TEMA 5. REFORMISME BORBÒNIC. SEGLE XVIII

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 5 Edat moderna

ESPANYA S. XVIII

REFORMISME BORBÒNIC

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES

DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Història de l’art



PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)

EDAT MITJANA TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians

EDAT MODERNA TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol

TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

ÍNDEX TEMES BLOC I

FINAL EDAT MODERNA I ELS ALBORS DE LA CONTEMPORÀNIA

TEMA 3. El naixement de l’estat modern

- Els Reis Catòlics (1474 / 79-1516).

TEMA 4. Auge i decadència de l’Imperi espanyol

Segle XVI. Auge de l’imperi hispànic - Carles V (1517-1556).

- Felip II (1556-1598).

Segle XVII. El declivi de l’imperi hispànic, els Àustries menors - Felip III (1598-1621).

- Felip IV (1621-1665).

- Carles II (1665-1700).

TEMA 5. Espanya del s. XVIII i el reformisme borbònic - Felip V (1700-1746).

- Ferran VI (1746-1759).

- Carles III (1759-1788).

TEMA 5. ESPANYA DEL SEGLE XVIII

ÍNDEX TEMES EDAT MODERNA BLOC I

Tema 1 Tema 1 Tema 2

Tema 4

Tema 3

Tema 5

Tema 6

T-7

Tema 8

Tema 10

Tema 11

Tema 12

Tema 13

Tema 14

T-9: Desamortització i Moviment Obrer

Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5

Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9

Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14

T-6

BLOC I – Tema 4. A

HISTÒRIA D’ESPANYA Edat moderna

AUGE (SEGLE XVI)

IMPERI ESPANYOL

Història Espanya



HISTÒRIA D’ESPANYA

BLOC I – Tema 4. B Edat moderna

DECLIVI (SEGLE XVII)

IMPERI ESPANYOL Història Espanya



TEMA 5.- ESPANYA DEL SEGLE XVIII

I EL REFORMISME BORBÒNIC

- Felip V (1700-1746) // Arxiduc

Carles (Guerra de Successió).

- Ferran VI (1746-1759).

- Carles III (1759-1788).

S. XVIII

(1701-1714) (1714-1766 mor)

(1701-1714) (1714-1766 mor)

(1701-1714) (1714-1766 mor)

(1701-1714) (1714-1766 mor)

Maria Amàlia de Savoia i Maria Lluïsa de Parma

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V

Reina Mª Lluïsa

El rei Carles IV

Infant Francesc de Paula

El príncep de Parma

La Princesa

Maria Lluïsa,

amb el seu fill

D. Antonio Pascual i

Dª Carlota Joaquina

Dª Isabel

D. Carles

Maria Isidre

Ferran VII

La promesa de

Ferran VII

Goya

Francisco de Goya y Lucientes

La família de Carles IV (1800)

Oli sobre tela (280 x 336 cm)

Museu del Prado, Madrid, Espanya

(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)

EDAT MODERNA

TEMA 5.- L’Espanya del segle XVIII i el Reformisme Borbònic

5.1- La guerra de Successió espanyola. La pau d’Utrecht i les seves conseqüències territorials.

5.2.- Els decrets de Nova Planta i els canvis que suposaren en el sistema de govern existent fins el moment a la corona el Aragó i a

les Illes Balears.

5.3.- El reformisme borbònic de Carles III.

5.4.- La Il·lustració espanyola: principals trets i autors més transcendentals.

5.5.- Característiques polítiques, socials i econòmiques de l’Antic Règim.

TEMA 5.- ESPANYA DEL SEGLE XVIII


ÍNDEX TEMA 5 (BLOC I)

A l’Espanya del segle XVIII, conegut com el Segle de les Llums, perviu l’Antic Règim: la societat

estamental, l’economia de base agrària i la monarquia absoluta amb els Borbons.

TEMA 5.- L’ESPANYA DELS SEGLE XVIII


Ferran VI

(1746-1759).

Neutralitat en política exterior i intents de

modernització (comença el reformisme

borbònic).

Carles III (1759-1788). Anteriorment rei de Nàpols. Despotisme

Il·lustrat. Els monarques es veuen

influïts per les idees il·lustrades i per no

perdre el tro faran certes reformes,

sense deixar participar al poble.

Felip V o d’Anjou

(1700-1746).

Monarquia absoluta, centralització, suposa

l’encarnació del màxim poder de l’Estat.

Felip V o d’Anjou (1700-1746).

Ferran VI

(1746-

1759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV (1788-1808).

En el traspàs del segle XVIII al XIX: CRISI ANTIC DE L’ RÈGIM I LA REVOLUCIÓ FRANCESA

TEMA 5.- L’ESPANYA DELS SEGLE XVIII


Ferran VII (1814-1833).

No signarà la Constitució de la

Pepa i tornarà al tro com a

monarca absolut, enganyant

els liberals de Cadis i al poble.

Carles IV (1788-1808).

Continua model social i

econòmic de l’Antic Règim.

Regnarà durant la Revolució

Francesa.




Museu del Prado, Madrid, Espanya

(FITXA 124/2010, 77/2011 I 12, desapareix 2013)

Felip V o d’Anjou

(1700-1746).

Ferran VI

(1746-1759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV

(1788-1808).

ARBRE FAMILIAR DELS DARRERS HABSBURG ESPANYOLS

En la quarta fila d’esquerre a dreta: la infanta Maria Teresa d’Àustria amb el seu espòs Lluís XIV; la

infanta Margarita i el seu espòs l’emperador Leopold I; i finalment el rei Carles II el “Hechizado” i les

seves dues esposes: La primera Maria Lluïsa d’Orleans i la segona Mariana de Neoburg.

5.0.- INTRODUCCIÓ Durant el regnat del darrer Àustria, Carles II (1665-1700), el país va gaudir de certa recuperació

econòmica (iniciada a partir de 1680), però en el terreny internacional Espanya continua perdent

territoris de Flandes front a Lluís XIV de França.

Anna d’Àustria, reina de França i Navarra, filla de

Felip III i esposa de Lluís XIII (1601- 1666)

Lluís XIV, rei Sol de

França i Navarra (1638-1715)

Felip IV, rei d’Espanya

(1605- 1665)

Maria Teresa, infanta d’Espanya (1638-1683),

darrera reina consort de França i Navarra

Lluís XV, rei de França

(1710-1774)

Escola barroca madrilenya Juan Carreñó de Miranda

Carles II, i Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or

Carles II com a gran maestre de l’orde del Toisó d’Or

Carles II (1665-1700):

Carles II no era mongòlic, però no estava capacitat per

ser rei. Era estèril pel que no va deixar descendència.

5.0.- INTRODUCCIÓ

La feblesa física i mental del nou rei, Carles II el “Hechizado”, es va traduir en la recuperació del

poder de l’aristocràcia front a l’absolutisme monàrquic.

Carles II (1665-1700)

Carles II i la seva mare

Mariana d’Àustria

La reina Mariana d’Àustria

Felip IV i Mariana d’Àustria.

Al costat de la infanta Margarita, Les

Menines, Maria Agustina Sarmiento de

Sotomayor i Isabel de Velasco.

Diego Velázquez

Les Menines o la Família de

Felip IV

(1656-57)

Oli sobre llenç

(318 x 276 cm)

Museu del Prado, Madrid

Carles II (1665-1700)

Retrat de Juan José d’Àustria,

anònim madrileny del segle XVII.

Museu del Prado, Madrid.

5.0.- INTRODUCCIÓ Juan José d’Àustria, fill il·legítim de Felip IV, es va autoproclamar primer ministre (en 1665, quan

va morir el seu pare, tenia 36 anys, mentre que el seu germanastre i hereu, Carles II, en tenia 4). A la

seva mort es van succeir el duc de Medinaceli i el comte d’Oropesa (els vàlids més destacats).

ARBRE GENEALÒGIC

Lluís XIV, el rei Sol

Retrat de Juan Francisco de la Cerda Enríquez de

Ribera, Marqués de Cogolludo, després VIII duc de

Medinaceli per Claudio Coello.

Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

El rei Carles II despatxant amb

el duc d’Oropesa.

5.0.- INTRODUCCIÓ A la mort de Juan José d’Àustria, es van succeir el duc de Medinaceli i el comte d’Oropesa (els

vàlids més destacats), que van dur endavant una política de reformes: control de desordre monetari

(devaluació de la moneda de velló), reorganització de la recaptació dels impostos, retall de les

despeses, etc.

El rei Carles II despatxant amb el duc d’Oropesa.

5.0.- INTRODUCCIÓ La caiguda del comte d’Oropesa va suposar l’afebliment del reformisme, que es va tornar a iniciar

amb l’arribada del borbons.

Retrat de Maria Lluïsa d’Orleans, reina d’Espanya

(primera dona de Carles II),

per José García Hidalgo (vers 1679).

Oli sobre llenç ( 96 cm x 68,00 cm).


Retrat de Mariana de Neoburg, reina d’Espanya

(segona dona de Carles II),

per Luca Giordano (vers 1693-1694).

Oli sobre llenç (81 cm x 61,00 cm).


A la mort del rei, sense descendència dels seus dos matrimonis (Maria Lluïsa d’Orleans i Mariana de

Neoburg), s’obria un problema greu per la successió a la corona.

5.0.- INTRODUCCIÓ

Retrat de Maria Lluïsa d’Orleans, reina d’Espanya

(primera dona de Carles II),

per José García Hidalgo (vers 1679).

Oli sobre llenç ( 96 cm x 68,00 cm).


Retrat de Mariana de Neoburg, reina d’Espanya

(segona dona de Carles II),

per Luca Giordano (vers 1693-1694).

Oli sobre llenç (81 cm x 61,00 cm).


Les potències europees planegen el repartiment de l’imperi espanyol, perquè no tan sols es tractava

d’aconseguir un monarca per Espanya, sinó que el que es jugava era l’equilibri europeu, o bé

l’hegemonia al continent d’una de les dues grans famílies que governaven Europa:

Els Habsburg.

Els Borbons.

Condicions per poder

heretar la corona

Sang reial.

Parent de Carles II.

El candidat no havia

d’heretar la corona del seu

país. Es tractava de

conservar l’equilibri

europeu, perquè si un dels

candidats unia dues

corones (França i

Espanya, o bé l’Imperi i

Espanya) aconseguiria

l’hegemonia al continent.

5.0.- INTRODUCCIÓ

Candidats

2.- Arxiduc Carles d’Àustria, de la família dels

Habsburg. Fill del rei d’Àustria i emperador alemany

Leopoldo I, casat primer amb la germana de Carles

II, Margalida (Meninas), i en segones núpcies amb

Leonor de Neoburg, amb qui va tenir dos fills: Josep I

(seria emperador) i Carles (arxiduc d’Àustria). Per

tant, també complia els requisits perquè la corona del

seu país l’havia d’heretar el seu germà Josep i

l’arxiduc Carles era net de la germana de Felip IV,

Maria d’Àustria.

1.- Felip d’Anjou, de la família dels Borbons i nét de

Lluís XIV de França i, també, de Felip IV. Lluís XIV,

rei francès més poderosos d’Europa, casat amb una

germana de Carles II, Maria Teresa i tenien un fill,

Lluís el Gran Dolfí i aquest tenia dos fills, Lluís i

Felip d’Anjou. La corona de França passaria al seu

germà, Lluís, i no a ell. És a dir, complia tots els

requisits.

3.- Josep Ferran de Baviera (família dels Habsburg),

net de l’emperador Leopold I i de la germana de

Carles II, Margalida (Meninas).

5.0.- INTRODUCCIÓ






(1605- 1665)




(1710-1774)

Magdalena del

Palatinat i

Neobourg

Carles II (1665-1700)

5.0.- INTRODUCCIÓ Carles II trià a Josep Ferran de Baviera, que era la tria més bona per assegurar l’equilibri europeu.

Però mor, l’any 1699, un any abans que Carles II, per la qual cosa Carles II ha de tornar a fer el seu

testament i trià a Felip d’Anjou.

Tant l’elecció de Felip d’Anjou com de l’arxiduc Carles d’Àustria duria problemes a Espanya i a

Europa, perquè si triava als Habsburg el poder passava cap a l’imperi, i si triava a Felip d’Anjou el

poder anava cap a França.

5.0.- INTRODUCCIÓ

ANTECEDENTS

- Pèrdua de l’hegemonia continental espanyola constatada definitivament a finals del segle XVII

(Westfalia, 1648, Pirineus de 1659).

- Falta de descendència de Carles II.

- Presumpte equilibri europeu (Westfàlia).

- Pretensions de França i d'Àustria de fer-se amb les restes de les possessions espanyoles.

5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA (1701-1715). PAU

D’UTRECHT I LES CONSEQÜÈNCIES TERRITORIALS

ACTIVITAT PAU: Lectura i/o elaboració de mapa amb els canvis territorials europeus derivats

del tractat d’Utrecht.

MAPA 11.- CANVIS TERRITORIALS

TRACTAT UTRECHT (B1-T5)

Us present distints models del MAPA 11 sobre els canvis territorials derivats del tractat

d’Utrecht, que va posar fi al la guerra de Successió espanyola, a nivell internacional.

Cal començar el comentari amb el problema successori de la casa d’Àustria amb Carles

II i els tres aspirants, amb la pèrdua de l’hegemonia espanyola a Europa (Westfàlia de

1648 i Pirineus de 1659), i les apetències de les dues monarquies (francesa i austríaca).

Una breu passada per el desenvolupament de la Guerra de Successió (1701-1713/15)

ens durà a les seves conseqüències i als canvis territorials en el mapa europeu.

No oblideu fer esment que el canvi de dinastia va implicar la implantació dels Decrets de

Nova Planta, i els profunds canvis estructurals que van suposar per als territoris que

donaren suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, la Corona d’Aragó.

Per tant, el comentari abastaria des del final del regnat de Carles II, fins al començament

de la dinastia del Borbons amb el regnat de Felip V (però sobretot fent referència als

canvis territorials del mapa europeu).

MAPA 11.- CANVIS TRACTAT UTRECHT (B1-T5)

ACTIVITAT PAU: Lectura i/o elaboració de mapa amb els canvis territorials europeus derivats

del tractat d’Utrecht.

MAPA 11.- TRACTAT D’UTRECHT (model 1)

CAUSES

- Problema successori a la mort de Carles II. Situació internacional.

- Lluís XIV de França i

Leopold I d’Àustria

optaven indirectament a

la corona espanyola, fills

i marits de princeses

espanyoles.

- Pretendents a la corona:

Candidat francès: Felip de Borbó,

duc d’Anjou, net de Lluí XIV de

França, i 2n fill del Dofí de França.

Candidat austríac: Arxiduc Carles,

segon fill de l’emperador Leopold I

d’Àustria.

5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA (1701-1715)






(1605- 1665)




(1710-1774)

Magdalena del

Palatinat i

Neobourg

5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA (1701-1715) CAUSES

- França no podia permetre la recreació del poder dels Habsburgs del segle XVI.

- La resta d’estats europeus no podien permetre una hegemonia incontestable de França.

- Anglaterra i Holanda pretenien garantir l’equilibri europeu.

- Entre grans tensions internacionals, Carles II va designar hereu a Josep Ferran de Baviera, però

aquest morí.

- A l’octubre de 1700, Carles II redactà un nou testament (Felip d’Anjou).

TESTAMENT I MORT DE CARLES II - Carles II mor l’1 de novembre de 1700 sense descendència.

- Designació de Felip d’Anjou com futur rei de la corona

espanyola.

- Compromís per tal de mantenir la integritat dels territoris de

la corona.

- Renúncia de Felip d’Anjou als seus drets a la corona

francesa. Els dos regnes no es trobaran sota la mateixa corona.

- Lluís XIV i quasi tota Europa, és a dir, les monarquies

europees acceptaren inicialment el testament de Carles II,

excepte Àustria.

- Nomenament al 1700 de Felip d’Anjou, proclamat rei

d’Espanya (a Versalles) amb el nom de Felip V de Borbó.

PERÒ...

- Lluís XIV no va renunciar i va mantenir els drets de Felip a la

corona Francesa.

- Lluís XIV marcà la política exterior espanyola i va intervenir en la

política espanyola als Països Baixos.

- França va obtenir d’Espanya certs drets comercials.

- Les potències europees temen el perill d’una aliança espanyola i

francesa.

- L’Imperi (Àustria), Anglaterra i Holanda crearen una Aliança a favor

de l’arxiduc Carles: Gran Aliança de l'Haia + Portugal, Prúsia i

Savoia (Itàlia).

Mort de Carles II. Obra de Pieter van

der Berge (segle XVII)

El Testament de Carles II,

cedit per l’arxiu general de

Simancas

5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA

(1701-1715)

Proclamació de Felip V com a rei d’Espanya en el Palau de Versalles (16 de novembre de 1700)

Lluís XIV Felip V


GRAN ALIANÇA DE L’HAIA

En aquest context, el dia 1 de novembre de 1700 mor

Carles II i comença el regnat de Felip V (1700-1746),

primer Borbó, que arribà a Espanya el 1701 per a

prendre possessió. Viatjà a Barcelona i jura les Lleis

del Principat de Catalunya, que es mantindrà fidel a la

monarquia borbònica fins 1705.

Poc després de la coronació, Lluís

XIV de França (rei Sol), va fer una

declaració solemne i confirmà que

el seu net Felip V d’Espanya

conservava intactes els seus drets

a la corona de França, és a dir, que

en Felip V no renunciava a ser rei

de França. La possibilitat de què

Felip V pogués unificar les dues

corones era real i suposaria

l’hegemonia dels Borbons en el

continent.

Lluís XIV, rei Sol (1666)

Bust retrat (escultura) de Gian

Lorenzo Bernini



A tenir en compte que Carles II, al seu testament, obligava al rei d’Espanya a renunciar a la corona

de França.

Holanda i Gran Bretanya, per la seva part, no veuen bé que

els Borbons governen França i Espanya, cosa que permetria

a França controlar les colònies espanyoles en Amèrica i

això posaria en perill els seus interessos colonials.



Per això, els Habsburg, Holanda i Anglaterra formaran una Gran Aliança antiborbònica (contra

Lluís XIV i Felip V) i contra la Corona de Castella (Coalició de l’Haia // “La Haya”), a la que

s’uniran Portugal, Prússia i Savoia, donant lloc a la Guerra de Successió espanyola (1701-1715), que

es converteix en europea, coalició formada per:

Àustria i l’Imperi (els Habsburg).

Anglaterra.

Països Baixos (Holanda).

+ Portugal, Prúsia i Savoia (Itàlia).

Dins Espanya, la corona de Castella,

Navarra i les províncies basques, es

posaran del costat de Felip V. Castella

s’alinea amb els Borbons perquè els

Àustries l’havien arruïnat i esperaven

millorar amb el canvi. Més tard, els quatre

territoris de la corona d’Aragó es

rebel·laran contra el rei i es posaran a favor

de la gran aliança, i de l’arxiduc Carles

d’Àustria com a rei d’Espanya.



5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA (1701-1715) GRAN ALIANÇA DE L’HAIA

Així s’inicia la Guerra de Successió a la corona espanyola (1701-1713-15) entre Felip d’Anjou

(futur Felip V) i Carles d’Habsburg o d’Àustria, en la que estan implicades totes les potències

europees, que volen treure rèdit de l’imperi espanyol.

5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA (1701-1715) GRAN ALIANÇA DE L’HAIA

En el context de la guerra, es produeix la proclamació de Carles com Carles III (1703).


TRES GUERRES

La guerra acaba en 1713 amb la victòria del primer, i amb Felip d’Anjou com a Felip V entra a

Espanya una nova dinastia, els Borbons, produint-se la pèrdua de totes les possessions espanyoles en

Europa. La guerra de Successió va significar tres guerres al mateix temps:

És una guerra per la corona

entre Felip V i l’arxiduc Carles

d’Àustria.

És una guerra europea, en

què els dos bàndols es disputen

l’hegemonia al continent: Per

una part els Borbons (França i

Espanya) i per altra banda la

gran aliança internacional

liderada pels Habsburg.

És una guerra interna o civil

perquè la corona de Castella

dóna suport a Felip V, mentre

la corona d’Aragó a l’arxiduc

Carles.



DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA

INICI DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A EUROPA

- La guerra comença essent un conflicte internacional.

- La Gran Aliança de l’Haia (Àustria, Anglaterra i Holanda) declarà la guerra a França (1702).

- La Gran Aliança antiborbònica s’amplià a Portugal, Savoia i Prússia.



- El 1703 l’arxiduc Carles fou proclamar a Viena rei d’Espanya com a Carles III.


- Mentrestant algunes derrotes franceses a Itàlia i als

Països Baixos. Fracàs francès en intentar ocupar Viena.



- L’any 1704, l’arxiduc Carles desembarca a Lisboa.

- L’armada anglesa ocupa Gibraltar (estiu de 1704) i control naval dels anglesos i holandesos.

- En 1705 la Gran Aliança antiborbònica va rebre el suport de València. Des d’aquí ocuparen Catalunya (fidel a

la monarquia borbònica fins 1705), que canvia de bàndol i declara la seva fidelitat al pretenent austríac, l’arxiduc

Carles, també Aragó i Mallorca (des de 1706).

- La guerra es va convertir en civil: Intervenció militar de la Gran Aliança de l’Haia i de França a la Península.


- L’arxiduc Carles és coronat rei

d’Espanya a Barcelona.



- A Europa i la Península, continuades derrotes franceses, desesperada

situació militar. Lluís XIV intentà la pau. PERÒ...

Josep I, emperador d’Àustria de 1705-1711

- L’abril de 1711 morí l’emperador Josep I d’Àustria i el seu germà l’arxiduc Carles es converteix

en emperador d’Àustria (1711) com a Carles VI.

- Anglaterra i Holanda acceptaren a Felip V i començaren les negociacions de pau a Europa.

- El 1713 final de la guerra. Signatura els Tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt (1714).

- Continuació de la guerra a la península fins la caiguda de Barcelona i Mallorca.


Arxiduc Carles d’Àustria, emperador

Carles VI, des de 12 octubre de 1711-1740






(1605- 1665)




(1710-1774)

Magdalena del

Palatinat i

Neobourg

EMPERADOR D’ÀUSTRIA CARLES VI (1711-1740)


- Continuació de la guerra a la península fins la caiguda de Barcelona i Mallorca.




GUERRA A LA PENÍNSULA ENTRE ELS

REGNES DE LA MONARQUIA HISPÀNICA

Partidaris de Felip d’Anjou: Castella, en general, es

decantà per l’opció francesa.

Tot i que una part de la noblesa castellana

es mostrà partidària de la causa austríaca.

Acceptació popular de Felip, esperaven de

l’absolutisme una limitació dels privilegis

nobiliaris.

Partidaris de Carles: Territoris de

la corona d'Aragó (Catalunya,

València, des de 1704, Aragó i

Mallorca, des de 1706) optaren, en

general, per la causa austríaca.



MOTIUS DE LA CORONA D’ARAGÓ PER ESTAR EN CONTRA DE FELIP V

Por a la política centralista (contrària als furs) pròpia de la França borbònica. Perquè la corona

d’Aragó sospitava que Felip V, com a Borbó que era, aplicaria una política centralista com la de

França, mentre que l’arxiduc Carles semblava que volia assegurar la pervivència de les

institucions, furs i privilegis de la corona d’Aragó. Per molts d’habitants d’aquest territori, Felip V

suposava centralisme, mentre que l’arxiduc Carles suposava pactisme (però Felip V al principi del

seu regnat havia jurat la conservació de les institucions, privilegis i furs).


Sentiments antifrancesos, sobretot a Aragó i

Catalunya (memòria de l’ocupació a la guerra

dels Segadors). a.- Perquè durant la revolta catalana, les tropes

franceses, que en principi entraven per ajudar als

catalans, acabaren ocupant el territori.

b.- Perquè els francesos s’havien quedat amb el

Rosselló i la Cerdanya, territoris catalans (Pau dels

Pirineus de 1659).

Els interessos comercials catalans es troben enfrontats als francesos.

A València destacà la presència d’elements insurreccionals contra la pressió senyorial.

La forta propaganda aliada, amb la promesa d’innovacions, amplià la base popular.

MAPA 10.- WESTFALIA I PIRINEUS (model 5)

1625


MOTIUS DE LA CORONA D’ARAGÓ PER ESTAR EN CONTRA DE FELIP V

De totes formes, el recolzament a Felip V, per part de Castella, i de la corona d'Aragó a l’arxiduc

Carles no va ser monolític. Hi va haver excepcions. Alguns elements de la noblesa aragonesa,

valenciana i mallorquina es mostraren favorables a Felip V: “Botiflers”.



GUERRA A LA PENÍNSULA

- Intervenció militar anglesa i

holandesa des de Portugal i als

principals ports de la Mediterrània

peninsular (1705).

- Als primers moments iniciativa

militar dels austracistes.

- A Mallorca alçament popular

contra les autoritats borbòniques

aprofitant l’entrada de la flota

anglesa (holandesos i anglesos

capitanejades per l’almirall anglès

Sir John Leake).

- Intervenció armada francesa

comandada pel duc de Berwick en

defensa de Felip V.

- Alçaments populars als territoris

de la corona d’Aragó.



5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA (1701-1715) GUERRA A LA PENÍNSULA - El 1706, l’arxiduc Carles ocupa Madrid, mentre que Felip V ha de fugir de la capital. Al final d’aquest any,

Felip V amb les tropes borbòniques recupera Madrid.

- A territori peninsular, la guerra era

favorable a les tropes borbòniques, malgrat

les dificultats, però els exèrcits francesos

de Lluís XIV (borbó) patien continues

derrotes a Europa.

- Les tropes de Felip V obtingueren

importants victòries: l’any 1707, derrota dels

aliats austracistes a la batalla d’Almansa.

Guerra favorable a Felip (gran victòria

felipista o borbònica).

- Conquesta dels regnes de València i

Aragó per part de les tropes de Felip V

(anul·lació de llurs furs).

- Després de les victòries borbòniques a les batalles de Brihuega i Villaviciosa (1710), tan sols Catalunya i Balears

quedaren en contra del rei.

- L’armada anglesa ocupa Menorca (1708).

- 1711, es produeix un fet fonamental en el decurs de la guerra: Mor l’emperador d’Àustria Josep I sense

descendència.



Josep I, emperador d’Àustria de 1705-1711

- L’arxiduc Carles (germà de l’emperador Josep I) hereta el

regne d’Àustria i és nomenat emperador (1711): passa a ser

ara Carles VI.

- La gran Coalició internacional es comença a “refredar”, perquè a Gran

Bretanya i Holanda no els interessa, tampoc, que el nou emperador

aconsegueixi la corona espanyola (de nou els Habsburg governarien l’Imperi i la

monarquia Hispànica), això donaria pas a l’hegemonia europea dels Habsburg:

Anglaterra i Holanda abandonaren la seva causa i la guerra.

Arxiduc Carles d’Àustria,

emperador Carles VI, des

de 12 octubre de 1711-1740

- Carles VI renuncia als seus interessos en Espanya; per altra part Felip V de

Borbó renuncià, també, als seus drets al tro de França, cosa que va dur a les

negociacions de pau en 1713.

5.1.- PAU UTRECHT I LES CONSEQÜÈNCIES TERRITORIALS

FINAL DE LA GUERRA. PAU D’UTRECHT - COMENTARI MAPA 11. Cal fer una introducció, situant el desenvolupament de la vostra

contesta en l’àmbit de la guerra de Successió espanyola.

- Conflicte europeu entre França i la Gran Aliança de l’Haia.

- Guerra civil entre Castella (felipistes) i els territoris de la Corona d’Aragó (austracistes).

- L’abril de 1711, es produeix un fet

fonamental en el decurs de la guerra: Mor

l’emperador d’Àustria Josep I sense

descendència.








(1605- 1665)




(1710-1774)

Magdalena del

Palatinat i

Neobourg

EMPERADOR D’ÀUSTRIA CARLES VI (1711-1740)

ARBRES GENALÒGICS DELS ÀUSTRIES

5.1.- PAU UTRECHT I LES CONSEQÜÈNCIES TERRITORIALS FINAL DE LA GUERRA. PAU D’UTRECHT

- Per això i per l’esgotament dels països es feia necessària la Pau.

- Anglaterra i Holanda accepten a Felip V i comencen les negociacions de pau a Europa, que es va

firmar l’any 1713 a Utrecht, que fou confirmat pel tractat de Radstatt, l’any 1714.


5.1.- PAU UTRECHT I LES CONSEQÜÈNCIES TERRITORIALS FINAL DE LA GUERRA. PAU D’UTRECHT

- L’any 1707, Felip V ja havia ocupat València i Aragó (per la batalla d’Almansa); després de la

firma del tractat d’Utrecht (1713), que, l’any 1713, va posar fi a la guerra, en l’àmbit internacional;

però a l’interior d’Espanya, la guerra no acabaria fins dos anys després, perquè Catalunya i Balears

continuaren lluitant contra Felip V fins 1714. És a dir, continuà la resistència a Barcelona i a

Cardona, i les Balears es troben protegides per la flota anglesa.

- Firmades les paus (Utrecht i Radstatt),

Felip V va poder acabar la guerra a

l’interior: L’11 de setembre de 1714 va caure

Barcelona.

En juliol de 1715 cau Mallorca i les

Pitiüses. Palma es rendeix davant la

presència de l’Armada Real. I aquí

acaba la guerra.

Menorca quedà en mans angleses

segons el que establia al tractat

d'Utrecht.



DELS HABSBURG O ÀUSTRIES

ALS BORBONS

FINAL DE LA GUERRA. PAU D’UTRECHT

- Una vegada acabada la guerra, Espanya comença una nova etapa de la seva història: regna una nova

dinastia, la dels Borbons, cosa que comporta canvis significatius en el govern d’Espanya.

- Felip V va legislar, per als territoris derrotats, els Decrets de Nova Planta: anul·lació dels furs del

regnes de la corona d’Aragó per dret de conquesta.

PAU D’UTRECHT. CONSEQÜÈNCIES TERRITORIALS DE LA GUERRA

-Tota Europa reconegué a Felip V com a rei d’Espanya, però haurà de renunciar definitivament als seus drets a la

corona de França (ho va fer).

- Renúncia a la possibilitat d’una unió entre França i Espanya.

- Tots els països estrangers treuen els seus exèrcits d’Espanya.

- Establiment d’un nou mapa polític d’Europa.

- Els principals beneficiaris dels tractats varen ser Àustria i la Gran Bretanya.

- La gran perjudicada va resultar ser Espanya, que va perdre els seus territoris europeus.



Consolidació del Regne Unit com a potència

naval i comercial.

Gran Bretanya aconseguí: Terranova,

Gibraltar i Menorca (que estaven ocupades per

tropes angleses).

A més, adquirí concessions comercials

(privilegis comerç colonial americà):

El “Navío de Permiso” // “Nau de

permís”: possibilitat que Anglaterra

pogués comerciar un pic a l’any

amb un vaixell anglès de fins a 500

tones amb l’Amèrica espanyola.

“Asiento de negros”: Espanya va

cedir a Anglaterra, en règim de

monopoli, el comerç d’esclaus

negres amb Amèrica.

Portugal va rebre la colònia de Sacramento (a

Uruguay).

Holanda les ciutats de l’anomenada barrera

flamenca.

Savoia va rebre l’illa de Sicília, que

intercanvià amb Àustria per Sardenya.


-Concessions territorials d’Espanya a les que va accedir Felip V:

Consolidació dels Habsburg, Àustria adquirí: Flandes (Bèlgica) i Luxemburg, les possessions italianes: part del ducat de Milà o

MIlanesat, el regne de Nàpols i l’illa de Sardenya (que en 1720 intercanviarà amb Savoia per Sicília).

Espanya perdé les seves possessions europees i cedí Gibraltar i Menorca

(importància estratègica del port de Maó).


5.1.- PAU UTRECHT I LES CONSEQÜÈNCIES TERRITORIALS PAU D’UTRECHT. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES

- Retrocés del predomini continental francès.

- Retorn a l’equilibri continental repartit ara entre França i Àustria.

- Gran Bretanya quedà com la gran potència que garantia l’equilibri continental i assegurava el

seu predomini marítim.

- Espanya, alliberada de la càrrega territorial, es podrà concentrar en la reorganització del govern

interior i d’Amèrica.

- Futures disputes provocades per les pretensions espanyoles de recuperar els territoris italians.


5.1.- PAU UTRECHT I LES CONSEQÜÈNCIES TERRITORIALS PER QUÈ FELIP V VA ACCEPTAR LA PÈRDUA DE TANTS TERRITORIS?

- Després de la guerra de Successió, Felip V

es dedicà a reconquerir territoris italians,

però l’amenaçaren des d’Europa i ho deixà.

- Pocs anys més tard, recuperà el regne de

Nàpols, Sicília i Sacramento.

- Perquè necessitava la sortida de les

tropes estrangeres per acabar la

guerra.

- Perquè volia el reconeixement

internacional a la seva monarquia.

- Perquè per aconseguir els dos

anteriors acceptà entregar tants de

territoris, però en el seu cap tenia la

idea de recuperar militarment

alguns d’aquests.




5.1.- GUERRA DE SUCCESSIÓ I PAU UTRECHT. RESUM


Països Baixos (Holanda).

+ Prúsia i Savoia (Itàlia).

Àustria i l’Imperi

(els Habsburg).

França



Consolidació del Regne Unit com a potència

naval i comercial.

Gran Bretanya aconseguí: Terranova,

Gibraltar i Menorca (que estaven ocupades per

tropes angleses).

A més, adquirí concessions comercials

(privilegis comerç colonial americà):

El “Navío de Permiso” // “Nau de

permís”: possibilitat que Anglaterra

pogués comerciar un pic a l’any

amb un vaixell anglès de fins a 500

tones amb l’Amèrica espanyola.

“Asiento de negros”: Espanya va

cedir a Anglaterra, en règim de

monopoli, el comerç d’esclaus

negres amb Amèrica.

Portugal va rebre la colònia de Sacramento (a

Uruguay).

Holanda les ciutats de l’anomenada barrera

flamenca.

Savoia va rebre l’illa de Sicília, que

intercanvià amb Àustria per Sardenya.


-Concessions territorials d’Espanya a les que va accedir Felip V:

Consolidació dels Habsburg, Àustria adquirí: Flandes (Bèlgica) i Luxemburg, les possessions italianes: part del ducat de Milà o

MIlanesat, el regne de Nàpols i l’illa de Sardenya (que en 1720 intercanviarà amb Savoia per Sicília).

Espanya perdé les seves possessions europees i cedí Gibraltar i Menorca

(importància estratègica del port de Maó).

INTRODUCCIÓ

- Tractat d’Utrecht final de la guerra de Successió a l’exterior i

confirmació de la dinastia dels Borbons a Espanya.

- Amb el definitiu ascens de FELIP V al tron espanyol, es fa

evident la necessitat de realitzar reformes en l’organització política

i territorial interior (derivarà en el “Reformisme borbònic” de

Carles III) i cert pacifisme en política exterior.

5.2.- ELS DECRETS DE NOVA PLANTA I ELS CANVIS QUE

SUPOSAREN EN EL SISTEMA DE GOVERN EXISTENT A LA

CORONA D’ARAGÓ I A LES ILLES BALEARS

Objectiu FELIP V. Reforma i uniformització de l’administració

de tot el país. Instaurar el centralisme polític.

Model. S’adoptà el model polític francès, l’absolutisme centralista

i homogeni. Les institucions de partida seran les castellanes.

Reformes. Felip V promulga els Decrets de Nova Planta (DNP):

instrument utilitzat per forçar canvis interiors als regnes derrotats:

València, Aragó, Catalunya i Mallorca.

5.2.- DECRETS NOVA PLANTA I CANVIS ARAGÓ I BALEARS INTRODUCCIÓ

Realització. 4 DNP (entre 1707 i 1716) que suposen: a.- Abolició de tot el sistema legislatiu i institucions tradicionals pròpies de la Corona d’Aragó, és a dir, dels regnes

conquerits (dels seus drets i furs) pel dret de conquesta. Desapareixen les Corts d’Aragó, el Gran i General Consell i

la Generalitat de Catalunya.

b.- Supressió autonomia municipal.

c.- Homogeneïtzació legal (jurídica) i administrativa (centralització ) a partir de la imposició de les lleis

castellanes.

d.- Supressió de l’autonomia fiscal (excepte Navarra i País Basc).

e.- Marginació del català com a llengua d’ús oficial i a l’ensenyament, als tribunals i a l’administració.

1707. Decrets de VALÈNCIA i

ARAGÓ. Després de la batalla

d’Almansa.

1711. Decret per ARAGÓ (rectifica

anterior, però no per València).

1715 (28 de novembre). Decret de

MALLORCA. Conservà algunes

institucions no executives i el dret civil

propi. Afectà a Mallorca, Eivissa i

Formentera. Però no a Menorca (GB).

1716. Decret de CATALUNYA.

5.2.- DECRETS NOVA PLANTA I CANVIS ARAGÓ I BALEARS CONTINGUT I CONSEQÜENCIES DELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Reformes a l’administració. Poder i administració de l’Estat centralitzats:

Supressió parcial del dret a Catalunya, Aragó i Balears.

Pèrdua de les institucions de govern dels territoris conquerits.

El regne de València perd totes les seves institucions de govern (Corts, Generalitat...). Pel DNP de

1707, València perd tot el seu dret tant públic com privat. A partir d’ara seran d’aplicació les lleis de

Castella. El DNP de València és el més dur de tots.

Quedaren abolides les corts d’Aragó (1711, Corts, Justícia Major d’Aragó...), integrades ara en les

Cort de Castella (comuns per a tota Espanya).

5.2.- DECRETS NOVA PLANTA I CANVIS ARAGÓ I BALEARS

CONTINGUT I CONSEQÜENCIES DELS DNP


A Mallorca (1715) pèrdua del Gran i General Consell, el procurador reial...,

etc. Referent al dret, aquests territoris perden el seu dret públic, i a partir

d’ara es governaran per les lleis de Castella, perden les institucions, però

conserven el seu dret privat, que a partir d’ara rebrà el nom de Dret Foral.


A Catalunya (1716) quedaren abolits la

Generalitat i el Consell de Cent.

CONTINGUT I CONSEQÜENCIES DELS DECRETS DE NOVA PLANTA


Les Corts de Castella perden entitat i funcions reals (deixaran de ser convocades per molt de temps).

El Consell de Castella assumirà funcions a tot l’Estat, però únicament amb caràcter consultiu i no

de govern.

El poder reial es reafirma amb els secretaris de despatx, nomenats i cessat pel monarca.

A partir dels DNP, la llei nova fou única i general per a tota Espanya (excepte Navarra i País

Basc).


Es va mantenir íntegre

l’ordenament jurídic a Castella, i les

lleis i les institucions de govern a

Navarra i a les províncies basques

seran respectades. Aquests territoris no

tingueren DNP perquè recolzaren a

Felip V durant la guerra de Successió.

Aquesta unificació va suposar la

integració de la Corona d’Aragó en

l’explotació de la riquesa de les Índies,

així com la formació d’un mercat únic

que afavorirà el desenvolupament

industrial de Catalunya.

5.2.- ELS DECRETS DE NOVA PLANTA I ELS CANVIS QUE

SUPOSAREN EN EL SISTEMA DE GOVERN EXISTENT A LA

CORONA D’ARAGÓ I A LES ILLES BALEARS

5.2.- DECRETS NOVA PLANTA I CANVIS ARAGÓ I BALEARS CONTINGUT I CONSEQÜENCIES DELS DNP

Reformes d’organització político-administrativa:

Divisió territorial d’Espanya en demarcacions provincials (províncies) amb un capità general que

representa el poder del rei.

A Catalunya desapareixen les vegueries substituïdes per “corregidurías”.

Els capitans generals,

amb funcions governatives i

militars substitueixen als

virreis a la corona d’Aragó.

Van introduir la figura

dels intendents: figura

copiada de França, un

funcionari depenent del rei

amb funcions econòmiques i

de recaptació de tributs

(d’hisenda), inspecció i

obres públiques.

Es creen Secretaries de

Despatx, antecedents

llunyans del actuals

ministeris.

5.2.- DECRETS NOVA PLANTA I CANVIS ARAGÓ I BALEARS CONTINGUT I CONSEQÜENCIES DELS DNP

Administració local:

El poder municipal va recaure en els corregidors (nomenats pel rei), institució castellana que,

definitivament, s’implantarà i s’estendrà per tot el territori estatal.

Reforma a la justícia: Reials audiències.

Aparició d’un únic dret comú per tots els súbdits amb l’anulació dels tradicionals furs, usos i

costums particulars.

Generalització a tot el territori de les audiències que s’encarreguen de la justícia i d’assessorar als

capitans generals.


CONTINGUT I CONSEQÜENCIES DELS DNP

Reforma i homogeneïtzació fiscal a tot el territori (excepte a Navarra i País Basc).

Profundes reformes de la Hisenda: harmonització fiscal amb l’objectiu d’incrementar i millorar els ingressos,

s’aproven nous impostos similars a tots els territoris conquerits, per a què tots els territoris de la Corona contribuïssin

a les despeses de la monarquia i que els ciutadans suportessin de forma més equitativa les càrregues de l’Estat, per a la

qual cosa s’havia de vèncer la resistència dels estaments privilegiats, fins llavors exempts de pagar impostos.

Supressió de les duanes internes i “puertos secos”.

El personatge que va protagonitzarà la principal

reforma de la Hisenda, ja en temps de Ferran VI,

fou Zenón de Somodevilla, (Marqués de la

Ensenada), autor del projecte d’Única

Contribució (gràcies al qual es va disposar del

cadastre d’Ensenada), publicat en 1749, tot i

que les resistències dels sectors privilegiats

aconseguiren paralitzar les reformes.

Es pretenia l’establiment d’unes fonts fiscals

estables i segures per finançar les polítiques de

l’Estat.

Impost únic: Catalunya------------- Cadastre.

València -------------- Equivalent.

Mallorca --------------Talla.

Aragó ----------------- La contribució única.

Es manté un sistema fiscal especial a

Navarra i a les províncies basques.

5.2.- DECRETS NOVA PLANTA I CANVIS ARAGÓ I BALEARS PER QUÈ HO VA FER? MOTIUS

- Felip V (1700-1746) és francès i prové del país més centralista, uniformat i absolut d’Europa, en

aquells moments, i ell intentarà aplicar, en Espanya, el sistema polític francès del seu avi Lluís XIV (el

rei Sol). De Nova Planta vol dir començar de zero.

- Racionalització. Els DNP són un intent de racionalitzar el país eliminant els particularismes dels

distints regnes.

- Dret de conquesta. Felip V guanya per la força de les armes aquests 4 territoris. I com assenyala

el Decret de Nova Planta de 1707, pot canviar l’ordenament polític i jurídic d’aquests territoris

perquè els ha derrotat militarment (pot fer el que vol).

La família de Felip V (1743)

Louis Michel Van Loo

Museu del Prado

- Ruptura del jurament de fidelitat

(també assenyalat al DNP del 1707). En el

principi dels seu regnat els reis d’Espanya

juraven la conservació de privilegis i furs

de la corona d’Aragó. Després, els

estaments representats a corts juraven

fidelitat al rei (pactisme). Començada la

guerra de Successió els territoris de la

corona d’Aragó deixen a Felip V i es

posicionen al costat de l’arxiduc Carles.

La ruptura del jurament de fidelitat fa que

Felip V ja no estigui fermat pel seu

jurament i així farà el que vulgui.

Felip V i Isabel de Farnesio (1743)

Louis Michel Van Loo

Museu del Prado


ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

ARBRE GENEALÒGIC DELS BORBONS

ARBRE GENEALÒGIC

DELS BORBONS

5.2.- DECRETS NOVA PLANTA I CANVIS

AMB ELS DNP FELIP V ACONSEGUIRÀ ELS OBJECTIUS QUE DESITJAVA

Uniformització legislativa.

Centralització administrativa.

Absolutisme monàrquic.

- Uniformització legislativa, el desig de Felip V (1700-1746) era tenir les mateixes lleis a tota Espanya, tal com

havia intentat Olivares, però que havia fracassat. Aquestes lleis havien de ser les de Castella, més propícies a

l’absolutisme monàrquic. A partir d’ara les lleis per Castella i Aragó seran iguals, tant en l’àmbit públic o de govern.

- Centralització política, volia governar tots els territoris des de la capital, des de palau. Centralització aconseguida

mitjançant els DNP (1707-1716), quan es va eliminar els furs dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó i van perdre

les seves institucions polítiques o de govern, implantant les lleis castellanes. El castellà es va imposar com a llengua

de l’administració.

- Absolutisme monàrquic. Amb els DNP Felip V

pretenia, també, concentrar el màxim de poder

possible en les seves mans. Ara les decisions

polítiques corresponen al rei. Per al reforçament del

poder reial i millorar el funcionament de l’Estat, els

Borbons van introduir reformes de gran calat en

l’organització político-administratives: Divisió en

demarcacions provincials, amb un capità general

que representa el poder del rei. Van introduir la

figura d’un intendent: funcionari depenent del rei

per a recaptar impostos. El poder municipal va

recaure en els corregidors (nomenats pel rei),

institució castellana que s’estendrà per tota Espanya.

Es creen Secretaries de Despatx, antecedents

llunyans del actuals ministeris.

5.2.- DNP I CANVIS A LA CORONA D’ARAGÓ I BALEARS AMB ELS DNP FELIP V ACONSEGUIRÀ ELS OBJECTIUS QUE DESITJAVA.

Amb els DNP aconseguí els tres objectius. Uniformització legislativa.

Centralització administrativa.

Absolutisme monàrquic.

Per primera vegada es

pot parlar amb propietat

d’un “Estat espanyol”;

fins a l’arribada dels

Borbons, Espanya era més

una entitat territorial o,

fins i tot, cultural que

política: la monarquia

espanyola dels Àustries

havia estat una

aglomeració d’Estats,

cada un amb les seves

pròpies lleis i institucions.

Amb el nou enfocament

absolutista i

centralitzador dels

Borbons, totes les

mesures de govern havien

de ser aplicades a tots els

súbdits per igual.

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC - Política internacional dels primers borbons (segle XVIII).

- Les noves idees il·lustrades.

- Reformisme borbònic de la primera meitat de segle XVIII

- Carles III (1759-1788) i el despotisme il·lustrat.

- Inicis del regnat de Carles III (1759-1788) i el Motí d’Esquillache.

5.4.- La Il·lustració espanyola: principals trets i autors més transcendentals.

- Reformisme moderat de Carles III. Segona meitat segle XVIII: programa de reformes polítiques, socials, educatives i

econòmiques.

- Els límits del reformisme borbònic.

POLÍTICA INTERNACIONAL DELS PRIMERS BORBONS (SEGLE XVIII)

Felip V (1701-1746).

Lluís I (1724).

Ferran VI (1746-1759).

Carles III (1759-1788, anteriorment rei de Nàpols).

Carles IV (1788 - 1808).

- Pèrdua d’influència espanyola al panorama internacional.

- Reclamacions i recuperació dels territoris italians.

- Pactes de família amb França.

- Enfrontaments continuats amb Gran Bretanya.

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC LES NOVES IDEES IL·LUSTRADES

- El model econòmic, social i polític de l’Antic Règim durant el segle

XVIII va ser durament criticat per una sèrie de pensadors que coneixem

com a “Il·lustrats”.

- La Il·lustració fou un corrent de pensament que va sorgir a França

durant el segle XVIII, les seves característiques bàsiques són: Una confiança il·limitada en la raó per a combatre la superstició, la

ignorància i la tirania.

Els seus pilars fonamentals foren la ciència, el progrés i la llibertat, i tot

mitjançant la utilització de la raó, perquè la felicitat radica en el

coneixement i a aquest tan sols es pot arribar mitjançant la raó.

Degut a la Il·lustració, el segle XVIII es coneix com el “Segle de les

Llums”, donat que les llums de la lògica, la raó i la intel·ligència ho

il·luminaven tot.

- Dit d’una altra forma: Els esser humans estaven guiats per la seva

intel·ligència, que es la base de la felicitat.

- Per això, els il·lustrats centraven el seu interès en les reformes de la

instrucció, és a dir, eren partidaris de l’educació i de la formació de les

persones com a base del progrés.

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC LES NOVES IDEES IL·LUSTRADES

- Els il·lustrats van criticar els principis de la societat estamental, van negar la transmissió hereditària de

qualsevol virtut o privilegi i van a afirmar la “Igualtat i el dret a la llibertat” de tots els homes.

-Així mateix, sense negar l’existència de Déu, s’oposaren al domini ideològic de l’Església (defensen llibertat de

creences, com Voltaire, que va lluitar contra la intolerància i la superstició).

- Criticaren l’organització econòmica.

- Finalment, es van enfrontar a l’absolutisme monàrquic, tot defensant la necessitat d’un contracte entre governats

i governants que garantís els drets bàsics de l’individu (gràcies al filòsof Rousseau).

- Montesquieu va defensar que la separació de poders evitava la tirania (Esperit de les Lleis de 1748). El poder

executiu (govern), el legislatiu (parlament) i el judicial (tribunals).

- Rousseau va plantejar el principi de la sobirania nacional, afirmant que el poder prové del lliure consentiment

dels ciutadans, expressat per mitjà del vot (sufragi).

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC REFORMISME BORBÒNIC DE LA PRIMERA MEITAT DE SEGLE XVIII

- Centralització i reformes de l’administració iniciades amb els Decrets de Nova Planta.

- Reorganització de la Hisenda pública. Simplificació impositiva.

- Reformes de ministres capacitats: Macanaz, Ensenada, Carvajal, Orry i Patiño.

- Política mercantilista.

Estímul per al comerç colonial: Reorganització del monopoli de Cadis. Impuls a la Marina. Creació de

companyies privilegiades.

Protecció de la producció industrial amb la prohibició d’importacions (teixits de cotó i seda) i per la

fixació d’aranzels.

Creació de reials fàbriques.

Supressió de les duanes interiors.

Cadastre del Marquès de la “Ensenada”


Felip V (1700-1746) M LLuïsa de Savoia (1701-1714)

Isabel Farnesio (1714-1766 mor) Ferran VI (1746-1759)

Lluís I (1724)

(1701-1714) (1714-1766 mor)

Felip V o d’Anjou (1700-1746).

Ferran VI

(1746-

1759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV (1788-1808).

Bàrbara de Braganza


Ferran VI (1746-1759)

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC DE CARLES III CARLES III (1759-88) I EL DESPOTISME IL·LUSTRAT

- Carles III (1759-1788) va accedir al tro espanyol en morir el seu germanastre Ferran VI (1746-

1759) sense descendència directa.

- En 1759 Carles (rei de Nàpols) arribà a

Espanya per regnar com Carles III.

- En Itàlia, Carles III havia entrat en contacte

amb les idees il·lustrades, per això, es mostrà

partidari de seguir algunes de les idees de

progrés i racionalització, és a dir, va mostrar

una gran preocupació per reformar allò que

considerava necessari per a millorar el

benestar dels seus territoris, ho farà des de

d’alt i sempre que no atempti contra el poder

de la monarquia absoluta.

- Carles III representa el més clar exponent i

la millor experiència del “Despotisme

Il·lustrat espanyol” (corrent polític reformista

que utilitzava el poder absolut del monarca per

realitzar les reformes il·lustrades).

-En el seu regnat (1759-88) es poden distingir

dos períodes: - 1759-1766. Ministres reformistes “italians” Grimaldi i

Esquilache.

- 1766-1788. Governs d’ “espanyols”: Aranda, Floridablanca

i Campomanes.

Carles III de caça

Influència de Velázquez en la postura, en el

ca i el paisatge.

Però Goya no dissimula ni la llargària de la

cara, ni el nas prominent, ni la curvatura de

l’esquena, ni la caiguda de les espatlles o els

llargs braços.

Goya (1746-1828)

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC DE CARLES III INICIS DEL REGNAT DE CARLES III (1759-1788) I ELMOTÍ D’ESQUILACHE

- 1759-1766. Els ministres reformistes, “els italians” Grimaldi i Esquilache, disgustaven a la noblesa espanyola que

es veia desplaçada.

- Carles III s’enfrontà amb problemes interns: entre les revoltes que va provocar la viva oposició dels espanyols en

contra de les reformes destaca el Motí d’Esquilache (1766), a Madrid, que fou un alçament complex en el qual

s’uniren DIVERSOS FACTORS.


- Carles III s’enfrontà amb problemes interns: entre les revoltes que va provocar la viva oposició dels espanyols en

contra de les reformes destaca el Motí d’Esquilache (1766), a Madrid, que fou un alçament complex en el qual

s’uniren DIVERSOS FACTORS: Per una part, representa la forta oposició dels grups privilegiats al seu programa de reformes (la noblesa castellana i

l’església, especialment els jesuïtes), perquè Carles III pretenia la introducció de les idees il·lustrades i reformes

educatives, socials i econòmiques per millorar l’agricultura, el transport i comerç i les manufactures (és el denominat

reformisme borbònic).

Va significar, també, la resistència dels privilegiats contra les idees il·lustrades i la seva oposició al poder excessiu dels

alts càrrecs estrangers, perquè veien retallats amb les reformes el seu poder i influència.

Irritació entre elements eclesiàstics per la política regalista i de reformes il·lustrades del govern.

Protestes populars, a les províncies, motivades per la carestia: pujada del preu dels productes bàsics (crisi subsistència,

motí fam).

Motí d’Esquillache

Atribuït a Goya

(1766-67). Col·lecció

privada, París.

La torre de

l’Ajuntament de

l’esquerra permet

situar l’escena en la

Porta de

Guadalajara (Carrer

Major), mirant al

Palau, on

segurament es

dirigia la Revolta.


- Per altra part, les reformes generaren malestar popular: llibertat de preus de cereals com el blat i prohibició

d’armes, jocs d’atzar, capes i capells..., el poble s’aferra a la tradició (barret d’ala ampla i capa, front a barret de tres

pics i jaqueta curta).

- Tot això va confluir en una violenta REVOLTA

POPULAR, que va esclatar el 1766, a Madrid,

contra les mesures de sanejament i ordre públic

preses pel ministre Squillace: neteja urbana,

enllumenat, i les prohibicions de jocs d’atzar i d’ús

d’armes, d’una banda, i de fer servir barrets xambergs

i capes llargues, de l’altra.

La maja y los embozados

Popular Tracta amb gran simpatia l’ambient popular i el món dels humils: festes, jocs, passeigs, etc.

Representa una parada ambulant, davant la qual passa un cotxe amb lacais, manifestant el contrast entre dos mons distints, els dels venedors i compradors, i els de nobles que passen sense parar atenció amb ells.

Tema tractat de manera alegre i senzilla, on els personatges (gent humil) es mouen amb naturalitat.

“El cacharrero” o

Plats i olles (1779)

El venedor de plats i olles (1779)

Oli sobre llenç (259 x 220 cm)

Museu del Prado, Madrid

La Participació dels calessers en el Motí fou important (Bernardo “el Malagueño” el i Diego de Avendaño).


- En realitat, a darrere estava l’alta noblesa i certs sectors del clergat, que desaprovaven la política reformista de Carles

III, doncs perjudicava els seus interessos i utilitzaren a la massa popular com a instrument de pressió per a instigar el

motí.

- Donat l’extensió de la revolta i per aturar-la, Carles III acceptà totes les peticions populars i destituí Squillace (que

era la seva mà dreta), però va reafirmar la política de reformes, tot i que frenà, de moment, algunes de les reformes i

va abaixar el preu dels productes de primera necessitat. Els motins es van acabar ràpidament.

- Carles III deixà el govern en mans d’equips formats per il·lustrat espanyols: Aranda, Campomanes,

Floridablanca.

- Participació en política i influència de destacats il·lustrats com ara Olavide i Jovellanos.

Carles III (1759-1788)

Esquillache

5.4.- LA IL·LUSTRACIÓ ESPANYOLA: PRINCIPALS TRETS I

AUTORS MÉS TRANSCENDENTALS - A Espanya, la introducció i difusió de les noves idees il·lustrades, va ser lenta i difícil. Hi hagué un

retard d’uns quants decennis respecte d’altres països europeus però, en essència, s’hi expandiren els

mateixos principis i s’hi intentaren reformes semblants. CAUSES:

Absència d’amplis grups burgesos,

immobilisme i conservadorisme dels medis intel·lectuals universitaris,

enorme pes de l’Església i...

la inexistència de classes mitjanes formades i capaces d’entendre les teories dels nous

filòsofs van impedir, a la primera part del segle, la difusió del nou corrent de pensament,

i les idees il·lustrades espanyoles es limiten als escrits del pare Feijoo.

- Els il·lustrats espanyols van ser un petit grup enfrontat als interessos dels privilegiats i a la

ignorància del poble.

- És a partir dels anys 1750-1760, sobretot

amb el regnat de Carles III, quan trobem

una generació de pensadors espanyols que

comencen a destacar. Són una minoria

formada per burgesos, i alguns nobles i

clergues, la majoria formen part de la petita

noblesa, que interessats per les noves idees

franceses, reflecteixen en els seus escrits les

preocupacions il·lustrades i comencen a

criticar el model social imperant a

l’Espanya del segle XVIII.

5.4.- LA IL·LUSTRACIÓ ESPANYOLA: TRETS I AUTORS - Són Feijoó, Campomanes, Olavide, Cadalso, Jovellanos (autor de l’Informe sobre la llei agrària,

que proposava la desamortització de la terra), Aranda, Floridablanca, Goya (a nivell artístic) etc. No

formen un grup homogeni, però la majoria coincideixen en l’interès per la ciència, l’esperit crític i la

idea de progrés.

Campomanes amb toga i gorilla

davant una taula plena de papers

i llibre (1777),

Abtonio Carnicero

Benito

Jerónimo

Feijoó

José Cadalso y Vázquez de Andrade

Comte d’Aranda

Gaspar Melchor de Jovellanos

El comte de Floridablanca

Retrat cortesà

1773

1783

1795 1795

AUTORETRATS

Els autoretrat que pinta són,

sobretot, d’edat avançada, que revelen

un home de personalitat introvertida

en la intensitat de la seva mirada.

5.4.- LA IL·LUSTRACIÓ ESPANYOLA: TRETS I AUTORS - La il·lustració espanyola va representar un reformisme moderat allunyat de grans innovacions o canvis radicals.

Proposen reformar alguns aspectes del país, sobretot:

- Preocupació en la millora l’EDUCACIÓ i del benestar dels súbdits de la corona. Aïllats entre la indiferència de

l’aristocràcia i del clergat, i la ignorància de les classes populars, els il·lustrats espanyols van tenir l’educació

coma objectiu prioritari, l’eix sobre el qual s’havia de fonamentar el canvi del país. Convençuts que només la

millora del nivell cultural de la població i l’augment del seu nivell d’instrucció podria treure el país del seu

endarreriment, lluitaren contra els ordes religiosos i contra els estaments privilegiats, i van defensar la necessitat

d’imposar un ensenyament útil i pràctic, obligatori per a tothom en les primers nivells, comú a tots dos sexes i

amarat dels nous coneixements i relacionat amb l’estranger.

-La preocupació bàsica dels il·lustrats espanyols va ser la qüestió

ECONOMIA. Interès en la reactivació de l’economia, en especial

l’agricultura: reforma de l’estructura agrària, protecció de la producció

industrial i impuls al comerç. Tots ells eres conscients que

l’endarreriment del país, amb relació a d’altres potències europees,

provenia de la pervivència del fort predomini de la propietat nobiliària i

eclesiàstica, del control excessiu sobre les activitats econòmiques i del

desconeixement de les noves tècniques, invents i avenços, que ja s’havien

aplicat en altres països, com la Gran Bretanya o Holanda (Revolució

Industrial). Per això, s’esforçaren a estudiar la situació real del país i a

proposar un seguiment de reformes.

- Les Societats Econòmiques d’Amics del País tractaven d’estudiar la

situació de cada província per a fomentar l’agricultura, el comerç i la

indústria, i impulsar les idees liberals.

5.4.- LA IL·LUSTRACIÓ ESPANYOLA: TRETS I AUTORS - Despotisme il·lustrat: Millora en l’organització i

racionalització de l’Estat.

-Manteniment d’una política regalista o de control per

part dels monarques sobre l’Església (i altres poders) del

propi país.

- Les reformes resultaren limitades i van comptar sempre

amb l’oposició dels sectors privilegiats del país.

-Perquè dos factors contribuïren a l’endarreriment de la

Il·lustració en Espanya: la societat i l’Església.

Els grups socials poderosos no volien perdre els

seus privilegis. La mentalitat nobiliària

impregnava tota la societat, el menyspreu cap el

treball manual, considerat deshonest pels sector

privilegiats, va endarrerir i dificultar la iniciativa

empresarial.

Respecte a l’Església, alguns dels postulats bàsics

de la filosofia il·lustrada (sense ser atea) xocaven

amb algunes de les bases cristianes. En Espanya,

això fou molt més acusat, per l’enorme pes que

l’Església tenia en la societat i en la política

espanyola.

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC DE CARLES III REFORMISME MODERAT DE CARLES III. SEGONA MEITAT SEGLE XVIII

Després d’un temps, Carles III, ara amb ministres “espanyols” (1766-1788, governs d’

Aranda, Floridablanca i Campomanes) continuà el seu programa de reformes, que

pretenia posar en pràctica una sèrie de mesures legals que tenien l’objectiu d’abolir alguns

dels privilegis propis de la societat de l’Antic Règim.

Comte d’Aranda

Comte de Floridablanca


Campomanes amb toga i gorilla davant una

taula plena de papers i llibre (1777),

Abtonio Carnicero

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC DE CARLES III PROGRAMA DE REFORMES POLÍTIQUES, SOCIALS, EDUCATIVES I ECONOMIQUES

José Cadalso y Vázquez de

Andrade

Benito

Jerónimo

Feijoó

Campomanes amb toga i gorilla

davant una taula plena de papers i

llibre (1777),

Abtonio Carnicero

Comte de

Floridablanca

Francisco de

Goya y Lucientes

Comte d’Aranda

Model polític de despotisme il·lustrat

- Influència del reformisme il·lustrat: Cadalso, Feijoo.

- Polítics col·laboradors reformistes il·lustrats espanyols: Pedro Rodríguez Campomanes, el

comte de Floridablanca i el comte d’Aranda adoptaren una sèrie de mesures de caràcter

econòmic amb la finalitat que es donessin transformacions econòmiques i superar els problemes

existents durant el segle XVIII.

- Participació en política i influència de destacats il·lustrats com ara Olavide i Jovellanos.


Programa de reformes religioses

- Política regalista: manteniment del “dret de patronat regi” (el rei, decididament regalista, exercí el dret de

nomenar càrrecs eclesiàstics per a controlar l’Església, Concordat de 1753 entre el rei Ferran VI i el papa Benedito

XIV).


Programa de reformes religioses

- El rei combatí durament l’intent de l’Església de crear un poder dins de l’estat, així altra conseqüència del Motí

d’Esquillache fou la supressió de la Companyia de Jesús i la consegüent expulsió dels jesuïtes, en 1767, que tenien

molt poder, de directa obediència al papat, ja que el seu “quart vot” els deixava fora del control reial (teoria

regalista). A més, es van limitar les manifestacions religioses populars (romeries, processions...).

Limitació del poder de la Inquisició. El rei reclamà el dret de controlar el Tribunal de la Santa Inquisició i

fundar monestirs.

EL TRIBUNAL DE LA SANTA INQUISICIÓN Tribunal de la Santa Inquisició


Tribunal de la Santa Inquisició (1812-19)

Oli sobre taulell (46 x 73 cm)

Real Academia de San Fernando, Madrid

Després del retorn del rei i quan va ser citat davant el Tribunal de la Inquisició. Els

resignats acusats, seguts enfront dels jutges, amb capells cònics i les flames que els

envolten, símbol del seu destí. La figura del púlpit llegeix, de memòria i amb els ull tancats,

els càrrecs: “El sistema és cec davant la justícia”. El secretari vestit amb robes antigues

simbolitza que Espanya és retrògrada.


Programa de reformes econòmiques

- Foment, en general, de l’agricultura, el comerç i la indústria, i traducció de llibres estrangers (Il·lustració).

- Creació del banc de San Carles i emissió de vals reials (control fiscal i monetari).

- S’estabilitza i modera la política impositiva per fomentar la producció, associada a l’estabilitat de la despesa

pública.

- Instauració de la loteria (mesura fiscal extraordinària).



- Mesures de política lliurecanvista. Liberalització comercial:

La declaració de la llibertat de preus.

Es van crear mercats de béns de consum i capitals per fomentar així, a l’interior

d’Espanya, la lliure circulació de mercaderies (cereals i vi de 1765).

Impuls de la reforma municipal de 1766, amb la creació dels diputats i

personers del comú, per a defensar els interessos col·lectius front a

l’especulació que les oligarquies municipals exercien sobre el gra (que fou

l’origen del motí d’Squilace).

Impuls al comerç amb Amèrica:

Fi del monopoli del port de Cadis (1765).

Liberalització parcial del comerç colonial amb Amèrica (1778).

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC DE CARLES III




Eliminació del sistema de monopoli i control dels gremis (1790, mesura lliurecanvista a la indústria).

Estimulació de la indústria (noves fàbriques d’indianes) i es firmaren tractats comercials per defensar

la indústria nacional de la competència exterior (proteccionisme, establiment de nous aranzels). En

concret es va impulsar l’expansió del putting out system i les manufactures (reials o privades) en

Catalunya, voltants de Madrid, Galícia, País Basc, País Valencià, Múrcia i algunes zones d’Andalusia.




Limitació dels privilegis de la “Mesta” (liberalització i

reforma del sector): es va intentar colonitzar noves terres

i impulsar els projectes de reforma agrària.



- Intenten donar solució als problemes en l’agricultura: perquè

malgrat la introducció de la dacsa i la creïlla (blat de moro i patata),

no es pot alimentar a tots i baixen els rendiments, produint-se

protestes, que durien als primers intents de desamortització.

- Carles III (1759-1788) va encomanar a Jovellanos que redactés un

“Informe a l’Expedient de Llei Agrària”, on va estudiar la situació

de l’agricultura i va donar una visió dels problemes que patia

l’agricultura espanyola.



- Carles III (1759-1788) va encomanar a Jovellanos que redactés un “Informe a

l’Expedient de Llei Agrària”, on va estudiar la situació de l’agricultura i va donar una visió

dels problemes que patia l’agricultura espanyola, com l’existència de mayorazgos, les

propietats comunals, les formes de propietats de l’Església... i va proposar una solució, la

reforma de l’estructura de la propietat. Es duran a terme múltiples reformes amb un intent

de reforma agrària que quedarà en fase d’estudi. Desamortitzacions de terres comunals (liberalització i reformes a l’agricultura).

Colonització de terres despoblades com La Carolina (reformes a l’agricultura i repoblament).

Estimulació de companyies privilegiades (Caracas, Barcelona, impuls del comerç).




- Creació i promoció de Societats Econòmiques d’Amics del País (reunió dels il·lustrats per impulsar

el comerç i la indústria).

- Es va produir un creixement demogràfic: de 7 a 10 milions.


Les reformes militars

Establiment del servei militar obligatori.

Professionalització de l’oficialitat i promulgació d’ordenances militars.

Reforçament de l’armada (Patiño): potenciació de drassanes i formació

d’oficials de marina.

Millora en les comunicacions i transports: ports i camins.

PROGRAMA DE REFORMES POLÍTIQUES, SOCIALS, EDUCATIVES I ECONOMIQUES


Programa de reformes socials i educatives

- L’any 1783 es declararen honestes totes les

professions i, fins i tot, es van admetre com a

mèrit per a la consecució de la “hidalguía” les

activitats professionals d’alta utilitat pública.


Programa de reformes socials i educatives

- L’educació primària va ser obligatòria.

- Impuls al desenvolupament educatiu i científic. Reforma a les universitats i unificació

d’ensenyaments.

- Mesures per assentar a les poblacions marginals o desarrelades (rodamóns i gitanos).

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC DE

CARLES III




Les reformes institucionals

- Manteniment de les reformes administratives

pròpies dels primers borbons (DNP).

- Als municipis es van crear els síndics i

diputats del comú.



ELS LÍMITS DEL REFORMISME BORBÒNIC

El despotisme il·lustrat, representat a Espanya per Carles III (1759-1788) té un balanç positiu:

Es limita la corrupció de l’administració i s’impulsaren reformes econòmiques.

Defensa de les prerrogatives de l’Estat davant l’Església.

Desenvolupament de la instrucció pública.

Retrat realitzat en 1783 de Carlos III

(1759-1788), de Anton Rafael Mengs

Però... la CRISI DE L’ANTIC

RÈGIM es produirà en l’Espanya

del segle XIX (Tema 5).

Carles III (1759-1788)

Maria Amàlia

de Savoia

5.3.- EL REFORMISME BORBÒNIC CARLES III (1759-88) I EL DESPOTISME IL·LUSTRAT

5.3.- REFORMISME BORBÒNIC CARLES III


5.5.- CARACTERÍSTIQUES POLÍTIQUES, SOCIALS I

ECONÒMIQUES DE L’ANTIC RÈGIM CONCEPTE

- El terme Antic Règim va

sorgir en la França

revolucionària, per a

contraposar la nova situació

arran de la revolució amb

les circumstàncies anteriors

a la revolució.

- Es pot definir com el

sistema social i polític

existent en Europa durant

els segles XVII i XVIII,

caracteritzat per una

economia de predomini

agrari, una societat

estamental basada en els

privilegis de les elits, i una

estructura política de tipus

absolutista, amb el poder

d’una sola persona, que al

final derivarà en el

Despotisme Il·lustrat.

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM ORGANITZACIÓ POLÍTICA. ABSOLUTISME

N’hi ha una acceptació general del poder absolut del cap de l’Estat, que troba el seu suport en dues

teories polítiques: per un costat, la doctrina cristiana de l’origen diví de l’autoritat (Bossuet). Per altra,

Hobbes sosté que és necessari un pacte entre les persones, que cedeixen voluntàriament el poder per a

crear un poder superior i absolut capaç de solucionar els conflictes que sorgeixen entre els individus

degut a la pròpia naturalesa humana (“L’home és un llop per al home”).

L’Absolutisme en Espanya el varen

establir els Borbons. La política

centralitzadora de Felip V eliminant

l’autonomia als diferents regnes

(Decrets de Nova Planta), no

convocant les corts, creant

institucions per a controlar tor el

poder: capitanies generals (substituint

als virreis), províncies amb

intendents.

En el context de la Il·lustració del

segle XVIII, l’Absolutisme, en

aplicar la raó, es converteix en

Despotisme Il·lustrat, forma de

govern paternalista: reformes des de

d’alt (“tot per al poble però sense el

poble”).

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM ORGANITZACIÓ POLÍTICA. ABSOLUTISME

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM SOCIETAT ESTAMENTAL

La societat dividida en dos grups: els privilegiats, no havien de pagar impostos, grup format per la

noblesa i el clero, i els no privilegiats, grup al que pertanyia la majoria de la població, des de pobres

pagesos fins a rics burgesos i comerciants que, amb els seus impostos, sostenien el funcionament

administratiu del país.


El poder econòmic i polític del país estava en mans de la noblesa i del clero, ja que posseïen la major

part de les terres: “mans mortes” (propietat de l’Església, noblesa, ajuntaments). La noblesa estava

formada per unes 500.000 persones: des dels hidalgos més pobres, que pràcticament l’únic que tenen

és el seu títol nobiliari, fins a l’alta noblesa, grans d’Espanya, que vivien en la cort i compartien amb

la corona gusts i aficions.

Ni el clero ni la noblesa estaven disposats a renunciar als seus

privilegis, cosa que va frenar l’entrada de les idees il·lustrades, en

el cas d’Espanya, en aquestos dos grups socials.

El clero, és dir, l’Església mantenia una influència molt gran. Però no

tots els seus membres formaven part de la rica jerarquia. La major part

eren sacerdots que vivien en les ciutats amb sous bastant baixos i els

ordes religioses, a més, estaven en clara decadència.


A més, en Espanya casi no existeix una classe

mitjana adinerada i, quan existeix, es troba massa

aferrada a les tradicions i als privilegis.

Les capes més baixes de la societat,

camperols i artesans, constituïen el gros de la

població. La majoria treballava unes terres

que no eren seves, i a més de pagar la renda

al propietari, la seva economia estava gravada

pel delme eclesiàstic, els tributs estatals, i

estaven sotmesos als drets inherents dels

senyorius jurisdiccionals. La majoria d’ells

eren analfabets, la seva única formació (si

l’havien tinguda en algun moment de els seves

vides) havia arribat a través de l’Església. Poc

interès tenien per la cultura o les reformes que

es plantejaven des d’una cort que està a anys

llum dels seus interessos.


5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM ECONOMIA

L’economia de l’Antic Règim es basa fonamentalment en l’agricultura i la ramaderia. Una agricultura

i ramaderia amb un gran endarreriment tècnic, amb escàs rendiment, que tenia com a

conseqüència les freqüents crisis de subsistència. Aquest retard està relacionat amb un règim de

propietat de la terra en què la propietat de la terra es concentra en poques mans, i la majoria de la

població, pagesa, treballava unes terres que no són seves. La propietat estava amortitzada o

vinculada, és a dir, no es podia comprar ni vendre. Aquest sistema impedia la mobilitat

econòmica, ja que la noblesa terratinent dominava completament l’agricultura, vivia de les rendes i

no invertia en millores que possibilitaren el rendiment de les seves terres.


La producció artesanal estava sotmesa a l’estructura gremial, amb les rígides reglamentacions de

preus, quantitats, que impedien la competència.

El sector comercial es caracteritzava per una excessiva dependència de l’exportació a Amèrica. El

comerç interior era feble, per l’escassa capacitat de consum, els peatges i duanes, i la vella xarxa de

camins.


La doctrina econòmica imperant, en aquestos moments, era el mercantilisme: forta ingerència de

l’Estat en l’economia, creença de què la riquesa i el poder d’un país depenia de la quantitat de

metalls preciosos que hagués acumulat.

Però comencen a

aparèixer altres teories

que s’oposen a aquesta:

la fisiocràcia, sorgida en

França en el segle XVIII

(Quesnay). Defensa que

la font primordial de la

riquesa és l’agricultura

i l’Estat ha de procurar

que la terra estigui en

mans d’agricultors

lliures.

A finals del XVIII sorgirà

el liberalisme econòmic

amb Adam Smith.

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM

AMPLIACIÓ

ANTIC RÈGIM

EN EVOLUCIÓ (x REFORMISME BORBÒNIC)

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM ESTRUCTURA SOCIAL I ECONÒMICA AL FINAL DE L'ANTIC RÈGIM, EN EVOLUCIÓ (x REFORMISME BORBÒNIC)

- Problemes econòmics essencials de l’agricultura, indústria i comerç.

- Tendència secular positiva en l’economia i en la demografia europea.

- Espanya mantindrà un indiscutible període de creixement econòmic però ... es

manifestaren clares limitacions en el creixement i no es resoldran els problemes

estructurals.

- El pensament il·lustrat i la millora en la governació del país varen propiciar l’adopció de

reformes a l’economia.

- S’adoptaren algunes mesures liberalitzadores i de promoció de la producció, del comerç

i l’agricultura.

AGRICULTURA

- Predomini del sector agrícola a l’economia del país.

60 % de la renda nacional.

70 a 75% de la població ocupada.

- Creixement de la producció agrícola per l’ampliació de les terres de

conreu:

de 1700 a 1760 expansió.

de 1760 a 1780 lent creixement.

de 1780 a 1800 estancament o recessió.

- Baixos rendiments amb mètodes de treball tradicionals.

- Manteniment majoritari del guaret (cultiu intensiu del cereal).

- Instrumental poc eficient i manca d’inversió al camp, amb una

pagesia empobrida (jornalers, petits arrendataris).

- Dependència de les condicions climàtiques per l’obtenció de les

collites (nivell de subsistència).

- Llei de rendiments decreixents.

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA

- Concentració de la propietat agrària en mans de grans propietaris (nobles i església), de l’Estat i dels municipis.

- Els arrendataris, petits i mitjans propietaris amb pocs recursos per la renovació i la inversió.

- Geogràficament:

Predomini d’arrendaments llargs (quasi propietaris) a Galícia (foros), a Catalunya (enfiteusi) i a part de València.

Predomini d’arrendaments a curt període a Castella, Andalusia i a part de València.

Predomini dels jornalers empobrits a Andalusia i Extremadura.

- Problema de la propietat amortitzada o vinculada (forma de propietat precapitalista, comunal o compartida, que impedeix la lliure

venda o repartició).

- Terres de senyoriu (noblesa) i comunals (municipals), propietats de l’Església.

- Retirades del mercat lliure, no presentaven incentius per a la millora o la capitalització.

REFORMES I MILLORES AL CAMP

- Expansió del blat de les índies i de la

patata a Galícia i Astúries.

- Expansió del cultiu de la vinya a

Catalunya.

- Ampliació dels regadius amb les obres del

canal d’Aragó i de Castella (millora del

transport interior).

- Limitació dels drets de la “Mesta” a favor

de la pràctica agrícola.

- Repartiment de terres de propios i baldios

a Extremadura.

- Assentaments de colons a zones de

repoblament a Sierra Morena (La Carolina i

La Carlota).

- Estudis de la situació agrària i la seva

problemàtica “Expedient General per a la

llei Agrària” (Jovellanos i Campomanes).

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT AGRÀRIA

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM

- Aparició de les manufactures reials.

- Producció d’iniciativa estatal destinada a objectes de

luxe o a respondre a la demanada de l’armada i l’exèrcit.

- Producció amb tècniques artesanes amb una

concentració de capital i d’edificicació pròpia de la

fàbrica.

- Arsenals (El Ferrol i Cartagena), municions, vidres

(San Ildefonso), porcellanes (El Retiro), tapissos (Santa

Bàrbara).

- Pobres resultats econòmics amb pèrdues cròniques.

- Aparició de les primeres fàbriques d’indianes a

Catalunya. Apareixen a partir de 1760. Ràpid augment

fins la guerra del francès.

- Dedicades a l’estampació i producció de teixits de cotó-

Marcaran l’inici de la indústria tèxtil catalana.

- Iniciativa privada amb concentració de capital i forces

de treball.

- Afavorida per la prohibició d’importació d’aquest

teixit i la liberalització de comerç americà a Catalunya.

- Altres indústries disperses o testimonials: farines,

aiguardents, paper, ceràmica (Sargadelo), quincalla.....

INDÚSTRIA I COMERÇ

- Manteniment de l’artesania com sistema de producció generalitzat al país.

- Tècniques tradicionals d’escassa productivitat i gran qualitat.

- Instrumental arcaic, petits capitals, escassa concentració de treballadors i mercats locals i regionals.

- Pervivència del gremis.

- Imposaven limitacions i rigideses a la producció (reglamentacions estrictes, exàmens d’accés...).

- Tímida presència del treball rural domèstic (putting out system) a la seda valenciana i al tèxtil català.

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM INDÚSTRIA I COMERÇ

- Altres indústries disperses o testimonials: farines, aiguardents, paper, ceràmica (Sargadelo), quincalla.....

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM COMERÇ

- Primera meitat del segle: polítiques proteccionistes. Segona meitat: algunes mesures lliurecanvistes.

- Important creixement de l’activitat comercial interior i al mercat americà.

- Limitacions al comerç interior.

- Condicions orogràfiques peninsulars que dificultaven el transport (iniciativa: xarxa de camins reials i canals).

- Feblesa de la demanda interna per l’empobriment de les classes populars.

- Pervivència de duanes internes (puertos secos).

- Esplendor del comerç amb Amèrica.

- Foment del comerç amb la creació de companyies privilegiades (Caracas o Barcelona).

- Mesures liberalitzadores del comerç amb Amèrica (1765, 1778).

5.5.- CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM DEMOGRAFIA

-Primeres dades censals generals a l’Estat.

Vecindario de Campoflorido, (1712 y 1717) ......................7.500.000 persones.

Catastro del Marqués de Ensenada (1752) ....................... 9.400.000

Censo de Aranda (1768).................................................... 9.159.999

Censo de Floridablanca (1787) .........................................10.268.110

Censo de Godoy (1801) 10.541.221


- Important creixement demogràfic general al llarg del segle de 7’5 a més de 10

milions d’habitants.

- Creixement de la població lligat a l’increment de la producció agrària.

- Creixement demogràfic explicat per la disminució de les crisis de mortalitat

catastròfica epidèmica.

- Característiques del regim demogràfica antic:

Elevada mortalitat (30 al 35 ‰).

Elevada natalitat (35 al 40 ‰).

Baixa esperança de vida al néixer.

Elevada mortalitat infantil.


- Dependència directa dels recursos alimentaris:

economia de subsistència.

- Crisis cícliques de sub-alimentació, malalties

epidèmiques i mortalitat catastròfica.

- Creixement desequilibrat de la població espanyola al

segle XVIII.

- Destacat augment poblacional a la perifèria

principalment a la costa mediterrània (Catalunya,

València i Múrcia).

- Índex de creixement menors a Castella i a Galícia.

- Principals concentracions urbanes: Madrid, Barcelona,

Sevilla, Cadis, València.

- Elevades densitats a Galícia, cornisa cantàbrica,

Madrid, Barcelona, Cadis, València i Múrcia.

Distribució (densitat) de la població espanyola al segle XVIII

Des de la Mediterrània i en qualsevol lloc on us trobeu..., UNA BONA

ENTRADA AL NOU ANY 2013, I MOLTA FORÇA I SORT PER

TRAVESSAR-LO, I PER PODER SORTIR MILLOR QUE ENTRAM.

FELICITATS A TOTHOM!!!

TEMA 5.- ESPANYA S. XVIII I

EL REFORMISME BORBÒNIC

TEMA 5.- L’ESPANYA DEL

SEGLE XVIII I EL


TEMA 5 RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES

SEGLE XVIII: ELS BORBONS

► 1701-1714. Guerra de Successió al tron d’Espanya.

► 1707. Batalla de Almansa.

► 1710. Batalles de Brihuega i Villaviciosa.

► 1713. Tractat d’Utrecht,: final guerra de Successió.

► 1707-1716. Decrets de Nova Planta: s’imposen en tors els territoris les lleis i institucions de Castella (a

Catalunya, Aragó, València, Mallorca i Pitiüses).

► 1749. Cadastre d’Ensenada.

► 1759-1788. Regnat Carles III.

► 1766. Motí d’Esquilache.

► 1767. Expulsió dels jesuïtes.

► 1788-marzo 1808. Regnat de Carles IV.

Societats Econòmiques

d’Amics del País

Botifler Godoy Guerra de Successió

Decrets de Nova Planta Botiflers Pactes de família Motí d’Esquilache

Comte d’Aranda Pedro Rodríguez de

Campomanes

José Moñino, comte de

Floridablanca

Casa de Contractació

Societats Econòmiques Amics

dels País

Informe sobre la Llei Agrària

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V

Reina Mª Lluïsa

El rei Carles IV

Infant Francesc de Paula

El príncep de Parma

La Princesa

Maria Lluïsa,

amb el seu fill

D. Antonio Pascual i

Dª Carlota Joaquina

Dª Isabel

D. Carles

Maria Isidre

Ferran VII

La promesa de

Ferran VII

Goya




Museu del Prado, Madrid, Espanya (FITXA 77, abans 124)

TEMA 5.- L’ESPANYA DEL

SEGLE XVIII I EL


Tema 1 Tema 1 Tema 2

Tema 4

Tema 3

Tema 5

Tema 6

T-7

Tema 8

Tema 10

Tema 11

Tema 12

Tema 13

Tema 14

T-9: Desamortització i Moviment Obrer

Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5

Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9

Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14

T-6

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 5

ESPANYA S. XVIII


Història Espanya



BIBLIOGRAFIA

http://www.oni.escuelas.edu/

http://www.claseshistoria.com/

http://radio.rpp.com.pe/peruanosenelexterior/la-mita-en-el-peru-colonial/

http://www.escueladigital.com.uy/

www.oni.escuelas.edu

Prof. Gabriela Invernizzi

milenioscopio.blogspot.com

sobrevivenciaindigena.blogspot.com

quintobasicoab.blogspot.com

estudioshistoricos.cl

preparandoelexamen.blogspot.com

luchotrollface.blogspot.com

kalipedia.com

raulrv.blogspot.com

unaltreblogdenpau.blogspot.com




















































http://www.blogger.com/profile/06119416364810340399







BLOC I – Tema 5 Edat moderna

HISTÒRIA D’ESPANYA

ESPANYA S. XVIII


Història Espanya



HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 6/1

Història Espanya



LA CRISI DE

L’ANTIC RÈGIM Edat contemporània

Education

TEMA 5. REFORMISME BORBÒNIC. SEGLE XVIII