Del bit al botEl discret encant de l'ordinador

·en CATALÀ·

!Inici Quant a Index

28.9.2019 mesurar 13 min 896

“Càlculs de navegants” (DIGITS, 2006)

“Atles Català” (Cresques Abraham, 1375)fulls 3-4: Finisterre, la Mediterrània i Europa

“Atles Català” (Cresques Abraham, 1375)fulls 5-6: Delhi (Índia) i Catay (Xina)

Voyager 1 Trajectory through the…

Trajectòries de les sondes Voyager 1 i 2 de (NASA)

La vela solar experimental, impulsada per la pressiódels fotons de la llum solar: el vent del Sol

(Planetary Society, 2018)

Un portolà de l’Univers: el ’fons de microones’,testimoni dels patrons freds i calents de l’Univers

primigeni (APOD, 2018)

Los Angeles, November 2019

Publicitat d'un altre món on viure feliçment“Blade runner” (Ridley Scott, 1982)

“Earthrise” (Apollo 8, NASA, 1968)La Terra apareix sobre el limbe lunar

OVERVIEW

“Overview”: L’efecte perspectiva(Planetary Collective, 2013)

∠ Article anterior ∠Article següent

Terra a la vista!

Amb ocasió del seu cinquantenari, s’ha dit que l’arribada a la Lluna de 1969 va ser una proesa comparable al(re)descobriment del continent americà de 1492, però això és exagerat.

La primera travessia per l’Atlàntic de Cristòfor Colom, així com la primera volta al món de Magalhães/Elcano que vatenir lloc poc després, va suposar un salt endavant per a la navegació marítima molt més significatiu que l’arribadaa la Lluna de l’Apollo 11 per a la navegació espacial. Certament, aquest va ser un pas important per a la humanitatperò, ateses les magnituds de l’oceà espacial, en realitat va ser un pas primitiu.

Segons l’historiador Ramon J. Pujades, a inicis del segle XIV els pilars de la navegació marítima costanera jaestaven ben assentats per a tot el que vindria a continuació [el (re) descobriment, la primera volta al món…]. Doncsbé, parafrasejant aquesta afirmació es pot dir que, a inicis del segle XXI, els pilars de la navegació espacialcostanera estan ben assentats [el que hagi de succeir a continuació ningú no ho sap, tot i que pot intuir-se].

La Lluna és només el primer port de la costa espacial fondejat per una nau.

nàutica medieval

Després de desenes de segles d’història, a l’edat mitjana laconstrucció de vaixells era a Europa una tecnologia moltdesenvolupada. La indústria naval era experta en combinarfustes, ferros i veles per a fabricar vaixells capaços de resistirperfectament en el mar durant mesos.

Les rutes marítimes cobrien mig món, però els vaixells tan solsvorejaven les costes, perquè endinsar-se en l’oceà era unaexperiència de la qual ningú tornava per explicar-la. Labrúixola, un instrument ja habitual en aquell temps,assegurava el rumb però, un cop desapareguda la terra de lavista, no hi havia una bona manera de mesurar la posició —lalatitud i la longitud— del vaixell, amb els perills consegüents.

La latitud es podia calcular amb certa aproximació. Els vaixellsmés benestants disposaven d’instruments com sextants,astrolabis…; els més modestos de bastonets, quadrants…Servien per mirar al cel i prendre mesures angulars dedeterminats astres: el Sol de dia i certes estrelles de nit, sempre que els núvols no cobrissin la ruta, és clar.

El gran problema era el càlcul de la longitud. Per això cal conèixer el temps transcorregut dins del vaixell, però ambeines com la trencadissa “ampolleta” —un rellotge de sorra al que s’havia de donar la volta cada mitja hora— laprecisió del càlcul es perdia en la distància.

En les distàncies curtes, la longitud es podia aproximar coneixent la direcció i la velocitat del vent; també comptavamolt l’experiència dels mariners. Però en les distàncies llargues, el problema era molt més difícil; segons l’escriptorMiguel de Cervantes, era “tan difícil de resoldre com la quadratura del cercle”. Increïblement, no es va resoldre finsque, el 1876, el rellotger anglès John Harrison va construir un cronòmetre capaç de mesurar el pas del temps ambprecisió resistint les dures condicions del mar.

A més d’uns pocs i rudimentaris estris de mesura, elsnavegants medievals disposaven de “portolans”, unes cartesnàutiques millorades en què apareixia dibuixat el perfil de lescostes amb indicacions dels ports (d’aquí el seu nom) així comuna sèrie de grafismes —la majoria de mariners no sabia llegir— per identificar els llocs a la llunyania.

Amb el temps, els portolans van anar adquirint densitat ifiabilitat fins a fer-se imprescindibles en qualsevol travessia,cosa que va donar lloc a una indústria de creadors de portolans—de cartògrafs, segons el terme modern.

Al segle XIV, la mar Mediterrània estava dominada pernavegants catalans i venecians. Palma de Mallorca era un delsports més importants i acollia l’escola de cartògrafs mésnotable de l’època.

La màxima expressió d’aquesta escola és l'”Atles Català”, realitzat el 1375. Se’n van confeccionar dos exemplars; unes conserva a la Biblioteca de París, i l’altre s’ha perdut. Se sap que va ser una de les fonts d’inspiració de CristòforColom.

L’Atles Català descriu una bona part del que se sabia del mónper a ús de navegants. A més dels detallats i il·lustrats perfilsde les costes, mostra un calendari astronòmic, informació delsllocs, una cosmografia ptolemaica… i, fins i tot, unarepresentació més aviat fabulada de Catay (l’actual Xina) il’Extrem Orient.

Cresques Abraham, l’autor d’aquesta obra extraordinària, eraen realitat pintor —o il·luminador, com es deia aleshores. Se’lconeixia com “el bruixoler” perquè, a més de portolans,pintava brúixoles.

Curiosament, mai no va navegar en un vaixell, obtenia lainformació a través del boca a boca: es passejava pel portescoltant les aventures dels mariners i els demanava quedescrivissin els paisatges solcats.

nàutica espacial

El gest d’aquells mariners medievals mirant al cel per orientar-se és el mateix que fa un telèfon actual per a,després d’un parell de clics, connectar-se a uns satèl·lits i mostrar-nos el mapa nàutic o terrestre del lloc en quèens trobem. Què diria Cresques Abraham!

Aquests satèl·lits artificials, indispensables avui dia per una infinitat d’aplicacions són, en part, resultat del’astronàutica, la ciència/tecnologia emparentada amb la nàutica.

L’astronàutica va començar apenes deu anys abans de l’arribada a la Lluna, quan el cosmonauta soviètico YuriGagarin va donar la prmera volta al voltant de la Terra. Aquesta brevíssima història contrasta amb el formidablebagatge de coneixements amb què compta gràcies a l’astronomia, tan antiga, segurament, com la mateixa nàutica.

Actualment, els instruments per a calcular la posició d’unobjecte en l’espai són molt precisos. El control d’una nautampoc representa un problema: les lleis de la navegacióespacial també són ben conegudes. En aquest sentit, destacala formidable demostració de billar planetari duta a terme perles sondes Voyager, un viatge començat el 1977 que les haportat fins més enllà del Sistema Solar; encara es comuniquen,tot i que agònicament, amb la Terra.

Des del punt de vista teòric, es coneix bé com navegar perl’espai, el problema és el caràcter terriblement letal del medi,cosa que implica un enorme desafiament tècnic i econòmic, enparticular, per les missions tripulades.

A la màxima velocitat assolida pels coets actuals, es triga diesa arribar a la Lluna, mesos a Mart i anys a altres planetes. Perarribar a Proxima Centauri, l’estrella més propera després delSol, es trigaria uns 80.000 anys. Les destinacions de les naus estan fatalment limitades per l’escala còsmica delmedi i les distàncies inhumanes que hi ha entre les estrelles.

Mentre el gran problema de la navegació marítima era calcularla posició del vaixell, el gran problema de la navegació espacialés la velocitat de la nau. Amb la tecnologia actual ésimpossible viatjar més enllà del Sistema Solar i arribar a unastre en l’interval de temps d’una vida humana. Per a algunsteòrics, l’única manera de viatjar a les estrelles seria a travésdels anomenats forats de cuc i, en termes més generals,mitjançant la contracció de l’espai-temps. Ara per ara, totplegat és pura ciència-ficció però, potser com va dir l’escriptoranglès Arthur C. Clarke, “El que avui ha començat com anovel·la de ciència-ficció, demà acabarà com a reportatge”.

En qualsevol cas, la navegació espacial té un horitzó màxim.Es creu que, tot i viatjar amb les naus més ràpides que puguininventar-se, a causa de l’expansió de l’Univers i a què elsastres s’allunyen els uns dels altres, l’espai navegable noarriba més enllà del Grup Local de galàxies del qual forma partla nostra, la Via Làctia. Suposant que s’hi arribés, qualsevol altre destí s’haurà allunyat fins al punt de serinaccesible.

una astronàutica medieval

Tot i l’espectacularitat de l’arribada a la Lluna, l’Estació Espacial Internacional, les sondes robòtiques i els telescopisespacials, l’astronàutica és, en termes relatius, tan primitiva com la nàutica medieval.

Hi ha una colla de paral·lelismes, per exemple, els cartògrafs de l’espai —els astrònoms— fan la seva feina sensemoure’s de casa, com Cresques Abraham. En lloc de l’audició mitjançant la qual aquest s’informava, els astrònomsdibuixen els mapes mitjançant la mirada, una mirada extraordinàriament magnificada avui dia gràcies als avençosde l’òptica digitalitzada, però forçosament limitada per l’escala còsmica de l’objectiu. Les imatges de les galàxiessón impressionants, però són inevitablement borroses.

Gràcies als telescopis i ròvers es disposa de mapes dels astrespròxims, però són mapes imprecisos a l’efecte de l’aterratged’una nau; són, doncs, com portolans de l’espai.

La realitat física última de l’astre no es pot conèixer, cosa quepot donar lloc a sorpreses. Així per exemple, el mòdul de lamissió Rosetta de l’ESA, una de les últimes proeses del’exploració espacial, va aterrar el 2014 sobre un cometa ambla mala fortuna d’acabar en l’interior d’un forat al qual noarribava la llum solar, de manera que l’energia de la sondas’esgotà molt aviat i la missió, que prometia retornar materialdel cometa a la Terra, va fracassar. El mapa disponible delcometa no era prou detallat per assegurar el port en quèfondejar.

El món conegut descrit en l’Atles Català es correspondria amb el Sistema Solar Interior, amb la Lluna i Mart com aprincipals ports estudiats i relativament accessibles. Pel que fa a Catay i al llunyà orient més imaginat que conegut,es correspondria amb els exoplanetes, el descobriment dels quals estimula bona part de l’exploració espacial actual.

negocis espacials

La navegació marítima respon a l’afany humà de coneixement, d’intercanvi i, a vegades, de conquesta; la navegacióespacial respon també als mateixos estímuls. Fins ara, s’ha vist impulsada per la curiositat i el coneixement, però jas’apunten objectius comercials i de conquesta.

En la seva curta història, l’exploració espacial ha sigut una activitat exclusiva d’agències públiques però, a poc apoc, també ho és d’empreses privades, decidides a obtenir rendibilitat de la fabricació de coets i naus. Ja operen,per exemple, diverses companyies de “turisme espacial” que projecten iots per a navegar pel cel per a gaudi de(mega)rics capritxosos.

També pot succeir que en algun planeta o satèl·lit proper es descobreixi un mineral valuós, cosa que donaria lloc ales corresponents missions de conquesta. No és una especulació: ja hi ha advocats espacials que promouen unalegislació sobre els drets de propietat a la Lluna i a l’espai en general.

La possible colonització d’un planeta es basa en la idea de la“terraformació”, és a dir, la reproducció de les condicionsmaterials de la vida a la Terra i l’establiment d’assentamentshumans que, amb el temps, s’anirien ampliant i replicant.L’element primordial per a terraformar és l’aigua; a partir d’ellai amb l’energia solar —neta i abundant en el cas de la Lluna—es pot fabricar hidrogen com a combustible i oxigen amb elqual respirar i altres usos industrials. Se sap que hi ha aiguacongelada als pols de la Lluna i de Mart, per això ambdós sónbons candidats per a ser ocupats.

La idea és recolzada entusiàsticament per magnats sorgits dela digitalització com ara Elon Musk, que dedica part dels seusenormes guanys en projectes per enviar persones a Mart i mésenllà. També subscriuen la idea altres personalitats com el físicStephen Hawking, tot i que, en aquestos casos, sense unpropòsit mercantil sinó per salvar la humanitat davant elprevisible esgotament del planeta. En qualsevol cas, l’objectiude la colonització d’altres mons sembla, com diu l’astrofísic anglès Martin Rees, “la versió tecnocràtica d’unapromesa de felicitat eterna per tal d’abandonar aquesta vall de llàgrimes.”

La pregunta que plana sobre l’exploració espacial té a veure, precisament, amb la degradació de la Terra. En lloc decolonitzar altres planetes, ¿no caldria abans arreglar el nostre?

la Terra, a la vista

El 1968, mentre orbitaven la Lluna per quarta vegada, elsastronautes de la missió Apollo 8 van veure, inesperadament,la Terra mig il·luminada a la llunyania. Un d’ells va agafar lacàmera fotogràfica i va disparar diverses vegades; una de lesinstantànies és la cèlebre “Earthrise” (Sortida de la Terra). Mésendavant, confessaria haver-les fet amb cert remordiment, jaque en l’estricte pla de vol no hi havia prevista la visió de laTerra: els rodets eren per fotografiar la Lluna. La imatge estàmal enquadrada i enfocada, però aquest defecte és unaqualitat que evoca les presses de la captura i el dramatismedel moment.

Allí està el nostre planeta, fràgil i enmig del no-res. Semblaestàtic, però en realitat navega a centenars de milers dequilòmetres per hora. Sembla buit, però és ple de vida i, enparticular, poblat per milers de milions de persones: allí estanretratades.

Aquesta imatge, al costat de la de l’explosió d’una armanuclear, constitueix una bona representació de l’esdevenir dela ciència i la tècnica del segle XX. Per la seva profunda significació, ambdues haurien de figurar en els manuals defilosofia contemporània.

En contemplar la Terra a la llunyania, alguns astronautes diuenhaver experimentat una sensació de fascinació i insignificància,una emoció gairebé religiosa a la qual s’ha anomenat “l’efecteperspectiva”. Certament, en un temps en què els déus handeixat d’existir, la Terra és l’únic mite que val la penareverenciar.

La imatge també és una crida a la consciència sobre lesconseqüències negatives de l’activitat humana sobre la Terra i,potser, sobre els astres. L’ambició de trepitjar un altre món icolonitzar-lo, a més de costosíssima i incerta, podria resultar,fins i tot, perillosa per al nostre, ja que, de ben segur, s’hiacabarien reflectint les disputes territorials. És molt millor quesiguin els robots, desproveïts de l’instint reptilià de lapropietat, els qui facin la feina, una feina l’únic objectiu de laqual hauria de ser l’adquisició de coneixements per a tota lahumanitat.

No sembla probable que hi hagi vida en un planeta costaner, però les tècniques de detecció d’exoplanetesmultipliquen dia a dia la probabilitat de trobar-ne en algun. Basant-se en simulacions digitals, els investigadorsestimen que els planetes de grandària i període orbital similars a la Terra tenen lloc, aproximadament, en una decada quatre estrelles, per això, es creu que el descobriment podria produir-se en les pròximes dècades.

La repercussió d’aquest esdeveniment serà comparable, aquesta sí, a la que va tenir el (re)descobriment delcontinent americà. Superada l’edat mitjana, aleshores començarà l’edat moderna de la navegació espacial. I lasupèrbia antropocèntrica rebrà una nova lliçó d’humilitat de conseqüències imprevisibles però, alhora,esperançadores: creixerà la consciència individual i col·lectiva de viure a la Terra, del privilegi que això suposa, i dela ineludible necessitat de preservar-la.

$ %

El crit amb el qual els mariners anunciaven la proximitat de terra ferma adquireix actualment un nou significat.

by X. B. (2019)

00:00 05:00

La Terra, fotografiada des dels anells de Saturn per la sonda Cassini (NASA, 2013)