Sala Gran · Web view2009/10/09 · Col·labora a la revista Art Jove, on publica l’article «Forma» (1, 30-IV). 1907 Estrena en funció única Els oposats, amb el nom de Juli

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita

Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937), novel·lista, dramaturg, pintor i personatge polifacètic, sempre va interessar-se per les formes de vida marginals i va fugir de la branca literària més aburgesada, com ho demostra en textos com Rají, Sota Montjuïc o La Xava, la seva obra més coneguda, tots ells protagonitzats per prostitutes, lladregots i gent de mala vida. Relegat a l’ostracisme literari durant més d’un segle, els últims anys s’ha anat recuperant la seva obra, i el TNC també vol fer justícia a una de les veus més interessants de la literatura catalana del segle passat.

El casament d’en Terregada parla d’una Barcelona que ja no existeix, la dels baixos fons de principis del segle XX. De fet, l’acció –si se’n pot dir així– consisteix en l’orgia delirant de la celebració del casament d’en Terregada amb la puta Patanda, la continuació de la farra pels carrers de Barcelona i la culminació apoteòsica en un xiringuito de la platja del Morrot, davant de Montjuïc. En Terregada, un personatge transversal que recorre bona part dels textos de Vallmitjana, protagonitza aquesta peça i esdevé un personatge de gran dimensió dramàtica i modernitat, un personatge que viu desplaçat de la realitat, en una mena de deliri que el porta a anar-se explicant sense parar perquè no s’ensorri tot allò que l’envolta.

Juli Vallmitjana rescata un català genuí, al caire de l’abisme, brillant i barroer alhora, i ens regala, a El casament d’en Terregada, un retaule magnífic del món dels baixos fons.

2


El casament d’en TerregadaJuli Vallmitjana

Adaptació ........................................................................Albert Mestres

Direcció .............................................................................Joan Castells

Escenografia ..................................................................Sebastià Brosa

Vestuari ...............................................................................Mariel Soria

Il·luminació ...........................................................Quico Gutiérrez (aai)

Música ..............................................................................Joan Alavedra

So ................................................................................Ramon Ciércoles

Moviment .........................................................................Esther Sabaté

Assessorament lingüístic ..............................................August Rafanell

Ajudanta de direcció .........................................................Neus Umbert

Ajudanta d’escenografia ......................................Elisenda Pérez Tapias

Construcció d’escenografia ..................................................Arts-cènicsLluís Guardans i associats (impressió del tul)

Realització de vestuari ..................................................Encarna Garcia

Agraïment:Francesc Ripoll (guia turístic)

3


Repartiment:

Vaquer 1 / El Cigarrín / Carraviner 1 ....................Xavier Mestres Emilió

Vaquer 2 / El Facundo ......................................................Manuel Veiga

La Lola ................................................................................Míriam Iscla

La Tajarinda .......................................................................Teresa Urroz

La Valencianeta ......................................................................Laia Martí

La Patanda / Carraviner 2 .................................................Neus Umbert

Madrona ....................................................................Eugènia González

La Bollos .........................................................................Elisabet Vallès

La Cisca ..............................................................................Eva Cartañà

El Terregada ...................................................................Ernest Villegas

El Buturutos .......................................................................Jacob Torres

El Mesureta .......................................................................Elies Barberà

El Mona ...............................................................................Arnau Marin

Enterramorts / El Mosso ....................................................David Ortega

La Seca ..............................................................................Laura Aubert

Un Burot ..........................................................................Xavier Capdet

Músic – Acordió i piano ....................................................Joan Alavedra

Músic – Tuba ..................................................................Juan Rodríguez

Muntatge, assaigs i representacions:Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció:Teatre Nacional de Catalunya

Durada de l’espectacle:1 h 45 minuts (sense entreacte)

4


Sobre El casament d’en Terregada

El Teatre Nacional de Catalunya us convida a penetrar, de la mà d’un guia privilegiat, Juli Vallmitjana, als espais vedats dels baixos fons barcelonins de fa un segle. Aquest mateix viatge el van fer, l’any 1913, una colla d’amics seus, artistes i escriptors: Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Prudenci Bertrana i Romà Jori, entre d’altres. En va sortir un número de L’Esquella de la Torratxa en el qual explicaven la seva experiència. Vallmitjana, bon coneixedor d’aquells ambients i d’aquella gent, no els havia permès d’acostar-s’hi amb l’actitud del ciutadà que hi anava «per matar unes hores i haure un tast d’infàmia», com havia observat Bertrana. Ni com la colla d’esnobs de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, que hi cercaven aquell punt d’esgarrifança. Vallmitjana sabia perfectament que darrere la misèria i el patetisme, la gana i la brutícia, la desesperació i el crim, hi havia, sobretot, vides humanes. Concretes i abocades a viure: «allí es riu, es canta i es balla, i sonen una varietat d’instruments esbojarrats. Allí es trafica amb la joia», continuava Bertrana, i, no obstant, afegia, «enlloc del món hi ha més tristesa, una tristesa que traspua en el riure, en la gràcia dels gestos, en el convidar al plaer, en els cants i en el bromejar, en les danses i en les musiques». I és que al costat de la vida, del cobejar eròtic, hi ha la mort, sempre present, enmig de la lluita per la vida o cridada per una nimietat o per un no-res, gratuïta. Amor i mort, Eros i Thanatos: sense noblesa, sense sublimacions, amb tot el seu patetisme. La farsa no pot amagar, ans accentua, la mirada entendrida, de pietat, per aquella gent. Per la gent. Al capdavall, les misèries d’aquest pobre Terregada no són pas tan lluny de les nostres, dels antiherois que som tots nosaltres.

Jordi CastellanosProfessor de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona

5


Juli Vallmitjana i El casament d’en Terregada

Amb la programació d’El casament d’en Terregada, el TNC fa una nova aportació en la línia programàtica d’acostar els clàssics del teatre català al públic d’avui. En aquest cas es tracta de Juli Vallmitjana (1873-1937), un autor particularíssim, que en la seva narrativa es va interessar per personatges marginats de la Barcelona de començament de segle.

Vallmitjana deixa constància que la seva escriptura és el fruit d’excursions tenebroses pels carrers de Ciutat Vella, on es veu la manifestació de la vida, on es pot llegir l’esperit del poble i on hi ha la representació més genuïna de l’estat moral d’un país.

L’escriptura dramàtica de Vallmitjana és d’una textura perfectament contemporània. Dota cada personatge d’unes rèpliques amb precisió d’orfebre de la paraula. El llenguatge esdevé un document molt valuós de la parla barcelonina de començament de segle, i és especialment interessant per l’ús que fa de l’argot de malfactor i el caló. Els personatges d’aquesta història, però, no són gitanos, formen part del món dels paios.

En la nostra dramatúrgia hem resseguit la figura d’en Terregada, protagonista d’una part important de l’obra de l’autor –Sota Montjuïc (1908), En Terregada (1911), i El casament d’en Terregada (1913). Estem davant d’un dels personatges més complexos i més ben dibuixats de la dramatúrgia catalana de la primera meitat del segle XX, a l’entorn del qual s’agrupa una colla de gent del món de la marginalitat, persones vitals, divertides, espontànies, primàries, imprevisibles, brutes; és a dir: contemporànies.

Aquests personatges, abans que bons o dolents, són homes, elements complexos d’un món gens elemental. Des d’un lloc concret, el suburbi de les grans poblacions, denuncien el poc sentit i les tares de totes les classes socials, però, en definitiva, el que compta és l’home que sempre és el mateix.

En un espai dislocat, els actors han furgat en les característiques del comportament de cadascun dels membres d’aquesta tribu fins a trobar-hi una generositat exemplar: la seva personal humanitat.

Joan Castells i Albert Mestres

6


7


Entrevista amb Joan Castells i Albert MestresCom va sorgir la idea de fer El casament d’en Terregada?Joan Castells: El cert és que Juli Vallmitjana era un autor que feia anys que sonava com a futurible per ser representat al TNC. Vallmitjana és un autor molt oblidat, a qui s’havia de fer justícia. Per al TNC era una assignatura pendent. Finalment, l’Albert Mestres va proposar a en Sergi Belbel una dramatúrgia d’El casament d’en Terregada, i des d’aquesta casa van pensar que era un bon moment per programar una peça d’aquest autor. Pensa que l’última obra de Juli Vallmitjana que es va estrenar en teatre professional data de ja fa molts anys.Albert Mestres: Després de treballar amb en Francesc Foguet en l’edició del teatre complet (quasi complet: està a punt de sortir una obra que vam trobar després –La dèria nova– sobre el món del futbol) de Juli Vallmitjana, se m’havia ficat entre cella i cella de muntar-ne alguna obra per tal de contrastar-ne l’efectivitat escènica que semblava traslluir-se dels textos. Després d’estudiar l’obra de Juli Vallmitjana amb en Joan Castells, amb qui he col·laborat ja unes quantes vegades i ens entenem molt bé, ens vam decantar per El casament d’en terregada, o més ben dit, per un espectacle al voltant del personatge d’en Terregada, transversal a l’obra teatral i narrativa de Vallmitjana.

Per què us vau decantar per aquesta peça?JC: En Terregada és el personatge més emblemàtic de l’obra de Vallmitjana. Com a personatge és molt complet, està ben escrit i travessa bona part de l’imaginari creatiu de l’autor: està present a novel·les, a peces de teatre i Vallmitjana fins i tot li va dedicar un monòleg. Com bé ha dit l’Albert, havíem decidit de fer una obra de protagonista. Una alternativa era optar per la línia del teatre de gitanos, i també hagués estat una experiència interessant, que queda pendent de fer.El casament d’en Terregada és una peça molt ben construïda, que funciona molt bé. Tot i així, és una peça curta. De manera que vam optar per introduir a la peça altres textos de Vallmitjana protagonitzats per en Terregada: el monòleg En Terregada, on s’explica la vida del personatge, i la novel·la Sota Montjuïc, on trobem moltes situacions que podien haver passat perfectament el mateix dia de la boda que retrata El casament d’en Terregada.

Qui és en Terregada?AM: És un heroi desposseït d’heroisme que s’aferra al llenguatge com a taula de salvació per no veure l’abisme on cau: mentre duri el discurs, la vèrbola, encara hi ha esperança.

8

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala PetitaJoan, tu ets tot un entès en el món de Juli Vallmitjana. Pots dir-nos quatre coses sobre la teva proposta de direcció?JC: Durant la meva carrera com a director he muntat diversos clàssics: Guimerà, Iglesias, Ruyra... i m’he adonat que sempre fem esforços per «apropar» el text a l’espectador d’avui dia. En el cas de Juli Vallmitjana aquest

9


esforç no cal. Vallmitjana té un estil molt modern, gairebé contemporani, basat en rèpliques i contrarèpliques. No hi trobem discursos irreals, presumptament literaris, que avui dia resulten massa antics. En definitiva, puc dir que Juli Vallmitjana és dels pocs autors clàssics que jo no he salvat, sinó que més aviat és ell qui em salva a mi.Aquesta és la clau per entendre la proposta de direcció. L’Albert i jo sabíem molt bé quin tipus de muntatge buscàvem: un muntatge directe, vital, instintiu, amb poca retòrica. Fins i tot quan en Terregada fa el monòleg, tot i que utilitza força paraules d’argot de malfactor, no fa literatura, cosa que no passa amb autors clàssics, on més que paraula de personatge, hi ha paraula d’autor.Això sí, tot i que el meu debut com a director de teatre professional va ser amb L’espantu (1977), una peça bastida sobre textos de Juli Vallmitjana, he fet un gran esforç per no «citar-me a mi mateix».

I com ho has aconseguit?JC: M’interessava partir de la percepció de l’experiència, de com els personatges dels baixos fons, els protagonistes d’El casament d’en Terregada, viuen el present. Un present absolut, que deixa enrere el passat i no l’emmagatzema com a experiència. Els actors de la companyia es tornen bojos perquè generalment compten amb els antecedents dels personatges, que modifiquen el seu comportament. En aquest cas els he demanat que, si us plau, oblidin els antecedents. Han de fer una escena, i a la següent, oblidar el que acaben de fer. És com treballar amb la «memòria dels peixos», com viure realitats consecutives. Això és molt modern. Una bona part de la literatura dramàtica del segle XX s’escriu d’aquesta manera: Koltès, Beckett... estem parlant de l’instint damunt de l’escenari, i deixem definitivament enrere la literaturització dels personatges. Una altra diferència respecte dels autors més clàssics és que el teatre de Vallmitjana permet molta llibertat perquè no està organitzat en actes, en escenes. És molt més fragmentari. Molt més modern.

Vallmitjana tracta molt els baixos fons, però no en prové. I tanmateix, s’acosta al món dels marginats socials de manera directa i amb molta «veritat».AM: És cert, aquesta és una experiència literària que ens hauria de fer reflexionar, especialment als historiadors. La literatura de baixos fons de Vallmitjana xoca frontalment amb una doble tradició literària del barri Xino de principis del segle XX. D’una banda, una literatura popular de fulletó sobretot en castellà i francès, que pinta una Barcelona metròpolis del crim organitzat internacional, un niu d’espies i lladres de guant blanc. D’una altra, una literatura important, sobretot francesa (Bataille, Pieyre de Mandiargues, Genet), a partir dels anys trenta, que recull aquesta tradició i en fa un mite literari que es barreja amb el mite anarquista. Tot això no té res a veure amb la literatura de Vallmitjana. En canvi, ens semblen il·lustrar la literatura de Vallmitjana les fotografies que Margaret Michaelis va

10

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petitafer del barri del Raval amb una Leica dissimulada a la dècada dels anys trenta del segle passat. I el món de Vallmitjana reflecteix una veracitat que té encara la força d’evocar-nos els barris populars barcelonins que vam conèixer a la nostra infantesa, sens dubte ja molt alterats respecte dels de mig segle enrere.

11


JC: Vallmitjana ve d’una família d’orfebres molt ben situada, benestant i emparentada amb algunes de les millors famílies de Barcelona. Així doncs, va viure el mateix món de Nonell i de Casas. I, tanmateix, era molt ben rebut en els baixos fons. I ens regala un teatre que no s’havia vist mai aquí, on s’amaga un excel·lent treball de camp, tant amb relació a la llengua com en l’àmbit antropològic. Ara el Xino ja no és el Xino, és el Raval, i tot i que moltes coses han canviat, encara hi resta una part del que havia estat. Només cal veure els personatges que apareixen al documental de José Luis Guerín En construcción. Hi ha una concepció del món molt similar al món d’en Juli Vallmitjana.

Albert, parla’ns una mica del procés de la dramatúrgia. Quin ús has fet d’altres textos que han complementat aquest muntatge?AM: Com ja t’he dit, el que ens atreia era, d’una banda, la figura d’en Terregada i, d’una altra, El casament d’en Terregada. Però aquesta obra té un problema de format ja que dura poc més de mitja hora i hi vaig afegir el fabulós monòleg En Terregada i l’adaptació d’uns capítols de Sota Montjuïc, on en Terregada és protagonista. D’aquesta manera vaig intentar muntar un espectacle actual que tanmateix no traís ni l’esperit ni la forma del teatre de Vallmitjana. Penso que ha quedat un text impressionant, una tragèdia contemporània on la reflexió sobre la fràgil frontera entre la vida i la mort és constant, amb uns personatges homèrics que, desposseïts de la vida burgesa, només aspiren a la glòria del carrer del Migdia.

El casament d’en Terregada destaca com una peça interessantíssima en el seu ús lingüístic, escrita en uns registres inusuals en el panorama teatral català: hi trobem una llengua popular, amb argot procedent del caló i dels baixos fons.AM: Un dels valors importants del teatre de Vallmitjana és sens dubte el llenguatge. Vallmitjana va tenir la intel·ligència de comprendre que el teatre sempre és ficció, i que per fer un retrat naturalista calia negociar amb la realitat. El seu llenguatge no és el llenguatge dels xoriços de l’època, és un equilibri fi entre un català col·loquial i un argot caló, al límit de la incomprensibilitat però sempre comprensible. És just a la inversa del que fan ara molts dramaturgs, que s’entesten a escriure en el català, no ja del seu barri, sinó de la seva escala, perquè els sembla l’únic real, l’únic que «sona».

Això pot implicar un cert risc d’allunyar el text dels espectadors?JC: Ben al contrari. Dramatúrgicament, em penso que és un avantatge. Quan vam fer La barca nova vam reconstruir la parla del Sant Pol de l’època. Vaig comptar amb la col·laboració, com ara, del filòleg August Rafanell. I si bé l’espectador, al començament, tenia

12

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petitaproblemes per entrar-hi, al final la llengua es va convertir en un dels grans reclams de la peça.És el que diu l’Albert: l’espectador ho comprèn tot. És possible que se li escapi el significat d’alguna paraula, però això es complementa gràcies al context, l’expressió, el gest. Els actors han treballat amb aquest llenguatge des del primer dia, de manera que ho assimilen espontàniament, sense fer èmfasi, cosa que seria fatal per a l’obra. Els actors han assumit aquesta parla com a reflex condicionat.

13


Quin és el treball concret que han hagut de fer els actors, doncs? Quins criteris es van seguir a l’hora de fer el càsting?JC: En plantejar-me el càsting vaig prendre la decisió de buscar un equip d’actors més jove que els personatges que representen. Volia que fessin un esforç per apropar-se als personatges, i no a la inversa. És una opció arriscada però que al mateix temps em permet crear una textura teatral molt més interessant. I el cert és que n’estic molt satisfet.Un altre criteri a l’hora d’escollir els actors era que tinguessin un gran sentit de la llengua. Volia que moltes de les paraules que surten a El casament d’en Terregada llisquessin de manera natural. I això només era possible si comptàvem amb un repartiment que se sentís còmode amb el català.

Parlem de l’escenografia. L’obra passa en diversos escenaris urbans de la Barcelona de començament de segle XX: la falda de Montjuïc, la platja del Morrot: de quina manera recreeu aquests espais?JC: És cert que l’escenografia era complicada de plantejar. Ho hem solucionat treballant en un «espai dislocat», un concepte que m’interessa molt. L’espai dislocat consisteix a agafar els elements característics de l’escenografia de l’obra i alterar-los en l’espai, d’alguna manera. Per exemple, veiem l’escala del pis, i alhora també veiem l’exterior del pis. D’aquesta manera podem recrear molts àmbits, moltes escenes, en un sol espai. És un espai conceptual que s’entén no per allò que il·lustra sinó per tot allò que hi passa.Que l’espai es disloqui, a més, és conseqüència lògica de l’excitació de la situació, i també, com no, de la borratxera. L’alcohol varia de manera considerable la nostra percepció de les coses, i també de l’espai. En definitiva, hi ha, podríem dir, una deformació gairebé esperpèntica de l’espai que, tanmateix, no incomodarà l’espectador. Hem volgut fer una petita gamberrada, un pas més, especialment a l’hora de recrear la platja: jo tenia molt interès en mostrar els personatges banyant-se. I la solució que hem trobat és molt natural, i fins i tot divertida.

Suposo que el vestuari i la caracterització són també eines útils.JC: I tant. Estem parlant de gent pobra, molt pobra, però volíem aprofitar les virtuts pictòriques que ens ofereix la misèria. Al cap i a la fi, Vallmitjana havia estat pintor. De manera que no volíem que els personatges anessin vestits com si haguessin tret la roba d’un contenidor. Volíem que el vestuari ens indiqués la personalitat de cada personatge.El treball de caracterització també està fet de manera molt acurada. Estem parlant de gent amb malalties, castigada per la vida... i tot això té conseqüències físiques. Sense molestar la sensibilitat de l’espectador, sí que volíem mostrar la degradació del lumpen. En

14

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petitadefinitiva: quan veiem el conjunt d’El casament d’en Terregada, l’escenografia, el vestuari, la caracterització, és fàcil de veure que estem aproximant-nos-hi de manera pictòrica, més que no pas realista.

15


Els herois del renec i la punyalada

ILa renovació teatral modernista –una de les més agosarades de la història del teatre català del segle XX– va generar un dramaturg heterodox i, en certa manera intersticial, com fou Juli Vallmitjana i Colominas (1873-1937). Partint del costumisme vuitcentista, l’autor de Sota Montjuïc (1908) i La Xava (1910) en capgirà els mecanismes per portar a l’escenari els sectors més marginals de la societat barcelonina del seu temps. No ho féu amb una visió elegíaca o simpàtica com la que podia tenir un Emili Vilanova («Gitanesca», «Un perdulari», Colometa la gitana, Les bodes d’en Cirilo), sinó amb la més visceral d’un Raimon Casellas (Els sots feréstecs, Les multituds) o una Víctor Català (Solitud). Des d’un autodidactisme militant i d’una certa dosi d’intuïció artística, Vallmitjana combinava, en una curiosa mixtura, els formats més anacrònics d’ascendència popular, com ara el sainet, el melodrama o la comèdia costumista, amb trets d’una gran modernitat dramatúrgica, derivats d’un naturalisme exacerbat, anticonvencional, que tampoc no tenia res a veure amb el realisme-naturalisme de signe moralitzant del Narcís Oller més escabrós (La papallona, L’escanyapobres, La bogeria). Amb aquests elements heteròclits, de difícil aliatge, la dramatúrgia de Vallmitjana assajà una ruptura estilística –dislocació dels referents– i temàtica –tractament del submón– que atorga al seu corpus teatral una singularitat notable en l’entramat de corrents del modernisme català. En el fons, Juli Vallmitjana fou un outsider de les tendències teatrals modernistes i noucentistes que s’entrecreuaven en el tombant de dècada dels deu i, a pesar de mantenir relacions cordials amb destacades personalitats del teatre del seu temps com ara el dramaturg i director d’escena Adrià Gual o l’empresari Josep Canals, anà tant per lliure que és difícil de trobar-hi aferralls de referència o comparança –tot i que és molt probable que calgui buscar-los en la dramatúrgia francesa o l’espanyola, que tractaren també el món dels gitanos i/o dels baixos fons, i que de segur que l’escriptor barceloní coneixia d’haver-los vist a l’escenari o llegit sobre el paper. Curiosament, tot i merèixer l’acollida entusiasta del públic barceloní més popular, que li procurà una ascensió fulgurant en l’escena catalana dels primers anys deu, la seva presència en la cartellera de la metròpoli fou més aviat irregular, per intermitent, durant els vint anys i escaig que es dedicà a l’escriptura teatral. Així, al costat de moments de gran efervescència –en què s’arribaren a estrenar diverses obres seguides o de manera simultània–, el teatre de Vallmitjana patí eclipsis misteriosos i flagrants –provocats, en bona

16

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petitapart, per les crisis i les vacil·lacions personals–, fins que el 1929, any de la seva darrera estrena, emmudí, en vida seva, dels escenaris.

17


IIEls textos teatrals més atrevits de Vallmitjana mostren, sense atenuants, aquesta Barcelona gorkiana, oculta, deliberadament ignorada pels «lleons» noucentistes que maldaven per bastir la «ciutat ideal». Vallmitjana volgué deixar un testimoni directe i veraç, despietat i tot, dels espais més marginals de la «ciutat maleïda» amb la intenció manifesta de facilitar-ne la regeneració social, perquè estava convençut que el fet de conèixer i comprendre la realitat –la situació en què es vivia en els barris més sòrdids de Barcelona i dels seus suburbis– era un pas previ per esmenar-la. Conseqüentment, creia que els sectors més humils de la societat –el lumpen i l’hampa– tenien una capacitat natural, si s’hi esmerçaven els recursos socials i educatius necessaris, per a la reconstrucció moral. Amb una curiositat antropològica vocacional, Vallmitjana féu incursions en els barris més desvalguts de la ciutat de Barcelona, sovint acompanyat per trinxeraires que en sabien els topants, per observar de primera mà els ambients que després traslladaria a la seva narrativa o al seu teatre. D’aquest coneixement antropològic dels baixos fons de la capital, ignorats i menystinguts per la gent d’ordre, Vallmitjana en deduïa que la misèria material del homes i les dones «de mala vida» –no pas un innat instint criminal, pretext de la indiferència i del menyspreu– es trobava en l’origen de la criminalitat i la perdició. Calia, per tant, fugir de prejudicis i tòpics que avalaven solucions punitives o repressives que Vallmitjana tenia per irreversibles i contraproduents. En certa manera, la narrativa o el teatre de Vallmitjana que reflecteix el submón barceloní té una funció didàctica i denunciadora similar a la que podia tenir la novel·lística zoliana, però se’n distancia en la mesura que es fonamenta en un ideari no determinista ni cientifista, basat en la necessària redistribució de la riquesa, en una equitat social més justa i humanitària. Vallmitjana no s’estigué de reclamar a les capes benestants –«els rics»– que fossin més generosos i contribuïssin així a la regeneració dels qui vivien en condicions miserables –«els pobres»–. Si bé considerava que la penúria abocava els més vulnerables a la desesperació o a la delinqüència, no queia en un paternalisme idealitzador o sensacionalista. Coneixia molt bé els defectes i els vicis dels supervivents de la misèria, i no els planyia pas: el personatge d’en Terregada, protagonista de l’adaptació El casament d’en Terregada, de Juli Vallmitjana-Albert Mestres, n’és una bona mostra.

IIILa dramatúrgia gitanesca i de baixos fons esdevingué l’actiu principal del teatre de Vallmitjana, fins a l’extrem que es va convertir prototípicament en el dramaturg dels «herois del renec i la punyalada», per dir-ho en termes manllevats de Josep M. de Sagarra. De fet, la seva manera d’enfocar el microcosmos de la «gent de mala vida», fossin o no gitanos, va evolucionar del realisme tremendista de

18

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petitala primera etapa, en peces com ara Els jambos (1910), Els zin-calós (1911), La gitana verge (1912) o, més matisat pel toc sentimental, en La mala vida (1918) i A l’ombra de Montjuïc (1922), fins a una estetització distanciada, evocativa d’allò més atàvic i exòtic d’aquell món, en Cants d’orient

19


(1923) o La caravana perduda (1927), que no convencé gaire el públic i que dugué el dramaturg a retornar als orígens amb Gitanos (1928), en la qual oferí una nova versió d’Els zin-calós. De l’interès de recrear en escena el món tribal de creences, supersticions, rituals, costums, comportaments i quimeres dels gitanos i de la «gent de mala llei» que trobem en la primera etapa del seu teatre, Vallmitjana intentà fer-ne, en la dècada dels vint, una certa mitificació que, en termes generals, n’accentuava el caire més líric i imaginatiu. Aquesta virada, tanmateix, no s’adeia gaire ni amb el primitivisme artístic, ni amb l’esperit vivencial de les exploracions del submón barceloní, ni amb la «veritat» que destil·laven les obres que l’havien fet més popular, especialment Els zin-calós, el seu gran èxit. Fins a un cert punt, el públic i la crítica es quedaren amb la imatge del dramaturg com a «psicòleg de l’hampa barcelonina» –tal com va escriure L’Esquella de la Torratxa a propòsit de l’estrena d’El casament d’en Terregada–, i tot intent d’allunyar-se’n era més aviat rebut amb prevencions o rebufs.Sigui com vulgui, de tota la gamma de personatges que apareixen en el seu teatre de gitanos i baixos fons, la figura magnètica d’en Terregada destaca per sobre d’altres especímens peculiars del lumpen o de l’hampa barcelonina que hi pul·lulen al seu aire. Es tracta d’«homes i dones de la vida», murrialla fina, carn de presidi o, en els casos més extrems, de patíbul: criminals, lladregots, milhomes, presidiaris, macarrons, pocapenes, traïdors, bagasses, estafadors, etcètera. Des de l’Escanya d’Els jambos fins al Pau de La tasca, tot passant pel Rana d’Entre gitanos, l’Espanta de L’Espanta, el Cigaleta d’Els zin-calós, el Grapa de La mala vida o el Pinxa d’A l’ombra de Montjuïc, per posar alguns exemples de col·legues d’ofici d’en Terregada, és molt considerable el reguitzell de tipus, de cor més o menys dur, inflats sovint d’orgull i de penúries, que es dediquen o aspiren –de grat o per força– a delinquir, sempre empaitats per la pena, la justícia o la dissort. Quinta essència d’aquest món excèntric i suburbial, en Terregada és un home destrossat per la vida crapulosa i desgraciada que ha dut, envoltat de «homes i dones de mala nissaga»: s’embolica amb deplorables afers de faldilles, patètiques baralles etíliques, lladronicis d’allò més ruïnosos, etcètera. Amb una inconsciència que fa riure o estremir, viu en els marges de la licitud ètica i moral, fora de tota llei o de norma social, fins al punt que sembla que no tingui cap mena de remei ni de salvació i que el seu destí sigui, ineluctablement, el presidi o el patíbul. A diferència d’altres compatriotes de la seva corda, que campen per l’obra narrativa i teatral vallmitjaniana, el personatge d’en Terregada gaudeix, això sí, d’una peripècia vital singular que, contemplada des de diverses perspectives i en moments diferents, l’individualitza –com passa també amb la Xava de la novel·la homònima– del conjunt de desvagats, mossegues, males marcotes i gent carregada de misèria.

IV

20


Bon coneixedor del teatre de Vallmitjana, Albert Mestres n’ha fet una adaptació a partir de l’esplèndid monòleg En Terregada (1912) i del sainet El casament d’en Terregada (1913), que s’insereixen, com a elements nuclears, en una seqüència argumental que la mateixa obra vallmitjaniana permet de traçar.

21


A més de les peces teatrals, en Terregada apareix tant a Sota Montjuïc, en què n’és el protagonista, com a La Xava, en què té una presència fugaç en el segon capítol com un «home del sac», monstruós i miserable, que es dedica a matar gats i escorxar-los per vendre’n la pell. En totes dues novel·les, autèntics aiguaforts dels baixos fons barcelonins, el personatge d’en Terregada és l’eix conductor al voltant del qual gira tota una galeria de figures pertanyents a l’hampa de la ciutat oculta. En la seva recreació, Mestres ha treballat, doncs, a partir del personatge de Terregada, el pispa i pirent de cullera protagonista de Sota Montjuïc i de les obretes que duen el seu nom, per explorar l’estructura oberta i la coralitat, característiques tant de la novel·la com del teatre de Vallmitjana. Amb una gran llibertat de moviments, tot i que atenint-se a l’original, la seva proposta dramatúrgica parteix de l’accidentada boda d’El casament d’en Terregada i hi entrelliga el començament de Sota Montjuïc, que inclou el somni inquietant del personatge (acte I); continua, després, amb el monòleg que constitueix el nucli d’En Terregada (acte II) i conclou amb l’episodi de l’àpat a la taverna de can Tunis amb bany de mar inclòs (acte III), que prové del segon capítol de Sota Montjuïc. Bo i aplicant una tècnica vallmitjaniana, Mestres incorpora un episodi, el del crim del vaquer –deutor també del mateix passatge de Sota Montjuïc–, que li serveix de lligam argumental entre el començament i el final. Com és lògic, en qualitat de dramaturg adaptador, opera en els textos originals tot un seguit d’acurades intervencions: «llicències» iconogràfiques, sonores i argumentals; recomposició, reducció o fusió de personatges i escenes; pentinades lingüístiques i textuals, i retocs necessaris per relligar-ho tot. Amb això, sense deixar de respectar un cert deixatament d’estil i el final obert imprescindible, el text de Vallmitjana pren una cohesió i una coherència molt més grans.L’adaptació de Mestres ha sabut reflectir molt bé, amb un treball fi d’actualització a les formes dramatúrgiques d’avui –a l’estil del que va fer, en el seu temps, Francesc Castells a Campi qui pugui (1978), un espectacle sobre textos de Vallmitjana que partia de formes d’improvisació– les línies de força de la dramatúrgia vallmitjaniana. Destre a desvetllar els replecs i les sinuositats de la llengua, Mestres fa espurnejar, en aquest sentit, dues de les característiques més evidents del teatre de l’autor d’Els zin-calós: la combinació de registres d’argot i la concertació de personatges i trames. Al cap i a la fi, la traça que el dramaturg modernista intersticial tenia per al diàleg, l’admirable vivesa dels registres del llenguatge que posava en joc i la plasticitat amb què dissenyava les escenes –com si, en certa manera, les dibuixés, pintés o coreografiés– són passades pel sedàs d’una operació dramatúrgica radical que, tot preservant l’original de partida, vol acerar-ne l’estil, sense trair-lo ni sense rebaixar-ne la cruesa, sinó tot al contrari. No hi ha cap operació de maquillatge del teatre de Vallmitjana, ni tampoc se’n buida el contingut regeneracionista germinal: se’n destaca, ras i curt, els

22

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petitaaspectes que, latents ja en la seva dramatúrgia, l’acosten més a la modernitat escènica.

Francesc Foguet i BoreuUniversitat Autònoma de Barcelona, estiu de 2009

23


GlossariAbillar: tenir/portarAbroncar: descobrirAdinyar: dar/donarAndoles: pessetesApreto: putaAraig: nitAstilla: part del robatoriAtxalar: anarAtxantar: fugirBaldra: butxacaBalondro: serenoBanau: ensopitBaní: guapoBaranda/barandui: valentBarbi: bonic/aBaril: bonicBarraquera: mestressaBastes: ditsBati: pallissaBatos: paresBenc: dimoniBlanc: covardBlet: tontoBòfia: policiaBoquis: bocaBorda: casaBorda de forata: casa de foraBronca: policiaBua: porBurleio: jocBusnó: homeCaix: pallissaCamelar: estimarCameles: volsCaravinagre: carrabinerCarregar: agafarCarrillo: conversar tontamentCate: finestraCera: municipalClisso: ullConsorte: company de furtCórrer boc: no tenir dinersCurda: borratxeraCurdeles: borratxoCurneiar: dormir

Dàtil: ditDescuit: robar als que badenEnsenyo la ceba: se’m veu el llautóEmpalmat: armatEscarbar: prendreEspardenya: mosso de l’esquadraEspanto: atracament/robatori armatEstaro/ esteribel: presóFarga: roba, peces de robaFedero: cregutFula: falsaGatsins: criaturesGrasnar: parlarGuanyar: robarGuindar: enganyarGuita: dinersJamba/o: dona/homeJambos: gent jove i presumida de barris baixosLeies: putesLlúvia: pallissaManguis: joMarca: donaMarcota: donotaMascarda: bufetadaMenda: joMorcillar: robar trencant l’anellaMossec: robatoriMosto: viMui: bocaMulé: mortMutxel: callaNas: un que fa nosaNel: resOrelluts: conillsPanan: pagèsPanyalí: aiguardentPapallona: el que juga per compte de la casaParlo: rellotge

24

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala PetitaPavero: fatxendaPica en terra: gallinaPicar de cera: vigilar el municipalPiltre: llitPinré: peuPinxerar: veure/vigilarPirent: home que viu de les dones/macarróPringar: ferirPuginar: pagarPuró/ona: vell/vella

Quer: casa sevaQuinar: enganyar

Raca: part del robatoriRaderac: darrereRumbí: ralRumboi: bastó

Sac: mil pessetesSaina: carteraSant: lloc pel robatoriSante: el que proposa un furtSants: persones per robarServir: robarSorno: or

Tàpia: encobridorTemptar: intentar robarTecar: conèixerTiroi: carrerTou: cotóTova: llenguaTralla: cadena de rellotge

Xalar: fugir/anarXamullar: dirXarnelar: parlarXavó: xicotXiscle: trenXoripescar: prendre i fugirXubai: pollXuquel: gosXuri: ganivet

Pastili: boig

Taberna La Mina, al carrer Arc del Teatre, l’any 1913. Juli Vallmitjana va immortalitzar aquest punt de trobada del lumpen barceloní a la novel·la La xava (1910). Foto: Federic Ballell.

Un reservat del bordell Madame Petit, a Arc del Teatre, any 1932. Foto: Arxiu

25


Sagarra.

26


Sobre Juli VallmitjanaEn Vallmitjana, sense cap propòsit preconcebut, sense la intenció d’assenyalar una nova tendència, ha arribat en el seu teatre a expressar una psicologia col·lectiva. Com un pintor que llença sobre la tela grosses clapes de colors diversos i senyala escorços nets sense haver-los dibuixat abans amb el carbó, l’autor d’Els zin-calós assolia un efecte sense haver fixat primerament el caràcter dels seus personatges. Eren les seves primeres obres nascudes de l’observació directa i construïdes amb la mateixa aparent incoherència que mostren les coses de la vida real. Ha dit lo que li ha semblat veure, després d’haver-se esforçat en veure molt, en penetrar més adintre de les robes virolades i de les frases pintoresques. Ha gratat la superfície, la terra i la carn, per trobar el moviment de la sang humana i de l’aigua i la saba de la terra. Ens ha dit lo que ha vist i lo poc o molt que li ha semblat trobar, amb llengua tremolosa encara de l’emoció de la troballa; ara barbotejant, ara dient la paraula justa i lluminosa Per una altra banda, en Vallmitjana només se’ns havia mostrat com autor que tenia la visió de quadros de la vida, ràpids, com trossos bategants que desconeixíem d’on eren vinguts i on acabarien. Les seves obres gairebé no tenien argument, i l’acció dramàtica no era tancada com un cercle ni definida clarament com una ratlla. La tasca com Els corb, com les altres obres, eren un conjunt d’elements escènics agombolats, que es removien com cossos humans en barreja informe, lo qual no és pas un defecte quan serveix per a produir-nos la sensació de realisme que aquestes obres ens donaven.[...]En el teatre català és un nou gènere. Benvingut sigui.

Alexandre PlanaFragments (1911)

27


Juli VallmitjanaQuina metròpoli no té en ses entranyes arrapada l’au maligna de la misèria? Quina podríem trobar més indiferenta, per als caiguts, que la nostra Barcelona, la que no té criminalitat perversa que per un grapat de diners faci brollar la sang dels crims? Mes ella, la nostra ciutat, ni es dóna compte del tresor immens que posseeix; aquí, l’atracador confia més en la por de la víctima que en el mal que ell li farà si no li entrega els diners; aquí, el lladre no assassina, no assalta per a matar; lo que se’n diu gent de mala vida, ho és més pel domini de la misèria material que per l’instint criminal.Juli Vallmitjana«Barcelona indiferenta», L’Esquella de la Torratxa, núm. 1789 (11 d’abril de 1913)

Cronologia1873 Neix al carrer de Graciamat de Barcelona, al cor de la ciutat

vella, fill d’una família d’argenters amb obrador propi. 1892 Guanya la tercera medalla a l’Exposició de Belles Arts i

Indústries de Barcelona. 1893 Coneix Isidre Nonell i Ricard Canals a l’Escola de Llotja, amb els

quals trava una gran amistat i forma l’anomenada Colla de Sant Martí o Colla del Safrà, integrada també per Ramon Pitxot i Joaquim Mir. Amb els seus amics pintors, acostuma a plantar el cavallet en la barriada de Sant Martí per retratar, preferentment amb colors grogosos, els ambients suburbials. Durant els primers anys del segle, Vallmitjana es dedica a pintar quadres i esmalts, bona part dels quals han desaparegut.

1896 Fa una estada de tres mesos al balneari de Caldes de Boí, amb Nonell i Canals, amb l’objectiu de tenir com a models per a les seves pintures els «cretins» que hi habitaven.

1899 Freqüenta la tertúlia de la cerveseria Els Quatre Gats. Viatja a Ginebra, París i Llemotges per estudiar i perfeccionar la pintura sobre esmalt.

28

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita1905 Participa, com a afeccionat a l’esport, en l’organització d’una

cursa pedestre que comença al camp i acaba a la ciutat.

29


1906 Publica els llibres de narracions Coses vistes i coses imaginades i Fent memòria. Abandona les arts plàstiques i es consagra a la narrativa i al teatre.Publica, amb el nom de J. V. Colominas, la seva primera obra teatral, Els oposats.Col·labora a la revista Art Jove, on publica l’article «Forma» (1, 30-IV).

1907 Estrena en funció única Els oposats, amb el nom de Juli V. Colominas, al Cercle de Propietaris de Gràcia de Barcelona, el 20 de juny, per l’Agrupació Conreu, dirigida per Enric Giménez.Publica la novel·la De la ciutat vella.Col·labora a Enciclopèdia Catalana (1907-1908), amb diverses narracions.

1908 Publica Com comencem a patir (Llibre de criatures), i la novel·la Sota Montjuïc.Col·labora a El Pelleter, on publica alguns dels seus contes.

1909 Modela i encunya, com a argenter, la medalla de l’Homenatge a Guimerà, de la qual es fan únicament dotze exemplars.

1910 Estrena les tres peces curtes sobre la Barcelona oculta: Els Jambos, el 28 de setembre; La tasca, el 21 d’octubre, i Aires del mar, el 29 d’octubre, al Teatre Còmic de Barcelona.Publica L’abella perduda i Els jambos.Publica la novel·la La Xava i la conferència Criminalitat típica local.

1911 Estrena, amb un gran èxit de públic, Els zin-calós, al Teatre Principal de Barcelona, 16 de gener, dirigida per Enric Guitart, amb Margarida Xirgu en el paper de La Xivet, i Muntanyes blanques, també al Principal, el 9 de desembre, amb direcció d’Enric Giménez i música de Josep Cumellas i Ribó, en la qual Xirgu interpreta el personatge de Floreia.Estrena diverses peces breus Entre gitanos (Teatre Olimpo, 5-II), L’abella perduda (Romea, 24-III), El corb (Romea, 15-IV), L’Espanta (Nou, 30-V), i En Terregada (Principal, 2-VI, interpretat per Enric Giménez).És reconegut amb una funció d’honor, al Teatre Principal, amb la reposició d’Aires de mar, Els jambos, Entre gitanos i Els zin-calós. Publica Aires del mar, El corb, Entre gitanos, L’Espanta, Els zin-calós (Els gitanos) i La tasca (La taverna).Versiona al català, amb el títol d’El cafetí de la Lunares, l’obra Chalán de honras (en cá la Lunares), de Joan Eugeni Morant i Rafael Moragas [versió inèdita, pendent d’edició].

1912 Publica La gitana verge, En Terregada i Muntanyes blanques.1913 Estrena Los gitanos –una traducció castellana d’Els zin-calós,

signada per Joaquín López Barbadillo–, a cura de la companyia d’Enric Borràs, al Teatre Novetats, el 2 d’agost.

30


Estrena del sainet El casament d’en Terregada, al Teatre Nou de Barcelona, el 23 d’octubre, per la companyia de Joaquim Montero.Publica El casament d’en Terregada. Col·labora al setmanari humorístic L’Esquella de la Torratxa, amb l’article «Barcelona indiferenta» (1789, 11-IV).

31


1915 Estrena del «diàleg» Prop de l’ombra, al Teatre Novetats, el 28 de maig, en el benefici de l’actor i director Josep Bergés, i de La gran diadema, al Teatre del Bosc, el 14 d’octubre, per la companyia Enric Giménez.Publica Prop de l’ombra i La gran diadema.

1916 Estrena, amb música d’Enric Morera, el drama líric Tassarba, al Gran Teatre del Liceu, el 18 de gener.Manifesta la seva posició aliadòfila en la Primera Guerra Mundial en una carta adreçada al Dr. Joan Solé i Pla, president del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans.Publica Tassarba.

1917 Estrena Rují (Rosa), una nova versió de La gitana verge, al Teatre Novetats de Barcelona, per la companyia d’Enric Borràs, el 27 de setembre.Publica Rují (Rosa) i els llibres de narracions De la raça que es perd i Coses vistes.

1918 Estrena La mala vida, per la companyia d’Enric Borràs, al Teatre Còmic, el 15 de març, amb Assumpció Casals (Madrona), Maria Vila (La Xavaleta) i Enric Borràs (El Grapa). Estrena en castellà La mala vida, al Teatro Eslava de Madrid, el 24 d’abril, en una traducció de Gregorio Martínez Sierra.Publica La mala vida.

1922 Estrena A l’ombra de Montjuïc, per la companyia de Josep Santpere, al Gran Teatre Espanyol, el 9 de desembre, amb Assumpció Casals (L’Estrella) i Josep Santpere (L’Ànec).Publica A l’ombra de Montjuïc.

1923 Estrena A la Costa Brava al Teatre Català Romea, per la companyia d’Enric Giménez, el 31 de març; El barander, al Gran Teatre Espanyol, per la companyia de Josep Santpere, el mateix dia; Cants d’Orient, al Teatre Barcelona, el 17 de setembre, per la companyia de Mercè Nicolau, amb direcció d’Enric Giménez, i Don Pau dels consells, al Teatre Català Romea, el 20 d’octubre, per la companyia d’Enric Guitart.Reestrena Els zin-calós al Teatre Romea, el 23 d’octubre.Publica A la Costa Brava, El barander (L’alcalde), Cants d’Orient i Don Pau dels consells.

1924 Estrena La dèria nova o la fal·lera del senyor Jaume, al Gran Teatre Espanyol de Barcelona, el 7 de març, protagonitzada per Josep Santpere [peça inèdita, pendent d’edició].

1927 Inaugura la temporada 1927/1928 del Teatre Català Romea amb l’estrena La caravana perduda, el 7 d’octubre, per la companyia Vila-Daví, amb Maria Vila com a Liça i Pius Daví, que exercia també com a director, com a Dàrman.Publica La caravana perduda.

32

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita1928 Escriu Gitanos, que deixa inèdita, amb música d’Amadeu Vives

[es publicà el 2006].

33


1929 Estrena La bruixa blava, al Teatre Català Romea, el 14 de febrer, per la companyia Vila-Daví, amb Maria Vila (Àuria) i Pius Daví (Trifó), i també En un recó de món, al Teatre Novetats de Barcelona, el 3 de desembre [peça avui perduda].Publica La bruixa blava.

1930 Passa una temporada a l’Institut Pere Mata, de Reus, per curar-se de les depressions que pateix.

1932 Escriu la novel·la Albi, dedicada a la seva esposa Anna-Maria Vallès [roman inèdita fins al 2007].

1937 Mor a la Clínica Rabassa de Barcelona, el 5 de gener, a causa d’una infecció postoperatòria de pròstata. Deixa inèdit, a més d’Albi i altres documents, un recull de cent contes i l’epistolari Lletres al meu fill David.

Portada de la revista L’Esquella de la Torratxa

Juli Vallmitjana en un barri gitano

Juli Vallmitjana i Enric Borràs

34


Albert MestresAdaptacióBarcelona, 1960. Escriptor, traductor i director d’escena. Obra de creacióCom a autor resident de la quarta edició del Projecte T6, ha estrenat dos textos: Temps real. Dir. Magda Puyo. Sala Tallers TNC. 2007; Dos de dos. Dir. Joan Castells. Espai Brossa. 2008.Res, poesia, Argentona, L’Aixernador, 1991; Ales de cera, novel·la, Barcelona, Edicions Proa, 1996; La ela de Milet, novel·la, Barcelona, Edicions Proa, 1998; La bufa, teatre, Edicions Proa, 1998; Contes estigis i Peça cua per l’“Informe per a una acadèmia” de Kafka, teatre, revista Assaig de Teatre, 1999; A sac, poesia, Barcelona, Empúries, 1999; Vides de tants, contes, Barcelona, Edicions Proa, 2000; El conte de la llacuna. Mites i llegendes dels indis huave, contes, Barcelona, Empúries, 2000; La tercera persona, novel·la, Manresa, Angle Editorial, 2001; Tres, poesia, Barcelona, Empúries, 2001; Dramàtic i altres peces, teatre, Barcelona, Empúries, 2002; Vides de tants, teatre (amb Joan Castells), Barcelona, Re&Ma12, 2003; 1714. Homenatge a Sarajevo, teatre, Tarragona, Arola, 2004; La pau perpètua, novel·la, Barcelona, Empúries, 2006.Traduccions literàriesJustine o les dissorts de la virtut del Marquès de Sade, Barcelona, Ed. Bruguera, “Els llibres del mirador”, 10, 1985, reedició Barcelona, Edicions de la Magrana, “La Marrana”, 29, 1995; Contes cruels de Villiers de L'Isle Adam, Barcelona, Edicions B, “Línia d'ombra”, 7, 1990; Rere el vi i les roses. Poemes llicenciosos, de Marc Valeri Marcial, traducció en vers del llatí, Barcelona, Edicions de la Magrana, “La Marrana”, 1996; Les dues tietes de Tommaso Landolfi, Barcelona, Edicions Proa, 1998; Inés de Las Sierras de Charles Nodier, Barcelona, Edicions Proa, 1999; Errata. Una vida a examen de George Steiner, Barcelona, Edicions Proa, 1999; L’hora del diable i altres ficcions de Fernando Pessoa, Barcelona, Edicions Proa, 2000; City d’Alessandro Baricco, Barcelona, La Magrana, 2000; Gramàtiques de la creació de George Steiner, Barcelona, Edicions Proa, 2002; El càlcul (teatre) de Jeannine Worms, Ed. Re&Ma12, 2002; Sobre el bosc làctic (teatre) de Dic Edwards, Ed. Arola, 2003; En defensa dels intel·lectuals, Jean-Paul Sartre, València, Ed. Universitat de València, 2005.Direccions i altres col·laboracions escèniquesDo’m d’E. Casasses (2003) i Informe per a una acadèmia de Franz Kafka amb cua d’Albert Mestres (2004), ha fet la direcció artística de l’òpera 1714. Món de guerres (2004)i ha codirigit Sata-Suite Bufa-na de J. Brossa i J.M. Mestres Quadreny (2002). Ha estrenat les òperes La petita bufa (1995) i 1714. Món deguerres (2004), la cantafaula La llet del paradís (1996), les accions poètiques Comèdia (1998) i Paradís (2003), els espectacles Opsis (2001) i Salt al buit (2003), les obres Dramàtic (2002), Vides de tants (2003), Peça cua per a l’Informe per

35

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petitaa una acadèmia (2004), Contes estigis o El cabaret dels morts (2004) i el concert-recital El rastre d’Orfeu (2002). Ha col·laborat amb els grups Zootrop, la Fura dels Baus i OOFF Companyia.

36


Joan CastellsDireccióProfessor d’Art Dramàtic i director d’escena. Director de l’ESAD de l’Institut del Teatre (2006-2009). Professor de Tècniques d’Interpretació i d’Història de la Direcció Escènica a l’Institut del Teatre de Barcelona (1973-1999). S’integra al Consell d’Assessorament Artístic del Teatre Nacional de Catalunya (1998-2005). Coordina el curs El gran teatre de l’aula, adreçat a millorar la comunicació a partir de les tècniques teatrals. Universitat Politècnica de Catalunya (1998). Treballa en l’equip de coordinació de les “Jornades de reflexió i debat, per una nova etapa de les Arts Escèniques a Catalunya”. Ocupa el càrrec de Cap de l’Especialitat d’Interpretació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (1995-1998). Ocupa el càrrec de Sots-director de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (1998-1992). Dirigeix el Festival Sitges Teatre Internacional (1991-1992). Publica Juli Vallmitjana, teatre de gitanos i de baixos fons (1976). Exerceix la crítica teatral al Diari de Barcelona, a Presència i a la revista Destino. Col·labora a les revistes especialitzades: El Público, Primer Acto, Serra d’Or, Els Marges i Estudis Escènics (1973-1993).Publicacions Publica la versió teatral de Les aventures extraordinàries d’en

Massagran a partir de la novel·la de Josep M. Folck i Torres, Edicions Proa (2005).

Publica El món del teatre (crèdit de síntesi) Edicions Proa (2002). Publica Juli Vallmitjana, teatre de gitanos i de baixos fons. Edicions

62 (1976). Per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, realitza un estudi amb

el títol: Pla d'ús de les infraestructures i dels equipaments culturals de Nou Barris.(1994).

Publica Guia urbana de la diversió dins de "Barcelona 1888-1929", Editions Autrement, Série Memoires, nº 16, París 1992.

Publica l'edició de les actes del II Simposi d'Història del Teatre, organitzat per lÍnstitut del Teatre. (1989).

Conjuntament amb Jordi Coca fa un estudi de l'estructura i del procés de creació d'un dels espectacles d'El Molino (un music-hall de Barcelona). (1977).

Estudia els origens del teatre català profà i publica: Primeres anotacions a l'entorn del sainet. (1967).

Exerceix la crítica teatral a "Diari de Barcelona" a "Presència" i a la revista"Destino". Col·labora a les revistes especialitzades: "El público". "Primer Acto", "Serra d'Or", "Els marges" i "Estudis Escènics" (1973-1993).

Treballs artístics Dirigeix Dos de dos d’Albert Mestres. Projecte T6. Espai Brossa.

2008

37

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita Dirigeix Les aventures extraordinàries d’en Massagran de Josep M.

Folch i Torres. Teatre Nacional de Catalunya. 2005 Dirigeix 16.000 pessetes de Manuel Veiga. TNC Sala Tallers.

Projecte T6. 2005 Dirigeix Un ram de mar. L’univers de Joaquim Ruyra a escena. TNC

Sala Petita. 2004 Dirigeix Vides de tants d’Albert Mestres. Sitges Teatre

Internacional. 2003 Dirigeix a la Sala Petita del TNC Ran del camí de Txèhov. 2002 Dirigeix a l’Espai Escènic Joan Brossa Dramàtic d’Albert Mestres.

2002

38


Dirigeix a la Sala Petita del TNC Pluja seca de Jaume Cabré. 2001 Dirigeix a la Sala Petita del TNC La barca nova d’Ignasi Iglésias.

1999 Fa la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle Preversions amb

textos de Jacques Prévert. Companyia Parracs. Espai Joan Brossa. 1998

Fa la direcció teatral a l’espectacle Corre, corre, diva amb la Companyia Metros de Ramon Ollé. Festival de Peralada. 1998

Escriu una versió lliure de La Dama de les Camèlies, a partir de l’obra d’Alexandre Dumas (fill). 1998

Fa la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle Parracs de Brecht amb la Companyia Parracs. Teatre Adrià Gual (La Cuina). 1997

Dirigeix Ja ve, amb l’actor Francesc Albiol. Sitges Teatre Internacional. Presenta la integral: Em vec el bec, El micorfonista i Ja ve. 1997

Fa la direcció d’interpretació de la cantata El martiri de Sant Sebastià de Debussy i d’Annunzio en el muntatge de La Fura dels Baus, protagonitzat per Miguel Bosé. Teatre l’Opera de Roma. 1997

Fa la direcció teatral a l’espectacle Romi and Juli amb la Companyia Metros de Ramon Ollé. Teatre Poliorama de Barcelona. 1997

Dirigeix El microfonista amb l’actor Francesc Albiol. Festival Grec. Teatre Adrià Gual. 1996

Dirigeix La festa del blat d’Angel Guimerà. Centre Dramàtic de la Generalitat, Teatre Romea. 1995

Dirigeix Em vec el bec amb l’actor Francesc Albiol. Sitges Teatre Internacional. 1995

Fa la direcció teatral de l’espectacle de dansa Retratos para la memoria amb la Companyia Metros i el Centro Andaluz de Danza, Sevilla. 1995

Dirigeix la posada en escena del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, amb Lola Lizaran, Alfred Luchetti i el quartet de corda de l’orquestra de Moldàvia. 1994

Dirigeix l’espectacle Nyam-Nyam de l’autor finlandès Harri Virtanen. Centre Dramàtic del Vallès. Teatre Alegria. 1994

Dirigeix l’espectacle Benvingudes de José Sanchis Sinisterra amb la Companyia de dansa Trànsit. Estrena a la Sala Beckett de Barcelona. 1993

Escriu del text teatral Magdalena Ullet, l’absent. 1993 Fa la direcció teatral de dos espectacles amb la Companyia de

Dansa Metros: Aquí no hi ha cap àngel (Espai de Música i Dansa de la Generalitat de Catalunya) i Estem divinament (Mercat de les Flors). 1992

Crea i dirigeix El Teatrí, Companyia estable amb la qual presenta els espectacles següents: El dèria T. T. de Joan Castells (1985), Demà Jerusalem d’Elie-Georges Berreby (1983), Les cadires d’Eugène Ionesco (1982), El bon policia de Santiago Rusiñol (1982), El vodevil de Francesc Castells, basat en la vida de l’actor

39


Josep Sanpere (1981), Quin jove més embalat d’Eugène Labiche (1981), En Joan brut de Carles Riba (1978), Company de viatge de H.C. Andersen (1978), L’espantu basat en textos de Juli Vallmitjana (1978)

També ha dirigit els espectacles següents: Per un si, per un no de Nathalie Sarraute (1990), Carmen de Bizet (1989), Vint de vint de Joan Barbero (1988), El suïcida de Nikolai Erdman (1987), El facinerós és al replà de Joe Orton (1986), Madame de Sade de Mishima (1986).

40


Sebastià BrosaEscenografiaEstudis de disseny d’interiors a l’escola EINA, i d’escenografia a l’Institut del Teatre.Espectacles destacats: El jardí dels cinc arbres. A partir de textos de Salvador Espriu.

Temporada Alta. TNC. 2009 Present vulnerable. Cia. Raravis. Andrés Corchero-Rosa Muñoz.

TNC Sala Petita. 2009 Trueta d’Àngels Aymar. Dir. Àngels Aymar. TNC Sala Tallers. 2009 Dublín Carol de Conor Mcpherson. Dir. Manel Dueso. Sala Beckett.

2008 Entremès de dos estudiants . Dir. Iban Beltran. Auditori Sant

Francesc.11a fira de la Mediterrània. Manresa. 2008 El Ángel exterminador de Luis Buñuel. Dir. Joan Ollé. Teatre Grec /

Palacio de Congresos Expo Zaragoza. 2008 N&N. Una parella jove busca pis a Barcelona de Marc Rosich. Dir.

Antonio Calvo. Sala Beckett. 2008 Un fill, un llibre, un arbre de Jordi Silva. Dir. Antonio Calvo. TNC

Sala Tallers. 2008 Una mujer en transparencia d’Eva Hibernia. Dir. Eva Hibernia. TNC

Sala Tallers. 2008 Garrick d’El Tricicle. 2007 Party line de Marc Rosich. Dir. Andrea Segura. Sala Beckett. 2007 Molta Aigua de Carles Mallol. Dir. Víctor Muñoz i Calafell. Sala

Beckett. 2007 Soldados de Salamina. Dir. Joan Ollé. Teatre Romea. 2007 Escenografia a l’obra En defensa dels mosquits albins de Mercè

Sàrrias. Dir. Carol López. TNC Projecte T6. 2007 Escenografia a l’obra El jardí abandonat de Santiago Rusiñol. Dir.

Francesc Nel·lo. Espai Escènic Joan Brossa. Gener 2007 Escenografia a l’obra Party line de Marc Rossich. Dir. Andrea

Segura. El Teatret. Festival LOLA d’Esparraguera. Novembre 2006 Escenografia de l’obra Vells temps de Harold Pinter. Dir. Rosa

Novell. Sala Beckett. Festival Grec 06. Juliol 2006 Escenografia de l’obra Last chance (última oportunitat). Direcció i

dramatúrgia de Carol López. Teatre Bartrina Reus. Espai Lliure. Abril 2006

Escenografia de l’obra L´home coixí de Martin MacDonagh. Dir. Victor Muñoz. Teatre Estudi. Març 2006

Escenografia conjuntament amb Bibiana Puigdefàbregas a l’obra European House. Pròleg dún Hamlet sense paraules. Dir. Àlex Rigola. Cia Teatre Lliure. Al teatre de Salt. Girona. Temporada Alta. Desembre 2005. Premi Butaca 2007

Ajudant d’escenografia a les obres Ricard III de William Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Escenografia: Bibiana

41


Puigdefàbregas. Al Claustro de los Dominicos. 28è Festival de Teatro de Almagro. Juliol 2005

Dramatúrgia, direcció i escenografia, conjuntament amb Iban Beltran, a l’obra (instant). Area Tangent. Juny 2005

42


Escenografia a l’obra Léscorxador. [Elsinore 1601] d’Albert Munt. Dir. Marta Gil Polo. Il·luminació conjuntament amb Isabel Franco. Espai Escènic Joan Brossa. Octubre 2004

Escenografia, vestuari i il·luminació, a l’obra Contes estigis o el cabaret dels morts d’Albert Mestres. Dir. Iban Beltran. Estrenada al Teatre Estudi. Juliol 2004. Sala Muntaner. Desembre 2004

Ajudant d’escenografia a l’obra Santa Joana dels escorxadors de Bertolt Brecht. Dir. Àlex Rigola. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Al teatre Grec. Juny 2004

Ajudant d’escenografia a l’obra Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Àngel Alonso. Escenografia: Isidre Prunés. A la sala Gran del TNC. Març 2004

Ajudant d’escenografia a l’obra Glengarry Glen Ross de David Mamet. Dir. Àlex Rigola. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. A la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Novembre 2003

Dissenyador gràfic i il·lustrador accidental.

Mariel SoriaVestuari

Nascuda a Jujuy, República Argentina. Cursa estudis de dibuix a l’Instituto de Directores de Arte, I.D.A., amb Alberto Breccia, entre d’altres, com a professor.El 1966 s’incorpora a l’equip d’animació de Producciones García Ferré, on col·labora en una sèrie per a televisió i dos llargmetratges de dibuixos animats, treballs que combina amb la il·lustració infantil.El 1975 es trasllada a Barcelona, on funda amb altres professionals el Colectivo de la Historieta, que publica la mítica revista Trocha, Troya. Col·labora com a il·lustradora i dibuixant amb les següents editorials i mitjans: Bruguera, Cavall Fort, Juventud, Teide, Ikusager, Planeta, La galera, el Periódico de Catalunya, Avui, La Vanguardia, Diari de Barcelona, el Víbora, Sal común, Torpedo, El Papus, Gimlet, Tótem, Zona 84, TBO, Madriz, Alter Linus, Virus, Pilote, Cul de Sac, Play Boy, Penthouse i El Jueves, on crea el personatge de Mamen, amb guions de Manel Barceló. Col·labora amb l’editorial Presencia Gitana en els llibres España se burla del racismo i Europa se burla del racismo.Participa entre moltes altres exposicions col·lectives a Papel de mujeres i Dones a Ciutat Vella. A partir del 1988 inicia la seva activitat com a dissenyadora de vestuari per a teatre, en la que ha realitzat els següents treballs: Ricard II de William Shakespeare. Dir. Carme Portaceli. FEI. 2009 Aquí amanece de noche. Cia. de Dansa Mar y Javier. Dir. Mar

Gómez. 2009 Cartes meridionals de Josep Pla. Dir. Ramon Simó. 2008 La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion. Dir. Ramon Simó. TNC Sala

Petita. 2009 43

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita Cançons d’Amor, furor i llàgrimes. Òpera Barroca. Dir. Carme

Portaceli i Gabriel Garrido. Palau de la Música de Barcelona. 2008 Dos de dos d’Albert Mestres. Dir. Joan Castells. Espai Brossa. 2008

44


Fairy de Carme Portaceli i Toni Martín. Dir. C. Portaceli. Nau Ivanov. 2007

Trànsits de Carles Batlle. Dir. Magda Puyo. Sala Becket. 2007 Josep & Maria de Peter Turrini. Dir. Carme Portaceli. Nau Ivanov.

2007 Tren de Somnis de Jordi Sabatés. Dir. Joan Font. TNC. 2007 Els contes del sr. Nil de Manel Barceló. Dir. Pep Bou. Teatre Romea.

2006 Dios Menguante de Compañía de Danza Mar Gómez. 2006 El ganxo. Òpera de Joan Brossa i J.M. Mestres Quadreny. Dir. Mar

Gómez. Gran Teatre del Liceu. 2006 La temporada 2004/2005 realitza el vestuari dels espectacles del

Projecte T6 del TNC: Raccord de Rodolf Sirera. Dir. Carme Portaceli; 16.000 pessetes de Manuel Veiga. Dir. Joan Castells; El plan B d’Isabel Díaz. Dir. Pep Pla; Temptació de Carles Batlle.

La finestra tancada d’Agustí Vila. Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure. 2005

Magnus de Jordi Teixidor. Dir. Oriol Broggi. Sala Becket. 2005 Animales nocturnos de Juan Mayorga. Dir. Magda Puyo. Sala

Becket. 2005 Aguantando la vela de Fabrice Melquiot. Dir. Carme Portaceli. 2005 Después te lo cuento. Companyia de Dansa Mar Gómez. 2004 Animal Music. Cia. La Korbata. Dir. Manel Barceló. Vestuari i

màscares. 2003 La caSA DE l’Est. Companyia de Dansa Mar Gómez. TNC. 2002 Lope de Aguirre traidor de José Sanchis Sinisterra. Dir. Karel Mena.

Companyia La Korbata. 2001 El coronel ocell de Hristo Boitxev. Dir. Rafel Duran. TNC Sala

Tallers. 2001 Shylock. Dir. Luca Valentino. Monòleg amb Manel Barceló. Teatre Malic.

2000 Daaalí. Dir. Albert Boadella. Cia. Els Joglars. 1999 Strasnaia. Dir. Pep Bou i Ariel Garcia Valdés. 1998 La increïble història del dr. Floït i el senyor Pla. Dir. Albert Boadella.

Cia. Els Joglars. CDGC. Teatre Romea. 1997 Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Rosa Novell. Teatre Joventut.

1997 Nausica. Dir. Artur Trias. CDGC. Teatre Romea. 1997 Un astronauta udola la lluma. Cia. Manel Barceló. Teatre Malic.

1996 Medea mix. Dir. Magda Puyo. Cia. Metadones. Sala Beckett. 1996 El visitant. Dir. Rosa Maria Sardà. CDGC. Teatre Poliorama. 1996 Pluscuamperfecto. Dir. Carsten Ahrenholz. Sala Beckett. 1995 La Bernarda es calva. Dir. Magda Puyo. Cia. Metadones. 1994 La senyora Florentina i el seu amor Homer. Dir. Mario Gas. CDGC.

1994 El vagabund. Dir. Ramon Simó. Sala Beckett. 1993

45

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita La gorgona sentimental. Dir. Ramon Simó. Jornadas de Teatro

Latinoamericano de Caracas. La Guàrdia Blanca. Dir. Pavel Khomsky. CDGC. Teatre Romea. 1993 Nus. Dir. Ramon Simó. CDGC. Teatre Poliorama. 1993 Melosa hiel. Festival de Mérida. 1990 All talking, all singing, all dancing all Gershwin. Cia. Manel Barceló.

Grec 88.

46


Quico Gutiérrez Il·luminació

Treballs destacats més recents: La Amèrica de Edward Hooper d’Eva Hibernia. Dir. Eva

Hibernia. Teatre de Ponent de Granollers. Sala Beckett. 2009. Premi de la Crítica de Barcelona a la millor il·luminació.

La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2009

Roses de Gos, basada en l’òpera de H. Purcell Dido i Eneas. Dir. Iban Beltran. Reus, Sant Julià de Lòria (Andorra). 2008

Les contes d’Hoffmann. Dir. Lindsay Kemp. Peralada, Donostia, Santander, Córdoba. 2007-2008

L’home, la bèstia i la virtut de Pirandello. Dir. Pep Pla. CAET-TNC. Sala Petita. 2008

Una mujer en transparencia d’Eva Hibernia. Dir. Eva Hibernia. TNC Sala Tallers. 2008

Boscos endins de Stephen Sondheim. Dir. Joan Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. 2007

Saló d’Anubis. Òpera amb música de Joan Albert Amargós i Toni Rumbau. Dir. Luca Valentino. Festival d’Òpera de Butxaca. TNC Sala Petita. 2007

Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2007 Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. Dir. Ramon Simó. TNC Sala

Gran. 2006 J’arrive...! de Marta Carrasco. TNC Sala Petita. 2006 Mika i el Paradís de Francesc Cerró. Dir. Ricard Salvat. Teatre Fortuny.

Reus. 2005 Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran.

2005 L’elisir d’amore de Donizetti. Dir. Mario Gas. Gran Teatre del Liceu.

2005 Cara de plata de Valle Inclán. Dir. Ramon Simó. CDN Teatro María

Guerrero. Madrid. 2005 Informe per a una acadèmia de Kafka, amb cua d’Albert Mestres.

Interpretat per Quimet Pla. 2004 Norma de Bellini. Dir. Dimitri Bertman. Helikon Opera Theatre.

Palacio de Festivales de Santander. 2004 La clemenza di Tito de Mozart. Dir. Dimitri Bertman. Helikon Opera

Theatre. Festival de Mérida. 2004 Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004 Las bicicletas son para el verano. Dir. Luis Olmos (Max 2003.

Nominació ADE 2003) 11 setembre 2001/Les troianes de Michel Vinaver. Dir. Ramon

Simó. TNC Sala Petita. 2002 Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC

Sala Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003.

Ran del camí d’Anton P. Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC. 2002 47

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita Fa Mi Re de Circ Crac i Tortell Poltrona. TNC. 2001 The Full Monty. Dir. Mario Gas. Teatre Novedades. 2001 Lucia di Lammermoor. Òpera amb José Antonio Gutiérrez i Elisa

Crehuet A la cuina amb l’Elvis. Dir. Roger Peña. Teatreneu. 2001 Historia de un caballo. Dir. Salvador Collado. 2001

48


Paseando a Miss Daisy. Dir. Luis Olmos. 2001 Manon. Òpera amb José Antonio Gutiérrez i Elisa Crehuet. 2001 Pluja seca de Jaume Cabré. Dir. Joan Castells. TNC. 2001 A banda. Espectacle del Circ de l’Ateneu Popular 9 Barris.

Coproducció del TNC i Bidó de Nou Barris. Sala Tallers del TNC el desembre de 2000

A little night music, musical de S. Sondheim. Dir. Mario Gas. Teatre Grec 2000

Mira’m de Marta Carrasco. Dir. Marta Carrasco i Pep Bou. STI. 2000 El criat de Robert Maugham. Dir. Mario Gas. Mercat de les Flors.

2000 Utopista de Monti&Cia. TNC Sala Tallers. 2000 El lector por horas de José Sanchis Sinisterra. Dir. José Luis García

Sánchez. TNC. Sala Petita. 1999. Premi Max de les Arts escèniques a la millor il·luminació

Master Class de Terrence McNally. Dir. M. Gas. Teatro Marquina, Madrid. 1998

Elissir d'Amor, nova producció del Gran Teatre del Liceu, estrenada al Teatre Victòria, sota direcció de Mario Gas i José Antonio Gutiérrez. 1998

El Hombre Elefante, dirigit per Mariano Barroso, estrena a Màlaga Teatre Cervantes a l'octubre de 1998

La Reina de Bellesa de Leenane. Dir. Mario Gas. Villarroel Teatre. 1998

Joan Alavedra MúsicaNascut a Sabadell el 6 de juliol de 1959 i llicenciat en Història de l’Art a la UAB. Ha cursat estudis de piano, acordió i harmonia als Conservatoris del Liceu i Municipal de Barcelona i al Centre d'Estudis Musicals de Barcelona. Actualment és professor de música de l'Institut del Teatre de Barcelona. Alguns dels seus últims treballs destacats com a compositor i intèrpret per a teatre són: La Dama de Reus d’Ambrosi Carrion. Dir. Ramon Simó. TNC Sala

Petita. 2009 L’home, la bèstia i la virtut de Luigi Pirandello. Dir. Pep Pla. CAET-TNC.

Sala Petita. 2008 Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2007 Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. Dir. R. Simó. TNC Sala Gran.

2006 El professional de Dusan Kovacevic. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita.

2005 Cara de Plata de Valle Inclán. Dir. Ramon Simó. Centro Dramático

Nacional. 2005 Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004 11 setembre 2001-Les troianes de Michel Vinaver. Dir. R. Simó. TNC

Sala Petita. 2002

49

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala Petita El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Dir. D’Àngel Llàcer. Amb

Parracs. 2002 Meus amores. Dir. Miquel Gorriz. Amb De Maximiliano. 2002 Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. R. Simó. TNC Sala Petita.

2002 Cabaret Faustroll. Dir. Magda Puyo. Amb Lisboa Zentral Cafè. 2002 Ball trampa. Dir. Carme Portaceli. Kombat Produkcions. 2001 La dama enamorada de Joan Puig i Ferreter. Dir. Rafel Duran.

TNC Sala Petita. 2001 La barca nova d’Ignasi Iglésias. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 1999 Mesura per mesura de Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. TNC Sala Gran.

1999 El suïcida. Dir. Magda Puyo. Amb Plealvuit. 1999.

50


Ernest Villegasés... El Terregada

Estudis d’Art Dramàtic al Col·legi del Teatre de Barcelona (3 anys). Des de 1999 és membre de la Cia. Petit Teatre de Laboratori (Balenyà-BCN).Tallers acadèmics: Eduard II de Bertolt Brecht. Dir. Mercè Lleixà; Maria Estuardo de Emilio Hernández. Dir. Mercè Lleixà; Aquell foll d'en Jourdain de Mikhail Bulgakov. Dir. Mercè Lleixà; Ascenció i Descenció a la ciutat de Mahagony de Bertolt Brecht. Dir. David Plana; El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. Dir. Ferran Audí; La Gavina de Txèkhov. Dir. Ferran Audí; Pericles de Shakespeare. Dir. Ferran Audí. Experiència professional:

Teatre: L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Jugar amb un tigre de Doris Lessing. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2008; La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; European house. Pròleg sense paraules per a Hamlet de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure; Otel·lo de Shakespeare. Dir. Carlota Subirós. Teatre LLiure; Ricardo III de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure; Santa Joana dels escorxadors de Brecht. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure; La nit àrab de Roland Schimmelphennig. Dir. Toni Casares. Sala Beckett; Magnus de Jordi Teixidor. Dir. Oriol Broggi. Sala Beckett; El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. Dir. Pitus Fernández. Cia: Rafel Oliver Produccions. Espectacle en català i castellà. Gira per Espanya; Nit de reis de Shakespeare. Dir. Pitus Fernández. Cia: Rafel Oliver Produccions. Espectacle en català i castellà. Gira per Espanya; Gent de mal viure o algunes narracions de Pere Calders. Dir. Pep Tines i Cacu Prat. Cia. Teatre Essela; Contes de la vila d’R de Miquel Martí i Pol. Dir. Pep Tines i Cacu Prat. Cia. Teatre Essela; Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Dir. Raimon Molins; Nits de Serrallonga de Marc Argelet. Cia. Agraïts d’aguantar-nos. Espectacle itinerant al Monestir de Sant Pere de Casserres; Meritissimus de Montse Albás. Dir. Montse Albás. (espectacle sobre Verdaguer).

Televisió: Mar de fons, Mirall trencat, El cor de la ciutat.

Cinema: Omar Martinez. TV-movie. Dir. Pau Martínez; Nines russes. Dir. Pau Freixes. Llargmetratge. I els curts: La conjectura. Dir. Xevi Vila; Llarga vida d'Esteve Miralles. Dir. Rosa Pons; La ultima voluntad.

51

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala PetitaDir. Xevi Vila; El provador de coses. Dir. Oriol Ferrer.

52


Míriam Isclaés... La Lola

Teatre: co-fundadora de la Companyia T de Teatre. Ha participat en tots els seus espectacles: Petits contes misògins de Patricia Highsmith. Dir. Pere Sagristà. 1991-1993; Homes! Dir. Sergi Belbel. Co-autora del text “Ai, Homes!”. 1994-1997; Criatures. Dir. David Plana i T de Teatre. Autora del text: “Vida de mare”. 1998-2001; Això no és vida. Dir. David Plana. 2003-2004; 15. Dir. Sergi Belbel i T de Teatre. Co-autora de diversos textos. 2006; Com pot ser que t’estimi tant. Dir. Javier Daulte. 2007-2008.Altres espectacles: Leonci i Lena de Georg Büchner. Dir. Pep Pla. Sala Muntaner. Grec 2007; Les falses confidències de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2005; Desprès ve la nit de David Plana. Dir. David Plana. Sala Beckett. 2001; El desengany de F. Fontanella. Dir. Domènec Reixach. Teatre Romea. 1992; Teatre Natural d'Oklahoma de Kafka. Dir. Luis Miguel Climent. Sala Beckett. 1991; Línia roja. Teatre de l'Ocàs. Dir. T. Vilardell i M. Casamayor. Teatre Condal. 1990; Paraula de poeta. Muntatge de poemes de Maria Mercè Marçal. Dir. Jordi Mesalles. 1989.

Televisió: a TV3: Tres pics i repicó; El joc del segle; Dones d'aigua; Efectes secundaris; Laura; Jet Lag, una sèrie de T de Teatre amb 6 temporades (d’aquesta sèrie també n’és coordinadora de guions, guionista i directora de 10 capítols). Altres sèries: Los ladrones van a la oficina; El Comisario; Calle 13; capitular a la sèrie Sagrada Família de Dagoll Dagom. Guió i interpretació de la secció “Les tietes” dins el programa Dies de ràdio d'Elisenda Roca, a COM Ràdio.

53


Joan Alavedra és... Músic – Acordió i piano

Laura Aubert és... La Seca

Elies Barberà és... El Mesureta

Xavier Capdet és... Un Burot

Eva Cartañàés... La Cisca

Eugènia Gonzálezés... Madrona

Arnau Marínés... El Mona

Laia Martí és... La Tajarinda / La Valencianeta

Xavier Mestres Emilió és... Vaquer 1 / El Cigarrín / Carraviner 1

54


David Ortegaés... Enterramorts / El Mosso

Juan Rodríguez és... Músic - Tuba

Jacob Torresés... El Buturutos

Neus Umbert és... La Patanda / Carraviner 2

Teresa Urroz és... La Tajarinda

Elisabet Vallésés... La Bollos

Manuel Veigaés... Vaquer 2 / El Facundo

55


Del 15 d’octubre al 22 de novembre de 2009

Espectacle recomanat a partir de 14 anys

Horaris: dimecres i divendres, 20 h; dijous, 17 h; dissabte, 17 i 21.30 h; diumenge, 18 h.

Preus: 15-24 €

Col·loqui: divendres 23 d’octubre

Més informació a:www.tnc.cat www.tnc.cat/facebook www.tnc.cat/youtube www.tnc.cat/twitter

56

http://www.tnc.cat/twitter

http://www.tnc.cat/youtube

http://www.tnc.cat/facebook

http://www.tnc.cat/


Informació pràcticawww.tnc.cat

Venda d’entrades

Tel·Entrada Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h Telèfon 902 10 12 12 www.telentrada.com Taquilles del TNCPlaça de les Arts, 1 (Barcelona)Horari de taquilles:De dimecres a divendres, de 15 a 20 hDissabtes de 15 a 21.30 hDiumenges, de 15 a 18 hHoraris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat.Al Palau de la VirreinaLa Rambla, 99 (Barcelona). Telèfon: 933 161 000De dimarts a dissabte d’11 a 20 h

Abonaments www.telentrada.com Taquilles. Atenció telefònica exclusiva per als abonats 933 065 720. De dimecres a divendres de 12 a 14 h (excepte festius).

Relació amb l’espectador i l’empresaGrups: 933 065 707 [email protected] educatiu:933 065 740 [email protected] Regal Empresa933 065 755 [email protected] Connecta’t 25933 065 749 [email protected] De dilluns a dijous de 9.30 a 14 h i de 15 a 16.30 h. Divendres fins a les 13.30 h.Accessibilitat. A totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Web accessible. Funcions amb audiodescripció.

Restaurant del TNCServei de restauració gestionat per Singularis:RestaurantObert de dimecres a dissabte, el Restaurant del TNC compta amb dos espais diferenciats: - Restaurant obert al públic en finalitzar les funcions, per sopar i prendre una copa. - Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia).Cafeteria del vestíbul principal Oberta des d’una hora abans de l'inici de la funció fins a l'últim entreacte. Bar del vestíbul de la Sala TallersObert des d’una hora abans de les representacions fins a l’inici de la funció.La Terrassa del TeatreDurant els mesos de juny i juliol, el Restaurant baixa al peristil per gaudir del bon temps a l’aire lliure. Informació i reserves: 933 065 729 [email protected] www.tnc.cat/restaurantLlibreria del TNCOberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions matinals i escolars)933 065 700 (ext. 243)[email protected] www.tnc.cat/llibreriaVideotecaArxiu de més de 400 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. 933 065 700 (ext. 312)Visites guiadesDimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€Grups reduïts (de 15 a 35 persones)Reserves: 933 065 749 [email protected] Com accedir al TNC Autobús. Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92, B21 i B25 Servei nocturn N0, N3, N7 i N11Metro. Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental)Tramvia.T4 (Auditori Teatre Nacional)T5 (Glòries)Bicing. Meridiana/Padilla i Padilla/RibesRENFE. Clot i Arc de TriomfAutocar. Estació del NordCotxe. Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre. Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles

57

mailto:[email protected]







http://www.servicaixa.com/

http://www.servicaixa.com/

http://www.tnc.cat/

El casament d’en TerregadaJuli VallmitjanaSala PetitaTaxi. En finalitzar les funcions de nit de dimecres a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació del vestíbul principal.

d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

58


59

Documents

Sala Gran · Web view2009/10/09 · Col·labora a la revista Art Jove, on publica l’article «Forma» (1, 30-IV). 1907 Estrena en funció única Els oposats, amb el nom de Juli