2

Plaç

a de

laSa

liman

dra

Plaç

a de

lPu

igEs

glé

sia

San

t Ja

um

e

Plaç

a Ca

ssan

yes

Plaç

aFo

nt N

ova

Barr

i de

Sant

Mat

eu

Carre

r LLu

cia

3

Una matinada de primavera qualsevol, en Dylan Baptiste se’n va caminant cap a la feina, com tots els dies. És un home senzill, solitari, amb dificultats financeres; la seua vida no li agrada. Caminant pel carrer, veu passar un cotxe de luxe; el mena un home elegant. En Dylan mira aquest cotxe encuriosit, observa el barri, torna a mirar el cotxe i nota la diferència. El luxe l’atreu. El barri de Sant Jaume és pobre. A ell també li agradaria ser ric, no tenir problemes, viure tranquil·lament.

Arriba a la feina. Ha estat escollit per fer de guardià a la mostra d’art sagrat de Perpinyà. La Jacqueline Martí, la seua exdona hi treballa també. Des que la Jacqueline el va deixar és deprimit, falta alguna cosa a la seua vida. Per sort, ella vol que quedin amics, li telefona sovint però per ell res no és igual i tots els dies la troba a faltar. Perquè tornés, ho faria tot.

En Dylan és un home bo. Fa pocs dies, al barri, va contribuir voluntàriament a l’organització de la donació de sang. Va revisar les llistes dels donants, va ajudar a classificar les bosses de sang i de plasma. Ell també, per primera vegada, va donar la seua sang.

És la vigília de la inauguració de l’exposició d’art sagrat. En Dylan passa per l’església de Sant Jaume, vol fer-se una idea del lloc, prendre possessió de les claus, veure les peces que haurà de vigilar. Espera trobar-hi la Jacqueline, però ella ja no hi és. Mira les obres atentament. La Jacqueline ja li havia parlat d’aquests objectes raríssims. Mirant el mantell àrab sobre les espatlles de la verge negra, somia en països càlids, es veu en un hamman... Però

un altre objecte més bonic, més brillant, l’atreu: la creu badina, d’or i granats. Mirant-la, es veu ric, lluny d’aquest barri, amb la Jacqueline;

voldria canviar de vida i tornar amb ella. Continua observant llargament els objectes i diu als empleats de la neteja que se’n poden anar, que ja tancarà ell.

Tot és quiet al barri, quan un crit estrident trenca el vespre.

Sant Jaume, antigament anomenat el Call, té una història molt rica. A la creació de Perpinyà, el barri a l’exterior de les muralles va ser ocupat pels jueus, fins a llur expulsió al segle XV. Després, s’hi van instal·lar els gitanos. Avui, és un barri multicultural que reuneix magribins, catalans de socarrel i d’adopció, i els gitanos que representen la població més antiga. Els mainatges omplen els carrers durant la diada, els serveis de neteja no passen sovint… El model de vida hi sembla desfasat de cara als altres barris. La gent prefereix aprofitar la vida fumant una cigarreta i discutint amb amics. Els carrers hi són degradats però s’estan rehabilitant.

Una nena gitana passa darrere d’un camió de ferralla i se’n va a jugar a fora. La mare comença a relaxar-se, creu que tindrà un poc de descans. No en té el temps. Sent el crit de la seua filla.

-Mare! Mare! Espia! Hi ha sang al costat d’aquella votura!

4

La rumí1 mira en la direcció que li ensenya la seua filla, en efecte hi ha un cotxe aturat davant les portes obertes de l’església de Sant Jaume. La mare, espantada per la sang, de seguit crida la policia.

Els agents pensen immediatament en l’exposició d’obres d’art antic que s’ha d’inaugurar l’endemà. Interrogaran la directora de l’exposició ja que manquen les quatre obres majors de la mostra d’art. Ha desaparegut la bíblia hebraica de Perpinyà, creada en 1299, al temps dels Reis de Mallorca i símbol de la comunitat jueva anteriorment instal·lada al Call. També falta la verge negra de Tuïr, de final del segle XIII, el mantell amb brodats moriscos del segle XI i la creu badina d’or i granats del segle XVIII. En canvi, no es preocupen gaire per la bassa de sang perquè no hi ha cap rastre e n l l o c més.

1 Dona gitana, en caló.

Una estona abans que el xisclet de la nina gitana trenqui la quietud d’un vespre qualsevol, el comissari Galdric Figueres acaba la diada.

-Una fina2? – li proposa el bàrman.

Al bar «Flor reial», prop de la comissaria Cassanyes, s’hi fan les reunions més importants, és l’annex oficiós del despatx del comissari Galdric Figueres. En Pep el cambrer, és més ben informat que un periodista local. Un cop servit, el comissari no té ni el temps de beure. Una trucada trenca aquest moment de relaxació.

-Comissari Figueres. Què hi ha? Què?! Un robatori a l’església de Sant Jaume i el guardià ha desaparegut?

Deixa el gotet mig ple sobre la barra i se’n va corrents. Al lloc del

robatori, la multitud ja s’ha agrupat davant de la bassa de sang.

El seu subaltern que ven de trucar li explica la situació

detalladament. A més del robatori i de la taca de sang, el guardià de

l’exposició, en Dylan Baptiste, és introbable. Al seu pis tot és regirat, un vidre és trencat, el llum 2 Aiguardent.

5

és encès, els plats bruts a terra. El comissari dóna ordres al seu equip d’enquestadors.

-Vosaltres espapissareu el lloc del robatori i cercareu informacions sobre les obres robades: valor, significació…, la total! Jo, me cuidi del guardià…

Tan ràpidament com ha arribat, en Galdric Figueres se’n torna al «Flor reial». El bàrman li torna a servir una fina. Comença a beure i es perd en els seus pensaments. Aquesta història el preocupa més que els altres afers del barri.

Coneix bé en Dylan. Va ser el seu millor amic quan eren joves. Llavors, en Figueres vivia amb el seu pare, a la plaça Font nova, al pis de dalt de la farmàcia. Però aquell temps ja ha passat. Un vespre, després de fugir d’una baralla amb una colla del barri, van tenir un accident al carrer Llucià. Havien xocat amb un altre cotxe i un amic que es trobava amb ells no havia sobreviscut. Era en Galdric que conduïa i en Dylan que havia provocat la baralla. Els dos deien que l’altre era el responsable de l’accident i, per això, llur amistat havia explotat.

Ara són enemics i tothom al barri ho sap.

El comissari té por, cal que solucioni aquest afer ràpidament, a més és segur que en Dylan Baptiste és innocent, ho sent íntimament. Però per què tanta sang tocant al cotxe?

El mateix dia, després de moltes hores treballant per acabar de preparar la inauguració de l’exposició de l’endemà, la Jacqueline Martí és cansada. Ha tornat d’hora a casa, a mitja tarda.

A més de la feina, s’implica molt per transmetre coneixements a la població del seu barri natal. Quan treballa, la Jacqueline no veu passar el temps. Li agrada molt compartir la seua passió, sobretot amb els mainatges. Els agraden les llegendes, com a ella quan era petita.

Saluda Tramuntaneta, el seu gat, i es prepara l’espertinar. L’animal, estirat al sofà, no

es mou: sembla sorprès que la mestressa torni

quan encara el sol li escalfa l’esquena. Després del

berenar, la Jacqueline Martí s’ensopeix, el gat li deixa

6

el seu lloc al sofà perquè la llet que queda al bol l’atreu cap a la taula baixa.

La mala postura al sofà la desperta, ja no toca el sol a l’esquena del gat. Decideix telefonar al seu exmarit, ara ja deu haver plegat; ella li truca de vegades d’ençà que s’han separat. Si sent la seua veu, tornaran els records dels anys feliços, de les primeres cites quan ella treballava al museu Rigau i ell hi feia de vigilant. Però, aviat van venir disputes, van esdevenir quotidianes. A força de veure’s tots els dies al treball, a casa, no es van estimar més i van decidir viure en cases diferents per salvar llur amistat. Ara, es telefonen prou sovint, per guardar un lligam.

Però, en Dylan no respon... La Jacqueline deixa el mòbil sobre la tauleta de la sala d’estar

i maquinalment, es passa la mà pels cabells. S’aixeca per emmirallar-se i es queda alguns segons pensativa davant de la seua imatge. Tenia

uns cabells castanys magnífics, ara la meitat són blancs. També se’n recorda dels estudis, principalment d’un professor d’història i de les relíquies encallades al barri de Sant Jaume. Des d’aquell temps, aquests objectes la fascinen, s’imagina que són seus.

És cansada, encara és aviat però és igual, decideix anar-se’n a dormir. Es posa la camisa de nit de seda, una bogeria, un regal d’en Robert. El troba tan encisador, és gran, els ulls blaus. Amb ell, es troba segura. No té ni el temps d’adormir-se. Sent el xisclet de la noia, mira per la finestra i veu molta gent agrupada davant de l’església de Sant Jaume, fins i tot hi ha la policia. L’endemà s’hi ha d’inaugurar la mostra d’art. La Jacqueline n’és la responsable científica. Es posa jaqueta i pantalons damunt de la camisa de seda i baixa espantada, tot trucant al seu amant. En Robert Lelouche,

agent immobiliari, aviat arriba a l’aparcament de l’església, l’acompanya en Pablo Gonzàlez que es presenta a les eleccions municipals.

Quan la Jacqueline arriba davant de l’església, es posa a tremolar: una bassa de sang prop de la vella votura d’en Dylan. La porta de l’exposició és oberta. Li anuncien el robatori i la desaparició del seu exmarit. Un policia la interroga, ella sap que ha de fingir sorpresa pel robatori però és massa inquieta per a aquest paper i la bassa de sang la terroritza.

7

Davant de la bassa de sang, en Pablo Gonzàlez no sap què fer, ajuda la Jacqueline Martí i en Robert Lelouche a no parlar massa. Dies abans, es va barallar amb en Dylan Baptiste perquè volia que l’ajudés en la seua campanya electoral. El guardià municipal no havia cedit.

En Gonzàlez és un polític extremista, mai no ha aconseguit ser molt feliç. La seua mare va fugir d’Espanya durant la Guerra Civil

i de petit va anar a l’escola del barri de Sant Jaume, tenia pocs amics. Als 21 anys, es va casar però la seua dona ràpidament el va deixar. La política li serveix per superar els fracassos personals.

L’endemà del robatori i de la desaparició d’en Dylan Baptiste és un dia molt especial: en Gonzàlez es presenta al públic, al barri, com a candidat a batlle de Perpinyà.

A la plaça del Puig, fa el seu discurs:

-Estimats amics, germans meus, tenim avui dia un problema greu: hi ha un augment important de violència, hi ha massa pobresa a Sant Jaume. Els jaumets mereixen una altra cosa, és per això que me presenti com a batlle.

Quan baixa de l’escenari, en Robert Lelouche l’interpel·la.

-Què vols?-He vist el diari…, la nostra patxaca3 encara val o l’anul·lem? – demana en Lelouche.-Sí, encara val!-Però, què és aquesta història d’assassinat? – es queixa l’immobiliari.

3 Negoci brut, manlleu de l’occità.

-Calla! Vindré demà a la nit a la teua agència i en parlarem… – talla el polític.

En Lelouche assenteix.

En Gonzàlez es troba a la segona volta, de cara al batlle que surt; ja se sap, els darrers vots es decideixen en una setmana.

En Robert Lelouche i la Jacqueline Martí es coneixen des de fa poc. Ell té els negocis que no li van gaire bé però és molt ambiciós. Alt, ben plantat i amant dels vestits de marca, és un gavatx dinàmic. No juga sempre molt net, la legalitat no el preocupa gaire.

El dies passen, en Robert Lelouche queda informat sobre l’enquesta per la Jacqueline, però sense fer-se veure. Tot indica que la sang pertany a l’exmarit de la seua amant. La policia no s’interessa a en Lelouche, fins que un dia toca el timbre de casa seua:

-Qui és? – demana en Lelouche.-Policia! – respon en Figueres.

L’agent immobiliari obre la porta i descobreix un home amb l’alè alcoholitzat.

-Entreu! És a propòsit del crim de l’altre dia? – demana en Lelouche.-Sí, i també del robatori. Has tingut… permets que te tutegi?Cap problema comissari, voleu prendre quelcom?-Sí… no, ara no. Doncs, m’han dit que has tingut una altercació amb en Pablo Gonzàlez, a la plaça del Puig. Per què?-Ah, res… històries de dones. Ja m’enteneu comissari…-Precisament, la gent del barri diu que, ara que s’ha separat, veus sovint la

8

Jacqueline Martí. És per ella que us barallàveu?-No! En fi, vull dir sí, un poc, res, ja s’ha arreglat.-Una apassionada de l’art, no?-Sí, sí, sí, apassionada. És a dir, és la seua especialitat, és el seu ofici. -I tu, l’art?-Jo…

El policia fa algunes preguntes més, sobre l’agència immobiliària, els negocis, com si fos per rutina, ni agafa apunts. Se’n va deixant el seu número, per si de cas. En Robert Lelouche bufa alleujat.

Pocs dies després, a les acaballes del vespre, com sempre, el Paio, el vagabund de Sant Jaume, té set. Se’n va cap al «Flor reial». Un cop al bar de la plaça Cassanyes, demana un fil a en Pep. Se l’acaba i torna a prendre’n un, i encara un altre.

-És hora! Tinc de tancar! – crida en Pep al seu darrer client, és un marginat i mai no se’l veu de dia.

-Un altre fil4 i me’n vaig!

-No! Fora! Ja en tens prou! Fa tres setmanes que te faig crèdit.

-No vols que te conti coses, que ningú, excepte jo i els implicats, que ningú no sap sobre el robatori i l’assassinat… l’assassinat ah, ah…

-No tens les idees clares. L’enquesta no és acabada, encara no se pot dir res!

-S’amaga! En Dylan Baptiste s’amaga a Sant Mateu. És viu, tan viu com tu i

jo. Quan el vaig veure ahir, va marxar corrents.

-Què dius? L’has vist? Ho has dit al comissari Figueres?

El cambrer s’espanta i comença de fer cabal al borratxot; el Paio és la memòria viva del barri, hi va néixer i s’hi morirà.

-Deixa’m trucar al comissari Figueres i li explicaràs tot el que saps!

-El comissari? En Figareta? Si vols... però abans serveix-me un cop més, home!

4 Denominació popular al Rosselló dels ape-ritius amb anís i aigua substitutius de l’absenta.

9

Després de la telefonada, el bàrman torna a servir un fil al vagabund. Un quart d’hora més tard, arriba el comissari.

-Què hi ha? Què me vols explicar?

-El Paio diu que ha vist en Dylan Baptiste, que és viu!

En Figueres es dirigeix cap al marginal sense convicció, però no es pot permetre de negligir cap pista, el Paio és del barri, com ell i en Baptiste.

-Apa, home, conta-m’ho tot!

-Ahir, a la nit, vaig veure en Dylan Baptiste a Sant Mateu, fugia cap a La Real. Vaig trobar això estrany. És estrany, no comissari? Llavors, el vaig seguir… el vaig seguir, fins aquí, fins a Sant Jaume! A la plaça de la Salimandra, el vaig perdre de vista. Vaig descansar un poc a la font, i aquí, comissari, aquí, vaig sentir tres persones que parlaven, parlaven de sous, de coses robades, de sang...

-Els vas reconèixer? – interromp en Figueres.

-Sí... Pep, posa’m un altre fil que tinc set! Sí, vaig sentir una veu de dona, era espantada, i dos homes que es barallaven. Vaig apropar-m’hi, les veus venien de l’agència immobiliària d’en Lelouche. Era ell, en Lelouche, parlava amb…. Posa’m un fil, home!

-Cambrer! Veiam si el deixaràs morir de set! – s’impacienta el comissari picant a la taula.

El cambrer deixa l’ampolla de fil davant del Paio i del comissari, canvia el gerro d’aigua

i eixuga llargament la taula.

-I doncs què, Paio? – continua en Figueres.

-En Lelouche parlava amb el de les eleccions, en Gonzàlez, i la dona… Me pagues el cop comissari?

-Sí, home! Qui era la dona?

-La del museu, la Martí.

-La Jacqueline Martí?! I per què era espantada? Per què els homes se barallaven?

-Ja t’ho he dit… per sang, per eleccions, per no sé què d’una creu…

El comissari ja ho ha entès tot, paga el beure i desapareix deixant el vagabund acabar l’ampolla

10

També va desaparèixer la creu badina del segle XVIII, furtada per iniciativa pròpia de Dylan Baptiste, amb l’esperança de reconquerir la seua exdona oferint-li la joia. La simulació de l’assassinat era una idea de Pablo Gonzàlez. En quant a la Jacqueline Martí, s’esperava només al robatori de les peces

més antigues i valuoses de l’exposició.Aquestes divergències entre els tres comandita-ris han permès al comissari Figueres de resoldre l’afer. Efectivament, un vagabund de Sant Jaume, anomenat “el Paio”, va confiar al conegut policia de la plaça Cassanyes que havia sentit, des la plaça de la Revolució francesa, prop de la font de la salimandra, una sorollosa baralla entre Gon-zàlez, Martí i Lelouche. Els brams provenien de l’agència immobiliària Lelouche. No es tracta realment d’una casualitat. En efec-te, el vagabund estava perseguint, en direcció a Sant Jaume, en Dylan Baptiste que havia aperce-but, ben viu, al barri Sant Mateu quan tothom el pensava mort.El comissari Figueres no ha tingut doncs cap di-ficultat per confirmar la seua intuïció relativa a la manipulació d’en Dylan Baptiste. El guardià mu-nicipal va cedir a la seua exdona fent el robatori. Va simular el seu assassinat, tal com li havia de-manat en Pablo Gonzàlez, amb una bossa de la pròpia sang subtitlitzada durant una col•lecta al barri.

Afortunadament, el cas de corrupció i manipulació s’ha resolt. Les obres d’art són al seu lloc en l’exposició que serà prorro-gada fins al més vinent. El barri de Sant Jaume ha retrobat la serenitat. Ara bé, els problemes socials i urbanístics queden pendents.

El Punt independent: diari digital de Perpinyà

Gràcies a un informador, s’ha resolt el misteri del robatori a la mostra d’art sagrat de l’església de Sant Jaume, i Dylan Bap-tiste, el guardià de l’exposició presumptament assassinat, ha estat retrobat sa i estalvi. Era una conspiració entre el candidat derrotat a les elecci-ons municipals Pablo Gonzà-lez, l’agent immobiliari Robert Lelouche i la seua amant Jac-queline Martí, responsable de l’exposició i exdona de Dylan Baptiste.Pablo Gonzàlez i Robert Le-louche tenien un interès comú: fer creure en l’augment de la criminalitat al barri. En efec-te, el primer va centrar la seua campanya electoral en la segu-retat. El segon volia aprofitar-se d’una baixa previsible del va-lor de l’immobiliari per realitzar plusvàlues, després que Pablo Gonzàlez, que pensava guanyar les eleccions, hagués buidat el barri de la població actual. Ja que coneixia la passió irra-cional de Jacqueline Martí pel patrimoni sagrat de la vila de Perpinyà, Robert Lelouche la va convèncer que encarregués el seu exmarit del robatori de la verge negra medieval, del man-tell morisc i de la bíblia hebrai-ca del Call. Aquesta última és una obra excepcional de 1299, prestada per la Biblioteca Naci-onal de França durant la mostra de Perpinyà.

INDEPENDENT

11

Novel•la escrita pels alumnes de primera general bilingüe francès-català del liceu Aristides Maillol de Perpinyà, amb l’assessorament de Lluc Bonet, professor de català, i de Pau Hernàndez, professor d’història-geografia i educació cívica.

Alumnes escriptors: Marie Authier, Joan Baylac-Suarez, Julie Bled, Robin Brymer, Audrey Denjean, Jason Dhalluin, Laurine Duchateau, Mélanie Duchateau, Céline Palomino, Laura Pellizzari, Cassandra Rolland.

Il•lustració gràfica realitzada pels alumnes de primera pro-fessional venda, amb l’assessorament de Francie Renaux, professora d’arts plàstiques.

Alumnes il•lustradors: Stéphanie Colle, Fanny Soler, Kévin Raynaud, Chany Elezam, Estelle Cabausel, cédric Delbosc, Rachid El Idrissi, Théo Issert, Lydie-Laure Rondel, Sabrina Echarqui, Aurélie Chevereau