Embed Size (px)
Citation preview
XXII JOCS FLORALS
25 D’ABRIL DE 2014Escola Les Vinyes Sant Cugat
Sesgarrigues
EL GAT
A SOTA DE LA TAULA HI HA EL GAT,
HA VIST UNA BRUIXA
I S’HA ESPANTAT.
Jordi Invernón
Rodolins de 1r d’Educació
Infantil1R PREMI 2N PREMIEL CAVALLER
EL CAVALLER HA
MARXAT,
HA VINGUT EL DRAC,
LA PRINCESA S’HA
ESPANTAT
I EL CAVALLER L’HA
SALVAT.
Judit Cerrillo
EL MOSQUIT
A LA CLASSE VAIG TROBAR UN MOSQUIT
I EL VAIG MATAR AMB EL DIT.
Genís Domènech
Rodolins de 2n d’Educació
Infantil1R PREMI 2N PREMI
LES LLAVORS
DE LES LLAVORS
SURTEN LES FLORS,
S’OBREN I ES TANQUEN
I FAN MOLTES OLORS.
Clàudia Simó
EL HÀMSTER MARRÓ,
VA AL BOSC I FA POR.
Carla Rosales
Rodolins de 3r d’Educació
Infantil1R PREMI 2N PREMI
SOMIO AMB LES PAPALLONES
LES PAPALLONES VOLANT,
AMB RATLLES BEN BONIQUES,SE ´N VAN VOLANT.
Abril Ruiz
Contes de 1r de Primària
LA SIRENA I EL TRITÓ
Hi havia una vegada el tritó Guillem, la sirena Lola i el pop Coc que vivien al mar salat. Era estiu.
Un dia el pop Coc es va perdre i el tritó Guillem i la sirena Lola van anar a buscar els seus amics el dofí i la balena.
Sabeu on és el pop Coc ? -van preguntar el tritó i la sirena.
Atrapat a les algues -van contestar el dofí i la balena.
Tots quatre es van dirigir cap a les algues i van ajudar al pop a sortir d’aquelles plantes. Es van agafar tots per la cintura i van agafar el pop per les mans. Van estirar ben fort fins que el pop va sortir disparat i tots els amics van caure de cul a terra.
Gràcies per haver-me ajudat a sortir de les algues -va dir el pop.
Catacric-catacrac conte acabat.
Guillem Brull
1R
PREMI
EL DRAC, LA PINGÜINA I EL TAURÓ
Fa molts anys, hi havia una vegada un drac i una pingüina. Era hivern i els animals estaven al mar. Un dia la pingüina va trobar un tauró. La pingüina tenia por:
_ I si em menja aquest tauró?–va dir la pingüina.
Va aparèixer el drac i va salvar a la pingüina.
No se com ho has fet?-va dir la pingüina.
No ha estat res -va dir el drac.
La pingüina i el drac es van enamorar i es van estimar molt. Conte contat ja s’ha acabat.
Arnau Domènech
2N PREMI
Contes de 2n de Primària
LA NEU
Vet aquí una vegada una família amb tres filles, es deien Lia, Marina i Paula, i
tenien un gos.
Com cada hivern van anar de vacances a esquiar amb uns amics, quan van arribar
van desfer les maletes i es van preparar per esquiar i en un moment ja havien
arribat.
Sols la Lia, la filla gran, volia esquiar, les altres dos es van quedar a les taules amb
la mare. Al cap d’una estona estaven dinant a la casa de vacances. Després van
jugar al parxís i van passar-s’ho molt bé. Després van anar a fora i van fer un ninot
de neu i la Paula li va posar la pastanaga. En acabar de berenar van anar a baixar
amb trineu. Més tard van anar a jugar i tot seguit, a dormir.
Al dia següent van esmorzar i quan van acabar van anar a veure un pessebre
vivent. S'ho van passar d'allò més bé.
Després van tornar a la casa de vacances i a continuació anaren altre cop a
esquiar i la Marina va voler esquiar però no en sabia gaire i queia moltes vegades,
en canvi la Lia ja anava molt ràpid.
Passat un temps van anar a descansar i a la Marina li feia mal el braç, una mica
més tard van anar a preparar les maletes perquè avui se n'anaven i després les
van posar al cotxe i se'n van anar a casa seva, quan van arribar ja era de nit i com
cada nit la fada passaria sobre les dotze, així que van anar a dormir.
Quan va venir la fada va veure que les tres tenien un mal son i era molt difícil de
treure, per això les va portar al país de les neus i allà es van despertar.
Quan van veure que estaven allà no s'ho van creure i se'n van anar a jugar amb la
neu i els animals.
Una mica més tard van veure un pingüí que es deia Pivo i se'n van anar a jugar
amb ell. Al cap d'una estona van veure unes cireres congelades, semblaven un
gelat! La Marina, que era una nena llaminera, en va menjar tantes que es va tacar.
La Lia li va dir:
- Ala! T'has tacat! Ja veuràs la mare! Segur que s'enfada, sempre està netejant la
teva roba.
De sobte el Pivo va dir:
- Veniu, veniu, que us ensenyaré un parc glaçat.
i la Paula va dir:
- Ala! Un tobogan glaçat! Que divertit!
I la Marina va dir:
- Un llac glaçat! Hi podem patinar?
El Pivo va dir que sí i va fer uns patins amb pals. Van començar a patinar però la
Paula no en sabia i el Pivo li va ensenyar. Quan van acabar de patinar se'n van
anar al tobogan i després a casa el Pivo.
- Riiiiing!!!!!
Va sonar el despertador.
- Uf! quin somni més bonic que he tingut! - va dir la Lia.
- Si! Jo també! Era al país de les neus.- va dir la Marina.
La mare deia:
- Au vinga nenes, a esmorzar!
Tot esmorzant la mare va dir:
- Mira! Ja t'has tornat a tacar! Què deu ser això vermell si només tens llet a la
tassa?
Es van mirar totes tres sorpreses i van creure que el somni era veritat, la taca
només podia ser de les cireres glaçades.
Vet aquí un gos i vet aquí un gat aquest conte s'ha acabat.
Júlia Rosales
1R
PREMI
EL GAT QUE PARLAVA
Hi havia una vegada un gat que es deia Pixi. Un dia el van
agafar i van fer un experiment i van crear un gat que parlava i
la gent s’espantava.
El gat estava molt trist perquè ell no volia ser diferent als altres
gats. Un dia va veure un gos que parlava que es deia Cuxi i
com sabia que els gossos espantaven als gats es va anar fins
que el Cuxi li va dir que podien ser amics. Van arribar a un
castell i li va dir al rei majestat que si li podia dir on havia
d’anar per trobar uns científics. El rei es va espantar al veure
un gat que parlava i un gos que parlava va cridar els guàrdies i
els va dir que treiéssin el gat i el gos d’aquí però el Pixi i el
Cuxi corrien molt i no els podien atrapar.
El Garfil, un altre gat se’n va anar del castell i es va trobar amb
el Mucu un altre gos i tots dos van anar per Àsia, Itàlia,
Catalunya, Sant Cugat Sesgarrigues i Vilanova. Van passar
per tots els pobles i es van parar a menjar una mica i van
descansar. I a la fi van arribar al poble i es van trobar amb el
Pixi i el Cuxi. Tots quatre van anar a buscar als científics
perquè els transformessin i no parlessin però es van escapar i
els científics van convertir un home en un gegant malvat. Els
amics van haver de fugir i es van amagar dintre d’una casa
però la senyora els va treure de casa perquè es va espantar
quan van parlar. El gegant els va trobar i el Pixi va tenir una
idea, anar a fer voltes pel seu voltant i el gegant es va marejar
i el Pixi i Cuxi van agafar un Ferrari i els van veure. Van ficar
màxima potència i van anar tan ràpid que no els van veure i
van donar marxa enrere i els van trobar però els científics van
parar i Pixi i Cuxi van sortir del Ferrari. El Pixi va mossegar un
científic i el Cuxi també, van cridar tan fort que la policia els va
sentir i van venir a rescatar-los i els científics van punxar la
policia i el policia es va transformar en un gat. Un dels
científics era bo i va agafar una altre agulla i va tornar a
punxar al policia que s’havia transformat en gat i es va tornar a
transformar en policia. La policia va agafar l’agulla i va punxar
als científics i els científics es van convertir en rata. Els
científics convertits en rata ja podien començar a córrer
perquè quan la policia convertís al Garfil i el Pixi en gats
normals es cruspirien els científics convertits en rates. La
policia va ficar a la presó als científics i els hi van dir que els
traurien quan endevinessin la poció per tornar a convertir-los
en gats i gossos normals. Els científics van trobar la poció i
van suplicar que no volien sortir de la presó fins que els gats i
gossos no marxessin de la comissaria. Els gats i gossos van
prendre la poció màgica i els va transformar en gats i gossos
que no podien parlar.
Vet aquí dos gossos i dos gats, aquest conte s'ha acabat.
Xavier Lancha
2N PREMI
Contes de 3r de Primària
LA MÀGIA DE LA PRÀCTICA
Rondalla ve rondalla va si no és mentida veritat serà. Un ric
pianista volia un piano nou perquè l’altre se li havia espatllat. Va
anar a una botiga. Va veure un piano més brillant i el va
comprar i se’l va emportar cap a casa, el va provar i de sobte va
sentir:
-Ai!!
Es va sorprendre. Va tocar una altra tecla i va sentir un altre cop:
- Ai!!
El senyor va buscar per tot arreu però no va trobar res.
El pianista va dir:
-Piano, estàs viu?
-Si.
El pianista va tocar suau, es va donar compte que així no deia
“Ai”. També es va adonar que tocava més be del que es
pensava. Va obrir la tapa del piano i va veure una fada. Era
blanca, portava un símbol de la pau, deia que no havien de
lluitar i que les guerres havien de parar. El noi va preguntar:
-Què fas aquí?
- Sóc la que fa que el piano parli!
El senyor li va dir:
- Doncs molt bé!!!!!!!!!
Va tancar la tapa. Tres mesos després, quan va començar
l’hivern, va començar a tocar: “nooooo!!!”.
Tocava fatal però fatal!!!!!!! Va obrir la tapa. Quin horror! Hi havia
una fada dolenta, portava un vestit negre amb un símbol de
guerra.
Un dia va pensar:
-És clar! A la primavera ve la fada bona, és dins del piano i quan
és hivern, ve la fada dolenta, i a més a més, fa que el piano
estigui de mal humor.
Era la pitjor notícia. Sort que feia concerts a la primavera...
Es va preocupar molt. Havia de pensar en una solució. Se’n va
anar al seu jardí a pensar però l’únic que pensava era en parar
de tocar perquè cada vegada que estava tocant la fada dolenta
feia que s’equivoqués.
Va anar a parlar amb el piano i li va dir:
-Escolta, sé que estàs de mal humor però et vull dir una cosa.
Pot ser que tinguem algun concert i si la fada dolenta està a dins
pot ser que m’equivoqui i el públic es rigui de mi. Hauràs d’estar
de bon humor.
El piano va contestar:
-D’acord.
Va sentir una trucada. Era per si podia fer un concert! El piano
ho va sentir i va dir:
-Hauràs de practicar molt!
Cada dia practicaven i practicaven. Van obrir la tapa del piano,
van veure la fada dolenta morta. Com que tocava bé, de la
tristesa la fada s’havia mort.
Durant tres dies va tocar molt bé en el concert. Tot el públic el va
aplaudir.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
Rosie Cárdenas
1R PREMI
EL PALAU FLOTANT
Aquí comença la història d’una petita princesa que es
deia Sofia i que estava de vacances amb la seva
família reial.
Ells no sabien que estaven de vacances en un lloc on
vivien sirenes. Estaven en un vaixell que era un palau
flotant.
Un dia, la Sofia estava passejant amb un conill que
es deia Clover. El secret és que la Sofia tenia un
amulet màgic que feia que pogués parlar amb els
animals.
•Clover, creus que les sirenes existeixen? – va
preguntar la Sofia.
•No. – va respondre en Clover.
Llavors la Sofia va sentir i li va semblar veure una
sirena i va dir:
•Has sentit això?
•No, quina cosa? – va respondre en Clover.
Llavors va tornar la sirena i es va apropar. Va veure
una xarxa i se li va quedar l’aleta atrapada i llavors la
Sofia va intentar ajudar-la.
•Gràcies! – va dir la sirena.
•Com et dius? – va preguntar la Sofia.
•Em dic Ona, i tu? – va respondre l’Ona.
•Jo em dic Sofia i aquest és el meu amic conill
Clover. – va dir la Sofia.
Llavors l’Ona va veure que s’havia fet mal a l’aleta.
La Sofia la va ajudar i llavors quan va entrar a l’aigua
es va transformar en una sirena (però quan sortia de
l’aigua es transformava en humana).
•Sofia, vols que t’ensenyi la colònia de les sirenes? –
va preguntar l’Ona.
•Si! – va respondre la Sofia.
•Doncs segueix-me! – va dir l’Ona.
Van anar a un vaixell que estava enfonsat i l’Ona li
volia dir que era el seu amagatall. Després va vindre
un amic de l’Ona que es deia Esteban, que estava
buscant l’Ona. Va entrar a l’amagatall i va veure a la
Sofia i va preguntar:
•Qui ets? Mai t’he vist en aquesta colònia. – va
preguntar l’Esteban.
•És la Sofia i ha vingut de visita d’una altra colònia –
va dir l’Ona.
•Ona, li has ensenyat la colònia? – va dir l’Esteban.
•No. – va contestar l’Ona.
•Ona, no siguis mal educada! – va dir l’Esteban –
Ensenyem la colònia a la nostra convidada.
L’Esteban va començar a cantar la cançó “Així és la
vida al mar”.
•Sofia, la meva casa és un Castell de coralls! – va dir
l’Ona.
Llavors, en aquell instant, va arribar una sirena.
•Ona hem de marxar, la mare ens crida. – va dir la
misteriosa sirena.
•Sofia, aquesta és la meva germana que es diu Cora.
– va dir l’Ona.
•Bé Sofia, me’n haig d’anar. Adéu! – va desaparèixer
l’Ona.
•Adéu! – va contestar la Sofia.
La Sofia va seguir l’Ona a la seva casa (o sigui, el
castell de coralls) i va veure que era una princesa
com ella i li va dir a la reina (la seva mare):
•Esteu bé? Pensava que us havien capturat els
humans! – va dir la reina.
•Mare, no són tan dolents! - va dir l’Ona.
En aquell moment la Sofia va sortir i la reina va
preguntar:
•Qui ets tu? I d’on véns?
•Jo sóc la Sofia i sóc humana! Els humans no són ta
dolents! – va dir la Sofia.
•I tu com ho saps, eh? – va preguntar Dor Detrallus,
l’ajudant de la reina.
•És que és el palau flotant de la meva família! – va
respondre la Sofia.
•És una impostora, traieu-la d’aquí! – va exclamar
Dor Detrallus.
•No! Jo destruiré el palau flotant! – va dir la reina.
•No! Jo ho impediré! – va dir l’Ona fluixet.
La reina i Dor Detrallus van anar a la superfície amb
una forca de poders del mar. L’Ona i la Sofia van
anar a impedir-ho per salvar la família de la Sofia. La
reina va arribar abans i va llençar un encanteri, per
provocar una ventada. En aquell mateix moment, la
reina es va sentir dolenta per els humans i va fer que
la ventada del palau flotant marxés mentre ho veien
els humans (la família de la Sofia). Quan va acabar la
ventada, la Sofia va anar a buscar-los i va preguntar
a la seva família:
•Voleu veure les sirenes?
•Si!! – va contestar la família.
•Seguiu-me! – va exclamar la Sofia.
La Sofia els va portar a la plataforma del palau flotant
i allà van veure tota la colònia de les sirenes i la
reina. La Sofia va presentar la seva família a les
sirenes i catacric catacrac aquest vaixell s’ha Salvat!
Gemma Ferrer
2N
PREMI
Contes de 4t de Primària1R PREMI
LA FESTA DE LA PRIMAVERA
Hi havia una vegada una festa que feien els insectes per
celebrar el començament de la PRIMAVERA. Tots els animals
del bosc anaven cada any amb parella, menys les cries.
Tots els animals ja tenien una parella, però quedava un petit
grill. El petit grill va anar a la cova de les PAPALLONES, va
trucar a la porta i li va sortir una papallona amb les ales
daurades i platejades i li va preguntar:
-Hi ha alguna papallona que no tingui parella i em vulgui
acompanyar?
-Només ens queda la més petita, vols que te la presenti?- Va
dir la papallona.
-Sí. -Va contestar el grill.
I li va ensenyar una eruga fastigosa que li queien les baves de
la boca. El grill va dir una mica decebut:
- Bé, ja em serveix.
El grill se’n va anar cap a casa. Va anar cap a la seva
habitació i va dir:
-Amb aquesta parella faré completament el ridícul!
No va voler ni sopar de tan decebut com estava.
L’endemà al matí va sentir els seus amics que presumien de
les seves parelles.
Per la nit va anar a buscar la seva parella. Va trucar a la porta i
li va sortir la papallona daurada que li va dir:
-Oh! Aquesta tarda l’eruga ha fet el capoll i ara és dins
adormideta.
-Què faig jo ara sense parella? Tothom es riurà de mi!
De dins del capoll, la papallona el va sentir i va començar a
plorar. Amb les llàgrimes el capoll es va desfer i va sortir una
papallona amb les ales blau purpurina. El grill va preguntar tot
sorprès:
-Tu ets la meva parella?
-Sí, va respondre la papallona.
Van anar tots dos junts cap al ball, allà els van coronar com a
reis del ball, perquè tots dos anaven molt elegants i eren molt
simpàtics.
Des d’aquell dia el grill no va tornar a dir res de les erugues,
perquè sap que algun dia es faran grans i seran molt boniques.
Aquest conte ha començat però ara ja a acabat.
Mar Medina
2N PREMI
LA LOLA I EL JOC MÀGIC
Vet aquí en aquells temps dels catorze vents, set
eren bons i altres set dolents, hi havia una nena
que es deia Lola. Era rossa i amb pigues. Anava
vestida amb una samarreta de quadres vermells i
liles i amb unes malles negres. La Lola era com
una nena normal, anava a l’escola i quan acabava
l’escola anava cap a casa. Les parets de la casa
eren de color vermell i eren molt boniques. El dia
20 de març quan començava la PRIMAVERA ,
encara faltaven unes quantes hores, la Lola va
anar a l’habitació, i allà va trobar en Pitus. En Pitus
era el seu germà petit. En Pitus tenia el cabell
castany. La Lola era més gran que en Pitus,
perquè la Lola tenia 9 anys i en Pitus tenia 6 anys.
En Pitus anava amb una samarreta blava amb un
cotxe dibuixat, i amb uns pantalons de color gris. I
va aparèixer la mare i va dir...
-Que feu aquí?
-Jo estava intentant trobar el Pitus , i ja l’he trobat.
La Lola li va dir a la mare:
- Mare avui estàs molt maca!
La mare anava amb una samarreta d’una
papallona d’or i unes malles negres com les de la
Lola.
I la mare va dir:
-Baixeu a baix que farem un pica-pica.
-D’acord! –van dir els 2 germans.
Desprès de fer el pica-pica van anar un altre cop a
l’habitació i van trobar un llibre misteriós. La Lola el
va anar a veure i dintre hi havia un tauler, un dau i
4 fitxes. En Pitus com que era tant juganer que no
podia esperar , i li va dir a la Lola:
-Vull jugar! Vull jugar!
I la Lola li va dir a la mare:
-Mare tu saps alguna cosa del joc de la meva
habitació?
-Si, és per tu i pel Pitus.
I la Lola no es va preocupar. Però la mare es
pensava que es referia a un puzle de la
PRIMAVERA que li havia deixat al prestatge, i la
Lola es referia al del llit ,i ni la mare ni la Lola
sabien a quin joc es referia cada una!
El Pitus va començar a jugar amb la Lola .
-Jo primer!- Va dir en Pitus.
-D’acord...
Li va sortir un 2, i li va tocar una imatge del cel. I
de cop i volta van entrar dintre del joc.
El Pitus va dir:
-Tinc por! Tinc por!
-No passa res podem trepitjar els núvols.
I es van trobar uns monstres que els perseguien ,
la Lola que es fixava molt, va veure un dau, i li va
dir:
-Pitus! Agafa el dau!
El va agafar i... van sortir del joc.
I per alguna raó ,el Pitus es va divertir i va tornar a
tirar el dau, li va sortir un 4.
Va anar a parar a la casella de la prehistòria. I per
una estranya raó van aparèixer al costat d’un
DINOSAURE. Van estar quiets però el Pitus es
moria de por perquè era un T-REX .I com que es
van quedar quiets no els va veure. Van tornar els
monstres, muntats en DINOSAURES i van
començar a córrer. Van trobar el dau dintre de la
cova on es van amagar i van tornar a sortir del joc.
-Uf quina sort hem tingut – va dir la Lola.
-Oh!Oh! – va dir en Pitus .
-Has xutat el dau, Lola!
I el dau va anar a parar a la casella del foc.
-Uf quina calor! – va dir en Pitus.
I és que estaven al foc! En Pitus va dir:
-Lola! El dau esta allà! A dalt del volcà! Està a punt
de caure!
Per sort hi havia pedrotes i la Lola va anar
corrents i va agafar el dau.
Però no van sortir del joc, i van anar a parar a un
parc d’atraccions on es van veure a ells mateixos.
Ara hi havia el doble de monstres, n’eren 6. Van
estar una hora buscant el dau hi escapant-se dels
monstres.
Al final van trobar el dau en un bar, estava fent de
tovalló, el van agafar i per fi van tornar a casa.
Vinga Lola, vinga Pitus! Que ja arriba la primavera.
Correu!
I la Lola i en Pitus es van divertir molt.
Catracroc-catacric aquest conte s’ha finit!!
Aloma Cuadrado
Contes de 5è de Primària
TANCATS A CLASSE
Aquell matí era trist. Quan em vaig despertar tot era gris i negre.
Havia plogut. Em vaig vestir, esmorzar i em vaig rentar les dents,
li vaig dir bon dia a la meva mare, em vaig posar les sabates i
vaig esperar al sofà. L’esperava a ella que també s’estava posant
les sabates. Em va portar a l’escola i vaig saludar als meus
amics: la Neus, la Clàudia, la Lia, la Laia, la Caterina, el Nelo, el
Pau, el pesat de l’Oriol, l’Anna, la nostra mestra i el Xavi, el
mestre de castellà. Com era divendres ens tocava mig grup a TIC
i l’altre mig grup a biblioteca. Vam anar a la sala d’ordinadors.
Vaig seure. Vaig engegar l’ordinador i “plof” els ordinadors es van
apagar i la llum també. Ens vam espantar tots i, de sobte, de
l’ordinador de l’Oriol va sortir una cara espantosa i ell es va
cagar de por. L’altre grup va sentir el crit i van venir cap a la sala
d’ordinadors:
-Què passa?! –va dir l’Anna-.
-Se’ns han apagat els llums i els ordinadors i de l’ordinador de
l’Oriol ha sortit una cara espantosa.-diu el Xavi-.
-Anem a la classe!-diu l’Anna-.
Quan vam arribar a la classe vam estar parlant del que havia
passat i com tot anava bé havíem continuat la classe fent català.
Passada mitja hora la Clàudia, la Neus i jo volíem anar al lavabo i
llavors ens vam adonar que no podíem anar perquè la porta
estava tancada. No podíem sortir i jo, la Neus i la Clàudia ens
estàvem pixant però al cap d’una estona se’ns va passar i se’ns
va apagar la llum un altre cop. Ens vam quedar tota l’estona a la
classe. El Pau i la Lia tenien molta por perquè estàvem a les
fosques. De cop el llum es va encendre i es va tornar a apagar i
no parava de fer tota l’estona el mateix. Eren les 15:00h i teníem
molta gana. Per sort portàvem l’esmorzar. L’Anna va trucar al
Xavi i li va dir que estàvem tancats. El Xavi va trucar a
l’ajuntament però quan van venir tampoc podien obrir la porta.
Va passar un dia. No podíem sortir teníem molta gana i ploràvem
pels nostres pares. Van passar 3 dies i no ens obrien. Per sort,
com la porta estava forçada pels cops de peus i mans, cops...
nostres va venir l’Alejandro, la va forçar encara més i ens va
poder obrir. Vam anar a veure els nostres pares els hi vam fer
abraçades i molts petons. La meva plorava però per fi estàvem
lliures i contents.
Martina Pavón
1R
PREMI
Els meus avis estimats
El dilluns 21 de gener a la tarda, mentre feia deures i estudiant flauta, els vaig tocar la cançó als meus pares.
Quan vaig acabar de tocar-la els meus pares em van dir que el meu avi havia marxat.
Jo vaig plorar moltíssim. Ja ho sabia perquè feia un parell de mesos que la meva mare em va dir que potser es moriria d’aquí poc. Es va trencar el fèmur, tenia un càncer de pulmons i se li va escampar cap a les cames i, de vegades, veia carotes o persones.
El dia següent el van portar al tanatori i després el van enterrar. El mateix dia quan jo vaig anar a l’escola vaig plorar. Després, al pati, els hi vaig explicar a les meves amigues. Una d’elles em va dir que el seu avi també se li havia mort i, les altres, també em van explicar coses sobre els seus avis.
El dia 24 de gener, al vespre, vam anar a
sopar a casa d’una companya de feina del meu pare a sopar. Després de l’àpat, el meu tiet, va trucar a la meva mare dient-li que la meva àvia també havia marxat. Jo, en aquell moment, no vaig plorar però quan vàrem tornar a casa, al meu llit, sí que vaig plorar i me n vaig anar a dormir amb una foto que estem tots junts (el meu avi, la meva àvia, els meus cosins i jo, de petits).
L’endemà, que era dissabte a la tarda, vaig anar a la festa d’una companya de la classe i els hi vaig explicar què havia passat.
Uns quants dies després la mestra ens va dir que havíem de fer un conte. Jo, primer vaig tria fer-lo de por però després vaig triar fer-lo dels meus avis perquè alguns nens pregunten perquè ploro a vegades.
Clàudia Compte
2N PREMI
Contes de 6è de Primària
LA VERITABLE HISTÒRIA
DE MONTSERRAT
Expliquen contes i rondalles de l'era antiga, quan per les bastes terres catalanes cavalcaven cavallers valents amb les seves armadures d'argent, i pels blaus cels volaven grans dracs llença focs.
A les terres de muntanyes arrodonides, i argelagues castigades pel vent sec de ponent, s'estenia el comptat de Barcelona on hi regnava el compte Berenguer lll, fill de Berenguer ll, rei de Catalunya.
En aquelles terres, apartat de tot ésser humà, hi vivia un gegant de pedra que feia anys que protegia una talla de fusta màgica de la Moreneta. Era màgica perquè concedia tots els desitjos que una persona li demanés. La talla de fusta de la Moreneta valia molts diners, i per això tothom la volia.
El comte de Vilafranca, un home vil i cruel, anomenat Enric de Sellera, volia la talla de la Moreneta per descoronar el rei de Catalunya i ocupar el seu lloc. I per descomptat acabar amb tota la dinastia dels Berenguer, que eren els legítims successors de la corona.
Enric va armar un gran exèrcit de cavallers per anar a matar el gegant i quedar-se la talla de fusta. L'exèrcit, després d'un parell de setmanes, es dirigia, cap al temple
amb més de tres-centes catapultes i un milió d’homes armats amb llances i espases, i protegits per escuts.
El pobre gegant, després de defensar a capa i espasa el temple on hi guardava la talla de la Moreneta, tot sol va abatre milers i milers d'homes. Els cavallers, convençuts que el guanyarien, però alhora sabent que segurament moririen, creien deixar les seves famílies riques i amb molt de poder, però no sabien que les promeses de riquesa que els havia fet Enric de Sellera eren completament falses.
Les catapultes llençaren rocs i olles d'oli bullent que cremaren els boscos de les espatlles i l'esquena del gegant.
El gegant, en el seu últim alè de vida, va agafar la talla de fusta de la Moreneta i se la posà al pit cobrint-la amb els braços per protegir-la.
El gegant va caure a terra i va esclafar totes les catapultes i els homes de l'exèrcit incloent-hi Enric de Sellera. Aleshores, va enterrar la talla de la Moreneta a les seves entranyes, i va morir en aquella gran batalla.
Molts anys després, la talla de fusta de la Moreneta es va trobar en una cova dins la muntanya on un dia es van sentir els batecs del cor d'un gegant de pedra.
Bruna Garreta
1R
PREMI
EL RETORN
Corrien els voltants de l’any 36, ja esclatada la guerra. Una família de pagesos vivia amb la intranquil·litat de veure’s amenaçats per bombardejos, afusellaments, saquejos ....
Malgrat no ser els únics espantats per aquell fet, doncs tota la gent del país ho estava, aquesta família encara ho estava més ja que la guerra els va prendre el seu únic fill, a part de la collita i els animals. No els hi quedava res. Aquesta família vivia tranquil·lament en una masia a les afores d’un poblet del Bages. Era una família feliç, contenta, tot i que no tenien gaires diners.
Un dia, en engegar la ràdio, l’únic aparell elèctric que hi havia a la casa, van escoltar una veu que deia: “Senyores i senyors, hi ha hagut un aixecament militar contra la República”. Aquelles paraules van trasbalsar a la mare, tot i que en aquell moment eren tots a casa després d’una llarga jornada de treball batent el blat a l’era. Li va passar pel cap que el seu únic fill podria ser cridat a files perquè anés a lluitar al front.
Pocs dies després les sospites de la mare es van fer, per desgràcia, realitat. El noi, que tot just tenia 17 anys, va ser cridat per anar a la guerra amb la llavors anomenada “Quinta del Biberó”.
Des d’ aquell moment la pobre dona plorava, no hi havia dia ni nit que no pensés en el seu fill. El pare intentava donar-li ànims, però com més ho intentava més es deprimien els dos junts , recordant - lo.
El fill, conscient del neguit que passaven els seus pares, cada quinze dies els escrivia una carta dient que es trobava bé , i que no es preocupessin. Aquelles cartes eren pels pares un alè d’esperança. Però a finals de desembre, just per les dates de Nadal, la família no va rebre carta del fill .Els familiars sospitaven sobre una probable mort tot i que per no disgustar els pares del noi no s’ atrevien a dir res. Els pares no volien acceptar la possible mort del seu fill . Fins que un dia es va presentar a la casa un militar de l’ exèrcit Republicà
amb la roba, la documentació i els seus efectes personals (rellotges, medalles, fotografies... ) i els va comunicar la mort del seu fill, dient-los que havia caigut defensant la República a la Batalla de l’Ebre, quedant –li la cara totalment desfigurada, i que el seu cos estava, molt probablement, en una fosa comuna a les afores de Saragossa. Sense dir res més es va despedir de la família. La mare es va desesperar i es va passar molts dies amb una forta depressió . Fins que, en una nit de lluna plena i estrellada, algú va trucar a la porta de la masia. Ella va obrir tenint l’agradable sorpresa de trobar darrera del portal el seu fill. No s’ho podia creure, el militar li havia assegurat que havia mort a la Batalla de l’Ebre i que la seva cara havia quedat tota destrossada i ara el tenia als seus braços sà i estalvi.
El seu fill li va explicar : “ el nostre batalló va ser bombardejat i tots els meus companys van morir. Jo, en trobar- me sol, vaig veure l’oportunitat de canviar el meu destí agafant la identitat d’ un d’ ells tot donant –li la meva al mort. D’aquesta manera em vaig poder amagar d’aquella guerra tant injusta sense el perill que em busquessin .
La mare no se’n sabia avenir. Els ulls del pare van quedar plorosos per l’emoció .Van seure tots tres a taula i, després d’haver assimilat els fets, el pare li preguntà si sabia qui era el company mort, Ell els digué que sí, que guardava les seves pertinences i que tenia pensat anar a visitar els seus pares per explicar- los tot el que havia passat .
Així ho va fer i en arribar a la casa del company va veure que els pares estaven amb una salut molt delicada i que la notícia encara els havia deixat emocionalment més afectats . En veure aquella situació va pensar que estava en deute amb aquella família que, també com ells, només tenia un fill . En aquell mateix moment decidí portar els pares del noi a casa seva i cuidar –los fins els últims dies de la seva vida .
Carme Lleixà
2N
PREMI
