Tema I. Inicial Introducció

I.TEORÍA I FUNCIÓ DE L'ART

1.-Concepte d'Art

El terme art procedeix del terme llatí Ars. En l'Antiguitat es va considerar l'art com la perícia i habilitat en la

producció d'alguna cosa. És només a partir de finals del segle XV, durant el Renaixement Italià, quan,

per primera vegada, es fa la distinció entre l'artesà i l'artista (artesania i belles arts) i, per això mateix,

entre l'artesà, productor d'obres múltiples, i l'artista, productor d'obres úniques. És també en aquest

període quan es crea un llenguatge articulat per referir-se al exterior i no a la representació formal.

Quedant classificades les arts liberals (les actuals belles arts) en tres oficis: escultors, pintors i

arquitectes.

És a finals del segle XVIII i, sobretot, a mitjans del XIX (primera industrialització) quan es dóna una

veritable oposició entre el producte artístic (treball global amb caràcter exclusiu) i l'industrial (treball

parcel·lat i produït en sèrie). En aquest període es va donar un notable increment de les col·leccions

privades, es van crear les primeres acadèmies d'art (sense accés per a les dones fins a principis del s.

XX) i els primers museus. Va sorgir la idea de patrimoni amb l'aparició dels primers museus (nascuts,

en molts casos, de les col·leccions reials) i els 'especialistes' com a crítics, galeristes i

col·leccionistes.

2. - L'art i la creació artística

L'home produeix Art (obres i manifestacions artístiques) des de

l'antiguitat més remota. Les primeres manifestacions artístiques

tindrien a veure amb la pintura (segurament sobre el propi cos)

o la música (fent sonar pedres i pals).

I. - Teoria artística

1. Concepte d'art

2. L'art i la Creació artística

3. Naturalesa de l'obra d'art

4. Estils artístics

5. Classificació Artística

6. Els Mecenes

7. La funció de l'art

8. Algunes teories sobre l'art

9. Pervivència i valoració del Patrimoni

Artístic

II. - Elements i procediments expressius

arquitectura

Elements sustentadors:

murs

Portes, finestres

pilars

columnes

Elements sostinguts:

llinda

Arc: Voltes i Cúpules

Esquema dels principals elements

arquitectònics

Urbanisme

Escultura

Valors Tècnics

Valors Formals

Funció

Pintura

Valors Tècnics

Valors Formals

Mosaics, Vidrieres, Ceràmica i Gravats

¿Es art el dibuix d’un

xiquet?

Els restes més antics són "escultures" en ivori o ossos i les "pintures

rupestres". Abans van haver d’ altres manifestacions artístiques de les

que no queden restes, sobre pell, en fang, en terra, etc ..

... Però, QUÈ ÉS L'ART? Quan un objecte és una obra d'art i quan no? Quin és el seu valor? ¿Per

a què serveix? A què donen importància en una obra d'art els historiadors? És el mateix el valor que el

preu de l'art? ¿L'art, ha de tenir una funció determinada?

Definicions:

Art: Llenguatge universal, per sobre de l'espai i del temps, que busca la

"bellesa"

Artista: És el qui crea les formes considerades com artístiques (mai fetes fins

llavors).

Artesà: És un reproductor de formes, per molt perfectes que siguen aquestes.

Concepte de bellesa:

Tot i que la recerca de la bellesa és l'objecte constant de la Història de l'Art,

l'art no només ha de produir objectes bells, ja que el significat de "bell" en art

és diferent al col·loquial.

Col·loquialment: Bell és allò de "formes" agradables i que produeix

sensacions anímiques "agradables" (assossec, alteració, excitació) l'ésser

humà segons la seva època.

Artísticament: Independentment que puga coincidir o no amb el concepte

col·loquial, el "bell" en les obres artístiques és allò que utilitzant diferents

materials, formes i tècniques, produeix en l'ésser humà les sensacions per les

quals van ser creades per l'artista (por, admiració, fe, ràbia, plaer,serenitat,

curiositat, etc ..)

Diferents respostes històriques respecte a què és art i el seu objectiu:

-Èpoques clàssiques: l'art ha de cercar la bellesa ideal per a gaudir de l'ésser humà. Crea models,

cànons, etc .. Ha de respondre al gust de la col·lectivitat

-Edat Mitjana: L'art és una forma d'honrar a Déu. No es pot separar de la religió

-Actualitat: L'art tot allò que creat pels artistes és considerat art per una col·lectivitat més o menys àmplia.

El llenguatge de l'art.

• L'art té un llenguatge propi que cal saber mirar.

Respon a:

• Una part morfològica (morfe: forma) amb la qual construïm el llenguatge artístic (arquitectura,

escultura, pintura, fotografia, etc.)

• Una part iconogràfica i / o iconològica (icona: figura; grafs: escriptura, explicació, logos:

“No existeix l’art. Sols hi ha artistes” (E. Gombrich) “Arte és tot el que l’ home anomena art” (Dino de Formaggio)

¿És bell?

pensament, tractat) amb la qual es transmet el contingut de l'obra artística.

• Un context històric que dóna sentit general a l'obra artística.

3. - Naturalesa de l'obra art.

L'obra d'art respon a les següents preguntes bàsiques sobre tota acció de l'ésser humà: qui? (El creador o

creadors), com? (tècnica artística), quan? (estil artístic), per a què? (funció, finalitat) per a qui? (finançador

/ s de l'obra), en quines circumstàncies? (context històric)

En una obra artística incideixen molts aspectes:

a) Personalitat de l'artista. El seu propi "jo". Així cada cosa significa una cosa diferent segons l'artista que

la recrea. Ex: Goya i el Greco amb l'ús de les creus

b) Les idees i els gustos de l'època. L'època pot "exigir" realisme, idealisme, naturalisme, antinaturalisme ..

de depenent del que en aquell moment "s'estile". No obstant això, els més grans artistes solen ser

"diferents" de la moda del moment, en certa mesura es "avancen" a la seva època. Així succeeix amb

Velázquez, Goya, El Bosco, Gaudí, Leonardo, etc ..

c) Les circumstàncies socials. És a dir, les "exigències" de la "clientela". Segons els gustos i propòsits de

les clientela seran les obres d'art.

a. En el món feudal dels senyors castells

b. Per burgesia palaus, edificis civils, retrats

c. Per a l'Església catedrals, monestirs, cristos.

d. En la nostra època anònims per als particulars, gratacels, estadis, edificis d'habitatges ..

d) Els coneixements tècnics. L'art canvia segons evoluciona i perfecciona la tècnica. Però la Història de

l'Art no és acumulativa. Un estil artístic no ha de ser "millor" que l'anterior només perquè conega les

tècniques anteriors. Així les manifestacions "romàniques" no són tècnicament més ni menys perfectes que

les "romanes", són diferents i responen a la personalitat dels artistes de l'època (anònims en el romànic),

les idees dominants, les circumstàncies socials i la tècnica de l'època.

e) Ús del medi específic. Hi ha 7 arts. En cadascuna d'elles es valoraran aspectes propis del mitjà

específic que utilitzen:

1 Arquitectura. Art d'ordenar l'espai.

2 Escultura. Art de les formes

3 Pintura. Art dels colors i les línies (dibuix)

Cristos de Dalí, Velázquez i Goya. Mateix tema i técnica, distints genis i objetius

4 Poesia. Art de les paraules.

5 Dansa. Art del moviment.

6 Música. Art dels sons.

7 Cinema. Art de les imatges en moviment.

4. - Els estils artístics.

La paraula "estil" procedeix el llatí "stilus" punxó per escriure, també columna en grec.

Cada estil té uns trets formals comuns que evolucionen, es desintegren i desapareixen, per, en alguns

casos, tornar a aparèixer. Hi ha un "estil clàssic" (amb origen a Grècia) que, a Occident, ens serveix com a

referent, aquest "classicisme" es respecta o es destrossa successivament als llarg de la història i

estableix, així, una successió d'estils:

Clàssic: Greco - Llatí S. VI aC. - III dC.

Paleocristià S. IV-V

Bizantí, Islàmic S. VI-X (XV)

Romànic S XI-XIII

Gòtic S. XIII-XV

Renaixentista (Manierista) S. XV-XVI

Barroc S. XVII-XVIII

Rococó S. XVIII

Neoclàssic S. XVIII

Ismes: Romanticisme, Realisme, Impressionisme, Expressionisme, Fauvisme, Cubisme, Futurisme,

Surrealisme, Hiperrealisme, etc.

Al analitzar un estil per criteris biològics (pas del temps) o psicologia social (sense que siga fàcil

generalitzar) podem dir els estils passen per les següents fases:

o L'estil artístic neix : fase arcaica

o Creix i adquireix el seu ple desenvolupament :fase clàssica

o Es cansa i esgota : fase decadent (el cansament i l'esgotament formal s'emmascara amb una excessiva

càrrega ornamental)

5. - Classificació i consideració de les Arts (en línia temporal).

Definició: És el tipus artístic d'una època o d'un artista, caracteritzat per una sèrie d'elements comuns que el defineixen.

Malgrat ser injust “enquadrar” els artistes, pel que suposa “encasellar” als artistes en un estil, sense aquest enquadre no existiria una Història de l’Art, sinò una Història dels artistes

Cal destacar que la classificació dels estils anterior als “ismes” és d’ influència francesa. Fou proposada partint del principi il·lustrat de la “raó”. Consideraren els “millors” estils els que es semblaven al mon racional grec, i “pitjors” els que s’apartaven d’ ell. D’ ahí els noms de cadascun dels estils.

1.- Antiguitat clàssica (Art Grec i Art Romà). Fins el segle V dC. Es considera art qualsevol habilitat manual o intel·lectual. No hi ha diferència entre arts lliberales i manuals es considera artístic tot “el que està ben fet” (ex: art del bon menjar). L’ artista és molt reconegut i respectat. Si bé en el mon romà es produeix un canvi i molts artistes mantindran la condició d’esclau.

2.- Edat Media. Fins el siglo XV Romànic (“semblant” al Romà) i Gòtic (de “godos”, bàrbars) Naix la diferenciació entre: a) Arts liberals (7 en total) de tipus intel·lectual i que realitzen homes lliures i pretigiosos, que estudien

en Universitats (existiran dos tipus d’estudis: Trivium (lletras: Gramàtica, Retòrica y dial·lèctica –o lògica-) i Quadrivium (ciències: Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música). Totes formaven part de l’ ensenyament escolàstic medieval.

b) Arts manuales. Fetes manualment per artesans. Estan mal considerats i inclouen totes las arts plàsticas. Els artistes manuals fins ben avançada l’ edat media seran anònims i estan molt mal pagats .

3.- Renaixement. Segles XV/XVI Continua la separació entre les arts liberales i les manuales, però les últimes més dignificades, fet que permet als artistes un major reconeixement fins arribar a l’admiració per el geni. Els artistes manuals también estudien matèrias liberales (són “humanistas”), preparant-se el camí cap el barroc. Apareix la divisió de l’ arte manual:

Arts majors: Arquitectura. Escultura. Pintura. Arts menors: Orfebreria, Talla, Vitralls, Tapissos, Ceràmica, etc.

4.- Barroc i Neoclàssic. Segles XVII i XVIII Mateixa tipologia que al Renaixement.

5.- Romanticisme, Realisme, Impressionisme, Ismes i Avantguardes S.XIX i XX. S’Incorporen noves activitats a les arts: cine, fotografia, cartell, còmic, diseny industrial, video, art digital, etc. Totes les manifestacions artístiqques tenen la màxima consideració. Naixen els museus. Els “estils” es succedeixem ràpidament. Els artistes s’ independitzen dels gustos del públic, al temps que es “monetaritza” l’ art. Naix el mercat de l ‘art. Amb la irrupció de la fotografia que reflecteix fidelment la realidat, apareix l’ Art No figuratiu front al figuratiu. 6. Època recent. La classificació de les arts es complica. Aleshores distinguim: Arts Plàstiques (arquitectura, pintura i escultura), Arts Decoratives (subordinades a la arquitectura, com el trencadís, vitralls, traceries, etc.), i exentes, com la miniatura, el gravat, l’ orfebreria, els esmalts, la ceràmica ...) , i per últim, les Arts No Plàstiques (literatura, música, dansa, fotografia, cine, etc.).Recentment s’incorpora: art efímer, d’ events, lumínic, tecnològic, etc..

6. - Els Mecenes "amants" de l'art, al qual protegeixen (inclòs als artistes). Però, sovint, no es una

protecció desinteressada (ex: Els "Médicis" a Itàlia i els "Arnolfini" als Països Baixos). Els mecenes solen

deixar grans "llegats"

Els mecenes poden ser:

Particulars: grans col·leccionistes com Cambó, Joan March, Von Thyssen, etc.

Institucionals: Església, Monarquia, Burgesia, Administracions, Fundacions, etc ..

Avui en dia l'Estat és un gran mecenes indirecte l'art a través de desgravacions fiscals, protecció de

patrimoni, encàrrecs institucionals, etc.

7. - La funció de l'art.

Des de sempre la funció principal de l'art (sobretot de la pintura i de l'escultura) havia estat la imitació o

representació de la realitat (ex: les "menines" de Velázquez), però avui és evident que la fotografia i el

cinema compleixen amb major exactitud aquesta possibilitat. En l'època contemporània els artistes ha

hagut de buscar altres eixides, i han fet de l'art un art-creació, d'alt contingut conceptual i molt subjectiu

(Mondrian o "El crit" de Munch).

Barroc Hiperrealisme Abstracte Expressionisme

La funció de l'escultura i la pintura.

La funció tant de l'escultura com de la pintura ha evolucionat al llarg de la Història. En les seves primeres

manifestacions (Bisó de la cova d' Altamira, i Venus de Willendorf) les seves funcions estaven definides pel

seu caràcter màgic i religiós (funció religiosa). Aquest caràcter màgic-religiós ha estat associat a l'art fins

als inicis de la modernitat, ja que les institucions religioses han tingut un paper

determinant en la creació artística al llarg de la història. Ha estat, a més, un element

comú a totes les civilitzacions.

Posteriorment, quan les formen les institucions polítiques i

religioses en les societats antigues comencen a realitzar-se grans

edificis (Colossos de Memmnon). L'escultura i la pintura comencen

a servir per mostrar el poder i la riquesa dels seus constructors

(funció política).

En altres ocasions (Arc de Constantí) destaca una clara funció commemorativa,

convertint les obres d'art en importants instrument "educatius" (funció commemorativa

i educativa o propagandística).

En tots aquests casos són també elements de representació

d'ideals estètics (funció estètica).

La funció de l'arquitectura

Té un cap eminentment utilitari, cal atendre prioritàriament als aspectes tècnics, encara que també són

importants els aspectes estètics, el que ha permès que la història dels estils arquitectònics siga tan rica i

variada (El Partenó; Museu Guggenheim de Bilbao de Frank O.Gehry).

8. - Pervivència i valoració del Patrimoni Artístic

Els objectes artístics es van convertint amb el pas del temps en testimoni d'èpoques passades. Formaran

els anomenats objectes culturals que formaran el patrimoni històric dels pobles. Fet que crearà la

necessitat de preservar aquests objectes culturals.

El manifest de la Haia de 1945 considera que el patrimoni és un bé de tots els ciutadans i hi ha necessitat

de protegir-los. Necessitat que no existia fins a èpoques recents i que només apareixia davant catàstrofes

imminents i extraordinàries (ex: guerra civil espanyola)

Avui dia la UNESCO (organisme de l'ONU per a educació, la ciència i la cultura) promou la defensa i

protecció de tots els béns que conformen el patrimoni cultural dels pobles i fomenta l'ajuda d'institucions

tant públiques com privades. La UNESCO va aprovar la declaració de Patrimoni Cultural de la Humanitat

de caràcter material (Coves d'Altamira, centre històric de Conca) o

immaterial ("el misteri" d'Elx, el "silvo" Canari). Això ha contribuït a

crear una consciència popular sobre la necessitat de protecció dels

béns culturals.

Són béns culturals els bens mobles e immobles que tinguen una gran importància per al patrimoni cultural dels pobles: construccions de interés històric, camps arqueològics, obres d’arte, manuscrits, llibres, col·leccions científiques, museus, biblioteques, arxius, etc., inclús imàgens en moviment”

Manifiest de la Haia

8. - Algunes teories sobre l'art.

Veure PPT del tema.

9. - Conservació i reparació de béns culturals.

a) La fi de tota restauració és assegurar la pervivència dels béns culturals que ho mereixen pel seu valor

històric i artístic. Aquest fet és molt difícil de valorar per la varietat de criteris segons èpoques, necessitats i

interessos col·lectius i particulars (ex: plaça de Bous de Xàtiva)

b) Els passos per a una correcta restauració: Catalogar i classificar el bé patrimonial. Analitzar i Valorar el

seu estat de conservació. Conèixer la seva història. Decidir el tipus d'intervenció.

c) Criteris de restauració, que poden variar segons el moment o els interessos:

- Al segle XIX

• A França, Eugéne Viollet Le Duc, és partidari de la restauració estilística, de millorar l'estat del bé cultural.

Cal tornar als monuments seu aspecte original, inventant les parts desaparegudes o que no es van

concloure en el seu moment (ex: la fortalesa de Carcassone)

• A Anglaterra, John Ruskin és oposat a l'anterior i es mostra partidari de la conservació preventiva. L'

interès d'una obra, en el cas anterior, un edifici, resideix en el seu valor històric i documental. Abans

deixar-lo morir de canviar i emmascarar la seva història.

• L'escola italiana és partidària de la restauració científica o moderna (segueix en molts aspectes a

Ruskin). Cal respectar i consolidar l'existent, eliminant les històriques. Però, en última estada, cal restaurar

abans de deixar morir, deixant constància dels elements moderns i afegits per al seu posterior

reconeixement.

-En l'actualitat

Se segueixen les línies anteriors, però van guanyant terreny els corrents més intervencionistes amb criteris

economicistes i d'ús social. Es tracta de restaurar les obres artístiques amb marcat contrast dels afegits i

destinant-les a nous usos. És el cas dels edificis amb nous continguts (ex: centre de salut de l'hospital vell

o els jutjats de Xàtiva).

I. ELEMENTS I PROCEDIMENTS EXPRESSIUS

(Referits a l'Arquitectura, escultura i pintura)

A / ARQUITECTURA

Art de "tancar l'espai" crear un espai interior confortable i adequat a la seua funció.

La gran dificultat en la història de l'arquitectura ha estat sempre la coberta superior (tancament a sostres).

Un element sostingut del que dependrà tota l'estructura arquitectònica i que condicionarà l'estil artístic.

1/ Elements sustentants Murs Massís Aparells diversos

Vans Portes

finestres

Pilars

Columnes

2/ Elements sostinguts

Dintell(llinda). Sostres plans Entaulaments

Cobertess

Arco (arc). Sostres corbs Voltes

Cúpules

1. - Elements sustentadors

Murs. –

A/Massissos. Els elements constructius (peces de construcció) són:

Sillares (carreus).- Pedres de forma paral·lelípeda.

Maons (maó).- Arcilla i agua assecadas en forn

Adobes (tova).- Barreja de terra, palla i aigua

La forma de colocar les peces de construcció és l’ Aparell

L’ a

par

ell p

ot

ser:

Regular

Isódom

De soga i través ( A soga y de tizón). Uno

horitzontal, de cara, i l’ altre de través

Almohadillo –rústico-. (encoixinat, de

carreus bocellats).- carreus biselats de tal forma que queden enfonsades les unions d’uns unos amb altres- Produint efecte de claroscur.

Irregular

Ciclópi (ciclópeo). Aparell format amb pedres de gran tamany, generalment sense devastar i amb poca o ninguna argamassa (pasta d’ unió)

Paredat (Mampostería). Mur construit amb pedres más o menys menudes, regulars i de vegades amb argamassa o mortero (barreja de calç, arena i aigua) o sense ella. Llavors rep el nom de pedra seca.

B/ Vans o obertures

Portes

Umbral (llindar).- Part baixa

Broncals(jambas).- Parts laterals

Finestres

Esplandit o Ampit (Alféizar).- Part Baja

Broncals (Jambas) .- laterals

A l'edat mitjana les obertures són menudes i els murs gruixuts, ja que les obertures grans podien fer perillar l'estabilitat dels murs. La solució per a afavorir una major entrada de llum va ser el atrompetament (abocinamiento) dels brancals augmentant progressivament l'obertura sense que disminuesca la superfície de sustentació.

Les portades romàniques i gòtiques són esqueixades (també anomenades de vessament o de derrame) i permeten la creació de molts elements constructius i decoratius.

Definicions: • Arquivoltes (o rosca). Cara frontal d'un arc. Al Romànic, conjunt d'arcs atrompetats d'una portada • Mainell (o Parteluz). Columna situada al mig d'un buit o va. El que el divideix en dues o més parts, part seva llum. • Timpà (tímpano). Espai interior d'un frontó (coronament triangular d'un edifici. Vegades, els dos costats superiors es converteixen en un de sol de traç corb, cridant-se llavors frontó corb. • Llinda. Part horitzontal, generalment monolítica, que cobreix una obertura

També en algunes portes i finestres pot haver un element decoratiu anomenat Alfiz (l'espai que queda entre el arrabà i l'arc es denomina arrabá). És molt utilitzat en l'art islàmic i mudèjar (musulmà entre cristians) Arrabà (Alfiz): Motllura a manera de llinda i amb dos suports verticals que emmarca un arc de ferradura en l'arquitectura musulmana.

.

Pilars

Element sustentant vertical de secció poligonal, generalment quadrada.

A l'edat mitjana es feien cruciformes per adaptar-los a les 4 àrees que corresponen a cada tram

2 faixons i dos formers

Amb el temps el pilar cruciforme (el primer) es va complicant perquè es compliquen al seu torn les voltes

amb multitud d'arcs.

Si el pilar és adossat s'anomena pilastra. Si té forma de piràmide invertida i truncada s'anomena pilar

estípit ( estipete). Sol, com les columnes, tenir basa i capitell

Columnes

Element sustentant de secció corba,

generalment rodona.

Segons sigua la columna serà l'estil

dels temples clàssics greco-llatins.

Els fusts poden ser o no estriats.

Les columnes poden tenir o no basa

Els capitells seran diferents segons

l'estil de què es tracte. En ells la part

que realment canvia és l'equí

Llis en el dòric

Amb volutes al Jònic

Fulls de Acant al Corinti

PARTS D’UNA COLUMNA

2. - Elements sostinguts

Llinda (dintell): Element de caràcter

horitzontal i d'una sola peça. L'empenta que

exerceix sobre els elements sustentadors és

vertical. Proporciona vans adintellats. És

molt utilitzat a Egipte,Grècia i Roma (en

aquesta última al costat de les voltes )

En l'arquitectura clàssica tot el que es troba

sobre les columnes constitueix l'entaulament

(entaulament). Les parts del entaulament

són:

• Llinda (també arquitrau)

• Fris

• En el fris dòric:

tríglifs (tríglifos). Representa els caps de

bigues transversals

Mètopes (métopas). Peces que tapen els

buits entre les bigues

• Cornisa

• Frontó

Els frontons es perllonguen amb cobertes a

2 o més "aigües" o vessants (Vessants)

L'estructura en fusta de la coberta a 2

aigües es diu encavallada( cercha) o de

ganivets encavallats.

A les armadures de cobertes a dues aigües,

en ser triangulars, es forma a la part

davantera el frontó emmarcat per la cornisa.

El timpà seria l'espai interior d'un frontó,

igual que l'espai interior d'un arc.

Tant en l'escultura clàssica com en el

romànic i gòtic és lloc per relleus o estàtues

Tímpanos

Tímpans

Arc. Va de configuració corba format per diverses peces anomenades dovelles (dovel • els) que encaixen per tenir forma de falca. La seva forma convergent impedeix que caiguin. Totes les dovelles exerceixen una pressió obliqua sobre les contigües fins a la dovella salmer, en la qual es converteix en vertical.

Parts d'un arc

Voltes i Cúpules (voltes i Cúpules). Són les cobertes originades per arcs

A / Voltes. S'originen pel moviment de translació d'un arc, generalment en direcció recta, però també en

corba (volta anular). La volta té el nom de l'arc que l'origina, excepte si és un arc de mig punt. Llavors rep

el nom de volta de canó.

B: Cúpules. Creada pel moviment rotatori d'un arc. Pren el nom de l'arc que la engendra, excepte quan

aquest és de mig punt. Llavors es denomina de mitja taronja o semiesfèrica.

Les cúpules cobreixen fàcilment superfícies rodones. El problema es planteja a l'hora de cobrir una

superfície quadrada. Això es resol amb l'ús de trompes (trompes) o de petxines (Pechinas)

Volta d'aresta

Normalment la cúpula es recolza sobre un tambor o cos de llums (claraboia) ia la seva clau es col · loca la llanterna (llanterna) per donar major il · luminació a l'interior. La llanterna consta també d'un tambor i un casquet.

Un altre problema que sorgeix en el cobriment és el dels empentes obliques. Es resol amb altres sistemes com el de contrarrest, contraforts i arcbotants.

Contrarrest

També cal atendre a l'explicació i comprensió de:

Plantes. - Com identificar-ne les parts (murs, obertures, columnes, pilars ..)

Talls Transversals / perfils Alçats / façana

ESQUEMA DELS PRINIPALES ELEMENTS ARQUITECTÒNICS

B / ESCULTURA "Art del volum"

Representació d'una figura en tres dimensions i ocupant, almenys, una vista.

1. - Valors Tècnics (anàlisi tècnica).

a) Materials:

• Fang, argila (fang, argila). També s'utilitza per als esbossos.

• Pedra (marbre, granit, alabastre, jade, pedra calcària, etc.)

• Fusta (noguera, caoba, roure, faig, olivera, etc.) Policromada o són policromar

• Metall (ferro, coure, bronze, or, plata, etc.)

• Ivori i ossos

• Atzabeja (Azabache)

• Escaiola, formigó, plàstic, cera, metacrilat, etc. (fins als més moderns).

b). Tècniques. Depenen del material emprat (anterior) i del mètode d'execució utilitzat

Mètode d'execució:

• Afegint matèria (més volum)

• sostraient matèria (menys volum

Per buidatge (amb motlles) Funerària. Piràmides, Hipogeus, Mastabes, Cementiris

URBANISME Definició. Espai estructurat per a albergar construccions arquitectóniques (edificis, espais oberts, infraestructures) i ser complementat amb monuments. S’ aplica en les ciutats. L’ urbanisme es pot classificar en:

Urbanisme puntual. En places, en menuts o grans espais públics. Urbanisme de ciutats. Concepte més global relacionat en el traçat urba i la disposició dels carrers,

edificis i espais oberts que organitzen les xarxess urbanes. Estes trames poden ser:

Regulars: radial, ortogonal, en dameo, concèntrica, etc.

Irregular Urbanisme de paisatges o de jardins. També de parcs urbans.

TIPOLOGIES ARQUITECTÒNIQUES. Distingim entre: arquitectura civil i religiosa a/ Arquitectura civil. És subdivideix en:

Domèstica. En l’antiga Roma distigim: Ínsula (cases de pisos), Domus (casa unifamiliar), Villa (casa de camp)

Lúdica i Cultural. Termes, Circs, Teatrs, Estadis, Places de Bous, Cines, Museus, etc. Institucional. Ajuntaments, Palaus, Jutjats Commemorativos. Arcs de triomf, Obeliscs, Columnes Comercial. Longes, Duanas, Centres comercials De Infraestructures. relacionada amb la Ingenieria. Camins, Ports, Aeroports

b/ Arquitectura religiosa. Temples, Catedrals, Esglésies

Mètode Material Técnica

Afegint matèria Argila Modelat Metall Soldadura Fusta Encolat

Sustraind matèria Pedra Esculpit Fusta Talla

Buidatge Escaiola Formigó Metall, Plàstic

c). instrumental

Per fang

Puntes de fusta, paletes, draps humits, però sobretot, les mans

Per fusta

Paper de vidre, raspes, llimes, serres, gúbies, filaberquí, etc.

Per Pedra

Punter: serveix per a devastar-eliminar grans masses de material Cisell (Cisell), instrument tallant de tall recte Cisell dentat, amb dents punxegudes o rectes Gúbies, de tall corb Trepant / s, punta llarga per excavacions profundes Trepà, espècie de filaberquí que fa girar una punta d'acer deixant empremta d'un forat (se sol utilitzar en buits nas, orelles, etc.) Pedra Tosca, Esmeril, per allisar

d). Tipus d'Escultura

De ple volum o exemptes (exemptes)

De bulto redondo o exentas (exemptas)

Bust Tors Estatua De grup

Orant Sedent

(asseurat) Jacent

(jaurent) De peu

Eqüestre (equestre)

Relleus (adossats a un mur)

Alt Rellleu Mig Relleu Baix Relleu Buit Relieve (relleu

enfosat)

2. - Valors Formals (anàlisi formal)

3. - Valors funcionals (anàlisi funcional)

C / PINTURA:

Art del color. Es desenvolupa sobre un pla, però fingeix profunditat-de vegades-i llum.

Temes Religiós, Mitològic, Històric, retrat, Nu, etc.

Composició Piramidal, Triangular, Rectangular (horitzontal, vertical) Textura Rugós, Polit, Espiral.

Espai Lloc que ocupa l'escultura en relació a l'espectador-mateixa altura, elevada .. -

Volum En positiu afegeixen matèria per crear volum En negatiu treuen matèria (buits) per crear volum

Moviment S'aconsegueix amb el joc de línies

Proporció

De les parts que conformen una figura D'una figura amb la resta que formen un grup

Perspectiva S'aconsegueix mitjançant l'escorç (escorzo)

Decorativa D’ interior D exterior (decorativa)

Estructural Formant part de l'estructura de l'edifici (amb l'arquitectura

Mixta Estructural-decorativa. ej: cariàtides

1 / Valors Tècnics (anàlisi tècnica)

A / Materials i tècnica pictòrica.

En pigment, o color en pols, se li afegeix un aglutinant (substància líquida que solidifica passat un temps i

en la qual es dilueixen els pigments). Aquest aglutinant determina el procediment pictòric.

Tècnica Aglutinant

Oli (óleo) Oli amb secativo de lli (Llíria) o de nous

Tremp(temple)

Qualsevol tipus d'aglutinant oleaginós (orgànic) + aigua com a dissolvent del pigmento. Els aglutinants oleaginosos poden ser variats (ou, cola de conill o peix, goma aràbiga, etc. • Tèmpera o guaix (aigüada) Goma aràbiga + aigua + carbonat càlcic (unit al pigment). És una pintura opada i mat • Tremp d'ou. Només amb el rovell de l'ou + aigua com a dissolvent del pigment. Requereix una preparació de la superfície a imprimir anomenada algeps dur

Aqüarel·la (Acuarela)

Goma aràbiga i molta aigua, però aquesta última és molt dominant. Pintura de consistència transparent, gairebé impossible de modificar, que quartera amb el pas del temps. Per impedir-se li afegeix mel o fel de bou

Fresc Fresc Aigua i, de vegades, calç. També s'ha de preparar la paret prèviament formant l'estuc (barreja d'aigua + pols de marbre + sorra

Pastís(Pastel) Pràcticament no porta aglutinant. De vegades, al pigment se li afegeix caolí, guix o goma de tragacant. Un cop acabada, per fixar el pigment pur (que es desfà amb molta facilitat) se li tira laca o esprai.

Encàustic (Encáustico)

Resines i cera (verge). En calent perquè estiguin foses. Les paletes han d'estar colientes i ser de metall.

Acrílic. (Acrílico)

Al principi es va utilitzar plàstic blanc laminat (PVC), però el seu problema era la insolubilitat aquosa. Una varietat és el làtex

Collage Combinació de qualsevol tècnica pictòrica amb diferents materials (paper, corda, fusta, etc)

Oli /Óleo Témpera (temple) Aquarel·la Fresc Pastís Encàustica Acrílic Collage

B / Suport

Alguns suports han de ser específics en tècniques concretes (p.ex. el mur per al fresc). Entre els suports

cal incloure, la pedra o roca (pintura parietal), el paper, el papir, el pergamí, taules de fusta, teles, vidre,

ceràmica, pell.

2. Valors formals (anàlisi formal)

A / Temes

No figuratives. No es poden diferenciar les figures (no s'aprecien clarament elements comprensibles)

Pintura abstracta.

Figuratives. S'aprecien clarament les figures allà representades. Podem distingir entre els temes:

Tema religiós, mitològic, bodegó, paisatge, marina, de gènere (costumista), nu, històric, etc.

B / Elements Plàstics.

En primer lloc cal diferenciar elements plàstics demanda el dibuix o la línia i elements pictòrics -mana el

color-.

1. - La Línia (dibuix).

Com és i què suggereix?: La línia pot ser solta, vigorosa, acadèmica, nerviosa, segura, etc.

Com estan disposades?: En horitzontal, diagonal, vertical, corbes, etc.

2. - El color (taques)

Per la seva temperatura (anímica)

- Càlids: Vermell, groc, taronja i els seus derivats

- Freds: Verds, blaus, violeta i els seus derivats

Per les seves propietats al combinar-se:

-Primaris o fonamentals: Vermell, Blau, Groc

-Secundaris o binaris: Taronja (groc + vermell),

Violeta (vermell + blau), Verd (groc + blau)

-Complementaris. El complement d'un color primari és el que no

apareix en les mescles dels binaris. Així el complementari del taronja és el

blau, el violeta del groc, el verd del vermell-

3. - La perspectiva .

Absència (fons d'un sol color, a bandes, daurats, etc.)

Caballera

Geomètrica o cònica, amb punt de fuga frontal o oblic.

4. - La llum (combinació de colors i tons)

Sense llum, colors plans

Embolicant les formes. Molt utilitzat en el Renaixement

Amb un focus de llum dirigida (dins o fora de la pintura). clarobscur

tenebrisme

El color dóna la forma. Impressionisme.

5. - La composició.

Juxtaposada

Simètrica / Asimètrica

Horitzontal / Vertical / Diagonal

Triangular, Quadrangular

6. - Concepció del tema o com concep cada artista la seva pròpia obra (trets personals i de l'època). Ex:

Diferències entre les Immaculades de Murillo- adolescents en èxtasi i Zurbarán- joves recollides en oració-.

D / MOSAIC

Format per multitud de tessel·les sobre murs i sòls. Les tessel·les són peces petites de diversos materials -

pedres, vidre, metall, ceràmica- de colors i mides diferents.

Procés de creació d'un mosaic:

1 / Es confecciona un dibuix en paper en posició horitzontal i sobre ell es van col·locant les tessel·les, com

en un puzle.

2/Se s'encolen les peces i sobre elles papers forts que permetin el seu alçat. Es traslladen al mur que

prèviament ha estat preparat amb una argamassa humida que permet l'adherència del mosaic.

3 / Quan farga, es desencolen els papers de subjecció i es neteja.

* Si el mosaic és sobre sòl, es posen les tessel·les directament.

E / VITRALLS/ VIDRIERA

Vidres acolorits que serveixen per tapar forats (vans), generalment finestres. Molt significatius els rosetons

de les esglésies

Igual procés previ que en el mosaic. Dibuix sobre paper.

1 / Un cop tallats els vidres del color que es necessiten s'acoloreixen amb pigments que es fonen a altes

temperatures amb el vidre dins del forn.

2 / Es recompon el mosaic de vidres.

3 / S'uneixen les vores amb plom i s'arma sobre ferros sòlids.

4 / Es col·loca al finestral unint amb ciment o qualsevol element d'unió

-Alguns colors s'obtenen superposant 2 o 3 tons, amb el que augmenta la transparència i la brillantor

F / CERÀMICA

En la seva forma més pura, argila amb aigua cuita en forn. Se li poden afegir altres tipus de terra o sorres.

Generalment s'enforna amb una cobriment d'esmalt o vernís i se sol decorar amb pintures.

Segons els materials emprats, el revestiment i la temperatura de cocció, es distingeixen dos tipus de

ceràmica:

Poroses: factura tèrrea i pasta permeable Terracota i test (loza)

Impermeables: vitrificades a altes temperatures Gres i Porcellana

G / GRAVAT (de creació -obra original per reproduir- i de traducció -còpia d'escultures, pintures, etc. -)

La seva característica principal és la seriació -possibilitat de reproducció múltiple. Es realitza sobre paper o

tela (allà quedarà gravada "). Es necessita una premsa per a la seva impressió. Hi ha diverses maneres

d'impressió:

1. - Xilografia. La superfície impresa, generalment fusta, queda en relleu.

2. - Gravat al buit. La matriu sol ser de coure i el dibuix en la superfície impresa ho és a força de solcs.

S'utilitza en les tècniques del gravat l bisell i l'aiguafort.

3. - Litografia. Matriu de pedra.

4. - Serigrafia. Diverses matrius de seda que s'imprimeixen successivament per obtenir el gravat. Una

manera de serigrafia actual és la fotomecànica.

5.- Esgrafiat.- El dibuix resultant no te relleu sinà que està enfonsat.