1. Què és el so?

El so és un fenomen físic produït per les vibracions que genera un cos en moviment. El

so es transmet habitualment a través de l’aire en forma d’ones concèntriques (ones

sonores), que són captades per la nostra oïda i que arriben al cervell, on són

interpretades.

2. Com es propaga

El so es propaga a gran velocitat. Les ones viatgen per l’aire a 340 metres per segon i es

transmeten de la mateixa forma que s’estenen les ones en l’aigua quan llencem una

pedra.

Quan les ones sonores troben un obstacle en el seu recorregut, es reflecteixen, és a

dir, reboten i tornen en sentit contrari cap a la font del so. Si estem en una habitació i

donem una palmellada, el so rebota contra les parets, el terra i el sostre. Aquest efecte

s’anomena reverberació i explica per què la música no sono igual en un auditori de

concerts, un pavelló d’esports, a l’aire lliure o en una església.

L’eco és un tipus de reverberació en què es produeix la repetició del so perquè el

temps que transcorre entre el so emès i el so reflectit és tan ample que es perceben

per separat.

La ciència que estudia els fonaments físics del so és l’acústica.

L’oïda humana pot percebre

ones sonores que vibren de 20 a

20.000 vegades per segon (v/s).

Dels son de més de 20.000 v/s

en diem ultrasons i dels de

menys de 20 v/s infrasons.

Nosaltres no podem sentir ni

ultrasons ni infrasons, però hi

ha animals que senten els

ultrasons, per exemple el

ratpenat, algunes races de

gossos o els dofins.

UNITAT 1. SO, SOROLL I SILENCI. Les qualitats del so.

3. So, soroll i música

Segons les lleis de l’acústica, les ones sonores de periodicitat regular produeixen el so i

les de periodicitat irregular produeixen el soroll.

Però la diferència entre so i soroll pot

arribar a ser subjectiva segons l’ús

que es faci del soroll. Quan aquest

s’utilitza amb una finalitat artística, es

converteix en una part integrant

d’una obra musical, és a dir, en so.

Entenem, doncs, per soroll un so molest o desagradable i so allò que ens agrada o ens

produeix una sensació més agradable.

Definiríem música, doncs, com la combinació de sons i silencis creada per l’home amb

un objectiu concret.

4. El silenci

La música no només es compon de so, sinó també de

silenci, l’absència de so. Però, en realitat, el silenci absolut

no existeix. Encara que poguéssim aïllar-nos

completament dels sons exteriors, seguiríem escoltant els

sons interns del nostre cos.

En conseqüència, en parlar de silenci en la música hem

d’entendre-ho com una cosa relativa,com “l’espai en blanc

de la música”.

5. Elements de la comunicació musical

Els tres elements principals de tota comunicació són: l’emissor, el canal i el receptor.

Són els mateixos elements que intervenen en la comunicació musical.

L’emissor: és un cos elàstic capaç de vibrar. Les vibracions generen ones

sonores que es propaguen.

El canal: és el medi per on es propaguen les ones sonores a 340 metres per

segon. Habitualment és l’aire. Si comparem la velocitat de propagació del so

amb la de la llum, veiem que aquesta és instantània; en canvi, la velocitat del so

El diapasó serveix per afinar els instruments de l’orquestra a

partir del la-3 afinat a 440/445 Hz.

és relativament lenta. És per això que primer veiem el llampec i posteriorment

sentim el tro, tot i que es produeixen simultàniament.

El receptor: És l’oïda que rep les vibracions a través de l’aire i les converteix en

impulsos elèctrics que arriben fins al cervell, centre receptor i elaborador de

totes les nostres sensacions.

6. Qualitats del so: altura, durada, intensitat i timbre.

Altura:

És la qualitat que designa quan un so és agut o greu.

L’acústica defineix l’altura d’un so segons la freqüència, és a dir, el nombre de vibracions

per segons (hertz). Com més vibracions més agut és el so; com menys vibracions, més greu

és el so.

La música defineix l’altura del so amb les notes i la seva situació dins del pentagrama. Com

més agut és el so, més amunt es col·loca la nota dins del pentagrama, i com més greu és el

so, més avall es col·loca.

Durada

És la qualitat que expressa si un so és llarg o curt, és a dir, el temps que dura un so.

En música la durada s’expressa mitjançant uns símbols anomenats figures. Cada figura té el

seu silenci corresponent. Tant les figures com els silencis tenen uns valors determinats.

Intensitat

La intensitat indica si un so és fort o feble (suau).

L’acústica la defineix segons l’amplitud d’ona. A un so fort

li corresponen una major amplitud d’ona que a un so

feble.

També s’anomena dinàmica i s’indica a les partitures amb

símbols com p (piano) o f (forte) o els reguladors. Tot això

ho aprendrem més endavant.

Timbre

És la qualitat del so que permet diferenciar qui o què emet el so.

Per exemple, dos sons de la mateixa altura, intensitat i durada

sonen diferent segons la veu o l’instrument que els interpreti.

La música no sempre s’ha escrit de la mateixa manera. Abans

que s’establís la notació actual que vosaltres estudiareu, a

l’Edat Mitjana hi havia una altra manera d’escriure la música

en què la duració de les notes era molt relativa.

1. La música: una de les 7 arts.

Les 7 arts són:

Pintura

Escultura

Arquitectura

Literatura

Dansa

Cinema

Música

De totes aquestes la més recent és el cinema. Les tres primeres, la pintura, l’escultura i

l’arquitectura se les anomena les Belles Arts i són les que estan lligades a la

transformació d’uns materials tangibles (en el cas de l’escultura, per exemple, es

transforma un tros de marbre en una figura humana).

Les arts es divideixen en arts estàtiques i arts dinàmiques. Les arts estàtiques són

aquelles que no varien en el temps ni l’espai, no es transformen amb el pas del temps i

no canvien la seva localització física. Les arts dinàmiques són aquelles que canvien amb

el pas del temps i aquelles per les que necessites un temps concret per gaudir-les des

de l’inici fins al final.

Tenint en compte aquestes definicions podries dividir les 7 arts entre dinàmiques i

estàtiques?

LA MÚSICA COM A ART.

Els gèneres musicals. Principis que defineixen un instrument musical

2. Els gèneres musicals

A les biblioteques, per facilitar la localització dels llibres, es classifiquen segons uns

criteris d’ordenació. La música també es pot organitzar segons el seu gènere. La triple

classificació més habitual és:

Tradicional, popular o culta

Religiosa o profana

Descriptiva o pura

Música tradicional, música popular i música culta

Quan parlem de música tradicional ens referim a les

cançons i danses tradicionals amb què la gent s’ha

expressat al llarg del temps i que, antigament, es

transmetien de manera oral. Parlem de peces amb una

estructura senzilla i, generalment, de poca durada.

Normalment

utilitzem el terme música popular, paraula

derivada de “poble” per referir-nos a la música

actual que s’escolta majoritàriament a les ràdios,

concerts i mitjans de comunicació. Generalment

la música popular es caracteritza per ser un tipus

de música creada per ser “consumida”, és a dir,

per a ser comprada i escoltada en aparells de so o

bé en concerts en directe.

La música ètnica també és música tradicional. Rep aquest

nom, habitualment l’expressió musical de cultures llunyanes

i exòtiques, però cal recordar que el seu origen és el mateix

que el de la música popular

occidental.

La música culta, en canvi, és un

gènere més sofisticat. Les seves obres

poden ser molt extenses i tenir una estructura complexa. Ha

calgut un sistema de codificació – les notes musicals- per

permetre’n la transmissió i es caracteritza pel fet que la seva

creació sempre està lligada a la feina d’un compositor.

Popularment se l’anomena “música clàssica”.

Música religiosa i música profana

Al llarg de la història, la religió ha estat un fenomen

molt present en la vida de les persones. La música

religiosa acompanya els actes litúrgics o s’inspira

en fets religiosos.

D’altra banda, tenim la música profana, que no té

cap lligam amb el fet religiós. Sol estar relacionada

amb la vida quotidiana i les celebracions de caire

no religiós. Els trobadors i les trobairitz, i els joglars

van ser els primers divulgadors de la música

profana.

Música descriptiva i música pura

Parlem de música descriptiva quan ens

referim a obres inspirades en elements aliens

a la música: paisatges, literatura, quadres...

Aquestes obres, doncs, tenen un referent

extramusical com a base.

En canvi, la música pura no ens remet a cap

idea fora de la mateixa música.

3. Principis que defineixen un instrument musical

Si l’eina del pintor és el pinzell, l’eina del músic és l’instrument musical. Els instruments

que tenim actualment són el resultat de l’evolució de molts segles. La necessitat

d’expressar-se mitjançant la música ha estat al llarg dels segles el motor que ha

impulsat aquesta evolució. El primer instrument va ser la veu humana, però de seguida

els objectes d’ús quotidià van convertir-se en instruments musicals.

Perquè un instrument soni ha de constar de tres elements bàsics:

a. Material capaç de vibrar.

b. Un mecanisme que el faci vibrar

c. Un ressonador que amplifiqui el so.

4. Classificació dels instruments segons la producció del so

La gran quantitat d’instruments musicals que hi ha actualment ens obliga a fer-ne

una classificació.

Hi ha moltes maneres de classificar els instruments. La que segurament coneixes és

la classificació per famílies i subfamílies

Corda

Vent (subfamília del vent fusta i vent metall)

Percussió

A continuació te’n presentem una de diferent que classifica els instruments segons el

material que vibra:

CORDÒFONS, quan vibra una corda

AERÒFONS, quan vibra una columna d’aire.

MEMBRANÒFONS, quan vibra una membrana tensada

IDIÒFONS, quan vibra tot l’instrument

ELECTRÒFONS, quan el so es produeix electrònicament.