Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 145 setembre 2013

600.000 milions de dòlars,pressupost de Defensa USA per al

2014

Per això serveix que Obama siguiNobel de la Pau!

OBJETORAS DE CONCIENCIAANTOLOGIA

Aquesta antologia és més, molt més que uncollage d'experiències de dones en el movimentper l'objecció de consciència dels homes al serveimilitar obligatori. És més, fins i tot, que un relatde la lluita de les dones contra el seu propireclutament . Perquè el que veiem aquí són dones,en diversos moments, en un i altre país, creant persi mateixes el concepte, l'anàlisi i la pràctica d'unantimilitarisme feminista diferent. Centradesinicialment en el reclutament, s'adonen aviat quela militarització no és només l'existència delsexèrcits. Aquesta penetra i deforma la vida coti-diana en milers de formes. Totes les personesestem militaritzades, totes podem ser objectoresde consciència. Com expressa Ferda Ülker deTurquia en la seva declaració, "ja que elmilitarisme està entestat a influir en la meva vida,jo estic obstinada a continuar la meva lluita! Emnego! "

La radical reteorització del militarisme amb unaperspectiva feminista ens recorda la centralitat deles dones en els processos de militarització, aixícom el seu poder per donar-li la volta a aquestsprocessos i per contribuir a recreacions radicalsd'un món on la violència, la guerra, el patriarcat,el sexisme, l'heterosexisme, i altres formes dedominació, no es donen per fetes.

Edita: Ellen Elster y Majken Jul SørensenPublica: Internacional de Resistentes a la Guerra(WRI-IRG)ISBN: 9780903517249Nombre de pàgines: 168

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivadesAmb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant laprocedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeudistribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.Coordinació i maquetació: Equip R A.La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 145 setembre 2013

Materials per la pau Amadeo López

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:• cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau

(Pl. de la Font, Tarragona)• cada dilluns, a les 20h, a C/ Misser Sitges, 9

• enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.orghttp://tgnapau.blogspot.com

• al Facebook: tarragona patrimoni de la pauhttp://issuu.com/tgnapau

Después de cada guerraalguien tiene que hacer lalimpieza.(“Fin y principio”,Wislawa Szymborska)

Malauradament, després delsconflictes bèl·lics continuahavent-hi guerra. Els focus delsmitjans de comunicació ja hanabandonat l’escenari del conflic-te, però les guerres no s’acabenaquí. L’absència de batalla conti-nuada no significa que hi hagipau, i després de la pau oficials’han d’afrontar les conseqüèn-cies dels conflictes. Després del’aniquilació de vides, la destruc-ció del teixit social, l’èxode i lesviolacions, comença un períodede patiment i dol en què lespersones intenten recuperar allòperdut.

L’Associació de Periodisme Forade Quadre va iniciar l’any 2010el projecte Després de la pau,una sèrie documental de setcapítols que analitza com s’handesenvolupat els processos deconstrucció de la pau en setpaïsos que van patir cruentesguerres i violències massives enl’últim quart del segle XX:Bòsnia, Ruanda, Guatemala,Sud-àfrica, Argentina, Líban iCambodja.

L'any 1995, en la massacre deSrebrenica durant la guerra deBòsnia, 8.000 bosnians van serassassinats. Un any abans, elgenocidi d’hutus contra tutsis aRuanda va causar més de800.000 morts. Entre 1975 i1990, la guerra civil del Líban vadeixar més de 150.000 persones

mortes i un país destruït idividit. A finals dels anys setantai principis dels vuitanta ladictadura argentina va estendreel terror, va assassinar i ferdesaparèixer a milers de perso-nes. Aquesta sèrie de documen-tals explora i explica quins hanestat els diferents caminsseguits per a la reparació ireconstrucció cap a la pau enaquests indrets del món, pregun-tant-se si aquestes societats hanaconseguit tornar a restablir laconvivència entre persones quehan estat enemigues, víctimes ihomicides, i com ho han fet.

Els documentals elaboratsmostren que quan se signen elsacords o finalitza la violènciadirecta sovint segueixen existintles causes que van desembocaren el conflicte, i els diferentsgrups encara emeten discursosque alimenten l’odi, la venjança ila manca de reconciliació.Poques dècades després, algu-nes d'aquelles víctimes viuenencara en camps de refugiats(per exemple, part de laciutadania de Bòsnia), o com adesplaçades, per por a lesrepresàlies en tornar als seuspobles o ciutats (com és el casde Ruanda), mentre que milersde persones desaparegudesencara no han estat trobades nienterrades a Argentina, Bòsnia iCambodja. També, en algunscasos han sorgit interessantsprojectes de reconstrucció irehabilitació postbèl·lica, nonomés materials sinó tambéemocionals, psicològics i socials,que intenten incidir especial-ment en els efectes no visibles

de les guerres. Un bonicexemple d’aquests projectessorgits des de la societat civil ésSevota, un grup de dones quetreballa per la reparació il’empoderament de les víctimesde la guerra a Ruanda.

Després de la pau és un exemplede periodisme d’investigació queviatja per aquests territoris perconèixer la seva situació quan elmón ja s’ha oblidat d’ells, fentuna anàlisi comparativa del’experiència que en diferentscontextos culturals i polítics hiha dels conceptes de veritat,perdó, justícia i reparació. Enresum, els documentals intentendescobrir les diferents maneresde gestionar la pau que es posenen marxa des de la ciutadania, apart de les establertes pelsorganismes internacionals, quesovint segueixen les directrius iels interessos occidentals.També, ens fa qüestionar-noscom poden perdonar les víctimesd'un poble massacrat si no s'handut a terme polítiques de reco-neixement i reparació, i com espot parlar de reconciliació quanni tan sols es poden trobar elscadàvers dels éssers estimats ila població viu un dol congelat.

Podeu trobar més informaciósobre el projecte a la web:http://associaciodeperiodismeforadequadre.wordpress.com/continguts/despres-de-la-pau/

En aquest canal de vimeo podeuveure el tràiler dels documen-tals:http://vimeo.com/channels/foradequadre

pàgina 3 Paraules núm. 145 setembre 2013

María Romano SerranoDesprés de la pau

pàgina 4 Opinió núm. 145 setembre 2013

Els militars, a través de la forçaque els atorguen les armespoden, quan ho desitgen, anaren contra de l'estat de dret,aquest és el cas d'Egipte.

Les forces armades són lamàxima expressió del poder del'Estat i serveixen, quan l'Estatho requereix, tant per fer laguerra contra altres Estats comper reprimir les demandes de laseva pròpia població. Peròaquesta legitimitat que els haestat atorgada per exercir laforça, pot tornar-se contra elmateix Estat i com en el casd'Egipte, servir per donar uncop d'estat i enderrocar algovern.

Aquest és un recordatori pelsdefensors a ultrança de lasupervivència dels exèrcits coma garants de la seguretat del'Estat. Doncs en moltesocasions, els exèrcits, a travésdel poder que els atorguen lesarmes, poden rebel·lar-se contrael govern i erigir-se ells enmàxim poder polític senserespectar principis democràtics.

En aquest sentit, hi ha múltiplesexperiències de com les forcesarmades s'han aixecat en armescontra règims democràtics. Sud-Amèrica i Àfrica van ser conti-nents que durant el segle XXvan ser víctimes de múltiplescops militars. En aquest perío-de, a Europa no tants, peròtambé n'hi va haver: a França,el 1961, el cop dels generalsfrancesos en contra de laindependència d'Algèria; a Grè-cia, el 1967, el cop dels coro-nels, a Espanya el 1936 i el 23-Fde 1981; a Turquia, el 1980, i enalgun cas, però per descomptaten menys ocasions, revoltant-secontra una dictadura, com aPortugal, en la revolució delsclavells de 1974.

Però com s'ha assenyalat, elsexèrcits han servit als Estats perreprimir les manifestacions irevoltes dels ciutadans. De

forma habitual ho hem vist ennombroses ocasions dut a termeper règims despòtics, perexemple, en totes les recentsrevoltes àrabs que han sacsejatel nord d'Àfrica i el ProperOrient en demandes de llibertati democràcia, però igualmenttambé, en Estats que se suposendemocràtics, així hem vist elsexèrcits patrullant pels carrersper impedir manifestacionspopulars a Turquia, Israel, Ar-gentina, Mèxic, Veneçuela ...

A Egipte, els militars, que vanarribar al poder mitjançant uncop d'estat el 1952 de la mà delcoronel Nasser, al qual vanseguir altres dos militars, Sadati Mubàrak, han ostentat elpoder durant 60 anys. Desprésde les protestes de la poblaciócontra el dictador Mubarak en2011, van ser els mateixosmilitars els que van deposar algeneral dictador al negar-se adissoldre als manifestants de laplaça de Tahir. Militars que vanfacilitar la transició democràticaque va portar al poder al partitLlibertat i Justícia dels GermansMusulmans, que va guanyar leseleccions fa tan sols un any deforma neta i incontestable i queostentava la majoria absolutadel Parlament.

És cert que el nou governislamista de Mohamed Morsihavia iniciat una deriva isla-mista amb l'oposició del movi-ment social laic que haviaprotagonitzat la revolució.També la resta de partits del'arc parlamentari, degut peruna part a una reforma de la

constitució, que sense consensamb l'oposició, atorgava alpresident Morsi poders espe-cials; també per la creixentislamització d'un Estat quepresumia de laic en detrimentde la resta de confessions, uncodi de família que feiaretrocedir els drets de lesdones. Aquests fets, han anatacompanyats d'un deteriora-ment de l'economia del país(alta inflació, augment deldeute, carestia de productesbàsics, talls d'energia...), quehavia generat una allau dedescontentament amb milionsde persones mobilitzant-se encontra del govern de Morsi.

Una situació econòmica i socialque per descomptat no excusaals militars per procedir a donarun nou cop d'estat. Perquè elsGermans Musulmans havienguanyat les eleccions de maneralegítima i aquest cop militar ve aentorpir tot el procés demo-cràtic egipci. Un cop militar quedemostra el paper que jugal'exèrcit en la vida política ieconòmica del país. Els 60 anysen el poder han possibilitat queels militars es fessin amb elcontrol d'una gran part, un terç,de l'economia del país, contro-len el sector turístic, el del'energia, el canal de Suez, i total'ajuda militar ( 1,2 milions de $)que provenen dels Estats Units,país on s'han format tots elsseus alts comandaments.

La revolució democràtica egíp-cia no té futur mentre no siguicapaç d'eliminar el poderd'aquest militarisme.

Egipte i els militars Pere Ortega

pàgina 5 Opinió núm. 145 setembre 2013

Aquests dies estem escanda-litzats, alguns indignats perassabentar-nos que governs comel d’Anglaterra o Estats Unitss’estan dedicant a espiar aciutadans de bé i polítics aliats.Estem escandalitzats per lanostre innocència i credulitat,no ens pensàvem que nosaltrespodríem ser tractats com sifóssim els dolents.

Si nosaltres no som dolents,per què es dediquen a llegir elsnostres correus, missatges, tru-cades, etc.? Per què es violenels principis de confidencialitati privacitat en les nostres co-municacions? Per què les gransempreses propietàries de ser-vidors cedeixen a les pressionsdels governs i col·laboren ambells cedint-los la informació?

Vet aquí que “l’ull del grangermà” que vigila per tot elmón, també vigila a ciutadansirrellevants; tots som potencial-ment perillosos, no se sap dequè, però ho som. Aquestapràctica governamental d’espiara ciutadans ha estat duta aterme per Gadafi a Llíbia o perBashar al-Assad a Síria, ambfinalitat política repressiva cap aopositors o moviments políticsopositors. L’espionatge ha servitper a que el règim detingués,torturés, segrestés i assassinésa opositors polítics.

Pensem que tot aquestespionatge forma part de ladenominada “seguretat nacio-nal”. El govern espanyol igualque la resta de països de la UE oels Estats Units, acaba de ferpública, no fa més d’un mes,l’estratègia de seguretat espa-nyola, la qual enumera com atercera amenaça a la seguretatdels espanyols la “cibersegu-retat”, en ella es contempla elrisc o amenaces de ciberatacs,en forma de ciberterrorisme, deciberdelictes, de ciberespio-natge o hacktivisme, contraindividus, institucions públiqueso empreses privades per part de

grups terroristes, xarxes decrim organitzat, empreses,Estats o individus aillats.Ara per ara sembla ser que els

principals agents d’inseguretaten el ciberespai són les agènciesd’intel•ligència dels Estats,aquests ho espien tot. Aquestsdies parlem de l’espionatge aciutadans i polítics (del bàndoldels aliats), però fa temps que hiha una gran xarxa dedicada aespiar desenvolupaments tec-nològics dins d’aquesta àrea delciberespai, tecnologies de trac-tament de la informació, tecno-logies relacionades amb eldesenvolupament d’armes sensecontrol humà, etc., aquestespionatge industrial i tecnolò-gic està sent molt important, jafa uns anys que empreses d’altatecnologia acusen a la Xina d’in-troduir-se en els seus ordina-dors i robar arxius.

En atenció als sabotatges, el2008 Rússia va atacar elsordinadors del govern centralde Geòrgia, provocant queaquest tingués que traslladar elsseus servidors als Estats Units;el 2010 Iran va acusar als EstatsUnits i Israel de realitzar un

atac amb virus al seu programade centrifugadores nuclears,amb aquest atac van aconseguirparalitzar el programa nuclearun parell d’anys i varen evitarutilitzar un atac militarconvencional sobre la centralnuclear iraniana, en el 2011Canadà va acusar a la Xinad’atacar les contrasenyes delseu sistema financer. Endefinitiva, les preocupacionsmés importants dels gover-nants, estan centrades enl’espionatge industrial i elsabotatge.

Les intencions d’Obama finsque ha sorgit l’escàndol del’espionatge a polítics estavacentrat en confeccionar undocument en el qual s’apro-vessin represàlies diplomàti-ques i comercials a països iempreses que practiquessin elciberespionatge. No és undocument dirigit obertamental govern xinés, però sensdubte Xina estava en el

rerafons de la proposta.

Resumint, el ciberespai és l’es-cenari o el nou camp de batallade les guerres, les armes sónvirus informàtics que borreninformació o copien informació iels soldats són informàtics oenginyers de telecomunicacions.L’objectiu no és vèncer al’enemic, senzillament es tractad’atacar-lo sense disparar, l’atacés informàtic i ha de ser persorpresa, ha de sembrar el caoso interrompre el funcionamentd’una infraestructura críticacom la producció d’electricitat,el subministrament d’aigua, unsatèl•lit de comunicacions, elsoftware d’un drone, etc.

En definitiva, estem dissenyantnoves formes de guerra, unaguerra a l’abast de tothom. Perfer una ciberguerra no esnecessitaran batallons militars.

(Article publicat a Publico.es)

Yes, we scan Tica Font

La situació de Síria és alarmant.Cada dia veiem com la poblaciópateix una violència descomu-nal. Ja es compten més de70.000 víctimes des delcomençament del conflicte a2011.

Ara ja es parla obertament deque l'única alternativa és quel'oposició rebel pugui fer frontals atacs per exercir pressiósobre el règim d'al-Asad. Ara jaes parla d’aixecar l’embarga-ment de venda d’armes a Síria.

Ja ho defensen obertament elRegne Unit, els Estats Units iFrança. La justificació és bensenzilla: si els rebels no sónajudats militarment per lespotències occidentals, quedaranen mans de les ajudes delspaïsos del Golf i es generaranposicions més extremistes: lesrunes i els damnificats quequedin seran menys propicis aOccident.

Tot plegat ens recorda conflictesd’un passat relativament properon s’enfrontava als movimentssocials pacifistes que reclama-ven solucions no militars contrala situació d’alarma i d’emer-gència humanitària (Bosnia,Kosovo): S’ha d’actuar! Lasituació és insostenible! El poblepateix! S’ha d’acabar amb labogeria del dictador, la comu-nitat internacional té el deuremoral d’intervenir militarment!

De manera anàloga el discursque comença a fer-se lloc és quela comunitat internacional s’hade sumar i trobar una solució alconflicte siri que passa per lainjecció d’armes entre els grupsrebels que s’han guanyat elqualificatiu d’oposició legítimaal règim.

Malauradament ja no tenen veuels activistes per la noviolènciade dintre del país i els que estroben a l’exili, ja no compta el

Comitè Nacional de Coordinaciópel Canvi Democràtic, ni semblaque vagin a tenir en compte elsacords de la Declaració deGinebra sobre Síria de gener de2013.

Però no ens cansarem de dir queels fets d’ara són la conseqüèn-cia directa de les accions i de lesomissions del passat. De laestratègia d’invertir en la prepa-ració de la guerra en comptesd’invertir en la generació de lapau.

Només cal examinar per exem-ple l’informe que va realitzarl’organització Human RightsWatch a 2010 per mostrar elbalanç dels 10 primers anys delmanament de Bashar al-Asadquant al respecte als DDHH i ala promoció de les llibertats.L’informe és demolidor i examinala situació política i social deSíria des de cinc aspectesfonamentals: repressió del’activisme polític i pro DretsHumans; restriccions de la lli-bertat d’expressió; tortures;tractament a les minories kur-des; i desaparicions.

Cinc fenòmens que hauriendonat l'oportunitat a la comu-nitat internacional per actuar deforma proactiva des de cinc

fronts diferents amb totes leseines civils disponibles, buscantel consens de tots els estatspossibles, i probablement ambmolts menys recursos econòmicsque els que es destinen a ladespesa militar dels partici-pants. En definitiva, cinc opor-tunitats perdudes per demostrarque existeixen mitjans per“construir democràcies” alterna-tius a les intervencions militarscom la d'Iraq, Afganistan oLíbia.

És indubtable que s’han presiniciatives. El propi informerepassa els registres dels intentsde diàleg entre els que es trobael de la Unió Europea al 2005 oel dels Estats Units al 2007,però poder la lògica de ladiplomàcia de les potències queactua fent servir el doble jocd’acostar-se al diàleg d’unabanda mentre s’intenta mantenirla quota de poder geopolític perl’altre, es mutila a si mateixa iresulta inútil per portar a règimscom el sirià a una veritabletransformació que detingui larepressió contra els seus ciu-tadans. En el fons, no són mésque vells malencerts i vellesincapacitats per noves violènciesllargament anunciades.

(Article publicat a La Directa)

pàgina 6 Conflictes núm. 145 setembre 2013

Síria: Vells malencertsper violències anunciades

Francesc Benítez

L’estiu és, informativamentparlant, una època on l’irrelle-vant agafa forma de relat bíblic il’urgent es converteix en anèc-dotes en que pensar per quanarribi el curs escolar. Síria i elcas Bárcenas seria un bonexemple de diferents tipologiesd’urgències d’aquest estiu. Eltour per la pau del Barça perPalestina i Israel podria ser unbon exemple de com l’irrellevantagafa forma quasi bíblica.

Segur que esteu al cas que, aprincipis d’agost, el FC Barcelo-na va fer un tour de dos dies perPalestina i Israel, una iniciativaanomenada Gira per la Pau i queestava promoguda pel Barçadirectament. De fet la primeraidea era fer un partit de futbolentre el Barça i una seleccióisraeli-palestina, cosa que es vadesvetllar més difícil que parlardel retorn dels refugiats, posemper cas. La força del futbol,dirien alguns. Tot i així, el Barçano va afluixar perquè, enteniajo, necessitava recuperar aquellrenom d’equip solidari que es vafer amb la publicitat d’Unicef ique va perdre amb el tractepublicitari que va fer amb elregne de Qatar a canvi d’unsquants milions d’euros. Fins

aquí l’anàlisi bàsic d’un futbo-lero amb consciència: equip Aamb diners i amb una imatge arecuperar busca lloc o equip Ben conflicte o necessitat desolidaritat…

I, com sempre, fem curts. Barça,Qatar, Palestina i Israel estanmolt més units del que enspodríem imaginar, el punt comús’anomena Rawabi: “La primeraciutat palestina de l’era moder-na” segons els seus promotors.Rawabi és una ciutat que s’estàconstruint en territori palestí,10 kilòmetres al nord deRamala, totalment nova, “ambalts edificis amb aparcamentssubterranis, zones verdes, cen-tres comercials, instal·lacionsesportives, cinemes, amfitea-tres, carrers de vianants…” Ah!també hi hauran mesquites, ésclar. Una ciutat pensada per a la“classe mitjana i els profes-sionals liberals” diuen els seuspromotors. I qui són aquestspromotors?

El mecenes s’anomena BasharMasri, un multimilionari palestíque va començar a fer fortunaals EEUU i que fa més de 20anys que viu a Ramala. Ell ésl’impulsor del projecte junta-

ment amb una empresa de capi-tal... Qatarí. De fet, sembla serque el projecte està impulsatper una associació pública-privada entre la Qatari Diar RealEstate Investment Company,Massar International i l’Auto-ritat Nacional Palestina. Gol enel campo paz en la tierra, quedeia l’Evaristo de la PollaRecords… I Israel? Què guanyaen tot això? A més dels arancelsi impostos de tota la matèriaprimera que ha de passar pelseu estat, veurem com es facilitales entrades i sortides d’aquellamoderna ciutat. De tot...

Una gira per la pau ens hanvenut, mentre treuen rendimentpropagandístic venent mentidesa cop de pilota, mentre elsmirem i ens emmirallem, perdarrera sumen i es reparteixenpedaços d’un pastís que maitestarem, si de cas veurem lesmolles. Uns i altres, rics ipobres. “Gol en el campo paz enla tierra, tras la pelota haymucha mierda....”

Deixo per un altre capítolexplicar com és possible entraro sortir d’Israel dient que vas aterritoris ocupats palestins, comva ser el cas del Barça...

pàgina 7 Retalls de... premsa núm. 145 setembre 2013

Gol en el campo, negoci a la terra Toni Álvarez

núm. 145 setembre 2013

No és d’estranyar que comenci l’article ambaquest títol, la primera raó és perquè sóc negre,la segona és perquè el passat 28 d’agost es vancomplir 50 anys del mític discurs del doctorMartin Luther King. El va pronunciar davant de200.000 persones que participaven a una marxapels drets civils dels negres a Washington DC.

Corria l’any 1963, i aquell any varen passarmoltes coses, al mes de maig va aparèixer el discThe Freewheelin’Bob Dylan amb una cançó que esconvertiria en himne de la lluita pels drets civils:Blowing in the wind. També es va editar un altrehimne, però amb connotacions diferents, es tractade Surfin’USA dels Beach Boys. Als ciness’estrenava 8 ½ de Federico Fellini i aquí a l’estatespanyol Luis Garcia Berlanga portava a lespantalles la sòrdida vida d’un botxí, El Verdugo.Les ficcions cinematogràfiques es quedavencurtes davant la realitat de la dictadura militar delgeneral Franco, així el 20 d’abril de 1963 el règimfranquista, mai prou tip de sang, assassinava perafusellament, després de la parodia judicial, aldirigent del Partit Comunista, Julián Grimau.

Als EUA del reverend King, un 22 de novembre de1963, fou assassinat el president John FitzgeraldKennedy, en una mostra de manual de complot inyap a parts iguals, ja que Lee Harvey Oswald vaser declarat únic culpable del magnicidi.

Es va acabar la segregació racial (gràcies RosaParks!), però continua el racisme. Si bé blancs inegres ja poden seure junts a la cafeteria, nomésfalta que ambdós es puguin pagar l’esmorzar, comdeia un esperançat i esperançador Obama, unsanys enrere. Els negres representen prop d’un13% del total de la població dels EUA, però són un45% dels reclusos de les presons del país de lallibertat. Això vol dir que 1 de cada 11 personesde raça (o classe?) negre ha estat a la presó, voldir que el 32% dels joves negres ha tastatl’hospitalitat de les institucions penitenciàries, voldir que el 17% de la població negra ha estattancada al trullo, front al 7’7% d’hispans i el 2’6de blancs, això vol dir que el 40% dels presos delcorredor de la mort són negres... I have adream!!!

La figura d’en Martin Luther King va ser tanreconeguda com odiada, així rebé el premi Nobelde la Pau l’any 1964 i quatre anys més tard moriaassassinat (4 d’abril de 1968), una trista tradicióals EUA. No sols la seva postura intransigent ipacífica front el racisme causava preocupació al’oligarquia, també era el seu rebuig directe a laguerra del Vietnam i a totes les formes

d’explotació econòmica, font de desigualtatssocials.

Acabo, com no, amb una cita de MLK:

“...un dia et trobaràs amb una gran oportunitatdavant teu i aquesta et cridarà a prendre posicióferma davant un gran principi, una gran qüestió,una gran causa. Tu et faràs enrere excusant-teamb el fet que vols viure una vida més llarga.Potser tindràs por de perdre la teva feina o potserde que et critiquin, o de perdre popularitat. Potsertambé tindràs por que algú t'ataqui amb unganivet o una pistola o que et posin una bomba acasa teva, i per això decideixes de no prendre capposició ferma... Doncs així podràs anar vivint finsque tinguis noranta anys, però estaràs tan mortals trenta vuit com ho estaràs quan en tinguisnoranta. La interrupció de l'alè en la teva vida noserà res més que l'anunci caduc d'una mort del'esperit que va succeir temps enrere. Vas morirquan no vas voler aixecar-te per defensar el dret.Vas morir quan no vas voler aixecar-te perdefensar la veritat. Vas morir quan no vas voleraixecar-te per defensar la justícia.”

La banda sonora pot ser Blowing in the wind oMasters of war, o qualsevol de les cançons del discd’en Dylan de 1963, per raons ò

Pau GomisA la paret, escrit amb guix, diu:

pàgina 8 La contraportada

I HAVE A DREAM