TEMA: L’ART MUSULMÀ I HISPANO-MUSULMÀildefonsosuarez.es/Arte2bat/Tema_Arte_Islamico/Art Musulmà.pdf · ART HISPANO-MUSULMÀ. 6.1.-El període cordovés. La mesquita de ... Amb

© Reme Serrat Benlliure /Ildefonso Suárez Garrido

1

TEMA: L’ART MUSULMÀ I HISPANO-MUSULMÀ

ÍNDEX. 1.-CONTEXT HISTÒRICO-CULTURAL

L’expansió de l’Islam Etapes polítiques i artístiques en Al-Àndalus

2. INFLUÈNCIES ARTÍSTIQUES. Condicionaments religiosos: L’Aniconisme i la prioritat arquitectònica en l’art islàmic La decoració en l’Art Musulmà.

3.-EVOLUCIÓ ART HISPANO-MUSULMÀ 4.-L’ARQUITECTURA

Característiques generals. Urbanisme i edificis. La Mesquita

5.-CARÀCTERS GENERALS DE L’ESCULTURA, PINTU-RA, CERÀMICA I MOSAICO. 6.-L’ART HISPANO-MUSULMÀ.

6.1.-El període cordovés. La mesquita de Còrdova 6.2.-PERÍODE INTERMEDI 6.3.-L’ART NAZARÍ.

El palau en l’arquitectura islàmica: L’ALHAMBRA. Els espais de l’Alhambra Altres edificis nazarís.

7.-L’ART MUDÈJAR 1. CONTEXT HISTÒRICO-CULTURAL

L’expansió de l’Islam La civilització islàmica sorgeix gràcies a l'impuls que li proporciona una nova religió, l'Islam, la doctrina és predica-da pel profeta Mahoma (571-632). La nova religió monoteista amb arrels hebraiques - el seu déu és Al·là i el seu llibre sagrat l'Alcorà, naix en l'ac-tual Aràbia Saudita i troba resistènci-es entre els comerciants de la Meca i per això Mahoma es trasllada a la ciutat de Medina l'any 622 (l’Hègira, inici del calendari musulmà). Des d'a-llà s'inicia l'expansió de la nova religió (Islam 1 , Islamisme, -sotmetiment a Déu-) per tota la península aràbiga i posteriorment pel Nord d'Àfrica fins a la península Ibèrica (711 d.C.) i l'Est europeu. Al segle XVI arribaria a les portes de Viena. Després de la mort del profeta, podem distingir tres etapes d'expansió de l'Islam:

1. L'època dels quatre califes ortodoxos, immediatament després de la desaparició de Mahoma (632-661). En aquest curt període de temps, la nova religió triomfa per tot Aràbia, Síria, Pèrsia i Egipte. Es tracta tant

1 Els seguidors d'aquesta religió reben actualment tres noms: Mahometans, Musulmans, Islamistes per diferents orí-gens etimològics.

© Reme Serrat Benlliure /Ildefonso Suárez e

2

d'una conquesta religiosa, com d'una dominació política. 2. La dinastia dels Omeies (661-750). La capital de l'Imperi se situarà a Damasc. Augmentaran encara més les conquestes:

- Cap a Occident, dominaran el Nord d'Àfrica i la Península Ibèrica, arribant fins als Pirineus. La derrota soferta a la batalla de Poitiers, al 732, contra les tropes franques de Carles Martell, va obli-gar als musulmans a situar en aquesta cadena muntanyosa, la frontera del seu Imperi. - Cap a l’Orient, aconsegueixen arribar a l'Est de Pèrsia, l'actual Iran. La frontera anirà des de Sa-marcanda, al Nord, fins al riu Indus, al Sud.

3. La dinastia dels Abbassides (750-945). Les fronteres polítiques ja no coincideixen amb les religioses, aquestes últimes més extenses. Això es deu al fet que Al-Àndalus, el Nord d'Àfrica i zones ocupades de l'Ín-dia, escapen a l'autoritat del califa de Bagdad (a Iraq), ciutat que s'ha convertit en la nova capital de l'Imperi. Aquest període es caracteritza per una forta influència persa.

Sota els Omeies i els Abbassides, la cultura islàmica queda definida en els seus aspectes religiosos i artístics definitius. Posteriorment evoluciona cap a una influència turca -dinasties seljúcida i otomana-. Amb el temps la religió musulmana, igual que la cristiana ha patit cismes que han originat diferents versions del ma-teix credo. Així distingim, entre d'altres als musulmans sunnites, xiïtes i fatimites. Etapes polítiques i artístiques en Al-Àndalus El canvi de la dinastia Omeia a l’Abbassida, és conseqüència de l'al-çament liderat per Abu Abbàs, que defensa el dret de la seua família a prendre el poder. Per assegurar l'èxit, va dur a terme la matança de tots els membres de la família Omeia. Tan sols un d'aquests Omeies va aconseguir fugir i es va dirigir a la Península Ibèrica. Grà-cies a l'ajuda que rep de les tribus nord-africanes a què pertanyia la seua mare, pot fer-se amb el poder a Al-Àndalus -en aquests mo-ments una província de l'Imperi, on s’autonomenarà Emir (Abd al Rahman I). Per tant, podem establir la següent evolució política i artística en l'Espanya musulmana:

A/ Època Omeia i Califal. (755-1031) - Abans d'arribar Abd al Rahman, Emirat dependent del califat Omeia de Damasc (711-756). - Després d'Abd al Rahman, Emirat independent del califat Abbassida de Bagdad .Destaca la figura de l'emir Abd al Rahman I. - Califat Omeia de Còrdova (929-1031). Destaquen els califes Abd al Rahman III i Al-Hakan II i el Ha-chib Almansur

B/ Regnes de Taïfes (1031-1238). Cal incloure en aquesta etapa, els dos períodes, en què pobles vinguts del nord d'Àfrica, per ajudar els regnes musulmans espanyols contra els cristians, acaben per incorporar Al-Àndalus a sengles imperis, l’Almoràvit i l’Almohade. C/ Època Nazarí o del Regne musulmà de Granada (1238-1492).

2.-INFLUÈNCIES I CARACTERÍSTIQUES ARTÍSTIQUES 2.1 Un art sincrètic La majoria d'àrabs eren nòmades i no tenien tradició arquitectònica pròpia, d'ahí que l'art musulmà reba el nom de sincrètic, és a dir, recull sempre part del bagatge artístic de les civilitzacions precedents al territori que la seua ex-pansió va adquirint. L'arquitectura islàmica va començar assumint com a pròpies algunes de les característiques


3

constructives de l'art romà, com l'ús de les columnes, l'arc de mig punt i les dovelles bicolors. L'art bizantí va heretar l'ús de la volta i la cúpula per cobrir part dels edificis. Del pròxim orient l'arc apuntat i el lobulat. I, en el cas de l'art hispano-musulmà, l'arc de ferradura de l'art visigot. 2.2.-Un art fonamentalment pobre però decoratiu D'altra banda el medi geogràfic d'origen, el desert, influirà també en l'art. La pobresa de materials de construcció, es compensarà amb una gran riquesa interior mitjançant la decoració. L'aigua i la vegetació (jardins) seran elements indispensables en les seues construccions. Molts han volgut veure en els boscos de columnes de les mesquites un "record" dels palmerars dels oasis. Un art condicionat per la Religió: L’Aniconismo i la prioritat arquitectònica en l'art islàmic

La doctrina d’Al·là, l'Islam, va ser revelada al món a través del seu profeta Mahoma. Tota ella es recull en un llibre, l'Alcorà, que és a més de text sagrat, codi civil, penal i moral (Llei de la Xaria). Per tant l'Islam, no és només una religió sinó una forma de vida. Reuneix veritats d'altres religions, la Cristiana, la Jueva i la Zoroàstrica (Persa); i pràctiques ancestrals de les tribus àrabs. Exemples d'aquestes pràctiques són el reconeixement de la ciutat santa de la Meca, l'hàbit de les peregrinacions, el culte a objectes sagrats locals com la Pedra Negra (Kaaba) i el paper dirigent d'una tribu concreta. L'art islàmic estarà condicionat per les seues creences. El seu déu Al·là és immutable, etern, incorpori, no lo-calitzable i per tant no representable. Tampoc no es pot imitar la natura, ja que seria un intent blasfem d'i-mitar l'obra de Déu. El resultat d'aquestes idees és que en l'art musulmà es prohibeixen absolutament les imatges, i els artistes han de decorar sense figures humanes o animals. Això es coneix amb el nom de anico-nisme, és a dir la negació de les icones i, per extensió, de l'escultura i de la pintura figurativa. Això dóna prioritat absoluta a l'arquitectura sobre les arts plàstiques, de manera que la pintura o el mosaic van ser sempre arts aplicades al terreny ornamental, per recobrir les superfícies amb riques decoracions abstractes. La decoració en l’Art Musulmà. En aquesta decoració artística cal diferenciar quatre tipus bàsics d'ornamentació:

- L’ataurique o arabescos. Consisteix en una tija vegetal continua que es divideix regularment per donar origen a tiges secundà-ries, que poden al seu torn, escindir o reintegrar a la tija central. -Les llaceries. És una decoració geomètrica en la qual les formes geomètriques s'entrecreuen o enllacen de manera infinita. - Els motius epigràfics (cal·ligrafia). Això ja és típicament àrab, ja que es basa en la representació de les lletres del seu alfabet i en plas-mar, generalment, frases de l'Alcorà. Abunda en la majoria de les obres artístiques islàmiques. Hi ha dos grans tipus d'escriptura:

a) El cúfic, de caràcter sobri, monumental, angulós i molt rectilini b) El nasji, molt menys solemne i de sentit cursiu. S'usa molt més en els llibres que en les ar-quitectures, i a més d'època relativament tardana.


4

- Els mocàrabs. Són prismes col·locats en posició vertical que pengen del sostre, a la manera d'estalactites, que co-breixen l'interior d'arcs, voltes i cúpules.

Ataurique Llaceria Epigràfica. Mocàrabs

- A més la llum i l'aigua serveixen per modificar l'espai arquitectònic amb contrastos lumínics movi-bles al llarg del dia i parets reflectides en els mantells aquosos.

3.-EVOLUCIÓ DE L’ART HISPANO-MUSULMÀ. Període Cordovés (Aprox. segles VIII-X)

En l'època Omeia l'art hispano-musulmà va evolucionar sota la influència dels estils artístics anteriors i va culminar en l'etapa califal (segle X) amb solucions tècnico-artístiques molt belles i complexes com les arque-ries i voltes de nervis de la mesquita de Còrdova.

Període Intermedi. (Corresponent amb els regnes de Taifes, aprox. segles XI, XII) Posteriorment, en el període almohade, es va impulsar una arquitectura més austera i sòbria, que potenciava l'estructura arquitectònica, però que no descuidava la decoració ornamental.

Període Nazarí (aprox. segles XIII, XIV, XV) En l'última època, ápoca nazarí, es va definir un llenguatge artístic propi excepcional, caracteritzat per una gran riquesa decorativa en l'interior dels edificis, que dissimulava la pobresa dels materials utilitzats en cons-trucció.

4.-L’ARQUITECTURA Característiques generals:

o Els edificis solen ser de poca alçada, però tenen una gran extensió superficial. o El maó i la fusta són preferents com a materials de construcció. o Les cobertes són generalment adovellades, però presenten petites cúpules (significat de poder i majestat

diví) en parts destacades, per exemple sobre el mihrab. o D’entre voltes i cúpules, les més destacades són la volta nervada, la volta de mocàrabs de guix i la cúpula ga-

llonada. o S’utilitzen pilars i columnes com elements de sustentació, normalment prims en no haver de suportar sos-

tres molt pesats. o Els capitells de les columnes són variats, predominen els corintis, cúbics, amb mocàrabs, de vesper. o S'utilitza l'arc de ferradura en la majoria de les obres, a més dels arcs de mig punt, lobulats o polilobulats i

angrelats. o La decoració exterior és molt austera en contraposició a la rica i variada ornamentació interior, realitzada

fonamentalment a base de guix, ceràmica, marbre, fusta, etc. Urbanisme i edificis.

En realitat no hi ha organització urbana. Per formar una ciutat es limiten a aglutinar cases sense pla racional i a deixar que aquestes creixen de forma espontània, és el que s'anomena "creixement biològic". Els carrers


5

són estrets i tortuosos, sense orientació definida, i alguns fins i tot sense sortida (adarves). Les parts de què consta una ciutat musulmana són:

a) La medina, nucli central de la ciutat. És el recinte emmurallat que conté la mesquita major il’alcaiceria (sector tancat dedicat a l'emmagatzematge de mercaderies, en principi de seda). A lamedina també hi ha els principals barris i el palau del califa.

b) El soc, sector pròpiament comercial.c) L'alcassaba, ciutadella defensiva del conjunt urbà, aïllada de la resta per una muralla i que al-

berga l'habitatge de l'autoritat civil.d) Els ravals, barris exteriors a la medina per on va creixent la ciutat. Quan van adquirint importàn-

cia es van emmurallant i incloent en el recinte. En aquests barris, la població s'agrupa per profes-sions.

Pel que fa als edificis més importants que podem trobar en una ciutat musulmana, cal destacar:

a) El palau, residència del califa o l'emir. Sol situar-se al costat de la mesquita. Destaca la relativapobresa exterior i el luxe i l'exquisida decoració en el seu interior. Tant per les dimensions comper la diversitat i complexitat dels espais arriben a ser veritables ciutats (ex. Palau de MedinaAl-Zahara a Còrdova o l'Alhambra de Granada). Solen estar dividits en dues parts: una zona pri-vada i una altra per a les activitats públiques.

b) Els habitatges. Són recintes totalment tancats a l'exterior, tant pel clima com per l’intimisme queregeix la vida islàmica. Les habitacions donen a un gran pati interior i gairebé no existeixen buitsa l'exterior. L'accés des del carrer es realitza a través del vestíbul, o zona de recepció, després veja el recinte privat. L'interior està decorat però l'exterior té una decoració molt pobra.

c) La madrassa o medersa, escola de l'Alcorà adossada a la mesquita. També són llocs de jurispru-dència.

d) El Maristan o hospital, posseeix diversos pisos al voltant d'un pati rectangular.e) El caravanserrallo, sol estar fora de la ciutat, en les rutes comercials, és el recinte on s'alberguen

les caravanes. La versió urbana d'aquests caravanserrallo són els alfòndecs.f) El ribat, en zones frontereres, allunyades de les ciutats. Es tracta de fortificacions destinades a

guardar la fe en les zones frontereres amb altres cultures. Els seus defensors són meitat monjosmeitat guerrers.

g) Les muralles, envolten la ciutat i tenen doble porta d'accés i entre elles un pati o plaça pública. Avegades les portes estan situades en recolze per desconcertar l'enemic en cas d'atac.

h) La mesquita. Pel seu caràcter especial tractarem aquest edifici a part i d'una forma més detalla-da.

La Mesquita.

És el lloc de reunió de la comunitat musulmana per a l'oració dels divendres. Les parts fonamentals d'una mesquita són:

a) El Pati (Sahn)

És de planta rectangular, a cel descobert

Està porticat en tres dels seus costats i envoltat d'arqueries

Al centre es troba la font per a les ablucions o sabil, que sol estar coberta per un templet

En un dels costats del pati se situa la torre, anomenada minaret, des d'on el muetzí crida a l'oració. Aquesta torre pot tenir planta quadrada, rodona o octogonal. És l'únic element vertical de la mesquita i sol situar-se al costat oposat al que se situa el mur de la Kibla.

b) Gran sala d’oració (Haram)

També de planta rectangular i amb cobriment adovellat. Presenta poca llum per crear un ambient pro-pici a l'oració.

Està dividida en nombroses naus que s'orienten perpendicularment al mur de la quibla, que dóna al front o siga en direcció a la Meca. Les naus estan separades per files de columnes, representació simbò-


6

lica dels boscos de palmeres, lloc on resaven els primers convertits.

Al mur de la quibla es troba el mihrab, exedra oberta per un arc situat normalment al centre del mur. Allà es concentra el luxe decoratiu per ser el lloc més sagrat de la mesquita. Fa al·lusió a l'absis paleocris-tià, però el mihrab està buit tot i que és el símbol de Déu (aniconismo). El mihrab es cobreix per mitjà d'una semicúpula.

Al costat del mihrab se situa el mimbar, o trona mòbil de fusta coberta per dosser. Des d'allí l'imam (a manera de sacerdot catòlic) dirigeix l'oració i les lectures de l'Alcorà.

Davant del mihrab i en la nau central, generalment més ampla, hi ha la maxura, recinte normalment tancat per estar destinat al califa, l'imam i/o personatges notables.

5.-TRETS GENERALS DE L’ESCULTURA, PINTURA, CERÀMICA I MOSAIC.

L'escultura i la pintura estan molt minvades per motius religiosos i apareixen sobretot en edificis civils.

Destaquen les pintures que il·luminen llibres científics o contes (miniatures). A Pèrsia es donaran les més importants.

La ceràmica és molt suggestiva, sobresurten les peces de fang cuit vitrificat, amb brillantor metàl·lica.

El mosaic es presenta com enrajolat dels murs i parets. Les peces tenen diverses formes i estan disposa-des amb ritme regular. Reben el nom d'enrajolat o rajoles.

6.-L’ART HISPANO-MUSULMÀ.

A Al-Andalus, l'art musulmà arriba a cotes superiors a la resta del món musulmà. Còrdova va sobrepassar els 500.000 habitants al segle X i va ser un dels centres culturals del món juntament amb Bizanci. En les seues obres apareix la unitat cultural amb el nord d'Àfrica, però també la superior iniciativa artística.

PERÍODE CORDOVÉS (s. VIII al XI)

Primer va ser Emirat Dependent de Damasc fins a la pujada dels Abàssides el 755 Abd-al-Rahman, únic Omeia super-vivent, funda l'Emirat Independent. Abd-al-Rahman III va ser l'últim Emir (912-928) i va ser també el primer Califa (928-961). Després d’Al-Hakam II i d’Hixem II el Califat es disgrega en Regnes Taifes l'any 1031. Durant l’Emirat de-pendent, l'Estat, en fase de consolidació, no ofereix encara personalitat artística. Va ser amb Abd-al-Rahman I quan comença una tasca constructiva lligada al nou estat. Amb ell comença una de les obres supremes de l'art hispa-no-musulmà i de tot l'art islàmic: La Mesquita de Còrdova. S'hi poden estudiar tots els elements de l'arquitectura califal. Es va construir en diverses fases, des del segle VIII al segle X. Es pensa que es va aixecar sobre una basílica paleocristiana, la de Sant Vicent, la qual va ser compartida per cristians i musulmans fins al 786. En aquest any l'Emir va comprar la basílica als mossàrabs i la va fer caure. En el seu lloc Abd-al-Rahman va construir la part propera al pati. Però aquesta part va quedar insuficient pel creixement de la ciutat i al 833 Abd-al-Rahman II fa caure la quibla i prolongar les onze naus alguns metres. També va construir aquest califa l'arqueria que dóna al pati i la torre o minaret. Amb Al-Hakam II torna a ser insuficient i fa caure una altra ve-gada la quibla portant-la fins on es podia, gairebé fins al riu i en ella construeix el Mihrab. Almansur, per realçar el seu poder va crear una altra ampliació, però aquesta ja no podia ser al llarg i va haver de ser a l'ample, construint huit naus més a l'est i enderrocant el mur que les separava. Aquesta ampliació suposa les dues terceres parts, però a més va construir el pati o Sabil. Així, al final del segle X la Mesquita queda amb 19 naus que juntament amb el pati suposen 180 metres de longitud i 120 d'amplada.

© Reme Serrat Benlliure /Ildefonso Suárez

7

Fases-Ampliacions L’edifici en l’actualitat La mesquita abans de la construcció de l’església

cristiana

Però el problema d'una mesquita no és el sòl. És un edifici funcional, sense simbologia en planta i destinat només als fidels (temple grec, cristià i islàmic) i necessita només sòl i la quibla cap a la Meca, encara que aquesta i totes les hispano-musulmanes miren cap al sud, símbol d’independència religiosa. El problema fonamental és el cobriment d'una caixa tan gran. La solució més notable va ser donar-li altura mitjan-çant l'ús de dos suports superposats, una columna i sobre ella un pilar. El pilar suporta arcs de mig punt sobre els quals descansa la sostrada de fusta, i dels capitells de les columnes surten arcs de ferradura, són arcs mitgers per lligar els pilars i serveixen d'entibo o tirant i eviten la curvatura dels suports pel pes. Aquest sistema el van aprendre de l'Aqüeducte dels Miracles així com l'ús de les dovelles alternades en color. Aquest sistema és sobretot arquitec-tònic però també dóna esveltesa i perspectiva al conjunt.

Doble arcada Entibo Aqüeducte dels Miracles

La sostrada és de fusta, costum musulmana, amb 19 fileres de teulada a doble vessant, una per cada nau. Cada filera

de columnes i pilars a l'interior sosté un canal de desguàs a l'exterior, com si es tractara de 19 aqüeductes.

L'arc de ferradura serà el majori-tari en l'art califal i el prenen dels visigots encara que la ferradura musulmana és més pronunciada. Les columnes són moltes aprofi-tades, romanes o visigodes i els capitells són corintis toscs. Per igualar en alçada unes porten basa, d'altres no i es va col·locar a sobre d'elles un cimaci més o menys desenvolupat. Els pilars s'ador-nen en la seua arrencada amb uns cavets o permòdols de rotlles o encenalls enrotllats, element decoratiu propi de la basílica paleo-

cristiana

Aquest és l'arc califal del Mihrab. La novetat no és només l'arc més tancat sinó que l'extradós i l'intradós ja no són paral·lels. La llargada de les dovelles és més gran en la clau que en les impostes. Aquestes dovelles van decorades amb estuc pintat, el típic ataurique cordovés i que no són més que ornaments vegetals entrecreuats. Els carcanyols

Arc del mirhab


8

també es decoren amb cercles d’ataurique i tot es tanca amb un doble alfiz també decorat. Però la disposició de les dovelles no és tal i com les veiem. Són radials fins al mig punt i després horitzontals. Sempre són així en aquest estil encara que es dissimulen fent semblar totes radials amb l'estuc o la pintura.

Aquest arc anterior s'inscriu a la façana del Mihrab construït tot per Al-Hakam II, que va ser el Mihrab definitiu. El Mihrab és el lloc sant, és l'absis cristià, el de les sinagogues o el dels cristians coptes i se situa en el centre de la qui-bla. Aquest es va construir amb arc de ferradura encara que en aquesta època final es portava més l'arc lobulat, com els que hi ha al fris de l'interior (sempre amb un nombre imparell de lòbuls).

Davant del Mihrab hi havia un espai tancat i luxós reservat per al califa, és la Maxura. els brancals

Arcs lobulats de la Maxura Cúpula de la Maxura Perspectiva de les arqueries

són lloses de marbre amb columnes en negre. El arrabà es reforça amb decoració exterior cúfica i l'interior d'aquesta arqueria cega està realitzada amb mosaic de vidre bizantí, realitzat per un mestre bizantí enviat per l'Emperador igual que la resta del Mirhab i la Maxura. Aquesta façana és la culminació de l'art decoratiu. De la segona meitat del segle X és obra d'Al-Hakam II. És un nou sentit en l'ocupació de l'arc com a element decoratiu de cara a una barro-quització progressiva. Són arcs lobulats que s'entrecreuen i es recolzen sobre la clau dels inferiors. És un malbarata-ment d'imaginació decorativa. Aquest sistema decoratiu es durà a l'infinit per almohades i almoràvits

Cúpula de la Maxura. És una altra solució musulmana: la cúpula de nervis que no suporta res i no creuen en el centre. És la fórmula més refinada de cobri-ment i va començar a usar-se a partir d'Al-Hakam II. Hi ha quatre a la Mesquita i totes estan decorades amb ataurique amb aquest sentit de "horror vacui". Els nervis descansen en columnes agrupades en huit cantons. Però el pes real de la volta descansa sobre les trompes que converteixen l'octògon en quadrat. Al centre remata el conjunt una cúpula gallonada.

El Minaret és on el muetzí crida els fidels a l'oració. L'original està revestit per una torre renaixentista i era de planta quadrada.

Altres edificis de l'època califal cordovesa.

Palau de Medina Azzahara, situat als afores de la ciutat. El va manar cons-truir Abd al-Rahman III per la seua favorita i actualment es troba molt des-truït. Amagava una enlluernadora bellesa.

Mesquita toledana de Bab-el-Mardum, que al segle XII es va convertir en una església cristiana amb el nom de "El Crist de la Llum". Sobre una planta quadrada s'acoblen una voltes de creueria d'estirp cordovesa.

El Mirhab i la Maxura


9

6.2.-PERÍODE INTERMEDI

Durant el segle XI Al-Àndalus es disgrega en regnes taifes. Aquests regnes pretenen continuar el luxe califal però amb menys diners, amb materials més pobres i redundant en la decoració, arribant amb els arcs entrecreuats a un barroquisme total. A aquesta època pertanyen l’Aljafería de Saragossa, les Alcassabes de Màlaga, Almeria i Grana-da. Del 1075 al 1146 tot el sud ibèric és unificat pels almoràvits, poble magribí i xiïta que va suposar una frenada en l'evolució artística hispano-musulmana. Del 1146 al 1212 un altre poble va aconseguir unificar tot Al-Àndalus, els almohades. El seu art, purità al principi, va acabar caracteritzant-se per una decoració total que arriba a encobrir el sistema arquitectònic: mocàrabs, arcs, arc de ferradura apuntat. D'aquesta època és la mesquita de Sevilla de la qual només queda el minaret: actual Giralda, i les torres defensives o albarranes d'entre les quals destaca la Torre del Oro.

L’Aljafería de Saragossa La Giralda La Torre del Oro

6.3.-L’ART NAZARÍ DE GRANADA.

Des 1212, per la batalla de les Navas de Tolosa, Castella conquereix tot el sud peninsular tret del regne nassarita que comprenia les actuals Jaén, Màlaga, Granada, la capital, i Almeria. Aquest període final va, doncs, del segle XIII al XV, quan Granada és presa pels Reis Catòlics. És en aquesta ciutat, centre polític i administratiu del regne, on sorgeixen els millors exemples artístics destacant l'Alhambra

Característiques Generals

A la planta observem com no existeix l'urbanisme dins de l'Islam, ni en les ciutats ni en complexos palatinscom el de l'Alhambra. Les sales s'adossen sense ordre sense es-tructura urbanística, sense un pla orgànic, només limitades perl'espai del turó.

No obstant aquesta manca d'unitat urbanística queda pal·liadaamb l'harmonia, l'atmosfera general creada a partir de la rela-ció entre dos o tres conjunts d'espais, estanys amb façanes,jardins amb passejos, etc. És un sentit més oriental de la belle-sa.

També és normal la diferència entre la sobrietat exterior i laprofusa decoració interior. No només passa en els palaus sinótambé a totes les cases i això està lligat al sentit íntim i sagrat

de les famílies islàmiques.

Els materials són pobres: maçoneria, tapial i guixos per a les llaceries calades. L'arc deferradura se substitueix pel peraltat lleugerament acampanat.

El sistema arquitectònic és de llinda encoberta ja que tots els arcs són decoratius.

Les columnes són esveltes, adornades amb fines motllures o collarins al fust i originals ca-pitells amb dos cossos: un cilíndric amb decoració de cintes i un altre cúbic amb mocàrabs d'origen bizantí (capitell i cimaci).

llaceries


10

Els murs estan enrajolats en els seus sòcols amb llaceries o figures geomètriques o parts baixes i els sostreses cobreixen amb increïbles voltes de mocàrabs.

El palau en l’arquitectura islàmica: L’ALHAMBRA.

Al costat de la mesquita, el palau és l'edifici més típic de l'art islàmic. Igual que aquella, es tracta també d'un edifici les funcions del qual són múltiples: residència palatina és, al mateix temps, el centre de tot l’aparell administratiu de l'Estat i l'origen cal buscar-lo en la tradició de l'Orient Mitjà (Pèrsia) i Bizanci. Aquest origen i diversitat de les seues funcions són la causa de la forma i disposició de tots els grans palaus àrabs. Aquests immensos edificis, de vegades autèntiques ciutats, poden estar situats a l'interior de la ciutat i lligats per corredors amb la mesquita principal (com succeïa a Còrdova) o fora del nucli urbà i envoltats d'un recinte emmurallat.

Dins d'aquest últim grup es troba l'Alhambra de Granada, l'únic palau àrab medieval que no ha sofert transformaci-ons posteriors, si exceptuem la construcció a principis del segle XVI d'un palau renaixentista, el de Carles V. L’Alhambra, construïda en un dels turons que dominen la ciutat de Granada, constitueix una autèntica ciutat-palau formada per una ciutadella o alcassaba. La seua funció era la defensa militar i avui està pràcticament destruïda i el palau pròpiament dit.

Tot aquest conjunt està circumscrit per un vast recinte emmurallat que li dóna un aspecte exterior de fortalesa i que impedeix endevinar l'estructura interna del palau. Aquest té una planta complexa que està articulada al voltant de tres unitats pràcticament independents entre si.

1. El mexuar. És la part del palau oberta a tothom. En ell, el sultà administrava justícia i rebia als seus súbdits.Aquest sector marcat en el plànol amb el núm 7, està precedit d'una sèrie d'estances (1,2,3 i 5) obertes tam-bé al públic i avui dia destruïdes.

2. El diwan. És el sector veritablement palatí, ja que estava reservat per a les recepcions. Està format per leshabitacions amb els núm. 8, 9, 10, 11 i 12. Aquesta unitat anomenada Cambra de Comares, s'articula al vol-


11

tant d'un gran pati anomenat de Los Arrayanes, que dóna pas al Saló del Tron.

3. L’harem. Està constituït per les habitacions privades del monarca. Format per un gran nombre d'estances(13, 19 i 23 entre altres) i petits patis (14,17) s'ordena al voltant d'un gran pati, el dels Lleons (20), que cons-titueix el seu veritable centre.

La decoració de l'Alhambra: creació d'un espai il.lusori.

A Granada, la decoració no té la simple funció de ressaltar algunes zones de l'edifici, com passava a Còrdova, sinó que s'estén per tot arreu fins arribar a transformar totalment l'aspecte original de l'edifici.

A l'Alhambra s'ha utilitzat una estructura arquitectònica molt simple. El conjunt del palau està format per re-cintes petits coberts amb sostres plans. Els materials utilitzats són pobres, maó, fusta i guix. En això també es diferencia de Còrdova, on es combinaven la pedra i el marbre. No obstant això aquesta pobresa de mate-rials ha afavorit l'exaltació d’allò decoratiu en contra del que és estructural, ja que la pobresa havia de ser dissimulada. Això s'ha aconseguit ocultant els materials originals amb una sumptuosa decoració que cobreix totes les parts de l'edifici, i fins i tot arribant a crear algunes d'elles

Els espais de l’Alhambra

El Mexuar és el més antic i, fins i tot, poguera ser almohade. Els sòcols del mur van enrajolats amb ceràmica vidriada de llaceries, línies que s'entrecreuen formant polígons i organitzacions simètriques i pures. Amb aquests arabescos o llaceries es pretén acostar-se al "horror vacui". La coberta sempre és de fusta, decorada amb llaceries o ataurique o bé repujada o llaurada.

Pati dels Arrayanes o Alberca. Pati rectangular amb estany envoltat de tanques als costats llargs i amb dos pòrtics en els fronts sobre columnes i arcs peraltats amb decoració de guixeria calada. Sobre les columnes hi ha pilars que se-paren cada arc i que formen, amb una motllura horitzontal sota el ràfec, sengles alfices. Al fons la torre de Comares en perspectiva. Aquest és un d'aquests conjunts d'espais aïllats que tenen vida pròpia, que no necessiten dels altres per donar sensació d'unitat. A cada conjunt s'estudia l'efecte de perspectiva comptant amb diferents elements: ve-getació, aigua i arquitectura, la real i la reflectida. Els dos primers són tradicionals en l'Islam per ser un bé escàs a Aràbia.

El Mexuar Capitell Nassarita Pati dels Arrayanes Torre de Comares

Saló dels ambaixadors de la Torre de Comares. Torre de gruixuts murs de maó (es veu en les finestres que són gai-rebé cambres després de l'arc peraltat, en una d'elles s'allotjava el tron). Els murs es cobreixen amb sòcol d’enrajolat geomètric. A la zona mitjana apareix l’ataurique omplint tot l'espai i una banda d'escriptura cúfica (versicles de l'Al-corà) al centre. A dalt una filera de finestres cobertes amb fina gelosia entre dos frisos de decoració epigràfica.

Pati dels Lleons. Posterior, del segle XIV. Pati rectangular amb pòrtics en els quatre costats. En els curts avancen sengles porxos. Tot això sostingut sobre columnes molt fines, amb basa d’escòcia, nombrosos collarins superiors, capitells amb dos cossos, cilíndric i cúbic amb ataurique en guix. Els suports són en llinda i els arcs només pengen com a decoració en guix, peraltats o en ve invertida. Al centre una font circular se sosté sobre uns lleons d’esquemàtica execució. L'efecte de llum tamisada entre la guixeria calada, aigua i perspectiva converteix aquesta obra en una de les millors de tots els temps.


12

Crugia o Sala dels mocàrabs. En un frontal del pati. L'arc de mocàrabs és una altra aportació nassarita que ells re-prenen dels abbàssides. És un element barat i espectacular, tacs de fusta coberts amb estuc de guix i pintura. Són com estalactites de somni. Veiem també els sòcols enrajolats, murs d’ataurique, brancals i alfiz amb escriptura cúfica i tots els elements més genuïns de l'art nasarita.

Sala de les Dues Germanes, volta de mocàrabs. També serveixen aquests tacs per formar voltes impossibles, de meravellosos efectes ornamentals. Els artistes no es preocupen dels elements constructius sempre simples -sostres de fusta, llindes, murs de maó- i tot el talent es bolca en una decoració que encobreix la pobra estructura. Els inte-ressa només el sensual de l'arquitectura, la bellesa perceptible pels sentits. Aquesta volta està confeccionada amb milers de tacs i és (tot) molt sòlid perquè es conserva perfectament. En els vèrtexs hi ha unes falses trompes de mo-càrabs, només decoratives, i una banda de finestres inunden de llum la volta creant jocs de llums i ombres. Jardins del Generalife. Formant un tot però separat per un camí natural s'aixeca un palauet de descans, residència d'estiu, envoltat de jardins, tanques i fonts. És del segle XIV i té dues ales edificades a banda i banda d'un pati rec-tangular amb un estret estany al centre i pòrtics granadins en els costats curts. Ací la vegetació i l'aigua s'apodera de l'arquitectura (havia de ser un lloc més fresc). Altres edificis nassarites. Cal destacar, a més de l'Alhambra, altres edificis d'aquest últim període musulmà a Espanya:

• El Generalife. Residència estiuenca situada davant de la Alhambra. Està plena de jardins, estanys i hortes. • Mesquita de l'Albaicín. Tan sols queden ruïnes. • Cuarto Real de Santo Domingo. Torre del recinte defensiu situada també a Granada. • Mesquita de Ronda. Situada a Màlaga. • A més veiem influència nassarita en molts edificis del Nord d'Àfrica fins al segle XVI. Destaca la Mesquita

dels Kairuanís a Fes, que segueix el model del Pati dels Lleons. En general podem concloure dient que l'art nassarita no té la solidesa estructural i funcional del califal ni de l’almohade, però el supera en delicadesa i fantasia ornamental. Influirà de manera decisiva en l'art mudèjar hispànic. 7.- L’ART MUDÈJAR

El terme mudèjar deriva de l'àrab mudaiyan (a qui se li permet quedar-se). Pel que fa a l'art és el nom que es donarà a l'estil de les obres, arquitectòniques, que es desenvolupen en les zones dels regnes cristians "recu-perades" als musulmans, d'estil bàsic romànic o gòtic, però amb clares influències de l'art hispano-musulmà.

Així els edificis mudèjars combinaran elements constructius com l'arc de mig punt i l'arc apuntat ("cristi-ans?") amb l'arc de ferradura i l'arc lobulat ("musulmans?").

Pel que fa als materials, en l'art mudèjar és característic l'ús del maó (maçoneria), el guix i la fusta; el maó és fonamental en la construcció de murs i pilars, el guix i la fusta són utilitzats clarament en la decoració i en les sostrades.

Cronològicament es distingeixen dos períodes coincidents amb els estils artístics predominants en el món cristià:

Pati dels Lleons Sala dels Mocàrabs Sala de les Dues Germanes


13

o Romànico-Mudèjar (segles XI-XII) o Gòtico-Mudèjar (segles XIII-XVI)

Podem, territorialment, distingir: o Mudèjar Castellano-Lleonés, en què predomina el romànico-mudèjar. Un exemple és l'Església de

San Tirso a Lleó. o Mudéjar Toledà, que barreja els elements arquitectònics cristians i almohades a partir del segle XIII.

Toledo, gresol de les tres cultures de l'època (judaica, cristiana i musulmana) posseeix diversos exemples d'aquest estil com són la torre de l'Església de Santo Tomé o la sinagoga de Santa Maria la Blanca; la sinagoga del Trànsit, construïda al segle XV, presenta una rica ornamentació d'estil nassa-rita; o la Porta del Sol.

o Mudèjar Aragonés, destacable fonamentalment per la rica ornamentació tant interior com exterior, com passa a la torre campanar de l'Església de Sant Martí.

o Mudèjar Andalús, localitzat principalment a Sevilla i Còrdova. Una mostra és el Saló d'Ambaixadors o el Pati de les Donzelles al Reial Palau dels Alcázares de Sevilla.

Els arcs cecs de l’absis de San Tirso

de Lleó Torre del Sol a Toledo

Torre campanar de San Martín (Terol)

Reales Alcázares de Sevilla. Saló d’Ambaixadors.


14

Enrajolat de llaceria

Alfiz

Albanega/ /Eixuta


15

Decoració epigràfica Cúfica

“Sols Al·là és vencedor”


16

MESQUITA DE CÒRDOVA

Cúpula de la maxura

Cúpula de la Capella de Villaviciosa o “Lucernario”

Modillons musulmanes

Arcs de la capella de Villaviciosa (ampliació d’Al-Hakam II)

Mihrab de la mesquita de Còrdova.

Ampliació d’Al-Hakam II.

El sostre de gran part de la mesquita es creu que era de llinda i que estava format per taulers de fusta sobre bigues transversals respecte a les naus. Només en l'ampliació d'Al-Hakam II s'introdueixen les co-

bertes voltades


17


18

GRANADA

Porta del Vi

Porta de la Justícia

Porta de les Armes

Pati de los Arrayanes

Pati dels Lleons

Sala dels llits

Porta de Bibarrambla

Capitells i colummnes granadines


19

Quibla i Mihrab de la Mesquita de Hassan. El Caire s. XIV

Mimbar de la mesquita de Marràqueix

Palau de l’Ajafería. Saragossa s. XI

Documents

TEMA: L’ART MUSULMÀ I HISPANO-MUSULMÀildefonsosuarez.es/Arte2bat/Tema_Arte_Islamico/Art Musulmà.pdf · ART HISPANO-MUSULMÀ. 6.1.-El període cordovés. La mesquita de ... Amb