Boletín informativo d

Número 17

DIRECCIÓN .-Cen

Teléfono 97281834

Web: gentgranp

de la Associació Gent Gran de Plat

ABRIL-SETEMBRE 2017

ntre Cívic Vicenç Bou Platja d’Aro

818341 E-mail:asocggplatja@gma

anplatjadaro.wordpress.com

atja d’Aro

SETEMBRE 2017

gmail.com

Editorial.………………………………….…3

Amors d’estiu...........................4-6

Contes Joan Ribas…………………....7

Els tres anells………………………….8-9

Entendimiento………………….…….10

La Fil.loxera…….…………………..11-12

El Ridaura…………………………….13-15

Patrocinadors……………….…….16-17

El pou de Montuïri……………...18-20

La nutrición en la 3ª edad.....21-22

Temps de flors……………………..…..23

Festa del Pi de Pasquetes………...24

Frases Woody Allen………………. 25

Cumpleaños socios 2º Trim……….26

Cumpleaños socios 3er trim…..….27

Poema de un hombre a su

amada……………………………………….28

Despedida Maria Badia……………..29

Abuel@.........……………............30-31

Obra Jordi Roca………………………….32

La Junta de la AGG de Platja D’Aro no

se hace necesariamente solidaria con

las opiniones que expongan los

autores de los artículos publicados y se

reserva el derecho de admisión.

JUNTA DIRECTIVA

Presidenta: Ana María Pardo Teruel

Secretario: Jaume Rodríguez

Berengueras

Tesorero: Rafael Castellls.

Vocales :

Viajes: Pedro Bueno

Dinámica: Luisa Rodríguez

Informática: Ricardo Ibañez.

Diversos: Hortensia Abon.

Para cualquier consulta sobre el

boletín:

Responsable : Ricardo Ibáñez

Correo electrónico:

asocggplatja@gmail.com

Página Web:

https://gentgranplatjadaro.wordpress.co

m/

C.M. Lia1952

Para colaborar en el boletín sólo se precisa: Ánimo Voluntad Artículos (escritos, poesía, vivencias, cocina, salud, pintura ………….) Enviar o entregar vuestra colaboración a : Associació Gent Gran Castell-Platja D’Aro. Centre Civic Vicens Bou Calle Escoles , nº 2 ó al correo electrónico asocggplatja@gmail.com

3

EDITORIAL Como viene siendo habitual, tengo el gusto de dirigirme a vosotros como todos

los trimestres y, en especial en estas fechas que la revista será por dos trimestres

ya que entramos en el verano y casi todo queda suspendido.

Tengo que decir que este año hay muchas cuotas de socios que no se han

abonado aunque espero que algunas se abonen en el transcurso de lo que queda

hasta las vacaciones.

En este mes de mayo entramos de lleno en “la quincena de la vellessa”, el

próximo día 28 será la comida en el Hotel La Terrassa, que el Ayuntamiento

ofrece a todas las personas mayores de 65 años que figuren empadronadas en el

municipio.

Así mismo, y los días siguientes tendrán lugar una serie de eventos y

actividades en las que se espera la participación de los socios.

También este mes de mayo, tenemos una salida a las Lagunas de

Ruidera, de una duración de cinco días, saliendo de Platja d’Aro el día 29 de

mayo y regresando el día 2 de junio, esperamos que sea del agrado de los

participantes como es costumbre en nuestra salidas.

Quiero hacer una mención especial a los premiados en el concurso

literario de Sant Jordi, Montserrat Caldero, Marius Moner, Jaume Rodríguez y

Luisa Rodríguez, a los que deseamos que sea una simiente para próximos

concursos.

Agradecer a todos los colaboradores su participación para que esta revista

llegue todos los trimestres a vuestras manos.

Espero estar con vosotros en la próxima edición.

Un saludo muy afectuoso,

Ana

4

AMORS D’ESTIU Com cada any, des que ens vam casar, en Sergi i jo vam venir a passar l’estiu a

S’Agaró. Els meus pares els encanta l’Empordà i jo també. En la cala Sa Conca vam

créixer jo i els meus germans sota al mirada dels meus pares, que combinaven la platja

amb delicioses excursions difícils d'oblidar.

Ara hi anava amb en Sergi, el meu marit, que també n'és un enamorat, i amb els

nostres fills en Pau de quatre anys i en Marc de dos, i aquest any per primera vegada la

petita Carla, amb sis mesos d’edat. Baixàvem a la platja carregats amb la cadireta de la

Carla, les joguines, tots els estris per a nedar els nens, a més de las tovalloles, el para-

sol, i el dinar per a la petita, que li donava sota el para-sol. Mare meva els trastos que és

necessiten quant tens canalla!.

Aquest any va ser especial, impensable per a mi, que enamorada del meu marit,

no u podia imaginar. Va ser tot com un somni que encara tinc en el record i que mai

oblidaré.

Els primers dies, no em vaig fixar que sempre a prop nostre hi havia un

matrimoni gran amb un noi que devia ser el seu fill. Va ser després, que vaig saber que

eren holandesos. No vaig trigar gaire en fixar-me que aquell noi d’ulls blaus i ben

plantat, ens estès mirant constantment. Jo pensava que mirava els meus fills com

jugàvem, que la canalla li feien gracia... però aviat em vaig adonar que el objecta de les

seves continues mirades era la meva persona. Sense voler, va començar com una mena

de joc, jo no podia evitar sentir la seva mirada sobre meu i sense voler me’n volia

assegurar i, efectivament, les nostres mirades es creuaven. Un dia vaig dir en Sergi que

em venia més de gust anar cap un altra tros una mica més enllà. Ell es va sorprendre,

doncs el lloc on ens posàvem anava molt bé per els nens i era relativament còmode per

arribar-hi tant carregats.

Així doncs, ens varem quedar en el mateix lloc, i com més passaven els dies, les

mirades s’anaven tornat més insistents, fins que aquells ulls tan blaus van anat captant la

meva atenció, i sense voler, van anar creant en mi un sentiment desconegut. Per anar a

la platja sempre em posava un vestit blanc amb tirants, i rivetat amb un brodat de color

blau marí, que em feia destacat la meva pell de color bruna pel sol i que realment

m’afavoria. En Sergi l’hi encantava aquell vestit.

Cada dia, en recollir les coses per marxar cap a casa, en Sergi sempre

començava a marxar primer, amb els dos nens i el para-sol i els trastos, mentre jo em

5

quedava a canviar els bolquers de la Carla, posar-me el vestit, i amb la bossa de les

coses de la petita i ella als braços, començava a anar cap el darrera d’en Sergi i el nens.

Doncs be, un dia, els ulls del desconegut em van fer adonar que aquell vestit també li

agradava per la manera del seu mirar . De sobta vaig sentir una cremor a les galtes,

enceses per aquella mirada que sense voler, cada vegada em confonia més i més.. Hi en

Sergi sense sospitar res. De fet, no feia res de mal, m´ho anava repetint per convèncer-

me'n jo mateixa, però, en realitat, aquells ulls em parlaven amb un desig i sentiment

com us he dit desconegut.

I així van anar passant els dies, si jo em posava a l’aigua amb la Carla, el

desconegut no trigava en passar vora nostra per anar a nedar i en tornar passava altra

vegada ben a prop despullant-me amb la seva mirada. Amb el pas dels dies el meu marit

em va preguntar si em passava alguna cosa, sorpresa di vaig respondre.

- Què vols dir ?

- Doncs no sé, et trobo estranya, amor meu.

- Estic cansada, cada dia a la platja i amb els nens amunt i avall.. la feina de casa

i a la tarda anar al parc o ha passejar amb aquesta calor i tot plegat estic cansada, res

més. - de fet, no vaig poder evitar que em semblés com si la meva cara em traïa i en

Sergi, que mai li havia amagat res, u pogués llegir.

A partir d’aquell dia volia evitar que res em distregues dels meus fills i marit,

però era inevitable. Tant sols arribar a la platja, els meus ulls buscaven el lloc on era el

desconegut. Les mirades és creuaven des-seguida, doncs ell feia el mateix.. i així un dia

i un altra, fins que sense paraules, descobria que amb els ulls també es pot parlar. Si,

tenia una relació que cada vegada m’atrapava més amb una persona a la qual cada

vegada mi sentia més unida. Fins i tot, alguna vegada a les nits hi havia somniat.

L’agost s'acabava i jo, temen perdre el plaer de aquella mirada que m’havia seduït. Era

ja l'última setmana, quant un dels dies en què jo estava banyant-me amb la Carla en

braços, el desconegut, que també estava a l’aigua, se’m va acostar per darrera i em va

besar suaument la espatlla. Tota jo vaig trontollar del deliciós sentiment que va

embolcallar tot el meu cos, ell mateix en adonar-se’n en va agafar pel braç, perquè no

caigués jo i la nena. Va ser aleshores que una llarga i profunda mirada es va fondre en

les nostres ulls, una mirada que mai oblidaré. Vaig sortir apressada de l’aigua, quasi

tremolant, en Sergi en veure’m va córrer cap a mi deixant els nens jugant a la sorra.

- Amor meu quin ensurt ! Sort d’aquest noi que t’ha ajudat. - i cridant-lo, li va

donar les gracies.

Aquella tarda no em podia treure del cap el que havia passat i en Sergi ignorant-

6

t’ho tot. Un sentiment de culpabilitat m’ha havia invadit, però que li havia de dir al meu

marit ? Que aquell desconegut i jo havíem tingut, tingut què ? Em sentia com una

beneita. Podia fer malbé el meu matrimoni per un fet que a més de difícil d’explicar era

poc creïble. Vaig decidir deixar-ho estar.

L’endemà va ploure. Vaig pensar que el temps jugava a favor meu, doncs no

aniríem a la platja. De totes maneres, ho vaig sentir profundament, esperant que després

d’un dia de treva per els meus revoltats sentiments pogués tornar més relaxada a tornar

a veure el desconegut. Aquella nit, quant els nens dormien, em vaig abraçar amb en

Sergi com si entre els seus braços aquella bogeria s'esborres per sempre. Ell em va

omplir de carícies.

El dia següent el sol lluïa radiant i vam tornar anar cap a la platja. En Pau i en

Marc corrien camí avall plens de rialles i en Sergi també per vigilar-los i jo, amb el cor

accelerat amb la Carla al coll. Mentre caminava pensava com em sentiria en tornar a

veure el desconegut, però no era en el lloc de sempre ni en cap altre. Segur que se’n

havien tornat cap el seu país. De primer, vaig sentir malenconia, però la veu dels nens i

en Sergi que em cridaven somrients en van tornar al moment present.

- Mama corre que diu el papa que avui ens banyarem tots junts.. vine, vine..!!

Me’ls vaig mirar amb tendresa, semblaven ocellets i vaig afanyar-me a reunir-

me amb ells . De fet, va ser en aquell moment que em vaig adonar que eren la meva

vida. Tot el demés era un accident per quedar en una anècdota dins la memòria.

Montserrat Calderó.

7

EL CANVI D’HORA

En un poble turístic de la Costa Brava hi havia un establiment que no estava d’acord en el canvi d’hora que es fa a finals d’octubre,i quan es va fer aquest canvi, va posar un

rètol que deia això: HORARI D’AQUEST ESTABLIMENT

MATÍ: OBRIM A LES 8 VOSTRES QUE SÓN LES 9 NOSTRES

TANQUEM A LA 1 VOSTRE QUE SÓN LES 2 NOSTRES TARDA:

OBRIM A LES 4 VOSTRES QUE SÓN LES 5 NOSTRES TANQUEM A LES 8 VOSTRES QUE SÓN LES 9 NOSTRES

I en vistes d’aquesta manera de expressar-se aquest establiment, l’Ajuntament li fa arribar un comunicat que diu així:

Entre tantes VOSTRES i NOSTRES, us posem 100 euros de multa que fins ara eren dels VOSTRES i ara seran dels NOSTRES.

I així acaba la polèmica de l’horari

Juan Ribas

LA VIDA EN EL METRE

En aquest títol,no és que hi hagi una falta d’ortografia en el METRE, sinó que és simplement comparar la nostra vida amb un metre de mesurar, de qualsevol longitud. Estenem la cinta a una mica més d’un metre,(exemple 120 cm.) Considerem que cada any que hem viscut de la nostra vida equival a 1 centímetre, Marquem el número de centímetres amb el número d’anys que tenim. Senyalem l’edat mitjana de vida de les persones, en el número de centímetres que li correspongui; i així ja podrem veure el temps que hem viscut i el temps que ens queda per viure. Això serà realitat sempre que no siguem un cas excepcional per més o menys anys de vida que puguem complir P.D. Aquesta comparació podria NO ésser recomanable de fer-la a les persones d’edat avançada, ja que es veuria els pocs centímetres de distància que hi quedarien. Joan Ribas

8

ELS TRES ANELLS (Realitat i ficció)

Quantes històries es podrien contar sobre els anells !! Aquest petit cèrcol que es porta als dits i

que pot ser de qualsevol material : platí, or, argent, acer, banya d’animal, plàstic ... i que

generalment representa un record, un lligam, una lleialtat o una dignitat. Hi han anells de : 1ª

Comunió, de compromís, de maridatge, episcopals, reials, papals... Dit això,ara contarem tres

petits relats que son una conjunció de coses viscudes amb altres que son pura ficció.

L’anell regalat

Estava esmorzant amb la meva filla (que es mestra) en una cafeteria i, mentre parlàvem, va

agafar la seva bossa i va treure un petit objecte. Me’l va ensenyar i va dir : “Pare, mírat aquest

anell. Tu creus que ès de valor ?” – I me’l va donar.

Era un anell daurat. El seu disseny era molt senzill i tenia un acabat no gaire polit, molt rústic.

No obstant, tenia un cristall que brillava molt.

- No sé que dir-te. L’anell es veu poc treballat però la pedra brilla molt. D’ on l’has tret ?

- Ahir un nen marroquí, alumne meu de l’escola, me’l va regalar. Jo li vaig preguntar si a casa

seva ho sabien i ell em va dir qui sí. En acabar per la tarda vaig intentar veure la seva mare

però no la vaig trobar. Avui parlaré amb ella.

Just en aquell moment va sonar el mòbil de la meva filla. Tenia un missatge. Era d’una

companya, també mestra de l’escola.

- Hola Anna, una pregunta, algun nen ahir et va fer algun regal ?

- Per què ? Què passa ?

- Doncs que ha vingut la mare d’en Mohamed, tota plorosa, preguntant si el nen havia portat

algun anell a l’escola. Te’l va donar a tu per casualitat ?

- Si me’l va regalar. Li vaig preguntar si ho sabien a casa seva i va dir que sí. I ja no el tinc, l’he

perdut. No el trobo enlloc.

- No “fotis”, de veritat ?

- No dona, no. És broma. Precisament ara li estava ensenyant al meu pare i dubtaven si era de

bijuteria o era bo. Pensava preguntar-li avui a la mare si n’estava al corrent . Que no pateixi

que en mitja hora ja el tindrà.

- Molt bé, ara li diré perquè estigui tranqui-la. M’ha dit que havia sigut de la seva àvia i que a

part del seu valor sentimental és molt valuós.

- Doncs ja el veuràs. Excepte pel brillar de la pedra, sembla de fireta. Fins després, adéu.

A la meva filla, pels seus mèrits, es clar, els seus alumnes, nens i nenes de tres a cinc anys,

sovint li regalen alguna cosa. Una flor, un dibuix, un anell, un braçalet de joguina... D’ entrada

no rebutja cap dels regals que li ofereixen els infants amb tota la il·lusió ¡ bona fe del mon.

Després parla amb els pares per si ho saben o per si l’objecte té algun valor especial per ells.

L’anell sorpresa

9

Acabàvem de dinar i la mare va treure unes magdalenes que havia preparat el dia abans. A la

taula, els avis materns, el pare, la mare, el meu germà petit i jo. L’avi Josep era diabètic, però a

vegades es permetia o li permetien saltar-se la seva dieta, sense passar-se, es clar.

- Bé, en menjaré una per veure que tal t’han quedat – va dir.

Instants després vam sentir una exclamació de l’avi. “ Coll... Que hi ha aquí dins. Quasi em

trenco una de les dents bones que em queden”. I obrint la magdalena del tot va sortir un anell.

La mare va cridar “El meu anell !” Com és possible que estigui aquí dins ? Ahir el vaig estar

buscant tota la tarda.

Seguidament, totes les mirades es van dirigir cap a la meva persona. Es veia clarament que era

el primer sospitós. D’acord. És veritat. Jo ,en aquells temps, no tenia gaire bona premsa.

- Has estat tu el graciós ? -Em va dir el pare, amb cara seriosa.

- No, jo no he fet res. Aquest anell fa dies que no el veia.

- I tu ? – li va dir la mare al meu germà, de quatre anyets, amb veu certament inquisidora.

El pobre es va espantar, va saltar de la cadira i va sortir corrent pel passadís mentre deia “: Ho

vaig fer per que hi hagués una sorpresa, com la del tortell de reis, a dins d’una magdalena”. La

mare el va seguir i li va dir :“ ”Escolta, Pere, això no ho facis mes que podria ser perillós.

D’acord? – I ell mig plorós . va dir :” Mare t’ho prometo que no ho faré més”. I dit això se’l va

absoldre per unanimitat familiar. Santa innocència.

L’anell perdut

Estàvem jugant amb una pilota, diríem que a “voleibol”, a la platja i, de sobte, quan la meva

promesa anava a buscar una pilota alta amb el braços enlaire va exclamar “L’anell ! “- Li havia

saltat del dit l’anell de la primera comunió. Vam veure brillar l’anell, pel reflex del sol, quan

pujava, però no va ser possible veure’l quan queia.

Uns amics i nosaltres, vam estar buscant-lo més d’una hora. I res de res. L’anell no va sortir.

I fa uns dies, quan anava a llençar una bossa d’esport que, no feia servir feia més de quaranta

anys, a l’agafar-la vaig sentir un soroll. Vaig obrir la cremallera i en un racó hi havia quatre

grans de sorra i un anell. No m’ho podia creure aquell era l’anell perdut. Vaig trucar a la meva

filla i li vaig dir :” Quan ens veiem et donaré una cosa per la teva mare que segur que li farà

molta il·lusió”.-

Com ella em va preguntar de que es tractava, li vaig contestar : “És un anell que va perdre

quan encara érem solters, farà ara uns cinquanta anys”.

I aquestes son les històries dels tres anells. Diferents totes elles però ben curioses, veritat ?.

09/10/16 Antonio Comes i Giné.

10

ENTENDIMIENTO Eran dos personajes, uno se llamaba José Seto y el otro José Pino,

ambos buscadores de setas.

José Seto era Asturiano, concretamente de Laredo ( Santander)

pueblo muy marinero donde en la misma Lonja donde atracan

las barcas de pesca, hay un servicio bar donde según pedido

hacen el pescado a la brasa.

En cambio José Pino era de Catalunya; de San Sadurni de Noia

pueblo de montaña donde se elabora el cava en barricas para luego

trasladar a botellas y si vas a comprar cava aprovechas con la familia

para hacer parrilladas.

Los dos coincidieron en el bosque y de repente apareció a la vista

un manto de setas; ambos corrieron y los dos llegaron a la vez, cada

uno decía que eran suyas porque había llegado primero.

Empezaron a discutir la propiedad de las setas y al final quedaron de

Acuerdo: la mitad para cada uno.

Cuando se giraron a recoger, otro buscador más rápido se las llevó.

MORALEJA.- más vale setas a medias que quedarse sin ellas,

Jaime Rodríguez Berenguer ´ .

11

LA FIL·LOXERA

A la segona meitat del segle XIX els viticultor francesos buscaven uns ceps

resistents al oïdium. Si els trobaven els hi estalviaria feina i una despesa important. Per

això, l’any 1.863, van importar-ne uns d’Amèrica que ho eren, però a la vegada estaven

infectats per la fil· loxera, una plaga originària d’Amèrica del Nord que està formada per

uns petits insectes d’una mida de 0’5 a 1’5 mm. de llargada. Ataquen en massa els ceps

xuclant-los-hi la saba fins a matar-los. Als ceps europeus els ataca les arrels i als

americans també la part de sobre del terreny. Els ceps que estan afectats, però encara no

morts, es coneixen perquè a les fulles s’hi formen unes gàl·lies, a causa de les

mossegades de la fil· loxera, i al seu interior hi ha les larves.

Van provar d’eliminar-les amb tota classe d’insecticides que hi havia llavors, però

va ser inútil. Després van provar d’arrancar els ceps i cremar els que estaven afectats i el

resultat va ser el mateix. Mica en mica la plaga es va anar estenent per tota Europa.

L’any 1.879 es va contaminar la Catalunya Nord i ‘Alt Empordà. Després es va anar

estenent per tot l’estat espanyol, matant tots els ceps que trobava al seu pas. Encara hi

ha algun lloc que, recentment, no hi havia arribat, ja que a Turqia no va arribar-hi fins

l’any 1.980.

Això va provocar un espectacular augment del preu del vi. Per això, a Mallorca, i

pensant que essent una illa no hi arribaria, van plantar moltes vinyes, però l’any 1.880

també va arribar-hi.

En aquells anys, i molt abans també, hi havia molts camps arrendats pel que es

coneixia com “arrendament de rabassa morta”. Això consistia que els amos arrendaven

els seus camps per plantar-hi vinya, a un preu fix fins que s’acabava l’arrendament, que

era quan s’havien mort les dues terceres parts dels ceps plantats. Els arrendataris que

volien seguir treballant els camps, quan es moria un cep en plantaven un altre al seu

lloc, i així no s’acabava mai. Com que el preu que es pagava per l’arrendament amb el

pas dels anys havia augmentat molt, els amos, per poder-los arrendar a altres persones a

un preu més elevat, el volien donar per acabat, dient que ja s’havien mort més de les

dues terceres parts dels ceps plantats. Els arrendataris deien que la seva mort no havia

sigut a causa del seu l’envelliment, sinó perquè la fil· loxera els havia mort. Com que no

es van posar d’acord, l’assumpte va arribar als tribunals de justícia, que van decidir que

la durada màxima dels arrendaments de rabassa morta era de cinquanta anys.

Dels terrenys que van quedar sense vinya n’hi va haver que hi van plantar

12

avellaners, oliveres... d’altres van sembrar-hi cereals i altres productes de secà i en

altres van tornar a plantar-hi vinya. Van plantar-hi uns altres ceps americans resistents a

la fil· loxera però no servien per fer vi i s’havien d’empeltar.

Les vinyes noves es plantaven, almenys a la nostra zona, quasi tots a una distància

de 1’60 X 1’60. Alguns es plantaven més junts entre cep i cep i molt més separats entre

tira i tira, el que en dèiem tires, fins el punt que s’hi sembraven entre tira i tira tota mena

de cultius de secà. Així s’hi collien més raïms però el vi era de menys qualitat. N’hi

havia que feien un sot on hi cabien dos ceps i altres que feien una rasa al llarg o ample

del camp d’uns 80 cm. de fondo i 60 cm. d’ample. D’aquesta última manera s’havia de

remenar més terra però, com que es treballava més còmodament, encara en necessitava

menys temps, i això permetia enterrar-hi fems, fulles d’atzavara, branques de pi... Quan

això es podria servia d’adob pels nous ceps i si passava un any molt sec els hi donava

una mica de humitat.

Al cap d’un any de ser plantats ja es podien empeltar quasi tots. Si algun era massa

prim es deixava per ‘any següent. Del temps que jo recordo, per fer vi negre

s’empeltaven de la varietat carinyena. Per fer vi blanc o de postres o per tenir raïms de

taula els empeltàvem de les varietats picapolla, xarel·lo, fusters, i en quantitats molt més

petites moscatell, malvasia, garnatge i potser algun altre que ara no recordo. Quan la

vinya ja tenia uns quants anys, quan es moria algun cep n’hi plantàvem al seu lloc un de

la varietat jaquer. Eren uns ceps molt salvatges que s’hi adaptaven més bé que els

altres. Feien uns raïms molt petits i molt negres, però el vi que feien era molt bo d’una

graduació molt alta. Ara ja venen ceps empeltats i han sortit varietats noves que

milloren el que teníem abans.

A la segona meitat del segle XX va sortir una varietat de ceps que hi havia qui en

deia directes, altres híbrids i altres divuits. Aquests no s’havien d’empeltar i eren més

resistents al oïdium i el mildiu però, com que el vi que en sortia no era gaire bo, no van

tenir gaire èxit.

MARIO MONER RAMELL.

ABRIL DE 2017.

13

TÍTOL DE L’ OBRA: EL RIDAURA

EDAT DE L’ AUTOR: 79 ANYS

CATEGORIA : RELATS BASATS EN MEMÒRIES

El Ridaura és el riu que creua la Vall d’Aro, entre els massissos de l’Ardenya y

les Gavarres. És el segon més important de la comarca del Baix Empordà. La seva

conca és d’uns 74 quilòmetres quadrats. Neix a les muntanyes de Sant Baldiri, al massís

de l’Ardenya, terme municipal de Santa Cristina d’Aro, entra molt breument al de

Llagostera, torna al de Santa Cristina, segueix pel de Castell-Platja d’Aro i desemboca

al mar Mediterrani, a la zona de Pinell. Es passa molts mesos sense portar una gota

d’aigua però, quan plou molt, en poca estona pot baixar ple, desbordar-se i inundar els

terrenys que hi ha al seu voltant.

Abans, quan jo era molt jove, per aprofitar el màxim la seva capacitat de desguassar

aigua, els que tenien una propietat que tocava al riu havien de netejar les vores i

arrancar els matolls que sortien fins a la meitat de la seva amplada. Si algú no ho feia,

l’Ajuntament ho feia netejar i els hi passava la factura. Llavors també deixaven treure

sorra i així era net i fondo. Paral·lelament al riu hi havia el Rec de Molí que, molt abans,

portava aigua per moure tres molins. Com que era ample i fondo, quan plovia molt

ajudava al Ridaura a desguassar. Més tard es va perdre l’obligació de netejar el riu, van

prohibir de treure’n sorra, el Rec de Molí és quasi tot enterrat i, si en queda una mica,

no serveix per res, així que la seva capacitat de desguassar ha minvat molt.

Amb totes aquestes precaucions de vegades també es desbordava. He sentit explicar

que, a principis del segle passat, una gran riuada va malmetre el pont del tren de Castell

d’Aro, de tal manera que en van haver de fer un altre de nou. Recordo que, quan encara

anava a l’escola, una nit dels últims dies d’un octubre de finals dels anys quaranta del

segle passat, quan els ulls del pont de la carretera que va de Castell d’Aro a s’Agaró

eren molt petits, després d’uns mesos de sequera, va ploure molt, el riu va baixar ple, va

portar molta brossa que es va anar quedant davant els ulls, impedint el pas de l’aigua.

Aquesta es va anar acumulant riu amunt, fins que el pont no va poder aguantar més i es

va trencar. Llavors l’aigua va baixar tota alhora i va malmetre el pont del tren que hi

havia uns metres més avall. On ara hi ha els horts ecològics va deixar-hi un soc que van

ser necessaris dos homes per carregar-lo al carro. Com que a la part més baixa de Platja

d’Aro encara no hi havia cap edifici, només va inundar els camps però, al Mas Candell,

que dormien al pis de dalt, els va despertar el soroll que van sentir a baix. Van baixar a

veure que hi passava i van trobar els baixos inundats, a les quadres l’aigua arribava

14

tocar el ventre de les vaques i, al celler, les bótes que tenien buides suraven per sobre

l’aigua.

Una altra inundació que va causar molts estralls va tenir lloc el dia 14 d’octubre de

2.005. El dia abans ja havia plogut molt i el riu baixava ple. A primera hora es va

formar una gran tempesta en què van ploure més de dos-cents litres d’aigua per metre

quadrat. A Castell d’Aro es va desbordar el Torrent de la Coma i va inundar les cases

del Carrer dels Oms. A l’hort de casa la paret del pou fa 1,30 metres i va faltar menys

d’un pam perquè l’aigua hi entrés per dalt. Es va anar omplint fins que va poder saltar

per sobre el Carrer Tramuntana. Evidentment, va inundar tot el pla de Pinell i la part

més baixa de Platja d’Aro que, com que ho és tant, així que el Ridaura es desborda una

mica, ja s’inunda.

N’hi ha hagut moltes més de inundacions, però sense causar tanta estralls com en

aquestes dues.

Quan plou més i el Ridaura porta més aigua és quan hi ha temporal de llevant.

Llavors les onades omplen de sorra la desembocadura i l’aigua no pot entrar al mar,

inundant tots els camps que hi ha a prop. Abans, quan els camps estaven plens d’aigua,

passava per una zona d’aiguamolls que hi havia on ara hi el Port d’Aro i entrava al mar

a la zona de Riuet, on ara hi ha l’entrada de l’esmentat port.

Quan passava això, per alleugerir el danys d’aquestes inundacions, els camperols

que treballaven aquests camps anaven amb pales a fer una mica de camí a l’aigua

perquè podés entrar al mar. Quan començava a entrar s’anava emportant la sorra fins a

treure-la tota. Això era una feina molt perillosa. Una vegada, a un dels que hi havien

anat a treballar, en Ferran Masferrer, l’aigua se’l va emportar cap al mar. L’endemà, el

seu cos va ser trobat, ofegat, a la platja..

Però no tot és negatiu. El Ridaura també dona beneficis a la seva conca. Durant

molts anys del seu aqüífer en van treure aigua per abastir les poblacions de Castell-

Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, fins que, amb l’augment del nombre d’habitants,

va ser insuficient i la van portar del Ter. També se’n treia per regar molts camps. N’hi

havia que només clavant un tub set o vuit metres fondo ja en tenien prou per regar-lo.

En altres hi havien de fer un pou obert. Quasi tots els camps, principalment els del

costat dret del riu, és podien regar. Ara, com que la majoria de pagesos han plegat,

molts d’aquests pous han quedat abandonats.

Quan passava poca aigua i a un costat del riu, perquè les persones que l’havien de

travessar ho poguessin fer sense mullar-se els peus ni haguessin d’anar a passar pel pont

de la carretera de Sant Feliu o la de s’Agaró, al Mas Riembau i al Mas Candell hi havia

15

unes pasarel-les, uns taulons de fusta, lligats amb una cadena a un pal que hi havia

clavat a la riba perquè, quan el riu baixés ple, no se’ls emportés.

Durant un temps hi havia gent que tirava brossa a les vores del riu. En algun lloc el

van deixar molt estret. Entre això, els matolls que hi van créixer i la sorra que s’hi va

anar acumulant va quedar molt petit i la seva capacitat per desguassar, molt reduïda.

Després de la inundació de l’any 2.005 el van netejar, van treure la sorra que hi

havia i la brossa que la gent hi havia tirat. Va quedar molt bé i no semblava el mateix,

però, de llavors ençà, no s’hi ha fet cap treball de manteniment. Ara torna a ser ple de

matolls i herbes. Fa molt temps que no ha plogut per fer-lo baixar ple però, el dia que ho

faci, com que la seva capacitat per desguassar ha quedat molt reduïda, es tornarà a

desbordar com feia abans, es tornarà a omplir de sorra i els diners que s’hi van gastar

hauran servit per molt poca cosa.

MARIO MONER RAMELL

FEBRER DE 2.017

Aquest escrit va ser guardonat amb el segon premi del Concurs Literari de Sant

Jordi de Platja d’Aro, Categoria Relats Basats en Memòries.

16

17

18

EL POU DE MONTUÏRI (Ficció)

No fa gaire temps vaig anar de viatge a l’illa de Mallorca. La idea era fer uns dies de vacances

diferents, apartat dels nuclis urbans i dels turístics i el lloc escollit va ser el poble d’ Algaida, a

mig camí, més o menys, entre Palma i Manacor.

Un amic meu, que hi havia passat unes vacances, em va donar l’adreça d’una petita finca que

era propietat d’un matrimoni, ja de certa edat, que llogaven habitacions.

En arribar a l’Algaida vaig anar al lloc indicat. La porta no estava tancada i no hi havia cap

timbre. Vaig entrar només amb el temor que hi hagués algun gos. Efectivament, el gos hi era,

però estava lligat al davant de la casa. Alertat pels lladrucs de l’animal, un home d’uns seixanta

i tants anys, cobert amb un barret de palla d’ala ampla, va aparèixer per un costat de la casa.

Tenia la pell del rostre i del braços torrada per moltes hores de sol. Era bastant alt i prim.

- Bon dia -li vaig dir- Em dic Jaume Pedrós i sóc amic d’en Pere Rosés, que ha estat algunes

vacances aquí amb vostès. Vos deureu ser el senyor Ramon, no ?

- Bon dia. Doncs sí. Clar home, en Pere, una gran persona. Què tal? Com es troba ?

- Molt bé. M’ha donat molts records per vostès. Jo vinc per si puc allotjar-me uns quinze dies a

casa seva.

- Sí, sí, ara ho tenim lliure. Però a partir de Juliol fins a Setembre està tot ocupat. En Pere ja li

haurà dit el que cobrem. A vostè li farem el mateix tracte. Li sembla bé ?

- Sí, li agraeixo de veres.

Tot seguit vam entrar a la casa. Només entrar-hi vaig notar una sensació de frescor que

contrastava amb la calor que ja feia a fora.

- Margarida, vine si us plau que tenim una visita, un client – va cridar l’home.

Uns segons després, d’una porta (la de la cuina), va sortir una dona. Era alta i esvelta.

S’eixugava les mans en el davantal que portava. Encara que tenia la cara amb les senyals

inequívoques de molts anys en el camp, es notava que de jove hauria estat molt maca. Tenia

un somriure molt agradable.

- Bon dia, senyor. Si ve per estar tranquil uns quants dies aquest es el lloc indicat. Benvingut.

- Moltes gràcies senyora.

Seguidament l’home va dir : “Sapigueu que els nostres hostes fan tots el àpats amb nosaltres.

Els horaris no són flexibles. Esmorzem a las set i mitja en punt. El dinar a la una i el sopar a les

vuit i mitja. Si algun dia vol anar d’excursió, li podem preparar menjar i beguda per emportar”.

- Molt bé. Em sembla perfecte. Sóc bastant matiner i m’agrada la puntualitat.

- Doncs ara la meva dona l’acompanyarà a la seva cambra.

Varem pujar per una escala, uns deu esglaons. Al final d’un curt passadís , la senyora va obrir

una porta. Estava a les fosques. Ella va entrar sense obrir cap llum i va obrir els finestrons

interiors d’un balcó. A l’entrar la llum del dia vaig veure l’habitació. Era bastant gran i estava

19

decorada amb estil rústic. Un llit grandiós, dues tauletes de nit, una gran calaixera i, tocant el

balcó, una tauleta amb una làmpada i una cadira amb recolze braços era tot el mobiliari (vaig

trobar a faltar un armari). En una porta, a la dreta, el bany, amb una dutxa que tenia el terra

com de ciment arrebossat i pintat de colors ocres que feien com aigües. Allí segur que no

relliscaria.

Em vaig acostar al balcó. Davant un petit hort i, al darrera, molts arbres fruiters que estaven

totalment florits. Al fons una muntanyeta i, a dalt del tot, una petita ermita.

- Li agrada la vista ?

- Sí, és molt bonica.

- Doncs posi’s còmode i descansi si és el seu gust. A la una dinarem. Ah ! El barret de palla de

sobre la calaixera és per vostè. Regal de la casa perquè es protegeixi del sol.

Després de dinar, vaig anar a fer la migdiada i, quan el sol ja no “apretava”, vaig sortir a donar

una volta. El poble semblava deshabitat. Pels carrers no es veia ni una ànima. Només vaig

trobar oberta una botiga de queviures , una bodega i l’edifici Consistorial que tenia la porta

mig entreoberta. Caminant pels afores vaig observar la silueta d’uns molins de vent.

A l’endemà pel matí, després d’esmorzar, vaig decidir anar fins a Montuïri, situat a pocs

quilòmetres de l’Algaida. Allí hi ha alguna fàbrica de les famoses perles artificials que tothom

coneix. En un encreuament de camins hi havia una notable creu de terme i, a uns pocs metres,

un pou de pedra molt bonic. M’hi vaig apropar. En un dels pilars que aguantava el travesser de

fusta on estava la corriola i, escrit en dues rajoles, hi havia aquesta inscripció : “Caminant, si et

volguessis refrescar- et satisfarà d’immediat – aquest home encadenat – que compleix eixa

condemna – per ordre de l’autoritat”.

I, al donar la volta al pou, la meva sorpresa va ser trobar-me amb un home encadenat, assegut

al terra. Era relativament jove i portava una vestimenta un xic rara. Semblava d’una altra

època. L’home em va dir en mallorquí molt tancat, potser antic : “Si voleu aigua del pou us l’he

de servir jo”.

- Molt bé, doncs. Només en voldria una mica per refrescar-me, si us plau.

L’home va agafar la galleda, la va baixar i la va pujar plena. El pou era bastant profund.

- Agafeu la que us plagui, la resta la tornarem al pou – em va dir.

Vaig omplir la cantimplora i vaig veure un bon trago. Estava fresca i bona. Un cop servit li vaig

dir a l’home : “Què us dec ?”

- No res, aquesta aigua és gratuïta.

No obstant això, de la butxaca vaig treure unes monedes. L’hi vaig oferir. No les va agafar, se

les va mirar i va dir : “Estranyes monedes. Gràcies però els meus serveis són obligats i gratuïts.

Que tingui un bon viatge senyor”. Tot plegat era una situació rara i no em vaig atrevir a

preguntar-li res.

- Bon dia – li vaig dir- i vaig continuar el meu camí.

20

Després de sopar li vaig comentar al senyor Ramon la trobada del pou. Em va mirar amb cara

de sorpresa : “ Dieu que al pou hi havia un home encadenat ? Quina cosa més estranya. No en

sé res. A no ser que hagi estat una broma d’ algú , una juguesca, o algun invent o promoció de

tipus turístic, no m’ho explico. Ja miraré d’esbrinar-ho. Us explicaré la historia d’aquest pou”.

I això és el que va dir: “ Fa un parell de segles, més o menys, es va posar en marxa aquest tipus

de condemna. Es penalitzaven les conductes i accions incíviques contra la comunitat o els béns

públics : el que actualment en diríem “gamberrisme”. Tenia dos objectius. Per un costat el

condemnat quedava a la vista (potser també a l’escarni) de tothom que passava per aquell

indret, que normalment era bastant transitat i, per altre, feia un servei dels que ara

s’anomenen comunitaris. El condemnat estava a la intempèrie i el càstig durava com a màxim

un mes. Això s’ha acabat (no estic segur si per sort o per desgràcia). Ara si un es vol refrescar

s’ha de servir ell mateix. El pou es conserva bé i l’aigua és molt bona i fresca”

Molt curiós. I la puntualització de “per sort o per desgràcia” em va fer pensar de veritat ...

Vaig fer moltes excursions per tota la zona, sempre caminant, visitant petits poblets i totes les

ermites i esglésies escampades per arreu i gaudint d’uns paisatges preciosos. Només un dia

vaig fer de turista “normal” per veure el mar i vaig anar en autobús fins a Porto Cristo. Els

quinze dies van passar volant, però he de dir que l’estada a l’Algaida va ser fantàstica.

Necessitava uns dies de pau i tranquil·litat i allí, amb el senyor Ramon i la seva dona, la

entranyable senyora Margarida i, amb les hores de conversa a la fresca després de sopar, vaig

cobrir totalment l’objectiu del viatge. Cada nit abans d’anar a dormir escrivia en una llibreta-

dietari les sortides i excursions que feia amb tota classe de detalls i coses curioses que havia

anat observant durant el dia.

Ah !! Per finalitzat dues coses : La primera és que de l’assumpte del pou no se’n va poder

aclarir res. Ningú en va saber donar raó. I la segona que no vaig augmentar gaire de pes

gràcies a les caminades que feia cada dia, perquè si no, les sopes, estofats de carn i les

calderetes de peix que vaig menjar aquells dies haguessin portat l’agulla de la bàscula a llocs

no convenients per la meva salut.

13/07/2016 Antonio Comes i Giné.

21

La nutrición en la tercera edad El proceso de envejecimiento supone cambios a nivel fisiológico, pero una correcta alimentación y unos buenos hábitos adaptados a las posibilidades físicas de la persona mayor permiten vivirlo mucho mejor. Problemas físicos i fisiológicos a tener presentes con la edad Con la edad se van produciendo diversos cambios que, si no se tienen presentes, pueden hacer que lo que comamos no se aproveche tanto:

• Cambios corporales: perdemos agua, músculo y hueso, y ganamos masa grasa,

que pesa menos, y por eso con la edad perdemos peso.

• Perdemos capacidad olfativa, gustativa y visual, y eso puede alterar la

percepción que tenemos de los alimentos. La sensación de sed disminuye, y por

tanto se bebe menos.

• Alteraciones digestivas: Las glándulas salivares se van atrofiando y por tanto

tenemos menos saliva, necesaria para poder digerir y “pair” bien el alimento;

alteraciones dentales, a menudo faltan piezas o se lleva una prótesis dental

completa, y muchos alimentos no se pueden masticar correctamente; el

estómago se vacía más lentamente y las tripas se mueven menos, por tanto las

digestiones son más pesadas y nos hartamos antes.

• El metabolismo basal: (El consumo energético para realizar todsas las

funciones fisiológicas automáticas, como respirar, digerir, hacer bombear el

corazón, etc), por tanto no necesitamos tanta energía diariamente.

• Enfermedades para las cuales se toma mucha medicación y tanto la medicación

como las enfermedades para los que los tomamos pueden alterar la sensación

de hambre, el aprovechamiento de la alimentación, etc.

• La capacidad de fabricación de proteínas, necesarias para la mayoría de

actividades de regeneración y recuperación del cuerpo, se va reduciendo de

manera natural, y por tanto la ingesta externa de proteínas se convierte en

importante.

• Como la necesidad de energía es menor, no podemos comer como si

tuiéramos 40 años. Así pues, la cantidad necesaria de alimentos es menor.

• Se debe comer de todo: hidratos de carbono, grasas y proteínas, no hay ningún

alimento prohibido según la edad, pero si que puede haber restricciones según

las enfermedades que se padecen.

• Hidratos de carbono: preferentemente de cereales integrales, legumbres y

patatas. Mejor en el desayuno y el almuerzo. La fibra es fundamental, de ahi las

frutas y verduras.

• Las grasas, preferentemente de origen vegetal, es decir, aceite de oliva.

También procedente de los lácteos, preferentemente bajos en grasas, que nos

aportan calcio(muy necesario) y una parte de grasas: yogurts, leche y quesos

bajos en materia grasa. Los lácteos mejor en el desayuno o como postres.

• Como las proteínas pueden ser difíciles de masticar, es igual de válido el puré

de verduras con carne o pescado, todo triturado, o las croquetas, albóndigas,

etc. Sin olvidar las legumbres y otras proteínas vegetales, muy interesantes en

22

esta edad: soja y y su variante en forma de tofu, seitan, quinoa, etc. La proteína

es mejor consumirla como acompañamiento del almuerzo o como plato

principal de la cena, con una guarnición de verdura u hortaliza. El pescado es

muy interesante, porque tiene poca grasa y es fácil de masticar y digerir(puede

ser mejor el blanco por la noche y el azul al mediodía). La gelatina es un gran

alimento porque aporta proteínas y agua, y por tanto, es un complemento si se

puede masticar o un buen substituto si no se puede masticar. No olvidemos los

huevos, 4 a la semana sin problemas.

• Cantidad de agua al día. Una manera de saber que cantidad es la idónea es

calculat 30ml de agua por quilo de peso, por lo que una persona que pesa 70Kg

debería beber 2.100ml de agua.

• Con una dieta equilibrada no ha de faltar ningún nutriente, por tanto los

suplementos de vitaminas y minerales no son necesarios, a no ser que se

presente alguna enfermedad o necesidad concreta, como puede ser en el caso

de osteoporosis, que precisará de más calcio.

Roger Vinyeta Médico de familia www.fersalut.org

Recomendaciones generales • Desayuno: Fruta o zumo, cereal(en forma de pan o cereales de

desayuno) con un poco de queso o embutido y un lácteo(yogurt o leche)

• Almuerzo y cena: Pasta, arroz, patata, legumbres y pan, como hidratos

de carbono. Además de verdura cruda o cocida como guarnición, una

ración de proteína animal o vegetal, y unos postres de fruta o yogurt.

Mejor pescado que carne , muy importante pescado azul(sardina,

caballa, salmón, atún….) y mejor carne magra o blanca(pollo, conejo,

pavo) que grasa o roja (cordero, ternera)

• Alcohol: Con moderación no está prohibido, dependerá de las

enfermedades que se tengan.

23

Festes i tradicions » GIRONA, TEMPS DE FLORS

És plena primavera i, com cada any per aquestes dates de maig, la ciutat, i especialment el seu

Barri Vell, multiplica la seva bellesa i capacitat de seducció amb motiu de la mostra "Girona,

Temps de Flors".

El llenguatge amable de les flors i les imaginatives instal·lacions florals que porten a terme

centenars de participants, professionals i aficionats sense distinció, transformen la ciutat en un

subtil espectacle d'aromes, textures i colors. Els monuments, les cases i els seus patis interiors,

els carrers, els jardins i els paratges naturals emergeixen revestits amb l'elegància de

sorprenents elements vegetals, i tot aquest riquíssim conjunt patrimonial apareix com una

inoblidable recreació artística. És alhora la ciutat sencera que s'obre al visitant per oferir-li els

poderosos atractius de què disposa. Així, al costat de les flors i el patrimoni, també hi ha una

interessant oferta cultural, turística, gastronòmica i social que converteixen Girona en un

reclam internacional.

24

Festa del Pi de Pasqüetes de Castell d’Aro

Castell-Platja d’Aro

El Baix Empordà

Data : març o abril

Periodicitat: Anual

Lloc: Carrers del centre del municipi.

Foto: Ajuntament

Ressenya

Festa del Pi de Pasqüetes de Castell d’Aro

Tradicionalment i coincidint en cap de setmana de març o d’abril, es celebra el que

popularment és conegut com el de la pasqüeta, i al municipi, es pot viure un esdeveniment

que és ritual de fa més de 1000 anys. L’origen va marcat per l’arribada de la primavera, i el bon

temps que comença a fer.

La festa comença el dissabte, quan els homes pugen al bosc a buscar el millor pi possible, per

plantar-lo posteriorment en una plaça cèntrica del poble. L’arbre es pela i es decora amb una

senyera i dues cols penjades, com diu la tradició, i posteriorment és aixecat. Un cop assegurat,

al voltant d’aquest, s’hi fa un sopar popular. L’endemà diumenge, la festa continua al costat de

l’arbre, i així, hi podem veure i participar en una ballada de sardanes, audicions, botifarrades

populars, etc. Tot està obert al públic, i és una festa molt arrelada i tradicional al municipi.

25

FRASES ATRIBUIDAS A WOODY ALLEN

• Las ventajas del nudismo saltan a la vista.

• Solo quien ha comido ajo puede darnos una palabra de aliento.

• Morir es como dormir, pero sin levantarse a orinar.

• La inactividad sexual es peligrosa, produce cuernos.

• Hoy en día la fidelidad solo se ve en los equipos de sonido.

• El negocio más expuesto a la quiebra es el de la cristalería.

• El matrimonio es como las libretas de ahorro: de tanto meter y sacar se

pierde el interés.

• El diabético no puede ir de luna de miel.

• Cuando todo sube, lo único que baja es la ropa interior.

• Hay que trabajar ocho horas y dormir ocho horas, pero no las mismas.

• Los japoneses no miran, sospechan.

• ¿Cuál es el animal que después de muerto da muchas vueltas?

El pollo asado.

• Cuando un médico se equivoca, lo mejor es echarle tierra al asunto.

• El eco siempre dice la última palabra.

• En los aviones el tiempo se pasa volando.

• Los mosquitos mueren entre aplausos.

• Mi padre vendió la farmacia porque no había más remedio.

• Los japoneses quieren abrirle los ojos al mundo.

• Arreglar los problemas económicos es fácil, lo único que se necesita es

dinero.

• Disfruta el día hasta que un imbécil te lo arruine.

• Amaos los unos “sobre” los otros.

• La amistad es como la mahonesa: cuesta un huevo y hay que tratar que

no se corte.

• Hazlo bien y no mires con quien.

• Las canas ya no se respetan, se tiñen.

• El mago hizo un gesto y desapareció el hambre, hizo otro gesto y

desapareció la injusticia, hizo otro gesto y desapareció la guerra. El

político hizo un gesto y desapareció el mago.

26

RELACION SOCIOS QUE CUMPLEN AÑOS EN EL SEGUNDO TRIMESTRE

ISABEL ABANUR COBOS RAFAEL ALBALATE ROIG MANUELA ALGABA ACEDO RUFINA ALGABA ACEDO NICOLASA ALGABA ACEDO PASCUALA ARASIL GARCIA MANUEL BALSERA ORTIZ ANTONIA BAÑUELOS ATOCHE MONTSERRAT BARRERA BONA SALVADOR BAUTISTA RUIZ JOSEP BELLOSTA ORTEGA MARGARIDA BENET NOGUES MªSALUD BRACERO MUÑOZ ANA CACHINERO LEAL MONTSERRAT CALDERO COSTA LUIS CANDELAS VEGA MONTSERRAT CARBO MOMPO JUAN CARDENAS MENJIBAR MªCARMEN CARMONA CARMONA ROSARIO CARMONA PEREZ MIGUEL CASAS PUJOL CARMEN COBOS PEREZ MARIA COBOS PEREZ ANTONIO COMAS GINE TERESA CONDE GOMEZ ROSARIO CUADRADO VILAPLANA MªROSA CUFI NAVARRO FERNAND DAVELOOSE GABRIEL DE PRADO GONZALES CARMEN DOMENECH VIDAL MªCARMEN DOÑA JAIME MATHILDE DRAPPIER RAYMONDE ANDRES ESPADAS DE PRADO FELIX ESPARZA PEREZ ARSENIO ESTEBA BURCH JUSTO ESTEVEZ MONTILLA MªANGELA FARRARONS PUIG JOSEFA FERNANDEZ GALLARDO JOSE FERNANDEZ RODRIGUEZ ANTONIO FERNANDEZ GOMEZ AGUASANTA FUENTES GAGO MIGUEL GARCIA DELGADO ANTONIO GARCIA TERRON MªPILAR GONZALEZ CARRILLO PABLO ENRIQUE GONZALEZ MENDIOROZ BLAS HERNANDEZ MURCIA JESUS HERNANDEZ RUBIO JOSE MªJACAS BARRIS JAUME JUVE BONET CHRISTOF KOSCIVK JUAN FELIX LAGUNA GARCIA MONTSERRAT LEGUA CASTELLO NATIVIDAD LEON GARCIA ESTEBAN MARCOS FERNANDEZ MARIA MARQUEZ FERNANDEZ JOSEFA MARTINEZ HERRERA PEDRO MARTINEZ RUIZ FELIPE MARTINEZ POLAINO ANDRES MASEGOSA HERNANDEZ JOSE MASEGOSA HERNANDEZ FRANCISCA MAYORGA LOPEZ ANTONIO MINGORANCE RODRIGUEZ JUAN MIRAS CANO TOMAS MORALES ESCUDERO DOLORES MORENO COLOMO Mª JOSEFA MORENO MAYORAL LUCIA NOTARIO MOLINA MªDOLORS OBIOLS SALVAT ELISA OBIOLS GERARDO PARADINAS MARTIN ANA Mª PARDO TERUEL ALFREDO PAUL MONTES ELENA PEIRO CHILLARON GONZALO PEREZ VICENTE FRANCISCO POYATOS ROMERO FRANCISCA REY AÑOVER JUAN RIERA ANTONIO RODRIGUEZ LINDEZ LUISA RODRGUEZ GARCIA CARMEN RUBIO BERMEJO GENARA SANCHEZ LINARES Mª EVANGELINA SOUSA ROSMARIE STEIGER ANTONIO TORRECILLAS ZAMORA PEDRO TORRES LOPEZ IRENE TRULLENQUE VALLE Mª ANGELES VAZQUEZ GAGO VICTORIA VEGA CORREA MARISA VILLANUEVA JIMENEZ ANTONIO ZAPATERO BLASCO LA FIESTA SE CELEBRARÁ EL VIERNES 6 DE JULIO DEL 2017

¡¡¡FELICIDADES A TODOS !!!!

27

RELACION SOCIOS QUE CUMPLEN AÑOS EN EL TERCER TRIMESTRE

JOSE AGUSTI JUANALS MARIA RUT ALBISTUR RESCONI ANTONIA AMARO GARCIA RAMON ANDORRA ROCA MANUEL ARANDA LOPEZ MºJOAQUINA BAYON ALONSO MANUELA BRAZO ALVAREZ PEDRO BUENO MORENO PIEDAD CABEZUELO ESTEBAN ELISA CAMPOU HIDALGO MANUEL CAÑADA AGUILERA ANTONIA CARALT PLANAS CECILE CARLIER JOSE CARRERAS MARTINEZ PILAR CASAS HERNANDEZ CARLOS CASAS GUIÑON REMEDIOS CASTILLEJOS CALVENTE ANTONIA CHAMARRO HERNANDEZ JOSEFA CONCEPCION NUÑEZ AGUSTI CORTES ALVAREZ CLEMENTE COURNRISIN CLAUDE MºDOLORES CHREHUERAS SANJUAN COSUELO CRUZ CANTON GEOFFROI DE LALANDE BALBINA DELGADO NUÑEZ ANTONIO ESCAÑO CRUZ ISABEL ESPINAL GINES PILAR FARRES AYATS ANTONIA FERNANDEZ PEREZ MªPILAR FERRERES SANS ANTONIO FONTAROSA ROJO JUANA GARCIA DIAZ CARMEN GARCIA MARIN MONTSERRAT GIRO VILARNAU CANDIDO GOMEZ CORTES SUSPICIO GREGORIS MARTIN BENVINGUD GUILLAMON VENTURA EMILIA GUTIERREZ MUÑOZ PELAYO HERNANDEZ RUBIO MONTSERRAT HOSTENCH FORTEA ANGEL IGLESIAS LOPEZ VICTORIA JIMENEZ TRUJILLOS JOSE JUAN PARRAMON JOSEFINA LLERIN LOPEZ MIGUEL LOPEZ SANCHEZ HERMENLINDA LOPEZ MONTES ERICH MALISCHKE JOSE MARCO RUIZ BENITA MARTIN MORALES MARIA MARTINEZ CARMONA ANTONIO MARTINEZ GIL DOLORES MARTOS LOPEZ TERESA MIARONS PUJADAS MARIA LUISA MOLL ZAPATA SALVADOR MONTERO ROMAN PIERINA MORENO BENGOECHEA LUCILA MORENTES SALAS CHRISTOPHEN NAVARRO ANTONIO NOGUER PUIG CARLOS OLLER VILAPLANA PEDRO PADILLA ALONSO PEDRO PAREJO GALLARDO MIGUEL PEINADO CEBALLOS ANA PEREZ RUBIO DOLORES PEREZ VARELA JOAQUINA PUIGDEMONT NIERGA PIEDAD REDONDO MARTINEZ ENCARNACION REIG HURTADO AMALIA RODRIGUEZ CHICO JUAN RODRIGUEZ ARROYO MªCONSUELO ROMAN PEREZ MERCEDES SANTANA CODINA PILAR SERRA JUFRE MONTSERRAT SERRATE POCH JULIO TORRAS MARTINEZ JORDI TORRES MESTRE JOAQUIN VILA REYES LA FIESTA SE CELEBRARÁ EL VIERNES 6 DE OCTUBRE DEL 2017

¡¡¡FELICIDADES A TODOS !!!!

28

Poema escrito de un hombre a su

amada

Qué feliz soy amor mío!

pronto estaremos casados,

el desayuno en la cama,

un buen jugo y pan tostado.

Con huevos bien revueltitos,

todo listo bien temprano.

Saldré yo hacia la oficina

y tú rápido al mercado.

Pues en sólo media hora

debes llegar al trabajo,

Y seguro dejarás

todo ya bien arreglado.

Tu bien sabes que en la noche

me gusta cenar temprano.

Eso sí, nunca te olvides

que yo vuelvo muy cansado.

Por la noche, teleseries,

Cinemateca barato.

No iremos nunca de tiendas,

ni de restaurantes caros,

Ni de gastar los dineros,

ni despilfarrar los cuartos.

Tú guisarás para mi,

sólo comida casera.

Yo no soy como a la gente

que le gusta comer fuera...

¿No te parece, querida

que serán días gloriosos?

y no olvides que muy pronto,

yo seré tu amante esposo.

RESPUESTA ESCRITA POR ELLA

Que sincero eres mi amor!,

Que oportunas tus palabras!

Tu esperas tanto de mí

que me siento intimidada.

No sé hacer huevos revueltos

como tu mamá adorada,

se me quema el pan tostado....

de cocina no se nada.

A mí me gusta dormir

casi toda la mañana,

ir de tiendas, hacer compras

con la VISA dorada,

Tomar té o el cafecito

en alguna linda plaza,

comprar todo de diseño

y la ropita muy cara.

Conciertos de Luis Miguel,

cenas en La Guacamaya ,

mis viajes a Punta Cana

a pasar la temporada.

Piénsalo bien, aún hay tiempo,

la iglesia no está pagada.

Yo devuelvo mi vestido,

y tú, tu traje de gala.

Y el domingo bien temprano

para empezar la semana

pon un aviso en el diario,

con letra bien destacada:

'HOMBRE JOVEN Y BUEN MOZO

BUSCA UNA ESCLAVA MUY LERDA

PORQUE SU EX FUTURA ESPOSA,

AYER LO MANDÓ A LA MIERDA !!!!!!

29

El pasado día 16 de abril se celebró en el Centre Cívic la despedida de María Badia,

después de muchos años de colaboración y dedicación muy efectiva en la Oncolliga

local. Al acto asistieron antiguos y actuales colaboradores, siendo una tarde de fiesta

amena y muy emotiva.

30

Soy una flor, … una pequeña flor en busca del sol.

Tú eres el sol, abuel@, … el sol preciado de mi vida.

Abuel@ : Tu eres mi mejor regalo

Los Abuel@s son las voces del pasado y los ejemplos del presente.

Ellas nos abren las puertas al futuro.

Los nietos son la renovación de la vida, … un poco de nosotros entrando en el futuro.

Cuando nace un niño, … nace también una abuel@.

En el hogar que mi abuel@ creó, encuentro el principio de la vida que heredé.

Qué inhumano sería este mundo sin los abuel@s, … y qué melancólico sin los niños.

En los ojos de los jóvenes vemos llamas, … pero en los de los abuel@s vemos luz.

Tenía un millón de preguntas sin responder.

Me quedaba mucho por hacer, … mucho que aprender….

¿ Qué prisa podía tener por ser abuel@ ?

Ninguna.

Hasta que nació, … y todo lo demás pasó a segundo plano.

Es el amor perfecto, … que llega cuando nacen los nietos.

Si hubiera sabido lo hermoso que es tener nietos, … los hubiera tenido primero.

Venera ese bendito lazo que como abuel@ te une a tus nietos.

No envejecemos con los años :

Junto a los nietos renacemos cada día.

A medida que llegan los nietos, el aire del hogar se vuelve más cálido y vibrante,

… como si cada objeto cobrara vida de una manera especial.

Tratando de dar una respuesta buena y reconfortante a las preguntas de los nietos,

… a menudo llegamos a una buena y reconfortante conclusión para nosotros.

El verdadero milagro de la vida ocurre cuando nacen los hijos de nuestros hijos.

31

Los abuelos sostienen nuestras manitas por momentos, …

pero sostendrán nuestros corazones por siempre.

Tus hijos son tú mejor inversión. Tus nietos, los dividendos.

¡¡ Disfrútalos, has corrido muchos riesgos para llegar hasta aquí

Mi sabia abuel@ siempre me decía que el día estaba perdido si no había reído a

carcajadas por lo menos una vez.

Cuando la madre tiene al hijo de su hijo en brazos, el ser humano es testigo del ciclo

vital, … de la armonía, … de los caminos de vida.

Hay muchísimas maneras de sostener un niño en brazos, y todas son correctas,

… pero los brazos de los abuelos son tan especiales …

Los abuelos no malcrían.

Los abuelos no educan.

¡ Los abuelos adoran !

Los abuelos son madres con un montón de cobertura

Abrazos

Besos

Unión

Encanto

Libertad

Amor

32

Jordi Roca

Técnica: Oli-Espàtula

Mides: 100 X 50