Upload
truongcong
View
282
Download
2
Embed Size (px)
Citation preview
Il·lustracions de Jesús Gabán
Tirant lo Blanc Joanot MartorellAdaptació d’Ismael Torres
Joanot Martorell
Tirant lo Blanc
Pròleg i revisió de l’adaptació
Albert HaufCatedràtic de la Universitat de València
Adaptació
Ismael Torres
Il·lustracionsJesús Gabán
Activitats
Ramon Masnou
Edició no venal, 2008
Dipòsit Legal: B. 17.498-2008ISBN: 978-84-316-8762-5Núm. d’Ordre V.V.: AG42
© ISMAEL TORRESSobre l'adaptació.
© JESÚS GABÁNSobre les il·lustracions.
© ALBERT GUILLEM HAUFSobre el pròleg i la revisió de l'adaptació.
© RAMON MASNOUSobre les activitats.
© VICENS VIVES PRIMARIA, S.A.Sobre la present edició segons l'art. 8 del Reial Decret Legislatiu 1/1996.
Obra protegida pel RDL 1/1996, de 12 d'abril pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual iper la LLEI 23/2006, de 7 de juliol. Els infractors dels drets reconeguts a favor del titular o beneficiaris del ©
podran ser demandats d'acord amb els articles 138 a 141 d'aquesta Llei i podran ser sancionats amb les penes assenyalades als articles 270, 271 i 272 del Codi Penal. Prohibida la reproducció total o parcial per qualsevol mitjà,inclosos els sistemes electrònics d'emmagatzematge, per reproducció, així com el tractament informàtic. Reservat
a favor de l'Editor el dret de préstec públic, lloguer o qualsevol altra forma de cessió d'ús del present exemplar.
IMPRÉS A ESPANYAPRINTED IN SPAIN
Editorial VICENS VIVES. Polígon Els Mollons. C/ Traginers, parcel·la 17. 46970 Alaquàs (València).Imprés per Gráficas INSTAR, S.A.
Tirant lo Blanc
Pròleg 7
De com Tirant lo Blanc va decidir fer-se cavaller 19
Les fabuloses festes de les noces reials 26
De com Tirant va ser armat cavaller 34
Les formidables batalles de Tirant a Londres 48
De com Tirant va alliberar l’illa de Rodes 62
De com Felip va conquistar finalment Ricomana 76
De com Tirant va ser ferit d’amor 81
De com Tirant va declarar el seu amor 94
L’heroica defensa de l’imperi grec 104
De com Tirant va véncer a Bellpuig 120
De com Tirant va requerir d’amors Carmesina 130
De com Tirant va lluitar contra el Gran Caramany 143
De com prosperaren els amors de Tirant 154
De com la Viuda Reposada es venjà de Tirant 163
De com Tirant va cristianitzar la Barberia 170
De com Tirant va tornar a Constantinoble 180
De com Tirant va reconquistar l’imperi 194
Mapa 205
Activitats 209
Índex
De com Tirant va véncer a Bellpuig
A mitjans de setembre, l’emperador i el seu seguici van arribar al
campament de Tirant, instal·lat a la vora del riu Transimeno,
però el van trobar desert. Només hi havia hòmens ferits, patges i
mossos de càrrega que traginaven coses entre les tendes, ja que
tots els soldats que estaven bé de salut havien eixit el dia abans a
defensar viles i fortaleses del contraatac dels moros. Qui podria
descriure l’enorme desil·lusió que va sentir Carmesina quan va
veure que Tirant no hi era? I què podríem dir de la tristesa que
va experimentar Estefania pel fet d’haver-se de separar del seu
promés Diafebus?
De sobte, Carmesina va descobrir un petit negre que corria a
amagar-se en una tenda, com si jugara a conillets i amagar, i, des-
cavalcant, va entrar a la tenda, el va agafar pels cabells i el va por-
tar davant l’emperador.
—Altesa —li va dir—, sou testimoni que, amb ànim esforçat,
he fet presoner un moro. Quan ho sàpia el nostre capità Tirant lo
Blanc, no podrà negar-me que sóc una cavalleresa valenta i ago-
sarada.
L’emperador i el seu seguici van riure amb la gràcia de la prin-
cesa, i Plaerdemavida va exclamar:
120
—Visca la valerosa cavalleresa Carmesina!
—Visca! —va respondre un cor de veus entusiastes.
Tirant, mentrestant, estava lliurant una cruel batalla amb la
cavalleria del soldà. Combatien als afores de Bellpuig, una ciutat
molt ben fortificada al capdamunt d’un turó escarpat. Bellpuig
era un punt estratègic que Tirant volia recuperar, ja que des dels
merlets de la ciutat s’albirava la mar i el pas llunyà dels vaixells.
Però el soldà no estava disposat que li prengueren la ciutat, i ha-
via plantat el seu campament al peu mateix del turó per fer front
als soldats cristians.
El combat havia començat a l’alba, i a les tres de la vesprada
encara es lluitava en tot el camp. Era terrible veure com tot de ca-
vallers morts i nafrats tenyien de roig l’herba de la plana mentre
molts cavalls corrien a la desbandada sense genet. Pertot ressona-
ven colps de ferros, laments de ferits i crits de terror.
—Per Mahoma! —cridaven els infidels.
—Per Jesucrist! Per l’emperador! —rugien els cristians.
A poqueta nit, es va suspendre la batalla fins l’endemà. Els
moros es van retirar a Bellpuig i els cristians van tornar exhausts
al seu campament. Hi havia hagut molts morts en tots dos bàn-
dols. Tants, que seria impossible comptar les dones que van que-
dar viudes i les donzelles que van quedar òrfenes aquella penosa
jornada. La nit va servir per a curar i alleujar el dolor dels ferits,
molts dels quals van morir per falta de metges o per culpa del
fred.
Amb l’arribada del nou dia va sonar el redoblament dels tam-
bors i la música de les gralles1 mores. Un formiguer de gent va ei-
122
tirant lo blanc
1 gralla: instrument musical de vent, semblant al clarinet però més popular.
xir de les tendes i es va desplegar pel camp en ordre de batalla,
brandant els estendards estampats amb una mitja lluna. A prime-
ra línia es va formar una llarga barrera de soldats de peu amb
llances i escuts molt grans, després es van col·locar els ballesters i,
finalment, la cavalleria, arrenglerada en diverses fileres.
Els cristians, mentrestant, van avivar les fogueres del campa-
ment i van preparar les armes per a la batalla. Els mulaters2 ali-
mentaven els cavalls, els cobrien amb vistoses gualdrapes3 i els
ensellaven. Tirant, que només havia dormit tres hores sense sepa-
rar-se de les armes, va oir missa i després va convocar a la seua
tenda els caps dels esquadrons. Calia fixar el pla d’atac. Com al-
tres vegades, Tirant va recórrer a l’astúcia. El duc de Pera cobriria
el flanc esquerre amb les seues tropes, el duc de Sinòpoli ocupa-
ria el flanc dret, i ell aniria enmig amb el seu esquadró de valero-
sos cavallers.
—Pel que fa a vós, Diafebus —ordenà Tirant—, us embosca-
reu en aquell turó proper amb quatre-cents cavallers fins que jo
us done el senyal d’atacar.
Per acabar, Tirant es va girar cap al duc de Macedònia i li va
dir:
—Vós, senyor duc, anireu amb mi.
Era una posició molt honrosa que reconeixia la dignitat del
duc de Macedònia, però aquest odiava tant Tirant que va dir en
to provocador:
—Jo crec que ens hauríem de retirar fins que se’ns presente
una situació més avantatjosa, o és que voleu enviar a una mort
123
de com tirant va véncer a bellpuig
2 mulater: persona que té cura de les mules.3 gualdrapa: manta llarga que protegeix i adorna la gropa d’un cavall.
segura a tots aquests cavallers cristians? Vós sou un aventurer es-
tranger que se n’anirà tan de pressa com va venir; però els que vi-
vim ací, i tenim en aquest país les nostres dones i fills, desitgem
tornar a casa sans i estalvis. Per què teniu tantes ganes d’entrar en
combat? O és que potser heu fet un pacte secret amb el soldà per
vendre’ns als turcs i lliurar-los l’imperi grec?
La injúria4 era tan greu que Diafebus va empunyar l’espasa
per travessar el duc d’una estocada, però Tirant es va interposar
entre ells dos i, després d’aplacar la fúria del seu cosí, va excla-
mar:
—Teniu la llengua molt llarga! Si no fóra per l’emperador i la
princesa, ara mateix em banyaria les mans amb la sang del vostre
cor. Com se us ocorre injuriar-me així? I sobretot, qui penseu
que us creurà, a vós, que ni tan sols vau saber protegir el fill de
l’emperador i que correu més per recollir el botí que per perse-
guir l’enemic?
El duc va posar la mà al pom de l’espasa, però llavors es va in-
tensificar el redoblament dels tambors moros i el clamor de les
gralles, i això va fer que s’abandonara una disputa que podria ha-
ver acabat amb un duel fatal. Abans d’eixir de la tenda, Tirant va
arengar5 els seus capitans.
—Oh, cavallers dignes d’honor —els va dir—, aquest és el dia
esperat en què vencerem i aconseguirem glòria i llibertat! No te-
meu la multitud d’enemics, ja que molt sovint pocs n’han vençut
molts. Si per ventura algú, pres pel temor, vol fugir, li val més
perdre la vida lluitant, perquè qui ho intente serà pres i esquarte-
124
tirant lo blanc
4 injúria: ofensa.5 arengar: fer un discurs per encoratjar l’ànim dels soldats.
rat com les ovelles. M’estime més que la terra cobrisca els meus
ulls i que les bèsties es mengen la meua carn, que caure vençut!
Penseu en la glòria que obtindreu quan, després de véncer, arri-
beu victoriosos davant les dames de la cort i l’emperador!
Més tard, Tirant ordenà al seu exèrcit que es disposara sobre el
camp de batalla com havia planejat. Les banderes i estendards
onejaven al capdamunt de les piques.6 Llavors, Tirant va fer so-
nar les trompetes per senyalar l’inici de la batalla.
Seguit pels seus cavallers, Tirant va eixir a galop tirat, mentre
els ducs de Pera i de Sinòpoli es mantenien a l’espera, subjectant
els seus cavalls impacients. Una pluja densa de llances i fletxes
queia sobre les tropes cristianes, que avançaven rabents7 per la
plana. Però, quan ja era a tocar dels llancers enemics, Tirant va
frenar el cavall i va indicar als seus cavallers que s’aturaren.
Apressadament, va manar al trompeta que donara l’ordre de reti-
rada, i tots van girar cua i van fugir tan de pressa com havien
vingut.
Els moros, després d’uns instants de desconcert, començaren a
cridar:
—Mireu com fugen! Els cristians renuncien a lluitar!
Aleshores, esperonats per l’esperança d’una victòria fàcil, van
començar a perseguir els hòmens de Tirant com el llop acaça el
cérvol. Els soldats de peu i els ballesters van eixir a la carrera des -
ordenadament brandant piques i llances. Ben prompte els va
avançar la cavalleria. Quan Tirant va mirar arrere, va veure que
l’enemic el seguia com havia previst. Però, tan bon punt va aple-
125
de com tirant va véncer a bellpuig
6 pica: arma semblant a la llança però més curta.7 rabents: molt de pressa.
gar al peu del turó on s’havien emboscat Diafebus i els seus hò-
mens, el comandant en cap de l’exèrcit grec va alçar la bandera
que portava i tothom s’aturà. Tot seguit ordenà a les seues tropes
que atacaren l’enemic. La lluita semblava molt desigual, però la
situació va canviar quan van entrar en combat pels flancs el duc
de Pera i el de Sinòpoli, que van envoltar l’enemic, i a un nou se-
nyal de trom peta, Diafebus i els seus quatre-cents genets eixiren
del bosc i atacaren els enemics per la rereguarda,8 completant una
maniobra envoltant. Els turcs quedaren, així, sense escapatòria
possible. La lluita va ser acarnissada: a peu i a cavall, a espasa i sa-
bre, amb llances i piques, fins amb dagues i coltells.
Tirant va reconéixer el rei de Capadòcia pel lleó d’or del seu
casc. Lluitava esforçadament, i en veure que Tirant se li acostava,
es va preparar per la confrontació. Tan gran fou l’encontre que
els dos combatents van trencar les llances i hòmens i cavalls van
anar a parar a terra. S’alçaren sense perdre temps, disposats a con -
tinuar el combat, però llavors els soldats del rei de Capadòcia acon -
seguiren fer-lo pujar a un altre cavall, i Tirant, decebut per no ha-
ver pogut véncer el seu rival, va muntar també un cavall que ana-
va sense genet i començà a donar colps mortals amb una atxa
que duia lligada al braç. Conscient que l’ànima de l’exèrcit grec
era Tirant, el rei d’Egipte, el de Capadòcia i el d’Àfrica es posaren
d’acord i van decidir atacar-lo tots junts. Però abans que inter-
vingueren, i sense que Tirant se n’adonara, el duc de Macedònia
se li va situar al darrere i, per l’espatla, li va clavar la punta de
l’espasa al coll.
126
tirant lo blanc
8 rereguarda : part de la tropa que va més endarrerida, i que no ataca l’enemico que ho fa al final del combat.
Hipòlit, que ho va veure, va exclamar:
—Oh, duc traïdor! Per què vols matar un dels millors cavallers
del món?
Els tres reis moros, per la seua banda, amb les llances enlaira-
des, iniciaren l’atac contra Tirant, però el rei d’Àfrica va trobar
abans al seu pas el duc de Macedònia, i després d’atacar-lo amb
fúria, li va clavar la llança al cor i el traspassà.
Tirant va aturar com va poder l’escomesa dels dos reis, però la
topada va ser tan forta que ell i el seu cavall tornaren a anar per
terra. Ara Tirant va tardar més a alçar-se, perquè el cavall li havia
caigut sobre el peu esquerre, i el rei d’Egipte ho va aprofitar per
agafar una llança i tirar-la contra Tirant. El projectil va impactar
128
tirant lo blanc
enmig de la galta del cavaller bretó i li va fer caure quatre quei-
xals de colp. I Tirant hauria eixit encara més malparat d’aquella
topada si no haguera estat per l’ajut que va rebre del duc d’Agra-
munt i d’Hipòlit: el primer va ferir el rei d’Egipte en una cama i
Hipòlit el va ajudar a muntar.
Sense fer cas del dolor, Tirant tornà a la batalla i, tot buscant el
rei d’Egipte, va trobar el de Capadòcia, el va fer caure a terra i
li va tallar el cap. La lluita va continuar fins al migdia, quan el
soldà, veient la desfeta que estava patint el seu exèrcit, decidí reti-
rar-se.
El camp va quedar ple de cadàvers. L’exèrcit de Tirant va gua -
nyar un bon botí d’armes, roba, cavalls i presoners, però va haver
de lamentar la mort de més de mil hòmens, que van ser plorats
per vassalls i parents, i entre ells el duc de Babilònia, el virtuós
marqués de Guast, el comte de Plegamans, el marqués de Ferrara
i el traïdor duc de Macedònia.
129
de com tirant va véncer a bellpuig
De com Tirant va requerird’amors Carmesina
Quan Tirant va arribar a Malveí i va saber que l’emperador i Car-
mesina eren a la vila, es va sentir desbordat per l’alegria. També
l’emperador estava feliç i agraït perquè Tirant havia derrotat
l’exèrcit del Gran Turc i el soldà.
—Heu salvat l’imperi grec! —exclamà.
A Carmesina el cor li va fer un salt quan va veure que Tirant
arribava cobert amb la camisa que ella li havia lliurat, i que el ca-
pità duia estripada i plena de sang. Estefania, per la seua banda,
se sentia feliç de poder abraçar el seu estimat Diafebus. Pel que fa
a la Viuda Reposada, no perdia de vista Tirant. Tot i que tenia
més de quaranta anys, era enamoradissa com una adolescent, i es
va sentir decebuda quan va veure que Tirant només tenia ulls per
a Carmesina.
«He de seduir aquest jovenet», pensà la Viuda amb malícia.
El sopar d’aquell dia va ser esplèndid. Es va servir un guisat de
faisà, una au que té una carn que fa molt bé al cor dels enamo-
rats. Però Tirant quasi no va menjar res, i no només perquè enca-
ra tenia la boca molt adolorida, sinó perquè es va passar l’estona
contemplant embadalit la princesa, que duia un vestit vermell
brodat de perles, una corona de diamants i els cabells daurats re-
130
collits en un monyo perfecte, la qual cosa feia que la seua bellesa i
elegància excel·liren.1 Tampoc ella va tastar el sopar: no feia altra
cosa que mirar Tirant amb devoció. Aprofitant un moment en
què el seu pare estava despistat, li va dir:
—Heu de guardar el nostre amor en secret fins que arribe el
moment adequat, encara que sé prou bé que és difícil contenir el
fum quan el cor està en flames.
—Jo sabré conservar el foc en secret —replicà Tirant—, ja que
si perd l’esperança de posseir-vos em convertiré en el més des-
graciat dels mortals.
A les postres, l’emperador es va alçar per brindar pel triomf de
les tropes imperials. Enmig d’un gran silenci, va dir:
—Per l’honra i els mèrits aconseguits al camp de batalla, ator-
gue a Tirant lo Blanc el títol de comte de Sant Àngel, que té una
renda de setanta mil ducats l’any.
Tirant es va posar dret i va contestar:
—Mil gràcies, Altesa, per concedir-me un favor tan alt, però
no vull títols ni riqueses, ja que el meu premi és servir-vos, a vós i
a la fe cristiana. Aquest títol de comte de Sant Àngel podria pas-
sar al meu cosí Diafebus de Montalt: sense ell no hauríem obtin-
gut la victòria.2
Un greu silenci va inundar la sala. Tots, fins i tot Carmesina,
estaven estranyats. Com podia Tirant rebutjar un títol tan hono-
rable? No era ser descortés envers l’emperador?
131
de com tirant va requerir d’amors carmesina
1 excel·lir: sobreeixir, destacar molt dels altres.2 El fet que Tirant no accepte el títol que li ofereix l’emperador, que en princi-
pi sembla un acte d’humilitat, es deu al fet que el cavaller bretó aspira a fermèrits suficients com per ser nomenat emperador de l’imperi grec i poder-secasar així amb Carmesina en igualtat de condicions. L’emperador, com veu-rem de seguida, és de la mateixa opinió.
—Serà com vós vulgueu —va declarar l’emperador—. Nome-
ne Diafebus de Montalt comte de Sant Àngel!
A continuació l’emperador es va tornar a asseure i va xiuxiue-
jar a la seua filla:
—No he conegut mai un cavaller tan noble i virtuós com Ti-
rant. Mereix ser rei i, si Déu m’ajuda, jo mateix m’encarregaré de
coronar-lo.
En sentir aquestes paraules, el cor de Carmesina va fer un salt
d’alegria. Quasi al mateix temps, va notar la puntera d’un peu
que s’obria pas davall les seues faldilles i avançava amb decisió
cap al lloc prohibit. Carmesina sabia que aquell peu era el de Ti-
rant, i es va posar roja com la grana.
De sobte, els músics van començar la música de ball i Carme-
sina, com impulsada per una molla, va saltar del seu seient dispo-
sada a dansar. Al mateix temps, la Viuda Reposada, que també es
delia per ballar amb Tirant, se li va posar davant per convidar-lo
a dansar i li va dir amb mirada ardent:
—No us ve de gust compartir amors amb una dama com jo?
És cert que ja no sóc una donzella, però tinc una experiència que
totes les joves envegen.
—Jo us estimaria, gentil dama —replicà Tirant—, si el meu
esperit fóra lliure, però el meu pensament ja està captiu.
I apressadament va anar a l’encontre de Carmesina. Mentre
dansaven, tots dos es deien paraules dolces a cau d’orella i som-
reien.
—De vegades m’estimaria més morir acoltellat que sofrir aques -
ta pena d’amor per més temps —deia ell.
—Tingueu paciència —replicava ella amb picardia—. En aques -
ta vida, res que tinga valor s’obté sense esforç.
132
tirant lo blanc
—És que no teniu pietat de mi? No em penseu donar mai una
prova d’amor que sostinga les meues esperances? Deixeu-me al-
menys besar-vos les mans.
Carmesina es va estar una estona en silenci, però finalment li
va dir:
—D’ara en avant, les teues mans tindran tots els privilegis so-
bre la meua persona; en teniu tot el dret.
Després, girant-se bruscament, se’n va anar de pressa i cor -
rents i es va tancar a la seua cambra. Els dubtes la turmentaven i
no sabia si riure o plorar. Es va estirar al llit, sense despullar-se i
sense ni tan sols traure’s la corona, i va posar-se a pensar en Ti-
rant. Després es va alçar, es va asseure al davant de l’espill i va
desfer-se el monyo, amb la qual cosa els cabells van lliscar lliure-
ment fins molt a prop de terra. «Tirant és un estranger», es deia,
alhora que començava a pentinar-se amb un raspall d’or. «I si li
lliure el meu amor i després se’n va? Si perd la castedat, em des-
honraré a mi mateixa i deshonraré mon pare».
També Tirant estava cavil·lós. Sol a les seues estances, s’havia
estirat al llit i, amb la vista clavada al sostre, ara sospirava malen-
coniosament, ara somreia. S’havia descalçat un peu, però no es va
traure la sabata que havia estat tan a prop del lloc que més desit-
java posseir: per ell era com un objecte sagrat.
L’endemà, Estefania va anar a buscar Tirant per demanar-li
ajut.
—Estime el vostre cosí Diafebus amb tota la meua ànima —li
va confessar—. Us pregue que demaneu a l’emperador que em
done llicència per casar-m’hi.
No només Tirant va intervenir en favor d’Estefania, sinó tam-
bé Carmesina i fins i tot la mateixa emperadriu, que gaudia molt
134
tirant lo blanc
veient com els joves s’enamoraven i es casaven. L’emperador va
acceptar l’aliança de bon grat, i la princesa va regalar un mocador
als promesos que contenia deu mil ducats d’or. Però no es va fi-
xar data per a la cerimònia, perquè Tirant i els seus hòmens ha-
vien de tornar immediatament a la guerra.
Carmesina ho sabia, i va perdre la gana i el color només de
pensar que el seu estimat tornaria a allunyar-se. Fins i tot es ma-
rejava quan caminava, i per això quasi no es movia del llit. El dis-
sabte al matí va eixir recolzada en Plaerdemavida per assistir al
Consell. Amb la cara coberta amb un vel perquè ningú poguera
veure-li els ulls banyats en llàgrimes, va entrar a la sala on l’em-
perador conversava amb Tirant. Quan el va veure, Carmesina es
va posar pàl·lida com la cera i va caure desmaiada a terra. Els met -
ges hi van anar ràpidament i la van reanimar, però no van saber
determinar la causa d’aquell desmai.
—Que repose —li van aconsellar—, i que prenga infusions
d’herbes i malvasia,3 que són els remeis més adequats per al mal
de panxa.
L’emperador estava molt preocupat, però Plaerdemavida s’hi
va acostar i li va xiuxiuejar amb to afalagador:
—Senyor, la princesa està trista perquè, des que era xiqueta, ha
tingut sempre Estefania al costat. Ara Estefania està a punt de ca-
sar-se, i la princesa es pregunta: «I jo, quan tindré marit? On deu
ser el cavaller que conquerirà el meu amor?». Sent tan bella, dis-
creta i honrada, i l’hereua de l’imperi grec, només un rei té mè-
rits i títols per meréixer-la, però, on deu ser aquest rei?
L’emperador va assentir amb cara preocupada.
135
de com tirant va requerir d’amors carmesina
3 malvasia: tipus de cep importat d’Orient que fa un raïm blanc i dolç.
—Teniu raó —va dir—. Hauria de pensar a buscar marit a
Carmesina, de la mateixa manera que m’encarregue d’instruir-la
en els assumptes de govern.
—Si fóra cosa meua, Altesa —va dir Plaerdemavida amb ulls
entremaliats—, sabeu a qui donaria per marit a la princesa?
Plaerdemavida va fer una pausa, com si no gosara dir el que
estava pensant. Expectant, l’emperador va preguntar:
—Digueu-m’ho sense embuts, a qui?
La donzella va respondre amb convicció:
—Al cavaller més virtuós del món, que és Tirant lo Blanc! Qui
sinó ell ha vençut el Gran Turc i el soldà?
—Que salada ets, Plaerdemavida! Tan sols per la gràcia amb
què m’has donat aquest consell, et recompensaré amb cinquanta
mil ducats. Però ara anem a veure Carmesina.
La princesa era al llit sense forces i amb els ulls enrogits pel
plor. L’emperador li va explicar el que li havia dit Plaerdemavida,
i Carmesina es va ruboritzar.
—Pare meu —balbucejà morta de vergonya—, Plaerdemavida
és una xicota esbojarrada i atrevida que sempre diu el primer que
li ve a la boca…
—Però filla, tu voldries el nostre capità per marit?
Carmesina va empassar-se la saliva abans de contestar.
—Senyor —va aconseguir dir a l’últim—, quan Tirant con-
querisca tot el territori que els moros ens han pres, jo faré el que
vós em maneu.
—Bona resposta —va assentir l’emperador, i va somriure, feliç
de tenir una filla tan obedient i assenyada.
Tirant havia quedat molt preocupat després de presenciar el
desmai de Carmesina, i se sentia pres per la malenconia. Obses-
136
tirant lo blanc
sionat pel desig de posseir la princesa, el turmentava el fet de no
saber si la podria tenir mai entre els braços. No es va alçar en tot
el dissabte; es va estar tot el dia al llit, amb un peu calçat i l’altre
descalç, sospirant sense parar per Carmesina. A poqueta nit, va
rebre la visita de Plaerdemavida.
—Ajudeu-me —li va pregar Tirant—. Fins ara mai no havia
sofrit una passió tan forta i cruel, i no sé com reaccionar.
—Sabeu que l’emperador ha preguntat a Carmesina si us vol-
dria per marit…?
—I què ha contestat? —va preguntar Tirant amb gran ansie-
tat, alçant mig cos del llit.
—Ha dit que… potser, quan haguéreu expulsat l’últim turc de
l’imperi, es casaria amb vós.
—Oh, amor ingrat! —va exclamar Tirant amb ulls desconcer-
tats—. I què faré fins llavors?
—Tingueu paciència. El que us convé és confiar en mi: quan
siga negra nit tornaré.
I efectivament, unes hores més tard Plaerdemavida va tornar i
va agafar Tirant de la mà. Tots dos van eixir al passadís descalços,
per evitar que els sentiren. Plaerdemavida va guiar Tirant fins al
vestidor que estava al costat de la cambra de Carmesina i li va
mostrar un bagul.
—Amagueu-vos ací, senyor Tirant, i no feu gens de soroll.
El cavaller la va obeir. Es va ficar dins el bagul, tot encongit.
Després, Plaerdemavida va col·locar amb cura un drap de lli da-
vall de la vora de la tapa, per tal que quedara un clevill per on Ti-
rant poguera veure-hi i respirar. De seguida van entrar unes don-
zelles amb llibrells d’aigua calenta que van buidar al bany, i quan
tot estava llest, va aparéixer Carmesina i va començar a despu-
137
de com tirant va requerir d’amors carmesina
llar-se. Per augmentar el plaer de Tirant, Plaerdemavida va agafar
una candela encesa i la va acostar a la princesa. Llavors li va dir:
—A fe, senyora, que si Tirant es trobara ací i us poguera tocar
com faig jo, em pense que seria més feliç que si el nomenaren se-
nyor del reialme de França.
—No t’ho cregues gens —contestà la princesa—, que ell s’esti-
maria més ser rei…
—Oh, Tirant! —exclamà Plaerdemavida—. On deus ser ara?
Com m’agradaria que fores ací i pogueres veure i tocar la cosa que
més aprecies en aquest món i en l’altre! Mira, senyor Tirant, heus
ací els cabells de la princesa? Jo els bese en nom teu. Heus ací els
ulls i la boca. Jo els bese per tu. Mira ara les seues cris tal ·lines ma-
melles: mira com són de menudes, dures, blanques i llises; jo les
bese per tu. Oh, trista de mi, si fóra home, voldria acabar ací els
meus dies!
—Calla, calla —va riure la princesa—, mira que estàs ben boja!
Tirant s’ho mirava tot amb els ulls esbatanats i a males penes
podia contenir els ardents desitjos d’eixir del cofre. Estant en
aquestes raons, entrà la Viuda Reposada i la princesa li pregà que
es banyara amb ella. La Viuda es despullà, deixant-se només po-
sades unes calces roges i un capell de lli al cap. I per bé que tenia
una figura molt bella, les calces i el barret al cap la desfavorien
tant que pareixia un diable.4
Acabat el bany, Carmesina se’n tornà a la seua cambra, i lla-
vors Plaerdemavida es va acostar al cofre on hi havia Tirant.
—Ara, senyor Tirant, espereu-me ben quietet —xiuxiuejà.
138
tirant lo blanc
4 L’humorisme i el to distés i popular amb què Martorell descriu algunes deles escenes amoroses i eròtiques del Tirant és un dels aspectes que fan d’aques -ta obra una novel·la moderna i que la distancien d’altres novel·les de l’època.
Quan la princesa i les seues donzelles s’adormiren, Plaerdema-
vida s’alçà del llit i va anar a buscar Tirant.
—I ara, despulleu-vos —li va dir.
A Tirant li tremolaven les mans, els peus i el cor.
—Què és això? —preguntà Plaerdemavida—. No hi ha home
al món que siga valent en les armes i que no siga temorós entre
dones. En les batalles us enfronteu sense por a tots els hòmens
del món, i ací tremoleu per la vista d’una sola donzella.
—Jure per Déu que m’estimaria més entrar en lliça en camp
clos a tota ultrança contra deu cavallers, que veure’m com em veig
ara.
Plaerdemavida el va agafar de la mà i Tirant, tremolant, la va
seguir.
—Donzella, m’estimaria més deixar-ho córrer, perquè abans
desitjaria la mort que ofendre la princesa —li va dir—. La voldria
conquerir amb amor, i no amb engany i dolor.
Plaerdemavida es va enfadar molt per les paraules de Tirant.
—Oh, cavaller de poc ànim! El temor d’una donzella us es-
panta? Deixeu-vos de romanços i seguiu-me.
Tirant va obeir, i Plaerdemavida el va guiar fins al llit de Car-
mesina. Tirant es va estirar al costat de la princesa, i Plaerdema-
vida es va situar a la capçalera del llit, des d’on podia dirigir les
insegures escomeses de l’atabalat cavaller. Tirant va començar a
acariciar amb plaer el cos de Carmesina, fins que la va despertar.
—Déu meu, em vols deixar dormir tranquil·la! —exclamà la
princesa, pensant que qui la tocava era Plaerdemavida.
—Dormiu i deixeu-me fer, perquè jo estic aquí en lloc de Ti-
rant. Oh, virtuós cavaller, si tingueres la mà on jo la tinc, que
content estaries!
140
tirant lo blanc
Quan Tirant va notar que Carmesina s’adormia profundament,
va provar de satisfer el seu desig, però la princesa es despertà de
colp i, veient que tenia un home al llit, es va incorporar brusca-
ment i va fer un xiscle de por. La Viuda Reposada i diverses donze-
lles, que dormien molt a prop, van eixir corrents per ajudar la
princesa. Unes anaven amb camisa i les altres mig nues, i totes cri-
daven horroritzades davant la porta de l’habitació de Carmesina.
—Obriu la porta! Què us passa, senyora?
Mentrestant, Plaerdemavida va ajudar Tirant a vestir-se, el va
guiar fins a un terrat i li va donar una corda perquè poguera bai-
xar fins a l’hort sense perill.
Tirant va lligar la corda i, sense mirar si arribava a terra o no,
s’hi despenjà precipitadament. Però la corda no era prou llarga i
Ti rant va quedar penjat a una distància considerable
del terra. Només podia fer una cosa: saltar! Però va
caure malament i es va trencar una cama.
Mentrestant, tothom al castell estava despert.
Els guàrdies cor rien d’una banda a l’altra i els
criats s’agrupaven desconcertats. Enmig de la
confusió, molts pensaven que els turcs havien
entrat a sang i foc al castell. Fins l’emperador va
eixir de les seues estances amb camisa de dormir i
l’espasa a la mà, i, en arribar davant de la cambra de
Carmesina, cridà:
—Filla meua, obriu! Què us passa? Qui us ofén i
us ataca?
La porta finalment s’obrí i l’emperador, les donzelles i els criats
es precipitaren dins la cambra. Carmesina, del llit estant i tapada
amb els llençols, va cridar:
141
de com tirant va requerir d’amors carmesina
—Una rata! Una rata ha saltat sobre el meu llit i m’ha arrapat
la cara!
—Sí, sí, una rata! —va assentir Plaerdemavida.
—Rates, rates! —xisclaren aterrides les donzelles.
A la llum de les espelmes, la princesa semblava molt espantada
i els seus ulls vagaven d’un racó a l’altre de l’estança. Temia que
Tirant s’haguera fet mal en saltar a l’hort, i va començar a plorar
amargament. L’emperador, que era un home sagaç, sospitava que
hi havia gat amagat, i va revisar tota l’estança amb l’espasa enlai-
rada. Es va estirar a terra per mirar davall del llit, va obrir un ar-
mari, va passar al vestidor i va alçar la tapa del cofre, i finalment
va eixir al terrat, però no hi va trobar res d’estrany en la nit silen-
ciosa i sense lluna. També la Viuda Reposada, que s’havia desper-
tat quan somiava en Tirant, buscava per la cambra alguna peça
de vestir que delatara la presència d’un home. Però no en va tro-
bar cap.
142
tirant lo blanc
De com Tirant va lluitarcontra el Gran Caramany
Quan l’emperador va abandonar l’habitació de la princesa, Plaer-
demavida es va afanyar a anar a buscar Hipòlit, el nebot de Ti-
rant, i li va explicar que el seu oncle havia patit un accident.
Hipòlit, amb l’ajut d’uns quants hòmens, va recollir Tirant del
ter ra del pati.
—Cal que me’n vaja del castell de seguida —li deia Tirant—.
Si l’emperador em veu amb la cama trencada, començarà a sospi-
tar. Li haureu de dir que me n’he hagut d’anar urgentment a Bell-
puig perquè els turcs han atacat la ciutat.
De manera que, quan li hagueren encanyat1 la cama trencada,
Tirant va marxar de Malveí. Com que no podia muntar a cavall,
els seus hòmens el dugueren fins a Bellpuig en una llitera. Més que
la cama, a Tirant li feia mal el cor. «Després de tot el que ha pas-
sat», pensava, «Carmesina no em voldrà veure mai més a la vida».
Tirant va descansar en una casa de Bellpuig durant un parell
de setmanes. A qui li preguntava què li havia passat, li responia
que havia caigut del cavall mentre feia un passeig.
143
1 encanyar : fer que es mantinga rígid un membre trencat lligant-hi un o dostrossos de canya amb benes.
Fins que, una vesprada, uns soldats van entrar al lloc on des-
cansava dient:
—Capità, us portem un presoner!
Era un moro molt corpulent, vestit amb roba luxosa, turbant
de seda i capa de viatge. Amb veu molt cortesa, el presoner va dir
a Tirant:
—Senyor, tot i que he nascut en aquesta terra d’infidels, sóc
fill d’una esclava cristiana que em va inculcar en secret la seua fe
des de ben menut. Tots em coneixen per un nom moro, però ve-
ritablement em dic Galançó i sóc d’Esclavònia. He vingut per ser
batejat perquè vull viure i morir en la fe de Crist.
—Alerta, capità! —va intervenir llavors el cap dels soldats—.
A mi em sembla que aquest home és un espia i que prova d’en-
ganyar-nos.
Conscient que era molt difícil que el cregueren, el tal Galançó
va decidir revelar a Tirant un secret que havia sentit explicar a la
cort del soldà i que per força havia de resultar molt valuós per a
les tropes cristianes.
—Senyor —va dir—, el Gran Turc espera nou naus plenes a
vessar de blat, ordi, oli i carn.
—I qui les envia?
—El Gran Caramany, que ha aplegat un exèrcit de cinquanta
mil hòmens; s’esperen a l’altra riba del Bòsfor, i ho tenen tot a
punt per a creuar l’estret. També hi viatja una de les filles del
Gran Caramany, que és extraordinàriament bella.
Tirant va pensar que aquell home no podia mentir sobre uns
fets que es podien comprovar ben fàcilment. Així, va creure Ga-
lançó i va ordenar que l’acompanyaren fins a l’església perquè
poguera ser batejat per l’arquebisbe.
144
tirant lo blanc
Polígon Els Mollons. c/ Traginers, parcel·la 17 • 46970 Alaquàs (València)Tel. 96 198 62 10 • Fax 96 151 21 30 • [email protected] • www.vicensvives.es