Museu d`Història de València 5 novembre 2009 - 31 gener 2010

Despoblats moriscos, 400 anys després

Organitza: Patrocina:

Benialí, La Marina

2

Abeurador de la Vall de Laguar, La Marina

Horts d’Otonel, Cortes de Pallars

3

El territori valencià oferix múltiples mostres d’un paisatge cultural per-

dut de tradició andalusina. Restes d’alqueries, hortes, moreries, sendes

i antics camps de batalla perduren com a empremtes d’eixe passat. Els

tres llocs triats per a l’exposició, la Serra d’Espadà, la Mola de Cortes i

l’interior de La Marina conserven nombrosos despoblats reflex d’una

etapa poc coneguda de la nostra història. La gent que va viure en estos

assentaments rurals va modelar els paisatges de muntanya, els camps i

els cursos d’aigua. El decret d’expulsió de 1609 va posar fi a estes for-

mes de vida. Esta exposició pretén acostar-nos a la vida quotidiana dels

seus antics habitants i alertar sobre l’estat de conservació del patrimoni

morisc.

EMPREMTES D’UNA EXPULSIÓ

A principis del segle VIII contingents arabo-berbers creuen l’estret de

Gibraltar i en poques dècades conquisten la pràctica totalitat de la penín-

sula ibèrica, o al-Andalus. Després de diversos segles de presència inin-

terrompuda, els andalusins configuren una nova societat, parlen la

llengua àrab i professen la religió islàmica. En definitiva formen part de

la civilització arabo-islàmica, que s’estén des de Pèrsia fins a l’Atlàntic.

Entre els segles XI i XIII, aprofitant la debilitat militar de moltes de les tai-

fes, les corones de Castella i Aragó inicien la conquista de nous territoris.

Un d’eixos territoris serà la part oriental d’al-Andalus, on es crearà el

regne de València. Comença així la convivència, moltes vegades violenta,

d’habitants musulmans i nous senyors i colons cristians. Les comunitats

andalusines, en un llarg procés d’adaptació i resistència, van viure durant

tres segles i mig profunds canvis en el seu estatus polític, econòmic i

social. En el segle XVI els cristians, per a referir-se als descendents

d’eixes poblacions andalusines els van denominar “moriscos” o “cris-

tians nous”. Termes que van servir per a discriminar a milers de famílies

que acabaran sent expulsades de les seues terres en 1609.

4

Bassa de Bujete, Cortes de Pallars

Bancals de Ruhaya, Cortes de Pallars

Premsa d’oli. Atzuvieta, La Marina

A principis de segle XVII, i en un context històric marcat per la persecu-

ció de protestants i musulmans, la monarquia espanyola decidix esco-

metre l’expulsió dels últims andalusins que habitaven la península. En

terres valencianes esta decisió va provocar la desaparició d’una tercera

part dels seus habitants, deixant deshabitades grans àrees del regne.

TERRITORI MORISC

Les valls de la comarca de la Marina, de la Serra d’Espadà i del massís de

la Mola de Cortes són llocs de destacable valor natural i patrimonial. Un

llarg procés històric, que s’inicia durant la conquista del regne de València

per les tropes cristianes, vincula la població morisca a les terres més

pobres de muntanya. Els nous colons cristians van ocupar la major part

de les terres en la plana litoral, es van concentrar en els nuclis de pobla-

ció més gran i van controlar les principals vies de comunicació marítimes

i terrestres. La majoria de la població d’origen andalusí va sobreviure en

multitud de xicotetes comunitats disperses en un món rural vinculat a la

muntanya. Estes nombroses comunitats rurals, o aljames, eren el model

històric d’organització social. Les diverses alqueries que formaven una

aljama explotaven un espai amb camps de cultiu, drets sobre cursos d’ai-

gua i pastos i inclús llocs de culte comunitaris. Famílies extenses amb lla-

ços de parentiu comú cohesionaven estes comunitats en què els ancians

es reunien per a prendre les decisions importants.

UN MÓN RURAL

Els treballs del cicle agrícola i el pasturatge marcaven els ritmes vitals de

les innumerables comunitats rurals morisques. Estes poblacions es van

adaptar a un mitjà de muntanya mediterrània caracteritzat per pluges

irregulars i terrenys rocosos de pendents pronunciades. Les vessants i

els fons de les valls van ser transformats i humanitzats amb gran esforç.

Cereals com el panís, l’ordi, el blat i la melca eren la base de la subsis-

5

6

Pati. Cariola, La Marina

Escalons. Benialí, La Marina

tència, imprescindibles en l’alimentació diària i en el pagament de tri-

buts. L’aprofitament de l’aigua, la creació d’espais irrigats abancalats, la

selecció de les espècies cultivades i la cria de bestiar va permetre explo-

tar, amb èxit, ecosistemes d’escassa productivitat. Però no tots els pro-

ductes agropecuaris estaven destinats al consum propi; els fruiters, la

canya de sucre, l’oli, el raïm o el bestiar eren destinats, majoritàriament,

als mercats locals.

En este món rural, els treballs agrícoles ocupaven a la pràctica totalitat

de la població. La ramaderia, el comerç i l’artesania eren activitats com-

plementàries a l’agricultura. Les comunitats morisques rurals es troba-

ven davall l’explotació d’un dur règim senyorial exercit per nobles

valencians als què havien d’entregar part de les collites o importants

sumes de diners.

ALQUERIES, LLOCS DE VIDA

Les grans aljames de l’interior continuen la tradició andalusina d’edificar

les vivendes entorn d’un gran pati o espai central. Este pati vertebra les

diferents naus rectangulars en què vivien diverses famílies unides per

llaços de parentiu. La construcció de noves naus responia a l’ampliació

del grup familiar. En molts casos les cases tenien un segon pis, o algorfa,

per al magatzematge dels productes agrícoles. La planta baixa és multi-

funcional, en ella es mol el gra, es cuina, s’elaboren ferramentes i teixits,

es menja i es dorm. Les fonts escrites oferixen molt poques dades sobre

la vida dins de les cases morisques pel que l’arqueologia és una valuosa

ferramenta per a conéixer la vida quotidiana d’estes comunitats.

L’observació i l’estudi de diverses poblacions actuals en el Magrib també

permeten obtindre noves perspectives per a l’estudi de formes de vida

desaparegudes en les nostres terres.

A pesar del seu total abandó, en multitud de despoblats moriscos encara

es conserven els alçats dels murs, i en alguns casos fragments de pavi-

7

8

9

Alçats i rectificació fotogramètrica de l’estat actual. Despoblat de Cariola, La Marina

10

Despoblat de Cairola, La MarinaRestes de la coberta. La Roca, La Marina

Torre del castell d’Aín, Serra d’Espadà

ments, restes de ràfols, obertures i altres empremtes. Els murs estan

construïts per mitjà de tàpies o fàbriques encofrades, amb la utilització

de calç, pedra i arena. Este tipus de construccions permet aconseguir

estructures duradores i resistents; la prova és que després de segles

d’abandó i diversos terratrémols molts d’estos murs seguixen en peu.

Els entramats i les cobertes estaven constituïts per rolls encastats en els

murs, sobre els quals es disposaven canyes resistents i una capa de

morter de calç, lleugerament compactada que en les cobertes constituïa

el suport de les teules, col·locades en sec. Estes solucions han perdurat

en l’arquitectura rural fins a èpoques recents.

PAISATGES DE RESISTÈNCIA

La convivència entre les dos comunitats no sempre va ser pacífica, des

d’assalts a moreries i alqueries fins a alçaments armats generalitzats. La

negativa a renunciar als seus costums i creences, i la por d’un possible

alçament generalitzat amb l’ajuda de l’Imperi Otomà van ser els princi-

pals desencadenants de l’expulsió.

En el regne de València l’expulsió de 130.000 persones de les seues

cases i la pèrdua de les seues propietats i terres es va produir, en la

major part dels casos, de forma pacífica. La negativa d’algunes aljames

a acatar l’orde d’expulsió va provocar violents enfrontaments. Diversos

milers de moriscos, aprofitant el coneixement de l’orografia, es van

negar a embarcar rumb al Nord d’África. La revolta va tindre especial

virulència en les comarques alacantines de la Marina i el Comtat i en l’in-

terior de l’actual província de València. Per a derrotar estos llauradors,

ramaders i artesans, la corona va mobilitzar als terços de Nàpols, Sicília

i Llombardia. Després de diverses emboscades, batalles i assetjaments

els moriscos van acabar sent embarcats cap a un nou destí. Les formes

de vida andalusina, presents en el nostre territori des de feia segles, des-

apareixen amb el solc dels últims vaixells en direcció a ports africans.

11

12

Torre d’Otonel, Cortes de Pallars

PATRIMONI AMENAÇAT

Moltes cases morisques van ser totalment abandonades després de l’ex-

pulsió; altres, en canvi, van ser reocupades i transformades per nous

habitants. Les empremtes del pas del temps es poden apreciar en les

escasses vivendes encara conservades en les valls de la Marina, Espadà

i la Mola de Cortes.

Amb l’abandó de les cases s’inicia el seu procés de ruïna. En primer lloc,

el deteriorament de les teulades provoca l’entrada d’aigües, al mateix

temps que els entramats i les cobertes es desplomen. Açò fa que els

murs perden la trava dels rolls amb la qual cosa disminuïx la seua esta-

bilitat. Al podrir-se les llindes de fusta, els trams centrals dels murs s’afo-

nen. Al procés de ruïna solen contribuir factors antròpics com l’espoli de

teules, rolls, pedres de paredar, etc. Els afonaments van acumulant una

gran quantitat de reblits i creen espentes contra els murs en peu, men-

tre que la vegetació s’apodera dels espais i cobrix els murs.

El pas del temps, les transformacions i l’espoli d’estos despoblats han

deteriorat les estructures existents. En l’actualitat noves amenaces

antròpiques posen en perill la conservació d’estos llocs.

13

Cap de Sant Antoni.

Última visió de la península per a molts moriscos

Organitza

MUSEU D’HISTÒRIA DE VALÈNCIA

Director

JAVIER MARTÍ

Projecte expositiu

ESFERA PROYECTOS CULTURALES S.L.

PANÒPTIC

Comissariat

JOSÉ Mª AZKÁRRAGA

JUAN SALAZAR

ALBA SOLER

Assessorament científic

JOSEP TORRÓ

Fotografies

JOSÉ Mª AZKÁRRAGA

Edició digital

JUAN PEIRÓ

Planimetries

ALBA SOLER

Disseny gràfic

EL PASQUÍ

Impressió

LaImprenta C.G. Coberta: Despoblat de Atzuvieta, La Marina