second handAggtelek

18/1 - 22/3/2018Sala Universitas

Des de la Universitat Miguel Hernández apostem per una cultura universitària pública i de qualitat. Per això trobem fonamental acostar-nos a la creació contemporània des de la programació de propostes artístiques i visuals d’acord amb el nostre temps. En aquest sentit, la Sala Universitas i la present col·lecció Quaderns d’Art, funcionen com a dispositius culturals que des de la recerca i la praxi expositiva, generen, difonen i transfereixen coneixement.

Desde la Universidad Miguel Hernández apostamos por una cultura universitaria pública y de calidad. Para ello encontramos fundamental acercarnos a la creación contemporánea desde la programación de propuestas artísticas y visuales acordes con nuestro tiempo. En ese sentido, la Sala Universitas y la presente colección Quaderns d’Art, funcionan como dispositivos culturales que desde la investigación y la praxis expositiva, generan, difunden y transfieren conocimiento.

Tatiana SentamansVicerectora de Cultura i Extensió Universitària

Cap. 1// Olivier ColletCap. 2// ObresCrèdits

Índex

4 - 1920 - 47

48

5

observar la sèrie de dibuixos. El name-dropping com a estratègia, o com parlar d’Aggtelek copiant-los.

I és que Second Hand sotmet el dibuix a un flux continu de referències, repeticions i citacions. Juga amb el déjà vu, les versions i reinterpretacions que travessen la cultura pop. La sèrie, produïda a manera de tasca diària, s’alimenta tant de la història de l’art o de la política com de tendències socials i de consum, de notícies sobre el menjar o el sexe; en fi, de qualsevol estímul visual o espiritual que haja arribat a Aggtelek mitjançant pantalles, llibres o casualitats de la vida.

Evidentment, aquesta senda descentra radicalment l’autoria. Aggtelek és un duo; no obstant això, en els seus inicis, l’any 2006 es van plantejar el projecte com un col·lectiu de diversos artistes. En les seues recerques i assajos sobre els processos creatius, aquesta qüestió de l’autoria sempre ha estat present. Citar formalment els seus referents és també part del seu

serie de dibujos. El name-dropping como estrategia, o cómo hablar de Aggtelek copiándoles.

Y es que Second Hand somete el dibujo a un flujo continuo de referencias, repeticiones y citaciones. Juega con el déjà vu, las versiones y reinterpretaciones que atraviesan la cultura pop. La serie, producida a modo de tarea diaria, se alimenta tanto de la historia del arte o de la política como de tendencias sociales y de consumo, de noticias sobre la comida o el sexo; en fin, de cualquier estímulo visual o espiritual que haya llegado a Aggtelek mediante pantallas, libros o casualidades de la vida.

Evidentemente, esta senda descentra radicalmente la autoría. Aggtelek es un dúo; no obstante, en sus inicios, en el año 2006 se plantearon el proyecto como un colectivo de varios artistas. En sus investigaciones y ensayos sobre los procesos creativos, esta cuestión de la autoría siempre ha estado presente. Citar formalmente a sus referentes es también parte de su modus operandi. En Post – After Many Others, un vídeo producido al

Quan Aggtelek et demanen escriure un text sobre la sèrie Second Hand Drawing, i després de l’alegria inicial, ve l’hora de plantejar reflexions que no traïsquen la irreverència de la seua obra. O potser, sense pontificar massa, catapultar referències descontrolades i acumular citacions encreuades a la manera dels seus projectes. Vaig imaginar per a això, un joc, en el qual els artistes temptejarien les possibles citacions que articularia el meu text: i és que si el name-dropping és sens dubte un recurs discursiu socialment eficaç, pot també servir de base per a disparar especulacions; es pot mobilitzar per a obrir les preguntes i plantejaments espontanis que podrien sorgir en

Un text i una segona mà Un texto y una segunda mano

Cuando Aggtelek te piden escribir un texto acerca de la serie Second Hand drawing, y después de la alegría inicial, viene la hora de plantear reflexiones que no traicionen la irreverencia de su obra. O quizás, sin pontificar demasiado, catapultar referencias descontroladas y acumular citaciones cruzadas a la manera de sus proyectos. Imaginé para ello, un juego, en el que los artistas tantearían las posibles citaciones que articularía mi texto: y es que si el name-dropping es sin duda un recurso discursivo socialmente eficaz, puede también servir de base para disparar especulaciones; puede movilizarse para abrir las preguntas y planteamientos espontáneos que podrían surgir al observar la

Olivier ColletFundador Homesession / Co Director Galería Joan Prats

6 7

modus operandi. En Post – After Many Others, un vídeo produït a l’inici de la seua carrera, en 2007, fan ús de la reconstrucció performativa, per a esmentar artistes que admiren: Erwin Wurm, Thomas Hirschhorn, Paul McCarthy… I en Dí chéngběn Opera presentada en 2010 en l’Antiga Casa Haiku (Barcelona), Aggtelek importuna el públic per a indagar sobre la idea del reciclatge artístic i el concepte de “còpia xinesa barata”. La rèplica és una de les fites de la producció globalitzada i mobilitzar-la en una obra implica especular sobre la inserció de l’art en aquest sistema. Més tard, i sense deixar de qüestionar les maneres de producció de l’art, investiguen l’experiència del viatge com a obra d’art, citant, entre altres i de manera directa o indirecta, Robert Smithson, Truman Capot, Franz West… El projecte es materialitza en l’exposició Sobre Gatos, Sin Títulos, Happenings, Bocadillos y Otros Conceptos en la Cyan Gallery, responent a la meua invitació el 2014.

Més recentment, amb la sèrie Name Paintings (2015) la idea de

inicio de su carrera, en 2007, hacen uso de la reconstrucción performativa, para nombrar a artistas que admiran: Erwin Wurm, Thomas Hirschhorn, Paul McCarthy… Y en Dí chéngběn Opera presentada en 2010 en la Antigua Casa Haiku (Barcelona), Aggtelek importuna al público para indagar sobre la idea del reciclaje artístico y el concepto de “copia china barata”. La réplica es uno de los hitos de la producción globalizada y movilizarla en una obra implica especular sobre la inserción del arte en este sistema. Más tarde, y sin dejar de cuestionar los modos de producción del arte, investigan la experiencia del viaje como obra de arte, citando, entre otros y de manera directa o indirecta, a Robert Smithson, Truman Capote, Franz West… El proyecto se materializa en la exposición Sobre Gatos, Sin Títulos, Happenings, Bocadillos y Otros Conceptos en la Cyan Gallery, respondiendo a mi invitación en el 2014.

Más recientemente, con la serie Name Paintings (2015) la idea de citar a un nombre de persona, como referente absoluto, se lleva hasta el

8

We knew great art did not bring glamur or fame… We knew that if we were famous and glamorous we could say we were artists and we would be. We did and we llaure. We llaure famous, glamourous artists”1.

Els dibuixos Second Hand es presenten sempre amb el mateix format vertical i la seua producció es realitza amb aquarel·la. Un mitjà una miqueta antiquat? Potser les propietats corrosives de l’aigua porten a matisar la connotació inofensiva de l’aquarel·la. Es tracta al cap i a la fi d’una tècnica que convida aparentment a la moderació i a la suavitat, pel fet de tractar-se de pigments diluïts, però el gènere té els seus antecedents satírics: entre els exemples possibles i encara que calga recórrer a l’erudició, citarem les caricatures Los Borbones en pelota, aquarel·les publicades de 1865 a 1872, que fan el retrat mordaç de la vida política del regnat d’Isabel II, amb una postura evidentment antimonárquica2.

No obstant això, tant en l’elecció dels temes com en la terminologia,

could say we were artists and we would be. We did and we are. We are famous, glamourous artists”1.

Los dibujos Second Hand se presentan siempre con el mismo formato vertical y su producción se realiza con acuarela. ¿Un medio un tanto anticuado? Quizás las propiedades corrosivas del agua lleven a matizar la connotación inofensiva de la acuarela. Se trata al fin al cabo de una técnica que invita aparentemente a la moderación y a la suavidad, al tratarse de pigmentos diluidos, pero el género tiene sus antecedentes satíricos: entre los ejemplos posibles y aunque haya que recurrir a la erudición, citaremos las caricaturas Los Borbones en pelota, acuarelas publicadas de 1865 a 1872, que hacen el retrato mordaz de la vida política del reinado de Isabel II, con una postura evidentemente antimonárquica2.

Sin embargo, tanto en la elección de los temas como en la terminología, son las influencias norteamericanas que se hacen notar en el carácter incisivo de los dibujos de Aggtelek. Nos podría recordar el tono irreverente de

citar un nom de persona, com a referent absolut, es porta fins al paroxisme. Les obres consisteixen a pintar, sobre teles blanques de gran format, el nom d’una persona famosa. Nom i cognom. Tot està dit. El name-dropping, síndrome de la nostra època i porta oberta a reflexions sobre la digestió de l’art pel capitalisme i viceversa: un resum en dues paraules i una dissertació infinita. Així veiem, sense cap jerarquia, Pablo Picasso al costat d’Edward Snowden, Sarah Lucas o Elon Musk entre altres; tots són figures públiques, associades a la fama i sobretot, casos d’èxit, persones convertides en la seua pròpia marca. Aquesta estratègia podria recordar els inicis de General Idea, l’objectiu de la qual, aparentment frívol, consistia a fer-se glamurosos abans de res, per a després, convertir-se en artistes. “We wanted to be famous, glamourous and rich. That is to say we wanted to be artists and we knew that if we were famous and glamourous we could say we were artists and we would be. We never felt we had to produeix great art to be great artists.

paroxismo. Las obras consisten en pintar, sobre telas blancas de gran formato, el nombre de una persona famosa. Nombre y apellido. Todo está dicho. El name dropping, síndrome de nuestra época y puerta abierta a reflexiones sobre la digestión del arte por el capitalismo y viceversa: un resumen en dos palabras y una disertación infinita. Así vemos, sin jerarquía ninguna, a Pablo Picasso al lado de Edward Snowden, Sarah Lucas o Elon Musk entre otros; todos son figuras públicas, asociadas a la fama y sobre todo, casos de éxito, personas convertidas en su propia marca. Esa estrategia podría recordar a los inicios de General Idea, cuyo objetivo, aparentemente frívolo, consistía en hacerse glamurosos ante todo, para luego, convertirse en artistas. “We wanted to be famous, glamourous and rich. That is to say we wanted to be artists and we knew that if we were famous and glamourous we could say we were artists and we would be. We never felt we had to produce great art to be great artists. We knew great art did not bring glamour or fame… We knew that if we were famous and glamorous we

10 11

són les influències nord-americanes que es fan notar en el caràcter incisiu dels dibuixos d’Aggtelek. Ens podria recordar el to irreverent d’un Robert Crumb, per exemple. Amb tot, la cultura made in Spain, lluny d’inhibir-se, és també omnipresent: escurabutxaques, platja, paella, miques amb xoriço, mocs, transports Muñoz… Referències pop, referències folk, referències artístiques i culturals: cada concepte està associat a una imatge, creant una dinàmica inesperada d’anotació, connotació, creació de oxímorons, reinterpretacions. Per a citar-ne alguns, una famosa silueta d’un guaix de Matisse, la mà en el cap, associada a la paraula polls. Apareixen també els Simpson, personatges de Takashi Murakami, figures a l’estil Keith Haring i sobretot, Picasso, i les seues figures del cubisme expressionista, amanides amb totes les salses possibles.

Els dibuixos Second Hand reivindiquen la còpia com a part del procés creatiu: primer l’observació, després la reproducció. La còpia dels mestres és un reconegut exercici de la història de l’art. Com apunta

un Robert Crumb, por ejemplo. Con todo, la cultura made in Spain, lejos de inhibirse, es también omnipresente: tragaperras, playa, paella, migas con chorizo, mocos, transportes Muñoz… Referencias pop, referencias folk, referencias artísticas y culturales: cada concepto está asociado a una imagen, creando una dinámica inesperada de anotación, connotación, creación de oximorones, reinterpretaciones. Para citar algunos, una famosa silueta de un guache de Matisse, la mano en la cabeza, asociada a la palabra piojos. Aparecen también los Simpsons, personajes de Takashi Murakami, figuras al estilo Keith Haring y sobre todo, Picasso, y sus figuras del cubismo expresionista, aliñadas con todas las salsas posibles.

Los dibujos Second Hand reivindican la copia como parte del proceso creativo: primero la observación, luego la reproducción. La copia de los maestros es un reconocido ejercicio de la historia del arte. Como apunta Jean-Pierre Cuzin, ex-conservador general del departamento de pintura del Louvre: “De la pintura nace la pintura: no es el espectáculo de

12 13

segle XX, i altres còpies realitzades amb poc relleu, per artistes menors. Cal ressituar l’exposició en el principi dels anys 90, en què la producció teòrica entorn del remix era encara tímida i la paraula “mestre” seguia tenint una ressonància particular.

Evidentment, la considerable acceleració de les rèpliques, samples, reformulacions que propicia el constant flux d’imatges d’aquest segle XXI amplia considerablement el focus d’aquesta pràctica antany circumscrita als “grans mestres”. I és que la irrupció d’internet va suposar un canvi radical tant per a l’accés a la informació, com per a la circulació dels continguts i la seua inserció en l’imaginari col·lectiu. En els dibuixos d’Aggtelek, la figura del “mestre” apareix per a ser desconstruïda i de seguida ressituada, en l’ordre de significats, en el mateix plànol que elements de la vida quotidiana o del consum. Els noms dels grans artistes es converteixen així en vincle entre la pràctica conceptual de l’enunciació, la cultura pop i la societat de consum així com amb les perspectives postmodernistes

resituar la exposición en el principio de los años 90, en que la producción teórica en torno al remix era aún tímida y la palabra maestro seguía teniendo una resonancia particular.

Evidentemente, la considerable aceleración de las réplicas, samples, reformulaciones que propicia el constante flujo de imágenes de este siglo XXI amplía considerablemente el foco de esta práctica antaño circunscrita a los “grandes maestros”. Y es que la irrupción de internet supuso un cambio radical tanto para el acceso a la información, como para la circulación de los contenidos y su inserción en el imaginario colectivo. En los dibujos de Aggtelek, la figura del “maestro” aparece para ser deconstruida y en seguida resituada, en el orden de significados, en el mismo plano que elementos de la vida cotidiana o del consumo. Los nombres de los grandes artistas se convierten así en vínculo entre la práctica conceptual de la enunciación, la cultura pop y la sociedad de consumo así como con las perspectivas posmodernistas del legado histórico como objeto de deconstrucción sistemática.

Jean-Pierre Cuzin, exconservador general del departament de pintura del Louvre: “De la pintura naix la pintura: no és l’espectacle d’un conill mort el que obliga a Chardin a pintar, és la vista d’una pintura de Jan Tyt (...) Copiant, l’artista té la sensació de ser fidel a la idea mateixa de pintar, mentre sent fortament la necessitat de fer una altra cosa.” Copier créer. De Turner a Picasso, 300 œuvres inspirées parell els maîtres du Louvre. Així es titulava una exposició que vaig veure en el Louvre, l’any 1993, quan encara era estudiant. La mostra em va marcar profundament. Tal vegada, gràcies a aquesta, vaig començar a considerar la còpia, no solament com a procés d’aprenentatge, sinó també com a forma històricament documentada i com a acte de creació. La mostra indagava, entorn de dotze temàtiques, com el propi museu del Louvre s’havia convertit en una font d’inspiració per als artistes al llarg dels seus dos-cents anys d’història. Combinava treballs inspirats en les col·leccions del museu amb un destacable esforç de reinterpretació, sovint relacionat amb les grans revolucions pictòriques del

un conejo muerto lo que obliga a Chardin a pintar, es la vista de una pintura de Jan Tyt (...) Copiando, el artista tiene la sensación de ser fiel a la idea misma de pintar, mientras siente fuertemente la necesidad de hacer otra cosa.” Copier créer. De Turner a Picasso, 300 œuvres inspirées par les maîtres du Louvre. Así se titulaba una exposición que vi en el Louvre, en el año 1993, cuando todavía era estudiante. La muestra me marcó profundamente. Tal vez, gracias a ella, empecé a considerar la copia, no solo como proceso de aprendizaje, sino también como forma históricamente documentada y como acto de creación. La muestra indagaba, en torno a doce temáticas, como el propio museo del Louvre se había convertido en una fuente de inspiración para los artistas a lo largo de sus doscientos años de historia. Combinaba trabajos inspirados en las colecciones del museo con un destacable esfuerzo de reinterpretación, a menudo relacionado con las grandes revoluciones pictóricas del siglo XX, y otras copias realizadas con poco relieve, por artistas menores. Hay que

14 15

Vista del muntatge, Sala Universitas, UMH

16 17

del llegat històric com a objecte de desconstrucció sistemàtica.

La producció quotidiana i compulsiva dels dibuixos i la idea de “creació permanent” em recorda l’instrument conceptual de Robert Filliou títulat Principe d’équivalence: ben fait – mal fait – pas fait. (Principi d’equivalència: ben fet – mal fet – no fet)3. Una màquina de crear amb possibilitats infinites que es resumeix en les pròpies paraules de l’artista:

“Que una obra estiga:Ben feta, mal feta o sense fer.Em sembla, des del punt de vista de la CREACIÓ PERMANENT, indiferent.(…)No es tracta més que de la forma artística donada per un artista a una intuïció.No obstant això, el PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA es manifesta en tota obra, ja siga o no obra d’art.En tota idea, en tota reflexió. Que, per exemple, pot estar: ben pensada, malament pensada o sense pensar.El PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA es manifesta en tot creixement, material o immaterial (…) (Robert Filliou, 1968)

En la seua sèrie de dibuixos, Aggtelek utilitza una espècie de collage anàrquic i un dispositiu basat en la repetició per a diluir qualsevol besllum de jerarquització cultural. Evidentment, la juxtaposició irònica de referències cerca despullar de privilegis qualsevol discurs i deslegitimar el consens del gust. Però més que una simple voluntat de desfer, existeix una ambició de reproduir la creació cognitiva i semàntica que propicia el bombardeig i xoc de referències i imatges en la societat mediàtica. La confluència en Second Hand, del vocabulari de la cultura geek o de les comunitats web com Reddit o Imgur i de conceptes filosòfics o artístics, reprodueix a mà les dinàmiques narratives i la construcció oberta i descentralitzada de criteris estètics que es produeixen en la web.

Assumint un estatut de “segona mà”, els dibuixos ens conviden a pensar com s’escriu la història de l’art; introdueixen també la idea de reciclatge tan present en el pensament contemporani. En la nostra societat consumista, la

La producción cotidiana y compulsiva de los dibujos y la idea de “creación permanente” me recuerda el instrumento conceptual de Robert Filliou títulado Principe d’équivalence : bien fait –mal fait – pas fait. (Principio de equivalencia: bien hecho- mal hecho –no hecho)3. Una máquina de crear con posibilidades infinitas que se resume en las propias palabras del artista:

“Que una obra esté:Bien hecha, mal hecha o sin hacer.Me parece, desde el punto de vista de la CREACIÓN PERMANENTE, indiferente.(…)No se trata más que de la forma artística dada por un artista a una intuición.Sin embargo, el PRINCIPIO DE EQUIVALENCIA se manifiesta en toda obra, ya sea o no obra de arte.En toda idea, en toda reflexión. Que, por ejemplo, puede estar: bien pensada, mal pensada o sin pensar.El PRINCIPIO DE EQUIVALENCIA se manifiesta en todo crecimiento, material o inmaterial (…) (Robert Filliou, 1968)

En su serie de dibujos, Aggtelek utiliza una especie de collage anárquico y un dispositivo basado en la repetición para diluir cualquier atisbo de jerarquización cultural. Evidentemente, la yuxtaposición irónica de referencias busca despojar de privilegios cualquier discurso y deslegitimizar el consenso del gusto. Pero más que una simple voluntad de deshacer, existe una ambición de reproducir la creación cognitiva y semántica que propicia el bombardeo y choque de referencias e imágenes en la sociedad mediática. La confluencia en Second Hand, del vocabulario de la cultura geek o de las comunidades web como Reddit o Imgur y de conceptos filosóficos o artísticos, reproduce a mano las dinámicas narrativas y la construcción abierta y descentralizada de criterios estéticos que se producen en la web.

Asumiendo un estatuto de “segunda mano”, los dibujos nos invitan a pensar cómo se escribe la historia del arte; introducen también la idea de reciclaje tan presente en el pensamiento contemporáneo. En nuestra sociedad consumista, la producción de desechos se debería

18 19

producció de deixalles s’hauria de considerar com un cicle en el qual cada estadi d’un objecte es considera amb el mateix valor (i tornem a l’abandó de les perspectives privilegiades). En el seu recentment publicat L’Exforme, Nicolas Bourriaud assenyala amb encert l’obra dels artistes que fa de les deixalles la seua preocupació, la seua constitució o la seua forma i ens convida a aprendre d’ells, a viure amb ells.

Més enllà d’aquestes consideracions i tornant a un tema del qual em sent proper, l’art i la vida, veig desfilar els dibuixos d’Aggtelek. En la seua obra artística ocorre aquesta connexió amb el real, el viscut. Plat du jour va ser un projecte desenvolupat per Aggtelek en la nostra casa, en 2011, responent a una invitació a pensar el públic i el privat des d’un entorn domèstic. La resposta va ser una hamburgueseria efímera, en la qual, la part social de l’esdeveniment tenia més protagonisme que la part culinària. En el seu concepte expositiu, un arxiu fotogràfic instal·lat a manera de wallpaper desplegava referències sobre el

consum alimentari, del menjar-brossa i de la nouvelle cuisine, de manera caricaturesca. Els projectes d’Aggtelek prenen cada vegada una forma diferent, privilegiant l’escultura, el relat, la performance, la pintura, etc. No obstant això, el tema de la còpia, de la referència, del remix de l’art, sempre està present, subjacent o explícit. Mire cap a arrere i cada vegada més reconsidere els seus projectes com una ampliació de l’anterior, posant els límits entre obra i experiència viscuda cada vegada més lluny. Robert Filliou reivindicava que “l’art és el que fa la vida més interessant que l’art”. En aquest exercici de reavaluació de les narratives preconstruïdes, el joc de reflex i d’experiències encreuades que Aggtelek conrea projecte després de projecte, encarna a la perfecció l’statement de l’artista francés.

considerar como un ciclo en el cual cada estadio de un objeto se considera con el mismo valor (y volvemos al abandono de las perspectivas privilegiadas). En su recién publicado L’Exforme, Nicolas Bourriaud señala con acierto la obra de los artistas que hace de los desechos su preocupación, su constitución o su forma y nos invita a aprender de ellos, a vivir con ellos.

Más allá de esas consideraciones y volviendo a un tema del cual me siento cercano, el arte y la vida, veo desfilar los dibujos de Aggtelek. En su obra artística ocurre esa conexión con lo real, lo vivido. Plat du jour fue un proyecto desarrollado por Aggtelek en nuestra casa, en 2011, respondiendo a una invitación a pensar lo público y lo privado desde un entorno doméstico. La respuesta fue una hamburguesería efímera, en la cual, la parte social del evento tenía más protagonismo que la parte culinaria. En su concepto expositivo, un archivo fotográfico instalado a modo de wallpaper desplegaba referencias acerca del consumo alimentario, de la comida-basura y de la nouvelle cuisine, de modo caricaturesco. Los proyectos

de Aggtelek toman cada vez una forma distinta, privilegiando la escultura, el relato, la performance, la pintura, etc. No obstante, el tema de la copia, de la referencia, del remix del arte, siempre está presente, subyacente o explícito. Miro hacia atrás y cada vez más reconsidero sus proyectos como una ampliación de lo anterior, poniendo los límites entre obra y experiencia vivida cada vez más lejos. Robert Filliou reivindicaba que “el arte es lo que hace la vida más interesante que el arte”. En este ejercicio de reevaluación de las narrativas preconstruidas, el juego de reflejo y de experiencias cruzadas que Aggtelek cultiva proyecto tras proyecto, encarna a la perfección el statement del artista francés.

1 General Idea, Glamour, File Megazine, vol. 3, nº1, special glamour issue, (Fall 1975), p.21

2 Becerra, David, “El retrato pornográfico de los Borbones”. En: El Confidencial,

31/12/2014 <https://www.elconfidencial.com/cultura/2014-12-31/el-

retrato-porno-de-los-borbones_614978/> [última consulta: 24/09/2018]3

Robert Filliou. Genio sin talento. Barcelona. Macba, 2003

4 Nicolas Bourriaud. L’Exforme. Paris. PUF, 2017

20 21

22 23

24 25

26 27

28 29

30 31

32 33

34 35

36 37

38 39

40 41

42 43

44 45

46 47

48 49

EXPOSICIÓ

Second Hand

Del 18 de gener al 22 de març de 2018

Sala Universitas, Edifici de Rectorat i Consell Social

Universitat Miguel Hernández d’Elx

Artistes Aggtelek: Xandro Vallès i Gema Perales

Comissari Javier Moreno Pérez

Organització Vicerectorat de Cultura i Extensió Universitària

Tatiana Sentamans Gómez, Vicerectora de Cultura i Extensió Universitària

Javier Moreno Pérez, Vicerector Adjunt de Cultura

Coordinació Ilda Caeiro Arias

Premsa o.comunicacion@umh.es

PUBLICACIÓ

Quaderns d’Art nº 9 // 2018

Edició Universitas Miguel Hernández

Textos Tatiana Sentamans Gómez i Olivier Collet

Disseny Gràfic Marco Francés Grau

Fotografia Adrián Seguí Seguí

Impressió Limencop S.L.

I.S.B.N.: 978-84-09-01901-4

Creative Commons. Reconeixement-CompartirIgual 4.0 International License

*Producto realizado artesanalmente por personas con diversidad funcional. APSA

cultura.umh.es

@culturaumh

Crèdits

50

52