: 1

ÉS UNA REVISTA DE LLIBRES

I AQUEST N’ÉS EL NÚMERO 19/20.

SEGONA ÈPOCA • MAIG DE 2002

Sam Abrams: “I les flames no et cremen (a propòsit del centenari de Tomàs Garcés)”.

Meritxell Genís entrevista a Isabel Martí (editora de La Campana).

Gustau Muñoz: “Fer-se llegir”.

Susanna Rafart: “Climes diversos: Comadira i L’art de la fuga”.

Vicent Alonso: “Dues aproximacions a Joan Fuster i un al·legat contra la intolerància”.

Ponç Puigdevall: “Un llargavista amagat (sobre la narrativa de Josep M. Fonalleras)”.

Xavier Antic: “Trames i arguments (sobre L’espai intermedi, de J. F. Yvars)”.

Pàgines centrals dedicades a Josep M. Fonalleras.

`

2 :

Il·lustracionsd’aquest número:

Germà Lloris

Distribució:Gea llibres, tel. 96 158 03 11La Tierra, tel. 96 511 01 92

Nordest llibres, tel. 972 67 23 54

Impressió:Impremta Palàcios, Sueca.

P.V.P.: 5 euros

ISSN: 1132-7820Dipòsit legal: V. 3755-1997

Edita:Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Coordinació:Vicent Alonso, Gustau Muñoz,

Francesc Pérez Moragón, Felip Tobar,Jaume Subirana (Barcelona)

Col·laboradors:Pasqual Alapont, Rafael Alemany,Enric Balaguer, Carme Barceló,

Josep Lluís Barona, Adolf Beltran,Vicent Berenguer, Josep Bernabeu,

Assumpció Bernal, Josep Lluís Blasco,Emèrit Bono, Francesc Calafat,Ferran Carbó, Enric Casaban,

Emili Casanova, Jordi Colomina,Agustí Colomines, Germà Colón,Antoni Ferrando, Josep Franco,

Antoni Furió, Ferran Garcia Oliver,Lluís Gimeno, Marc Granell,Carme Gregori, Albert Hauf,

Josep Iborra, Joan Josep Isern,Ramon Lapiedra, Gemma Lluch,

Josep Lozano, Josep Martines,Tomàs Martínez, Josep Martínez Bisbal,

Lluís Meseguer, Isabel Morant,Vicent Olmos, Manel Pérez Saldanya,

Vicent Pitarch, Joan Ponsoda,Eugeni Portela, Vicent Raga,

Ramon Rosselló, Pedro Ruiz Torres,Vicent Salvador, Vicent Simbor,

Enric Sòria, Ferran Torrent,Pau Viciano, Rafael Xambó.

Redacció:Av. Blasco Ibáñez, 32 - 46010 València

Telèfon: 96 386 40 90 - Fax: 96 386 44 93E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

http://www.uv.es/caracters

núm. 19/20.

Fet a la Ribera del Xúquer

LLIBRE RECOMANAT:

Joan Garí

Les hores fecundes

Bromera, 2002.

LLIBRE RECOMANAT:

`

.

Narcís Comadira

L’art de la fuga

Edicions 62-Empúries, 2002.

Germà Lloris (Godella, 1959) ha participat en nom-broses exposicions col·lectives: «La balsa de Babel (Vali 30, 1995), «Once propuestas» (Galería EFE, 1996),«Sobre l’obra perduda de Jusep Torres Campalans»(Fundació Max Aub, Grup d’artistes Raima, 1999),«El retrat en les col·leccions de Godella» (Centre d’artsplàstiques de Godella, 2001) i «De Formes» (abril,2002), una experiència interessant que ha aplegat ex-periències pictòriques i poètiques al centre d’arts plàs-tiques de Godella. Premiat a diverses localitats valen-cianes, ha mostrat també la seua obra en diverses ex-posicions individuals, la darrera de les quals, «Els por-tals de València», a la galeria Efe (1996). A hores d’araprepara una nova exposició individual, prevista per ala propera tardor.

: 3

«I les flamesno et cremen»

Ara que fa quatre mesos justos deltancament de l’any de la celebració delcentenari del naixement de Tomàs Gar-cés podem valorar els resultats amb unelevat grau de justesa. I precisament elsentit de l’exercici de valorar les activi-tats dutes a terme no és el de premiarels encerts o denunciar les mancancessinó el de determinar, a partir dels en-certs i les mancances, les línies mestresdel treball a fer de cara al futur de latransmissió del llegat d’aquest granpoeta. Amb aquesta afirmació vull diren veu ben alta que la tasca de transmis-sió del llegat literari d’un autor destacatno és una qüestió d’actuacions puntuals,com ara la commemoració d’un centena-ri, sinó que és el resultat d’una feinapermanent basada en la recerca i l’estu-di per una banda, i la reavaluació cons-tant de la situació d’encaix entre la tra-dició literària i el nostre autor. R as icurt: la perpetuació d’un autor reque-reix un esforç sostingut, i la celebraciód’un centenari no és altra cosa que unpunt destacat des del qual podem obser-var amb claredat d’on venim i cap a onhauríem d’anar.

La celebració del centenari Garcés haconsistit en un ample ventall d’activitats,des de la col·locació de dues plaquescommemoratives (una a la casa natal, aBarcelona, i una a la maison secundaire,a Selva de Mar) fins a l’exposició depetit format, «Somni i paraula», passantper espectacles teatrals i musicals basatsen la vida i l’obra del poeta, concerts, lapresentació d’un disc, A l’ombra del lle-doner, la publicació de dos llibres sobreel poeta, un vídeo documental, conferèn-cies, un itinerari poètic pel paisatge queserveix de rerefons a l’obra de l’autor,recitals i tertúlies.

Tot aquest gran desplegament d’acti-vitats ha estat organitzat per una comis-sió encapçalada per Carme i IsabelGarcés, dues filles del poeta, i ha comp-tat amb la participació directa o la col·-laboració d’una sèrie d’institucions coml’Ajuntament de Barcelona i de la Selvade Mar, la Institució de les Lletres Ca-talanes, l’Ateneu Barcelonès, el Col·legid’Advocats de Barcelona, el Col·legi deMetges de Barcelona, el Museu d’Histò-ria de Catalunya, Òmnium Cultural,l’SGAE a Catalunya, la Societat Catala-

na de Llengua i Literatura de l’Institutd’Estudis Catalans, i diverses personali-tats del món cultural, com ara MontAgell, Ignasi Roda o Àlex Susanna.

I sotmeto els lectors a la torturad’aquesta llista aparentment inacababled’actes, de personalitats i d’institucionsper diverses raons ben clares. En primerlloc, la importància capital del fet de po-der comptar amb uns hereus generososi col·laboradors. En segon lloc, perconstatar la trama difícil i delicada dar-rera la perpetuació de l’obra de qualse-vol autor. En tercer lloc, per destacar lagran quantitat de recursos disponiblesper posar al servei de la literatura si te-nim una mica de voluntat. Després, perdeixar constància del fet que celebraci-ons d’aquesta mena avui només són pos-sibles a partir de la col·laboració parcialde moltes persones i moltes entitats,perquè els models culturals han canviati els grans actes amb sponsors únics jasón una cosa del passat. I, finalment,per denunciar l’absència total, absoluta-ment inexplicable i inadmissible, delseditors naturals del poeta.

Quan tota la polseguera que han aixe-cat aquests actes torna a terra podemcomençar a veure el significat real detant de moviment, podem veure certestendències generals. P er començar, po-dem veure clarament la voluntat derellançar l’obra de Garcés, que ha estat

parcialment relegada a l’oblit des de ladesaparició del poeta l’any 1993. Enaquest sentit, les dues publicacions im-portants del centenari, Tomàs Garcés,entre l’Avantguarda i el Noucentisme, unadiscreta però útil biografia d’AlbertManent (Edicions 62), i CentenariTomàs Garcés (1901-2001), una modes-ta però eficaç monografia d’autors diver-sos sobre els diferents vessants de l’obradel poeta (Institució de les Lletres Ca-talanes), constitueixen els primers in-tents seriosos d’una aproximació gene-ral a la vida i l’obra de l’autor.

L’exposició de la Institució de les Lle-tres Catalanes, les dues lliçons dictadesper Josep M. Balaguer i Enric Cassanya l’Institut d’Estudis Catalans i el vídeodocumental, Un perfil sobre TomàsGarcés, d’Òmnium Cultural, tambéapunten tots tres en aquesta direcció.

La col·locació de les dues plaquescommemoratives i l’itinerari poètic sónmanifestacions de la voluntat de fixar lamemòria del poeta. En canvi, els espec-tacles teatrals i musicals, els concerts ila gravació del disc tenen com a finali-tat demostrar la plena actualitat de l’obrade Garcés i la seva gran versatilitat per-què admet suports diferents. A més,aquesta interdisciplinarietat corre com-pletament paral·lela a la passió que elmateix Garcés sentia per altres terrenysartístics, com ara la música o la plàstica.

Ara bé, no estem pas al cap del car-rer. Estem només al principi encaraque, això sí, anem per bon camí. Ensespera molta feina per fer.

D’entrada, abans de res, hem de supe-rar i fer superar les dues etiquetes de«neopopularista» i «neonoucentista» quepesen com dues lloses damunt la pro-ducció de Garcés en forma de prejudi-cis distorsionadors i simplificadors.

Un cop que hem aconseguit d’arren-car aquestes dues etiquetes que sembleninamovibles, podrem constatar diversesveritats generals sobre l’obra de Garcés.

La primera cosa que podrem consta-tar és que la seva obra és molt més di-versa i abraça més gèneres i disciplinesque la poesia, encara que la poesia siguiben bé el centre del seu món literari.En definitiva, l’obra de Garcés, en onesexpansives, passa de la poesia a la pro-sa, la crítica, el memorialisme, la traduc-

22,5 x 16,5 cm.

4 :

ció literària (de poesia i prosa) i el mónde l’edició com a «editor» (a l’anglosa-xona) i editor (a la catalana).

A cadascun dels camps va fer contri-bucions originals i valuoses. A talld’exemple amb autoritat inclosa, citem elfet que J.V. Foix el considerava un delsmillors metristes de la poesia catalanamoderna o que Josep Pla veia en ell undels prosistes, juntament amb SalvadorEspriu, que més lluitaven per salvar laliteratura catalana de l’afectació de laretòrica Noucentista.

I a partir d’aquestes generalitats hau-rem d’aprofundir més per descobrir quela seva obra no és estàtica i lineal sinóque evoluciona i es transforma constant-ment en tots els fronts. De fet, amb eltemps l’obra de Garcés es va tornar mésprofunda, més subtil, més exigent i més

oberta, quan justament se l’ha acusat delcontrari!

També, gràcies a una lectura més a fonsde la seva obra, descobrirem que no eragens l’evasionista somiós i conservadorque molts pensen. Era un home i escrip-tor del seu temps, temptat, a l’igual deFoix o Salvat o Teixidor, per la tradició ila modernitat alhora. I respecte a la parau-la «somni», que penja com un núvol ne-gre sobre la seva producció amb el sentitdespectiu d’evasionista, haurem de recor-dar que Garcés era lector de Freud, apun-tava constantment els seus somnis a lespàgines del seu dietari El temps que fuig isabia perfectament que els somnis no erenfantasies per fugir de la realitat sinó queeren el camí més idoni per penetrar a fonsen la realitat, per arribar a les veritats es-sencials que s’amaguen darrere el món deles aparences.

I, relacionat amb el tema anterior del’evasionisme, podrem descobrir queGarcés no era un conservador enlairat enla seva torre d’ivori de somnis sinó queera un home ben compromès amb lavida que li va tocar de viure. En aquestsentit, només cal recordar «El caçador»,el poema inicial del llibre del mateix tí-tol de l’any 1947, o «La casa», un poe-ma del seu darrer llibre.

En el primer text, el personatge delcaçador és un símbol calladament potentde les forces de destrucció que durant laGuerra Civil i la Segona Guerra van al-terar per sempre més l’ordre vital delmón occidental, mentre el segon és unadenúncia de la barbàrie de la dictadurade Pinochet, escrit quan el nostre poetatenia setanta-dos anys.

Justament el títol del present article, «Iles flames no et cremen», és el darrer vers

del poema «La casa», publicat a Escrit aterra (1985). El poema és una elegia de-dicada a Pablo Neruda i el vers en qües-tió fa referència al fet paradoxal que l’au-tor de Residencia en la tierra acabava demorir just quan les flames de la ignomí-nia de la dictadura del general Pinochetvan arribar a les portes de la seva casa aIsla Negra. Tomàs Garcés ara també estàmés enllà de les flames dels afers humans,però els que ens quedem en aquesta ban-da del foc hem de vetllar perquè no s’en-dugui les paraules del poeta. A quest és elsentit profund de la celebració d’uncentenari: reafirmar el nostre compromísde salvar l’obra del nostre autor de la cre-ma de l’oblit, la indiferència o el rebuig itransmetre’l cap al futur.

D. Sam Abrams

: 5

-Com comença la història de La Cam-pana?

-D’una manera una mica especial. Jotreballava a Enciclopèdia Catalana, onl’Espinàs feia d’assessor literari, fins queell em va proposar de fer una editorial pelnostre compte. Vam començar amb25.000 pessetes; jo transcrivint a casa lesentrevistes que ell feia en el programaIdentitats, que es van publicar en el nos-tre primer llibre, el 1985. Després, el1986 en vam fer dos, el 1987 quatre, el1988 sis, fins ara, que en fem uns 15 cadaany, i no volem créixer més. Cal dir tam-bé que molt més important que el capi-tal econòmic és el capital humà amb quècomptàvem, l’Espinàs. Era un home quetenia un lloc molt important a la socie-tat, que ja s’havia fet un nom, i això jadonava un prestigi a l’editorial. Segura-ment, La Campana no hauria estat elmateix si hagués començat amb dues per-sones anònimes. Considero que he tingutun mestre, de qui al llarg d’aquests anyshe anat aprenent.

-Com funciona una editorial així?-Vejam, jo m’encarrego de la gestió,

amb la Joana, mentre que la part literàriala compartim al 50% amb l’Espinàs. Aratambé vénen dues noies per ajudar-nos enla comptabilitat. L’Espinàs i jo llegim totsels llibres, no una, sinó moltíssimes ve-gades. Hi ha molt de treball rere cada lli-bre, és esgotador.

En un d’aquests pisos de l’Eixample,amplis i lluminosos, em rep Isabel Martí,

editora de La Campana.En plena campanya per Sant Jordi,amb un cansament que s’endevina

a la mirada, té l’amabilitat d’atendre’mcom si tingués tot el temps del món.

Abans d’iniciar la seva tasca editorial,Isabel era mestra, que segons ella

és la feina més bonica i important,també la més difícil, però l’escolaesdevingué un món massa tancat,

allunyat de la societat.Isabel ha après l’ofici de l’editor fent-lo,

i molt bé, per cert, tot i que ella s’hi sentiuna mica intrusa, en aquest món.

Entrevista a Isabel Martí(editora de La Campana):

«He après l’ofici fent-lo»

-No és difícil, ser coeditors?-Per sort, ens costa molt poc posar-nos

d’acord, fins i tot quan cadascú llegeix unllibre pel seu compte, assenyalant allò queli ha agradat o que ha trobat més fluix,coincidim en un 98%! Sense haver-nos-ho plantejat, compartim uns mateixoscriteris, el paper que ha de tenir La Cam-pana en el mercat editorial, la manerad’entendre els llibres... És com un acordnatural.

-Una editorial petita i en català, ambaquesta tendència als grans grups, és gairebéuna proesa.

-Bé, fer tants pocs llibres, i per a unmercat tan petit, però que puguem viu-re’n i tenir la llibertat de fer el que real-ment t’agrada, és una sort. Treballemmoltíssimes hores, però és molt agraït.Fem exactament el que creiem que hemde fer, i és un plaer immens... diria queel més gran. La possibilitat d’estimar cadallibre i de fer-te’l teu és una cosa que noenvejo gens als grans editors, perquè a lallarga, això és el que t’emportes.

-Com heu sobreviscut aquests 15 anys,ja, sense ser engolits per aquesta tendènciaa aglutinar?

-Ser lliure és molt important. No emcarrego els grans grups, ha d’haver-hi detot, però jo em sento molt còmoda enuna editorial petita però que té un lloc, ino un lloc qualsevol. Molts dels «grans»ens diuen que ja els agradaria tenir lanostra presència en el mercat. Pels llibre-ters també, som l’editorial ideal, els do-nem poca feina i una alta rendibilitat. Elsllibres que publiquem, malgrat que no

tots són un gran èxit, tenen una funció iuna justificació que gairebé sempre com-pleixen, i això et dóna la sensació que notreballes perquè si, que hi ha algú quet’entén, amb el que comuniques, i això ésmolt agraït. Sempre dic que tenim unàngel de la guarda...

-Aquesta permanència potser també re-flecteix que hi ha un públic que s’ha sabutsatisfer, perquè els llibres de La Campanasolen tenir una temàtica molt especial.

-Suposo que hem connectat amb untipus de lector. Em sembla que una de lescoses que ens distingeix d’altres editori-als catalanes és que tenim perfil, cosa ques’ha anat desdibuixant com a contrapar-tida d’aquest voler ser més gran, mésimportant... Es pot funcionar amb aquestenfocament, però això fa que moltes ve-gades es perdi el perfil, i d’altra banda, elmercat català no és tan «normal» comvoldríem. Una editorial amb una certaideologia és bona perquè s’està creant unpúblic que hi confia. De vegades et tro-bes gent que es compra tots els llibresque publiquem, sap que no el decebran.Cal tenir en compte que un llibre val unsdiners, i per algunes economies és impor-tant no malgastar-los en un llibre quedeixaran a la tercera pàgina. La tècnica deLa Campana és respectar el lector, noenganyar-lo, és de l’únic marketing quepodríem parlar. Si un llibre és complex,ho hem dit. No volem decebre el lector;

6 :

procurem fer-li-ho atractiu, és clar quevolem vendre, però sense enganyar-lo.Tampoc als llibreters. Pensem que és im-portant aquesta comunicació amb el lec-tor. No a tothom li agrada el mateix ti-pus de llibre, s’ha d’acceptar i dir-li-ho.

-Us heu plantejat de publicar en caste-llà?

-Ens ho hem plantejat, però cal conèi-xer amb profunditat una realitat per in-cidir-hi bé, i jo no crec conèixer això quees diu Espanya, que ben bé no sé si exis-teix. Hauríem d’adaptar el perfil de LaCampana a aquesta realitat, no sé si éspossible, segurament sí. A mi m’arribainformació del meu país, però d’Espanyame n’arriba a través dels diaris, i segura-ment m’equivocaria, sobretot amb aquesttipus de llibres que procurem fer, queincideixen sobre una realitat. A més, proufeina ens donen quinze llibres, i això sig-nificaria triplicar-la, i jo, la veritat, nome’n veig capaç.

-Creus que el mercat en castellà dona-ria una bona acollida als mateixos llibresque publiqueu en català, traduïts al caste-llà?

-Sobre això es produeix un fenomenmolt curiós. Diria que poques editorialscatalanes tenen la nostra proporció detraduccions al castellà: la meitat dels lli-

bres dels últims tres anys! No és veritatque només editem per al lector català; ésclar que n’hi ha que tracten específica-ment la realitat catalana, i aquests si queno tindria sentit traduir-los, però la res-ta poden interessar a tothom: Viatge aCuba, La Xina en bicicleta, Atreveix-te apensar, El gastrònom accidental als EUA...La proporció reflecteix que no ens diri-gim al català, sinó al lector. Tenim la vo-luntat d’estar lligats a la societat, i aixòtampoc no és el resultat d’un planteja-ment conscient. Feia anys, per exemple,que es parlava de la necessitat d’un llibresobre l’educació, i vam publicar El des-concert de l’educació.

-Quin és el mecanisme, un autor us pre-senta un llibre, o l’editorial proposa a unautor que escrigui un llibre sobre un temaque us interessa?

-Depèn, nosaltres busquem bastant.Amb el llibre de l’educació, Cardús i jovam estar proposant-ho a molts escrip-tors, fins que finalment ell mateix es vadecidir a escriure’l.

-Observant els vostres títols, és evidentque publiqueu un tipus de llibre original,sovint de caire social. Respon a un plante-jament previ?

-No exactament, suposo que som duespersones que ens agrada la societat, ens

hi sentim implicats. Vius com una perso-na normal i corrent, i et preocupen lescoses que hi ha al carrer, i no en vols es-tar al marge. Intentem que els llibres tin-guin un interès real, però que siguin tam-bé atractius i entenedors, ja que sovint ladificultat és una mica gratuïta. El que ensinteressa és arribar. Quan vam crear elPremi Pere Quart va ser per recuperaruna mica la tradició del riure, de la refle-xió a través de l’humor. Per instint, pre-ferim els escriptors amb caràcter, tot ique no siguin tan perfectes formalment,però que es dibuixin en allò que escriuen.

-A través dels vostres títols es pot captarl’evolució de les preocupacions socials.

-Sí, de fet en tenim un cas molt clar.Sense plantejar-nos la importància deltema de la immigració, fa poc em vaigadonar que havíem publicat un llibre so-bre la immigració dels anys 20 que reco-llia articles de Carles Sentís. Més tard,vam publicar El somni català, de GabrielPernau, sobre la immigració dels 60, i araha sortit Ells truquen a la porta, sobre laimmigració dels 90. No ha estat intenci-onat, però ha vingut donat per la socie-tat. Tots tres molt bons llibres, d’aquestsllibres mixts, de què ara es parla tant, ireflecteixen la línia ideològica de LaCampana. Aquest darrer és un gran llibre,

: 7

literàriament, però pel fet de ser híbrid,barreja de periodisme, sociologia... ja norep la consideració d’un llibre literari.Això també ens porta problemes, perquèno té la difusió d’una novel·la, tot i queestà més ben escrit que la majoriad’aquestes. Per què no pot rebre una crí-tica d’un suplement literari? En aquestsentit, em sembla que som més modernsque molts dels criteris actuals.

-Davant aquest caràcter híbrid, com es-tabliu les col·leccions?

-Tenim «Campànules», «Humor i sàti-ra», «Toc de ficció» i «Obertures», peròtambé molt de llibre solt. Jo crec que,com que vam començar d’una manera tancuriosa, això ha imprès un caràcter per-manent a l’editorial; cada cop que editemun llibre és com si comencés i acabésl’editorial. No fem projectes a llarg ter-mini. Si un llibre és interessant, el publi-quem, no és necessari classificar-lo. Moltagent confon La Campana amb una col·-lecció, precisament perquè al darrere hiha una manera de fer, una unitat dins unagran diversitat. Allò que ens identificapotser és una manera de llegir, d’interes-sar-se per la societat, per la literatura...

-Com neix «Campànules», la col·lecció,podríem dir, més «literària»?

-L’Espinàs em va donar uns textos queestava escrivint, i hi vaig veure dues co-ses diferents; unes de breus, que esdevin-dran El temps afegit, i una altra de mésllarga i de caire diferent. Al mateix temps,va arribar un text molt petit, en galera-des, que encara no s’havia publicat aFrança i que ens va agradar molt, el Veríde Saneh Sangsuk. D’aquí va sortir la ideade fer una col·lecció de llibres petits,d’aquests que no tenen sortida en unacol·lecció de novel·la per ser massa breus,juntament amb la necessitat de publicarassaig en català, del qual tenim un grandèficit. Potser així gent d’àmbits no lite-raris s’atreviria a escriure’n.

-I el lector a llegir-lo...-També, no és el mateix llegir dues-

centes pàgines sobre la felicitat que lle-gir-ne cinquanta. De moment han rebutmolt bona crítica, qualificant-los de den-sos, eficaços...

-En el cas de Verí, us vau avançar fins itot a França, i a la traducció castellana.Com va anar?

-Aquí entrem en el problema de quanun editor català s’avança als castellans enla traducció. És un desastre.

-Per què?-Perquè la crítica no et fa cas. Jo nor-

malment m’espero, encara que el tinguiabans. El 13’99 euros de Frédéric Beigbe-der el tenia abans, però em vaig esperar.M’agrada posar-me d’acord amb els edi-

tors castellans, però a més surt a comp-te, perquè els mitjans de comunicació etfan molt més cas. En el cas de Verí, quanels editors castellans el van descobrir i se’ldisputaven, nosaltres ja el teníem a laimpremta i no ens podíem fer enrera. Toti que ha tingut bones crítiques, hauriatingut molta més difusió.

-Això reflecteix una realitat lingüística?-Mira, no m’agrada ser pessimista, i

prefereixo buscar els motius pels quals lescoses són com són. Penso que tampoc noés estrany; proporcionalment, hi ha unmercat molt més gran en castellà que encatalà, i potser és normal que el periodistapensi que allò que es fa en català sónborralls. És clar que un també hauria depensar que potser has sigut més ràpid, oque has tingut més sort. Per ara, la situ-ació és aquesta. Aquí també falta molta

autocrítica, que és l’única manera de mi-llorar, i potser el món editorial català enté part de culpa. Hem avançat en unescoses i hem perdut en unes altres.

-Com veus el món editorial català?-Funciona d’una manera massa indivi-

dual, cadascú fent la seva guerra i mésaviat contra l’altre. Crec que falta sentitde lobby, mirar interessos comuns. Hi haun exemple molt clar, que és la col·leccióde butxaca, que sembla que ara començaa funcionar. En català disposem d’unmercat limitat, i malgrat això no ha estatpossible fer una associació per fer unaúnica col·lecció de butxaca, sinó que n’hiha tres o quatre. A sobre, una tuteladaper les institucions, donant una imatge degremi tutelat, cosa que, a més, és falsa. Elque no pot ser és que Enciclopèdia faciuna col·lecció en què no hi hagi QuimMonzó, o que 62 hagi de prescindir delfons de Proa, que és importantíssim.Espinàs, Terricabres o Cardús haurien deformar part d’aquestes col·leccions. Jo novull formar part d’aquest joc de batalle-tes, més pendent del que fa el del costatque del lector. En aquest país sembla quenomés pot haver-hi un novel·lista, unpoeta, un crític, un diari, una revista... ésel país dels uns. I precisament aquest ésun país que funciona quan hi ha sumes,però no sembla fàcil. Jo faig la meva, iconsidero que tothom fa coses molt bo-nes, però hi ha un dèficit en aquest sen-tit.

-Quina creus que és la causa d’aquestdefícit?

-No ho sé, més que res la petitesa, lafalta d’ambició, immaduresa professio-nal... Un altre exemple és el de les Dras-sanes. Durant molts anys, els únics quehi anàvem érem l’Espinàs i jo. Ara sem-bla que ja serveix de trampolí per SantJordi, tot i que hi falta un nou impuls.Crec que seria bo convidar escriptors derenom internacional, per no vincular-lesamb els «escriptorets» d’aquí, però tor-nem a trobar-nos amb aquesta incapaci-tat de satisfer el conjunt del món edito-rial en català. En part ja ho entenc, aquestmón és molt dur i cada un vol salvar lamaleta, però esperem que es vagi conso-lidant. La cultura catalana és una micaexclusivista, potser per la inseguretat,però també s’han fet moltes coses benfetes.

-Per acabar, novetats per Sant Jordi?-Vejam, espero no deixar-me ningú... A

peu per Galícia de l’Espinàs, 13’99 euros,Som i serem de Xavier Roig, Vull ser fa-mós de Carles Capdevila i A tu, què t’im-porta? de Josep-Maria Terricabras.

Meritxell Genís

8 :

Benvinguts lectors de ressenyes, si vi-viu d’una nòmina, encara que us sembleprou adequada i digna al vostre nivellintel·lectual, sou els «desgraciats» del tí-tol. Segons el lúcid esquema de Societatlimitada, d’alguna manera, les societatsmodernes, la valenciana o l’americana,s’aguanten sobre tres pilars.

El primer de tots és el dels assesso-rats. Malgrat el que puga semblar, elsassessorats són els polítics, empresaris,gent amb algun tipus de poder, és adir, individus que arribaren on són perunes raons circumstancials o fins i totper mèrits propis. Una vegada assolei-xen aquest poder, però, són incapaçosd’exercir-lo amb autonomia. Els man-ca distància. Els cal algú que els obraels ulls davant qualsevol obstacle, algúque menege els fils mentre ells somri-uen a la càmera, llegeixen el discurs odinen amb els col·legues.

L’altre pilar de les societats moder-nes són els assessors. Ací és on lanovel·la de Ferran Torrent excel·leix enel dibuix dels personatges. Els asses-sors són gent amb carrera i molta màesquerra als quals no els tremola elpols. Es mouen amb la impunitat del’anonimat i amb l’alegria dels triom-fadors. Llegeixen entre línies; no en vahan vist quasi tantes pel·lícules ameri-canes i han llegit tantes novel·les ne-gres com el mateix Ferran Torrent. I,en el fons del subconscient, allò queels assessors anhelen és arribar a serels seus assessorats, és a dir, el político l’empresari famós de torn.

El tercer pilar, allà on ens atapeïm sitenim sort, el formem els de la nòmi-na, tan despistats i tendres que enshem cregut que som uns privilegiats,només perquè els dels altres bàndolsno ens utilitzen, com fan amb alguns,com a fem per a la gespa del jardí, iaixí ens va.

Aquest és el quadre de costums deSocietat limitada, que només el podiadissenyar el freelance Torrent, i és peraixò que l’hem qualificat de lúcid: no-més a alguns els és atorgat el do delcinisme ben entès, que parteix d’unamanca de valoració moral de les acci-ons dels personatges.

No ens equivoquem: malgrat el que lacampanya que ha seguit la introducció

Els assessors,els assessorats

i nosaltres, els desgraciats

Ferran TorrentSocietat limitada

Columna, Barcelona, 2002300 pàgs.

24 x 16 cm.

del llibre al mercat catalanoparlant ensha volgut fer creure, el narrador no cri-tica ni deixa de criticar, i crec que ni ensconvida a fer-ho, als lectors; simplement,ens exposa els fets que s’esdevenen alcim de les societats de l’aparença, quesón les que coneixem i allà on vivim. Nitan sols el tràgic mercadeig de personeshumanes que és el tràfic de blanques nohi està tractat, a la novel·la, amb unavoluntat flagel·ladora. Aquest és el tretque conserva Torrent i encara li pervé deles primeres novel·les i, si voleu, aquestés l’encant que l’envolta. Els valenciansdel nord, molts aficionats a la valencianiatorrentina com a única concessió als par-lars occidentals, han adoptat l’autor coma valencià de capçalera precisament peraquesta rauxa i menimfotisme que nol’abandona al llarg dels anys i que és elque li dóna carta blanca per continuaromplint les prestatgeries dels de dalt,però també, tot i que a algú li costa dereconèixer, les dels de baix.

A hores d’ara es pot afirmar senseembuts que Torrent és l’escriptor viude la literatura catalana que millor do-

mina el diàleg. Els personatges que triaparlen com a persones de ficció, ésclar, són molt lluny dels d’Isa Tròlec i,malgrat tot, dins les convencions de lanovel·la, són versemblants.

Una altra cosa que hem de reconèi-xer-li a aquest nostre freelance és la de-dicació a l’ofici. Si a la història que ensconta li manca perfilar alguns aspectesde la realitat, o ser més incisiva en al-tres, el que no li podem negar és quetot el que hi és, està ben travat. Uncert classicisme realista el delata coma escriptor metòdic: personatge nou,personatge presentat, personatge queno desapareix de sobte i del qual enconeixerem l’esdevenidor. Això sí: pelque fa al final, alguns lectors l’haurí-em volgut menys tebi, més devastadoramb la classe política que ha comèsgreus errors a casa nostra.

Els desgraciats necessitem gent comF. T. (Ferran Torrent, Felip Tobar, quèhi fa?), els independents del tercer pi-lar, perquè tot allò que desmitifiquencanvia de dimensió amb l’anàlisi cíni-ca i voraç, però l’anàlisi freda al cap-davall. Pobre del director de cinemabarroer i grimpaire que comprarà elguió de la novel·la. Pobre del que hofaça, encara que siga amb pretensionsmessiàniques de voluntat de canvi de larealitat. Societat limitada acaba ací,amb la imatge darrera, l’assessora enjaqueta d’ant i pantalons vaquers, quecerca una altra mena d’èxit dins la nit.Ningú no podrà trobar-li una cara alFrancesc Petit del Front Nacionalista;ningú no sabrà que la darrera actuaciódel veritable grup de rock Gramoxone—esdevingut Malajunça perquè ésl’únic que l’herbicida no pot matar—se suspengué aquestes Pasqües a causad’un valencianíssim aiguat; ningú nosuportarà la imatge cinematogràfica dela filla de Miralles a l’adossat de Llíria,o, com a mínim, els desgraciats novolem deixar-nos retratar tan impúdi-cament.

Societat limitada està molt bé així, ales nostres hores d’oci distret i plàcid,però no al cinema, mai no al cinema,per favor, no li feu aquesta gràcia alnostre president.

Maite Insa

: 9

«Fer-se llegir»: aquesta és laidea bàsica que, en relació a lesnecessitats peremptòries de laliteratura catalana en temps di-fícils i precaris, compartiendos escriptors tan diferentscom Josep Pla i Joan Fuster.Dos escriptors que, a bandad’això, i de ser una mica out-siders en les societats respecti-ves, no compartien res més.Ni l’estètica, ni la formació, nil’experiència vital, ni l’orienta-ció literària, ni les idees polí-tiques.

Però els unia això, aquestaidea, que és tot un programaespecialment indicat en l’èpo-ca de la cultura de masses. Bé:potser compartien alguna cosamés, com la capacitat de com-prensió, la perspicàcia literàriai humana, que es plasmaria per exem-ple —quant a les relacions mútues—en el famós «homenot» que li dedicàPla a Fuster, i en el magnífic pròlegque aquest escrigué per al volum I del’Obra Completa de Josep Pla.

Ferran Torrent, em sembla, compar-teix amb aquests dos grans escriptorsde la nostra literatura aquests mateixostrets: la perspicàcia, la capacitat decomprensió de les relacions socials ihumanes, i la voluntat clara i enèrgicade «fer-se llegir».

Si això, la voluntat de projecció, ésimportant per a qualsevol literatura,encara ho és més per a la literatura ca-talana, i dins d’ella, amb més raó, pera la valenciana. Perquè, evidentment,els temps difícils i precaris no s’hanacabat, sobretot per a nosaltres, elsvalencians. Havíem pensat, havíem so-miat que s’acabarien, i que tot pinta-ria molt millor. Ara podem constatarque si algunes dificultats han desapa-regut, en subsisteixen d’altres nomenys importants, i n’han aparegut denoves.

La creació i la consolidació d’un pú-blic lector ampli en la nostra llengua ésencara una feina pendent, malgrat quealguna cosa s’ha fet. Té molts enemics:la pressió expansiva de la indústria cul-tural espanyola, la poca ajuda i els obs-tacles dels governs, i especialment del

«Fer-se llegir»

valencià, la tirania de l’audiovisual, lesnoves propostes mediàtiques de la so-cietat de la informació, etc., etc., sen-se oblidar ni un moment l’escàs suportde les classes socials benestants, quesolen o solien marcar la pauta, l’herèn-cia d’analfabetisme, el temps perdut, elnefast model televisiu que patim, lesabsurdes polèmiques sobre la llengua,i tantes altres coses.

Però la creació de lectors, la projec-ció social, té també obstacles que hemfabricat nosaltres mateixos, com ara lapoca traça per a consolidar una indús-tria cultural pròpia, forta i dinàmica, ola factura d’alguns productes i propos-tes literàries, que fan una tasca moltimportant —no seré jo qui ho negue—de reconstrucció històrica, d’introspec-ció o d’elaboració de llenguatge, peròque de vegades li ho posen difícil alslectors.

No en el sentit banal que siguen di-fícils, sinó en un altre sentit. Per a«fer-se llegir» cal saber interessar.Ferran Torrent és un dels escriptorsque més ho aconsegueix, això, que sapinteressar, i aquest és un aspecte extra-ordinàriament rellevant. Merescuda-ment reconegut, pels lectors en primerterme, i també pels crítics literaris sen-se prejudicis.

La raó per la qual ho aconsegueix,em sembla, és sobretot que Ferran

Torrent fa una temptativa, es-cassament freqüentada, d’aca-rar en viu la societat actual, larealitat que vivim. I això inte-ressa molt. Tracta de la condi-ció humana en la societatd’avui, dels conflictes de po-der, indaga i reflecteix, o re-crea, les pulsions del nostreimaginari, la textura sociopolí-tica, els ressorts que mouenles vides dels homes i donesd’avui, en un context determi-nat, en un paisatge determinat,que podem reconèixer. Vet-neací algunes claus.

Però sols amb aquesta inten-ció no n’hi hauria prou. Tor-rent indaga i reflecteix, o re-crea, tot això i ho plasma enuna escriptura sagaç, que sapcrear tensió i desenvolupar els

seus arguments, tot arribant a la sen-sibilitat del lector d’avui, al qual éscapaç de colpir i d’enganxar. Però noper a oferir subproductes, sinó litera-tura. Perquè els arguments i les tramesde Ferran Torrent —que funcionenautònomament, que tenen validesa perals qui tenim un lligam emocional ambel context, però també per a qualsevollector que ho ignore tot del nostrecontext— es posen al servei d’una in-dagació literària. D’una indagació deles passions humanes, de la texturaprofunda de la societat, d’allò que ensafecta i ens commou, en una èpocaconcreta, la nostra. Tracta qüestionsque ens afecten. I no sols a «nosal-tres». Per això projecta a la universali-tat el que semblaria en principi parti-cular. Ara bé, cal qüestionar aquestacontradicció: tot sovint el particular ésl’universal. No sempre, però. Nomésquan esdevé matèria literària treballa-da amb efectivitat i amb la mestria delcreador.

Em sembla que té un sentit especialel fet que aquesta operació literària,que projecta d’aquesta manera la rea-litat amb la qual estem lligats tan di-rectament, es faça en valencià. Quedesprés de dificultats de tota mena,després d’un intent de genocidi cultu-ral per dir-ho sense embuts, l’expres-sió literària més eficaç de la nostra

10 :

societat arribe el lector en valencià és,si més no, un símptoma encoratjador.

I el lector hi respon. Ja es veu querespon. Ací hi havia un dels recursosfonamentals per a potenciar la sinergiaque fa moure una cultura. Torrent l’hatrobat, l’ha inventat, li ha donat vola-da. Cal reconèixer-li-ho. Llegir-lo noreclama adhesions o identificacionsprèvies. Només reclama lectors nor-mals, aquells que agafen un llibre pera fer una experiència plaent, disposatsa entrar en un joc estimulant per a laintel·ligència i la sensibilitat.

El cas és que Ferran Torrent no de-cep i, pas a pas, novel·la rere novel·la,des de la ja llunyana La gola del llop,ha anat creant una obra ambiciosa iben construïda, que s’ha «fet llegir»,que ha guanyat lectors, per a ell i, coma efecte col·lateral, també per a unsaltres.

Societat limitada és un pas més. I unde ben destacat. Ací l’autor ha posaten joc tots els seus recursos narratiusper a ordir una trama que té tot l’as-pecte d’una ficció política en la qualreconeixem un rerefons de mentalitats,maneres de fer, abusos de poder i cor-rupcions que ens preocupen. O queens haurien de preocupar. Societat li-mitada es llig amb una enorme atenció,enganxa el lector, i el fa entrar enaquest joc fantàstic de la literatura enel qual a la fi no importa què és reali-tat i què ficció. La força de l’argumenti l’acurada construcció dels personat-ges centrals s’imposen, i desplacen aun terreny menor qualsevol objecciórelativa a l’entitat d’alguna de les nar-racions paral·leles.

Fa entrar en el joc literari, que in-clou com és lògic també una certa dis-torsió de la realitat, i estimula el pen-sament, la reflexió, i ajuda a plantejar-se moltes coses sobre la societat i elcontext polític què és el teló de fonsd’una novel·la que, de tota manera, técom a principal intencionalitat la cre-ació narrativa de personatges arquetí-pics ben travats i literàriament autò-noms, cosa que aconsegueix en granmanera. I que fa servir, a més, un llen-guatge eficaç, amb sentit del ritme,ben resolt en l’aspecte formal, cosaque és sempre vital per a una novel·la.

La societat que ens envolta hauria depreocupar-nos. El model socioeconòmicvigent, amb l’especulació, l’endeutamentastronòmic, la Generalitat com a primerinversor en parcs d’oci, i la construcciódestructiva com a estendards, i amb unsistema polític, mediàtic i judicial que nocontrola com hauria de controlar, i ambuna societat civil passiva, i amb un go-vern que mostra propensions a l’ocupa-ció total del poder, i amb uns intel·-lectuals menys crítics del que caldria, totplegat hauria de preocupar-nos. Hauriade preocupar-nos moltíssim, tant pelpresent que tenim com pel futur que,amb les bases i la imprevisió actuals,se’ns pot venir al damunt, tot just entreen crisi una conjuntura excepcionalmentfavorable i trontolle l’actual model depeus de fang.

Podríem discutir, és clar, qüestionstècniques i també altres aspectes i ma-tisos de la novel·la, si entràvem en eljoc de l’adequació a allò que creiemsaber de la realitat, dels fragments quecreiem conèixer. Podríem discutir so-

bre si els pesos i mesures hi són elsque consideraríem escaients, sobre fi-nançament de partits, sobre les dife-rents menes d’empresaris i polítics,sobre estratègies polítiques que no aca-ben de reeixir i busquen tota mena dejustificacions, sobre els mecanismesreals de bloqueig de la societat, sobreles moltes dimensions de la corrupció,sobre protagonistes que no apareixena la novel·la.

En Societat limitada Ferran Torrents’aproxima, a la seua manera i des delsseus criteris, a tot això o a una part detot això, dibuixa amb solidesa uns per-sonatges, i diu la seua a través de leseines de la narració, de la literatura. Ésla seua visió, i al lector li’n resta el judi-ci, que és en aquest aspecte secundari,perquè al capdavall estem davant d’unaobra literària, de creació narrativa, i nodavant d’un assaig sociopolític. Interca-la discursos polítics, però no és un dis-curs polític. O potser sí, ben mirat.

Societat limitada és a partir d’ara unapart del nostre panorama (sobre el qualinfluirà), i com a mínim una part impor-tant de la nostra literatura. Una part en-grescadora, en la qual es comprova unaltre dels trets distintius de Ferran Tor-rent com a escriptor, i és el fet que «re-gistra realitat», que té una experiènciavital més rica i variada que la majoria,que sap ensumar ambients, captar perso-natges, que sap aproximar-se a les caresmés fosques i amagades que els benpen-sants, panxacontents i puritans no veueno s’estimen més de no veure. O que,simplement, ni s’imaginen.

Gustau Muñoz

: 11

Últims dies d’agost de 1974. Pocsmesos abans Arias Navarro anunciavadavant les Corts franquistes unes tími-des mesures aperturistes que la premsa—intuint l’elevada dosi de fantasmago-ria que contenien— va batejar amb elnom «Espíritu del 12 de febrero». Persi algú es feia il·lusions la prova de peron bufava realment l’esperit no va tri-gar a arribar: el 2 de març Puig Antichera executat a Barcelona. A finalsd’abril, però, al conjur d’una cançó deJosé Afonso esclatava a Portugal la«Revolució dels clavells». El primer diade juliol moria a Argentina el generalPerón. No acabaria el mes sense la cai-guda d’una altra dictadura: el règim delscoronels a Grècia. El 8 d’agost RichardNixon dimitia després de l’escàndolWatergate. I encara a principis de se-tembre li arribaria l’hora de l’enderro-cament a un altre dictador amic deFranco: l’etíop Haile Selassie. Entre-mig, els Stones pregonaven als quatrevents que tot plegat era només rock androll (però que els agradava) i el 24 demaig ens abandonava un enviat delsdéus, Duke Ellington, cosa que conver-tia aquest món en un indret una micamenys habitable.

Potser sorprendrà a algun lectoraquest preàmbul a mig camí entre l’his-toricisme i la nostàlgia però crec que vemolt a tomb encetar el comentari deL’avió del migdia, la primera novel·la deFrancesc Bayarri (Almàssera, 1961),amb aquest fugaç repàs a la situació quees vivia l’estiu de 1974, el penúltim ambFranco viu. Si hagués de posar a aquellperíode algun titular diria que va ser,sobretot, un temps d’esperances i d’il·-lusions. També de tenebres, no ens en-ganyem (tretze mesos després encara hihauria cinc execucions més), però elque es palpava en l’aire era que, mésenllà del franquisme, podia haver-hi unfutur molt diferent.

És justament aquest context el queFrancesc Bayarri utilitza per situar l’ac-ció de la seva novel·la. Una acció queté com a nucli central les vint-i-quatrehores d’un dilluns de finals d’agost de1974 però que, seguint les peripèciesvitals d’alguns dels personatges, es pro-jecta cap enrere fins als dies de la guer-ra civil en què la ciutat de València va

El tempsde les il·lusions

Francesc BayarriL’avió del migdia

Bromera, Alzira, 2002264 pàgs.

ser capital de la República i cap enda-vant en un capítol final en què, vint-i-cinc anys després, una cerimònia fúne-bre torna a aplegar alguns dels princi-pals protagonistes del llibre.

Però no només el temps és significa-tiu en la novel·la de Bayarri. També hoés, i molt, l’espai on els fets es desen-volupen. Som a Santàngel, un poblemolt proper a València, amb un alcaldefranquista i faldiller que ja no exerceix(d’ambdues coses) i que ha arribat aaconseguir una harmònica relació entretots els veïns, ja siguin del bàndol delsvencedors o dels perdedors. En certamanera el Santàngel de Francesc Bayarriés un espai neutre, gairebé diríem queincontaminat, on conviuen, a part del’alcalde, un sergent de la guàrdia civilen hores baixes pel que fa a la discipli-na i marcialitat que se li haurien de su-posar, una dona amb un expedient po-lític que la defineix com a desafecta alRègim, una colla de nois i noies joves(els més avançats estan en el primercurs de la universitat) que estan obrintels ulls a les ideologies i a la sexualitat...

i un misteriós personatge sense nomque es dedica a espantar les parelles quebusquen les ombres de la platja per es-timar-se. Un personatge que apareix jaen el primer capítol i que va entrant isortint del llibre fins a la cloenda.

I, envoltant el poble, l’horta com aescenari de fons omnipresent. Una hor-ta cada vegada més en perill en nomd’un determinat concepte del progrésque s’assimila a l’estesa d’asfalt i a laconstrucció d’urbanitzacions.

Al voltant d’una senzilla anècdotaargumental —la celebració de la prime-ra reunió política il·legal en el poble—Francesc Bayarri ha escrit un llibre co-ral que sovint remet al Camí de sirga deMoncada, cosa que cal valorar per labanda positiva ja que tan important perun autor és saber què vol explicar comquins referents fa servir per fer-ho. Iposats a adoptar influències és evidentque Bayarri ha sabut triar bé.

L’avió del migdia és una mirada sen-timental i amable cap a la gent que vaviure la transició, és a dir, la breu efer-vescència dels primers anys i el llargdesencant posterior. També és una re-creació d’aquella època en la qual totsplegats no només érem feliços i indo-cumentats, sinó que començàvem a es-tablir contacte amb les generacions quequaranta anys abans varen viure un pro-cés molt similar: la proclamació de laRepública i la posterior desfeta.

Potser li ha faltat a Bayarri una micamés de picardia (no oblidem que estemdavant d’una novel·la primerenca;d’una esplèndida novel·la primerenca,val a dir) o potser una mica més demala llet per fer el pas que li ha faltati anar més enllà de la simple crònica.No dubto, però, que és només qües-tió de temps. De Bayarri m’han agra-dat dues coses: la seva manera de mi-rar i la veu amb què s’explica. Potsera aquesta darrera li sobrin ara com araalguns enrogallaments en forma de di-gressions cap al terreny de la discur-sivitat o el «fer-ho bonic». Res greu: alcap i a la fi tothom quan comença acaminar ho fa amb alguna vacil·lació enel pas. M’agradarà anar-lo seguint,aquest Bayarri...

Joan Josep Isern

23,5 x 15 cm.

12 :18 x 12 cm.

Alfons CerveraL’home mort

Tres i Quatre, València, 2001196 pàgs.

Fa temps, en un dels seus articles perio-dístics, Quim Monzó es queixava, amb totala raó del món, del fet que alguns críticsliteraris avaluen els llibres pel que no són.Sembla estranyíssim, però és cert. Hi hacrítics que repudien o exalcen una novel·laperquè «no» és un totxo de cinc-centespàgines, perquè «no» és contemporània niretrata amb realisme la societat del nostretemps, perquè «no» és ni serà mai un clàs-sic comparable a qualsevol altre clàssic delgust del crític, o perquè «no» és com aque-lla excel·lent novel·la que va escriure unamic del crític. Fa gràcia, però no és capbroma. De fet, l’exemple sembla que s’haestès, i ja hi ha autors que han adoptataquesta manera tan ridícula i esperpènticade definir els llibres en negatiu a l’horad’explicar què és la seua obra. I no en sónpocs, els escriptors que han caigut enaquest parany. El que m’interessa ara, però,és Alfons Cervera.

Si agafeu qualsevol entrevista on l’inter-roguen sobre la seua darrera novel·la, L’ho-me mort, veureu com el primer que fa ésdeixar ben clar què no és la seua obra. Po-dríem pensar que això és degut a les pre-

Sero no ser

guntes capcioses i malintencionades delperiodista —ai, els periodistes!—, però no,perquè en la presentació del llibre, en unhotel de València, va fer el mateix. El pri-mer que va eixir de la seua boca, després dedir bon dia i d’agrair l’assistència dels as-sistents, va ser L’home mort no és açò, nitampoc allò. Sempre que l’he escoltat o lle-git parlant del seu llibre apareix de no se sapon una frase que tindré gravada en el cer-vell per sempre més: «L’home mort no ésuna novel·la policíaca».

Bravo!, ja sabem que no es tracta d’unanovel·la negra tot i que els personatges —el policia, el periodista, el testimoni, la donafatal, etc.— i el tema principal —l’esclari-ment d’un assassinat— són tòpics de lanovel·la negra. Què és L’home mort, doncs?És una novel·la eròtica? No, tot i que hiapareixen un parell d’escenes on els perso-natges fan l’amor d’una manera brutal idesnaturalitzada. I una novel·la de terror?Tampoc, tot i que s’hi acosta bastant. Defet, els personatges semblen fantasmes, es-pectres que es passegen per la vida com sino en formaren part, aparicions vaporoses,immaterials, cossos que estan però que nofan. No parlen, o parlen de manera telegrà-fica, paraules comptades i gairebé sempremonosil·làbiques. Ni actuen. En la novel·-la pràcticament no hi ha acció. No passares. Només el temps i les ganes del lectorde continuar llegint.

És exasperant saber que hi ha un assassi-nat que, per força, s’ha de resoldre, i veurecom no es fa cap pas endavant per a des-embullar l’enigma, sinó tot el contrari. Sesucceeixen les escenes de la vida quotidia-na, insípida i monòtona dels personatges ies deixa de banda, en un segon pla, el mis-teri i el suspens. El lector busca informa-ció, indicis on agafar-se, material per a ferles seues elucubracions particulars, expec-tatives que mantinguen el seu interès viu,però només troba paràlisi i tedi. Imagineu-vos que us donen un caramel i tot seguitus el prenen de la boca. Això és L’homemort, un coitus interruptus constant.

Si a tot això li afegim les mil i una faltes d’or-tografia que entrebanquen la lectura a cadapas, la cosa ja es fa insuportable. En cada ca-pítol toparem amb algun barbarisme (come-ta), pleonasme pronominal (*n’hi ha dones),o l’ús incorrecte d’una preposició. AlfonsCervera o el corrector del llibre farien bé derepassar-se la lliçó del «com» i «com a», per-què n’erren més que n’encerten (*com a bos-ses de carn fofa; *erts com a pals...).

L’home mort, una novel·la com —i nocom a— ja no se’n fan, un experiment nar-ratiu com —i no com a— els dels narradorsvalencians dels setanta.

Sergi Verger

Resistintamb pistoles

Victor G. LabradoLa guerra de quatre

Bromera, Alzira, 202246 pàgs.

La vida i la mort al País Valencià durantla guerra d’Espanya (1936-1939) i els anyssegüents, amb tot el pes de la repressiófranquista sobre els vençuts que no s’havi-en exiliat i l’eufòria dels vencedors, formenpart d’una època no prou transitada pelshistoriadors –amb l’excepció notable deFernanda Romeu. Fins fa poc, encara eramenys visitada pels narradors, malgratl’enorme quantitat de temes i personatgesque pot suggerir, els drames i les il·lusions,enmig de la convulsió terrible.

Potser la mateixa brutal intensitat delsfets imposa el retraïment dels narradorslocals, dedicats a històries més suaus o a lafabricació de novel·les i contes «aptes pera tots els públics», susceptibles d’entrar mésfàcilment en la roda marcada per la deman-da docent. Això sorprén més si es consi-dera que bona part de la producció narra-tiva local en català dels darrers anys habuscat els motius en èpoques més remotes,fins a construir una línia genèrica especial,que en algun sentit podria enllaçar amb latradició de la novel·la històrica.

El silenci no ha estat complet el tramdel passat que ocupa els anys trenta iquaranta –com a mínim– del segle XX haaconseguit l’atenció d’alguns escriptors.Però, com tants d’altres –les guerres car-lines, per exemple– encara manté tot dezones en ombra, de secrets per descobriri vides per desmuntar.

Enmig d’un escenari tan complex, laresistència armada antifranquista ocupaun segment propi. El primer a endinsar-s’hi, si no m’enganye, va ser Joan F. Mira–Viatge al final del fred. Després, pocsescriptors s’hi han sentit atrets –AlfonsCervera, en castellà: Maquis.

Els episodis de l’aventura s’esdevingue-ren sovint a les serres interiors del país i azones colindants del Principat, d’Aragó ode Castella. Però hi hagué igualment unmaquis urbà, connectat amb el muntanyenco dotat d’una certa autonomia. Per aquestsegon cantó, G. Labrado ha sabut trobar unfil argumental apassionant i gens rectilini enfets reals, derivats de l’assassinat de l’alcal-

: 13

Manuel BaixauliVerso

Bromera, Alzira, 2002192 pàgs.

Recorde l’admiració que Borges sentia peralguns autors literaris que provenien delcamp de la ciència, especialment de les ma-temàtiques. Decididament, hi ha hagut cien-tífics que, a més d’invents útils per a la hu-manitat, han deixat autentiques joies literà-ries. Lluny com estem avui del saber huma-nista i de l’home mesura de totes les coses,és un plaer lector i intel·lectual trobar ara unanovel·la on les referències literàries i artísti-ques acompanyen la història amb savoir fair,harmonia i mesura. Es tracta de Verso, escritaper Manuel Baixauli, i guardonada amb elPremi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2001.Natural de Sueca, pintor i escriptor, l’autorhavia trencat prèviament el gel amb Espiral,un recull de relats breus, abans de decidir-se a escriure Verso, un llibre, a través del qual—i especialment de la mà del personatgeprincipal, Arnau Micó—, ens dibuixa unhome jove, pintor, amant de tot art i de con-verses mesurades, que cerca la paraulaimmers en la imatge i la reflexió: «Sempretrobem tard i en soledat les paraules». Perarrodonir el dibuix, Baixauli ha inventat undoble joc: una estada en ple hivern a unpoble costaner d’estiueig, Gola, que per alsaltres serà un viatge de treball a Roma, al-hora que seguirà un dietari — escrit amb unagràcia digna d’elogi a l’hora de reinventar elsfets en un espai imaginari i que actua com aespill de la realitat— on dóna testimoni delseu procés creatiu, de les rutines i de lesnoves coneixences —suposadament a Roma.Unes pàgines on disfressarà les sorpreses, elsensurts i les trivialitats de Gola d’anècdotesreinventades i raonaments profunds: «Desd’ací veig el món... El meu poble, en canvi,és un clot, on la cultura ha passat de llarg,on els veïns mantenen inèrcies arcaiques imalentesos que no duen enlloc, on tinc lasensació d’estar perdent-me coses».

Baixauli —creador d’imatges pictòriquesi literàries— ens endinsa d’entrada en la his-tòria amb un ritme calmat: «Arnau seia co-bert amb una manta i mirava les ones; lamar bullia, l’ocre del sol queia entre núvolsi daurava l’aigua. Què té la mar, que m’as-sossega? Des d’infant m’ha seduït aquesta

Dietarid’espill i pinzell

desordenada cursa d’ones, veus sordes quemurmuren a l’oïda...» Els esdeveniments,però, prendran aviat un ritme diferent i laquietud originària de Gola no oferirà capgarantia de pau ni tranquil·litat. Alguns delsseus habitants —solidaritzats i empatitzatsper un sentiment de venjança i per antiguesquimeres amoroses— han decidit fer justí-cia contra tota traïció sentimental sota elnom de TOT. De dia mostren una cara,però de nit la gelosia i la possessió són elVerso del Recto, la cara oculta, on «un amor,qualsevol amor —dirà Arnau amb la veu deCesare Pavese— ens revela en la nostranuesa, misèria, inermitat, no-res».

Paral·lela a la trama, la intriga, i al ritmedels secrets desvetllats —elements que nosempre Baixauli aconsegueix mantenir-hiamb la mateixa intensitat— percebem l’evo-lució artística i personal del personatgeArnau, que es revela jove, confús i immadur,amb una gran necessitat de reafirmar-se através de l’amor i del procés creatiu, desit-jós de realitzar una obra artística valuosa iconstruir una vida, tot provant noves for-mes. «Un autor que no arrisca, que prefe-reix trepitjar camins coneguts i segurs, és unfòssil» —pensa Arnau en veu alta.

Verso, emmarcada en el context de lanarrativa valenciana —poc exempta de vi-cis i repeticions diverses—, dóna ara senyalsde bona salut, aire fresc, i, sobretot, mesu-ra, saviesa i profunditat, en un llibre on resno sobra, sinó que amb justesa i equilibril’autor aconsegueix una història que —sen-se renunciar a les nostres particularitats lin-güístiques, gastronòmiques, al nostre pai-satge i altres trets socioculturals— podiahaver ocorregut en qualsevol racó del món.D’això, jo en dic un encert literari.

Lourdes Toledo

23,5 x 15 cm.

de de Llaurí (la Ribera Baixa), el 1946. Apartir de pistes inicials, va emprendre unainvestigació alhora periodística i històrica,que el dugué a entrevistar-se amb testimo-nis vius i a endinsar-se en la documentaciódisponible sobre el succés i, en general,sobre els grups armats antifeixistes del’època. L’objectiu de les recerques labori-oses no era, però, historiogràfic. Les des-cobertes van ser sotmeses a una elaboracióliterària, a la manera d’un cert Sciascia, elresultat de la qual és aquest llibre plena-ment recomanable.

I no sols per l’atractiu o la novetat delstemes i els personatges de l’un costat i del’altre –blaus i rojos, en una classificaciósumària–, traçats amb destresa; també perl’habilitat narrativa i perquè V. G. Labra-do administra una prosa feta d’un conei-xement i una observació directes de laparla viva i d’un interés professional perla llengua. L’escriptura de la novel·la és laque cal demanar en un panorama lectorben particular, per a arribar al qual senseobstacles suplementaris, s’ha d’establiruna economia de llenguatge, com ho faG. Labrado, que tinga ben en compte lespossibilitats dels destinataris.

En combinar totes dues operacions, l’au-tor mostra una esmolada capacitat per asíntesi i l’organització dels materials, per ala recreació d’ambients i la definició de pro-tagonistes. En certa mesura, el seu és untreball d’objectivització, el propi d’un nar-rador que és alhora cronista i que no volinterposar entre els fets rescatats i el lec-tor cap emoció autorial, que semblaria afe-gida. Els esdeveniments ja són prou elo-qüents i de vegades prou horribles, perquècalga introduir-hi subratllats.

Francesc Pérez i Moragón

23,5 x 15 cm.

14 :

Fernando AramburuEl artista y su cadáver

Tusquets, Barcelona, 2002176 pàgs.

En aquest llibre ben particular hi tro-barem una extensa sèrie de relatsbreus, alguns dels quals no excedeixenel quart de pàgina, que són tots plegatsuna amalgama de records, el resultatd’una mirada dispersa, rica en matisos,àmplia i, alhora, profunda; és la sumad’infinites imatges i concepcions sor-gides majoritàriament durant la infan-tesa, i que ara són revisades mitjançantun estil també variat.

Al llarg d’aquest exercici retrospec-tiu es filtren la nostàlgia, la ironia il’amor, i sempre al voltant d’una lite-ratura que s’entén vinculada a la prò-pia vida fins al punt que l’una i l’altraes confonen, són una mateixa cosaexplicable tan sols en la interrelació, oalmenys així es com va explicitant-se através dels fragments d’ésser i de lite-ratura que componen el llibre.

L’autor sembla que ha volgut existiren l’acte mateix de l’escriptura, en lavoluntat de pensar-se, en el propòsit desentir-se. La paraula és ací una mena demodus vivendi, un instrument de for-mació i de coneixement personals, talcom queda exemplificat en molts relatsdel llibre. Així, hi trobem el narradorintentant demostrar de quines formestan curioses, i potser contradictòries,pot un mateix arribar a estimar la lite-ratura o, concretament, el Lazarillo,més enllà de qualsevol repressió i de lesvexacions que s’hagen viscut, més aprop en tot cas d’una obra que en laseua infantesa —es rememora— va seruna gran ajuda, ja que ell s’hi veia comel desheretat protagonista de la novel·-la anònima: vençut per la injustícia d’unpoder i d’una societat ja en decadència,hipòcrita i trista, balbament orgullosa imiserable, l’Espanya del segle XVIIequiparada ací amb la dels setanta delsegle XX, encara convençuda de ser unai grande. I és que el nostre autor ha ditalguna vegada que està convençut que«se puede mover a los dirigentes a quecambien sus posturas», aconseguir que

Un canvide rumb

varien la manera de fer política. Per aixòaquests viatges a un passat particularens situen dins d’un context més am-pli i més crític, i ens descriuen situaci-ons que no haurien de produir-se maimés. En aquest sentit, el narrador fauna crida indirecta a l’ordre, a la neces-sitat d’un nou sentit cívic i moral, tot ique els seus ideals no hagen de ser sem-pre compartits, com pot ocórrer en lle-gir alguns relats («Fraternidad», «Car-rera de árboles»).

Gairebé tot el que s’hi conta ve mar-cat pel segell inconfusible de la ironia.És la fórmula que impedeix el fet d’ha-bituar-se excessivament a la nostàlgia icaure en la tristesa; és la manera queté l’autor de rebutjar l’amargura id’aturar els planys. La ironia és el pontque va d’un temps a un altre, d’unaconcepció de les coses a una altra, sen-se deixar que una de les ribes s’oblideni que el record de la seua existènciaoculte l’altra banda. El fet d’explicitar-la de manera recorrent confirma que ésun element vital per a l’autor. Com hoés el fet que aquests relats van ser es-crits amb el renaixement del dia, du-rant els matins, amb «una propensión—per tant— saludable a la claridad yal orden». Per a l’autor, aquestes his-tòries són el producte d’una nova ma-nera d’interpretar l’existència i el tre-ball literari, més serena, allunyada del’estat febril i nocturn en què abans, faja molt de temps, ell escrivia i del qual—assegura— va acabar cansant-se’n.Aquest llibre és un exemple clar delnou rumb escollit i de les motivacionsque l’han dut a prendre’l.

Iván García

La tascai el fracàs del crític

La tasca del crític, tan semblant a la deltraductor i tan empeltada de teoria, no ésgens fàcil.

Ja deia un gran teòric —parlant d’unassaig d’un gran crític— que el traductor,per definició, sempre està mal pagat, sem-pre fracassa i no rep gairebé mai la con-sideració social que es mereix. I semprefracassa, afegia, perquè no pot fer el ma-teix que el text que està traduint: la seuatasca és, doncs, una rendició.

I el crític? Què se li pot exigir al crí-tic? Primer de tot, que tinga prou valen-tia per a acceptar el fracàs inherent a laseua tasca, és a dir, que tracte de fer elmateix que el text que critica però d’unaaltra manera: reflexionant-hi.

Quan el crític no és un escriptor (i ambaixò no parle de la seua obra a banda dela crítica) o quan renuncia a fer literatu-ra parlant de literatura, evita, negligent-ment o cínica, el fracàs que li pertoca.Aleshores, el crític pensa i escriu com sila literatura de què parla tampoc no fosliteratura, sinó l’expressió exclusiva d’unsaltres interessos (polítics, religiosos, co-mercials) i, com a tal, més o menys útilper als seus interessos de pseudocrític, elsquals, per definició, han deixat de ser li-teraris.

Aquesta actuació del pseudocrític jus-tifica arreu i —no ens n’ha de saber greuni ens n’hem d’estar, de dir-ho— tambéa casa nostra coses com escriure al dic-tat, més o menys conscient, de la cape-lleta de torn i com criticar un llibre sen-se llegir-lo a penes: fullejant-lo per da-munt per a ensumar-ne el to o la temàti-ca; i això en el millor dels casos, noméssi no n’hi ha hagut prou amb la informa-ció de la contracoberta.

Els crítics d’aquest tipus, els immunesal fracàs, actuen com si el llenguatge fosuna eina transparent per a reflectir la re-alitat i per a dir la veritat; en canvi, peraquesta mateixa raó, la construcció d’unllenguatge crític, que és el d’un gènereliterari i que fóra la veritable feina de quies volgués dir escriptor de crítica, esmostra, en els pseudocrítics, meneste-rosa i indigna de la tasca i, sobretot, delfracàs del crític: l’escriptura d’un textque faça el mateix que aquell del qualparla.

Salvador Company

: 1522 x 15 cm.

En un dels apèndixs de From Hell, anome-nat «La dansa dels caçadors de gavines»,Alan Moore tracta d’explicar la gran diver-sitat de versions existent sobre els crims deJack l’Esbudellador amb aquest símil: «Elfloc de neu de Koch comença amb un trian-gle equilàter, que pot estar contingut en uncercle, igual com els assassinats es limiten aWhitechapel i a la tardor del 1888. Després,s’hi afegeixen triangles que són la meitat degrans a les tres cares d’aquest triangle. S’hiafegeixen triangles d’una quarta part de lagrandària a les dotze cares de les noves for-mes, etcètera. Finalment, l’extrem del flocde neu és tan eriçat i tan complex que la lon-gitud que té, teòricament, és infinita. Tan-mateix, l’àrea que ocupa no excedeix mai elcercle inicial. De la mateixa manera, cadanou llibre subministra detalls frescs, merletscada vegada més depurats sobre els extremsmés llunyans del tema. Tanmateix, l’àrea nopot estendre’s més enllà del cercle original:tardor del 1888, Whitechapel». Una de lesoriginalitats d’aquesta obra és, precisament,que el relat dels crims transcendeix aquestslímits d’espai i de temps. El floc de neu noés tan sols una imatge poètica, sinó tambéuna manera d’afirmar que fins i tot el tòpicmés recurrent pot propiciar una narració in-novadora, capaç d’arribar més enllà que qual-sevol altra.

L’altre dia vaig estar en un «concert soli-dari»: va ser la perfecta antítesi dels concep-tes de solidaritat i de música alhora. Defini-tivament, per molt que s’hi entesten alguns,el nom no fa la cosa. Però ells estan tan en-cegats a remarcar que pertanyen al cercle,que són un triangle més del floc de neu, quela resta els fa absolutament igual. I com queels riuen la gràcia, encara és pitjor.

¿Quantes «novel·les» sobre el franquismeal País Valencià han rebut crítiques negati-ves? Ara mateix no en recorde cap. Solenressenyar-se amb frases pretesament rotun-des i, en realitat, aplicables a totes: «unaaportació necessària», «la revifada fonamen-tal de la memòria», etc. El que vull dir és queresulta impossible que totes les novel·lessobre el franquisme, per exemple, siguenexcel·lents i inapel·lables. Simplement perestadística, no pot ser. És com si jo digueraque totes les novel·les sobre el postcoit sónfonamentals per a l’alegria humana. I aixòque en la història de la humanitat hi ha ha-gut més postcoits que postguerres, n’esticgairebé segur. En canvi, com merlets infinits,

El flocde neu de Koch

Toni CucarellaEls camps dels vençuts

Columna, Barcelona, 2002194 pàgs.

les novel·les sobre el franquisme s’apilen demanera implacable dins del cercle de la lite-ratura valenciana actual: La cara oculta de lalluna, La solsida, La guerra de quatre, L’últi-ma paraula, La casa de les flors, L’avió delmigdia... No afirme que totes són dolentes,però em sembla igualment improbable quesiguen obres mestres. O pioneres d’una ten-dència, que encara hi ha qui ho diu i es que-da tan tranquil. Al contrari: publicar llibresdins d’aquest floc gairebé en exclusiva i de-fensar alhora una literatura «normal» emsembla, si més no, discutible.

Per contra, si jo fóra un crític com cal,hauria de dir que Els camps dels vençuts és«la gran novel·la de maduresa de Cucarella»,«la millor que ha escrit», perquè és el quetoca: no només és una novel·la sobre el fran-quisme —«¡la memòria necessària!»—, sinóque a més tracta la postguerra i la transicióalhora —«¡dues generacions de valencianssotmeses a la injustícia col·lectiva de la nos-tra història!» Lamentablement, en lloc d’es-clatar en frases elogioses i polivalents, hepreferit llegir el llibre. No sé si n’hauria dedir «novel·la», per aquest detall del nom i lacosa. Els camps dels vençuts segueix el mo-

del de La solsida: en lloc de fluir sense en-trebancs, el relat es veu constantment inter-romput per documents històrics transcritsenmig de l’acció. La cosa seria distinta si estractara de cites insòlites, o de troballes, osi com a mínim s’establira una relació elabo-rada entre aquestes cites i la narració. Ara bé:quan el document és «FRANCO HAMUERTO» i la frase immediatament pos-terior de la narració és «De ben enjorn s’ha-via fet pública la notícia de la mort deFranco», el treball literari no sembla preci-sament titànic. La novel·la no fa ni dues-centes pàgines i en va plena, de documentssemblants —i molt més extensos. A més, elfil narratiu no es reprèn sempre, sinó que devegades el mateix narrador ens el talla i in-trodueix coses com la «“Historieta moral”que contava l’àvia Teresa” o el «Sussoït quecontava Sebastià Climent». L’efecte és el queno hauria de produir mai cap novel·la: la tra-ma no interessa i podem deixar de llegir enqualsevol moment. Si la gran revelacióargumental que experimenta el protagonis-ta, aquesta «mentida sobre el seu propi pas-sat», és descobrir el que tots ja sabíem —quela seua família era roja—, ¿quin al·licient pottenir una cosa així des del punt de vista d’al-gú que no siga un incondicional de la matè-ria? I a més: ¿per què els mèrits d’una novel·-la han de ser els d’un estudi acadèmic (en-registrament de formes dialèctiques en des-ús, recull de narracions populars) o els d’unpamflet (exposició il·lustrativa i alliçonadoradel passat col·lectiu) i no els raonables d’unanarració, com ara l’argument, l’estil, els per-sonatges, el model de llengua propi de l’au-tor?

Si Els camps dels vençuts fóra un llibre es-crit en un altre país i sobre qualsevol altretema, i presentat com a novel·la, hauria es-tat justament menyspreat. Ací, en canvi,rebrà la unanimitat més elogiosa pel simplefet de complir els «requisits» que permetensituar-lo dins del cercle. L’última paraulatambé els complia sense deixar de ser el queara mateix, al País Valencià, és tan difícil detrobar: una bona narració. Potser existeixentambé més enllà del franquisme, i més enllàde la voluntat paternalista de ser didàctics,fins i tot més enllà de voler donar sempreuna visió realista de la societat. El cas és que,per qualsevol motiu, són tan estranyes comun floc de neu a l’infern.

Felip Tobar

16 :

Tadeusz RózewiczAngoixa

Trad. de Josep-Antoni Ysern36 pàgs.

Rafael CasanovaEl llarg estret

32 pàgs.

Edicions 96, Carcaixent, 2002

Les plaquettes s’extravien de l’angle devisió dels grans mercaders. El seu llom es-quifit les fa introbables als prestatges desèr-tics fins i tot de les llibreries. Ni hi arriben.Com camells agrupats en caravanes, lesplaquettes porten el seu rumb. Per això, sin’hi vegeu passar una, podeu afegir-vos-hi:subscriure-vos-hi, perquè passarà de llargamb els seus productes exòtics, amb lesseues essències i les seues pedres precioses.Rareses posteriorment introbables.

Les plaquettes tenen una història, unaimportància sociocultural i una transcen-dència literària que mereix ser estudiada.Han iniciat editors, escriptors, lectors i,sobretot, generacions. Han descobert es-criptors valuosos i nous. Ocasionalment,una UCI que manté les constants vitalsd’escriptors ja editats en llista d’espera. Unaeixida per a productes menors d’autorsconsagrats: una col·laboració desinteressa-da a un esforç editorial. Un espai per alsmaleïts. Una alternativa als premis, quan nohi ha manera, per donar-se a conéixer. Uncomplement necessari a la desproporciona-da oferta editorial. Un escaló de l’escala.Un element més de la xarxa, com les revis-tes, els recitals o les tertúlies; fonamental,com els altres. De totes les llavors, en po-esia, solament unes poques de les que ger-minen arribaran a fer-se arbres posterior-ment. Per això, cal sembrar-hi tant. Remou-re tanta terra per trobar un diamant. Enliteratura, res no es perd, tot s’hi dilueix:serveix d’adob.

Però, sobretot, les plaquettes han servitper a provocar traduccions d’una qualitatimpagable. El meu primer llibre publicatfou una plaquette. Benvinguda, doncs,aquesta nova col·lecció anomenada «Ra-zef», dirigida pel poeta Isidre Martínez. Laqual té al darrere una editorial incipient queen garanteix una continuïtat de sis per any:

De plaquettesi traduccions

Edicions 96 (coneguda per haver publicatl’antologia Poemes d’un segle - Poesia occi-dental del segle XX, on poetes valencians icatalans s’hi entremesclen amb els d’altresllengües amb resultats força interessants).

«Razef» ha tingut, al País Valencià, dig-nes predecessores, avui extintes: «Septimo-miau», «La forest d’Arana», «Tuacte»... Onhem tastat, traduïts al català, Bonnefoy iCummings, Donne i Corazzini, Cavalli iStevens, Fried i Nerval, Brontë i Ritsos,Dinesen i Apollinaire o Lowell. En aques-ta mateixa línia indispensable, el número 1de «Razef» era dedicat a la italiana MariaLuisa Spaziani, en traducció de Josep L.Roig. I el número 2 a descobrir-nos el pri-mer recull d’un poeta sorprenentmentmadur: Robert Cortell (Carcaixent, 1958);Jocs d’ambigú és una petita joia d’emociócontinguda i de reflexió pertinent, expres-sada amb mesura verbal i discreció torera.Apamat, parla perquè té coses a dir, senseencapullar-se, amb seriosa finor: «i festegesla bellesa / d’allò que és viu / i s’embruta»,per exemple. L’animem a moviments igualde sagaços.

El número 3: Angoixa, que acaba d’apa-réixer, és una mostra del poeta TadeuszRózewicz (1921), traduït directament delpolonès per Josep-Antoni Ysern, filòlegque ha treballat durant nou anys a diversesuniversitats de Polònia. Rózewicz és, jun-tament amb Szymborska i Herbert, un delsrepresentants, al seu país, de la poesia mo-ral de la postguerra. Fou partisà a la Sego-na Guerra Mundial. Es tracta d’una poesiacrua i colpidora. Important, sempre opor-tuna. On es troben el testimoni, la cròni-ca, la denúncia i la desesperació. El gran pesde la qual rau en el respecte, l’autenticitat ila intensitat de l’experiència viscuda, quedisculpa qualsevol mancança literària o per-met, sense més discussió, la diatriba paci-fista que tanca, comprensiblement i huma-na, el recull: «El desertor». S’ha de llegir.

El llarg estret, número 4 de «Razef», ésla primera publicació de Rafael Casanova(València, 1966). La seua proposta, que flir-teja amb el silenci i el deliri del seny i de lafollia, és proclamada sintèticament al vers«hissar l’home extraviat que duc a dins».Afortunadament, sap que «el que importano es té / s’aprén». «Què hi ha al final d’uncamí? / El que queda de la paraula temps»,un dels seus millors versos, juntament amb«arriben sota l’àtic de la nit». Hi destaquenlleument un parell de poemes: «Jo vullmorir com el migdia» i «Llarg i profund,creix l’estret». Una col·lecció es consolidapels originals que publica. La generositat iel risc convé reservar-los per als joves. Jut-geu, però, vosaltres.

Lluís Roda

Diàlegsi desconeixences

Per fomentar el diàleg entre creadors,traductors i consumidors de literatura enllengües diverses, la Institució de les Lle-tres Catalanes convida, més o menyscada any, un escriptor de fora a viureunes setmanes a Barcelona. Entre els quehan acceptat aquesta invitació hi ha ha-gut David Leavitt, Octavio Paz, AlaaHamed, etc. En febrer i març d’enguany,l’alemanya Ursula Krechel, prosista, po-eta i autora teatral, va tenir l’oportuni-tat de recórrer Barcelona, Tarragona,València o Girona, i afirmà que aquellspassejos havien de deixar una marca es-pecial en la seua obra. Durant l’estada,Krechel seguí un programa d’activitatsque la posà en contacte amb altres es-criptors, per intercanviar-hi punts devista i experiències. Lectures de poemesseus, publicats amb traduccions catalanesper la ILC, la presentaren a un públicque va poder comentar les coincidènci-es i les diferències en la concepció actualde la poesia ací i allà. Un seminari detraducció teatral amb els millors traduc-tors d’alemany que hi ha entre nosaltresva donar com a resultat la lectura d’unaobra de Krechel, dirigida per Josep M.Mestres, en què van intervenir l’autora,Francesc Parcerisas i Feliu Formosa.També impartí alguna conferència i in-tervingué en dos tallers de traducció ales Universitats Pompeu Fabra, deBarcelona, i Jaume I, de Castelló de laPlana. El Goethe Institut col·laborà enmolts d’aquests actes, com ara en la lec-tura poètica que es va fer a València or-ganitzada per Brigitte Jirku, de la Uni-versitat de València. El Col·legi Alemanyde la ciutat hi va posar l’espai. Ara bé,en contrast amb aquest gest de coope-ració, el director del centre silencià laparticipació de les altres institucions, ifins els organitzadors del recital. Tampocno va creure oportú tenir en compte elpetit sector del públic no germanopar-lant i féu la presentació només en ale-many, desconeixent així el sentit real del’acte, que, com tot el conjunt d’activi-tats, pretenia establir una relació mésdirecta entre dues literatures i dues llen-gües. No era la millor manera de con-cordar amb l’esperit de diàleg intercultu-ral que havia portat Ursula Krechel ací.

Heike van Lawick

: 17

Pels volts de 1745 componia Bach L’artde la fuga, obra de repertori ampli, i en-tesa com una compilació de variantsfugals exposada per a una generació queja potser no apreciava aquesta forma ar-tística. Sota l’arc d’aquelles notes convo-cades, el poeta Comadira obre el llibreamb una epístola dirigida a un jove poe-ta. La claredat del gènere permet d’acos-tar-se a un tema prou complex sota l’as-pecte de la sinceritat, la versemblança il’eficàcia de la concisió en l’estil, ultra lallibertat que dóna una carta en matèria devaloracions poètiques. D’aquesta manera,Comadira participa d’un ús determinatdel diàleg poètic evitant tota la maquinà-ria professoral i crítica: el tema de la car-ta —la incapacitat d’una cultura per en-tendre els seus productes més reeixits—queda referit a tothom, i a la vegada és elllegat d’un poeta formalista a un poeta noformalista. Va desgranant motius recur-rents de la poètica epistolar: el marc tem-poral, però, no és tant el dia, com l’am-bient que crea la peça musical; el motiude la presència de la primavera contrastaamb l’ànim del poeta que intenta excel·-lir en l’art de fer-se vell; l’emergència dela carta és també una tria de llengua, unallengua efectiva que abraça segones veuspoètiques i expressions quotidianes vis-cudes. Paradoxalment, l’art de la fuga deBach es converteix en un teixit tècnic iexplícit de la fuga moral i actual de quiescèpticament es mira el país. El llargpoema és així un microtext que esdevéuna orquestració de les moltes fugidesque ha de practicar l’artista en el seu món,i això, a través dels models que Comadiraconvoca: el músic que mostra les mil ar-quitectures de la peça musical en les se-ves fugides i persecucions, el desistimentde la cultura pròpia en la pròpia veu, eldolor leopardià davant l’infinit inabasta-ble, les impostures de Tolstoi, la fugidatràgica de Ferrater, o la de Vinyoli, finsassegurar que «cal acceptar el destí, calesmolar el llenguatge / i morir-se bastintel cristall pur / de la fuga que ens toca,cap a dins de nosaltres». Com en l’exer-cici de Bach, ha mostrat el poeta totes lesveus possibles, a la manera de la compo-sició imitativa, però el cant que aportenal text és el de l’escepticisme. Al capda-vall, només té veritable versemblança larepetició. El poeta conclou amb una te-

Climes diversos:Comadira i L’art de la fuga

Narcís ComadiraL’art de la fuga

Península, Barcelona, 200282 pàgs.

oria de la lectura des de la circumstància:llegir i rellegir en un país que no en sap,ni entén de lectures. Com en tota carta,hi ha un motiu: després del vers discur-siu, l’apel·lació directa al tu, en JordiIbáñez, com a pretext d’escriptura perdirigir-se a tothom, en la lloança de lapoesia. Parla així al poeta jove, perquè, apesar de la imperfecció dels seus versos,són escrits des de l’autenticitat: allò queell mateix ha descobert en els mestres,allò que la tècnica d’una fuga aconsegueixd’arbitrar, i que la poesia sargeix en lacarn de la vida. Comadira s’ha servit d’al-guns elements tradicionals en la seva pre-sentació de la carta, de manera que la re-ferència a l’edat de qui escriu s’ha de lle-gir també en una clau horaciana: en lamaduresa el poeta cerca la veritat, el prin-cipi moral. A partir d’aquí fa una inves-tigació de l’art de la fuga, per justificar-ne el camí necessari, recolzat sobre elpretext de defensar el llibre ignorat d’unpoeta més jove, a qui atorga un relleu enla diferència. I la consciència de saber queallò que han donat les veus —Tolstoi,Leopardi, Ferrater, Vinyoli— no s’ha cor-

respost amb el que la societat els ha tor-nat. Des d’aquest diàleg coral de l’absèn-cia, s’acosta al llibre novell i hi certifica,des de l’amistat literària, el que en altretemps fou el menosprecio de corte, és a dir,el menyspreu de la societat que ignora elpoema.

Lloada en la carta en vers la imperfec-ció, Comadira accepta presentar un lli-bre que podria ser una suma de llibres.La secció anomenada Microclima entra,certament, en un to molt diferenciat delllarg poema anterior. Amb tot, sotal’aparença idíl·lica i prevista del calendari,segueix dominant la mateixa visió escèp-tica del poeta. Al doll permeable defonts del poema anterior, hem de trobaraquí el ritme formal de quartetes de tocarnerià. Tres d’aquests poemes, «No-vembre», «Març» i «Juny», havien apare-gut amb anterioritat en un volum d’ho-menatge a Segimon Serrallonga (Reduc-cions, 73-74). Acarant les versions delspoemes, comprovem l’afany corrector deComadira: «El sol lleganyós, s’estira, /ullespès, adolescent» de «Març» passa aser «El sol ens mira amb tristesa / d’ado-lescent, ullespès». Canvia el sentit i elritme, que millora en la segona redacció.Tot i que després capgira el significatd’un vers, al punt de refer «La vida ésfàcil pels joves» per «La vida és dura pelsjoves». L’heptasíl·lab discorre millor enles segones versions del poema «Novem-bre»: «espessa de gris de plom» és ara«espessa de gris de zenc»; i «Perdut en-mig de la boira» passa a «Perdut per ca-mins de fosca».

La darrera secció, «Ara», és la més ex-tensa i diversa: des de poemes lírics quetracten del pas del temps i reprenen eltema de la vellesa des d’una visió méspausada, fins a l’oda circumstancial de lesglòries futbolístiques. La mirada cap a lajoventut perduda davant l’excés del verbi de la vida es tanca amb contundència enel vers final: «He escrit sobre benzina».Pel present que s’extrema en el llibre grà-cies als detalls dels dies, ens acostem a lavisió leopardiana de crear il·lusió enfrontdels límits de la naturalesa humana, i allòque no pot explicar la pintura en la repre-sentació d’una peònia ho diu el poetaamb la paraula.

Susanna Rafart

18 :

Carles Hac MorFer Safor

Cafè Central - Eumo, Barcelona, 2001130 pàgs.

Pocs mesos després de l’aparició del lli-bre Fer Safor dins la curosa col·lecció ano-menada «Jardins de Samarcanda», que di-rigeixen Antoni Clapés, Víctor Sunyol iMiquel Tuneu, va veure la llum, de mans deManuel Guerrero, l’antologia Sense contem-placions, nou poetes per al nou segle. Noupoetes que Guerrero tria, entre moltes al-tres raons, per un interès vers la radicalitatestètica, lluny del que ell anomena, literal-ment, «les veus més mimètiques i repetiti-ves, de la poesia convencional, gens críticaamb la cultura autocomplaent dominant».Entre aquests noms havia de figurar, percoherència i també per justícia, Carles HacMor.

En un paràgraf concret del text queGuerrero dedica al poeta, llegim: «Des delsinicis dels anys setanta fins a l’actualitat,Carles Hac Mor no ha deixat de practicaruna escriptura radical, escriptura com a uto-pia, que ha anat acompanyada d’una obraingent com a articulista i polemista cultural.Més que en la tècnica de l’escriptura auto-màtica, i en altres aportacions del surrealis-me, cal cercar en les tesis defensades durantels anys setanta per la revista francesa Tel

En l’amplitudd’una escriptura

21 x 14 cm.

Quel els orígens teòrics de la seva pràcticaliterària. El marxisme, la psicoanàlisi i l’es-tructuralisme, present en el pensament d’au-tors com Barthes, Foucault, Deleuze,Derrida o Kristeva esdevenen els fonamentsteòrics dels inicis de la seva obra».

Parlem d’una escriptura, doncs, que neixi que es desenvolupa en el més volgut es-perit de llibertat o d’alliberament. Parlemd’un hàlit, d’un tremp, que pren una di-mensió extraordinària en el conjunt de laseva obra; perquè l’engloba, perquè l’explicai perquè, en pràcticament tots els seus ele-ments, n’és el motor. O, si més no, actuacom a tal. N’és el motor en la seva concep-ció, en la seva gènesi, per tant; en el seu des-plegament general, d’acord sempre ambuna idea de totalitat; en les seves múltiplesformes, literàries, estrictament, o més vin-culades a l’art; en la tria i l’ús del recursosformals i estilístics; en la seva forta dimen-sió crítica; en el seu fons filosòfic o de for-mulació teòrica; en el seu component d’agi-tació, molt lligat amb el recurs de l’humori la ironia; en la seva intensíssima capacitatexpressiva; en l’estudi i en el desenvolupa-ment lingüístics; o en la mateixa oralitat...En definitiva, en tot un procés de construc-ció —vibrant, fervorós, jo diria— que ensduu a poder parlar d’una escriptura quebusca no pas les uniformitats establertesmés o menys identificables, ni les confor-mitats, ni tampoc les especialitzacions —temàtiques, per exemple—, sinó les direc-cions múltiples, canviants, renovadores i detransformació, amb tot el rigor i l’amplitudhumana, literària, vital i compromesa queaixò implica.

Són elements, aspectes, que es fan ampla-ment visibles en el volum present, Fer Safor:un llibre que —m’atreviria a dir— conté engran mesura, d’una manera o d’una altra, lesreferències més plausibles i fervents depràcticament tots els àmbits i territoris(humans, artístics, filosòfics, personals,col·lectius, universals...) en els quals ha anati continua incidint Carles Hac Mor.

Per acabar, no m’estaré de dir que la po-esia i, en general, tota la l’obra de CarlesHac Mor —en la seva extraordinària am-plitud— conté un important component deproximitat. I ho dic en contra d’aquellarecepta segons la qual algú ha definit la sevapoesia com a hermètica o senzillament in-comprensible. Sí que és cert —i en tot casés d’aquí on plora la criatura— que mereixuna lectura i una percepció ben allunyadesd’aquella corrua de tòpics i receptes quealgú s’ha entestat i s’entesta a fer créixercom a úniques veritats lluminoses. Ben se-gur que Fer Safor pot mostrar-nos-en algu-nes evidències.

Roger Costa-Pau

Josep MirÉsser per a l’Ésser

Tres i Quatre, València, 200191 pàgs.

Sempre és d’agrair trobar un llibre depoesia explícit i fidel a la idea que es des-prèn dels paratextos inicials. Perquèmolts poetes contemporanis han caigutmassa sovint en un excés de simbolismeque amaga la més pura incapacitat percomunicar l’experiència interior del jopoètic.

No és aquest el cas, però, d’en JosepMir (Mislata, 1956), que ens anuncia unaproposta vitalista on l’ésser i la paraulas’acaren dialècticament i s’hi actualitzen.

No és estrany, doncs, que el semiòlegi el filòsof del llenguatge introduesquenaquests versos. A l’extrem oposat el filò-sof existencialista. I el poeta, enmig detots dos pols, tot dubtant de la contun-dència de llurs afirmacions per lliurar-se,com el mag, a la il·lusió creadora. Sem-bla que en Mir ens proposa la vella qües-tió de si la realitat té una existència au-tònoma del llenguatge.

No caldrà que esperem al final delsquatre blocs en què s’estructura el llibreper obtenir-ne la resposta. Aquesta jas’intueix al primer, «Dansades de laMoma», on el poeta reflexiona sobre lagènesi de l’Ésser, que no és més que «unaempremta subtil» en «el cercle impercep-tible». Hom anuncia la idea de l’esdeve-nir cíclic heraclià o de l’etern retornnietzscheà, elevada a la categoria d’him-ne al poema «Psalm»: «Abans de l’escrip-tura / estava escrit». L’esdevenir tempo-ral, doncs, presideix els poemes d’aques-tes dansades que se succeeixen cíclica-ment com el dia i la nit: «Naix amb el dial’esperança roja / com un vi negre queengendra les albes»; transmetent, però,cada vegada un missatge irrepetible(«com és polit i net el rostre de demà»),com cada acte d’escriure, com cada gestpoètic: heus ací el caràcter selectiud’aquest esdevenir cíclic, si se’m permetd’utilitzar el concepte que Deleuze apli-ca a la teoria nietzscheana. Encara quesembla que concep l’Ésser com a anteri-or a la seua activitat, a la fi, el mim delmag, no se’n pot estar d’atorgar a la pa-

Sempreés d’agrair

: 19

raula un caràcter substancial en l’essèn-cia de l’Ésser, encara que siga un enigma:«Seràs el nom. El nom que ignorem».

El vessant pràctic de tota aquesta teo-rització sobre l’Ésser, el trobem als dosblocs següents: «Fisiòlegs de València» i«Formes».

El primer, amb les seues dues parts,connecta el poeta amb el seu presentimmediat i amb el seu passat essencial.«El bestiari de la Forest» ens ofereix,d’una banda, una mostra de les pròpieshabilitats per crear éssers amb paraules,uns éssers que resulten ser els alter egod’uns altres imitadors del mag. «Llotja demonstres» ens fa present una muniód’éssers mítics i simbòlics. A travésd’aquesta processó de monstres, el poe-ta ens revela quina és l’essència de l’És-ser, quin és el tresor que, «Golut i llépol»,guarda el ca tricèfal, i s’amaga a «les ca-vernes de foc, de fred, de fam» de l’Aque-ront: la resposta és l’Esfinx. I és que, sibé l’Ésser és en tant que es diu, «negueque puguem descobrir amb mots el sen-tit de la nostra existència». Ha avaluatfins a quin punt ha de ser un objectiuvital «conéixer totes les causes i els efec-tes», «avaluar l’atzar», i conclou que, totaixò, les causes i els efectes, els interdic-tes, els judicis de valor i els prejudicismorals són les armes dels qui volen exer-cir el poder, però no són essencials per al’Ésser. L’essència de l’Ésser és la seuaexistència; viure-hi és el sentit de la vida.

«Formes» insisteix, a través de la geo-metria, en la idea del temps cíclic i lapermanència universal de l’Ésser a travésde la transformació de la matèria (untema recurrent des dels primers llibresd’en Mir). Les diverses formes geomètri-ques que donen nom a aquests poemesconstitueixen diferents representacionssimbòliques de l’Ésser, del seu esdevenirespaciotemporal i de la relació que s’hiestableix. Però el mim del mag no és unsomiatruites, en cap moment no ensplanteja un ésser transcendent i sempi-tern en un univers on tot es repeteix ambla condició que res no perdura, i, per tant,no se’n pot estar de deixar constància dela indefugible presència de la mort.

Les «Estances» que clouen el poemari,a més d’una recreació geogràfica de launiversalitat de l’Ésser, són una defensade la utopia («On rauen els somnis quehom ja no somia?»), contra els tirans icontra els botxins. Però també una reivin-dicació de tots els mags que treuen elséssers del copalta: «Deixeu anar l’aventu-ra dels mots, / que mai enlloc no arriben/ enredats en la xarxa de la llum».

Josep Ribera

John AshberyAlguns Arbres

Traducció de Melcion MateuEd. 62 - Empúries, Barcelona, 2001

143 pàgs.

Alguns poetes coneixen l’enigma del qualel poema és blasó. Altres ben bé el saben. Enllegir la poesia d’Ashbery ens movem incertsentre el coneixement i la fe en aquest enig-ma a través del llenguatge. La tradició de lapoesia enigmàtica revé el perill d’intel·lec-tualitzar l’experiència i infon en això un certbarroquisme a la forma poètica. Alguns lli-bres d’Ashbery se salven d’aquest enfon-diment. Alguns Arbres (1956) n’és un.

Hi ha després l’ethos de cada escriptor, quefa que aquesta física (o metafísica) es resol-guin en una direcció o en una altra. La poe-sia d’Ashbery, sospito, es resol en la direc-ció d’una progressiva articulació enigmàti-ca de caire didàctic, però en els seus cinc lli-bres primers encara el món hi és present.Comptaven fins fa poc a les nostres llengüesamb traduccions d’obres tardanes d’aquestgran poeta, com Galions d’abril o el mésfamós Autoretrat en mirall convex amb quèva guanyar el premi Pulitzer l’any 1976, unesobres que tot i la seva extrema singularitatliterària deixaven fora el lector poc avesat apsicagògies contemporànies. La traduccióde Melcion Mateu ens porta un llibre que ésla millor entrada a la millor poesia d’Ashberyi cal donar-li la benvinguda com una lliçóavançada en començar-lo a llegir.

La poesia d’Ashbery és una d’aquelles queens ensenya a llegir si som lectors avesats ala seva divina comèdia. Com dicta el poemaen blasó Le livre est sur la table, «all resonan-ce, beauty, integrity exist by deprivation orlogic of strange position» (tota resonància,bellesa, o integritat existeixen per la lògicao bé privació d’una estranya posició). Lesposicions estranyes dels poemes d’Ashberysón a voltes les d’un cert posicionament enl’espai dels objectes en si: perplexos ens en-foquem en alguns arbres, al llibre sobre lataula, un pintor vora la mar, la novícia seientsobre una cornisa, uns monjos jugant a fut-bol, el nen que escriu. Les coses són. Altresvegades allò que ens atrapa és la postura re-tòrica d’unes composicions que estimenentonar formes tradicionals amb veu con-temporània. El poema és. Les veus (que en

Algunspoetes

són moltes) ens recordaran l’instint nascutd’un arcaic estoïcisme nord-americà: lasentenciositat whitmaniana, la vigor d’unEmerson, la dualitat d’Stevens, si volem,l’experimentalisme modernista que va deW.A. Auden o Robert Frost als Languagepoets de la segona meitat del segle XX;aquests són els colors que situen Ashberydins la millor tradició d’un discurs poèticdels pioners d’un New World. Sempre, hitrobarem el cristall misteriós d’una alquímiaindesxifrable i, com les restes d’un naufra-gi, l’aprenentatge d’un vocabulari nou: mansque parlen, l’escopinada de menyspreu enl’aire glaçat, el cor hipòcrita d’ell que té ullsplens de verdet, amor com un floc de neu,els Piranesi i Parmigianino, que no són nomsde formatge ni de pintures, sinó ara els nomsen cle de sentiments abans sense nom. Comla novícia lliurada al buit, caurem dolçament,fora de la tendresa dels àngels i de la mentdels homes, en una poesia de l’abstracció.

Amb tot, el poeta no vol ni sap una feveritable en el veritable enigma. Tantes ve-gades ha afirmat aquest escriptor que la sevapoesia és l’explicació. Aquesta afirmacióenigmàtica del poeta Ashbery sobre la poe-sia pròpia ens diu que el poema mateix, laseva consistència, aquesta mena d’estar enel món, són el veritable argument de totaaquesta entonació. Com ens ensenya unnostre poeta, irònicament a Ashbery l’em-blema rau en l’enigma irònic que tot poemaés. La traducció de Mateu ha estat més pro-pera a l’exercici lingüístic de transposició po-ètica que a la recerca retòrica de les veus,registres i entonacions que problematitzenla identificació en Ashbery de tota experi-ència i tota fe. El món es dissol, el poema és.O així hauria de ser.

Anna Romero

20 :

El dietari, juntament amb l’autobiogra-fia, les memòries, l’epistolari i, encara, laliteratura de viatges i la periodística —simés no la que fa la crònica dels esdeveni-ments més perdurables, com ara els arti-cles d’opinió—, a més d’altres vel·leïtats dela literatura del jo difícilment classificablesi de nomenclatura escàpola, pertanyvagament a allò que en diuen «literaturaautobiogràfica». Perquè com ben bé apun-ta Juli Martínez-Amorós a «València o eldeclivi d’un país: constatació i ironia enMentre parlem d’Enric Sòria» (Literaturaautobiogràfica. Història, memòria i cons-trucció del subjecte, Denes, 2001), «la ca-racterística essencial de la literatura auto-biogràfica és, precisament, la manca d’unacaracterística definitòria que agrupe aques-tes obres sota un mateix epígraf genèric».Malgrat aquesta manca palesa d’unitat es-tilística, val a dir que el jo és l’estendardque ens permet de parlar de literatura au-tobiogràfica, i dels dietaris com del sub-gènere d’aquesta literatura més reeixit delpaís al segle passat. En paraules d’EnricBalaguer, «la literatura autobiogràfica ca-talana (parlem del segle XX) és, en quan-titat i en qualitat, força important. [...] Éscert que no tenim una producció memo-rialista equiparable a la de la literatura an-glesa o francesa, però tampoc no podemparangonar-la amb la de la literatura cas-tellana, vertaderament insolvent, pel quefa al gènere». No debades, alguns dels

Literaturadietarística

sense additius

Joan GaríLes hores fecundes

Bromera, Alzira, 2002320 pàgs.

nostres millors escriptors del XX han con-reat el dietari, i el resultat n’ha estat, valgala redundància, memorable: Tots els caminsduen a Roma (1958) de Gaziel, Memòriesliteràries (1962) de Narcís Oller, El qua-dern gris (1966) de Josep Pla, Diari 1952-1960 (1969) de Joan Fuster...

A hores d’ara el dietari viu un bon mo-ment. Fins i tot podríem dir que està demoda entre certs autors. Al País Valencià,tot i que en una proporció quantitativa-ment menor, els dietaris han anat assolintquotes de protagonisme literari considera-bles. La quantitat no ha estat espectacular,doncs, però la feliç contrapartida és que laqualitat —no sé si per causa d’aquest dèfi-cit d’originals— no se n’ha ressentit gens.Mentre parlem. Fragments d’un diari ini-ciàtic de Sòria va suposar un revulsiuimportantíssim, tot i que hi havia prece-dents de preclara lucidesa, com ara El cin-gle verd (1981) de Josep Piera. Els darrersanys les editorials valencianes han ajudat,també, a impulsar aquesta tímida embran-zida dietarística.

Les hores fecundes és l’obra amb quèJoan Garí va obtenir el premi d’assaig

Mancomunitat de la Ribera Alta 2001. Estracta d’un dietari i endega amb la mésdesitjable de les formes que pot adoptaraquest subgènere memorialístic. I diré perquè. En primer lloc perquè hi ha la volun-tat literària, que no està renyida, ans alcontrari, amb el relat minuciós de l’anec-dotari personal. El dietari de Garí excel·-leix també pel fet de posar el rerefons dela història en majúscules en primer terme,de manera que les petites foteses personalsens interessen en la mesura que remetena esdeveniments més generals: nacionals,generacionals, polítics, universals... Perquèl’autor, curós, ha mirat de mossegar-se lallengua sempre que ha tingut la temptacióde caure en el sentimentalisme o d’inclou-re tafaneries i petulàncies que ens impor-ten, amb perdó, una merda, a més de serimpròpies d’un bon assagista. Perquè la di-versitat semàntica i estilística regna des delprincipi en aquest dietari assagístic: hi hal’aforisme («Exercicis de cal·ligrafia»,«Pensades abans de l’euro» i «Ser i noser»), el llibre de viatges («Llibre de Pragai rodalia») i les anotacions diàries; i s’hi faal·lusió a les més variades i interessantsreflexions polítiques, sociolingüístiques,literàries i culturals. I Garí no perd gaire-bé mai la referència del lector, amb la qualcosa ens garanteix que els seus papers au-tobiogràfics seran del nostre interès.

Juli Capilla

: 21

LLIBRES...

Dues aproximacions a Joan Fuster i un al·legatcontra la intolerància

...I DÈRIES

Ningú no dubta que reconstruir unperíode històric, per entendre’l i mos-trar-lo als altres, no és empresa fàcil. Iaixò tant si la voluntat que la genera ésexclusivament científica —històrica, vulldir— com si només es tracta d’un exer-cici literari. Alguna cosa semblant ha dedir-se de la biografia com a gènere lite-rari. No hi ha raons per pensar que labiografia haja de permetre’s necessària-ment l’elucubració sobre una veritat —la de la vida d’un personatge—, que, simereix un tal esforç, serà perquè ha dei-xat bona cosa de rastres. És clar quetots, i en especial els literats, tenim ten-dència a fugir sense penediments d’enut-joses preparacions preliminars. La ficcióté massa atractius, i abocar-s’hi de plesedueix més del compte. Però quan aixòes fa amb la voluntat de reconstruir unperíode històric recent —conegut detots i, d’alguna manera, viscut també—i des de la figura —unànimement reco-neguda, per a bens i per a mals— d’unpersonatge com Joan Fuster, es corre elperill d’haver-se-les amb la més que ra-onable incredulitat del lector. Té tota laraó el doctor Muñoz Pujol, autor d’Elfalcó de Sueca (Proa, 2002), quan afirmaque el desconegut i el privat són unamena de «misteri ontològic», absoluta-ment inaccessible. Sens dubte, les tauto-logies són tan irrebatibles com inútils,però se m’acut que l’esforç del biògraf

és precisament reconstruir una trajectò-ria a partir dels rastres —n’ha deixatprou, el «falcó de Sueca»?— que inexcu-sablement haurà de conèixer fil per ran-da.

Ja sé que el llibre de Muñoz Pujol noés exactament una biografia, sinó «unarecreació literària d’un període històricd’un grup intel·lectual i de la figura deJoan Fuster, que intenta acostar-se a laveritat des de la versemblança que no-més la llicència d’un exercici narratiupermet». Són paraules que obrin el lli-bre i que donen compte exacte del seucontingut. Aquest, però, tan discutiblecom afavoreix el procediment utilitzatper elaborar-lo. No és cap retret, sinó laconstatació d’un cert desencís: el que escorrespon amb l’esperança que tenia detrobar-me, a pesar de tot, amb una re-construcció sòlida de la vida de Fuster.O, potser també, el que es dedueix de ladiferència entre el dibuix que el llibre fad’una personalitat sempre a la mida delsaltres i la que conserve com a lector delsseus llibres i articles, que el veu coml’intel·lectual capaç de fer camí semprea pesar del altres. Crec, sincerament, queel retrat de Joan Fuster haurà d’esperar,sobretot a qui es veja amb forces i llumssuficients per no permetre’s el luxe detraure’s de damunt faenes preliminars.

Però amb això no vull dir que el lli-bre de Muñoz Pujol no tinga atractius.Ben al contrari: en té, i de substancio-sos. A València sobretot, hi ha fets de lavida de Joan Fuster que tothom s’apres-sa a deixar damunt la conversa quan s’es-cau —fins i tot quan no toca— i que ha-bitualment són posats en solfa literàriasegons com i qui els conta. El llibre deMuñoz Pujol contribueix quasi impúdi-cament a engreixar aquesta parafernàliaanecdotística amb alguns moments relle-vants com la visita dels agosarats perio-distes d’El Temps, «dos llops implaca-bles», que «no havien rebut consignes niinstruccions precises; procediren segonsel nou periodisme d’investigació insu-bornable i crític. No se sap quines direc-trius reberen, però ells les van interpre-tar així: interrogar-lo, donar-li totes les

oportunitats perquè marrés, o es posésen evidència, marejar-lo, acorralar-lo sen-se que ell se n’adonés». Muñoz Pujolreconstrueix la cèlebre entrevista, defini-tivament publicada en el setmanari, i unsintents posteriors de Fuster davantl’Eliseu Climent perquè no es publicara.Era l'any 1987, quan tothom havia de dirla seua —sempre interessada i sovintimpertinent— sobre el silencia que JoanFuster manetenia de feia temps. Algunspensaven que massa i tot; d'altres, hiafegien consideracions insidioses quetenien a veure amb compromisos incon-fessables de l'escriptor. Aquest, és clar,seguia pagant el tribut que alguns, ennom d'una estranya concepció de l'enga-gement, li exigien. Amb tot, crec quel'entrevista definitivament publicada, jus-tificada o no des de les essències dela professió periodística, no deixà lescoses al seu lloc.

Les relacions de l’editor Climent ambla Consuelito Reyna, un altre dels mo-ments estelars de l’anecdotari valencià dela darrera part del segle XX, n’és un al-tre exemple. Amb un Vicent Andrés Es-tellés, testimoni quasi mut i interessat,Muñoz Pujol fa que l’editor i «la mossamenuda, pija i arrogant» es troben, enuna elegant cafeteria, precisament el dar-rer dia de maig del 68. Des del títol ma-teix («Consuelo com l’abisme») fins a lamanera com se’ns descriu la relació, ado-

23,5 x 16 cm. 23,5 x 15,5 cm.

22 :

bada de bones dosis d’insinuacions psi-coanalítiques, el capítol té un to tanmelós com divertit. A mi, si més no,m’ho sembla. Sobretot la forma amb quèdefinitivament se’ns presenta: «Eliseusuavitzà la mirada i la posà sobre els ullsterebrants de Maria Consuelo per com-provar que continuava entre ells el sen-timent d’atracció-repulsió latent: un tur-ment que no podien amagar més, unapassió per imposar-se l’un a l’altre. Sa-bien des del primer dia que s’havien tro-bat “el halcón y la flecha”, la lluna i lafoguera. El desig d’utilitzar-se i el desig.La política i el recel. L’afany d’agenollarl’altre. O no. Era una passió real percompartir la lluita? Potser també ellasentia la necessitat de muntar una llibre-ria editorial, un lloc on satisfer l’íntimanecessitat humana de poder fullejar lli-bres tan necessària com poder fullejarhomes o dones». El paràgraf és magní-fic i desperta interessos sobre les fontsd’informació que el autor ha pogut uti-litzar per arribar a una descripció tandramàtica com agosarada. Un arriba apensar fins i tot si, vistes així les coses,no caldria reinterpretar la nostra histò-ria social, política i cultural des de pers-pectives psicoanalítiques.

Fa temps que l’Associació Amics deJoan Fuster ha deixat de fer aquells pa-pers on es recollia tota la bibliografiagenerada sobre l’obra i la figura de l’es-criptor de Sueca. Bé, ni aquests papers,tan útils, ni cap altra cosa, que jo sàpia.El cas és que, a més dels volums de laCorrespondència, ha d’haver-ne un bongrapat publicats en els darrers anys. Peròn’hi ha un a destacar inevitablement per-què va merèixer el darrer premi d’assaigdels Octubre: Joan Fuster: Converses fi-losòfiques, de Júlia Blasco (Tres i quatre,2002). Un llibre singular per raons ex-ternes i internes. Aquelles: haver estatmereixedor d’un premi que, segons di-uen alguns, reconeixia alguna cosa mésque un assaig. Aquestes: la seua concep-ció i composició com la transcripciód’un conjunt de converses que elsBlasco, Júlia i Josep-Lluís, mantinguerenamb Joan Fuster a propòsit de les seuesconcepcions filosòfiques, precedidad'una presentació de Josep Lluís Blascoi d'un breu assaig («Humanisme, llen-guatge i filosofia en Joan Fuster») quetrau conclusions de les converses. I amés, un petit apèndix documental ambnou cartes de Fuster i Júlia Blasco a pro-pòsit del projecte.

Ja se sap que en això dels premis nohi ha manera de consensuar les opinionsde la tribu. Menys encara quan semblaque qausi totes les editorials del nostre

àmbit n’han fet un element clau de lesseues polítiques d’edició. I amb reper-cussions importants en l’àmbit estrictede la creació, sobre les quals caldria quetots reflexionàrem a fons. En l’àmbitvalencià, per exemple, ja no és fàcil tro-bar-te amb un llibre que no haja estatguardonat prèviament gràcies a algunconveni institucional. Però això de ban-da, el llibre de Júlia Blasco és d’un inte-rès innegable. La llàstima és que aques-tes converses fusterianes, mantingudes famés de vint anys, no hagueren estattranscrites ràpidament per tal d’evitar elque ara és pràcticament impossible:omplir buits, per exemple, a partir de lamemòria immediata dels interlocutors opentinar-les de manera que facilitarenl’accés del lector. A pesar d’això, paga lapena seguir el fil d’unes converses on esfa ben palès la classe de «filòsof» que eraJoan Fuster: res que tinguera a veure,per formació i per convicció, amb unpensament sistemàticament formulat,amb la «filosofia acadèmica» i tot el quees deriva de la voluntat de fer de la raó,amb tots els límits que raonablement caltenir en compte, l’instrument del seumètode.

La seixantena de pàgines que JúliaBlasco ha escrit per exposar motius icontextualitzar les converses transcritessón també un resum dels punts de con-tacte de Fuster amb el pensament filo-sòfic i, d’alguna manera, un programa.Extrets de les converses transcrites id’altres textos de l’autor, fa la impressióque són punts a desenvolupar a partird’altres contactes amb l’obra de l’autor.Fuster s’esmuny habitualment dels ana-listes que el volen posar en ordre. És unaconseqüència que deriva d’una virtut

dels seus escrits, d’una forma d’expres-sió que, en això, s’assembla a la deMontaigne: una divagació, agradable iintel·ligent, sobre els problemes i lessatisfaccions humanes. La insistència aposar-lo en ordre hauria de respectaraquesta virtut dels seues escrits —i delseu pensament— i permetria alhora anarmés enllà de maneres de dir que sovint,pel seu enginy, ens deixen K.O. i ensbarren el pas cap a consideracions méssubstancials. Adduiré només el cas de lapoesia, un territori que Fuster tantesvegades ha utilitzat per formular pensa-ments suggeridors. Júlia Blasco fa ús, perexemple, del que la compara amb la fi-losofia, però, obnubilada també per lesformes, insisteix a remarcar el que éspurament anecdòtic —«En definitiva, elsversos es poden fer diumenge a la ves-prada, entre altres feines. La reflexió fi-losòfica, no. És un treball que exigeixsistematització, una dedicació que evitela trivialització»— i oblida el que podriaser objecte d’una comparació de profit:que filosofia i poesia, com digué Fuster,«són representacions del món, de l’ho-me, i al capdavall, de l’aventura de l’ho-me en el món, a través de determinatsprocessos dialèctics que tothom sap».

Impagables les pàgines que en les con-verses es dediquen a l’humanisme i re-alment sorprenent —Josep Lluís Blasco,ho subratlla en les pàgines preliminars—la insistència de Fuster sobre la necessi-tat d’acceptar el progrés tecnològic enfavor d’un nou humanisme hedonista iescèptic. Tot sobre la base d’una reivin-dicació de la llibertat individual del’intel·lectual que ha de salvaguardar laseua independència per damunt de«qualsevol església» de la qual puga serexpulsat. Mirant-me aquestes pàginesm’ha vingut al cap de seguida una lec-tura de fa uns mesos, possible gràcies ala reivindicació que Quaderns Crema-ElAcantilado està fent d’Stefan Zweig.Parle de Castellio contra Calvino (ElAcantilado, 2001) que és, com diu el seusubtítol, una defensa de la consciènciacontra la violència. De la consciència del’intel·lectual contra la violència de qual-sevol «església». O en paraules del ma-teix Zweig: «Todas las ideologías y sustriunfos temporales acaban con suépoca. Sólo la idea de la libertad espiri-tual, idea de todas las ideas, que por ellono se rinde ante ninguna otra, resurgeeternamente, porque es eterna como elespíritu». Em sembla que Fuster algunacosa tenia a veure amb aquesta manerade veure el món i de parlar-ne.

Vicent Alonso21 x 13 cm.

: 23

24 x 15,5 cm.

«En els anys seixanta, en un moment enquè es volia posar de moda una estètica fo-namentada en la realitat, poetes com MariàManent van ser bandejats», afirma EnricBou. L’arraconament, però, va persistir. Re-cordo, ja als vuitanta i en cercles universita-ris, que es tenia Manent per un autor poccompromès. Encara més: culpable gairebéde pecat d’omissió per refugiar-se durant laguerra al Montseny i haver-ho gosat relatar.La sorpresa dels qui intentàvem construiropinions pròpies a partir de la lectura eragran. Com diu Bou, «el poeta s’interessàagudament per la realitat i tan bon punt comli fou possible [...], publicà uns textos mésefectius i “compromesos” que molts delspoetes “socials”». El vel de Maia obté el pre-mi Pla 1975. La publicació hauria hagutd’ajudar a superar aquells prejudicis «realis-tes», però l’estereotip més aviat es va refor-çar. Després, a poc a poc, Manent guanyaconsideració. Ara, el volum primer de les se-ves obres completes hi hauria de contribuirdecididament.

Manent va publicar en vida quatre dieta-ris, o, més exactament, quatre tries de no-tes dels seus dietaris. El 1948 va aparèixer laprimera, Montseny: Zodíac d’un paisatge, unatria de descripcions sobre la natura escritesdurant la guerra. El 1968, A flor d’oblit: Di-etari dispers (1918-1966) ofereix notes delsanys de joventut (1918-1933) i dels de ma-duresa (1939-1966), evitant els de la guerra.El vel de Maia: Dietari de la Guerra Civil(1936-1939) recull gairebé sencers els die-taris d’aquest període, incloses les notes deMontseny. Finalment, el 1982 Manent publi-ca una segona tria dels anys de joventut i demaduresa, L’aroma d’arç: Dietari dispers(1918-1981). Segons Abrams, «va trigar apublicar aquests quatre volums i ho va ferd’una manera fragmentària [...] perquè te-nia certs dubtes personals sobre el valor li-terari intrínsec del material i certs dubtes decaire literariomoral sobre el fet de donar-loa conèixer».

Ara, en presentar les notes ordenades cro-nològicament, es restitueix al dietari de Ma-nent la continuïtat i la integritat. El lector potseguir el seu procés de formació i de creixe-ment, el rerefons socioliterari i històric en quèté lloc, compartir una aventura de construc-ció de la pròpia memòria, de la identitat. Per-què, malgrat els dubtes al·ludits al pròleg, tanpropis de Manent i tan absents en aventuressimilars, és aquest el sentit pràctic, històric i

La vidapassa, es fon, i torna, i brilla

moral del gènere, i aquesta és la responsabili-tat de l’autor que el conrea. En paraulesd’Abrams, «per mitjà del dietari, Manent vasortir del temps ordinari per assolir un tempsmític reactualitzable». Dit amb la referènciapertinent, «el dietari es pot entendre com ungran mur de contenció contra el que Proustanomenava el temps perdut». Ho indicaval’autor a L’aroma d’arç: «Aquestes notes dis-perses em semblen, almenys per al meu úspersonal, com unes petites zones salvades dela marea del temps i de la inexorable erosióde la memòria».

Els Dietaris cobreixen, amb intermitènci-es, un període que s’inicia el 20 de juliol del1914 i es tanca el 18 de setembre del 1987.Abrams fa notar l’estructura subtil amb quèes presenten les notes: «els apassionats i in-quiets anys de joventut, del 1918 al 1933,l’interludi distorsionador i tràgic dels anysde la guerra, del 1937 al 1939, i, en darrer lloc,els anys difícils de la maduresa i la serenitatde la vellesa, entre el 1940 i el 1981». SegonsAlbert Manent, fill del poeta, el material fetpúblic és una cinquena part del total. L’au-tor, doncs, devia superar els dubtes davant

la publicació gràcies a l’estricta tria, que, comindica Abrams, li va permetre protegir laintimitat, no contradir la humilitat cristia-na ni la discreció literària, destacar els frag-ments de més utilitat històrica i cultural i elsde més alta qualitat literària.

Els dietaris de Manent són d’una enormeriquesa. Podem resseguir els temes que hiapareixen (intimitat i família, relacions soci-als, formació intel·lectual...). O aprofundir eltema de fons, la tensió entre el cicle de la na-tura i el cicle de l’home. O endinsar-nos enl’esforç de captar l’instant. I, a partir d’aquí,analitzar el jo que parla, la creació d’una veuque supera l’impudor i esdevé universal. O lesvirtuts d’estil de les notes, «la tensió lírica quetraspuen» segons Joan Teixidor. Però, ja quehem començat fent-hi referència, podríemacabar tornant sobre la guerra.

«La guerra era, llunyana i tot, la realitatúnica: crua, dura, terrible, inacabable». Ma-nent se sent espectador d’una realitat remo-ta quan baixa a Barcelona; encadena, el 16 defebrer del 1937, unes paraules del cònsol rus,el seguici de l’enterrament de divuit víctimesdels bombardeigs, la cua del cinema, una con-versa amb un milicià. El seu testimoni sobrel’absurd del drama encara és més eloqüentquan sent ecos d’explosions mentre passejaentre espais on esclata la primavera. No és,certament, èpic, i encara menys heroic, elcontacte amb la realitat de la guerra. És, i peraixò deu resultar tan torbador, plenament lí-ric: «Ahir vespre, a quarts de vuit, va comen-çar a nevar, i avui el Matagalls era ben blancfins a mig aire. Contrast d’hivern i primave-ra, blancor de neu, verdor tendra de faigs i desègol. He anat al poble. He rebut una cartadient que ja està en mans dels editors la mevaantologia anglesa. Aquesta tarda se’n van latia Carme i en Pere. Plou. El cel és gris, moltgris. Fa fred. La guerra ha tornat a alentir-se».És el 22 d’abril del 1938.

És remarcable la qualitat literària de Ma-nent, i el valor del seu testimoni. Però hi haencara un tercer element valuós: la seva dis-creta i enorme força moral. Els dietaris són,contra el temps i els entrebancs, una lliçód’esperança. Així entenc que els clogui, el1981, a vuitanta-tres anys, una cita de Proust(escrita als disset): «Tinc tantes coses perdir! Això empeny com unes onades». I unpoema, «Tardor a Viladrau», que acaba: «Lavida passa, es fon, i torna, i brilla».

Oriol Izquierdo

Marià ManentObres completes: Dietaris

Edició de D. Sam AbramsEd. 62 - Diputació de Barcelona, 2002

436 pàgs.

24 :

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L S

21,5 x 15 cm.

JOSEP M. FONALLERAS: POÈTICA

18 x 11,5 cm. 19,5 x 13,5 cm.

En unes altres condicions hauria parlat, per exemple, d’aquellabrevíssima teoria —quasi una màxima— que Carner descriu a«Teoria de l’ham poètic».

La pedra llançada a l’estany, allò que en podríem dir esclat oinspiració, és més que un impacte: remou les aigües, provocacercles concèntrics que s’expandeixen, genera energies que vi-vien latents.

El que importa, doncs, no és ni la pedra, ni l’impacte, nil’aigua, sinó tot allò que era quiet i ara es mou.

Fa uns anys també hauria dit que escrivia perquè m’estimes-sin, que era el que es deia aleshores. I encara més: podria sermés frívol i declarar que ho feia per lligar, que és el que moltsencara pretenen.

Després, hi afegiria que només em dec a la forma, que laforma ho informa tot i que res no existeix si no pertany al seuregne, fet de lleis injustes, de tractes discriminatoris i de de-crets dictatorials.

Avui, però, la Laia —que és a punt de fer-ne tres— no s’havolgut posar uns pantalons de pana perquè ha dit que eren defusta. Crec en aquestes coses: en la pedra, en què m’estimin,en la paraula que infon vida, en el secret que s’amaga en unspantalons que, per a ella i per als que ho llegeixin, sobretot araque ho escric, no són gens de pana sinó de fusta.

Realment de fusta.

: 25

A L A G E N T Q U E E S C R I U E N E L C A N V I D E M I L · L E N A R I

20 x 13,5 cm.

OBRES PUBLICADES:

El rei del mambo (narracions). Premi Just M. Casero 1983 / Premi Ciutatd’Olot 1984. Salt, Edicions del Pèl, 1985.

Un sofà a la riba (articles). Girona, Edicions periòdiques de les comarques giro-nines, 1987.

Botxenski i companyia (narracions). Barcelona, Empúries, 1988 (2001, revisat enedició de butxaca).

Botxenski y compañía (narracions). Barcelona, Paidós, 1989.

23 (relat curt). Girona, Edicions periòdiques de les comarques gironines - Lanovel·la al Punt, 1988.

Avaria (narracions). Barcelona, Empúries, 1990.

Interior de balena (articles). Barcelona, Empúries, 1991.

La senyoreta Dàrlings (relat infantil). Barcelona, Empúries, 1994.

El mag del frac (relat infantil). Barcelona, Cruïlla, 1996.

La millor guerra del món (novel·la). Premi Ciutat de Palma 1997. Barcelona,Edicions 62, 1998.

August i Gustau (novel·la). Premi Octavi Pellissa 2000. Barcelona, Empúries, 2001.

Traducció d’El guardià en el camp de sègol, de J.D. Salinger, en col·laboració ambErnest Riera. Barcelona, Empúries, 1990.

Traduccions a l’alemany en els reculls sobre narrativa espanyola 11 nicht ganzsittsame Geschichten ans Spanien (Berlín, Spektrum, 1993) i sobre nova nar-rativa catalana Neue Katalanische literatur (Berlín, Berbael Turmbau, 1998).

BIBLIOGRAFIA CRÍTICA (SELECCIÓ):

N. COMADIRA - M.PRATS, pròlegs a Un sofà a la riba. Girona, Edicions periòdi-ques de les comarques gironines, 1987.

N. COMADIRA, «Talent», El País, 5-V-1988.

J. ORJA, «Las apariencias engañan», La Vanguardia, 25-VIII-1988.

S. PÀMIES, «Més enllà de la narració», El Temps, 6-VI-1988.

E. VIDAL-FOLCH, «Ara mateix», Setze, 13-VI-1988.

J.M. RIPOLL, «Més que un divertiment», Taula de canvi, X-1988.

E. BOU, «Paisatge darrere la batalla», El Periódico, 29-V-1998.

J.J. ISERN, «Puzle», Avui, 29-III-2001.

J. GUILLAMON, «Una cita en el vacío», La Vanguardia, 6-IV-2001.

P. PUIGDEVALL, «Desnivells», El País, 12-IV-2001.

B. MESQUIDA, «Llegir és traduir», Diario de Mallorca, 20-IV-2001.

V. PAGÈS JORDÀ, «Tot un trencaclosques», El Periódico, 8-VI-2001.

V. ALONSO, «Cinc narradors d’interès: Monzó, Cercas, Borràs, Usó i Fonalleras»,Caràcters, 16, VI-2001.

21,5 x 13 cm.

26 :

Salvador CompanyVoleriana

Empúries, Barcelona, 2002246 pàgs.

Al cimdel ressentiment

Dues cartes. Dues veus narratives. Unaés el comiat que el professor suïcida,Anselm Garcia-Zuratas, adreça a la seuaesposa i a la seua filla «perquè tem obli-dar la memòria que d’ambdós conservenels nostres ulls». L’altra, pertany a la donad’aquest, Sara Volero Dolç, qui, abatudaper la pèrdua del marit i obligada a un exililaboral a la Universitat de Birmingham —on ocupa una plaça de lecteur—, prova detrobar en la narració del dolor el descansa la seua pena fonda i solitària. I encarauna tercera veu, o més aviat, una tercerapresència: la del pare d’ella i íntim amicd’ell, l’escriptor Eveli Volero, mort tempsenrere. El triangle, doncs, està servit enaquesta segona novel·la de Salvador Com-pany, guanyadora del Premi Documenta2001. Voleriana pretén solcar moltes marsi arribar a molts ports: la idolatria del geniliterari d’altri i les astúcies que governenles capelletes universitàries; el vertigen dela seducció i els avatars d’una relació mar-cada per la diferència d’edat; la passiócontinguda i la passió desfermada; la im-possibilitat de comprendre el dolor aliè ila por a la pèrdua, tard o d’hora, d’allò es-timat; el suïcidi i el drama davant la mortd’una persona estimada. L’amplitud de te-mes que s’hi abracen i la voluntat poèticaque s’hi esmerça són, sens dubte, valorsinqüestionables de la novel·la de Com-pany. També ho és la diversitat de mate-rials narratius que congrega aquest relat:

l’epístola, l’assaig erudit i la citació lite-rària, fonamentalment. Hi ha, però, altresaspectes que fan de Voleriana una novel·-la de lectura feixuga i un xic tediosa: a mésde la sintaxi embrollada i del to saberutque emana de l’escriptura dels dos prota-gonistes —que parafrasegen amb assidu-ïtat versos dels clàssics catalans—, tambécosten d’empassar les divagacions delprofessor suïcida. I no és que desplaga lacàrrega de negativitat emocional del per-sonatge —aquesta nostàlgia anticipadaque l’aboca a una existència depressiva i,finalment, al suïcidi—, perquè aleshoresentraríem en el terreny dels gustos i de lespreferències i no és aquesta la qüestió,sinó l’encarcarament d’Anselm: moltaparaula i poca consistència humana. Noés el cas d’ella, Sara, desfeta i compungi-da per la pèrdua de l’home que estima,pare de la seua filla. La introspecció delpersonatge, en aquest cas, no és motiud’inaccessibilitat. Sara ens commou ambreflexions i sentiments penetrants, peròtambé amb qüestions més intranscen-dents del quefer diari: la preparació de lesclasses de lecteur, els maldecaps de trobar

un pis de lloguer o els suplicis de la bu-rocràcia britànica, etc. En definitiva, adiferència del seu company sentimental,Sara és un personatge millor travat, lite-ràriament parlant. D’altra banda, al seucaliu es coven tot un seguit de referènci-es autobiogràfiques, a penes dissimuladesamb la transmutació de gènere. A ningúse li escapa que Sara, però també l’autor,coneixen de primera mà les bondats i lesmisèries dels cenacles universitaris. Laprotagonista de Voleriana se sent infra-valorada i injustament bandejada peraquells que, investits del poder que elsatorga la càtedra i curulls d’autocom-plaença, fan i desfan guiats pel menesteri pel profit personal. Fet i fet, tota aquestatorrentada de ressentiment afecta greu-ment el conjunt del relat: obre escletxesen els seus fonaments per on exhalen ale-nades de rancor que fan tuf a resclosit i aranci, per acabar de malbaratar el funcio-nament d’una narració que ja, des del co-mençament, s’intuïa rígida i encotillada enuna erudició massa evident per a ser di-gerible. Les intencions que animen unanovel·la no haurien de nàixer en el divanpsicoanalític. Tampoc haurien d’erigir-seen «lletra de batalla», en revenja dels greu-ges soferts. Altrament, passa que acabenper asfixiar les intencions, ara sí, estricta-ment literàries del relat.

Alícia Toledo

: 27

Ara ja hi ha prou distància temporal persaber que existeix un to-Fonalleras, un tofet de tristesa i melanconia per la pèrduade tots els paradisos, pel retorn impossi-ble a la llar del passat, per la destruccióimpecable d’un territori, el de la infante-sa, que tan sols es pot tornar a observar desdel record i la nostàlgia. Ara ja no es potignorar que els personatges de Josep MariaFonalleras, torturats per la màscara que esconstrueixen secretament pel seu ús par-ticular, s’edifiquen una espècie de subcul-tura, una mitologia particular que actua ala manera de pirateria de la ment. El se-nyor Cots, per exemple, professor d’unaacadèmia i pare del narrador del conte«Quan va fer setze anys, en Claudi va dei-xar de cantar», és un home seriós i ambbigoti que s’imposa severament als seusalumnes, però pel narrador és «l’home quees posava pantalons de vellut una micaatrotinats i sabates de muntanya i ens por-tava al bosc, a caçar bolets a la tardor, i abuscar molsa, la vigília de Nadal». Ara jaés una evidència notòria concloure que elque interessa a Fonalleras és aconseguir, através de l’escriptura, posar una mica d’or-dre íntim a la vida, dir que la màgia de laimaginació pot redimir la vida, dir que elsfets quotidians són fantasies sublims. Peròquan van aparèixer els contes d’El rei delmambo (1985), de Botxenski i companyia(1988) i d’Avaria (1990), va ser inevitableque l’enlluernament estilístic ocultés alslectors el que hi havia rere la nitidesa, laprecisió i l’esforç depuratiu d’una prosaque fluïa amb el dring de la naturalitat ique transformava el registre oral en unamarca inconfusible de la casa, una escrip-tura elaboradíssima que tenia la virtut defer creure al lector que escriure era una deles activitats més fàcils de la terra, que

Unllargavista amagat

corria sense els accidents que entrebanca-ven l’ús verbal de bona part dels narradorsque aleshores publicaven llibres. Fona-lleras no permet que el malentès del nou-centisme enfosqueixi cap racó de la sevaprosa, i fuig tant de les construccionsarcaïques de l’estil com d’altres de vulgarso populars. Però aquesta opció pel modelmés sensat de llengua —on no hi és absentl’experiència acumulada durant una fèrtilpràctica periodística— el porta cap a lazona on hi ha inscrit el nom de QuimMonzó. Es llavors quan s’origina una ce-rimònia confusa, quan es juga a emparen-tar-lo amb un tipus de literatura enginyo-sa i irònica que vol queixar-se d’una soci-etat massificada que cossifica als personat-ges i humanitza les coses. Es llavors quanes contempla l’autor com una màquina deprocurar imatges de situacions que distor-sionen l’existència dels homes en el seumedi urbà, quan se’l col·loca dins d’unaòrbita on les paraules que ronden amb méspersistència són «irreal»i «absurd»: no caldir que és una lectura esbiaixada, queintersecciona dos aspectes laterals del’obra de Monzó i Fonalleras, i que deixade banda el gruix estètic i moral que dife-rencia l’un de l’altre.

Un examen dels recursos i els procedi-ments que utilitza Fonalleras pot ajudara centrar l’abast de la seva peculiaritat li-terària, una subtilesa formal que el portaa parlar dels grans temes literaris de sem-pre —l’amor i el desamor, la solitud,l’amistat, l’infern creatiu i la mort— enveu baixa, talment com si l’imperi de lesparaules majúscules fos una zona infran-quejable que tan sols es pogués espiar desde lluny, com si només gosés referir-s’hi,respectuosament, mitjançant l’ús sistemà-tic de la digressió, com si manllevés algu-nes de les argúcies retòriques que carac-teritzen la força col·loquial dels personat-ges de J. D. Salinger. Aquesta referènciano és gratuïta i, més enllà del fet que elpropi Fonalleras ha traduït El vigilant enel camp de sègol, potser convindria recor-dar que Quim Monzó també va traduir elscontes d’aquest autor nord-americà. Noseria cap despropòsit especular sobre elgrau d’influència que van tenir els ticsverbals i la manera de fer salingeriana,vista a través de la traducció de Monzó,sobre la constitució de l’estil definit i in-transferible, entre la ingenuïtat i la ten-

dresa i l’exacerbació del patetisme opres-siu de les coses, que Josep Maria Fonalle-ras ha desenrotllat al llarg dels seus llibresi articles. També es pot especular, mésenllà del nivell lingüístic, sobre el graud’influència que ha tingut la màxima show,don’t tell de la moderna escola narrativanord-americana: els personatges de Fona-lleras actuen sense que el narrador facimai referència als seus pensaments o a laseva manera de sentir les coses. No costagaire concloure que l’autor veu l’art delconte d’una manera semblant a la visió dela pintura que té el narrador de «De comFabià Cots va estructurar la seva vida»:«Un bon quadre és el subterrani, el quehi ha sota del quadre que la gent contem-pla». La narrativa de Josep Maria Fonalle-ras —tant els contes com les novel·les, Lamillor guerra del món i August & Gustau—es fonamenta en el silencis eloqüents queprovenen de les tenses històries amagadesque bateguen rere la façana visible, unaestratègia de camuflatge que és ja detec-table en el punt de partida dels títols, queactuen a la manera de pista desorientativa:mentre el lector s’esforça per aclarir ellligam entre el que s’anuncia i el text, latrama secreta s’escola sigilosament, i unalectura apressada —amb l’ajuda de la flu-ïdesa estilística— pot fer que el nucli im-portant passi desapercebut i el lector s’in-clini cap al desconcert: l’absència de ladada oculta es projecta de tal manera quefa que s’escolti a cada pàgina, com si fosuna molèstia inconcreta que agafa formadins la consciència de cada lector. Unapart essencial de l’efectivitat de les histò-ries de Fonalleras, doncs, és que el lectores troba amb la necessitat de descobrirquin és l’ingredient argumental que estroba exiliat del text

28 :

Aquest recurs tècnic es com-plementa efectivament amb unaperspectiva que posa en escena, alpeu de la lletra, un dels entrete-niments que du a terme el prota-gonista principal d’Avaria, un es-criptor en crisi que combat la fa-tiga moral vigilant el veïns: «emve bé agafar el llargavista i volar,per dir-ho així, de la mateixa ma-nera que volen aquelles mosquestan petites, aquella mena de mos-quits que ara per ara no sé a qui-na família pertanyen. Vull diraquelles mosques que descriuentrajectòries rectes, precises, in-quietes, sense que nosaltres arri-bem a saber mai si són fidels a unordre establert, o si estan gover-nades per l’atzar. De la mateixamanera, doncs, faig anar el meullargavista sense direcció clara.Això sí, amb un ritme constant, sense te-nir un objectiu concret, a la recerca dequalsevol situació que pugui ser ampliada.L’ampliació em relaxa, i quasi sóc capaçd’observar com un taxista obre la guia de

Tots ens devem haver preguntat algunavegada per què hi ha fets que en deter-minats contextos percebem com a pro-blemes i que, en canvi, en altres momentssense canviar de forma esdevenen bonesnotícies o, si més no, brillants oportuni-tats. I qui diu fets, diu persones. A mi,amb en Josep Maria Fonalleras, em passauna cosa estranya: des que vaig sortir abuscar-lo un dia que en vaig llegir elsprimers papers el que en tants altres es-criptors percebo com una pega m’arribaen el seu cas transformat en virtut, enatractiu.

Així, me’n continua agradant molt, perdamunt de tot, un dels seus llibres inici-als, Botxenski i companyia, del 1988, en-llà de la vinculació personal que hi man-tinc (aquells primers llibres d’Empúries,llegits en molts casos com a Joan Orja,són per a mi penyores d’un temps d’ad-miracions i entusiasmes): rellegir-lo emprovoca avui la mateixa alegria pel retro-bament d’un vell amic literari que tinc enrevisitar els contes de Cortázar, MartínezFerrando, Monterroso o Rodoreda. Nosé si per a algú això podria semblar unretret camuflat: no ho és. D’altra banda,si ho penso una mica, és exactament elmateix que em passa amb alguns delsmeus grups musicals predilectes... Empassa, també, que per a mi Fonalleras és,sobretot, un estil, una manera. Ho vaig

Stanleyi el doctor Fonalleras

escriure fa anys en un article de diari i nosé si a ell i al seu editor (Xavier Folch, laRoyal Geographic Society del doctorFonalleras) la idea els devia fer gaire grà-cia, però jo continuo veient-lo com undels millors estilistes de la nostra prosa;i, novament, això que dit de segons quiduria incorporada una descàrrega subter-rània pensant en ell és en el meu cas sen-zillament un elogi, sana enveja. Ah, i hiha, encara, el que em passa davant demolts dels seus textos: sovint no sé gairecom explicar quin riu corre per sota (oal costat, o a la vora) del fil mínim derelat, a on em vol dur l’autor de la mà,però amb ell em deixo endur, quan aixòmateix m’allunya de –per entendre’ns–Jean-Philippe Toussaint o FrancescTrabal.

Passen els llibres (Avaria, La millorguerra del món, premi Ciutat de Palma1997, August & Gustau, premi OctaviPellissa) i queda la imatge, la idea delFonalleras que un dia vaig sortir a bus-car, perdut en no sabem quins paisatges:

queda es manté la seva frase simple idensa alhora, la intensitat latent del mónapuntat, un distanciament que és alhorasolidari i irònic... En l’endemig, a més,arriben altres sorpreses agradables comel seu quefer d’articulista: jo ara el lle-geixo regularment a La Vanguardia (ambun renec per l’absurditat que em parli, acasa nostra, en una llengua que no és laseva ni la meva) escrivint sobre tot isobre res, i al diari esportiu El 9 escri-vint sobre no res i, doncs, sobre tot. Defet, si hi penso una mica, tampoc no éscap sorpresa: tinc tot subratllat per al-guna banda un esplèndid Interior de ba-lena, del 1991, i ara que hi penso el pri-mer llibre seu que tinc dedicat es diu Unsofà a la riba (EPC, 1987) i recull unatria d’articles apareguts al Punt Diari. Ésel primer o el segon? Perquè hi ha tam-bé les proses d’El rei del mambo, de1985... On comença, realment, en Fona-lleras? ¿Per què els seus papers em pro-dueixen sempre aquesta estranya eufòriadel retrobament, des de l’ara cap a lesfonts, cap al principi, cap al temps enquè va escriure un relat que ja ens avi-sava que pensava arribar molt lluny bus-cant un espai imaginari semblant a unacasa nostra i estranya: “El doctor Li-vingstone, suposo”.

Jaume Subirana

Fonalleras. Els seus textos ten-deixen cap a la inspecció minuci-osa, gairebé microscòpica, d’unsfragments estratègicament selec-cionats de la vida externa, i laconseqüència d’aquest hiperea-lisme és que l’accent narratiu re-cau en el caire grotesc de les co-ses, en la disputa còmica —i trà-gica— que s’estableix entre lamaterialitat de la forma i la neces-sitat de la immaduresa —per ferservir els conceptes de WitoldGombrowicz, un autor que tam-bé ha de figurar en l’estirp literà-ria que alimenta el món narratiude Josep M. Fonalleras. En l’ele-gia silenciosa cap el territori per-dut de la infantesa, des del vidred’augment de les petiteses quo-tidianes, amb un humor que tél’objectiu d’entelar la tragèdia

subjacent en els maldecaps vitals: contrala ganyota del món, Fonalleras ofereix allector una faç del paradís de la lectura.

Ponç Puigdevall

la ciutat per comprovar si aquell carrer peron ha de girar és de pujada o de baixada».La cita és llarga, però defineix amb preci-sió quina és l’actitud cap a la realitat de laveu narradora que dirigeix les ficcions de

: 29

La falta d’estudis sobre la comunicacióvalenciana és alarmant, però fàcilment expli-cable. És la conseqüència natural de l’estruc-tura de la recerca i la investigació universi-tàries del país. La inexistència de facultats deciències socials i de la comunicació n’ha es-tat, fins fa quatre dies, la causa principal. Launiversitat, en un país normal, és l’àmbitd’aquesta mena d’estudis.

El professor Rafael Xambó, llicenciat enpsicologia i doctor en sociologia, és un delspocs investigadors que han convertit el sis-tema de comunicació valencià en centre d’in-terès intel·lectual. D’ací el seu darrer llibre:Comunicació, política i societat. El cas valen-cià, un llibre panoràmic sobre el mapamediàtic valencià. Ben mirat, un llibre mas-sa curt i esquemàtic, supose que per exigèn-cies editorials. Però potser això, la seua bre-vetat, n’és també una virtut, si pensem en unpúblic majoritari, generalista o poc especia-litzat, que n’hauria de ser el destinatari. I, enefecte, aquest llibre —quasi un manual— ésun extraordinari material de divulgació en-tre alumnes universitaris i públic mitjana-ment conscient de la importància dels media«com a actors polítics» (M. de Moragas) i nosolament com a intermediaris de la interac-ció informativa. Al País Valencià més que acap altra comunitat autònoma espanyola, elsmitjans han tingut, almenys des de la tran-sició democràtica, un paper clau. LasProvincias i Levante van ser, com sabem elsmajors d’edat, tan determinants en la con-figuració de l’actual estructura social i polí-tica com els mateixos partits polítics, sovintesclaus i ostatges d’aquelles estratègiesmediàtiques. En aquesta línia, Xambó dedi-ca una bona part del llibre a la descripció delprocés de construcció de l’actual sistema decomunicació valencià.

Però, per al meu gust, el més interessantdel llibre són, d’afegit, els debats de prospec-tiva que hi apunta. En primer lloc, el paperde la comunicació de proximitat i els riscosi les oportunitats del sistema públic de co-municació a l’era de la informació. Però tam-bé les conseqüències de la digitalització so-bre l’oferta i la demanda comunicatives i labatalla dels continguts, especialmentaudiovisuals, enmig d’un sector tan influïtper les tendències del mercat culturaltransnacional i el factors econòmics, tecno-lògics i socials que el determinen (globalit-zació, concentració, desregulació i conver-gència, en primer terme).

Sobre l’estructuravalenciana de la comunicació

Rafael XambóComunicació, política i societat.

El cas valenciàTres i Quatre, València, 2001

184 pàgs.

D’ací que el treball de Xambó se situe enla línia dels estudis sobre la comunicació deproximitat iniciats a l’Estat espanyol pelsprofessors M. de Moragas i C. Garitaonain-dia. La línia d’investigació de Xambó és deu-tora també dels treballs sociològics deManuel Castells (La era de la información)tant com dels estudis culturals de RaymondWilliams (pare fundador alhora dels estudissobre programació televisiva). Finalment,Xambó completa la «caixa de ferramentes»de què parlava Bourdieu amb els treballsd’economia política de Giuseppe Richeri,que, no debades, va formar part del tribunalque va jutjar la tesi doctoral de Xambó, ori-gen d’aquest llibre. Aquesta orientacióintel·lectual crítica i polièdrica sembla la mésproductiva per a entendre el fenomen de«glocalització» no solament informativa enquè estem immergits.

Al capdavall, el concepte «glocal» de quèparlem s’imposa com una alternativa comu-nicativa entre les tendències uniformadoresimposades d’una banda per la indústrianord-americana i els fluxos informatius uni-direccionals, i de l’altra pel localisme

aïllacionista, tan valencià, de què hauríem defugir com el dimoni de la creu. El treball deRafael Xambó subratlla aquest nou paradig-ma d’interpretació de la societat informa-cional i interconnectada en què Internet nosolament és un factor clau sinó la metàforade la societat-xarxa global i desterritoria-litzada de què parla el mateix Castells en Lagalaxia internet.

El llibre de Xambó subratlla que la comu-nicació de proximitat (autonòmica, local ourbana) pren un nou protagonisme. L’augedels espais local i regional esdevé el contra-pès territorial a la globalització desbocada ia la integració europea de caràcter estricta-ment mercantil. I també a la redefinició delsespais culturals i lingüístics d’un continentestructuralment plurilingüe. I, en efecte, lesidentitats lingüístiques i culturals hi juguenun paper transcendental en la reestructura-ció dels sistemes de comunicació. La crisi del’Estat-nació de tall jacobí imposat a Europaporta la gent a reidentificar-se amb senyalspròxims i concrets enmig de la complexitati de la hibridació consubtancials a la socie-tat oberta, postindustrial i pretesament cos-mopolita. Canvis en l’estructura de la comu-nicació: revalorització de mercats i de pro-ductes de petita escala, nous protagonismes,més complexitat i superposició d’espais decomunicació són els elements de noves po-lítiques que s’han de planificar, almenys enles esferes públiques.

Vull insistir: el que més m’interessa delllibre de Xambó és el crit d’alerta sobre elsefectes de la «revolució digital» sobre unaestructura social poc vertebrada com la va-lenciana; des del punt de vista de la societatcivil i des del sistema de comunicació autòc-ton. No és debades, per això, tal com asse-nyala Miquel de Moragas en el pròleg aaquest llibre, que Xambó dibuixe també lanecessitat d’articular polítiques de comuni-cació públiques com l’únic mecanisme «pro-teccionista» dels nous factors i les noves ten-dències que determinen el sistema de comu-nicació del país. Aquestes polítiques, al-menys en les esferes públiques, són, al cap ia la fi, l’única manera d’articular un nou «es-cenari de vivències compartides» entre elsemissors i l’audiència a la recerca de la iden-tificació de la societat i els mitjans que lareflecteixen. La lectura del llibre de Xambóés un excel·lent punt de partida.

Toni Mollà18,5 x 12,5 cm.

30 :

SetmanaSanta

Em sembla que va ser Steiner qui vadir: «Les guerres del segle XXI seranguerres de religió». Fa uns quants anys,vaig haver d’anar per compromís a lapresentació del Nou Catecisme de l’Es-glésia Catòlica que feien al meu poble ia l’ex-bisbe de Menorca, que parlava,supòs, ex-càtedra, se li va aparèixerTorquemada quan en un to inquisitorialque feia olor de carn cremada va senten-ciar: «Els que no accepten aquest cate-cisme estan fora de l’Església. I els quecritiquen aquest catecisme són uns he-retges!!!» Avergonyit i espantat, vaighaver d’assumir capbaix que encara hi haamors que maten.

De petit em van predicar que havia deperdonar els enemics i posar l’altra gal-ta si em pegaven, però jo no he vist alllarg de la història que l’Església ho facini molt menys que compleixi allò de «sialgú et pren el mantell, no li neguis elvestit». Per sort, hi ha gent senzilla icompromesa que fugint de resclosides iestantisses teologitzacions dóna encaratestimoni de les simples veritats essen-cials de l’Evangeli, però amb tanta re-pressió del sexe, tanta obsessió malaltissapel tema del sexe, la jerarquia romana noha pogut pensar en pecats mortals comla injustícia, la misèria, l’explotació... i haacabat reconvertint l’Església en un cas-tell kafkià contra natura. El Déu deMarx es va morir, però el seu fantasmaés pitjor. Des de petit em prediquen quehe de ser tolerant i no vull ser-ho ambnazis ni feixistes, talibans o inquisidors.Triaré l’opció pacífica i no-violenta deGandhi, però estic cansat dels imperio-sos espanyolistes que ataquen el meuhumil nacionalisme, fart d’intolerantsque em parlen de bilingüisme per nohaver d’emprar la nostra llengua i avor-rit de tants mediocres que han conver-tit la política en un modus vivendi.

Fa por parlar, fa por ser lliure i fa ver-gonya declarar-se, a pesar de tot, creient;però com deia un sabater petit i bonda-dós del meu poble: «A jo els capellansno em faran perdre la fe!»

De petit em van dir que Déu escriuamb retxes tortes. Ara sé que és tanhumà que de vegades fa faltes d’ortogra-fia.

Ponç Pons

: 31

No són gaires els llibres teòrics dedi-cats a l’estudi de les relacions entre elnacionalisme i els avenços científics.Xavier Duran, a El nacionalisme a l’eratecnològica (Edicions 62, 1994), va apor-tar algunes valuoses reflexions sobre eltema, per bé que s’ocupava sobretot delsperills que les noves tecnologies repre-senten per a les cultures minoritàries ominoritzades. Catalunya 3.0 se centra enla crisi d’identitat provocada per uns can-vis tecnològics que avancen de bracetamb els nous moviments migra-toris i formula un seguit de re-flexions dirigides, en el fons, aexorcitzar-la. Partal es basa en laseva experiència com a directorde VilaWeb, una activitat profes-sional que no es pot definir sim-plement en termes empresarials.Autor d’assajos dedicats al’emergència dels nacionalismesa l’antiga Unió Soviètica o a la fi-gura de Fidel Castro, Partal (queobre el seu llibre citant BobDylan) entén Internet com unamanera de dinamitar la distribu-ció jeràrquica i opressiva de lainformació.

Els sis capítols de Catalunya3.0 tendeixen a dibuixar un iti-nerari que, sense rigideses expo-sitives, va del punt de vista mésgeneral (l’evolució de les menta-litats a «Som uns altres», el nounacionalisme a «De l’estat nació a la na-ció virtual») al cas català («Una naciónova per a tots els ciutadans», «Califòr-nia o Florida», «Els Països Catalans») iarriba fins a una defensa explícita delmunicipalisme com a àmbit d’actuacióconcreta («La nació còmoda»). Partal sapque les petites actuacions no es podendesvincular del marc ideològic més elevat.En aquest sentit és plenament encertadala definició d’un nacionalisme des de lacomoditat que rebat el fals sil·logismed’aquells que contraposen nacionalisme agestió, com si aquesta última no beguésde fonts ideològiques.

Partal assenta el seu discurs en la revo-lució epistemològica i social que, passantper diferents etapes al llarg del segle XX,ha arribat fins a nosaltres. L’autor esta-bleix una sèrie de dicotomies que enfron-ten el món antic o newtonià (estatisme,

El nacionalismedel segle XXI

Vicent PartalCatalunya 3.0

Beta Editorial, Barcelona, 200196 pàgs.

nació territorial i ètnica, col·lectivitat)amb el món nou o einsteinià (societatcivil, nació virtual i immigració, primaciadel subjecte). Aquest plantejament podriadur al relativisme més absolut («l’existèn-

cia de les coses és determinada per lapercepció que nosaltres en tenim», p. 15),però Partal s’allunya del subjecte descen-trat que han postulat teòrics com FredricJameson i formula la idea d’un subjectecapaç de generar sentit des de la diversi-tat d’informacions rebudes. Igualment, elfet que puguem ser catalans des delCanadà gràcies a Internet, o que el nos-tre veí d’escala sigui d’una altra ètnia ocultura, el porta a «imaginar un territorino necessàriament determinat per la na-ció o una nació no necessàriament deter-minada pel territori» (p. 25), però això noli fa qüestionar que existeix una «conti-nuïtat històrica, lingüística, de voluntatde ser» majoritària en un territori deter-minat (p. 29). Arribem, així, al moll del’os dels plantejaments de Partal: cal pas-sar de la idea d’una nació estable i ambcontingut fix a una nació canviant i el

més àmplia possible (d’aquí la defensadels Països Catalans), basada en àmbitsde tria (comunicacionals, de consum i derepresentativitat) exercits pels individusde diferents races i creences que decidei-xen ser connacionals. Aquest plebiscitquotidià, per dir-ho com Renan, li permeta Partal de mantenir la idea de nació, laqual (seguint el model del melting potnord-americà) s’ha d’estructurar al vol-tant d’unes fidelitats mínimes: la volun-tat de ser com a nació (Vicens-Vives ja ho

havia aplicat als catalans al finalde Notícia de Catalunya), l’úsd’una llengua social (el català, enel nostre cas) i el respecte a unsprincipis laics que regulin elmarc de convivència.

Ja fa més de cent anys, Ale-xandre Cortada va escriure a Ide-als nous per a la “Catalònia” quenomés són dignes d’existir elspobles «que aporten un pensa-ment nou, senyalen una via des-coneguda, en la marxa de la huma-nitat envers el seu perfecciona-ment». Segons Partal, no tenirEstat ens pot permetre formularla catalanitat com «un exemple aseguir per la resta del continent»(p. 24). A Catalunya 3.0, de vega-des amb certa ingenuïtat, comquan es parla d’europeisme o delmodel escolar, trobem les preocu-pacions del nacionalisme radical i

progressista català dels últims anys formu-lades en un sentit, en el fons, de puresa: elscatalans només volem un estat perquè elsaltres en tenen, però el nostre nacionalismeés cívic, no agressiu i ecologista. Partal pas-sa de puntetes per qüestions problemàti-ques per als seus plantejaments, com ara lesdobles (o triples) fidelitats nacionals (queautors com Porta Perales han aprofitat enun sentit espanyolista) o, punt també es-pinós, els entrebancs en l’expansió socialdel català. La seva és sobretot una apostaper establir uns principis d’actuació que tin-guin en compte els canvis que marquenl’entrada en l’etapa 3.0 i que al segle XXIpermetin veure el catalanisme com una for-ça cívica i aglutinadora, i no pas com unanosa del passat, cosa que en significaria lamort.

Víctor Martínez-Gil

32 :

AA.DD.El món de Cambó

Institut Cambó, Barcelona, 2001450 pàgs.

Els estudis aquí aplegats permeten d’es-clarir un context prou ampli per a com-prendre no sols un polític sinó la xarxad’infraestructures d’informació que forni-en punts d’enllaç entre la vida nacional i lainternacional. Cambó ha estat interpretatdes d’anàlisis reduccionistes que amagavenuna potencialitat i extensió de fets que so-vint han estat descontextualitzats. Com calanalitzar i sintetitzar, doncs, l’obra deCambó? A través d’aquestes recerques espot copsar un polític que va bastir tot uninventari de necessitats de política culturalen un país que s’esllavissava entre la Man-comunitat i la Dictadura de Primo deRivera.

Tanmateix, de la pràctica de Cambó calremarcar la dimensió que prengué la polí-tica bancària i financera (F. Cabana), lacomparació entre els interessos de la prem-sa de partit i la premsa orientada per con-ductes d’influència capitalista (L. Foix), laintervenció de Cambó en la política inter-nacional (I. Guardans), la vindicació deldret català a través d’una acurada síntesi delprocés de construcció de la política nacio-nal al llarg de la història del catalanismepolític (López-Burniol), la preocupació deCambó per una política de mecenatge irecuperació del patrimoni editorial, aixícom de rescat del patrimoni artístic i hu-manístic (F. Fontbona, M. Mayer, MayorZaragoza) i, finalment, la vinculació amb lesrelacions internacionals des de la primerapostguerra mundial —Societat de Naci-ons— fins als anys quaranta, en funció d’unprograma de servei d’estudis que projectàel país envers Amèrica Llatina i Europa(Cruz-Sànchez - F. Roca). Aquesta és unadimensió que dóna a entendre l’esforç deCambó per construir una base de dadesefectiva per a treballar en el doble registreCatalunya / Món. Amb tot, aquesta cons-trucció és l’origen de la crisi. La políticaregeneracionista de Cambó va denunciar leslimitacions de la política de la Lliga pel quefeia a la reforma de l’Estat espanyol. Iaquesta és la gran assignatura pendent delcatalanisme intervencionista (B. de Riquer)

Regeneracionisme

encara que un vessant —minoritari— de lahistoriografia espanyola reconegui una in-tenció de modernització de l’Estat espanyolrestauracionista perllongant l’anàlisi —«Es-panya, nació de nacions»— fins a l’actuali-tat (J. Tusell).

Què aporta, doncs, aquest recull? Primer,la necessitat de superar les anàlisis conjun-turals que obstaculitzen la comprensió dela constel·lació intel·lectual que va impul-sar Cambó a programar una plataformapolítica moderna no entesa com a volun-tarista, sinó com a organització formal. Ésa dir, el partit polític com a institució es-tructurada pel que fa a recursos i objectiusamb una planificació / divisió del treball alsi de la institució (I. Molas). Segon, el fetde cercar «solucions precises» (I. Guar-dans) en el marc polític d’entreguerres.

Amb tot, aquest conjunt d’estudis tam-bé explicita, entre línies, les mancances d’unprojecte que va comportar la respostasobiranista tant d’Acció Catalana comd’Estat Català (F. Macià). I pel que fa almodel de societat, és significativa la polè-mica Cambó / Nin. Aquest conjunt de re-flexions, doncs, concreta un context polí-tic i cultural contemporani (que no ha po-uat en les relacions de Cambó amb el va-lencianisme de Reig / Vilallonga). Però, calprecisar també altres cultures polítiquescomparades i alternatives per abastar elscontrastos de les condicions de possibilitatdel «món de Cambó». O com assenyalavaVázquez Montalbán: «Davant el nou cata-lanisme popular representat per EsquerraRepublicana, que era més un front que nopas un partit, Cambó practica l’esplèndidaïllament i només reacciona quan l’estatutja està aprovat». Tot un símptoma.

Xavier Ferré

Ulises MoulinesManifest nacionalista

(o fins i tot separatista, si volen).Anàlisi d’un fet universal

Barcelona, La Campana, 2002

Després que el nacionalisme ha estatsatanitzat com a arrel de tots els mals con-temporanis i la nació relegada a la categoriad’al·lucinació col·lectiva, l’assaig d’UlisesMoulines resitua la qüestió en un terrenymés raonable —molt proper a les idees dela tradició nacionalista reivindicativa i demo-cràtica del catalanisme. Per a aquest profes-sor de filosofia de la Universitat de Munic,el nacionalisme no és altra cosa que l’afirma-ció de les nacions al dret d’existir en peud’igualtat amb les altres. Aquest punt departida, d’inspiració herderiana, contrastaamb els postulats dominants —o fins fa pocdominants, perquè les coses comencen acanviar— que han configurat una mena de«pensament únic» sobre el fet nacional. His-toriadors contemporaneistes, politòlegs,ideòlegs i tota mena de creadors d’opinióquasi havien convençut els ciutadans que lesnacions, deixant de banda la realitat delsEstats, no existien més que en la seua ment,eren una mena de creença producte del’adoctrinament nacionalista. I el nacionalis-me era només un relat mític inventat i ad-ministrat per unes elits desitjoses d’acotar-se un espai de domini reduït a la mesura dela seua mediocritat. No pot negar-se qued’això, n’hi ha alguna cosa, però es dubtósque el fenomen nacionalista puga explicar-se en termes tan poc matisats i tan plens deprejudicis polítics. Parlar de la nació «inven-tada» a l’època contemporània pel naciona-lisme, té sentit si s’entén la «invenció» coma redefinició i codificació d’un sentimentidentitari preexistent, no com a mera impos-tura ideològica. I és ací on les reflexions deMoulines, proposades des d’una perspecti-va filosòfica que podríem denominar huma-nista, s’oposen frontalment a les convicci-ons monolítiques del no-nacionalisme.

En l’assaig parteix d’una distinció acura-da entre «nacionalisme» i «hegemonisme».El primer concepte representa una lecturapositiva del fenomen, com a afirmació col·-lectiva d’un gruix ètic innegable: la reivin-dicació del dret a l’existència i a la diferèn-cia no excloent de les nacions. L’altre con-

Contra l’hegemonisme

23 x 15 cm.

: 33

cepte designa les derivacions negatives de laidentitat nacional, el domini d’una naciósobre una altra per assimilar-la mitjançant lanegació dels altres i la coerció explícita oimplícita sota l’aparença de la neutralitatenganyosa dels Estats, fins i tot dels formal-ment democràtics. Aquesta distinció, tanelemental per als observadors que tenen unaexperiència viscuda de l’hegemonisme delsEstats-nació, constitueix un aclariment ne-cessari, sense el qual les anàlisis sobre el na-cionalisme corren el risc de caure en distor-sions científicament enganyoses i èticamentinjustes. Però Moulines no sols reivindica elnacionalisme com a ideologia, com a políti-ca i com a sentiment, sinó que rehabilita lanació com a fet de la realitat social i no solsde l’imaginari col·lectiu, que també ho és. Lanació no és sols una representació, sinó untipus de societat determinat històricament.El fet que amb l’instrumental habitual de lesciències socials no puga identificar-se clara-ment què és una nació demana —segonsl’autor— que les ciències socials abandonenl’empirisme ingenu, propi de la ciència delsegle XIX, per un utillatge metodològic méssofisticat. Perquè encara que no puga obser-var-se directament un fenomen, hom s’hipot aproximar a través dels efectes que pro-dueix. El discurs filosòfic d’aquest Manifestnacionalista, en definitiva, legitima les aspi-racions de les petites nacions a la seua super-vivència en un món globalitzat que, comafirma Moulines, a hores d’ara no condueixa una feliç nació planetària sinó a la imposi-ció cultural, econòmica i política de les na-cions anglosaxones sobre la resta del món.I en la resistència contra l’hegemonisme, unllibre petit com aquest pot ser una arma efi-caç.

Pau Viciano

Enzo TraversoEl totalitarisme. Història d’un debat

Trad. de Jordi Muñoz MendozaUniversitat de València, 2002

245 pàgs.

La Itàlia feixista s’autodefinia com unEstat totalitari. En aquella època, cap a fi-nal dels anys vint, alguns destacats intel·-lectuals europeus i fins i tot nord-ameri-cans empraven el terme «totalitarisme» enun sentit més o menys elogiós. Avuiaquest concepte s’ha transformat en uninsult, que s’empra a dreta i a esquerra enels contextos més inversemblants. L’as-saig d’Enzo Traverso prova de posar unamica d’ordre semàntic entorn d’aquestconcepte i, sobretot, intenta contextua-litzar-lo. Com veurem més endavant, hoaconsegueix parcialment. En qualsevolcas, El totalitarisme és una obra molt re-comanable de llegir en aquests temps quecorren. El qüestionament constant, gaire-bé diari, de la democràcia representativa,així com el nou (fals) debat entre lliber-tats i seguretat, obert arran de l’amenaçadel terrorisme internacional a gran esca-la, el fan un llibre necessari. En un con-text d’aquestes característiques, hi hapoques coses més higièniques que revi-sitar les errades històriques recents de lacultura occidental. En temps d’incertesesi naufragis —els nostres— les vellestemptacions de sacralitzar l’Estat semprerevifen. L’assaig d’Enzo Traverso pot ser-vir d’antídot eficient, tot i tractar-se d’untext gens vehement, matisat, molt allu-nyat de les habituals homilies que s’hanescoltat darrerament sobre les bondats(absolutes) d’Occident.

Què és el totalitarisme? Un fenomenespecíficament modern que tendeix asuprimir el llindar entre l’Estat i la soci-etat civil, d’una banda, i l’Estat i l’indivi-du, d’una altra. La conseqüència directad’haver esborrat aquestes fronteres no ésla manca de llibertats, sinó l’anihilamentde la política. L’opressió ve després, coma conseqüència indirecta: quan no hi hajoc polític, la discrepància esdevé un de-licte. La política només és possible —inomés és necessària— en el context de lapluralitat i de la complexitat. La menta-litat totalitària, però, entén que aquests

Un antídot eficient dos trets són inexorablement destructius.Enzo Traverso cita, en aquest sentit, larotunda coda de Benito Mussolini: «Totdins l’Estat, res fora de l’Estat, res con-tra l’Estat». Al meu entendre, és justa-ment la segona admonició del Duce laque millor defineix l’essència del totali-tarisme pur i la que, a la vegada, ens per-met de distingir amb nitidesa entre rè-gims totalitaris i règims autoritaris (comen el cas del franquisme o el salazarisme).Tot i ser infinitament més despòtics imortífers que el primer feixisme mussoli-nià (l’anterior a la Segona Guerra Mun-dial), el nazisme i l’estalinisme van mos-trar-se sempre refractaris a l’ús oficial dela noció de totalitarisme. En el cas del na-zisme, perquè el seu referent últim no eral’Estat, sinó un Volk a mig camí entre elsdeliris pseudocientífics sobre la raça il’atrezzo de les òperes de Wagner. En elcas de l’estalinisme, perquè es declaraval’únic successor legítim de la RevolucióFrancesa i les idees il·lustrades (!).

Al començament hem apuntat, però,que l’assaig de Traverso està mancat d’al-gunes claus interpretatives importants.En subratllem dues. La primera fa refe-rència a l’arqueologia de la mentalitattotalitària, que aquí se situa a la PrimeraGuerra Mundial. Òbviament, falta la peçaclau, que és molt anterior: la noció d’Es-tat de Hegel portada fins al límit. En se-gon lloc, es troben a faltar importantsmatisos més enllà de l’excel·lent i acura-da interpretació del feixisme, el nazismei l’estalinisme: el moviment de La Creu ila Sageta a Hongria, La Legió de l’Arcàn-gel Miquel a Romania, la ComunitatNacional Feixista de Txèquia, etc.

Ferran Sáez Mateu

17 x 13 cm. 21,5 x 13,5 cm.

34 :

Johan CruyffM’agrada el futbol

Edició i pròleg de Sergi PàmiesLa Magrana, Barcelona, 2002

142 pàgs.

Molts estaran d’acord amb mi que, en lahistòria del futbol, el personatge més impor-tant que ha existit és Johan Cruyff. Futbo-lista excepcional, entrenador capaç de fercanviar la mirada de l’espectador —els cu-lers anaven al Camp Nou a gaudir del fut-bol i el resultat esdevenia una simple anèc-dota— i home amb un pensament sobre eltema únic, d’una profunditat inimaginable.Ara podem llegir què pensa Johan Cruyffsobre el futbol i alhora perdre prejudicis. Re-cordaré sempre aquest llibre com aquell enquè el temps passat entre el descobrimentmaterial i la decisió de comprar-lo va ser mésinfinitesimal, pràcticament inexistent. Coma objecte, és bellíssim. Amb tapa dura i unacoberta suplementària on el mateix Cruyffens mira amb mig somriure. Sergi Pàmiesaconsegueix situar-nos en el seu lloc privi-legiat: unes quantes hores escoltant JohanCruyff parlant de futbol. Veig escrit tot allòque ment i cor ja sabien: que el futbol és unjoc meravellós —basat sobretot en la tècni-ca i en la intel·ligència— que pot fer-nosfeliços i savis. La veu de Johan Cruyff se senthumil en una pura constatació de les con-clusions assolides per qui ho ha estat tot enel futbol i, sabent-se posseïdor d’un tresorde veritats, vol que els altres en participin.Aquell que va aconseguir fer madurar l’aficióblaugrana (és extraordinari el moment delllibre en què raona com n’és, d’absurda, lateoria que, als nens petits, no els importaguanyar o perdre) ara torna a brindar-nosl’oportunitat de ser una mica més adultsquan ens comportem com a massa. M’agra-da el futbol és un llibre altament recomana-ble per a tots els que, des d’una perspectivao des d’una altra, estimen el futbol. Allò,però, que m’ha impressionat més d’aques-tes converses és el fet que el futbol, des delseu inici passional, pot esdevenir, amb eltemps, un punt de partida per a la reflexiósobre la vida. El futbol també serveix perpensar. És, per tant, una font de coneixe-ment. Molts intel·lectuals opinen —vullcreure que sense raó— que el futbol és unacosa nècia que només serveix per fer-nos

M’agradael futbol?

encara més estúpids. Al meu parer, en qual-sevol activitat humana lúdica hi ha un con-tingut de llum amagada. El futbol en el seuestat més pur —és a dir contemplat noméscom un joc— és un element, com tots elsjocs, capaç de vèncer la dictadura del temps.El premi Nobel Seamus Heaney (Derry,Irlanda del Nord, 1939) és qui em dóna avuiel suport —el final del poema «Un art diürn»en versió catalana de Francesc Parcerisas—que amplificarà allò que vull dir i que emsuggereix el tarannà vital de Johan Cruyff:«Feliç, doncs, l’home amb aquest do natu-ral / per practicar des d’un bon principi allòescaient— / la poesia, posem per cas, o lapesca; que no somnia de nits; / i que té pai-satges ben submergits que s’enlairen i pas-sen / com la llum a través de l’ull de la plo-ma o de la canya de pescar». Allà on diu «pes-ca» posem-hi «futbol» i allà on diu «canyade pescar» posem-hi «pilota», i sabrem quiés el feliç: Johan Cruyff. No somnia de nits,perquè el seu somni és la seva vida, el fut-bol. Gràcies, Johan, per aquestes conversesamb el Sergi Pàmies que som tots. Gràciesper fer-nos veure que qualsevol passió ésbona si hom s’hi submergeix amb ganesd’aprendre’n coses. Gràcies per mostrar-nos, un cop més, que la vida ofereix múlti-ples punts des d’on arrencar el pensament iel coneixement. I ja se sap que el coneixe-ment porta amb ell l’amor. És veritat que elfutbol ha servit —i serveix encara, dissorta-dament— per empobrir el pensament i peridiotitzar les multituds. Tanmateix, això noés culpa del futbol. El joc és neutre. És l’úsque se’n fa que pot ser-nos útil o perjudici-al. I què hi ha de més útil que el coneixementi l’amor. L’únic sentit possible d’aquestanostra existència efímera i apassionant.

Jaume Bosquet

De Mary Shelleya Ausiàs March

Una de les escenes culminants deFrankenstein és la que recull el segoncapítol de la segona part, on el mons-tre formula un devessall de retrets alseu creador. «Recordeu que sóc crea-ció vostra; hauria de ser el vostreAdam, però més aviat sóc l’àngel cai-gut», li diu. I, més endavant: «M’acu-seu d’assassinat i, tanmateix, amb laconsciència ben tranquil·la destruiríeula vostra pròpia criatura».

Subjau en l’argumentació del mons-tre la idea que, per dur la vida que liha tocat viure, era preferible no haverestat creat, amb més motiu si no l’ha-via demanada. És el mateix que retreuel diable a Déu a El paradís perdut deJohn Milton, precisament en l’epígrafque Mary Shelley va triar per obrirFrankenstein: «És que vaig demanar-vos, Creador, que de l’argila / Emmodeléssiu home? És que vaig sol·li-citar-vos / Que m’aixequéssiu de lafoscor?»

Si Mary Shelley hagués conegut la li-teratura catalana medieval potser hau-ria trobat un antecedent més antic dela interpel·lació a Déu. Em refereixoals versos 193-196 del Cant espirituald’Ausiàs March, on ressonen els matei-xos retrets: «Tu creïst me perquè l’àni-ma salve / e pot-se-fer de mi saps locontrari. / Si és així, per què, doncs,me creaves, / puix fon en Tu lo saberinfal·lible?»

Les implicacions metafísiques delque fa dir John Milton a Satan, i delque farà dir Mary Shelley al monstrede Frankenstein, ja apareixen, amb unaextraordinària força expressiva, al segleXV. És la paradoxa —la injustícia— decrear un ésser per condemnar-lo, recre-ada amb magnífica insolència perAusiàs March en aquest memora-ble vis-à-vis .

Al capdavall, més que com una crí-tica a la supèrbia de la raó, o com unprecedent de la ciència-ficció, Fran-kenstein també pot ser llegit com unametàfora de la relació entre l’home i ladivinitat; una metàfora que AusiàsMarch ja havia resolt, dos segles abansque Milton, d’una manera molt mésagosarada.

Vicenç Pagès Jordà

: 35

Els autors d’aquest llibre són dos cone-guts prehistoriadors de la Universitat Ro-vira i Virgili. Col·laboradors des de 1982,treballen, d’una banda, com a investigadorsals jaciments d’Atapuerca i, de l’altra, nonomés han escrit els corresponents articleson exposen les singulars trobades de l’es-pecialitat a les revistes més prestigioses delmón, sinó que també han tractat d’explicaral públic general els resultats de les recer-ques nacionals i internacionals de la bran-ca en què són experts mitjançant moltspapers de divulgació, conferències i llibres.Cal recordar, sobretot, Sapiens i Planetahumà, de l’any 2000, o el volum que araressenyem, redactat abans de la tardor del2001. És un conjunt de textos, fruit de lesdiscussions que provocaren les obres ante-riors, que, com una premonició —un pri-mat al costat de la repetida imatge de lesTorres Bessones en flames n’és la il·-lustració de la coberta—, es preocupa pelfutur de la nostra espècie.

Ben cert, la Sierra de Atapuerca, a Burgos(Castella), conté paratges tan rellevantscom ara la Sima de los Huesos, amb enter-raments de l’Homo heidelbergensis de fatres-cents mil anys, la referència més arcaicaque tenim, ara per ara, de culte als mortsamb un clar rerefons «d’ideologia religiosai creences místiques» (p. 127), o la Sima delElefante, un nivell que té una antiguitatentre els cent cinquanta i els dos-cents milanys, amb evidències materials de foc an-tròpic: són dos dels millors i més innova-dors exemples que empren. En aquest sen-tit, cal acceptar que ens trobem davantd’una adquisició decisiva del darrer segle, laconstatació empírica i la reconstrucció do-cumentada de la gestació de la nostra espè-cie i de les principals etapes que ens acon-seguiren la humanitat. No és cap sorpresa,doncs, que la mera exposició clara i sensetecnicismes de les darreres recerquespaleoantropològiques, tant d’aquelles enquè els autors participen com d’altres (p.ex., a la Chapelle-aux-Saints de França, o aShanidar, una cova del Kurdistan iraquià),trobe un sostingut interès: la recerca cien-tífica ens atorga inestimables fragments dellum d’allò que som.

A tots nosaltres, en efecte, ens importaguanyar claredat sobre la nostra realitatgràcies al camí que ens ha fet primer ho-mínids i després humans, i a tot el que ensensenya sobre els greus interrogants que

De l’hominitzacióa la humanització

Eudald Carbonell i Robert SalaEncara no som humans

Empúries, Barcelona, 2002181 pàgs.

conformen el present i el futur de la huma-nitat. Aquesta pregunta antropològica fo-namental rep ara respostes que es pretenenno directament condicionades per tradici-ons mil·lenàries, sinó des de les ciències,amb rigor, intersubjectivitat, contrast i de-bat permanent. Heus ací el gran desig i elsomni dels autors, un cientifisme aplicatsense pressuposicions. Tanmateix, la con-secució de la plena humanitat és una qües-tió tan nuclear que no pot rebre respostaintegral per part d’una única ciència o d’unúnic equip de científics, en qualitat de tals:el fet d’enfrontar-la els implica en tota lapersonalitat. Ells ens ensenyen que l’antro-pogènesi és un procés complex on interac-tuen molts factors: la bipedestació, l’allibe-rament de les mans, el creixement cerebral,la producció extrasomàtica d’objectes ambmaterials lítics i vegetals, l’accés a novesformes d’alimentació, la creació de novesformes d’organització i de sexualitat, elllenguatge, la domesticació del foc, el ves-tit, l’enterrament dels morts, l’art, el mite,el pensament simbòlic...

Doncs bé, per als autors l’activitat huma-na per excel·lència —aquesta molt discuti-

ble opció teòrica que estructura tot el dis-curs quasi no rep fonamentació— és laintel·ligència operativa, és a dir, l’aplicaciótècnica, la tecnologia. La realització plenadel corresponent «humanisme tecnològic»en el futur implicarà, per tant, substituir laselecció natural per la selecció tècnica, totsuperant els atavismes d’animalisme id’hominisme que encara arrosseguem i quel’etologia ens exposa, ço és, ens portarà adeixar de banda els exclusivismes, les jerar-quies i els idealismes mitjançant la socialit-zació de la tècnica i dels seus avantatges desde premisses igualitàries i universalistes.Tots els humans haurem de beneficiar-nosde la biotecnologia: la bioquímica aplicada,l’enginyeria genètica, la fecundació in vitro,la reproducció extrauterina, la creació denoves espècies, etc. De sobte, el discurs delsgrans prehistoriadors passa a la futurologia,de la política, de l’economia i de la socio-logia, sobretot la del coneixement, i de se-guida perd tot l’encís; sembla un benin-tencionat sermó optimista que es reclamamaterialista, integrador de les cultures,antimístic i alliberador, que recorda consig-nes dels socialistes utòpics de la primerameitat del XIX, formulat, a més, amb po-bres referències a la filosofia antiga i al’Edat Mitjana que no passarien els méselementals controls de qualitat: Plató i lesmatemàtiques, Aristòtil, la lògica i la bio-logia, per exemple, desapareixen del mapa,convertits en prescindibles variacions del’idealisme (sic). El resultat és contrapro-duent, la revolució científica del XVI (sic)es torna quasi miraculosa de tant inexpli-cable en el quadre conceptual que en dibui-xen, el treball de les Humanitats al segleXX és ignorat d’una manera deplorable. Lavella consigna positivista «del mite al logos»,de la religió a la ciència (passant per la fi-losofia especulativa i metafísica), amb ma-nifestacions de pensament evolucionista imaterialista pobrament unilineal i volunta-rista, que creu en el progrés com ho feienalguns il·lustrats del XVIII, obliga el lectora subratllar el que els autors escriuen en unmoment de lucidesa: «ens cal desenvoluparaquestes idees amb més deteniment» (p.175). Certament, tan sensibles a les restesevolutives d’Atapuerca, però tan cecs a lapersistència de vells mites en la pròpia ide-ologia! Una lliçó a meditar.

Joan B. Llinares

36 :

Joan MirallesEntorn de la Història de la llengua

Universitat de les Illes Balears - PAM, 2001201 pàgs.

Amb aquest títol gens pretensiós re-uneix Miralles, catedràtic de FilologiaCatalana a la UIB, sis treballs d’histò-ria externa del català insular, donats aconéixer en publicacions diverses. Elrecull no sols aplega textos esparsos iels agrupa per la coincidència temàti-ca, amb variacions mínimes. És tambéuna oportunitat de considerar el campd’interessos de l’autor, d’observar queen aquesta faceta de la seua recerca,com en altres, passat i present no sónrealitats discontínues sinó un tot orgà-nic, que s’integra en l’explicació delsfenòmens socials.

El primer i més extens dels treballs—més d’un terç del llibre— és unavisió de conjunt de la història lingüís-tica de l’arxipèlag i constitueix la pri-mera síntesi general sobre la qüestió.L’autor hi segueix una exposició line-al, de l’època precatalana fins a mitjananys vuitanta, i acaba esbossant-hi elsrequisits imprescindibles per a la su-pervivència del català. Els quatre tre-balls següents aborden aspectes de lahistòria de la llengua durant l’èpocamedieval. Miralles hi tracta dues de lesseues línies de recerca: l’estudi de lallengua escrita de finalitat instrumen-tal i la reconstrucció de les formes itipologia de l’oralitat. En ambdós ca-sos es basa en fonts directes. En elprimer, sobretot en els llibres de cortreial, registres notarials que recullenles qüestions civils i criminals que esdilucidaven en una jurisdicció senyoriali que constitueixen una autèntica me-mòria viva de cada indret. Per aixòaquests llibres, dels quals Miralles vaestudiar minuciosament un dels custo-diats a la seua vila natal, serveixen al-hora com a punt de partença per aevocar les modalitats de la llengua par-lada.

Miralles es resisteix a acceptar elsprejudicis o les prevencions dels qui ne-guen la possibilitat de recuperar la llen-gua col·loquial anterior a l’enregistra-

El diàlegacumulatiu

ment tecnològic de la veu, a penes fa unsegle. L’autor ha dedicat molts esforçosal recull i anàlisi de les fonts orals dela cultura popular a punt d’extinció.Fruit d’aquest interés són les seues in-troduccions a la metodologia d’estudide les històries de vida, que en certamanera trasllada, amb les correccionspertinents, a la interrogació del passat.Fa servir els esmentats llibres de cortmallorquins, així com també d’altresreculls documentals de processos crimi-nals d’àmbit valencià o principatí, re-partits entre la segona meitat del segleXIII i la primeria del XV. L’autor apro-fita la recerca pròpia o d’altri en el des-vetllament d’un gènere que, amb resul-tats desiguals, té ja precedents notables.

Amb el suport teòric de la lingüísticade la variació, Miralles extrau d’aques-tes fonts moltes notícies rellevants no-més amb l’anàlisi de fórmules i formespròpies de l’oralitat i relatives al trac-tament personal, a les exclamacions ointerjeccions i a les formes d’insult. Eldarrer text de temàtica medieval és elmés breu. Es tracta d’una crítica perio-dística en què l’autor denunciava lesmúltiples deficiències d’una edició delLlibre de bons amonestaments, de fraAnselm Turmeda. Les crítiques desfa-vorables sovint alcen polseguera i vanmés enllà del debat intel·lectual. Mira-lles apunta en la introducció que, enaquest cas, les seues opinions potser fo-mentaren el gonellisme, l’episodi ma-llorquí de secessionisme lingüístic que,a diferència del cas valencià, no es tra-duí en una força política contundent.Anècdotes a banda, la inclusió d’aques-ta peça breu de crítica combativa deno-ta que l’autor no té vocació d’estudiósatrinxerat en la torre d’ivori filològicai que no s’està de dir el que pensa.

L’estudi que tanca el recull es dedicaa la controvertida figura de mossènAlcover, de qui Miralles, fent ús de di-verses aportacions i de judicis contras-tats, ens ofereix un vívid i ponderatclarobscur. En conjunt, doncs, ésaquest un útil i equilibrat recull d’es-tudis que, malgrat l’aparent caràcterespecialitzat, no es limiten a la puradiscussió erudita, sinó que suggereixen,de vegades de manera velada, elementsde reflexió sobre el present. Com ob-serva Massot i Muntaner, conspicu pro-loguista del llibre, aquest constitueixun nou lliurament d’una obra comple-ta en curs, concebuda des de Mallorcai oberta a tota la nostra comunitat lin-güística.

Miquel Nicolás

Adéu,Segimon

La pèrdua de Segimon Serrallonga és de lesque fan mal al cor. El país no va sobrat defigures intel·lectuals i humanes de talla. Toti la seva discreció i la seva poca necessitat depresència pública, Serrallonga va saber exer-cir un mestratge rigorós i constant en elscercles on es va moure: en el grup de la re-vista Reduccions, a la Universitat de Vic i al’editorial Eumo, per bé que irradiava la sevallum més enllà d’aquests àmbits, entre elsgrups de poetes osonencs, entre la gent delseu poble estimat, Torelló. I pressento queel seu deixant no és dels que s’esborren deseguida. Al contrari; tinc la impressió que laseva figura s’anirà magnificant amb el temps,a mida, també, que s’acabi de conèixer totala seva obra. Ho ha escrit fa pocs dies XavierFolch, editor i amic del poeta: «Amb llargapaciència, Segimon Serrallonga ha anat cons-truint una obra poètica que, si només con-sistís en Poemes 1950-1975, seria ja fona-mental». Des de la seva jubilació, l’any pas-sat, estava treballant de valent en noves pu-blicacions, algunes de les quals veuran aviatla llum. Revisava obra inèdita, tant poesiacom traduccions, i tenia la voluntat de tor-nar a publicar. Per a alguns de nosaltres enSegimon representava la baula que ens uniaa la generació de Riba. De moment puc as-segurar que a Vic, a la seva estimada Univer-sitat, on vaig tenir el privilegi de ser col·legaseu, hi haurà un abans i un després. Sense ellhem sentit una pregona orfenesa. Com vadir en Francesc Codina, poeta, amic, i tam-bé col·lega universitari, en el comiat fúne-bre, és en l’obra que tenim la seva permanèn-cia. Però res no ens tornarà la seva presèn-cia lluminosa, esmolada, irònica, tendra, ialhora lúcida i exigent. Voldria deixar cons-tància de la seva grandesa amb una petitaanècdota. La primavera passada vaig organit-zar, amb una colla d’estudiants, una mena decabaret literari a la Jazz Cava de Vic. Cadasetmana hi convidàvem poetes i, tot i havercomençat de manera una mica espontània,l’invent va acabar tenint èxit. Quan vaigconvidar en Segimon a llegir poemes no vadubtar ni un moment. Que un «pes pesant»de la poesia s’avingués a participar en aque-lles sessions concebudes per a estudiants,sense ressò mediàtic ni solemnitats, em vahonorar. Però aquest era en Segimon. Tansols ens queda expressar la nostra gratitud,servar la seva memòria, i seguir fent feina.

Víctor Obiols

: 37

Durant els darrers cinquanta anys,Toulmin ha estat un autor prolífic i inci-siu, capaç d’ocupar-se d’assumptes tandiversos com la lògica de l’explicació, elpaper de la raó en l’ètica, la forma i elsusos de l’argumentació o el desenvolupa-ment històric de la ciència i de les idees.Aquest deixeble de Wittgenstein troba lajustificació de la dispersió aparent i del’antiacademicisme dels seus planteja-ments en una avaluació crítica del rumbemprès per la cultura moderna. De l’obrade Toulmin n’ha quedat, fins i tot al nos-tre àmbit cultural immediat, una fortapetjada: en gran part ha estat traduïda alcastellà i ha marcat una fita en la sorpre-nentment ràpida recepció de la filosofiaanalítica a Espanya. Ja el 1964 Arangurenpublicava a la Revista de Occidente «Elpuesto de la razón en la ética» (1949), laseua tesi doctoral, amb què iniciava unacroada a favor del raonament moral ba-sat en casos, l’esperit de la qual mai noha abandonat. Posterior és una Philosophyof Science (1953) on mostrava la seuadesconfiança envers la interpretació de laciència com un sistema axiomàtic de pro-posicions i on s’hi anunciava el desenvo-lupament que poc després en faria T.S.Kuhn. En El descubrimiento del tiempo(1965; trad cast. de 1968) Toulmin s’ocu-pava d’assumptes que són, de nou, unaprefiguració del contingut del llibre queací comentem. El 1977 es publicà l’edi-ció castellana del primer volum —l’únicaparegut— de Human Understanding(1972), on tractava de configurar un marcper a la interpretació de l’evolució delconeixement. D’altres obres seues, en elcamp de la lògica i de l’anàlisi de l’argu-mentació, van ser objecte d’àcides des-qualificacions pel fet que hi reivindicavael reconeixement d’un espai per a la re-tòrica —en l’accepció clàssica del ter-me— al costat mateix de l’ocupat pel ra-onament formal i en peu d’igualtat ambaquest. Finalment, fa pocs mesos, aparei-xia en castellà el seu llibre potser mésambiciós, Cosmópolis (1989), un assaigd’interpretació històrica de l’alta culturamoderna i de l’entestament d’aquesta enproporcionar-se un accés privilegiat a laveritat (vegeu Caràcters, núm. 17, pàg.29). La idea central d’aquest llibre és quela modernitat es va iniciar amb l’obra delshumanistes del Renaixement tardà. Els

Racionalitati raonabilitat

autors més destacats d’aquesta etapa —Erasme i Bacon, Rabelais, Shakespeare iMontaigne— eren, tots ells, escèptics pelque fa al reconeixement del valor de lateoria en un tractament uniforme delsproblemes humans. La tradició que ambells s’inaugurava, però, va quedar estron-cada per una segona línia de pensamentque es caracteritzava per una obsessiva«recerca de la certesa». Els abanderatsd’aquest corrent —Descartes, Leibniz,Newton—, que bé podien vantar-sed’oferir justament les més belles mostresde teoria ben fonamentada, esdevindrienvencedors en una contesa que Toulmin hidescriu amb minuciositat. El seu triomfdonaria lloc, temps a venir, al que l’autorconsidera que fou, en termes generals,una gran pèrdua. Són, per això, aquellsaltres —els «vençuts»— els qui mereixende ser tinguts en compte com a modelsde la nova modernitat que ara s’albira.

És del tot natural que l’examen d’unfenomen conceptualment i històricamenttan complex com aquest es resistesca a lainterpretació que li imposa Toulmin. No

ha de sorprendre, doncs, que deu anysdesprés haja volgut rescriure la seua tesiprincipal en aquest Return to Reason. Arahi posa el fil narratiu en una anàlisi de lesestructures disciplinars del coneixementi situa l’accent en la «hiperespecialitzacióautoreferencial» que practiquen els mem-bres de la comunitat científica. En con-clou que els errors i les mancances que sen’han derivat exigeixen un replantejamentradical. El que hi defensa és la necessitatde reobrir un espai per a un tipus de re-flexió que done cabuda a tot allò que esresisteix, per la seua natura, a les formesusuals d’abstracció que, subjectes a mot-lles prefixats, són estranyes al món realal qual s’han d’aplicar. La lliçó que hidesprèn és la de que la racionalitat —elpaper i la significació de la qual, per des-comptat, mai no gosa de menystenir—no té per què ser incompatible amb laraonabilitat (que entén com una formasofisticada de sentit comú). Hi ha, és clar,qüestions i fins i tot camps sencers delconeixement i de l’acció que poden sertractats amb els esquemes i els procedi-ments tradicionals. D’altres, però, sen’han ressentit, o han quedat del tot ban-dejats per les limitacions que s’autoim-posa el que Toulmin anomena «l’afanyper l’exactitud geomètrica», propi delpensament postcartesià. De manera im-pressionista, en examinar l’evolució de lesidees al llarg dels darrers quatre segles,l’autor posa en joc un seguit d’exemplesque mostren com les disciplines ques’han adscrit a aquest model han experi-mentat una forma o una altra de col·lapse.El seu exemple favorit és l’economia ne-oclàssica, amb la seua insistència a apro-piar-se de la imatge d’«una física que maino fou del tot satisfactòria».

En resulta un llibre que no és acadèmicen el sentit habitual i que, en considera-ció de la tesi central, no ho podia ser.Perquè la seua proposta que fins allò ir-racional ha de ser objecte de la més atentaconsideració s’estavella frontalment ambles exigències més elementals del pensa-ment hegemònic. Però es tracta d’unaproposta que —plantejada amb la pru-dència i la circumspecció amb què la for-mula Toulmin— mereix de ser tinguda encompte ben seriosament.

Vicent Raga

Stephen ToulminReturn to Reason

Harvard University Press,Cambridge, 2001

243 pàgs.

38 :

Amb el temps que corre no és estranyobrir les pàgines d’un diari i trobar ar-ticles que informen sobre les actitudsque tenen alguns països respecte d’al-tres: persones i societats que tenen lamalaltissa costum d’estigmatitzar altrescultures o pobles, i el que sorprèn ésque tot això s’estabilitza en una líniatemporal que va repetint-se durant elssegles. Als valencians també els ha to-cat patir-ho o, també, aplicar-ho.

«Juncar va somriure. Ell encara recor-dava els temps de l’emperador Carles,i des de la seua joventut havia sentitparlar de l’expulsió. Probablement sonpare i el pare de son pare podrien con-tar el mateix. Recordava un parell d’in-tents seriosos, dels que obliguen elsmoriscos adinerats de les capitals a des-enterrar els tresors per a uns quantssuborns. En realitat, la laboriositat delpoble morisc i la frugalitat eren la mi-llor garantia contra aquelles vel·leïtats.Quin govern prescindiria d’uns vassallstan rendibles?» Així se’ns presenta Elcavall verd, una breu biografia dels in-cidents que es van esdevenir al voltantde 1609 coneguts com l’expulsió delsmoriscos.

L’acció se situa a la Marina, d’on ésoriginari el protagonista, el calpí Martíde Vallalta. Després d’haver passat 12anys a terres del Nou Món torna a lacomarca que el va veure nàixer conver-tit en un soldat. En aquests temps laMarina és terra de moriscos i travessarla vall de Laguar suposa tot un repte,els lladres i rapinyaires hi planen lliu-rement. Han passat molts anys des dela Reconquesta però encara hi ha quiabraça clandestinament una religió con-trària a la fe cristiana. Secretament els

Guanyadorsi vençuts

Joaquín BorrellEl cavall verd

Bullent, Picanya, 2001160 pàgs.

senyors decideixen expulsar aquest po-ble de terres valencianes. En aquestcontext el narrador ens introdueix eltoc romàntic de l’obra. Ezme, una mo-risca acusada de bruixeria i molt apre-ciada pels habitants de la vall de Laguar,suposarà per al protagonista l’altra re-alitat: la dels tolerats fins al moment.

Quins són els sentiments d’un guer-rer que lluita i abraça la fe cristiana peròestà enamorat d’una morisca que abra-ça la fe del profeta Mahoma? Com re-acciona el poble davant l’expulsió i l’or-dre d’abandonar les terres que duranttants segles han conreat? Aquestes sónalgunes de les preguntes que podenquedar resoltes en llegir aquestes pàgi-nes. Adreçada a un públic juvenil (oaproximació al públic adult), l’obra espresenta com una eina molt senzilla iaclaridora per tal d’entendre històrica-ment l’època de principis del segleXVII. Els més joves gaudiran tambéd’una relació amorosa que s’adscriu ipren trets característics de les llegendesque se solen contar per les comarquescentrals del País Valencià entre cristians

i mores. Cal dir que la relació amoro-sa, inicialment, es descriu i es presentamolt superficialment i es condensa enels últims capítols avançant els fetsmolt ràpidament. L’obra entreté agrada-blement, en general, però té alguns pas-satges un poc redundants pel que fa ala descripció de l’espai i la relació amo-rosa no acaba d’entrellaçar-se versem-blantment amb els episodis que narrenels enfrontaments entre els moriscos iels cristians. Martí de Vallalta resumeixtímidament l’esperit d’oposició que vadefinir l’aristocràcia valenciana i els je-suïtes vers l’expulsió. Immediates vanser les conseqüències al Regne de Va-lència i haurien de passar algunes dèca-des perquè les terres albiraren símpto-mes de recuperació.

L’enigma que ronda al voltant de lallegenda de l’arribada d’un cavall verdés l’estímul i alhora la necessitat queanhelen els moriscos, l’ajuda i la prome-sa de salvació que mai no va arribarperò que permet que l’autor invente unrelat d’una etapa de la història que si-tua a la Marina i al Comtat i que algunsjoves segurament desconeixeran. Ensconvida, doncs, a visitar les terres de lavall de Laguar i a observar i delectar-seveient els paratges que s’hi descriuen:castells, muntanyes, rius, poblacions...És en aquesta línia que la novel·la ésmolt interessant per treballar-la a lesaules i així que els més joves (o potserals adults els ajude com a exercici)puguen analitzar un dels esdevenimentsque defineixen el període de l’EdatModerna: el dels guanyadors i els ven-çuts.

Rubén Trenzano

: 39

D’això es tracta, precisament: de tra-mes i d’arguments, dues nocions amb lesquals J.F. Yvars ha volgut aplegar un con-junt de treballs, escrits durant l’últimadècada, que continuen el repàs i la re-construcció de la mirada moderna i de lamodernitat artística, una comesa que haorientat tots els seus escrits des de 1988,inclòs el recent Al temps de les formes, delqual ja en vàrem parlar en aquestes pàgi-nes. «Trames», doncs, és a dir, seqüènci-es interrelacionades d’una narració, i, almateix temps, «arguments», raons dona-des amb la intenció de persuadir a unsaltres. Si l’art, com recorda sovint Yvars,no és només comunicació sinó, també, unacte d’acció i d’intervenció a través de lesformes, bé podria dir-se que la crítica, alparer d’aquest historiador singular ipersonalíssim, tampoc no pot reduir-se arecrear lliurement l’obra d’art en una tra-ma narrativa (allò que els clàssics anome-naven ekphrasis), tot i que per força hagide fer-ho, sinó que, per dir-ho amb lesparaules de Friedländer que ell mateixcita, ha de «participar activament de lacreació i, en certa manera, pràctica del’art». I això, amb una intel·ligència pe-netrant, una erudició certament d’unaaltra època i un sentit de la ironia malau-radament inhabitual, és el que ofereix, abastament, L’espai intermedi.

I aquest és, certament, un dels gransmèrits del darrer llibre d’Yvars: haveraplegat una sèrie de textos quesorgeixen de la voluntat de pen-sar l’art a través de la singulari-tat irreductible d’alguna de lesseves manifestacions recents,d’acord amb l’imperatiu formu-lat per Schlosser de «compren-dre sense jutjar», i que estan, amés, condicionats, en gran part,per la pròpia responsabilitat delseu autor com a comissari d’al-guna de les exposicions de quèparla. Assistim, així, de formacertament privilegiada, a aquestexercici de la crítica d’art ques’expressa no només a través del’escriptura, sinó sobretot, fona-mentalment, de l’organitzaciód’exhibicions, diguem-ne, detesi. Un exercici crític que, enprimera instància, neix en el con-tacte directe amb les obres d’art

Trames i arguments

J.F. YvarsL’espai intermedi.

Apreciacions entorn de l’art modernProa, Barcelona, 2001

242 pàgs.

i de la necessitat de mostrar-les de formaque diguin, sens dubte, més del queestrictament donen a veure. Aquesta do-ble dimensió de l’escriptura atorga a lesreflexions d’Yvars un, si se’ns permet,valor afegit, en la mesura que no nomésens acosta a les seves trames sobre, po-sem per cas, Lipchitz, el dibuix contem-porani o un segle de pintura valenciana,sinó que, a través de les trames, se’ns re-vela l’argument amb el qual hom preténpersuadir-nos sobre la raó de fons de lesobres mostrades. Un exercici, com fàcil-ment hom pot suposar, certament insò-lit en un panorama, el de la crítica d’art,més aviat asèptic i indolent, si no mera-ment notarial, arxivista o arqueològic. Enl’escriptura d’Yvars traspuen, a cada pas,contingudes dosis d’entusiasme i unamolt forta càrrega de convicció estètica.

I aquí volíem anar a parar. Podria lle-gir-se L’espai intermedi com un exercicifragmentat de crítica d’art a propòsitd’artistes heterogenis i dispersos. Tanma-teix, per dir-ho ras i curt, no només se-ria injust sinó, al nostre judici, equivocat.

Al contrari, assumint la indefugiblefragmentarietat del món cultural contem-porani, Yvars s’acosta als fragments de lamodernitat plàstica per anar trenant, acíi allà, els perfils esfilagarsats d’una autèn-tica poètica, en el sentit més propi delterme; una reflexió sobre la creació,específicament artística, del nostre tempsen el marc de l’horitzó cultural que li éspropi: la història de l’art. Tot plegat desd’una molt aguda consciència crítica dellloc i el paper que la historiografia ocupaen la construcció dels relats i en allò queHusserl, en un altre context, anomenavala donació de sentit. Vegeu, en aquest sen-tit, l’explícita manifestació de la impor-tància que la forma («l’únic principi ac-tiu al qual l’artista confia la força inter-ventora de les seves imatges») assoleix enels pressupòsits especulatius d’Yvars:«l’art de qualsevol època es jutja a partird’aquella tènue premissa clàssica: incre-mentar la significació estètica contenintel desplegament formal». O bé: «L’artis-ta es defineix per la seva capacitat dedonar vida a través de les formes a unmón de sensibilitat inèdit. La síntesi for-mal assolida en cada obra nova no és so-lament l’afirmació de la personalitat artís-tica de l’autor, sinó també el signe indi-vidualitzat d’una cosmovisió sensible ques’obre a la comunicació».

Ens permetrem cloure aquesta breuressenya amb unes paraules del propi

Yvars en la Justificació del seullibre: «Cada obra d’art nova éscom un còdol, una pedreta de laplatja que l’artista llança ambforça a aquest mar que és eltemps. Generalment, s’enfonsentan bon punt toquen l’aigua, itan sols algunes vegades volen aflor de la superfície i tracen ungargot fugaç que desapareix ambel batec de les onades. Molt detant en tant hi resta un petitdeixant que dibuixa un motiuinsòlit sobre l’aigua: aquesta ésl’obra d’art». Recórrer aquestsdeixants, fràgils i fugissers, so-vint silenciosos com les figuresde Morandi, és el que defineix,a judici d’Yvars, la crítica moder-na de l’art.

Xavier Antich

40 :

: 41

Oleoducte és un diàleg entre dos humors,la trementina i la tinta —la pintura i la pa-raula, què es veu i què s’escolta—, que esfonen en un mateix llenguatge. És també unTrattato de la pintura. El fil conductor sónels líquids, concretament l’oli —o tremen-tina— que aglutina el pigment, i el pic-mentde la creació. L’oleoducte —com en altresobres de Perejaume ho són els pous, gorgs,arbres i altres conductes de secreció de la ter-ra— és el vincle entre paisatge i subsòl, en-tre conscient i subconscient, entre obra iidea. El llibre s’ordena en nou capítols, noutrajectes per diferents aspectes de la pintu-ra: des dels més teòrics fins als més pura-ment plàstics.

Per començar hi trobem, com si es trac-tés del frontispici, el pintor plenairista ambels seus atributs sobre el magma de la terraple de conductes, assenyalant la paraula«picment». És a dir, una declaració d’auto-retrat de l’autor del Trattato. El segueix unpoema en prosa que fa d’introducció, ambquatre pinzellades sobre la forma i el con-tingut del llibre: la manera com «cada cosaés llenguatge de l’altra» per una superposi-ció de sentits. Sota el text mateix, a travésde les transparències del blanc d’Espanya, ientre les paraules, s’endevina el paisatge d’ungravat: una escena clàssica amb dones nuesi vestits de grans plecs, potser alguna al·-legoria amb déus i nimfes o un desdejunicampestre. És una introducció amb tres gra-vats enblanquinats més dels que només esveu la part exterior que, com el paisatge, ésel marc. Uns marcs historiats en el rètol d’undels quals s’endevinen les paraules que hi haa sota: «pittor Veronese». Tenim definidauna de les moltes coses de què tracta aquestllibre: l’intercanvi de llenguatges en un dià-leg amb la tradició.

La introducció continua amb un altre po-ema en prosa sobre «il·lustració, il·luminaciói llenguatge», acompanyat de tres obres dePerejaume que acaben de dir el que ha volgutil·lustrar en el poema, que el negre és llum,que l’obra té llum pròpia, que la llum del marctranscendeix més enllà de si mateix.

Més prosaica, però no menys evocadora,és la llista de trajectes ja anunciats que ve totseguit. I proposo que, com si es tractés d’unacaixa de bombons, el lector en triï un, no-més, cada vegada, el que més li abelleixi, perevitar un empatx i assaborir millor tots elsregustos i matisos. Em ve la salivera del’Ombra de la motllura d’un quadre de

Oli, tintai altres humors de la terra

Nicolau Raurich en una paret del Museud’Art Modern de Barcelona —en el capítol«Pessebreisme»— que ens evoca les roquesde Leonardo, l’illa de Böcklin o les munta-nyes de Montserrat, per parlar de l’enganyde la representació. O l’aroma del recorre-gut de l’art figuratiu des del primitivisme finsal rococó a «L’arbre figuratiu». En el capítol«Museografia» també és notable la reflexiósobre l’inventari del territori, del pintor coma topògraf, de la pintura com a refugi del pai-satge, del món com a sala o de la tela d’ara-nya com a metàfora del museu.

Agafem, per exemple, un fragment de«Route des Peintres» que comença amb elsuposat gravat d’un mapa de la ruta dels pin-tors, una ruta dibuixada en tinta, grafit i pin-tura que cobreix pràcticament tot el paper.Un embolic de gargots que ens parla de lacomplexitat, l’abundor i la diversitat de tra-jectòries i tendències, i ens anuncia un re-corregut personal per la història de la pin-tura. Trobem, doncs, una sèrie de mapesparcials de les rutes tant territorials comestilístiques. Per a fer-ho, explora les possi-bilitats expressives de tota mena de mapes,escales, dibuixos i signes; des dels topogrà-

fics fins als de densitat de població. Sense unsaber-ho, s’adona que està pensant en la ideade pelegrinatge, fins i tot de culte, i a la ve-gada de difusió de coneixements, quan apa-reix Llull als Espadats de Miramar. Be, no hiapareix però s’entén que l’autor està parlantdels llocs impregnats de presències. Tot se-guit reapareixen dos temes anunciats en elsmapes: dos cavallers s’enfronten en un tor-neig, el cubisme i el dadaisme —diu la lle-genda— el 1914. És l’any que va esclatar laPrimera Guerra Mundial, l’any del primerready-made, el Porte-boutelles de MarcelDuchamp; la fi del cubisme i el principi deldadaisme. És el fet artístic més important delsegle, i el «final» de l’art, almenys tal coms’entenia des de feia segles. Continua la re-flexió amb l’art que va venir després, des delque va marxar a Amèrica, Rothko, Pollock iDalí fins a les avantguardes a Vic. I podríemseguir, però ho deixarem.

El llibre acaba amb una mena de doblecolofó: una imatge amb llegenda on es fa unapregunta-afirmació sobre la vida com a for-ma d’art, i un text amb quatre pinzelladesmés sobre les quatre formes de dibuix quel’autor ha provat de mostrar-nos.

«Paisatge amb l’or a dins» és el paisatge,en forma de poema en prosa, del revers ambquè Perejaume tanca el llibre. L’or negre del’oleoducte, sinònim d’allò que és més va-luós, s’amaga com un tresor al cor de la ter-ra. I l’última voluntat del poeta és el dibuixsota el grafit, l’escultura que Miquel Àngelvolia alliberar del fred del marbre, el dibuixque ens ha acompanyat bategant sota latransparència dels colors i les paraules al llargde tot el llibre, el paisatge sota el paisatge quesabem dins la terra, el dibuix de tot el que hihavia abans de Perejaume.

Amb aquest llibre, bàsic per a entendre elseu ideari, Perejaume ha assolit plenamentl’ideal de modernitat: que l’art d’avui és eld’avui i de totes les èpoques, que no és su-peració sinó acumulació, que combina totsels punts de vista alhora. Hereu de Miró,segurament és l’artista més important de laseva generació. Important no només per lacontribució plàstica i literària, sinó tambéteòrica; que ha sabut destil·lar, manipular icombinar la sensualitat, la bellesa, la plasti-citat i el concepte de les paraules i els objec-tes per a dir coses que ni les paraules ni elsobjectes podran dir mai per si mateixos.

Abigail Monells

PerejaumeOleoducte

Edicions Polígrafa, Barcelona, 2001131 pàgs.

42 :

Revistade revistes:

¶ IdeesAmb un dossier dedicat a «L’alternati-va comunitarista», que inclou textosd’À. Castiñeira, M. Walzer, E.J. Ema-nuel, M. Sandel i J. Thompson, aques-ta publicació s’aproxima a un dels cor-rents més significatius de la filosofiapolítica contemporània. A més, en lasecció temes, hom pot trobar treballstan suggeridors com «La meva trajec-tòria intel·lectual», de Paul Ricoeur,una entrevista amb Michael Walzer acura de Ricard Zapata, o l’article «Lariquesa ètica de les nacions», de Tho-mas Donalson. Altres qüestions trac-tades, a més de diversos apunts d’ac-tualitat, són el personalisme de Mou-nier o el debat sobre el «matrimonigai». (Núm. 11, CETC, La Rambla130, 08002 Barcelona.)

¶ Afers«Història i territori» és el títol genè-ric, que fa referència al dossier en ho-menatge al professor Vicenç M. Rosse-lló amb motiu de la seua jubilació aca-dèmica i el seu nomenament com aemèrit de la Universitat de València.Rosselló ha estat el gran impulsor delsestudis geogràfics a València, i hi hainjectat una dosi de rigor, saviesa imodernitat absolutament fonamental,que ha consolidat l’anomenada «esco-la geogràfica» valenciana. Ací trobemuna mostra de tot plegat, amb aproxi-macions a l’obra de Rosselló (P. RuizTorres, Joan Mateu), i articles de F.Arasa (l’herència romana), C. Sanchis(l’eix meridià), J.V. Boira (el litoralvalencià en temps de Felip II), M.J.Teixidor (ciutat i memòria), R.J. Puja-das (cartografia portolana medieval),

M. Ferri i C. Sanchis (comunitats iconflicte a les hortes valencianes), J.Piqueras (contribució de la geografiahistòrica). Altres articles, notes i re-censions completen el sumari. (Núm.40, Editorial Afers, La Llibertat 12,46470 Catarroja.)

¶ L’AvençUna efemèride excepcional, els primersvint-i-cinc anys de la publicació, mar-ca el contingut d’aquest lliurament,que inclou un extens dossier titulat«L’Avenç. Un quart de segle d’històriai cultura (1997-2002)». Hi trobem tex-tos sobre polítiques culturals (J.M.Muñoz), sobre historiografia catalanaen el mirall de L’Avenç (R. Grau), so-bre debats historiogràfics (J.M. Lluró),sobre històries de la literatura catala-na (V. Martínez-Gil) o sobre històriade l’art (G. Picazo), a més d’un bonnombre de contribucions més breusque sotmeten a debat un munt de te-mes relacionats amb la història, la po-lítica, el pensament i l’organització dela cultura en l’espai català i internaci-onal. La trajectòria mateixa de la revis-ta hi és considerada: a través de lesseues diferents etapes L’Avenç s’haconsolidat com un referent de cultura,més enllà del seu nucli centrat comsempre en l’atenció als temes històrics.(Núm. 268, Consell de Cent 278,08007 Barcelona.)

¶ BraçalAquesta publicació, editada pel Centred’Estudis del Camp de Morvedre, ésmolt representativa de les moltes que,dedicades als estudis locals, proliferenarreu del nostre país, i que han renovatprofundament el panorama de l’erudi-ció lligada a espais locals i comarcals.Aquest número especial aplega lesaportacions a les Primeres JornadesMediambientals al Camp de Morvedre,dedicades a les zones humides de lacomarca. Un total de vint treballs ana-litzen amb precisió les diferents di-mensions ecològiques d’aquesta qües-tió, situada en un context més ampli igeneral, i al capdavall en el centre deles contradiccions entre l’expansió ur-banística i industrial i la preservaciód’espais naturals, en una perspectiva de

sostenibilitat. La conservació, protec-ció i gestió de les zones humides lito-rals —l’àmbit on la pressió antròpicabat el ple— seria l’indicador clau d’uncanvi de perspectiva. Aquests materialsofereixen molta informació i alternati-ves dignes de consideració. (Núm. 24,Centre d’Estudis del Camp de Morve-dre, Cavallers 12, 46500 Sagunt.)

¶ Mètode«L’home sempre ha sentit una atraccióespecial per les abelles»: així comença elmagnífic dossier «Abelles de mel», coor-dinat per F. Calatayud, que ens informasobre la història de la relació homes-abe-lles, els mecanismes biològics de la pro-ducció de mel, la flora apícola, els pro-ductes del rusc, la pol·linització, els ini-cis històrics de l’apicultura al país, el vo-cabulari de la mel, a cura de F. Calata-yud, J.D. Asís, I. Mateu, S. Cañas, E.Simó, P. Viciano i E. Íñigo, i que incloutambé una entrevista fascinant amb Sal-vador Andrés Santonja, l’encarregat delDipòsit Municipal d’Abelles d’Alcoi.Però en aquest número hom pot llegirtambé articles sobre la nova Càtedra deDivulgació Científica, sobre atacs a lesciències ambientals, sobre la ciència se-gons Joan Fuster, sobre la natura vistaper Rovira i Virgili, sobre rellotges desol, així com entrevistes amb els cientí-fics Craig Stanford (sobre hàbits carní-vors dels ximpanzés) i Juan AntonioRaga (sobre la tasca del Laboratori deZoologia Marina de la UV). A més, di-versos textos literaris amb la natura alfons, notes i recensions de llibres com-pleten un sumari atractiu. (Núm. 33,Universitat de València, Batxiller 1, 1ª,46010 València.)

: 43

VPremis de la críticade l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

PREMI D’ESTUDIS LINGÜÍSTICS I LITERARIS

Toni Mollà per l’edició d’Ideologia i conflicte lingüístic

Edicions Bromera

PREMI DE LITERATURA PER A INFANTS I JOVES

Joan Pla per El tresor de Barba-rossa

Voramar/Alfaguara

PREMI DE CREACIÓ LITERÀRIA

Vicent Usó per La taverna del Cau de la Lluna

Editorial Tàndem

PREMI DE LES ARTS ESCÈNIQUES I CINEMATOGRÀFIQUES

Companyia Pluja Teatre

PREMI DE COMUNICACIÓ I DIFUSIÓ CULTURAL

Bernat Capó

PREMI DE COMUNICACIÓ I DIFUSIÓ CULTURAL

Vilaweb

Diari electrònic independent

44 :

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinades

pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:

EDITORIAL AFERS

Izquierdo Ballester, Santiago: Pere Coro-mines (1870-1939), col. «Personatges»,5, 262 pàgs., 4.000 PTA.

Hroch, Miroslav: La naturalesa de la na-ció, col. «El món de les nacions», 6, 182pàgs., 2.000 PTA.

Mateu Bellés, Joan F. (coordinació i pre-sentació): «Història i territori», Afers.Fulls de recerca i pensament, XVI: 40(2001), 268 pàgs., 19 euros.

Colomines i Companys, Agustí: Testimo-ni públic. Política, cultura i nacionalisme.Pròleg de Francesc-Marc Àlvaro, 286pàgs., 19’25 euros.

Pich i Mitjana, Josep: El Centre Català.La primera associació política catalanista(1882-1894). Pròleg d’Agustí Colo-mines i Companys, 298 pàgs., 19’25euros.

EDICIONS BROMERA

Baixauli, Manuel: Verso, Premi Ciutatd’Alzira 2001, col. «L’Eclèctica», 82,192 pàgs., 12 euros.

Bayarri, Francesc: L’avió del migdia, Pre-mi València de Narrativa Alfons elMagnànim 2001, col. «L’Eclèctica», 85,264 pàgs., 15 euros.

Casas, Mariano: Les ales de Mercuri, Fi-

Castellarnau, Eduard: La ruta del silenci,II Premi Leandre Colomer de No-vel·la Històrica de Catalunya, col. «Co-lumna - Novel·la històrica», 491, 304pàgs.

Esponellà, Núria: Temps de silenci, col.«Clàssica», 498, 224 pàgs.

Germans Miranda: La vida sexual delsGermans M., col. «Clàssica», 504, 136pàgs.

Martín, Andreu; Ribera, Jaume: Els vam-pirs no creuen en Flanagans, col. «Co-lumna Jove», 177 (sèrie «Ep! Fla-nagan», 9), 272 pàgs.

Moret, Xavier: Zanzíbar pot esperar, col.«Clàssica», 494, 272 pàgs.

Picó, Lliris: Helena: un record sempre ésmentida, XXI Premi de Narrativa Cur-ta «25 d’abril» Vila de Benissa 2001, col.«Clàssica», 497, 128 pàgs.

Rahola, Pilar: Els set pecats capitals - Laluxúria, col. «Els set pecats capitals», 2,136 pàgs.

Roca, Maria Mercè: Els set pecats capitals- L’enveja, col. «Els set pecats capitals»,3, 96 pàgs.

Usó, Vicent: L’herència del vent del sud,Premi Fiter i Rossell 2001, col. «Clàs-sica», 488, 328 pàgs.

Valls, Manuel; Delisio, Norberto: Cami-nar sobre gel, Premi Amat - Piniella2001, col. «Columna - Novel·la histò-rica», 489, 208 pàgs.

nalista Premi València de Narrativa Al-fons el Magnànim 2001, col. «L’Eclèc-tica», 86, 184 pàgs., 12 euros.

Escartí, Vicent Josep: Nomdedéu, PremiJoanot Martorell 2001, col. «L’Eclècti-ca», 84, 240 pàgs., 15 euros.

Labrado, Víctor G.: La guerra de quatre,col. «L’Eclèctica», 81, 248 pàgs., 15euros.

Lalueza, Carles: Races, racisme i diversi-tat, col. «Sense Fronteres», 11, 176pàgs., 12’5 euros.

Lluch, Enric: Jo... i les circumstàncies,col. «Espurna», 57, 118 pàgs., 6’50euros.

Molins, Manuel: Abú Magrib, col. «Bro-mera Teatre», 27, 168 pàgs., 9 euros.

Pardo, Vicent: Darrere d’una cortina...,Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil2001, col. «Espurna», 58, 176 pàgs.,7’25 euros.

Torrent, Ferran: Societat limitada,col. «L’Eclèctica», 87, 280 pàgs., 12euros.

COLUMNA EDICIONS

Belbel, Sergi; Roig, Oscar: El temps dePlanck, col. «Columna Romea», 1, 304pàgs.

Bosch, Alfred: 1714. Toc de vespres, col.«Novel·la històrica», 34, 272 pàgs.

: 45

Fontana, Francesc: Al-verd, col. «Bressolde Lletres», 3, 24 pàgs., 4’35 euros.

Hernàndez, Agustí; Guirao, Fernando;Garcia, Albert: V Certamen de PoesiaMarc Granell - Vila d’Almussafes, col.«Razef» del CPMG-VA, 2, 56 pàgs., 4’9euros.

Rósewicz, Tadeusz: Angoixa, selecció itraducció de Josep-Antoni Ysern, col.«Razef», 3, 36 pàgs., 3’64 euros.

QUADERNS CREMA

Casas, Àngel: Fred als peus, col. «Biblio-teca Mínima», 116, 280 pàgs., 16’35euros.

Ibarz, Mercè: A la ciutat en obres, col.«Biblioteca Mínima», 117, 104 pàgs.,6’25 euros.

Stamm, Peter: Pluja de gel, trad. de JoanFontcuberta, col. «Biblioteca Mínima»,115, 136 pàgs., 8’65 euros.

Tolstoï, Lev Nikolaevich: La mort d’IvanIlitx, trad. d’Anna Estopà, col. «Bibli-oteca Mínima», 114, 112 pàgs., 7’21euros.

RBA - LA MAGRANA

AA.DD.: Eròtica. Les millors pàgines dela literatura eròtica universal, 224 pàgs.,18 euros.

Anònim: Màxima audiència, 128 pàgs., 11euros.

Barbal, Maria: Cicle del Pallars (inclouPedra de tartera, Mel i metzines i Càm-fora), 448 pàgs., 22 euros.

Boix, Francesc: El fotògraf de Mauthau-sen, text de Benito Bermejo, 256 pàgs.,29’5 euros.

EDITORIAL DENES

Aldeón Vicente, Francesc: Les auques dequan érem menuts, col. «Les nostresauques», 17 pàgs., 4’9 euros.

Balaguer, Enric et alii: Literatura autobiogràfi-ca, col. «Coeedicions», 384 pàgs., 27’32 euros.

Galbis Guerola, Antoni: Trola 2002, col.«El tàvec»,104 pàgs., 9’62 euros.

Garcia Vilar, Jordi: Cocollibre, experièn-cia d’animació a la lectura, col. «Pre-mi Caixa Popular-Enric Soler i Go-des»,96 pàgs., 7’2 euros.

Moratal, Patro: La piel del alma, col.«Calabria», 176 pàgs., 11 euros.

Valverde Gálvez, Juan: Mi verano azul.Recuerdos de Antonio Ferrandis, col.«Calabria»,128 pàgs., 11 euros.

Vayà, Empar: Despropòsits, col. «Premiteatre El Micalet», 80 pàgs., 7’99 euros.

Vidal i Huerta, Raül: El porrat del bou,col. «Les aventures de l’eriçó costu-meta», 20 pàgs., 4’51 euros.

Vidal i Huerta, Raül: Ara que ve Pasqua,col. «Les aventures de l’eriçó costu-meta», 20 pàgs., 4’51 euros.

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-

LOGIA VALENCIANA

Caplletra. Revista Internacional de Filolo-gia, 29 («Pragmaestilística»), 188 pàgs,2.500 PTA.

Salvador, Vicent: Els arxius del discurs, col.«Biblioteca Sanchis Guarner», 57, 261 pàgs.

EDICIONS 96

Casanova, Rafael: El llarg estret, col.«Razef», 4, 32 pàgs., 3’64 euros.

Cruyff, Johan: M’agrada el futbol, ediciói pròleg de Sergi Pàmies, 144 pàgs., 12euros.

Guitart, Anna (ed.): El llibre dels contesd’amor d’arreu del món, 352 pàgs., 24euros.

TÀNDEM EDICIONS

Beltran, Adolf: Els temps moderns. Soci-etat valenciana i cultura de masses delsegle XX, col. «Arguments», 13, 286pàgs., 14 euros.

Bertrand, Claudine: L’enamorada interi-or, trad. d’Anna Montero, col. «La poe-sia de Tàndem», 5, 80 pàgs., 8’41 euros.

Collins, Michael: El passatge maragda,trad. de Felip Tobar, col. «Valències», 8,400 pàgs., 14’42 euros.

Costa-Pau, Roger: Perquè res ha estatmaleït, col. «La poesia de Tàndem», 6,64 pàgs., 8’41 euros.

Cucó Giner, Alfons: Roig i blau. La tran-sició democràtica valenciana, col. «Ar-guments», 14, 342 pàgs., 16 euros.

Larrauri, Maite; Max: La llibertat segonsHannah Arendt, col. «Filosofia per aprofans», 3, 96 pàgs., 10 euros.

Martínez, Miquel: Nòmina de dubtes,Premi Ulisses 2001, col. «Valències», 7,232 pàgs., 11’72 euros.

Miquel, Carme: Murmuris i crits. Cartesa Mireia, col. «La Moto», 15, 224 pàgs.7’21 euros.

EDICIONS TRES I QUATRE

Blasco Estellés, Júlia: Joan Fuster: conver-ses filosòfiques, col. «La Unitat», 178,454 pàgs., 22’83 euros.

46 :

Chaucer, Geoffrey: Els contes de Can-terbury, col. «Llibres Clau», 26, 125pàgs., 8’41 euros.

Company, Ximo: Alexandre VI i Roma:les empreses artístiques del Papa Borja aItàlia, col. «Biblioteca Borja», 1, 600pàgs., 40 euros.

Fuster, Joan: Correspondència V, 550pàgs., 34’86 euros.

Monteagudo i Casas, Jordi: Els ulls dePenélope, col. «Poesia 3i4», 109, 100pàgs., 7’51 euros.

Muñoz, Gustau: A l’inici del segle. Undietari de reflexions, col. «La Unitat»,179, 250 pàgs.

Romeu i Figueras, Josep: Imatges i metà-fores, col. «Poesia 3i4», 110, 70 pàgs.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT

D’ALACANT

Diego Santos, José: Léxico y sociedad enLos bravos de Jesús Fernández Santos,168 pàgs., 18 euros.

Die Maculet, Rosario; Alberola Romá,Armando: La herencia de Jorge Juan.Muerte, disputas sucesorias y legadointelectual, 280 pàgs., 14’5 euros.

La Parra Casado, Daniel: La atención a lasalud en el hogar: desigualdades ytendencias, 184 pàgs., 15 euros.

Rivera Sánchez, Juan Ramon: El procesode impugnación de convenios colectivos,252 pàgs., 14’5 euros.

Sáez Martínez, Juan Manuel; CazorlaQuevedo, Miguel Ángel; Rizo Al-deguer, Ramón: Métodos matemáti-cos en la computación, 160 pàgs., 12euros.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME I

AA.DD.: Nuestro porvenir climático: ¿unescenario de aridez?, col. «Athenea», 5,224 pàgs., 25 euros.

Blas, José Luis; Casanova, Manuela;Fortuño, Santiago; Porcar, Margarita(eds.): Estudios sobre lengua y sociedad,col. «Estudis Filològics», 9, 252 pàgs.,17 euros.

Cordero Cutillas, Iciar: La impugnaciónde la paternidad patrimonial, col. «Es-tudis Jurídics», 6, 254 pàgs., 17 euros.

Heredia Álvaro, José Antonio: Sistema deindicadores para la mejora y el controlintegrado de la calidad de los procesos,col. «Athenea», 4, 232 pàgs., 26 euros.

Lázaro Guillamón, Carmen: La adqui-sición de las servidumbres por el trans-curso del tiempo. Derecho romano,derecho germánico, tradición romanísti-ca y Furs de València, col. «Estudis Ju-rídics», 7, 236 pàgs., 14 euros.

López Lita, Rafael: Las agencias depublicidad: evolución y posicionamientofuturo, col. «Economia i Gestió», 4, 272pàgs., 11 euros.

Martínez, Tomás; Recio, Roxana (eds.):Essays on Medieval Translation in theIberian Peninsula, col. «Estudis sobrela Traducció», 9, 350 pàgs., 18 euros.

Recerca. Revista de pensament i anàlisi(segona etapa), 1, 154 pàgs., 8 euros.

PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VA-

LÈNCIA

Balaguer, Doro: Art, cultura, política, país,ed. a cura de Gustau Muñoz.

Benítez, Rafael: Crónica de los moros deEspaña.

Benito Goerlich, Daniel (coord.): Herèn-cia pintada. Obres pictòriques restaura-des de la Universitat de València, col.«Thesaurus», 7 (edició en català i encastellà), 272 pàgs., 22 euros.

Canet, José Luis; Romero, Diego: Cridesde la Ciutat i Regne de València en elsegle XVI.

Esteve i Gómez, Francesc; Ibor, Teresa;Melià i Pascual, Josefa: Bibliografia es-pecífica i terminologia d’economia, col.«Bibliografies Universitàries», 10, 62pàgs., 1’8 euros.

Ferrer Pastor, Francesc: Les paraules d’unpoble, ed. a cura d’Emili Casanova iAntoni Ferrando.

Machover, Jacobo: La memoria frente alpoder. Escritores cubanos en el exilio:Guillermo Cabrera Infante, SeveroSarduy, Reinaldo Arenas.

Milà, Lluís de: El Cortesano, ed. críticad’Antoni Tordera i Vicent Josep Escar-tí, 56’63 euros.

Sorribes, Josep: Un país de ciutats o lesciutats d’un país, col. «Assaig», 5, 206pàgs., 10’58 euros.

Traverso, Enzo: El totalitarisme. Històriad’un debat, col. «Assaig», 4, 246 pàgs.,10’58 euros.

: 47

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

NOVETATS EDITORIALS

Caplletra, Revista internacional de Filologia

30: Monogràfic sobre Anàlisi contrastiva. Coordinat per M. J. Cuenca i R. Ramos Alfajarín.

Col·laboradors: F. J. Fernández Polo, Montserrat González, H. Ferrer, N. Alturo,M. T. Cabré, J. Freixa, E. Solé, M. Torres, Àngels Campos.

31: Monogràfic sobre Literatura i cultura a l’Edat Moderna. Coordinat per V. J. Escartí.

Col·laboradors: P. Valsalobre, E. de Ahumada, J. Lozano, M. N. Costa-Reus, M. Conca,J. Guia, J. M. Furió, A. Rafanell, F. Feliu, Joaquim Martí, E. Casanova, F. A. Martínez.

Col·lecció “Biblioteca Sanchis Guarner”56: Diéguez Seguí, Maria Àngels: El llibre de Cort de Justícia de València.

57: Salvador, Vicent: Els arxius del discurs.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

`

Nom i cognoms:......................................................................................................................................................................................

Adreça:.................................................................................... Població:............................................ País:............................................

Codi Postal:...................................... Telèfon:...................................................... e-mail:.................................................................

Em subscric a la revista Caràcters per cinc números, a partir del número...................., raó per la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 14 euros, a nom de: Universitat de València. Revista Caràcters.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 14 euros, a nom de la revista Caràcters, en el compte corrent

de la Universitat de València (Bancaixa, Urbana Sorolla de València: 2077-0735-89-3100159143).

Data:.......................................................

Signatura

Envieu els justificants a: Caràcters. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Blasco Ibáñez, 32, 46010 València