Som Capaçosde fer moltes més coses de les que pensem.
Aprenem a conèixer les discapacitats
Per Txiki Trepax
® Per al text i els dibuixos Txiki Trepax. Edita l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona. En cap cas es poden fer servir les imatges, ni parts del llibre si no és amb el permís exprés de l’autor. Si hi vols contactar, pots escriure-li un correu electrònic a [email protected].
©Trepax il·lustració i dissenywww.trepax.com - [email protected]
Som Capaços
El món no és perfecte, encara hi ha moltes coses que podríem millorar. Sort que
sempre hi ha algú disposat a fer alguna cosa que el millori; petits gestos que fan que
cada vegada més el món sigui un lloc per a totes i tots.
Un dia la Marta Isbert, que treballa a l’Ajuntament de Barcelona, em va encarregar
un còmic molt especial que parlés sobre les discapacitats. Vaig pensar que era una
gran oportunitat per fer una d’aquestes petites coses que contribueixen a facilitar la
vida de les persones, i em va fer molta il·lusió. No m’ho va encarregar per casualitat,
només perquè sigui il·lustrador; sabia que conec el món de les persones amb disca-
pacitat, perquè la Cecília, la meva estimada parella, pateix d’esclerosi múltiple i vivim
la discapacitat ben de prop.
La Cecília m’ha ensenyat moltes coses. Sovint pensem que coneixem les persones,
però en realitat les coneixem poc o, fins i tot, gens. Donem per entès que poden o que
no poden fer les coses sense saber-ne gaire i molt sovint ens equivoquem. Qualsevol
persona, amb discapacitat o sense, té capacitats meravelloses que ens enriqueixen;
tothom pot ensenyar-nos alguna cosa que desconeixíem o ser un exemple en qui po-
dem emmirallar-nos.
Quan som petits no fem res més que aprendre. Tot és nou i tot està per descobrir;
és un moment perfecte per adonar-se que hi ha persones que tenen dificultats per
fer el que d’altres fan sense esforçar-se, i que sovint necessiten ajuda. Però sobre-
tot necessiten que la resta els tinguem en compte. Tenir present tothom quan fem
qualsevol cosa i saber adaptar-nos, si cal, a les seves necessitats, és un pas molt
important per començar a canviar les coses.
Espero que quan siguis gran sàpigues que no has d’aparcar a les zones reser-
vades per a persones amb mobilitat reduïda; que ajudis aquell qui ho necessiti; que
construeixis pensant que no tothom pot pujar escales; que inventis alguna cosa que
millori la vida dels altres; que descobreixis un remei per a alguna malaltia; que trobis
la solució a algun problema, i que no discriminis mai ningú.
Al cap i a la fi tots som diferents, tots podem fer unes coses millor que d’altres i
tots som capaços si ens hi esforcem.
Gràcies
Txiki Trepax
Avui la Berta ha decidit
anar al parc a jugar amb el
monopatí.
Hop!
Iuppiii!
A tot drap
Fent un ol·li
(saltiró)
I un 360 amb
molt d’estil
BUFA!
Què cansada
que estic!
No puc
més!
Ja n’hi ha prou per avui. Ja
és hora de tornar a casa...
Em dic
BERTA i, com
podeu veure, sòc
una noia
molt inquieta...
Per
cert...Sabeu quantes
coses fem al dia
sense adonar-
nos-en?
Caminar...
Coses que fem cada dia sense adonar-nos-en
Llegir...
Ballar...
prendre decisions sobre
els nostres actes...
A la quinta
forca!
Ja imagino
què deveu
estar
pensant.
Això ho
pot fer
qualsevol!
Doncs no n’estigueu tan
segurs.
Una cosa tan fàcil com ara
saltar, no la pot fer tothom!
Jo, per
exemple!
Hop!
Hop!
Els bolets no
podem saltar.
Snif!
Això ho vaig
descobrir un
mal dia...
...que vaig decidir
anar a patinar
a la plaça.
Apa-li!
Ai!
Iuppiiii! Oh!
Ai!
Pedra que no
hi hauria
de ser
Accident inevitable
Gran
patacada
Mentre practicava amb el monopatí.
Ai, quin
mal!
Ai!
Em penso que m’he
trencat la cama...
I corrents, la Berta cap a l’hospital!
Pistaaaaa!
Berta, em penso que
hauràs de portar la
cama enguixada unes
quantes setmanes.
Se t’ha acabat el
monopatí per una
temporada i, sobretot,
ni se t’acudeixi posar el
peu a terra.
No posis el peu a terra!
No posis el peu a terra!
Com si fos tan fàcil...
Ostres!
Doctor Pi
Ai que
patirem!
Llavors em vaig adonar d’una cosa terrible...
BUAAA!el món no està fet per
a persones amb una sola camaaa!
Caminar amb crosses és difícil.
El món va massa depressa
per a les persones amb
amb una sola cama.
Semàfors impacients.
Passos zebra infinits.
Voreres
gegantines.
Escales més grans
i llargues del món
mundial.
Amb el guix no et
pots moure bé.
De cop i volta, tot el que abans era fàcil ara se’m fa una
muntanya.
Ai!
Tinc por
de caure!
Per què?Això, per als altres, és
un esglaó de no res.
Molt fàcil! Perquè no sóc
capaç de moure’m
tan bé com abans.
I no tan sols això...
La Berta, tot i tenir la cama enguixada, encara té ganes de jugar amb les seves amigues i els seus amics.
Ep,
nois!
Hola,
Berta!
Ei!
Puc jugar amb
vosaltres?
Quina
barra!
Però què dius?
Que no veus com
tens la cama?
Au,
va!
D’això que heu
vist ara, se’n diu
DisCriminaCiói és molt injust.
No s’hi val!
És una injustícia
com una casa
de pagès.
No sabeu què és la DisCriminaCió?
Doncs la DisCriminaCió és quan hi
ha persones que no et deixen participar
amb elles perquè són tan ignorants que
es pensen que no seràs capaç de fer
les coses com la resta. O encara pitjor,
quan són tan egoistes que es pensen
que els faràs nosa i no volen fer cap
esforç perquè hi puguis participar com
qualsevol altra persona.
Així que, ara, a
sobre que no puc
fer les coses com
les feia abans...
Nosaltres marxem,
que hem quedat. I ara, què?
Em quedaré tota sola i ningú
no voldrà jugar amb mi?
Ens sap
greu!
Buaaa!
Buaaa!
Caram!
Arf!
Arf!
...també he de
carregar amb la
discriminació!
DisCrim
inaCió
Estic desesperada!
No puc fer res i
ningú no vol jugar
amb mi.
Què, noia, no vols dir
que n’estàs fent
un gra massa?
I tu
qui ets?
Snif!
Quina
murga!
Em dic Dídac
i, tal com veus,
vaig en cadira
de rodes.
I sóc capaç de
fer un munt
de coses!
I no cal que t’amoïnis
tant per la cama. A
tu se’t curarà aviat,
però jo m’hauré
d’estar tota la vida
assegut en aquesta
cadira de rodes.
Té raó! No sé com he
pogut ser tan egoista.
Quina vergonya!
Em sap molt
de greu.
No t’amoïnis! Per
desgràcia, això passa
massa vegades.
Acostumem a anar
a la nostra, sense
pensar que hi ha
persones del voltant
que necessiten
respecte i ajuda
perquè no ho tenen
tan fàcil com la resta.
Vine, que et vull
presentar unes
persones molt
especials.
Els meus amics i amigues!
Discapacitat visual
Bastó
Audiòfon i/o
implant coclear
Discapacitat auditiva
Discapacitat intel·lectual
Trastorn de salut mental
e=mc2
Iris
Anna
Albert
Pau
Discapacitat sensorial
Sordceguesa
Discapacitat física
Cadira de rodes,
crosses o altres
ajudes tècniques.
Paràlisi cerebral
Pluridiscapacitat
Esclerosi múltiple
Pluridiscapacitat
Clara
Didac
Lia
BRU
Ostres, sí que n’hi ha!
Això és molt complicat.
Què dius,
ara?
De seguida te’n
faig un dibuix...
...i veuràs com ho
entens perfectament.
Un moment.
• Discapacitats sensorials: Són les que tenen a veure amb la pèrdua d’algunes
d’aquestes funcions relacionades amb els sentits: l’auditiva,
la visual i la sordcegeuesa.
• Discapacitats físiques:Afecten les persones que tenen dificultat per
moure el cos.
• Discapacitats intel·lectualsAfecten la intel·ligència de les persones; per això, els cos-
ta comprendre i aprendre les coses i el món que
els envolta.
• Discapacitats per trastorns mentalsPersones amb els estats emocionals afectats, a les quals
els costa relacionar-se amb el seu entorn i amb els altres.
• Malalties pluridiscapacitants:Malalties que poden afectar més d’una capacitat,
barrejant-se les físiques, les sensorials, les intel·lectuals o
les de trastorn mental.
Esquema per explicar com s’agrupen les diverses
discapacitats o diversitats funcionals:
Discapacitats sensorials: la discapacitat visual
l’Iris és cega
Hola, em dic Iris i sóc una persona cega. Existeixen molts
tipus de graus de manca de visió: algunes hi veuen una
mica, d’altres (com és el meu cas) no hi veiem gens. Jo vaig
néixer cega, però en altres casos una persona pot perdre
la visió a causa d’una malaltia o d’un accident.
Les persones que no hi podem veure som invidents o
cecs, però conservem totes les altres capacitats; fins i
tot la falta de visió fa que desenvolupem altres sentits com
ara el tacte i l’oïda. Com m’encanta fer música!
Avui en dia disposem de moltes ajudes tècniques per su-
perar la manca de visió: el meu bastó m’ajuda a no ensope-
gar amb les coses quan
camino, ordinadors que
parlen, escriptura en relleu que es pot llegir tocant amb les mans,
que es diu braille, rellotges i ginys acústics que ens ajuden en la
vida diària, etc. A més d’en Quico, el meu gos pigall que m’ajuda i
m’acompanya arreu.
Tenir ceguesa no ens impedeix dur una vida tan plena, digna i di-
vertida com la dels altres; som capaços de fer moltes coses i de
fer-les molt bé; suplim la falta
de visió amb els altres sentits i
amb la nostra determinació.
Uns exemples de persones
cegues famoses: Tete Monto-
liu, Steve Wonder, Ray Char-
les, Andrea Bocheli...
Gos/gossa
pigall
Llenguatge braille
Es llegeix amb
el tacteAlfabet en relleu
Bastó
PI-PI-PI-PiCreuar un carrer és molt perillós i s’ha
de fer amb compte; per una persona amb
ceguesa encara ho és més.
No es pot conduir a
tota pastilla, s’ha de
ser prudent i educat.
Aquí falta algú amb ganes
d’ajudar.
Cal que totes les voreres tinguin
una zona amb textura perquè les
persones cegues sàpiguen que hi
ha un pas zebra.
Els passos zebra indiquen
que els vianants (és a dir,
les persones que van a peu)
tenen prioritat.
Les rampes
sempre hi ajuden.
Si frenem de cop, podem
espantar la gent, sobretot
les persones invidents
cegues.
Quan una persona amb discapacitat
creua el carrer, hem de tenir pacièn-
cia i no l’hem de posar nerviosa ni l’hem
d’apressar.
Els semàfors no serveixen de
res si no els podem veure. Cal,
doncs, que siguin sonors; és a dir,
adaptats.
Sempre hem de
preguntar a la
persona cega si
necessita ajuda.
Ai!
Ei!
Discapacitats sensorials: la discapacitat auditiva
En Pau és sord
Hola, em dic Pau i sóc una persona sorda.
Les persones sordes som aquelles que hem perdut totalment o par-
cialment el sentit de l’oïda. La sordesa pot ser de naixement o que apa-
regui més tard. La majoria podem entendre’ns i comunicar-nos amb
la llengua oral, amb ajudes tècniques (audiòfons, implants coclears); i
llegint els llavis de les persones que ens parlen podem comunicar-nos
sense cap problema. Això sí, sempre ens heu de mirar a la cara perquè
ho puguem fer fàcilment. També ens podem comunicar amb la llengua
de signes. Consisteix a parlar amb les mans, a partir de determinades
maneres de posicionar-les i de moure-les.
Alguns i algunes de nosaltres podem emetre sons i sembla que parlem
d’una manera una mica estranya. No us en rigueu, perquè ,com que no
hi podem sentir, no sabem modular bé la veu; és com quan voleu parlar
amb auriculars amb la música alta.
A la feina i a casa només ens cal canviar els avisos sonors (altaveus,
timbre, telèfon, etc.) per avisos amb llum, o bé una pantalla on puguem
llegir qualsevol infor-
mació. D’aquesta ma-
nera podem saber quan
ens truquen o quan és
el nostre torn.
La tele la mirem amb subtítols, i per això fora bo que arreu tot
estigués subtitulat. Això ens facilitaria molt comprendre el que
estem veient, com ara presentacions, teatre, cinema, etc.
Com que la nostra discapacitat no és tan visible, hi ha gent que
no se n’adona; per això tenim por que no se’ns tingui en compte,
perquè les persones sordes existim.
Les persones sordes sabem llegir els
llavis, però, perquè ho puguem fer bé, cal
que ens mireu directament a la cara.
Podem emetre
sons, però no us
en rigueu si parlem
rar, perquè, com
que no hi sentim,
ens costa modular
la veu.
Audiòfon o
implant coclear
Llenguatge de
signes
Sala
d’espera
No n’hi ha prou
a posar altaveus.
La pantalla informativa
permet a les persones
sordes poder llegir la
informació.
En Pau, com que no hi
pot sentir, no s’adona
que el criden.
Si hi hagués un
monitor amb
subtítols, en Pau
sabria quan el
criden.
Senyor Pau, ja
pot passar a la
consulta!
?
Cal posar el monitor en
un lloc ben visible, si no, no
serveix per a res.
Sovint creiem que tothom té la capacitat de sentir-hi, però això no és així.
Sempre hem de tenir en compte que hi ha gent que no hi pot sentir.
Discapacitats sensorials: la sordceguesa
La Clara és sordcega
Hola, em dic Clara i sóc una persona sordcega: tinc dificultats
d’oïda i de vista. No hi ha dos casos iguals; això vol dir que cada
cas de sordceguesa és totalment diferent i únic. Tot i que hi ha
casos més greus que d’altres, compartim el fet de tenir minvades
les capacitats visuals i auditives alhora, i això suposa que el
nostre dia a dia sigui força complicat.
Com que ens falla la vista i l’oïda, sabem com és el món tocant.
Amb el tacte podem saber com són les coses i les persones que
tenim al voltant. La manca d’aquests sentits, però, fa que ens
aïllem i que ens costi saber com és el que ens envolta.
Amb el tacte, mitjançant
senyals i signes, ens comuniquem
amb una altra persona agafant-
nos de les mans. Per això, cal
que la família i les amistats
aprenguin la nostra llengua.
La nostra discapacitat implica
un gran esforç de la família
(sempre hem de tenir una persona al costat que ens ajudi). Per aquest
motiu, necessitem el “mediador” o “mediadora”, que és la persona
que ens acompanya per ensenyar-nos, orientar-nos i ajudar-nos a
entendre el món en què vivim diàriament. És una superamistat.
La sordceguesa ens aïlla del món,
però tenim la capacitat d’apreciar
coses com ara les vibracions que fa la
música.
Podem saber com és el món
tocant-ho tot a través del tacte.
La sordceguesa és una dis-
capacitat rara i molt especial.
Els nostres familiars fan molt
per nosaltres perquè ens es-
timen molt, però tampoc no
poden estar les 24 hores del
dia, els 365 dies de l’any, pen-
dents de nosaltres. I això no és
just! A més, com que la nostra
discapacitat és tan peculiar,
necessitem atencions espe-
cialitzades per a cadascun de
nosaltres; en una escola or-
dinària, com la vostra, això no
es pot fer. Hem d’aprendre a
aprendre, a comunicar-nos i a
tenir autonomia en la mesura
que sigui possible. Per aquesta
raó, és molt i molt important
que tinguem escoles pensades
per a nosaltres i les nostres
necessitats. Tant se val que
hi hagi pocs casos d’aquesta
discapacitat. Nosaltres tenim
dret a aprendre com tothom, i
l’escola és molt important.
També necessitem persones
mediadores i no sabeu com
costa trobar-ne!
EL MEDIADORÉs el millor amic de la Clara.
Ha après a comunicar-se
amb la llengua de signes a
través del tacte.
S’encarrega d’acompanyar la
Clara i d’ensenyar-li el món.
La Clara coneix el món
a través del tacte.
Té un olfacte
molt fi.
Parlen tocant-se les mans,
fent servir una
llengua molt especial.
Li explica tot el que
passa al seu voltant.
A la Clara, l’espanta quedar-se
sola en llocs que no coneix.
Discapacitats físiques: mobilitat reduïda
En Dídac va en cadira de rodes
Hola, em dic Dídac i tinc una discapa-
citat física. En el meu cas, no puc moure
les cames, i això m’obliga a desplaçar-
me en una cadira de rodes. De disca-
pacitats físiques, n’hi ha moltes, però
totes tenen en comú que limiten la ca-
pacitat de moure’s o de fer servir algu-
na part del cos.
Pot ser un fet puntual, temporal —com
ara trencar-se una cama o un braç— o
per sempre, com és el meu cas.
Les discapacitats físiques poden produir-se per accident o
malaltia. Tot i limitar la nostra mobilitat, podem fer moltes co-
ses, més de les que la gent es pensa. Podem salvar els obsta-
cles que ens trobem per la falta de mobilitat gràcies a les ajudes
tècniques i ortopèdiques: crosses, cadira de rodes, etc. Tan-
mateix, si el món estigués pensat per a tothom, les coses serien
més fàcils. No costa gens adaptar l’entorn a les nostres ne-
cessitats, com per exemple instal·lar rampes, elevadors o as-
censors, fer les portes a mida perquè hi pugui passar una cadira
de rodes, etc. A més a més, se’n beneficiarien altres persones
amb dificultats com ara la gent gran.
Fa esport
adaptat.
La Berta té
una mobili-
tat reduïda
transitòria.
En Dídac té una mobilitat reduïda
permanent i va en cadira de rodes.
Cal adaptar
l’entorn a les
cadires de rodes.
Cap escala sense rampa!
Les escales més grans
del món mundial.
Alerta! Si es fa una
rampa massa inclinada,
no serveix de res. És una
rampa, no un trampolí!
Si aquí hi hagués
una rampa, no
hi hauria cap
problema.
En Dídac està
molt enfadat amb
les barreres
arquitectòniques.
Les portes han de ser
prou amples perquè hi
passi una cadira de rodes.
Voreres gegantines i
sense rampa.
Les barreres arquitectòniques
Discapacitats intel·lectuals: síndrome de Down
L’Anna te la síndrome de Down
Hola, em dic Anna i tinc la síndrome de Down, una dis-
capacitat intel·lectual. Les discapacitats intel·lectuals
són aquelles que afecten la intel·ligència. Per això ens
costa raonar i aprendre de la mateixa manera que ho fan
la resta de persones i, sovint, anem més a poc a poc a
l’hora de fer les coses. Ens costa aprendre i adquirir ha-
bilitats, i això fa que ens costi una mica més comunicar-
nos, cuidar-nos, dur una vida independent o accedir a una
feina.
Aprendre ens pot
costar més o menys,
segons el grau de
discapacitat que tin-
guem. Hi ha casos en
què haurem d’estudiar i treballar en llocs pensats especialment per
a nosaltres, però en d’altres aquestes activitats es poden fer en
una escola, universitat o empresa, com qualsevol altra persona.
La síndrome de Down és una alteració genètica que es produeix a
la panxa de la mare, quan no som res més que una cèl·lula. Aquesta
alteració fa que tinguem uns trets facials característics: uns ulls
ametllats i una cara arrodonida, sempre a punt per somriure.
L’Anna és
l’alegria arreu.
L’Anna ho fa tot amb molta cura
i li agrada fer-ho bé.
L’Anna treballa
en una fruiteria.
Amb paciència i bona
educació, el món sem-
pre és molt millor.
Les persones amb discapacitat intel·lectual podem treballar
com qualsevol altra; Tenim una feina específica, segons les
nostres capacitats, i totes i tots som necessàries.
Sempre hi ha gent que no té en
compte les nostres necessitats
i de vegades es comporten
malament, sense educació. I això
no està gens bé!
Quan tenim pressa, de
vegades actuem amb
mala educació i podem
atabalar les persones o
faltar-los al respecte.
Hem de ser conscients
que res és tan important
com la gent.
A veure, si 1 kg de
taronges val 60 cèntims,
quant valen 5 kg?
VINGA, NOIA,
AFANYA’T QUE
NO TINC
TOT EL DIA!
La comprensió i l’ajuda són molt importants
Problemes de salut mental:
autisme, asperger, esquizofrènia...
Hola, em dic Albert i sóc autista.
L’autisme és un transtorn de salut mental que ens fa viure en el nos-
tre món; a més, ens costa relacionar-nos amb la resta i les novetats
ens espanten fins al punt de quedar-nos bloquejats. Em sento segur
amb les persones que conec, com ara el pare, la mare, els germans
i amistats, però desconfio de les persones desconegudes. El mateix
ens passa amb els llocs, em sento segur en aquells indrets que em són
familiars i em fan sentir insegur aquells que no conec.
Com que allò que coneixem ens dóna seguretat, sovint tenim ruti-
nes que ens agraden molt: mengem la mateixa classe de cereals per
esmorzar, fem les mateixes
coses a la mateixa hora, ens
agrada mirar sempre el ma-
teix programa de televisió, etc.
Això no vol dir que no tinguem
altres capacitats, ja que n’hi
ha que tenen molta habilitat
per les matemàtiques, altres
tenen una gran memòria, etc.
Quan m’agrada una cosa, m’agrada molt; a mi m’agraden molt
les galetes amb trossets de xocolata i, si el pare i la mare no
em vigilessin, m’estaria tot el dia menjant-ne fins a tenir mal
de panxa i tot. El dia que s’acaben és un drama per a mi.
L’Albert viu tancat en
el seu món.
Li costa
molt rela-
cionar-se
amb gent
que no
coneix.
Porta unes
targetes que li
serveixen per
comunicar-se.
Li agraden les
rutines i no és
gaire amic de
les sorpreses.
Exemple de persona
intolerant i injusta.
Hem d’evitar aquests
comportaments i no
permetre que passin.
No hem de permetre
el rebuig ni el
maltractament a
cap persona. És
responsabilitat de
tothom lluitar contra
l’assetjament
escolar. “Bulling”
Quan rebutgem una persona
per les seves diferències estem
DISCRIMINANT,
i això és molt injust.
La inclusió: hem de procurar
que cap persona no es quedi
aïllada per ser diferent. En el
fons, totes les persones
som diferents!Què et sembla si li
diem que jugui amb
nosaltres?
Però què dius ara?,
No veus que és
un “friki”!
Hola, em dic Ceci i tinc una pluridiscapacitat que es diu esclerosi
múltiple. Les pluridiscapacitats afecten diverses capacitats de la per-
sona. En el meu cas, com que és una malaltia que afecta el sistema
nerviós, em provoca algunes discapacitats: tinc tremolors i moviments
involuntaris, em canso molt i molt aviat, perdo fàcilment l’equilibri, de
vegades em costa d’empassar, camino amb dificultat, tinc dificultats
per parlar i que se m’entengui i necessito ajuda per fer moltes coses.
Molta gent creu que puc fer poques coses, i això m’empipa molt, per-
què, a banda d’això, sóc una persona tan vàlida com qualsevol altra.
Com que els esforços em fatiguen molt i molt, faig servir un escúter
elèctric per desplaçar-me
que em dóna molta inde-
pendència.
Malgrat els inconve-
nients, sóc capaç de fer
moltes coses: m’agrada fer
ceràmica, practico ioga i em
diverteix anar d’excursió
amb el meu escúter. També
ens podem desplaçar amb
una cadira de rodes elèc-
trica.
Pluridiscapacitats: escleròsi múltiple
La Ceci té esclerosi múltiple i es cansa molt
Tinc tremolors i
perdo l’equilibri.
Em canso molt
depressa.
Com que em
canso molt i
molt aviat, em
desplaço amb
un escúter
elèctric.
Em costa
vocalit-
zar bé.
Problemes
de visió.
Aquest senyor té un comportament
incívic perquè ha aparcat en una
zona reservada només per a
persones amb mobilitat reduïda, i
això està molt malament.
La Ceci està molt enfadada perquè un brètol ha
aparcat a la plaça reservada per a persones amb dis-
capacitat i ara haurà de perdre temps ja que ha d’anar
molt lluny a aparcar el cotxe, treure de dins l’escúter
o la cadira i, com que es cansa, a sobre patirà.
Una cadira de rodes o un escúter elèctrics no són
una joguina; és un vehicle necessari per a les per-
sones amb mobilitat reduïda, per tant, tothom li ha
de facilitar el pas i l’ha de respectar.
Plaça reservada
per a persones amb
mobilitat reduïda.
EL CIVISME: és quan ens comportem pen-
sant en la felicitat i la comoditat de la resta.
Pluridiscapacitats: paràlisi cerebral
Al Bru li costa molt fer moltes coses
Hola, em dic Bru i tinc paràlisi cerebral. Aquesta discapacitat es
produeix quan, per una raó o altra, hi ha alguna lesió al cervell. En
general, aquestes lesions s’originen a la panxa de la mare quan està
embarassada, però també poden originar-se quan s’és un nadó. El
fet és que provoquen diverses discapacitats alhora: problemes de
mobilitat, discapacitat intel·lectual, discapacitat sensorial de parla,
oïda i vista, rigidesa muscular i espasmes, dificultats per empassar,
dificultats per relacionar-se amb els altres, etc.
Cada cas és diferent, perquè les lesions al cervell també són dife-
rents. Depenent de les lesions que hem patit, tenim graus de disca-
pacitat diferents; per norma general, necessitem molta ajuda.
La meva família es preocupa molt per mi i em dóna tot el que pot,
però necessita ajuda
extra perquè em calen
moltes atencions i aju-
des que costen molts
diners. Per sort, van fer
una llei d’ajuda a la dependència que em pot ajudar a ser
més autònom i a tenir una vida digna, tot i que no arriba
a cobrir totes les meves necessitats.
Tinc algunes discapacitats que
em fan la guitza.
M’agrada jugar
i fer amistats
Em costa molt bellugar-me i
relacionar-me.
Les ajudes: la Llei de la dependència
Els governs tenen l’obligació de vetllar per les persones amb discapacitat i procurar que tinguin
una vida digna. Per això, han d’oferir-nos ajudes perquè les families no hagin d’assumir tots els
esforços i totes les despeses, i com que n’hi ha tantes podrien posar en perill la nostra qualitat de
vida. Per aquest motiu van fer la llei de LA DEPENDÈNCIA. Us heu adonat que hi ha molta gent
que m’estima?
MAMAPAPAMETGE
JO
TREBALLADORA
SOCIAL
Què fan aquí l’àvia i l’avi?
La discapacitat i la gent gran
A mesura que ens fem grans anem perdent algunes capacitats. Us heu adonat que la gent gran té difi-
cultats per córrer? Doncs hi va haver un temps què van córrer com ara ho fas tu. Però amb el pas dels
anys, a mesura que ens fem grans, el cos es deteriora i no podem fer-ho; fins i tot algunes persones han
de portar bastó, caminador o anar en cadira de rodes.
Algunes discapacitats són con-
seqüència de l’edat. Com més grans
som, més problemes de salut tenim.
Hi ha certes malalties pròpies de
l’edat avançada, com ara:
- Problemes d’equilibri i agilitat.
- Problemes de la vista i l’oïda.
- Problemes de memòria.
- Mal d’ossos.
- Dificultat a l’hora de caminar.
Per tant, cal que tractem les per-
sones grans amb cura i que les ajudem
en tot el que puguem, i no tan sols els
avis i àvies de la nostra família, sinó
tota la gent gran.
Anar a l’escola
Nosaltres també volem estudiar!
Anar a l’escola i aprendre és molt important per a tothom.
En el nostre cas, encara ho és més perquè ens permet gaudir
i apendre amb els altres infants i ens ajuda a desenvolupar les
nostres capacitats que són molt importants. Cada criatura amb
discapacitat és diferent; alguns, amb els suports adients, podem
anar a l’escola ordinària amb els altres nens i nenes d’una manera
inclusiva. També n’hi ha que necessiten anar a escoles especials.
Les escoles especials s’adapten a les nostres capacitats i
necessitats, i als nostres ritmes, i disposen dels suports, tant
materials com de personal, necessaris.
Aprendre ens ajuda a tenir recursos per valer-nos per
nosaltres mateixos, i fins i tot ens podem formar per tre-
ballar i intentar tenir una vida com més independent millor.
No tenim límits: les persones som capaces de fer coses
increïbles amb esforç i il·lusió; mai no ens hem de donar
per vençudes.
I la feina?
Treballar ens fa independents i ens inclou
Tenir feina és molt important: d’una banda,
ens ajuda a integrar-nos i, de l’altra, tenir els
nostres diners fa sentir-nos útils i més inde-
pendents. Per a les persones amb discapaci-
tat, tenir feina encara és més important perquè
ens ajuda a desenvolupar-nos, fa que estiguem
contents i contentes, aprenem moltes coses,
coneixem gent i ens permet que la resta ens
conegui millor.
Trobar feina és difícil per a tothom. Si, a més
a més, es té una discapacitat, la situació encara
es complica més per-
què hem de trobar una
feina que s’adapti a les
nostres capacitats i
una empresa que sàpiga valorar el nostre potencial. Per tot plegat, cal
explicar a les empreses que tenim capacitat per fer moltes coses i per
fer-les igual de bé que la resta. Només cal cercar la feina que s’adapti
millor a les nostres necessitats. A més, contractar persones amb dis-
capacitat té tot un seguit d’avantatges per a l’empresa:
som molt eficients, posem molt d’interès en el que fem,
aportem altres valors. Així mateix, les empreses poden
rebre ajuts i descomptes molt interessants.
En què la
puc ajudar?
Ostres!
Jo no en sabia
res, de tot això.
Sí, noia. El món de la
discapacitat és molt
més gran i divers
del que sembla.
Això és molt injust!
Quan em curi, m’agradaria
poder fer-hi alguna cosa.
I per fi va arribar el dia en
què em van treure el guix.
Podré tornar
a caminar!
He quedat
com nova!
Iuppiiiiiiii!
Puc caminar,
saltar i ballar!
Mireu!
Ja m’han tret
el guix!
Ja era
hora!
Anem
a patinar!
Espereu un
moment.
Quin
avorriment!
Snif!
ALEHOP!
Que bé
que ho fa!
Quin crac!
No m’ho
puc
creure!
En Dídac els ensenya a fer
trucs amb la cadira.
FI
Si vols obtenir més informació o
descarregar-te aquest còmic en format digital:
https://somcapacos.wordpress.com/enllacos
https://issuu.com/trepax/docs/capasos-catala
descarregar “Som capaços” versió digital
Enllaços d’interés
ClaraSordceguesa
DídacDiscapacitat física
BruPluridiscapacitat
CeciPluridiscapacitat
IrisDiscapacitat sensorial
PauDiscapacitat sensorial
AnnaDiscapacitat intel·lectual
AlbertTrastorn de
salut mental
http
://aj
unta
men
t.bar
celo
na.c
at/a
cces
sibl
e