Música en l’Edat Mitjana

Victor Cócera Encinas

4t A-ESO

Optativa Música

Música religiosa: El cant gregorià

• El cant gregorià és música vocal, i es canta a capella (sense acompanyament d'instruments).

• Es canta al uníson —una sola nota a la vegada— la qual cosa vol dir que tots els cantaires entonen la mateixa melodia. A aquest mode de cant se'l denomina monodia. Molts autors afirmen que hauria d'admetre's el cant de cor mixt (o sigui homes i dones junts), ja que els homes i les dones no poden cantar les mateixes altures, puix que s'estaria interpretant a dues veus en octava. No obstant això, tenint en compte que tant homes com dones, així com els nens han de tenir igual oportunitat de participar en la litúrgia, recomanen que, per a no trencar aquest principi de la monodia, ho facin en forma alternada.

• Es canta amb ritme lliure, segons el desenvolupament del text literari i no amb esquemes amidats, com podrien ser els d'una marxa, una dansa o una simfonia (vegi's la secció que es tracta detalladament el ritme).

• És una música modal escrita en escales particulars de sons. Els antics grecs creien que aquestes escales (i no la música creada a partir d'elles, com és la creença actual) servien per a despertar sentiments variats, com recolliment, alegria, tristesa, serenitat, etc. (vegi's el relacionat amb les modes).

• La seva melodia de vegades és sil·làbica (quan a cada síl·laba del text li correspon un so) i de vegades melismàtica quan a una síl·laba corresponen diversos sons. Hi ha melismes que contenen més de 50 sons per a una sola síl·laba.

• El text està en llatí, la llengua oficial de l'Imperi Romà estesa per Europa (encara no existien les llengües romàniques). Aquests textos van ser presos dels salms i altres llibres de l'Antic Testament; alguns provenien dels evangelis i uns altres eren d'inspiració pròpia, generalment anònima. No obstant això existeixen algunes peces litúrgiques en llengua grega: Kyrie eleison, Agios o Theós (per a la litúrgia del Divendres Sant), etc.

• Escriptura: el cant gregorià s'escriu sobre el tetragrama, és a dir sobre 4 línies, a diferència del pentagrama (de cinc línies) de la música actual. Les seves notes es denominen quadrades (punctum quadratum o "punt quadrat"); virgas si apareixen individualment o neumas si apareixen agrupades; tenen igual valor quant a la seva durada, llevat de les quals tenen epicema horitzontal, la nota precedent al quilisme i la segona nota del sàlicus la durada de la qual es perllonga lleugerament més amb un sentit expressiu i les notes que duen punt el qual té la durada d'una nota simple (això s'explicarà en detall en la secció notació).

Inici de la polifonia: • La polifonia és l'art de juxtaposar dues o més línies melòdiques que

interactuen. L'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge musical. La monodia constituïda per una sola línia melòdica del cant gregorià, senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic. En els tímids inicis de la polifonia, que té el seu origen documentat a França, els oients no quedaven indiferents. Pot afirmar-se que el nou llenguatge adquireix categoria artística cap a finals del segle XII i començaments del XIII.

• Les primeres formes polifòniques de la música occidental són:• L'organum, que consisteix en afegir una nova veu sobre el cant gregorià a

una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel.

• El discantus o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota

• El motet, compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu.

• Pel recurs literari homònim, vegeu Polifonia (literatura).

Polifonia HomorrítmicaPolifonia Religiosa

Polifonia Saturada

Guido d’Arezzo• Guido d'Arezzo o Guido Aretinus o Guido da Arezzo o Guido Monaco

(991/992 – posterior a 1033) fou un teòric de la música medieval. Se'l reconeix com al creador de la notació musical moderna que reemplaçà el sistema de notació neumàtic. El seu text Micrologus esdevingué el segon tractat de música més extès en l'edat mitjana després dels escrits de Boeci.

• Guido fou un monjo benedictí de la ciutat italiana d'Arezzo. Estudis recents daten el seu Micrologus del 1025 o del 1026. Degut a que Guido escriu en una carta que tenia 34 anys quan el va escriure, podem suposar que la seva data de naixement és pels voltants del 991 o del 992. Els seus primers anys d'estudi els passà en un monestir de Pomposa, a la costa adriàtica prop de Ferrara. Mentre fou allà, va copsar la dificultat que els cantants tenien per recordar els cants gregorians. D'aquí ve que inventà un mètode per a ensenyar als cantants a aprendre cants en poc temps, que ràpidament esdevingué famós arreu del nord d'Itàlia. Tanmateix, l'hostilitat de la resta de monjos de l'abadia el va forçar a marxar cap a Arezzo, una ciutat sense abadia però que tenia un grup nombrós de cantants amb falta d'aprenentatge.

• Mentre estigué a Arezzo, desenvolupà noves tècniques d'ensenyament, incloent-hi el tetragrama (precursor immediat del pentagrama) i l'escala del "do-re-mi" (escala diatònica), en la qual el nom de cada nota prové de la primera síl·laba dels set versos de l'himne Ut queant laxis (al principi do s'anomenava ut).

Ut queant laxis Resonare fibris Mira gestorum Famuli tuorum,

Solve polluti Labii reatum,

Sancte Ioannes.

Música Profana: joglars i trobadors

• Existeixen nombrosos exemples de música vocal profana dins de la música folklòrica i tradicional, vinculats a totes aquelles situacions de la vida quotidiana de les diferent cultures que han generat música sense vincles amb la religió. En són exemples les cançons de treball, les cançons de bressol, les cançons amatòries.

• Al llarg de la història de la música europea, hi ha una sèrie de fites importants en la musica profana entre les quals destaquen:

• La música dels trobadors i altres moviments que arreu d’Europa sorgeixen sota la seva influència. De fet, la tradició de la cançó de temàtica profana ha perviscut d’ençà de llavors vinculada a la tradició de la música clàssica europea, transcendint els canvis d’estil.

• Les cançons polifòniques de l’Ars Antiqua, al segle XIII i de l’Ars Nova al segle XIV les quals, tot i partir sovint de melodies provinents del cant gregorià tenen ja una intencionalitat del tot profana.

• Les cançons polifòniques de temàtica profana dels compositors de l’escola francoflamenca, al segle XV.

• La fita més important de la música profana al segle XVI fou el madrigal , però tampoc cal oblidar la chanson a França, ni altres gèneres més lleugers com la frottola a Itàlia.

• La gran creació del repertori profà al segle XVII, al Barroc fou l’òpera; també va ser notable la importància de la cantata, si bé aquesta forma musical es va fer més present en el repertori religiós.

• Al segle XIX, amb el Romanticisme, la cançó profana de caire artístic va assolir una fita molt elevada amb el Lied per a veu i piano.

Els Joglars• Els Joglars és una companyia de teatre catalana. Va ser fundada l'any

1962 per Albert Boadella, Carlota Soldevila i Anton Font.• Els Joglars s'han mantingut durant més de quaranta anys fidels a l'esperit

amb que es fundà la companyia. Només triar llur nom, féren una declaració de principis: "Els Joglars" fa referència al paper que a l'edat mitjana exercien els joglars, o als comediògrafs de la Grècia Clàssica. Per a ells, el teatre tenia una funció social i política: la de fer crítica social mitjançant la ironia i la fabulació, posant el dit dins la nafra de totes aquelles qüestions incòmodes per al poder establert. Per això, les obres d'Els Joglars han estat tant elogiades per la crítica teatral, com polèmiques quant a allò polític i social.

• Al llarg dels seus més de quaranta anys d'existència, Els Joglars sempre han mantingut un esperit crític amb tots els governs amb els que els ha tocat viure, i han ridiculitzat en les seves obres a polítics de tots els signes i colors, des de Franco fins a Jordi Pujol, passant per Felipe González o Pasqual Maragall. També han ironitzat àcidment amb personatges culturals com Salvador Dalí o Josep Pla.

• El seu esperit crític i agosarat els ha costat no pas pocs maldecaps. El primer i més greu d'ells succeí quan el director de la companyia, Albert Boadella, fou detingut i empresonat durant vuit dies, el desembre de 1977, per la representació de l'obra "La Torna", en un moment on Espanya transitava de la dictadura cap a la democràcia. Rere la restauració monàrquica, el fet que Boadella mai amagara les seves simpaties pel PSOE suposà a Els Joglars el vet de diverses televisions públiques: en TV3 sota el govern de Pujol a Catalunya, i a TVE sota el govern d'Aznar. Així mateix han estat declarats "non grats" en diversos municipis.

• En l'any 2003 Els Joglars estrenà el seu primer llargmetratge cinematogràfic escrit, dirigit i interpretat per la companyia, i produït per José Vicente Gomez: "Bon viatge Excel·lència", una àcida i caricaturesca visió dels darrers dies del dictador Franco. La película no fou exhibida per les grans cadenes espanyoles de cinemes.

• Actualment Els Joglars està dirigida per Albert Boadella, i formada per Ramón Fontserè, Jesus Agelet, Pilar Sáenz, Minnie Marx, Jordi Costa, Xavier Boada, Dolors Tuneu, Josep M. Fontserè, Pep Vila, Xavi Sais, Cesc Pérez i el propi Boadella.

Els Trobadors• Un trobador és un poeta cantor de l'edat mitjana que crea composicions

literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Els trobadors normalment cantaven en occità, sovint en llenguadocià posteriorment, però fou al principi el Llemosí el centre més important de la cultura trobadoresca.

• Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal.

• Aquesta moda va néixer en Occitània durant el segle XI, el primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d'Aquitània (1071-1127), duc d'Aquitània. L'estil va florir en el segle XII. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra.

. Els trobadors, personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà, amb les seves cançons amoroses sobretot, però també amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món, ens mostren l'inici d'una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l'època. La seva literatura, a més, serà una de les fonts bàsiques de la poesia que durant segles es conrearà en el nostre país; fins i tot en el segle XX, autors com J. V. Foix no es poden explicar del tot sense conèixer allò que composaren aquests escriptors dels segles XII i XIII.

Alguns CompositorsAntonius de Civitate Austrie (Antonio da Cividale) (fl. c.1392-1421)

Johannes Cesaris (c. 1406-1417) Roy Henry (més conegut com el Rei Enric V) (c. 1410)

Pycard (c. 1410) Richard Loqueville (†1418)

Byttering (possiblement Thomas Byttering) (c. 1410-1420) Bartolomeo da Bologna (fl. 1405-1427)

Jacobus Vide (c. 1405–1433) John Dunstable (c. 1380-1453)

Hugo de Lantins (c. 1430) Arnold de Lantins (c. 1430)

Leonel Power (†1445) Gilles Binchois (c. 1400-1460)

Johannes Brassart (c. 1400-1455) Guillaume Dufay (c. 1400-1474)

Johannes Ockeghem (c. 1410-1497)

Gilles Binchois

Gilles Binchois (c. 1400-1460), també era conegut com a Gilles de Binche o Gilles de Bins. Amb Guillaume Dufay, Binchois ha estat considerat pels seus contemporanis com a un dels majors compositors de l'escola franco-flamenca.

Va néixer a Mons cap el 1400. S'ignora la formació musical que va rebre aquest sacerdot d'origen burgès. El 1419, era organista de la Col·legiata de Sainte-Waudru, a Mons. Cap el 1423, va anar a Lilla per posar-se al servei del duc de Suffolk. El 1426, va entrar al servei de Felip III de Borgonya. En aquella època la cort de la Borgonya tenia fama a tota Europa pel seu nivell musical.

El 1452, es va fer prebost de la Col·legiata de Saint-Vincent, a Soignies, prop de Mons. Aquí va morir el 20 de setembre de 1460.

Instruments de corda ARPA

És un instrument molt antic, el qual el seu origen es remunta l’any 1200 aC. L’arpa va ser l’instrument del rei David, l’arpa va gaudir d’un impuls notable durant l’Edat Mitjana. Va començar acompanyant a poetes històrics, i més endavant es va convertir progressivament en un instrument de la Cort. De 6 a 25 cordes, es toca amb les dues mans, però les seves limitacions acústiques ( acord fixa i escala diatònica ) fa que sigui molt restringit. Amb els anys, augmenta de tamany i és objecte de millores decisives a finals del segle XVIII ( pedals que li donen accés a l’escala cromàtica ).

LLAÜTIntroduït a Europa cap al segle X, prové de l’Orient Pròxim. Es tracta d’un instrument amb caixa de ressonància en forma de mitja pera amb un màstic trastejat ( lligament de budells ) en dues parts que es tallen en angle recte. El llaüt és un instrument de corda polzada que sembla que hagi estat associat especialment amb la cultura àrab, encara que trobaven ús en l’ Europa del sud també.Va ser un dels instruments més importants de la música Europea durant els segles XVI i XVII. El so platejat i brillant del llaüt s’utilitzava per acompanyar cançons, així com en conjunts petits i en els formats només per aquest instrument. 

SALTIRIÉs un instrument de corda que per amplificar el so té una caixa poc profunda de fusta. El saltiri sol ser portàtil i es toca en posició horitzontal. S’utilitza fonamentalment en la música popular i tradicional. El saltiri es remunta a temps grecs. Dos escriptors medievals van recomanar cordes d’argent per al saltiri, amb bronze o llautó i fins i tot or esmentat com alternatives. Les cordes es podrien haver puntejat amb un plectre de plomes o amb els dits.

REBELLEl rebell en forma de mitja pera, tallat d’una sola peça de fusta, sovint portava muntades 3 cordes. Al voltant del segle XII, va ser molt utilitzat pels ministrils, que el tocaven a l’espatlla. El rebell és un instrument de corda fregada que va arribar a Europa, procedent de l’Orient Mitjà, al segle XII. Va arribar a la seva màxima popularitat durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, quan s’utilitzava a la cort, en les cerimònies religioses i en festes rurals. Era, normalment més prim que el llaüt, tenint només tres cordes i el seu so té una qualitat nasal distintiva.

VIELLA DE RODACom el seu propi nom indica, aquest instrument té una roda que frega cordes. Amb la mà dreta, el músic gira el mànec que acciona aquesta roda, amb la qual fa vibrar les cordes en les que es recolza. L’instrument té 6 cordes de budell i tecles ( teclat ) que permeten l’execució melòdica ( mà esquerra ).L’instrument de la música culta en l’Edat Mitjana, la Viella de roda passà a ser d’un ús essencial popular en el segle XVI.

ORGUEL’orgue ( del grec organon = màquina ) constitueix el més antic dels instruments de teclat ( segle III a. C ). Els primers models derivaven probablement de la Flauta de Pa. A l’Edat Mitjana, l’orgue fa les seves primeres irrupcions a l’església.L’orgue portàtil es tocava en l’alta Edat Mitjana, recolzat als genolls. L’instrumentista accionava amb la mà esquerra un forat que permetia bufar aire en una sèrie de petits tubs controlats amb la mà dreta al teclat.

Instruments de vent FLAUTES

FLAUTA TRAVESSERA Hi ha constància de la utilització de la flauta travessera pels “ Minnesänger” a Alemanya desde els segles XI i XII . La flauta travessera és un instrument de vent fusta que es remunta a la Roma antiga, però no es va introduir a Europa fins el segle XI o XII. S’estén progressivament per tota Europa, i es converteix en l’instrument preferit a la Cort dels nobles i dels senyors.Després gaudia de popularitat considerable excepte, estranyament, al segle XV en què inexplicablement desapareix a les pintures, però va tornar a reaparèixer al segle XVI. La flauta medieval és simplement un tub cilíndric aturat a un extrem, amb un forat de boques. A la seva reaparició en l'edat mitjana sembla que hagi estat especialment popular a Alemanya.

FLAUTA DOLÇAEn l’Edat Mitjana, l’instrument és més aviat rústic. Per lo general, es tracta d’un tros de canya amb 6 forats. És una flauta vertical amb una embocadura de pic. Aquesta és la flauta dolça soprano: un membre de la família de flautes dolces, que inclou des de la petita sopranino fins la gran baix.  Als segles XVII i XVIII, la flauta dolça era l’instrument solista i de conjunt preferit, molt popular pel seu so dolç i suau. La flauta dolça, a diferència de la flauta travessera, és bufada per un extrem.

Les flautes dolces tenien un forat de polzes al darrere, prop de l’extrem i set forats de dit a l’altra banda col·locats a la llargada de l'instrument.

FLABIOL

Aquesta petita flauta de bec, disposa de 3 forats ( 2 davant i 1 darrere ) i es toca amb la mà esquerra mentre que l’altra colpeja un tamborí. Símbol de la música provençal, la parella “flauta-tambori” també es troba en altres regions europees: Catalunya ( flabiol ), País Basc ( Txistu ). El flabiol i el tamborí són dos instruments que han anat junts des de el segle XIII, encara són populars en la música folklòrica, especialment a França del sud i Espanya.

OBOÈS ANTICS

XEREMEIA

La xeremeia descendeix de l’oboè doble egipci. Existeixen testimonis regulars de la seva utilitat a Europa des de el segle XII.  Aquest “alt instrument” ( és a dir, de sonoritat potent per la pràctica a l’aire lliure ) està dotat d’una llengüeta doble i s’associa normalment a les trompetes, les percussions...Primer apareix al segle XIII, al final de l'edat mitjana era l'instrument fort més important en ús, trobant un lloc en orquestres de ball també com conjunts per a cerimònies municipals i de jutjat. La majoria de les ciutats medievals, per exemple, tenien bandes de xeremeies en la cívica nòmina per ser de guàrdia per a esdeveniments socials i cerimonials.Abans de l’ultima edat mitjana, la xeremeia també havia desenvolupat com a mínim una mida més gran, anomenada la bombarda.

CORNAMUSA La cornamusa és d’origen medieval, és un instrument popular utilitzat pels joglars, els pastors... Consta d’un dipòsit d’aire consistent en un ordre en el qual s’ajunten varies dolçaines o punters ( tubs sonors ) dotats de llengüeta ( simple o doble ). El músic omple aquest dipòsit per mitjà d’una bufada i disposa així d’una pressió d’aire constant que controla amb el moviment del braç. Inicialment, a l’Edat Mitjana estava dotada de dos punters ( un melòdic amb forats, i un ronco que es podia afinar modificant la longitud del tub ).Aquest instrument amb dipòsit d’aire dotats de punters o dolçaines de llengüeta simple o doble es troben casi per totes parts d’Europa, en el Nord de l’Àfrica e inclús a l’Índia.El so és produït per canyes que són posades en la vibració per la pressió aèria feta dins d’una bossa de pells d’animal.Les gaites poden ser tocades fàcilment per si, però una combinació popular en l’edat mitjana posterior sembla que hagi estat la gaita i la xeremeia.

TROMPETA RECTADes de el segle XIII, la trompeta recta ha estat freqüentment associada amb motius cerimonials. Hi ha constància de la presencia d’instruments de metall amb boqueta en forma de copa des de l’antiguitat – i en especial entre els Romans – en forma de tub recte ( tuba ) o corb ( buccina ). En l’Edat Mitjana, la trompeta de metall i la trompeta de fusta tenen un ús fonamentalment militar i cinegètic.Els diversos tons s’obtenen, segons la llei dels sons harmònics, per mitjà exclusiu de l’utilització dels llavis i de la bufada de l’instrumentista. Aquest principi d’utilització sonora és el mateix que el del clarí.

Cornamusa Flauta travessera

Percussió Els instruments de percussió són, naturalment, molt antics. Les naqqares,

un parell de petits instruments que es deriven de l’àrab, importats a Europa durant les Croades; i la pandereta, una altra importació, que a Anglaterra medieval es coneixia com el timbre, són instruments de percussió. Les naqqares són timbales que es toquen en tot el món islàmic i en el centre d’Àsia. Solen tocar-se en parella encara que no sempre. Aquestes són de l’Índia, on acostumen a dir-se nagara, i s’utilitzen en els temples per interpretar música religiosa. En altres llocs, la naqqara és molt utilitzada en música militar, religiosa i cerimonial.