Lèsbia. vuit poemes de catul

T R A D U C C I Ó I C O M E N T A R I

G R E G O R I R O Y O

I E S V A L L D E L A S A F O RV I L A L L O N G A

LèsbiaVuit poemes de Catul

Els poemes de Valeri Catul, poeta veronés de mitjan segle I aC., són una dels veus més intenses i originals, no ja de la

poesia llatina, sinó universal.

D’entre els temes mitològics o d’invectiva, destaquem els poemes que dedicà a la seua estimada, Lèsbia, pseudònim

amb ecos literaris de Clàudia, dona de Q. Metel Cèler i germana del famós i controvertit Clodi.

Una excursió pels poemes dedicats a ella ens mostra el periple d’un amor escindit entre la necessitat indefugible d’acomplir la seua passió amorosa i el procés de

literaturització de l’experiència com a instrument de racionalització i coneixement.

Catul, juntament amb la saba fresca que suposà la irrupció dels poetes de la seua generació, els anomenats per Ciceró

amb menyspreament “poetae novi”, té la enorme responsabilitat d’encaixar els mecanismes poètics i la

sensibilitat grega dins de la tradició cultural romana que es catalitzaria en floriment cultural de l’Edat d’Or.

II

Passer, deliciae meae puellae,

quicum ludere, quem in sinu tenere,

cui primum digitum dare appetenti

et acris solet incitare morsus,

cum desiderio meo nitenti

carum nescio quid libet iocari

et solaciolum sui doloris,

credo, ut tum grauis acquiescat ardor.

Tecum ludere sicut ipsa possem

et tristis animi leuare curas!

2

Teuladí, plaer de la meua xiqueta,

amb qui sol jugar i dur al pit,

a qui oferir, ganoset, la punta del dit

i provocar-li mossos vius,

quan a ella, esponerós deler meu,

li abelleix distreure’s amb no sé quin joc plaent

i esbarjo, supose, del seu desfici;

si pogués jugar amb tu com ho fa ella

i alleujar les penes de la meua ànima.

2. El teuladí de Lèsbia. Presentació de l’estimada

A

Passer, deliciae meae puellae,

quicum ludere, quem in sinu tenere,

cui primum digitum dare appetenti

et acris solet incitare morsus,

cum desiderio meo nitenti

carum nescio quid libet iocari

et solaciolum sui doloris,

credo, ut tum grauis acquiescat ardor.

B

Tecum ludere sicut ipsa possem

et tristis animi leuare curas!

2. Comentari a El teuladí de Lèsbia. Presentació de l’estimada

Estructura: A(8)+B(2). Vuit versos que descriuen el passer i dos com a coda, on ens sorprèn que el tecum transforme tot l’anterior en vocatiu.

Modalitat: A caracteritzat per la tercera persona que al·ludeix a Lèsbia, sense anomenar-la (sí indirectament: meae puellae). B: emergència de la primera amb un subjuntiu desideratiu, expressen el desig del poeta de ser el teuladí.

Comentari: passer: pardal sagrat d’Afrodita. Al conegut poema de l’himne a Afrodita, Safo, I, 10, la poetessa invoca la deessa, que arriba del cel amb un carro arrossegat per teuladins. Poema per tant amb una al·lusió gens velada a la deessa de l’amor.sinu: analogia amb la joia que les dones portaven al coll.desiderio: desig d’alguna cosa perduda o absent. Ací és l’objecte del desig, que traduïm per “deler”. L’amor de Lèsbia és encara per

conquerir. Hi ha doncs una velada imprecació a través del teuladí perquè s’acomplisca l’amor que el pardal desperta en la noia, fins al moment, inassequible per a Catul.credo: paraula crucial, perquè expressa el dubte que Lèsbia senta el desfici que li suposa i que sense dubte ell sent. Així la segona part del poema ens retorna no un amant, sinó un aspirant a l’amor de Lèsbia.ardor: En Catul sempre amb accepció eròtica.

Proposta: Aquest poema ha sigut interpretat en clau obscena (Florus 410L), ja que no és l’únic poema obscè de l’autor. Però què passa amb els elements afectius i sentimentals que aquest poema inspira? És la presentació de l’estimada un lloc per a l’al·lusió obscena?

III

Lugete, o Veneres Cupidinesque,

et quantum est hominum venustiorum:

passer mortuus est meae puellae,

passer, deliciae meae puellae,

quem plus illa oculis suis amabat.

Nam mellitus erat suamque norat

ipsam tam bene quam puella matrem,

nec sese a gremio illius movebat,

sed circumsiliens modo huc modo illuc

ad solam dominam usque pipiabat.

Qui nunc it per iter tenebricosum

illuc, unde negant redire quemquam.

At vobis male sit, malae tenebrae

Orci, quae omnia bella devoratis:

tam bellum mihi passerem abstulistis

o factum male! o miselle passer!

Tua nunc opera meae puellae

flendo turgiduli rubent ocelli.

3

Ploreu, oh Venus i Cupidosi totes les persones encantadores:ha mort el teuladí de la meva xiqueta;el teuladí, plaer de la meva xiqueta,que ella estimava més que els propis ulls.Perquè era de mel i coneixia l’amatan bé com la filla sa mare,i no es movia de la falda,ans tot saltant, ara ací, ara allí,piulava sempre només a ella.Ara va pel camí tenebrósallà d'on diuen que no torna ningú.Però sigau maleïdes, cruels tenebresde I'Orc, que devoreu totes les coses belles:M’heu pres un teuladí tan bell!Oh, quina malifeta! Oh, pobre teuladí!Ara per culpa teua els ullets de la meva xiqueta,plorant, s’enrogeixen infladets.

3. S’ha mort el teuladí de Lèsbia. L’elegia pura

Lugete, o Veneres Cupidinesque,

et quantum est hominum venustiorum:

A

(a.1) passer mortuus est meae puellae,

passer, deliciae meae puellae,

(a.2), quem plus illa oculis suis amabat.

Nam mellitus erat suamque norat

ipsam tam bene quam puella matrem,

(a.3), nec sese a gremio illius movebat,

sed circumsiliens modo huc modo illuc

ad solam dominam usque pipiabat.

B

(b.1) Qui nunc it per iter tenebricosum

illuc, unde negant redire quemquam.

(b.2) At vobis male sit, malae tenebrae

Orci, quae omnia bella devoratis:

(b.3) tam bellum mihi passerem abstulistis

o factum male! o miselle passer!

Tua nunc opera meae puellae

flendo turgiduli rubent ocelli.

3. Comentari a S’ha mort el teuladí de Lèsbia. L’elegia puraEstructura: Anàstrofe (2)+ A(8)+B(6) +Anàstrofe(2). A: Vuit versos on distingim dos que anuncien la causa de la tristesa (a.1), la graciosa relació ja extingida de l’ama amb el pardal (a.2), els moviments el pardal (a.3), i el vers 10 com a eix central, el summum del plaer: cantar sols per a ella.B: Sis versos on torna al present marcat per l’adverbi nunc. Podem veure dos versos amb verbs de moviment (b.1) que remeten al (a.3) i que tanquen el v. 10, dotant-lo així d’èmfasi. Dos versos d’imprecació subratllats amb l’adversativa at (b.2) i altres dos, (b.3) amb les paraules passerem i passer que remeten als passerde (a.1).La coda (v.17-18) recupera en anell temes anteriors: meae puellae(a.1) i flendo el lugete de l’anàstrofe introductòria.

Modalitat: L’anàstrofe a les Venus i Cupidos d’inici en imperatiu. L’anàstrofe final a les tenebres de l’Orc en tercera persona però amb la deixi tua. Destacar en el bloc A l’imperfet per referir-se a un temps passat i idealitzat. Canvia en el bloc B al present, amb un contrast dramàtic del perfet en b.3.

Comentari: Ressaltar la gravetat de l’atmosfera amb el recurs musical de l’al·literació: t, r, n en b.1 i l en v. 13 i 18. Aquest to lúgubre però es compensa precisament amb els diminutius de l’últim vers, fent de l’elegia un ludus hermosíssim.

Propostes: 1. Remet el vers 10 a la identificació Catul- passer? És passer una al·legoria de l’amor de Catul? Què ha passat aleshores?2. Continua aquest poema la sospita de l’obscenitat de l’anterior?

V

Vivamus mea Lesbia, atque amemus,

rumoresque senum severiorum

omnes unius aestimemus assis!

soles occidere et redire possunt:

nobis cum semel occidit brevis lux,

nox est perpetua una dormienda.

da mi basia mille, deinde centum,

dein mille altera, dein secunda centum,

deinde usque altera mille, deinde centum.

Dein, cum milia multa fecerimus,

conturbabimus illa, ne sciamus,

aut ne quis malus inuidere possit,

cum tantum sciat esse basiorum.

5

Visquem, Lèsbia meua, i estimem-nos,

i els xafardejos dels vells més estirats

ens importen tots un rave.

Ja poden els sols eixir i posar-s’hi:

quan s’esgote aquesta breu llum,

haurem de dormir una nit eterna.

Dóna’m mil besos, i després cent,

en acabat altres mil, després una segona tanda de cent,

després fins a altres mil, després cent.

En acabat, quan n’haurem fet molts milers,

els descomptarem, per no saber-ne el nombre

o cap envejós puga fer-nos mal

en conèixer quants besos ens hem donat.

5. Invitació a estimar. ut Carpe diem

A

(a.1) Vivamus mea Lesbia, atque amemus,

rumoresque senum severiorum

omnes unius aestimemus assis!

(a.2) soles occidere et redire possunt:

nobis cum semel occidit brevis lux,

nox est perpetua una dormienda.

B

(b.1) Da mi basia mille, deinde centum,

dein mille altera, dein secunda centum,

deinde usque altera mille, deinde centum.

Dein, cum milia multa fecerimus,

(b.2) conturbabimus illa, ne sciamus,

aut ne quis malus inuidere possit,

cum tantum sciat esse basiorum.

5. Comentari a Invitació a estimar. ut Carpe diem

Estructura: A(6)+B(7). A: Sis versos que inciten Lèsbia a estimar i viure sota dos arguments: (a.1) considerar sense valor les xafarderies i (a.2), el temps que s’escurça cap a una mort eterna. A ressaltar els versos inicials d’aquests dos sub-apartatsen forma de quiasme parcial amb verbs que complementen els llocs interiors i exteriors i que es reprodueixen en el bloc final v: 11 i 13.B: Set versos que comencen amb un enèrgic imperatiu i segueixen en anàfores i paral·lelismes. (b.1: 7-9) compte dels besos amb proliferació de numerals i (b.2: 11-13) projecció en el futur, amb el vers 10 de transició contenint el numeral propi del bloc anterior i el futur del posterior. Després d’una pausa marcada per l’adversativa aut el dos última versos són una recapitulació dels dos temes del poema: malus recupera senes severiorum i tantum la comptabilitat.

Modalitat: Modalitat fortament imprecativa amb subjuntius jussius, imperatius i futurs.

Comentari: El primer poema on Catul dóna el nom de la seua estimada. Amb aquest, sols hi ha dos poemes en el conjunt de la seua obra en què Lèsbia i Catul són identificats com un nos, una totalitat en plural . Catul i Lèsbia han de viure el seu amor, il·lícit, és clar, perquè ella és casada, però, front a l’amenaça de la mort, han de viure en l’amor, no fent cas de les crítiques, veus ensorrades pel temps i la tradició més rància, una transposició d’allò mort. joc metonímic. Observeu les belles figures que relacionen soles-dies, lux-vida, nox-mort.llenguatge comercial: assis- “poc valor”, aestimemus-”valorem”, conturbabimus-“descomptar”, l’alternànça els numerals mile-centum, que reprodueix el sistema de l’àbac.invidere: el verb té una càrrega màgica, de tal manera que el compte i descompte dels besos estar prop d’allò apotropaic.

Proposta: En quin sentit es parla en aquest poema d’un amor incipient, quasi adolescent?

VII

Quaeris, quot mihi basiationes

tuae, Lesbia, sint satis superque.

Quam magnus numerus Libyssae harenae

lasarpiciferis iacet Cyrenis

oraclum Iovis inter aestuosi

et Batti veteris sacrum sepulcrum;

aut quam sidera multa, cum tacet nox,

furtivos hominum vident amores:

tam te basia multa basiare

vesano satis et super Catullo est,

quae nec pernumerare curiosi

possint nec mala fascinare lingua.

7

Preguntes , Lesbia, quantes besades teues

són prou i massa per a mi.

Tantes com el nombre de grans de sorra líbica

es troba en Cirene la perfumada

entre l’oracle xafogós de Júpiter

i la llegendària tomba de Battus;

o com molts són els astres que, al emmudir la nit,

contemplen els amors amagats de les persones:

per al teu enfollit Catul prou i massa és

que beses tants besos

que ni els xafarders puguen comptar-los

ni maleir-los amb la seua llengua pèrfida.

7. Besos, mai són massa

Quaeris, quot mihi basiationes

tuae, Lèsbia, sint satis superque.

A

Quam magnus numerus Libyssae harenae

lasarpiciferis iacet Cyrenis

oraclum Iovis inter aestuosi

et Batti veteris sacrum sepulcrum;

B

aut quam sidera multa, cum tacet nox,

furtivos hominum vident amores:

tam te basia multa basiare

vesano satis et super Catullo est,

quae nec pernumerare curiosi

possint nec mala fascinare lingua.

7. Comentari a Besos, mai són massa

Estructura: 2+ A(4)+B(2) +4. Dos versos que introdueixen la pregunta, una manera prou distingida de cercar el tema.A: Quatre versos que responen amb un argument hiperbòlic basat en les arenes egípcies.B: Dos versos amb l’argument astronòmic introduït en poesia per primera vegada per Cal·límac.Represa anular del s termes de la pregunta satis et super.

Comentari: Poema que continua el tema del còmput dels besos, amb dos novetats significatives. Una és la introducció d’un terme obscè en un poema sobre Lèsbia. I és que s’ha de percebre un ambient diferent del poema 5: no hi ha el nos, sinó el tu i el jo. Aquests distanciament evidentment és conseqüència també del terme obscè fascinare “sentir la força màgica i l’efecte apotropaic del fal·lus”. I és que entre el poema 5 i el 7 hi ha el poema 6, on l’amic Furius conta les nits de llençols embolicats i amb olor de perfum, les part del cos gastades per la refrega sexual. Sembla com si les engrunes sexuals de Furi contaminaren el nostre poema, per no obstant marcar la diferència: aquella que separa la prostituta amb qui jau l’amic de Lèsbia, una relació que, lluny dels comentaris, és una cosa més que pur sexe.L’altra és l’aparició de la bogeria. La paraula vesano , juntament amb la infinitud dels besos que necessita per ser satisfet, ens parla d’un Catul emocionalment insaciable, ,en inferioritat de condicions front a una amant moderada. Aquest serà el tema que predominarà al poema següent.

Proposta: Vigència de la desmesura de l’amor i dels besos en els textos lírics actuals.

VIII

Miser Catulle, desinas ineptire,

et quod uides perisse, perditum ducas.

Fulsere quondam candidi tibi soles,

cum uentitabas, quo puella ducebat

amata nobis, quantum amabitur nulla!

Ibi illa multa tum iocosa fiebant,

quae tu uolebas nec puella nolebat.

Fulsere uere candidi tibi soles.

Nunc iam illa non uult: tu quoque, inpotens, noli,

nec, quae fugit, sectare nec miser uiue,

sed obstinata mente perfer, obdura.

Vale, puella. Iam Catullus obdurat

nec te requiret nec rogabit inuitam.

At tu dolebis, cum rogaberis nulla.

Scelesta, uae te! quae tibi manet uita?

Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella?

Quem nunc amabis? Cuius esse diceris?

Quem basiabis? Cui labella mordebis?

At tu, Catulle, destinatus obdura.

8

Pobre Catul, deixa de fer foteses,

i el que veges perdut, dóna-ho per perdut.

En un altre temps et brillaren dies esplendorosos,

quan anaves on la teua xicota et duia,

estimada per tu més que cap altra serà estimada mai.

Aleshores hi sorgien moltes plasenteries,

que tu volies i ella no rebutjava.

En veritat que et brillaren dies esplendorosos.

I ara ella ja no en vol. Doncs tu, que ja n’estàs tip, no en vulgues,

no seguisques el que se’n fuig, no visques com un miserable,

ans resisteix amb ferma determinació, aguanta.

Adéu, xicota, Catul ja aguanta.

Ja no t’anirà al darrere ni et pregarà si no en vols.

Però tu has de patir, quan ningú et demane.

I a tu, pèrfida, quina vida t’ha de quedar?

Qui se t’arrimarà? A qui semblaràs bella?

A qui estimaràs ara? De qui diràs que ets?

A qui has de besar tu? A qui has de mossegar els llavis?

Però tu, Catul, decidit, aguanta.

8. Aguanta, Catul, si pots



A


(a.1) cum uentitabas, quo puella ducebat


(a.2 ) ibi illa multa tum iocosa fiebant,






B

Vale, puella. iam Catullus obdurat


(b.1) At tu dolebis, cum rogaberis nulla.


(b.2) Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella?




8. Comentari a Aguanta, Catul, si pots (I)

Estructura:Hi ha dos anàlisis perfectament compatibles: Thomson: 2+9+7+1, criticat per Moritz per no veure la stanza central, o v. que donaria una perfecta simetria: (8+3+8). Si bé és evident l’existència d’aquest bloc central, en canvi aquest últim prescindeix de les apòstrofes que obrin i tanquen el poema, a més, tot advertint que la simetria exacta no és una necessitat en el pla de treball catulià, proposem Apòstrofe(2)+ A. Flashblack(6)+ 3 B. Futur(7) + Apòstrofe (1).

La pertinència de les apòstrofes queda marcada per la correspondència en quant al a l’eix del significat de Iam Catullus obdurat com la resolució del desinas ineptire, així com en el del significant participi+verb impressiu de destinatus obdura amb perditum ducas.La primera part, limitada per dos versos idèntics, queda seccionada en dos parts: a.1 (3-8) el que solia fer Catul i a.2 (9-11) el que solia fer Lèsbia, que queden en correspondència quiasmàtica amb el que farà Lèsbia en un futur b.1 (14-15) i el que farà sense Catul (16-18).

Modalitat: La modalitat és un tret distintiu d’aquest poema. Paratextualment els imperatius, subjuntius i futurs i la seua modalitat impressiva lliguen el text al poema 5 (Vivamus) i els imperfets del passat idealitzat al poema 3 (Passer). Intratextualment les correspondències marquen uns segments ben marcats: per una banda els subjuntius jussius de l’apòstrofe d’apertura i l’imperatiu de tancada, d’altra els temps en passat amb accepció iterativa del bloc A i els futurs del bloc B. En mig queda la

, el pivot del poema, que no pertany en realitat ni al bloc A, ni al B, amb un joc elegant que combina indicatius amb imperatius, els primers remeten a través del illa non vult al bloc anterior (volebas, nolebat) i els imperatius, a través de obdura, el precipita cap el obdurat del següent bloc.



A










B









8. Comentari a Aguanta, Catul, si pots (II)

Comentari: Monòleg dramàtic que posa en conflicte dos idees potentíssimes en la poètica de Catul: recreació en la idealització d’un amor correspost en el passat i la necessitat d’oblidar Lèsbia, després de ser pagat amb el fruit amarg de la traïció. Aquest dramatisme però no es pot entendre al peu de la lletra, ja que, com ha assenyalat Rowland, jau un alt contingut irònic que no pot ser passat per alt i que determina la lectura. En primer lloc ens sorprèn que Catul haja preferit els vers coliambe, tradicionalment utilitzat en composicions satíriques, l’obra catuliana inclosa. En segon lloc hem d’adonar-nos de la oscil·lació de dos veus, la racional i la emotiva que lluiten en amb forces molt desiguals. En tercer lloc, la repetició del verb obdura ens mostra com la resistència va cada vegada afeblint-se més, fins convertir-se en una paròdia i per extensió de la determinació de poeta a oblidar l’estimada.La anàstrofe d’obertura representaria la veu del poeta en termes racionals, amb l’admonició a resistir, subratllats per la frase proverbial et quod uidesperisse, perditum ducas.El bloc A és testimoni de la incapacitat de destriar la veu del poeta i la de l’amant que recorda encara amb apassionament la seua relació, encara que la repetició del vers final de la secció, amb l’addició de l’adverbi vere, ens fa tornar l’ombra funesta del present que vindrà sobtat amb un terrible nunc de la secció central.La fa sorgir de nou la veu racional amb la crua realitat del present i l’admonició a resistir amb un ja poc convincent obstinata mente obdura.En el bloc B , després de reafirmar-se en una resistència purament emfàtica degut a l’absoluta manca de convicció, es desferma l’amant irracional, però no a través dels records de felicitat, sinó amb els de la maledicció (uae te), que condemna Lesbia i un amor ja condemnat. A notar el deliri de l’amant que en forma de maledicció projecta en Lesbia els mateixos sentiments que ell ha experimentat quan ha sigut rebutjat, posant en el futur el que no és més que la seua experiència desafortunada.Acaba amb l’apòstrofe amb una destinatus obdura que arriba completament sense força, superposdant el caràcter irònic a allò que semblava dramàtic.

Proposta: És la perfecta simetria del poema producte de la reflexió, o de la intensa experiència personal que el poeta sap transmetre amb les habilitats d’un geni?

:

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:

yo porque tú eras lo que yo más amaba

y tú porque yo era el que te amaba más.

Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:

porque yo podré amar a otras como te amaba a ti

pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal

Volverán las oscuras golondrinasen tu balcón sus nidos a colgar,y otra vez con el ala a sus cristalesjugando llamarán.

Pero aquellas que el vuelo refrenabantu hermosura y mi dicha a contemplar,aquellas que aprendieron nuestros nombres,ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvasde tu jardín las tapias a escalary otra vez a la tarde aún más hermosassus flores se abrirán.

Pero aquellas cuajadas de rocíocuyas gotas mirábamos temblary caer como lágrimas del día....ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídoslas palabras ardientes a sonar,tu corazón de su profundo sueñotal vez despertará.

Pero mudo y absorto y de rodillas,como se adora a Dios ante su altar,como yo te he querido..., desengáñate,¡así no te querrán!

Gustavo Adolfo BécquerRima LIII

Ecos de CatulMiser Catulle, desinas ineptire,


A










B









Estructura quiasmàtica

LI

Ille mi par esse deo uidetur,

ille, si fas est, superare diuos,

qui sedens aduersus identidem te

spectat et audit

dulce ridentem, misero quod omnis

eripit sensus mihi: nam simul te,

Lesbia, aspexi, nihil est super mi

<uocis in ore>

lingua sed torpet, tenuis sub artus

flamma demanat, sonitu suopte

tintinant aures, gemina teguntur

lumina nocte.

otium, Catulle, tibi molestum est:

otio exultas nimiumque gestis.

otium et reges prius et beatas

perdidit urbes.

51

Em sembla que és igual a un déu

i, si és possible, als déus supera

aquell que, assegut davant teu, una i altra volta

et mira i t’escolta

mentre somrius dolça, i em té, pobre de mi,

arrabassats tots els sentits, perquè,

només et veig, Lèsbia, en quede

sense veu a la boca,

se’m trabuca la llengua, una subtil cremor

s’escola pels meus membres, em xiulen les orelles

amb el seu brunzit, s’entelen d

la nit sobre els meus ulls.

La mandra, Catul, et fa mal.

En la mandra bulls i el neguit

se te’n porta de no dir.

La mandra, abans que tu, reis i esplendoroses

ciutats ha perdut.

51. Semblant a un déu

LI




spectat et audit




<uocis in ore>




lumina nocte.




perdidit urbes.

51El poema de Safo fr. 2D

Em sembla que és igual a un déul’home que s’asseut davant teu, I t’escolta embadalitmentre dolça parles

i rius encisadora; això, de veritat,em colpeja el cor dins el pit,car quan et miro un instant, ja no m'és possibledir ni una paraula,

sinó que la llengua se'm travai prest un foc subtil em recorre la pell,amb els ulls no veig resi em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolorem pren tota; estic més verda que l'herbai em sento que estic a puntde morir.

Comentari 51. Semblant a un déu (I)

LI




spectat et audit




<uocis in ore>




lumina nocte.




perdidit urbes.

Comentari 51. Semblant a un déu (II)

Comentari: Pel que Catul aporta d’original en aquesta traducció lliure, podem copsar les preocupacions del poeta: 1. si fas est: fórmula que invoca el perdó als déus si els ofén per la

comparació.2. identidem: preeminència de la pulsió eròtica descontrolada en gastar

l’adverbi “una i altra volta”.3. spectat: la importància que dóna a la vista en aquest que vol ser un poema

que parla d’una de les primeres trobades amb l’estimada.4. misero: amb clara referència a Catul, és un eco del poema 8 “miser

Catulle”, una barera que ens separa el Catul amant del Catul poeta.5. eripit: intensifica la sensació que l’amor és un atac extern que deixa sense

defenses i abatut l’ànima de l’enamorat.6. Lèsbia: amb l’aparició del nom de l’estimada es focalitza l’apòstrofe

trencant l’anonimat de la’amant de Safo, tot remarcant la vinculaciópersonal amb l’amant ja coneguda en altres poemes.

7. suopte i gemina nocte són altres estadis que en general incideixen en l’èmfasi retòric.

8. L’última estrofa és una creació originalíssima catul·liana que al·ludeix als vicis que la moral tradicional ha atribuït a l’oci. Sols que aquesta referència a l’abandó de les disbauxes pròpies de la joventut per assolir els deures deguts a la pàtria i als negocis familiars (adulescentiae cupiditates revocetse aliquando ad curam rei domesticae, rei forensius reique publicae, segons Cic, Cael, 42) no deixen de fer pensar en l’agra decepció que la relació amb Lèsbia li havia provocat i en el citat poema 8: Miser Catulle, desinas eneptire).

Per acabar recordar altres poetae novi que, com a exercici i homenatge, feren a aquest poema sàfic, entre els quals portem Quint Lutaci Catul parlant del bell Rosci: Pace mihi liceat, caelestes, dicere vestra:/Mortalis visus pulchrioresse deo (fr. 2 M), d’on sembla haver tret la fórmula pietosa; o Valeri EdituoQuae mi abs te quaeram, verba labris abeunt,/Per pectus manat subitosubido mihi sudor (fr. 1 M), dedicat a Pàmfila.

Proposta: Desenvolupar el pes de la intertextualtat.

LXXXV

Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris.

Nescio, sed fieri sentio, et excrucior.

85

Odie i estime. Potser et preguntes per què ho faig.

No ho sé, però sent que és així i em torture.

85. Estimar i odiar

Comentari: L’epigrama (un hexàmetre i un pentàmetre dactílics) serveix de declaració programàtica als poetae novi, els quals fan d’aquesta estrofa grega un elogi de la brevetat i la lleugeresa com a oposició a la poesia tradicional romana, èpicament llarga i solemne, i per extensió al pes de la tradició dels mores maiorum que ofeguen la seua voluntat d’unir art i vida d’acord amb l’hegemonia d’uns principis, no ètics, sinó més bé estètics.

Fem noció de la composició quiasmàtica que determina tot el poema:1. Blocs introductors i finals de poema: formats per dos verbs en

quiasme intern sobre l’eix de la conjunció et. Tots en primera persona, semànticament amo es relaciona amb sentio, veritableconseqüència del fet d’estimar, en tant que odi fa relat ambexcrucior, derivat del fet d’odiar. L’alternança de sentimentspositius i negatius és molt estimada a Catul per expressar elssentiments ambivalents vers Lèsbia.

2. Bloc central dels versos: marcats per dos variants del mateix tronc verbal faciam i fieri, el primer de caure actiu i el segon passiu.

3. Bloc extrem dels versos i centrals del poema: el final i principi dels versos constitueixen un diàleg extrem: “preguntes”-”no ho sé”, on el primer verb prefigura l’actitud inquisitiva de qui du el control i el segon la impotència de qui està perdut i vencut.

Proposta: L’amor com a catalitzador de sentiments ambivalents.


Nescio, sed fieri,

Odi et amo

sentio, et excrucior

Estructura quiasmàtica


Nescio, sed fieri sentio, et excrucior.

Podem seguir la fèrtil petjada que l’epigrama en la literatura posterior, com a Ausiàs March (1357-1459), qui en el seuviatge a Itàlia ben pogué conéixer el poeta de Verona a través de Petrarca, qui adquirí el manuscrit recentment descobert de les poesies completes, el Veronensis, a principis del segle XIV:

Excés d’amor em porta innociència

vull i no vull sense cosa que ho motive.

La brevetat epigramàtica, amb la càrrega d’humor, crítica i amargura també ha interessat la poesia posterior, especialmentla moderna, com als EUA el “Moviment Imaginista” d’EzraPound, o a centroamèrica la “Generación del 40”, també anomenada “Generación del epigrama” d’Ernesto Cardenal, qui no sols va traduir alguns poemes de Catul, sinó que, totarribant a ser anomenat “El Catulo español de nuestro tiempo”, incorporà a la seua poètica l’esència del poeta romà, com ensdeixa ben palés aquest epigrama:

Me contaron que estabas enamorada de otro

y entonces me fui a mi cuarto

y escribí este artículo contra el Gobierno

por el que estoy preso.

85. Ecos del odi et amo

CIX

Iucundum, mea vita, mihi proponis amorem

hunc nostrum inter nos perpetuumque fore.

Di magni, facite ut vere promittere possit,

atque id sincere dicat et ex animo,

ut liceat nobis tota perducere vita,

aeternum hoc sanctae foedus amicitiae

109

M’assegures, vida meua, que aquest amor nostre

serà plaent i perpetu entre nosaltres.

Déus del cel, feu que puga prometre-m’ho de debó,

i que això ho diga de veritat, amb el cor,

perquè ens siga possible perllongar tota la vida

aquest pacte etern de sagrada amistat.

109. L’últim poema a Lèsbia

CIX

Iucundum, mea vita, mihi proponis amorem

hunc nostrum inter nos perpetuumque fore.

Di magni, facite ut vere promittere possit,

atque id sincere dicat et ex animo,

ut liceat nobis tota perducere vita

aeternum hoc sanctae foedus amicitiae

109. Comentari L’últim poema a Lèsbia

Comentari:Últim poema dedicat a Lèsbia. Després del trencament i la cerca d’un impossible oblit, després de la traïció i l’esclat d’ira, arriba la reconciliació. Lèsbia ofereix a Catul un amor etern, basat en un pacte, però sense la passió que trobem als primers poemes, un afecte més bé basat en l’amistat. Sembla que la fredor femenina i el control s’han imposat en la relació, però és l’única forma en què la vida s’aferma (vita, tota vita) en la conjuminació somniada del “nosaltres” (nostrum amorem, inter nos, nobis).El futur que obre aquesta vida dista molt de la prefigurada en el lluminós “vivamus atque amemus”. És però una projecció feble, incerta, sense verificació (l’adverbialització vere, sincere, ex animo protagonitzen el cos central del poema, dos versos transformats en pregària perquè assegure el propòsit incert de Lèsbia). És precís l’ajut dels déus perquè siga complit el pacte, encara que siga d’amistat, ja que resultarà al remat més ferm que el de l’amor, sotmès als alt i baixos de la passió, la traïció i l’odi. La força divina (dei, sancta) serà necessària per aconseguir transformar els futurs (fore, perpetuum,

aeternum) i els subjuntius (possit, dicat, liceat) en els indicatius que facen realitat el que no deixa de ser una pura eventualitat en la boca de Lèsbia, ja que, com va deixar establert al poema 70, allò que promet la dona: “in vento et rapida scribere oportet aqua”.En aquest últim poema a Lèsbia, en paraules de T.P. Wiseman, “Catul el poeta deixa Catul l’amant en un balanç precari de sobtada felicitat i amarga i desconfiada esperança”.Catul moriria als vint-i-nou anys i no obstant la seua curta vida, va ser capaç de expressar els sentiments que li provocà l’amor amb una intensitat i una competència lírica com cap altre ho havia fet abans i seria factible en la història de la literatura.

Proposta: Responsabilitat de Catul i els poetae novi en la tasca catalitzadora de l’hel·lenisme com a proposta estètica vers l’esplendor del classicisme dels poetes de l’Edat d’Or augusta.

Estructura:2+2+2, estructura serena en la seua classicitat i simetria. Exposició de la proposta d’amor etern per part de Lèsbia, seguit d’una imprecació als déus en forma d’oració, per acabar amb la formulació de la proposta a través del desig de Catul. Aquesta, però després de passar el sedàs dels déus i, per què no hem de dir-ho, la seua experiència en el paratext, és proposició modificada: el amor que proposa Lèsbia, Catul el vol amistat, el que la noia vol perpetu, ell ho vol etern i el que Lèsbia vol plaent Catul el necessita sagrat. El que queda entre Lèsbia i Catul és una vida per viure junts, en el “nosaltres” desitjat, però és una existència buida, construïda sobre una relació que no es pot anomenar amor, una vida viscuda no amb Lèsbia, sinó amb la imatge evanescent del que un dia fou passió desenfrenada i li lluïen el sols.

Entre les obres de referència per elaborar aquestos comentaris s’ha consultat:

Rostagni, Storia della letteratura latina, Torino, UTET, 1949-52.Conte, Gian Biagio, Letteratura latina, Firenze, Le Monier, 1987.Catulo, Cármenes, México, UNAM, 1969.T.P Wiseman: Catullus and his World, Cambridge University Press,

1987.Cardenal, Ernesto, Epigramas (1961; Madrid, Trotta, 2001)D. F. S. Thomson, Catullus, University of Toronto PressL. A. Moritz, “Miser Catulle: A Postscript”, Greece and Rome (Second

Series) / Volume 13 / Issue 02 / October 1966, pp 155-157Rowland, RL (1966). "Miser Catulle: An Interpretation of the Eighth

Poem of Catullus". Greece and Rome 13.K. Quinn, The Catullan Revolution (Melbourne, 1959)

Bibliografia

Education

Lèsbia. vuit poemes de catul