Embed Size (px)
Citation preview
Per alguns, GL es tracta d'una victòria política d’Occident i de la modernitat, amb determinades idees, polítics i moviments socials com a protagonistes simbòlics:
La llibertat individual, els drets humans i la democràcia.
Mijail Gorbatxov, Boris Yeltsin, Lech Walesa (Solidarnosc), Václav Havel ("Carta 77“), etc.
Sabem que la globalització es potencia durant la crisi econòmica dels anys 1970, que va accelerar la introducció de les TIC en les empreses. Però aquestes tendències econòmiques es van reforçar amb la victòria política del capitalisme, escenificada al 9 de novembre de 1989 amb l'enderrocament del mur de Berlín.
Això suposa el pas de dos blocs polítics a tres blocs econòmics.
La guerra freda també acaba al 1989. Els EUA imposen la seva victòria acceptant a l'OTAN els antics membres del Pacte de Varsòvia, i impulsant (per mitjà del FMI) una ràpida transició al capitalisme de la Federació Russa.
La política internacional ja no està liderada per la confrontació de blocs "polítics“.
La política enfronta tres centres econòmics amb algunes diferències polítiques i culturals: EUA, Unió Europea i Japó més el Sud-est asiàtic.
Hi ha una sèrie de corones concèntriques de països que pretenen aconseguir més prosperitat relacionant-se amb aquests tres centres. Finalment, queden àrees al marge de tota prosperitat, i dins de les quals es desenvolupen conflictes seriosos.
En caure el mur de Berlín, el filòsof Francis Fukuyama proclamà “la fi de la història”: les democràcies liberals han guanyat la "guerra freda" contra la URSS, i ara només queda estendre pacíficament el model vencedor per tot el planeta.
De fet, en l'última dècada del segle XX la democràcia s'ha estès per molts països i regions “subdesenvolupats”.
Però el funcionament pràctic d'aquestes democràcies té molts problemes: per causa de la pobresa i el baix grau de desenvolupament, però també per l'acció de certes empreses multinacionals que estan interessades a mantenir les poblacions sotmeses als seus interessos.
Hi ha finalment problemes d'herència cultural que xoquen amb la concepció de fons de la democràcia.
El sociòleg alemany Ulrich Beck defineix l'època actual com una segona modernitat.
La primera modernitat suposa la consolidació de l'Estat-Nació, territorialment definit.
Aquest és un “Estat-contenidor”: dins de les fronteres els diversos aspectes de la vida dels súbdits o ciutadans són ben definits: llengua oficial, religió, sistema econòmic i polític, sistema educatiu, etc.
Però amb la globalització de les relacions econòmiques, polítiques i culturals, ens trobem en el trànsit cap a la segona modernitat, i “es trenca el contenidor”: els immigrants formen grups culturals o religiosos homogenis dins dels Estats; es constitueixen comunitats "virtuals" gràcies a Internet que uneixen els que estan lluny i separen els veïns en l'espai; hi ha persones que se senten ciutadanes del món
Beck usa el concepte de la societat del risc: un moment històric en el que la primera modernitat perd els seus components centrals.
La societat moderna o tradicional:
Treball intervingut entre el món privat i l'Estat. Anivellament de les condicions de vida de les classes subordinades.
Discurs uniforme centrat en la racionalitat i el progrés continu.
Pensament de dues bandes (comunisme i liberalisme) que promouen, des de diferents lògiques, un major accés a la informació. Hi ha parcialitat informativa.
Acceptació de les institucions socials bàsiques, sense distinció de classe i grup polític, racial o cultural. No existeix el risc; l'Estat s'encarrega d'assegurar treball, educació i salut alhora que exigeix al món privat marcs normatius en el contracte (variables segons la regió).
Dominació parcial del capital: el seu control hegemònic es veu impedit pel rol de l'Estat de benestar i allò assolit pel proletariat.
La societat del risc:
El treball és flexible i el capital alliberat. Pauperització de la condició de vida de les classes subordinades. La lluita de classes esdevé més complexa. Es perden conquestes socials de les classes subordinades.
Arribada de discursos feministes, ecologistes i autonomistes que conviuen amb el paradigma clàssic.
Pensament únic, desinformació deliberada i deseducació progressiva de la població.
Crisi de les institucions socials modernes. Fallida de la cosmovisió de la modernitat. Acceptació del risc en el pacte social. Convivència amb la crisi ecològica, política i social.
Dominació completa del capital en la societat, que afecta l'educació, institucions científiques, discursos, drets, etc.
La fragilitat que confereix a les societats desenvolupades la seva organització complexa, especialment a les grans ciutats, és una ocasió perquè grups terroristes d'arrel fonamentalista plantegin seriosos problemes la seguretat d'aquestes societats.
Ara bé, els fonamentalismes desenvolupats pels “exclosos” de la globalització responen a un subtil fonamentalisme, tant econòmic com a polític, dels quals exclouen.
Aquest “xoc de fonamentalismes” només es podrà solucionar amb la fi de l'arrogància occidental (com la de Fukuyama), fent que les cultures occidentals passin de cultures adoctrinadores a cultures capaces d'aprendre de les altres.
Ara bé, la globalització política també té efectes positius: l’exemple és el cas Pinochet i la constitució d'un Tribunal Penal Internacional en favor dels drets humans.
Així, el terme “Mundialització” descriu el procés pel qual tots els ciutadans del món comparteixen una determinada experiència, un determinat valor o un determinat bé.
Però la globalització no arriba a tots els ciutadans del món. Hi ha àrees geogràfiques o grups socials que han sofert passivament la globalització perquè han quedat desconnectats de les xarxes de comunicació, els moviments de capital, les destinacions de les inversions empresarials, de les reivindicacions els drets humans.
Aquests “forats negres del capitalisme” són àrees geogràfiques o grups socials que estan al marge del moviment positiu que injecta la globalització per on passa.
La globalització no ha distribuït els seus beneficis a tothom: es queda curta respecte al que podria ser la mundialització.
Per tant, estar molt globalitzat no és necessàriament bo o dolent: allò bo és portar una vida humana lliure d'esclavituds o d'addiccions, i actuar amb justícia i solidaritat respecte als altres habitants del món.
Per això dèiem que, en contrast amb els termes internacionalització i mundialització, “globalització” significa el procés d'interconnexió financera, econòmica, política social i cultural, possibilitada per les TIC, que relaciona determinades persones i organitzacions governamentals o no, creant dinàmiques complexes de relació i d'exclusió.
Sabem que l’acceptació incondicional de la GL com quelcom intrínsecament bo respon als desitjos del neoliberalisme.
Aquest ha servit als agents econòmics per fer avançar el capitalisme liberal salvatge, tot utilitzant interessadament la derrota del socialisme real i les dificultats de l'Estat del Benestar occidental.
Per això, els neoliberals defensen que cal deixar la Gl tal com està, sense sotmetre-la a l'autoritat d'una organització política mundial, encara que això provoqui desequilibris ecològics, desigualtats econòmiques, exclusions socials, i destrucció de formes culturals “humanizadores”.
Mentre que imposa projectes econòmics, polítics i culturals als diversos països, sense dialogar i sense adaptar-se, el neoliberalisme també és un fonamentalisme, però propi de la zona victoriosa del capitalisme.
Però hi ha un tercer camí, alternatiu: incidir en el fenomen i les conseqüències de la globalització en tota la seva complexitat, és a dir, a tots els nivells: ecològic, econòmic, sociopolític, cultural, tecnològic, etc.
Això implica necessàriament proposar canvis polítics. Algunes idees són:
a) Treballar per la governació política de la globalització: en defensa dels drets humans, per polítiques de redistribució de rendes, lluitar contra les xarxes globals il·legals i criminals. Perquè les democràcies permeten certs mecanismes de participació política que orienten les decisions en determinades direccions: eleccions i referèndums, militància política o sindical, participació en col·legis professionals, suport actiu a determinades ONG, etc.
b) Aprofitar la dimensió internacional dels partits polítics i els sindicats, per establir una cultura del diàleg entre actors polítics i actors socials de diversos països respecte a problemes que tenen un abast mundial.
c) Fomentar institucions internacionals de defensa dels drets humans, com el Tribunal Penal Internacional, posant fi als abusos del principi de no ingerència que fan coartada per violar aquests drets.
d) Reforçar els moviments socials (nous o antics) de solidaritat amb els exclosos o amb els grups en risc d'exclusió, des d'una actitud de diàleg i d'escolta: els habitants dels forats negres del capitalisme han de trobar camins propis per evolucionar cap a formes de vida més humanes.
Per això, vos vull explicar una mica la teoria política d’un autor que estic estudiant: Jürgen Habermas, filòsof alemany que desenvolupa una teoria de la democràcia anomenada “deliberacionisme”
Aquest autor ha escrit molts de llibres sobre democràcia, justícia, filosofia política, dret internacional, etc.
Ara bé, tota la seva obra gira entorn de la idea de participació política: com fer que la ciutadania participi més en la presa de decisions polítiques.
La deliberació seria la seva proposta principal
Al meu parer, la seva obra es pot dividir en dues etapes:
La primera és estatocèntrica: com diria Beck, forma part de la primera modernitat, ja que la teoria de la democràcia que Habermas defensa està tancada dins de les fronteres de l’Estat-nació.
En aquesta etapa destaca per mi la crítica a la distinció entre espai públic i privat.
La segona etapa del seu pensament és cosmopolita.
En ella, gràcies a les crítiques de molts altres autors/es, Habermas pren consciència de que hi ha fenòmens que obliguen a re-emmarcar la política. Per exemple la GL.
Això fa que critiqui la distinció entre política interior i exterior.
La meva interpretació d’aquest autor és que la seva teoria de la democràcia deliberativa descansa en dues concepcions molt importants:
A) Una teoria de l’opinió pública
B) Una teoria del poder
UN PETIT DEBAT:
-Què enteneu vosaltres per “poder”?
-Quines classes de poder hi ha?
-D’on ve el poder del govern?
-Com es pot legitimar aquest poder?
-Quina és la relació entre legalitat i justícia?
-Què és l’opinió pública?
VÍDEO SOBRE MANIPULACIÓ MEDIÀTICA: 10 estratègies manipulació segons Noam Chomsky
http://www.youtube.com/watch?v=yi06lsGto0M
LA FASE ESTATOCÈNTRICA.
Obres:
Història i crítica de l’opinió pública (1962)
Problemes de legitimació en el capitalisme tardà (1973)
Teoria de l’acció comunicativa (1981)
Facticitat i validesa (1992).
Habermas (1962) presenta la seva primera concepció de l’opinió pública com un concepte polític clau per criticar les formes de poder.
L’alemany critica les teories prèvies de la “publicitat” per ser conservadores i elitistes.
L’opinió pública permet criticar les arbitrarietat del sobirà, el secret d’estat i les injustícies que hi ha dins de la llei vigent
Tot això depèn del reconeixement de drets positius a la llibertat d’expressió, de premsa, d’opinió, etc.
Això suposa l’aparició d’una esfera pública i mitjans de comunicació independents i crítics amb els governs.
Però Habermas observa que a l’Estat de Benestar, l’opinió pública i els mass media han degenerat en una manipulació mediàtica
Els mitjans de comunicació com el cinema, la ràdio o la televisió no estimulen la comunicació ciutadana sinó que són instruments per a la manipulació, la passivització i el conformisme
Tot això és causat per la influència del capitalisme d’estat, que envaeix l’esfera privada de les persones perquè consumeixin més
Conseqüentment, Habermas contraproposa un altre model de “publicitat”: democràtica, radical i crítica amb el poder polític i econòmic.
Cal crear noves formes de relació social on hi hagi autèntica comunicació, i no només informació unidireccional.
Cal democratitzar tota institució social i permetre la transparència en elles
Això exigeix la participació ciutadana
Això necessita de quelcom més que simples “drets negatius” i individuals (liberals): calen drets positius i socials
Això són drets col·lectius, culturals i socials que permetin una igualtat real, no només formal
Això farà possible que l’opinió pública esdevingui una forma de “poder públic” o “poder comunicatiu” que ha de criticar el “poder polític”
L’opinió pública és, com el periodisme, el quart poder, un contrapoder que ha permès molts de canvis institucionals i polítics: passar del despotisme il·lustrat a les primeres democràcies representatives. Ara cal una passa més
L’opinió pública deliberativa és distinta de la majoria electoral i per tant, permet criticar aquesta
No obstant això, Habermas (1962) pressuposa una distinció essencialista entre el que és “espai públic” i “espai privat”
Quan demana la democratització de les relacions de poder, s’oblida de les injustícies de gènere (etc.) en l’esfera domèstica
Crítica de feministes com Nancy Fraser i Seyla Benhabib, pro una democràcia més inclusiva
Posteriorment, a Facticitat i validesa (1992), Habermas acaba formulant la seva teoria de la democràcia deliberativa més coherent.
La distinció entre facticitat i validesa és clau: allò que és fàctic és la llei vigent, coercitiva / la validesa són els criteris de justícia que hi ha i canvien, per avaluar la llei d’un moment donat
L’opinió pública és el mitjà per lluitar per definir aquesta validesa
Habermas descriu així un model en el que hi ha:
una circulació oficial i legítima del poder (del poder públic o comunicatiu propi de l’esfera pública, al poder polític de les institucions)
i una contracirculació il·legítima (els poders socials, mediàtics i econòmics intenten manipular la comunicació per assolir els seus interessos).
Per l’alemany, només en una societat on hi ha una autèntica llibertat d’expressió, amb una igualtat formal i també real de totes les persones, es pot dir que les institucions i les lleis són justes.
Sinó, les formes de domini seran il·legítimes, tot i ser legals, i per això, serà una forma de violència estatal a combatre.
A més, Habermas ja critica la distinció essencialista públic/privat
LA FASE COSMOPOLITA.
Es defineix pel fet que cap forma de democràcia nacional o estatal és possible sense unes institucions transnacionals democràtiques.
Obres:
La inclusió de l’altre (1996)
La constel·lació postnacional (1998)
Al meu parer, hi ha dues classes de raons per defensar tal idea d’una democràcia i una justícia transnacional:
Causes empíriques: com que l’economia s’ha globalitzat, cap forma de democràcia només estatal tendrà eficàcia ni poder d’acció. El NL crea dèficit i crisi fiscal que deixa sense marge de maniobra a l’Estat. Per tant, la democràcia nacional és inviable econòmicament. Cal redistribució global.
Causes normatives: Habermas aplica al nou escenari el seu principi polític i filosòfic fonamental, el PRINCIPI DISCURSIU: “tota decisió política o norma que vulgui ser legítima ha d’incloure en els processos públics que la constitueixin a tots els subjectes que estan afectats per ella”.
Com que el món està interconnectat, i tota decisió d’un estat afecta a l’altra banda de món, la democràcia nacional és injusta.
És a dir, cal permetre que les decisions que prenen un número determinat de persones, però que afecten a tot el món, siguin aprovades democràticament pels subjectes implicats.
Això suposa repensar el “qui” de la justícia, que es pressuposa com a nacional en la paraula “DEMO-CRÀCIA”.
Per això es critica la distinció entre política interior i exterior, conservadora.
Tot plegat farà necessària una transnacionalització de la política i de la justícia.
Això es concreta amb la creació d’una esfera pública mundial, mitjans de comunicació transparents i lliures i una forma de dret cosmopolita que pugui jutjar els crims i injustícies d’estats i empreses contra qualsevol persona del món
