View
168
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
Revolucions
Hi van haver dos revolucions clarament diferenciades i amb objectius diferents però
que no es poden dividir en importància ja que com va dir Diez del Corral el 1989, al
llibre “Historia de la Union Sovietica” de Carlos Taibo ...
[…] el hecho de que la primera fue el resultado de un movimiento espontaneo de masas
que pilló absolutamente desprevenidos a todos los partidos y organizaciones de la
oposición, mientras que la segunda fue consecuencia de una decisión política
consciente de un partido, el bolchevique, que si al principio se vio desbordado por los
acontecimientos, a partir de cierto momento apareció como el único capaz de proponer
unas metas claras y concretas.
La revolució de febrer
-Els anys anteriors a 1917, Lenin el que actualment es coneix com a líder del
comunisme rus, estava exiliat a Alemanya i per molts ja no era més que un alemany
amb orígens russos i tot el que deia de Rússia es posava en entredit per el temps que
feia que era fora del país.
Al començar la guerra Lenin ja formava part del partit socialdemòcrata i com tants
d’altres d’aquest partit estava exiliat a Alemanya però al allargar-se la guerra l’estat
alemany va veure en ell i els demes exiliats la oportunitat de desestabilitzar l’estat rus
des de la rereguarda i amb trens blindats els va enviar a Petrogrado on van ser rebuts
per part de centenars de persones del partit socialdemòcrata. Però això serà el 3
d’abril de 1917 just després de la revolució de Febrer. Amb aquesta dada es
desmenteix la posició del estat soviètic de que Lenin havia estat precursor de les dos
revolucions, i més aviat, simplement, se les va trobar.
A principis del 1917 la moral de les tropes destinades al frent de combat estava en el
seu punt més baix. Tot i això ningú semblava augurar la caiguda d’un regim que havia
superat les revolucions de 1905, que havia sabut tirar endavant les reformes de
Stopilin i que tot i això tenia el sistema policial més fort d’Europa. Per aquests fets
Lenin, el gener de 1917, inclús va dir “Quizas nosotros los miembros de la vieja
generacion no veamos las batallas mas importantes de la revolucion que esta por
venir”.
Però increïblement els fets es van accelerar com va predir Lenin a principis de Febrer i
els bolxevics es van preparar per treure-li el màxim profit. El que no va ser gaire
previsor va ser Nicolas II que es podria haver salvat si haques concedit algunes
concessions al poble que les reclamava.
Finalment, entre els dies 23 i 25 es va produir una gran manifestació a la capital
Petrogado que va ser reprimida durament per l’exèrcit tot i que al cap de poques hores
la guarnició de la mateixa capital ja confraternitzava amb els manifestants. El 2 de
març el Tsar abdicava i es formava un govern provisional que segons ells mateixos
només tenien un problema, la guerra. La majoria del govern apostava per seguir
lluitant fins a obtenir la victòria, però a mesura que avançava el temps i la guerra
seguia es van anar obrint altres idees com seguir lluitant però no per aconseguir la
Victoria sinó per aconseguir una pau honrosa sense anexions ni concessions.
Els continus governs provisionals, en va haver de diversos, apenes aconseguien mitigar
el malestar de la societat russa que va anar veient com amb el govern provisional els
mètodes del tsarisme continuaven tot i la revolució.
A més amb el govern provisional es va anar veient dos cares del poder, el soviet de
Petrogrado i el govern en si, aquestes cares es diferenciaven en que com va dir el
primer ministre del moment, el príncep Gueorigui Lvov, el soviet tenia “poder sense
autoritat” i el govern provisional “autoritat sense poder” per lo qual el govern
provisional escassament revolucionari es tenia que suportar constantment en el soviet
per poder aplicar les noves lleis o normes. Un dels principals problemes del govern
provisional era que careixia d’un poder policial fort amb el que aplicar el seu poder i
això com ja em dit abans era el que feia que es tingues de suportar constantment en el
soviet.
Aquest malestar general amb el govern provisional la van aprofitar els bolxevics per
augmentar el seu nombre d’afiliats dels 20.000 al febrer fins 200.000 al juliol tot i que
amb una escassa presencia en els camperols. La resposta a aquesta inestabilitat en el
govern per l’exèrcit va ser enviar a delegats als principals soviets als quals van
reconèixer com a autoritat política la qual negaven al govern provisional.
La Revolució d’Octubre
Al juliol les revoltes i els disturbis es van intensificar, els camperols van assaltar les
terres dels grans propietaris, a les ciutats els obres utilitzant els comitès de fabrica van
començar a apoderar-se d’aquestes fent fora als seus propietaris, moltes fabriques
tancaven per falta - excepte les d’armes i municions – de mercat i consum.
Aquesta inestabilitat va portar a que es formes un nou govern provisional molt mes
conservador presidit per Kerensky. Dins del nou govern es van començar a sentir veus
que parlaven de la necessitat de que s’establís una dictadura militar per tal de poder
controlar el poble, aquestes paraules van cobrar forma amb el nom de Alesksandr
Kornílov qui no va dudar en aprovar una intervenció militar liderada per ell mateix. Els
moviments militars de Kornílov a prop de la capital van produir la destitució d’aquest
per part de Kerensky. Els bolxevics es van veure un altre cop beneficiats per la seva
postura clara d’oposició a la guerra.
A partir de setembre els partits politics es van anar vigilant entre ells però es van
oblidar dels bolxevics als quals no prestaven atenció. A part de les zones de Moscou,
Petrogrado i els Urals – on els bolxevics eren majoria – un gran nombre de ciutats
importants encara estaven amb majoria menxevica i als camps els més aclamats eren
els socialistes revolucionaris que també tenien notable importància a l’exèrcit.
Finalment Lenin va començar el mes de setembre a proposar al comite general
bolxevic l’intent d’un cop d’estat perpetrat pels bolxevics. Al principi la proposició va
ser negada i Lenin contaba amb pocs suports però finalment el 10 d’octubre i després
de moltes discussions es va acabar aprovant.
El 24 d’octubre de 1917 van quedar trencades les relacions entre les autoritats militars
i el Comitè Militar Revolucionari, que amb clara majoria bolxevic i depenent del soviet
de Petrogrado també amb majoria bolxevic, havia estat creat per fer frent a una
eventual repetició de l’assumpte Kornílov. Davant l’amenaça bolxevic Kérenski va
decretar l’estat d’alarma i va decidir tancar dos diaris bolxevics, i va ordenar que
l’exercit ocupes les zones més importants de la ciutat. El 24 i 25 d’octubre les unitats
de l’exèrcit afins als bolxevics entren a la ciutat amb el suport de la “Guardia Vermella”
la qual estava formada per obrers i preparada dies abans pels bolxevics. Finalment
Kerenski incapacitat per posicionar tropes lleials no va poder evitar que en poques
hores els bolxevics controlessin la capital.
Aquests aconteixements no van ser gaire seguits des de Europa on consideraven que
els bolxevics en cas de que arribessin al poder no s’hi podrien mantenir. Però finalment
es va demostrar que la forta disciplina i el sistema militar per el qual estava regit el
partit bolxevic van portar, com veurem més endavant, a una estabilitat en el poder.
Després de la toma de la capital per part dels bolxevics es va produir una forta
manifestació en contra per part de menxevics i socialistes de dretes i això en paraules
del periodista menxevic rus Nikolai Sujánov va deixar “totalmente libres de las manos
de los bolcheviques... solos en el ruedo de la revolucion”. A continuació, es va elegir un
Comitè Central Executiu totalment compost per Bolxevics i encapçalat per Lenin.
Com més tard van dir conservadors i persones de dretes la revolució no va ser un
moment de caos i anarquia, ni tampoc una revolució finançada pels alemanys sinó
també va ser la conclusió d’un missatge clar i ferm, una ferma doctrina de partit els
que van fer obtenir la victòria als que primer es van dir socialdemòcrates i finalment
bolxevics.
Recommended