A. Els verbs ser-hi, haver-hi i ser

Per parlar de l’existència o de la presència d’una cosa o d’una persona, es fa servir el verb ser, conjugat i acompanyat del pronom hi, ser-hi, i el verb haver-hi, només en tercera persona.

Emprem ser-hi es fa servir quan el nom de què parlem està determinat, és a dir, quan fa referència a un element concret o que l’interlocutor o la interlocutora ja coneix. Com que els interlocutors ja coneixen aquestelement, el nom que s'hi refereix es pot elidir o es pot representar amb un pronom personal fort (jo, tu ell,ella..).

He anat a veure la Maria i no hi era. (L’element de què es parla, la Maria, està determinat i s’ha elidit).

-Que puc parlar amb la Maria?

-Em sembla que ara no hi és, ella. (L’element de què es parla, la Maria, està determinat en la pregunta; en la resposta, es representa amb el pronom personal fort ella).

Amb ser-hi, el nom de què es parla pot aparèixer tant davant com darrere del verb.

-Que puc parlar amb la Maria?

-Ara no hi és, la Maria. / Ara la Maria no hi és.

El verb haver-hi, tant amb un nom determinat, és a dir, que fa referència a un element concret o que l'interlocutor o la interlocutora ja coneix, com amb un nom indeterminat, és a dir, que introdueix un element nou. El nom ha d'anar sempre darrere del verb.

Al menjador hi ha les teves cosines. / Les teves cosines hi ha al menjador.

Hi ha un jardí molt gran al centre de la ciutat. / Un jardí molt gran hi ha al centre de la ciutat.

En canvi, quan es vol localitzar un element determinat, que l'interlocutor o la interlocutora ja coneix, es fa servir el verb ser, i no el verb haver-hi. Amb el verb ser, l’element que es vol localitzar va davant del verb.

-Perdoni, que hi ha un estanc a prop d’aquí?

-Sí, n’hi ha un aquí a la vora. (Es fa servir el verb haver-hi perquè es demana per l’existència d’un element, un estanc.)

-I on és?

-L’estanc és a dos carrers d’aquí, a la cantonada. (Es fa servir el verb ser perquè es parla de la localització d’un element determinat, l’estanc.)

Amb el verb haver-hi, només es fan servir pronoms per parlar de coses indeterminades o quantificades, a les quals es fa referència amb el pronom feble en. En la resta de casos, es fa servir el verb ser-hi.

-Hi ha iogurts a la nevera?

-No, no n’hi ha cap.

-Que hi ha el meu jersei, al penja-robes?

-No, no hi és. / No, no l’hi ha.

B. Els verbs ser i estar

Fem servir el verb ser per:

• Identificar o classificar un subjecte.

Aquesta és la Marta.

La Rita és pintora.

• Indicar la situació en l'espai d’un subjecte.

Les claus són a sobre de la taula.

• Atribuir qualitats permanents a un subjecte.

En Lluís i en Nicolau són alts.

Fem servir el verb estar:

• Per atribuir qualitats transitòries a un subjecte animat.

La Rosa està malalta.

• Amb els adverbis bé i malament.

Aquest dibuix està bé.

Es pot fer servir tant ser com estar per:

• Atribuir estats i qualitats transitòries a subjectes inanimats.

La porta és tancada. = La porta està tancada.

• Amb els adjectius mort, viu, casat i solter. La Raquel és soltera. = La Raquel està soltera.

C. Les oracions amb els verbs haver-hi, ser, estar i fer

Es considera tradicionalment que les oracions en què el nucli del predicat és una forma del verb haver-hi no tenen un subjecte sintàctic clar. Per això, segons la normativa, el verb només es pot conjugar en tercera persona del singular.

Al meu poble no hi ha cap semàfor.

En aquest jardí no hi ha arbres.

Ara bé, és molt freqüent en aquests casos fer la concordança amb el sintagma nominal que hi ha darrere el verb i que no deixa de ser una mena de subjecte lògic de l’oració, ja que el verb haver-hi, en aquests contextos, té un significat equivalent a existir.

En aquest jardí no hi han arbres.

Els verbs ser, estar o fer, quan es refereixen a circumstàncies temporals o atmosfèriques, no tenen subjecte i es conjuguen en tercera persona del singular. Els predicats que tenen com a nucli un d’aquests verbs són oracions impersonals.

Ja és massa tard.

Sempre està ennuvolat, en aquesta ciutat.

Fa tres anys que visc aquí.

D. El verb caldre

El verb caldre indica necessitat i només es conjuga en tercera persona del singular o del plural.

Ja ho hem pintat tot; al final, no ha calgut més pintura.

No calen tantes cadires!

E. Uns altres verbs pronominals

El pronom en apareix lexicalitzat en una sèrie de verbs pronominals que indiquen el desplaçament des d'un lloc. Es tracta de verbs como ara anar-se'n, eixir-se'n, pujar-se'n, vindre-se'n...

anar-se'n v pron 1 (partir d'un lloc) irse; marcharse. Se'n va a l'escola, se va a la escuela. Val més que te'n vagis aviat, es mejor que te vayas pronto. 2 fig (morir) irse; morirse. 3 (escapar-se un líquid, el gra, etc) irse. 4 (un càntir, un sac) salirse. 5 (anar massa enllà, relliscar) irse. Se me'n va anar la mà i li vaig posar massa vi, se me fue la mano y le puse demasiado vino. 6 (esvair-se, gastar-se) irse; gastarse.

sentir-hi oír. No hi sent gaire, no oye mucho.

veure-hi ver. Tenen ulls i no hi veuen, tienen ojos y no ven. No hi veig gens, no veo nada.

El pronom hi apareix lexicalitzat en una sèrie de verbs pronominals que indiquen percepció quan

7 jocs (d'una carta) irse; desprenderse.

se fan servir com a verbs intransitius. Es tracta de verbs como ara sentir-hi, veure-hi, ...