21

MANUEL DE SOLÀ-MORALES

Arquitecte. Director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya

TERRITORIS SENSE MODEL

PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONAnúm. 26, gener 1997, pàgs. 21-27

02 CAP. 22/7/97 10:54 Página 21

SUMARI

ABSTRACT

22

1. L’especificitat de les perifèries urbanes

2. La perifèria vil i la perifèria esplèndida

3. Projectar la perifèria

4. La distància interessant

La visió de les perifèries com a àmbits sense identitat espacial està relacionada amb l’absència de l’activitat i la cons-trucció. Aquesta presència del buit és, però, la seva condició projectual més important. Les interpretacions d’aqueststerritoris han anat des del to denunciatori, unit a la crítica del creixement residencial especulatiu, la «perifèria vil», fins ala justificació esteticista del desordre territorial i l’empirisme perifèric, a partir de l’estima pels espais buits i descom-postos, la «perifèria esplèndida». Sovint les aproximacions figuratives i les representacions del cinema i la fotografia hansubstituït un arsenal taxonòmic que manca encara, amb el qual definir les perifèries sense recórrer a la metàfora, l’ana-logia o la idea de degradació de la ciutat central. Les perifèries, però, apareixen com a espais actius del possible pro-jecte contemporani de metròpoli. En aquest context, nous elements com la distància, argument compositiu de la formaurbana perifèrica, i el seu valor, que canvia en créixer l’escala del territori urbà considerat, mostren el protagonisme pro-jectual de la separació vers la continuïtat unificadora de la ciutat compacta.

La visión de las periferias como ámbitos sin identidad espacial está relacionada con la ausencia de la actividad y la cons-trucción. Esta presencia del vacío es su condición proyectual más importante. Las interpretaciones de estos territorioshan ido desde el tono denunciatorio, unido a la crítica del crecimiento residencial especulativo, la «periferia vil», hasta lajustificación esteticista del desorden territorial y el empirismo periférico, a partir de la fascinación por los espacios va-cíos y descompuestos, la «periferia espléndida». A menudo, las aproximaciones figurativas y las representaciones del ciney la fotografía han sustituido un arsenal taxonómico que falta aún, con el cual definir las periferias sin recurrir a la metá-fora, la analogía o la idea de degradación de la ciudad central. Las periferias, en cambio, aparecen como espacios acti-vos del posible proyecto contemporáneo de metrópoli. En este contexto, nuevos elementos como la distancia, argumentocompositivo de la forma urbana periférica, y su valor, que cambia al crecer la escala del territorio urbano considerada,muestran el protagonismo proyectual de la separación frente a la continuidad unificadora de la ciudad compacta.

La vision des périphéries en tant que milieu sans identité spaciale est en relation avec l’absence de l’activité et de la cons-truction. Cette présence du vide est sa condition projectuelle plus importante. Les interprétations de ces territoires ontpassé du ton dénonciateur, joint à la critique de l’accroissement résidentiel spéculatif, la «vile périphérie», à la justifica-tion esthéticiste du désordre territorial et de l’empirisme périphérique, à partir de la fascination pour les espaces videset décomposés, la «périphérie splendide». Souvent, les approximations figuratives et les représentations du cinéma etde la photographie ont substitué un arsenal taxonomique qui manque encore, avec lequel définir les périphéries sansrecourir à la métaphore, l’analogie ou l’idée de dégradation de ville centrale. Par contre, les périphéries apparaissentcomme des espaces actifs dans le possible projet contemporain de la métropole. Dans ce contexte, de nouveaux élé-ments comme la distance, argument compositif de la forme urbaine périphérique, et sa valeur mutante dûe à l’accrois-sement de l’échelle du territoire urbain pris en considération, font preuve du protagonisme projectuel de la séparationface à la continuité unificatrice de la ville compacte.

The perception of the peripheral areas of cities as places suffering from a lack of spatial identity is related to the absenceof activity and construction. This emptiness is, however, the most important condition affecting the planning of suchareas. There have been many interpretations of peripheral areas ranging from denunciation and the criticism ofspeculative residential development (the «vile periphery»), to the aestheticist justification of urban disorder and peripheralempiricism arising from a fascination for empty and haphazard spaces (the «splendid periphery»). Frequently, formalapproaches as well as cinematic and photographic representations have substituted for the taxonomic arsenal, stilllacking, that could serve to define the peripheries without recourse to metaphor, analogy or the concept of the decay ofthe inner city. In contemporary metropolitan planning, however, peripheral areas are the active spaces. In this context,new parameters, such as distance, a key component of the peripheral urban form, and the importance of same, whichchanges with the growth in scale of the urban territory considered, reveal the protagonism in the planning process ofseparation as compared to the unifying continuity of the compact city.

02 CAP. 22/7/97 10:54 Página 22

23

desordre i misèria sense veure més enllà–, ens tro-barem davant de les dificultats estètiques que eltracte amb el buit sempre implica, però també ambel reconeixement d’un camp de llibertat per al pen-sament urbà que pot orientar-se com a possibilitatde futur, inclús de present, sense limitar-se a defi-ciències passades.

Per no tenir forma establerta com a estructura urba-na genèrica els indrets perifèrics són, sobretot, oca-sió i oportunitat.

«Des de Palladio a Bruno Taut, a Garnier o F. Ll.R. Wright, els nous territoris arquitectònics s’hanimaginat en els marges de la ciutat establerta.Els espais perifèrics, sol·licitats tan sols perreferències discontínues de la urbanitat com-pacta però suggerents sobretot d’allò que enca-ra no s’ha fet, han estat per aquesta flexibilitatl’indret de la invenció de tipus i formes urbanes.A les ciutats d’Europa la força simbòlica i con-vencional dels centres tradicionals ha reduït enels últims anys la imaginació d’altres teixitsurbans. El pensament tipologista i la visió objec-tual de l’edifici arquitectònic –la seva comple-mentària paradoxa– renuncien a entendre labarreja d’infraestructura i buits, de serveis mas-sius i petita vivenda, de mobilitat i de privacitat,com el terreny figuratiu per formes urbanes méscontemporànies. I l’esforç d’arquitectes i urba-nistes sembla haver seguit massa d’apropl’interès de financers i polítics per la recuperacióde les ciutats centrals.»2

2. La perifèria vil i la perifèria esplèndida

Han passat cinc anys des que escrivíem aquestes rat-lles, i la paraula perifèria apareix novament com unaparaula feta malbé. En cinc anys la indústria de la cul-tura arquitectònica –les revistes, les conferències, elscongressos i tot tipus de workshops– han fet d’un con-cepte útil, polèmicament restablert per la discussióintel·lectual, un tòpic de moda que potser tan solsrepeteix paraules i alertes superficials.

MANUEL DE SOLÀ-MORALES

TERRITORIS SENSE MODEL

1. L’especificitat de les perifèries urbanes

S’ha dit que les perifèries urbanes són espais on el«sentit del lloc» no existeix, on l’absència d’història ila manca de determinacions locals redueixen a ze-ro la identitat del locus en el sentit clàssic. Quan tantdiscurs sobre la projectació urbana ha volgut fona-mentar-se en el respecte i la fidelitat a aquest geniusloci, descobrir les perifèries com indrets sense iden-titat espacial es proposa de vegades com una afir-mació alliberadora i polèmica.

No obstant això, es pot partir d’una anàlisi diversa.I afirmant que, efectivament, el sentit clàssic del’indret ha desaparegut en aquelles àrees urbaneson preval la discontinuïtat de les formes construï-des, i on els espais buits són predominants, hi ha unaltre sentiment de l’indret característic: en la sensa-ció expectant dels buits i en la indiferència de lesconstruccions.

No estem dient que les construccions perifèriqueses defineixin per ser indiferents en si mateixes coma objectes, sinó per ser indiferents entre elles. És laseva manca de diferències sensibles el que fa dela perifèria un terreny vertiginós d’imatges, que elsfotògrafs i cineastes contemporanis han atrapat bé,i que els arquitectes assumim amb dificultat. Laforça d’aquests paisatges és que l’activitat i la cons-trucció –els temes que tradicionalment tracten elsarquitectes– són sempre més dèbils que la presèn-cia contínua de l’espai buit. I aquest protagonismedels buits continus i contigus apareix com a condi-ció de l’indret perifèric, precisament perquè aquí nila «diferència» ni la «repetició», en el sentit deDeleuze,1 han ocupat l’espai.

Com a urbanista tinc tendència a veure en aquestaespecial força del lloc, la característica més atracti-va per projectar la perifèria. Si superem la visió gran-diloqüent de la perifèria com a «poblat global», tec-nocràticament uniforme i atomitzada, i també lestradicionals visions tan sols denunciatòries i regene-racionistes –que associen perifèria a especulació,

1 Vegeu Gilles Deleuze (1968); Différence et répétition,París.

2 Del text de presentació del programa del Laboratorid’Urbanisme. Projectar la perifèria. Barcelona 1991.

02 CAP. 22/7/97 10:54 Página 23

24

Fa pocs anys, era difícil separar la idea de perifèriadel to denunciatori amb el qual als anys setanta s’ha-via unit a la crítica del creixement residencial espe-culatiu. La perifèria dels setanta era un conceptedialèctic que es relacionava amb una discussió ideo-lògica de la ciutat en termes estructurals de centre-perifèria, ciutat-camp, indústria-terciari, privat-públic, promotor-usuari. Les greus deficiènciesd’accessibilitat, serveis i urbanització aparents alsnous suburbis de residència massiva, als voltantsde les grans ciutats, introduïen, juntament amb eldescontrol d’arquitectures mai ben tractades perignorància i/o carestia, la sensació d’indrets urbanson la continuïtat amb la ciutat central s’havia perdutcompletament, i amb ella el sentit de participaciódels seus habitants en els avantatges de la ciuta-dania.

No és aquest el lloc per repassar totes les refle-xions, experiències i actituds que sobre les perifè-ries de les ciutats europees van veure els anyssetanta i vuitanta, sens dubte un període fèrtil enintencions i experiències, i encara bastant incom-près en els seus resultats. En qualsevol cas, com-parteixen aquesta identificació de les perifèriesmetropolitanes amb l’especulació abusiva, amb eldèficit infraestructural i amb la segregació explota-dora de l’espai social. La perifèria vil està present enel neorealisme italià com en El Jarama, de SánchezFerlosio, o en el Pijoaparte de Marsé,3 i a aquestaperifèria vil responia l’arquitectura progressista pro-posant propietat pública del sòl, barris pilot, disci-plina urbanística i new towns. Alguns intents mésrefinats com les propostes de «ciutat-territori» o de«metropolicentrisme» que començaven a entendreque la renúncia dialèctica no se superava, a la llar-ga, comparant la perifèria amb la ciutat central, sinóimaginant un territori urbà més complex, van tenirl’èxit intel·lectual que mereixien, però no la seva apli-cació pràctica.

La perifèria vil continua present. Encara ara solemllegir repeticions genèricament ideològiques del

terme perifèria aplicat com a categoria sociològicadenunciatòria de deficiències respecte a un para-digma de ciutat homogènia, amb poc esforç teòricper acceptar allò que d’específic té com a condicióurbana perquè, a priori, es rebutja. Evidentment, lesgrans ciutats han seguit creixent amb gravíssimesdeficiències i escandaloses corrupteles. Les condi-cions de vida, de transport i de cohesió social delsseus habitants són dramàtiques en molts casos.Però la resposta a aquests fets seria massa curta siinsistíssim en l’estigma negatiu i opac de la perifèriavil, que, això no obstant, tenim ben present encaraque parlem d’aproximacions positives a la perifèria.

També als anys setanta un treball seminal de MelvinWebber, en ple furor estructuralista funcional, in-terpretava la perifèria com l’estat terminal de lesciutats, com la fórmula final a la qual el progrés tecnològic i la comunicació múltiple podien portar-nos. La socialització de l’individu no tenía perquèproduir-se en un espai comú –la ciutat–, i el «veïnat»(intercanvi i contacte) podia produir-se sense «pro-miscuïtat» (proximitat física). La ciutat total deWebber4 descobria en termes urbanístics el poblatglobal de Mc Luhan, i obria la porta a una visió opti-mista de la dispersió territorial i a la superació delmodel urbà compacte. Ni contigüitat ni continuïtateren ja requisits d’una urbanització global en la queels medis de comunicació de tot tipus havien vençutla geografia. La fricció de l’espai que tant havia pre-ocupat els teòrics de l’economia espacial, i que estrobaria a l’origen de l’existència mateixa de les ciu-tats, era, finalment, zero o alguna quantitat quasimenyspreable.

A aquella emblemàtica proclama podem referir eldesenvolupament posterior, als vuitanta sobretot,d’una justificació elogiosa del desordre territorial i del’empirisme perifèric. Las Vegas segons Venturi,Blade Runner, la metafísica espacial de Wim Wen-ders, i des d’abans, l’empirisme perifèric de Hockneyi el pop art, introduïen una atenció i una estima alsespais buits i descompostos que aviat desemboca-rien en la presentació esplèndida i postmoderna de

3 Vegeu les novel·les de Rafael Sánchez Ferlosio (1956);El Jarama, Barcelona. Juan Marsé (1975); Últimas tardescon Teresa, Barcelona. Íd. (1985); Ronda del Guinardó,Barcelona.

4 M. Webber; Order in Diversity: Community withoutPropinquity, London Wing.

02 CAP. 22/7/97 10:54 Página 24

25

la perifèria. Els suburbis nord-americans, els centrescomercials, d’oci i d’esport, tallers, gasolineres,magatzems, garatges i serveis repartits amb acces-sibilitat difosa, assenyalen les imatges d’un territorifet de carreteres i més carreteres.

El consumisme acrític s’estén també així al territori,i en alguns casos se’ns proposen l’espontaneïtat, laurbanització difosa i la coordinació indirecta no tansols com a tendència, sinó com a model, i el terri-tori resultant no tant com a indret de tensions, sinócom a perifèria esplèndida i admirable.

La veritat és que l’acceptació acrítica de la perifèriaesplèndida, les defenses a priori del desordreperifèric, i els elogis estètics del caos urbà com aparadigma figuratiu, no són fàcils de sostenir mésenllà de la intuïció inicial. Encara coneixem molt poc,sorprenentment poc, com són les nostres perifèriesurbanes, i la nostra cultura ha aplicat pocs instru-ments a la seva experiència. No tenim avui una expli-cació comparable a la que fa trenta anys van pro-porcionar, per exemple, les escoles franceses degeografia humana. Pierre George, Lacoste, MaxSorre, Chabot i abans Vidal de la Blanche, Tricart,Halbwachs o Bernouilli havien creat les categoriesper a la comprensió de les diverses àrees urbanes,i quasi tota la taxonomia que utilitzem encara respona aquell enteniment compacte de la ciutat (concèn-trica, monocèntrica, policèntrica, centre-perifèria;zona industrial, de transició, suburbi, raval, centrede negocis, comercial, de transport, ciutat-mercat,ciutat-pont, etc.).

La perifèria esplèndida no disposa d’un equivalentarsenal taxonòmic. Però tampoc no el tenim en elscamps més amplis de l’observació i de la crítica. Elcinema i la fotografia són certament els grans mes-tres de la geografia urbana contemporània, i de lesseves representacions ens hem de valer per al nos-tre progrés. Però per a un coneixement analític comel que l’arquitectura i l’urbanisme necessiten peroperar, gairebé no hem avançat, per part nostra, enel coneixement concret de les perifèries. Moltesparaules s’aboquen en l’esforç per definir-les, peròtendeixen a recórrer constantment a la metàfora i ala imatge, més que a la descripció. El debilitament

actual de la cultura de la descripció5 apareix aquítambé com un dels riscs fonamentals del nostremoment, i la tendència a substituir la descripció perla figuració (imatges, metàfora, analogies) ens impe-deix avançar amb seguretat en el domini intel·lectualde les perifèries urbanes.

3. Projectar la perifèria

Al Laboratori Internacional d’Urbanisme Projectar laperifèria que a la primavera de 1991 vam iniciar aBarcelona, i que hem repetit per quatre anys, vamintentar una aproximació de projectes i idees apli-cades a les perifèries de diverses ciutats europees,no entenent-les negativament com a degradació dela ciutat central, sinó, ben al contrari, com a territo-ris actius del possible projecte contemporani demetròpolis.

És clar que en aquest plantejament partim d’unaactitud positiva sobre les perifèries urbanes. No tansols això, també de la convicció que es tracta d’untema prioritari en l’immediat futur de la ciutat euro-pea. Però la perifèria volem veure-la com una dadaconcreta, com un indret de característiques físiquesprecises, d’indiferències i identitats, de formes idistàncies, materials i moviments. No és molt fàcil.El fet que la majoria dels tallers escollissin per al tre-ball problemes de perifèria molt determinats perfragments de la ciutat preexistent, mostra la preo-cupació dels seus responsables per una actitudterapèutica, tot i que apreciativa de les oportunitatsprojectuals dels indrets escollits.

Però «projectar la perifèria» és parlar d’una idea queno necessàriament coincideix amb el camp geogrà-fic de la perifèria existent. Projectes de perifèriapoden fer-se, sí, per recuperar les mal fetes perifè-ries preexistents, però també per crear-ne altresvàlides ex-novo. I fins i tot hi ha projectes perifèricsdintre de les ciutats centrals o projectes perifè-rics sense indret, «atòpics».6

5 Manuel de Solà-Morales (1989); «The Culture ofDescription», Perspecta 25. Yale.6 De la atopia, UR 10. Barcelona, 1992.

02 CAP. 22/7/97 10:54 Página 25

26

Si les imatges plàstiques del perifèric abunden jacom a fet estètic, ¿no té sentit imaginar propostesurbanístiques, socialment i arquitectònica positivesd’aquests fenòmens sense necessitat de «recórrer»o «monumentalitzar» l’existent? ¿Hi ha cap nou pen-sament d’integració entre edifici, terra i accés quefaci paisatge i lloc a la vegada? ¿Ha de ser la ideade fragment per força autojustificativa o podemcrear fragments amb sentit estructural de mésampli abast? La «repetició sense concepte» de quèparla Deleuze, ¿no pot substituir-se per una «diferèn-cia sense repetició»?

Durant els seminaris del laboratori, diferents ideesvan aparèixer amb certa força inicial. Per exemple,treballar amb el concepte de «resistència» material(Collovà) donada per traçats, arquitectures i límitstopogràfics preexistents que defineixen en els seusdiferents graus de duresa les formes pròpies de laperifèria diferents de les de la ciutat ordenada.O la idea de «destrucció de l’indret» (Miralles), tam-bé definint la perifèria com quelcom que està en lamatèria física d’un indret històricament determinatperò sobre el que s’ha d’actuar a la contra, esbor-rant. Afrontant com a «monument» o «nínxol» (JuelChristiansen) el tractament dels indrets no urbans ono transformats en el sentit clàssic. Mentrestant,altres tallers (A. Geuze-A. Wall, L. Semerani-G.Tamaro, Heink Doll-Meccano, Wolf Prix Himmelblau)plantejaven separar el circumstancial del perifèric através d’un salt a escales més grans dels models imecanismes de projecte.

4. La distància interessant

A mi em sembla important reconèixer les condicionsespacials, específiques de les perifèries. En aque-lles que convencionalment entenem com espontà-nies, la distància entre els objectes construïts no éscasual, mentre que els espais entre ells sí. Criterisde localització d’activitats, preferències d’accés,avantatges de publicitat o al contrari d’amaga-tall, explotació individual de topografies o vistespreeminents, primen l’emplaçament d’edificis,sense el respecte a un ordre previ de conjunt. Hiha aquí un sistema de distàncies a la finca veïna,distància al mar, distància a la ciutat o a l’aeroport,

distància al metro més pròxim, distància al carrer oa la carretera. Tot un teixit de distàncies relativescol·loca progressivament usos i edificis, a partir deles relacions de cada unitat activa respecte a tot elsistema metropolità. Directament, sense passar peruna homogeneïtzació horitzontal per grups o famí-lies, d’edificis o d’usos. El diàleg entre edifici i siste-ma urbà és individual, que no vol dir directe, sinóque passa a través d’infraestructures i serveis queresulten ser així la forma més general del territoriurbanitzat.

La col·locació, aparentment erràtica, de fragmentsde carrer, fàbriques, tallers, magatzems, restau-rants de carretera, gasolineres, discoteques, parcsaquàtics o prehistòrics, granges, centres comer-cials, expositors de mobles, parcs d’oficines, etc.,pot ser analitzada en termes del seu ús del sòl iintentar planificar-la en categories actualitzadesde zonificació: «strips», «centres», «parcel·lacions»,«àrees de servei», «nusos de comunicacions»,«parcs temàtics», etc.

Però aquest progrés zonificador no podria reviure,com en les tradicionals zonificacions tipològiques,reconèixer les diferents formes amb les quals operara l’interior d’aquestes zones. I fatalment tendeix aseparar unes de les altres, creant recintes autònomsamb certa distància de respecte, aparentment neu-tra, i convencionalment «lliure» o «verda», que eviticonflictes de veïnatge en el funcionament o en laforma.

La distància entre zones o paquets autònoms és lallei –negativa– per la qual de fet es construeix laperifèria. Una llei que creua de mesures la superfí-cie del territori, i on la distància és sempre entesasolament com a dada defensiva, ignorant de rela-cions i propositiu de res, sense interès propi, deforma casual.

Però el joc d’aquestes distàncies podria convertir-seen un joc interessant. En realitat ho és, quan veiemla riquesa de situacions que produeix i les possibili-tats d’interpretació estètica, arquitectònica i paisat-gística d’aquestes situacions. La projectació de laperifèria pot conjugar l’autonomia i l’eficiència, que

02 CAP. 22/7/97 10:54 Página 26

27

són les dues condicions necessàries per a unaperifèria positiva, amb la comprensió dels buits coma distàncies «interessants», críticament escollidesper la seva capacitat figurativa i per la seva racio-nalitat ecològica i paisatgística. No es tracta de pen-sar en els buits perifèrics com àrees a projectar enelles mateixes, sotmeses també a la disciplina d’undisseny –més o menys mínim– de zones verdes onaturals. Potser hauríem de deixar-los sense forma,però reconeixent el seu valor abstracte de distàn-cia, i fent d’aquesta distància un argument compo-sitiu de la forma urbana perifèrica.

Treballar amb distàncies no és treballar amb elsbuits com a objectes. És gairebé el contrari d’a-quest ingenu descobriment de recents dissenya-dors que han cregut veure en els buits –urbans,perifèrics o exteriors– l’ocasió de convertir-los enobjectes, en solars per a edificis a cota zero,en arquitectures sense volum. Aquesta banalitat jaha provat que condueix solament a l’hiperdisseny i alcansament.

Les distàncies són mesures sense qualitat, són rit-mes de presència i absència. Com els silencis musi-cals, ajuden a entendre les frases sonores pel ritmede les pauses, i per l’espera constant de l’interval.Encara més, podem pretendre que el projecte de laperifèria utilitzi les construccions per fer sentir elsbuits, igual que Frederic Mompou perseguia, amb labellesa d’escassíssimes notes, fer sentir el silenci,crear-lo.7

Treballar amb les distàncies, fer del seu domini unaexperiència cultural, és el que les perifèries metro-politanes permeten i agraeixen. La suma de distàn-cies, com una immensa integral, permet en l’espai unjoc estratègic. Com les farmàcies a la ciutat, que hand’allunyar-se distàncies mínimes de la seva veïnamés pròxima. En les perifèries planificades, són lesnormes de mínims les que actuen més decisivament.Mínima distància entre casa i carrer, entre tanca deljardí i façana, entre vehicles i vianants, entre carrilbici i tramvia. Parelles de línies paral·leles corrent

sobre el terreny, marcant límits invisibles que ocu-pen l’espai entre edificis, que estarà buit d’ús i de sig-nificat, però ple en canvi de mesures obligatòries.Distàncies mínimes que cal acomplir.

Distàncies màximes també, entre casa i escola,entre comerç i transport públic, entre camp de joci centre urbà, la urbanística funcionalista volguéimprimir amb lleis de foc la seva lògica del benestarsocial. Distàncies per a l’assolellament i l’ombra, perdefensar-se del soroll i les vistes, per a la seguretatentre vehicles i persones, per dividir el sòl privat i el públic. Resultat: els buits urbans guarden distàn-cies mínimes o màximes, n’estan plens, però estanmancats de reflexió sobre l’interès conjunt d’aques-tes distàncies. Però a l’espai urbà, com al suprema-tisme, o com als bodegons de Morandi, les distàn-cies interessants estan carregades d’intenció sobrela separació positiva entre diversos objectesdiferents.

La pèrdua de regularitat clàssica, permanent fins al’urbanisme modern, reclamava en canvi altres regu-laritats en la tipologia, el material, els usos, elsvolums. Les normes urbanes del moviment modernalliberant la posició dels edificis de les alineacionsviàries, i substituint les tradicionals condicions decontinuïtat per la repetició volumètrica i tipològicavan produir una explosió que s’ha demostrat menysconvincent a mesura que s’estén a escales majorsd’actuació. Les perifèries urbanes actuals mostrencom el valor de les separacions i distàncies canviaquan creix l’escala del territori urbà, i això resultaespecialment evident observant a gran escala lamultiplicació de perifèries planificades.

A aquesta gran escala es diria que estem tornant aun model gòtic de l’espai. La seva no regularitatpodria projectar-se des de la llei de les separacionsmútues com a joc regulador. La forma de les distàn-cies buides és el tema, i el protagonisme de la sepa-ració és l’alternativa perifèrica a la continuïtat unifi-cant, gran virtut de la ciutat tradicional compacta.Guanyem en llibertat, perdem en mètode: l’urbanis-me de la perifèria pot ser més aviat la seqüènciad’agrupaments construïts per inducció. La deducció,aquí, s’entrebanca de seguida.

7 Frederic Mompou (1952); Música callada: Petites suitesper a piano, Barcelona-París.

02 CAP. 22/7/97 10:54 Página 27