SER DONA A L’ÍNDIA · topar amb una antiga alumna de l’institut, la Laura Canales, que em va comentar que no només havia col·laborat amb un apadrinament, sinó que havia tingut

SER DONA A L’ÍNDIA: la situació actual de les dones índies

Autora: Alba Méndez Almazán Classe: 2n Batxillerat A Tutora: Caterina Parera

Curs: 2013-2014

Ser dona a l’Índia: la situació actual de les dones índies

Ninguna acción buena se pierde en este mundo.

En algún lugar quedará para siempre. Vicente Ferrer

Pàgina 2


Índex 1. INTRODUCCIÓ....................................................................................................... 4

1.1. TRIA DEL TEMA ................................................................................................ 4 1.2. OBJECTIUS I PREGUNTES .................................................................................. 4 1.3. FONTS D’INFORMACIÓ...................................................................................... 5 1.4. METODOLOGIA ................................................................................................. 6 1.5. RESOLUCIÓ DE DIFICULTATS............................................................................ 6

BLOC TEÒRIC ................................................................................................................ 9 1.6. SER DONA A L’ÍNDIA ........................................................................................ 9

1.6.1. Una societat patriarcal ............................................................................ 12 1.6.2. L’educació de la dona índia.................................................................... 15 1.6.3. La discriminació laboral ......................................................................... 17 1.6.4. Els problemes sanitaris ........................................................................... 19

1.7. LA PREFERÈNCIA DEL BARÓ ........................................................................... 20 1.7.1. Les nenes índies, un deshonor per a les famílies.................................... 22 1.7.2. Portar una filla al món, un risc de vegades mortal ................................. 24 1.7.3. Una càrrega econòmica .......................................................................... 25 1.7.3.1. Les noces ............................................................................................ 25 1.7.3.2. El dot .................................................................................................. 26 1.7.4. Les nenes dones, els casaments precoços a l’Índia ................................ 29

1.8. COM DESAPAREIXEN LES NENES? .................................................................. 30 1.8.1. L’avortament per selecció de sexe.......................................................... 31 1.8.2. L’infanticidi ............................................................................................ 34 1.8.3. L’abandonament de les nenes................................................................. 36 1.8.4. Qui les elimina? ...................................................................................... 37 1.8.5. Unes sancions insuficients...................................................................... 39

1.9. VIOLÈNCIA MASCLISTA I TRÀFIC ................................................................... 41 1.9.1. Violència de gènere i violència domèstica ............................................. 41 1.9.2. Violència sexual ..................................................................................... 43 1.9.3. La mercaderia de les esposes.................................................................. 45 1.9.4. La prostitució.......................................................................................... 47

1.10. CONSEQÜÈNCIES DE LA MATERNITAT ESCOLLIDA .................................... 48 2. BLOC PRÀCTIC.................................................................................................... 50 3. CONCLUSIONS .................................................................................................... 54 4. AGRAÏMENTS...................................................................................................... 56 5. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA......................................................................... 57 6. ANNEXOS ............................................................................................................. 60

6.1. ANNEX I: ENTREVISTA A FUNDACIÓN VICENTE FERRER ............. 60 6.2. ANNEX II: APADRINAR A UNA NENA ..................................................... 71 6.3. ANNEX III: ENTREVISTA A EN TOMÀS JOVER .................................... 78 6.4. ANNEX IV: ENTREVISTA REALITZADA A LA LAURA CANALES.. 84

Pàgina 3


1. INTRODUCCIÓ

1.1. TRIA DEL TEMA Vaig escollir el tema de la situació de la dona a l’Índia després de veure la pel·lícula “Flor del desert”, de la qual vaig fer un treball a 2n d’ESO. Tant la pel·lícula com el treball parlaven de la cliridectomia o ablació femenina, una pràctica que té lloc des de fa segles a molts països de l’Àfrica i que consisteix en l’extirpació del clítoris per tal de privar la dona del plaer sexual i d’aquesta manera tenir-la controlada. No és més que una de les moltes eines del patriarcat, la qual cosa comporta greus repercussions tant físiques com psíquiques en les dones.

El treball de 2n d’ESO em va despertat un gran interès i moltes vegades el recordo amb molta il·lusió, ja que d’ell vaig aprendre molt, però al acabar-lo em vaig quedar amb les ganes de voler aprofundir més en el tema. Això és el que em va impulsar a la recerca d’informació sobre les dones dels països més pobres i els problemes als que diàriament s’exposen. En aquest context, la meva idea inicial era parlar sobre la situació de la dona en els països subdesenvolupats, aquells on les seves condicions fossin més precàries i on s’enfrontessin a problemes com el de la cliridectormia. Però la meva tutora em va fer veure que era un tema massa extens i que havia de centrar-me només en un país. Vaig escollir l’Índia per diversos motius: el primer va ser perquè ja disposava de material amb el que començar a treballar, un llibre titulat “Quan les dones hauran desaparegut”, el qual m’ha estat molt útil durant l’elaboració del treball. A més, havia sentit a parlar moltes vegades de les barbaritats que es cometen amb les dones en aquesta regió; i per últim, perquè és un país que sempre m’ha despertat molta curiositat i que en un futur m’agradaria visitar.

1.2. OBJECTIUS I PREGUNTES

A l’inici el Treball de Recerca, com és lògic, tenia moltes preguntes sense resposta que volia i esperava solucionar. El meu gran objectiu era conèixer amb pèls i senyals quina és actualment la situació de les dones a l’Índia i a quins problemes s’enfronten, la qual cosa pretenia resoldre a partir d’Internet, llibres i algunes entrevistes que tenia en ment elaborar.

A partir d’aquest objectiu principal, vaig començar a plantejar-me altres preguntes de caràcter més específic, com per exemple: quin és el rol que juga la dona dins de la societat índia, com és la seva educació, com són les seves condicions dins del mercat laboral, etc. Tots aquestes preguntes no van ser difícils de contestar, la recerca de la informació no m’ha suposat cap problema en aquest treball.

Un cop vaig tenir la part teòrica més o menys elaborada i ja coneixia amb detall la situació d’aquestes dones, vaig decidir iniciar el treball de camp, és a dir, les entrevistes, perquè ja em sentia informada i preparada. Buscant per Internet vaig trobar una fundació que treballa a l’Índia, sobretot amb les dones. Aquesta és la Fundación Vicente

Pàgina 4


Ferrer. Vaig enviar-los, doncs, un missatge de correu, preguntant si podrien ajudar-me en el meu treball i van acceptar. Al dia següent, a l’escola, vaig comentar-ho amb unes companyes que deseguida van reconèixer la fundació esmentada i em van explicar que elles tenien apadrinada a una nena a través d’aquesta fundació. Vaig pensar que centrar-me en aquests apadrinaments podria ser una bona idea i vaig elaborar un seguit d’enquestes que més tard vaig adreçar a aquestes persones. Alguns dies més tard, buscant persones que poguessin estar relacionades amb el tema dels apadrinaments, vaig topar amb una antiga alumna de l’institut, la Laura Canales, que em va comentar que no només havia col·laborat amb un apadrinament, sinó que havia tingut l’oportunitat de viatjar a l’Índia i conviure unes setmanes amb aquestes persones.

Per altra banda, una companya de l’escola, em va comentar que coneixia a un home que havia col·laborat molts anys amb la Fundación Vicente Ferrer i que a més havia creat ell mateix la seva fundació i treballava en un munt de projectes. Vaig veure de seguida que era una bona oportunitat i vaig posar-me en contacte amb ell.

De manera que, sense adonar-me, havia orientat el meu treball cap a l’ajuda d’aquest persones, la qual cosa em va semblar molt interessant i molt bonic de tractar, tot i que no hagués estat la meva idea inicial.

1.3. FONTS D’INFORMACIÓ

La recerca d’informació no ha estat cap problema a l’hora d’elaborar aquest treball, a la biblioteca vaig trobar una sèrie de llibres que m’han estat de gran utilitat i d’on he extret la major part de l’informació: dos que eren de caràcter més teòric, “Quan les dones hauran desaparegut” i “Historia de las mujeres en la India”; i un llibre de lectura “Ser dona a la Xina”, de la Xinran Xuie, que em va ser molt útil per extreure idees sobre quins temes tractar, doncs la situació de les dones tant a la Xina com a l’Índia és molt similar. A més, a Internet, també he pogut trobar molta informació que m’ha servit per completar i aclarir les idees que els llibres m’oferien.

Una altra gran font d’informació la vaig extreure del treball de camp, de les entrevistes, que em van servir sobretot per a certificar el que ja tenia, doncs vaig tenir la sort de poder parlar amb persones que havien viscut d’aprop aquestes situacions.

En primer lloc, va ser la Fundación Vicente Ferre la que, mitjançant el correu electrònic, em va informar de tots els seus projectes. Més endavant, vaig tenir l’oportunitat de parlar cara a cara amb en Tomàs Jover Noguera, que porta una organització que treballa a l’Índia, GEA XXI. També, em van ser útils les enquestes realitzades a persones que havien apadrinat nenes índies, ja que d’aquesta manera vaig conèixer també l’opinió de gent que no té res a veure amb cap fundació, però que estan disposades a ajudar a aquestes nenes.

Pàgina 5


1.4. METODOLOGIA

Pel que fa a la part teòrica, la metodologia que he seguit ha estat sempre la mateixa: plantejament dels temes a tractar, recerca de la informació, resum de les idees fonamentals i redacció. Creia, en un primer moment, que la informació l’hauria d’extreure majoritàriament d’Internet, cosa que em preocupava perquè a Internet hi ha més probabilitats que la informació sigui errònia o antiga, que no pas en un llibre, però, afortunadament, no ha estat així, he tingut sort i no va ser difícil trobar llibres relacionats amb el tema i és d’on més informació he pogut extreure.

Pel que fa al treball de camp, quasi totes les entrevistes han tingut lloc a través del correu, perquè tant jo com les persones entrevistades vam considerar que seria més fàcil i ràpid. La entrevista amb en Tomàs Jover, però, va ser cara a cara, ja que vaig tenir l’oportunitat de coneixe’l personalment i passar un dia amb ell a Canet de Mar, ajudant-lo amb una recaptació de fons.

Vaig decidir fer aquest treball sola perquè vaig valorar, abans de fer la tria del tema, els avantatges i els inconvenients de fer-ho en parella i em vaig decantar per treballar sense ningú. En primer lloc, perquè trobo que el treball de recerca, i en especial la tria del tema, és quelcom molt personal i de vegades és difícil escollir un tema que pugui interessar als dos components del grup, sobretot si cadascú ja tenia una idea inicial de tema sobre el que tractar.

En segon lloc, considero que treballo millor sola que no pas en grup, m’és més fàcil, doncs m’agrada fer les coses a la meva manera i vaig pensar que això em portaria problemes amb l’altre persona. A més, sempre és complicada la distribució del treball, sobretot pel que fa al temps de dedicació, s’ha de quedar molt sovint i vaig considerar que seria millor fer-ho sola perquè d’aquesta manera no dependria d’una altra persona i podria fer el treball al meu ritme.

Tot i això, sí que és veritat que de vegades he trobat a faltar algú amb qui poder repartir-me la feina, doncs elaborar un treball de recerca paral·lelament amb un curs tant complicat com és segon de batxillerat s’ha convertit en una tasca difícil i penso que potser, si ho hagués fet amb algú, el treball hagués estat menys esgotador. Tot i això, no m’arrepenteinteixo d’haver pres la decisió de treballar sola, perquè em sento molt més còmoda.

1.5. RESOLUCIÓ DE DIFICULTATS

El principal problema que he tingut amb aquest projecte ha estat el de poder compaginar-lo amb segon de batxillerat, la qual cosa ha fet que hagi hagut de deixar aparcat diverses vegades el treball per qüestions acadèmiques, per exemple, durant les setmanes d’exàmens o d’entrega d’altres treballs. Ha estat complicat a l’hora de dedicar-li el meu temps i tot i que sempre que he tingut un lloc li he dedicat al treball, les trobades cada quinze dies amb la tutora i les presentacions de parts del treball han fet que sigui més constant i m’han obligat a dedicar-li més temps, la qual cosa valoro

Pàgina 6


positivament doncs d’aquesta manera la meva dedicació ha estat, en general, continuada.

A més, un altre inconvenient ha estat que m’he trobat en aquest treball amb moltes dades antigues. Percentatges, per exemple, pertanyents a fa 15 anys. De manera que vaig eliminar totes aquelles dades que eren antigues i que no em semblaven rellevant i vaig buscar noves dades.

Tot i que finalment ha donat un bon resultat, la recerca de persones a qui dirigir les entrevistes, en un principi, també va suposar un problema i va ser complicada, doncs no tenia clar a qui dirigir-me i no coneixia ningú que hem pugues ajudar. Totes les oportunitats i les idees van arribar a partir de la troballa de la Fundación Vicente Ferrer i gràcies sobretot a la Mariona Pujol, una companya de classe que m’ha proporcionat contactes per a fer-los les entrevistes.

Pàgina 7


Pàgina 8


BLOC TEÒRIC

1.6. SER DONA A L’ÍNDIA

L’Índia constitueix el setè país més extens i a la vegada, el segon més poblat del món, amb 1.237 milions habitants aproximadament1. Aquesta regió està situada a Àsia del Sud i la seva capital és Nova Delhi, tot i que és Bombai la ciutat on es concentra més població.

L’Índia és una república federal democràtica parlamentaria i està formada per 35 regions en les quals trobem: 28 estats, 6 països de la Unió y un territori Federal, Delhi. A més, el sistema monetari d’aquest estat és la rupia2.

Durant els darrers anys, aquest país ha anat desenvolupant-se fins a convertir-se en una gran potència econòmica. Avui dia, està situat en la dotzena posició pel que fa a la seva economia i a més, és el quart país amb més poder adquisitiu. Podem parlar doncs d’una de les economies de més ràpid creixement existents a hores d’ara.

Malgrat això, aquest creixement econòmic no ha reduït la pobresa i, si ho ha fet, ha estat una millora quasi bé invisible. Per fer-nos una idea, en aquest territori un 27.5% dels habitants viuen amb molt menys de 40 centaus de dòlar al dia. A més, el 70% dels habitants de l’Índia viuen a les zones més pobres, les zones rurals. No obstant això, en els últims anys el número de persones que es traslladen a la ciutat ha augmentat considerablement. De manera que l’agricultura, que havia estat sempre el gran motor d’aquest país, poc a poc ha anat perdent força. Però aquesta emigració no ha suposat cap millora, desgraciadament, moltes de les persones que arriben a les ciutats acaben vivint en colònies de treballadors en unes condicions precàries.

En resum, tot i que l’Índia és ja un país en vies de desenvolupament i amb una forta economia, encara existeixen arreu del territori nivells molt alts de pobresa, mal nutrició i analfabetisme3.

Pel que fa a la cultura índia es caracteritza sobretot pel seu pluralisme i la gran tolerància religiosa, doncs conviuen diverses doctrines sense que això causi conflictes. A prop de 800 milions d’indis són hindús, és a dir, un 80%; a aquests els segueixen altre grups religiosos com el islam, format pel 13,4% de la població; el cristianisme, amb un 2, 3%; el sikhisme, que és minoritari, un 1,9%; el budisme, amb un 0,8%; i altres menys rellevants com el jainisme, el judaisme, el zoroastrisme, el bahaisme, etc. A més, és el país més divers culturalment i lingüísticament del món: al nord es parla indi, generalment; al sud, en canvi, la gent parla idiomes dravídics4 i a més, gran part de 1 2012. 2 84.58 rúpies equivalen a un euro. 3 Segons les dades del 2011, el 51,7% de la població femenina era analfabeta, a diferencia del percentatge dels homes que era molt més reduït, del 29,8%.

Pàgina 9


la població índia parla anglès. Trobem, doncs que hi ha 22 idiomes oficials i més de 1.600 llengües i dialectes.

Pel que fa a les dades demogràfiques, trobem que la taxa de natalitat és del 21,82%,i la taxa de fecunditat es situa en 2,8 fills per dona. Això és la conseqüència de que el major desig de les parelles indies sigui arribar amb un fill a la vellesa, ja que és el baró qui s’ocupa d’ells, qui garantirà la transmissió del cognom, qui hereta la fortuna familiar i l’únic que pot salvar les seves ànimes, segons les seves creences. Per altra banda, la taxa de mortalitat és moderada, del 6,5%, però la taxa de mortalitat infantil és molt alta, un 30,15%. La població índia augmenta entre 18 i 19 milions de persones l’any i l’esperança de vida es situa als 69 anys. Trobem, a més que un 31,5% d’aquesta població tenen menys de 15 anys, un 63,5% entre 15 i 65 i només un 5% superen els 65 anys.

La societat Índia és de caràcter patriarcal i els

habitants d’aquest es senten molt lligats a les seves tradicions i a les seves creences. La família gira entorn al patriarca, el qual dicta unes normes que no es poden contradir. En aquest context, la dona ocupa un segon pla, està renegada de l’esfera pública i es considera que el seu lloc ha de ser entre les quatre parets de la llar, on també està marginada.

Els costums ancestrals porten a infravalorar a la dona i al desig d’evitar tenir filles o desfer-se d’elles, no només perquè suposi, per tradició, un fet vergonyós, sinó també perquè es converteixen en una càrrega econòmica molt gran: no són productives per a

l’economia familiar i els seus pares han de pagar el dot per poder-les casar, a la qual cosa se li sumen les despeses d’aquesta boda, que són cada vegada més luxoses i costoses. A més, s’afegeix el fet que puguin ser violades, la qual cosa suposaria un gran deshonor per a la família que, molt probablement, acabaria matant a la jo

Il·lustració 1: El fort rebuig cap a les dones ha convertit a l’Índia en dels països més perillosos.

ve. La dona, oncs, no és més que una càrrega, una molèstia.

mèstica, etc., es donen iàriament per tota la regió, s’han convertit en el pa de cada dia.

d

Tot això porta a un fort rebuig cap a les dones, fins a convertir a l’Índia en un dels països més perillosos per a les dones, aquestes tenen la violència física més que assumida, perquè les violacions, el tràfic de dones, la violència dod

4 Família lingüística que inclou aproximadament 26 llengües i que es parla principalment a l’Índia i a Ceilán i a algunes àrees de Pakistan i Nepal.

Pàgina 10


La situació de la dona a l’Índia no ha variat gaire, malgrat el desenvolupament econòmic pel que passa el país, segueix estant en un segon pla on regna la submissió i la desigualtat amb l’home. A més, aquest rebuig ha fet que les famílies no vulguin tenir filles i les matin quan només tenen pocs mesos de vida o que simplement els hi prohibeixin el néixer. Tot això ha donat com a resultat un fort desequilibri entre sexes que va cada vegada a més, la falta d’aquestes dones comença a convertir-se en un

roblema greu, lesp conseqüències del qual encara no coneixem, però no són ni molt enys favorables. m

Pàgina 11


1.6.1. Una societat patriarcal Per comença, cal dir que en aquesta regió del món es considera que les nenes no serveixen per a res, són inútils. Aquestes hauran d’abandonar els seus pares un cop

ns es quedarà a cuidar-los. És una hi mostra tanta atenció com a un per això que la taxa de mortalitat

entre les nenes índies és estranyament elevada

s’hagin cassat, mentre que un dels seus germans baros

ls que són cedides com a pagament d’un deute o

lloc a que la taxa ’analfabetisme sigui més elevada en el cas del sexe femení. Aquest fet torna a les

a art insignificant el dia en que contrauen matrimoni. Mantenir les dones en la pobresa,

onat casos de dones que han arribat

ivament, er homes, tant en el sector públic com en el privat.

de les principals raons per les quals al néixer no se’lnoi: estan pitjor alimentades i molt mal cuidades i és

5. Tingudes per a inútils, les famílies venen aquestes nenes a explotadors de mà d’obra infantil o bé a xarxes de prostitució. També trobem casos en e

canviades, simplement, per aliments.

Per això, també consideren que enviar-les a l’escola és gastar els diners inútilment, ja que el que aprendran mai no els beneficiarà als seus, sinó a la futura família política de la jove. A més, sempre s’ha considerat que el lloc d’aquestes nenes es troba entre les quatre parets de la casa, ajudant a la mare. Com a conseqüència el nombre de nenes escolaritzades és molt més reduït que el dels nens i això dóna

Il·lustració 2: Matrimoni indi.

ddones dependents dels sueus marits en tots els sentits. Podem dir doncs, que mantenir les dones en l’analfabetisme és una eina molt eficaç del patriarcat.

A més, jurídicament les dones índies no tenen pràcticament drets: la veu jurídica duna dona no val ni la meitat que la d’un home. En aquest país, tampoc no hereten els bens familiars, aquests passen exclusivament de pare a fill i les dones com a molt reben unpés també un altre mitjà per a dominar-les. Fins i tot, en algunes zones de l’Índia com a Tajasthan o a l’Hariana, algunes dones encara estan obligades a portar la cara tapada.

Avui dia es segueix considerant que el lloc de les dones es troba en l’espai privat, mentre que el lloc dels homes ha estat sempre l’esfera pública. Tot i això, afortunadament, a l’Índia, s’ha donat un pas endavant pel que fa a aquesta qüestió i les dones han aconseguit fer-se lloc en l’espai públic, malgrat que és segueixi considerant que el seu lloc es troba a la llar. Encara més, s’han da ser ministres o responsables polítiques socials, però la seva participació a la vida política continua sent excepcional. Els territoris d’aquest país són regits, exclusp

5 Un fet molt estrany ja que en la resta del món moren més nens que no pas nenes, la mortalitat és més alta en els barons de tots els països menys en la Xina i l’Índia.

Pàgina 12


A l’Índia, doncs, la societat segueix sent de caràcter patriarcal i les nenes no disposen de cap individualitat pròpia, depenen del pare, del marit i més endavant dels fills.

Aquestes lleis patriarcals expliquen el perquè d’aquesta violència envers a les dones. La violència domèstica, l’assetjament sexual i les violacions són molt esteses en aquest país, fins al punt d’haver-se convertit en veritables epidèmies. I malgrat que existeixen lleis contra aquests crims, desafortunadament, les dones ignoren els seus drets, no gosen ueixar-se i se les convenç perquè ho oblidq

ein, degut a la tolerància en la qual es veuen

nvoltades aquestes qüestions. A més, els autors d’aquests actes contra les dones se’n

’una o altra forma de violència moral o física. Avui dia les dones segueixen nse denunciar per por a les represàlies del agressor, en la majoria dels casos el marit, o

ia i el dot, odem fixar-nos en unes estadístiques realitzades l’any 2004: el dot va causar, durant

no casada a l’Índia, el simple fet de renunciar la oferta ’un home o bé rebutjar una demanda de casament pot ser el desencadenant d’una gran

ides a omes molt més grans que elles per tal de pagar algun deute o de calmar la ira d’una

surten impunes de les condemnes i fins i tot poden arribar a beneficiar-se ja que moltes vegades es diu que la dona ho ha consentit.

Aquesta brutalitat amb la que són tractades moltes dones es un fet habitual, es considera una manera normal de tractar a les esposes i aquestes, que mai han estat tractades d’altra manera, no només ho consenten, també ho accepten. Per fer front a la violència de gènere les autoritats van establir una llei que va entrar en vigor el 2l d’octubre de l’any 2006, aquesta castigava als agressors amb multes i penes de presó. Estudis fets el mateix any que la llei va entrar en vigor revelen que el 70% de les dones índies són

íctimes dvseper l’absència d’una acció policial i la violència cap a les dones segueix sent un tema silenciat.

A l’Índia la violència conjugal s’agreuja amb el tradicional dot: els marits descontents per una quantitat de diners baixa maltracten a les dones per que els pares els hi donin una suma superior. En el cas de que no s’aportin una suma més elevada, moltes vegades les joves casades o són assassinades per la família del marit, o bé són ruixades amb vidriol, que els destrueix el rostre de manera que el marit pot tornar a casar-se sense etornar el dot. Per fer-nos una idea de la gran relació que mantenen la violèncr

paquest any, la mort de 7.000 dones a l’Índia, més les que no van ser registrades, que s’estima que són el doble i la major part d’aquests crims van quedar impunes.

’entrada, per a una dona joveDdviolència: aquestes poden ser assassinades, ruixades amb vidriol o bé cremades per uns homes que es senten rebutjats.

També es donen molts casos en els que la dona paga per les faltes de l’home. Per exemple, com a compensació per un error comés per algun membre de la seva família, ja sigui un germà, el pare, un oncle, un cosí, etc,. Relacionat també amb aquestes eparacions de crim, trobem el cas de moltes nenes o adolescents que són cedr

hfamília dolguda. Aquest costum, anomenat vani, ha estat prohibit gràcies a les denuncies d’un gran nombre d’associacions, però encara continua sent practicant.

Pàgina 13


Les dones d’aquesta regió no tenen ni veu ni vot i menys a l’hora de casar-se, aquestes

taxa de suïcidis sigui més alta entre les dones ue entre els homes, a diferència de la resta del món. A més, en molts pobles de l’Índia

questa vida d’humiliacions i de violència sovint es calla, queda oculta darrera les

è torben poc suport davant les utoritats.

Les normes patriarcals continuen, doncs, mantenint a la dona en una posició de submissió i dependència, molt inferior a la del home.

s’han de sotmetre a casaments imposats. Així mateix, una dona jove pot ser entregada en casament com a devolució d’un deute, i totes aquelles que es neguen a aquestes unions s’arrisquen a acabar mortes en mans de les seves pròpies famílies per haver-los portat el deshonor rebutjant el pacte.

Tot això dóna, com a conseqüència, que laqsi una dona ha estat violada passa a ser rebutjada per la seva pròpia família ja que això suposa un gran deshonor per a aquesta, i més d’un cop la mateixa família acaba amb les vides d’aquestes noies. És el resultat de la importància que se li atorga, en les famílies índies, a l’honor i a la vergonya familiar.

Aportes de casa, però forma part de la vida quotidiana de centenars de dones, sobretot d’aquelles que viuen en el món rural, on la situació és encara més greu. Aquestes dones s veuen obligades a patir-ho tot en silenci perque

a

Il·lustració 3: La feina de les dones índies no és altre que criar als nens, servir al marit i fer les tasques de la llar.

Pàgina 14


1.6.2. L’educació de la dona índia A l’Índia, com en qualsevol altre societat pahan estat menyspreades. Perquè ens fem una idea, “Criar una nena és com regar el jardí del veí”.

triarcal, la a dona i la seva educació sempre e

S

, la qual cosa fa que siguin dependents dels homes en tots els sentits: no oden treballar, fer gestions o viatjar soles i menys encara reivindicar la seva

si aquestes es convertien en el cristianisme. Per aquest motiu les

ó, el lloc reservat per a la dona ha estat sempre la casa.

xisteix un proverbi indi que diu així: egons les famílies índies, és inútil

gastar-se els diners en donar una educació a les seves filles, ja que això mai beneficiarà als seus, sinó a la futura família política. De tal manera que la seva educació està molt per sota de la dels homes i això marca la desigualtat entre els dos sexes.

Aquesta part de l’Àsia compta, com a conseqüència, amb un gran nombre de dones nalfabetesa

pautonomia. Per això, mantenir en les dones en l’analfabetisme és una de les eines del patriarcat.

Al segle XIX els missioners colonialistes educaven a les dones

primeres escoles van ser fundades al 1854 a Bengala, Madràs i Bombai i en aquestes s’ensenyaven els valors dels conquistadors.

Il·lustració 4: En aquest país, l’analfabetisme és molt més alt en les dones que en els homes.

En aquest territori, per tradiciAquestes actuen de transmissores dels seus coneixements a les futures generacions femenines. A més, les Lleis de Manu6 considera que, en general, les dones no estan preparades per a l’aprenentatge i el coneixement.

Per entendre una mica millor aquest pensament, cal situar-se després de la independència, quan el president Nerhu va dir que no era possible ni desitjable deixar de banda l’educació de la dona, perquè aquesta és un pilar molt important per a l’educació dels seus fills ja que exerceix una gran influencia en ells durant els deu primers anys de vida. Per tant, l’expresident fa entendre que l’educació de la dona és important simplement perquè aquesta pugui educar i transmetre bons valors als seus fills, però no com una eina per la seva pròpia independència, per aconseguir uns objectius personals i sentir-se realitzada, o bé perquè realitzi una feina que li atorgui llibertat econòmica i

cial. so

6 És un dels textos sagrats hinduistes que més pes ha tingut en la societat índia. Segons diu, les doctrines que apareixen al text van estar redactades per Manu, l’avantpassat de tota la humanitat.

Pàgina 15


Des de la independència fins avui dia, l’educació de la dona ha anat prenent impuls, tot i que continua sent un dels grans problemes d’aquest país junt amb la sanitat pública. La lluita contra aquesta desigualtat porta en marxa des de la etapa anterior a la independència i ha fet possible que la dona pugui accedir als llocs de treball.

Al segle XXI trobem que la dona índia s’ha incorporat a qualsevol esfera laboral, des de

a Constitució índia ens diu que l’educació és obligatòria fins als 14 anys, tant per a les

anda, la tuació de les famílies d’extrema pobresa obliga a les nenes a deixar l’escola per

uns anys més, és er que així tindran més probabilitats de casar-se amb un marit que guany més diners.

les coses segueixen sent molt difícils. Sobretot per a les dones que, en aquest as, són les principals perjudicades ja que la majoria d’elles ni tant sols acaben la

ò que iem que no hi ha lloc per a les dones educades a la índia, és a dir, dins d’una societat

amb uns valors tant tradicionals que l’acaben relegant a la llar i al seu paper com a dona

les professions més altres, que necessiten millor formació professional, fins a les posicions més baixes, on sempre han treballat. Ara bé, tot i això, aquestes dones segueixen donant més importància a la seva feina com a mare i esposes que a la seva pròpia realització professional.

Lnenes com per als nens, però segueix sense respectar-se i l’accés a la educació segueix sent més limitat per a les noies que pels nois. A més, trobem grans diferències pel que fa a les zones rurals, on el nombre de persones analfabetes és molt elevat i les dones tenen molt poques possibilitats; i les zones urbanes, on la situació és més favorable.

Les raons principals per les quals les nenes deixen de banda els estudis són les següents: la ignorància, ja que la majoria dels pares d’aquestes nenes treballen en l’agricultura o són assalariats, són gent molt pobra i el seu nivell d’educació és molt baix, són persones analfabetes i per tant, no coneix la importància de l’educació d’aquestes nenes. La llunyania del centre on estudien les nenes també és un problema, si el desplaçament fins ’escola és massa llarg les nenes tendeixen a abandonar els estudis. Per altra bl

sidedicar-se a les feines de la casa o del camp. A més, aquestes noies viuen en una societat que no valora i troba innecessari que les dones tinguin coneixements; i finalment, trobem que hi ha pocs professor competents que es preocupin per les seves estudiants, per això moltes nenes es senten desmotivades i acaben abandonant.

’únic motiu pel qual les famílies deixen que les seves filles estudiïnLpTot i que, avui dia, les famílies sembla que van conscienciant-se de la importància que té l’educació de les seves filles, tanmateix que la major responsabilitat no recau en les famílies, sinó en el govern, el qual hauria de donar els mitjans necessaris per a fer més fàcil l’educació d’aquestes nenes i així garantir-les-hi un futur millor.

Malgrat els importats canvis que ha patit la Índia en l’últim segle, pel que respecta a la ducacióe

ceducació primària, degut en gran part a les pressions socials i familiars. És per aixd

i mare.

Sense educació la dona no té veu en la societat i això fa molt difícil la seva lluita.

Pàgina 16


1.6.3. La discriminació laboral

Les dones a l’Índia s’enfronten a una doble discriminació: no només són rebutjades per la classe social a la que pretereixen, doncs la majoria de dones viuen en la misèria, també pel simple fet de ser dona, la qual cosa comporta que, per exemple, a l’hora de trobar feina la situació sigui doblement complicada.

Es veu clar, les dones d’aquesta regió tenen moltes menys oportunitats que els homes

egons els últims estudis realitzats per la Organització Internacional de Treball (OIT), a la Índia només treballa un 29% de les dones.

xo

s dones portin a terme càrrecs important que requereixin

degut sobretot a les normes socials que regeixen aquest país: per exemple, la cega creença de que les dones han de ser les úniques encarregades de la llar i els fills. Aquestes dones prioritzen la dedicació a la família, no aspiren a res, accepten a seva situació i esperen ser mantingudes. Són dones sense autonomia, dependents d’homes.

S A més, els salaris d’aquestes són molt més considerant que l’esfera social no és el lloc nsidera, llavors, que les seves obligacions

Els homes a més les veuen no com a companyes, sinó com una amenaça, perquè creuen que els hi poden prendre treball i per això són discriminades per aquests o per els seus caps

reduïts que els dels homes, ja que es segueide adequat per a la dona, sinó a casa. És ccom a dones són unes altres.

Il·lustració 5: Les dones a l’Índia no només han de fer front al seu treball, sinó que ho han de compaginar amb les tasques de la llar i la cria dels fills.

7 A més, és molt poc habitual que le

uns estudis superiors, ja que la majoria no gaudeixen de la possibilitat de formar-se i per això, la gran majoria de dones que treballen ho fan al camp.

Moltes vegades el treball a les xones rurals determina la supervivència del sexe femení, ja que si el seu entorn les considera útils la seva vida no correrà perill. Elles es veuen obligades a treballar de Sol a Sol per a subsistir, tant dins com fora de casa.

La incorporació de la dona com a força de treball ha suposat, també, una reafirmació de la seva condició inferior, ja que ha tingut com a resultat la segregació d’aquesta, que

7 Com ja veurem més endavant un dels tipus de violacions més habituals és el de violacions per autoritat.

Pàgina 17


segueix estant situada en un segon pla i que representa una posició de submissió, ja que se li neguen un seguit de drets laborals dels que l’home ja gaudeix.

En aquest país que les dones puguin accedir a al treball, la educació i la salut és quasi bé una qüestió de vida o mort i tot i que la seva situació ha millorat respecte els últims anys, es manté encara el convenciment de que cal que les dones donin prioritat a la família i a la protecció d’aquesta, la qual cosa redueix les seves possibilitats d’integrar-se al món laboral.

Il·lustració 6: Dones treballant al camp d’ Andra Pradesh, Puttapathi i portant cistelles sobre el seu cap.

Pàgina 18


1.6.4. Els problemes sanitaris

A l’Índia, milions de persones no tenen accés a una sanitat bàsica, molts d’elles ni tant

a: el país disposa de menys de set metges per 10 mil habitants, un dèficit ue es nota més en les famílies amb escassos recursos, ja que aquestes no poden pagar

ia. Aquests problemes són donats sobretot per la malnutrició, que és una de les rincipals causes de mort a l’Índia. A més, se suma la falta d’aigua potable, aquesta o bé

mbé les malalties de transmissió sexual són un gran problema que amenaça el país.

s ondicions higièniques en les que es duen a terme els naixements, ja que moltes d’elles onen a llum a les seves pròpies cases o per la llunyania dels centres mèdics i la falta de ansports. En definitiva, l’Índia és, actualment, el quart país amb més morts maternes.

sols coneixen que es el dret a ser ateses en un hospital públic, ni disposen de serveis sanitaris als pobles on viuen. El sistema sanitari en aquest país és totalment precari.

La pobresa s’agreuja a causa de les pèssimes condicions higièniques i sanitàries i les dones i els nens són els que més pateixen aquesta pobresa, doncs viuen en la misèria. Perquè ens fem una idea de com està la situació pel que fa a la sanitat, cal fixar-se en la següent xifrqclíniques privades. Podem dir llavors que la sanitat també obra una bretxa entre els rics i els pobres.

Els problemes sanitaris que més afecten a les dones índies són els següents: en primer lloc, s’estima que un terç de les dones pateixen deficiència crònica i la meitat d’elles anèmpescasseja o està contaminada, la qual cosa comporta la mort de milions de persones cada any.

TaL’Índia és un dels països amb més persones afectades per el virus del VIH, casi 8 milions de d’elles són portadores del SIDA i les xifres van en augment.

Però el major problema al que s’han d’enfrontar aquestes dones és l’alta mortalitat durant l’embaràs. En aquest país les dones solen tenir un promig de 3 fills, d’entre elles una de cada 55 dones corre el risc de morir per causes relacionades amb la maternitat, ja sigui abans, durant o després del part. Moltes d’elles solen morir per les malecdtr

Pàgina 19


1.7. LA PREFERÈNCIA DEL BARÓ Durant els últims trenta anys, a l’Índia, han tingut lloc una sèrie de canvis molt importants no només en l’àmbit socioeconòmic i polític, sinó també en l’aspecte demogràfic. Aquest país es troba davant d’un gran desequilibri demogràfic mai observat

s al moment, i és que l’Índia no compta més que 93, 3 dones per 100 homes, unes findades semblants a les de la Xina. Aquestes, com a conseqüència, converteixen a l’Àsia

ilions de dones, aquestes són nenes a les quals es va impedir néixer, ortes durant els seus primers dies o bé se les va deixar morir durant la primera

infantesa.

en el continent més masculí del món, amb 100 milions de dones menys que d’homes.

En principi, en tota la població mundial neixen més nens que nenes8, però la mortalitat és molt més elevada en els nens de totes les edats, de manera que, finalment, les dones acaben sent més nombroses. A tot arreu té lloc aquest fenomen menys a l’Àsia, aquest continent compta amb un nombre d’homes anormalment elevat. De fet, a l’Índia

anquen uns 36 mmvan ser m

La raó d’aquesta manca de nenes es troba en el seu rebuig i en la preferència del baró. A l’Índia engendrar un nen ha estat considerat, des de fa segles, com un honor, un regal i un motiu de celebració, perquè és el nen només qui garanteix la continuació del nom patern i dels bens de la família. A més, és qui s’encarrega de tenir cura els seus pares en la vellesa. En comparació, una nena és un ésser sense valor, el naixement de la qual

posa una vergonya per a la família i que comporta un gran desp

Il·lustració 7: A l’Índia manquen 36 milions de dones.

sus’ha de pagar una sum

esa econòmica ja que a molt elevada de diners per poder- la casar.

Durant molts segles, a l’Índia les nenes han estat eliminades mitjançant el infanticidi, tot just acabades de néixer. Però a partir del començament dels anys 1980 el procés va canviar i ara la manera d’eliminar a les nenes és una altra. Gràcies a l’ecografia es pot conèixer el sexe de l’embrió i així, en el cas de que aquest sigui una nena, impedir el seu

8 Uns 105 barons per 100 dones.

Pàgina 20


naixement. D’aquesta manera, milions de fetus femenins són eliminats cada any en aquest país.

Com a conseqüència, tot això ha donat lloc a un gran desequilibri: molts homes ja no

na societat on la iferència entre el número de dones i d’homes és tant gran. Aquest sector de la societat otser s’anirà marginant o inclinant cap a una violència major, a hores d’ara no podem ber com serà el comportament d’aquests marginats del matrimoni.

aconsegueixen trobar dona, per aquest motiu el tràfic de dones i la prostitució s’estén a gran escala per tot el país.

L’eliminació de les dones converteix avui dia a l’Índia en un dels països mes masculins del món i en un futur proper hi haurà desenes de milions d’homes solters, la qual cosa ot portar greus problemes: ningú no sap que pot passar amb up

dpsa

Pàgina 21


1.7.1. Les nenes índies, un deshonor per a les famílies

Disposar d’una descendència masculina és, des de fa segles, un orgull per a moltes cultures i l’Índia no és cap excepció. Per comprendre aquest favoritisme hauríem de remuntar-nos a temps antics, quan la supervivència depenia sobretot de la força masculina. Des de llavors les dones han estat considerades inferiors als homes, i ‘s’han mantingut sempre en un segon pla. De fet, la dona índia segueix depenen de l’home en tots els sentits, és privada de l’educació i a més, desposseïda de tots els bens.

Avui dia, a l’Índia, el menyspreu cap a les dones és tant gran que fins i tot se’ls nega el néixer o són assassinades durant els seus primers anys de vida. Els prejudicis cap a aquestes existeixen des de fa segles i perduren molt arrelats a la societat. De manera que no desapareixen malgrat el creixement econòmic i social que està experimentant aquest país.

Aquest desenvolupament encara conviu amb les creences ancestrals i el pensament tradicional dels ciutadans indis, la qual cosa fa que aquests segueixin considerant que les filles són una càrrega, i els fills un bé preuat. Podem dir doncs que des de fa temps, l’Índia no estima les nenes. La majoria d’elles no tenen ni veu ni vot sobre el seu destí.

Com ja hem vist, a l’Índia es considera que una nena es un ésser sense cap valor, tot el contrari que els nens. En aquest país, on la major part de les regions són rurals i hi ha molta misèria, els nens són els únics que poden garantir als seus pares un futur millor, ja que les dones abandonaran les famílies un cop s’hagin casat i el nen, en canvi, serà qui algun di el propietari de la casa i de les terres, qui substituirà als seus pares al camp i cuidarà d’ells en la vellesa. Com a inversió de futur un fill ha de ser, doncs, molt mimat, ben alimentat i amb una bona educació.

També les tradicions espirituals hi juguen un paper molt important pel que fa a aquest tema, degut a que són només els barons qui s’encarreguen de la supervivència de l’ànima dels pares després de morts. A l’Índia la religió hindú diu que es només el fill què pot encarregar-se dels rituals de cremació del pare i encendre la pira funerària. De no ser així, l’ànima del difunt no arribarà al paradís. Aquests ritus han de ser efectuats exclusivament pel fill, perquè si és un altre home qui ho fa, com ara un gendre o un nebot, el viatge de l’ànima es veurà afectat i, amb ell, el karma del difunt.

L’arribada d’un nen garanteix, a més, que el nom del pare sigui transmet a futures generacions. De manera que tenir un nen es converteix també en un concepte de prestigi familiar.

Per altra banda, les nenes, a més, són considerades un destorb que obliga a les mares a vigilar-les constantment, per tal de que la família no sigui deshonrada a causa d’una agressió sexual o d’un flirteig no autoritzat. L’arribada duna nena no aporta res a la família i fins i tot pot comportar el deshonor i la vergonya d’aquesta, només fa nosa. A més, a les dones se’ls inculca valors com la timidesa, la falta d’autoestima o la submissió. Han de mostrar-se callades, baixar la mirada, no queixar-se, no riure, etc. Al

Pàgina 22


contrari que els nens, que són criats perquè siguin extravertits, tinguin una gran confiança en sí mateixos i fins i tot perquè siguin agressius.

És més, sigui quin sigui el seu nivell d’estudis, les nenes segueixen sent considerades inferiors degut a que, tradicionalment, els homes sempre han estat els que econòmicament treien a la família endavant durant els segles de pobresa. Avui dia un nombre reduït de dones fugen d’aquest pes que els hi suposa la tradició i en les grans ciutats de l’Índia es veuen cada vegada més dones joves diplomades i econòmicament independents, que decideixen el seu destí per elles mateixes.

Pàgina 23


1.7.2. Portar una filla al món, un risc de vegades mortal

En aquesta situació d’inferioritat i de submissió cap a la família del marit, una índia no pot esperar a adquirir ni una mica de respecte si no honora a la família amb el naixement d’un baró. De fet, una dona casada no es considera realment completa fins que no porta al món un fill.

Només tenint un nen la mare pot assegurar-se exercir algun dia l’únic poder del que disposa una dona, el de ser sogra de la seva bahu, és a dir, de la seva nora. Consideren, doncs que portar un nen al món només aporta avantatges. Així mateix, hi ha una benedicció índia que diu: “Puguis tu ser mare de cent nens”.

A l’Índia es celebren els naixements dels infants amb gran entusiasme. Una setmana després del part, s’organitza una festa en la que família i amics es reuneixen, porten llaminadures, pastissos, regals... I aquesta es torna a repetir en el seu primer aniversari.

En canvi, l’arribada d’una nena no és motiu de celebració, al contrari, els familiars i amics desitgen a la parella l’arribada d’un nen ben aviat. Molts cops, en el cas de que el nadó sigui una nena el pare retreu a la mare que és ella la culpable.

Per això, moltes vegades filla i mare són abandonades pel marit, la qual cosa provoca que moltes dones acabin optant pel suïcidi. Per aquest motiu, un gran nombre de metges proposen l’avortament a la mare, per estalviar-les tot aquest patiment. També s’han donat casos de mares que fugen dels hospitals amb les seves filles per por a les represàlies del seu marit i la seva sogra. I altres que fugen amb un fill que no és el seu, abandonant a la seva nena.

Les dones índies tenen tan assumida la seva inferioritat que fins i tot acaben abandonant o deixar d’alimentar a les seves pròpies semblants. L’arribada al món d’una nena és més que res una mala notícia financera: la seva pubertat haurà de ser celebrada amb una cerimònia molt costosa i al cassar-la s’haurà de pagar sumes encara més elevades a la família política.

Pàgina 24


1.7.3. Una càrrega econòmica

Portar una nena al món, en aquest país, representa un gran pes financer per a les famílies degut sobretot al dot i a les despeses del casament, assumides pels pares de la noia. Segons moltes famílies, fa uns segles reunir diners suficients per cassar a la filla ja era prou difícil, però avui dia encara és pitjor perquè la millora del nivell de vida que experimenta el país, ha elevat considerablement aquesta càrrega fins al punt de convertir-la el motiu principal de l’eliminació del sexe femení.

Il·lustració 8: Tenir una filla a l’Índia suposa un gran pes econòmic, no només per les noses, les quals paguen els pares de la noia, també pel dot que han de cedir al futur marit d’aquesta.

1.7.3.1. Les noces

Gràcies al impuls econòmic les classes mitjanes de la República de l’Índia han entrat en un consum semblant al del model occidental. En els casaments s’ha vist reflectida aquesta febre consumista. Si aquest esdeveniment social i familiar havia estat sempre molt important, a hores d’ara representa l’ocasió idònia per mostrar l’ascens social i econòmic del clan, sobretot si la aliança pactada els permet ascendir en l’escala social. Els casaments a l’Índia s’han convertit, doncs, en un concurs de desplegament de riqueses, en un símbol del estatus socials dins d’una societat que s’ha tornat molt materialista, on només compten els diners.

En pocs anys, l’organització d’un casament s’ha convertit en un dels esdeveniments més importants en la vida dels hindús i pels comerciants és una industria molt profitosa que deixa 9,2 miliards d’euros cada any i que creix anualment un 25%. Una boda costa, avui dia, un mínim d’1,5 milions de rúpies9, però pot arribar a costar 2,5 milions de rúpies10. A més, la celebració festiva pot durar més d’un dia.

Però no tothom pot permetre’s gastar-se aquestes quantitats de diners. Per fer-nos una idea, un treballador normal a l’Índia guanya, aproximadament, entre 8.000 a 9.000 9 28.500 euros. 10 47.000 euros.

Pàgina 25


rúpies11 És a dir, només una minoria pot assumir aquestes despeses, per tots els altres el casament d’una filla obliga a estalviar durant tota la vida. El cost excessiu del casament és, doncs, una altra de les raons per la qual la població índia prefereix tenir nens.

1.7.3.2. El dot

El primer govern independent que va haver a l’Índia, amb Nerhu al front, va promulga la llei que prohibeix el dot al 1961, ja que aquest donava lloc als infanticidis i impedia que moltes nenes poguessin anar a l’escola. Des de llavors fins avui dia, en ple segle XXI, el dot no només es segueix practicant, sinó que ha acabat amb la vida de moltes dones.

Els orígens d’aquesta costum els trobem en el Codi de Manu, un important text escrit en llengua antiga que presenta regles i formes de conducta que devien ser aplicades als individus i a la societat. En aquest es parlava del stridhan hindú, que eren uns bens transmesos, el dia del casament, de mare a filla i aquests eren l’única propietat que la jove tenia. El dot solia consistir en joies i vestits pertanyents a la família de la dona i que actuaven de compensació per no estar exclosa de la herència de tots els bens familiars ja que aquests estan destinats als fills i no a les filles. Però amb el pas dels segles aquest concepte ha anat canviant i el que abans era un regal a la novia s’ha convertit en una entrega al marit i a la família política. És més, a l’origen també hauria existit una entrega econòmica per part del nuvi, per així compensar la pèrdua del treball domèstic que la novia exercia a casa seva.

Un cop la noia arribava a casa de la seva nova família, aquestes possessions es guardaven com a un tresor i en el cas de que la família del marit tingues algun tipus de problema econòmic s’agafava allò que es necessitava, ja que la noia des de el moment en que trepitja la casa passa a ser dependent dels seus sogres i els hi deu obediència i respecte.

Aquest costum s’ha anat transformat amb el temps de manera que avui dia es considerat un crim. L’any 1984 les penes imposades per a tot aquell que practiques el dot es van endurir i actualment aquest crim es castigat amb la presó o bé amb multes molt elevades.

En els últims anys, el que en un principi eren regals voluntaris que feia la família de la dona a aquesta, s’ha convertit en una obligació. És, a hores d’ara, una exigència. Molts estudiosos relacionen l’augment del dot amb la recent crescuda econòmica que experimenta el país. Tradicionalment, el dot es composava de camps de bestiar, joies, roba, etc. Però avui dia el remoli consumista ha fet que es demanin grans sumes de diners, motos, televisions de plasma, neveres, etc.

A més, en el cas de que l’home estigui format i tingui bons estudis, les famílies demanen dots més elevats. Així doncs, un cop casats, moltes famílies exigeixen una 11 De 152 a 170 euros.

Pàgina 26


suma encara més alta. Finalment, si la suma puja i els familiars de la dona no poden fer front a tanta despesa el matrimoni s’anul·la i els diners no es retornen. Això en el millor dels casos, perquè moltes vegades, si la suma no augmenta la família del marit amenaça amb el maltracta o la mort de la recent esposa.

El problema és que la majoria d’aquestes morts no es declaren i moltes vegades les famílies ho neguen i diuen que la dona ha patit un accident domèstic o que s’ha suïcidat. El més habitual es que siguin cremades vives, penjades, enverinades amb pesticides o ofegades i les que no moren comencen a patir maltractaments.

Per tant, trobem també amb el dot les pallisses i les morts. De fet, en els anys setanta, durant les primeres manifestacions, el terme dot s’utilitzava per referir-se al maltractament de la novia. Una vegada es formalitza el matrimoni, la nova inquilina comença a ser humiliada, tractada com a una esclava, fins que acaba patint greus d’anys físics i psicològics.

Tot això té lloc perquè la vida de les dones no val res es aquesta societat masclista i patriarcal i fins i tot són les pròpies dones les que acaben fent-se mal les unes a les altres:

Mentre nosaltres les dones estem dividides entre nosaltres, mentre ens considerem no com a dones sinó com a esposa d’un home, o la mare, la nostra lluita no te esperances. Ens destruïm a nosaltres mateixes. Busquem en els homes la nostra salvació; esperem tenir bons marits i germans que ens protegeixin. La dona que ha estat degradada, maltractada i insultada durant tota la seva vida és pren la revenja contra la seva nora indefensa; segurament la primera dona sota el seu poder, a qui pot pegar i insultar. 12

Un cop arriba la nova esposa a la casa del seu marit, la sogre comença a exercir el seu poder sobre la única persona submisa a ella, la seva nora. De manera que el menyspreu que un dia va sentir ella com a esposa es veu reflectit en la companya del seu fill.

Avui dia, les tragèdies que aquesta tradició comporta segueixen tenint lloc i no tenen només en una casta o classe social particular i per molt que aquestes lleis es reforcin, i els marits i sogres siguin condemnats, si no es modifica la base principal del problema aquesta violència a la llar seguirà tenint lloc. Aquesta violència manté, a més, una estreta relació amb la dependència de la jove esposa i la absoluta creença de que la dona és poc més que un simple objecte.

Aquest sistema patriarcal i jeràrquic fa que mentre per una banda les lleis castiguen, per altra la ideologia dominant de la societat perpetua, sotmet i fa a la dona encara més dependent.

A més, el dot s’ha convertit també en una compensació per a la família política per la carrega econòmica que suposa mantenir a un altre membre, en aquest cas la novia, la

1212 Madhu Kishwar i Ruth Vanita, 1999.

Pàgina 27


qual es converteix en una esclava. Per això com més paguen els pares més esperen que la seva filla sigui ben tractada.

Així mateix, el dot contribueix als casaments precoços, ja que com més aviat es realitzi la boda, menys elevat serà el preu del dot.

Aquesta càrrega econòmica s’ha convertit en una de les majors preocupacions de les famílies, que acaben arruïnant-se. Per això, el dot també explica perquè la majoria de parelles prefereixen tenir fills, per que surten més a compte.

Pàgina 28


1.7.4. Les nenes dones, els casaments precoços a l’Índia Les noies, per als indis, són considerades una càrrega, boques inútils que alimentar, de manera que molts pares, per desempallegar-se d’elles, les casen amb un altre nen o amb homes més grans abans de que aquestes arribin a la pubertat. En aquest país un pacte de casament es pot donar poc després d’una naixement i la cerimònia es pot produir fins i tot quan la nena té 4 o 5 anys: que marxaran amb l’espòs quan siguin una mica més grans.

Els casaments precoços són una vella tradició que es remunta als temps feudals, quan aquests garantien l’honor de les filles abans de que aquestes arribessin a la pubertat. Avui dia les finalitats d’aquests pactes han canviat i es fan per establir lligams d’interès amb altres famílies o bé per saldar un deute.

Els matrimonis precoços es van prohibir a l’Índia l’any 1929, malgrat això, actualment segueixen existint. A Delhi, al 2005, gairebé la meitat de les nenes índies continuaven casant-se abans dels 15 anys. Mentre que des de 1978, l’edat mínima per casar-se és de 18 anys per a les nenes i 21 pels nois. Al 2001 es comptava amb 93,9 milions de les nenes menors de 17 anys ja estaven casades. I és més, t’entra totes aquestes 51,9 milions tenien fins i tot menys de 15 anys, de les quals 300.000 ja eren mares de com a mínim un fill.

Aquestes unions són més habituals a les regions índies on els habitants estan més arrelats a la tradició i als prejudicis cap a la dona. Per poder casar a aquestes nenes es sol mentir sobre les seves edats o no fent cas a la declaració d’estat civil. A més, fins al 2006, per als hindús la declaració després del ritus matrimonial era lliure i aquesta es va fer obligatòria per tal d’evitar els casaments abans de l’edat legal. Però, desafortunadament, en aquest país la tradició segueix sent més poderosa que la llei.

A l’Índia el matrimoni segueix basant-se en el poder del marit. Aquest regeix la vida de les dones i sol estar arreglat pels pares, però en aquest país un matrimoni forçat no significa que no estigui acceptat, les noies accepten i respecten aquests pactes i els criteris determinats pels seus pares. Per tant, la esposa no només viu submisa al seu marit, també a la seva família política, en especial a la sogre, que les obliga a encomanar esgotadores feines en el món rural i dins de la llar.

Il·lustració 9: Els matrimonis precoços, una pràctica prohibida, però encara existent en la cultura índia.

Pàgina 29


1.8. COM DESAPAREIXEN LES NENES?

Molts són els motius que obliguen als matrimonis indis a desfer-se de les seves filles. Per començar molts d’elles no es poden permetre portar al món a una nena. A més, moltes dones es senten pressionades per tenir nens, perquè de fet, concebre una nena està considerat una desgràcia. Els fills són, doncs, la gran obsessió de aquesta societat.

Amb els avanços del segle XXI el rebuig cap a les nenes ha augmentat i la seva situació no ha fet més que empitjorar, ja que gràcies a les noves tecnologies podem conèixer el sexe del fetus i avortar és molt fàcil.

L’any 1994, el govern indi va prohibir les proves de sexe en un intent per evitar que les dones avortessin en el cas de que el nadó fos una nena, però ni aquesta ni cap mesura no ha resolt el problema. L’avortament per selecció de sexe és il·legal a l’Índia, tothom ho sap, però molts metges ho fan, és un negoci difícil de controlar.

Les primeres pràctiques prenatals van aparèixer a l’Índia fa uns trenta anys: L’amniocentesi, una prova en la qual s’extreu una petita mostra del líquid amniòtic que volteja el fetus per analitzar-la més tard, va ser introduïda en el país l’any 1975 i l’ecografia va aparèixer just després, al 1979. Aquest tipus d’aparells van començar a fabricar-se molt ràpidament, més ràpid que qualsevol altre aparell mèdic considerat indispensable. A més, el seu accés és molt fàcil. Això fa que, si el fetus és femení avortar es converteix en una sortida molt temptadora. Aquests avortaments es duen a terme amb l’ajuda interessada de molts mèdics, pels quals les pràctiques prenatals, en especial la ecografia, s’han convertit en un servei molt profitós. I si les nenes no són eliminades en estat de fetus, pot passar que els seus pares provoquin les seves morts més endavant o bé les abandonin.

Pàgina 30


1.8.1. L’avortament per selecció de sexe Aquests darrers anys les clíniques han sorgit per tot arreu i han augmentat fins a tal punt que podem trobar-les, fins i tot, en els pobles rurals més petits. Per tant, en les grans ciutats la concentració encara és més elevada. S’estima que en tota el país hi haurà entre 30.000 i 35.000 clíniques declarades i almenys un nombre semblant sense ser-ho. És a dir, en total podem parlar d’unes 100.000 clíniques. Aquestes han fet que l’accés a les ecografies sigui ben fàcil i tots aquells que volen desempallegar-se d’una nena ho poden fer, malgrat que estigui prohibit.

El preu de les ecografies a les aquestes clíniques privades és de 2.000 rúpies (38 euros), aproximadament, deu vegades més car que en un hospital públic. Aquests metges no només fan ecografies, sinó que ajuden a avortar a les dones que no volen tenir una filla, la qual cosa els hi proporciona una gran suma de diners. Ho fan bàsicament pels beneficis que això els hi aporta i molts d’ells estudien fora, arriben a l’Índia i posen clíniques privades on es duen a terme aquestes pràctiques, sense ser conscients del mal que fan a la societat.

Sorprenentment moltes clíniques anuncien i proposen directament “ecografia + avortament” per un cost d’entre 5.000 i 10.000 rúpies. De tal manera que l’ecografia representa avui dia a l’Índia un negoci de milions i milions de rúpies i el mateix passa amb l’avortament.

A partir del 1990 els radiòlegs van començar a equipar les seves camionetes amb aparells d’ecografies per poder accedir als medis rurals més remots. Actualment, aquesta unitats mòbils estan totalment prohibides, però moltes ONG observen que un gran nombre d’elles segueixen circulant.

En els hospitals públics les ecografies i les interrupcions d’embaràs selectiu estan totalment prohibides. Els metges es neguen a revelar el sexe del fetus. Per aquest motiu les pacients ho volen saber realment, se’n van a una clínica privada d’ecografies. En aquestes llocs, per revelar el sexe del fetus sense córrer gran perill, ja que és il·legal, els radiòlegs fan servir un llenguatge codificat amb les famílies basat ens gestos o paraules clau. En principi, aquests aparells estaven destinats a salvar vides, però tan aviat com van arribar a l’Índia es van tornar en contra de les dones. Malgrat això, les clíniques privades prosperen i els hospitals no poden lluitar contra aquesta competència.

En les famílies més tradicionals aquest procés es indispensable. Les dones no tenen ni veu ni vot per escollir la seva descendència, és el marit i la seva família qui ho ha de decidir. Ara bé, totes tenen gran interès en que el seu fill sigui baró, ja que tenen por a ser rebutjades per la família del seu marit o bé que aquest, al veure que la dona no engendra un fill se’n vagi amb una altra, la qual cosa passa molt sovint.

Honorar la família amb un nen és l’objectiu principal de la majoria de dones índies, aquestes arriben a avortar totes les vegades necessàries fins a estar completament segures que el que porten al món és un nen i no una nena. La interrupció voluntària de

Pàgina 31


l’embaràs s’ha convertit en un “tractament mèdic” per no tenir filles i els avortaments en sèrie són molt freqüents.

Aquest capficament per tenir un nen és conseqüència, sobretot, de la pressió familiar i social que pateixen aquestes dones. La majoria d’elles no trien avortar, sinó que se sotmeten a la decisió del marit i la sogre. És sabut que a les cases de l’Índia una primera filla encara es tolera, una segona no és ben acollida, però una tercera no és absolutament gens volguda.

Il·lustració 10: Les dones a l’Índia no tenen ni tant sols dret a néixer.

A l’Índia l’avortament és legal des de l’any 1971. Aquest està autoritzat fins a les vint primeres setmanes sempre i quant aquest estigui justificat amb malaltia de la mare, el risc de malaltia o malformacions del infant, l’embaràs després d’una violació, etc. Després de les dotze setmanes el procés s’ha de realitzar en un centre estatal i no només per un sol metge sinó per dos. La primera ecografia es duu a terme a partir de la dotzena setmana, però no és fins a la setena o dissetena setmana quan podem saber del tot cer si serà nen o nena. Les dones que decideixen avortar ho fan, doncs, pròxim al límit legal, quan el fetus està en un estat molt avançat. Per entendre-ho millor, moltes parelles aguanten fins el vuitè més per anar a demanar el sexe amb l’excusa de que cal escollir la roba del nen o la nena, d’aquesta manera el metge no es nega a donar-los els resultats.

Les dones saben que l’avortament amb finalitats selectives és il·legal, per això solen avortar a les clíniques llunyanes de casa seva i després tornen al poble amb el pretext que han tingut un avortament espontani i qui ho sap calla, la majoria no entén perquè es prohibeix un fet que ha tingut lloc des de fa anys.

A més, molts dels centres on es duen a terme aquestes intervencions no tenen el permís requerit i les operacions es poden realitzar en unes condicions higièniques deplorables. De vegades és el propi metge que ha fet l’ecografia el que opera o una infermera que no és metge. Per això, algunes d’aquestes operacions deixen seqüeles com ara infeccions o esterilitat. D’altra banda, en les zones rurals gran part dels avortaments es duen a terme

Pàgina 32


de manera informal mitjançant preparacions tradicionals d’herbes abortives, llavors de papaia, drogues diverses...

Així doncs, el nombre d’avortaments clandestins és molt elevat, però el secretisme en el que es veu envoltada aquesta qüestió fa impossible conèixer un número aproximat. És té consciència que, oficialment, 600.000 d’avortaments s’efectuen a l’Índia cada any. Ara bé, hi ha un gran nombre d’intervencions que no es declaren, el 87% de les quals s’efectuen en clíniques privades.

És simplement, l’últim grau de violència contra les dones: aquell que els nega el propi dret a néixer.

Pàgina 33


1.8.2. L’infanticidi

L’avortament selectiu és un mètode tant senzill i ràpid que ha substituït, i de manera massiva, al mode antic d’eliminar a les nenes indies: l’infanticidi, el qual ha estat practicat durant segles.

Aquest fet es dona sobretot en les zones del sud-oest del país. Per exemple, al segle XVI, els guerrers d’aquestes zones volien nens per poder convertir-los en guerrers, així que mataven a les seves filles al néixer sense cap mirament, ho feien, segons ells, per evitar que fossin violades o raptades durant aquestes invasions. Per altra banda, l’herència patrilineal de les terres va contribuir també, durant un temps, a l’extensió d’aquesta pràctica en determinades regions.

L’infanticidi va ser prohibit l’any 1870, però l’infanticidi prenatal o si més no, les negligències mortals envers les nenes, semblen haver perdurat durant almenys un segle després d’aquella data. Al llarg del segle XX, abans que no aparegués l’avortament mèdic el 1971, el cens de l’Índia van demostrar un predomini masculí en la població. La qual cosa va revelar la no desaparició de l’infanticidi o infanticidi passiu, que consisteix en deixar de banda o no atendre als nadons nenes, provocant-los, més o menys ràpidament, la mort.

Actualment l’infanticidi actiu no té lloc més que en algunes zones remotes del país. En canvi, l’infanticidi passiu o per negligència és molt més present. A l’Índia el costum era asfixiar la nena acabada de néixer dins un bocoi de terra cuita bombat, que serveix per guardar l’aigua i que es podia tancar hermèticament amb una tapa.

Fins i tot, a hores d’ara, en els sectors rurals indis encara es troben nenes recent nascudes asfixiades dins de bosses de plàstic. Algunes famílies ofeguen les nenes dins duna manta o d’un sac d’arròs, els hi avoquen llet calenta en els narius, els donen sopa picant que els destrueix els intestins o bé els deixen el cordó umbilical perquè sagnin fins a la mort. Altres descriuen a nenes submergides durant hores en aigua freda, ofegades al riu, escanyades o amb la columna vertebral trencada.

També es troben nenes enverinades amb adobs agrícoles, amb baies tòxiques, etc. De vegades es la pròpia dai, és a dir, la llevadora tradicional, qui s’encarrega de matar-les. Forma part del contracte, i així, els pares poden fer veure que ha mort de manera natural.

Com podem veure són morts molt silenciades. Existeixen, fins i tot, pobles on l’infanticidi no està prohibit. La preferència del nen està tant arrelada en les seves mentalitats que la gent no se n’adona de la gravetat de l’assumpte. Avaluar, doncs, la freqüència d’aquesta pràctica a l’Índia és impossible degut a que la major par d’aquests resulten invisibles i nosaltres només coneixem una petita part.

Pàgina 34


A més, en el cas de que aquest fet sigui denunciat, les sancions no sempre son justes: en alguns judicis empresonen a la mare, però no al pare o a la sogra, que solen ser més culpables que ella.

A l’Índia s’enregistra cada any un número extremadament elevat de la mortalitat en les nenes acabades de néixer, tot i que, de fet, siguin biològicament més resistents que els nens i tinguin un índex de mortalitat infantil normalment més baixos.

En aquest país les nenes són víctimes d’unes negligències més o menys intencionades. L’absència de vacunes i cures mèdiques és una problema que afecta, amb una gran diferència, molt més a les nenes que als nens i una simple malaltia pot provocar-les la mort. Generalment, els nois gaudeixen d’un període d’alletament més llarg i d’una millor alimentació. A més, moltes famílies deixen d’alimentar a les nenes fins que aquestes es moren de gana o de carències nutricionals. En aquest cas, sovint es diu que les nenes es negaven a menjar.

Aquest lent infanticidi de nenes, que és més freqüent quan hi ha mes d’una filla a casa, és més difícil de detectar que la mort després del part, i aixeca menys sospites. En general, la mortalitat de les nenes menors de 4 anys és 1,5 vegades més elevada que la dels nens.

Així mateix, a l’Índia la meitat de naixements no es duen a terme als hospitals, i per tant, no es declaren. A part, el naixement d’una nena és un fet vergonyós per a les famílies i per això és silenciat i ni tant sols es declara. Com a conseqüència, una gran part de les nenes neixen i moren sense haver existit oficialment.

Pàgina 35


1.8.3. L’abandonament de les nenes

També, arreu de l’Índia, són nombrosos els centre que recullen infants que no poden ser mantinguts pels seus pares: el 90% d’aquests són nenes. L’abandonament d’aquestes ha estat estimulat, en part, per alguns poders polítics per tant d’evitar un altra problema encara més greu com és l’infanticidi.

Els nadons femenins que s’abandonen en els centres sanitaris són traslladats durant dos mesos a centres d’adopció, durant aquest temps, els que canvien d’opinió poden recuperar a les seves filles si volen abans de que aquestes siguin donades en adopció, bona part de les quals són internacionals. Però, desgraciadament, són molt escasses el nombre de parelles que es penedeixen per haver abandonat a les seves criatures.

Malgrat l’obertura d’aquests centres la majoria dels infants recollits pels orfenats a l’Índia són els que es continuen trobant pels carrers, degut als pocs recursos dels que aquests disposen. Cal tenir en compte que cada centre pot acollir només entre 50 i 70 infants per any.

Les famílies abandonen les seves criatures de manera anònima, així que, per facilita-ho el personal que treballa en aquests centres posa, al costat de la porta d’entrada, un petit bressol de fusta per acollir els nadons abandonats, dels quals ni tant sols es coneix la seva data de naixement. S’hi troben, fins i tot, nadons amb poques hores de vida i encara amb el cordó umbilical.

Però pitjor és quan aquestes són abandonades en una edat més madures, moltes d’elles són fugitives de la prostitució o casaments precoços. La majoria d’elles han viscut, doncs, experiències molt traumàtiques i han estat conscients de que no les estimaven. En aquets casos triguen molt de temps en adaptar-se en aquests centres: si venen de petites és mol més fàcil, però, si per el contrari, ja han complert els set o vuit anys els hi porta més temps aquest procés d’adaptació.

Pàgina 36


1.8.4. Qui les elimina?

Com hem pogut comprovar la liquidació prenatal de les nenes a l’Índia és un fenomen força callat. Aquest, però, afortunadament no s’ha estes per tot el país, sinó que es dona només en alguns sectors concrets de la població. Si parlem dels territoris on aquestes pràctiques són més rellevants, podrem observar que tenen lloc sobretot en les castes de tradició marcial que viuen el les regions del nord-oest del país (Rajasthan, Harina, Panjab, etc), en aquests llocs s’observen costums molt opressius envers les dones13. Es tracta de llocs on els valors segueixen sent molt patriarcals.

Junt amb Maharashtra14, les regions del nord-oest de país, és a dir, Panjab, Rahasthan, Harina, Gujaran, Himachal Pradesh, territoris de Delhi i de Chandigarh són, a hores d’ara, les més afectades per aquesta eliminació de nenes.

De totes formes, Panjab és, pel moment, la zona on té més rellevància aquesta eliminació i on més casos s’han donat. Aquest territori constitueix, des de fa segles, el principal distribuïdor de blat del país. Abans les dones havien de treballar al camp, però amb l’aparició de les maquines van ser relegades a la llar. Van deixar de ser unitats productives per tornar-se a convertir en boques a alimentar i en noies per casar.

Dit d’altra forma, les dones van començar a costar més del que rendien. D’aquí va néixer la cega obcecació d’engendrar a un fill i contra més pujava el preu i el valor d’aquestes terres més interessava tenir un nen, que eren els únics hereus. I així, Panjab, que és on va arribar el primer material ecogràfic al 1979, és a hores d’ara la regió índia que més nenes elimina.

En una Índia encara majoritàriament rural, el paper de la dona en l’agricultura determina en gran part el seu valor i a la vegada la seva supervivència. En aquest sentit es pot distingir l’Índia del nord i l’Índia del sud. En primer lloc, al nord s’hi troben les zones d’agricultura intensiva com ara els cereals, activitat en la qual les dones són poc actives. A més, en aquestes zones es practica sobretot els casaments exogàmics, és a dir, fora del clan o del poble, aquests tipus de casaments fan que les dones estrangeres en les seves famílies polítiques, hagin de donar la talla aportant un dot elevat i mostrant-se capaces d’engendrar un nen, únics hereteu de les terres.

En segon lloc, al sud les dones són una mà d’obra molt implicada en el cultiu d’arròs. El seu nivell d’educació també és més elevat que el de les dones del nord, mentre que el casaments afavoreix l’endogàmia, al interior del clan o el poble. Finalment, les despeses del casament es comparteixen, normalment, entre les dues famílies, de manera que tenir una nena al sud resulta més assequible que tenir-la a la zona nord. Com a conseqüència, això afavoreix a que a la zona sud la selecció de naixements sigui menor.

Per altra banda, si ens centrem en les classes socials que eliminen a aquestes nenes, trobarem que és paradoxal. En teoria s’entendria que els més desfavorits no volguessin 13 Com ara el sati, que és el sacrifici d’una dona en la pira funerària del seu marit. 14 Regió de Mombai, a l’oest.

Pàgina 37


assumir la carrega duna filla, però entre els més pobres les bodes segueixen sent modestes, el dot no es gaire elevat i les dones tenen una funció productiva. En les zones pobres les dones fan la mateixa funció que els homes, pel que fa al treball i contribueixen amb la subsistència de la família. De manera que la discriminació que pateixen és menor.

Les classes mitjanes són, doncs, el grup als que menys interessa aquests naixement, on les filles no els aporten cap benefici, les bodes cada vegada són mes costoses i el dot mes elevat. Per a la classe mitjana les nenes s’han convertit en un sinònim d’obstacle per poder ascendir de classe social. No és el cas de tothom, però si de bona part de la classe intermèdia. També s’observa una selecció creixent de naixements entre les famílies terratinents, com ara els grangers, desitjosos de transmetre les seves terres a un fill.

En tota l’Índia sembla que on menys nenes neixen és a les zones d’accés al benestar. La preferència pels nens s’ha incrementat en tot el territori, però molt més en els estats del nord. Fa uns anys, en el món rural comptava amb 934 per cada 1.000 homes, en canvi a l’Índia urbana no en comptava més que 906 per 1000 homes.

L’ascensió social sembla que juga en contra de les nenes i ni tant sols el recent augment del nivell educatiu és suficient per conscienciar a la població i frenar aquestes massacres.

Pàgina 38


1.8.5. Unes sancions insuficients

A l’Índia la llei prohibeix estrictament l’avortament selectiu i els governs han pres mesures per revaloritzar la imatge de les nenes. Tant mateix, és molt difícil vigilar a totes les parelles i metges, les autoritats no tenen mitjans suficients per poder controlar tots els actes mèdics. La veu de l’Estat no serveix per res davant unes famílies que per tradició prefereixen un fill i que no hi ha manera de convenç-se’ls que una nena és igual.

De fet, la llei continua sent mal aplicada i l’eliminació prenatal de les nenes gaudeix d’una gran impunitat. Davant els prejudicis envers les dones aquestes lleis no serveixen per res.

Fa uns anys que el govern indi i les autoritats de la regió han pres la iniciativa d’engegar campanyes publicitàries destinades a recordar que la llei prohibeix eliminar el fetus en funció del seu sexe. A més, amb aquestes campanyes s’intenta també combatre els prejudicis sexistes i revaloritzar la imatge de les nenes.

S’han distribuït cartells en llocs públics, han propagat missatges de sensibilització a traves de mítings públics, s’han fet obres de teatre, s’han difós aquestes idees pels mitjans audiovisuals, etc, amb la finalitat de mostrar a tothom que la capacitat de les nenes és igual que la dels nens i donar a les dones confiança en si mateixes.

Fins i tot, s’ha fet campanyes en petits pobles en les quals les famílies que tinguessin més nenes o que aquestes arribessin a assolir un determinat nivell escolaren, serien compensades amb sumes de diners, però ni tant sols aquestes ajudes econòmiques no han servit de gaire degut als prejudicis de les famílies i el deshonor que suposa per a aquestes tenir una filla.

A l’Índia, les lleis prohibeixen també la discriminació cap a les dones, per tant, determinar el sexe del fetus amb finalitats selectives també està prohibit en aquest país, però la llei en contra de la revelació prenatal no va aparèixer fins al 1994, 15 anys després de l’arribada d’aquestes noves tècniques. A més, tot i que aquestes mesures van ser aprovades a l’any 1994, la llei no va entrar en vigor fins dos anys més tard, al 1996.

Aquesta llei impedeix la desviació amb finalitats selectiva de les tècniques que intervenen abans i després de donar a llum, però no va ser verdaderament aplicada i l’any 2001 el seu fracàs ja era oficial en revelar que la proporció de naixements de nenes continuava davallant en la major part del país.

De manera que, després de les intervencions de diverses ONG, el govern va començar a actuar i les sancions es van incrementat: als metges se’ls podia aplicar altes multes i fins a cinc anys de presó, a més de la prohibició de l’exercici, etc. L’any 2003 el govern va obligar a declarar tots els aparells ecogràfics dels quals disposessin els metges, però continua sense respectar-se. La llei exigeix portar un registre d’ecografies i d’avortaments en cada clínica, però en la majoria dels casos no es compleix.

Pàgina 39


Periòdicament, les autoritats sanitàries índies organitzen registres en algunes clíniques de les quals es sospita: es convenç a una pacient per que actuí com a còmplice. Aquesta ha de anar a fer-se una ecografia i aconseguir que el metge li reveli el sexe del fetus. Després la policia ocupa la clínica, de vegades també amb representant d’ONGs o de premsa local. Però en general, tot i haver estat enxampats, els metges d’aquests centre privats neguen el delicte. Llavors és necessària una prova i com que aquests demanen ser pagats en el moment i en efectiu, els bitllets de la falsa pacient són marcats per la policia abans de ser entregats.

En total 303 casos de demandes de clíniques van ser anotats l’any 2005, un número molt baix tenint en compte la quantitat de centre que duen a terme aquestes faltes. La raó és que les autoritats no tenen els mitjans necessaris per controlar els milers d’ecografies que s’efectuen cada dia sense deixar rastre. Argumenten que tenen masses coses per controlar i les ecografies no són una prioritat sanitària. En alguns territoris on aquesta practica és freqüent i per tant, és vista amb tanta normalitat, hi ha tants casos que ni tant sols es denuncien.

Tot i que en aquests últims anys les autoritats han demostrat voluntat a l’hora de acabar amb aquest problema, en general, les sancions infligides no han estat suficient. i durant molts anys a l’Índia cap practica d’aquestes ha acabat amb la presó. La primera condemna amb detinguts no va arribar fins a l’any 2006: els implicats van ser condemnats a dos anys de presó i una multa de 5.000 rúpies15 Aquets havien estat filmats mentre revelaven el sexe d’un fetus a una falsa pacient.

La llei, malgrat la seva aparent severitat presenta molts defectes, i és que aquestes ecografies els hi atorguen als metges un nivell de vida al que és difícil de renunciar.

15 95 euros.

Pàgina 40


1.9. VIOLÈNCIA MASCLISTA I TRÀFIC

1.9.1. Violència de gènere i violència domèstica

Il·lustració 11: Deesses maltractades: campanya a l’Índia contra la violència de gènere.

La discriminació per raó de sexe està molt estesa per tot el món, però hi ha alguns països concrets on la dona està totalment sotmesa i és depreciada, un exemple és l’Índia, on les dones no tenen cap tipus d’individualitat, depenen del pare, del marit o dels seus propis fills.

La violència domèstica s’ha convertit en una rutina a l’Índia, el govern estima que al voltant d’un 70% de les dones pareixen o han patit algun tipus de maltractament dins de la seva llar. Les causes d’aquest van des de un dot insuficient a no tenir un fill baró. Ara bé, la principal causa de la violència masclista

és deu sobretot a la mentalitat patriarcal que predomina a l’Índia i que es nega a veure a les dones com persones iguals, independents i autònomes.

La violència de gènere a l’Índia es cada cop més freqüent i mes habitual, no obstant, cada vegada és més elevat el número de dones que s’atreveixen a denunciar-ho.

Els sociòlegs creuen que cal combatre aquesta violència amb un major accés a la propietat per a les dones, la educació i el treball, ja que, de fet, moltes víctimes asseguren tenir més confiança a fer les denuncies sabent que hi ha dones que formen part dels càrrecs públics i que juguen un paper important dins de la societat.

En aquesta part de l’Àsia, aquesta brutalitat domèstica es vista amb indiferència per la població, per a ells no és més que una manera norma de tractar a les esposes, i aquestes,

Pàgina 41


que mai no han rebut altre tracte, ho accepten. De fet, molts estudis revelen que més de la meitat de les dones veuen la violència de gènere com una pràctica habitual.

L’article 498-A del codi penal de l’Índia que va ser introduït al 1983, prohibeix determinats actes de crueltat per part d’un home o la família contra una dona casada L’any 2005 el parlament de l’Índia va aprovar “la protecció de la dona contra la violència domèstica” i aquesta va entrar en vigor un any més tard. Aquesta llei amplia la protecció del codi penal i avarca dins del terme “violència domèstica” qualsevol abus o amenaça tant en l’aspecte sexual, físic, verbal, emocional o econòmic.

Trobem un exemple d’aquesta presa de consciència en l’ Abused Goddesses (deesses maltractades), que és una campanya india contra la violència de gènere que el que busca és conscienciar a la població hindú a través d’uns dibuixos en els quals apareixen representades a les seves deesses (Lakshmi, la deessa de la riquesa; Saraswati, que representa el coneixement i les arts; Durga, la deessa de la victòria del bé per sobre del mal; etc) amb cops i lesions al rostre. Aquesta campanya ha tingut una gran repercussió, doncs les imatges semblen reals. A més per als hindús els deus són intocables, de manera que el seu missatge és el següent: “Ningú està segur dels abusos”.

S’ha trencat la barrera del silenci i els abusos cap a les dones es fan visibles ara, aquestes s’obren pas en una societat amb uns valors molt patriarcals.

Pàgina 42


1.9.2. Violència sexual

La reducció del nombre d’esposes en aquest país també dona lloc a l’aparició d’una gran frustració sexual dels homes joves, la qual cosa té molt a veure amb l’augment de les violacions i particularment de les violacions col·lectives.

En gran nombre de pobles indis les famílies amaguen a les seves filles a les cases per la inseguretat i la por de que aquestes puguin ser víctimes dels nombrosos casos d’abusos sexuals que tenen lloc cada dia en aquest país.

És ben cert que a l’Índia les agressions sexuals sempre han existit, però aquesta mena de violència sempre ha estat silenciada, ja que tot i que tothom coneix la seva existència, aquest fet suposa la deshonra no només per a les filles, sinó per a les famílies que ho mantenen sempre en secret. A més, les associacions índies estimen que bona part de les agressions són comeses per gent propera a les víctimes, com ara veïns, oncles, cunyats...

Tot i això, poc a poc aquest secretisme s’ha anat trencant i ara, sobretot en les ciutats, les violacions i la inseguretat que pateixen les dones han sortit a l’opinió pública i s’han convertit en un tema de debat. A més, el nombre de denuncies a la policia ha augmentat notablement, en pocs anys la premsa ha començat a centrar més la seva atenció en aquest tema i les associacions defensen els drets de les dones demanen lleis més severes.

Arreu de l’índia, l’any 2012, la policia va enregistrar 42.968 casos de violacions, dels quals una de cada cinc afectades era menor. S’estima doncs que cada 20 hores es produeix una violació. Tot i això, aquestes dades no reflecteixen tota la realitat ja que la majoria d’aquestes violacions no es denuncien. Un gran número de víctimes continua en l’anonimat, ja que per a aquestes dones és molt humiliant explicar als homes del cos de policia la seva experiència. A més, malgrat que s’han detingut i condemnat alguns culpables, sovint les violacions continuen impunes i per tant, les afectades creuen que no val la pena.

Per alta banda, són moltes les dificultats que existeixen a l’hora de denunciar una violació. Moltes vegades es considera que la víctima ho ha consentit o bé que té la mateixa culpa que l’agressor. Moltes víctimes, per això, tenen por d’anar a denunciar-ho a la policia, callen i ni tant sols són capces de tornar a casa, algunes d’elles fins i tot arriben a suïcidar-se. Fins i tot, en alguns pobles indis les famílies maten a les víctimes per no patir la vergonya que suposa una violació, aquest crim per l’honor s’endú la vida de milers de dones cada any.

A finals dels seixanta i els setanta les campanyes contra les violacions de les dones van fer les seves primeres aparicions. La violació és un dels crims més comesos en aquest país i hi trobem tres tipus de violacions que solen ser les més habituals: Per una part, trobem les violacions per l’autoritat, que l’apliquen aquelles persones que exerceixen un determinat poder sobre la víctima i que per tant es creuen amb el dret d’abusar d’aquestes; També podem trobar una altra categoria anomenada violació de casta, és a

Pàgina 43


dir, els homes de amb un nivell social elevat és creuen superiors a les noies que tenen un nivell inferior i abusen d’elles; un altre tipus de violació, són les violacions per part de la policia, que és una de les més freqüents i preocupants.

Les violacions col·lectives són també molt freqüents en aquest país i es donen sobretot en els llocs públics. Els abusos sexuals en grup a dones han augmentat molt durant els últims anys, i han fet créixer també la inseguretat entre les dones. El silenci va trencar-se en desembre del 2012, quan una estudiant de Nova Delhi va ser violada per varius homes en un autobús, la qual cosa va provocar la mort de la jove dues setmanes més tard. Aquesta desgràcia va donar lloc a gran nombre de manifestacions per tot el país, que va fer que l’existència de les violacions en grup sortís definitivament a la llum

Al 1983 va ser aprovada la llei contra les violacions, la qual deia que si una dona afirmava que l’acte s’havia comés contra la seva voluntat, no s’hauria de dubtar de la seva paraula. La promulgació d’aquesta i altre lleis han aconseguit un cert avenç. Malgrat això encara hi ha un llarg camí entre les lleis i el tradicional menyspreu cap a les dones que fa que les interpretacions d’aquestes lleis siguin molt relatives de manera que moltes vegades la dona no gaudeix dels drets que li corresponen.

Les regles patriarcals són també una de les principals raons per les quals el nivell de violacions cap a les dones és tant elevat. Segons informes d’ONG com Amnesty Internacional i Human Rights Watch, la violència domèstica, l’assetjament sexual i les violacions són molt extenses i es consideren gairebé una plaga en aquests països. Si que hi ha lleis per a les dones, però aquestes ignoren els seus drets, no gosen queixar-se i se les dissuadeix a causa de la tolerància que hi regna davant aquestes qüestions.

Il·lustració 11: S’estima que a l’Índia cada 20 hores es produeix una violació.

Pàgina 44


1.9.3. La mercaderia de les esposes

En els estats indis on el número de dones és molt inferior que el de homes ha sorgit, des de fa uns anys, el tràfic de noies joves amb la finalitat de satisfer els desitjos d’aquells homes solters i que pagarien el que fos per poder casar-se.

Milers d’esposes són comprades a hores d’ara per traficants, aquestes són, en la majoria dels casos, tractades com a veritables esclaves i fins i tot arriben a ser compartides entre més d’un home. Aquests intermediaris que proposen les noies als solters s’anomenen middlemen i són fàcils de trobar: les famílies es passen els seus noms de manera que tothom qui estigui interessat els coneix. Els traficants arriben als pobles més pobres on la gent està tant desesperada que és capaç de vendre a les seves pròpies filles per unes desenes de rúpies.

Les joves són venudes com a objectes i depenent de la seva edat o del estatus social al que pertanyen el seu preu és més baix o més elevat. Per exemple, una noia jove de pell blanca d’una casta elevada i de bona educació costa més que una altra de pell fosca i de casta inferior. El preu aquestes dones pot variar entre 5.000 i 70.000 rúpies, és a dir, entre 95 i 1.328 euros.

Il·lustració 12: Moltes nenes a l’Índia, són venudes com a esposes. No són més que simple mercaderia.

Aquest mercat de dones no deixa de ser altra cosa que un capgirament del costum del dot: no només els pares de les nenes no han de pagar el dot, sinó que és la família del jove o el propi marit qui

s’encarrega. Sorprenentment, les famílies implicades en aquest tipus de tràfic humà no mostren cap tipus de vergonya a l’hora de parlar-ne del tema, és vist, si més no, com un fet quotidià.

El 75% d’aquestes esposes són menors d’edat. Segons els estudis de Dilip Kamat, que dirigeix l’ONG Parivartan a Belgaum, a Karnataka, unes 4.000 o 5.000 noies de la regió, d’entre les quals algunes no tenen més de 14 anys, s’han venut d’aquesta forma anualment, des de fa sis o set anys.

La venda de noies és un mercat que ha sorgit recentment a causa de la pobresa i que fa que les famílies que no poden casar la seva filla perquè no disposen de suficients recursos per pagar la boda o el dot, la venguin. És un mercat fàcil i aquests diners asseguren als seus pares no tenir problemes econòmics durant anys.

Pàgina 45


Encara més, poques vegades aquests matrimonis acaben bé. Les noies acostumen a convertir-se en esclaves: el tracta que reben aquestes noies per part de la sogra i de la seva família política és encara més dur en comparació amb una esposa “normal”, ja que han estat comprades i per tant no tenen cap tipus de consideració amb elles.

Aquest fet ha arribat fins a l’opinió pública i avui dia tothom està al corrent sobre aquest tipus de pràctiques. De tant en tant a la premsa s’escolta que la policia ha fet detencions d’aquests traficants, però sembla que cada vegada es coneixen més casos de tràfic humà, cada vegada va a més, i així, en tot l’Índia, milers de dones continuen sent venudes i comprades com si fossin simples objectes.

Però comprar una esposa és un luxe que no tots els solters poden permetre’s. Per això, a l’Índia moltes famílies amb més d’un fill que no han estat casat i que no disposen de suficients recursos com per comprar una esposa per tots dos, recorre a la poliàndria, és a dir, el casament d’una dona amb més d’un home de la mateixa família. És una tradició antiga, mantinguda en el passat per tribus del nord del país. Aquest hàbit era clau per poder estalviar-se més d’un casament. Era una pràctica que semblava a punt de desaparèixer, però ha resultat que ressorgeix tot i ser il·legal.

En moltes zones també la poliàndria es veu motivada per no haver de dividir la terra entre germans. De vegades fins i tot les esposes són compartides amb el pare, i malgrat que ja hem dit que és il·legal, està socialment ben acceptada i és un costum bastant tolerat a l’Índia.

Pàgina 46


1.9.4. La prostitució

Un altre fenomen, que al igual que les violacions també s’ha incrementat i té un gran desenvolupament en la societat india és la prostitució.

Per tal de satisfer les seves necessitats sexuals, molts solters fan pactes amb famílies rurals desesperades, per poder mantenir relacions sexuals amb alguna dona de la casa ja sigui la dona o la filla. Aquesta mena de prostitució es va instal·lar de manera invisible i es mante en secret sota les quatre parets de la casa.

Per altra banda, la prostitució organitzada a l’Índia viu des de fa uns anys un augment considerable. Les noies que són prostituïdes solen procedir de zones rurals pobres i a traves de traficants i amb pretextos diversos: un bon treball, un casament segur i sense dot, etc. Se les porta lluny de les seves famílies i se les introdueix en el món de la prostitució. Això en el cas de que no hagin estat segrestades al camp o per les carreteres, que és el més habitual. A partir d’aquí, aquestes es converteixen en dones intocables, que són enviades a prostíbuls. Tanquen i exploten a aquestes dones en barris concrets de les grans ciutats16, però també les podem trobar en àrees de descans freqüentades pels camioners.

L’explotació sexual, és doncs una activitat econòmica rendible: no necessita gaire inversió i genera quantitats immenses de diners.

Il·lustració 13: Nenes salvades de la prostitució.

16 Per exemple el Barri Vermell.

Pàgina 47


1.10. CONSEQÜÈNCIES DE LA MATERNITAT ESCOLLIDA

En poc menys de quaranta anys la manipulació massiva de la planificació familiar ha reduït la fecunditat. Malgrat això, l’Índia segueix sent el segon país més poblat al món, després de la Xina i té una mitjana de 2,8 fills per dona. Així és que molta gent defensa que l’eliminació del fetus femení contribueix a reduir el creixement demogràfic.

Per evitar aquest creixement demogràfic el govern indi va proposar un model de família amb dos fills: un nen i una nena, la qual cosa ha provocat un increment de l’eliminació de les nenes, perquè si només es poden tenir dos fills, les famílies escolliran tenir dos barons o bé consideraran que, com a mínim, si s’han de portar al món a dos fills s’ha d’estar segur de tenir almenys un nen i això porta de nou a la selecció del sexe.

O sigui que, en temps passat es tenien fills fins arribar a tenir un nen. Més tard, va arribar la planificació familiar i es va haver de reduir el nombre de fills. Avui dia, només se’n té un parell, així si el primer és nena el següent ha de ser obligatòriament un nen, de forma que, s’ha d’anar avortant fins a aconseguir-ho.

De totes formes, aquesta reducció de la descendència de les famílies índies no es deu tant a les exigències del govern, sinó a la impossibilitat de criar a tantes nenes. A més, la pujada del cost dels estudis i dels bens de consum també són un factor determinant i tenen molt a veure alhora de prendre aquesta decisió. Així mateix, tenir només una filla resulta impensable a l’Índia.

Tota aquesta disminució de la població femenina ha donat com a conseqüència un augment de les violacions, ja que el nombre de dones respecte al dels homes és molt desigual.

D’aquí uns 10 anys, l’Índia comptarà amb uns quants milions de solters i aquest sector de la població potser es sentirà marginat i es decantarà per una violència major. Ningú no sap com funcionaran aquelles societats futures en les que hi serà present un desequilibri tant gran entre sexes, però el que sí és cert és que no disminuiran les agressions cap a les dones, com també és força improbable que el comerç sexual de les dones disminueixi: de fet la prostitució a l’Índia va cada vegada en augment. Aquesta manca de dones només provoca el creixement de les tensions entre ambos sexes i porta a l’Índia cap a un gran desequilibri.

Segons el demògraf Ashish Bose, “el futur encara és fosc, fa molts anys la gent pensava que aquesta situació no era gaire important”. En la seva opinió, la davallada dels naixements de les nenes “encara seguirà en els deu pròxims anys”.

No podem saber a ciència certa quants milions d’homes quedaran solters, però segons es preveu, en el 2020 de 30 a 40 milions d’homes quedaran sense dona ni fills. Això provocarà un greu impacte tant en les famílies com en la societat: amb tants pretendents per a tan poques esposes, és molt possible que els models familiars es vegin alterats.

Pàgina 48


Les autoritats Índies temen també que augmenti els crims i els problemes socials, com la explotació sexual i el tràfic d’esposes. Aquestes dones passaran de ser indesitjables al nàixer a objectes de desig , d’interès i de comerç. També es preveu un increment en els segrestos de nens petites i dones.

La prostitució també s’extèn a gran escala, de manera que en un futur no mol llunya, molts homes no coneixeran les relacions amb una dona si no és a través del comerç i la brutalitat. I no només això: dones reduïdes a l’estat de mercaderies, les violacions constants, milions d’homes sense esposa...

La preferència del baró a l’Índia té un preu que la societat índia no ha acabat de pagar i malgrat que hi ha moltes denuncies contra el feticidi i altres practiques, mai s’ha arribat al fons d’aquesta qüestió, de la situació de la dona en aquest país i el predomini dels valors masclistes i el feble compromís que els polítics han demostrat respecte aquestes qüestions.

Pàgina 49


2. BLOC PRÀCTIC A l’Índia, la situació de les dones és decadent. Aquestes s’han d’enfrontar diàriament a greus problemes derivats del masclisme, que són el resultat d’una societat patriarcal, on els homes estan per sobre i les dones només viuen per a la casa, pels fills i pels seus marits.

Aquestes dones no només pateixen problemes com la discriminació en el treball; la manca d’educació; l’analfabetisme, que és molt més elevat entre les dones que no pas entre els homes... També viuen dificultats més greus com ara les violacions, la violència domèstica, el tràfic d’esposes o la prostitució, que són esteses per tot el país com una plaga. I a més, a moltes fins i tot els hi impedeixen el néixer.

Les dones són considerades unes inútils. Per a la cultura índia, no són més que una càrrega econòmica i per això l’arribada al món d’aquestes no és desitjada, la qual cosa dona lloc a l’eliminació prenatal per raons de sexe, l’abandonament o encara pitjor, l’infanticidi.

Aquestes dones viuen constantment situacions precàries i vides totalment infelices, i el més greu és que són incapaç d’ensortir-se soles perquè no tenen recursos per fer-ho, no són autosuficients. Per aquest motiu, la part pràctica d’aquest Treball de Recerca, està orientada cap a l’ajut d’aquestes persones: no només a millorar les seves condicions de vida, també a mostra’ls-hi que, com a persones que són, tenen els mateixos drets que els homes. Necessiten ajuda per a adonar-se de la situació en la que estan i en la societat masclista en la que viuen.

La primera entrevista està dirigida a la Fundación Vicente Ferrer, que va ser fundada a l’Índia l’any 1969, amb l’objectiu de solucionar els greus problemes als que la comunitat d’Anantapur s’enfrontava diàriament. Des de les hores un equip de quasi 2.400 persones porten a terme un treball que té en compte a 3.093 pobles i beneficia quasi tres milions de persones.

La central d’aquest entitat es troba a Barcelona i va ser fundada al 1996, per tal de garantir uns ingressos estables i continuar el projecte de l’Índia, sensibilitzant i conscienciant a la gent de la necessitat de seguir amb aquest treball.

Aquesta fundació té en marxa una sèrie de projectes per a ajudar a aquest col·lectiu: per a eradicar la pobresa i la desigualtat i a més combatre temes com els matrimonis infantils o el tràfic i la violència de gènere. A més, la seva feina se centra sobretot en els nens i les dones, que són els més vulnerables en aquest país.

Un dels projectes d’aquesta ONG és l’apadrinament de nens i nenes d’aquestes zones, als quals, amb un petit donatiu mensual de 18 euros, pots contribuir en la seva educació, en els seus cuidats i, en definitiva, a donar-los un futur millor. Tot i que la Fundación Vicente Ferrer té un gran nombre de projectes que vinculen a les dones, vaig decidir centrar-me en aquest en concret, l’apadrinament de les nenes índies.

Pàgina 50


Vaig trobar molt interessant adreçar-me a persones que volien formar part d’aquest treball, gent amb ganes d’ajudar als altres sense rebre res material a canvi, famílies que tot i que sembli que estan fent poca cosa, han canviat la vida de moltes nenes.

Tots els enquestats sobre aquest tema tenen apadrinada una nena amb la Fundación Vicente Ferrer i tots els apadrinaments s’han donat a terme des de Barcelona i Badalona, ja que les enquestes han estat realitzades aquí. Les edats d’aquestes nenes apadrinades van dels 7 als 12 anys i els seus noms són: Gayathri, Durgha, Suvarna i Priyanka. Totes aquestes nens resideixen en les aldees on la Fundación Vicente Ferrer duu a terme la seva tasca. Els apadrinaments els realitza des de una persona sola, fins a famílies o grups d’amics i tots ho fan de la mateixa manera, mitjançant un donatiu mensual a través de la fundació esmentada.

Dels qüestionaris realitzats la persona que més anys porta amb l’apadrinament ho fa des de fa uns 15 anys i l’apadrinament més recent és de fa dos anys. El motiu pel qual aquestes persones estan decidides a ajudar als altres és totalment desinteressat. Ho fan simplement perquè tenen la possibilitat de fer-ho i la sort d’haver nascut on ho han fet. Ho fan simplement perquè volen ajudar a aquells que ho necessiten i tots creuen que podem ajudar aquestes dones amb el nostre suport moral i econòmic, col·laborant amb ONG o associacions que vetllin per a elles.

Tot i això, l’entrevista que més valoro d’aquest Treball de Recerca va ser la destinada al senyor Tomàs Jover Noguera. En primer lloc, perquè es va realitzar cara a cara, de manera que al explicar-m’ho de primera mà i al no haver-ho de llegir en un ordinador, vaig poder preguntar tot el que no entenia i ho vaig poder sintetitzar millor. En segon lloc, perquè no només em va parlar de la seva feina, sinó també de qüestions morals que em van semblant molt interessant i que em van ser útils també per entendre el perquè de la seva dedicació. A més, a part de l’entrevista, vaig poder contribuir en la recollida de fons que va tenir lloc a la Fira de Santa Llúcia, a Canet de Mar, on la meva companya Mariona i jo vam estar ajudant a muntar la paradeta i vam estar penjant cartells d’una obra de teatre de la qual els beneficis anaven destinats a la recol·lecta de fons.

Il·lustració 14: Fira Santa Llúcia.

Pàgina 51


En Tomàs Jovert és el fundador de GEA XXI, una entitat que va néixer fa tretze anys a Canet de Mar perquè una sèrie de persones, amigues i familiars, compartien les mateixes inquietuds i es preguntaven que podien fer davant les desgràcies que veient diàriament en les notícies. La seva iniciació en aquest món comença quan Vicente Ferrer els va oferir anar a veure la feina que s’estava realitzant a l’Índia, de la qual van quedar impressionats.

A partir d’aquest moment van crear GEA XXI i van posar en marxa els seus propis projectes. Actualment, la seva entitat no només treballa a l’Índia, ho fa arreu del món amb aquells que més ho necessiten.

Il·lustració 15: Loteria venuda a la fira de Santa Llúcia per a recaptar fons.

Pel que fa la situació de la dona, pel que ens diu en Tomàs Jovar, les dones índies estan totalment en un segon terme, ja de ben petites els hi ensenyen que no tenen res a dir. Són esclaves i mercaderia. Diu que no coneixen els seus drets, però que són molt més eficients que els homes perquè tenen en compte moltes més coses que aquests.

Per a ell el més important per poder ajudar a aquestes persones és prendre consciència i ajudar perquè realment ho sents, no perquè simplement creus que està bé o és el correcte, ja que si ho fas per això, més endavant no tindràs la força per seguir fent-ho. En Tomàs creu que el que realment mou a les persones no és el que pensem sinó el que sentim, doncs els pensaments són canviants, però la manera en la que nosaltres sentim les coses serà sempre la mateixa.

L’ultima entrevista realitzada va ser a la Laura Canales, una antiga alumna del Josep Pla, que va explicar-me, mitjançant el correu electrònic, el seu viatge a l’Índia i les zones on la Fundación Vicente Ferrer està treballant. Quan apadrines un nen o una nena a traves d’aquesta fundació, tens la possibilitat de viatjar a l’Índia per conèixer a l’infant i ella va poder realitzar aquest viatge. Em va semblar molt interessant realitzar aquesta entrevista perquè vaig poder parlar amb algú que havia vist de primera mà com funcionen les coses allí i com està la situació per a aquestes dones.

Pàgina 52


La Laura va anar l’estiu del 2011 amb la seva família i va realitzar el viatge amb altres persones d’arreu d’Espanya. Era un viatge molt esperat per a ella perquè el seu avi, que ja havia estat, li havia parlat moltes vegades de l’Índia i la seva cultura. A més, va poder anar a visitar el treball de la fundació i va coincidir amb la inauguració d’un petit poblat, la qual cosa per a ella va ser una gran experiència. Segons el que explica, ella mateixa va patir el masclisme que es viu i va adonar-se que allà les dones no coneixen els seus drets i fins i tot elles es menyspreen per això.

Pàgina 53


3. CONCLUSIONS L’Índia, el segon país més poblat del continent asiàtic i de tot el món, ha estat des de sempre un dels països més perillosos per a les dones. Tot i ser un país que viu, actualment, un fort creixement econòmic, els seus habitants viuen molt arrelats a les seves creences i tradicions, la qual cosa implica que parlem d’una societat plenament patriarcal que maltracta i menysprea les dones.

El lloc d’aquestes es troba a l’espai privat, fent les feines de la casa, cuidant als nens i satisfent al marit. El paper de les dones índies no és altre que aquest. Viuen sempre en un segon pla i estan sotmeses als seus marits en tots els sentits.

Si parlem de l’educació ens adonarem que el nombre de nenes escolaritzades és molt més reduït que el dels nens, la qual cosa dona lloc a que gran part d’aquestes siguin analfabetes i depenguin d’un home. No tenen autonomia. Respecte a la qüestió laboral estan totalment discriminades i mai ocupen càrrecs importants.

Són tingudes per inútils i per això, la seva arribada al món no és motiu d’alegria, tot el contrari. Les parelles índies rebutgen a les nenes i prefereixen els barons, doncs seran aquests els que heretaran els bens familiars, transmetran el cognom de la família, rebran el dot de la família de la dona amb què es cassin, cuidaran dels seus pares quan es facin grans, guiaran l’ànima del pare quan morin, etc...

A aquest fet se li suma la càrrega econòmica que suposen aquestes nenes, ja que els seus pares hauran de pagar una alta suma de diners per poder la casar-les i hauran de carregar amb les despeses de les noses. A més, les nenes índies no són productives, perquè la seva feina es troba a casa i, per tant, es consideren boques inútils que alimentar.

Les nenes no són més que una molèstia per a les famílies, per això l’eliminació d’aquestes abans de néixer és un fet habitual des de que va arribar al país la ecografia, i tot i que està prohibida, la seva pràctica es constant i nombrosos centres privats ho practiquen clandestinament. Han perdut fins i tot el dret a néixer. Això ha fet que es deixin de banda altres formes de desfer-se de les nenes, però només parcialment ja que mètodes com l’infanticidi o l’abandonament segueixen tenint lloc.

Aquest menyspreu cap a les dones dona lloc a la violència. Les dones en aquest país són maltractades pels seus marits, venudes com a esposes o prostituïdes. Per tal que ens hem fem una idea, cada vint hores, a l’Índia es produeix una violació.

Aquestes dones encara no coneixen els seus drets i per això es conformen amb la realitat en la que viuen. Viuen, continuament, exposades al perill, són simplement esclaves i totalment dependents, la qual cosa fa que necessitin ajuda dels altres per poder sortir d’aquesta.

Pàgina 54


Moltes associacions treballen per ajudar a millorar les situacions d’aquestes dones. La Fundación Vicente Ferrer treballa sobretot amb la independència i autosuficiència d’aquestes. Els ha fet veure a elles mateixes i als seus marits que són igual d’eficaces i d’útils que qualsevol home i que, per tant, tenen el mateixos drets.

M’he trobat també amb persones anònimes, que col·laboren per donar una educació i un futur millor a aquestes nenes. Són famílies, amics o individus que tenen apadrinades a nenes índies mitjançant la Fundación Vicente Ferrer. Els quatre qüestionaris han estat realitzats a Barcelona, aquestes persones tenen apadrinades a nenes d’entre 7 i 12 anys i tots ho fan amb la mateixa finalitat, ajudar a aquestes nenes i de la mateixa manera, mitjançant un donatiu mensual de 18 euros. Tots coincideixen en que manera d’ajudar-les és a través d’ONG, participant en projectes... Una antiga alumna de l’institut, la Laura Canales, em va explicar el seu viatge a l’Índia, la qual cosa va ser molt interessant, va explicar com va veure la situació d’aquestes dones i com va partir ella mateixa la discriminació pel sol fet de ser dona.

Però la meva entrevista preferida va ser la d’en Tomàs Jover, el fundador de l’entitat GEA, segurament perquè la vaig poder realitzar-la cara a cara i vaig poder mantenir una conversa extensa en la que m’explicava tant el seu treball com els seus valors.

Les entrevistes i el treball en general han aconseguit resoldre els meus dubtes. Ara conec amb pèls i senyals com viuen aquestes dones i les dificultats a les que s’han d’enfrontar, què és el que realment m’interessava. Conec també com podem col·laborar per a ajudar a aquestes persones i com i qui ho fa possible. M’ha sorprès la dedicació, el sacrifici i la constància de totes aquestes persones i això ha fet que el treball em deixes molt satisfeta.

A part, la realització d’aquest treball m’ha estat molt útil sobretot pel que fa a la redacció. M’ha ajudat a redactar millor i a organitzar la informació. Ha estat notable el canvi dels meus escrits des que vaig començar el projecte fins ara. M’ha estat útil també, tot i que pugui semblar una tonteria, a perfeccionar els resums i la tria d’informació i també per a elaborar una presentació adequada.

Però sobretot he aprés a valorar el que tinc i la sort que he tingut d’haver nascut on he nascut, haver tingut els pares que he tingut, haver pogut tenir una educació, prendre les meves pròpies decisions... Tot i que, com ja he dit anteriorment, el tema de la part pràctica, no era ben bé el que volia tractar inicialment, sempre, des de ben petita m’ha motivat molt la idea de col·laborar amb una ONG i en un futur m’agradaria poder participar-hi en un projecte com els de GEA o els de la Fundación Vicente Ferrer, per poder ajudar els altres i a més, sentir-me útil per a algú i trobar aquell equilibri del que parlava Vicente Ferrer: entre el que necessiten els altres i el que necessita un mateix. Seguin sempre el consell que en Tomàs Jovet em va donar, sentint-ho, per tal de no tirar la tovallola a la tercera de canvi.

Pàgina 55


4. AGRAÏMENTS M’agradaria donar les gràcies, en primer lloc, a la meva tutora, la Caterina, per no haver-se despreocupat en cap moment de mi i del meu treball, per haver fet que sigui constant en la dedicació d’aquest amb l’entrega cada 15 dies de parts del treball. També vull donar-li les gràcies per haver estat dia rere dia rellegint, corregint, guiant-me i aconsellant-me. En definitiva, moltes gràcies per tot l’ajut que m’ha ofert.

En segon lloc, vull agrair a la meva companya de classe, la Mariona Pujol, tot l’interès que ha aBocat en mi i en el meu treball. La seva col·laboració a l’hora de trobar els contactes per a les entrevistes ha estat fonamental. Gràcies, perquè ha pensat en mi cada vegada que trobava informació relacionada amb el tema, idees per a tractar o persones amb qui poder tractar l’assumpte.

Gràcies al meu tiet, Josep Prieto per haver-me aconsellat i haver-me donat un cop de mà en la presentació del Treball.

Al senyor Tomàs per haver estat tant generós amb mi, per haver-me concebut la entrevista, per haver-me dedicat el seu temps i no només per això, també per haver-me obert els ulls en moltes qüestions.

També m’agradaria agrair tota la seva ajuda a una antiga alumna del Josep Pla, la Laura Canales, per haver-me explicat totes les seves experiències en relació al tema i haver estat tan amable amb mi. També a la Fundación Vicente Ferrer, per haver orientat la meva part pràctica i a tots els qui m’han ajudat amb la realització de les enquestes.

Gràcies a totes aquelles persones que han destinat una mica del seu temps per ajudar-me. A totes aquelles persones que m’han escoltat, m’han donat suport, m’han animat a seguir sent constant i que sempre han estat disposades a donar-me un cop de mà. Gràcies, perquè sense elles no hagués estat possible la realització d’aquest treball.

Pàgina 56


5. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA BIBLIGRAFIA

- Manier, Bénédicte (2007), Quan les dones hauran desaparegut, Lleida: Pagès editors.

- García-Arroyo, Anna (2009), Historia de las mujeres de la India, Barcelona: Laertes.

- Xinran, Xue (2002), Se dona a la Xina, Barcelona: Edicions 62.

WEBGRAFIA

Les webs utilitzades per a la part teòrica són les següents:

Com fer el Treball de Recerca?

- http://www.edu365.com/batxillerat/comfer/recerca/

Ser dona a l’Índia:

- http://www.juntadeandalucia.es/averroes/albolut/SOCNIIB12T3.pdf

- http://www.slideshare.net/Bealva/por-qu-la-pobreza-tiene-rostro-de-mujer

- http://www.esmas.com/noticierostelevisa/investigaciones/518071.html

- http://www.news.va/es/news/la-condicion-de-las-mujeres-en-asia

- http://www.intervida.org/es/publicaciones/noticias-intervida/ser-nina-en-india

- http://www.slideshare.net/vero_th/la-mujer-en-la-india

- http://historiasdelaindia.com/tag/situacion-de-la-mujer-en-india/

- http://www.rudraksha.es/inicio/entorno-en-india/

L’educació de la dona índia:

- http://www.publico.es/internacional/368737/la-educacion-en-la-india-marcada-por-la-desigualdad-entre-hombres-y-mujeres

Pàgina 57

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.edu365.com%2Fbatxillerat%2Fcomfer%2Frecerca%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNEbM_xYyB_R99Cxu_r4mxYtPse4VQ

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.juntadeandalucia.es%2Faverroes%2Falbolut%2FSOCNIIB12T3.pdf&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNEmRkHqfzeDOjcbdqDRpan9nWvfCg

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.slideshare.net%2FBealva%2Fpor-qu-la-pobreza-tiene-rostro-de-mujer&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNEQfqVwiVvgLhTsU_h8P46UzvdeFg

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.esmas.com%2Fnoticierostelevisa%2Finvestigaciones%2F518071.html&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNHmVg6lZ3XOE-I4uPFBitU1i4brrQ

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.news.va%2Fes%2Fnews%2Fla-condicion-de-las-mujeres-en-asia&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNHIvHXvjyvOSEa0Ty45Efy9ZagBJw

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.intervida.org%2Fes%2Fpublicaciones%2Fnoticias-intervida%2Fser-nina-en-india&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNFCUOPyx7XTL6mmY4BGIfuKBWYRqQ

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.slideshare.net%2Fvero_th%2Fla-mujer-en-la-india&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNGtFKSC6Zcq6RpQzHNY_83IKJxUuw

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fhistoriasdelaindia.com%2Ftag%2Fsituacion-de-la-mujer-en-india%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNFJDOEr7wqHT-QcAUvq18Udv22z7w

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.rudraksha.es%2Finicio%2Fentorno-en-india%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNGS8XhFDAMzs77N0Oz9i9z8pbkcng

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.publico.es%2Finternacional%2F368737%2Fla-educacion-en-la-india-marcada-por-la-desigualdad-entre-hombres-y-mujeres&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNHY4ua7vQPdf6CkhsHQASwttcNp-w

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.publico.es%2Finternacional%2F368737%2Fla-educacion-en-la-india-marcada-por-la-desigualdad-entre-hombres-y-mujeres&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNHY4ua7vQPdf6CkhsHQASwttcNp-w


La discriminació laboral:

- http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article47491

Els problemes sanitaris:

- http://www.mujeractual.com/sociedad/mujer/tercermundo.html

- http://kaosenlared.net/component/k2/item/67525-la-desigualdad-en-el-acceso-a-la-salud-en-india-mata-m%C3%A1s-de-4700-ni%C3%B1os-y-ni%C3%B1as-por-d%C3%ADa.html

- http://nayanagar.org/post/23282492583/sanidad

La prefència del baró:

- http://www.redalyc.org/pdf/112/11204810.pdf

Les nens dones, els casaments precoços a l’Índia:

- http://www.unicef.es/actualidad-documentacion/noticias/arfa-una-nina-de-la-india-dice-%C2%ABno%C2%BB-su-boda-infantil

Violència masclista i tràfic:

- http://elpais.com/tag/india/a/

- http://www.ipsnoticias.net/2012/10/mujeres-de-india-alzan-su-voz-contra-violencia-de-genero/

- http://www.sdpnoticias.com/estilo-de-vida/2013/09/09/diosas-maltratadas-una-campana-en-la-india-contra-la-violencia-domestica

- http://blogs.elpais.com/mujeres/2013/10/las-diosas-maltratadas.html

Les webs emprades a la part pràctica són les següents:

ANNEX I: Entrevista a la Fundación Vicente Ferrer:

- http://www.fundacionvicenteferrer.org/es/

Pàgina 58

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.tercerainformacion.es%2Fspip.php%3Farticle47491&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNF4LUCd0b7_Z8KUsMtV0dGHiLzUAg

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.mujeractual.com%2Fsociedad%2Fmujer%2Ftercermundo.html&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNHDgeouvMYHDWQfHCMokAhY2haqeQ

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fkaosenlared.net%2Fcomponent%2Fk2%2Fitem%2F67525-la-desigualdad-en-el-acceso-a-la-salud-en-india-mata-m%25C3%25A1s-de-4700-ni%25C3%25B1os-y-ni%25C3%25B1as-por-d%25C3%25ADa.html&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNHziXord11XJXObqXDFV7Ul04dkBw



http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fnayanagar.org%2Fpost%2F23282492583%2Fsanidad&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNH8Lmp-jFaFs6pE8CQE9zO8UZ6EzQ

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.redalyc.org%2Fpdf%2F112%2F11204810.pdf&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNFTgHFG5n4yDYqc8eZDyzP6Ol5hBw

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.unicef.es%2Factualidad-documentacion%2Fnoticias%2Farfa-una-nina-de-la-india-dice-%25C2%25ABno%25C2%25BB-su-boda-infantil&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNF6YVZVYJGgIgT8P6C7wEe3o21L2g

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.unicef.es%2Factualidad-documentacion%2Fnoticias%2Farfa-una-nina-de-la-india-dice-%25C2%25ABno%25C2%25BB-su-boda-infantil&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNF6YVZVYJGgIgT8P6C7wEe3o21L2g

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Felpais.com%2Ftag%2Findia%2Fa%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNGuCto8aKR7qX9mtt1MF5BfkAMVFg

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.ipsnoticias.net%2F2012%2F10%2Fmujeres-de-india-alzan-su-voz-contra-violencia-de-genero%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNEXI3pRRIljpnlP1pEYKEFJdsE0Zw

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.ipsnoticias.net%2F2012%2F10%2Fmujeres-de-india-alzan-su-voz-contra-violencia-de-genero%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNEXI3pRRIljpnlP1pEYKEFJdsE0Zw

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.sdpnoticias.com%2Festilo-de-vida%2F2013%2F09%2F09%2Fdiosas-maltratadas-una-campana-en-la-india-contra-la-violencia-domestica&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNEi5VYRBn6HdU0xVijGWrlkImyMvg

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.sdpnoticias.com%2Festilo-de-vida%2F2013%2F09%2F09%2Fdiosas-maltratadas-una-campana-en-la-india-contra-la-violencia-domestica&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNEi5VYRBn6HdU0xVijGWrlkImyMvg

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fblogs.elpais.com%2Fmujeres%2F2013%2F10%2Flas-diosas-maltratadas.html&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNGIb90nJNPYtU2yqCJ-cnWNwZaN_w

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.fundacionvicenteferrer.org%2Fes%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNFXa6nBc6bbZGDEq3RlJRppF2UqEA


- http://www.fundacionvicenteferrer.org/es/noticias/un-nuevo-modelo-familiar

- http://losojosdehipatia.com.es/socialpolitica/la-mujer-en-la-india/

ANNEX III: Entrevista a en Tomàs Jover.

- http://geaxxi.blogspot.com.es/2013/12/campanya-de-nadal-2013.html?m=1

- http://www.canetdemar.cat/entitats/geaxxi

Pàgina 59

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.fundacionvicenteferrer.org%2Fes%2Fnoticias%2Fun-nuevo-modelo-familiar&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNFRCzYYXMG5vsQKwrjvIuiPbpeSJw

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Flosojosdehipatia.com.es%2Fsocialpolitica%2Fla-mujer-en-la-india%2F&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNFiRkqj4baMKLeOo-o5nPaIBeskOg

http://geaxxi.blogspot.com.es/2013/12/campanya-de-nadal-2013.html?m=1

http://www.google.com/url?q=http%3A%2F%2Fwww.canetdemar.cat%2Fentitats%2Fgeaxxi&sa=D&sntz=1&usg=AFQjCNFcB72KkF2180p-EM4qqfuPKoPLBg


6. ANNEXOS

6.1. ANNEX I: ENTREVISTA A FUNDACIÓN VICENTE FERRER

Entrevista a Clara Sánchez Saez, técnica – Unidad de Sensibilización – Departamento de comunicación de la Fundación Vicente Ferrer.

• Qui sou?

La Fundación Vicente Ferrer es una ONG de desarrollo comprometida con el proceso de transformación de una de las zonas más pobres i necesitadas de la India, del estado de Andhra Pradesh y de algunas de las comunidades más desfavorecidas y exclusivas del sistema de casta indio: dálits, grupos triviales y backward castes.

La Fundiación es una organización humanista fundamentada en la filosofía de la acción. Con su forma de pensar y actuar, Vicente Ferrer ha sido capaz de transmitir su compromiso para erradicar las desigualdades y movilizar las conciencias, a la vez que involucraba a las personas en su propio cambio. Su forma de entender el desarrollo ha dado lugar a un modelo ejemplar en el marco de la cooperación.

El mejor legado que nos ha dejado Vicente Ferrer es el de demostrarnos que ser personas solidarias es trabajar por el bien común. La solidaridad, no sólo se basa en el trabajo directo con las comunidades desfavorecidas, sino que radica en gran parte en la sensibilización de la sociedad, para que este cambio sea significativo.

Pionera en el desarrollo integral en ese país, es una organización humanista cuya filosofía se basa en la acción. Su equipo trabaja desde España y des de la India.

• Què fa aquesta fundació?

En la Fundación Vicente Ferrer trabajamos para mejorar las condiciones de vida de los grupos más desfavorecidos de la India y por concienciar a la población española sobre la importancia de ese compromiso solidario.

• Des de quan ho feu?

La Fundación Vicente Ferrer se crea en la India en 1969 con el objetivo de buscar soluciones a los graves problemas a los que se enfrenta la comunidad rural de Anantapur. Desde entonces, funciona como un organismo de fuerte implantación

Pàgina 60


social, respetuoso con el entorno y promotor de la transformación que se está produciendo en la región.

Un equipo de casi 2.400 personas (de las cuales el 99% son naturales de Anantapur) ejecuta el programa de desarrollo que la organización lleva a cabo –el más innovador en la historia de la India- y que cubre 3.093 pueblos y beneficia a casi tres millones de personas.

La Fundación Vicente Ferrer abre su primera oficina en España en 1996 para garantizar unos ingresos estables y dar continuidad a los proyectos en la India.

En España, la Fundación desarrolla una labor de sensibilización y concienciación sobre la necesidad de continuar transformando Andhra Pradesh. En la actualidad, la ONG de desarrollo tiene su sede central en Barcelona y siete delegaciones repartidas por todo el territorio español.

• On treballeu?

La Fundación Vicente Ferrer trabaja en la India llevando a cabo un programa de desarrollo integral en el estado de Andhra Pradesh, al sur-este del país.

La sede central de la organización en la India se encuentra en el distrito de Anantapur. Durante más de 40 años este ha sido nuestro ámbito de actuación. Recientemente, hemos ampliado nuestra zona de acción a nuevas áreas dentro de Andhra Pradesh. El objetivo es conseguir que nuestros proyectos beneficien cada día a más personas que viven en condiciones de pobreza extrema.

Mapa de la India, zona de actuación

Pàgina 61


Desde 1996 la Fundación ha obtenido resultados prácticos y contundentes en su lucha contra la pobreza. Uno de los logros más significativos ha sido extender nuestro trabajo a casi todos los pueblos de Anantapur.

Recientemente hemos ampliado nuestro ámbito de acción a otras áreas del estado de Andhra Pradesh.

Mapa distribución proyectos. Año 1996.

Pàgina 62


Mapa distribución proyectos. Año 2010.

• Com treballeu?

Trabajamos en 3.093 pueblos. Cada pueblo dispone de seis hombre i seis mujeres, además existe un profesor, un representante de la asociación de mujeres i un representante de la asociación de personas con discapacidad. Todo este grupo de personas, dispuestas a ayudar, se les llama Comité de Desarrollo de la Comunidad (C.D.C) i cada pueblo tiene uno.

El C.D.C detecta las principales carencias de la comunidad i las eleva la Organización de la Comunidad (C.O). Cada C.O se encarga de entre 8 a 10 pueblos, este translada a su vez las necesidades existentes a la Area Team Leader (A.T.L), la cual se encarga de una area. Los A.T.L trasladan lass perticiones de los puebllos al Director Regional (cinco o seis areas forman una región coordinada por un Director General).

Pàgina 63


Por otro lado, la práctica totalidad de los recursos de la Fundación Vicente Ferrer proceden de fondos privados. Eso confirma nuestra vocación de organización independiente, un aspecto altamente valorado en el mundo de la Cooperación Internacional.

82%

0%

1%

6%

11%Particulares

Ingresosfinancioeros yotrosVentasColaboraciónActiva y otrosEmpresas

Institucionespúblicas

Origen de los recursos en 2010-2011

11%

89%

PúblicosPrivados

• Per què ho feu? Quins són els objectius de la Fundació?

Pàgina 64


Misión: - Erradicar la pobreza extrema en la India a través del desarrollo de

proyectos y de las acciones necesarias para enfrentarse a las necesidades de las comunidades más desfavorecidas.

Visión: - Mejorar las condiciones de vida de los grupos más desfavorecidos de la

India, además de aumentar su dignidad y autoestima y darles los medios necesarios para combatir la pobreza

- Garantizar el desarrollo sostenible con la participación de las propias comunidades

- Promover el desarrollo adaptándose en el tiempo a las necesidades reales de las personas.

Valores: - El legado de nuestro fundador Vicente Ferrer y su forma de entender el

desarrollo, dado lugar a un modelo ejemplar en el marco de la cooperación internacional.

- Creemos en un modelo de ser y creemos firmemente en las personas, en su capacidad de acción y en sus posibilidades de cambio.

- Tenemos una filosofía de trabajo basada en la acción. Entendemos que la solidaridad debe guiarnos desde el sentimiento hasta la razón y ahí, a la acción.

- Favorecemos la participación activa de nuestras comunidades. Las necesidades integrales i las propias capacidades o potencialidades son asumidos como derechos humano, es decir, debe respetarse el derecho de las personas a participar en la solución de sus propios problemas.

- Delimitamos responsabilidades. - Afianzamos la identidad colectiva e individual de las Comunidades. - Respetamos su cultura y costumbres. - Mantenemos una gestión comprometida y transparente, a través de diversas

acciones que van constituyendo un proceso vital con sentido de conjunto. - Tenemos una vocación de permanencia porque nuestros valores son

universales, sólidos y perdurables. - Cuando se cumplen 42 años de la creación de la Fundación Vicente Ferrer,

los valores de justicia social, solidaridad, equidad, derechos humanos e igualdad de oportunidades entre hombre y mujeres, continúa plenamente vigentes.

• Com és actualment la situació de la dona a l’Índia?

Las mujeres indias son el pilar de la sociedad, la economía familiar y principales transmisoras de valores y tradiciones. En los casos en los que la mujer pertenece a las castas más bajas de la sociedad, como los dálits, sufren una “doble discriminación” de genero y de casta.

A pesar de que la legislación india admite la igualdad y la no discriminación de las mujeres, su reconocimiento social y económico está lejos de ser una realidad en la

Pàgina 65


India. En 1982 la Fundación Vicente Ferrer (FVF) inició un programa de desarrollo de la mujer para conseguir revalorizar su papel en la sociedad, a través de la educación y de la asociación de las mujeres.

• Què podem fer nosaltres?

Mejorar la vida de muchas personas está en tus manos, sólo tienes que escoger de qué manera quieres colaborar y participa en el cambio.

Si apadrinas a un niño o una niña, les estas ofreciendo la posibilidad de tener un futuro, no sólo a él, sino a toda su comunidad. La contribución mensual de 18€ no se destina únicamente al niño o a la niña apadrinada, sino a mejorar las condiciones de todo su entorno.

Como padrino recibirás información sobre los avances que reporta tu aportación solidaria y podrás seguir, mediante cartas, dibujos y fotografías, la evolución del niño o la niña que apadrines.

La aportación mensual que cada padrino realiza no llega directamente al niño/a apadrinado/a, sino que se destina a un fondo único que revierte en el beneficio de toda la comunidad. El progreso del niño o la niña no puede ser aislado, sino que se debe fundamentar en el progreso de su familia y en el de toda la comunidad en la que vive. De esta manera el cambio es estructural i permanente.

¿En que países puedes realizar los apadrinamientos? La Fundación Vicente Ferrer trabaja en una amplia zona de poblados y aldeas en el estado de Andhra Pradesh, al sureste de la India.

El apadrinamiento dura hasta la edad de los 18 años i en el caso de que continúen los estudios hasta los 23 años.

El/la socio/a colaborador/a puede optar entre dos alternativas: la de contribuir al fondo general para el conjunto de los proyectos, o bien destinar su aportación a una determinada área de nuestro programa de desarrollo: educación, sanidad, mujer, ecología, personas con discapacidad o vivienda.

Como socio/a podrás escoger el importe y la periodicidad de tus aportaciones.

La revalorización del papel de la mujer en la sociedad es uno de los pilares sobre los que se fundamenta la transformación social en la que trabaja la Fundación des de hace más de 40 años. Hasta la implantación de la asociación de mujeres promovidas por la FVF, los sanghams, ninguna mujer podía pensar siquiera en la posibilidad de poder crear una actividad o emprendimiento económico, dados los condicionantes sociales y culturales a los que está sometida.

Pàgina 66


El programa “De Mujer a Mujer” pretende lograr el empoderamiento y el avance de las mujeres de las comunidades y castas más desfavorecidas. El proyecto ha ayudado ya a miles de en peligro de exclusión a rehacer sus vidas y tener una oportunidad real de salir adelante.

A través del programa “De Mujer a Mujer” las colaboradoras pasan a formar parte de la Sociedad Cooperactiva, participando directamente en el desarrollo de cada una de las mujeres de la India rural. Cada aportación redunda en la mejora de la autonomía económica de una de las mujeres del sangham, además de impulsar el desarrollo integral de todo el colectivo.

La contribución del programa es de 9 euros mensuales, parte de los cuales se destina a abrir una cuenta bancaria a nombre de cada mujer. Esta cuenta a plazo fijo va generando unos intereses y, al cabo de los siete años que dura el programa, las socias indias se convierten en las propietarias de ese pequeño capital. Una mínima cuantía que les permite no sólo ganarse el respeto de sus familias y de la comunidad, sino que además garantiza su autonomía y seguridad de futuro. Ellas son quiénes deciden cómo y para qué emplear esos ahorros, con el acompañamiento y asesoramiento continuo de la FVF, que las anima a que los inviertan en pequeños emprendimientos y negocios y a a que sigan ahorrando un poco de dinero como un seguro ante imprevistos o para utilizar durante la vejez.

La parte restante de la contribución del “De Mujer a Mujer” se destina a fortalecer el papel activo de las mujeres en la sociedad. Estos fondos inciden en todos los sectores en los que trabaja la FVF, que resultan imprescindibles para su avance y desarrollo integral: educación, sanidad, vivienda, ecología y personas con discapacidad. Entre otras muchas actuaciones, sirve para promocionar el acceso de las jóvenes a la educación superior, garantizar su asistencia sanitaria cuando lo necesitan, formarlas en algún oficio, ayudarlas a mejorar el rendimiento de sus tierras o poner su casa a su nombre.

Además, la FVF trabaja de manera conjunta con toda la comunidad en la defensa de sus derechos y la lucha contra los matrimonios infantiles, el tráfico y la violencia de género, pues la participación y el compromiso de toda la sociedad son clave.

Se trabaja con los sanghams más maduros: aquellos grupos que pueden asegurar unos resultados óptimos al haber participado activamente en otros programas de la FVF y demostrado su compromiso, responsabilidad y autosuficiencia. Las mujeres de estos sanghams han sido capaces de autogestionar minibancos y el Fondo para el Desarrollo de la Mujer, un préstamo al 0% de interés que la FVF concede para que puedan desarrollar pequeñas actividades o que les permita generar ingresos.

Cada socia recibe una foto y cartas del grupo con el que colabora, a través de las cuales conocerá de cerca los problemas que afrontan estas mujeres día a día, sus inquietudes, y será partícipe de sus avances. Un vínculo cuyos resultados están ya dejando huella en la sociedad de Andhra Pradesh.

Pàgina 67


Ayúdanos a financiar un proyecto concreto. Recibirás información regularmente sobre su seguimiento y finalización, también podrás viajar a Anantapur para asistir a la inauguración del mismo. Hay distintos proyectos:

- Programa de construcción de casa:

En la India, las personas que pertenecen a las castas más bajas de la sociedad tienen que vivir en cabañas alejadas, apartados de los servicios públicos básicos.

La Fundación Vicente Ferrer trabaja para evitar estas desigualdades y para mejorar la calidad de vida de estas familias mediante la construcción de casa, con el objetivo de que éstas resistan frente a las lluvias monzónicas, temperaturas de hasta 45º y las picaduras de serpiente o escorpiones.

La construcción de una vivienda cuesta desde 1.700€, tres viviendas desde 5.100€, seis viviendas desde 10.200€…

- Programa de bicicletas para que las niñas puedan ir al colegio:

¿Sabias que muchas niñas abandonan sus estudios por la imposibilidad de desplazarse hasta las escuelas más cercanas a sus aldeas?

Las bicicletas garantiza el acceso a la educación secundaria de las adolescentes de las áreas rurales, donde el transporte público es escaso o inexistente. Para las estudiantes, una bicicleta marca la diferencia entre el paso de la educación primaria a la secundaria, la alternativa entre completar sus estudios o casarse a una edad temprana. Este cambio hace posible su crecimiento personal y les otorga libertad e independencia.

El precio de 32 bicicletas es de 1.710€, 50 bicicletas cuestan desde 2.672€, 100 bicicletas desde 5.344€…

- Programa nutricional: En la India el 46% de los niños y niñas menores de tres años son demasiado pequeños para su edad y el 47% tienen un peso bajo, especialmente las niñas.

La Fundación Vicente Ferrer cuenta con un programa nutricional para niños menores de cuatro años, madres gestantes y lactantes, huérfanos, ancianos y enfermos crónicos. Se les proporciona un suplemento alimenticio a base de huevos y una bebida de cereales (ragi) y azúcar de caña, que les aporta proteínas, calcio i hierro.

Pàgina 68


131 tratamientos cuestan desde 1.700€, 193 tienen el precio de 2.500€, 386 tratamientos desde 5.000€…

Tú también puedes ayudarnos a conseguir recursos para cubrir los gastos de:

- La construcción de viviendas: 1.700€ - Una escuela: 9.600€ - Bicicletas para que 50 niñas puedan llegar al colegio: 3.000€

¿Cómo? Uniéndote a un grupo de amigos, compañeros de trabajo, vecinos, familiares, etc. y organizando junto a ellos un evento benéfico de la Fundación Vicente Ferrer.

Con la aportación que consigas podemos cubrir el coste de los proyectoa que hemos mencionado y muchos otros.

En la Fundación Vicente Ferrer somos un grupo de personas que con ilusión trabajamos para un mismo objetivo: erradicar la pobreza y las desigualdades de Andhra Pradesh.

El objetivo de la Fundación Vicente Ferrer en España es el de sensibilizar a la población y captar los fondos necesarios para asegurar la continuidad y la dependencia del programa de desarrollo en la India. Para alcanzar este fin, necesitamos perfiles profesionales concretos pero, sobre todo, buscamos personas identificadas y comprometidas con los valores solidarios sobre los que se asienta nuestra organización.

Voluntariado en España:

Los voluntarios i voluntarias de la Fundación Vicente Ferrer en España desarrollan tareas de oficina, participan en actos de sensibilización y colaboran como refuerzo de las actividades que se llevan a cabo en las tiendas solidarias de la organización

Voluntariado en la India:

El 99% de las personas que trabajan en Anantapur (Andhra Pradesh) son naturales del distrito: han sido formadas por la Fundación y trabajan en su tierra natal. Dado que uno de nuestros objetivos de nuestra organización es la creación de empleo en la zona, los voluntarios españoles desarrollan exclusivamente aquellas tareas que no pueden ser asumidas por personas autóctonas. Por ello, se requieren perfiles profesionales muy concretos.

Los perfiles profesionales que necesita nuestra organización en la India son: arquitecto/a, profesor/a de español, inglés, alemán y francés, médico/a,

Pàgina 69


fisioterapeuta, logopeda, terapeuta ocupacional, profesor/a- entrenador/a de educación fisica para niños/as discapacitados o profesor/a de tenis.

Pàgina 70


6.2. ANNEX II: APADRINAR A UNA NENA

A continuació es mostren els quatre qüestionaris realitzats a persones que tenen apadrinades nenes de l’Índia:

A) PRIMER QUESTIONARI

Nom de la nena apadrinada: Gayathri. Edat de la nena: 12 anys. Residència de la nena: Kusumavaripalli. Fundació amb la que col·laboreu: Fundación Vicente Ferrer.

• Qui sou? (Noms i cognoms de tots els membres que participen en l’apadrinament)

Antonio Canales

• Quant temps fa que teniu apadrinada una nena de l’Índia?

Fa uns 15 anys, he tingut una altra nena que es va casar als 14 anys i per tant va quedar fora del programa i a aquesta nena la tinc apadrinada des de fa uns 5 anys.

• Des d’on realitzeu aquest apadrinament?

Des de Barcelona.

• Com ho feu?

És un donatiu mensual per transferència.

• Per quin motiu ho feu?

És una obra benèfica que tinc a l’abast i m’agrada poder fer. He conegut en persona a aquesta nena i m’agrada veure que estic ajudant-la a ella i a la seva família.

• Per què vau decidir apadrinar una nena i no un nen?

No pots escollir el sexe de l’infant que apadrines. El cas d’aquesta nena és una mica especial ja que jo tenia apadrinat a un parent seu que va morir i la fundació va deixar que passés a ser el padrí de la nena, ja que l’havia conegut i eren familiars.

Pàgina 71


• Què creieu que podem fer nosaltres per ajudar-les?

El nostre paper pot semblar impersonal, però per a elles és molt important que algú es preocupi de donar uns diners al mes. Els hi aporta una força que la fundació s’encarrega d’engrandir.

B) SEGON QUESTIONARI

Nom de la nena apadrinada: Durgha. Edat de la nena: 7 anys. Residència de la nena: Anantapur. Fundació amb la que col·laboreu: Fundación Vicente Ferrer.


Isa Sebastian i Aitor Savall

• Quant de temps fa que teniu apadrinada una nena de l’Índia?

Dos anys.


Des de Barcelona.

• Com ho feu?

A través de la Fundació Vicente Ferrer.


Per ajudar als infants.


Perquè les nenes estan més desprotegides.


Col·laborar amb ONG i programes socials.

Pàgina 72


C) TERCER QUESTIONARI

Nom de la nena apadrinada: Suvarna. Edat de la nena: 11 anys. Residència de la nena: Anantapur. Fundació amb la que col·laboreu: Fundación Vicente Ferrer.


Dani Grau, Esther Sebastián, Jordi Grau, Xavi Grau, Laura Grau.


Des de 2009.

• Des de on realitzeu aquest apadrinament?

Des de Barcelona.

• Com ho feu?

Amb pagaments mensuals de 18 euros.


Per ajudar una miqueta a la gent desfavorida i especialment a les dones perquè en aquest país estan en una discriminació brutal. També perquè la Suvarna pugui estudiar i tenir un futur millor que el de les generacions anteriors.


Perquè les dones són el col·lectiu més desfavorit de l’Índia i perquè la meva mare volia que fos una nena.


Nosaltres creiem que les podem ajudar donant-los el nostre suport econòmic i moral, i fent-los veure una altra vida molt millor de la que tenen.

Pàgina 73


La Suvarna ho esta aprovant tot i això ens anima a seguir col·laborant en l’aportació que realitzem ja que veiem que serveix d’alguna cosa i a més, ens agrada veure com creix.

Pàgina 74


Il·lustració 16: Cartes enviades per la Fundación Vicente Ferrer de la Suvarna.

D) QUART QUESTIONARI

Nom de la nena apadrinada: Priyanka. Edat de la nena: 9 anys. Residència de la nena: Viu a l’Índia, en una de les aldees de la Fundación Vicente Ferrer. Fundació amb la que col·laboreu: Fundación Vicente Ferrer.


L’hem apadrinat un grup de gent que tenim diversos projectes solidaris. Som la família Buigas Vallverdu, la família Pujol Crespo i la família Joan Baraza.


Des de fa 3 anys, quan dues nenes de 10 anys, les més petites del grup, van proposar d’apadrinar a una nena com elles, de la mateixa edat i que visques lluny i enmig de la pobresa.


Pàgina 75


L’apadrinament es duu a terme des de Barcelona i Badalona, ja que els que l’apadrinem vivim o en una o en l’altre ciutat.

• Com ho feu?

A través d’un donatiu mensual.


Ho fem perquè creiem necessari que els que tenim la sort de estar sans i de viure una vida amb condicions i drets dignes hem d’ajudar als qui no tenen aquesta sort. I a més, no ens costa res aportar aquests diners. Tots hem posat els nostres propis diners, els més petits han fet un sacrifici i en lloc de comprar-se cromos cada setmana només se’n compren dues setmanes al mes i els altres diners es destinen a aquest apadrinament.

• Per què vau decidir apadrinar una nena i no un nen? El fet d’escollir una nena va ser simplement perquè la Carlota i la Vinyet, les que van tenir la iniciativa, volien que fos una nena com elles.


Jo crec que un apadrinament és una cosa que tothom es pot permetre fer i que no és costos, si fos per mi, penso que tothom hauria de fer algun donatiu o col·laborar d’alguna manera, ja que sigui fent de voluntaris o simplement corre la veu de que cal ajudar.

Pàgina 76


Il·lustració 17: Cartes enviades per la Fundación Vicente Ferrer de la Priyanka.

Pàgina 77


6.3. ANNEX III: ENTREVISTA A EN TOMÀS JOVER • Què és GEA?

GEA és una entitat que va néixer fa tretze anys. Neix perquè hi havia una sèrie de persones, conegudes totes entre nosaltres, de les quals cadascuna ens preguntàvem, a nivell personal, que podíem fer, perquè veiem a la televisió que de vegades sortien a les notícies gent que realment està passant penúries o misèries o desgràcies molt grans. Veus aquest tipus de notícies a la televisió, a la premsa i tu et preguntes: “Què puc fer?” i tens un sentiment d’impotència, perquè són coses que et superen i dius: “Quina ràbia no poder fer-hi res, soc molt poqueta cosa. Què podria fer?”.

El que va passar va ser que un seguit de persones, que ens coneixíem entre nosaltres, que ens teníem confiança, que érem amics i familiars i que teníem la mateixa sensació, ens varem començar a reunir i varem començar a parlar, i al ser un grupet que en parlàvem aquella sensació d’impotència va començar a desaparèixer. Pensàvem tots: “Jo sol no hi puc fer res, però si ens ajuntem tots, comencem a compartir idees i fem pinya, potser si que podem fer alguna cosa, potser podem començar a ajudar a algú. Entre tots hem de decidir a qui ajudem i com ho fem” i va ser en aquestes pluges d’idees que fèiem esmorzant en un bar o a casa d’algú sopant, és a dir, de la forma més natural.

Varem tenir la gran sort, just en aquella època, de conèixer personalment a Vicents Ferrer, que va venir aquí, a Canet de Mar, a passar uns dies i ens va convidar a anar a l’Índia a veure la tasca que ells estaven fent i llavors va venir tot una mica lligat. Varem començar amb l’Índia perquè com ell va veure tots els dubtes que teníem i tots aquells maldecaps al respecte ens va dir “Ah, doncs veniu! El millor que podeu fer és venir a l’Índia i veure amb els vostres propis ulls que es pot fer” i aquest va ser el naixement de GEA.

Varem anar cap allà i varem quedar impressionats pels projectes: és com si haguessin creat una nova civilització en la zona aquella, perquè és un projecte totalment integral que toca tots els sectors que necessita l’ésser humà per desenvolupar-se i créixer com una societat digne. Tracten temes com l’educació, i no només dels nens normals, també d’aquells nens malalts, secs, amb trastorns... Toquen també el desenvolupament de la dona. En aquests països la situació de la dona és com la d’aquí fa, no sé, 70 o 80 anys. Aquesta sempre està en un segon pla i poder l’home, per les seves característiques, les característiques masculines, poder no són les més idònies per fer que les coses a nivell social millorin. La dona té unes característiques, poder, molt més bones que les del mascle en general, és una persona més previsora, té en compta moltes més coses en qualsevol situació de la vida que els homes. Llavors, és clar, deixar fora de combat al sector femení d’una societat, és no permetre que aquella societat evolucioni, doncs els homes ja estan bé com estan i clar, si les coses ja t’estan bé com estan, allò no evoluciona, es queda igual.

Pàgina 78


En canvi, la dona aporta sempre moltes més possibilitats de millora en qualsevol tipus de situació i si tot aquest sector femení està deixat de banda, per estar en una societat masclista i la dona no té res a dir, és molt difícil que evolucioni. D’aquesta manera, cal treballant amb el sector femení perquè la dona agafi autoestima, comenci a mostrar el que ella veu, el que ella pensa, el que ella sent... en els seus homes i en la seva societat. Doncs, és clar, això ha provocat canvis impressionants en les zones on està treballant la Fundació Vicent Ferrer: els mateixos homes, han acabat acceptant, que mai s’haguessin pensat que les seves dones fossin capaces de fer tantes coses. Prenien a la dona com un ésser viu que l’utilitzaven per procrear i portar als seus fills al món, però per res més. I és clar, adonar-se de que les seves dones són capaces de cuidar un camp més bé del que el cuiden ells, perquè preveuen més coses; és capaç de cuidar a molts animals millor del que els cuiden ells, perquè preveuen més coses... Això ha fet que als homes se’ls hi caigui una miqueta el bel i que se n’adonin de que les dones serveixen per alguna cosa més que per tenir fills.

El canvi social que hi a hagut en aquests pobles, només per això, ha estat increïble. Clar, no és el mateix que treballin, en un poble de 200 persones 25 homes, a que treballin 75 persones, perquè la dona com a mínim val per dos. El potencial energètic i de capacitat mental d’aquests 75 adults es triplicar al que podien fer aquells 25 inicials. I el millor d’aquest treball amb la dona ha estat que ho han fet evitant conflictes, perquè aquests homes ho han acabat acceptant. A més d’això han fet pous, perquè abans les dones havien d’anar cada dia, ben lluny, a buscar aigua. Anaven amunt i a ball i la seva única ocupació era aquesta. També, s’han posat a crear centres de salut, hospitals i s’han posat a construir cases, però cases de debò. Aquesta gent que ha entrat a formar part de la zona en la que està treballant la Fundació Vicent Ferrer, són uns grans afortunats, perquè mai més es consideraran pobres.

• Quin paper juga vostè dins d’aquesta associació?

Bé, jo com vaig ser un dels que va començar a liar la troca ara no puc amagar el cap sota l’ala. A mi em diuen: “Home, tu ens vas enredar, doncs ara has de seguir tirant del carro!”. Totes les idees i tots els grups humans necessiten a algú que tiri una mica i en el cas del nostre grup, com vaig ser jo el que vaig començar a enredar a tothom i a dir: “Va vinga, si ens ajuntem podem fer coses. Jo sol no em veig amb cor, però si tu m’ajudes i tu m’ajudes i tu m’ajudes...”. És clar, tu estàs demanant ajuda, a la gent la convences i te l’ofereixen i creuen en allò, però llavors, qui no pot baixar del vaixell ets tu i ara han passat molts anys, començo a estar cansat. No és que vulgui deixar-ho de fer, perquè penso que realment no hi ha res més bonic a la vida que trobar-li sentit, que és un dels problemes que tenen moltes persones, que no els hi troben sentit a les seves vides. Per què hem nascut? Què carai fem aquí? I és clar, adonar-te de que la teva energia, la teva capacitat i el teu temps pot servir per ajudar a altres persones que no han tingut la sort de néixer on ho has fet tu i tenir els coneixements que tens tu, que no han tingut la sort de rebre els estudis que has rebut tu, ni de tenir els pares que has tingut tu... adonar-te de que la teva fortuna i de que aquesta fortuna pot enriquir a moltes altres persones, si tu vols, és una cosa que per a mi dona sentit a la existència de cadascú de nosaltres i a més, li dona un sentit molt bonic.

Pàgina 79


Et canses perquè et fas gran, perquè la vida cansa, però no és que vulguis deixar de fer el que fas, al contrari, el que demanes és que et donin força per poder seguir fent el que estàs fent. Doncs, una mica el meu rol en aquest grup és això, procurar de no apagar-me jo, això el primer, i valorar al màxim totes aquestes coses que s’estan fent, tot el que s’està aconseguint, a totes les persones a les que s’està ajudant. Visualitzar-ho, perquè ho has de veure, perquè no és el mateix si tu ho veus: quan anem a l’Índia i reps la resposta de la gent a la que estàs ajudant... És desmesurada, t’ho agraeixen d’una manera que la jutges com molt exagerada. Sempre penses “Doncs no estic fent tant perquè m’agraeixin les coses d’aquesta manera...” i alhora entens el valor que té per a ells aquesta ajuda que estan rebent i aquella ajuda, per a ells, no té mesura, és desmesurat i així t’ho mostren quan et reben. Llavors, és clar, no pots oblidar-te d’això en un moment que estiguis decaigut, que estiguis cansat, perquè és el que et dona la força per seguir. No puc apagar aquesta llum o aquesta energia perquè ha estat una llum amb moltissíma gent més. Bueno, i en segon lloc, contagiar aquesta energia a les persones que formen part d’aquest grup per poder seguir endavant.

Ara estem aquí, a Canet, a la fira de Santa Llúcia, venen caganers. Clar, això s’acaba convertint en uns diners que permetran que una família a l’Índia tingui una búfala, la qual cosa representarà un canvi: la dona no haurà d’anar a treballar cada dia per aconseguir un euro diari, és podrà quedar a casa i només munyint-la i traient-la a pastar podrà aconseguir més d’un euro diari. El fet de que aquesta dona es pugi quedar a casa, també li permetrà que pugui quedar-se atenent als seus fill petits i això voldrà dir que la nena gran no s’haurà de quedar cuidant dels nens petits, per tant, podrà anar a l’escola. És a dir, que vendre aquí uns quants caganers acabarà comportant que la vida d’una família a mil kilòmetres de distància hagi canviat completament, que una nena, que no hagués pogut tenir estudis perquè s’havia de quedar a cuidar dels seus germans petits, tingui un altre futur completament diferent. És aquesta sensació de dir: “Doncs no podem fer més del que estem fent perquè no sabem més, però dintre de les nostres possibilitats estem fent el que podem per canviar els destins de tantes persones com ens siguin possibles, dintre del que està en les nostres mans”. Aquest és, doncs, el més bonic i important que he fet a la meva vida i per això seguim empenyent aquesta entitat.

• En quins projectes esteu treballant actualment?

Tenim ara molts fronts oberts: Seguim col·laborant amb la Fundació Vicent Ferrer; hem començat a treballar amb una altra fundació de l’Índia, que es diu Laia Fundation, que són una gent de Badalona, i estem començant a subvencionar petits projectes de microcrèdits perquè famílies com aquestes mateixes puguin fer ús d’uns diners que els hi permetin uns activitats econòmiques que d’altra manera no podrien fer perquè els bancs, a aquesta gent tant pobra que guanya menys d’un euro al dia, no els hi presten diners i nosaltres a traves d’aqueta organització els hi prestem aquests diners a un interès molt baix que sí que el poden pagar i això els hi permet aconseguir a aquestes búfales, per exemple, els hi permetrà fer aquest canvi de vida, i amb la llet que faran durant aquests primers mesos podran tornar els diners i a partir d’aquí tot el que tindran serà en benefici seu.

Pàgina 80


Després, també estem ajudant a uns nanos que viuen a la capital d’Etiòpia, Adís Abeba. Fa molts anys varem anar a visitar un orfenat allà, d’un senyor espanyol. En aquest cas va ser una experiència molt dolenta, aquell senyor maltractava a aquells nanos d’una manera salvatge. Nosaltres varem quedar molt espantats per tot el que varem veure i llavors no ens va quedar més remei que denunciar-lo. Això va portar un procés legal molt llarg d’investigació i en aquest, aquest senyor va tenir accés a totes les probes que havíem presentat. És clar, aquestes eren filmacions dels nanos que ens explicaven tot el que havia passat. Finalment, aquesta persona va aconseguir desviar el judici cap a Etiòpia, en comptes d’aquí a Espanya. Allà va pagar uns diners perquè el judici es declarés nul i va tornar al centre, ja sabent qui eren els nanos que havien explicat el que estava passant allà dintre i els va fotre al carrer. Nens sense pares ni mares, onze criatures que va llançar al carrer i nosaltres ens hem fet càrrec d’aquests onze nanos: els hi estem pagant els estudis i a la seva manutenció, tenen dos tutors i hi ha una casa on viuen tots. Aquest és un altre projecte que no està a la nostra web perquè no volem que aquella persona dolenta s’assabenti de que estan fent i on estan aquests nens. Aquests nanos s’han convertit en els millors alumnes de les seves classes perquè estan agraint moltíssim aquest cop de mà que estan rebent de part nostra.

Després, amb una altre persona de l’Índia, molt amiga nostra, hem construit dos ponts perquè puguin passar-hi camions, d’uns pagesos d’una zona on els mitjans de comunicació s’havien enderrocat tots per unes inundacions que van haver-hi fa quatre o cint anys. Llavors, hem tornat a reconstruir aquests ponts, però els hem fet de manera que si hi ha inundacions no se’ls empotin les riuades; A més, també, hem creat, aquí a Canet, el Consell Municipal de Cooperació, que no existia, i hem motivat a altres entitats a contribuir també amb nosaltres, amb GEA XXI. El Concell Municipal de Cooperació ha estat creat per enviar diners a diferents emergències humanitàries que puguin passar al llarg de l’any en diferents llocs del món. També ens trobàvem, que sortia per les notícies que havien hagut uns terratrèmols o unes inundacions per aquí o per allà i la gent venia pel carrer i et preguntava: “Què fem? Què fem?”. És clar, jo no sabia que dir, tampoc som cap megaorganització. Llavors ens varem adonar que si fèiem pinya amb més entitats, se’ns podrien acudir més coses per ajudar en cas d’aquestes emergències humanitàries. Organitzem activitats, recaptem fondos i els hi enviem, a aquells llocs on tenen lloc grans desastres humanitaris.

Finalment, també hem començat a fer algunes activitats aquí, a Canet, amb gent que esta molt necessitada aquí al poble i que està rebent ajuda per part dels Serveis Socials, però l’ajut que puguin rebre no és suficient per a que aquestes famílies puguin alimentar els seus fills durant tot el mes, per exemple. Doncs també ens estem començant a moure en aquest àmbit més local, donant un cop de mà, subministrant una mica més d’aliments perquè puguin acabar el mes.

• Quina és la situació de la dona a l’Índia?

Malgrat tot, una dona aquí és molt afortunada i quan vas en aquests llocs te n’adones. La dona esta totalment a segon terme, no pot opinar i de fet, aquestes ja ni la donen perquè ja de petites els hi ensenyen que no tenen res a dir. I després,

Pàgina 81


imagina’t: els teus pares trien amb qui t’has de casar i t’ho trien quan tens 8 o 9 anys i de vegades de més petita, de manera que, amb dotze o tretze anys t’has de casar amb qui ells et diuen, tu ni coneixes a la persona i a més, els teus pares han de pagar perquè se t’emportin, perquè ells interpreten que com que la teva boca, que fins ara alimentaven els teus pares, ara passarà a alimentar l’altre família, doncs tu pagues perquè jo pugui alimentar a la teva filla. Tot això, s’entén, perquè ve de fa molts anys quan l’aliment era la base de tot i vivíem per alimentar-nos i sobreviure, però és clar, han passat molts anys i la cosa continua així. Hi ha famílies que es passen tota la vida treballant per poder pagar el dot de les seves filles. Ets una mercaderia.

A l’Índia la dona, per exemple, primer dona de menjar a tota la família, al marit, als fills... i quan ha menjat tothom, menja ella. Sempre està en segon terme. Imagina’t doncs a nivell sexual, tu has de fer el que et diu el marit i quan t’ho diu i no pots opinar res i pobre de tu que no ho facis perquè et clavarà una pallissa. Imagina com han de viure aquestes persones, com s’han de sentir. Són esclaves: renta la roba, fes el menjar i ves a buscar la llenya pel fer el foc i l’aigua, fes els kilòmetres que facin falta... i pobre de tu que no facis tot això. Ah! i quedat embaraçada, perquè sinó la culpa es teva, i porta nens, perquè si portes nenes ens costaran una pasta i serà la nostra ruïna i sinó és culpa teva i no vals i no et voldrà ningú mai més i el marit té tot el dret a deixar-te, perquè és clar, si no vals.... És molt fort.

• Què hauríem de fer nosaltres per ajudar a aquestes persones?

Jo crec que el més important és prendre consciència del que està passant, perquè el que veritablement et porta a actuar és prendre consciència. Si tu ho fas perquè s’ha d’ajudar als altre, és maco, et necessiten, que aquí, que allà... Sí, algú et pot clavar un rollo i convence’t perquè ajudis a algú que ho necessita, sí. Tot això està dins dels nostres valors humans, que en el fons són cristians, perquè tant si creiem com si no creiem estem immersos en una cultura judeocristiana, on aquests són els valors que se’ns transmeten i en aquests valors tothom jutja com a bo aquest tipus de coses. Llavors tu pots fer aquestes coses perquè creus que són bones, però si les fas perquè creus que són bones i prou aquesta energia per a no esgotar-te no la trobaràs. En Vicent Ferrer sempre deia que cadascun de nosaltres, que la nostra existència té dos camins: un és la lluita per a tu mateix, el que jo necessito, hi ha una part de tu que et demana que prenguis cura del que tu necessites i després hi ha una altra part de tu que et demana que prenguis cura dels altres i sempre deia que la felicitat està en trobar l’equilibri en aquestes dues vies: omplir-me a mi mateix, amb el que jo necessito i alhora sentir-me que estic sent útil als demes. I quan el que fas pels demes ho fas, simplement, perquè creus que es bo, no és suficient, arriba un moment, que les necessitats que tu tens com a individu et criden més que les que tu puguis detectar que necessiten els altres perquè no ho estàs sentint.

El que realment ens porta a moure’ns és sentir. Tu pensaràs moltes coses, però finalment el que farà que et moguis cap aquí o cap ella seran els teus sentiments. El que et porta a actuar és el que sents i si no ho sents, ho faràs perquè m’ho diu el pare, la mare, el meu novio, la meva amiga... Però si tu allò no ho sents, al final ho

Pàgina 82


deixaràs de fer. Per això, el mes important és prendre consciencia de que és el que està passant, perquè quan prens consciència de veritat, llavors allò entra a formar part de tu i quan forma part de tu, ho sents i un com ho sents ja està, ja no pots deixar d’actuar.

La raó et dona una força evidentment, però té un límit i d’aquí no passes, en canvi el sentiment no té límits i et porta a ser tu. Si ho fas perquè creus que ho has de fer, perquè és bo, hi heura un moment en que el cap et dirà: “I jo què?”, però si ho sents, el cap ja no et pot dir “I jo què?” perquè forma part de tu, per tant també soc jo. Quan ho sents ets tu també i per tant necessites fer-ho tant com el que necessites fer per tu en altres facetes, no ho pots parar, ha entrat a formar part dels teus sentiments, ha entrat a formar part de tu.

El que sents sempre té molta més força i es mes veritat perquè no pots negar-te als teus sentiments i en canvi una idea pot variar, de formes de pensar he canviat moltes vegades però de sentir-ho mai, la manera com jo sentia la meva passió no ha canviat. El que canvia és l’objecte, però la passió la manera de sentir-ho i de viure-ho, tu ho aplicaràs igual aquí que allà, la teva manera d’involucrar-te i de sentir seguirà igual, perquè és la teva essència. El que som realment és el que sentim.

Pàgina 83


6.4. ANNEX IV: ENTREVISTA REALITZADA A LA LAURA CANALES

• En que va consistir el teu viatge?

El viatge que vaig fer va consistir en la ruta per l’Índia Nord, fent nit a diferents ciutats i en un vol intern cap a Anantapur, on es situa la Fundación Vicente Ferrer.

• On va ser?

Va ser a l’Índia Nord a les ciutats de Delhi, Jaipur i Agra, i a l’Índia Central, a la Fundació.

• Quan el vas fer? Quant de temps vas estar-hi?

El vaig fer l’estiu del 2011 del 22 d’agost al 5 de setembre.

• Per què el vas fer?

Era un viatge molt esperat per mi, feia anys que molts membres de la meva família havien visitat l’índia i havien conegut els nens que tenien apadrinats. Des de petita el meu avi m’havia explicat coses d’aquest país i tenia moltes ganes de veure els projectes i les realitats que està aconseguint la Fundació.

• Amb qui el vas fer?

A l’Índia hi vaig anar amb els meus pares, la meva germana i el meu avi patern. El viatges està organitzat per grups formats per gent de tota Espanya amb els qui vaig compartir la experiència.

• Com el vas fer?

Primer vam fer un vol a Frankfurt i d’allà vam agafar un avió a Nova Delhi. Els viatges interns els vam fer amb autocar excepte el vol intern cap a la Fundació.

• Quina va ser la millor experiència d’aquell viatge?

La millor experiència i la que em va marcar més (a part de les visites a tots els monuments) va ser quan vam inaugurar un petit poble que la fundació havia construït amb l’ajuda de les donacions d’apadrinaments. Va ser un moment molt impactant ja que vam totes les cases que anteriorment havien estat barraques en molt mal estat i ara eren petits allotjaments per a les famílies del poble.

• Quina creus que és la situació de les dones que viuen en aquestes zones?

Pàgina 84


Pàgina 85

Ser dona a l’Índia és una mala idea. Jo mateixa vaig patir el masclisme que s’hi viu quan la gent no em deixava pas o em mirava amb menyspreu. El gran problema és que elles no són conscients dels drets que tenen com a persones, això és el primer objectiu de la Fundació, la conscienciació de les dones. Quan vegin que són iguals en drets que a l’home, que per haver nascut dona no ets inferior a ningú. A les zones més pobres de l’Índia la situació sempre és pitjor. La tradició i la religió tenen les arrels m olt clavades i fan que la lluita per la igualtat de la dona sigui més difícil i lenta.

Documents

SER DONA A L’ÍNDIA · topar amb una antiga alumna de l’institut, la Laura Canales, que em va comentar que no només havia col·laborat amb un apadrinament, sinó que havia tingut