Édouard Manet: El dinar campestre

Fitxa tècnica

Títol: Déjeuner sur l’herbe.Autor: Édouard Manet

(París, 1832 - 1883).Cronologia : 1863 .Tècnica: oli sobre tela.Dimensions: 2,08 x 2,64

m.Estil: realista

impressionista.Tema: escena costumista.Localització: Musée

d’Orsay (París).

Obres del mateix autor:

Olympia (1863).

El pifre (1866)

Retrat de Zola (1968)

Biografia de l’autor

Contra la voluntat del seu pare Édouard Manet va iniciar la seva formació al taller de Thomas Couture, un conegut acadèmic de l’època. No obstant això, els qui realment van influir en la seva pintura van ser els artistes venecians del segle XVI, els holandesos del segle XVII i Velázquez, l’obra del qual havia conegut durant un viatge a Espanya.

Fascinat per aquest país, va incloure en la seva pintura obres de temàtica espanyola, entre les quals El guitarrista espanyol , que li va valdre el reconeixement públic al Saló de Paris l’any 1861.

Thomas Couture: Els romans de la decadència (1847).

El guitarrista espanyol (1861).

Cap al 1870 va començar a pintar a l’aire lliure i a experimentar amb el tractament de la llum i l’impacte d’aquesta sobre els cossos, una pràctica típica de l’Impressionisme, un moviment que va rebre la influència de Manet, encara que ell no s’hi identifiqués plenament, ja que mai no va exposar amb aquest grup i, en canvi, sempre es va relacionar amb el salons oficials.

Després de la mort del seu pare (1862), la seva obra va mostrar una actitud rebel que el va fer objecte de la crítica social, a causa, entre d’altres raons, de la presència reiterada del nu femení en els seus quadres.

Olympia (1863). Claude Monet pintant en el seu estudi vaixell en Argenteuil (1874).

Descripció formal

La composició s’estructura en tres plans horitzontals sobreposats: a sota hi ha una panera amb fruites, pa i els vestits de les dues dones; al centre una dona nua que mira fixament l’espectador i dos homes vestits, i darrere d’aquests, una altra dona, vestida amb roba interior, remullant-se en un rierol. Les tres escenes queden incloses al triangle compositiu format per la perspectiva lineal, el punt de fuga de la qual es troba situat el petit tros de cel pintat a la part alta de la tela.Malgrat aquest ordre compositiu, una part de la crítica ha vist manca d’unitat i una certa dispersió en els diferents elements, sobretot en l’escena central, on cada personatge sembla aïllat en el seu món, especialment pel fet que no es miren entre ells.

Manet integra les figures en el paisatge com si en formessin part, evitant l’ús del clarobscur i de línies molt definides que les destaquin del fons i n’augmentin el volum. Aquesta representació plana l’aconsegueix i la reforça per mitjà de la gradació tonal del color tant en la representació de la llum com en les ombres. Amb aquest exercici, Manet és capaç de reproduir l’ombra d’un arbre i d’aconseguir la transparència del rierol utilitzant només la riquesa tonal del verd. Per aconseguir un contrapunt lumínic, el pintor francès va utilitzar el negre i el blanc com a colors predominants en les figures centrals.

Temàtica

Le déjeuner sur l’herbe, titulada inicialment El bany, reflecteix una escena quotidiana en la qual se’ns mostren, en primer terme, el germà del pintor, Eugène –amb un bastó a la mà-, l’escultor holandès Ferdinand Leenhoof –futur cunyat de Manet- i la seva model preferida Victorine Meurent, nua i mirant directament l’espectador. Al fons, una altra dona, desconeguda, es banya al rierol.

Presentada al saló oficial del 1863, aquesta pintura no hi va ser admesa i va passar a formar part de l’extens cartell del Saló dels Rebutjats. El principal motiu de crítica va ser la nuesa injustificada de la dona, pel fet de no tractar-se d’una escena mitològica. També va ser motiu de burla el fet que les diferents figures no semblessin tenir relació entre elles, i la sensació que la figura del rierol estigui flotant en l’aire de resultes d’una perspectiva desconcertant.

Models i influències

L’obra perduda El judici de Paris de Rafael –reproduïda en un gravat de Raimondi- i El concert campestre de Ticià, tradicionalment també atribuïda a Giorgione, són els dos referents bàsics d’aquesta obra de Manet. La influència dels clàssics, dominada per la pintura veneciana del segle XVI i pel Barroc espanyol, especialment per Velázquez, no va ser un cas aïllat, sinó un referent clar en algunes de les seves obres més rellevants, com Olympia o El pifre. Admirat pels impressionistes per la seva manera de tractar la llum i el color, l’aportació de Manet a l’art modern va anar molt més lluny. La seva negativa a seguir les pautes il·lusionistes de la perspectiva tradicional, desintegrant la composició a manera de collage, va ser l’origen dels plantejament espacials de Cèzanne i del Cubisme.

Rafael: El judici de Paris (1514-18) (gravat de Raimondi).

Ticià: El concert campestre(1510) .Cèzanne: Els jugadors de cartes (1890-92) .