Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 133 setembre 2012

NO US OBLIDEM!

ELS LLIBRES D'EN YAGO

En Josep Maria era un lector voraç, impulsiu i reflexiu, heterodoxe i polièdric.

Però era també un escriptor, seguint aquests mateixos paràmetres, que va deixar la seva empremta, sobretot digital, al seu bloc Així ho penso. Sense floritures i de forma contundent, en Yago va deixar part del seu llegat ideològic a llibres com Infectació, El moviment per la pau a Catalunya: passat, present i futur i al pròleg de Visions Perifèriques de Combat.

A les pàgines d'Infectació va deixar dit que:(...) una guerra permanent, dirigida a preservar l'acumulació dels recursos en una minoria de la població. Aquesta guerra global es pot manifestar en el format clàssic o en format de baixa intensitat. Es desenvolupa als passadissos del Pentàgon o als parquets de les Borses internacio-nals, però també en l'especulació immobiliària, en la precarització laboral, en la porra dels anti-avalots o en la "teletienda" de les tres de la matinada. Es una guerra amb armes de destrucció massiva i amb armes de distracció massiva.

En Josep Maria no tenia massa interés en ser políticament correcte; els seus escrits reflexen una realitat desvestida d'elogis innecessaris. Provocador intelectual i polític, no tenia inconvenient en rebatre o discutir els seus plante-jaments, amb tant respecte com fermesa.

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 133 setembre 2012

Materials per la pau Toni Álvarez

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:• cada 1r diumenge de mes a les 12h a Paraules per la Pau

(Pl. de la Font, Tarragona) • cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2n

• enviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.orghttp://tgnapau.blogspot.com

• al Facebook: tarragona patrimoni de la pauhttp://issuu.com/tgnapau

Quan no basten les paraules María Romano

Companyes i companys, amics i amigues que acudiu cada primer diumenge de mes al Paraules per la Pau, lectores i lectors del full: aquest estiu del 2012 ha estat un temps difícil per a la Coordinadora Tarragona Patri-moni de la Pau. Els últims mesos ens ha sacsejat la desaparició de tres persones estimades i que signifiquen molt per a nosaltres: el Josep Maria Yago, l’Elvira Mèlich i la Carme Pujol.

Dins de la Coordinadora, i des d’altres espais, aquestes per-sones han dedicat part de la seva vida a la cerca d’una societat més justa i més equitativa, en què no tin-guessin cabuda els exèrcits i en què la seguretat de les persones es mesurés per la satisfacció de totes les seves necessitats humanes. Des que vam començar el nostre camí, a finals de la dècada dels noranta, el Josep Maria, l’Elvira i la Carme han participat en l’articulació del rebuig social a la presència de vaixells de l’OTAN i de la Sisena flota dels Estats Units al Port de Tarragona, han manifestat la seva oposició a guerres com la d’Iraq o Afganistan, han col•laborat en la campanya d’objecció fiscal a la despesa militar, i han contribuït a l’organització d’altres trobades i activitats antimilitaristes.

El Josep Maria Yago va ser un dels principals impulsors de la Coordinadora i, durant molt de temps, editor del full que teniu a les mans. Va dinamitzar, any rere any, el Paraules per la Pau, amb una constància i dedicació només inter-rompuda per la seva delicada salut. L’Elvira Mèlich i la Carme Pujol van participar activament en les campanyes i accions de la Coordinadora, i van defensar els drets humans i laborals des d’altres àmbits, com ara el sindica-lisme a l’educació pública i a la sanitat, respec-tivament.

Com succeeix amb tots els fets de rellevància vital, la seva absència ens porta a reflexionar sobre tot allò que hem compartit i hem après al seu costat, i ens obliga a pensar el significat profund de conceptes com els d’amistat, tendresa, amor, humor, coherència, dignitat, compromís... Els escrits que contenen aquestes pàgines són dedicatòries que deixen constància no només de la seva aportació al moviment antimilitarista i per

la pau a Catalunya, sinó també de tot allò que ens han regalat, a mans plenes, com a persones amb un fort seu sentit d’allò que anomenem huma-nitat, solidaritat, vitalitat, generositat i senzillesa.

Aquest mes de setembre tornem a convocar el Paraules per la Pau, en un acte d’homenatge que mai no ens hauria agradat organitzar: sense elles. Tornem a omplir el carrer de música i paraules per compartir el dolor i el buit que ens ha quedat amb la seva marxa, però també per recordar, celebrar i agrair l’estel lluminós que ens deixa, darrera seu, la seva existència.

Ja només ens manca agrair el vostre suport i la vostra presència, amb el desig que, entre totes, no deixem de mantenir viu el seu record, i continuem teixint veus, voluntats i accions per fer realitat la societat que volem.

Parlem de tu, però no pas amb pena.Senzillament parlem de tu, de comens vas deixar, del sofriment lentíssimque va anar marfonent-te, de les tevescoses parlem i també dels teus gustos,del que estimaves i el que no estimaves,del que feies i deies i senties;de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostreque no caldrà ni que parlem de tuper recordar-te; a poc a poc seràsun gest, un mot, un gust, una miradaque flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(Miquel Martí i Pol, *Llibre d'absències*)

pàgina 3 Editorial núm. 133 setembre 2012

núm. 133 setembre 2012

Hi ha textos que mai no hauria volgut escriure. Aquest és un d'ells. I tanmateix feia mesos i potser anys que sabia que l'escriuria, que sabia que parlaria d'un company que ara ja no hi és,que s'ha mort i mai no hi tornarà a ser. Perquè ahir es va morir el Josep Maria Yago. Ahir ens va deixar, sense voler però per sempre, el Yago.

Podria fer nostàlgia i sé que és el que el cos em demana però intentaré no fer-ne perquè, tal com deia ell, si es fa ha de quedar una cosa digna. I hi quedarà, tot i que no em penso estalviar ni una sola llàgrima, ni una sola copa de vi, ni un sol glop de calvados. I perdoneu-me l'humor en un text necro-lògic com aquest però pensar

en el Josep Maria i no riure en algun moment és com pensar en el mar i no mullar-se: impossible i absurd. Per viure cal riure, sinó serem sempre una colla d'amargats, i això sí que no.

El primer cop que vaig tenir notícia del Josep Maria va ser per unes curioses pancartes que algú penjava en un balcó de la plaça de la Font en què es parlava de la lluita antiglobalit-zadora. Les pancartes eren curioses perquè no coneixíem qui les penjava fins que vam saber que allà hi vivia el Josep Maria, un que ens sonava però que coneixíem poquet. Bé, jo el coneixia de feia anys, de quan amb el Romà i altra gent ens van convidar, a la gent del

Col•lectiu Priorat-Chiapas, a una entrevista a un programa que feien a Tarragona Ràdio sobre antimilitarisme o pacifis-me o contra la guerra de Bòs-nia o les guerres de Yugoslàvia, i que com sempre passa havia crescut.... No van caldre pre-sentacions. En quatre dies érem de la mateixa colla política (tot i que ell mantenia la seva afiliació a CCOO, que deixaria amb el temps i es transformaria en anarcosindica-lista, sense que ni un sol cop jo li digués que aquell era “el camí recte”) i quan parlo de política parlo de política, no de partits. Ell em deia a mi que jo era “el seny ordenador de l'anarquisme tarragoní” i em feia una mica de ràbia perquè jo de seny, poc, però li com-portava si a canvi, quan acabaven les assemblees, qual-sevol de les que compartíem, fèiem cap a l'Azu, amb el Marc del Jesús i altres, i xerràvem de tot i més sense manies i tot ben regat amb cervesa, vi i calva-dos, la seva beguda perquè ja la bevia el Pepe Carvallo i, sobretot, perquè era i és bona bona.

Allí, en aquelles taules i amb el Marc i el Josep Maria, i no fa mil anys, hi vaig descobrir que no cal ser germà d'algú per sentir-se'n i que no cal ser milionari per quedar content del que s'ha menjat sobretot si les paraules que ho han acom-panyat han estat reconfortants, intel•ligents i pensades abans de sortir de la boca. El Yago llegia molt i tenia una cultura cinematogràfica àmplia i mai estàndard. Per això parlar amb ell era omplir-se de saviesa i, sobretot, de coneixement. I par-làvem de cinema, de Bergman, de poesia i de revolució. Sí, de revolució, no “dels millors gestors per l'esquerra” sinó de revolució.

Josep Maria, seguirem!

pàgina 4 No us oblidem

Jordi Martí Font

Jo vaig veure el Josep Maria evolucionar i esdevenir cada cop més crític i això, què voleu que us digui, m'emocionava. Crític, lliure i llibertari, sense caure mai en els dogmes anarquistes, que són com la resta de dogmes: una merda. Que una persona de la seva edat (i de la que sigui) fos capaç de fer autocrítica, pensar els errors de la seva generació i adoptar i prendre camins que la majoria social qualifica d'”anti-sistema” a mi m'enorgullia i em feia pensar que no anàvem tan desencaminats si algú amb el seu cap no només coincidia teòricament amb nosaltres sinó que passava a esdevenir part de... Ens vam llençar pel cap quilos de pintura vermella a l'estand de l'Exèrcit al Saló de l'Ensenyament de Barcelona, vam acompanyar els companys encadenats al balcó de l'Ajun-tament de Tarragona contra els vaixells de guerra a Tarragona, vam viure les assemblees de la primera okupació a Tarragona des de feia deu anys a la Colomera, amb tota la gent de Felanitx i altres, vam defensar l'alliberament de la Núria

Pórtulas davant dels qui es deien companys i en aquell cas no ho van ser, vam ser diumenges i diumenges a la plaça de la Font a dir (sense permís ni pensament de demanar-ne) que no volem vaixells de guerra a Tarragona ni exèrcits al món, i vam esdevenir pràctics de l'acció directa, de la desobediència civil i de l'actitud vital davant la vida que cal tenir per no esdevenir estàtua de sal.

I ara arriba el silenci, un silenci que el Josep Maria va preparar conscientment, per això es va donar de baixa de l'Església Catòlica fa uns anys, tot i no renunciar a un misticisme propi que el reconfortava. I per això va ser ell qui va muntar la seva pròpia cerimònia de comiat. Una cerimònia que responia a la seva voluntat de fer sempre les coses amb dignitat, ben fetes, no de pressa i corrents, sinó plenament organitzades i que quedessin bé. Fa poques set-manes el vaig anar a veure i li vaig portar un dels números del fanzine “Tàrraco Profana”, segu-rament la millor publicació de

creació dissident que ha tingut aquesta ciutat en anys. Se'ls va mirar i em va dir que estava bé, que hi havia qui seguia. I tant! Contra aquest silenci queden les seves paraules i la voluntat pública de fer com diuen els Obrint Pas en aquest tema que els de València dedicaren a la seva mestra Mavi Dolç.Seguirem, Josep Maria,

"Amb la tendresa que ens deixaresamb les coses senzilles,amb la terra entre els ditsseguirem

Amb l'emoció del primer diaamb la gent que t'estimaamb l'esforç compartit,seguirem.

Amb les batalles quotidianesamb les guerres de sempreamb el teu compromís,seguirem.

Amb tot allò que defensaresamb un somriure als llavisamb un foc sota el pit,seguirem.”

pàgina 5 No us oblidem núm. 133 setembre 2012

núm. 133 setembre 2012

Cap a l’any 1979, hi havia una sèrie de persones que es relacionaven en la pràctica del ioga i les teories de la no-violència amb un origen cristià. Algunes d'elles també van estar vinculades en un projecte d’objectors de consciència a la Floresta i tenien relació amb el MOC, el Pepe Beunza i altres objectors destacats. Poc a poc es va anar afegint gent i el que va començar com un grup d’amics i companys amb inte-ressos comuns, al cap d’un temps va esdevenir els Silencis per la Pau.

El Silenci per la Pau va iniciar-se al desembre del 1981 i va continuar fins el juny de 1982; es tractava de restar, cada diu-menge a les 12h, 30 minuts en silenci a la Rambla Nova de Tarragona, al davant de l’hotel Lauria, on es ficava una pan-carta amb el lema Per la Pau... NO a l’OTAN i un colom de la pau dibuixat i es repartien octavetes. En aquests sis mesos la policia va fer acte de presència quasi cada diumenge i van intervenir sovint: arrencaven la pancarta, identificaven a algunes perso-nes... el que ocasionà multes i un judici de faltes.Entre d’altres accions que es van fer, foren els dejunis i un tancament a l’església de St.

Pau, reunions a Barcelona... Per finalitzar el Silenci per la Pau es va fer un festival a l’Auditori del Camp de Mart, amb cantautors, concert i parlaments.

Al finalitzar aquest moviment, les forces es van canalitzar cap a la lluita contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN i contra les Bases.

L’any 1992 comencen a sorgir notícies sobre alguns episodis de racisme i problemes amb el fenomen de la immigració. Es produïren algunes agressions a Tarragona, i es va fer una Coordinadora antiracista.Però just crear SOS Racisme, va començar a produir-se el con-flicte dels Balcans i una neteja ètnica a Bòsnia, i no es podia restar parats amb un fet com aquest.Per aquesta raó, des de SOS es va impulsar accions relaciona-des amb Bòsnia. Buscant de quina manera es podien dur a terme, es van ficar en contacte amb un grup de Manresa que s’anomenaven Música per la Pau, i així també es creà a Tarragona.Per aquest motiu, el sorgiment de SOS Racisme va haver d’es-perar un temps a Tarrago-na, ja que les forces es van concentrar per Música per la Pau.Música per la Pau va sorgir del

gest simbòlic d’en Vedran Smajlóvic que, a partir de l’as-sassinat del seu germà, des de l’inici de la guerra i fins el seu reclutament forçós, va optar per tocar l’Adàgio de Tomas Albinoni amb el seu violoncel pels cementiris, mesquites des-truïdes, runes i carrers de Sarajevo.Música per la Pau es va desenvolupar entre l’agost de 1993 i l’octubre de 1995. El primer any es van realitzar concentracions cada diumenge a la plaça del Rei, concentra-cions on anaven a cantar i a tocar diversos grups, cantants, cantautors, escoles de música, corals, etc. Després d’un any cada diumenge, es van deixar de fer les concentracions per descansar una mica. El segon any es realitzà un programa de radio a Tarragona Radio. Era un programa d’una hora setmanal, començava amb l’Adàgio de Tomas Albinoni, hi havia una editorial, després notícies i novetats que arriba-ven de Bòsnia, música... El tercer any es van tornar a fer les concentracions durant no molt de temps.

La Mostra de Mail Art es va realitzar del desembre de 1993 al març de 1994 i va suposar un gran treball pels qui ho van portar a terme i van aconseguir que 600 artistes enviessin unes 1700 obres; es van recopilar, es va fer un catàleg i es va exposar a l’Antic Ajuntament el febrer de 1994. La intenció era portar-ho a Sarajevo, ja que hi havia una petició per declarar-la “Ca-pital Cultural”. Un comboi de Música per la Pau va portar part de l’exposició i instruments musicals cap a Sarajevo.

Un altre acte important va ser aconseguir portar l’ambaixador de Bòsnia-Hercegovina a Ma-drid, el sr. Mohammed Neziro-vic, per a que realitzés el Pregó de les Festes de Santa Tecla.

pàgina 6 No us oblidem

Vivències d'un antimilitarista: Josep M Yago

Pilar PalacioMarc Suanes

núm. 133 setembre 2012

Una altra acció fou posar uns plafons tapant el pedestal de l’Estàtua dels Herois amb lemes com “Tarragona amb Bòsnia”, noms de ciutats, etc. i va restar durant totes les festes.

Des d’Ajuda Obrera a Bòsnia i Música per la Pau es va fer una campanya de recollida de jogui-nes no bèl•liques per portar-les a Bòsnia. També hi havia un full setmanal anomenat Música per la pau amb notícies i escrits. Música per la Pau es va acabar poc després dels acords de Dyton.

Passada aquesta etapa es va rellançar el projecte de SOS Racisme. Funcionaven dues co-missions, la de denúncies, tot i que no van haver-hi gaires, i una pedagògica. Cap a l’any 2000 diversos problemes van fer desaparèixer l'associació.

L'origen de la Coordinadora és sobre l’any 1997/98 a partir de l’arribada del portaavions JFK i coincideix amb la Campanya de Tarragona Patrimoni de la Humanitat i la contra-campanya Patrimoni de la Humanitat, o de l’OTAN.

Paraules del Josep Maria Yago:

“L’objectiu de la Coordinadora quan es va crear era mostrar el rebuig front els vaixells de guerra al port de Tarragona. Quan la coordinadora va deixar de ser una plataforma d'entitats i va a passar a ser un grup de persones, de seguida vam veure que el tema no era única i exclusivament fer fora els vaixells del port de Tarragona sinó la reivindicació del movi-ment per la pau, la solidaritat amb gent que estava en llocs en conflicte, els drets humans... “

“Jo crec que la imatge de la Coordinadora sempre ha estat de coherència amb tot el que és la lluita per la pau. Per mi personalment, implicar-nos en determinades lluites d’altres

moviments sobre drets socials i econòmics penso que ens poden haver donat força en aquesta imatge que la gent ha fet de nosaltres.”

“Sobre l’actual Paraules per la Pau vàrem valorar pensar una activitat que no fos complicada de fer. Ens veiem una vegada al mes..., això sí, cada vegada que toqui, plogui o nevi, s’ha d’estar allí; alguna cosa senzilla i que serveixi una mica de fil con-ductor a partir del qual puguem anar organitzant altres histò-ries. Des de llavors, ha hagut tots els primers diumenges de mes un missatge de “no als vaixells de guerra” i, evident-ment, no a totes les facetes del militarisme, sí als drets hu-mans, sí a la vida, sí a la solidaritat amb els països que viuen conflictes,... i tot al voltant d’alguna actuació. S’ha de dir que totes les activitats que han hagut “déu n’hi do”. Llavors, al voltant de l’acte del Paraules per la Pau s’han fet conferències, s’han fet presen-tacions de llibres, s’han recollit signatures, la campanya de l'Objecció Fiscal a la despesa militar, accions al Ministeri de Defensa, accions al Saló de

l'Ensenyament,.. hi ha hagut tot un conjunt de coses seguint un fil conductor que és el Paraules per la Pau.”

“Jo crec que [participar a la Coordinadora m’ha marcat molt a nivell personal] perquè, a veure, he estat implicat en molts moviments per la pau, o per altres històries, però di-guem-ne que la Coordinadora probablement és al que he estat més temps, en el que hem fet més coses, amb el que potser hem anat més a fons, i on hi ha hagut una vinculació personal també molt més intensa.”

Pacifista o antimilitarista? “je, je... me gusta que me haga esa pregunta!!! Les dues coses! An-timilitarista per descomptat... i com a pacifista si entenem... bé, dins de la Coordinadora hi haurien diverses opinions! però si a més a l'opció de l'anti-militarisme hi hauria la possi-bilitat d’incorporar idees com la no violència o altres opcions més filosòfiques...”

“Fem desaparèixer els exèrcits i que els homes i les dones facin altres coses”.

pàgina 7 No us oblidem

núm. 133 setembre 2012

L'estiu ens va rebre ja amb notícies dolentes. Aquest juliol ens vas deixar després d'una llarga lluita contra el mal que s'havia allotjat al teu cap... Aquests darrers anys havies retornat junt amb el teu company a la teva Terra Alta, on vas poder estar més tranquil•la i amb la teva família i amics, però sempre t'hem recordat i recordarem com una estimada amiga i una inestimable companya en les nostres lluites, que vas fer teves. En les nostres inquietuds, que vas fer teves...

Coherent amb el que pensaves, et teníem al costat molts diumenges de Paraules per la Pau, ajudant-nos molts cops participant de les primeres a les propostes d'interacció amb el públic, trencant el gel... Carinyosa i somrient, ens saludaves i acollies amb la teva alegria. Ens envoltaves amb la teva energia i ens sentíem més acompanyats aquells matins o les tardes de reunió de la Coordinadora...

Aquest últims anys no vam poder comptar amb la teva presència... Ens hagués agradat poder-te abraçar i no va ser possible..., però sabent de tu de tant en tant, et fèiem un lloc al nostre costat... El mateix lloc que et seguirem guardant cada cop que ens trobem en les nostres rotllanes dominicals...

Que la terra et sigui lleu, estimada Carme.

pàgina 8 No us oblidem

Segueixes al nostre cor, Carme Joan Clua

núm. 133 setembre 2012

Ja fa anys vam aprendre a no creure els diaris i avui no serà diferent.Avui no serà diferent, això que diu que ja no hi ets. Sabem que si no et veiem al PxP el primer diumenge de mes no vol dir que no hi siguis, és que cal mirar millor. Es llegeix tota la revista del Paraules per la Pau, li encanten els fanalets en record a les víctimes de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, i és una més a l'entrega col•lectiva de les Objeccions Fiscals a la despesa militar. Això i molt més. Si trobem a faltar un petó, una abraçada, un comentari positiu, sabem que només cal tancar els ulls. No hi ets només en el record, hi ets.

I ara que alguns teòlegs ja diuen que no hi ha ànima, que això seria renunciar a massa, nosaltres diem que et volem tota i aviat, que el temps també ho té això de ser relatiu.

En tot cas, un dia com avui, un dia més davall del sol, és un bon moment per donar-te gràcies. Per fer-nos costat i donar-nos suport. Per tot i per res. Pel que ens dones i ens has donat.

pàgina 9 No us oblidem

Record des de laCoordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

a l'ELVIRA

Des de la cadira d’una terrassa de la plaça de la Font ens observava i nosaltres buscàvem l’a-provació del seu esguard, com qui cerca la traducció del llenguatge dels mars quan pro-nuncien mots desconeguts. Sí, el més fàcil és ser abanderat i relapse de tota causa, el més fàcil és ser el simpàtic i l’ocurrent allunyat de la prudència requerida. Però, amatent i silent la teva amistat ens impregnà com el plugim, primer la roba, l’exterior, però sense adonar-nos va xopant la pell, els músculs, els ossos... fins arribar a aquesta part més profunda de les persones que no és mesurable, ni quantificable, que no reconeix la ciència, ni la raó. Aleshores ens adonem que trobarem a faltar la teva presència tran-quil•litzadora, com quan ens renyaves de menti-detes cada cop que se’ns escapava un renec o quan ens afalagaves, sempre, amb la paraula oportuna, com una carícia urgent, necessària i verdadera.

La bondat i el valor no es poden adquirir, però sempre hi ha persones que quan tenen l’o-portunitat de ser bones o valentes no la deixen passar. El més fàcil és donar lliçons d’ètica des de diferents púlpits, quan no cal, erigint-se en consciència col•lectiva. El que veritablement costa és viure en la pau, en la tolerància, en la llibertat, cada dia de les nostres vides i transmetre-ho com si res.

El més fàcil és ajuntar paraules i escriure panegírics, llegir poemes tristos i esperar el dolor futur, però els rellotges no sols ens avisen de l’arribada d’hores tristes, també marquen l’esclat de la primavera i l’adveniment de somriures i de somnis. A la plaça de la Font la música traça camins efímers, creant un espai de trista felicitat on convivim amb els absents, fins al punt que a les 12 del migdia seiem plegats a veure la posta de sol.

Els de la Coordi

Des de la cadira

Eduard Lorda

Pau Gomis

Fa anys que us parlo dels fils invisibles de l'antimilitarisme… Una teoria que la nostra amiga israeliana Tal Haran, feminista i activista contra l’ocupació als territoris ocupats de Palestina, ens va explicar fa uns anys, al llarg d’una visita a les nostres terres. Els fils invisibles de l'antimilitarisme són aquells, deia ella, que permeten posar-se ràpidament d’acord a per-sones que no s’han conegut mai i que viuen en llocs i realitats prou diferents. Dit així podríem pensar que això és el que els hi passa als especuladors de qual-sevol part del món; la diferèn-cia radica en què aquests fils, tot i ser invisibles, existeixen no com els falsos bitllets dels estafadors i egòlatres econò-mics. Es poden tocar i fer xarxes amb ells, permeten col•laborar ràpidament entre els dos extrems d’aquests fils, teixint i creant nusos i senzills vestits que serveixen, moltes vegades, per guarir-se del fred que es passa a certes places i carrers on s’acostumen a tro-bar les persones que teixim aquests fils. Aquests fils són tan invisibles com l’emoció de la conversa que es transforma en acció, el gest que esdevé acompanya-ment o la seguretat de saber a qui et trobaràs quan arribis a

aquell espai de minories. Tampoc és visible la confiança de poder discutir i xerrar sabent que es farà més gran aquell espai, a l'igual que tenir clar que nosaltres, el poble, els pobres, no som el nostre propi enemic per molt que, a vegades, estiguem a bàndols oposats. No ens equivoquem pas, ser pobre o oprimit no ha d’implicar ser miserable. Tenim clar qui són el nostre adversari, per molt que ens costi posar-li una cara, per molt que es posin una maca careta i unes bones gomes: aquells que només pensen en la seva cobdícia econòmica i s’aprofi-ten de la seva posició de força,

amb la mort i la força de treball de qui sigui, que no sigui la seva, esclar. Amb les armes com recurs per aturar el seu espoli, ara ja legalitzat l’atac quan convingui, no sigui que el poble no s’hagi deixat enganyar quan tocava. A petita o a gran escala, amb eufemismes com defensa de la democràcia, guerra preventiva, retallades, “biencomun”, mantenir l’estat de dret, etc...Invisibles són les poques paraules que ens calen per posar-nos d’acord sobre quins són, realment, els verdaders eixos del mal d’aquest planeta que destruïm i esmicolem davant la incrèdula i atònita mirada de gran part dels seus habitants.

I ara, a més, des d’aquest estiu, haurem de sostenir-nos en la invisibilitat del Yago, l’Elvira i la Carme, tot i la seva presència, tot i que seguirem. Continuarem estirant els fils invisibles que ells han teixit en vida i que tanta acció i emoció han donat; no moriran les seves idees, que també són nostres, i els fils que van teixir i cosir, que ens van unir i que no marxaran mai. Tot i que ells ja no hi siguin. Aquest món no s’ho pot permetre, i nosaltres tampoc.

Toni ÁlvarezEls fils invisibles

núm. 133 setembre 2012pàgina 11 No us oblidem

núm. 133 setembre 2012

Començo amb aquest vers de Dylan Thomas escrit urgent-ment a la paret, ara que ja ningú dorm, ara que les onades no responen a la crida silent de les marees, en aquest precís moment en què la reina de la carretera crema el seu vestit nou i les navalles esquincen la nit, deixant un rastre espurne-jant i confús. Ara que estem junts, pel plaer d’estar-ho, no per fer onejar cap bandera ni cantar cap himne, ara que ens adonem de que el món és una mica pitjor i els clowns vestits amb parracs venen a adobar els cors de pedra amb les seves llàgrimes de mentidetes. És un moment trist, però no defallim perquè ens nodrim de les derrotes i tot el que hem viscut haurà servit per quelcom. Ja ho sé, si no guanyem tot el que hem fet plegats no haurà valgut per a res. Però algú dubta de la victòria? No, perquè la mort no tindrà cap senyoriu!

Justament ara, que el dolor sufoca l’alè i les paraules no surten, ara que el mestre zen no pot treure la granota de dins l’ampolla i els okupes mallor-quins han fet una aturada per escoltar com creix l’herba, ara que els zapatistes redacten un manifest poètic on s’hi llegeix “Mori la mort” i a en Mumia Abdul Jamal la soledat de la presó li fa una mica més de mal. Ara que un altre món és possible i anti6tema de tota mena surfegen per les places, cavalcant onades de desobe-diència i rebel•lia, en el mateix mar que els antiglobalització van navegar contra totes les corrents. Ara que els músics estenen les seves notes com a llençols blancs al terrat de casa i els poetes obliden els seus versos damunt els mobles i en calaixos buits, ara que el teatrillo dels sentiments abaixa el teló, just en aquest instant en

què present, passat i futur formen una unitat còsmica i les ments exploten com Nagasaki, la mort no tindrà cap senyoriu!!

En aquest moment perfecte en què jesuïtes i apòstates fan una salutació al sol i en Gandhi abandona la marxa de la sal i estén la mà, ara que resistir no és una virtut sinó una ne-cessitat, ara que és fosc i es veuen els estels com espurnes de soldadura i les guerres ens esgarrifen amb una periodicitat demiúrgica, ara que la pau se’ns escapa entre els dits com l’aigua que brolla de la font, formant mirallets on pentinar-nos, ara que fem falta i ens enganxa sense barret, ara que obrim la nevera i ens apareixen els afusellats, i de l’aixeta surten bales, ara que les patinadores llisquen pels cels dibuixant estels negres de 5 puntes, com àngels acrobàtics, tot just ara que el vent és tan fort i tan gelat que les llàgrimes poden esclatar dins la nineta, ara que les ferides no es tanquen i recolzem la cara

contra el vidre de la finestra, aixafant una miqueta el nas, per veure, sempre, el que passa al carrer, just ara que tanquen els bars i la nit es torna més obscura i més trista. Sí, preci-sament ara, la mort no tindrà cap senyoriu.

Ara que la pobresa, les guerres, la malaltia, els diners, la injustícia, la por, el patiment, el dolor, els manicomis, la fam, la desesperació, les presons, la mentida, la repressió... senyo-regen pel món, trobem a faltar als que no hi són i enyorem el demà. Ara que es fa feixuc seguir sense més armes que nosaltres mateixos, sense més escut que la dignitat, sense més programa que la coherència, sense més pàtria que la fraternitat, sense més discurs que l’emoció, sense més uni-forme que el nas vermell, sense més ajuda que la solidaritat, sense més motor que l’amo... sense més objectiu que la vida. És ara que diem : I LA MORT NO TINDRÀ CAP SENYORIU!!!

Pau GomisA la paret, escrit amb guix, diu:

pàgina 11 - No us oblidem

I la mort no tindrà cap senyoriu!

núm. 133 setembre 2012pàgina 12 No us oblidem

AMB EL VOSTRE RECORD, SEGUIREM!