VEGUERIA CENTRAL, TURISME I PATRIMONI Per Jordi Rodó

De forma genèrica, parlem de “Catalunya central” o “Comarques centrals de

Catalunya” sense saber massa de quin territori parlem. L’actual organització

territorial de Catalunya no ho deixa clar, i la possible composició d’una vegueria

per a aquestes comarques presenta importants indefinicions. Per altra banda,

l’organització territorial del turisme per marques de la Generalitat proposa la

destinació “Catalunya central” sense coincidir amb la vegueria.

Així, turísticament es distingeix la promoció turística de la marca “Pirineus-

prepirineus”, amb el Berguedà i el Solsonès, de la de “Catalunya Central”, amb

l’Anoia, el Bages, Osona i els Vallesos. A sobre, el Solsonès entra dins de la

marca provincial “Ara Lleida” i les altres a la de “Turisme total”, de la Diputació

de Barcelona. Cal afegir-hi els consorcis de comarques “provisionals” com el

Lluçanès o el Moianès, i els respectius consells comarcals i ajuntaments.

La “Catalunya central”, per tant, es divideix en vàries estratègies turístiques

diferents abans de ser una vegueria. A més, si, per una banda, la marca

“Pirineus” ja disposa d’una certa acció promocional, la de la “Catalunya Central”

es pot dir que no existeix encara, ni formalment ni efectivament. Davant

d’aquest garbuix administratiu és fa difícil parlar de polítiques culturals i

patrimonials de futur des d’una vegueria encara per decidir.

En tot cas, si fóssim capaços de superar l’encotillament administratiu potser

trobaríem territoris més coherents per parlar de destinacions turístiques més o

menys homogènies i coherents. D’entrada si sumem el Bisbat de Vic i el de

Solsona tindrien força sentit com espai històric i cultural identificable amb una

“Catalunya Central”. Però també podem definir aquest territori per coordenades

geogràfiques més que no pas administratives; així, té ple sentit parlar de les

Valls del Cardener i el Llobregat amb les terres que els són tributàries

(Solsonès, Berguedà, Bages, Lluçanès, Moianès).

En definitiva, no podrem parlar amb propietat de polítiques patrimonials (amb

tota l’extensió que això pugui significar) si no tenim clar abans quina

organització preval, l’estatutària-regional o la turística. En tot cas, fent un salt

endavant, treient-nos la cotilla de marques turístiques oficials i d’hipotètiques

vegueries, les comarques que realment tenen un perfil turístic (i patrimonial)

prou comú com per esdevenir en el futur una real, coherent i potencial

destinació turística serien les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès (amb

les futures de l’Alta Segarra, el Lluçanès, el Moianès), compatibles –esclar-

amb les estratègies locals i comarcals de cadascú.

Des d’aquesta perspectiva podem apuntar quins són els principals trets

identificatius pel que fa al seu patrimoni i als criteris que es podria seguir per a

la seva gestió “des del territori”. Aquestes « comarques centrals » tenen grans

possibilitats per a desenvolupar una activitat turística a partir del seu patrimoni

natural i paisatgístic, arquitectònic i monumental, històric, espiritual, simbòlic,…

etc. És a dir, aquest territori pot fer –ha de fer- una aposta de promoció

econòmica endògena i de dinamització territorial, a partir de la revaloració dels

seus recursos propis. Si es fa amb la cultura (el patrimoni), no només és un

element clau en la promoció econòmica a partir del turisme, sinó que també és

fonamental per a la revaloració de la pròpia identitat i de l’autoestima.

Per això, es tracta de posar en valor el patrimoni històric, cultural, monumental,

i fer-lo compatible amb el seu aprofitament turístic. Per tant, un dels principals

objectius que hauria de tenir una futura vegueria o marca turística que actués

damunt d’aquestes comarques hauria de ser la de valorar el seu patrimoni

cultural per tal de conscienciar i educar la població sobre la seva pròpia història

i sobre les potencialitats turístiques i econòmiques del seu patrimoni. Avui, ni

som conscients del patrimoni que tenim ni del potencial turístic que representa.

Aquest territori disposa d’un immens llegat històric que es tradueix en un valuós

patrimoni cultural de tot tipus escampat arreu i que abasta totes les èpoques i

estils. Fonamentalment, destaquen tres èpoques per damunt de tot: la medieval

(romànic i gòtic); la barroca; i la modernista; amb monuments singulars com

castells, seus i grans edificis religiosos, monestirs, conjunts monumentals,

històrics i arqueològics i un destacadíssim patrimoni industrial. En tot cas, el

patrimoni monumental és extens, divers i de molta qualitat.

Més enllà de les “pedres” del nostre paisatge cultural cal ressaltar el patrimoni

etnogràfic: aquells aspectes que han determinat i que constaten l’existència

d’una identitat i una memòria col·lectiva i que, per tant, ens poden identificar

com una destinació singular. Ens referirem, sobretot, a aquells aspectes que

conformarien el vessant més intangible de la identitat cultural. Tant des del

vessant “natural” (el paisatge, el clima), com des del més estrictament

“identitari” (la llengua, el tarannà, les festes i les tradicions, el folklore, les

llegendes, les creences, els símbols o l’imaginari col·lectiu), fins als de caire

més “socials” (els oficis tradicionals, les relacions comercials i socials, els

moviments socials i bèl·lics, etc..). Un capítol a part mereix la gastronomia i els

productes de la terra (des del vi al trumfo) que agrupa els tres vessants.

Sigui qui sigui que ho impulsi (vegueria o marca turística) l’aprofitament turístic

del patrimoni cultural d’aquestes comarques ha de vetllar per una sèrie de

principis i valors que assegurin que es construeix un model turístic nou, de

qualitat i propi. Justament, l’encara incipient desenvolupament del turisme

d’aquest territori permet corregir errors d’altres destinacions. Així, des d’una

visió de turisme cultural a partir del patrimoni, caldria vetllar per incorporar

conceptes com: preservació; sostenibilitat; responsabilitat; accessibilitat;

capacitat de càrrega; identitat; autenticitat; educació; etc.

En definitiva, aquestes comarques no només es troben al centre geogràfic del

país, sinó que són el “cor” i l’ànima del país, perquè contenen en síntesi, en

essència i en presència, la història i el patrimoni cultural de Catalunya.