notable va ser l'acabament, el 1897, del projecte del teatre Massimo Vittorio Emanuele II de Palerm, que havia iniciat el seu pare. Aquest projecte, juntament amb un viatge que va realitzar l'any 1898 a Viena, bressol del nou moviment del Secessionstil, va significar l'abandó d'una fase experimental en el marc de la cultura romàntica i acadèmica, amb la qual sembla que va mantenir una relació de sintonia crítica, i el pas a la reivindicació d'un model autòcton en nom d'aquells vents de canvi que aleshores bufaven també a Sicília.

Raffaella GiamportoneArquitecta, Palerm

“Aquell vigorós impuls modern vers l'estudi de les formes de la natura s'ha de manifestar de manera espontània en tota aquella part del simbòlic que és ornamentació sobreposada a l'organisme”

Ernesto Basile, 1882: Architettura: dei suoi principi e del suo rinnovamento

General view of Villa Chiaramonte Bordonaro, one of Ernesto Basile's early works (1893-1896)

Vista general de la Vil·la Chiaramonte Bordonaro, una de les obres primerenques d'Ernesto Basile (1893-1896)©

Raff

aella

Gia

mpo

rton

e

limelightErnesto Basile:

The Quest for a "Modern Order"

39

In Sicily, the Art Nouveau style finds concrete expression in the architect Ernesto Basile (1857-1932), who, although subject to international influences, gave the style a strong regional twist. His early work, however, was clearly marked by eclecticism and it was precisely in the assimilation of

the lessons of 19th century culture, personified in his father, the architect G. B. Filippo, that his desire for change emerged.

Born in Palermo in 1857, he studied under his father. After a stay in Rome (1882-1891), during which his time was spent as lecturer and writer, he returned to his home town and succeeded his father as Professor of Technical Architecture at the Royal School of Application for Engineers and Architects at the University of Palermo.

His city at that time was going through a period of great urban change that would lend it a new and high-flown image. Indeed, in 1892 Palermo would host, in a newly built part of the city, the Fourth International Exhibition and Basile was already working on pavilion designs from 1888.

During the 1890s, he concentrated on modernising several noble mansions (Palazzo Francavilla, Palazzo Chiaramonte-Bordonaro), commissions received from wealthy private citizens in Palermo. His most significant work, however, was the completion in 1897 of Palermo's Massimo Vittorio Emanuele II Theatre, which his father had begun. This project, along with a trip in 1898 to Vienna, cradle of the new Secession movement, represented the abandonment of an experimental phase in the framework of romantic and academic culture to

Raffaella GiamportoneArchitect, Palermo

“That strong, modern impulse to study nature's forms must show itself spontaneously in all that part of the symbolic that is ornament placed over the organism”

Ernesto Basile, 1882: Architettura: dei suoi principi e del suo rinnovamento

Period photograph of the library of Palazzo Francavilla (1899)

Foto d'època de la biblioteca del Palazzo Francavilla (1899)

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

protagonistes40

De fet, al tombant del segle XIX al XX, gràcies a les activitats d'alguns empresaris amb visió de futur que invertiren en l'illa, com les famílies angleses Ingham i Whitaker, però sobretot els Florio, una de les famílies més acabalades de Palerm i que formava part de la burgesia emprenedora emergent, Sicília va experimentar un període de gran intensitat i agitació, i va esdevenir un centre important d'iniciatives culturals.

Després de 1898, per a Basile va començar una fase que el duria a assolir els seus èxits més importants en el disseny. La seva sensibilitat i el seu sentit de pertinença a Sicília el van mantenir lligat a les tradicions de l'illa, vinculades amb el gòtic català. I així, els codis propis del moviment modernista provinents de més enllà dels Alps van ser dotats d'un regust regional.

Amb aquesta combinació ideològica i estètica, es va embarcar en els encàrrecs més exigents: Vil·la Igea, Villino Vincenzo Florio, el segon Palau Utveggio, una sèrie de peces funeràries fetes en els cementiris monumentals de Palerm del Santo Spirito i Santa Maria di Gesù. En aquesta ona renovadora, el van ajudar un grup d'artistes, escultors i pintors que van treballar plegats amb el sol objectiu d'assolir l'obra d'art total, la Gesamtkunstwerk que caracteritzava el Modernisme.

Va ser en aquests anys centrals de l'activitat de Basile quan, a través de la col·laboració amb empreses de Palerm (com la fàbrica de mobles Carlo Golia & C. Ducrot) dedicades tant a la producció artesanal com a la industrial, va néixer una aliança entre l'art i l'empresa que va esdevenir un segell de la cultura del disseny en els anys següents.

El paper de la família Florio com a client va ser essencial per a aquest programa de renovació, que atorgaria a la seva fortuna una forma, una substància artística, una imatge i visibilitat.

El segle XX va començar per a Basile amb el que els crítics han anomenat la seva fase de “Modernisme regionalista”, en què l'element local pren un lloc cada vegada més destacat. El Villino Fassini, el Villino Basile i el Villino Monroy (tots ells enderrocats) són perles del cicle anomenat “vil·les blanques”, desenvolupat durant els anys 1903 i 1904. Combinant un sistema arquitectònic lligat al confort amb un estil mediterrani comú a la tradició costera ibèrica i islàmica, va crear unes obres arquitectòniques ben allunyades de la plasticitat decorativa típica dels codis eclèctics dels seus primers anys.

Chiosco Ribaudo at Castelnuovo square in Palermo (1916)

Chiosco Ribaudo a la plaça Castelnuovo de Palerm (1916)

Two aspects of the Hall of Mirrors of Basile's Grand Hotel Villa Igiea in Palermo (1899-1900). Left, frescoes by Ettore De Maria Bergler; right, detail of windows

Dos aspectes de la Sala dels Miralls del Grand Hotel Villa Igiea de Basile a Palerm (1899-1900). Esquerra, fresc d'Ettore De Maria Bergler; dreta, detall dels finestrals

© Ra

ffae

lla G

iam

port

one

© Fr

ance

so A

men

dola

gine

© Ra

ffae

lla G

iam

port

one

limelight 41

which he had appeared to be critically close. Instead, he now pushed for a local model for those winds of change that by then were blowing in Sicily too.

Indeed, around the turn of the 20th century, thanks to the doings of far-sighted businessmen investing in the island, like the English Ingham and Whitaker families but above all the Florios, one of Palermo's wealthiest families and part of a rising business class, Sicily experienced a period of great intensity and ferment, becoming a busy centre of cultural initiatives. After 1898, a phase began for Basile that would lead to his greatest design results. His sensitivity and sense of identity with Sicily kept him attached to the island's traditions, linked to Catalan Gothic. Thus the design codes coming from beyond the Alps were given a regional flavour.

With this ideological and aesthetic combination, he embarked on his most demanding commissions: Villa Igea, Villino Vincenzo Florio, the second Palazzo Utveggio, a group of funerary pieces done in the monumental Palermo cemeteries of Santo Spirito and Santa Maria di Gesù. In this wave of renewal, he was helped by a group of artists, sculptors and painters who together cooperated with the sole aim of reaching the complete work of art, the Gesamtkunstwerk that typified Art Nouveau.

It was in these central years of Basile's activity that, through cooperation with Palermo companies (such as the Carlo Golia & C.

Ducrot cabinetmakers) that were committed to both handcrafts and industrial production, an alliance between art and business was born that would become a hallmark of project culture in the coming years.

The role of the Florio family as client was fundamental in this programme of renewal, which would give their fortune shape, artistic substance, an image and visibility.

The 20th century began for Basile with what critics have called his "regionalist Art Nouveau" phase, in which the local element takes an increasingly important place. Villino Fassini (since demolished), Villino Basile and Villino Monroy (demolished) are pearls in the cycle of the so-called "white villas", carried out between 1903 and 1904. Combining an architectural system aimed at living comfort with a basic Mediterranean style having common roots in Spanish and Muslim coastal tradition, he came up with architectural works far removed from the decorative plasticity typical of the eclectic codes of his early years.

The consequences of this revisionism, which led him to codify a "modern order", become concrete in the projects for the expansion of the Chamber of Deputies at Montecitorio (Rome, 1904) and the new Palermo seat of the Cassa Centrale di Risparmio

Detail of a balcony of Villino Basile (1903-1906) in Palermo

Detall d'un balcó del Villino Basile (1903-1906) a Palerm

Basile built the chapel of the Lanza di Scalea family (“Capella Gentilizia”) in the Santa Maria di Gesù cemetery of Palermo in 1900-1901

Basile va construir la capella de la família Lanza di Scalea al cementiri de Santa Maria di Gesù de Palerm entre 1900 i 1901

© Ra

ffae

lla G

iam

port

one

© Ra

ffae

lla G

iam

port

one

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

protagonistes42

Les conseqüències d'aquest revisionisme, que el van dur a codificar un “ordre modern”, es concreten en els projectes per a l'ampliació de la Cambra de Diputats de Montecitorio (Roma, 1904) i la nova seu a Palerm del banc Cassa Centrale di Risparmio (1907-1912). És ara quan, amb unes idees consolidades, sorgeixen projectes dictats per una esquematització segura acord amb les categories tipològiques: arquitectura d'oci, com la caseta de tir Florio i la sala Biondo, ambdues a Palerm; seus d'empreses privades, com el Palazzo delle Assicurazione Generali Venezia, també a Palerm, o la casa de la vila de Reggio Calabria.

Va situar-se en la cúspide de la fama i la creativitat i va ser un dels pocs exponents de l'estil modernista a Itàlia actiu tant en l'àmbit acadèmic com en el professional. Un exemple clau d'aquesta maduresa intel·lectual és el projecte per al quiosc Ribaudo a la plaça Castelnuovo de Palerm (1916). Representa el pas d'una fase marcada per un ús moderat dels codis, perfeccionat en els anys anteriors, vers un llenguatge que tendia gairebé al protoracionalisme.

Un ordre similar es reflecteix en els projectes dels anys 1920, entre ells l'edifici d'habitatges Rutelli, l'església de Santa Rosalia, el Villino Gregorietti a Mondello i la porxada que envolta el Monument als Caiguts en la Gran Guerra, tots ells a Palerm, en els quals trobem els elements d'una maduresa que acabaria donant lloc a una repetició tipològica esgotada.

Aquest “debilitament” final del seu llenguatge arquitectònic no resta valor en absolut a la continuïtat de la seva experiència, que testimonia l'afirmació del “nou estil” que propugnava la cultura modernista.

Chiosco Ribaudo at Giuseppe Verdi square in Palermo, built by Basile in 1894

Chiosco Ribaudo de la plaça Giuseppe Verdi de Palerm, fet per Basile el 1894

Elevation for the project of Villino Vincenzo Florio, 1902-1905

Alçat per al projecte del Villino Vincenzo Florio, 1902-1905

www.isartebasile.it

© Ra

ffae

lla G

iam

port

one

© El

iana

Mau

ro, E

ttor

e Se

ssa

limelight 43

www.isartebasile.it

bank (1907- 1912). It is now that, with his thinking consolidated, projects emerge dictated by an assured planning according to types: leisure architecture, as in the Florio Shooting Stand and the Biondo Kursaal (both in Palermo), private company headquarters, such as the Palazzo delle Assicurazione Generali Venezia (Palermo), or the Town Hall of Reggio Calabria.

He found himself at the high point of his fame and thinking and was one of the few professionally and academically active exponents of the Art Nouveau style in Italy. A key example of this intellectual maturity is the project for the Ribaudo kiosk in Piazza Castelnuovo in Palermo (1916). It marks the passage from a phase marked by a measured use of codes refined in earlier years and an architectural language tending almost to proto-rationalism.

A similar order is reflected in 1920s projects, among them the Palazzo Rutelli block of rental flats, the Santa Rosalia Church, the Villino Gregorietti at Mondello and the fencing colonnade of the Monument to the Fallen in the Great War, all in Palermo. They carry in them elements of a maturity that would eventually lead to a tiresome typological repetition.

This final "giving way" of his architectural language doesn't detract anything from the continuity of his experience, which is a testament to the affirmation of the "new style" advocated by Art Nouveau culture.

Fountain of the Villino Gregorietti (1924) in Mondello

Font del Villino Gregorietti (1924) a Mondello

Memorial to the Fallen in the Great War (1914-1918), which Basile erected in Palermo in 1931 / Monument als caiguts en la Gran Guerra (1914-1918) que Basile va erigir a Palerm el 1931

© Ra

ffae

lla G

iam

port

one

© Ra

ffae

lla G

iam

port

one

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

Conservació i Accessibilitat, d’un total de 11,7 milions d’euros. En la sol·licitud, l’escola reconeixia les seves responsabilitats vers la custòdia de l’edifici, i un dels elements claus del projecte és la reparació i la conservació dels interiors històrics de l’edifici alhora que s’incrementa, tot i que amb un cert control, l’accés públic.

El projecte proposa destinar part de l’espai a una exposició permanent del mobiliari de Mackintosh, un petit espai d’exposició per mostrar material d’altres arxius i col·leccions de l’escola, la reubicació del Mackintosh Research Centre (juntament amb unes instal·lacions de magatzem amb control ambiental) i una nova botiga Mackintosh –tot plegat al soterrani de

EL

LLIB

RE seu punt àlgid amb el Modernisme, a les primeries del segle XX.

Barcelona Tile Designs presenta una col·lecció acolorida de dissenys curosament restaurats i digitalitzats. S’hi troben rajoles soltes així com models complerts i orles. Amb els arxius del CD és possible crear dissenys de tot tipus i mida, un mitjà molt interessant tant per a dissenyadors professionals com aficionats.

el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre

En entrar en un bar o restaurant de Barcelona teniu moltes possibilitats de descobrir-hi un terra de rajoles amb un esplèndid disseny. A finals del segle XIX va fer-se possible la reproducció en massa de rajoles de dissenys complexos, i aquestes van esdevenir un tret comú als interiors dels edificis de les ciutats de la Mediterrània. A Barcelona, el disseny d’aquestes rajoles va tenir el

THE PEPIN PRESS BV, AMSTERDAM

200 pàg., 15,5 x 15,5 cm, il·lustracions en color.Text en català, castellà, anglès, francès, alemany, italià, japonès i xinès. Disponible en tapa dura, inclou CD / 17,50 €

Per a més informació: www.pepinpress.com

L'Escola d'Art de Glasgow, dissenyada per Charles Rennie Mackintosh (1897-1909), ha estat una institució d’ensenyament durant més de 100 anys i gaudeix d’un reconeixement internacional. Amb tot, a l’inici del segle XXI s’enfronta al repte de mantenir l’important patrimoni arquitectònic alhora que té en compte les necessitats futures com a escola –un repte que esdevé encara més difícil a mesura que es desdibuixa la frontera entre una escola d’art en funcionament i una atracció patrimonial accessible al públic.

Per tal d’ajudar l’escola a assolir aquest paper multifuncional, el Fons de Loteria per al Patrimoni del Regne Unit va premiar recentment l’escola amb 6,5 milions d’euros pel seu Projecte Mackintosh de

El Projecte Mackintosh de Conservació i Accessibilitat per a la Glasgow School of Art

INICIATIVESPeter TrowlesCurador Mackintosh a la Glasgow School of Art

www.gsa.ac.uk

HERNÁNDEZ NAVARRO, Mario Arturo, 2006 / Barcelona Tile Designs /

© Th

e G

lasg

ow S

choo

l of A

rt

Painting studio of The Glasgow School of Art / Estudi de pintura de l'Escola d'Art de Glasgow

44

l’edifici actual. També s’ha reservat una part dels fons per fer front a la conservació física de gran part del material d’exposició abans de tornar-lo a exhibir a les noves galeries. A més, l’escola té la intenció de millorar les visites a través de la creació d’un nou centre d’interpretació al davant de l’edifici.

El Projecte Mackintosh de Conservació i Accessibilitat és certament ambiciós i una de les tasques més difícils serà posar en marxa totes aquestes iniciatives sense haver de tancar l’edifici. Els treballs a l’edifici Mackintosh varen començar el juliol de 2007 i està previst que s’acabin a finals de 2009. El nou centre d’interpretació s’inaugurarà poc després.

© Th

e G

lasg

ow S

choo

l of A

rt

East staircase of the School

Buc de l'escala est de l'Escola

ENDEAVOURS

THE B

OO

K

the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book

Walk into a bar or restaurant in Barcelona and chances are that you will encounter a beautiful tile pattern on the floor. In the late 19th century, mass reproduction of intricately designed floor tiles became possible, and they became a common feature in the interiors of buildings in cities all around the Mediterranean. In Barcelona, the design of such tiles reached its peak in the age of

Modernisme, the Catalan variety of Art Nouveau, in the early 20th century. Barcelona Tile Designs features a colourful collection of carefully restored and digitised designs. Both single tiles and whole patterns and borders are shown, and the files on the CD make it possible to create designs in any shape and size. A great resource for design professionals and hobbyists alike.

The Glasgow School of Art’s Mackintosh Conservation and Access Project

Peter TrowlesMackintosh Curator of The Glasgow School of Art

The Glasgow School of Art, designed by Charles Rennie Mackintosh (1897-1909), is internationally recognised and has been a successful teaching institution for more than 100 years. As it enters the 21st century, it is faced with the challenge of maintaining its important architectural heritage alongside its future needs as a working school – a challenge made all the more difficult as the boundaries between functioning art school and publicly accessible heritage attraction become increasingly blurred.

To help achieve this multi-functional role, the UK’s Heritage Lottery Fund recently awarded the school €6.5 million for its Mackintosh Conservation and Access project,

www.gsa.ac.uk

THE PEPIN PRESS BV, AMSTERDAM200pp, 15.5x15.5cm, colour illustrations.

Text in Catalan, Spanish, English, French, German, Italian, Japanese and Chinese. Available in hardback. CD included / €17.50Further information at: www.pepinpress.com

HERNÁNDEZ NAVARRO, Mario Arturo, 2006 / Barcelona Tile Designs /

which totals €11.7m. In its application, the School recognised its responsibilities for the custodianship of the building and a key element of the project is the repair and conservation of its historic interiors while increasing, albeit in controlled fashion, public access.

The project proposes to allocate space for a new permanent exhibition of Mackintosh furniture, a small exhibition space for the display of material from the school’s other archives and collections, a relocated Mackintosh Research Centre (with environmentally controlled storage facilities) and a new Mackintosh Shop – all in the basement of the existing Mackintosh

© T

& R

Ann

an, G

lasg

ow

Drawing class of the School c1900 / Classe de dibuix a l'Escola, ca.1900

45

Building. Money has been set aside for the physical conservation of much of the exhibition material prior to its redisplay in the new galleries. The school also intends to offer an enhanced visitor experience by creating a new interpretation centre directly across from the Mackintosh Building.

The Mackintosh Conservation and Access project is ambitious and one of the most challenging tasks will be to implement these developments without closing the building altogether. Work on the Mackintosh Building started in July 2007 and should be completed by the end of 2009; the new interpretation centre will open shortly thereafter.

West façade of The Glasgow School of Art

Façana oest de l'Escola d'Art de Glasgow©

The

Gla

sgow

Sch

ool o

f Art

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

considerats un dels exemples més destacats del vitrall modernista català. Aquests vitralls es troben actualment en col·lecció particular, però s’estan fent tràmits per poder-los adquirir i incorporar a l’edifici que, un cop restaurat, acollirà el Museu d’Art de Cerdanyola, amb vàries seccions dedicades al Modernisme.

46 INICIATIVES

Entre finals del segle XIX i principis del XX, Cerdanyola era un elegant poble d’estiueig de la burgesia barcelonina. S’hi van edificar molts xalets projectats per coneguts arquitectes catalans. A partir de 1960, la transformació de la vila en una població del cinturó industrial de Barcelona va provocar la pèrdua d’una part important d’aquest ric patrimoni arquitectònic. D’uns anys ençà, però, s’està recuperant el que resta encara en peus.

El 1894 l’arquitecte Gaietà Buïgas, autor del monument a Colom a Barcelona, va construir el casino de Cerdanyola amb teatre, sala de billar i cafè. Cap al 1910, el comerciant Evarist López va adquirir l’edifici i el va convertir en la seva torre d’estiueig. L’autor de la reforma va ser l’arquitecte municipal Eduard Maria Balcells, nebot de Buïgas i un dels millors representants del darrer Modernisme. Balcells va afegir decoracions a la façana i va projectar la tanca d’influència centreeuropea. El 1961 l’edifici es va convertir en els laboratoris farmacèutics Domènech, i des

Josep Maria Romero MartínezTècnic de Patrimoni Cultural, Ajuntament de Cerdanyola

www.cerdanyola.cat/cultura

d’aleshores es coneix amb el nom popular de Can Domènech. Es van mantenir alguns elements originals però es va transformar l’interior amb un segon pis i diferents cossos industrials adossats. A la dècada de 1990, l’edifici va passar a propietat municipal i el 1999 es va plantejar l’enderroc. Després d’una campanya popular, es va salvar i es va incloure al Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de Cerdanyola. Finalment, el maig de 2006 es van iniciar les obres de restauració, sota la direcció de l’arquitecte Víctor Argentí.

La localització d’unes fotografies fetes just abans de la reforma de 1961 va ser el punt de partida del projecte de restauració que tenia com a objectiu recuperar l’aspecte de l’edifici a principis del segle XX. El repicat de la façana va descobrir la decoració modernista que es creia desapareguda i, a partir dels elements conservats, es van reproduir les parts malmeses. Sota la marquesina de ferro, Balcells havia situat tres grans vitralls, coneguts com les Dames de Cerdanyola que estan

El casino de Cerdanyola recuperat

State of the building known as Can Domènech before restoration

Estat de l'edifici, conegut com a Can Domènech, abans de la restauració

© Jo

sé R

odríg

uez

Urb

ano

Anne-Sophie RiffaudRéseau Art Nouveau Network, Brussel·les

Els mecenes del Modernisme revisats a Nancy

La cinquena conferència Laboratori Històric organitzada pel Réseau Art Noueau Network va tractar un tema poc conegut i poques vegades abordat: “Els mecenes del Modernisme”. Aquesta conferència formava part d’un projecte europeu de tres anys de durada que du per títol “Modernisme i Societat” i que pretén examinar les relacions del Modernisme amb la societat del 1900 i amb l’actualitat.

Fins ara, el tema “Modernisme i Societat” s’ha tractat des de diferents perspectives en els Laboratoris Històrics de la xarxa. Per exemple, la IV conferència a Cernobbio, Como, del maig de 2007 destacava la dimensió urbana del Modernisme i la seva relació amb la natura, mentre que a la conferència de Brussel·les de l’octubre de 2005, “El modernisme a les exposicions universals”, va posar l'accent en els intercanvis culturals que tenien lloc a Europa i enllà de les seves fronteres. En la conferència “La salut física i mental”, que se celebrarà a Bad Nauheim el 16 de maig de 2008, s’examinarà amb detall la qüestió del benestar, a través de l’estudi d’edificis com hospitals, centres d’esport i balnearis, així com l’estudi de la roba, especialment dels revolucionaris vestits

ampul·losos dissenyats a l’època. Comptant amb totes aquestes experiències,

la conferència sobre “Els mecenes del Modernisme” es va endinsar en els aspectes professionals i culturals de la societat del tombant de segle. A partir d’un variat programa que incloïa els col·leccionistes, els encàrrecs privats i públics, les empresàries, el patrocini d’artistes, vàrem descobrir l’obscur món dels mecenes del Modernisme. Els ponents reflectien aquesta voluntat de diversitat: tots ells venien de ciutats

membres de la xarxa, però cadascun amb el seu perfil particular, provinents de l’àmbit museístic, acadèmic, empresarial o de la restauració.

Tots els detalls pràctics sobre les conferències –programa, sumaris, procediments, etc.– poden consultar-se al lloc web del Réseau Art Nouveau Network. Les accions de la xarxa tenen un enfocament obert i s’adrecen a un ampli ventall de públic, que inclou científics, així com aficionats, estudiants, professors o infants.

www.artnouveau-net.eu

© G

iova

nni M

eda

Conference room in the Villa Erba in Cernobbio, Como, during the Fourth History Lab

Sala d'actes de la Vil·la Erba de Cernobbio, Como, durant el IV Laboratori Històric

47ENDEAVOURS

From the late 19th to the beginning of the 20th centuries, the village of Cerdanyola was an elegant summer retreat for Catalan bourgeois. They built many holiday residences, designed by senior Catalan architects. The transformation of the town, from the 1960s on, into part of Barcelona's industrial belt led to the loss of a significant part of this rich architectural heritage. For some years now, however, efforts have been made to save what remains.

In 1894, the architect Gaietà Buïgas, author of the Barcelona Columbus monument, built the Cerdanyola Casino, with theatre, billiards room and café included. Around 1910, a businessman, Evarist López, acquired the building and converted it into his summer residence. The architect behind the renovations was Eduard Maria Balcells, municipal architect, grandson of Buïgas and one of the

The Recovery of the Cerdanyola Casino

Present state of the façade after restoration completed this year

Estat actual de la façana després de la restauració acabada enguany

Josep Maria Romero MartínezHeritage Officer, Cerdanyola City Council

best exponents of late Modernisme. Balcells added decoration to the façade and designed the gate with Central European influences. In 1961, the building was converted into the Domènech pharmaceutical labs and since then has been locally known as Can Domènech. Some of the original elements were kept but the inside was changed with a second floor and several industrial annexes were added. In the 1990s, the town hall took over the building and in 1999 its demolition was considered. After a protest campaign, it was saved and included in Cerdanyola's Special Plan for Architectural and Archaeological Heritage. Finally, restoration work began under the architect Víctor Argentí in May 2006.

The discovery of photos taken just before the 1961 renovation was the starting point for the restoration project, whose aim was to return the building to its original early 20th century state. Work on the façade revealed the Modernista decoration that had been thought lost and, based on the better preserved parts, those elements in poor condition were reproduced. Below the iron porch, Balcells had positioned three big stained glass windows, known as the Ladies of Cerdanyola and

considered one of the finest examples of Modernista glasswork. They are now in a private collection, but steps are being taken to acquire them and return them to the building that, once restored, will become home to Cerdanyola's Art Museum, with several sections devoted to Modernisme.

www.cerdanyola.cat/cultura

© Jo

sé R

odríg

uez

Urb

ano

The fifth colloquium organised by the Réseau Art Nouveau Network dealt with a rather unknown and rarely dealt with topic: “Art Nouveau Patrons”. This History Lab was part of a three-year European project entitled “Art Nouveau and Society”, which aims to shed light on the relationship of Art Nouveau with society in the 1900s and today.

Until now, the “Art Nouveau and Society” topic has been treated in different ways in the network’s History Labs. For example, The fourth History Lab in Cernobbio (Como) in May 2007 underlined the urban dimension of Art Nouveau and its relation with nature, while the one in Brussels in October 2005 depicted society through “World and International Fairs”, emphasizing exchanges of inspiration all over Europe and beyond its borders. The matter of well-being will be discussed in depth at the colloquium “Health in Body and Mind” in Bad Nauheim on May 16th 2008, through the study of buildings like hospitals, sports halls and spas as well as the

Art Nouveau Patrons revisited in Nancy

Anne-Sophie RiffaudRéseau Art Nouveau Network, Brussels

study of clothes, especially the revolutionary large dresses designed at that time.

Enriched by these different experiences, the “Art Nouveau Patrons” colloquia broached professional and cultural aspects of turn-of-the century society. A varied programme including collectors, private and public commissions, business women and sponsoring of artists, helped to unveil the obscure world of Art Nouveau patrons. The speakers reflected this desire for diversity: all came from Network partner cities although

each with his or her own profile, coming from a museum, academic, business or restoration background.

All the practical details of these colloquia – programme, abstracts, proceedings etc.– are available on the network website. The network actions are based on an open-minded approach and are aimed at a broad spectrum of the public, including scientists, as well as amateurs, students, teachers or children.

Presentation on Nancy during the Fifth History Lab, on "Art Nouveau Patrons”

Ponència sobre Nancy durant el V Laboratori Històric sobre "Els mecenes del Modernisme”

© G

alle

ria d

'Art

e M

oder

na d

i Pal

erm

o

www.artnouveau-net.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

48 INICIATIVES

El museu Van Gogh d’Amsterdam va inaugurar el passat 20 de setembre l’exposició “Barcelona 1900”. La mostra, que recull més de dues-centes obres d’art, ens endinsa en la Barcelona dels anys 1880-1909, moment en què la ciutat va experimentar una impressionant transformació no només d’àmbit arquitectònic, sinó també artístic i social, impulsada pel sorgiment de la indústria al voltant de la ciutat, l’enriquiment de la burgesia i la gran influència

Barcelona 1900 des d’Amsterdam

EL

LLIB

RE tensions socials i polítiques importants. Els articles d’aquest

llibre, editat com a catàleg d’una exposició que actualment es pot veure al Museu Van Gogh d’Amsterdam, ens ofereixen una imatge calidoscòpica de l’època daurada de Barcelona. Es presenten acompanyats, a més, d’una magnífica selecció de poesia i literatura de l’època.

el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre

El caràcter efervescent i modern de Barcelona té els seus orígens en el període dels anys 1900, quan la música, l’arquitectura, la pintura, l’escultura i la literatura van experimentar una efervescència inaudita fins aleshores. Entre 1880 i 1910, la ciutat va viure una impressionant transformació, amb un esclat de l’art i la cultura, un desenvolupament industrial de gran abast i unes

MUSEU VAN GOGH, AMSTERDAM / MERCATORDFONDS, ANVERS

196 pàg., 24,5 x 28,5 cm, 160 il·lustracions en color i en blanc i negre. Disponible en anglès, holandès, francès, castellà i català. Edició en rústica, 29,95 €; edició en tapa dura, 39,95 €

Per a més informació: www.vangoghmuseumshop.com

SALA, Teresa-M. (dir.), 2007 / BARCELONA 1900 /

coupDefouetBarcelona

que l’Exposició Universal de 1888 va tenir en la difusió del Modernisme a Catalunya.

La comissària de l’exposició, Teresa-M. Sala, ha dissenyat un discurs exhaustiu i entenedor amb el suport de les diferents disciplines artístiques per explicar “el tot i el petit detall” del desenvolupament de la Barcelona del 1900 i ajudar el visitant a entendre que “el Modernisme per a Catalunya va representar un gran projecte cultural i no només un estil”, tal com explica la comissària.

Precedida per les ciutats de Glasgow, Viena i Praga (vegeu coupDefouet núm. 9, pàg., 46-47), Barcelona és la nova aposta per a aquesta temporada del cicle d’exposicions 1900 que organitza el Museu Van Gogh d’Amsterdam sota la coordinació del seu director, Axel Rüger, i del cap d’exposicions, Edwin Becker, entorn de les ciutats que el 1900 van contextualitzar l’època en què va viure Vincent van Gogh.

L’exposició va ser inaugurada per l’alcalde d’Amsterdam, Job Cohen; l’alcade de Barcelona, Jordi Hereu; el conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, juntament amb diverses personalitats del món de la cultura catalana i holandesa.

www.vangoghmuseum.nl

Countess Guell’s dressing table, designed by Antoni Gaudi in 1889. Collection of the Güell family

Lligador de la comtessa de Güell, dissenyat per Antoni Gaudí el 1889. Col·lecció de la família Güell

© Va

n G

ogh

Mus

eum

Lambert Escaler, 1903. Maleina with poppies

Lambert Escaler, 1903. Maleina amb roselles

© Van Gogh Museum

Ramon Casas, c1895. Before bathing. Museu de Montserrat

Ramon Casas, c. 1895. Abans del bany. Museu de Montserrat

© Va

n G

ogh

Mus

eum

coupDefouetBarcelona

49ENDEAVOURS

Amsterdam's Van Gogh Museum opened its Barcelona 1900 exhibition on 20 September. The exhibition, which brings together more than 200 works of art, leads us into the Barcelona of the years 1880-1909, a time when the city underwent an extraordinary transformation, not only in architectural terms, but also artistically and

Barcelona 1900 in Amsterdam

THE B

OO

K

the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book

The effervescent, fashionable character of modern Barcelona has its origins in the period around 1900, when music, architecture, painting, sculpture and literature flourished as never before. Between 1880 and 1910, the city underwent an impressive urban transformation that went hand in hand with a blossoming of art and culture, far-reaching

industrialisation and deep social and political tensions. The essays in this book, published as the catalogue of an exhibition at Amsterdam’s Van Gogh Museum, sketch a picture of Barcelona in its golden age from different points of view and are accompanied by a superb selection of the poetry and literature of the time.

VAN GOGH MUSEUM, AMSTERDAM / MERCATORDFONDS, ANTWERP196pp, 24.5x28.5cm, 160 black-and-white and colour illustrations. Editions in English, Dutch, French, Spanish or Catalan.

Available in paperback, €29.95, and hardback, €39.95Further information at: www.vangoghmuseumshop.com

SALA, Teresa-M. (Ed.), 2007 / Barcelona 1900 /

socially. These changes were fed by the growth of industry around the city, the growing wealth of the middle class and the considerable influence of the 1888 Universal Exhibition on the spread of Modernisme throughout Catalonia.

The exhibition's curator, Teresa-M. Sala, has composed an exhaustive and learned presentation, backed by the various artistic disciplines, to provide an overview of, as well as picking out details in, the development of Barcelona around 1900. This helps the visitor understand that "Modernisme in Catalonia was not merely a style but rather a major cultural project", as the curator says.

After Glasgow, Vienna and Prague (see issue 9 of coupDefouet, pp46-47), Barcelona is now in the spotlight in this cycle of exhibitions 1900 coordinated by museum director Alex Rüger and its exhibitions chief, Edwin Becker, on cities that, around 1900, made up the broader context of the period in which Vincent van Gogh lived.

The exhibition was opened by Amsterdam's mayor, Job Cohen, his Barcelona counterpart, Jordi Hereu, the Catalan minister for culture, Joan Manuel Tresserras, and an assortment of personalities from both Catalan and Dutch culture.

www.vangoghmuseum.nl

Poster designed by Ramon Casas in 1898 for Champagne Codorniu in Sant Sadurní d’Anoia

Cartell dissenyat per Ramon Casas el 1898 per a la casa de cava Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia

© Va

n G

ogh

Mus

eum

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

50

Lluís Piñol MasgoretDirector del Museu d’Història de Tarragona

INICIATIVESRestauració del Mercat Central de Tarragona

El Mercat Central de Tarragona serà rehabilitat properament per adequar-lo a les noves necessitats que un mercat d’aquest tipus, veritable motor econòmic del centre del municipi, requereix en el segle XXI. El mercat va ser dissenyat el 1911 per l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà i construït al llarg de l’any 1915 pel contractista Marcel·lí Padró. La construcció del Mercat Central no va estar exempta de polèmica, principalment pel que fa al seu emplaçament: després de ser rebutjada una

primera ubicació al carrer Major i, seguidament, una altra a la plaça Saavedra, finalment es va decidir construir-lo a l’antiga plaça del Velòdrom, un espai que pocs anys abans havia servit de camp de futbol.

L’edifici, de planta de creu llatina inscrita en un rectangle de 75 per 35 metres, té una superfície

2aproximada de 2.400 m . Presenta una divisió en tres naus, tal i com també succeeix al Mercat del Born de Barcelona, realitzat l’any 1878 per Josep Fontseré, un dels mestres dels grans arquitectes modernistes. Per tal de garantir el sanejament necessari en un edifici d’aquestes característiques, es van prendre tota una sèrie de mesures d’impermeabilització del sòl i de ventilació i

il·luminació de l’espai. Destaca l’ús del ferro per al muntatge de l’esquelet, tècnica que es va començar a utilitzar en mercats a partir del 1868 perquè permetia la creació d’espais més oberts i amb més llum. Aquest esquelet reposa interiorment sobre columnes de ferro colat que van ser dissenyades i realitzades per l’arquitecte Joan Torras Guardiola. En l’estructura hi trobem elements modernistes, com l’esquelet de ferro esmentat, i historicistes, com l’ús de les antefixes. La teulada era originàriament de ceràmica vidrada però aquesta fou substituïda durant les reformes que va patir l’edifici els anys 1932 i 1989.

www.tarragona.cat

Children’s workshop during the Colònia Güell's Modernisme Festival

Taller infantil durant la Festa del Modernisme de la Colònia Güell

© Eu

ro T

omb

El passat mes de maig es va celebrar la tercera edició de la Festa del Modernisme de Barcelona, organitzada per l’associació de comerciants Cor Eixample i l’Institut del Paisatge Urbà de l’Ajuntament de Barcelona. L’esdeveniment té lloc anualment en el barri de la Dreta de l’Eixample, també conegut com el Quadrat d’Or, on es van construir la major part de les grans obres arquitectòniques de la ciutat coincidint amb el moment de màxima eclosió del Modernisme a finals del segle XIX.

III Festa del Modernisme de BarcelonaJordi ParísInstitut del Paisatge Urbà, Barcelona

A la festa, amb gent amunt i avall, actors vestits d’època, espectacles, música de pianola, vehicles antics i activitats a dojo –exposicions, tallers, un concurs fotogràfic...–, els visitants es van endinsar durant tres dies en l’època del Modernisme, quan les línies corbes dominaven les façanes, les flors i la natura es convertien en decoració, i es creaven unes obres que desprenien un encant especial, inspiració personal de cada artista.

La Festa del Modernisme de Barcelona segueix l’exemple de les fires modernistes pioneres de Catalunya: la de Terrassa, que es fa habitualment cada maig, abans de la de Barcelona,

Modernisme Festival in Barcelona

Festa del Modernisme de Barcelona

© Co

r Eix

ampl

e

www.rutadelmodernisme.comwww.turismetotal.org

i la Festa del Modernisme de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, que va celebrar la setena edició els dies 20 i 21 d’octubre amb un notable èxit d’assistència. Totes tres fires són marcs idonis per a les ciutats i institucions adherides a la Ruta Europea del Modernisme que vulguin fer promoció del seu patrimoni entre una població tan viatgera com la catalana. Aquest any van ser presents a la Festa de Barcelona els municipis d’Aveiro, Esplugues i la Pobla de Lillet, i entitats com el Consorci de la Colònia Güell, la Casa Àsia i la Caixa de Sabadell.

51ENDEAVOURSThe Central Market of Tarragona, an economic motor of downtown Tarragona, will soon be overhauled to bring it up to to 21st-century standards. The market was designed in 1911 by architect Josep Maria Pujol de Barberà, and built in the course of 1915 by Marcel·lí Padró building contractors. The building was in no way free of controversy at the dawn of the 20th century because of its location: having rejected an initial suggestion of Carrer Major and then Plaça Saavedra, authorities finally settled on the former Plaça del Velòdrom, which had been used as a football pitch a few years earlier.

The building has a Latin cross base within a rectangle of 75m by 35m, and

2covers an area of about 2400m . It is divided into three aisles, much like Barcelona's former Born market built in 1878 by Josep Fontseré, one of the main mentors of Modernista architects. To ensure the stability necessary for a building like this, a battery of measures was taken to render the ground watertight and provide adequate ventilation and light. The building features large, well-

Tarragona Central Market RestoredLluís Piñol MasgoretDirector of the History Museum of Tarragona

lit spaces that are feasible thanks to an iron structure skeleton, a technique which was increasingly adopted in markets from 1868 onwards. The market’s skeleton consists of cast iron columns designed and produced by the architect Joan Torras Guardiola. Beyond Art Nouveau elements like the iron

structure, there are also historicist characteristics such as the use of antefixes. The tiled roof was originally made of glazed ceramics, but this was replaced in the course of renovations suffered by the building in 1932 and1989.

Tarragona’s Central Market, designed by Josep Maria Pujol in 1911 El Mercat Central de Tarragona dissenyat per Josep Maria Pujol el 1911

www.tarragona.cat

© Jo

an A

lber

ich-

Arxi

u M

useu

d'H

istò

ria d

e Ta

rrag

ona

Last May, the third annual Modernisme Festival of Barcelona, organised by the Cor Eixample shop-owners' association and the Barcelona City Council's Institute for Urban Landscape, was held. The event takes place each year in the district of Dreta de l’Eixample, also known as the Quadrat d’Or (Golden Square), where the greater part of the city's grand architectural works were raised at the time of Modernisme's greatest flowering at the end of the 19th century.

During the festival, with people all over the place, actors in period dress, shows, pianola music, old-time vehicles and all sorts of activities (including exhibitions, workshops and a photo competition), visitors immersed themselves for three days in the world of Modernisme, when curved lines dominated façades, flowers and nature became decorations and works of a

Third Modernisme Festival of Barcelona

special charm were created, all of them fruit of the personal inspiration of each artist.

The Modernisme Festival of Barcelona follows the example of pioneering Modernista festivals elsewhere in Catalonia: the one held in Terrassa, normally each May before the Barcelona festival, and the Modernisme Festival at the Colònia Güell in Santa Coloma de Cervelló. The latter took place for the seventh time on 20-21 October and was well attended and a considerable success. All three festivals are ideal occasions for member cities and institutions of the European Art Nouveau Route that wish to promote their heritage among such keen travellers as the Catalans. Among those who took up the opportunity this year at the Barcelona festival were the towns of Aveiro, Esplugues and La Pobla de Lillet, and institutions such as the Colònia Güell consortium, the Casa d’Àsia and the Caixa de Sabadell.

www.rutadelmodernisme.comwww.turismetotal.org

Modernisme Festival in Barcelona

Festa del Modernisme de Barcelona

Carlo

s Ig

lesi

as ©

IMPU

QV

Jordi ParísInstitut del Paisatge Urbà, Barcelona

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

A fascinating trip to discover

Art Nouveau worldwide

La Pobla de Lillet Olot

ArgentonaL’Espluga de Francolí

BARCELONA

L’Ametlla del Vallès La Garriga

TERRASSA

Esplugues de Llobregat

Figaró-Montmany

Sant Joan Despí

REUS Sitges

Granollers

Sant Boi de LlobregatSanta Coloma de Cervelló

MATARÓCanet de Mar

Cardedeu

informe52

La Ruta Europea del Modernisme ha anat creixent durant els darrers dos anys. El nombre de municipis associats ja arriba a un total de 57 després de la incorporació de 16 nous membres, que destaquem en vermell als mapes.

Pel que fa a altres institucions, 11 noves entitats han signat el protocol d’adhesió, i la Ruta compta ja amb 46 associats. Les noves incorporacions són: la Charles Rennie Mackintosh Society, The Hill House i The Willow Tea Rooms, de Glasgow; la Direction des Monuments et Sites de Brussel·les; l’Institut Mathildenhöhe de Darmstadt; Le Cercle Guimard de París; l’OAL Museus i Arxiu Històric de Sabadell; el Museu Tèxtil de Terrassa; l’associació J. Fuster-ACPV de València; la Casa Àsia i l’empresa Núñez i Navarro de Barcelona, i el grup de recerca GRACMON de la Universitat de Barcelona.Una càlida benvinguda a tots.

Art Nouveau European RouteRoute européene de l’Art nouveau

Ruta Europea del ModernismoRuta Europea del Modernisme

- in English- en Français- en castellano- en català

M. Freixa et al. (GRACMON-Universitat de Barcelona) 2007

published by Institut del Paisatge Urbà, Ajuntament de Barcelona272 pp, 24 x 33.5cm, 500 colour and B&W illustrations, paperback, 39’50

coupDefouet@bcn.cat+34 932 562 509

orders at 50% discount (freight not included) for European Route member cities or institutions

€

Benvinguda als nous socis

Lluís BoschSecretariat de la Ruta Europea del Modernisme, Barcelona

coupDefouet@bcn.cat

Palermo

Torino

Paris

BrusselsBruxelles

Antwerpen

Moscow

report 53

he Art Nouveau European Route has grown in the past two years. The number of associate cities now totals 57 after the incorporation of 16 more municipalities, which are Thighlighted in the maps in red.

As for other institutions, the Route now has 46 associated entities, since 11 more signed the association protocol. New arrivals include the Charles Rennie Mackintosh Society, The Hill House and The Willow Tea Rooms,

from Glasgow; the Direction des Monuments et Sites of Brussels, Darmstadt’s Institut Mathildenhöhe, Le Cercle Guimard club from Paris, the Sabadell OAL Museus i Arxiu Històric, the Museu Tèxtil de Terrassa, the J. Fuster ACPV association of Valencia, the Casa Àsia and Nuñez i Navarro company of Barcelona and the research group GRACMON of Barcelona University.A warm welcome to all.

Lluís BoschArt Nouveau European Route secretariat, Barcelona

Welcome to our New Partners

La Habana

PonceMéxico

Rosario

Valparaíso Buenos Aires

Mar del Plata

coupDefouet@bcn.cat

Lüderitz

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

AGENDA54

QUÈ ON QUAN QUIEXPOSICIONS

Per a informació actualitzada, coupDefouet recomana el lloc web del Réseau Art Nouveau Network www.artnouveau-net.eu

TROBADES–Franz von Stuck i les cambres

històriquesMunic 31 de gener de 2008 Villa Stuck

www.villastuck.de

–Del Rococó al Modernisme (1720-1920)

Londres Fins al 6 d'octubre de 2008 Victoria & Albert Museumwww.vam.ac.uk

–La salut física i mental"Art Nouveau i Societat”

Bad Nauheim 16 de maig de 2008 Réseau Art Nouveau Networkwww.artnouveau-net.eu

Barcelona Fins a l'1 d'abril de 2008 Museu Nacional d'Art de Catalunyawww.manac.es

Madrid Del 5 de febrer al 18 de maig de 2008

Museo Thyssen Bornemiszawww.museothyssen.org

–Modigliani i el seu temps

–Alexandre Charpentier (1856-1909). Naturalisme i Art Nouveau

París Del 22 de gener al 13 d'abril de 2008

Musée d'Orsaywww.musee-orsay.fr

–Art Nouveau Amsterdam Fins al 5 de maig de 2008 Hermitage Amsterdamwww.hermitage.nl

–A l'imperi del darrer tsar. La Rússia del 1900

Darmstadt Del 12 d'octubre de 2008 a l'1 de febrer de 2009

Mathildenhöhewww.mathildenhoehe.eu

–Modernisme i modernitat. Un itinerari per l'arquitectura i la història

Barcelona Fins al 30 de maig de 2008 Fundació “la Caixa”www.obrasocial.lacaixa.es

–Gustav Klimt: la pintura, el disseny i la vida moderna a la Viena de 1900

Liverpool Del 30 de maig al 31 d'agost de 2008

Tate Liverpoolwww.tate.org.uk

–Mestres moderns del dibuix Madrid Fins al 17 de febrer de 2008 Museo Thyssen Bornemiszawww.museothyssen.org

–Vil·la Les Zephyrs Westende-Bad Fins al 31 de desembre de 2009 Villa Les ZephyrsTel. + 32-59-319797www.artnouveau-net.eu

–La Secession muniquesa Munic Del 5 de juny al 14 de setembre de 2008

Villa Stuck www.villastuck.de

–Tot foc, tot flama! La revolució de la calefacció

Brussel·les Fins al 4 de maig de 2008 La Fonderiewww.lafonderie.be

–El mirall de la natura. La pintura del paisatge nòrdic, 1840-1910

Copenhaguen Fins al 20 de gener de 2008 Statens Museum for Kunstwww.artsmia.org

–Dibuixos de Santiago Rusiñol

–Vidrieria Art Nouveau. L’exemple d’els germans Muller

Nancy Fins al 7 de gener de 2008 Musée de l’École de Nancywww. nancy.fr

–Àlbum d’un col·leccionista Saint Gilles- Brussel·les

Fins al 13 de gener de 2008 Musée Horta www.hortamuseum.be

AGENDA 55

MEETINGS

WHAT WHERE WHEN WHOEXHIBITIONS

For the latest updates, coupDefouet recommends the Réseau Art Nouveau Network’s website, www.artnouveau-net.eu

– Franz von Stuck & the Historic Rooms

Munich stJanuary 31 2008 Villa Stuckwww.villastuck.de

– Health in Body and Mind"Art Nouveau & Society"

Bad Nauheim thMay 16 2008 Réseau Art Nouveau Networkwww.artnouveau-net.eu

– Rococo to Modernism (1720-1920) London thUntil October 6 2008 Victoria & Albert Museumwww.vam.ac.uk

Barcelona stUntil April 1 2008 Museu Nacional d'Art de Catalunyawww.manac.es

Paris nd thFrom January 22 to April 13 2008

Musée d'Orsaywww.musee-orsay.fr

Amsterdam thUntil May 5 2008 Hermitage Amsterdamwww.hermitage.nl

– Modigliani & His Times Madrid th thFrom February 5 toMay 18 2008

Museo Thyssen Bornemiszawww.museothyssen.org

– In the Empire of the Last Czar. Russia Around 1900

Darmstadt thFrom October 12 2008 to stFebruary 1 2009

Mathildenhoehewww.mathildenhoehe.eu

– Modernisme & Modernity. An Architectural & Historical Route

Barcelona thUntil May 30 2008 Fundació “la Caixa”www.obrasocial.lacaixa.es

– Gustav Klimt: Painting, Design & Modern Life in Vienna 1900

Liverpool th stFrom May 30 to August 31 2008

Tate Liverpoolwww.tate.org.uk

– Modern Masters of Drawing Madrid thUntil February 17 2008 Museo Thyssen Bornemiszawww.museothyssen.org

– Villa Les Zephyrs Westende-Bad stUntil December 31 2009 Villa Les ZephyrsTel. +32-59-319797www.artnouveau-net.eu

– Munich's Secession Style Munich th thFrom June 5 to September 14 2008

Villa Stuckwww.villastuck.de

Brussels thUntil May 4 2008 La Fonderiewww.lafonderie.be

– Mirror of Nature - Nordic Landscape Painting 1840-1910

Copenhagen thUntil January 20 2008 Statens Museum for Kunstwww.artsmia.org

– Santiago Rusiñol's Drawings

– Art Nouveau

– Alexandre Charpentier (1856-1909). Naturalism & Art Nouveau

– All Fire & Flame! The Heating Revolution

– Art Nouveau Glassware: The Example of the Muller Brothers

Nancy thUntil January 7 2008 Musée de l’Ecole de Nancywww.nancy.fr

– “Album of a Collector" Saint Gilles-Brussels

thUntil January 13 2008 Musée Hortawww.hortamuseum.be

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu

co

upd

efo

uet

10 |

20

07

| w

ww

.artn

ou

veau

.eu