Embed Size (px)
DESCRIPTION
Citation preview
EL PI
Els pins són arbres de fulla perenne, generalment de tronc dret i elevat.
Les fulles tenen una forma acicular característica i s'apleguen en forma de fascicles de dues a cinc unitats en petites branquetes anomenades braquiblasts. Les espècies europees tenen totes braquiblasts amb dues fulles.
Hi ha més d'un centenar d'espècies de pins, distribuïdes per totes les latituds i altituds de l'hemisferi nord,
Els pins són plantes monoiques, amb inflorescències masculines i femenines separades en cada peu. Les femenines, després de pol·linitzades i madurades, es lignifiquen i es transformen en pinyes, les esquames de les quals protegeixen les llavors, anomenades pinyons.
De diverses espècies de pins amb pinyons comestibles s'obté l'oli de pinyó amb diversos usos.
Hi han diverses espècies de pins, per exemple: Pi negre, Pinassa,Pi de Macedònia,Pi de Bòsnia, Pi Blanc,Pi de les Canàries,Pi Roig...
Brian Johan Galvis Mejía
EL PI BLANCEL PI BLANC
UBICACIÓ:UBICACIÓ:
Lloc on solen estar: Són de regió mediterrània.
CARACTERÍSTIQUES:
Arbre perennifoli que pot arribar als 20 m d'alçada.La capçada és esclarissada i en ella s'hi observen les pinyes obertes
d'anys anteriors.El tronc és tortuós; l'escorça és color gris blanquinós i es va fent més
fosca i rogenca quan s'esquerda amb el pas del temps.Les fulles tenen forma d'agulla, estan agrupades de dos en dos, són
primes i fan 6-10 cm de longitud i 1 mm d'amplada. Són de color verd clar i acaben en punxa.
REPRODUCCIÓREPRODUCCIÓ
Es reprodueix per llavors.
HÀBITATViu a la terra baixa ocupant les zones seques i pedregoses que ha
anat deixant la desaparició del bosc original.
EL FRUIT
El fruit, la pinya, és una estructura cònica d'aspecte escamós, de color marró, que fa entre 8 i 12 cm i té el peduncle corbat cap a la branca d'on surt.
Els pinyons, les llavors, fan 5-6 mm i tenen una ala membranosa d'uns 20 mm, que els ajuda a escampar-se quan cauen durant l'estiu del segon any.
La pinya oberta resta dalt de l'arbre durant alguns anys.
Laura Rabassa Breva
EL R OSER La rosa és la flor del roser. També és un gènere de plantes
amb flor de la família Rosaceae.
Hi ha una gran varietat de roses cultivades. Els criadors de roses del segle XX van accentuar la grandària i color, produint les flors grans, atractives amb poca o gens d'olor. Moltes roses salvatges i "passades de moda", per contra, tenen una olor dolça i forta.
Les roses estan entre les flors més comunes venudes pels floristes, així com un dels arbustos més populars de jardí. Les roses són de gran importància econòmica tant com a collita per a l'ús dels floristes com per la fabricació de perfums.
Les roses salvatges tenen cinc pètals (alguna espècie en té deu) i un gran nombre d'estams (el que els botànics anomenen nombre indefinit). En les roses domèstiques alguns verticils corresponents a estams es desenvolupen com a pètals, aconseguint un nombre gran de pètals, que sempre és múltiple de cinc.
María González Catalán
EL TARONGER
El taronger és l'arbre de la taronja. Altres noms populars pels quals es coneix són grill (part del fruit), taronger dolç, taronger ver, taronges, taronja (fruit), taronja dolça (fruit). Pertany al gènere Citric que forma part de la família de les rutàcies. A aquest mateix gènere pertanyen la llimonada, la mandarina, el pomelo, la llima agra, l'aranja. És originari de la Xina, dut a occident pels àrabs. Es desenvolupa bé en climes suaus i càlids, i a la península Ibèrica es cultiva sobretot en el País Valencià i en zones de les Terres de l'Ebre on se solen regar per inundació uns tres cops l'any. No suporta les glaçades prolongades. Hi ha una gran quantitat de varietats diferents, fonamentalment per la qualitat del fruit i el gust, que varia del dolç a l'àcid. L'espècie C. aurantium produeix taronges amargues utilitzades per a l'elaboració d'alguns licors, melmelades i confitures. Aquesta variant és la varietat medicinal.
• ORIGEN
Els tarongers tenen el seu origen a Àsia (actualment l'Índia, el Pakistan, i el sud-est de la Xina) feren portats a Occident pels àrabs. Algunes hipòtesis afirmen que les pomes d'or que Heràcles robà com a part de les seves dotze proves del jardí de les Hespèrides eren taronges.
• HISTORIA
Els tarongers dolços van ser portats a les penínsules Itàlica i Ibèrica de l'Índia al segle XV. Hi ha diferent tipus de taronja dins del conjunt de taronges dolces. Un dels tipus més comú és la taronja de València, que es cultiva fonamentalment als Països Catalans però també a Àfrica i Austràlia. Aquesta variant és una de les més comercialitzades. Crida molt l'atenció un altre tipus de taronja dolça per les seves característiques, aquesta es la taronja de sang, la qual sembla com si tinguera sang al seu interior i el seu suc és d'un color vermell robí.
Al voltant de l'any 1850 es va descobrir a un monestir del Brasil una taronja molt estranya, la qual no tenia llavor al seu interior no tenia llavor, en canvi si que tenia al seu interior una espècie de taronja petita igual a la gran, com si fos un bessó. Aquesta taronja més petita s'emblava una llombrígol (melic) humana, per la qual cosa se li va donar el nom de la taronja Llombrígol. Aquesta taronja era molt dolça i molt fàcil de pelar, raons per les qual seria excel·lent per comercialitzar-la, però tenia l'inconvenient que al no tenir llavor només podia ser cultivada mitjançant rames de la planta original del monestir. Actualment són molt cultivades a Califòrnia, i distribuïdes per tot el món. Totes les taronges Llombrígols que existeixen tenen el mateix elements genètic que les taronges de l'arbre del monestir del Brasil.
Avui dia, moltes persones de tot el món prenen cada dia taronja, ja siga directament menjant el fruit o prenen sucs d'aquesta, perquè les taronges són una de les millors fonts i més barates de vitamina C que existeixen. A diferencia de molts altres animals el cos humà no fabrica vitamina C amb regularitat, la qual ajuda a protegir les infeccions i les ferides.
Les taronges també són molt bona font de fibra alimentària, però no contenen gran quantitats de minerals.
Alex Gragero Morcillo
LA CARRASCALA CARRASCALa carrasca és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a
l'alzina . Fins fa pocs anys es considerava que la carrasca i l'alzina eren subespècies de la mateixa espècie però actualment es consideren espècies separades tot i que també hi ha amb freqüència híbrids espontanis entre les dues espècies.
La seva capçada és densa i el seu port acostuma a ser menor que l'alzina. Es troba fonamentalment i s'adapta bé al clima mediterrani clima mediterrani interior de tendència continental. Viu des del nivell del mar fins els 1.700 metres d'altitud .Fonamentalment s'adapta bé al clima mediterrani interior de tendència continental. Viu des del nivell del mar fins els 1.700 metres .Com l'alzina és una planta monoica, les flors masculines formen aments i les femenines són menudes i aïllades. L'aglà sovint és dolça i comestible (el gust un cop extreta la pell marró que és amargant recorda lleugerament al de la castanya).
És propi de les contrades mediterrànies seques, on és molt comú a tot el País Valencià, el ponent de Catalunya i de forma cultivada o rarament subespontània a les Illes Balears. El Carrascar de la Font Roja, a la Serra del Menejador (Alcoià) és un dels boscs de carrasca o carrascars valencians més representatius.
El carrascar és un bosc on domina la carrasca o alzina de gla sovint dolça.
En el llenguatge comú no està clara la diferenciació entre carrasca com Quercus rotundifolia I'alzina (vera) com Quercus ilex i el carrascar de la Font Roja d'Alcoi és en realitat un alzinar de Quercus ilex.
Es tracta d'un bosc molt semblant a l'alzinar de Quercus ilex, però que es presenta en llocs de clima mediterrani més continentalitzat, més meridional o més continental i en tot cas més sec, i per tant és més pobre en espècies de
sotabosc (menor presència de lianes i sense l'arbust marfull I d'altres especies termòfiles). El recobriment de les capçades sol ser menor que als alzinars.
Al País Valencià, carrascar arriba fins els punts culminants de la Serra d'Aitana (1558 m).
LA CARRASCA DE CULLALA CARRASCA DE CULLA
La Carrasca de Culla, a l'Alt Maestrat, és la carrasca monumental més destacada del tot el País Valencià.
Júlia Meseguer Corbatón
EL MADUIXEREL MADUIXER
Es pot trobar en boscos temperats, en les vores dels camins, matolls...
Creix en les orles dels boscos, clars, en zones humides, en general. Des del nivell del mar als 1900 m d'altitud.
Es desenvolupen sobre sòls que han patit una ràpida mineralització de la matèria orgànica que ha estat ocasionada per tallades, cremades, obertura de camins o pistes forestals.
La maduixera és un cultiu que s'adapta molt bé a tots els tipus de climes, tot i així la seva temperatura mínima biològica és de 6ºC.
És una planta perenne i herbàcia amb pilositat de tipus pubescent degut a que presenta pèls curts i suaus.
El fruit, anomenat maduixa o fraula, és el resultat de l'agregació de molts carpels secs diminuts sobre un receptacle hipertrofiat de color vermell escarlata.
Elena Ventura Dos
El El mandarinermandariner El mandariner és un arbre conreat
pel seu fruit, la mandarina pertany a la família dels cítrics o i al gènere Citrus.
El formen diverses espècies C. Deliciosa fruita, C. nobilis, C. reticulata, C. unshiu i C. reshni. És originari de la Xina. El nom fa referència al color dels vestits dels governants mandarins. La seua introducció com a conreu en el mediterrani
és relativament recent, a principi del segle XIX.
És més resistent al fred que el llimoner els fruits són igual de sensibles. Les feines de conreu són les habituals en fructicultura i en especial en cítrics que necessiten una atenció especial a l'adobat amb magnesi i estar molt atent al control de les nombroses plagues que els afecten. La collita és més primerenca que en els altres cítrics. Algunes varietats ja han madurat quan la pell del fruit encara és verda, però això ha donat lloc a que es cullin fruits massa verds sense qualitat i amb possible desprestigi i pèrdua del mercat.
A l'estat espanyol hi ha unes 75.000 ha conreades de mandarina el 90% al País Valencià (sobretot al nord) i el 66% de la producció va a l'exportació, les dues terceres parts del total exportat pertanyen del grup varietal de les clementines. El principal productor és el Japó amb un 30% del total mundial.
100 grams de mandarina tenen un poder energètic de 37 a 46 K cal. És un fruit pobre en lípids i proteïnes i ric en sucres fòsfor, calci ferro i magnesi. Té un alt contingut en vitamines A, B(B1,B2, B3 i B6) i C.
Enric Ortí Rovira
MARGALLÓEl margalló, bargalló o garballó (a Mallorca) és un vegetal de la família
de les palmeres.
El seu nom científic és Chamaerops humilis. És una planta polígama-dioica (generalment és dioica). Sovint fa rebrots a la base com a conseqüència de la destrucció del tronc per acció humana o dels incendis (als quals és, però molt resistent). Té fulles grosses, en forma de ventall (palmatisectes) amb pecíols proveïts d'espines vulnerants, de flors grogues en raïms densos i fruits semblants als dàtils.
DISTRIBUCIÓ
Es tracta de l'única espècie dins el gènere Chamaerops. Es troba al mediterrani occidental (des de Sicília al Marroc). Pel nord arriba a Còrsega no ultrapassa, al sud, la zona d'influència mediterrània del Magrib. Es troba al llarg del territori continental i insular (és molt freqüent en terres valencianes). Presenta una discontinuïtat en la distribució a Catalunya des del Garraf fins que reapareix al Baix Empordà. A Mallorca apareix aquesta palmera a parts del sud i llevant de l'illa. A Menorca no es troba en l'extrem nord de l'illa. Junt amb la palmera de Creta, és l'única palmera autòctona d'Europa.
Les fulles del margalló són conegudes a les Terres de l'Ebre amb el mom de llatra. I al País Valencià amb el nom de palma i, tallades tendres i assecades posteriorment, s'usaven antigament per a la confecció d'escombres, estores, cabassos i altres estris domèstics. Cada estiu, els camperols procuraven abastir-se de fulles de margalló que, després d'haver-les blanquejades amb sofre, les entrellaçaven formant tires que cosien entre si per fer cabassos o barxes.
L'activitat de la palma estava molt estesa a les Terres de l'Ebre i fins i tot, al Mas de Barberans (Montsià), s'hi celebren demostracions d'aquesta artesania cada estiu al racó dels artesans. També era una activitat molt comuna per tota la comarca alacantina de la Marina Alta. En la localitat de Xaló, es conserva un ban de l'any 1852 en què es prohibia tallar palma a les muntanyes del terme, ja que la recol·lecció massiva havia posat en perill l'espècie. Com a material d'artesania la palma té un tacte agradable, a diferència de l'espart que punxa com una barba imperfectament rasurada.
Laia Meseguer Corbatón
LA MARGARIDALa Bellis perennis, normalment anomenada margarida comú o
pasqüeta, és una planta nativa del centre i nord d'Europa, i és molt
utilitzada a efectes decoratius barrejada amb el gespa. Es troba dins
de la família de les compostes.
QU È ÉS?
És una planta erecta amb grans capítols solitaris, llargament
pedunculats (peduncle: part de la flor que, com a continuació del
receptacle floral, la uneix a la tija), amb lígules blanques, més llargues
que l'amplada del disc groc.
Les flors estan sempre reunides en una inflorescència
(agrupament de flors) anomenada cap o capítol, que sembla una única
flor i funciona com a tal. En més de la meitat de les espècies, les flors
de la vora del capítol tenen unes corol·les esteses cap a fora que s
´anomenen lígules. Són semblants a pètals i fan la flor més visible per
als agents pol·linitzadors. Les flors de l'interior del capítol es diuen
flòsculs. Tots dos tipus estan envoltats de bràctees (fulles
especialitzades) per la base. El calze (l'embolcall floral) que envolta
cadascuna de les flors del capítol és un conjunt d'escates o barbes
que, en molts casos, afavoreix la distribució de les llavors. Les anteres
(peces florals que produeixen el pol·len) estan també soldades en un
tub a través del qual es perllonga l'estil (part femenina de la flor). Les
anteres dipositen el pol·len en el tub i l'estil s'allarga, l'empeny cap
amunt i el posa a l'abast dels insectes pol·linitzadors o ho exposa al
vent perquè el dispersen.
Els estigmes (les estructures encarregades de rebre el pol·len)
ocupen dues ramificacions del llavi de l'estil, que se separen després
de l'allargament. D'aquesta manera s'evita la autopol·linització,
encara que en alguns casos les branquetes estigmàtiques es corben
cap enrere i penetren en el tub pol·línic que formen les anteres.
El pistil (la peça femenina de la flor) té un únic ovari i manté en
el seu àpex les altres peces florals. Un cop fecundat, madura en un
fruit de closca llenyosa anomenat càpsula que conté una única llavor.
CARACTERISTIQUES DEL SEU MEDI
És una flor terrestre, de climes tropicals, però s'adapta a
temperatures molt baixes.
Li va bé l´ambient temperat. El millor lloc per situar la margarida és
en testos profunds a ple sol. Com ja hem dit, aguanta bé les baixes
temperatures.
Requereix regs moderats a l'estació càlida. Si s'abona,
s'afavorirà el creixement de la planta i el vigor de les fulles, a més
que s´estimularà una floració amb colors intensos.
Des del punt de vista de l'horticultura, la margarida es troba
dins de les plantes vivaces,és a dir, que les tiges i les fulles
s'assequen a l´hivern, però l´arrel es manté viva baix la terra i en
primavera tornen a brotar. Floreix a finals de maig. Posseeixen una
inflorescència en capítols, les flors més externes tenen unes llargues
lígules, i les flors internes són simplement tubiformes.
És una espècie molt coneguda en jardineria. A més, es
comercialitza al nostre país i en diferents països del nostre continent.
QUÈ PODEM FER PER LA CONSERVACIÓ DE
L´ESPÈCIE
Podem prendre consciència sobre la cura d'aquesta flor, de la
importància que té per a les nostres tradicions, ja que és molt venuda
el dia de Tots Sants per adornar els cementiris, i també per embellir
de tant en tant les nostres llars, negocis, oficines, etcètera. És molt
important que es segueixi comercialitzant.
CURIOSITATS
Com a anècdota es pot destacar el que normalment fan les
persones amb les margarides, ja que tenen diferents usos i
significats. Com per exemple el següent:
Les margarides tenen - com se sap - la prodigiosa facultat de
respondre a consultes amoroses. L'enamorat curiós ha apoderar d'una
margarida qualsevol. Tot seguit, pensarà en aquella persona la
disposició desitja conèixer. Després, arrencarà els pètals de la flor un
a un. A cada pètal correspondrà un dictamen recitat en veu alta:
Em vol molt, per al primer, poc, per al segon, res en el tercer.
Allà acaba la sèrie de resultats possibles, que haurà reiniciar
una i altra vegada fins que no hi hagi més pètals d'arrencar: la
resposta es la donarà precisament l'últim pètal de la flor.
La margarida és una flor que podem trobar en diversos llocs i
que és molt fàcil d'obtenir en aquests temps. Ha servit com a font
d'inspiració per a cançons, poemes i fins i tot amb fins farmacèutics.
Violeta Alagarda Fernández
Morera
Classificació científica:
Regne: Plantae
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Rosales
Família: Moraceae
Gènere: Morus
Les moreres (Morus) són un gènere d'arbres caducifolis de la família de les moràcies amb fulles dentades, flors en espigues i fruits comestibles anomenats móres.
Les moreres són arbres oriünds de les zones temperades d'Àsia, de grandària petita a mitjà, poden ser monoics o dioics. De ràpid creixement quan són joves, però més lents a mesura que arriben a la maduresa, no solen sobrepassar els 15 m.
Com totes les moràcies aquests arbres contenen en la seva saba una substància anomenada làtex.
Les moreres, especialment, l'espècie Morus alba es conreen per les seves fulles, únic aliment dels cucs de seda, els capolls de la qual s'utilitzen per a fabricar seda. Tant l'arbre com el teixit procedeixen d'Àsia i van ser desconeguts a Occident fins que, en el segle VI, els monjos nestorians van establir la ruta de la seda.
A part del seu ús com arbres de cultiu s'utilitzen com a ornamentals en jardins, passejos i carrers.
• Fulles
Presenta fulles alternes, ovals, senceres o lobulades (en els arbres joves més lobulades que en els adults) i de marges dentats. De color verd brillant i llustroses pel feix, més clares pel revés.
• Flors
Posseïx petites flors que creixen formant espigues atapeïdes i allargades. Després de la floració (maig o juny) sorgeixen els fruits composts, formats per petites drupes estretament agrupades, entre 2-3 cm de llarg, cridades mores i de color blanc a vermellós.
• Fruits
Els fruits de Morus nigra i Morus rubra són els de millor sabor, mentre que els de Morus alba solen resultar insulsos.
Morera negra
Classificació científica:
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Rosales
Família: Moraceae
Gènere: Morus
Espècie: M. nigra
La morera negra, altrament anomenada "morer de mores", "morer de Sant Joan", "morer vera" o "morer negra"; és un arbre fruiter de la família Moraceae, que dóna com a fruit la coneguda Mora negra. El nom científic prové de la seva traducció directa del llatí (Morus), que significa morera i (Nigra) que fa referència al color dels seus fruits. Actualment aquesta espècie es pot trobar distribuïda arreu del món com a conseqüència de la seva bona comercialització i el seu ràpid desenvolupament.
Ara bé, la primera civilització de la que en tenim constància que n'utilitzava és la Persa (actual Iran). Allà va ser cultivada des de èpoques ancestrals, i no va ser introduïda a Europa fins que el rei Jaume I d'Anglaterra va arribar al poder. Aquestes plantes, com la majoria en aquella època, eren exportades de les conquestes que feien els imperis i les cultivaven en els monestirs, ja que eren un dels principals remeis que hi havia contra les malalties (en el cas de les extraccions del fruit per fer xarops) i a partir d'aquests cultius minoritaris, es van començar a descobrir nous usos que van
propiciar la seva distribució per tota l'Europa actual, i després a tots els continents del món. Un exemple d'aquests nous usos va ser el fet que es descobrís la importància biològica que té la Morus nigra pel cuc de seda (Bombyx mori) ja que aquest s'alimenta d'ella. Per tant, era molt beneficiós, en aquella època, cultivar aquests arbres ja que permetien una doble producció, la dels fruits i la de la seda que elaboraven els seus depredadors.
Descripció morfològica
És un arbre petit que no passa dels 15 metres d'alçada. La seva ramificació és axonomorfa. Densa, amb rels llargues, divergents i extenses.
Presenta fulles simples i caducifòlies (caduques), disposades alternament en dues files al llarg de la branca, amb un limbe de forma ovada i de marges dentats, amb una base cordada que acaba en un pecíol curt i un àpex obtús. Són de color verd fosc, rugoses i aspres per les dues cares i generalment asimètriques amb una nervadura pennada molt marcada.
Mesuren 1-2 dm de longitud i 6-10 cm d'amplada. La seva pilositat és glabre i és útil per a ser diferenciada de la Morus alba
Té una tija (tronc) de tipus llenyó s degut a la seva consistència de llenya. És rugós i aspre, amb branques baixes i fortes amb Té una tija (tronc) de tipus luna base que pot arribar a fer 2 metres de diàmetre i sol tenir una coloració marró.
Posseeix petites flors generalment unisexuals, monoiques, dialisèpales (els sèpals no estan soldats entre ells), i hipògines que creixen es forma d'espigues atapeïdes i allargades. El periant de la Morus nigra és diferenciat, amb un calze actinomorf (té més d'un pla de simetria) i format per quatre sèpals, mentre que la corol·la disposa de 4 petits pètals color crema. L'androceu està compost per 4 estams mentre que el gineceu té un ovari súper amb 1 primordi seminal i 2 estigmes. Pel què fa referència a la seva concrescència, aquesta és pluricarpel·lar (concretament té 2 carpels) de tipus sincàrpic (cada carpel està en contacte amb la resta).
Després de la floració, durant el maig i el juny, el periant es torna carnós i sorgeixen els fruits monosperms, les móres, les quals maduren durant tot l'estiu, formats per petites drupes estretament agrupades, entre 2-3 cm de llarg, que adopten un color violeta fosc, negre o vermell les quals són més dolces que les de la Morus alba.
Ecologia
Flor
Escorça
En l'era de la globalització, la Morera negra s'ha convertit en una peça més de l'engranatge de les multinacionals. Així doncs, tot i que els principals focus de moreres les trobarem en regions fresques i humides en explotacions (com Ucraïna, Xina, alguns indrets de l'Oest d'Europa), també en trobem en llocs on les condicions no són tant òptimes pel seu creixement (Itàlia, Xile, Guatemala), però que per altres motius (com podrien l'existència de latifundis destinats al conreu, els avenços tecnològics en el camp de la botànica, etc) també es converteixen en zones d'alta producció. En el cas d'Espanya les seves explotacions més abundants són les de Huelva, Astúries o Lleó.
La Morus nigra es cultiva en terrenys frescos i de clima temperat. Si bé pot suportar gelades no li convenen les temperatures baixes, ja que el fred reduiria la velocitat del seu creixement. I en l'altre extrem tampoc li convenen climes excessivament calorosos, ja que això comporta en molts casos que les terres siguin més seques. Per tant, es podria dir que es tracta d'un arbre que necessita uns llindars de temperatura temperats i força constants típics de les zones dels tròpics de Càncer i de Capricorn. Les seves preferències en quan al sòl, són força amplies ja que es desenvolupa satisfactòriament en terres arenoses, silíciques, fangoses, àcides o neutres. Ara bé, un cop s'arriba a una fase més aviat adulta, es necessita una poda enèrgica amb la finalitat de obtenir una producció més abundant i de més qualitat. Val a dir, que una poda repetida i excessiva podria ser perjudicial pel desenvolupament a llarg termini.
Normalment es cultiva a partir de llavors com a conseqüència del seu creixement ràpid, ara bé algunes cases comercials permeten la seva comercialització a partir de trasplantaments, ja que les suporten molt bé.
Farmacologia
Parts utilitzades
De la Morus nigra se'n poden utilitzar gairebé totes les parts. El fruit, l'escorça, l'arrel i les fulles tenen propietats farmacològiques i són utilitzades com a remeis tradicionals des de fa molt temps. Les vies d'administració són:
• Fruits: Els fruits són ingerits sencers o en forma de suc de mores (obtingut per exprimició del fruit).
• Fulles: Es pot preparar una infusió de fulles fresques en aigua calenta.• Rels: Les rels són tractades per decocció i aplicades en forma de
col·lutoris o gargarismes.• Escorça: De l'escorça se'n poden extreure els principis actius per a
productes de cosmètica o fer-ne decoccions.
Usos medicinalsEls fruits són utilitzats per tractar casos d'estrenyiment lleu, varius,
hemorroides, flebitis (inflamació d'un segment venós) o la fragilitat capil·lar. L'escorça s'utilitza en casos d'odontàlgia, faringitis o estomatitis. També s'utilitza com a antimicòtic d'aplicació externa i com a antihelmíntic. Les fulles s'utilitzen per a tractar la hipoglucèmia moderada, diarrees i ferides o ulceracions dèrmiques. L'escorça de les arrels s'utilitza molt en cosmètica pels seus agents decolorants (fenilflavonoides). També s'utilitzen per tractar les cremades i té propietats
Altres usosDel fruit se n'obtenen uns tints de color porpra i de la fulla uns de color
groc que tenen usos purament industrials. Pel que fa a l'escorça, s'utilitza per obtenir una fibra que s'utilitza per teixir. Òbviament el fruit també pot ser ingerit, cru, cuinat o bé elaborat com a conservant. Per tant, té un ús culinari important.
Les fulles també poden ser utilitzades per alimentar els cucs de seda tot i que son preferibles les fulles de Morus alba.
Accions farmacològiques/propietatsEls fruits actuen com a laxant suau i com a protector capil·lar. L'escorça
té propietats analgèsiques i antiinflamatòries, sobretot de pell, mucoses i del tracte gastrointestinal. També té utilitat com a antiparasitari. Les fulles tenen propietats hipoglucemiants (diürètiques), antidiarreiques (degut a la presència de tanins) i cicatritzants i, a més, les infusions de fulles estan recomanades en dones embarassades degut a que conté àcid fòlic. Les arrels tenen propietats astringents, antiinflamatòries i hidratants.
ToxicitatLa utilització o consum d'aquesta planta (en qualsevol de les seves
formes) en quantitats moderades i en períodes no molt llargs no ha causa efectes adversos. Malgrat això, la consumició de Morus nigra durant llargs períodes de temps pot provocar estrenyiment, hiperacidesa gàstrica i fins i tot una úlcera pèptica. En canvi, la ingesta puntual de grans quantitats del fruit pot provocar un empatx amb torçons i una diarrea moderada.
A causa del seu alt contingut en tanins, la ingestió de Morus nigra esta contraindicada en casos de gastritis i d'úlcera gastroduodenal.
Pel seu contingut alcohòlic en l'extracte fluid, la tintura i el xarop, pot produir una intoxicació alcohòlica.
Vera García Ros
El taronger
El taronger (Citrus sinensis) és l'arbre de la taronja. Altres noms populars pels quals es coneix són grill (part del fruit), taronger dolç, taronger ver, taronges, taronja (fruit), taronja dolça (fruit). Pertany al gènere Cirus que forma part de la família de les rutàcies. A aquest mateix gènere pertanyen la llimona, la mandarina, el pomelo, la llima agra, l'aranja. El cumquat canvi pertany al gènere Fortunellade la mateixa família Rutàcia. Una característica fonamental d'aquesta família, de la qual compleix a la perfecció la pela de la taronja, és la presència de bosses secretores especials que alliberen fàcilment essències. És originari de la Xina, dut a occident pels àrabs. Es desenvolupa bé en climes suaus i càlids, i a la península Ibèrica es cultiva sobretot en el País Valencià i en zones de les Terres de l'Ebre on se solen regar per inundació uns tres cops l'any. No suporta les glaçades prolongades. Hi ha una gran quantitat de varietats diferents, fonamentalment per la qualitat del fruit i el gust, que varia del dolç a l'àcid.
.
CITRUS SINENSIS
Petit arbre perennifoli amb una copa arrodonida mes o menys espinós. Fulles de 7-10 cm amplament el·líptiques i l'ala del pecíol moderadament ampla que és el que el diferencia de Citrus aurantium a més del fruit que té escorça més prima de color entre groc- ataronjat i groc menys intens que al Citrus aurantium i per l'ala del peduncle de les fulles que és més allargat i perd la forma de cor que té Citrus aurantium però sobretot pel sabor dels fruits que és agre o dolç, però no amarg.
HISTÒRIA
Avui dia, moltes persones de tot el món prenen cada dia taronja, ja sigui directament menja'n el fruit o prenen sucs d'aquesta, perquè les taronges són una de les millors fonts i més barates de vitamina C e existeixen. A diferencia de molts altres animals el cos humà no fabrica vitamina C amb regularitat, la qual ajuda a guarir les infeccions i les ferides.
Les taronges també són molt bona font de fibra alimentària , però no contenen gran quantitats de minerals.
CULTIU I USOS
El cultiu d'aquesta espècie forma una part important de l'economia de molts països, com els Estats Units (Florida i Califòrnia ) part dels països mediterranis, el Brasil, Mèxic ,la Xina, l',India, Egipte, ,Turquia, Sud-Àfrica.La trobem a regions de clima temperat i humit. Als Països Catalans en trobem sobretot al Pais València on disposen de sistemes de regs molt moderns i el cultiu de la fruita és molt important per la zona. Tot i que és un cultiu que necessita de regadiu no suporta l'excessiva humitat o embassament, la qual cosa duria a la pèrdua de l'arbre.
Ana María Theodora Antofie
LA SINDRIA
La síndria, síndia, meló d'aigua o meló d'Alger (Citrullus lanatus (Thub), Matsum. & Nakai dins la família Cucurbitaceae) és una espècie de planta amb flor, la sindriera, que proporciona una fruita, la síndria, del tipus pepònide generalment, esfèrica o el·lipsoïdal amb la pell gruixuda (que pot ser verda, groga i de vegades blanca) i el carnosa de color generalment vermell, però de vegades rosat, taronja, groc o verd quan no és encara madur. Les llavors són negres o de color marró fosc. Recentment s'han creat varietats sense llavors.
Es creu que la síndria es va originar al sud d´Àfrica tropical.
La síndria por ser cultivada en secà o en regadiu en el primer cas les plantes es disposen més espaiades i el rendiment és molt menor encara que els fruits acostumen a ser més dolços. Pot ser sembrada directament o fent un planter, les seves arrels són molt delicades i no resistirien un trasplant directe. No suporta la glaçada. El període de cultiu es normalment d'uns 85 dies (de creixement i maduració).
És una font de vitamina C.
Hi ha més de 1200 varietat de síndria que oscil·len entre un pes de 400grams i 80 kg.
– La varietat “Yellow Crimson” té la carn de color groc i es diu que és més dolça i amb més gust de mel que les varietats tradicionals vermelles.
– La varietat “Orangeglo” té la polpa de color taronja i el fruit gros.
– La varietat “Moon and Stars” té en la pell cercles grocs.
Daniel Rodés Adell
EL ROMER EL ROMER
Arbust perennifoli que fa entre 0'5 i 1 m d'alçada. És molt aromàtic i té les fulles primes, allargades i endurides. Són de color verd a la part superior i de color blanquinós.
Floreix durant tot l'any.
Tenen 2 llargs estams que surten corbats de la corol·la.
El fruit està format per 4 parts que contenen 1 llavor cadascuna.
El romer és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals.
David Villalón Vilar
La vinya
El fruit, el raïm, està madur des de la darreria d'agost fins el novembre. De raïm n'hi ha de blanc o de negre, segons la de la pell, la pigmentació
determinarà el color del vi. Les agrupacions de pocs grans de raïm, en molta menys quantitat que els raïms pròpiament dit, s'anomenen
gotims (xanglots al País Valencià).
És una planta arbustiva amb unes fulles simples lleugerament palmades, anomenades pàmpols. Normalment el tronc es poda perquè no creixi excessivament, deixant quatre branques principals, molt curtes, d'on surten les vergues.
Feines agràries de la vinya
Antigament les vinyes es plantaven en els pitjors terrenys i escampades per aquests sense cap tipus d'ordre, aprofitant molt bé l'espai amb més de 4.000 ceps per hectàrea. Tenien l'inconvenient de requerir molta mà d'obra per realitzar el conreu i recollida del raïm, de manera que en les noves plantacions es van començar a alinear les soques, deixant més espai entre elles, amb l'objectiu de poder utilitzar animals per realitzar algunes tasques. Amb l'arribada de la maquinària agrícola els passadissos entre les diferents fileres va haver de començar a ser majors, reduint el nombre de plantes, però guanyant en comoditat. Els sistemes d'emparrat fan més regular la maduració i permeten fins i tot mecanitzar la verema.
Víctor Artola Quereda
LlimonerEl llimoner o la llimera (Citrus limonum) és un arbre fruites pernne de la
família de les i del gènere cítric molt conegut pel seu fruit, la limona una fruita comestible de sabor àcid i extremadament fragant que s'usa principalment en l'alimentació (hom l'anomena llima, llimona o llimó). El llimoner té una fusta amb crosta llisa i fusta dura i groguenca molt apreciada per a treballs d'ebenisteria.
Botànicament, és una espècie híbrida entre C. medica (poncem o poncir) i C. aurantium (taronger agre). Encara que altres autors creuen que és el resultat de diversos retrocreuaments entre Citrus medica i Citrus aurantifolia.
Etimològicament, Citrus prové del grec i significa llimorutàciesna i limonum, del seu nom popular.
L'origen exacte del llimoner no és del tot clar, i roman encara sota una mica de misteri; tot i això, està estesa la idea que els primers llimoners van créixer a les valls del sud de l'Himàlaia, a l'Índia, la zona septentrional de Burma i Xina. Al sud i el sud-est asiàtic, era molt conegut per les seves propietats antisèptiques i va ser llargament utilitzat com a antídot per a diferents verins. Es va introduir més tard en Pèrsia i després Iraq i Egipte voltant de l'any 700. Les llimones van entrar a Europa (presumiblement al prop del sud d'Itàlia) pels volts del segle I a.C., durant l'època de l'antiga Roma. Tot i això, no va tenir una extensa conreu.
Va ser nomenat per primera vegada al llibre sobre agricultura Nabathae cap al segle III o IV. El seu conreu no va ser desenvolupat de forma més extensiva a occident fins després de la conquesta àrab, estenent-se llavors per tot el litoral mediterrani on es conrea en gran mesura, degut al clima, per al consum propi i d'exportació.
La primera plantació realment important a Europa es va dur a terme a Gènova cap a mitjans del segle XV d.C. Cap a les Amèriques s'hi va exportar l'any 1493 quan Cristòfor Colom va portar llimones a bord de l'Espanyola per als seus viatges. La conquesta espanyola al llarg de les terres del Nou Món va anar expandint les llavors de llimoners. Va ser usar de forma important com a planta ornamental i medicinal. Cap als segles XVIII d. C. i XIX d. C., els llimoners van anar incrementant progressivament la seva presència a les plantacions de Florida i Califòrnia, quan les llimones van anar guanyant pes en el seu ús dins la cuina i com a perfum.
El 1747 els experiments de James Lind en navegants que patien escorbut van demostrar una substancial millor quan dins de les seves dietes s'hi incorporava el suc de llimona.
És considerat un dels arbres fruiters més importants del món, per això el seu cultiu i el seu consum es realitza amb igual importància en els cinc continents. Són explotats comercialment a pràcticament tots els països on les condicions climàtiques els permeten prosperar (suporta malament les baixes temperatures). Tot i això, els productors més importants de llimoners del món són els Estats Units, Espanya i Turquia. A l'hemisferi Sud cal destacar Argentina, Xile i Sud Àfrica.
En els Països Catalans es cultiva sobretot al País Valencià, Xàtiva, València, Alacant, Castelló de la Plana i també a Sóller, a Mallorca. A Catalunya és un dels cítrics menys cultivats. És habitual trobar-lo en els horts de les comarques que tenen un clima suau de caràcter marítim temp
És un arbre perennifoli, macrofaneròfit,de 2 a 7 metres d'alçària, de capçada arrodonida, amb les branques sovint espinoses, flexibles i amb punxes.
L'arrel és un eix vertical amb nombroses arrels secundàries que neixen en desordre i el tronc és gruixut amb l'escorça grisa, llisa o aspra i Les fulles són simples, el·líptiques, coriàcies, bastant llargues, de 5 a 10 cm, amb el pecíol poc o gens alat i amb el marge gairebé enter o lleugerament dentat. Són de color brillant per la cara superior i verd pàl·lid i clar per la part inferior.
Rubén Manquillo González
EL ROS ER
La rosa és la flor del roser . També és un gènere de plantes amb flor de la família Rosaceo. Hi ha al voltant de 100 especies salvatges de roses, la majoria originàries de zones temperades de l'hemisferi nord. Les espècies formen un grup d'arbustos o d'enfiladisses, generalment espinosos.
Les roses salvatges tenen cinc pètals i un gran nombre d'estams . En les roses domèstiques alguns verticils corresponents a estams es desenvolupen com a pètals, aconseguint un nombre gran de pètals, que sempre és múltiple de cinc.
La rosa roja es un dels símbol de Catalunya .En algunes llegendes italianes, la rosa és símbol de virginitat.
Contràriament, les cortesanes de Roma celebraven la seva festa el dia 23 d'abril, consagrat a Venus Ericina, i es mostraven adornades de roses i murtres.
Enric Martell Lázaro
