Amb el tancament de la Galeria d’Art Arcadi Calzada (abans Galeria Sant Lluc) com a espai físic expositiu, s’acaba a la nostra ciutat el boom de les galeries privades d’art. Fa poc que tam·bé ha tancat les seves portes al públic la Galeria Fons d’Art, com anteriorment ho havien fet MM Gallery, Art i Tra·ça i 4 Cantons (aquesta darrera encara manté la venda del seu fons) i, fa més temps, les sales Clarà, Vayreda, Joan Prat, Galeria d’Olot, Leonci Quera, Armengol... Actualment, només queda la degana Les Voltes, però amb poca activitat d’exposicions individuals. Hi ha d’altres espais on esporàdicament es fan exposicions, però que no podríem catalogar com a galeries.

El fet que la ciutat gaudís d’una oferta sobredimensionada de galeries d’art –comparada amb la d’altres ciu·tats de semblants dimensions (es deia que era la ciutat amb més galeries per m2)– no es devia només a un aspec·te comercial, sinó que la ciutat havia obtingut un cert prestigi artístic, mo·tivat per la seva tradició sobradament coneguda i publicitada, però també, molt especialment, per una sensibilitat dels seus habitants, tant pels especta·dors passius com pels col·leccionistes compulsius. Això va permetre la pro·fessionalització de molts artistes locals.

Als anys cinquanta Olot ja disposa·va de dues galeries d’art (Sala Armen·gol i Vda. Armengol). Anteriorment, els artistes només tenien l’oportunitat d’exposar en espais associatius. Amb

l’aparició de la Galeria Les Voltes i més tard la Galeria Sant Lluc, començava el boom que hem conegut els darrers quaranta anys, encara que moltes gale·ries semblessin més “botigues de qua·dres” que espais d’art. Per això, en el manifest fundacional de l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa es va criti·car la “hipercomercialització” de l’art a la nostra ciutat. Durant molts anys el sector ha viscut dins una bombolla que funcionava rutinàriament i alguna galeria ha escampat obres de dubtosa qualitat.

Per entendre com s’ha arribat a aquesta situació, hem d’ampliar el marc local a una problemàtica més global. Fa poc ha aparegut un estudi sobre les galeries d’art de Barcelona a càrrec del crític Jaume Vidal. Aquesta publicació ha coincidit amb la crisi del negoci de l’art, tal com s’havia entès fins ara. Per això ja fa un temps que les galeries de Barcelona (les que no han baixat la persiana) han iniciat un canvi d’estratègies: canvis d’ubicació física, internacionalització, presència a la xarxa, representació d’artistes, assis·tència a fires, recerca de mercats emer·gents, assessorament, nou tipus de col·leccionista, creació d’esdeveniments, curadories... Se segueixen els models que ja fa molts anys que desenvolupen les galeries de països de llarga tradició en aquest mercat i que no han entrat en l’especulació salvatge.

Naturalment, la crisi econòmica que està patint el nostre país ha contri·

buït a aquesta situació, però ja abans de la crisi es percebia que el model de ga·leria que havia funcionat fins aleshores havia quedat obsolet per molts factors: l’aparició de les noves tecnologies, el canvi generacional, altres preferències d’oci, la saturació del mercat, el canvi dels hàbits de consum, un desinterès cultural...

El desinterès cultural pel que fa a l’art, sobretot l’art més contempora·ni, és degut a un canvi de mentalitat (sobretot entre les noves generacions). El nivell cultural ha baixat estrepito·sament. Ja no demanem un consum d’obres d’art, només l’assistència a les exposicions. El sistema educatiu, en general, ha donat uns resultats nefas·tos. S’ha matat la curiositat de la gent envers el coneixement.

Si en un principi les galeries, igual que les llibreries, van engegar l’oferta cultural que no feia l’Administració, a partir de la instauració de la democrà·cia convivien els espais privats amb els públics. Ara estem pitjor que en l’etapa predemocràtica. Ni l’àmbit privat ni l’Administració ofereixen cap oferta artística, sobretot de l’art més actual. Això no és bo per a la professionalit·zació dels artistes, ni per a la salut cul·tural d’una ciutat, ni per a l’economia del sector (tallers de marcs, venda de material artístic, impremtes, escoles d’art...). Hem endarrerit els rellotges cinquanta o seixanta anys i en aquest àmbit estem com en la postguerra.

Quim Domene

ciutat, patrimoni, memòria núm. 92 / Olot, febrer 2016Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / ASCENSIÓ, FULGOR I MORT DE LES GALERIES D’ART

1

El 17 de desembre de 1316 els ju·rats de la vila de Besalú van contractar Pere Baró, un mestre d’obres de Perpi·nyà, per refer el pont sobre el riu Flu·vià, molt afectat en la seva estructura per una riuada. Per finançar l’obra, les autoritats municipals van obtenir, pel juny de 1315, el permís del rei Jaume II d’Aragó per imposar durant deu anys un pontatge –un peatge que gravava el pas de persones, animals i mercaderies per un pont– que ajudés a cobrir les despeses.

Sembla que el disseny que presenta en l’actualitat el pont gòtic de Besa·lú (estructura de sis ulls en angle per aprofitar els esperons rocosos al mig del curs del riu) prové d’aquesta re·facció de 1316, una obra possiblement projectada cap a 1305 però que no es va poder culminar fins a 1318.

Diverses arcades del pont van ser destruïdes l’any 1939 i la reconstruc·ció posterior va intentar recuperar·ne aquell aspecte gòtic inicial a partir de dibuixos i gravats del segle XIX.

ANIVERSARI / SET-CENTS ANYS DEL PONT GÒTIC DE BESALÚ

Pin

tu

ra m

ur

al.

Ca

sa l

lau

De

s, b

esa

lú

2

Des del seu naixement, l’any 1999, el repositori digital TDX (Tesis Docto·rals en Xarxa) ofereix un panorama de la recerca en ciències socials i humanes a la nostra comarca. Aquest reposito·ri cooperatiu conté en format digital la majoria de tesis doctorals llegides a les universitats de Catalunya i d’altres indrets, amb la voluntat de difondre els resultats de la recerca università·ria i facilitar als autors de les tesis una edició electrònica de lliure accés. No hi són totes, malauradament, però el corpus documental a l’abast no deixa d’augmentar i, des de 2007, es digi·talitzen retroactivament treballs no·més conservats en paper o microfitxa. TDX, també, ofereix l’opció d’efec·tuar cerques de tesis espanyoles inde·pendentment del repositori en el qual estan incloses.

Gràcies a aquesta eina de divulga·ció, gestionada pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC)ha augmentat la possibilitat de saber quins són els estudiosos de la Garrotxa que han accedit al grau de doctor en una disciplina i quins temes de recer·ca vinculats a la demarcació han estat objecte d’investigació per obtenir nous coneixements científics. La consulta del repositori, sobretot, mostra l’sta·tu quo doctoral en l’ampli món de les ciències humanes i socials. Fem·hi un repàs.

El territori de la geografia hi està ben representat per la tesi de Mar·garida Castañer Vivas (presentada l’any 1992), sobre les àrees de cohe·sió en la xarxa urbana catalana; Josep Vila Subirós (2000), sobre els boscos d’Hortmoier i Sant Aniol d’Aguja; Juan Carlos Muñoz Flores (2006), so·bre turisme sostenible al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa; Josep M. Franquet Bernis (2007), so·bre un nou model d’organització ter·ritorial de Catalunya, amb aplicació

a la Garrotxa; Diego Varga Lin·de (2007), sobre l’abandonament agrari i la trans·formació del paisatge a l’Alta Garrotxa, i Juli Valdunciel Coll (2011), sobre el creixement ur·banístic a Olot i altres ciutats.

Entre els es·tudis arqueològics trobem els treballs de Julià Maroto Genover (1994), que va utilitzar entre d’altres jaciments el dels Ermitons, en el terme de Sales de Llierca, per estudiar el paleolític su·perior, i Joan Garcia Garriga (2005), centrat en la indústria lítica del plisto·cè al nord·est peninsular i sud·est fran·cès. Podem incloure en aquest grup l’anàlisi dels museus arqueològics i el seu públic redactada per Gabriel Alcal·de Gurt (1993).

En el camp de la història de l’arqui·tectura, trobem la tesi de Maria Rubert de Ventós (1993) dedicada a les places porxades medievals i vuitcentistes, en·tre les quals les places majors de Besalú i Santa Pau i la plaça de Josep Clarà, d’Olot. Més recentment, s’han presen·tat l’estudi de Jordi Franquesa Sànchez (2008), sobre el model de ciutat jardí, present a l’Eixample Malagrida i Sant Pere Màrtir, d’Olot, i a Sant Joan les Fonts i les Planes d’Hostoles; el treball d’Ángel López Sánchez (2010), so·bre alguns ponts antics a la conca del Fluvià, i la recerca de Xavier Moliner Milhau (2010), sobre l’ús del foto·muntatge arquitectònic per Mies Van der Rohe.

Pel que fa a la història de la lite·ratura, només compta amb dos estu·diosos locals, Margarida Casacuberta Rocarols (1993) i Pere Gómez Ingla·da (2005), que han centrat la tesi en la producció literària de Santiago Ru·siñol i els articles periodístics de J. V. Foix, respectivament.

Una situació semblant es detecta en el terreny de la història del cinema. La tesi de Ramon Girona Duran (2006) estudia els set films de propaganda bèl·lica de Frank Capra durant la Segona Guerra Mundial i la d’Imma Merino Serrat (2015) tracta la filmografia de la directora belga Agnès Varda.

Xavier Puigvert i gurt

Ja es poden consultar a l’Arxiu

Comarcal de la Garrotxa els proto-cols notarials de l’any 1915 de la notaria d’Olot. Concretament, han ingressat quatre volums del notari Vicenç Capdevila Boloix i un altre del notari Eugenio Pérez Peydro. Enguany no ha ingressat el volum elaborat pel titular de la notaria de Besalú perquè es conserva relligat al protocol de l’any següent, encara d’accés restringit. Com se sap, les es·criptures notarials són de lliure accés per als investigadors a partir de cent anys d’antiguitat.

•••

El passat dia 28 de gener va tenir lloc la lectura de la tesi doctoral de Xavier Casademont Falguera (Sant Feliu de Pallerols, 1979) a la Sala de Graus de la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la Univer·sitat de Girona. La tesi, dirigida per Jordi Feu Gelis, duia per títol L’assen-tament d’immigració andalusa a Olot durant el franquisme. Trajectòriesi mobilitat social de la immigració andalusa i els seus descendents. Una part d’aquest treball sobre l’impor·tant flux migratori des d’Andalusia que va tenir lloc entre 1950 i 1975 va poder ser realitzat gràcies a la Beca Ernest Lluch de Ciències Socials i Humanes 2009.

•••

Segons informa el darrer but·lletí de l’entitat, el passat mes de novembre es va crear l’Àrea de Do·cumentació i Biblioteca del Centre Excursionista Olot, amb els objec·tius d’establir una correcta gestió de la biblioteca, crear l’arxiu històric i implementar una gestió documental eficient. El projecte, encapçalat per Mireia Montbardó, busca consolidar la biblioteca com a servei d’informa·ció per als socis i dinamitzar el fons bibliogràfic excursionista. També es crearà un arxiu històric per tal de salvaguardar el patrimoni de l’entitat produït des de principis del segle XX i es dissenyarà una gestió documental interna de la informació que es gene·ra i s’utilitza al centre.

BREVIARIREPERTORI DE FONS / TDX.CAT I LA RECERCA HUMANÍSTICA A LA GARROTXA (I)

3

COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAFIES

ANEGX,Arbres i arbusts de la Garrotxa, Olot: Agrupació Naturalista i Eco·logista de la Garrotxa, 2015, 63 p.

ARNAU, Joan,Diari d’un arreplegat, [les Planes d’Hostoles]: [l’autor], 2015, 182 p.

ARNAU, Joan,Les Planes i els seus vilatans a tra-vés de la premsa gironina, [les Pla·nes d’Hostoles]: [l’autor], 2015, 190 p.

BABURÉS, Joan,Cal anar a missa el diumenge? Me-mòria curs 2014-2015. Girona: Institut Superior de Ciències Reli·gioses de Girona, 2015, 23 p.

BUSQUETS, Lluís i BASTONS, Carles,El procés nacional català. Història del debat sobre la identitat de Cata-lunya entre intel·lectuals castellans i catalans, [El Ejido]: Círculo Rojo, 2015, 213 p.

CLARÀ, Tura,Al servei del rei, però quin? Besa-lú 1700-1714, [El Ejido]: Círculo Rojo, 2015, 131 p.

Desitjo..., Olot: Associació El Paraigua, 2015, [75] p.

GRUP ÀVIES REMEIERES,Guarir amb plantes remeieres, [les Preses]: Associació Pedra Tosca, 2015, 237 p.

Joan Teixidor, 1913-2013, Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2015, 106 p.Coordinació de Sam Abrams.

MERCADER, Joan,La vida comença cada dia, Olot: El Bassegoda, 2015, 247 p.

OLIVERAS, Josep i SOLER, Manel,Patrimoni volcànic i geològic de

Sant Joan les Fonts i el seu aprofita-ment, Sant Joan les Fonts: Editorial Oliveras, 2015, 159 p.

AMENÓS, Lluïsa,“Les portes ferrades romàniques: Sant Pere de Montagut”, El Brull, núm. 29, desembre 2015, p. 40·41.

ARAGÓ, Narcís·Jordi,“De quan Carles Rahola anava a la biblioteca”, Revista de Girona, núm. 294, gener·febrer 2016, p. 112·113.

ARIMANY, Núria et al.,“Les empreses gasela de la Catalu·nya Central: rellevància d’Osona”, Ausa, núm. 175, 2015, p. 5·44.

BADOSA, Esther,“Les dones a la política municipal (III)”, Croscat. La revista de Santa Pau, núm. 17, desembre 2015, p. 28·30.

BATALLER, Josep,“L’escola”, El Brull, núm. 29, de·sembre 2015, p. 50·51.

CARITAT, Antònia et al.,“La roureda de roure de fulla gran”, Revista de Girona, núm. 294, gener·febrer 2016, p. 62·65.

CATÀ, Josep,“La República catalana de 1641”, La Comarca d’Olot, núm. 1.817, 17 desembre 2015, p. 53·56; núm. 1.818, 23 desembre 2015, p. 33·35.

COLLELL, Xevi i MARTÍ, Laia,“De la humilitat de Modest Flu·vià a la grandesa de la seva obra”, Puigsacalm, núm. 128, p. 18·21.

FERNÁNDEZ, Josep,“El privilegi de noblesa de Fran·cesc de Verntallat, cabdill dels re·mences”, ANC. Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, núm. 42, ocutbre 2015, p. 15·19.

GODOY, M. Dolors i GRAU, Dolors,“Un corrent persistent [Dossier “Passat i present de l’esperanto a les comarques gironines”]”, Revista de Girona, núm. 294, gener·febrer 2016, p. 74·79.

MASLLORENS, Josep Ramon,“Oficis i establiments antics de Sant Esteve d’en Bas. L’Hostal de ca l’Amàlia”, Puigsacalm, núm. 128, p. 6·9.

MERINO, Imma,“Enterrar un cadàver a l’infern d’Auschwitz [sobre El fill de Saül, de László Nemes]”, L’Avenç, núm. 419, gener 2016, p. 64·65.

MURLÀ, Josep,“Del benefici del Roser, de St. Este·ve d’en Bas”, Verntallat, núm. 54, 2015, p. 28·30.

RIERA, Miquel i VILALLONGA, Jo·sep,“El saltant de Santa Margarida”. Les Planes d’Hostoles”, Revista de Girona, núm. 294, gener·febrer 2016, p. 96·97.

SALA, Albert,“Els bitllets i les monedes de Begu·dà, la Canya i Sant Joan les Fonts (abans les Fonts de Begudà (i 2)”, El Soroll de les Fonts, núm. 62, de·sembre 2015, p. 34·35.

SALA, Joan i GODOY, Sebastià,“Mercè Huerta, fidelitat i amor”, Revista de Girona, núm. 294, ge·ner·febrer 2016, p. 103·107.

VALERI, Xavier,“La visita dels infants d’Aragó”, El Soroll de les Fonts, núm. 62, de·sembre 2015, p. 32·33.

VALERI, Xavier,“Del vi i la vida dels monjos del monestir [de Sant Joan les Fonts]”, La Comarca d’Olot, núm. 1.818, 23 desembre 2015, p. 36·38.

“25 anys en imatges (1990·2015)”, El Soroll de les Fonts, núm. 62, de·sembre 2015, p. 21·28.

ZAPATA, Jordi,“Resum meteorològic any agrícola 2015”, Croscat. La revista de Santa Pau, núm. 17, desembre 2015, p. 32·35.

Sis poemes de Jorge Luis Borges, Gi·rona: Enric Prat i Pep Vila, 2015, 11 p. (Senhal; 145).Traducció de Jaume Bosquet.

PUIG, Miquel, “Olot en aquell any 1716, any del Decret de Nova Planta”, Olot 1700. [en línia]. 17 de gener de 2016. Disponible a: <www.mi·quelpuig.cat>

ARTICLES

TEXTOS ELECTRÒNICS

TRADUCCIONS

4

DEL DINOU AL VINT-I-U / ANÀLISI MUNICIPAL A PES

Els llibres d’història parlen sobretot dels reis mentre que les cròniques locals ho fan dels alcaldes. És una visió, encara que moltes de les seves actuacions s’entendrien molt millor si dediquéssim una mica d’atenció als actors secundaris. En el nostre Olot, el nomenclàtor no s’explica sense els regi·dors sardanistes i la seva rivalitat fratricida, per tant, sense el veterà Narcís Ferrer i el radiofònic Miquel Serrat. I tots sabem que les Festes del Tura són filles principals dels Xa·farnats i, de manera molt concreta, de Joan Romero, o que existeixen unes estructures administratives municipals tan desproporcionadament potenciades i tan innecessàriament imbricades en el camp de la cultura i la promoció econò·mica perquè va ser regidora Anna Plana, o que l’Àrea de Cultura està tancada al palauet de Can Trincheria perquè el gauchisme postolímpic barceloní finalment va arribar a Olot de la mà de l’intel·lectual i regidor Pep Fargas.

El model electoral del segle XIX fa més difícil furgar en·tre els polítics locals. El consistori es renovava molt sovint, els càrrecs municipals eren normalment nomenats i les alcal·dies, que no eren remunerades, canviaven constantment de mans. Però gràcies a l’estadística, podem dir que, abans de la Restauració de 1877, els tres alcaldes que més anys varen exercir la vara foren, per aquest ordre, l’absolutista Joan Pla, que va governar abans de la primera guerra carlina, seguit del liberal moderat Josep Masdexexàs, que ho va fer durant la revolta popular esparterista i en alguns moments de les se·güents dues dècades de governs conservadors, i del republicà Joan Deu, que va ocupar l’alcaldia en el Sexenni Democràtic. Durant el tros de Restauració que pertany cronològicament al segle XIX, es varen alternar el conservador Pere Basil i el

liberal Alexandre de Roca. Curiosament, només el republicà té un carrer dedicat a Olot. Deu ser per falta de memòria his·tòrica o perquè cap d’ells no va deixar una empremta prou profunda. Jo mateix, en un article anterior, apuntava quins eren els meus alcaldes preferits i no concordava gens amb aquesta veritat estadística. Tot i així, per fer·los una mica de justícia, cal dir que Masdexexàs és l’alcalde que s’anava a buscar quan les coses anaven mal dades, després de les grans revoltes, quan calia pacificar els ànims. No en va, era el li·beral més moderat o el moderat menys absolutista. En Pla, en canvi, és l’essència pura de l’absolutista, el pare precursor del carlisme, l’enemic de la Constitució, el príncep defensor de la supremacia de l’Església catòlica.

Si ens fixem en els regidors longeus, la visió és una altra. El regidor més veterà va ser Jeroni Pena, que va entrar a l’Ajuntament just després de la tercera carlinada i va ocupar el càrrec durant més de vint anys, només amb esporàdiques sortides. Era un corder liberal que sempre va guanyar les eleccions al seu districte. Però, per estrany que sembli, no en sé res més. Més influent va ser el segon regidor més longeu, Joan Puigdevall. Era un dels grans propietaris rurals i va ser regidor durant bona part de les dues dècades absolutistes 1844·54 i 1856·1868. Un home d’ordre. El tercer classifi·cat és el blanquer Miquel Pasqual, un liberal que havia estat regidor a la llista republicana l’any 1870 i que va seguir a l’Ajuntament, després del fiasco republicà, al costat d’Ale·xandre de Roca.

Aquesta és la radiografia d’Olot feta a pes: un absolutis·ta, un liberal i un republicà, més un menestral, un pagès i un industrial. Déu n’hi do el que afina l’estadística.

Joan barnaDas (joan.barnadas@gmail.com)

HISTÒRIES / LA CAMPANA DEL TRO

El 4 d’octubre de 1598 a Olot devia fer un bon tem·poral, ja que el campaner de Sant Esteve es posà a tocar a mal temps amb la campana de les hores, vulgarment co·neguda per Campana del Tro, que complia també amb la funció exorcista d’allunyar les tempestes. La mala fortuna feu que, mentre la feia sonar, el rellotge de l’església accio·nés el martell de gravetat per marcar els senyals horaris. En ser colpejat el bronze en dos punts al mateix temps, es va produir com a resultat el trencament de la campana. Olot s’havia quedat sense els senyals acústics de les hores.

Fer una nova campana no va ser fàcil ni barat. No fou fins al 6 de gener de 1600 que els cònsols de la Universitat designaren quatre comissionats per gestionar·ne la fabrica·ció. Aquests contractaren el 17 de gener Ramon Rius, mestre senyer de Girona, per tal que fes una campana de 35 quin·tars de pes (uns 1.400 kg) que dugués les armes de la vila, és a dir, l’escut d’Olot. Després s’havia d’assentar al campanar. Els comissionats es comprometien a pagar a Ramon Rius 33 lliures barceloneses i a subministrar·li a peu d’obra el metall necessari, a més de facilitar·li un ajudant per fer el clot, el motlle i la fosa de la campana, i proporcionar·li eines per col·locar·la al seu lloc. Per fer la nova campana es reutilitzà el bronze de la trencada. Però com que es volia de dimensions més grans, calgué adquirir 10 quintars més de coure. Per as·segurar que fos de la màxima qualitat, s’envià el mestre Rius, i se li va pagar el cost del viatge i la cavalcadura, i que triés personalment el metall. La compra es féu a Barcelona pel preu de 190 lliures, quantitat que pagà la Universitat d’Olot amb diners recaptats amb el cabeçatge o impost de la carn.

El 10 d’abril el coure ja havia arribat a Olot i el motlle estava a punt per iniciar la fosa. Tot i que calgueren almenys dos intents per fondre la campana correctament, a principis de maig de 1600 la campana ja era dalt del cloquer. Seguint la consuetud de l’època, el mestre campaner donà un any i un dia de garantia. Si la campana es trencava o perdia el seu so durant aquest període, l’hauria de tornar a fer assumint tots els costos. Això no fou necessari ja que, quatre segles més tard, a Olot encara podem escoltar el seu so cada hora.

La campana, ubicada a la part inferior de l’estructura metàl·lica que s’alça al cim del campanar de Sant Esteve, mesura 120 cm de diàmetre, la més gran de la Garrotxa. A part de l’escut d’Olot està decorada també amb l’escut de Catalunya i les figures de la Mare de Déu, Sant Esteve, l’Ecce Homo i la Creu. Aquestes imatges es troben intercalades en·tre les inscripcions següents: chris[tus] vi[n]cit chris[tus] regnat chris[tus] imperat (Crist venç, Crist regna, Crist impera); sancte stephane ora pro nobis; anno 1600; sanc-ta maria ora pro nobis; consvles me fecerunt (Els cònsols em feren); hoc signo vinces (Amb aquest senyal venceràs); anno 1600 ma feta mestra ramon rivs campaner.

Al seu damunt, la Campana del Tro té una companya excepcional: la campana dels quarts està datada al segle XIV. Es tracta d’una peça de 60 cm de diàmetre amb el típic perfil medieval i decorada amb la inscripció en caràcters gò·tics: xps vincit xps regnat xps imperat. Les dues campanes constitueixen un dels conjunts horaris més interessants de Catalunya.

Xavier Pallàs mariani

5

ELS NOMS DE LA TERRA / MOSCA ABATUDA

En la legislatura municipal actual, el canvi polític al consistori de Barcelona ha propiciat que diversos partits d’esquerra posin damunt la taula la possibilitat de substituir noms de carrers vinculats a la dinastia borbònica espanyola. Aquest procediment aplica una fórmula revengista compar·tida per tot l’espectre polític i que es pot sintetitzar en la màxima: “Els meus tòtems es mereixen més que les teves patums”.

Tot i que l’alteració sense raons objectives del nomen·clàtor urbà és reprovable, els ciutadans ja saben que aquesta pràctica sol treure el cap quan hi ha un tomb en la direcció d’un municipi. És una manera de marcar un territori com a propi i així fer patent que s’ha arrabassat al rival. A Olot, si més no, ja sabem com va la cosa: els carlins de 1874, els par·tidaris de la Restauració de 1875, els republicans de 1931, la dreta victoriosa de 1934, l’esquerra reactivada de l’abril de 1936, els revolucionaris de 1937, els feixistes de 1939 i els rupturistes de 1979 no es van poder estar d’esporgar de desafectes la nòmina local. Només en democràcia els grups municipals han sabut aturar les substitucions compulsives de plaques. Però, per si era poc, encara hi hem vist una

política substitutiva més forassenyada: els canvis de noms sense adscripció a cap bàndol, en temps de la dictadura de Primo de Rivera. En tres anys (de 1926 a 1928), van desa·parèixer de la llista oficial adoptada el 1829 la placeta dels Capellans, el carrer de la Claveguera i el carrer de la Mosca per deixar pas a un rector, un promotor de la taquigrafia i una devota terciària. El sector social més conservador de la ciutat no va tenir inconvenient a desplaçar, per raons diver·ses, aquelles denominacions populars i homenatjar referents discutibles. I dels tres expatriats, per qui més greu em sap és per la mosca. Documentada des de 1631 –els capellans ja es fan presents l’any 1604 i la claveguera, en el segle XVIII–, segurament no sabrem mai per quins set sous els veïns li van dedicar un record (que volien perdurable) en la placa del carrer. Com deia Danés i Torras, per lleig que semblés el nom, responia a una “casuística estrambòtica oblidada” que calia respectar. Eliminant·lo, se suprimia sense raó un patrimoni intangible.

La mosca, mancada d’advocat, no va tenir dret al dubte raonable i va perdre el lloc en la memòria urbana, víctima col·lateral del foc creuat a l’arena política.

IMPRESSIONS DE CAMINANT / UNA RUTA REPETIDA (5)

Quan entro a la fageda, la literatura recula. Si s’apropa la tardor, els ocres i els vermellons m’envaeixen el camp vi·sual i, davant l’exuberància de la caiguda precipitada i lenta de les fulles, només puc observar la representació silenciosa i implacable. Al febrer, el vent fa pujar i baixar la fullaraca seca, arrossegant·la, pels camins laberíntics del boscatge i sento, com si surés d’un pou, la veu closa dels qui m’han precedit: els portadors dels seus noms que són també meus, l’intent que intueixo d’un cant remot o d’una queixa, la per·cepció certa, però indescriptible, d’un missatge provinent de l’enigma. Si hi passo de nit, en la foscor d’una lluna nova, tanco els ulls uns moments per paradoxalment poder·m’hi veure. Oh, certesa dels dos camins, el que em mena cap a dins i el que em treu cap enfora! A la primavera, iniciada al Planissàs en l’esclat opulent i pròdig de la Magnolia stella-ta, m’extasio en l’esqueixament dolorós de no detenir·me per sempre davant tanta bellesa: la venustat triomfant de flors, diürn firmament estrellat, de la magnòlia d’hivern que m’atura el pas al jardí de la planissa. Aquests pètals blancs i rosats anuncien el rebrot del despuntar primerenc dels faigs, l’incipient i invencible verdal que cobrirà el boscam i farà recular els raigs solars cap a les capes més altes. Al temps de l’estiu, corredors de fons fan rutes inversemblants anant i venint pels passadissos del dèdal de troncs. Els carruat·ges de cavalls massissos entren visitants al pas jocund que

s’accelera quan el camí s’enfondeix i es frena quan l’ascens redueix la velocitat dels infants muntats i delitosos, eufòrics en el seu setial de carro, que aprenen, sense adonar·se’n, que finalment som això: una branca més de la vida que s’ex·pandeix tothora en formes diverses.

Des de dalt del tossol els sento, aquests homes que en colla passen pel cor del bosc. Alegres, riallers, amb veu de tro, s’insereixen en el trinar dins la vela verda de maig. Em ve al cap un vers, com una naixença antiga i ferrateriana: “Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”. I ells, com si volguessin seguir un poema en gestació: “El vint·i·quatre, marxa de l’eriçó.” Un decasíl·lab dit a la im·pensada. I encara més, d’un parell que se’ls creua: “Mira estos árboles, son milenarios.” L’escultor sap que la figura de la mare amb el fill mort als seus braços és a la pedra i que, amb talent i paciència, l’haurà d’anar buscant. En canvi, qui intenta el poema, en la infinita arboreda simbòlica de les pa·raules, sent una dicció esquitlladissa –vida única, harmonia de contraris– sense ser·ne prou conscient.

Aquí, a la fageda, les trobades amb altres congèneres agafen una llum doble que les fa fructíferes. Anhel a què puc arribar simplement deturant·me, inserint·me al lloc que és de tots. Ara mateix descanso a les roques de sempre per fer el piscolabis de mig matí: una poma i una mandarina. Mentre endrapo navalla en mà, la vista ressegueix la bassa on fa anys s’arraulia el gos d’atura que encara estimo, en Biel. Abans, parlo dels anys vuitanta, a la fageda, hi circula·ven molts cotxes (un dos cavalls atropellava en Biel i gràcies a aquesta bassa sobrevivia), àdhuc tancs de combat: quin espant veure militars venerant una bandera aliena a can Jor·dà! Veig la línia prodigiosa de les estibes finals de la carena del Corb i, més enllà, els cingles de la Freixeneda, l’indret on s’amaguen unes escletxes, un prodigi delicat de pedra i de molsa. És ara que véns tu i, en la conversació amarada d’aquesta pau, s’obren espais fondos. Ho aprofitem per es·bandir el nostre pitjor enemic, aquell que fa allunyar·nos del nostre objectiu de vida en els altres: el ressentiment.

Jaume bosQuet

J.b

.

Xavier Puigvert i gurt

APUNTS I REPUNTS NATURALS / EL DECLIVI DEL CONILL DE BOSC

Pocs conills es veuen avui als prats i camps del voltant d’Olot. Des de fa diverses dècades el conill de bosc (Oryc-tolagus cuniculus) pateix una forta regressió. I, de moment, no s’observa cap símptoma de recuperació de les seves po·blacions. Les principals causes d’aquest greu col·lapse pobla·cional del conill són les malalties i la pèrdua d’hàbitats favo·rables. La primera malaltia que va afectar el conill de bosc va ser la mixomatosi, també coneguda com malaltia del cap gros per l’edema cefàlic que provoca en el cap de l’animal. El virus de la mixomatosi, descobert el 1898 a l’Uruguai, fou introduït voluntàriament a Austràlia per lluitar contra la plaga de conills que patia el país. El 1952, amb la mateixa finalitat, es va portar a França i d’aquí es va estendre per tot Europa i va causar, arreu, veritables estralls. Però per si això no fos suficient, el 1988 va arribar a la península Ibèrica un altre virus que provoca l’anomenada malaltia vírica hemor-ràgica (MHV), molt virulenta i que, com la mixomatosi, tant afecta el conill de bosc com el domèstic. Quan semblava que el conill es recuperava, l’any 2010 es va detectar, a França, una nova variant del virus de la MHV que va fer caure una altra vegada les poblacions. El trasllat d’animals i les repo·blacions incontrolades de conills de bosc procedents d’altres zones geogràfiques per part dels caçadors han estat molt contraproduents per aconseguir resistències al virus. També

ho han estat les translocacions de conills capturats amb fura en el mateix acotat. A més, algunes societats de caçadors han fet campanyes de vacunació que han estat clarament infructuoses. Entre el col·lectiu de caçadors de conills, cada dia menys nombrós, existeix un profund desànim i una cla·ra sensació d’impotència. Que no hi ha res a pelar. Que la lluita està perduda. Per altra banda, a més d’aquestes dues persistents malalties, en el retrocés de les poblacions de co·nill també hi han tingut a veure, tot i que no sembla que en sigui la causa principal, els canvis que han experimentat els seus hàbitats naturals: l’abandó de prats marginals o de poca superfície, el tancament d’espais oberts, la penetració del matollar o la fragmentació dels hàbitats per infraestructures, han incidit negativament en les poblacions de conill. Alguns estudis relacionen la densitat de conill amb el manteniment d’hàbitats en mosaic, amb prats, conreus, combinats amb zones de matollar i bosc. Un mosaic que a la nostra comarca s’està perdent per la lenta i progressiva uniformització de l’espai forestal. La recuperació del conill de bosc només es podrà aconseguir si s’aplica un pla de gestió global que in·clogui el control de l’evolució de les malalties (evitant pràc·tiques que incrementin els riscos sanitaris), la conservació d’hàbitats oberts (conreus i pastures), l’aplicació de bones pràctiques de gestió d’aquests espais (agricultura ecològica o integrada) i la reducció de la pressió de caça.

El conill de bosc és una peça clau en els nostres ecosiste·mes naturals i la seva absència provoca alteracions tròfiques amb les espècies que el depreden. També històricament ha estat un recurs cinegètic fàcil. Anys enrere, si la cacera ma·tinal acabava amb èxit, a la cuina s’iniciaven els preparatius per gaudir d’un bon àpat, amb el conill salvatge com a pro·tagonista d’un elaborat i gustós cassoliu. Des de fa temps, però, la regressió de l’espècie impedeix que es reprodueixi aquesta seqüència, del camp a la taula, i els vells caçadors que senten nostàlgia d’aquelles jornades pretèrites s’han de conformar a capturar conills domèstics en alguna de les di·verses carnisseries de la ciutat.

CARRERS / CONVERSA AL CARRER CLIVILLERS

Aquesta història va tenir lloc un 5 de gener del 2010. Però podia haver passat l’any onze o dotze o tretze... El carrer Clivillers és estret i curiós: el carrer Serra i Ginesta el parteix en dues parts desiguals (i la plaça de la Pia Al·moina l’engreixa desmesuradament), la més llarga permet el trànsit de llevant a ponent. Una manera enginyosa de fer d’un carrer estret una via de doble sentit. En realitat és quasi només practicable a peu, però hi passen cotxes. Quan això s’esdevé, el vianant cal que s’arrambli tant com sigui possible a la dreta. Fins i tot és molt aconsellable dins una entrada o si escau dins el carreró estret de Sant Antoni. Aquesta és una praxi, per als qui anem a peu, molt freqüent en molts altres carrers del centre estret i retort d’Olot; al·guns, davant l’evidència, han esdevingut aptes només per als vianants, com el carrer dels Sastres. Aquesta condició sembla que porta com a fet col·lateral el buidat comercial. Aquest carrer Clivillers ha superat amb èxit la seva anorè·xia. El dia que aquesta història s’esdevingué era vigília de Reis. Dels Reis Mags, s’entén. Començava l’any 2010. Un vehicle em fa posar a frec de la paret, al costat mateix d’on es refugien tres nens negres. Set, sis i cinc anys? Doncs, una edat així. Van agafats de la maneta, com si fossin ger·

mans. Parlen un català perfecte. Molt més que els de molts espanyols que fa trenta anys que dormen a Olot. Un d’ells, mentre caminem cap a la plaça de l’Àngel, em diu: “Quan és el dia dels Reis?”. “El dia dels Reis és demà”. “I quan arriben?”. “Els Reis arriben avui. Si aneu al Firal, aques·ta nit, d’aquí a un parell d’hores, veureu la cavalcada. Us donaran caramels...”. “I demà, on seran?”. “Demà ja seran fora. Aquesta nit deixaran els regals i marxaran cap a les seves llars...”. I llavors el més petit em fa la pregunta que em deixa sense contesta: “I els regals on els deixen?”... I tres parells d’ulls immensos com oceans, serens com el cel després de la tempesta, em miren inquisidors, anhelants, desitjosos... i alhora il·lusionats.

Accelero el pas. I quan veig la seva intenció d’anar a l’esquerra, cap al carrer Antoni Llopis, trenco cap a la dreta. No havia pas d’anar·hi. Entro a La Nevateria, i demano un tallat. Estic trist. Mai fins avui no havia desitjat tant ésser mag, però l’aprenentatge és llarg i sóc gran. Escandalosa·ment gran. Ni els he dit adéu. Són tres figures diminutes que es fonen, agafades de la mà, il·luminades per la claror de l’enllumenat nadalenc. Cada any els trobareu en un carrer o un altre. Ara, pels volts de Nadal.

DomèneC moli

emili bassols i isamat

6

e.b

.

7

NARINANT / “MIRA-LA BÉ, GOSSA BORDELLA, I PENSA QUE ENCARA TINC DELIT”

Aquest any 2016 ha estat declarat per la Generalitat de Catalunya Any Caterina Albert (1869·1966), per tal de commemorar el cinquantè ani·versari de la seva mort. Aquest nom potser no li soni a tot el món, però si diem Víctor Català, el seu pseudò·nim, potser ens comenci a sonar més. Aquesta escriptora, nascuda a l’Esca·la, amb la seva narrativa breu i les se·ves novel·les, va marcar decisivament l’evolució de la literatura catalana del segle XX.

Cal recordar que, l’any 1898, Ca·terina Albert, que encara no havia fet els trenta anys, va enviar un poema, “Lo llibre nou”, i un monòleg, La in-fanticida, als Jocs Florals d’Olot: tots dos van ser premiats. El poema va pu·blicar·se aquell mateix any a La Veu de Catalunya; ara bé, el monòleg no va tenir tanta sort. I per què? La infan-ticida té com a única protagonista la Nela, que es dirigeix a l’espectador des d’un manicomi. Ella és l’encarregada de narrar·nos el seu drama personal, el d’una jove atrapada entre la por que sent envers el pare, capaç de matar·la en el cas que devaluï l’honra familiar, i l’amor que professa a Reiner, jove aco·modat amb qui es veu d’amagat i que la considera un simple divertiment. L’embaràs que ha d’afrontar, després de la fugida de Reiner, és l’esdeveni·ment que desencadena el drama i que portarà la protagonista al manicomi, on haurà de lluitar amb una sèrie de sentiments enfrontats que la conduei·xen a la follia.

Caterina Albert, a les acaballes del segle XIX, es va atrevir a presentar al Certamen Literari del conservador i patriarcal Olot de tombant de segle

un text dramàtic amb dues víctimes, el fill però també la mare, víctima d’unes “circumstàncies” socials contra les quals és molt difícil lluitar i que l’abo·quen a l’infanticidi, que es converteix en una mesura desesperada per acabar amb el sofriment. El text aborda el pro·blema des de l’arrel i posa en evidència aquelles lleis morals que, mitjançant la por i la violència, condemnen la dona a la desgràcia més absoluta.

I precisament això, aquest plante·jament esfereïdor i descarnat, és el que va fer trontollar els esquemes patri·arcals en què se sustentava el premi i que va produir un conflicte entre els membres del jurat (Francesc Matheu, Ramon Masifern, Josep Jutglar i Josep M. Aguirre, amb Josep Berga i Boada com a secretari). Quan va descobrir·se que l’autora n’era una dona, aquests van considerar que la temàtica i el llen·guatge eren massa escandalosos tenint en compte que provenien d’una plo·ma femenina. Els diaris locals van re·flectir les diverses posicions en relació amb l’assumpte, i alguns van arribar a acusar La infanticida d’immoralitat i d’heretgia. Davant del conflicte, Ber·ga i Boada va emetre un informe que deia: “La infanticida es d’un realisme que posa els cabells de punta, qu’es·garrifa y fa tremolar nomes de pensar que s’ha de posar en escena, pero que encanta per ben fet, per la correcció de la forma”.

De fet, totes les critiques es van centrar en el contingut moral: resul·tava inadmissible que una escriptora pogués explicar la història d’un infan·ticidi.

Per tot plegat, el monòleg no va arribar a ser llegit en el context del lliurament de premis (malgrat que les obres premiades sempre es llegien), apel·lant a la seva extensió. No cal dir que Caterina, després d’aquest enre·nou, no va acudir a rebre el premi i, en les seves mateixes paraules, “esfereïda d’aquella facecia, que podría fer passar son bon nom per les boques, se va pro·metre, no donar, emparat pel mateix nom, mai res mes al public”. Efectiva·ment, quan va publicar, dos anys més tard, el poemari El cant dels mesos, va utilitzar el nom de Víctor Català. Per tant, aquest any commemorarem el cinquantè aniversari de la mort de Caterina Albert i el cent divuitè ani·versari del naixement a Olot de Víctor Català.

El 12 de febrer de 1916, el set·manari olotí El Deber (1897·1936) arribava al número mil. Amb motiu d’aquest centenari, la Vitrina del Mes de febrer de l’Arxiu Comarcal presen·ta una petita mostra amb exemplars i altres materials relacionats amb aquesta revista catòlica que al llarg del primer terç del segle XX va tenir una incidència notable en la vida polí·tica i religiosa de la ciutat.

•••

Recentment, han ingressat al re·positori digital de tesis doctorals catalanes (www.tdx.cat) els treballs presentats per dos garrotxins al llarg de l’any passat. La devoció del Roser a la diòcesi de Girona del segle XVI al XIX: confraries i imatges, de la his·toriadora de l’art Keta Capdevila i Werning (Olot, 1980), defensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, i Municipi, finances i elits locals en una ciutat catalana baixmedieval: Girona (1345-1445), de l’historiador Albert Reixach Sala (Santa Pau, 1986), pre·sentada a la Universitat de Girona. Reixach, a més, ha resultat guanyador de la primera convocatòria (2015) de la Beca Lluís Batlle i Prats, convocada per l’Ajuntament de Girona i l’Insti·tut d’Estudis Gironins per promoure la recerca en l’àmbit de les ciènci·es humanes i socials de la ciutat. El projecte de l’historiador santapauenc, L’aigua a la Girona preindustrial, se centra en la documentació i l’anàlisi de les implicacions sociopolítiques de la gestió dels recursos hídrics en el desenvolupament urbà entre els segles XIV i XVIII, abans de la Revolució Industrial.

•••

L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va ingressar l’octubre de l’any passat el privilegi de Joan II que conce·dia a Francesc de Verntallat, conseller i capità reial, la dignitat de noble i el títol de vescomte d’Hostoles. Aquest document en pergamí, datat a Bar·celona el 23 d’octubre de 1474, s’ha conservat durant cinc segles al mas Verntallat, de Sant Privat d’en Bas, la casa pairal del capitost dels remences, i la família propietària de la casa l’ha cedit a l’arxiu en règim de comodat.

BREVIARI

Javi Palomo

Un llunyà 26 de març de 1978 participava, al Centre Catòlic de Sant Joan de les Abadesses, en la representació d’El ferrer de tall, obra teatral de Frederic Soler “Pitarra”. Vaig interpretar el paper de Biel, un infant que feia d’apre·nent a l’obrador d’un ferrer especialitzat a fer unes dagues que travessaven “malles d’acer, però no les de l’amor”. La feina de l’aprenent, sobretot, era fer funcionar la manxa de la fornal per mantenir el foc viu, “tocar allò que no sona” a la resta de l’elenc i fer perdre la paciència a l’encarregat, en Boi, interpretat en aquella funció pel meu oncle Joaquim. El meu personatge era el bufó de l’obra, aquell paper necessari que serveix per alleugerir la tragèdia amorosa de la trama.

Aquell 78, l’escenografia de l’obra que vam represen·tar era simplíssima: un brodador a la dreta de l’escena, una fornal a l’esquerra, una mola d’esmolar al mig i, al fons, una reixa rovellada emmarcada per unes velles fustes que, en profunditat, hom va dibuixar·hi el perfil de l’església de Sant Esteve d’Olot; nogensmenys, Pitarra situa l’escena al bell mig del Firal, en època de Felip V. Des d’aleshores, el vostre Firal va entrar dins el meu imaginari personal i, per

mi, no és aquell espai obert, proporcionat, lloc d’intercanvi comercial que tenia a l’origen. Per mi és un indret esceno·gràfic, on escolto el ritme i la cantarella dels versos –una mica carrinclons, certament– d’aquell ferrer de tall interpre·tat per Pere Arqués o el retruny dels cops de mall prop de la fornal, o les campanes de Sant Esteve que preparaven l’en·gany entre el baró i l’Arnal, l’enamorat de la filla del ferrer.

Sempre he travessat el Firal de cap a cap; poques vega·des l’he tallat per l’amplada. I, durant el passeig, sempre he evocat aquells records d’infantesa, força íntims, quan l’es·tómac s’encongeix amb els aplaudiments del respectable. I quan, després de fer el badoc pels bells llibres d’on ja sabeu, enfilo cap al Torín, inicio la meva particular salmòdia tot recordant aquell Firal, que durant uns segles, en dies de fira, era tan triat del bo i millor de la rodalia, que fins i tot un manxaire s’hi va sentir sobrer. Només de mirar l’ambient se t’eixamplava el pit i et feia sentir més alt. Les pageses, amb mantellina, passejaven per les parades, i les pubilles –llevat d’alguna a qui ningú no li feia prou el pes– obrien els seus cors a l’amor. Els fadrins feien l’aleta a les noies. Un hereu ple de joies, emulant al baró, es vantava ací i allà. I algunes selectes senyores, ufanes i xamoses, s’enriolaven perquè dis·posaven d’un generós usdefruit. Però també hi passejaven, pel Firal, els estudiants de butxaca prima, buida, neta. I la senyora baronessa, vídua, que havia baixat del castell amb el seu patge. L’abat de Ripoll, senyor de la ciutat, tampoc no faltava a l’esdeveniment. Però, sobretot, hi havia marxants, rucs, magalls, seda, bucs, bestiar, relles, joies... gent i pro·ductes que, fa segles, van compungir un manxaire i li van fer exclamar que “si bé un ho mira, que no hi ha al món millor fira, que aquesta fira d’Olot”.

Fa trenta·vuit anys que vaig ser “el manxaire”; la famí·lia encara m’ho recorda. Aquesta obra de teatre és un dels meus primers flaixos amb la ciutat d’Olot i el seu firal.

Joan Ferrer i goDoy

LOCUS AMOENUS / EL FIRAL

ME’N RECORDO / 21Recordo que els grans deien hi ha

roba estesa quan volien deixar en se·cret per als nens alguna cosa de la seva conversa i recordo que, anys més tard, una instal·lació de roba estesa als car·rers va revolucionar Olot. Recordo que en el meu barri hi havia moltes botigues: Ca la Consuelo, Ca la Cisca del Bar Núria, Can Mirandes que per fires hi estabulaven els mulats, la bo·dega La Viña, on avui hi ha la farmà·cia Rispau, i la fleca de la Pilar que en dèiem la panaderia Pilar. Recordo que una bústia era un busson, una vorera una acera i que en lloc de vacances fè·iem vacacions. Recordo que davant de casa hi vivia en Casulà, que tenia un Biscuter, i l’Angelina, la perruquera. Recordo les cues que fèiem per anar a buscar aigua fresca a la font de Can Mantellines. Recordo que a l’aigua hi tiràvem litines, i que per fer·me agafar gana em donaven oli de fetge de ba·callà que crec que em fa l’efecte ara. Recordo que a les monges ens donaven aigua del Carme per fer·nos passar el

mareig i que ens feien resar per la con-versió de Rússia. Recordo els bombat·xos que dúiem sota la faldilla per fer gimnàs, i el Pare Nostre en francès que em va ensenyar la senyoreta Centrich. Recordo que la Madre Mir era molt estricta i que en Leonci Quera ens va fer de professor de dibuix durant un curs. Recordo totes les declinacions del llatí i les preposicions en castellà. Recordo el munt de monges cubanes, exiliades per la revolució castrista, que es van instal·lar a la Casa Madre d’Olot. Recordo que un any, per fes·tes, a l’hora de dinar, es va cremar un circ a la plaça Balmes. Recordo que als campionats de volei playa jugava amb l’equip de Les Marujas i que, com que sempre perdíem, en Pam Vila feia streaking per despistar l’equip contra·ri. Recordo que les primeres reunions del Grup d’Ensenyants les fèiem al pis de sobre Can Xalegre, que era el lo·cal de l’Òmnium. Recordo que, en una de les reunions, va treure el cap per la porta un noi que no coneixíem i que

es va presentar com en Xavier Rus·calleda. Recordo que, anys més tard, amb ell i altres companys, vam inven·tar·nos els Amics d’Olot. Recordo que per Nadal fèiem amics nous atorgant els Premis Caganer a qui ens semblava que havien fet mèrits suficients al llarg de l’any. Recordo, i això és secret, que vaig formar part d’un escamot que sen·se gaire èxit va sabotejar les pintures murals del frontis de l’escenari del Te·atre. Recordo els concerts dels De Flu-vià Ribers Verds i els solos de trompeta d’en Rusca. Recordo l’alegria del dia que va néixer la meva germana i la tris·tesa del dia que va morir. Recordo que molts ja no hi són: en Xavier Bulbena, un bon amic; l’Agustí Costa, pare dels meus fills, i en Toni, el meu pare. Re·cordo tots i cada un dels alumnes que he tingut a classe durant els quaranta·tres anys que he fet de mestra. Recor·do que la meva mare recordava moltes coses i que, a causa de l’Alzheimer, ara les he de recordar jo per ella.

anna Juárez

8

DL

GI·

1223

·201

4

aC

ga

X. s

er

ve

i D’i

ma

tg

es.

Fo

ns

aJu

nt

am

en

t D

’olo

t