TESI DOCTORAL: “LA HISTORIOGRAFIA …diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35582/8/07.XBQ_CAP7.pdfCentre: Érudits, collectionneurs et amateurs dans la France méridionale et l’Europe

XAVIER BARÓ I QUERALT

TESI DOCTORAL: “LA HISTORIOGRAFIA CATALANA EN EL SEGLE DEL BARROC (1585-1709)”

DEPARTAMENT D’HISTÒRIA MODERNA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

PROGRAMA DE DOCTORAT: “EL MÓN MEDIEVAL I MODERN: ÚLTIMES

LÍNIES DE RECERCA” (BIENNI 2000-2002)

DIRECTOR: FERNANDO SÁNCHEZ MARCOS

BARCELONA, DESEMBRE DE 2005

La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709)

160

7. UN CIUTADÀ HONRAT ERUDIT A LA BARCELONA DELS ANYS 20 I 30: ESTEVE DE CORBERA (1563-1632) I LES SEVES

OBRES

Imatge extreta de l’obra d’Esteve de Corbera, Cataluña Illustrada (AC-FUE-, 51-4), sense foliar.

7. UN CIUTADÀ HONRAT ERUDIT A LA BARCELONA DELS ANYS 20 I 30:

ESTEVE DE CORBERA (1563-1632) I LES SEVES OBRES

7.1. SÍNTESI BIOBIBLIOGRÀFICA

Esteve de Corbera (Barcelona 1563- Barcelona 1632) fou un historiador i

ciutadà honrat de Barcelona1. Fill d’Esteve i de Jerònima, descendia d’un fill

segon del baró de Púbol, a l’Empordà. Es va casar l’any 1602 amb una dona

benestant anomenada Rafaela. Segons la informació facilitada per ell mateix,

va ser alumne a Alcalà de Henares del cronista Ambrosio de Morales. Secretari

del comte de Quira, es relacionà amb els cercles intel·lectuals i erudits de

Barcelona de la seva època, bàsicament Rafael de Cervera, Jaume Ramon

Vila, Jerònim Pujades i, sobretot, Francesc de Montcada. També mantení,

almenys entre els anys 1622 i 1625, una estreta relació amb Gaspar Galceran

de Castro, comte de Guimerà, amb qui compartia interessos de caire històric i

1 Pel que fa a la vida i obra de Corbera, vegeu: ANTONIO, Nicolás. Bibliotheca Hispana Nova, Madrid: J. de Ibarra, 1783 (2ª ed), tom I, p. 351-352; TORRES AMAT, Félix. Memorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña, Barcelona, 1836, p. 187 (existeix edició facsímil: València: Curial, 1978. Aquesta obra ha estat editada, amb altres textos, en format electrònic per MOLAS RIBALTA, Pere (Comp). Textos Clásicos para la Historia de Cataluña (II). Madrid, 2000); REIG VILARDELL, Joseph. Esteve de Corbera. Apuntacions biogràficas llegidas en la solemne sessió celebrada en lo “Centre Excursionista de Catalunya” la nit del 26 d’octubre, en conmemoració del XVIe aniversari de la fundació de la primera societat d’excursions y ab motiu de grabarse en la lápida d’excursionistas célebres lo nom d’aquest historiador. Barcelona: Fidel Giró, 1892; MATEU Y LLOPIS, Felipe. Los historiadores de la Corona de Aragón..., p. 59-62; SÁNCHEZ MARCOS, Fernando. “Historiografía e instituciones políticas en la Cataluña del siglo XVII: el caso de la Cataluña illustrada de Esteve de Corbera” a Pedralbes. Revista d’Història Moderna 13-II (1993), p. 547-556; “La concepción de España como realidad plural, en la historiografía catalana del Barroco: algunas aportaciones”, FERNÁNDEZ ALBADALEJO, Pablo (Ed). Monarquía, imperio y pueblos en la España Moderna, Alacant, 1997, p. 781-792; SIMON I TARRÉS, Antoni. VILLANUEVA, Jesús. “El cercle erudit i històric barcelonès dels anys vint i trenta del Sis-cents i la revolució de 1640”, Revista de Catalunya 122 (1997), p. 40-53; SIMON, Antoni. Els orígens ideològics...,p. 75 i ss; BARÓ I QUERALT, Xavier. “Concepció i funció social de la història...”, p. 491-506; “La legitimación de los privilegios de Cataluña...”, p. 905-916; “Erudición, coleccionismo y conciencia histórica en la Cataluña del siglo XVII”, Colloque du Centre: Érudits, collectionneurs et amateurs dans la France méridionale et l’Europe méditerranéenne (XVIe-XXIe siècle): De l’affirmation de soi à la découverte des identités collectives. Montpellier, 14-15 març 2003, en premsa).


162

literari, i pel qual treballà, tot i les seves malalties i l’avançada edat2. Reig i

Vilardell afirmà que morí l’any 1635, tot i que Simon avança dos anys (1633)

aquest fet. En qualsevol cas, el seu testament és datat el dinou de desembre

de 1631 i es conserva a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB)3.

Aquest testament ens permet conèixer algunes dades sobre la seva família.

Tingué quatre fills: Paula, casada a Saragossa, que tingué una filla anomenada

Josepa Teresa, la única néta que conegué en vida, Esteve, que féu la carrera

militar a l’Havana, Francesc i Eufràsia Jerònima, que era monja al monestir de

Pedralbes. També sabem que en el moment de dictar testament posseïa força

llibres i manuscrits, que encomenà vendre a la seva muller, tot i que no hem

pogut trobar l’inventari post mortem:

“Mes avant vull y encarrech a ma muller y hereua que prenga los libres manuscritos que tinc (...) en los que jo he trabellat y compost y que fasça dells lo que de paraula li tinc ordenat y los demes libres estampats que·ls vena com los altres bens mobles en la forma que li aparexera”4.

I, per suposat, la profunda estimació i admiració amb Francesc de Montcada:

“Tanbe suplico al excelentissim s(eny)or don Francisco de Moncada marques de Aytona que enpare a ma muller, fills y nets com a prendas de un criat que·l ha seruit ab tanta amor y fidelitat”5.

Esteve de Corbera va escriure vàries obres relacionades amb la història de

Catalunya. Tenim coneixement, almenys que jo sàpiga, de nou textos diferents.

Sobresurt, per la seva importància, la Cataluña Illustrada. Publicada 2 Corbera es lamenta del seu estat de salut en vàries cartes al comte de Guimerà: “A los 19 deste recebi la carta con que V.S. ha sido seruido honrarme. Y aunque desde el dia de San Matias me tenia en la cama una calentura y corrimiento que con su porfia me puso en cuydado” (BNE, ms. 7377, fol. 209); “Por mis indisposiciones no he respondido antes a V.S. La vejez es la misma enfermedad, por los muchos males que de ordinario la acompañan” (BNE, ms. 7377, fol. 227). 3 REIG VILARDELL, Josep. Esteve de Corbera, p. 14; SIMON I TARRÉS, Antoni. “La historiografia del segle del Barroc”, p. 101. AHPB. Notari Josep Safont. Tercer llibre de testaments (1613-1641), sense foliar. 4 AHPB. Notari Josep Safont. Tercer llibre de testaments, sense foliar. 5 AHPB. Notari Josep Safont. Tercer llibre de testaments, sense foliar.


163

pòstumament l’any 1678 (més de 40 anys després de la seva mort), fou

completada pel carmelita José Gómez de Porres6. L’obra fou escrita amb un

objectiu ben clar, definit per Fernando Sánchez Marcos: reequilibrar els

protagonismes de les diferents nacions o nacionalitats hispàniques dins la

història7. També, en segon lloc, la Vida y (h)echos maravillosos de Doña María

de Cervellón, llamada Socó(r)s. Beata professa de la Orden de Nuestra Señora

de la Merced, con algunas Antigüedades de Cataluña8. Aquesta fou la única

obra que veié publicada en vida (1629), gràcies al suport de la família dels

Montcada. A la Biblioteca Nacional d’Espanya (ms. 7377) es conserven dos

textos que foren en bona part refosos a la Vida y echos... i la Cataluña

Illustrada. Es tracta de: “De los nueve varones restauradores de Cataluña” (fols.

99-105) i la “Correspondencia i consultas con Esteban Corbera, natural de

Barcelona, singular humanista. Consultanse puntos i dudas sobre la venida de

los Nueue Varones i restauraciones de Cataluña. Cartas i Respuestas sobre lo

mes(mo) con Jaime Ramon Vila de Barcelona (fols. 159-169). Fou també autor

de la Genealogia de la nobilissima casa de Queralt en el Principado de

Cataluña y breves relaciones y epítomes de las vidas y hechos de los antiguos

condes de Barcelona y reyes de Aragón i les Consultas historiales de D.

Gaspar de Gurrea y de Aragón. Amb el títol de Las prosperidades infelices.

Historia de Philipa la Catanesa, muger del gran senescal de Nápoles i breve

relación de las guerras de Sicilia por el gran Rey don Pedro de Aragón i su ijo

Fadrique adaptà l’obra de l’historiador francès Pierre Mathieu (1563-1621) i,

6 Vegeu sobre aquest afer l’apartat 7.4.1. del present treball. 7 SÁNCHEZ MARCOS, Fernando. “Historiografía e instituciones...”, p. 553. 8 Barcelona: Pedro Lacavalleria, 1629.


164

segons Reig Vilardell, Rafael de Vilosa estigué a punt de publicar-la9. També

redactà el pròleg a les Il·lustracions dels Comtats de Rosselló, Cerdanya i

Conflent (1586) de Francesc Comte10, on ressaltava que “són tan pocs los que

en Catalunya se aplícan a honrar sa pàtria escrivint las cosas d'ella, que

qualsevol diligència tocant an açò se deu estimar en molt”, si bé reconeix que

en l’obra de Comte “ha-y algunes faltes y errors prou notables” i defineix el seu

estil com a “escabrós”. Per últim, coneixem uns versos, d’escàs valor literari

titulats “A Don Gastón de Moncada, Marqués de Aytona, Virrey de Aragón” en

l’obra d’ Onofre Manescal titulada Apologetica disputa, donde se prueua que la

llaga del costado de Christo N. Señor fue obra de nuestra redención (1611)11.

Cal destacar, per la seva interpretació de la història i de la nissaga dels

Montcada, els següents:

“Mil años ha que los Reyes Que mas a España illustrauan,

Con ellos emparentauan Casi con iguales leyes.

Vemos infantas casadas Con Principes deste nombre,

Y para mayor renombre, Reynas de Aragon, Moncadas.”

7.2. CONCEPCIÓ DE LA HISTÒRIA EN L’OBRA D’ESTEVE DE CORBERA

Fernando Bouza, en un recent i acurat estudi sobre la cultura a l’Espanya de

l’Època Moderna ha afirmat:

“Forjar memoria de las cosas, de las ideas y de las personas por medio de la transmisión del conocimiento de sus hechos, sentimientos y

9 B. Cat, ms. 145 (79 fol). REIG VILARDELL, Josep. Esteve de Corbera, p. 35. 10 BNE, Ms 615. Aquesta obra de Comte ha estat reeditada (Barcelona: Curial, 1995). 11 Barcelona: Miguel Manescal, 1611.


165

pasiones era uno de los objetivos principales de la escritura en los siglos XVI y XVII”12.

Sens dubte, aquest és un punt de partida clar per encetar la nostra anàlisi.

S’escriu per forjar la memòria de les coses. Si aquesta idea sembla clara per a

tots els àmbits de la cultura escrita en l’Època Moderna, encara ho ha de ser

més per a la història, la disciplina que se centra en els temps pretèrits. I quin

tipus d’història escriu Esteve de Corbera? Paga la pena recordar en primer

terme l’absència de textos teòrics de la història en la seva obra. Mentre que en

altres territoris de la Monarquia Hispànica abunden els autors que reflexionen

sobre la naturalesa, utilitat i funció de la història13, Esteve de Corbera centra el

seu interès en la història del Principat, si bé en els seus textos abunden

reflexions sobre com ha de ser escrit el text històric.

En el capítol I del llibre primer de la Cataluña Illustrada (Quan amable y

procurada a de ser la noticia de las antiguedades de la Patria), Corbera exposa

els objectius de la seva obra, i també reflexiona sobre quina ha de ser la funció

social que ha de tenir el text històric. En primer lloc, la veneració i respecte per

l’antiguitat. Aquest respecte, segons Corbera, cal cercar-lo tractant d’assolir la

veritat. En una carta al Comte de Guimerà (24. 09.1622), l’historiador català

afirma:

“Ya que el sugeto de la Historia es la verdad pura y libre de fingimientos, como vn espejo claro, que los objetos y formas representa quales los recibe. Lo mas della consiste en las relaciones”14. 12 BOUZA, Fernando. Comunicación, conocimiento y memoria en la España de los siglos XVI y XVII, Salamanca Salamanca: Seminario de Estudios Medievales y Renacentistas : Sociedad Española de Historia del Libro, Sociedad de Estudios Medievales y Renacentistas, 2000, p. 16. 13 Sobresurten les figures d’Antonio de Herrera (1549-1625), Luis Cabrera de Córdoba (1559-1623), Bartolomé Luprecio de Argensola (1562-1631) i fra Jerónimo de San José (1587-1654). 14 BNE, ms. 7377, fol. 203. (carta del 24. 09.1622).


166

Ara bé, el coneixement dels temps pretèrits sovint és difícil ja que el temps

sembla esvair-ho tot, i sovint les proves no són tan clares com ho voldria

l’historiador:

“Mire V.S. como no deuen condenarse las antiguedades, no mas porque algunos autores no las cuenten. No todos lo pueden referir todo; vnos dizen lo que otros callan, y este orden guardaron los Santos Euangelistas en su Historia Sagrada. En successos tan antiguos no se han de pretender tantas euidencias. Todas las cosas pueden tener contrarios, y ninguna ay tan firme aun en las facultades superiores, fuera de las que decreta la fe, que no se le halle resquicio para alguna duda. (...) No todas las Historias pueden tener una misma certeza, basta en algunas que el que las escriue de la razon qual la materia de que tratan la requiere: y assi en las muy antiguas, cuya aueriguacion de suyo es dificultissima”15. En qualsevol cas, aquesta missió cumpleix una funció prou noble: servir com a

eina per a l’enteniment de la realitat, dels temps presents:

“Todo lo previno la antiguedad, para todo nos dexo variedad que nos deleyta, documentos que nos aduierten, exemplos que nos escarmientan, y admiracion con que se suspenden los animos y entendimientos mas curiosos”16.

Així doncs, el coneixement dels temps pretèrits ha de tenir una clara orientació

pràctica, “para acertar en nuestras acciones guiandonos con sus exemplos y

aprovechandonos con su imitacion”17. Aquestes idees es troben en la línia dels

postulats que defensava Luis Cabrera de Córdoba en De Historia, para

entenderla y escribirla (1611):

“El fin de la historia (...) no es escribir las cosas para que no se olviden (...), sino para que enseñen a vivir con la esperiencia, maestra muda (...) El fin

15 BNE, ms. 7377, fol. 207. (carta del 24. 09.1622). La referència al concepte de certesa ens evoca la figura contemporània de René Descartes (1596-1650). 16 CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, Nàpols, 1678, p. 1. Aquesta obra ha estat editada, amb altres textos, en format electrònic per MOLAS RIBALTA, Pere (Comp). Textos Clásicos para la Historia de Cataluña (I). Madrid, 2000. 17 CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, p. 1.


167

de la historia es la utilidad pública (...) es la historia narración de verdades por hombre sabio, para enseñar a bien vivir”18.

En segon terme, i com a conseqüència del que acabem d’esmentar, Corbera es

fa ressò d’un element eminentment característic dels temps del Barroc: la

prudència. Si la història permet donar pautes d’acció moral i ètica, està clar que

en aquesta línia interpretativa hi sobresurt aquest tòpic de la cosmovisió

barroca. Ésser prudent, actuar amb cautel·la, són algunes de les pautes de

comportament ètic que semblen predominar en la cultura barroca, impregnada

d’un estoïcisme no exempt d’escepticisme i, per descomptat, d’aristotelisme19.

En un temps en què tot sembla trontollar, les aparences enganyen, la

prudència sembla un punt bàsic de sosteniment per guiar l’actuació humana. La

història, ens diu Corbera, obre les portes del passat. Aquest pot servir per

ajudar a actuar en el món, per extreure’n exemples i consells:

“Ella (la història) es la llaue q(ue) nos abre y entrega los thesoros de la antiguedad, con los quales se perficiona la prudencia porque de los casos sucedidos sacamos para los venideros” 20.

I és per això que, segons l’historiador català, la història ha estat cultivada i

coneguda en totes aquelles civilitzacions on s’ha valorat positivament l’acció

justa i prudent:

“En todas las Republicas antiguas en que la Prudencia y Iusticia tuuieron a su cargo el gouierno, su principal cuidado fue conseruar las honrosas memorias de sus antecessores”21. 18 CABRERA DE CÓRDOBA, Luis. De Historia, para entenderla y escribirla, Madrid: Instituto de Estudios Políticos, 1948, p. 35 i ss. 19 Ja hem comentat anteriorment que el llegat aristotèlic segueix sent indiscutible en bona part dels historiadors i retòrics del segle XVII. 20 CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, p. 2. 21 CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, p. 2.


168

En aquest sentit, cal recordar al ja citat Luis Cabrera de Córdoba, que inicia la

seva obra sobre teoria de la història amb un elogi de la prudència, que es

considera útil per a l’ensenyament i formació dels prínceps22.

En tercer lloc, pel que respecta a la concepció del text històric, Corbera

esmenta, si bé no hi aprofundeix, la importància del domini de la retòrica en la

confecció del text històric. El nostre autor és conscient que cal mostrar

esdeveniments i personatges pretèrits, allunyats i/o desconeguts dels

contemporanis, i cal fer-ho de manera “amable” i “apazible”, de manera que el

relat històric cobri vida i servexi, entre d’altres, per “esta honra (que) deuemos

todos a la patria”23. Aquesta distància en el temps, aquest recorregut que l’autor

ha de fer des de “las tinieblas del Oluido”24 fins arribar al lector actual, per

mostrar-li les grandeses del Principat, per donar-li a conèixer el seu passat25,

s’ha de fer articulant un text clar, concís i que esmenti d’altres autors, car es

considera que d’aquesta manera el relat històric guanya en certesa i

coherència26. Com diu el propi Corbera (carta a Guimerà, 13.09.1625), “No

basta escrevir cosas grandes, sino se guisan bien”27.

22 Vegeu el fragment de Cabrera de Córdoba a l’apartat 3.3.2.3. del present treball. 23 CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, p. 2. 24 CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, p. 2. 25 Fent ús d’un apassionat localisme, Corbera no dubta en afirmar que “la gloria y alabança que se da a los muertos, es de maior veneracion en la propria tierra q(ue) en las estrangeras” (CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, p. 2). 26 Tal i com afirma Cepeda Adán, “el deseo de argumentar debidamente con otras autoridades (es) un rasgo más de los nuevos tiempos”. CEPEDA ADÁN, José. “La Historiografía”, p. 708. Una mostra d’aquesta tendència la trobem ja en l’obra de Diago sobre la història dels comtes de Barcelona (1603). Després d’haver recordat la tasca arxivística duta a terme, destaca les crítiques que va rebre l’escriptor Esteve Barellas en composar la seva Centuria (1600) pel fet d’haver inventat fonts i documents (“He escarmentado en cabeça agena, viendo que cierta Historia o Centuria de tres Condes de Barcelona que los dias passados salio a la luz, ha sido tan mal acceptada por no auer aueriguado lo muy nueuo que cuenta, que por esso yaze ya en perpetuo olvido”. DIAGO, Francesc. Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona. Barcelona: Sebastian de Cormellas, 1603, “Prologo al Lector”). Tot i així, aquesta sensibilitat envers la recerca arxivística i documental no comporta que sempre s’assoleixin certeses, i Corbera, al llarg de la seva obra, donarà com a vàlides llegendes com les d’Otger Cataló. De fet, el propi Corbera caurà fatalment en l’error que ell mateix copsava en d’altres


169

Els clàssics juguen un paper fonamental per establir un text clar, coherent i que

pugui reflectir el passat. En carta al comte de Guimerà (04.10.1624), Corbera

afirma:

“Tras esto inporta tanbien la aueriguacion. En tiempo de nuestros aguelos no se reparaua tanto en ella, y ahora vemos en muchos autores de aquella edad algunas facilidades que deuieran escusarlas, El fundamento principal de qualquier Historia es la verdad y certidumbre de las cosas que va apoyada en escritores classicos y aprouados, en inscripciones de piedrasm y epitaphios de sepulturas, y en priuilegios y escrituras autenticas”. 28

En aquest punt també trobem similituds amb un altre teòric de la història. Fra

Jerónimo de San José (1587-1654) en la seva obra Genio de la Historia (1651)

realitza afirmacions ben semblants a les que acabem de llegir d’Esteve de

Corbera29.

En darrer terme, i en aquest punt Corbera no és gens original, copsem en la

seva obra una visió amarada de religiositat per interpretar la realitat històrica,

de manera que es considera Catalunya

“fauorecida del Cielo con todos los requisitos y ventajas que pueden hazerla famosa en la tierra, qua(n)do en ella la antiguedad tiene gra(n)dezas tan señaladas que pueden ocupar todas las lenguas de la fama, y llenar de aplauso y admiracion los deseos mas ambiciosos de gloria”30.

autors: “Hombres eruditos, y de conocida aprouacion, se dexaron persuadir por ellas (les llegendes)”. BNE, ms. 7377, fol. 213 (carta del 24.09.1622). 27 BNE, ms. 7377, fol. 231. 28 BNE, ms. 7377, fol. 215. (carta del 04.10.1624). En aquest cas, les referències ens recorden els representants de la Història Perfecta francesa. 29 Vegeu el text de San José a l’apartat 3.4. del present treball. 30 CORBERA, Esteban de. Cataluña Illustrada, p. 3. Casos similars els podem trobar en cronistes andalusos i navarresos, dels quals ens n’hem ocupat a l’apartat 5.2.3. del present treball.


170

D’altra banda, en el manuscrit autògraf que es conserva de la Cataluña

Illustrada Corbera hi inclou una “Protestación” que segueix els cànons estilístics

i ideològics de l’època i que no fou inclosa en l’edició del 1678:

“Esta Cataluña Ilustrada i todas mis obras pongo i sugeto baxo la correcccion i censura de nuestra snta madre iglesia catolica Apostolica Romana, cuyo hijo obedientissimo soy. I protesto que si en ella huuiere alguna cosa, que en alguna manera contradiga a nuestra Santa Fe, o perjudique a las buenas constumbres de la Republica Cristianam i a las tradiciones de la misma Iglesia desde agora lo doy por no dicho, i por mal dicho, i humilde i obediente al juizio i parecer de sus ministros, apruevo i me rindo, en todo, i por todo, a lo que ellos emendaren i corrigieren, i aquello solo tengo por lo mejor i mas acertado: i si conviene morir por defender esta verdad, desde aqui me ofrezco para ello”31.

En definitiva, podem apreciar que Corbera no és especialment original ni

novedós en els seus plantejaments teòrics i objectius, però és una prova clara

de quines són les línies directrius que configuren el discurs historiogràfic en la

primera meitat del segle XVII. A grans trets, es poden sintetitzar quatre

operadors conceptuals: interpretació teleològica cristiana de la història,

importància del coneixement del passat per actuar i legitimar actituds i

comportaments del present, vinculació de la història a la reflexió sobre l’art de

governar (on sobresurt el concepte de prudència), i la importància de la retòrica

per crear un text interessant, apazible i amable.

7.3. LA VIDA Y (H)ECHOS DE DOÑA MARÍA DE CERVELLÓN (1629)

Estem, com ja hem dit, davant la única obra completa publicada en vida per

Esteve de Corbera. Tal i com ens diu el seu títol, l’objectiu principal que

tractava d’assolir Corbera era narrar la vida, obra i virtuts de la beata Maria

Socors amb l’objectiu de lluitar contra l’oblit que imposa el pas del temps, “para

31 CORBERA, Esteban de. Cataluña ilustrada, protestación (AC-FUE-, 51-4), sense foliar.


171

librarse de las ofensas del tiempo i del olvido”, i també reconeix haver seguit el

manament de l’àvia de don Guillem Ramon de Montcada, fet que ens mostra

l’estreta relació existent entre Corbera i el llinatge dels Montcada32. Per tal de

dur a terme la seva tasca, Corbera declara haver fet ús de diverses fonts

arxivístiques de coneguda antiguitat, i també fa referència a altres fonts que

estava utilitzant per la seva obra més coneguda, la Cataluña Illustrada, encara

en procés de redacció:

“Sacaronse estos discursos de relaciones i escrituras autenticas, co(n)seruadas en el deposito del monasterio de nuetra33 Señora de la Merced, de Barcelona. Estan autorizadas por muchos titulos, por su calidad, por su antiguedad, por las solenidades con que se escrivieron i estipularo(n), por los requisitos q(ue) las califican, por el lugar do(n)de las tienen, i por las Istorias q(ue) las apruevan, co(n) que su testimonio viene a ser inve(n)cible. (...)Valgome de algunos socorros de otro libro mio, cuyo titulo es Cataluña Ilustrada, que aun no ha salido de sus primeros borrones. (...)La sustancia en algunos pu(n)tos i casos mas notables, sera una misma, pero la elocucion diversa, para q(ue) se ermosee con la variedad”34.

Tot i així, si bé mai s’abandona l’objectiu religiós i catequètic (mostrar la beata

com a model de vida), des del primer capítol Corbera empren la narració dels

esdeveniments més destacats de la història del Principat, amb el propòsit de

contextualitzar l’espai físic i temporal on visqué la beata. Així, ja des del primer

foli del llibre, recorda Corbera, citant Jerónimo de Zurita, que “fue Barcelona la

primera ciudad, entre las principales de España, que se cobrò de los Moros”35.

Aquesta exposició aferrissada de la fe catòlica del poble català predomina al

llarg de l’obra, i trobem diversos fragments en què Corbera posa de manifest,

segons el seu parer, la intrínseca relació entra una i altre, fins al punt d’afirmar

32 Tal i com diu Corbera, “la eleccion del (tema) salio mas de la obediencia que de la consideración. (…) Mi señora Marquesa de la Puebla, aguela materna de V.S., me lo mandò, poco antes que muriesse. Obedeci luego, sin atender a mas respetos que servir como devia” (CORBERA, Esteban. “A Don Guillem Ramon de Moncada”). 33 Sic. 34 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 2v-3r. 35 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 1v.


172

que “la religion es el fundamento del Principado”36, i en aquest punt Corbera

reitera els tòpics habituals i comuns a d’altres historiadors de l’època. Vegem-

ne un exemple:

“La verdad i entereza de nuestra sagrada Religion, el respeto i veneracion a las cosas divinas, la obediencia i re(n)dimie(n)to a la Iglesia Romana, que es el solar conocido de la Fè, en ninguna parte està mas en su punto”37.

La interpretació teleològica de la història és una altra constant en el llibre, fins

el punt que Corbera, seguint exactament els paràmetres de la cosmovisió

contrarreformista de l’època, considera que la “pèrdua” d’Espanya amb la

conquesta musulmana fou un mal enviat pel Senyor per a que aquesta pogués

renéixer de les seves pròpies cendres. Reiterant el topos de la inestabilitat dels

afers polítics i mundans, i amb un estil àgil (gairebé novel·lesc), Corbera

recorda:

“Entran los Moros en España. Apoderanse en poco tie(m)po de toda ella. Cae de golpe aquella sobervia estatua del poder i magestad de los Godos, apoyada sobre el barro de la fragilidad umana. Pierdense la libertad i religion. Derriban i profana(n)se los templos i a los miserables vencidos no les queda otro refugio que el de los mo(n)tes (...). Cuando parece que està mas caida la esperança i mas quebrantado el valor i las fuerças, la soberana piedad de Dios, de aquellas pequeñas reliquias, de las cenizas de aquel lastimoso incendio, saca el verdadero remedio de tantas desventuras”.38

Però no només parlem d’una legitimació religiosa dels privilegis de Catalunya.

De la mateixa manera que es tractarà a la Cataluña Illustrada, Corbera referma

la idea de la llibertat dels catalans, que “libre i voluntariamente se dieron a

36 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 2r. 37 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 25v. 38 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 5v.


173

Carlo Magno”39. Aquesta comportaria que de facto tots els catalans serien

lliures i nobles:

“La ciudad de Barcelona i todo su condado es tierra hidalga i libre, no sugeta a pechos i tributos forçosos, que es la mayor calidad para la idalguía. Los pechos i tributos presuponen sugeción i villanía, que son los opuestos de la nobleza. El ser idalgos i nobles, es ser exentos i libres de cargas i contribu-ciones, salvo de las que se ponen por el bien común, en que todos interesan. La libertad i el privilegio de la inmunidad i exención de pechos i tributos está tan conjunta i unida con la nobleza, que con dificultad podemos dar la una sin la otra”40.

La defensa cívica de les grandeses de Catalunya es fonamenta i relaciona amb

el gruix de virtuts que Corbera atribueix al poble català. Entre d’altres, es

destaca la fidelitat envers els governants ja que en aquest punt “ningun lugar se

ave(n)taja a Barcelona”41, i també el model de govern pactat. Corbera mostra

algunes de les idees que després elaborarà amb més deteniment a la Cataluña

Illustrada. Paga la pena recordar el fragment més destacat:

“Su govierno ha sido regla i dechado de otras Republicas. En el campea(n) la libertad ajustada co(n) la razon, la justicia favorecida co(n) el respeto comun, las ordena(n)ças i estatutos santos i prudentissimos, luz i guia para la modestia i te(m)plança, freno i cuchillo para los excessos i corrupcio(n) de costu(m)bres”42.

Tot i així, en la Vida i echos trobem un element ben curiós, un tret distintiu en

relació a d’altres textos de característiques similars. Esteve de Corbera,

després de emfatitzar les virtuts del poble català, mostra alguns dels seus

defectes genèrics, sobretot la tendència la revenja. Aquesta informació

contraposa la visió gairebé perfecta que se’ns havia mostrat fins el moment:

“Con no ser sobervios ni ambiciosos, sufren mal cualquiera superioridad entre sus iguales, feroces, prontos a las armas, (...) asperos con sus

39 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 6r. 40 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 208r. 41 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 26r. 42 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 26r.


174

con(n)naturales, mal avenidos entre si, (...) enbidiosos de la estimacion agena, i ta(n) inclinados a la ve(n)gança, q(ue) la executan a vezes con terrible crueldad. El rigor de la Istoria nos obliga a dezirlo todo, sin mas respetos que el de la verdad”43.

En qualsevol cas, si algun error (copsat a posteriori, és clar) cal atribuir a

l’aportació de Corbera com a historiador i erudit, ha estat la defensa aferrissada

en l’existència d’Otger Cataló. El nostre autor dedica dos capítols d’aquest llibre

(IV i V) a tractar el tema. El mètode de treball emprat per Corbera, habitual a

l’època, consisteix a posicionar-se en contra del modus operandi utilitzat per

Pere Miquel Carbonell, arxiver, de l’ auctoritate negata. Vegem en primer lloc,

pel seu interès, com concep Corbera el mètode de treball de Carbonell, i

posteriorment copsem quin judici en fa:

“A la omission que alega(n) [es refereix als qui neguen l’existència d’Otger] de q(ue) no se alla memoria en las Istorias Fra(n)cesas, se responde q(ue) este argume(n)to q(ue) en las escuelas se dize ab auctoritate negata, no co(n)cluye. No es buena co(n)seque(n)cia, no està en las Istorias, luego no es cierto. Muchas cosas se passan en ellas en silencio, q(ue) son verdaderas, porque no es possible escrivirlo todo. (...) Muchos sucessos dexa(n) las Istorias umanas, que por otros caminos se averiguan por ciertos”44.

Posteriorment (fol. 9v-10r), i amb considerable detallisme, Corbera fa referència

a un total de 22 autors (nacionals o estrangers) que han acceptat com a vàlida

l’existència d’Otger Cataló, fent referència a la recent (1628) aparició del llibre

d’Andreu Bosc (fol. 12r), i recrimina amb to contundent les crítiques que

Carbonell féu de l’obra de Pere Tomic: “El ser archivero no es ser

evangelista”45. Segons el nostre punt de vista, si bé és evident que predomina

una certa ingenuïtat dels plantejaments de Corbera, motivada en gran part per

un sentit cívic de la seva tasca i legitimador d’una determinada concepció i

43 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 25v. 44 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 9r. 45 CORBERA, Esteban. Vida i echos…, fol. 11v.


175

defensa dels llinatges aristocràtics catalans, seria caure en una lectura

excessivament presentista condemnar per això les aportacions de Corbera. El

seu objectiu fou prou noble ja que es pretenia assolir la certesa del

coneixement del passat històric, tot i que aquest objectiu es volgués assolir

tractant de demostrar la versemblança de les teories donades per la tradició.

Tal i com ha remarcat Jesús Villanueva, Corbera suposa un clar i evident avenç

en tant que planteja noves temàtiques i pren consciència crítica de les diverses

realitats de la historiografia catalana.46

Per últim, la Vida i echos és un document interessant per copsar la mentalitat

de l’època, exactament la defensa d’una determinada concepció del

cristianisme sorgit a partir de Trento. Destaquem, entre d’altres els capítols

LVIII (“Exercicios, penitencias i govierno de Soror Maria en aquel nuevo

recogimiento”), LVIX (“De su continua oracion, i frequencia de Sacramentos”) i

LXVI (“Otros aphorismos i sentencias morales que dixo la Santa), veritables

testimonis de la profunda fe catòlica que professava l’historiador barceloní.

7.4. LA CATALUÑA ILLUSTRADA (1678)

7.4.1. Característiques generals, objectius de l’obra i el llarg camí vers la

seva publicació

Val la pena recordar el títol complet de l’obra, prou clarificador dels objectius

que cercava assolir el seu autor: Cataluña Illustrada. Contiene su descripción

en comun, y particular con las Poblaciones, Dominios, y Successos, desde el

principio del Mundo asta que por el valor de su Nobleça fue libre de la

46 VILLANUEVA, Jesús. Los orígenes carolingios…, p. 40-41. Cal remarcar, com ha fet amb exactitud Villanueva, que es percep una clara frontera entre els plantejaments de Corbera i els de Roig i Jalpí, que optà, a les darreries de segle, per la impostura i la falsedat.


176

Oppresion Sarracena47. Ja en el pròleg (“Advertencias al lector”), José Gómez

de Porres aporta algunes reflexions importants sobre els objectius i aspiracions

d’Esteve de Corbera. Així, destaca que el cultiu de la història ha estat, i segueix

sent molt important en tots els territoris de la Monarquia Hispànica (“y en cada

Prouincia, y Ciudad aya lo individual del terreno sucessos, y antiguedades para

escriuirlas mas dilatadas se han aplicado con singular acierto sus hijos”). Així,

repassa els noms més destacats de la historiografia castellana, andalusa,

aragonesa, portuguesa i catalana. Tot i així, destaca el valor de l’obra de

Corbera perquè descriu i estudia una de les zones en què l’estudi de la història

no ha estat massa afavorit, i considera que tots els territoris de la monarquia

han de rebre la mateixa valoració i interès per part dels autors: “pues siendo tan

hermanas las Prouincias de España no ay raçon para que las vnas se

desluzcan à las otras”, i més quan aquests saben copsar els errors de la

historiografia pretèrita, com és el cas de Corbera (“no estraño que nuestro

Author se dilatasse en refutar, o aclarar algunas cossas que parecen menudas

por que en linea de errores Hystoricos ninguno se debe dissimular”).

Centrats ja en l’escrit de Corbera, cal dir que ens trobem davant d’una obra

escrita des de la perspectiva corogràfica48, molt habitual en l’època en la qual

es tracta de descriure la geografia49, història i institucions del Principat50.

47 Nàpols: A. Graminani, 1678. Aquesta obra ha estat editada, amb altres textos, en format electrònic per MOLAS RIBALTA, Pere (Comp). Textos Clásicos para la Historia de Cataluña (I). Madrid, 2000. D’altra banda, també es pot consultar el text complet a la “Biblioteca Digital” del portal de la Biblioteca Nacional d’Espanya (http://www.bne.es).En qualsevol cas, fins l’aparició dels estudis de Sánchez Marcos i Simon, s’ha tractat d’un text poc estudiat i conegut. De fet, José Cepeda Adán es refereix a Corbera com a “mediocre autor”, i emet , segons el nostre parer, un judici inexacte: “un libro un poco desajustado entre el título y el contenido (...), ya que, salvo la parte dedicada a la presentación general, el resto es historia española con algunas referencias al Principado”. CEPEDA ADÁN, José. “La Historiografía”, p. 796. 48 Cfr. KAGAN, Richard L. “Clio and the Crown: writing history in Habsurg Spain” a KAGAN, Richard L. PARKER, G. Spain, Europe and the Atlantic world. Essays in honour of John H. Elliot. Cambridge: Cambridge University Press, 1995, p. 73-98.


177

En qualsevol cas, el motiu bàsic que mou a Corbera a escriure la seva obra és

ben clar: donar a conèixer el passat català en un moment en què la

historiografia castellana sembla acaparar tot l’interès i protagonisme. És un

moment en què força historiadors castellans tendeixen a identificar Castella

amb Espanya, menystenint o oblidant, tàcitament o explicíta altres territoris de

la Monarquia Hispànica. Corbera es dol que moltes obres sobre la història

d’Espanya no aprofundeixin en el passat català, i que “pasan por nuestras

cosas con más cortedad que si fuéramos estrangeros” (p. 4). Corbera

considera que és necessari recuperar el passat, que legitima el present i les

reivindicacions de Catalunya: “Conoscan las otras Naciones que tenía Cataluña

Principios y hazañas gloriosísimas con que ilustrar sus escritos”, amb un

objectiu ben clar: “alabar como devían la Antigüedad y la grandeza de su

Monarquía” (p. 4). D’altra banda, el propi Corbera no dubta en atribuir

responsabilitats pel que fa al menysteniment del cultiu de la història51. Al

Principat, el General de Catalunya no inverteix econòmicament en l’activitat

historiogràfica (“No se repara en las letras afficionadas a la antiguedad, que

pobres, y arinconadas descaeçen de su valor; con esta inposiblidad afloxa el

deseo mas afficionado a saberlas”), a diferència del que succeeix en d’altres

dels antics territoris de la Corona d’Aragó (Aragó i València): “Los Aragoneses

nuestros vezinos [...] favorezen los trabajos de los que se emplean en honrar a

49 L’interés de Corbera per la Geografia es constata en les 132 pàgines que hi dedica, d’un total de 485 que componen la Cataluña Illustrada. Josep Iglésies, basant-se en algunes analogies d’estil, apunta la idea que Corbera s’hagués pogut basar en l’obra del jesuïta Pere Gil, tot i que no el cita (IGLÉSIES, Josep. Pere Gil, s.j. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya. Barcelona: IEC, 2002, p. 117-119). 50 Certament, aquesta obra ha estat força ignorada pels historiadors fins a l’aparició dels recents estudis d’A. Simon, J. Villanueva i, sobretot, F. Sánchez Marcos. Mateu y Llopis apuntava que la causa d’aquest oblit calia cercar-la en què fou escrita en la “llamada época de la decadencia” (MATEU Y LLOPIS, Felipe. Los historiadores..., p. 59). Potser a aquest oblit s’hi ha d’afegir que és una obra escrita abans de la gran crisi de 1640. 51 SÁNCHEZ MARCOS, Fernando. “Historiografía e instituciones...”, p. 554.


178

su Patria”; “Valencia a su imitacion va ya caminando por los mismos pasos”, i

es lamenta: “Solo Cataluña a viuido con descuydo en cosa que tanto importa”.

(p. 4-5).

Tal i com han posat de manifest Sánchez Marcos i Palos52, hi ha constància

documental que les queixes i sol·licituds de Corbera arribaren a formular-se

explícitament a la Generalitat. En el Dietari de la Generalitat trobem constància

escrita de la proposta feta per Diputats i Oïdors en la Junta de Braços el 27 de

novembre de 1630. És interessant destacar els motius segons els quals

s’argumenta la petició. No només per vindicar el passat de Catalunya, sinó

també per defensar i legitimar documentalment els drets i privilegis de

Catalunya: “per deffecte de scriptura no vingues ab la antiquitat del temps á

patir algun detriment y los priuilegis y drets municipals [...] hauenthi hagut com

hi ha moltes persones de altras nations q(ue) en fauor de sas patrias son estats

molt cuydadosos en lo scriurer callant lo degut a nostra natio cathalana”53. Cal

pensar, com ja apunta Sánchez Marcos, que és probable que s’inclogués en la

dita sol·licitud l’Acta de Cort de 1564 en què s’encarregà a Antoni Viladamor la

redacció de la Història General de Catalunya per vindicar, ni que fos de manera

gens científica i força idealitzada, el passat del Principat54. Tot i així, l’obra de

Corbera no veié la llum sinó pòstumament. Fou ben rebuda, segons ens diu

González de Porres, per autors com Pièrre de Marca, però l’obra no aparegué

fins el 1678. En una carta de l’any 1679 escrita per Nicolás Antonio a Don

Diego Joseph Dormer, el primer es lamenta “que como el libro de Cathaluña

Illustrada de Esteuan de Corbera no se ha publicado, por ciertos 52 Cfr. PALOS, Joan Lluís. Catalunya a l’Imperi dels Àustria: la pràctica de govern (segles XVI i XVII). Lleida: Pagès editors, 1994. 53 ACA, Generalitat, Dietari, vol 37, fol 144 v. 54 Cfr. ORRIOLS, Lluís. Antoni Viladamor i la seva “Història General de Catalunya”: la invenció de la història. Barcelona: Rafael Dalmau editor, 1999.


179

inconuenientes que han ocurrido” i afirma que “me holgare mucho que llegue

cuanto antes a mis manos su impression de V. Md. por lo mucho que tendre de

admirar y aprender en ella”55. Finalment, doncs, l’obra es publicà gràcies al

patronatge de Rafael Vilosa (1609-1681), home de lleis que s’havia exiliat del

Principat el 1646 i que en aquell moment era Lloctinent de la Regia Camera

della Sommaria del regne de Nàpols i també Regent del Consell Suprem

d’Aragó (desde 1663)56. Paga la pena destacar que en el manuscrit autògraf,

l’obra és dedicada a “los Illustrissimos señores los Diputados i ohidores de

cuentas del General del Principado de Cataluña i Condados de Rossellon i

Cerdaña” amb la següent dedicatòria, que fou lògicament eliminada en l’edició

de 1678:

“Esta Cataluña ofrezco a V. SS, para asigurar en ella el titulo qu(e) le doy de ilustrada: pues no se le puede dessear mayor ilustracion, que estar ofrecida a V. SS. Todas las cosas que en esta Provincia llegan a merecer la proteccion de V. SS. se estima(n) por inportantes i necessarias, i esta sola calidad basta para autorizarlas. Yo hago lo que de justicia me toca, que es presentar a V. SS estos trabajos, pues por ser de Cataluña, i en una de las cosas mas honrosas que hay en ella, se deven a V. SS como a cabeças i protectores que solo atienden a su conservacion i grandeza: i por la misma razon deven V. SS favorecer el sugeto i el autor, el sugeto como tan propio de V. SS, i el autor como de quien pretende lograr todas sus obras siruiendo a V. SS. Guarde Dios a V. SS.”57

55 BNE, ms. 8385, fol. 217 (carta del 29.04.1679). 56 Al llarg d’aquells anys en circularen manuscrits, com el manuscrit autògraf que es troba a l’Archivo Campomanes depositat a la Fundación Universitaria Española (Madrid). Evidentment, no ha d’ésser aliè el context històric en què fou escrita l’obra (recordem les corts no clausurades de 1626 i 1632). Vegeu: SÁNCHEZ MARCOS, Fernando. “Historiografía e instituciones...”, p. 555. 57 CORBERA, Esteban de. Cataluña ilustrada, protestación (AC-FUE, 51-4), sense foliar. Agraïm a Fernando Bouza la informació facilitada sobre aquest document.


180

7.4.2. Privilegis dels catalans segons la religió i la lectura del passat en la

Cataluña Illustrada

En base a quina mena de criteris legitima Corbera els drets i privilegis58 dels

catalans? Crec que l’autor, a l’igual que d’altres contemporanis, fonamenta els

privilegis dels catalans en l’element religiós i en la lectura del passat, essent

aquest darrer factor en el qual el text de Corbera presenta algunes novetats i

peculiaritats més específiques.

Pel que fa a la legitimació religiosa, Corbera no és pas original. Així, no dubta

en atribuir a la Providència divina la superioritat del poble català respecte a

altres comunitats: “quando la misma patria se halla favorecida del Cielo con

todos los requisitos y ventajas que pueden hazerla famosa en la tierra...”(p. 3).

De manera idèntica a altres historiadors de l’època, creu que els catalans són

un dels pobles en què la fe catòlica ha deixat una empremta més notable: “En

la antiguedad, y pureza de la Fe, en el culto, y obseruancia de la Religion, en la

magestad, y adorno de los Templos: en la deuocion, y puntualidad al seruicio

de las cosas Diuinas ninguna se le auantaja” (p. 3).

Evidentment, aquesta legitimació religiosa està estretament lligada a la lectura

del passat. En aquest punt, la lectura de la història de Corbera és eminentment

lineal i providencialista, amarada de catolicisme. Segons Corbera, l’arribada del

cristianisme a Catalunya es produí amb gran rapidesa, i deixà un florit de

màrtirs i defensors de la nova religió cristiana: “Qua(n)do despues del

nacimiento de Christo, entre las crueles persecucuiones de la Iglesia

offrecieron al Cielo gloriosos frutos de Santos Martyres, y Confessores” (p. 3), a

58 Majoritàriament empraré el mot “privilegis”, que és utilizat de manera habitual a l’època, sense oblidar conceptes que expressarien idees molt semblants com “lleis pròpies” o determinades prerrogatives que es desprenen de les constitucions del Principat.


181

l’igual que la resta d’Espanya: “España fue de las primeras Prouincias que

abraçaron este diuino culto, y religion” (p. 14-15)

L’arribada dels musulmans a la Península Ibèrica (711) és un dels punts

d’inflexió més clars en els quals se sustenta la lectura i vindicació dels privilegis

dels catalans i es barreja la legitimació històrica i la religiosa. Per a Corbera no

hi ha dubte possible: els catalans foren un dels primers en aixecar-se contra la

invasió musulmana: “vltimamente qua(n)do en la captiuidad de los Arabes

tomaron las armas para no rendirse al yugo de su esclauitud” (p. 3-4). En

aquest punt Corbera cau en l’error, molt extés en l’època, de barrejar elements

històrics amb llegendaris, i dóna com a certa la història llegendària d’Otger

Catalon, el suposat primer cabdill català contra els musulmans (p. 15-16).

Seguint la lectura del passat de la història altmedieval de Catalunya, podem

copsar que, tot i que es mantenen els elements de justificació religiosa, es

consoliden els que fan referència al passat gloriós de Catalunya, i

s’introdueixen elements de justificació jurídica i política. En aquest punt,

Corbera considera que l’origen de la monarquia catalanoaragonesa és

específic i alhora fonamenta el poder pactat59: “Comenzo entonçes la

Monarquia de los antiguos Condes de Barcelona: prodigios de cuyo valor se

admiraron aquellos siglos” (p. 16). La figura de Jaume I és lloada sense dubtes

ni paliatius: “Don Iayme el Co(n)quistador asombro de la infidelidad, y

admiracion del mundo,...” (p. 16), així com la d’altres monarques de la corona

catalanoaragonesa. És interessant destacar que, arribats al regnats de Ferran

d’Aragó i Isabel de Castella, aquesta darrera no hi apareix mencionada (p. 17).

59 Vegeu al respecte: PALOS, Joan Lluís. Catalunya a l’imperi dels Àustria..., p. 218 i ss; SIMON, Antoni. Els orígens ideològics..., p. 78.


182

En qualsevol cas, segons la lectura de Corbera, el fet més destacable del

passat baixmedieval i modern de Catalunya ha estat la fidelitat dels vassalls

catalans envers els seus monarques, fossin de la dinastia que fossin. Aquesta

fidelitat és fonamenta en l’estructura jurídicolegal que sustenta els privilegis

dels catalans (a part, és clar, d’una honradesa avant la letre dels catalans).

Corbera dedica tres capítols (XVI, XVII i XVIII) del primer llibre a explicar i

recordar la importància de les lleis, privilegis i llibertats del poble català.

Aquesta legitimació té, segons Corbera, una justificació ben senzilla, clara i

evident: “Vna de las calidades mas auentajadas q(ue) ilustran a Cataluña son

las leyes que tiene, y los priuilegios, y libertades que goza. La ley es como

Reyna que todo manda, y ajusta. A todos obliga, y a todos encamina, al

Principe con la justicia, y al vassallo con la obediencia“ (p. 74). Corbera

repassa l’origen de les lleis a Catalunya (situant-lo en l’època dels visigots, p.

74) i exposa la seva tesi: el poder a Catalunya sempre ha estat fruit d’un pacte

entre el monarca i els seus vassalls, i aquest pacte és de compliment obligat

per ambdues parts: “Estas nuestras leyes se llaman pactadas por que se hazen

sobre pacto expresso contrahido entre el Principe, y la Corte general” (p. 75).

Així, per exemple, recorda el procediment que ha de seguir un nou rei a

Catalunya: en primer lloc, i sota jurament solemne sobre la Creu i els evangelis,

respectar i mantenir les lleis pròpies: “guardar por si mismo, y por sus

Officiales, y Ministros, y hazer guardar inuiolablemente todas las leyes,

priuilegios, libertades, vsos, y costunbres del Principado” (p. 75) i, un cop ho ha

fet, “en correspondencia del se le haze homenage y se le presta fidelidad, y el


183

principado traslada60 en él su poder, no libre y absoluto, sino con aquellos

pactos y condiciones contrahidas en sus leyes” (p.75).

Les idees defensades per Corbera es poden relacionar fins a un cert punt amb

les teories contractualistes de John Locke 61, si bé és evident que Corbera

manté una visió més paternalista del poder polític: el rei ha de comptar amb

uns bons vassalls i respectar els seus drets i privilegis, sempre que, repetim-ho,

aquests siguin bons súbdits del monarca. En qualsevol cas, i en aquest punt

Corbera insisteix molt, el poder no es pot exercir de manera absoluta i

despòtica, i obliga per igual al monarca i als súbdits. Corbera no dubta en parlar

d’ “obligacion reciproca” (p.76) del rei el poble. Si ambdues parts compleixen

les obligacions, l’harmonia esdevé perfecta, ja que “no ay mayor riqueza que la

que proçede desta te(m)plança en el q(ue) manda, y en el que sirue” (p. 81).

D’altra banda, com ja hem dit, s’interrelacionen els aspectes històrics amb els

jurídics. Corbera es mostra convençut que les lleis i privilegis de Catalunya ho

són en tant que són fruit d’una història i d’un passat determinat. Els catalans

cediren lliurement el poder a la dinastia carolíngia després d’haver expulsat els

musulmans “no con poder, y dominio absoluto sino regulado a sus leyes y

co(n)seruando la nobleza natural, y ciuil que tuuieron siempre. Esta fue

eleccion libre y voluntaria” (p. 77), de manera que “los Emperadores , y Reyes

Franceses los honraron con grandes extenciones y priuilegios” (p. 77). En

aquest punt Corbera sosté les seves tesis afirmant-se en el testimoni d’autors

com Jerónimo Zurita, Francisco Diago, Pere Miquel Carbonell o Pere Tomic (p.

78). Aquesta lectura del passat afecta també els darrers segles de l’Edat 60 El subratllat és nostre. 61 John Locke (1632-1704), filòsof i polític anglès. Autor, entre d’altres, del Segon Tractat sobre el Govern Civil (1690) en el qual exposa la seva teoria contractualista sobre l’estat. Aquest, segons Locke, ha de consolidar-se com a fruit d’un pacte entre el governant i el poble, i mai com a fruit d’un poder absolut, tal i com havia defensat Hobbes.


184

Mitjana i de l’Època Moderna. Corbera fa un repàs dels esdeveniments i

privilegis més destacats de què gaudeixen els catalans, així com dels fets

històrics en què s’ha fet ús d’aquests privilegis. Recorda que els catalans

sempre han gaudit de privilegis en successos com les corts de 1406 (“ninguna

Prouincia del mundo tiene tantas libertades, y exenciones como Cataluña”, p.

80), el Compromís de Casp, les constitucions de 1553, les corts de 159962.

En darrer terme, Corbera analitza altres privilegis jurídics i econòmics atorgats

per les lleis. Així, el de mantenir les pròpies lleis en els afers civils i criminals,

que les causes civils i criminals es jutgin a Catalunya, el priuilegio de

promens63, prerogatiua muy notable, y poco vsada en otras partes fuera de

Cataluña (p. 82). També destaca un privilegi concedit per Ferran el Catòlic en

les corts de Barcelona de 1481 segons el qual no es poden confiscar béns de

la hisenda, amb la sola excepció del cas del crim contra el monarca. La virtut

d’aquest privilegi, segons Corbera, és clara i contundent: “los delinqunetes, o

se ausentan, o padeçen en el suplicio: pero la hazienda siempre queda libre”

(p. 83). És destacable que els cavallers i ciutadans honrats no poden rebre

tortura, a menys que se’ls acusi de la mort del monarca (o del seu fill), d’haver

traït la Corona o d’heretgia (p. 83). En darrer terme, pel que respecta a les

solemnitats i a la imatge del poder, Corbera recorda que, a l’igual que els

grandes de Castilla, “los Conselleres de la Ciudad de Barçelona se cubren, y

assientan delante de su Principe” (p. 84). Els privilegis de la ciutat de

Barcelona, segons Corbera, han permès que aquesta ciutat es governés amb

rectitud i èxit, “como vna musica perfecta que se compone con la mixtion de los

62 En aquestes corts, Corbera ressalta que aparegueren “en la misma lengua Catalana con que se estipulò” (p. 80) 63 Segons aquest privilegi, Consellers i Prohoms poden jutjar totes les causes criminals en absència del monarca o el lloctinent.


185

agudos, y graues, cuya politica armonia ha sido siempre çelebrada en el

mundo” (p. 84). Corbera destaca que el General de Catalunya, representant del

Principat davant el monarca, té “perrogatiua de Enbajadores como si fuera una

Republica libre” (p. 84), i justifica aquesta afirmació citant documentació

arxivística dels segles XIV, XV i XVI.

Sens dubte, segons la nostra opinió, aquesta darrera afirmació sintetitza el

corpus del pensament polític de Corbera: Catalunya, “como si fuera una

República libre”, cedeix els seus privilegis als monarques, i aquests han de

sentir el desig i l’obligació de mantenir i respectar els privilegis del Principat.

En definitiva, la Cataluña Illustrada de Corbera és un clar representant de la

historiografia catalana de la primera meitat del segle XVII. Si bé l’autor pren

com a certes algunes llegendes, fet habitual a l’època i alhora ben valorat pels

erudits del moment, és evident l’esforç dut a terme per verificar fets i dades,

sempre amb uns mateixos objectius: donar a conèixer les grandeses del passat

de Catalunya, demostrar que aquest passat legitima (o ho hauria de fer) la

validesa d’uns privilegis i tractar de situar la historiografia del Principat a un

nivell semblant al d’altres territoris de la Monarquia Hispànica.

Documents

TESI DOCTORAL: “LA HISTORIOGRAFIA …diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35582/8/07.XBQ_CAP7.pdfCentre: Érudits, collectionneurs et amateurs dans la France méridionale et l’Europe