Origini romanze.Lingue, testi antichi,letterature.Stefano Asperti

Roma:Viella (I libri di Viella,60), 2006, 304 pp.

Stefano Asperti, catedràtic de Filo-logia i Lingüística Romànica a la Uni-versitat de La Sapienza, ha creat unaobra didàctica, fruit de la seva llar-ga experiència en la docència, quel’ha conduït a la reflexió entorn d’al-guns elements de base d’aquestadisciplina. El llibre està concebutcom a instrument introductori atemes i problemes entorn de la for-mació d’un espai lingüístic, culturali literari romànic. El contingut, subs-tanciós però assequible gràcies a laclaredat expositiva, l’estructura ricaen subdivisions que facilita el siste-ma de coreferències i els recursostipogràfics que remarquen els con-ceptes importants fan d’aquestaobra un veritable manual de refe-rència per als estudiants de qualse-vol llengua romànica i per als noespecialistes interessats en els pro-pis orígens lingüístics.

En el curs de l’alta Edat Mitjana,té lloc l’evolució lingüística que por-ta del llatí a les diverses llengües ro-màniques, que posteriorment gene-raran tradicions literàries pròpies.Aquestes noves llengües i literatu-res constitueixen el nucli primigenide les actuals llengües i literaturesromàniques de l’Europa occidental:el portuguès, el castellà, el català, elfrancès i l’italià. Per tal d’analitzar-neels orígens, s’estudia un arc crono-lògic que va des de l’Antiguitat tar-dana (ss. III-IV) fins al segle XIII, peròel nucli essencial de les qüestionsexaminades es concentra entre elssegles VIII-IX, quan apareixen els pri-mers textos conservats escrits envulgar, i al segle XII, l’època en què esconfiguren les tradicions literàriesde les diverses regions de la Romà-nia, és a dir, quan les llengües romà-niques fan la seva aparició en el campde la història literària amb una sèried’autèntiques obres mestres. L’obrad’Asperti no es limita a l’exposicióde dades, sinó que també plantejaproblemes i qüestions obertes. S’o-fereix al lector un estat de la qües-tió –amb recurs a la bibliografia, queinclou des d’estudis clàssics fins alsmés recents– sense imposar-li unpunt de vista determinat, i argumen-tant l’enfocament que es prendrà encada cas. Al llarg de l’obra s’exami-nen tots els camps possibles quepoden aportar dades rellevants (nosolament els testimonis textuals, sinótambé els iconogràfics, per exemple)i es mostra la interrelació entre fac-tors diversos en el naixement i evo-

lució de les diverses llengües romà-niques, evitant, però, de donar unafalsa impressió de veritat absolutasempre que les conclusions perta-nyen al camp de la hipòtesi.

El llibre s’estructura en nou capí-tols. Els dos primers tenen una fina-litat introductòria; s’hi exposen lesqüestions de fons i les perspectivescrítiques que poden ser adoptadesper tractar-les, i s’hi defineixen elsconceptes bàsics que s’empraran alllarg de l’obra per tal d’impedir queles dificultats terminològiques con-fonguin el lector. D’aquesta manera,si bé l’autor adverteix que no és unllibre concebut com a manual inde-pendent –es preveuen uns mínimsconeixements generals en qüestionsde lingüística romànica–, l’obra es famolt accessible. Els tres capítolssegüents acaben de conformar elnucli teòric de l’obra. El tercer esdedica a la contextualització histò-rica i cultural de les transformacionsdel llatí a les llengües romàniquesque van tenir lloc entre l’Antiguitattardana i l’alta Edat Mitjana. El quart,tracta l’evolució dels sistemes lin-güístics romànics i la presa de cons-ciència de diferenciació respecte alllatí, i en el cinquè capítol s’analitzael progressiu pas de les llengües neo-llatines cap a l’escriptura. En els capí-tols successius, la part textual –sem-pre acompanyada de traducció al’italià– pren més protagonisme. Enel sisè, es presenten les primeresatestacions conegudes de les llen-gües neollatines, seguides d’uncomentari lingüístic de cadascuna.

91

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

Notes bibliogràfiques

92

En el setè, s’examinen els orígens deles literatures romàniques, que sesituen al llarg del segle XI a la zonagal·loromànica i un segle més tard aItàlia i la península ibèrica. El vuitècapítol té un interès especial, ja queconstitueix un catàleg de les obresliteràries romàniques conservadesanteriors al segle XII. A continuaciódels extractes dels textos, es dedicaun extens apartat a l’anàlisi del cor-pus, atenent a l’entorn cultural i geo-gràfic, a la transmissió manuscrita, ales formes mètriques emprades, etc.S’extreuen conclusions importants,com ara la preeminència i la funciómodèlica que desenvolupa l’àreagal·loromànica respecte a la resta deliteratures romàniques medievals,o la influència recíproca entre la lite-ratura llatina i les romàniques. L’o-bra es culmina amb el novè capítol,que ofereix un panorama literari sin-tètic de les diverses regions de laRomània en el segle XII.

La presentació de textos cabdalsper a la història de la llengua i de laliteratura en llengües romàniques,com acabem de veure, és un altreatractiu de l’obra d’Asperti, que avegades ens ofereix en edició prò-pia, com en el cas de la Seqüència deSanta Eulàlia o el pròleg en prosa dela Chanson de Saint Alexis, transcritdirectament del còdex més antic.Hem observat, a més, que no sola-ment es parla de llengua i literatura,sinó també de l’entorn històric, sociali cultural en què s’han gestat. S’hiexplica, per exemple, l’hegemoniaferma i duradora del llatí com allengua de cultura i la conquesta pro-gressiva d’espais en la llengua escri-ta per part de les llengües romàni-ques, que arriben a ser reivindicadescom a llengües de cultura plenamentvàlides. Cal assenyalar figures comDante o Ramon Llull, que,optant perla llengua vulgar, s’avancen al seutemps. Dante, en la seva enciclopè-dia moral en florentí, el Convivio, diu,reprenent Aristòtil, que és naturalvoler saber, perquè tot ésser busca

la perfecció, i la ciència és la perfec-ció de l’ànima. L’obra d’Asperti ensajuda a apropar-nos-hi una mica més.

RAQUEL PARERA

Jaufre

ed. Charmaine LeeRoma: Carocci (Bibliotecamedievale, 105), 2006, 454 pp.

La literatura occitana medieval comp-ta amb poques obres narratives. Dinsd’aquesta «eccezione narrativa»(segons el títol de la cèlebre mono-grafia d’Alberto Limentani del 1977),una de les novel·les en vers més ori-ginals és el Jaufre. Aquesta obra haoriginat molta bibliografia, centradaen bona part a discutir les incògnitessobre l’autoria i la identitat del reidestinatari (el text no n’especifica elnom), una qüestió que en determi-na també la datació. El Jaufre ha estatuna de les línies de recerca de Char-maine Lee en els últims anys, unadedicació que ara culmina amb aques-ta edició del text complet i anotat.

L’edició va precedida d’una breuintroducció. Lee hi presenta el Jaufrecom un text excepcional en la litera-tura medieval perquè, a més de serun dels pocs testimonis de narrativaoccitana, el tema artúric n’augmentala raresa dins aquesta tradició. Laintroducció s’obre amb un estat dela qüestió molt general sobre lesaportacions de la bibliografia, i deseguida se centra en els problemesde l’autoria i, especialment,de la data-ció del text. Per a cadascun d’aquestsaspectes, Lee exposa les opcions

plantejades per la crítica, així com elsarguments que la duen a decantar-seper una de determinada. Sobre laqüestió de l’autoria, la seva anàlisi esbasa, entre altres coses, en la cohe-rència de l’obra, segons la qual con-sidera que el Jaufre va ser escrit perun sol autor, i no per dos (com algunsestudiosos han interpretat a partirdels últims versos del text). Potserl’aspecte més interessant d’aquestaintroducció és el punt de vista, encer-tat, des del qual Lee pretén tractar ijustificar la datació de l’obra. Durantl’exposició força extensa d’aquestaqüestió, Lee argumenta que s’ha detenir molt en compte la intertextua-litat, és a dir, la relació textual i temà-tica del Jaufre amb altres obres i lainfluència que aquestes hi hagin pogutexercir. Aquesta és, per a l’editora, lavia més segura per datar l’obra ambuna certa exactitud. La considerapreferible, sobretot, a aquelles hipò-tesis que s’han formulat a partir d’i-dentificar el rei destinatari de l’obrasegons interpretacions diferents delsversos que en descriuen les qualitats,i que han resultat en la proposta detres possibles candidats: Jaume I, PereI el Catòlic o Alfons I el Cast. Enaquest sentit, Lee exposa la graninfluència (a vegades literal) en el Jau-fre de les obres de Chrétien de Tro-yes, especialment Perceval, Yvain i elCavaller de la carreta (des d’escenesparal·leles fins a préstecs més pun-tuals, com ara la similitud en el nomd’algun personatge o l’ús d’unesmateixes rimes) i la seva relació ambtextos de la lírica trobadoresca (perexemple, de Guilhem de Montanha-gol o de gèneres lírics com el planh)o també amb altres obres narrativesoccitanes. L’anàlisi del text en aques-ta direcció serveix a Lee per propo-sar els anys 1230-1240 com a perío-de possible de producció del Jaufré,és a dir, durant el regnat de Jaume I.Així, descarta les hipòtesis que apos-ten per una datació més primeren-ca, incompatible amb la influència deChrétien, i no accepta tampoc les

MOT SO RAZO

últimes propostes d’Anton Espada-ler, entre 1997 i 2002, que consideral’obra posterior a 1272.

En relació amb la naturalesa lite-rària del text, Lee remarca les dife-rències entre el Jaufre i la tradicióartúrica de la Vulgata i de Chrétien:el Jaufre seria un «rivolgimento delmodello», és a dir un capgiramentdel mite artúric. Per una banda, des-taca la diferència en el tractamentdels personatges, especialment delrei Artús, que al Jaufre és un homeincapaç de defensar el seu regne(Jaufre, en canvi, es presenta coml’heroi). Per l’altra, detecta algunsmotius assimilables a una tradicióartúrica qualificada de «mediterra-nea», pròpia d’obres que transme-tien les llegendes artúriques tal comcirculaven a Itàlia (però també aOccitània i a Catalunya).

Segueix a aquesta introducció una«Nota al testo», que fa un repàs a latransmissió textual de l’obra,resuminten part un article de l’editora («La tra-dizione testuale di Jaufre», MedioevoRomanzo, 28,2004):descriu breumentels vuit manuscrits conservats, repro-dueix l’stemma de Brunel (1943) i hifa algunes observacions. Les dimen-sions de la «Nota», però, l’obliguen aeliminar els exemples que justifiquenles seves observacions,de manera quenomés cita els números dels versoson es troben (s’ha de recórrer, pertant, a l’article de 2004, perquè lesvariants entre els diversos manuscritsque permeten filiar-los no estan con-signades a l’aparat). Els resultats d’a-questes observacions la porten, peruna banda, a acceptar l’stemma pro-posat per Brunel, però afegint-hi undels manuscrits fragmentaris,que l’an-terior editor no coneixia (el manus-crit h), i, per altra, a mostrar la dificul-tat per trobar un mètode satisfactoriper editar aquest text,començant perla tria del manuscrit base, a causa dela naturalesa dels testimonis que l’hanconservat (només dos són complets,cap acceptable completament, i la res-ta són fragmentaris). El punt més pro-

metedor d’aquesta part és un petitestudi sobre la llengua del copista delmanuscrit B, és a dir el manuscrit basede l’edició,en el qual identifica la pro-cedència geogràfica de determinatstrets lingüístics del copista, la majoriadels quals el caracteritzen com a«franco-lombardo». Lee intenta tam-bé determinar la llengua de l’anònimautor,un aspecte que,com ella matei-xa admet,és altament difícil. Resumeix,sobre aquesta qüestió, les diferentshipòtesis que ha plantejat la crítica iconclou que la llengua de l’autorpodria ser del sud-oest d’Occitània,tot i que s’hi ha de tenir en comptel’ús de l’occità supradialectal,propi dela lírica. Per a una analisi més deta-llada caldrà esperar els resultats d’unestudi sobre la llengua del Jaufre quepromet l’editora.

L’edició del text que es presen-ta en aquest volum és la mateixa quel’edició electrònica de l’any 2002, acàrrec de la mateixa editora, que espot trobar a la pàgina web del Reper-torio informatizzato dell’antica lettera-tura catalana (www.rialc.unina.it),però amb alguna nova correcció (depuntuació, per exemple). L’edició res-pecta el text del manuscrit base almàxim, potser de vegades fins i toten excés, quan no hi incorpora algu-nes lliçons versemblantment méscorrectes que transmeten altresmanuscrits. Aquesta decisió respona la voluntat de Lee d’evitar un texthíbrid. L’aparat registra les interven-cions de l’editora sobre el manuscritbase, que es preocupen de restituirels versos de vuit síl·labes; per tant,en queden excloses les variants delliçons entre els manuscrits que noafecten les intervencions. Les notessupleixen, en part, aquest aspecte:algunes es dediquen a constatarvariants d’altres manuscrits quetransmeten la lliçó aparentmentbona. La resta de les notes són decaràcter interpretatiu i literari:comenten passatges del text, esta-bleixen paral·lelismes textuals otemàtics amb altres obres literàries

i amb altres llocs del mateix text (laqual cosa és útil en relació al ques’explica en la introducció) o indi-quen els límits dels manuscrits frag-mentaris. En aquest sentit, aquestapartat de notes (una novetat res-pecte a l’edició del Rialc) és molt útilper aprofundir en el coneixementdel text i és una novetat molt inte-ressant que ofereix el llibre.

Una petita crítica que es pot feral volum des del punt de vista de lacomoditat de l’usuari es refereix a lanumeració del text. L’aparat estàcol·locat després de l’edició i va seguitde les notes. La consulta simultàniadel text amb l’aparat i les notes té l’in-convenient que l’aparat i les notesremeten al text pel número de vers,però la numeració de versos no apa-reix al costat del text (com a nume-ració de línies), sinó a l’encapçalamentde cada pàgina (indicant el número delprimer i de l’últim vers que hi ha encada una), la qual cosa fa molt feixugala localització del vers al qual fan refe-rència l’aparat i les notes. L’edició va

93

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

CANÇONERS

Anna Radaelli, Paris,Bibliothèque nationale deFrance, C (fr. 856),Intavulare.Tavole di canzonieriromanzi I.Canzonieriprovenzali (dir.A. Ferrari), 7,Mòdena: Mucchi, 2006.

Lucilla Spetia, Siena, BibliotecaComunale, Z (H.X.36),Intavulare.Tables dechansonniers romans. II.Chansonniers français(dir.M.Tyssens), 4. Lieja:Faculté de Philosophie etLettres, 2006.

Giovanni Borriero, BibliotecaApostolica Vaticana, Ch (Chig.L.VIII. 305), Intavulare.Tavole dicanzonieri romanzi (dir.A.Ferrari), III. Canzonieri italiani1, Ciutat del Vaticà: BibliotecaApostolica Vaticana, 2006.

Vicenç Beltran, El cançonerde Joan Berenguer deMasdovelles, Barcelona: PAM,2006.

94

acarada amb la traducció italiana deltext,en prosa i intencionadament lite-ral per facilitar la comparació amb eltext original. La traducció, doncs, ésun ajut de lectura per a un públic nonecessàriament familiaritzat amb lallengua occitana antiga. La bibliografiaque la segueix també és una aporta-ció molt útil: s’hi recullen extensamentels estudis publicats sobre el Jaufre,des dels més antics als més recents, iles edicions i traduccions anteriors ala que ressenyem.

El llibre de Lee té el mèrit deposar a disposició del públic una edi-ció moderna completa del Jaufre, finsara només disponible per internet oen antigues edicions poc accessibles(les úniques completes són la deBrunel, de 1943, i la de Breuer, de1925), amb el complement de la tra-ducció del text a l’italià. Esperem queaixí una obra de la importància, laqualitat i l’originalitat del Jaufre tin-gui una divulgació més gran.

MONTSERRAT FERRER

Figuras del destino.Mitos y símbolos de laEuropa medievalVictoria Cirlot

Madrid: Siruela, 2005, 302 pp.

L’Europa medieval va veure com elsvells mites pagans, d’origen celta ogermànic, adquirien durant els seglesXII i XIII forma escrita, de la mà d’es-criptors francesos i alemanys, espe-cialment. A l’entorn de la figura delrei Artur van començar a sorgir lla-

vors d’altres personatges, que con-figuraren amb els anys un cicle lite-rari de dimensions colossals i inigua-lables, que té en els versos deChrétien de Troyes (1135-1190) undels seus divulgadors més destacats.Lancelot davant la carreta,Tristanydavant la copa que conté el filtre d’a-mor i Perceval davant l’aparició delcastell del Graal són les tres figu-res del destí que han captat l’aten-ció de Victoria Cirlot en aquest estu-di. Les citacions de fragments denovel·les artúriques, tant en llenguaoriginal com en traducció castella-na, constitueixen un dels momentsàlgids del llibre, que, en paraules del’autora, «no trata de ser más queuna preparación para la plena com-prensión de ciertas escenas subli-mes, auténticas maestras de la vida»(p. 11). Pel que fa a l’estructura delllibre, resulta pertinent destacar queel número tres hi té una importàn-cia capital, i es va repetint com a leitmotiv: tres seran les figures del des-tí analitzades per l’autora, i tres serantambé els blocs de sentit, de trescapítols cadascun, en què podemdividir el llibre.

Així doncs, els tres primers capí-tols formen una unitat. En el primer(Figuras del destino) Cirlot ens parlaa mode d’introducció de la vida coma destí. Servint-se dels casos d’Erec,Lancelot o Yvain, l’autora confrontaels seus destins. Mentre Erec éscapaç de llegir perfectament el seudestí en els secrets que li forneix elcamí de la seva pròpia vida, que enaquest cas particular el du a allunyar-se de la cort, de la civilització, i arecloure’s en el bosc, el lloc de l’a-ventura,Yvain no veu absolutamentres fins que, de manera pràcticamentinconscient, es troba en l’interior del’espessor d’un bosc on, ara sí, es tro-barà encarat amb el seu destí. Entreel despertar d’Erec i la seva sortidade la cort s’hi dibuixa la figura d’unlleopard; d’igual manera, la figura deldestí que entreveu Yvain és la d’unanimal, un lleó. El destí de Lancelot,

en canvi, no ve marcat per cap ani-mal, sinó per un objecte infamant,una carreta. Dins de la temptadorapossibilitat de llegir l’obra de Chré-tien de Troyes com un tot, resultainteressant de veure el lleó d’Yvaincom un signe positiu i, en canvi, lacarreta de Lancelot com un de nega-tiu; «la diferencia de las figuras deri-va de la diferencia de sus vidas, quemuestran caminos diferentes» (p.33). En el capítol segon (La aventuracomo forma de vida), l’autora apro-fundeix en els significats del termeaventure, que tant pot al·ludir a l’at-zar com al destí. I a partir d’aquestterme, recupera un símbol que jahavia comentat superficialment en elcapítol anterior, el bosc, la forest aven-tureuse: «desde el punto de vista ínti-mo, interior y psicológico, el bosquees el lugar de las operaciones delalma, de las transformaciones inte-riores y de la purificación» (p. 43).El bosc mateix, doncs, és analitzatcom una «figura del destí» més, tantper la seva extensió incalculable comper la seva multiplicitat de camins,és a dir, de possibles destins que s’o-bren davant dels herois. El tercercapítol (La coronación de Erec), per laseva banda, pretén demostrar que lanovel·la artúrica té com a tema lavida, que s’aborda de manera simbò-lica: «toda comprensión simbólica dela realidad se fundamenta en lascorrespondencias que la unifican»(p. 60).

Els tres capítols següents, elsegon bloc i el central del llibre deVictoria Cirlot, s’ocupen de tres figu-res del destí capitals en l’obra artú-rica: Lancelot,Tristany i Perceval, queal seu torn poden representar sim-bòlicament tres actituds o maneresde fer davant la vida: el sacrifici, l’a-mor i la cerca. En el capítol quart (Elsacrificio: Lancelot), per exemple, Cir-lot posa èmfasi en el fet que Chré-tien va pensar en Lancelot com afigura d’un destí mediatitzat a travésde la carreta que es troba l’heroi:«Aquélla era de común uso, / como

MOT SO RAZO

ahora el cadalso, / para los asesinosy traidores, / para los condenadosen justicia, / y para los ladrones quese apoderaron / del haber ajeno conengaños / o lo arrebataron por lafuerza en / un camino» (p. 81). Chré-tien havia convertit el seu Lancelot,a diferència del personatge homò-nim del roman en prosa posterior, enl’amant de la reina Ginebra. Aixídoncs, el seu destí serà l’amor a unadama, amor plantejat per Chrétiena partir del sacrifici: el valerós cava-ller de la taula rodona, culpable d’unamor prohibit, d’un acte contra elseu rei i amic, es despersonalitzaràen el «cavaller de la carreta», adqui-rint la personalitat de l’infamantobjecte i deambulant com un qual-sevol, sense nom, fins que, ben entra-da la novel·la, el lector sabrà de quies tracta realment. «En esta figuradel destino que se ha visto diseñadapor la carreta, lo decisivo es el sacri-ficio como autoinmolación» (p. 107).Entroncant amb tot això, al capítolcinquè (El amor:Tristán) l’autora escentra en el mite tristanià, que man-té alguns punts de contacte amb lahistòria de Lancelot que acabem decomentar pel que fa al tema de l’a-mor, malgrat que la idea sigui essen-cialment diferent. De fet, s’ha dit que«Lancelot és el Tristany de Chrétien»(Walter Haug). Aquí, el símbol deldestí, però, no serà cap carreta, sinóel filtre d’amor que unirà tràgicamentTristany i Isolda i els enfrontarà al reiMarc. El nom mateix de l’heroi, fanotar Victoria Cirlot, «convendrá asu ser y a su existencia: tristeza ensu parto, tristeza en su vida, tristezaen su muerte» (p. 119). En efecte, lamort de la seva mare el mateix diadel seu naixement determinarà fatal-ment el rumb de la seva vida. Finsque a la fi, la tristesa causada per l’ab-sència d’Isolda, que no arribarà maia salvar-lo, és la causa la seva mort,i la d’ella. El darrer capítol d’aquestsegon bloc (La queste: Perceval) s’o-cupa de Perceval tal i com apareixen Li contes del Graal (c. 1181) de

Chrétien, i aprofundeix especialmenten el significat de la pregunta queel Rei Pescador li fa i en la recercaque propicia. En quedar inacabat elroman de Chrétien, Perceval no vatenir una segona oportunitat, i que-daren moltes preguntes sense res-posta, que han esdevingut, al llarg delsanys, una autèntica incitació a la ques-te dirigida als propis lectors. «Curio-samente, resulta adecuado con la for-ma de vida que plantea, pues laqueste es justamente aquello que notiene fin» (p. 163).

Els tres últims capítols se sub-mergeixen, en paraules de VictoriaCirlot, en el llenguatge de la negati-vitat. El nihilisme latent en les obresartúriques, la possibilitat que l’exis-tència no tingui sentit, és el centreels capítols setè (Semblanzas del mun-do) i vuitè (Negaciones). No és lamatèria principal ni la preocupaciódels grans herois de les novel·lesartúriques, però, en forma d’histò-ries fugaces que funcionen com acontrapunt al relat principal, s’intro-dueix aquest dubte al món artúric.«El acecho de la nada atenaza a algu-nos personajes del universo artúri-co como una posibilidad real» (p.187). És el cas del Guigemar del laide Maria de França (s. XII), el deCalogrenante, el del Cavaller Covardo el de Dinadan en el Tristany en pro-sa, que trasllueix tota aquesta nega-tivitat quan diu: «Yo soy un caballe-ro errante que siempre va buscandoaventuras y el sentido del mundo,pero no lo puede encontrar» (p.206). Per acabar, el novè i últim capí-tol (El juego de la muerte), el nucli ori-ginari del llibre, està reservat a la ideade la mort i a les maneres d’afron-tar-la. I és que, com diu Gawain enuna cita de Victoria Cirlot, «¿Quéotra cosa puede hacer el hombremás que afrontar su destino?» (p.210). En definitiva, un llibre altamentrecomanable per endinsar-se en elmón artúric més enllà de les sevesaventures cavalleresques i penetraren la complexa simbologia subjacent.

Victoria Cirlot confegeix un llibreútil i original, on demostra novamentla seva vasta erudició per mitjà d’unllenguatge accessible i un estil clar iprecís, apte tant per al lector espe-cialitzat com per al simple curiós.

DANIEL GENÍS MAS

Historiografia,propaganda icomunicació al segleXIII: Bernat Desclot i lesdues redaccions de lesseva crònicaStefano M. Cingolani

Barcelona: Institut d’EstudisCatalans, 2006, 784 pp.

La primera sensació que hom téquan fulleja el voluminós estudid’Stefano M. Cingolani és de trobar-se davant d’una obra de referènciainexcusable que, amb el pas deltemps i de les generacions d’estu-diosos, es convertirà en un clàssicde la filologia i de la historiografiamedievals. Aquesta percepció escomença a confirmar quan hom lle-geix a la introducció de l’obra (pp.11-21) les temàtiques que l’autoranalitza i desenvolupa en l’estudi. Enprimer lloc, estudia el procés deconfecció de la Crònica de Desclot,a partir de la comparació de lesdues redaccions, datades la prime-ra entre els anys 1282 i 1285 i lasegona entre el 1286 i el 1288. Ensegon lloc, reconstrueix els fets his-tòrics relatats per Desclot a partir

95

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

96

de la documentació d’època, la com-paració amb altres fonts (especial-ment d’origen sicilià i angeví) i defonts secundàries. En tercer lloc,estudia el text des del punt de vis-ta estilístic i fa una anàlisi acuradade les hipotètiques fonts, tant histò-rica (en aquest cas amb particularatenció a les cròniques catalanesanterior i a la de Ramon Muntaner)com literària (un dels aspectes mésinteressants del llibre, on l’autor aïllaels referents i tòpics que ajudenDesclot a l’elaboració del text). I, enquart lloc, estudia profundament elsinteressos ideològics i polítics quevan moure Desclot a escriure el seurelat. En aquest cas es concentra enel funcionament de la diplomàcia ide la propaganda reials (tant del bàn-dol siculoaragonès com de l’angeví),en el contrast entre les interpreta-cions dels fets als dos bàndols i,sobretot, en la recreació del rei PereII com a personatge novel·lesc a par-tir d’una sèrie de valors que carac-teritzen el casal d’Aragó durant totala Crònica, com la cortesia, el llinat-ge, la tradició conqueridora, etc. Laintroducció es clou amb una valo-ració de Desclot com a historiador.

A partir d’aquests paràmetresl’autor analitza detalladament la Crò-nica de Desclot des del pròleg alcapítol 167 i darrer de l’obra, agru-pant els capítols de Desclot en uni-tats temàtiques que conformen elsdinou capítols (sense comptar laintroducció) de què consta l’estudi.Així, primerament s’estudia el prò-leg de la Crònica, on Cingolani con-sidera que la intenció del cronista ésprojectar la política reial legitimadaper l’orgull i noblesa de llinatge (ideaque provindria de la Gesta Comitum)amb la finalitat de reproduir les ges-tes conqueridores dels monarquesanteriors. I descriu la Crònica comun relat eminentment cavalleresc ilaic.Tot plegat determina els fets queDesclot descriu del passat i la mane-ra de fer-ho. En la primera part del’estudi (dedicada als capítols ante-

riors al regnat de Pere el Gran) sónespecialment significatius els apar-tats següents: l’anàlisi del paper deGuillem Ramon Montcada en el casa-ment de Ramon Berenguer IV iPeronella als cap. 1-3 (em referei-xo sempre als de la Crònica de Des-clot), la de l’episodi de l’engendra-ment de Jaume I (cap. 4-6), lareconstrucció de la llegenda del BonComte de Barcelona i de les sevesimplicacions històriques en relacióamb el conflicte amb els angevins(cap. 7-10), la significació política isimbòlica de la figura de Jaume I coma conqueridor de Mallorca i Valènciai del matrimoni del seu fill Pere ambConstança (cap. 11-51), la compara-ció entre el retrat de Carles d’An-jou elaborat per Desclot i el provi-nent de les fonts angevines (cap.51-64), la conquesta de Múrcia i lamort de Jaume I. En aquest moment,Cingolani considera que els quatreprotagonistes de la Crònica sónRamon Berenguer III, el Bon Comtede Barcelona, Jaume I i, lògicament,Pere el Gran (cap. 65-73).

La segona part, ja centrada enels esdeveniments del regnat dePere, comença amb una reeixidareconstrucció del funcionament dela propaganda política medieval. Desdel començament de les hostilitatsentre els angevins i els hereus deFrederic II, els francesos havienconstruït la imatge de Carles d’An-jou com a defensor de l’Esglésiacontra la d’heretge de Manfred.Aquesta consideració angevina vaser traspassada a Pere, el qual vacontraatacar amb la construcciómetafòrica de l’enfrontament entreel drac i el faraó: Carles represen-tava el faraó, els sicilians el pobred’Israel i Pere, Moisès. Els primersfets analitzats del regnat de Pere sónels conflictes amb els nobles, la pre-sa de Montesa (1277) i de Balaguer(1280) i les divergències amb Cas-tella a causa dels infants de la Cer-da (cap. 74-76). Tot seguit, els pre-paratius de la campanya siciliana i la

campanya del Nord d’Àfrica (cap.77-90), la campanya de Sicília, tantdes del punt de vista històric comretòric a partir dels elements realsi ficticis que permeten a Desclot ferdel rei Pere un personatge cavalle-resc (cap. 91-98 i 101-103), la deta-llada reconstrucció històrica delpopular desafiament de Bordeus(cap. 99-100 i 104-105) i, finalment,els fets de la campanya dels croatsfrancopapals: el funcionament de ladiplomàcia internacional, la traïcióde Jaume II de Mallorca, el setge deGirona, la desfeta dels croats, elsmotius literaris de la narració, etc.(cap. 105-167). L’estudi de Cingola-ni, finalment, es tanca amb una breuanàlisi sobre la mort del rei Pere(cap. 148) i amb uns valuosos iexhaustius apèndixs amb documen-tació abundant i textos inèdits (pp.677-759).

En definitiva, un cop llegida l’o-bra es confirma l’encertada prime-ra impressió. El llibre de Cingolaniés interesantíssim des de diversospunts de vista: el domini del text deDesclot i de les fonts historiogràfi-ques, documentals i literàries ésnotable, l’esforç analític fins al detallmés amagat és del tot lloable i nin-gú no dubta de l’extraordinària capa-citat exegètica de l’autor. A més amés, l’obra està farcida de suggeri-ments, de nous i arriscats planteja-ments que revitalitzen i donen inte-rès a uns textos que feia massatemps que estaven arraconats a lesprestatgeries i als quals Cingolani hadonat llum. Una llum que fóra moltmés intensa si, tal vegada, l’estudiseguís una ordenació temàtica, i tam-bé si anés precedit d’una introduc-ció amb un estat de la qüestió, unresum d’edicions i investigacionsanteriors, etc., que acompanyés ellector poc avesat a aquestes matè-ries i li permetés de comprendremillor alguns dels passatges inter-pretatius més difícils del llibre.

XAVIER BONILLO HOYOS

MOT SO RAZO

Retòrica novaRamon Llull

ed. Josep Batalla, Marcel Ortíni Lluís CabréTurnhout - Santa Coloma deQueralt: Brepols - ObradorEdèndum, 2006, 222 pp.

La Retòrica nova de Ramon Llull haestat la primera obra editada de lanova col·lecció Traducció de l’ObraLlatina de Ramon Llull impulsada perl’editorial de Santa Coloma de Que-ralt, Obrador Edèndum, amb lacol·laboració de la prestigiosa edito-rial belga Brepols. Els objectius d’a-questa col·lecció són força clars iambiciosos. En primer lloc, fer acces-sible d’una vegada per totes l’obrallatina de Llull al públic català (espe-cialitzat o no). En segon lloc, oferird’una manera didàctica i rigorosa leseines que permetin que un lectorqualsevol pugui llegir aquestes obres,contextualitzar-les i valorar-les enfunció de l’originalitat i de les par-ticularitats lul·lianes. En definitiva,aquesta nova col·lecció pretén fer nimés ni menys que alta divulgació del’obra llatina de Llull.

La presentació del volum (pp.11-13) ha estat encarregada al’excel·lent lul·lista nord-americàAnthony Bonner. Bonner assenyalal’encert de la col·lecció emparant-seen l’autoritat de Jordi Rubió i Bala-guer, un dels primers lul·listes que vacridar l’atenció sobre la necessitatd’estudiar l’opus lul·lià com un tot.A continuació, el volum ofereix unaintroducció a l’Art, el mètode filo-sòfic desenvolupat per Llull, a càrrec

del professor Robert Pring-Mill,recentment traspassat i a la memò-ria del qual es dedica el volum. Elseditors assenyalen en nota (p. 17)que el text de Pring-Mill ha estatrevisat i que se n’ha actualitzat labibliografia. Hagués estat ben útil,però, aplegar aquesta bibliografiail·lustrativa, tal vegada ampliada, alfinal o al començament de l’article,cosa que hauria facilitat notablementla consulta de la bibliografia dona-da a les notes a peu de pàgina.Aquesta observació és fa més evi-dent en la introducció pròpiamentdita de la Retòrica nova i en l’anota-ció del text, per raó de la varietat iel gran nombre de referències dona-des pels editors.

Fetes les respectives presenta-cions de la col·lecció i de l’Art lul·lia-na, els editors de l’obra, Josep Bata-lla, Lluís Cabré i Marcel Ortín (que,a més a més, són els encarregats dela traducció i de l’anotació del text)ofereixen la introducció a la Retòri-ca nova (pp. 35-90). Una introduccióque, de fet, és un veritable i exhaus-tiu estudi de l’obra. En acabat, esdedica la primera part de l’estudi aexplicar els objectius cercats per Llullen el moment d’elaborar l’obra, nosense abans haver fet un pertinentrecorregut per altres passatges dedi-cats a la retòrica en altres obreslul·lianes i a l’explicació del significatdel títol. La segona part de l’estudiintroductori és un recorregut histò-ric per la disciplina de la retòrica, desdels seus inicis al segle XIII aproxima-dament. En primer lloc, els editorsconcentren la seva atenció en elsautors clàssics i, particularment, enels autors i les obres que més vaninfluir en la concepció retòricamedieval, bàsicament Aristòtil,Quin-tilià, Ciceró i Agustí d’Hipona. Ensegon lloc, els editors comparen laretòrica lul·liana amb la del seu con-text. Sense cap mena de dubte,aquesta és la part més brillant i inno-vadora de la introducció, perquèaporta informacions valuosíssimes

sobre la retòrica medieval, peròsobretot perquè condueix a una visiómés sòlida i extraordinàriament sug-gerent d’aquesta obra de Llull. Final-ment, la introducció es clou amb unaanàlisi detallada dels continguts del’obra i amb la justificació de l’ediciódel text llatí i de la traducció.

Els editors del volum presentenl’edició llatina acarada a la traduccióal català modern. El text llatí té encompte les dues edicions crítiquesde l’obra (Mark D. Johnston: RamonLlull’s New Rhetoric.Text and Transla-tion of Llull’s Rhetorica Nova. Davis:Hermagoras Press, 1994 i JaumeMedina: Raimundi Lulli Opera Latina(97-100). Turnhout: Brepols, 2005,pp. 22-77). Afortunadament, l’aparatcrític es redueix a les divergènciessignificatives entre les dues edicionsi els corresponents manuscrits, cir-cumstància que el fa força útil i, a lavegada, fàcilment consultable. En can-vi, la traducció, excel·lent des de

97

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

HISTÒRIA I HISTORIOGRAFIA MEDIEVAL

Carolina Hull, The PenguinHistorical Atlas of theMedieval World, Londres:Penguin, 2005.

The Catalan Rule of theTemplars.A Critical Editionand English Translation fromBarcelona,ACA, Cartas reales,MS. 3344, ed. J.M. Upton-Ward,Woodbridge: Boydell& Brewer, 2006.

Stefano M. Cingolani, LaMemòria dels reis: les quatregrans cròniques i lahistoriografia catalana, des delsegle X fins al XIV, Barcelona:Base, 2007.

Daniel Genís i Mas, La invasiófrancesa de l’Empordà el 1285.La Relación Histórica deRafael Cervera: Una traducciócastellana de la ‘Crònica’ deBernat Desclot, Castellód’Empúries: Ajuntament deCastelló d’Empúries -Diputació de Girona, 2006.

98

qualsevol punt de vista, està genero-sament anotada: es justifiquen algu-nes decisions dels traductors i,sobretot, s’expliquen i es contextua-litzen els passatges més importantso difícils de l’obra.

En definitiva, els tres editors d’a-quest volum, Josep Batalla, MarcelOrtín i Lluís Cabré, que al costat deLaia Carreras i d’Albert Soler, con-formen el consell editor d’ObradorEdèndum, han aconseguit complirtots els objectius que ells mateixoss’havien proposat amb aquesta novacol·lecció. Aquest fet, que en prin-cipi hauria de semblar normal,és real-ment excepcional i demostra quequan un editor té un idea clara delque vol oferir al seu públic i la mane-ra com fer-ho es poden elaborarestudis i edicions com els presents,que engrandeixen i honoren la figu-ra i l’obra de Llull amb una claravoluntat de fer alta divulgació. És adir, una divulgació exigent, rigorosa,pensada bàsicament a facilitar la tas-ca d’assimilació i de comprensió deltext i no tant en el lluïment infruc-tuós dels editors.

XAVIER BONILLO HOYOS

Llibre de Sent Soví

ed. Joan SantanachBarcelona:Barcino,2006,184 pp.

En els nostres dies l’increment de lesrelacions interculturals s’estén a totsels camps de la vida humana i no ésestrany que aquest fenomen com-porti al seu torn la revalorització dela pròpia tradició.També succeeix aixíen el terreny de la cuina: al costat dela curiositat per experimentar ambingredients, textures i procedimentsestrangers hi ha un creixent interèsper la cuina autòctona, que en lesnostres terres suposa veure ambnous ulls la cuina mediterrània i elsplats catalans tradicionals, en què elsbrous i escudelles parlen de tempsben reculats, fins i tot més del quepodem imaginar d’entrada. Els orí-gens de l’art dels fogons a casa nos-tra l’hem d’anar a buscar al Llibre delSent Soví, compost a la primera mei-tat del segle XIV, però del qual nomésse’n conserva una còpia del segle XV.El tractat circulà en còpies i versions,per terres catalanes i, per bé que enmenor grau, castellanes i italianes finsben entrat el segle XVI. El filòsof imatemàtic Rudolf Grewe va ser elprimer a fer-ne l’estudi i a difondreel text. La seva feina es materialitzàen l’edició de 1979, ricament com-pletada amb una introducció sobreprocediments, estris, costums i abi-llaments entorn de l’acte de cuinari menjar, així com sobre fonts lite-ràries de la cuina de l’època. A aques-ta edició la segueix la revisió de 2003a la col·lecció Els Nostres Clàssics, acàrrec de Joan Santanach i Amadeu-J. Soberanas, on editen i confronten

separadament els dos manuscritsemprats en l’edició de 1979: el deBarcelona, conegut com el Llibre detotes maneres de potatges de menjari que inclou receptes del Sent Sovíentre altres, i el de València. S’hiincorpora també l’edició crítica delLlibre de totes maneres de confits.

La present edició, que és unhomenatge a la tasca pionera deRudolf Grewe, corre també a càrrecde Santanach. En tractar-se d’una edi-ció de divulgació a partir de la de2003,d’una banda,es regula l’ortogra-fia i es desenvolupen els sons elidits,per tal d’oferir un text menys carre-gat de signes gràfics (punts volats,clau-dàtors, etc.) i que permeti un equili-bri entre el llenguatge original i l’actual.De l’altra, s’hi afegeixen notes per talde resoldre les dificultats lingüístiquesi d’explicar els procediments d’elabo-ració de receptes, sovint plens desobreentesos i elisions que dificulta-ven la comprensió del text. La tascafilològica es completa amb les esme-nes fetes al text manuscrit del Llibrede Sent Soví, recollides en l’annex III,i un glossari molt ben estructurat idetallat. Encara, s’hi desgrana unexhaustiu treball sobre la transmissiódel text,en base a l’excel·lent col·laciódels llibres de tradició sentsovinescaesmentats: el Llibre de Sent Soví delmanuscrit de València, on contingut iíndex ofereixen divergències impor-tants sobretot en el nombre dereceptes, el Llibre de totes maneres depotatges i el Llibre d’aparellar de men-jar. Amb aquest estudi i comparació,Santanach ressegueix les supressionsi addicions de receptes en els dife-rents estadis de la tradició, queremuntaria a un original d’un cente-nar de receptes, fins al text del manus-crit de València que en conté setan-ta-dues, de les quals noméscinquanta-vuit formarien part de latradició textual.També estableix sem-blances i diferències sobre els crite-ris d’ordenació i agrupació de recep-tes i de parentiu entre els diferentsmanuscrits, cosa que li permet obser-

MOT SO RAZO

ESTUDIS DE LITERATURAMEDIEVAL

Luca Barbieri, Le «epistoledelle dame di Grecia» nelRoman de Troie in prosa. Laprima traduzione francese delleEroidi di Ovidio,Tübingen-Basilea:A. Francke, 2005.

Paolo Gresti, Antologia delleletterature romanze delmedioevo, Bolonya: Pàtron,2006.

Claudio Franchi, Trobeipastora. Studio sulle pastorelleoccitane,Alessandria: Edizionidell’Orso, 2006.

Gianfranco Contini, Frammentidi filologia romanza, ed. G.Breschi, Florència: Galluzzo,2006

var la major proximitat del Sent Sovíal Llibre de potatges, entre altres coses.Aquest treball de comparació quedareflectit gràficament en l’apèndix I delllibre, mentre que l’apèndix II recullles receptes del Llibre d’aparellar noincloses al Sent Soví. Completenaquest apartat tot un seguit d’acota-cions que remeten a altres textos itreballs,alguns ja estudiats en les altresedicions. L’estudi de la transmissióposa de manifest unes constants queel Sent Soví comparteix amb els altrestextos catalans i també amb els dela resta de l’occident europeu. Es trac-ta de textos escrits amb una finalitatpràctica i funcional, per a professio-nals de la cuina que servien a famíliesnobles i benestants. S’hi ometen,pertant, els detalls sobre passos i pro-cediments,atesa la professionalitat delcuiner, i s’hi afegeixen noves indica-cions que converteixen els textos enfluctuants. Més que d’autors,hauríemde parlar de recopiladors dels reculls,ja que el text viu en variants, tant decontingut i nombre de receptes, comd’ordre i agrupació: és a dir, es trac-ta més d’uns apunts que no pas de lli-bres en el sentit actual. Aquesta con-dició de text pràctic i fluctuant nos’oposa al fet que els manuscrits ons’ha conservat siguin luxosos: la qua-litat del material, les grans dimensions,els elements ornamentals com aracaplletres, rúbriques acolorides i finsminiatures, s’adiuen amb un contin-gut ben establert i organitzat, gene-ralment precedit d’un pròleg quesovint té elements literaris que pre-tenen dignificar l’obra. Els propietariseren majoritàriament nobles i cler-gues, segons les notícies procedentsd’inventaris de béns i testaments.

El Sent Soví segueix aquestescaracterístiques: és un text destinata servidors dels «senyors grans» idels «bons hòmens», tal com es diuen el pròleg, i el manuscrit que eltransmet, el 216 de la Biblioteca His-tòrica de la Universitat de València,que conté algunes miniatures, és elmés ric d’aquests llibres de cuina.

D’altra banda, es tracta d’un textrecopilat més que redactat, ple d’o-missions i sobreentesos, i que incor-pora textos aliens alhora que perviuparcialment en altres col·leccions. Elcontingut del llibre també mostrauna gran riquesa i variabilitat. Des-prés de la taula de rúbriques trobemun pròleg que, com esmenta Santa-nach, no només té la funció d’infor-mar del tipus de llibre que es té a lesmans, sinó de reivindicar-ne la utili-tat i el valor. D’aquí que es mencio-ni que el llibre va ser escrit per al«coc», això és, el cuiner, que serviaa «lo rei d’Anglaterra» per a reves-tir-lo d’autoritat, per bé que s’entrien la contradicció de trobar-hinomés plats propis del clima medi-terrani. A aquest element propi dela literatura de ficció el segueixen lesreceptes, que responen a un certordre i agrupació, excepte les sisfinals, en receptes de salsa, brous,altres plats de cullera, receptes decarn i peix. Entre les receptes hi tro-bem sovint recomanacions sobre lacuina a l’ast, el trinxat, la conserva-ció de la carn i el peix, etc, aspec-tes que ja devien ser objecte d’altrestractats.També s’inclouen plats queresponen als regiments de medicinai dietètica del moment, com l’amet-llat (XV) o l’ordiat (XXVIII), a tall d’e-xemple. Emparentats amb aquests hitrobem els plats quaresmals, com elsd’avenat (XXXI-XXXII) i el de midó(XXXIII), tan aconsellats per Arnaude Vilanova en el seu Regiment desanitat. No ens podem oblidar de lariquesa dels mots que es refereixena ingredients, plats i procediments,generalment caiguts en desús, comla sosenga (VII), l’agràs (IX), l’alidem(X), el porriol (LV) i la resola (XCVII,XCIX), l’acongar (LIV) i l’estrijolar(LXVIII), però altres encara vigents,com l’escudella i el brou (IX), les fari-netes per als malalts (XXX), lespanades o empanades de carn o peix(XLV,XLVI,XLVII,XLVIII), els bunyolsdolços (LXVIII), i els procedimentsde (d)eixatar (XXII) i llevar (XLIII).

El conjunt que conformen les setan-ta-dues receptes ens sorprèn, nonomés perquè ens mostra que lapresència important del julivert i laceba entre els fogons no és inventdels nostres avis, i que les espècies ibarreges de dolços i salats, de rabio-sa actualitat, són una obertura enl’espai però també en el temps, sinóperquè esdevenen així un testimo-ni i un llegat considerable del nostrepoble més enllà de la cuina. Són, comesmenta Carme Ruscalleda en elconcís i acurat pròleg, un patrimonimés de la nostra cultura.

MONTSERRAT GALÍ

Dotzè llibre del Crestià I, 1Francesc Eiximenis

ed. Xavier Renedo, SadurníMartí et al.Girona: Universitat de Girona– Diputació de Girona (Obresde Francesc Eiximenis, 1),2005, 621 pp.

El pla original de Lo crestià de Fran-cesc Eiximenis (c. 1330 – 1409)consistia en un vastíssim projectede divulgació doctrinal que havia decontenir en tretze volums «tot lofonament de cristianisme e tot çoqui es pertany a hom qui segueixcavida cristiana». Aquesta magnaenciclopèdia de l’homo christianusprometia convertir-se en un delsprincipals monuments literaris pro-moguts pel rei Pere el Cerimoniós:hi contribuïen, d’una banda, la seva

99

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

100

orientació divulgativa i, de l’altra, elseu afany de totalitat. Explícitamentadreçat «a persones simples lleguese sens grans lletres», Lo crestià escaracteritza efectivament per unestil planer, sembrat de locucionspopulars, de sentències proverbialsi d’una selva d’històries i d’anècdo-tes exemplars que en fan una lectu-ra molt amena: profit i delit s’hicombinen de manera indestriable.Però Lo crestià era també un opusmagnum –una autèntica «obrada»,com en va dir el rei Pere en unacarta de 1381, amb la qual intentàretenir el franciscà a Barcelona finsque no l’hagués enllestida–, i al cap-davall només quatre volums arriba-ren a veure la llum: el Primer (1379-1381), sobre els fonaments de lareligió cristiana; el Segon (1382-1383), sobre la temptació; el Terç(1384), sobre el pecat, i, finalment,el Dotzè (1385-1386), sobre la vidapolítica. Un canvi de rumb en laseva estratègia divulgativa deguéinduir Eiximenis a abandonar aquellprojecte per a compondre altres

obres que gaudiren de la màximaacceptació: el Llibre dels àngels(1392) i el Llibre de les dones (1396).

Dedicat a un magnat valencià degran pes polític com el marquèsAlfons de Villena, futur duc de Gan-dia –i, a més a més, fill d’un cultiva-dor de la literatura política com l’in-fant Pere d’Empúries, de qui LluísCabré ens ha ofert una completasemblança en Mot so razo, 4 (2005),69-83–, el Dotzè del Crestià consta devuit tractats que responen bàsica-ment al títol de Regiment de príncepse de comunitats.Tant la temàtica comla tradició del text permeten de divi-dir-lo en dues parts, la menys difo-sa de les quals fou la segona (trac-tats V-VIII = cap. 467-907), transmesaper un sol manuscrit, en la qual esdescriu el perfil moral del bon prín-cep i dels seus oficials, i també dequalsevol altra figura establerta perun vincle social. Sis-cents anys des-prés de la seva redacció, fou preci-sament amb aquesta segona part (2vols., 1986-1987) que la ComissióEditora de les OFE inicià l’àrduapublicació del Dotzè, i avui s’acostaja a la culminació del projecte ambl’edició del primer dels dos volumscorresponents a la primera part(tractats I-IV = cap. 1-466 i addicióde 1391 [cap. 467-473]).

Aquest volum és fruit de lacol·laboració d’una dotzena d’inves-tigadors vinculats a la Universitat deGirona, dirigits per Xavier Renedo icoordinats per Sadurní Martí. Des-prés d’una introducció col·lectiva acàrrec de Renedo,Martí i David Gui-xeras, s’editen els capítols 1-212 i alfinal s’ofereix un aparat de variantsselectiu, però molt extens i acurat.El text no és anotat, tal com esta-bleixen els criteris editorials de lesOFE, però cal preveure que el volumI/2 inclourà uns índexs tan completscom el dels volum II/2 (bíblic, d’au-tors i obres citades, onomàstic itemàtic), que són una eina utilíssimaper a orientar-se i trobar informa-

ció en la vasta selva eiximeniana. Éscert que l’índex d’autors i obrespodria ser encara més útil si no eslimités a remetre als llocs del Dot-zè i precisés, quan fos possible, lesreferències de les obres citades: lallibertat d’invenció d’Eiximenis enaquest camp no impedeix que devegades remeti a llocs ben precisos,i el lector modern voldria saber aquè atenir-se en cada cas. No dei-xa de sorprendre que enlloc no s’a-clareixi que un nom tan repetida-ment citat com el d’«Agèl·lius» ésuna amalgama d’«A. Gellius» (AulusGel·li), al qual Eiximenis atribueix elstítols més extravagants, tot i que enalgun cas esmenta concretament elsseus Atticarum noctium libri (Dotzè I/1,61.44; II/1, 499.13). I ja que parlemd’autors i obres, observo que en elcap. 192, on s’enumeren les lecturesde formació dels nobles i ciutadanshonrats, i es diu: «E seria encara boque sabessen la espera, e queucomde strologia», potser caldria editar«la Espera», entenent, no pas engeneral l’‘esfera’ de les constel-lacions, sinó concretament la Sphae-ra de John Hollywood, un dels tex-tos fonamentals de l’astrologiamedieval.

Pel que fa a les característiquestècniques de l’edició, la introducciódel volum inclou una descripciósumària però suficient dels cinc tes-timonis de la primera part: un deparcial, l’incunable del Regiment de lacosa pública –obra que Eiximenis pre-sentà als jurats de València el 1383i que després integrà en el Dotzècom a tercer tractat (cap. 357-395)–,i quatre de complets, tres manuscritsi un incunable. Potser s’hi troba a fal-tar una discussió ecdòtica més deta-llada que justifiqui les interessantsafirmacions dels curadors a propò-sit de la mobilitat de l’arquetip i larelació fluctuant entre els testimo-nis (pp. XLIV-XLV): per més que sen’hagin ocupat en altres bandes, sem-bla que la introducció de l’edició crí-

MOT SO RAZO

CONGRESSOS

Trobadors a la PenínsulaIbèrica. Homenatge al Dr.Martí de Riquer, ed.V. Beltran,M. Simó i E. Roig, Barcelona,PAM, 2006.

L’Espace lyriqueméditerranéen au moyen âge :nouvelles approches, ed. D.Billy, F. Clément i A. Combes,Tolosa, Presses Universitairesdu Mirail, 2006.

«Ab nou cor et ab nou talen».Nouvelles tendances de larecherche médiévale occitane,ed. A. Ferrari i S. Romualdi,Mòdena: Mucchi, 2006.

Courtly Arts and the Arts ofCourtilness. Proceedings fromthe 2004 Courtly LiteratureMeeting, ed. K. Busby i C.Kleinhenz,Woodbridge:Boydell & Brewer, 2006.

tica fóra el lloc més adequat per aoferir els fonaments que la sostenen.De tota manera, l’edició és moltescrupolosa i fidel al manuscrit base,i són escassos els llocs que podengenerar algun dubte (per ex., 9.41 i46; 15.12; 21.18, 24.52, 26.21-22). Laresta de criteris d’edició també s’a-pliquen amb rigor i coherència, inomés s’aprecia una lleugeravacil·lació en el difícil tractament delcondicional perifràstic (desesperar-s’ien en 97.35, seguir-se·n hien en92.17, dar-li u hia en 150.32) i enalgun diacrític, com ara en cors ‘cós,curs’, que els editors només accen-tuen en la forma cós (però tambécórs en 40.28). Els possibles descuitsdels editors són mínims: en «Ací esplega la primera part» (p. 149) emsembla que caldria editar esplega, tra-ducció de explicit; en la frase «enquant ne perden lo cor, en tornenaffeminats, en perden lo seny»(84.50) caldria editar e·n tornen i e·nperden, mentre que la forma s’homi-lïy (104.14) deu ser un dels poquís-sims errors tipogràfics de tot elvolum.

A part d’una edició crítica rigo-rosa, aquest primer volum del Dot-zè ofereix dos excel·lents capítolsintroductoris. El primer és un resumcomplet dels vuit tractats de l’obra,que permet de copsar-ne fàcilmentl’estructura i els continguts, i quetambé ens informa d’algunes de lesseves fonts, com ara Gil de Roma iJoan de Gal·les. L’altre se centra enla cronologia i,molt especialment, enles circumstàncies que induïren Eixi-menis a afegir, entre els mesos denovembre i desembre de 1391, setcapítols de retractació d’una profe-cia –originària del franciscà occitàJoan de Rocatalhada– que haviaexposat en el cap. 466, just al finalde la primera part. (Noteu que, arrand’aquesta addició, el Dotzè té repe-tida la numeració dels cap. 467-473:al final de la primera part augmenta-da i al començament de la segona.)

Xavier Renedo demostra que laretractació no obeí simplement almalestar del rei Joan per la predic-ció del pròxim final de totes lesmonarquies llevat de la francesa, sinóa l’intent de reprimir els avalots queel 1391 s’havien desfermat arreu dela Corona contra els calls jueus, i quetambé havien començat a amenaçarles oligarquies urbanes. Si el rei Joanescrigué a Eiximenis i al seu amicPere d’Artés exigint una explicaciófou perquè calia evitar tot allò quepogués incitar a l’avalot, com ara unaprofecia que anunciava una imminentconversió massiva dels jueus i lasubstitució de totes les monarquiesper governs comunals. Eiximenis res-pongué immediatament al requeri-ment del rei amb aquests set capí-tols en què refuta que els jueus haginde convertir-se massivament, i enca-ra menys per la força, i desmenteixque el pitjor dels règims polítics, comés el govern del poble menut, puguipropiciar els mil anys de benauran-ça anunciats per l’Apocalipsi abansde la fi del món.

El lector d’aquest primer volumdel Dotzè hi trobarà una ameníssimaexposició de l’origen, les causes i lautilitat de les ciutats (tractat I) i unadetallada anàlisi de diversos aspec-tes de la vida urbana (tractat II).Lluny de veure la ciutat com un niude corrupció, Eiximenis la conside-ra un camp obert per a l’enriqui-ment espiritual del cristià en totsels sentits: facilita l’accés a la cièn-cia, la comunicació social, la difusiódel saber i dels costums d’arreu delmón, i també proporciona entrete-niment, plaer honest i alegria (cap.32-36). Per descomptat, tot aixònomés és possible si la ciutat té unbon govern; però el menoret nos’estén simplement en l’exigènciamoral de funcionaris i governants,en les mesures contra la corrupciópolítica, en el rebuig del lucre des-honest, sinó que també insisteix enels valors polítics fonamentals, com

la llibertat civil i política o el pac-tisme antiabsolutista: «jamés lescomunitats no donaren la potestatabsolutament a negú sobre si mate-xes, sinó ab certs patis e leys» (p.338). És per això que, com s’ha dittantes vegades, la primera part delDotzè d’Eiximenis és una guiaexcel·lent per a remuntar-se, a tra-vés de la millor literatura, a les pri-meres fonts del pensament políticcatalà.

FRANCESC J. GÓMEZ

Debate and Dialogue.Alain Chartier in hisCultural ContextEmma Cayley

Oxford: Clarendon (OxfordModern Languages andLiterature Monographs), 2006,258 pp.

Alain Chartier (1385/95-1430), for-mat a la universitat de París, notari isecretari reial al servei del delfí (elfutur Charles VII) va ser un escrip-tor de prestigi en llatí i en francès, lafama del qual arribarà fins al segleXVI: així, el 1521, a Le grand et vray artde pleine rhétorique, Pierre Fabri s’hirefereix com «le père de l’éloquen-ce françoyse», que va superar «enbeau langage élégant et substancieuxtous ses prédécesseurs», i aconsellaa tots els facteurs «qu’ilz ensuiventsa doctrine tant en prose qu’en rith-me». L’obra més coneguda de Char-tier és el poema cortesà La Belle

101

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

102

Dame sans merci, escrit l’any 1424,que va assolir un ressò extraordina-ri generant un ampli debat, una que-relle literària formada per rèpliques,seqüeles i imitacions. Emma Cayley,professora i investigadora de la uni-versitat d’Exeter, ha centrat la sevarecerca en els debats poètics de labaixa Edat Mitjana francesa i, sobre-tot, en la figura d’Alain Chartier.Actualment prepara la traducció deles obres llatines de Chartier i, jun-tament amb Ashby Kinch, un llibre–que s’editarà ben aviat a Boydell& Brewer– amb el títol de Chartierin Europe. Mentrestant podem llegirel fruit de les seves investigacionsmés recents a Debate and Dialogue.Alain Chartier in his Cultural Context.

El llibre ens ofereix una caracte-rització de la producció literària fran-cesa de la baixa Edat Mitjana, defini-da com una cultura essencialment«competitiva» on proliferen els tex-tos-debat, tant en vers com en pro-sa. Aquest ambient cultural és fruitde dues tradicions: una de literària,en vulgar, exemplificada per poemes-debat com ara els jugements de Gui-llaume de Machaut o les Cent Balla-des de Jean le Séneschal, i una altrade més intel·lectual, formada sobre-tot per epístoles en llatí, pròpia delscercles de París i Avinyó. Ambduestradicions convergeixen en aquestperíode, creant un clima en quèdiverses activitats intel·lectuals i artís-tiques són enteses com un joc. Alcentre d’aquest ambient, participantd’ambdues tradicions,Cayley hi situaAlain Chartier. El llibre es divideixen quatre parts, precedides d’unaintroducció on són definits els ter-mes clau del llibre: diàleg i debat.Així, Cayley remarca que la diferèn-cia fonamental entre diàleg i debatrau en la privacitat o no dels textos:per diàleg s’entén un fòrum privat,sovint intercanvis d’epístoles, men-tre que als debats intervé un ter-cer agent, el públic, i els textos esde-venen «entreteniment general». La

querelle és una forma més comple-xa, un exercici intel·lectual i litera-ri, la continuació del qual forma partd’una elaborada competició o jocentre poetes. També és definit enaquest apartat un concepte teòricfonamental en la recerca de l’auto-ra, la collaborative debating community,una comunitat «virtual» (els seusmembres hi operen en diferentsperíodes i llocs) que gira al voltantd’un text inicial (per exemple, La BelleDame sans merci) creant un textualcollaborative game, la materialitzaciódel qual és el manuscrit (compilació,transmissió i recepció dels textos).

Al primer capítol es tracten desd’una perspectiva històrica els ante-cedents del debat tardomedieval, delqual destaquen tres referents imme-diats: la poesia «competitiva» o «dia-logada» dels trobadors i dels trouvè-res (gèneres com la tenso i el jocpartit, o més específicament france-sos com la pastorel·la), la tradicióescolàstica de la disputatio (se’n deta-lla el funcionament i s’esmenta elDebat des Deux Fortunés d’amour deChartier com a exemple de la pro-gressió lògica de la disputatio inse-rida en una estructura poètica) i elmodel judicial (els processos judi-cials, que substitueixen els combatscavallerescos, influeixen, per exem-ple, en moltes de les seqüeles de LaBelle Dame sans merci, dotant els tex-tos de teatralitat amb la presènciade jutges, cort, advocats, etc.). Totplegat marca un període en què elsdebats i les querelles són l’activitatliterària central, desenvolupada pergrups poètics que s’emmirallen eninstitucions legals o intel·lectuals: perexemple, els puys del nord de Fran-ça i la Cour amoureuse de Charles VI,que s’organitzen segons el model dela cort, o el Consistori de la GaiaCiència de Tolosa, que ho fa segonsel de la universitat. Al segon capí-tol s’analitzen diversos debats del’ambient cancelleresc de París i d’A-vinyó, com la Querelle anglaise (sobre

diverses qüestions de la Guerra delsCent Anys) o la Querelle des italiens(que s’inicia arran de la frase dePetrarca «oratores et poete extraItaliam non querantur», i que gene-rarà tot un debat en epístoles sobrela superioritat o no de la cultura ita-liana respecte de la francesa). L’eixcentral del capítol és, però, la Quere-lle de la Rose, debat sobre el Romande la Rose en el qual van interveniren llatí membres destacats de lescancelleries de París i d’Avinyó, comJean de Montreuil i Nicolas de Cla-manges. Cal remarcar l’importantpaper que va tenir-hi Christine dePizan, participant en el debat en fran-cès, i el tractat fictici en forma dejugement que va escriure, també enfrancès, el teòleg Jean Gerson, can-celler de la universitat de París. Eltercer capítol està centrat en la figu-ra d’Alain Chartier, que, per la sevaformació universitària i per la sevaactivitat cancelleresca, participa dela tradició intel·lectual del debat enllatí, però també, com a membre dela cort, de la literària en vulgar. Supe-rant la tradició crítica anterior, queha estudiat sempre l’obra francesaen vers de Chartier (les «joyeusesescritures», considerades textosmenors) separadament de la prosafrancesa i de la llatina (l’obra dita«seriosa»), Cayley demostra queaquesta divisió és falsa: l’anàlisi de latradició manuscrita indica que unstextos i els altres es juxtaposensovint i, a més, que entre ells existei-xen al·lusions i interconnexions dellenguatge, de discurs i de contingutmoral. A més de l’obra en francès,l’autora estudia sobretot el Dialogusfamiliaris amici et sodalis i el De vitacuriali, un dels textos més cèlebresde Chartier, traduït ben aviat al fran-cès –traducció que es va versionarde nou al llatí el 1473– i a l’anglès. Al’últim capítol, dividit en dos apar-tats, Cayley se centra en la Querellede La Belle Dame sans merci i analit-za el llegat d’Alain Chartier en la cul-

MOT SO RAZO

tura de debat de la baixa Edat Mit-jana. A la primera part es tracten afons els textos i el context de la colla-borative debating community al voltantdel poema de Chartier –s’hi estu-dien les continuacions i imitacionsde La Belle Dame sans merci i altrestextos afins que formen part delcicle, alguns dels quals no havienestat mai tractats fins ara– i la sego-na part és una anàlisi molt comple-ta dels manuscrits que formen la que-relle de La Belle Dame sans merci,interpretats com l’espai on té lloc eljoc del debat, el tauler d’escacs onels jugadors mouen peça. La metà-fora del escacs, que serveix a l’auto-ra per explicar el funcionament deldebat i la seva materialització en elcòdex, es fa explícita al manuscrit Qk(La Haia, Koninklijke Bibliotheek, 71E 49), on el poema de Chartier ésencapçalat per una il·lustració de laBelle Dame i el seu enamorat juganta escacs.

El llibre d’Emma Cayley, un tre-ball rigorós que aporta novetatsimportantíssimes, se suma als treballsrecents de David Hult i Joan E.McRae sobre La Belle Dame sans mer-ci i en certa manera els culminadonant una interpretació general detota l’obra d’Alain Chartier. L’encertmetodològic fonamental de l’autora

és justament haver estudiat tota l’o-bra de Chartier (francesa i llatina,vers i prosa), tenint en compte a mésel contingut, la transmissió i la recep-ció dels manuscrits que la contenen.Un llibre imprescindible per enten-dre la figura intel·lectual i literàriad’Alain Chartier i la seva importàn-cia en la cultura francesa del segle XV.

MARTA MARFANY

Poesia, escriptura isocietat: els camins deMarchVicenç Beltran

Castelló-Barcelona: FundacióGermà Colón Domènech-Publicacions de l’Abadia deMontserrat, 2006, 206 pp.

Poesia, escriptura i societat: els caminsde March sorgeix a propòsit delcol·loqui Poetry at Court of Trastáma-ran Spain: From the “Cancionero deBaena” to the “Cancionero General”, duta terme l’any 1992 a la GeorgetownUniversity de Washington. El volumexposa amb rigor i deteniment, a par-tir d’un bon nombre de manuscritsde poesia catalana del segle XV (i amb un èmfasi especial en l’obra deMarch), aspectes com ara les tècni-ques de treball, els models dels copis-tes, les seves operacions i els resul-tats que se’n van derivar en elpanorama de l’Europa medieval imoderna. La monografia de Beltranreformula i amplia amb encert arti-cles especialitzats, apareguts a publi-cacions com ara Cultura neolatina i

Llengua & Literatura. Consta, a mésd’aquest recull d’articles, de quatreannexos molt il·lustratius i d’un aplecde fotografies d’alguns manuscrits. Enparaules de l’autor mateix, el conjuntde textos que trobem a Poesia, escrip-tura i societat: els camins de March téun objectiu comú: mostrar que elgruix d’hàbits i costums –i molt enparticular els relacionats amb la vidaliterària– representaven els signes d’i-dentitat de la noblesa medieval i, pertant, eren una formació indefugibleper a qualsevol persona que es vol-gués distingir en la vida social i polí-tica del moment. Prova d’aquest fetés, entre d’altres, la rúbrica del can-çoner de Joan Berenguer de Masdo-velles. L’autor té molta cura d’estal-viar al lector malentesos innecessaristot remarcant la necessitat de situarel fet poètic en el seu context i nocaure en anacronismes: a diferènciadel que succeeix en l’actualitat, enaquell moment la poesia tenia unafuncionalitat des del punt de vistasocial, i no pot entendre’s com unaexpressió artística merament voca-cional i desinteressada.

Després d’aquesta introducció,l’autor passa a parlar del plec poèticde Tarragona i el comte de Prades(Còdex 193 de l’Arxiu Històric Arxi-diocesà de Tarragona, olim 60). Se’ndescriu el contingut i se’n recons-trueix l’origen i la intencionalitat, demanera que s’hi mostra una de lesd’aquest llibre: la funció pragmàtica,concreta, és, segons Beltran, inherenta la poesia cortesana. Aquesta poe-sia resta vinculada sovint a fets, esde-veniments, interessos i ideologies pro-pis d’una cort, d’un personatge, de laseva imatge pública o de la seva pro-jecció social. A continuació, l’autortreballa en la hipòtesi de l’existènciad’un cançoner d’Ausiàs March. En pri-mer lloc,en revisa la transmissió,cosaque ens permetrà reconstruir unmodel de què va ser i com va ser uncançoner d’autor a l’Edat Mitjana. Ensegon lloc, Beltran revisa detinguda-

103

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

HISTÒRIA DE LA CULTURA

Paul Géhin, Lire le manuscritmedieval, París:ArmandColin, 2005.

Stefano La Via, Poesia permusica e musica per poesia.Dai trovatori a Paolo Conte,Roma: Carocci, 2006.

Lluís Brines Garcia, Lafilosofia social i política deFrancesc Eiximenis, Sevilla:Novaedició-Grupo Nacionalde Editores, 2004.

Nicholas Orme, MedievalSchools from Roman Britainto Renaissance England, NewHaven:Yale UP, 2006.

104

ment tot el que s’ha dit sobre el can-çoner marquià i defensa l’existènciad’un cançoner d’autor en l’origen dela transmissió textual d’Ausiàs March.En poques paraules, la seva anàlisi téel punt de partida en dues hipòte-sis: la transmissió de March derivad’un cançoner d’autor, i l’ordre de lescomposicions –una ordenació queexistia i que era força ferma en elsdiversos cançoners– ens permetreconstruir-ne la constitució original.L’autor conclou que ni l’edició dePagès ni la d’Archer (que privilegiencom a testimonis el manuscrit B 2281de la Hispanic Society of America i elmanuscrit 2244 de la Biblioteca Uni-versitària de Salamanca,olim 2-H-4 dela Biblioteca del Palacio Real deMadrid) no resulten operatives perresoldre l’stemma codicum, atès quela transmissió textual de March esconsidera força complexa.

Tot seguit, a l’article «A la Bar-celona de 1450», s’aborden diversosaspectes, com ara la procedència delcòdex i l’entorn del cançoner J, el ms.esp. 225 de la Bibliothèque Nationa-le de París, conegut seguint la rúbricainicial del f. 1r com a Cançoner d’obresenamorades. És en aquest sentit quehem d’agrair a Vicenç Beltran el nota-ble esforç que ha realitzat investigantl’origen d’aquest cançoner, ja que ensha permès d’obtenir informacióimportant i d’abast general sobre elsmètodes de treball dels copistes i delscompiladors dels cançoners de la sevaèpoca. S’hi proposa d’analitzar l’orde-nació d’un cert nombre de poemestot comparant el manuscrit J amb elsdos còdexs esmentats (això és, elsmanuscrits de què parteixen AmadeuPagès i Robert Archer). I se’n dedueixque el cançoner J correspon no tantal resultat d’una cort aristocràtica coma un cercle ciutadà,probablement vin-culat a la cort i representat per la figu-ra del compilador. Arribats a aquestpunt, Beltran passa a fer un estudipaleogràfic i codicològic d’un noumanuscrit,el cançoner K (el ms. 10 de

la Biblioteca de Catalunya), del qualdóna dades sobre la constitució inter-na i que ens permeten estratificar idatar-ne les diferents fases de com-posició. La intenció és poder-lo com-parar amb el manuscrit J: el resultatd’aquesta comparació és que ambdósmanuscrits devien haver estat molt aprop l’un de l’altre.

En resum,de la mà de Vicenç Bel-tran hem fet un fecund recorregut perla tipologia de les formes primàries dedifusió poètica. Alhora, l’estructurad’alguns manuscrits ha permès queens adonem de la importància quetenia la societat cortesana en la con-figuració d’un recull poètic. El llibrede Beltran obre camins per a l’estu-di de la transmissió d’alguns autors.Tot i així, la complexitat d’aquest temafa que encara hi hagi molt a dir sobreaquesta qüestió.

JOANA ÁLVAREZ

EspillJaume Roig

ed.Antònia CarréBarcelona: Quaderns Crema,2007, 891 pp.

En els mateixos anys que JoanotMartorell escrivia el Tirant lo Blanc,el metge valencià Jaume Roig enlles-tia l’Espill. Ambdues obres foren ràpi-dament conegudes i llegides i novaren tenir dificultats per arribar ala impremta. En el cas de l’Espill, l’è-xit tingué un vigor poc comú en lesnostres lletres medievals: tres edi-cions del segle XVI i una altra al segle

XVIII; fou una de les poques obres delnostre segle d’or que es llegí durantl’Edat Moderna. El seu caràcter doc-trinal i moralitzador explicaria aquestèxit, així com la facilitat de memo-ritzar-la gràcies al vers. Però tambéha estat en part a causa de la versi-ficació, que converteix sovint el texten difícil i críptic, que aquesta obraha quedat en un segon pla sobretotal segle XX, per considerar-se massacomplicada i difícil d’entendre.Només l’editor Miquel i Planas hi vadedicar el temps per fer-ne una edi-ció que s’ha convertit en un luxe debibliòfil, així com una traducció encastellà, i ens hem hagut d’esperar altreball d’Antònia Carré per veureuna edició actual, completa, glossa-da, anotada i amb extremat rigorcientífic. Carré posa a l’abast delpúblic d’avui un clàssic capaç de pro-porcionar-nos excel·lents estones delectura, amb passatges d’allò méshilarants on es descriuen els fets queobserva el protagonista o les desgrà-cies que li passen. De tota manera,no ha estat una obra que hagi pas-sat desapercebuda, ja que el seu mar-cat to misogin ha interessat a moltsestudiosos que li han volgut donarrèplica, més que no pas estudiar quèel motivava o perquè l’utilitzava.Tam-bé ha interessat al lector modern elfet que l’obra tingui un narrador-pro-tagonista que dóna gran versemblan-ça al text: un narrador que, tot i serfruit del didactisme medieval, s’adiumolt al gust actual. Estem, però,davant d’un text que va molt mésenllà d’aquests aspectes i que reque-reix una lectura atenta per compren-dre’n tots els entrellats. AntòniaCarré ho ha fet durant més de vintanys i ara n’ofereix el resultat.

Primer de tot, el volum d’Antò-nia Carré ens presenta el text origi-nal adaptat per al lector actual a lanormativa fabriana, a partir del textfixat per l’editora l’any 2000 per alRepertorio informatizzato dell’antica let-teratura catalana (www.rialc.unina.it).

MOT SO RAZO

En segon lloc, per a tots aquells a quiels tetrasíl·labs apariats de Roig siguino bé una dificultat o directament unimpediment per a la lectura,Carré hafet una adaptació en prosa de tot eltext, reordenant les estructures sin-tàctiques i adaptant el lèxic al catalàmodern: així totes les dificultats deltext desapareixen. Ara bé, llegir l’Es-pill amb al seu estrofisme original pro-dueix un estrany plaer així com unacuriosa musicalitat que cal tenir molten compte i que hem d’evitar per-dre’ns. En tercer lloc, la introducciódel llibre ens permet de posar-nos ensituació d’allò que estem llegint: ensaporta moltes dades sobre com lle-gir l’obra,quina era la voluntat de l’au-tor a l’hora d’escriure-la i també quinfou l’ambient literari que la va fer sor-gir. Una altra ajuda a la lectura és l’a-bundant i minuciós aparat de notes,que aporta una informació comple-mentària que ens ajuda a acostar-nosal text tal com l’entenia l’autor. Enaquest sentit, és interessant veure quel’Espill s’ha de llegir com una comè-dia, que mostra els comportamentsd’uns personatges d’una maneracòmica per fer-los més ridículs i aixíevitar que el públic els pugui prendrecom a exemple. O entendre els plan-tejaments estètics de l’obra, que lasituen ben lluny de la prosa d’art queera la valenciana prosa, tan admiradadurant el segle XV.També és interes-

sant veure que un metge sigui capaçd’escriure un tractat teològic en latercera part de l’obra, el somni deSalomó, que ocupa més de la meitatdels versos totals, amb referènciesa la immaculada concepció de Maria:es tracta d’un tema candent a l’èpo-ca,que suscitava discussions entre elsteòlegs més importants del moment.L’edició compta encara amb un glos-sari per a la multitud de termes obs-curs que Roig utilitza en la seva obra,en molts casos obligat pel metre, jaque les quatre síl·labes el duen a ferautèntics equilibris lingüístics. Ente-nem així que els àpaxs siguin abun-dants en l’obra: sovint resulten serinvencions de l’autor per tal d’adap-tar-se a les seves limitacions del seupropi estrofisme. Com tota bonaedició acaba amb índexs (bíblic ionomàstic), que són d’allò més útilsper a qui hagi de treballar el llibreamb deteniment o qui faci una cer-ca concreta. Destaquem, finalment,el pròleg de Lola Badia, que ha guiati seguit el treball de Carré duranttot aquest temps, on en poquesparaules ens fa una interessant apro-ximació a allò que era aquesta obraen el seu origen.

Gràcies a aquesta edició nonomés tenim un text crític de l’Espill,que fa anys que era impossible detrobar a les llibreries, sinó que a méses complementa amb unes eines queens ajuden a llegir-lo tal i com va serpensat pel seu autor i que ens per-meten aclarir tots aquells dubtes queens susciti la lectura: des d’una adap-tació en prosa per solucionar els dub-tes lingüístics, fins a una introducciói unes notes que ens aclareixen cul-turalment tots aquells passatges onpodem tenir dificultats de compren-sió més enllà de la llengua. Ens hemde felicitar, doncs, de poder tenir undels nostres clàssics del segle d’or deles lletres catalanes de nou al nostreabast en una edició de referència.

ENRIC BASSEGODA

Escribir, reinar. Laexperiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387)Francisco M. GimenoBlay

Madrid:Abada, 2006 (Lecturasde historia), 238 pp.

Escribir, reinar és una mena de llibregens freqüent en la nostra tradició filo-lògica. De fet, poua en les tradicionsfrancesa i italiana,molt més riques enestudis paleogràfics i d’història de lacultura escrita, per produir un textque no hauria estat possible, tanma-teix, sense una intensa recerca arxi-vística i el coneixement aprofundit dela recerca historiogràfica catalana. Éssignificatiu que Armando Petrucci,granespecialista en paleografia, signi el prò-leg del llibre. Segons Petrucci, l’obrade Gimeno Blay «abre un horizontede investigación totalmente nuevo. Setrata del estudio de la cultura gráficade las élites europeas, laicas y eclesiás-ticas,en los grandes períodos de cam-bio de uso y de evolución de las for-mas de la escritura latina» (p. 9). Noens trobem ja davant de l’estudi delsautògrafs d’un escriptor de primeralínia (sortosament existents a les cul-tures veïnes), sinó de la reconstruc-ció de l’educació gràfica d’un rei «queprofesaba una verdadera religión dela memoria escrita» (p. 11). Pere elCerimoniós va ser probablement elmonarca de la tardor medieval euro-pea més conscient «de la necesidadde gobernar a través de la escritura»,

105

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA

Història de la Ciència a lesIlles Balears: I. L’Edat Mitjana,ed. A. Bonner i F. BujosaHomar, Palma: Govern deles Illes Balears, 2006.

Michela Pereira,Alchimia. Itesti della tradizioneoccidentale, Milà:Mondadori, 2006.

Receptari de Manresa:facsímil (s. XIV). Manresa:Arxiu Històric de lesCiències de la Salut-Col·legi Oficial de Metgesde Barcelona, 2005.

106

cosa que el va portar a crear l’arxiureal, germen del futur Arxiu de laCorona d’Aragó (p. 13). Un cas únicque justifica un llibre únic, on Gime-no Blay aprofita els materials reunitsdurant els seus llargs anys d’estudisobre el tema.

Pere III llegia abans d’allitar-se laCrònica del seu «tresavi» Jaume I. Elsregistres de cancelleria del Conque-ridor i els autògrafs reials del Ceri-moniós, a un segle llarg de distànciaels uns dels altres,marquen el punt departida i el punt d’arribada d’una rela-ció cada vegada més íntima entre l’es-criptura i l’exercici del poder sobirà.Durant el regnat del Cerimoniós«aparecen indicios que caracterizaránla acción de gobierno del Estadomoderno» (p. 18). Que l’escripturaesdevé instrument de govern, hodemostren,per exemple, les nombro-ses intervencions reials al manuscritoriginal de les Ordinacions de la casa icort, text que es va confegir a partirde la traducció de les Leges PalatinaeRegni Maioricarum. El rei va controlaratentament tant la traducció del textlegislatiu balear com la seva adaptacióposterior a la realitat catalanoarago-nesa. Un cop enllestida la Introducció(pp. 17-24), en el primer capítol delllibre,«Escrites de mà del dit rey en Pere»(pp. 25-28), Gimeno Blay retrata elCerimoniós com «una persona conmentalidad alfabética, interesada porel proceso productivo de los textos,asiduo lector y usuario de los mismosy enormemente preocupado porgarantizar la conservación de lamemoria que suponen» (p. 26). Elsegon capítol, «Un aprendizaje ocul-to: de las taules d’ivori al Doctrinal deAlejandro de Villadei» (pp. 29-43),reconstrueix l’evolució gràfica del reia partir de l’abundant documentacióconservada. La grafia del Cerimoniósno experimenta alteracions significa-tives d’ençà de les primeres notes altext de les Ordinacions. Es tracta d’u-na minúscula cursiva que el monarcahauria perfilat exercitant-se «sobre

muestras documentales y librescas enambiente cancilleresco coincidiendocon el momento en el cual las cursi-vas documentales invadían el campolibresco y surgían los primeros librosregistro» (p. 31). Aquesta cursiva,«netamente contrastada por el usoalternativo de trazos gruesos y finos»(p. 32), s’acosta sensiblement alsmodels italians i presenta semblancesamb la bastarda francesa. (Durant elprocés de formació de l’escriptura delCerimoniós, aproximadament entre1319 i 1336, la cancelleria catalanoa-ragonesa havia incorporat escrivans iprocediments diplomàtics de la can-celleria siciliana.) Per bé que la Cròni-ca silencia el currículum educatiu delmonarca, el coneixement exhaustiude la documentació permet a Gime-no Blay d’aventurar la figura d’un mes-tre d’escriptura per al futur rei,«Ramon de Beniacho», i de resseguirl’evolució dels materials d’escriptura(físics i bibliogràfics) emprats: de lestaules de cera al paper,el pergamí i laploma; de l’Alexandre de Gautier deChâtillon al Doctrinal d’Alexandre deVilladei. Pere III es va servir de l’es-criptura per organitzar la casa i cort,per fer arribar ordres, a través de lescartes reials, als súbdits de la confe-deració i per preparar discursos polí-tics que controlava «hasta los detallesmás insignificantes» (p. 51). El tercercapítol, «Gobernar desde la ausencia:si necessitat s’esdevenia d’escriure» (pp.45-51), situa en la intensa utilitzaciópolítica de les cartes reials diplomàti-ques un dels indicis de modernitat delcomportament gràfic del Cerimoniós.La gestió d’aquests documents es feiasovint al marge de les dependènciescancelleresques i havia de respectarescrupolosament la rúbrica de lesOrdinacions que prescrivia «la manerad’escriure letres a diverses persones».Pere III no només va exigir el màximrespecte pels protocols d’escriptu-ra, sinó que es va voler assegurar entot moment que el flux documentalno quedés interromput:va ampliar de

vuit a vint el nombre de «correus»respecte a les Leges Palatinae, va orde-nar que un secretari dormís «dins nos-tre hostal» per poder respondre aeventuals assumptes urgents i va intro-duir a les Ordinacions una rúbrica queregulava l’ofici dels «sagelladors dela scrivania» i els exigia disponibilitatabsoluta. Aquesta «defensa de la escri-tura como tecnología de gobierno»(p. 50) va desembocar en el nomena-ment, l’any 1346,de Pere Paseya coma arxiver encarregat de recuperar ladocumentació dispersa i incorporar-la a l’arxiu central.

En el capítol quart, «Tiempos yespacios para escribir» (pp. 53-66),Gimeno Blay ressegueix els indicis tex-tuals que mostren la urgència d’es-criure del rei: el moment del dia enquè dictava el tenor de les minutes iel contingut de les cartes; la datació isignatura autògrafes que recorden elsmoviments del seguici reial i de l’es-crivania itinerant. L’abundància docu-mental permet a l’autor de senten-ciar: «La premura de escribir inundatodo» (p. 58). L’autor formula lanecessària distinció de les interven-cions administratives i epistolars,ques’haurien despatxat a la Cancelleria, ila dimensió jurídica i cronística de l’es-criptura, que exigia concentracióintel·lectual i abstracció de la realitati, per tant, un espai aïllat. No va serprobablement fins a l’últim tram delseu regnat que el rei va decidir tenirun estudi propi: l’estiu de 1376 encar-rega a Bernat Descoll la realització

MOT SO RAZO

AUTORS MEDIEVALS

Bernat Metge, Lo somni, ed.Stefano M. Cingolani,Barcelona: Barcino, 2006 (ElsNostres Clàssics. Col·leccióB, 27)

Flamenca, ed. Mario Mancini,Roma: Carocci, 2006.

Antonella Negri, Le lirichedel trovatore Guilhem de laTor, Soveria Mannelli:Rubbettino, 2006.

d’una «cambra e ·I· studi del nostrepalau de Barcelona» (p. 63). Abans d’a-questa data havia utilitzat simplementles dependències personals dels palausreials. El cinquè capítol, titulat «Entrela Cancillería y lo studi. Gobernar elterritorio» (pp. 67-128), és el mésextens del llibre, i s’estructura en tresapartats: «Organizar la casa i cort»,«Gobierno escrito de súbditos y terri-torios» i «Conservar la memoriaadministrativa». El primer d’aquestsapartats estudia «la materialidad escri-ta del manuscrito original de las Ordi-nacions», amb una primera redaccióíntegra, tres mans que hi fan interven-cions extenses i altres mans no quan-tificables que hi escriuen de maneramés esporàdica. Una d’aquestes darre-res mans és la del rei, la intervenciódel qual en el manuscrit «presenta unacasuística rica y compleja» (p. 75),sempre en la línia d’una lectura meti-culosa de la traducció catalana de lesOrdinacions per adaptar-la a la reali-tat política de la casa i cort (facsímils1 i 2). L’apartat segon revisa l’interèsdels autògrafs del rei, que ja PereMiquel Carbonell, sorprès que un reifos «bell escriptor»,havia censat par-cialment a les seves Cròniques d’Espa-nya. La signatura reial, equiparada enuna carta al segell secret, donava fepública de les ordres formulades mit-jançant la documentació diplomàticai obligava els súbdits a acceptar les dis-posicions. La correspondència autò-grafa del Cerimoniós va transcendiramb freqüència els límits familiars, iera tanta la importància que atorgavaal gest que el rei «se excusó ante losdestinatarios de sus cartas cuandoéstas no eran completamente autó-grafas» (p. 99). Gimeno Blay apuntaque aquest és «un perfil escasamen-te valorado e inédito de la persona-lidad de Pedro IV.Todo ello nos reve-la a un personaje que ha desplazadoel valor de la autobiografía (comogarantía de validez) del ámbito admi-nistrativo al de la correspondencia pri-vada e incluso diplomática» (p. 101).

El rei supervisa totes les fases de lagènesi documental (les cartes, lesescriu en català i només molt de tanten tant en aragonès) i dóna granimportància a l’observància estrictadels usos diplomàtics. Així,en una pre-ciosa carta datada a Hostalric el 30 dejuny de 1347, renya la seva filla Cons-tança (i, a través d’ella, els seus escri-vans) per haver-s’hi adreçat fent ser-vir el plural majestàtic i no pas laprimera persona del singular, tal comexigia el respecte envers el progeni-tor. En l’últim dels apartats del capí-tol es ressegueixen els passos fets pelCerimoniós amb vista a centralitzaren un arxiu reial la documentació quela naturalesa itinerant de la Cancelle-ria, i doncs dels escrivans de registre,havia contribuït a dispersar. (El 12 demarç de 1384 es promulgaven a Tama-rit de Llitera les primeres ordenancesde l’arxiu.)

Els discursos polítics i la Crònicadel Cerimoniós centren el capítol sisè,«Entre la Cancillería y lo studi. Imageny propaganda» (pp. 137-156). L’autorlamenta que el fet de disposar tan solsde còpies de registre de les alocucionsreials no permet verificar la hipòtesique aquestes alocucions haurien tin-gut una doble autoria: intel·lectual, enla persona del rei, i material,en les per-sones dels escrivans i secretaris,en unprimer moment, i del mateix rei en lafase final d’elaboració del discurs. Elfet és que la documentació descobreixel costum reial de redactar les propo-sicions de Corts. El text més valuósen aquest sentit és el manuscrit d’au-tor (amb correccions i millores) dequatre folis (facsímil 6) que conservael text íntegre del discurs pronunciatpel Cerimoniós contra el jutge d’Ar-borea. La política del rei æuna «apues-ta decidida contra el olvido» (p. 145)æva desembocar de manera natural enla redacció d’una Crònica que projec-tava l’acció de govern cap al futur.Gimeno Blay ressegueix amb detall lesnotícies documentals que fan referèn-cia al projecte de la crònica i hi des-

cobreix les pràctiques i els contextosd’escriptura en què es va planificar iredactar un text que es beneficiavaara i adés de la documentació can-celleresca: «el testimonio escrito, enla mente de Pedro IV y en su acciónde gobierno, se ha convertido en unapieza clave,constituye el vehículo conel que suplir la ausencia física de lossubordinados o iguales y con el quehacerles conocer sus decisiones degobierno. A su vez, las constantesmenciones documentales confierenuna mayor veracidad al relato y dis-curso narrativo» (p. 149). A l’últimcapítol,«Libros para el rey, libros parala corte» (pp. 157-194), s’estudien elsextractes documentals que permetenretratar Pere III com un lector/pos-seïdor compulsiu que, a fi de satisferels seus impulsos lectors, contracta-va en tot moment els serveis dels pro-fessionals necessaris i promovia recer-ques bibliogràfiques en bibliotequesreials, eclesiàstiques, monàstiques inobiliaries. El rei,delerós de fer-se ambla còpia del text que li interessa,decre-ta terminis inajornables,agraeix la dis-tribució d’un llibre en quaderns peraccelerar-ne la transcripció,estableixel suport i l’aspecte formal (tipus delletra,enquadernació) que ha de tenirla còpia. En aquest mateix capítolGimeno Blay crida l’atenció sobre lesanomalies del document segons elqual Pere el Cerimoniós hauria creatuna biblioteca reial a Poblet. Aquestdocument, conegut només a travésd’una còpia feta pel frare mercedariMarià Ribera als segles XVII-XVIII, jadevia haver despertat les sospites deRubió i Balaguer, que en va deixarinèdit l’estudi «esperando la locali-zación del original y esto,posiblemen-te,porque dudaba de su autenticidad»(p. 189). L’anàlisi diplomàtica de Gime-no Blay revela les anomalies d’undocument que s’haurà d’estudiar enel futur per determinar qui el vaescriure i en quin període històric hova fer. El llibre es completa amb unapèndix amb dues parts: la transcrip-

107

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

108

ció dels dotze textos autògrafs con-servats (195-214) i la relació crono-lògica dels documents l’original delsquals conté la signatura autògrafa delrei (214-233). Les dues darreres pàgi-nes del llibre identifiquen les dotzeil·lustracions facsímils que trobementre els capítols 5 i 6.

DAVID GUIXERAS

La croada catalana.L’exèrcit de Jaume I aTerra SantaErnest Marcos Hierro

Barcelona: L’esfera dels llibres,2006, 256 pp.

Ernest Marcos va confegir entre1987 i 1994 la seva tesi doctoral, ala Ludwig-Maximilians Universität deMunic, sobre les relacions entre l’Im-peri Bizantí i la Corona d’Aragó alssegles XII i XIII. Els resultats del seutreball es van publicar en alemany el1996, i ara es donen a la llum a laimpremta catalana. El llibre se cen-tra en un episodi una mica oblidatde la vida política de Jaume I: l’expe-dició del rei a Terra Santa la tardorde 1269, per tal de socórrer elsestats cristians de la zona, fortamentamenaçats per l’exèrcit del sultanatmameluc d’Egipte. Per tal d’auxiliar-los, l’exèrcit català va intentar aliar-seamb els bizantins i amb els mongols,però una tempesta al Mediterrani vafer fracassar l’expedició del reinomés tres dies després d’haverembarcat.

En els primers vuit capítols,Mar-cos relata la situació política ante-rior a l’expedició de Jaume I. Tractauna gran varietat de temes, que ensporten d’Europa al Pròxim Orient,sense un fil argumental continu.Comença relatant l’expansió de ladinastia mongola dels Gengis Khancap al Pròxim Orient, combatent lespotències islàmiques del califatabbàssida de Bagdad, els principatsaiúbides de Síria i Palestina i el sul-tanat mameluc d’Egipte, que domi-naven la zona. Aquesta expansió vaacabar amb la gran desfeta de l’exèr-cit mongol davant de l’exèrcit del sul-tanat mameluc d’Egipte a Galilea, el3 de setembre de 1260.També expli-ca la victòria dels mamelucs davantl’exèrcit de Lluís IX de França a laBatalla de Mansura (1250) i com lacroada de Jaume I va ser un intentde triomfar allí on el Capet fracas-sà. Segueix a continuació amb laindignació papal, de Castella i deFrança per l’aliança de Jaume I ambManfred de Sicília, i analitza com l’ob-jectiu de l’aliança era frenar lesexpansions franceses i castellanesper la Mediterrània. Argumenta quel’expedició de Jaume I a Terra Santaera una estratègia reial per recupe-rar l’estimació del papa i dels seusveïns, tot presentant-se com el grancampió de la cristiandat. Un altretema important és la reconquestade la Hispània musulmana i les con-questes de Mallorca,València i Múr-cia. L’autor al·ludeix a l’enemistat deJaume I amb Lluís IX de França i elseu germà Carles d’Anjou, i fa refe-rència a la pèrdua de Provença i delsterritoris del sud de França amb elTractat de Corbeil (1258). Sosté quel’únic guany que va obtenir el Con-queridor amb el tractat va ser elreconeixement de Montpeller, queera una herència de la seva mareMaria de Montpeller. A continuaciól’autor s’estén sobre la situació polí-tica de la Romània llatina o la Grè-cia franca, que patia greus conflictes

interns de poder i estava amenaça-da pel sultanat de Rum i per l’Impe-ri de Nicea.També dedica unes pàgi-nes a l’ascens a emperador deMiquel VIII Paleòleg i remarca queera una zona important perquè hihavia destacables contingents delsordes militars i establiments comer-cials de les grans repúbliques mer-cantils de Venècia, Gènova i Pisa,enfrontades amb les seves competi-dores italianes i franceses. Marcostambé tracta extensament l’expedi-ció angevina contra Sicília, amb elsuport pel papa, que acaba amb lacoronació de Carles d’Anjou i deBeatriu de Provença com a reis d’a-quest territori, i explica com Con-radí governava el regne de Jerusalemdes de l’exili, a Baviera, l’expediciód’aquest contra Sicília i la seva derro-ta davant les tropes angevines aTagliacozzo (17 de gener de 1268).Narra també amb tot luxe de detallsles campanyes militars del sultàmameluc Baibars d’Egipte, que cul-minaren amb la caiguda d’Antioquiael febrer de 1268 i la coalició anti-musulmana del rei Hethum de laPetita Armènia. A més a més, tractain extenso un tema personal de la vidade Jaume I, la seva relació il·legíti-ma amb la noble Berenguera Alfon-so, ja que com argumenta l’autor, elfracàs de l’expedició de Jaume I fouatribuït en aquella època a un càstigde la Providència per la relació il·legí-tima queel Conqueridor manteniaamb aquesta dama.

Finalment, des del novè capítol,el llibre es consagra a l’expedició delConqueridor. Obre aquesta darre-ra part un anàlisi del fracàs de l’ex-pedició marítima de Jaume I, on escomenten diferents interpretacionsde l’expressió «nit en roda» que apa-reix al Llibre dels fets, la més interes-sant de les quals és la interpretaciócientífica de la locució, basada en lesaportacions d’Hernández Izal. En eldesè capítol s’analitza com nomésvan arribar a Sant Joan d’Acre una

MOT SO RAZO

vintena de naus, entre les quals hihavia dos fills il·legítims de Jaume I:Ferran Sanxis de Castre i PereFerrandis d’Híxar. Comenta àmplia-ment el Llibre de racions a Orient, con-servat al registre 17 de l’Arxiu de laCorona d’Aragó (ACA), el qual ensdóna moltes informacions sobre l’es-tada de les tropes catalanes a TerraSanta i de la comptabilitat de l’em-presa. S’hi parla del retorn de FerranSanxis i altres homes a Catalunya latardor de 1269 i del fracàs de l’ex-pedició de Lluís IX de França el1270. Finalment, a l’epíleg, es passarevista a la situació política poste-rior a la croada de Jaume I: el des-viament de l’expedició de Lluís IXcap a Tunis, la seva conquesta delsmercats del Magreb i els desastresde l’exèrcit croat del Capet a TerraSanta. Finalment, es fa al·lusió a ladeclaració oficial de la Unió de lesEsglésies en el segon Concili de Lió(1274), a les Vespres Sicilianes (1282)i a la conspiració de Pere el Gran iMiquel VIII Paleòleg contra Carlesd’Anjou.

El mèrit d’Ernest Marcos no ésnomés el fet de completar i arrodo-nir la història servint-se de diferentsdocuments de l’ACA i de fonts comEl llibre dels fets de Jaume I, els Anna-les de la Corona de Aragón de JeroniZurita o el Llibre del rei en Pere deBernat Desclot, sinó que, a més amés, afegeix fonts estrangeres, comper exemple l’Opera de GeorgiosAcropolites o La flor de les Històriesd’Orient de Aitó de Gorigos, i fins itot indaga en fonts musulmanes, comara Ayyubids, Mamluks and Crusaders.Selection from the Tarikh al-Duwal wa’l-Muluk of Ibn al-Furat in two volumesde Ibn al-Furat, o bé el Taki-Eddin-Ahmed-Maqrizi, Histoire des SultansMamlouks de l’Egypte de al-Maqrizi.No obstant això, la font més interes-sant és sens dubte el Llibre de racionsa Orient, conservat a l’ACA, el qualdóna detalls molt interessants sobrel’estada dels membres de l’exèrcit

català a Terra Santa, com ara el souque els pagaven, el tipus d’alimenta-ció que rebien, els llocs on s’hostat-javen, etc. En conclusió, aquest llibreté un gran interès, perquè presentaun episodi poc estudiat de l’expedi-ció a Terra Santa de Jaume I amb unagran precisió i riquesa documental iamb tota mena de detalls. Acaba dereblar el clau de la seva oportuni-tat que el 2008 se celebri el vuitècentenari del naixement de Jaume I.Quin homenatge podia ser millorque aquest?

EVA IZQUIERDO

Jaime II y el esplendor dela Corona de AragónJosé Hinojosa Montalvo

Donostia-San Sebastián:Nerea,2005, 371 pp.

José Hinojosa, catedràtic d’HistòriaMedieval a la Universitat d’Alacant iautor de nombrosos llibres d’història,entre els quals destaquen Las tierrasalicantinas en la Edad Media (1995),Losjudíos en tierras valencianas (1999) o elDiccionario de Historia Medieval del rei-no de Valencia (2000),analitza en aques-ta obra els anys posteriors a l’expan-sió mediterrània de la Coronad’Aragó, és a dir, l’època posterior ales Vespres Sicilianes, les campanyesde Múrcia,Sicília,el nord d’Àfrica,Sar-denya o l’anada dels almogàvers a l’im-peri oriental. Són episodis,molts d’ells,protagonitzats per personatges quehan esdevingut amb el temps gaire-bé de llegenda, com Roger de Llúria,

Berenguer d’Entença o Roger de Flor.Seguint l’estela de l’excel·lent biogra-fia sobre Jaume II de J. Ernest Martí-nez Ferrando,el treball d’Hinojosa,enles seves pròpies paraules, «no quie-re ser sólo un relato de los hechosdel rey Justo, que lo es, sino que ade-más trata de aproximarse a lo que fuesu época» (p. 17). Amb aquesta inten-ció,doncs, l’autor ens presenta un lli-bre amb una dotzena de capítols d’ex-tensió i interès desigual,que excel·leixen aquells episodis on parla de la vidafamiliar i la personalitat del rei, peròque pot resultar menys amè en aquellsaltres centrats a contextualitzar –ensatrevim a dir que de vegades enexcés– el personatge. Com a exem-ple del que acabem de dir serveixinel capítol primer (pp. 19-38), detalla-díssim repàs de la geografia dels terri-toris que configuraren l’antiga Coro-na d’Aragó, i el segon (pp. 39-56),centrat en la descripció del canvi deconjuntura que es donà en aqueststerritoris en el pas del segle XIII al XIV,i que funcionen a tall d’extensa intro-ducció a tot el llibre.

És a partir del capítol tercer (pp.57-64) –on Hinojosa aprofita per retrehomenatge a Martínez Ferrando,autorde les dues millors aproximacions alrei Just: Jaime II. Su vida familiar (1948),minuciós retrat del monarca i la sevafamília, i Jaume II o el seny català (1956),biografia que representa la culmina-ció de les seves investigacions ante-riors– que Jaume II comença a pren-dre autèntic protagonisme en el llibre.Al capítol quart (pp. 65-142), un delsmés interessants, l’autor ens intro-dueix en la personalitat i la vida fami-liar del rei. La falta d’una crònica sobreel monarca,com les de Jaume I o PereIII, és, en opinió de l’autor, la causaprincipal del desinterès que ha des-pertat al llarg dels anys entre catalans,aragonesos i valencians. En el cas deJaume II, la font històrica principal ésla Crònica de Ramon Muntaner, obraen la qual l’autor va mostrar tota laseva admiració envers el rei. Hinojo-

109

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

110

sa adverteix, però, que la crònica deMuntaner no és la crònica d’un rei,sinó «de la gesta de los catalanes» (p. 65). Amb cautela,doncs, l’autor esdeixa guiar de la mà del cronistaempordanès per desteixir els tretscaracterístics de la personalitat de rei:prudència,protocol, generositat, afanymoralitzador, temperament burgès,etc., per bé que també adverteix que«Jaime II, como cualquier ser huma-no,también tuvo sus defectos» (p. 71),entre els quals destaca la crueltat ambels enemics, l’afany de venjança o l’ex-cessiva rigidesa amb els seus fills. D’a-questa manera, Hinojosa troba l’o-casió per parlar-nos, més o menysextensament, de cadascun dels seusdeu fills,aportant poques novetats res-pecte al que ja havia estat dit anterior-ment, sobretot per Martínez Ferran-do. Les pàgines dedicades a la casareial (pp. 93-94), l’alimentació (pp. 97-101),el vestir (pp. 101-105) i el tempsd’oci (pp. 105-108) resulten les de lec-tura més entretinguda. Sense oblidarles que dedica a la projecció culturalde la seva època (pp. 117-128), i queens fan conèixer les inquietudsintel·lectuals de Jaume II, els seus lli-bres i les seves lectures, la diversitatde llengües que usava en la sevacorrespondència i la seva relació ambalgunes de les més grans personalitatsintel·lectuals de la seva època, comRamon Llull, Jofre de Foixà,Arnau deVilanova o els cronistes Desclot iMuntaner. El capítol cinquè (pp. 143-168), centrat en el regnat de Pere II(1276-1285), recupera el to genera-lista i introductori dels primers capí-tols del llibre i comprèn, en un nom-bre prou limitat de pàgines, fets ièpoques crucials, que haguessinmerescut una explicació més detalla-da i una més gran profunditat d’anàli-si: des de les complicades maniobrespolítiques dutes a terme per Jaume Iper casar el seu fill amb Constança,hereva de l’illa de Sicília, fins a l’enfron-tament amb els Anjou que acabà ambla invasió del Principat.

En els capítols següents,el sisè (pp.168-188) i el setè (pp. 189-200), l’au-tor ens situa just després de la mortdel rei Alfons III (1285-1291), en elmoment en què el comte Hug d’Em-púries acompanyà el nou rei, Jaume II,de tornada de Sicília als seus regnes.És en aquests capítols on s’enceta deple l’anàlisi biogràfica del rei:el comen-çament del seu regnat (p. 169), lasuposada coronació a Saragossa (p. 170), les relacions amb Castella (p. 172), la Pau d’Anagni (p. 177), la deCaltabellota (p.181), la revolta dels sici-lians, la lluita entre Jaume i el seu ger-mà Frederic de Sicília (p. 183), la con-questa del regne de Múrcia (p. 189),etc. El capítol vuitè (pp. 201-244) ana-litza la política del rei. La primera mei-tat parla gairebé exclusivament de lapolítica interna, dirigida a enfortir elpoder de la monarquia davant delsnobles i l’Església. Resulta interessantl’aproximació de l’autor al paper delrei Just en la supressió de l’orde delTemple (p. 207) i les maniobres queel dugueren a incorporar a la coro-na els comtats independents d’Empú-ries i Urgell (p. 219). La segona mei-tat, en canvi, està centrada en lapolítica exterior, i s’enceta amb les difí-cils relacions de Jaume II amb els paï-sos islàmics (p. 221) per continuar par-lant, tot seguit, de l’expedició delsalmogàvers a l’imperi d’orient (p. 229).Seguidament, el capítol novè, El finaldel reinado (pp. 245-258), clouriaaquests cinc capítols centrals amb elsdarrers anys del regnat del rei Just.Dels capítols desè (pp. 259-284),onzè(pp. 285-320) i dotzè (pp. 321-336) elmés remarcable quant a la figura deJaume II és el primer,dedicat a les ins-titucions políticoadministratives delregne. Reprenent una qüestió ja ana-litzada al capítol vuitè en parlar depolítica interna, Hinojosa detalla lesdificultats que tingué la dèbil monar-quia aragonesa per dur a terme unapolítica centralista, que ocasionavasovint enfrontaments amb la noblesa,de vegades fins i tot conflictes armats,

i les maniobres que dugué a termeJaume II per enfortir el poder reial.«Para contrarrestar el afán de podernobiliario, el Rey lo que hizo fuefomentar sus competencias en los dis-tintos territorios de la Corona [...] Jai-me II no estaba dispuesto a versesometido a los chantajes de que fue-ron objeto sus predecesores en el tro-no» (pp. 259-60). Comptat i debatut,doncs,podem concloure que ens hemde felicitar per l’aparició d’aquestanova aproximació a la figura del reiJaume II: una aproximació divulgativaperò detallada, que acosta al públicactual una figura tan desatesa des dela publicació de les obres de referèn-cia de Martínez Ferrando.

DANIEL GENÍS MAS

Juan II de Aragón (1398-1479): monarquía yrevolución en la Españadel siglo XV

Jaume Vicens Vives

ed. Paul H. Freedman i JosepM. Muñoz i LloretPamplona: Urgoiti, 2003, 428pp.

Buenos tiempos para los viejos estu-dios sobre la historia bajomedieval enla Corona de Aragón. Los últimosaños han visto la reaparición, en fac-símil o en transcripción de nuevocuño, de estudios clásicos en estecampo: los de Eloy Benito Ruanosobre el Quinientos (Los infantes deAragón y Gente del siglo XV) y el de Des-

MOT SO RAZO

devizes du Desert sobre Carlos deViana (Don Carlos de Aragón), amén delimpagable diplomatario de Rubió iLluch, que tantos medievalistas hanleído con provecho y sana envidia(Documents per a la cultura catalanamig-eval). Le ha llegado por fin la hora,con toda justicia, a este libro funda-mental, donde Vicens Vives arracimólos frutos dispersos de su visión, apa-sionada y lúcida, del siglo XV catalán.

Super adversa augeri. Así rezabael lema que Vicens enarboló durantelos años difíciles del franquismo,cuan-do trataba de renovar la historiogra-fía catalana, lastrada por el Romanti-cismo y el idealismo nacionalista.También es el lema con el que arran-ca el estudio preliminar que firman,juntos pero no revueltos, los profe-sores Freedman y Muñoz i Lloret.Esta semblanza intelectual, que llevapor título «Un historiador que sabíadónde quería vivir», se demora, a lolargo de setenta páginas, en la trayec-toria académica e ideológica del his-toriador gerundense, que abrazó lasdoctrinas de los Annales para instau-rar,desde su atalaya universitaria, unahistoriografía que no se limitara alresumen de datos aceptados,sino queatendiera al detalle de archivo paraofrecer nuevas miradas sobre elamplio horizonte del pasado. El Vicensque nos presentan Freedman yMuñoz i Lloret es el debelador debárbaros que,a contracorriente, luchacontra la historiografía ideológica delnacionalismo castellano y del nacio-nalismo catalán, a los que oponearmas viejas y nuevas:el trabajo oscu-ro de los archivos, el estudio de loshechos concretos, la aritmética de lahistoria económica, el rumor de fon-do de la historia social. La combina-ción de los distintos métodos, con-centrados en el estudio de los siglosXV y XIX, da resultados esperanzado-res, y pronto la pluma penetrante deVicens ofrece una explicación reno-vada y polémica de los viejos proble-mas hispánicos.

Juan de Castilla, de Navarra y deAragón. La figura de Juan de Aragón(eterno aspirante al dominio de Cas-tilla, rey de Navarra, lugarteniente deValencia,Aragón y Cataluña, sucesordel Magnánimo desde 1458) interesaa Vicens porque es el emblema de unsiglo de crisis;una época, lejana y pró-xima, vinculada «a las cuestiones conque nos enfrentamos hoy en un mun-do, asimismo, críticamente situadoentre un pasado insatisfactorio y unprovenir incierto» (p. 3). Juan II, másallá de las simpatías y rechazos quepueda despertar, fue un hombre de«indomable vitalidad», fiel represen-tante de una generación repleta de«singulares personalidades políticas»(p. 4) y capaz de enfrentarse, conacierto o sin él, a todos los obstácu-los que se le interpusieron. Estoshechos,por sí solos, lo convierten enuna figura apasionante, amén de serun mirador de primera magnitud quepermite observar el panorama com-pleto de los tumultos peninsularesdel siglo XV. No extrañará, por ello,que Vicens no se limite a escribir unabiografía particular, sino que extien-da su mirada sobre todo el mapa polí-tico de la península,en busca de expli-caciones que remocen los viejostópicos. Esta vida de Juan II no es sólola enumeración rutinaria de las pie-zas que componen una vida eferves-cente, sino la biografía de unos rei-nos,unos siglos y toda una generaciónturbulenta.

La biografía está dividida en trespartes, pautadas por los distintosmomentos que jalonan la trayecto-ria de Juan de Trastámara: su etapacomo segundón en Castilla, su ascen-so al trono de Navarra y, en últimolugar, su reinado en los dominios dela Corona de Aragón. Aunque pue-da resultar paradójico, el Vicens quepor aquellos años estaba removien-do las bases de la historiografía cata-lana, elige en este libro un esquema(y hasta un estilo) anticuado, deci-monónico: el de la biografía clásica

de un hombre de estado y de todossus movimientos, decisiones, dudasy dramas interiores, vislumbradospor un narrador cercano a la omnis-ciencia que se asoma a la intimidadde la alcoba para revelar los mean-dros psicológicos de su personaje.En su aventura tras las huellas deJuan II,Vicens sigue los pasos segu-ros de esa novela-río que son losAnales de Zurita, complementadosconvenientemente con algunos datosde archivo y escuetas referenciasbibliográficas.Vicens manejó un con-siderable tesoro de datos, pero losreduce a la erudición mínima parano ahuyentar al lector no especiali-zado. El resultado es un libro que sedeja leer con agrado, sin demoras nicortes molestos, y que logró impo-ner una imagen más realista, menostópica, de un periodo crucial denuestro siglo XV.

Como en la edición original de1953, esta viene acompañada porun índice onomástico y otro topo-nímico, imprescindibles y utilísimosen este tipo de monografías. Amodo de colofón, algo habrá quedecir sobre la nueva transcripcióndel texto. Da la impresión, con sólopasar las hojas sin la pretensión deser exhaustivo, de que este volumenhabría ganado mucho si, en lugar detranscribir de cabo a rabo el volu-men de 1953, los editores hubieranoptado por un facsímil. En tal caso,el lector dispondría, por un lado, dela paginación original y podría remi-tir a ella sin duplicaciones innece-sarias. Por el otro, se habrían evita-do algunas erratas que afean eltexto casi en cada página: en la ter-cera se lee curiosas por curiosos; enla décima, poderosos magnate y rea-lizando por realizado; en la undéci-ma, Alfonso Y por Alfonso V; en la 171,desempeño por desempeñó, et sic decaeteris. Algunas de estas erratastienen cierto tufillo a escáner, esanefasta herramienta moderna que,bien o mal usada, parece destinada

111

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

112

a arrinconar al copista y al correc-tor de pruebas, eficaces pero len-tos. Confiemos en que el Titivilo denuestros días haya respetado, almenos, las referencias de archivo,sin las cuales un libro de este tipopierde mucho de su utilidad.

FRANCISCO J. RODRÍGUEZ RISQUETE

Joan Margarit i Pau: latràgica fi de l’EdatMitjana a Catalunya,Santiago Sobrequés iVidal

Barcelona: Base, 2006, 438 pp.

El 2 de febrer de 1951 es docto-rava a Madrid, com era costum a l’è-poca, l’historiador gironí SantiagoSobrequés i Vidal amb un treballtitulat Los Margarit y el Ampurdán:precedentes de la guerra civil catala-na de 1462-1472. A diferència demolts altres escrits de Sobrequés,aquesta tesi quedà inèdita, tot idiversos intents de publicació queel seu autor va dur a terme. A pri-mer cop d’ull, ens sorprèn que nola publiqués, però a la introducciós’explica perfectament quines vanser les possibles causes que l’obrano arribés a la impremta. Sobrequésva morir el 1973 sense poder veu-re el fruit del seu treball més aca-dèmic publicat i deixava un muntd’historiadors i interessats en elcomplex segle XV català sense unareferència de cabdal importància.Certament, la resta de la seva recer-

ca proporciona dades valiosíssimes,però la unitat que un treball comaquest aporta el fa d’allò més indis-pensable. Hem hagut d’esperar mésde trenta anys per tenir-lo a l’abast,gràcies al Simposi Internacionalsobre el bisbe Margarit que es vacelebrar a Girona del 14 al 17 denovembre de 2006, organitzat pelgrup Studia Humanitatis de la Uni-versitat de Girona, que l’ha recupe-rat i finalment l’ha editat.

El resultat és una biografia deJoan Margarit i Pau, membre d’unclan nobiliari establert entre el Ros-selló, l’Empordà i Girona, i que fousucessivament, en la part central ifinal del segle XV, bisbe d’Elna, méstard de Girona i també cardenal, aixícom un polític de gran influència ala Corona d’Aragó de la segonameitat del segle XV, en contactedirecte amb els monarques de l’è-poca. Per si tot això fos poc, Mar-garit fou també un erudit escriptoren llatí, amb obres com el Paralipo-menon Hispaniae o la Corona Regum,que marca el pas cap a models lite-raris renaixentistes en un segle enquè la literatura catalana estava des-plegant unes obres de gran qualitat.Els anys d’estudi a Itàlia van marcarprofundament els seus interessosliteraris i així ho va reflectir tant enl’obra com en la tasca de bibliòfil.

Però no només ens trobemamb la biografia d’un personatgeclau, sinó que el volum ofereix tam-bé una monografia històrica que nonomés contextualitza el protagonis-ta, sinó que ajuda a comprendreaquella època tan convulsa per a lanostra història (com l’autor ens dei-xa clar en el subtítol de l’obra).Sobrequés hi analitza quines enforen les causes, quines conseqüèn-cies comportà i quin paper hi juga-ren tots els protagonistes, des delsdiversos reis i pretendents al tron,als nobles, les ciutats i fins els page-sos de remença. Ara bé, la carrerade Joan Margarit domina el discurs

i l’autor estructura l’obra a partirde les etapes de la seva vida: quanentrà al clergat sota els auspicis delseu oncle, el també bisbe Bernat dePau, quan es convertí en bisbe d’El-na, els temps de la Guerra Civil ifinalment el període com a cance-ller de Joan II i Ferran el Catòlic. Agrans trets aquests són els contin-guts del llibre, però els detalls sónmolt abundants, amb multitud dedades contrastades i fonamentadesen fonts documentals, (malgrat queno s’hi esmentin les referències pelcaràcter divulgatiu de l’obra). Endefinitiva, si abans era impossibleparlar de la Guerra Civil del segleXV sense fixar-nos en l’obra deSobrequés, des d’ara tampoc nopodem referir-nos al conjunt delsegle XV sense tenir en compteaquesta referència.

Per altra banda, si el contingutcientífic és de primer ordre, elcaràcter divulgador amb què fouescrit resulta en un llibre que avegades sembla més una novel·la,un llibre per fer una lectura plaent,més que no una lectura crítica d’his-toriador o erudit. Amb un llenguat-ge i un estil d’allò més amens enstrobem amb una obra d’alta divul-gació que un públic ben ampli potcomprendre i treure’n un profitintel·lectual. Ni el fet que hagi estattraduït d’un original castellà escritfa anys, no fa que perdi ni l’interèsni la qualitat. És més, el resultat finalmostra una preocupació per tenirun model de divulgació però sen-se oblidar en cap moment el cien-tifisme històric.

De l’edició de l’obra se n’hanencarregat tres persones que conei-xen perfectament tant l’investiga-dor com el personatge: MariàngelaVilallonga, catedràtica de llatí de laUniversitat de Girona i coordina-dora del grup Studia Humanitatis,Lluís Lucero, gran coneixedor de lafigura de Joan Margarit i JaumeSobrequés, historiador i fill de l’au-

MOT SO RAZO

tor. Després del que s’ha dit finsaquí no cal afegir res més sobre laqualitat de l’obra, només lamentar-nos que hagi restat tant de tempsoblidada per al públic interessat ifelicitar-nos per la feina ben feta del’autor i dels editors, així com perla possibilitat de tenir a l’abast unllibre de referència com aquest.

ENRIC BASSEGODA

Els beguins. L’heretgia ala Catalunya medievalJoan Cuscó i Clarasó

Barcelona: Publicacions del’Abadia de Montserrat, 2005(Scripta et Documenta, 70),110 pp.

L’any 1971 Fabrizio di André publi-cava un disc excepcional amb can-çons titulades Il sogno di Maria o L’in-fanzia di Maria. En aquest disc elcantautor genovès feia una lecturaafectuosa dels evangelis apòcrifs, i enparticular de la vida de Maria Magda-lena. L’establishment religiós i un sec-tor del públic catòlic avesat a nedaren aigües tranquil·les van arrufar elnas.També els beguins van tenir coma lectura de capçalera l’Evangeli deMaria, i també ells van ser víctimes(amb mètodes, és clar, pla més vio-lents) de la incomprensió. El volumde Cuscó i Clarasó va aparèixer tresanys després que la mateixa sèrie«Scripta et Documenta» de les PAMdediqués un volum col·lectiu al ves-sant femení d’aquest moviment: Lesbeguines. La Raó il·luminada per Amor.

Cuscó es proposa estudiar l’emanci-pació intel·lectual que es produeixen la societat medieval europea, i mésconcretament en la catalana, a travésde moviments considerats herètics ide la relació que aquests moviments,especialment el beguinatge, van teniramb figures de primera línia com araRamon Llull, Arnau de Vilanova,Ramon Penyafort o Ramon Martí. Laintroducció (pp. 5-14) posa damuntla taula les limitacions amb què vatopar l’autor: el fet que el moviment,«en la seva globalitat, no disposa d’in-vestigacions sistemàtiques», d’unabanda, i, de l’altra, que no hi ha tre-balls que relacionin els postulats delsbeguins i l’obra dels autors que hi vancol·laborar (cas d’Arnau de Vilanova)o hi presenten afinitats (cas deRamon Llull) (p. 8). Ateses aques-tes limitacions, «la principal motiva-ció del treball rau a desvetllar l’in-terès i les inquietuds intel·lectuals dellector: ser capaços de donar una visiómés ampla i plural d’una de les èpo-ques cabdals de la civilització occi-dental». Per aconseguir aquesta plu-ralitat de veus l’autor de lamonografia no es limita a analitzar lacomunió d’idees que va existir entreels beguins i Arnau de Vilanova oRamon Llull, sinó que ressegueix elspostulats dels autors que més inten-sament s’hi van enfrontar: RamonPenyafort i Ramon Martí.

En el capítol «Religió i raó a laCatalunya medieval» (pp. 15-24),Cuscó situa el beguinatge en el con-text dels moviments heterodoxosde l’Edat Mitjana actius a casa nos-tra. Els beguins van tenir en comúamb càtars i valdesos (tots ells movi-ments pietistes que compartien elsbéns i feien vot de pobresa) el retorna les formes de vida dels primerscristians. Anteriors als ordes urbans,els beguins van mantenir vincles moltestrets amb el tercer orde i amb elsespirituals franciscans, que reclama-ven la fidelitat a Francesc d’Assís iels seus primers companys amb el

retorn a l’usus pauper. Aquesta con-nexió ideològica ens porta fins aRamon Llull, molt vinculat als terce-rols franciscans.Tant els beguins comLlull i els seus seguidors, els lul·lis-tes, defensen una cristianisme basaten el diàleg amb la divinitat a travésde l’oració contemplativa i de la lec-tura directa i crítica de les Escriptu-res. Els beguins van ser perseguitsprimer al Llenguadoc i a la Catalu-nya Nord, i posteriorment al Princi-pat,València i Mallorca. En l’apartat«Política i religió: la persecució delsbeguins» (pp. 25-32), Cuscó i Clara-só estudia un fenomen que «té en elseu motiu subjacent un fet que enca-ra avui fa molta por a la societatoccidental: l’aflorament d’un modelde vida que no és productiu» (p. 25).Les primeres acusacions formalscontra el model de vida dels beguinses van fer al Concili Laterà de 1215,però les persecucions més violentesdaten dels anys 1311-1330, períodeque coincideix aproximadament ambla redacció i difusió del manual del’inquisidor Bernat Gui, d’una banda,i amb la vinguda de l’Anticrist segonsels càlculs dels beguins i altres movi-ments herètics, de l’altra. A partirdel segle XIV els nuclis de beguins jasón molt residuals. Al segle XVII

podem dir que els seus postulats hanestat assimilats de manera gairebétotal per l’Església a través de l’or-de tercer de sant Francesc i que elstercerols han deixat de ser un ordepenitencial per esdevenir cada vega-da més una moda aristocràtica, unamena de devoció externa. La flamabeguina, però, no s’havia d’extingirmai del tot. La teoria oficial de l’Es-tat i del poder (un món cristià i uni-versal aixoplugat per una esglésiacatòlica i romana única, segons larecepta de la Monarquia de Dante)ha conviscut sempre amb un pensa-ment «alternatiu» que és, en moltsaspectes, ben proper al dels primersbeguins. Una de les constants del lli-bre de Cuscó és l’interès per resse-

113

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

114

guir l’herència dels beguins i elsmoviments herètics medievals en elmón modern i contemporani, ni quesigui a través de citacions bibliogrà-fiques ad hoc (que semblarien un pèlforçades si no fossin tan freqüentsi el text no tingués una orientaciódivulgativa).

Els beguins no van ser de capmanera un moviment marginal enterres catalanes: van tenir una fortaimplantació arreu del territori, vangaudir de les simpaties i la proteccióde la família reial catalana, van comp-tar entre els seus membres perso-nes de tots els estaments socials i,finalment, van tenir el suportd’intel·lectuals de primera fila. Enel capítol «Els beguins i l’emancipa-ció intel·lectual medieval» (pp. 33-41) l’autor identifica en els beguinsun model de vida gnòstic que es vin-cula amb l’opció espiritualista del pri-mer cristianisme i advoca per l’eman-cipació intel·lectual i la laïcització delsaber. L’apartat «Arnau de Vilanovai els beguins» ressegueix els lligamsideològics i les complicitats entre elmoviment i l’autor de l’Alia informa-tio beguinorum (una defensa de l’es-piritualitat beguina), que va ser tam-bé promotor d’un hospital a Valènciaconegut com «Els beguins» (p. 47).El concili de la Tarraconense de 1318decretava que cap beguí o beguinapodia posseir llibres teològics en vul-gar, tret que fossin llibres de pregà-ries. Era l’època en què es perse-guien els beguins de Vilafranca delPenedès, ben relacionats amb Arnaude Vilanova. Al capítol «Vilafranca delPenedès i els primers beguins cata-lans» (pp. 51-59) es presenten lesfigures del notari Guerau Pera i eltercerol franciscà Bernat Fuster, elsprimers beguins catalans que tenimdocumentats amb nom i cognoms.Pera i Fuster pertanyien a la comu-nitat de Vilafranca i es van declararobjectors de consciència, és a dir novan voler incorporar-se a l’exèrcit.Els anys 1345 i 1346 es va dur a ter-

me el procés inquisitorial contra elsfranciscans i els beguins de Vilafran-ca. Amb aquest procés culminava lainvestigació de les relacions entre lacomunitat franciscana i Arnau deVilanova arran de la discussió ques’havia produït al monestir franciscàde Vilafranca, entre 1316 i 1317, apropòsit de l’arribada de la fi delmón (p. 55).

En el capítol «Les comunitats debeguines o beguinatges» (pp. 61-70)s’estudia el paper destacadíssim quevan jugar les dones en aquest movi-ment espiritual. El rol de les begui-nes no va estar en cap cas subordi-nat al dels homes. La seva tascaeducadora, de lectura, traducció iinterpretació de les Escriptures, vaser molt important per a un movi-ment que aplegava nombrososinfants, i algunes de les figures cab-dals de la mística medieval, com araHadewijch d’Anvers i MargaritaPorète, van ser beguines. La impor-tància central de les dones a lescomunitats beguines va ser motiu decondemna als manuals de la Inquisi-ció, que va perseguir-les amb moltavirulència (hi ha més dones màrtirsque no pas homes). Als segles XV iXVI les comunitats estrictamentfemenines es van haver d’integrar ales estructures oficials de l’Església,i al segle XVI, un cop enllestit el Con-cili de Trento, es va imposar la clau-sura rigorosa i els vots solemnes atotes les comunitats religioses dedones. Quedava d’aquesta maneradesactivat l’antic costum del mona-cat domèstic, que arrenca el 1189amb la primera comunitat de begui-nes a Lieja.

Ramon Llull va ser un delsautors més llegits pels beguins, quees van interessar sobretot per la Doc-trina pueril i el Llibre contra l’Anticrist.En el capítol «Mística i raó: RamonLlull» (pp. 71-81),Cuscó recorda queper a la Inquisició no existia pràcti-cament cap diferència entre «lul·lis-tes», «beguins» o «heretges». Llull

té en comú amb els beguins mésdestacades la seva condició de per-sonatge alhora racionalista i místic.Per a Llull i els beguins, «la teologiaés la ciència que permet conèixer ladivinitat i s’hi han de dedicar» (p. 74).La transformació de la societat hade començar amb la transformacióinterior de cada individu. La intensadedicació a l’estudi que havia de ferpossible aquesta transformació por-tava els beguins a endinsar-se en pro-blemes teològics que podien posaren dubte la teologia oficial. L’inqui-sidor Nicolau Eimeric va impugnarla recerca de la saviesa a través del’estudi, pròpia dels lul·listes i elsbeguins. El capítol «La teologia ofi-cial: Ramon Martí de Subirats» (pp.83-88), després de presentar demanera succinta la vida i l’obra d’a-quest teòleg de gran renom, analit-za el Pugio fidei com a obra clau del’apologètica cristiana. Amb Martí iel seu contemporani Tomàs d’Aqui-no s’abandona la línia augustiniana(molt propera a la sensibilitat begui-na i espiritual), segons la qual filoso-fia i teologia són moments comple-mentaris de l’única saviesa cristiana,per diferenciar clarament els àmbitsde coneixement de la raó i de la fe,amb disciplines particulars i princi-pis exclusius: la raó natural per a lafilosofia i la revelació cristiana pera la teologia. La figura controverti-da de Francesc Eiximenis protago-nitza el capítol titulat «La usura i lapolítica: Francesc Eiximenis» (pp. 89-94). Cuscó considera que, en líniesgenerals, els postulats del menoretgironí són molt més moderats queno pas els d’Arnau de Vilanova, elsbeguins o els espirituals franciscans,però en analitzar la usura «topemamb l’Eiximenis més franciscà, mésproper, per exemple, als postulatsdels beguins» (p. 90). El més interes-sant d’aquest capítol és l’afirmacióque «en Eiximenis ja trobem el des-plaçament conceptual que en poctemps permetrà deixar fora de joc

MOT SO RAZO

els beguins i els espirituals: deixarenrere la discussió sobre l’emanci-pació intel·lectual, l’espiritualitat indi-vidual i la vida de Crist i substituir-la per la discussió al voltant de laCosa Pública» (p. 92).

El volum de Cuscó i Clarasó escompleta amb un epíleg força suigeneris. A «Idees, paraules i fets: epí-leg» (pp. 95-104) es revisen els con-tinguts del llibre en constant diàlegamb el present i es defensa la utili-tat de l’experiència beguina permillorar el nostre model de socie-tat. És altament significatiu que l’úl-tima citació sigui del bisbe delspobres: Pere Casaldàliga, un delsmàxims exponents de la teologia del’alliberament: «L’Església és més granque el papa, i Déu és més gran quel’Església» (p. 104). Una afirmacióque va a missa.

DAVID GUIXERAS

El pensament filosòfic al’Edat Mitjana. D’Agustía MaquiavelKurt Flasch

Santa Coloma de Queralt:Obrador Edèndum(Exemplaria Scholastica, 3),2006, 691 pp.

El professor Kurt Flasch, catedràticemèrit de l’Institut de Filosofia de laUniversitat del Ruhr (Bochum), ésun dels medievalistes més prestigio-sos dels nostres temps i un intel·lec-tual, en el sentit ple del terme, rigo-

rós i compromès. Entre les sevesnombroses publicacions, té el granmèrit de comptar amb dues de lesmillors aproximacions actuals a lafilosofia medieval, dos volums que encerta manera es complementen. Elprimer és un succint panorama delsautors del pensament medieval queFlasch considera més rellevants, Ein-führung in die Philosophie des Mittelal-ters (1987), acompanyat de tot unseguit de reflexions metodològiquesque caracteritzen el seu punt de vis-ta com a historiador; l’altre és unextens manual universitari d’històriade la filosofia medieval, Das philoso-phische Denken im Mittelalter. VonAugustin bis Machiavelli, publicat enprimera edició el 1986 i en segonaedició corregida i ampliada el 2000.És aquesta segona edició, en traduc-ció catalana, que ressenyem aquí.

Es tracta d’una proposta lloable iagosarada de l’editorial Obrador Edèn-dum (www.obradoredendum.cat),queofereix aquest magnífic volum en tra-ducció justament a un país que (diuen,alguns amb satisfacció) es troba enplena crisi de vocacions humanísti-ques. Aquest petit obrador editorialcomença a tenir un catàleg ambiciós,amb col·leccions d’alta divulgació oobertament de recerca (com ara«Traducció de l’Obra Llatina deRamon Llull»,o «Exemplaria Scholas-tica»),en un panorama editorial aca-dèmic cada cop més esquitxat per lesdesercions.Tot això encara és mésremarcable si pensem que Edèndums’ha preocupat, i molt,d’assegurar-sela difusió internacional, amb acordsde coedició modèlics, per exempleamb la prestigiosa editorial Brepols.És un exemple per a totes les inicia-tives editorials d’àmbit medieval delpaís, i esperem que la recent iniciati-va del grup Textos Medievals Catalans(www.tmcat.net) tingui un paper fona-mental a l’hora de seguir-lo.

El llibre de Flasch no està pen-sat només per a un públic universi-tari que necessiti un manual de filo-

sofia, sinó que es pot llegir (així haestat per a qui signa aquesta nota,gens expert en qüestions d’històriade la filosofia, dit sigui de passada)com una amena i interessantíssimahistòria intel·lectual de l’Occidentmedieval. Certament, és un viatgea través dels moments culminantsde la història de les idees filosòfiquesa l’Edat Mitjana. Només cal fullejar-ne l’índex, però, per entreveure algu-nes de les idees sorprenents que lalectura del volum ens reserva i que,necessàriament, duen el lector aencuriosir-se sobre els enfocamentsde Flasch. Per una banda, per lainusual fixació dels límits cronolò-gics del manual, que no s’ajusten alsusos habituals (per exemple, s’allar-guen al segle XVI, amb Leonardo,Maquiavel i Luter); per l’altra, per latria d’autors, on sorprèn el poc espaidedicat a obres valorades escolar-ment com a essencials i, ben al con-trari, la discussió detallada d’autorsque generalment tenen un papermarginal a la manualística o, senzilla-ment, en queden exclosos (és bendestacat en aquest sentit l’espai dedi-cat a Teodoric de Freiberg, pp. 403-414, o al mateix Mestre Eckhart, pp.413-432).

L’actitud de Flasch davant delmaterial que estudia està sempreamarada de preocupacions metodo-lògiques. Gairebé sense adonar-se’n,el lector les va adoptant a mesuraque avança el manual, fins al puntd’acabar pensant (sense allunyar-segaire, crec, de la intenció de l’autor)que per a qualsevol reflexió històri-ca un cert neguit metodològic éstotalment imprescindible.Vegem-neun petit exemple: «Comprendre his-tòricament el segle XIV no consis-teix a seleccionar “una” filosofia deles moltes que hi coexisteixen i,aïllant-la del seu context, declarar-la la més rigorosa del segle. NiEckhart ni Ockham no representencap progrés directe vers la “veritat”.Judicis d’aquesta mena són d’origen

115

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

116

dogmàtic. En canvi aquests dos pen-sadors tan diferents sí que repre-senten un progrés vers l’explicacióteòrica i la realització pràctica de lespossibilitats del seu temps» (p. 433).L’objectiu declarat del llibre és «lahistoricitat del pensament entre elsanys 400 i 1500» (p. 597), una his-toricitat que ell mateix qualifica comde «peculiar»: es tracta d’identificarels fets, textos i institucions quedeterminen les condicions en quèsorgeix el pensament, sense una ideateolològica particular de la història.Des de la perspectiva de crítica delmètode, el breu epíleg (pp. 597-600)hauria de ser de lectura obligatò-ria per a qualsevol persona que esdediqui a la recerca històrica enqualsevol disciplina.

Flasch qüestiona a fons, doncs,les bases cronològiques, històriquesi d’interpretació de les fonts enmolts passos, sobretot des d’unaprojecció interdisciplinària que uneixhistòria, filologia, art i pensament. Ino s’atura només a enfocar correc-tament (o com més correctamentpossible) l’estudi del període medie-val, sinó que sovint es detecta en elseu discurs un esforç notable per caracteritzar els recorreguts his-toriogràfics canviants (a vegadescomplementaris, a vegades contra-dictoris) que han conduït a la inter-pretació del passat en les nostres his-toriografies contemporànies, amb elsseus vicis i les seves virtuts. Enaquest sentit, les planes sobreMaquiavel són, senzillament, magis-trals (vegeu especialment les pp. 576-582). Aquesta perspectiva recordaen molts moments la d’altres his-toriadors com Klibansky, Le Goff oels autors de la (injustament) criti-cada història de les mentalitats, sem-pre des de la flexibilitat i defugintdecididament els posicionament dog-màtics. Per a un filòleg, també, lainclusió en una història del pensa-ment de figures històriques comPetrarca, Boccaccio o el mateix Leo-

nardo Da Vinci no deixa de ser unestímul per eixamplar la connexióentre disciplines que, tot i treballarsobre els mateixos períodes i estu-diar els mateixos autors, raramentes retroalimenten.

El volum està organitzat en tresparts («Fonaments», «Fases evoluti-ves del pensament medieval», és adir, una evolució del pensament orga-nitzada amb criteris històrics i cul-turals, i, finalment, un apartat d’en-llaç amb l’Edat Moderna) precedidesper una introducció on Flasch fixaels pressupòsits metodològics delvolum. El pes fonamental del llibreorbita entorn els set temes en quèestà dividida la segona part («Nouscondicionaments», «La reforma caro-língia», «El segle XI: l’esclat inicial»,«El segle XII», «El segle XIII», «El segleXIV», «El segle XV: entre l’Edat Mitja-na i la Moderna»), volgudamentoberts, on es demostra la coexistèn-cia d’idees en moviment, contradic-tòries, en un mateix període, i a vega-des en l’obra d’un mateix autor. Elllibre inclou també una cronologia(pp. 601-612), una bibliografia selec-ta per temes i autors (pp. 613-673)i un índex temàtic (pp. 675-683) ionomàstic (pp. 685-691) exhaustiusque faciliten enormement l’ús d’unvolum tan dens (i gruixut).

Hem de felicitar, doncs, l’Obra-dor Edèndum per la seva iniciativa iagrair a Josep Batalla que hagi fet l’es-forç de traduir aquest llibre en unallengua que llisca plàcidament, tot iles dificultats d’estil i contingut, i queanima el lector a seguir incansable-ment fins al darrer full. L’únic retretque, com a lectors, gosaríem fersobre aquest volum és la cura insu-ficient en la correcció del text: ésdecebedor ensopegar amb tantserrors d’impremta (uns quants mésdels esperats) en un llibre d’aquestaimportància i d’aquest cost. En elfutur s’haurien d’evitar, per posarnomés dos exemples, errors coml’estranyíssim hàpax «pogdeviaxx-

xut», a la línia 9 de la p. 232,o els cri-teris tipogràfics canviants a les notesde les pp. 156-157. És, però, nomésuna petita crítica a un llibre que hau-ria de convertir-se en lectura reco-manada, no només per als estudiantso professors de la filosofia, sinó pera tots aquells que s’interessin peraquest període que anomenem EdatMitjana. Un viatge de 691 planes,acompanyats per la sàvia mà del pro-fessor Kurt Flasch, és un luxe autèn-ticament impagable.

SADURNÍ MARTÍ

MOT SO RAZO

117

Victor Millet és professor de llengua i literatura ale-manya medieval a la Universitat de Santiago de Com-postela. Estudià Filologia Anglogermànica a la Uni-versitat de Barcelona i es doctorà a Tübingen(Alemanya). Ha treballat a les universitats de Berlín,Freiburg i Santiago. És autor del llibre La poesía heroi-ca en las culturas anglogermánicas medievales (2007) ipremi d’investigació de la Xunta da Galicia al 1995.Ha treballat sobre èpica, novela, lírica i narrativa breu,sempre des d’un punt de vista interdisciplinar.

Daniel Genís (Castelló d’Empúries, 1977). Llicenciaten Filologia Catalana (1999) i en Filologia Hispànica ala Universitat de Girona (2000). Ha llegit el treball derecerca El «Dotzè del Crestià» (primer tractat): estudiintroductori, anàlisi ecdòtica i edició crítica, dirigit perXavier Renedo (2004), i ha col·laborat en l’edició delDotzè I,1 (2005). Actualment compagina la feina deprofessor d’ensenyament secundari i l’elaboració dela tesi doctoral sobre la biografia de Rafael Cerverai l’edició de la seva Historia de Cataluña, traducció cas-tellana de 1616 de la crònica de Bernat Desclot.

Lola Badia (Barcelona, 1951) és catedràtic de Lite-ratura Catalana a la Universitat de Barcelona, des-prés d’haver ensenyat a la Universitat Autònoma deBarcelona i a la de Girona. Ha treballat sobre poesiaantiga, des del Cançoneret de Ripoll a Ausiàs March, itambé s’ha ocupat dels escriptors en prosa dels seglesXIII, XIV i XV, com Bernat Metge, Joan Roís de Core-lla o l’anònim del Curial e Güelfa. El perfil literari deRamon Llull i la seva obra divulgativa en llengua vul-gar és un altre dels seus temes d’especialització.

Anna Radaelli és doctora en Filologia Romànica iha estat investigadora a les universitats de "L'Aqui-la", de Florència i de Warwick. La seva recerca s’haconcentrat sobretot en la literatura occitana medie-val, en particular els trobadors. Hi destaca la seva edi-ció crítica de l’obra de Raimon Gaucelm de Béziers(1997), l’estudi Dansas provenzali nel XIII secolo (2004)i el treball sobre el cançoner C a la col·lecció Inta-vulare (2006).

Ilaria Zamuner Candiani és diplomada en violíi doctorada en Filologia i tècniques d’interpretació(Universitat de Venècia). Actualment prepara unasegona tesi sobre els rondeaux francesos a la Univer-sitat de Poitiers, en cotutel·la amb la Universitat deVerona. Ha publicat diversos treballs sobre la tra-dició del Secretum secretorum pseudoaristotèlic isobre els cançoners occitans, on destaca la mono-grafia sobre el cançoner V a la col·lecció Intavulare.També ha col·laborat a la Bibliografia elettronica deiTrovatori (BEdT) i al Tesoro della Lingua Italiana delleOrigini (TLIO).

Susan Boynton és Associate Professor de Musico-logia Històrica a Columbia University (Nova York).Ha publicat la monografia Shaping a Monastic Identity:Liturgy and History at the Imperial Abbey of Farfa, 1000-1125 (2006) i nombrosos articles sobre diferentsaspectes de la música, litúrgia i poesia medievals.Actualment té en preparació el volum Silent Music:Echoes of Medieval Ritual and the Construction of His-tory in Eighteenth-Century Spain.

Col·laboradors

COL·LABORADORS