Charles Darwin, 200 anys.La seva teoria de l’evolució vacanviar la visió del món

Les veus oblidades. Us expliquem quieren les veus femenines en els primersanys de la ràdio a Catalunya

Antoni Maria Badia i Margarit.Entrevista al filòleg i lingüista, que ésoptimista sobre el futur del català

Núm.1929. ■ Del 13 al 19 de febrer del 2009. ■ AnyXLIV. www.presencia.cat

SUPERDOTATSEl sistema educatiu oblida l’alumnat

amb altes capacitats intel·lectuals

Talentincomprès

El tòpic diu que són uns empollons. Fals. Es pot ser superdotat sense ser gairebrillant acadèmicament. / FOTOLIA

A la classe no hi posa atenció.Molesta els companys. Fa malalletra. Té un rendiment escolarbaix. Darrere aquests informesnegatius podria haver-hi unnen amb altes capacitatsintel·lectuals

6 • PRESÈNCIA • Del 13 al 19 de febrer del 2009

DOSSIER

a primera vegada que en Joan(8 anys) va entrar a la consulta

de la psicòloga Rosa Jové ho va feramb el cap baix. Va saludar educa-dament i es va asseure. D’una deles seves butxaques sortia un trosde paper. La psicòloga li va dema-nar què era. «Un avió..., però l’heguardat! No molesta! Me’l pren-dràs?» Ella li va dir que no, que elvolia veure. Era un avió molt ori-ginal: tenia una cua diferent, unesales llargues, parts mòbils, i comvolava! L’havia fet ell, però aques-ta mena d’habilitats no les hi va-loraven, a l’escola. La seva destre-sa tampoc evitava que se sentís unnen dolent. «Suposo que m’avor-reixo a classe i molesto perquè nosé què fer [...]. Sols volen que emporti com els altres, però jo dec serdiferent i no puc fer-ho.» Efectiva-ment, en Joan és diferent. És su-perdotat.

Quins pares no voldrien un fillsuperdotat? Vostè mateix, no fir-maria on calgués perquè el seu fosestudiós i disciplinat, portés a casaunes notes excel·lents i no tinguéscap problema a l’escola? Doncs sies pensa que ser superdotat vol dirnecessàriament això, s’equivocade mig a mig. «Quan dius que elteu fill té altes capacitats intel·lec-tuals, tothom de seguida pensaque a tu t’ha tocat la loteria i queell té la vida solucionada –diu laMarta, la mare de l’Àlex–. En capmoment la gent s’imagina que ai-xò pot comportar per a algunsd’aquests nens i nenes problemespsicològics.»

Però, quan i per què comencenaquests problemes? Per a força fa-mílies amb fills d’altes capacitatsintel·lectuals (precocitat, talents–simples i compostos– i superdo-tats), el punt d’inflexió és l’escola-rització. «Aquesta canalla nodesenvolupa problemes fins queno entra en contacte amb el siste-ma educatiu que tenim, anacrò-nic, victorià, rígid, absurd i total-ment desfasat.» Així ho creu Ma-ria Dolors Rius, presidenta de Fan-jacc (Associació Promotora de laFundació per a l’Ajut a Nens i Jo-ves d’Altes Capacitats). «S’ado-nen que allà no hi encaixen. Al

LANNA AGUILAR

Del 13 al 19 de febrer del 2009 • PRESÈNCIA • 7

El nen de la pàgina del costates diu Berenguer Parras. Té10 anys acabats de fer, peròs’expressa amb l’aplom d’unadult. Fins que no es va esco-laritzar al centre sefardita deSant Cugat del Vallès on estu-dia actualment –del qual estàla mar de content–, el seu pasper les quatre escoles prèvieses podria resumir com un cú-mul de problemes. «En la ma-joria dels col·legis no em trac-taven bé. Els mestres s’enfa-daven perquè els discutia al-gunes coses i em castigaven.»Un exemple. «Com que jo nocrec en Déu i era una micabèstia, quan feia segon a l’es-cola Cormar de Barcelona, undia li vaig dir a una monjaque de Déu, res, que tot ve-nia del Big Bang, i lògica-ment em va treure de classe.»En Berenguer fa temps que téclara la qüestió teològica.«Quan tenia tres anys es vapassar deu dies explicant-meper què estava convençudís-sim que Déu no existeix», ex-plica la seva mare, Maria Do-lors Rius.

En Berenguer és superdo-tat. Es defineix a si mateix,amb una gran sinceritat, comun nen «una mica gandul ivanitós, a qui li agrada ser elcentre d’atenció»: «Diuenque sóc divertit.» Des delscinc anys fa programació pera ordinador, pàgines web,formació en línia, etcètera.«Una assignatura quem’agrada molt és investiga-ció, però als ordinadors. Tam-bé m’agraden molt els robotsi les coses de radiocontrol, im’encanta la música.»

Diu que mai ha sabut quèli agradaria ser de gran, peròreconeix que li faria molta il-lusió anar a la Universitatd’Iowa (EUA), on ja li han fetuna oferta per estudiar-hi ara,amb les despeses pagades.Un altre cervell que emigrarà?

«Els mestress’enfadaven»

col·legi, per explicar-los què ésun forat negre, la mestra els di-buixa un cercle i els el pinta ver-mell. Els nens que són superdo-tats se la queden mirant i pensenque viuen en mons diferents.»«Mentre la resta de nens i neness’entretenen amb els Teletubbies,ells et pregunten de quin color ésl’ànima o es plantegen si real-ment Déu existeix o no.» Les in-quietuds dels nens amb altes ca-pacitats intel·lectuals són sage-tes afilades. Apunten directa-ment cap a l’intel·lecte. Dema-nen respostes, i sovint no els ser-veix qualsevol resposta.

Hiperactius o autistesPer a bona part de la canalla diag-nosticada com a superdotada,les classes són força tedioses. Niel que diu la mestra satisfà la sevacuriositat intel·lectual ni to-leren massa bé la repeticióreiterada d’una mateixaexplicació. La rapidesa i lafacilitat amb què aprenenfa que sovint a classes’avorreixin i no se sentinmotivats. I aleshores? «Laprimera reacció que tenenés xerrar o molestar els com-panys o bé aixecar-se de lacadira i marxar. Quan el teufill això ho fa tres vegades, etdiuen que és hiperactiu. Si encomptes d’això, passa del tema idesconnecta, llavors resulta queés autista», explica Rius.

«L’Oriol va agafar la rampa debaixada als 8 o 9 anys. Estava solal pati, no tenia amics, es tanca-va a l’habitació tres dies se-guits... Vam començar a anar apsicòlegs i als 15 anys vam saberque era superdotat. A partird’aquí tot va canviar i vam bus-car solucions», explica FrancescDeu, pare de l’Oriol i vocal de lajunta de Fanjacc. L’angoixad’uns pares que van de psicòlegen psicòleg (i alerta, que de pseu-doprofessionals sense escrúpolstambé n’hi ha) és indescriptible.«Mentre no saps què té el teu fill,i fins i tot després de saber-ho, acasa es viu un patiment del qualla gent no se’n fa càrrec. Per a unpare és molt frustrant i dolorós

veure com el teu fill pateix i novol anar a l’escola, et diu que elscompanys l’han pegat, que és in-feliç...» En els casos més greus, lainfelicitat ha desembocat fins itot en el suïcidi. Per al 90% delsnens i nenes, l’ansietat els pro-voca des de somatització (febre,vòmits, atòpia, gastritis, mal decap, etcètera) fins a depressió in-fantil, passant per trastorns psi-cològics i psiquiàtrics.

Ah, i la dissincronia. La patei-xen la majoria dels infants ambaltes capacitats. «En l’aspecte in-tel·lectual tiren molt i segura-ment tenen una edat mentalmés avançada a la seva biològi-ca, però en canvi des del punt devista emocional són nens i pertant es comporten com a tals.

Aquesta diferència pot generar-los alguns conflictes interns»,comenta Sandra Tarragó, psicò-loga del gabinet Àrea de Diag-nòstic i Seguiment de la Super-dotació (Adiss).

No ens confonguemDetectar que un nen té altes ca-pacitats intel·lectuals és el pri-mer pas, però no és fàcil. Els pa-res poden ser els primers de noadonar-se’n, especialment si estracta del primer fill. «Un diaveus que, amb un any i quatremesos, escriu una paraula, peròno penses que sigui superdotat.Dius: ‘Mira que bé!’ Als tres anys,llegeix i escriu. Com que no tensmés fills per comparar ni ets un

expert, simplement penses que al’escola no tindrà problemes»,diu Jordi Garriga, pare d’en Jordii l’Edda. La detecció s’hauria defer com més aviat millor. «A par-tir dels 3 anys ja es pot començara mesurar alguna cosa, però no-més és una primera orientació. Aaquella edat normalment par-lem de precocitat intel·lectualque al cap d’uns anys s’hauria derevisar», explica Tarragó. Segonsella, l’ideal seria fer les proves al’inici del cicle de primària.

Si una criatura va traient bo-nes notes, no té excessius pro-blemes a classe i s’adapta al ni-vell mitjà del grup, és molt possi-ble que mai ningú es preocupi desaber si té altes capacitats intel-lectuals. De fet, la incidència dela superdotació es mou entre un2% i un 5% de la població escola-

ritzada i, si s’amplia a les al-tres capacitats intel·lec-tuals, el percentatge pot ar-ribar a una forquilla d’entreun 5 i un 10%. Amb tot, dels20.000 a 50.000 nens i ne-nes superdotats que hi pothaver a Catalunya (més de300.000 a tot l’Estat espa-nyol), només n’hi ha diag-nosticats un 0,6%. «Quinpaís es pot permetre el luxe

de deixar perdre tot aquest po-tencial?», es pregunta Deu.

A l’escola la detecció de nens inenes amb altes capacitats enca-ra passa més desapercebuda.D’una banda, pel mal comporta-ment que aquests mostren si sesenten desmotivats. «Els mes-tres només et diuen que el nenno està atent, que no fa els deu-res, que es porta malament...»De l’altra, perquè des del punt devista acadèmic no sempre fan elque s’esperaria d’un alumneamb altes capacitats. «La majo-ria dels superdotats no trobenimportant ni la presentació niuna lletra ben feta. Per aixòmolts mestres comenten: ‘M’es-tàs dient que és molt intel·ligenti mira com presenta els treballs!’I és veritat», comenta Tarragó.

Molts docents tampoc podenentendre que algú superdotat notingui un alt rendiment escolar

El cub de Rubik. Ens en sortim?

8 • PRESÈNCIA • Del 13 al 19 de febrer del 2009

DOSSIER SUPERDOTATS

Berenguer Parras,jugant a casa seva. A

primer cop d’ull, algúdiria que és

superdotat? Elsestereotips que

circulen sobreaquests nens només

són això, estereotips./ GABRIEL MASSANA

Del 13 al 19 de febrer del 2009 • PRESÈNCIA • 9

«Pensava queera el ‘tonto’»Als 4 anys a en Joan li vandiagnosticar un coeficient in-tel·lectual de 148. Ara que té11 anys i fa sisè de primària,el té de 136. Ha anat a quatrepsicòlegs i dues escoles. «Jopensava que era el tonto de laclasse, perquè hi havia cosesque no m’interessaven gens im’avorrien. Quan era méspetit em portava més mala-ment que els altres nens», ex-plica ara en Joan (a la dreta).

Per a ell ser superdotat téaspectes positius i altres denegatius: «Si ho dius, a vega-des n’hi ha que es burlen detu. Els meus companysd’abans ho feien, no emcreien. El millor és que tensmés facilitat per fer les co-ses.» Li agraden les matemà-tiques i l’educació física,construir amb peces i dibui-xar. El que no porta gaire béés fer treballs en grup: «Ells avegades tenen les seves ideesi diuen que la meva és unatonteria. Ells ho treuen totd’internet.»

Eva Lerma, la mare, explicaque els informes escolars delseu fill sempre eren pèssims.«Ens deien que era hiperactiui que no havíem de permetre-li llegir tants llibres de cièn-cia-ficció, que vivia en unmón imaginari.» Des de petitllegia molt. I de tot. «Un diaem va demanar el manual deconduir. Es va aprendre dememòria tots els senyals detrànsit i quan anàvem per lacarretera els anava dient.»

El mal comportament d’enJoan mai va fer pensar quetingués altes capacitats intel-lectuals. Per això l’Eva llançaun missatge als pares que espuguin trobar en una situaciósimilar: «Que no es quedinnomés amb el diagnòstic delsmestres, que a vegades ellstampoc saben què li passa alteu fill. Que no parin fins queho aclareixin.»

ni tregui un deu en tot. De fet, un70% dels alumnes superdotatstenen un baix rendiment escolari entre un 35% i un 50%, fracàsescolar. «Els recursos intel·lec-tuals que utilitzen aquests nens inenes són sobretot el raona-ment lògic, el de la creativitat i elde la gestió de la memòria. Pertant, no necessàriament han detenir alguna cosa a veure amb elque se’ls demana a l’escola»,subratlla Àngel Guirado, doctoren psicologia i sotsdirector de laUNED a Girona.

Tampoc és el mateix un super-dotat que un talent acadèmic(un tipus de talent complex). «Eltalent acadèmic és el que enprincipi no ha de tenir proble-mes a l’escola, ja que les seves po-tencialitats estan sobretot enl’àrea verbal, lògica i dememòria, que és el queavui es potencia a lesnostres aules», a més amés del recurs matemà-tic, tal com apunta Mila-gros Valera, pedagoga ilogopeda.

Diversitat, diuen?L’escola catalana presu-meix de ser inclusiva,d’atendre la diversitat,però ara per ara no totas’hi troba ben represen-tada. Tot i que la llei or-gànica d’educació (LOE,2006) deixa clar que lesadministracions educatives hand’adoptar plans d’actuació per al’alumnat amb altes capacitatsintel·lectuals, les famílies creuenque, en el seu cas, l’administra-ció les ignora. «A nosaltres nin-gú ens ajuda. Pensen que, comque els nostres fills rai, ja se’nsurten sols, no fa falta dedicar-los cap atenció. També formenpart de la diversitat de què tants’omplen la boca», comenta Riu.

L’opinió general d’aquest col-lectiu de famílies és compartidaper Guirado, autor de la tesi doc-toral La superdotació als centresd’educació infantil i primària delsserveis territorials d’Educació deGirona (UdG, 2008): «El nostremodel d’escola comprensiva ha

prestat i presta molta atenció alsalumnes que presenten dificul-tats escolars per discapacitat oper raó d’origen estranger, i moltpoca a aquests altres, que passenmés desapercebuts.»

Un exemple més que il·lustra-tiu del que diem és el de la Marta.A part de l’Àlex (8 anys, superdo-tat) i en Max (1 any, podria ser-ho), també és mare d’en Pol. És elgermà mitjà i als dos anys i mig livan diagnosticar síndrome deWilliams. «Tot i que hi hauriamolt a dir del tema d’en Pol, desde l’escola i des de l’equip d’as-sessorament i orientació psico-pedagògica (EAP) em sento moltmés ajudada per ell que perl’Àlex, que en aquest momentem preocupa força més. Per a enPol el protocol està molt més es-

tructurat. Amb la seva discapaci-tat provoca pena, solidaritat...L’Àlex, no; més aviat rebuig.»

Elitistes, sectaris, els pares delpetit geni... Les famílies que te-nen fills amb altes capacitats in-tel·lectuals s’han d’escoltar totamena de qualificatius que nos’ajusten a la realitat. «Em mo-lesta que quan parlo de la super-dotació del meu fill es pensinque estic lluitant perquè sigui unEinstein», diu Deu. I, resumint laprioritat de moltes famílies, Riushi afegeix: «Jo firmo perquè elmeu fill sigui taxista però feliç.»

Es busquen solucionsMestres, pedagogs, psicòlegs,psicopedagogs, psiquiatres... Hi

ha molta feina a fer, encara. Fal-ten cabassos d’informació i for-mació per als professionals quehan de tractar amb aquest tipusde nens i nenes. Guirado (agui-rado@xtec.cat) dirigirà a Girona,a partir d’aquest febrer, un ob-servatori sobre la matèria en uncentre associat de la UNED. Esdedicarà a la recerca i publicacióde material; obert a tothom(professionals i famílies). Perquèles solucions ni cauen del cel ni,segons Guirado, consisteixenprecisament a crear centres espe-cials per a aquesta mainada. «Nosóc partidari de fer una segrega-ció d’aquest alumnat. La super-dotació o les altes capacitats sónuna condició per la qual unalumne no s’ha de veure privatde l’afectivitat, la relació social i

la normalitat de què gau-deixen tots els altres nensi nenes de la seva edat.»Tornem a l’escola, doncs.Què es pot fer per ajudara explotar el potenciald’aquests alumnes ex-cepcionals? Sobre el pa-per, s’hi pot intervenirper tres vies: l’agrupa-ment (ajuntar alumnesde característiques sem-blants i donar resposta ales seves necessitats),l’enriquiment (treballarper projectes, fer una am-pliació dels objectius quees treballen a classe, etcè-

tera) i l’acceleració. Aquesta últi-ma proposta, defensada a l’Infor-me nacional Templeton sobre ace-leración, es basa en la reducciód’un curs per cada etapa d’ense-nyament (primària i secundà-ria). «És la solució més fàcil i ba-rata, la que en principi se’ns ofe-reix –comenta Rius–, però es po-drien fer moltes altres coses. Noés qüestió de diners sinó de te-nir-ne ganes.»

El sistema escolar actual noconvenç moltes famílies ambfills d’altes capacitats. Desprésde matricular-los en diverses es-coles, ja hi ha qui ha pres solu-cions dràstiques. Una, que haportat a la pràctica Jordi Garriga,és el homeschool (escola a casa).

Hi ha molts talents: matemàtic, lògic, creatiu...

10 • PRESÈNCIA • Del 13 al 19 de febrer del 2009

DOSSIER SUPERDOTATS

A en Joan liagraden molt els jocs

de construcció ambpeces. «S’hi pot estar

hores i hores, i finsque no ha muntat

l’última no se’n va adormir», diu la seva

mare. / JUANMARAMOS

Del 13 al 19 de febrer del 2009 • PRESÈNCIA • 11

En els primers anys de vida, ifins als 12 o 13, els nens i nenessuperdotats desenvolupen unmajor engruiximent del còrtex.Això els permet desenvoluparuna xarxa de circuits neuronalsde pensament d’alt nivell. Apartir d’aquella edat es pro-dueix una ràpida reducció corti-cal, la qual cosa fa que el seucervell sigui més flexible que eldels altres nens, els quals arribenal seu major gruix cortical als 6anys. Així ho constata un estudinord-americà publicat a Nature(2006). En tenir més neuro-transmissors i de més qualitat, lavelocitat de transmissió de la in-formació (cognitiva o no) en elssuperdotats es desenvolupaconsiderablement.

Una connexióneuronal rica

«Mai ens ho havíem plantejat,però no vam tenir cap més sorti-da que aquesta, i entre que emposin una multa o se’m mori elfill, prefereixo la multa.» Dur elnen a l’escola cada dia era undrama –«No volia caminar, toteren crits i autodestrucció», diuGarriga–. Ara, la seva dona esqueda a casa i diàriament faunes hores de classe als seus dosfills, en Jordi (apassionat per lesmatemàtiques, els còmics i, úl-timament, la geografia) i l’Edda.«El meu fill ha fet un canvi es-pectacular. Ha guanyat en segu-retat i autoestima, i en un parelld’hores a casa avança molt mésque en sis a l’escola.»

Tothom mira de sortir-se’ncom pot, mentre l’administra-

ció fa l’orni. «Catalunya ésl’única comunitat de tot l’Estatespanyol que actualment no es-tà fent res per aquests nens i ne-nes», s’exclama Rius. Ara fa unany, el 14 de febrer de 2008, Fan-jacc, que agrupa unes 200 famí-lies de l’Estat espanyol (majori-tàriament catalanes), va com-parèixer al Parlament de Cata-lunya per informar de la seva si-tuació. «No va servir de res, nos’ha fet res –lamenta Rius–. Ales-hores, què hem de fer? Agafarles maletes i marxar a una altraregió, com sabem que ja han fetalgunes famílies d’aquí?» Lesque no han marxat recorren,pagant-ho de la seva butxaca, ésclar, a solucions provisionalscom les estades d’estiu que fan

per a aquesta mainada al Centropara Jóvenes con Talento que hiha a Pamplona (Navarra) i a les be-ques de la Fundación Promete deLogronyo (La Rioja). Aquesta fun-dació és l’única de l’Estat espanyolque dóna ajudes per al desenvolu-pament del talent, gràcies a l’im-puls de la iniciativa privada d’al-gunes empreses de la zona. «Aquíhem anat a veure empresaris perobtenir beques, i el primer que etdiuen és: ‘I jo què n’obtindré acanvi?’»

De 120 cap amuntUna intel·ligència normal es mouen un coeficient intel·lectual (CI)d’entre 90 i 110. Un nen o nenaque tingui un CI de 120 ja es consi-dera que té altes capacitats. A par-

El talent, si nos’exercita, esrovella. A la foto,proves Estalmat(Estímul delTalentMatemàtic) per aescolars fetes aBarcelona el2004. / GABRIELMASSANA

12 • PRESÈNCIA • Del 13 al 19 de febrer del 2009

«La deteccióno és fàcil»Anna Ridao és la directora del’EAP Baix Empordà. Segonsella, l’escola intenta posar enmarxa tots els recursos educa-tius que té a l’abast, però desdels equips d’assessorament avegades queden desbordats:«L’àmbit de treball de l’EAP ésmolt ampli, cada vegada te-nim més diversitat d’alumnes,i la nostra experiència ambalumnes d’altes capacitats noés molt exhaustiva. La detec-ció d’aquests alumnes no ésfàcil, sobretot si tenim encompte les diferents tipolo-gies i l’especificitat de cadas-cuna.» Jesús Viñas, cap delservei de coordinació dels ser-veis educatius del Departa-ment d’Educació de la Gene-ralitat de Catalunya, del qualdepenen els EAP, admet queaquests nens i nenes «han de

ser tractats com alumnes ambnecessitats educatives especí-fiques» i que l’EAP pot asses-sorar, però l’última paraulasobre la millor mesura que espot prendre amb aquestalumnat actualment és delcentre i no d’Educació.

Rosa Maria Vela, membredel grup de treball d’altes ca-pacitats del Departamentd’Educació català, reconeixque dins la pràctica docentdiària és un tema per solucio-nar. «Comparteixo la idea queels pares d’alumnes amb altescapacitats moltes vegades estroben... jo no diria desatesos,però sí poc compresos, dins elnostre sistema educatiu.»

tir de 130 es parla de superdota-ció, i més enllà de 160 hi hauriaels «extremament superdotats».Històricament el CI era el princi-pal, per no dir l’únic, barem perconsiderar algú superdotat.Avui es tenen en compte altresparàmetres i models, com el delstres anells de Renzulli, basat enla intel·ligència, la creativitat i laperseverança. Segons la psicòlo-ga Rosa Jové, experta en altes ca-pacitats intel·lectuals i presiden-ta del Col·legi Oficial de Psicò-legs de Catalunya a Lleida, «laintel·ligència ha de ser alta; uncop això se sap, llavors es mira siaquell nen és molt creatiu (si téimaginació per fer coses que al’altra gent no se li acudiria) i si éscapaç de dedicar molta estona a

una activitat que li agradi».Ser superdotat no vol dir no-

més ser intel·ligent. També sig-nifica desenvolupar tota unapersonalitat. «En la seva vida totestà magnificat: els sentiments,les emocions, el sentit de justí-cia, d’amistat, d’odi, de solidari-tat...», explica Rius. Sensibles,observadors, oberts i empàtics,des d’edats molt primerenqueses preocupen per qüestions abs-tractes. Pedants? Jové diu quepocs ho són. La pedanteria no-més s’usa com a mecanisme dedefensa després de sentir-semolt ridiculitzats pels com-panys. Una situació que altreseviten activant tota una altra es-tratègia, la de passar desaperce-but. Amb diferència, són les ne-

nes qui, per por de sentir-se mar-ginades i excloses del grup, sen’amaguen més. Ara bé, com diuValera, «a vegades som els adultsqui no fem viure amb naturalitataquestes situacions als nens».

En un 98% dels casos l’alta ca-pacitat intel·lectual apareix per-què hi ha un component genè-tic. En el 2% restant són ells elsprimers d’encetar l’herència. Elsantecedents no sempre es tro-ben a la generació precedent (elspares), sinó que se’n pot saltar al-guna. Tampoc és estrany que esdonin casos entre germans. Iuna pista per saber d’on podriavenir: segons diuen les famílies,dels dos progenitors n’hi ha unque sol connectar intel·lectual-ment millor amb aquests fills.

Tarragó, atenent un nen. / G.M.

Del 13 al 19 de febrer del 2009 • PRESÈNCIA • 13