VI Stabat Mater

Tot el que temem ens és concedit. (Hélène Cixous)

50

 

L'Adrià va obrir la porta i va convidar a entrar l'home que en un anglès aproximat certificava que era el de la trucada telefònica del matí. Li vaig oferir de parlar en holandès i vaig notar que els ulls li brillaven mentre feia un gest d'agraïment. Al despatx l'home no havia pogut dissimular un gest d'admiració, contemplant els prestatges plens de llibres, les pintures, els incunables, l'armari dels instruments, les dues taules, el teu autorretrat, el Carr i les pàgines autògrafs de The Dead. L'Adrià el va fer seure a l'altre cantó de la taula. El desconegut va obrir la cremallera i va treure un drap brut, fosc de brutícia, en el qual s'endevinaven uns quadradets foscos i clars, el va desplegar amb compte i va posar les mans planes damunt del drap com si estigués recitant mentalment una oració profunda, i va dir, ara imagini's que estigui dinant a casa, amb la dona, la sogra i les tres filletes, la sogra mig pioca, i de sobte algú rebenta la porta del carrer i entra armat fins les dents seguit de cinc soldats cridant schnell, schnell i raus, raus, i et treuen de casa sense possibilitat d'agafar res. En dos minuts estaven baixant carrer avall, la sogra estossegant, amb l'estoig de violí als braços, la meva Berta prement els braços de la petita Juliet. Vaig agafar la maneta de l'Amelia que feia set

anys i que plorava i la pobra Trude, de cinc anys, em va suplicar que l'agafés a coll. L'Amelia havia de córrer per seguir-nos fins on hi havia el camió i llavors vaig adonar-me que encara estava prement amb força el tovalló de quadrets blaus i blancs. -Rsrsrsrsrssr. Rsrsrsrsrsrs. En Bernat, entrant al pis trencant l'atmosfera i amb un paquet voluminós al braços-. On ho deixo? I va sortir dient no cal que m'acompanyis, fes, fes. El vellet va prosseguir aparentment gens afectat per la interrupció, i va dir durant anys m'he fet la pregunta, les preguntes, que són moltes i que es confonen en una sola. Per què vaig sobreviure, jo? Dos anys de recerca en acabar la guerra em van portar a acceptar les paraules del jutge que va determinar que, per les proves i els indicis que hi havia, podia donar per segur que totes eren mortes, segurament el mateix dia que havien arribat a Auschwitz-Birkenau. Llavors vaig decidir de buscar un recer perquè necessitava un aixopluc i vaig mirar d'acostar-me al Déu de qui desconfiava perquè no havia mogut ni una cella per salvar innocents; a l'abadia de Sant Benet d'Achel vaig suplicar que, si l'obediència no manava una altra cosa, em deixessin fer les feines més humilds del monestir. El desconegut, que es deia Matthias, durant un temps es va dir germà Robert. -Li va ser útil, l'experiència? -No ho crec. Però em van voler ensenyar que el dolor no és obra de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana. -Vaig arribar a la conclusió que si Déu totpoderós permet el mal, Déu és un invent de mal gust. I em vaig trencar per dintre. -En quina part de la història aparec jo? -Precisament ara entra vostè en escena. -Què vol? -He vingut a recuperar el violí de la Berta. En Bernat va endollar l'ordinador, li vaig explicar què havia passat el dia abans, a mesura que m'escoltava, se li desencaixava la boca d'estupor. -A mi m'has fotut tu la pell de gallina, regalant aquest violí, hòstia! -Era de justícia. -Era un impostor, carallot! Que no ho veus? T'has deixat ensarronar per algú que t'ha vingut amb el conte de la llàgrima. -S'ha acabat. Ja no tinc l'storioni. La meva sensació interna és que... he contribuït a fer justícia. Em sento bé. Amb dos anys de retard.

L'home va callar, llavors, com si fos una conclusió a la història, va dir m'ha costat molts anys arribar fins a vostè, fins al violí de la Berta. -Quan el vaig localitzar, primer el volia conèixer. A aquestes altures de la vida ja no tinc cap pressa. M'he llegit La voluntat estètica i Història del pensament europeu i l'he acabat respectant. -Com sé que m'ha dit la veritat? Com sé que vostè és Matthias Alpaerts? El vell va treure de la bossa un carnet indefinible amb la seva foto i me'l va passar. -No el crec. Permeti'm que desconfiï de vostè. En un document que posseeixo no consta el seu nom com a propietari de l'instrument. I la seva dona es diu? -Es deia Berta Alpaerts. -No, senyor. Tampoc es el nom que em consta. Matthias Alpaerts va fer un petit xiscle i va dir, és clar, el va comprar la sogra! Em va mirar amb els ulls brillants i va dir Netje de Boeck. Només sé que el violí va arribar a Birkenau com si fos un més de la família. Mai no sabré amb certesa si Matthias Alpaerts va viure tot allò que va explicar. En tot cas m'he rendit a una història que m'ha vençut, pensant en tu i en el que hauries desitjat que fes. Ara tocava prendre la decisió. Li vaig donar l'estoig original, aquell que té una taca fosca que no hi ha hagut manera que marxés. Llavors ja m'havia adonat que, en marxar, Matthias Alpaerts s'havia deixat el drap brut damunt de la taula del despatx. Tota la vida d'horror dins del drap brut com si fos un disquet d'ordinador. O com si fos un llibre de poemes escrit després d'Auschwitz. -Si. Escolta... d'allò, Bernat. -Sí? -No estic per ordinadors jo, ara.

51

Ho va dir Horaci: Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi... Profe. Però què vol dir això d'Horaci? Vol dir el que és diu a Actes, a la segona carta de Pere i a l'Apocalipsi... L'Adrià desistí, aquí no hi havia ningú que sabés llatí ni que hagués llegit la Bíblia. Tanmateix el telèfon el despertà, no era un malson sinó que era el record de l'última classe... En Llorenç i l'Adrià observaven la pantalla del ordinador el ratolí i el cursor. L'Adrià es negava a aprendre a treballar amb ell, i no li volia reconeixer cap dels avantatges que en Llorenç li mostrava... Això em fot una por... Ho veus? El paper no es pot perdre... En Llorenç continuava amb les explicacions del ratolí i l'Adrià li parlava del seu pare... Per què està insuportable, el teu pare?... Segons en Llorenç, el seu pare, voldria que fos un virtuós del violí, un Perlman, però ell era en Llorenç Plensa i volia ser mestre. La seva mare, la Tecla, hi estava d'acord però per al seu pare era massa poca cosa... ser mestre.

L'Adrià feia les passes per guardar per primer cop un document, per tancar carpetes, en Llorenç li va dir que se'n volia anar de casa...que tenia nòvio i que el seu pare no volia que en parlés...No pateixis. I tu vés a la teva, creu-me...L'Adrià va pensar que fàcil que és donar consells als fills dels altres... El telèfon no parava de sonar, mentrestant en Bernat li explicava la seva pensada, l'Adrià va pensar, ara li diràs que es replantegi la seva relació amb en Llorenç... el teu fill està trist. Fas servir el mateix estil que feia servir el meu pare amb mi i és un infern...Però en Bernat continuava parlant de la seva idea de muntar una conferència i que la Tecla insinua la possibilitat de la separació. I l'Adrià que reconeix que té valor... per dir-li que el que escriu no m'agrada, però no sé parlar-li d'en Llorenç... I el telèfon que para de trucar. El telegrama d'en Kamenek... deus tenir el telèfon despenjat... que li demana que vagi urgentment a Tübingen a fer una conferència sobre lingüística i pensament i que no puc parlar de Coseriu. Vaig parlar de Foix, del mal, de la importància del pensament i del present, de l'amor al coneixement... poc de lingüística. En acabar l'Adrià va anar al cementiri de Bebenhausen a la tomba buida de Franz Grübe, on el seu pare Lothar i la seva cosina Herta dipositaven unes roses blanques. Van ser interrogats per l'SS-Obersturmfürer Adrian Hartbold-Bosch i en Lothar fou empresonat i torturat... el pare de l'abjecte traïdor covard Franz posant flors en una tomba buida... i fou condemnat a morir clavat d'un ganxo de carnisser, com es castiga als traïdors al Reich...

52

  

En Bernat va fer la presentació del seu últim llibre a la Sala Sagarra de l'Ateneu, on hi vaig estar convidat. La sala estava quasi tota ocupada per jovent que semblava que escoltessin embadalits la música ambiental excessivament ensucrada. A primera fila hi havia la Tecla, cosa que no va deixar de sorprendre'm, després d'una salutaciò cordial i d'una breu conversa, va sonar el telèfon i ningú no en va fer cas. De cop van comparèixer en Bernat acompanyat per la Carlota Garriga. Me va estranyar molt de no veure'l amb el violí a les mans i vaig fer un somriure. Va deixar de sonar la música ensucrada, però el telèfon, més dèbil, no parava de sonar. Autor i ponent van seure i tot seguit la Garriga va començar dient que sempre havia admirat la literatura d'en Bernat Plensa, i en Bernat me va picar l'ullet per segona vegada i vaig imaginar-me per uns moments que havia muntat tot aquell sidral només per a mi. Per tant, vaig decidir arromangar-me i escoltar amb atenció el que deia la doctora Garriga. Després de mitja hora, quan la Garrriga ja havia tocat tots els temes, vaig alçar la mà i vaig preguntar a l'autor perquè els personatges dels quatre primers llibres tenien tantes semblances físiques i psicològiques. En Bernat, després d'uns segons de reflexió, em va contestar que era una cosa volguda i que era una mena de manera d'afirmar que aquests personatges són els precursors dels que vindran en la novel·la que estic fent ara.

-Vostè està fent una novel·la? Vaig preguntar, sorprès. -Sí. En tinc per temps, però sí. Després el públic jove es va anar animant a fer preguntes sobre els seus models literaris i quin sistema feia servir per inventar-se els relats; en una d'aquestes preguntes vaig mirar enrere, cap al públic, i em vaig quedar de pedra perquè en aquell moment acabava d'entrar la Laura. Feia temps que no la veia. Què hi feia allà? En acabar l'acte, vaig anar a saludar en Bernat i em va dir ho veus?, sala plena i jo li vaig dir sí, noi, et felicito. Més tard, en Bernat va proposar anar a sopar plegats amb la Tecla i la Garriga. -No puc, tu. Em sap greu. De debò. Aneu-ho a celebrar, que us ho mereixeu. Al sortir de la sala, em vaig trobar amb la Laura i em va convidar a sopar. Li vaig dir que havia d'anar al metge, que podríem parlar en un altre moment. Vaig anar a casa del Doctor Dalmau amb un taxi, ja que començava a ploure. Un cop asseguts un a cada banda de la taula del seu despatx, ens vam mirar en silenci. -Vinga, què et passa? -Sempre estic sentint el timbre del telèfon. -A veure si t'expliques millor. -No paro de sentir el timbre del telèfon, un timbre que em culpabilitza i em mossega per dintre i que no hi manera de treure´m del cap. -Des de quan? -Des del catorze de juliol de mil nou-cents noranta-sis que el telèfon va sonar. Estava al llit amb la Laura i va sonar dues vegades. La primera no el vam despenjar i la segona vaig dir-li a la Laura que el despengés i em va dir és per a tu. -Digui -Adrià? -Sí. -Sóc en Bernat. -Digues. -La Sara. Tot es va acabar aquí, estimada. Tot.

53

Els dies massa breus al teu costat, rentant-te, abrigant-te, demanant-te perdó. Els dies que he dedicat a fer-te lleu el dolor que jo t’he provocat. Què hi feies a casa? Havies tornat a abraçar-me o a renyar-me? Jo t’havia telefonat, ho has de recordar, i en Max m’havia dit que no volies posar-t’hi. Sí, sí, perdona: la Laura, sí; tot se’m fa molt més penós. És que no calia que tornessis: no te n’hauries d’haver anat mai perquè no ens hauríem d’haver barallat mai per un violí de merda. Et juro que el tornaré al seu amo quan sàpiga qui és. -Vagi-se’n a dormir, senyor Ardèvol -la infermera de les ulleres de pasta, la que es deia Dora. -El doctor m’ha dit que li parli. -No li ha passat mai que li sàpiguen greu els silencis que ha tingut amb la persona que estima? L’Adrià Ardèvol va mirar cap a la Sara: -I si es desperta mentre no hi sóc? No va gosar dir i si es mor, ara que pel setembre inaugurarien l’exposició de dibuixos de Sara Voltes-Epstein. I a casa continuava parlant amb tu. I uns quants anys després t’estic escrivint amb presses perquè no et moris del tot quan jo ja no hi sigui. Tot és mentida ja ho saps. Però tot és una gran i profunda veritat que ningú no podrà mai desmentir. Aquests som tu i jo. Avui ha vingut en Max -va dir l’Adrià. I la Sara no va respondre, com si tant se li’n donés.

-Ei, Adrià. Max Voltes-Epstein, amb un ram absurd de roses a la mà. -Hola, Max. -Per les roses:- No cal que... -Les flors li encanten. Tretze anys vivint amb tu i sense saber que les flors t’encanten. Tretze anys sense adornar-me que cada setmana canviaves el pom de flors del gerro del rebedor. Ara, de sobte, me n’havia explotat la imatge a sobre, com una acusació. -Puc passar-m’hi la tarda. M’ho he arreglat per... Si vols anar a descansar... -No podria. Tots dos homes es van estar una bona estona contemplant la Sara, cadascun vivint la seva pròpia història. En Max va pensar per què no la vaig acompanyar jo i no s’hauria trobat sola. I l’Adrià tornant a pensar obstinadament que si no arribo a ser al llit de la Laura, hauria estat a casa fent retocs a Llull, Vico i Berlín i hauria sentit rsrsrsrsr, hauria obert i quant t’hagués agafat la pputa hemorràgia cerebral, jo t’hauria recollit de terra i hauria trucat en Dalmau, i t’haurien salvat, que va ser culpa meva, que en el moment de l’atac jo no era amb tu i diuen els veïns que vas sortir al replà de l’escala, i et van recollir que devies haver caigut tres o quatre graons, i m’ha dit la doctora Real que el primer que han fet és salvar-te la vida, pobreta, perquè un dia et despertaràs i em diràs em vindria molt de gust un cafè, com la primera vegada que vas tornar. -A tu et va dir que venia a casa? -No ho sé. No em va dir res. De sobte va agafar la bossa i se’n va anar. -Què havia estat fent, abans? -Havia estat dibuixant. I havia passejat pel jardí, mirant el mar, mirant el mar, mirant el mar.... -És que voldria saber si havia decidit tornar o... -Quina importància té, ara? -Molta. Per a mi molta. Perquè em fa l’efecte que sí, que tornava. -Mea culpa. L’Adrià va passar la tarda silenciosa amb un Max perplex, que encara no acabava d’entendre què havia passat. -Què és això? -Va fer la Dora, així que vaig arribar. -Gardènies grogues. -Vacil·lació de l’Adrià:- Són les que li agraden més. -Són les millors flors que li puc portar. La Dora mirà el quadret amb atenció. -De qui és -va dir. -Abraham Mignon. Segle disset.

-Això és valuós, oi? -Sí, molt. Per això li porto. -Aquí perilla. Endugui-s’ho a casa. -La seva dona s’ha de quedar a l’hospital. Si més no durant uns quants mesos. No m’hi podia passar tot el dia, però hi vaig passar moltes hores i vaig entendre que una mirada silenciosa et pot ferir més que un ganivet esmolat; la mirada de la Gertrud. I em mirava els ulls i m’acusava sense dir-ho. El pitjor és la inseguretat; el que és horrorós és no saber si. M’acusa? Vol parlar de la seva immensa pena i no pot? Cada dia l’Alexandre Roig l’anava a veure i s’hi passava llargues estones, deixant-se ferir per la seva mirada, sense gosar dir-li res per no empitjorar la situació. -Doctor, per què no parla? -Sí que parla. La Gertrud parlava i reservava el silenci només per a ell. Això el va espantar més que la mirada de ganivet. -Per què no em dius res, Gertrud? -li va dir, abans de donar-li el collons de sopa de sèmola, que sembla que no tinguin altre menú en aquest hospital. - Em sents? M’estàs sentint ara? Ho va repetir en estonià i, en honor al seu avi, en italià. -Què els expliques als altres? Feia dues setmanes que havia sortit del coma; feia dues setmanes que li havien dit al professor Roig, la seva dona ha quedat tetraplègica a causa dels traumatismes soferts. Tota la meva vida estava revoltada. I ara aquella angúnia de saber què deia la Gertrud. -El més estrany és que amb vostè no parli -repetia la Dora.- ... S’hauria d’amagar, vostè, per veure-ho. I ho va fer, amb la complicitat d’aquella matrona amb toca d’infermera que s’havia pres la Gertrud com a cosa personal, i que quan la Gertrud parlava li agafava la mà insensible i li deia què dius que no t’entenc, pobra de mi. I el professor Alexandre Roig va esperar l’estona que fes falta a l’habitació del costat, que la Gertrud volgués tornar a parlar, i a mitja tarda, la Gertrud va dir exactament el que jo em temia i em vaig posar a tremolar com una fulla de bedoll. Déu me’n guard, no era cap cosa buscada per més que en el més negre del seu interior era un desig que niava inconfessat. Va ser la somnolència, desprès de dues hores llargues de carretera fosca i jo conduint i pensant de manera desesperada en com diria a la

Gertrud que me’n volia anar, perquè tothom té dret a una segona oportunitat. Estic enamoradíssim, Gertrud. I llavors el revolt no anunciat i la decisió que va prendre sense voler prendre-la, i va obrir la porta, es va treure el cinturó i va saltar a l’asfalt i el cotxe va continuar, i l’últim que va sentir de la Gertrud va ser un crit que deia què passa, què passa, Saaaandreee.... i el buit es va empassar el cotxe, i des de llavors, res més, la mirada com un ganivet i prou. I jo a casa sol, pensant què havia fet malament i buscant desesperat el paperet on m’havies escrit el nom del propietari del violí i somiant que viatjava a Gant o Brussel·les amb el Vial, arribava en una casa benestant, pitjava el timbre, i m’obria una criada i em preguntava vostè dirà. -Vinc a tornar el violí. I immediatament sortia un home de cabells blancs, patriarcal, i em deia vostè és el malparit d’Ardefol? -Fèlix Ardefol oi? -No. Fèlix era el meu pare. Jo sóc el malparit d’Adrià Ardefol. L’home de cabells blancs em va arrabassar l’estoig i, allà mateix, el va obrir i en va treure l’storioni. Esplendorós. En aquell moment em vaig penedir del que feia perquè l’home de cabells blancs no era digne d’aquell violí. Jo em despertava suat i tornava a l’hospital i et deia estic fent el que puc però no trobo el paper. On érem? L’Alexandre Roig va posar-li la cullera davant de la boca. Per uns segons, la Gertrud no va obrir-la; es limitava a mirar-lo als ulls. Vaig pensar que, el que era millor era fer veure que no havia sentit el que li deia a la Dora quan es pensava que jo no era a casa i vaig dir Gertrud, t’estimo per què no em parles. Al cap d’uns quants dies, l’Alexandre Roig ja era capaç de reconèixer que aquella dona no li feia pena, més aviat li feia por. Estic enamorat, Gertrud, i tinc dret a refer la vida i no vull que m’ho impedeixis ni fent pena ni amb amenaces. Has estat una dona vital, i ara et veus limitada a obrir la boca per rebre la sopa. I a parlar amb estonià. L’imbècil del doctor Dalmau diu que ja ho fan, això de la regressió. Fins que un dia l’Alexandre Roig, neguitós, va decidir no abaixar la guàrdia; no és regressió: és puteria. Havia trobat la manera ideal, però ella no es va deixar. La manera ideal, però molt arriscada, perquè jo no sé com vaig poder sortir del cotxe. -Digui’m exactament què vol, senyor Ardèvol? -Aquest violí va ser robat durant la Segona Guerra Mundial. Per un nazi. Em sembla que va ser requisat a Auschwitz mateix. I per circumstàncies que no fan el cas, fa anys que pertany a la meva família.

-I el vol tornar -es va avançar el lutier. -No! O sí, no ho sé. Però voldria saber a qui el van requisar. Qui era l’amo anterior. I el lutier m’ha recomanat vivament, senyor Ardèvol, que vagi amb molta cautela i que no es precipiti. Hi ha molts barruts furgant històries com la seva. ¿M’entens, Sara? -Gertrud. La dona mirava al sostre. L’Alexandre va esperar que la Dora tanqués la porta del pis i els deixés sols abans de parlar: -Va ser culpa meva .va dir en to suau-. Perdona’m... Suposo que em vaig adormir... Ella el va mirar; aquesta dona ho sap tot. Mai una mirada no m’havia ferit tant. Déu meu. No vull que siguis cap obstacle a la felicitat que em mereixo. El meu marit em vol matar. Aquí ningú no m’entén. Aviseu al meu germà; Osvald Sikemäe; és mestre a Kunda; que em salvi. Si us plau, que tinc por. -No... -Sí. -Repeteix-m’ho -va demanar la Dora. L’Àgata va fer un cop d’ull ràpid a la llibreta. Mirà cap al cambrer que s’allunyava i repetí el meu marit em vol matar. -Senyora... això són els nervis de... -No em creu. Em matarà. -I tu te la creus? -la Dora, suant d’angúnia. -Jo què sé! Van mirar la tercera dona, la silenciosa, va parlar per primer cop. -Jo sí que me la crec. On és Kunda? -A la costa nord. Al golf de Finlàndia. -I tu com és que saps estonià i saps.... -la Dora, admirada. Vaig conèixer Aadu Müür, sí, aquell xicot tan plantós, metre noranta. Em vaig enamorar d’Aadu Müür el rellotger, i vaig anar a viure a Tallinn i va arribar un moment que parlava estonià tan bé que no sabien si aquell accent meu era perquè jo era de l’illa de Saaremaa o què, i quan els responia que era catalana, se’n feien creus. L’Alexandre Roig, després d’haver fet una breu però apassionada visita a la seva nova estimada, havia arribat a la decisió definitiva. Mentrestant, la Gertrud deia coses i més coses en estonià i l’Àgata, disfressada d’infermera, les traduïa a la Dora. I va dir s’ha acabat, a la merda tot; sí, sí, s’ha acabat, a la merda tot. Llavors va ser quan el vaig veure que remenava el cinturó de seguretat i el cotxe es va posar a volar i res més; res més...

Llavors van sentir el soroll al pany i a les tres dones se’ls va glaçar la sang. -Bona nit senyor Roig. Sé que em vols matar, Sandre, encara que em diguis estimada. Et miro els ulls i no m’aguantes la mirada: què deus calcular? De nit, quan feia veure que dormia, la Gertrud va arribar a veure l’ombra del covard d’en Sandre i va sentir l’olor del coixí del sofà. No et costarà gaire perquè ja estic mig morta, però sàpigues que a més de malparint ets un covard. I la Gertrud no va poder pensar res més perquè l’espasme de l’ofec era més intens que tota la vida i en un instant es va convertir en mort. La Dora li va posar la mà a l’esquena i li va dir senyor Ardèvol, vagi-se’n a descansar. És una ordre. Va agafar el metro al Clínic mentre el professor Alexandre Roig es trobava amb una noia que podia ser la seva filla, i el millor detectiu del món l’Elm Gonzaga, contractat per les tres dones valentes, els van seguir discretíssimament, i tots tres es van esperar a l’andana fins que va arribar el comboi i la parella feliç juntament amb el detectiu van entrar al vagó, i a la Sagrada Família i van pujar fra Nicolau Eimeric i Aribert Voigt, i assegut en un racó, el doctor Müss o Budden llegia el Kempis, i a l’altre cantò del vagó, el germà Julià de Sant Pere del Burgal feia capcinades. A peu dret a la seva vora, Jàchiam Mureda de Pardàc mirava, amb els ulls esbatanats, tot el món nou que se li oferia. I al seu costat, un esverat Lorenzo Storioni que no se sabia avenir del que li passava, i el comboi es va aturar a l’estació de l’Hospital de Sant Pau i hi van pujar Guillaume-François Vial, que estava xerrant amb Drago Gradnik, que tenia un somriure que em recordava l’expressió seriosa de l’oncle Haïm. Llavors em vaig adonar que Matthias, Berta la forta, Truu, Amelietje, Juliet, i la valenta Netje de Boeck estaven parlant, amb en Bernat. Vam arribar a Camp de l’Arpa, on va entrar Fèlix Morlin, xerrant amb el pare. Darrere seu, el xèrif Carson acompanyat d’Àguila Negra. Encara van tenir temps de pujar-hi el senyor Berenguer amb el Tito i Lothar Grübbe, i la mare i la Lola Xica. I quan les portes començaven a tancar-se, va entrar Alí Bahr, es va plantar al mig del vagó i va dir cridant endueu-vos, Senyor misericordiós, tota aquesta carronya! Va obrir la gel·laba i tibà un cordill que li sortia de la roba i tot es va fer lluminosament blanc i cap de nosaltres no va poder veure la immensa bola de Algú el sacsejava. Va obrir els ulls. Era la Caterina, abocada sobre ell. -Adrià! Que em sent?

Va repetir Adrià que em sent, i jo sí, què passa,i ella que la Saga s’ha despertat. La doctora prima el va fer entrar en una mena de despatx. -La seva dona no es morirà. Ara bé, les lesions... La doctora Real va canviar la inflexió de la veu: -Que la Sara té una greu lesió medul·lar. -Vol dir que està paralítica? -Sí. En veu més baixa: -Tetraplègica. Van passar quatre o cinc dies. Fins que un divendres, el psicòleg i el neuròleg, amb la doctora Real, van estar-se una hora llarga a l’habitació de la Sara. I jo em vaig quedar plorant en una mena de sala d’espera. I així que em va veure no em va dir em vindria de gust un cafè, sinó que em va dir em vull morir, Adrià. La Sara va tancar els ulls com si estigués infinitament cansada.

54

   

En Bernat i la Tecla van ser dels primers a visitar-la. Empegueïts, no sabien què dir. La Sara no tenia ganes de somriure ni de fer broma. Va dir gràcies per venir i no va obrir més la boca. Jo vinga dir així que puguem anirem a casa i ho instal·larem perquè ella estigui ben còmoda; però ella mirava el sostre, ajaguda, i ni es molestava a somriure. La Tecla, mentrestant, es va acostar a la Sara i li va posar la mà a la galta. Durant una bona estona la hi va estar acaronant, en silenci, mentre en Bernat i jo intentàvem fer veure que tot anava tan i tan bé. Després, quan van estar sols, l’Adrià li va posar la mà a la galta i ella el va rebutjar amb un gest molt sec, ple de silenci. -Estàs enfadada amb mi. -Tinc problemes més greus que estar enfadada amb tu. Van callar. La nostra vida començava a tenir vidres trencats per terra i podíem prendre mal. Em va costar molt adonar-me que allà només hi havia una víctima que eres tu. Per això, al cap de dos o tres dies, vaig seure al teu costat, et vaig agafar la mà, vaig notar-ne la insensibilitat, la vaig tornar delicadament on era, vaig posar el capciró dels dits damunt de la teva galta i vaig dir Sara, estic fent

gestions per tornar el violí als seus amos. Al cap de cinc minuts infinits de silenci, i venint de molt endins, va dir gràcies amb un fil de veu i vaig sentir com les llàgrimes estaven a punt de sortir-me a raig, però em vaig dominar a temps perquè sabia que en aquella habitació de l’hospital jo no tenia dret a plorar. Durant molts dies, moltes visites van interrompre la nostra conversa que només era una. I quan feia quinze o vint dies que la Sara s’havia despertat, una nit, quan estava a punt d’anar-me’n a casa, la Sara em va demanar que li posés al davant el quadret de Mignon. Durant uns minuts, el va estar repassant amb golafreria, sense parpellejar. I, de sobte, va arrancar a plorar. Segurament van ser aquelles llàgrimes les que em van tornar valent.

55

  

L’exposició es va inaugurar sense tu. Sara Voltes-Epstein mai no la podria visitar, o sigui que tireu pel dret, de debò. Uns dies abans la Sara ens va dir a en Max i a mi, hi vull afegir dos paisatges. -Però… -en Max, perplex-, és una exposició de retrats. -Dos paisatges -va insistir- que són retrats d’una ànima, el de Tona i l’absis de Sant Pere del Burgal. Em vas deixar de pedra, perquè vas continuar donant ordres. El dibuix de Tona es dirà In Arcadia Hadriani i l’altre, Sant Pere del Burgal, un somni. -Però els de la galeria... ho dic pel concepte retrats. -Max, mira’m. -L’exposició serà com jo digui. M’ho deveu. Trenta retrats i dos paisatges, dedicats a l’home que estimo. Un és una interpretació lliure del paradís perdut de l’Adrià. I l’altre són les ruïnes d’un monestir que l’Adrià porta al cap des de sempre. I ho fareu així. Ho fareu per mi. Encara que jo no pugui veure l’exposició. Per tant va ser un vernissatge sense la protagonista. En Max va oficiar d’home fort i va dir que la meva germana no hi és però com si hi fos. Aquest vespre li passarem les fotos i el vídeo que estem

gravant, i la Sara, incorporada amb uns bons coixins, va veure per primer cop tots els retrats i els dos paisatges junts i, en una repetició del vernissatge, quan el travel arribava a l’oncle Haïm, la Sara va dir atura’l un moment. I es va estar uns segons mirant la imatge congelada i pensant vés a saber què. I el travel va continuar fins el final. -En Max-: Tota l’obra està venuda. Sents? -L’autoretrat no està en venda. -Doncs va ser el primer de caure. -Qui l’ha comprat? -No ho sé, ja ho preguntaré. -Us vaig dir que...-Va callar una mica desorientada. Tu no ens havies dir res. Però el món se’t començava a barrejar amb les coses que dius, les que penses, les que desitges i les que haurien pogut ser si no fos que. -No cal -va tallar-lo l’Adrià- l’he comprat jo. Silenci. La Sara va fer una ganyota: -Que ets beneit -va dir. L’Adrià la va mirar, esbatanant els ulls. -Te’l volia regalar -vaig improvisar. -Jo també te’l volia regalar. -Va deixar anar una tímida rialleta nova, que no li havia sentit mai abans de la malaltia. El vernissatge a l’hospital va acabar amb un brindis d’aigua en un got de plàstic. La Sara em va mirar i vas somriure. Estic segur que et reconciliaves amb mi gràcies a aquella mitja veritat sobre el violí. No vaig ser prou honest per desmentir-la. Quan va haver begut el glop ritual, va dir com si vingués a tomb, em faré tallar els cabells ben curts, que em fan nosa al clatell. La Laura havia tornat de l’Algarve molt morena. Em va preguntar per la Sara i jo li vaig dir que mira i ella no va insistir. No ens vam dir res més i durant un temps fèiem veure que no ens veiem. Al cap d’uns quants dies vaig dinar amb en Max perquè se m’havia acudit de fer un llibre que portés el títol de l’exposició, què te’n sembla? Una idea excel·lent, Adrià. I em vaig fer la il·lusió que potser seríem capaços de començar una altra vida, tu a casa, ben atesa, si encara volies viure amb mi, cosa que no sabia del cert, i si t’hi avenies i deixaves de pensar coses estranyes. Tots els metges em van dir la Sara encara no està bé, no tinguis pressa, que la doctora Real tenia raó. Que aprenguéssim a caminar una bona temporada resseguint el dia a dia, creu-me. I la Laura un dia em va dir me’n torno a Uppsala, a l’Institut d’Història de les Llengües i... Si vols una advocada, sóc a Uppsala. -Laura, no vull res.

-Tu mai no has sabut què vols. -Tu no pots estar esperant que els altres... -Ei. Que és la meva vida, no la teva. El manual d’instruccions el redacto jo. Es va posar de puntetes i em va fer un petó a la galta, i que jo recordi no vam tornar a parlar-nos mai més. L’enyoro però desitjo que hagi trobat una persona més sencera que jo. A poc a poc, fixant-me en tu a l’hospital, vaig descobrir una dona capaç de dirigir el món sense necessitat de bellugar ni un dit, només parlant, ordenant, suggerint, demanant, suplicant i mirant-me amb aquells ulls que encara avui em fereixen d’amor i de no sé què. És que jo era ple de mala consciència. Alpaerts. No sabia si era el veritable amo del violí. Sabia que no era el nom que m’havia escrit el pare en arameu. No t’ho vaig explicar, Sara, però jo no feia res per dilucidar-ho. Confiteor. -Queda’t una estona més. T’he de dir una cosa. La vaig mirar, trist. Encara amb els cabells llargs, bellíssima. I em vas dir agafa’m la mà. Així. Més amunt, que ho vegi. Així. -Què m’has de dir? -jo temorós que tornés a sortir el tema. -Que vaig tenir una filla. -Que què? -A París. Es diu Claudine i es va morir amb dos mesos d’edat. No devia ser prou bona mare perquè no li vaig saber detectar el mal. I un dia no sé que li va agafar. Se’m va morir als braços mentre la portava a l’hospital. Per això no n’he volgut tenir cap més. Ara la retrobaré. -Sara, no va ser culpa teva. I tu no t’has de morir. -Em vull morir, ja ho saps. -No deixaré que et moris. -Això mateix li deia jo a la Claudine, no et moris, no et moris, em sents, menuda? Per primera vegada havies plorat, per la teva filla, no per tu, dona forta, deixant vessar les llàgrimes. -Però la mort té més poder que nosaltres i la Claudine es va morir. Va callar, esgotada per l’esforç. -Per això ara sé que la retrobaré. -Per què dius que la retrobaràs? -Perquè ho sé. Sé que les mares retroben les filles mortes. Si no fos així, la vida seria impossible de resistir. Vaig callar perquè tampoc no li podia explicar que la maldat és capaç de tot i més i això que encara no coneixi la història de la vida de Mathias Alpaert i tota la seva família. Quan la Sara va tornar a casa seva al Huitième Arrondissement va portar al Bitxo a la SPA tot i saber que era injusta amb el gatet. No

vull mai més un ésser viu a casa, algú que se’m pugui morir. Sara Voltes-Epstein va passar uns quants mesos de dol, dibuixant abstraccions negres i passant, muda, les hores de feina il·lustrant contes que les mares llegirien a les seves filles vives i rialleres i mirant que la pena no se li mengés les entranyes. I al cap d’un any just va rebre la visita d’un venedor d’enciclopèdies. Entens que no volia viure amb ningú que se’m pogués morir? Entens que estava boja? Vas callar. Vam callar. Li vaig acaronar la galta, li vaig dir t’estimo i vaig voler entendre que ella estava més tranquil·la. Amb l’explicació només d’uns traços de la teva vida, com si fessis un dibuix al carbonet, reivindicaves el teu dret de conservar per a tu els teus secrets, l’habitació tancada del conte de Barbablava. I la Dora em va deixar marxar a una hora escandalosament improcedent.

56

El dia que em vas tornar a demanar que t'ajudés a morir, que tu sola no podies fer-ho, em vaig esgarrifar. L'Adrià va dir-li com vols morir-te si estem a punt de donar-te una sorpresa. Un llibre teu, amb tots els retrats; l'hem fet en Marx i jo. Va dir gràcies, però el que vull és acabar. No m'agrada morir-me, però no vull ser una nosa i no accepto aquesta vida que em toca viure, mirant sempre el mateix tros de puto sostre. Aquí mano jo; és la meva vida. Em vaig posar a plorar davant del llit de la Sara. -Adrià. -Sí. -M'estimes més que tot? -Sí, Sara. Tu saps que t’estimo. -Doncs fes el que et dic. Ajuda'm a morir. Ara, era impossible treballar. Em posava davant del munt de folis manuscrits, mirava de rellegir allà on m'havia quedat, però llavors sorgies tu dient-me mata'm si m'estimes. Vaig preguntar a la Dora si havien guardat la cabellera quan li van tallar els cabells...

Les nits eren un llarg insommi. Fins al punt que vaig haver de fer coses estranyes per poder dormir, com repassar textos en hebreu. Les lletres em ballaven davant dels ulls perquè tant se me'n donava tot, perquè tot mon deler resta sols vora teu. Em ficava al llit i a les sis del matí encara estava amb els ulls oberts. Una nit em vaig sentir tan avergonyit que em vaig proposar posar-me de debó en el lloc de la Sara. Es podia passar-se anys en aquella situació… els arguments de la Sara es resumien en un fes-ho per amor a mi. Però no me'n veia capaç. I una nit vaig dir a la Sara que sí, que ho faria, i ella em va somriure i em va dir si em pogués bellugar et faria un petó de rosca. Era patètic l'edifici de mentides que construïa només per guanyar temps. Guanyar temps a la por. Vaig passar un parell de setmanes fins que un dia la Sara em va mirar als ulls i em va dir quan, Adrià? Vaig mirar el puto sostre i la vaig mirar sense saber què dir. L'endemà et vas morir sola. Jo sempre creuré que et vas morir sola perquè vas compendre que jo era un covard i tu tenies massas ganes de morir-te i no vaig ser prou valent per acompanyar-te en el darrer tram. Te’n vas anar amb l'exposició dels teus retrats encara oberta. I en Max va dir que quina llàstima, no ha pogut saber que li preparàvem el llibre; li ho hauríem d'haver dit. Tot va anar així, Sara. Com que no vaig ser capaç d'ajudart-te, te’n vas haver d'anar sola, amb presses; d'amagat, sense mirar enrere, sense poder-te acomiadar. Entens el meu desfici?

57

La veu d’en Max sonava alterada quan em va dir -Tu saps què m’has enviat? Semblava la Trullols quan no començava com ella volia els arpegis. No era una tecla del fax errònia, entre els papers que tenia damunt la taula i que la Lola Xica segur que m’havia remenat vaig trobar el que li havia enviat que no era la semblança biogràfica de la Sara pel llibre de retrats. En Max comprensiu va dir que se n’encarregaria i per cert: per què escrius pputa amb dues pes? Va sortir el llibre dels retrats de la Sara Voltes-Epstein i la vida continuava trista, la Laura no tornava d´Uppsala i l’Adrià Ardèvol escrivia i escrivia sobre el mal però no avançava. Va aparèixer en Bernat amb el violí i una bossa molt voluminosa. Que us heu tornat a discutir? I després de cinc dies silenciosos va començar a sermonejar-me sobre la necessitat d’usar l’ordinador i practicar el que en Llorenç m’havia ensenyat. Però no va ser capaç de convèncer-me ni jo de parlar-li d’en Llorenç i de la mena de pare que havia d’evitar ser. Mig reconciliat va marxar i jo altra vegada sol. Després de donar-hi voltes vaig trucar en Max i li vaig dir que aniria a Cadaqués. La casa dels Voltes-Epstein és gran i amb vistes al mar. En Max amb la seva abraçada em va fer sentir com si entrés a formar part de la família. Mort el pare, Max va convertir la seva habitació en estudi amb una biblioteca impressionant sobre el món del vi. L’Adrià va quedar sorprès i admirat. Quan per fi en Max va preguntar -Què vols, Adrià? Volia saber què li havien explicat a la Sara per fer-la fugir, només li havia dit que havia

escrit una carta dient-li que era una podrida jueva i la seva família uns tibats. En Max després de fer-li provar un vi blanc va començar a explicar el que tu només sabies per sobre i jo em sento obligat a fer-te’n saber els detalls. A Fèlix Ardèvol, que es feia dir senyor Lorenzo, el seu negoci li anava d’allò de més, portava diners a Suïssa per encàrrec, el que li permetia a més de bons guanys, escodrinyar racons i ensumar prestatges de biblioteques, arxius i magatzems. Un descuit de l’intermediari li va permetre fer xantatge al militar evasor. Entre suborns i amenaces va aconseguir passaport per viatjar per tot Europa tot i estant en guerra i fer els seus negocis de compravenda i extorsió. Tot això li va fer guanyar una colla d’enemics entre els militars i polítics franquistes. Treia diners de tothom i se’ls gastava en objectes per la botiga o manuscrits per ell, aprofitant el seu sisè sentit estimada, i va fer unes quantes denuncies a professors de la universitat. Segons va explicar-me en Max un vostre oncle de Milà va ser una víctima de les seves estafes fins al punt que es va suïcidar. Tot això m´ho va dir Max i ara jo t’ho explico perquè tu només en sabies una part. I sobre la mort del meu pare sembla que la policia franquista se’n va desentendre. Jo no puc reparar el mal fet pel meu pare? La campaneta d’en Giorgio anunciava que el dinar ja estava a punt a la terrassa i abans de sortir em va dir, la meva germana t’estimava amb bogeria, per això no podia acceptar que tu no fessis res per tornar un violí robat. On ets, Adrià? El Doctor Dalmau li va preguntar si tenia absències i és que n’havia tingut sempre. Era un savi distret, savi no gaire però distret cada dia més. Després van parlar dels fills d’en Dalmau i quan ja me n’anava vaig treure de la cartera un exemplar de Llull, Vico i Berlin i l’hi vaig signar. Ja sabia que no se’l llegiria però el guardaria curosament a la llibreria a l’esquerra del modigliani, després d’agrair-m’ho va dir que sense presses voldria examinar-te a fons. Caminant pels carrers foscos de Vallcarca, amb pluja i sense paraigües vaig comprendre que tot jo és un error. Et vas morir i encara no sóc capaç d’acceptar-ho. Vaig néixer en la família equivocada però dels meus actes no puc responsabilitzar ningú i gràcies a en Max ara sé més coses del pare i una molt important i que em manté viu: que m’estimaves amb bogeria. Mea culpa. Confiteor.