Where Does What We See End?

At first sight we don’t see anything. The contrast of light and the distance are against us. We focus our eyes, we move closer. And then, little by little, we discover that it is a drawing, there are drops that rise and disperse. And in a Blink of the Eyes You Have Conquered the Peaks thus reveals itself gradually, as if we were emerging from the clouds of daydreaming. A revelation that goes from dream to blink and that is the conquest of the line by J. V. Foix that gives the exhibition its title.

To climb a mountain with eyes closed is to advance with no fixed goal, which is why Èlia Llach does not entrust the pencil with the destiny of her wrist. Like the blind man’s cane, the pencil is the prosthesis that orients the artist and writer over the paper, an extension of her fingers that has to guide her through the emptiness of the blank sheet. Without the pencil there is no contact, no orientation. As here, where the construction of the drawing is in free fall.

This is what it means to stop painting in order to draw. To suspend the trace of oneself, of the I that signs. To abandon absolute control and let the drawing make itself, take its course, as it sees fit. To allow the free incision of each line, which advances without knowing where it has to go, that it is lost and falls into the vertigo of the paper, as we so often fall through the floor without leaving the bed, until all at once its (in)determination is cut short by an expiration. Here the drops fall but do not choke. The line is blind and Èlia, at most, pushes it on. She leaves it alone, with no directions, without setting its course in advance, and when from time to time she intervenes her puff of breath draws with the trace of the drops a score that suddenly comes to life. If the direction is not there from the outset, each line will prompt the next, and in this moving forward the drawing seeks itself as it goes. Like music.

And so it floats, agile, light, despite the energy poured into the composition, despite the relief and the weight of the paper that has marked with its porosity the end of each drop. Because the artist breathes rather than executes, letting the line say where and when it wants to die.

Like the rhythm of the poet’s words, like the symphonic flow of the orchestra, Èlia Llach directs the drops so they take their place in a unique scenography: a triptych designed to be hung over the altar of the Chapel. The artist’s meticulous precision is not, then, in the inscribing of the line, but in the gesture of originating and threading the cadence of this line of verse that is the line of the drawing. A gesture that ends when Èlia turns the triptych upside down, and with it the direction of the drops, causing the peak of this blink to hang suspended.

Verticality is ‘a promise, a momentum, a narrative’, as Rosalind Krauss writes of the gaze of the spectator in front of the picture. Perhaps this is why we can see figurative references here, whether natural or religious. From the Ascension of the Virgin to the flames of an incandescent fury. From Jan van Eyck to Bill Viola. Because in its stillness there is movement. Driven by the artist’s breath the drops branch out, while the inverted dripping rises weightless in an ascending precipitation. A construction at once visible and invisible, as imperceptible or ungraspable as the cathedrals or that Carver’s blind man can never see, the drawing, like writing, traces a course that is real and imaginary at the same time.

Joana Hurtado Matheu

I en un cluc d’ulls has conquerit els cims

Un projecte d’Èlia Llach

Dins del cicle Catedrals a la capellaUn cicle d’exposicions per a la Capella de Sant Roc a partir de Catedral, conte de Raymond Carver

A cura de Joana Hurtado Matheu

Del 25 de març al 22 de maig del 2011

Capella de Sant RocEspai ContemporaniValls, Tarragona

www.capellasantroc.cat

Raymond Carver, Catedral, Barcelona, Anagrama, Compactos, 1999.

J. V. Foix, Sol i de dol, dins Obra poètica en vers i en prosa, Barcelona, Edicions 62, 2000, p. 89.

Rosalind Krauss, The Optical Unconscious, The MIT Press, Boston MA, 1994, p. 243. [Trad.: El inconsciente óptico, Madrid, Tecnos, 1997, p. 260.]

Exposició

ComissariatJoana Hurtado Matheu

DibuixÈlia Llach

OrganitzaMuseu de Valls

Col·laboraGeneralitat de CatalunyaAjuntament de VallsInstitut d’Estudis Vallencs

AgraïmentsEloi GrassetCarme Badia Puig

Publicació

TextJoana Hurtado Matheu

Traducció a l’anglèsGraham Thomson

CorreccionsTeresa Guasch Ventura

DibuixosÈlia Llach

Fotografies dibuixosMarc Llibre Roig

Disseny gràficForma & Co

ImpressióGràfiques Moncunill, S.L.

Dipòsit legalT-275-2013

On acaba el que veiem?

A cop d’ull no veiem res. El contrast de llum i la distància ens ho impedeixen. Afinem la vista, avancem. I llavors, a poc a poc, anem descobrint que és un dibuix, que són gotes, que pugen i es dispersen. I en un cluc d’ulls has conquerit els cims apareix així, gradualment, com si sortíssim dels núvols del somieig. Una revelació que va del somni al parpelleig i que és la conquesta del vers de J. V. Foix que dóna títol a la mostra.

Pujar muntanyes amb els ulls tancats vol dir avançar sense un objectiu fix, per això l’Èlia Llach no confia al llapis el destí del seu canell. Com el bastó del cec, el llapis és la pròtesi que orienta al dibuixant i l’escriptor sobre el paper, una extensió dels seus dits que l’ha de guiar davant del buit de la pàgina en blanc. Sense llapis no hi ha contacte, no hi ha orientació. Com aquí, que la construcció del dibuix es fa en caiguda lliure.

Això és el que suposa deixar de pintar per dibuixar. Suspendre el rastre d’un mateix, del jo que signa. Abandonar el control absolut per deixar que el dibuix es faci, que segueixi el seu curs, al seu aire. Permetre l’incís lliure de cada línia, que avança sense saber cap a on ha d’anar, que està perduda i cau en el vertigen del paper, com hem caigut en picat tantes vegades sense moure’ns del llit, fins que, de sobte, la seva (in)determinació es veu interrompuda per una expiració. Però aquí les gotes cauen, no s’ofeguen. La línia és cega i l’Èlia, com a molt, l’empeny. La deixa sola, sense indicacions, sense fixar per endavant la seva trajectòria, i quan, de tant en tant, hi intervé, la seva bufada dibuixa amb el rastre de les gotes una partitura que s’anima de cop. Si el sentit no ve donat d’entrada, cada línia dirà la següent, i en aquest avançar el dibuix es busca mentre es fa. Com la música. D’aquí que floti, àgil, lleuger, malgrat l’energia dipositada en la composició, malgrat el relleu i el pes del paper que ha marcat amb la seva porositat el final de cada gota. Perquè l’artista alena, no

executa, deixant que digui la línia on i quan voldrà morir.

Com el ritme en les paraules pel poeta, com el fluir simfònic de l’orquestra, l’Èlia Llach dirigeix les gotes perquè ocupin el seu espai en una escenografia única: un tríptic concebut per ser penjat a l’altar de la Capella. La precisió minuciosa de l’artista no es troba, doncs, en la inscripció del traç, sinó en el gest d’originar i enfilar la cadència d’aquest vers que és la línia del dibuix. Un gest que acaba quan l’Èlia capgira el tríptic, i amb ell la direcció de les gotes, fent que el cim d’aquest cluc quedi en suspens.

La verticalitat “és una promesa, quelcom transcendent, una narració” escriu Rosalind Krauss sobre la mirada de l’espectador davant del quadre. Potser per això hi podem veure referents figuratius, ja siguin naturals o religiosos. Des de l’Ascensió de la Verge fins a les flames d’una fúria incandescent. De Jan van Eyck a Bill Viola. Perquè en la seva quietud hi ha moviment. Empeses per l’alè de l’artista, les gotes es ramifiquen, mentre el degoteig, invertit, s’eleva ingràvid en una precipitació ascendent. Construcció visible i invisible alhora, tan imperceptible o inabastable com les catedrals que no podrà veure mai el cec de Carver, el dibuix, com l’escriptura, esbossa un recorregut que és real i imaginari al mateix temps.

Joana Hurtado Matheu

¿Dónde acaba lo que vemos?

A primera vista no vemos nada. El contraste de luz y la distancia nos lo impiden. Afinamos la vista, avanzamos. Y entonces, poco a poco, vamos descubriendo que es un dibujo, que son gotas, que suben y se dispersan. Y en un abrir y cerrar de ojos has conquistado la cima aparece así, gradualmente, como si saliéramos de las nubes del ensueño. Una revelación que va del sueño al parpadeo y que es la conquista del verso de J. V. Foix que da título a la muestra.

Subir montañas con los ojos cerrados significa avanzar sin un objetivo fijo, por esto Èlia Llach no confía al lápiz el destino de su muñeca. Como el bastón del ciego, el lápiz es la prótesis que orienta al dibujante y al escritor sobre el papel, una extensión de sus dedos que lo ha de guiar ante el vacío de la página en blanco. Sin lápiz no hay contacto, no hay orientación. Como aquí, que la construcción del dibujo se hace en caída libre.

Esto es lo que supone dejar de pintar para dibujar. Suspender el rastro de uno mismo, del yo que firma. Abandonar el control absoluto para dejar que el dibujo se haga, que siga su curso, a su aire. Permitir el inciso libre de cada línea, que avanza sin saber hacia donde ha de ir, que está perdida y cae en el vértigo del papel, como hemos caído en picado tantas veces sin movernos de la cama, hasta que, de pronto, su (in)determinación se ve interrumpida por una expiración. Pero aquí las gotas caen, no se ahogan. La línea es ciega y Èlia, como mucho, la empuja. La deja sola, sin indicaciones, sin fijar de antemano su trayectoria, y si de vez en cuando interviene, su soplo dibuja con el rastro de las gotas una partitura que se anima de golpe. Si el sentido no viene dado de entrada, cada línea dirá la siguiente, y en este avanzar el dibujo se busca mientras se hace. Como la música. De ahí que flote, ágil, ligero, a pesar de la energía depositada en la composición, a

pesar del relieve y el peso del papel que ha marcado con su propia porosidad el final de cada gota. Porque la artista alienta, no ejecuta, dejando que diga la línea donde y cuando querrá morir.

Como el ritmo en las palabras del poeta, como el fluir sinfónico de la orquesta, Èlia Llach dirige las gotas para que ocupen su espacio en una escenografía única: un tríptico concebido para ser colgado en el altar de la Capella. La precisión minuciosa de la artista no está pues en la inscripción del trazo, sino en el gesto de originar y enhebrar la cadencia de este verso que es la línea del dibujo. Un gesto que acaba cuando Èlia gira el tríptico, y con él la dirección de las gotas, dejando la cumbre de este cerrar de ojos suspendida.

La verticalidad “es una promesa, algo trascendente, una narración” escribe Rosalind Krauss sobre la mirada del espectador delante del cuadro. Quizá por esto podemos ver referentes figurativos, ya sean naturales o religiosos. Desde la Ascensión de la Virgen hasta las llamas de una furia incandescente. De Jan van Eyck a Bill Viola. Porque en su quietud hay movimiento, impulsadas por el aliento de la artista las gotas se ramifican, mientras el goteo, invertido, se eleva ingrávido en una precipitación ascendente. Construcción visible e invisible a la vez, tan imperceptible o inalcanzable como las catedrales que no podrá ver nunca el ciego de Carver, el dibujo, como la escritura, esboza un recorrido que es real e imaginario al mismo tiempo.

Joana Hurtado Matheu

Dib

uix

inic

ial (

1,50

x 2

,16

m)

Vis

ta d

e la

inst

al·la

ció

Tríptic (4,20 x 2,20

m)

Det

all 1

:1 d

el d

ibui

x ce

ntr

al d

el t

rípt

ic