Ruta literària de Vicent Andrés Estellés: «Un amor, uns carrers»

Un amor, uns carrersCap a una didàctica de les geografies literàries

Edició deAlexandre Bataller

Héctor H. Gassó

2014

© D’aquesta edició:

Publicacions de la Universitat de València,els autors

Març de 2014ISBN: 978-84-370-9246-1

Dipòsit Legal: V-889-2014

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un siste-ma de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Repro-gráficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

Correcció lingüística: Alexandre Bataller

Fotografia de coberta: David Pons Chaigneau

Disseny de coberta: Celso Hernández de la Figuera i Héctor H. Gassó

Maquetació: Héctor H. Gassó

Publicacions de la Universitat de ValènciaArts Gràfiques, 13 - 46010 València

http://[email protected]

Aquest volum s’ha realitzat dins el projecte «Geografies Literàries 2012-2013» (UV- SFPIE_FO12-80919), en el marc del Subprograma d’Innovació Docent

Finestra Oberta del Servei de Formació Permanent i Innovació Educativa de la Universitat de València

ÍNDEX

Elements per a la didàctica de les geografies literàries 9

I. Els llocs i els recursos 11

Alexandre Bataller Català, Per una didàctica de la llengua i la literatura vinculada al territori 13

Joanvi Candel i Pau Marqués, Fil-per-randa, una manera de viatjar 23

Ricard Giramé Parareda, Els mapes literaris en Internet: anàlisi dels webs de literatura georeferenciada dels Països Catalans 31

Mireia Munmany Muntal, El patrimoni literari català: recursos educatius en xarxa 39

Llorenç Soldevila i Balart, Del lloc literari a la ruta literària: un branding en eclosió 43

Carme Torrents Buxó, La Casa Museu Verdaguer: un espai per a la mediació de la literatura. Raons pel Projecte «Canigó 125 veus» 51

II. Els itineraris: territoris 55

Ivan Carbonell Iglesias, Geografia llegendària del Comtat. Les llegendes com a itinerari didàctic 57

Ana Díaz-Plaja i Margarida Prats, Una passejada barcelonina per la LIJ 65Josep V. Garcia Raffi, Les geografies (literàries) d’Arenys de Mar: una

aproximació didàctica interdisciplinària 75Àlvar Monferrer i Monfort, Viatge tòpic-literari per la geografia mítica de

la ciutat de Castelló de la Plana 87Pascuala Morote Magán i María José Labrador Piquer, Blasco Ibáñez y

Azorín: una mirada literaria en torno a Valencia 101Miquel Àngel Oltra Albiach i Rosa Maria Pardo Coy, Les rutes dels titellaires

valencians 111Vicent Vidal Lloret, La Vila literària: ruta didàctica pels paisatges vilers

amb llegenda 119

III. Els itineraris: autors i obres 127

Amparo Ayora del Olmo, Una passejada per les rutes del Tombatossals 129José Cantó Doménech i Amparo Hurtado Soler, Ausiàs March: un viatge

de Gandia a Mercuri 141Antonio Huertas Morales, El Cid explicado a los jóvenes. Literatura, leyenda

e historia a propósito de El enigma del Cid, de María José Luis 145Josep Vicent Miralles, Fotos de família; la València de Manuel Vicent 151Aina Monferrer Palmer, La València de Vicent Andrés Estellés. Una proposta

didàctica a partir del Llibre de meravelles 157Antonio José Morales Hernández i Carlos Caurín Alonso, Itinerari per

les Rodanes mitjançant l’obra Els papers àrabs 167Jordi Oviedo Seguer, Ruta literària de Vicent Andrés Estellés: «Un amor,

uns carrers» 175Margarida Prats Ripoll i Salvador Escudé Baró, Ruta literària de Màrius

Torres per la ciutat de Lleida. Una passejada pels espais viscuts, literaris i de recuperació i homenatge 185

IV. Les experiències 193Joan Miquel Albert Tarragona, Exili republicà i literatura catalana 195Maria Alcaraz Ruiz, L’intercanvi com a descobriment del passat i llavor de

pau de futur 203Jesús Bernat Agut, Imatgies, una experiència en el Batxillerat 207Margarida Castellano Sanz, Més enllà de les nostres fronteres: dues

experiències de viatge amb l’alumnat 213Beatriz Comella i Fina Masdéu, Ilercavònia i Cossetània: espais literaris

(propostes i experiències didàctiques) 219Vicent Lluís Fontelles Rodríguez, Didàctica de l’organologia de la música

tradicional a partir d’eixides escolars i del treball de camp més enllà de l’aula 227Alícia Martí Climent, Poesia oral improvisada al territori lingüístic català 235David Parra Monserrat, Ruta didàctica per les terres de l’Ebre: una proposta

d’itinerari multidisciplinar 243Cristina Sendra Mocholí, Un passeig pel Parc Natural de l’Albufera de

València: una mirada literària per conèixer, fer i sentir el medi 251

Ruta literària de Vicent Andrés Estellés: «Un amor, uns carrers»

Jordi Oviedo SeguerUniversitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir

1. «Un amor, uns carrers»Si s’observa els següents versos, part del poema «Un amor, uns carrers» de Vicent Andrés

Estellés, apareix una certa relació entre una història amorosa personal i l’escenari on es desen-volupa aquesta vivència:

Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història,un amor, un destí: perdura sense els noms,són els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,les baranes del riu, els bancs de l’Albereda,aquells besos frenètics a la porta de casa,una lenta tristesa que et recorria el cos,o una alegria invicta, una delícia efímeraque ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;és ja una sola història, un amor, un destí.Carrers de sant Vicent, de la Mar, de la Pau,aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.Els amors fan l’amor, les històries la història.Heus una vida ací. Les paraules terribles,les paraules amables que ja no diu ningú,que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.Aquelles mans enceses de vegades cruels,d’altres vegades tendres; els moments d’estupor,o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,i una sang innocent entre unes cuixes llargues...Tots els amors, l’amor, tota la vida.Jo no sé si està clar: per a mi sí que ho està (…).(Andrés Estellés, 1976: 27-29)

Una història personal que en el cas de Vicent Andrés Estellés ha estat elevada a la categoria d’història col·lectiva lligada als noms d’uns carrers, d’una determinada ciutat en un temps concret.

Així mateix, el poema «Cos mortal», de Llibre de meravelles (Andrés Estellés, 1976: 55) és la mostra de com la suma de noms de carrers es converteix en un trajecte que arriba a convertir-se en personal i esdevé una obra poètica. D’entre els diferents carrers de la ciutat de València que apareixen en aquest poema, n’hi ha un parell que considerem centrals: el del Doctor Gil i Morte i Misser Mascó; potser ens resulten desconeguts o no els podem relacionar de manera directa amb cap obra d’Estellés. Ara bé, en el primer hi va viure Isabel, l’esposa de Vicent Andrés Estellés, a qui el poeta de Burjassot va festejar en aquelles cantonades, vora l’Estació del Nord; en el segon carrer, prop del camp de futbol de Mestalla, fou on tots dos van habitar poc després de la mort de la seua filla i on Estellés, a l’àtic des del qual s’hi podia escol-

176 Jordi Oviedo Seguer

tar les sirenes del port, potser escrigué part de Llibre de meravelles o del seu «Coral romput» (Andrés Estellés, 1970).

D’aquesta manera, els noms d’uns carrers, que ens podien semblar uns entre tants dels que omplin el mapa de qualsevol ciutat, cobren un sentit especial, tot lligant-los al fet literari arran de l’experiència vital d’un determinat autor que, en casos com el d’Estellés, esdevenen material de primera qualitat per a la seua obra literària. El nostre treball pretén mostrar una ruta literària que relacione l’obra de Vicent Andrés Estellés amb part de les seues vivències, algunes de les quals transcorregueren o tingueren el seu espai de referència a diversos indrets de la ciutat de València. Es tracta d’apropar el lector als escenaris de la creació, en un camí que circula de manera constant d’allò personal i sentimental a allò col·lectiu i simbòlic: l’espai urbà es converteix així en patrimoni literari. El recorregut s’articula en diferents eixos de l’obra estellesiana com són el país, la quotidianitat i l’amor, tot realitzant incursions en la biografia i el context sociocultural pertinents en la producció literària de cada etapa. Tot plegat, es tracta d’aportar dades per respondre a les preguntes: existiria «Estellés» sense València? Existiria «València» sense Estellés?

2. La ciutat, EstellésPer tal de respondre a les preguntes plantejades en l’apartat anterior, hem d’aprofundir en

aquesta íntima relació entre la ciutat i la poesia; una relació que ha estat conreada a bastament i ha donat fruits considerables més enllà del que serien experiències concretes viscudes en un espai concret. Així, trobem sentit al que s’afirma a Poesia, ciutat oberta:

La poesia és assimilable a la civilitat, a la civitas: l’estructura que constitueixen els edificis, les places, els símbols civils, l’educació social, l’organigrama, el control de la circulació, el museu, el parc per al lleure, la indústria, el mercat, l’àgora, l’opinió pública, les esglésies, els prostíbuls, els grafits jocunds o contestataris. Penseu en Pompeia immobilitzada per a l’eternitat com un cromo de la història. (...) Ciutat i poesia coincideixen en el seu caràcter de biblioteques fàustiques que acumulen el saber dels secrets de la vida. (Salvador 2000: 133)

És sobre aquest caràcter «fàustic» de la ciutat sobre el qual Estellés desplega la seua mirada cap a la quotidianitat, cap a allò ordinari o «infraordinari» (Bou, 2011: 128-148) i proper que té a veure no només amb l’ofici periodístic o amb una perspectiva realista, sinó també amb una determinada actitud poètica, característica, de «sorprendre’s» davant allò observat: Llibre de meravelles és potser l’exemple més clar d’aquest punt de vista en l’obra estellesiana. Cal recordar també la insistent presència de la ciutat com a eix temàtic de la seua producció; el primer llibre que l’autor publicà en català portava per títol Ciutat a cau d’orella (Andrés Este-llés, 1953). Si incidim en aquesta idea «acumulativa» esmentada anteriorment, els poemes de L’Hotel París (Andrés Estellés, 1973) ens ofereixen una mostra d’aquesta miscel·lània super-posada i en tensió que esdevé la ciutat. Cada carrer de la ciutat, cada habitació d’aquest hotel a punt d’ensorrar-se, es converteixen en versos, en poemes en què la veu del poeta apareix amb una claredat pròpia i única, en un recorregut que va de la ciutat al poeta i del poeta a la ciutat.

3. Ruta literària: contextos i textosEs tracta, per tant, d’establir ara un recorregut poeticourbà que tingués en compte aquestes

premisses que sostenen la relació de l’obra d’Estellés amb l’espai «civilitzat» del qual estem parlant: València.

El nostre itinerari té diferents etapes:

177Ruta literària de Vicent Andrés Estellés: «Un amor, uns carrers»

1. Albereda – Pla del Reial Comencem al passeig de l’Albereda, a la Plaça del Reial, vora el pont homònim sobre el vell

llit del Túria, espai que sovint apareix al Llibre de meravelles, sobretot pels seus espais ocults, amb les baranes del riu com a refugi per als amants. En aquest llibre, la ciutat de València ocupa un espai temàtic central, la qual se’ns presenta crua en la quotidianitat d’una època, els anys 50, marcada per l’escassesa i la omnipresència del règim polític que vigila. L’amor d’amagat, clandestí i passional és, doncs, una altra de les constants que hi apareixen. El llibre fou publicat i reconegut pels lectors en els anys 70 tot i que fou escrit en la dècada dels 50, com hem dit. Una referència bibliogràfica clau d’aquesta àmplia etapa en la producció d’Estellés l’aporta Ferran Carbó (2009).

Un poema que s’hi podria llegir seria «No escric églogues» (Andrés Estellés, 1976: 23-24). Un altre dels poemes addients per aquest espai podria ser el titulat «Reportatge», també de Llibre de meravelles (Andrés Estellés, 1976: 44-45), que s’inicia amb el següent vers: «Es plan-tava la fira en el Pla del Remei».

2. Parterre – Plaça d’Alfons el MagnànimSi travessem el pont i avancem cap al centre de la ciutat de València, arribem a la segona

de les etapes d’aquesta proposta: el Parterre. L’estàtua de Jaume I ens obri les portes a l’antiga ciutat d’intramurs.

Es tractaria ara de centrar-nos en un altre dels eixos temàtics de l’obra estellesiana: el País, el sentiment de pertinença a una determinada col·lectivitat. Jaume I és un símbol clar d’aquest sentiment, a qui Estellés dedica no pocs dels seus poemes. Aquesta adscripció nacional sor-geix ja en els anys 50, sobretot, a partir de les impressions que li féu cobrir com a periodista de


Las Provincias el trasllat de les despulles del monarca des de la Seu de Tarragona1 fins al mo-nestir de Poblet, la qual cosa li despertarà aquest sentiment de pertinença a una col·lectivitat.2

Per altra part, aquesta voluntat de país, de «literaturitzar-lo», es presenta de manera clara i premeditada al Mural del País Valencià (Andrés Estellés, 2002), obra d’aparició pòstuma que Estellés escrigué en els anys 70, del qual Jaume Pérez Muntaner a la introducció en destaca les principals influències literàries, com són la visió de conjunt del Canto general de Pablo Neruda, la condició representativa de la totalitat dels murals de Diego Rivera i Siqueiros així com la perspectiva del poeta inserit en la col·lectivitat de Walt Whitman i la presència atenta d’Ausiàs March. Aquest conjunt de referents porten el poeta a considerar-se «un entre tants» dins un mosaic amb múltiples escenes:

La idea que realment informa, estructura i domina tot el Mural del País Valencià és aquesta, el fet de sentir-se poble i assumir-lo amb totes les conseqüències. No es tracta, doncs, de la interiorit-zació d’una realitat externa, ja siga per imperatius polítics o per una sensibilitat pròpia de l’època, sinó del fet de sentir-se íntimament poble i escriure –com va dir Joan Fuster– des del poble. (Pérez Montaner, 2002: XXIX).

D’aquesta manera, l’autor, una vegada més, fa servir una mirada particular, tot buscant un llenguatge propi, diferenciat això sí del punt de vista de les dècades anteriors. Ara, en aquest llibre, el marc s’amplia: de la ciutat, del cap i casal, al País, entés com a totalitat. Es dóna lloc així a un mapa literari únic, un patrimoni literari per explorar que abasta des de muntanyes i rius fins a personatges històrics i anònims passant per tots els pobles i comarques.

El poema de Cants a València, del qual reproduïm un fragment, o el que comença amb el vers «Ací comença la cançó del Rei Jaume I», de Cançó del Rei Jaume I (Andrés Estellés, 2002: 539) i els que el segueixen mostren una certa veneració barrejada d’humanitat:

Molt recorde aquell jorn que vaig entrar a tu riu amunt, amb els meus estendards i les meueshosts que et depararien dies de glòriai emplenarien de festa els cors i els balcons.

Molt recorde el moment que vaig descavalcara la rambla i em vaig agenollar i havent-te mirati havent mirat el cel, em vaig vinclar a la terra i la vaig besar, humilment i en silenci…(Andrés Estellés, 2002: 69-71)

3. Carrer de BonaireDeixem ara l’espai obert del Parterre per endinsar-nos al carrer de Bonaire on aprofitem la

toponímia urbana per mostrar una altra de les múltiples cares de l’obra estellesiana: trobem ara sentit a l’afirmació de Josep Pla en referir-se a Estellés com a «un enorme prosista (perio-dista) que escriu en vers» (Pla, 1979: 182). La prosa memorialística ens permetrà apropar-nos a un vessant poc conegut de l’autor, amb un estil particular pel que fa a les formes de l’autobio-grafia (vegeu Balaguer, 2000: 253-268), que es pot relacionar amb la resta de la seua producció.

1. Els Premis Literaris de Tarragona inauguraren el 2001 una ruta literària amb poemes de Vicent Andrés Estelles sobre la ciutat. Podeu veure la informació a http://premisliteraris.tarragona.cat/rutaitinerari.htm [Consulta: 25 de juny de 2012] .2. Sobre aquest curiós episodi vegeu les aportacions fetes al bloc: http://www.llibrevell.cat/wp/poblet-i-vicent-andres-estelles/ [Consulta: 25 de juny de 2012].


Cal tenir en compte també l’ofici de periodista que Estellés exercí al llarg de la seua vida i les adverses circumstàncies en què, sovint, ho hagué de fer (vegeu Casanova - Mansanet, 2003).

Un fragment del llibre Quadern de Bonaire, ens dóna una mostra d’un Estellés que raona en prosa i s’apropa a l’oralitat i a allò diari:

La gent —són fets directament constatables— menja menys arròs i més pa. Sobre el lamentable estat de decadència actual que ha sofert el pa, la seua elaboració, la seua cuita, la seua presentació al respectable espectador i consumidor, recorde haver escrit alguna pàgina; una cosa semblant es podria dir de l’arròs. La pobresa d’imaginació de les gents és clamorosa, i el resultat és que cada vegada es menja menys arròs i menys pa. Basta agafar un tros de pa i treure-li la molla: no té cap solta. Abans, la molla era una delícia, com d’aigua, a les dents, al paladar. No estic fent l’elogi de la molla. És que el pa era un tot, saborós, nutritiu. Ara el pa té una missió irrisòriament auxiliar: hom agafa un tros d’aquest pa miserable i l’utilitza només, aproximadament, per a ajudar, amb la forquilla, a la captura d’un tros de lluç, posem per cas. Aquesta missió auxiliar és humiliant per a un producte tan digne i tan essencial com és o era el pa (...). (Andrés Estellés, 1985:49-52)

4. Claustre de la Universitat de ValènciaContinuem cap al carrer de la Nau on encara trobem algunes llibreries de vell, espais d’on

Estellés va extraure possiblement lectures clàssiques i d’autors anteriors a la Guerra civil o no addictes al Règim polític: Federico García Lorca, Vicent Aleixandre, Carles Riba, els clàssics valencians, Pablo Neruda, Shakespeare, etc.

Arribem a l’edifici històric de la Universitat de València, en el claustre del qual hi ha una imponent estàtua de Lluís Vives, obra de Josep Aixa Íñigo (1844 - 1920).

Lluís Vives representa per a Estellés, per una part, l’exiliat, amb les referències dins la seua obra que aquesta identificació suposa com per exemple Exili d’Ovidi (Andrés Estellés, 1982) o Llibre d’exilis (Andrés Estellés, 1971), i per l’altra, l’associarà a les seues estades a Europa com a periodista en què hagué de cobrir diferents esdeveniments. Llibres com Renana, Elegies europees —aquest de manera especial—, Hamburg, Antibes, Versos per a Jackeley, Puig Antich i altres mostren ben a les clares el camí europeu d’Estellés per diverses ciutats europees i am-plien encara més el mapa literari possible de la seua topopoètica.


Hi podem llegir ací el poema que porta per títol «Bruges (2)»:

La muller fa mitjons de llana.Entra la llum per la finestra,La discreta llum del crepuscle,com de puntetes.

Sempre pense en la teua esposa.No tinc ni idea de com era.Però pense en ella tothorafent peücs, coses.

Freqüentment, les nits són fredes.A la casa hi ha un gran silenci.No teniu fills. Arreu perdural’ordre domèstic.

Sols escolte, breus, les agullesde la teua esposa. Tu tornesa llegir el text que t’enviaalgun erasme.(Andrés Estellés, 1983: 130)

Un altre poema possible on es destaca, més enllà de la ironia d’aquest, la condició d’exiliat, de solitud que tots dos compartirien en determinats moments és el que trobem a Mural, Mu-ral (Andrés Estellés, 2003), que s’inicia amb els versos: «Amb un amor de lenta companyia/ (...) molt he intentat reviure’t a València».

5. Palau del Marqués de Dos Aigües

Eixim del claustre universitari i continuem en direcció al Palau del Marqués de Dos Ai-gües, seu del Museu Nacional de Ceràmica «González Martí», on a la porta principal trobem dues representacions escultòriques de dos dels principals rius del País Valencià: el Túria i el Xúquer. Algun dels poemes inclosos a Els rius i/o Llibre d’aigua, ens mostren ara la referència als elements naturals propis.


6. Carrer de sant Ferran, «El Siglo»Avancem a través del carrer de l’Abadia de sant Martí tot buscant el carrer sant Vicent per

travessar-lo i arribar a l’estret carrer de sant Ferran, en què trobem l’edifici d’«El Siglo», que fou un dels primers grans magatzems de la ciutat de València i ara és la seu d’Acció Cultural del País Valencià3 i de 3i4, editora de bona part de la producció poètica estellesiana. En el poema «Les coses» trobem una referència concret a aquest indret: «En ‘El Siglo’ et prengueres un café sense sucre» (Andrés Estellés, 1976: 90).

7. Carrer de CabillersTornem enrere per travessar la Plaça de la Reina i buscar el carrer de Cabillers on se suposa

que hauria estat la casa en què el cavaller Ausiàs March va acabar els seus dies de «benenamo-rat». March: un referent imprescindible per entendre l’obra d’Estellés, tal com s’explica i s’afir-ma al pròleg ja esmentat del Mural del País Valencià. El poema «Ací» és del tot imprescindible (Andrés Estellés, 1976: 73-74).

8. Porta de Lleida – Plaça de l’AlmoinaTornem a la Plaça de la Reina per buscar l’angle nord-est del carrer de la Barcella i arribar

així a l’anomenada Porta de Lleida, la plaça de l’Almoina, atesa la llegenda de què les parelles representades serien les famílies fundadores de la incorporada ciutat de València a la corona catalanoaragonesa per part de Jaume I.

De nou, en el poema «Declaració de principis», l’ombra d’Ausiàs March, a la tomba del qual s’hi accedeix per aquesta mateixa porta, es projecta sobre l’obra del poeta de Burjassot qui explicita un «pare literari», que destaca sobre la resta dels clàssics valencians esmentats i que el sotja des de la solitud de l’escriptor:

VIIm’he estimat molt ausiàs march. la seua fosca veu ressonava en algun aljub perdut a la muntanya. l’he estimat molt i li he dedicat moltes de les meues hores. ha estat el meu adust company inseparable. hi ha hagut moments a la meua vida que m’han estat entenedors gràcies a ell. he assistit, amb espant, a la seua velledat. he fet que l’estimassen els meus fills, no sols com a matèria de textos, sinó com un ésser que vivia i moria, que lúcidament assistia al seu deésser. també però no tant –no ho sabria aclarir–, he estimat roís de corella, aquella veu docta i vellutada. m’ha enamorat la prodigiosa joventut de jordi de sant jordi, lluminós d’uns amors com d’unes llimes o colomes sempre feliç i trist, aquella darrera malenconia dels xiprers al crepuscle, de la murta dels tancats. mai no sabria prescindir de jaume roig, el veí de les gàrgoles. amb aquests pocs i bons amics mai no he notat a faltar res.

3. Des d’aquesta entitat s’ofereix des de fa uns anys rutes literàries guiades per la ciutat de València, una de les quals està centrada en Vicent Andrés Estelles. Podeu trobar més informació a: http://acpv.cat/php/activitats-secundaria.php [Consulta: 30 de juny de 2012].


arribava, de sobte, joanot martorell, aquell estol de vaixells, amb el tirant i carmesina, i s’omplia la meua casa de llum, de calç, de grècia. vull deixar ací el testimoni del meu agraïment, el meu molt sincer homenatge.(Andrés Estellés, 2002: 3)

9. Plaça de la Mare de DéuEns encaminem ara cap a la Plaça de la Mare de Déu, escenari final possible que la parella

d’enamorats Vicent Andrés Estelles i Isabel Lorente degué recórrer en els anys 50 i que perdu-raria en la memòria latent que acabaria sent transcrita. Un amor en el temps, d’experiències viscudes, en definitiva d’una vida amb alegries i amb penes, una història personal i anònima, col·lectiva i concreta, com mostra la «Sonata d’Isabel» (Andrés Estellés, 1990: 185-186).

4. ConclusionsAcabat el recorregut, hem volgut mostrar un itinerari entre els diferents que es poden rea-

litzar, si tenim en compte l’extensa producció literària de Vicent Andrés Estellés. Així mateix, podem dir que el nostre poeta no té una casa museu a l’ús, però la seua literatura sí es pot observar, llegir, sentir a una ciutat, València, a la qual dedica bona part dels seus poemes, de manera especial a Llibre de meravelles. A més, hem volgut mostrar també com Estellés, a Mu-ral del País Valencià, amplia la seua particular mirada cap al territori propi, en el projecte que encetà durant els anys 70, el qual pretenia contribuir a la creació i el redreçament d’un senti-ment col·lectiu. I encara, hi ha la possibilitat d’endinsar-se en la connexió d’Estellés amb Eu-ropa, sobretot amb determinades ciutats i personatges que poblaren el vell continent i que per motius diversos hagué de recórrer-les unes vegades, i altres imaginar-les i literaturitzar-les.

D’aquesta manera, hem observat també com Estellés basteix tota una poètica arran una determinada actitud front a allò proper, urbà, donant lloc a una certa «desmitificació» d’aquell que, com un Fèlix lul·lià però en sentit ara certament irònic, es «meravella» d’allò que se li presenta en el seu recorregut vital.

Tenim davant nostre un patrimoni literari de primera qualitat, un paisatge de la memòria bastit des de l’experiència del poeta que ara se’ns ofereix pels carrers i places amb una mirada personal, propera i única.

5. Referències bibliogràfiquesAndrés Estellés, Vicent (1953), Ciutat a cau d’orella, València, Editorial Torre.____, (1970), La clau que obri tots els panys, València, Diputació de València.____, (1973), L’hotel París, Barcelona, Edicions 62.____, (1976), Llibre de meravelles, València, Edicions 3i4. ____, (1982), Versos per a Jackeley, Obra Completa 7, València, Edicions 3i4.____, (1983), «Elegies Europees», dins Vaixell de vidre, Obra Completa 8, València, Edicions

3i4.____, (1985), Quadern de Bonaire, Barcelona, Editorial Empúries.____, (1990), Sonata d’Isabel, Obra completa 10, València, Edicions 3i4.____, (2003), Mural del País Valencià, 3 Volums, València, Edicions 3i4.


Balaguer, Enric (2000) «L’autobiografia en diari. Apunts sobre la memorialística de Vi-cent A. Estellés», en Literatura autobiogràfica: Història, memòria i construcció del subjecte, coord. Enric Balaguer i altres, Paiporta, Denes, pp. 253-268.

Bou, Enric (2011), «Vicent Andrés Estellés o l’atenció a l’infraordinari», Reduccions 98/99, pp. 128-148.

Carbó, Ferran (2009), ‘Com un vers mai no escrit’. La poesia de Vicent Andrés Estellés en els anys cinquanta, Barcelona,València, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Institut Inte-runiversitari de Filologia Valenciana.

Casanova, Emili i Víctor Mansanet (2003), Obra periodística de Vicent Andrés Estellés, Pai-porta, Denes.

Pérez Montaner, Jaume (2002), «El Cant general dels pobles valencians», dins Mural del País Valencià, Volum I, de Vicent Andrés Estellés, València, Edicions 3i4, pp. IX-XLII

Pla, Josep (1979), Notes del capvesprol, Obra Completa 35, Barcelona, Destino.Salvador, Vicent (2000), Poesia, ciutat oberta. Incursions en el discurs poètic contemporani,

València, Tàndem Edicions.

Documents

Ruta literària de Vicent Andrés Estellés: «Un amor, uns carrers»