Embed Size (px)
DESCRIPTION
Materialisme i espiritualisme.
Citation preview
QUÈ ÉS LA REALITAT? 2Materialisme/espiritualisme
MATERIALISME I ESPIRITUALISME
“Què existeix realment?” no és una pregunta gens simple i, encara menys, ingènua. Perquè la pregunta mateixa pressuposa que hi ha coses que existeixen realment i coses que només sembla que existeixin, però que no existeixen de debò. Ara bé, la línia divisòria entre allò que existeix i allò que no existeix sovint és difícil de fer i, en tot cas, depèn dels criteris que s´apliquin per fer la distinció, depèn de l´estàndard de realitat que s´accepti (...)
Josep-Maria Terricabras, Atreveix-te a pensar, pàgs. 154, 155, 157
MATERIALISME I ESPIRITUALISME
Si, fent cas a Terricabras, apliquem un criteri en el qual el que marca la realitat o no d´una cosa és la seva naturalesa física, aleshores obtenim un plantejament materialista.
Si, pel contrari, el criteri que decidim aplicar és que el que marca la realitat o no d´una cosa és la seva naturalesa no física, és a dir, espiritual, aleshores obtenim un plantejament espiritualista.
Activitats:
Quines realitats creieu que no existirien per a un materialista?
Quines realitats creieu que existirien per a un espiritualista?
MATERIALISME Però, què és la
matèria?
Una resposta molt genèrica seria que és tot allò reduïble a entitats de tipus físic.
Una resposta més elaborada seria la de Descartes: afirmar que matèria és tota aquella realitat que pot ocupar un espai (la matèria és extensió). Una bicicleta, una tortuga, una taula ... serien exemples de realitats materials.
Si anem una mica més enllà podríem dir que el concepte matèria significa que tota realitat perceptible és el resultat de processos que pateixen, en un món imperceptible, unes realitats: neurones, gens, àtoms, protons, neutrons, electrons, quarks, neutrins ... que es consideren que són els components bàsics de la realitat en el seu conjunt.
MATERIALISME Qui és materialista?
A banda de dir que és aquell que aplica un criteri de realitat materialista, ser materialista implica una actitud davant de la realitat: una manera d´apropar-se a la realitat sense recórrer a entitats “no reals”.
Per conèixer la realitat, al materialista no li cal pressuposar l´existència d´una altra realitat superior, paral·lela, que l´avaluï, l´entengui i l´expliqui.
D´ençà que aparegueren les primeres explicacions materialistes de l´univers, aquestes s´han caracteritzat per excloure a les divinitats o altres entitats similars de la naturalesa.
El que passa en el món natural no és producte de les intervencions espirituals, sinó combinacions, interaccions i transformacions de les mateixes entitats naturals.
A aquesta actitud se li anomena immanentista, oposada a l´actitud transcendentalista més pròpia de plantejaments espiritualistes.
TIPUS DE MATERIALISME
Afirma que són materials les coses que tenen una amplada, una alçada, una llargària, un volum ... , és a dir, característiques que poden ser quantificades matemàticament.
Afirma que els processos que experimenten els cossos materials en ells mateixos i entre ells mateixos poden ser observats i expressats en forma de lleis.
Afirma que allò rellevant de la realitat no és el que passa en el món visible sinó el que passa en el món invisible.
El que succeeix a les coses físiques en el món visible és tan sols la manifestació perceptible del que el succeeix a les partícules del món invisible.
Materialisme macroscòpic Materialisme microscòpic
DEL VISIBLE A L´INVISIBLE Contempla, en efecte, cada vegada que els
raigs del sol s´introdueixen a través de la penombra de les cases i hi difonen la llum: una munió de cossos menuts hi veuràs mesclar-se de mil maneres, a través del buit, en la mateixa llum dels raigs, i com en una eterna contesa, guerrejar i entaular combats, lluitant per esquadrons, sense treva, remoguts incessantment per reunions o dispersions; d´això podràs conjecturar com els elements primordials s´agiten sempre dins el buit immens, en la mesura, si més no, que una cosa petita pot servir-nos com a exemple dels grans i donar-nos una pista per a poder-les comprendre.
Lucreci, De rerum natura, (segle I abans de Crist)
DEL VISIBLE A L´INVISIBLE
Hi ha ciències que treballen amb el que poden veure, com la biologia.
De vegades, són coses grans com un elefant, però de vegades tracten realitats petites com les molècules o l´ADN.
Són els àtoms qui estableixen els límits. Els químics estudien els àtoms com
estructures que constitueixen diferents realitats.
Però són els físics els que analitzen què hi ha dintre d´aquestes estructures i com funcionen aquestes estructures.
DEL VISIBLE A L´INVISIBLE
Això no obstant existeixen diferents nivells dintre de la física:
La física atòmica: estudia la composició de l´àtom, el nucli i l´enorme quantitat d´electrons que es mouen al seu voltant.
La física nuclear: expliquen com es fabriquen les substàncies reactives per finalitats mèdiques o els escàners nuclears que permeten observar l´interior del cos humà.
La física de partícules: vol saber què hi ha a l´interior d´un protó i un neutró. Descobrí que els protons i els neutrons estaven compostos per dos tipus de quarks, al principi, però més endavant descobrí un a un, un tercer, un quart, un cinquè fins a un sisè tipus de quark, al 1994.
AL BELL MIG DE TOT “Som massa grans per veure el minúscul, i
massa petits per veure les galàxies. (...) Ens agrada pensar que en el món de les dimensions ens trobem al bell mig de tot. Entre coses que la seva grandària és milions de vegades més petit que nosaltres: els àtoms, els quarks, les supercordes, baixant l´escala. Però iguals passa amb el món del més gran: el sistema solar, la via Làctia i, per suposat, mils de milions de galàxies i l´univers en la seva totalitat. Ens trobem entre la cosmologia, l´estudi d´allò gran, i la física de partícules, l´estudi de les coses més petites. I entre ambdós extrems se situen les ciències comunes: la química, la biologia, la geologia ...”
Sheldon Lee Glashow, en Eduardo Punset, Cara a cara con la vida, la mente y el Universo
UNA FÍSICA, DUES TEORIES Un dels aspectes més rellevant de la
ciència actual, segons el científic Stephen W. Hawking, és la mancança d´una descripció unitària de la realitat física.
Fonamentalment, els físics actuals fan servir dues descripcions parcials de la realitat: la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica.
La primera s´ocupa de l´estructura a gran escala de l´univers (des d´uns pocs quilòmetres fins a un bilió de bilions de quilòmetres).
La segona, dels fenòmens a escala extremadament petita (un bilionèsim de centímetre).
Einstein
NIVELLS DE COMPLEXITAT DE LA MATÈRIA
Les concepcions tradicionals sobre la realitat viva han emfatitzat l´oposició entre la vida i la matèria. Avui en dia cada dia més els científics que consideren que no hi ha una frontera infranquejable entre les dues realitat sinó que la distinció només és una qüestió de grau de complexitat. Jorge Wagensberg en un article publicat al diari El País, defensa la idea que la vida és una forma més o menys complexa de matèria, de la qual distingeix fins a vuit nivells entre la mínima i la màxima complexitat (Breve historia de la materia, 21/01/1998).
Jorge Wagensberg
NIVELLS DE COMPLEXITAT DE LA MATÈRIA 1
nivell temps (anys) sentit procés entitats qualitats
1 10.000 milions electró matèria inert
2combinació/associació
àtoms matèria inert
3combinació/associació
molècula matèria inert
4
3.800 milions
intercanvi de matèria, energia i
informació per mantenir un
mínim grau d´independència de
l´entorn
cèl·lula matèria viva
NIVELLS DE COMPLEXITAT DE LA MATÈRIA 2
nivell temps (anys) sentit procés entitats qualitats
51.000 milions
associació de cèl·lules
organisme matèria viva
6
100 milions
prenen decisions,
busquen un pla alternatiu quan
el previst ha fracassat
societat familiar d´una
sola mare (colònia de formigues)
matèria vivaintel·ligent
7
+100.000 ídem
societat multifamiliar
(grup de zebres)
matèria vivaintel·ligent
8
-100.000accedeixen a la
reflexió i al coneixement
societat de societats
multifamiliars(homo sapiens sapiens)
matèria conscient
ESPIRITUALISME Però, què és l´esperit?
Una resposta molt genèrica seria que és tot allò no reduïble a entitats de tipus físic.
Una resposta més elaborada seria la de Descartes: afirmar que matèria és tota aquella realitat que no ocupa un espai (la matèria és extensió). Una bicicleta, una tortuga, una taula ... serien exemples de realitats no espirituals.
A excepció de l´espiritualisme radical de Berkeley, que rebutja totalment la matèria, l´espiritualisme en general és dualista.
El dualisme afirma que a més de la realitat material, existeix una realitat especial, intangible, invisible, que és causant de determinats processos que la matèria per ella sola és incapaç de realitzar i explicar.
ESPIRITUALISME Qui és espiritualista?
A banda de dir que és aquell que aplica un criteri de realitat espiritualista, ser espiritualista implica una actitud davant de la realitat: una manera d´apropar-se a la realitat material, realitat que no qüestiona, recorrent a entitats no materials.
Per conèixer la realitat, a l´espiritualista li cal pressuposar l´existència d´una altra realitat superior, paral·lela, que l´avaluï, l´entengui i l´expliqui.
Les primeres explicacions humanes del funcionament de la naturalesa: el mites, les cosmogonies que explicaven l´origen de l´univers i les causes dels fenòmens físics, tenien un caràcter espiritualista.
Tot el que passa en el món natural és producte de les intervencions espirituals, perquè la matèria per ella mateixa, és incapaç de transformar-se, organitzar-se ni desplaçar-se.
A aquesta actitud se li anomena transcendentalista, oposada a l´actitud immanentista més pròpia de plantejaments materialistes.
ESPIRITUALISME (VEURE LLIBRE PÀGS. 17-19)
Els moviments religiosos són de caràcter fonamentalment mític.
El discurs religiós, igual que el discurs mític, segueix tractant el món com el resultat de la voluntat d´un o diversos déus; continua afirmant que de la nostra relació amb els déus dependrà el nostre destí.
El discurs religiós és un agregat de mites, ritus, prescripcions i prohibicions morals.
Les religions contenen sempre elements interpretatius de la realitat: tota religió vol ser, entre altres coses, l´explicació de l´Univers; tota religió pretén ser la veritat i, en alguns casos, precisament tota la veritat.
ORIGEN I ORDRE DE L´UNIVERS
Quan el materialisme s´ha proposat explicar-nos l´origen i l´ordre de l´univers ha respòs que podria ser o bé fruit de l´atzar o bé que era el mateix desplegament natural el que havia propiciat l´aparició d´aquest univers en el qual vivim i havia generat aquest ordre en la naturalesa.
En canvi, l´espiritualisme ha fet que el responsable final de l´origen i de l´ordre natural fos alguna entitat o algunes entitats sobrenaturals, a l´inici, a través dels mites i després, amb discursos molt més acurats, amb la filosofia i fins i tot amb alguns plantejaments “científics” molt actuals.
ORIGEN I ORDRE DE L´UNIVERS (MATERIALISME 1)
Desitjo també que sàpigues que quan els àtoms cauen en línia recta a través de l´espai gràcies al seu pes, en un moment indeterminat i en un indeterminat lloc es desvien una mica, suficient per tal de poder dir que el seu moviment ha canviat. Que si no declinessin els principis, caurien tots cap a baix com a gotes de pluja, per l´abisme buit, i mai no es produirien contactes entre ells; així d´aquesta manera la Natura mai no hagués produït res.
Lucreci, De rerum natura, L. II. 216-224
Lucreci
ORIGEN I ORDRE DE L´UNIVERS (MATERIALISME 2)
Llegiu pàgina 113 del llibre: L´origen de la matèria. En el decurs de dos mil·lennis, la ciència considerà que l
´univers era etern i no canviava. Aristòtil ho va deixar força clar en la seva física i aquestes idees dominaren durant molt de temps la cosmovisió occidental.
Segons Hubert Reeves, el més gran descobriment d´aquest segle és que l´univers no és immòbil. Avui l´opinió general és que l´univers té una història i que, no ha parat d´evolucionar. Diferents observacions i teories ens permeten reconstruir l´escenari original retornant en el temps.
Confirmen que aquesta evolució succeeix des d´un passat distant que les estimacions situen en deu o quinze milions d´anys.
És el que s´ha anomenat el Big Bang, una explosió formidable de llum que inundà tot l´espai a partir d´una mena de concentració de matèria molt densa. Aquest es considera el punt zero de la història del nostre univers.
ORIGEN I ORDRE DE L´UNIVERS (MATERIALISME 3)
El gran descubrimiento de este siglo es que el universo no es ni inmóvil ni eterno, como supuso la mayoría de los científicos del pasado. Hoy estamos convencidos: el universo tiene una historia, no ha cesado de evolucionar, enrareciéndose, enfriándose, estructurándose. Nuestras observaciones y nuestras teorías nos permiten reconstituir el escenario y retroceder en el tiempo. Nos confirman que esta evolución sucede desde un pasado distante que se sitúa, según las estimaciones, hace diez o quince mil millones de años. (...)
Durante dos milenios, la tradición filosófica consideró que el universo era eterno y no cambiaba. Aristóteles lo dijo con claridad y sus ideas dominaron el pensamiento occidental por más de dos mil años. Creía que las estrellas están hechas de una materia imperecedera y que los paisajes del cielo son inmutables. Hoy sabemos gracias a los instrumentos modernos, que se equivocó. Las estrellas nacen y mueren después de vivir varios millones o miles de millones de años. Brillan porque queman su carburante nuclear y se extinguen cuando éste se les agota.
Hubert Reeves, La historia más bella del mundo, pàgs. 20 i 26
ORIGEN I ORDRE DE L´UNIVERS (ESPIRITUALISME 1) Abans de tot, només existia Caos -el Gran Buit, el Desordre
Universal-. No hi havia distància ni posició que poguessin marcar on es trobava cada cosa; no havien aparegut la forma, els perfils i els volums, i la manca de relació no permetia ordenar el pensament ni estructurar les idees.
Perquè el món funcionés, i fos pensable i explicable, va ser necessària l´aparició de Cosmos, l´Ordre Universal de les coses. Cosmos va donar forma i sentit a tot, i després d´ell va sorgir Gea - La Terra- el Primer Element, que seria l´origen de les races divines. Gea era la Mare Universal, que sense la intervenció de cap principi masculí va engendrar Urà -el Cel Estrellat-, i les Muntanyes, i les Aigües Marines.
Després, Gea es va unir amb Urà per tenir fills i així va néixer la primera generació dels déus: els sis Titans i les sis Titànides; i els tres Cíclops d´un sol ull, que van ser els forjadors del llamp; i els terribles Hecatonquirs, els tres gegants de cent mans -això vol dir el seu nom- i cinquanta caps.
Hesíode, Teogonia, versió Tomeu Terrades en De la raça dels déus, de la raça dels homes
ORIGEN I ORDRE DE L´UNIVERS (ESPIRITUALISME)
L´espiritualisme ha trobat en la seva manera d´entendre la naturalesa una ocasió molt propícia per demostrar l´existència de Déu.
Les anomenades proves de l´existència de Déu a posteriori són aquelles que prenen com a punt de partida l´observació de determinats fets de la naturalesa, a partir dels quals inferim la necessitat d´una entitat creadora (dels efectes a la causa primera).
Les més conegudes són:
1. La prova cosmològica
2. La prova teleològica
3. La prova del disseny
(veure pàgines 118-120 del llibre)
PROVA COSMOLÒGICA Les realitats naturals són contingents perquè,
d´una banda, podrien no existir i, d´altra, necessiten d´altres realitats per poder existir (principi de raó suficient: tot el que existeix necessita una causa per existir).
Si busquem la causa primera de les realitats naturals ens enfrontem a un dilema:
1. Trobarem més realitats contingents que ens obliguem a remuntar-nos fins a l´infinit.
2. Evitarem aquesta progressió fins a l´infinit, si assenyalem que hi ha una causa primera no causada, és a dir, una realitat necessària.
Aquesta realitat, a diferència de les altres, necessàriament existeix, d´una banda, i, d´altra, fa possible que les altres realitats puguin existir. A aquesta realitat l´anomenem Déu.
PROVA TELEOLÒGICA
El punt de partida és l´observació que totes les realitats físiques es mouen per assolir una finalitat.
La finalitat de cada realitat és la seva perfecció (la perfecció d´una llavor de pi és esdevenir un pi, la perfecció d´un ou de gallina és esdevenir un gall o una gallina).
Per tant, l´assoliment de la seva finalitat última és la perfecció de la cosa.
El moviment de la naturalesa en general està causat per l´atracció que una perfecció exerceix sobre la naturalesa, una perfecció sobrenatural a la qual la naturalesa mai no arribarà, Déu.
Això explica perquè la naturalesa ha estat eterna, no creada, i el moviment és etern, mai no deixarà d´existir.
PROVA DEL DISSENY
El punt de partida és l´observació que en la naturalesa existeix un ordre i una disposició regular de les coses.
Aquest ordre és similar a la de les peces que constitueixen una realitat construïda per un humà, com pot ser un rellotge.
Al rellotge en si no l´atribuïm l´origen d´aquest ordre ni la disposició regular dels seus components, sinó a l´obra d´una intel·ligència humana que l´ha dissenyat, el rellotger.
Per analogia, la naturalesa també ha de ser obra d´un ésser intel·ligent.
Aquest ésser ha d´estar en proporció a la grandesa de la seva obra.
Per tant, la seva intel·ligència, tot i ser similar, és superior a la humana. A aquesta intel·ligència l´anomenem Déu.
PROVA DEL DISSENY (TEXT 1)
Proposta d´un experiment en el qual es determinarà si és la matèria o l´esperit el generador de l´ordre en la naturalesa (en David Hume, Diàlegs sobre religió natural):
Llença plegades diferents peces d´acer sense forma ni figura: mai no se situaran elles mateixes per poder compondre un rellotge. La pedra, el ciment i la fusta, sense un arquitecte, mai no aixecaran una casa. Tanmateix, veiem que les idees en un esperit humà, per una economia inexplicable i desconeguda, s´organitzen elles mateixes per formar el plànol d´un rellotge o d´una casa. L´experiència demostra, doncs, que hi ha un principi imaginari d´ordre en l´esperit, no en la matèria.
PROVA DEL DISSENY (TEXT)
Activitats:
1- Què demostra aquest experiment?
2- En què consisteix l´experiment?
3- Quins tipus d´arguments s´utilitzen en aquest text?
PROVA DEL DISSENY (TEXT 2)
Observa un ull, disseca'l, contempla la seva estructura i la seva organització, i diguem d´acord als teus propis sentiments, si no sorgeix immediatament davant teu, com una mena de força semblant a la de la sensació, la idea d´un autor d´aquesta organització.
(en David Hume, Diàlegs sobre Religió Natural)
Estructura de l´argument:
1- Existeix un ordre en la naturalesa (experiència).2- Les coses naturals han estat creades conforme a un pla intel·ligent.3- Qui ha dotat la naturalesa d´aquest pla intel·ligent ha estat Déu.
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (BARUCH D´SPINOZA)
La crítica d´Spinoza pot ser vàlida tant per a l´argument del disseny com per la prova teleològica.
L´origen d´aquestes proves provenen d´un prejudici de la imaginació humana.
Els éssers humans actuen sempre amb el propòsit d´assolir d´un objectiu o finalitat: construeixo una cadira per seure, estudio per poder aprovar ...
Baruch d´Spinoza (1632-1677)Baruch d´Spinoza (1632-1677)
Aquesta crítica pertany a l´Apendix, primera part de l´Ètica demostrada segons l´ordre geomètric
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (BARUCH D´SPINOZA)
Aquest esquema mental selecciona en la naturalesa observacions que el confirmen: tenim ulls per veure, el sol ens il·lumina el dia, l´aigua de la pluja rega els nostres camps, amb l´oxígen podem respirar, dels arbres aprofitem la seva fusta i la seva ombra ...
Tot a la naturalesa sembla organitzat per satisfer les necessitats humanes.
Llavors, s´hi atribueix a Déu l´autoria d´aquest tot organitzat per beneficiar els éssers humans.
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (BARUCH D´SPINOZA)
Davant la benevolència dels déus, els humans estan en deute amb ells.
El seu agraïment s´expressa a través dels cultes, rituals i pregàries.
Esperen, d´una banda, que les decisions divines continuïn sent-los favorables, i, si és possible, que ho siguin més per a ells que no pas per a uns altres (avarícia/ambició).
Això demostra, que el que comença sent un prejudici acaba sent l´origen de les supersticions.
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (BARUCH D´SPINOZA)
Objeccions a les proves del disseny i teleològica:
Les catàstrofes naturals, les malalties, l´existència d´éssers vius que amenacen el benestar humà no mereixen l´atenció d´aquest esquema mental.
La forma d´actuar d´un ésser tan perfecte no pot ser similar a la d´un ésser tan imperfecte com l´ésser humà (antropomorfisme).
Si Déu actua d´aquesta manera, vol dir que
1. no és perfecte, ja que li caldrien coses que no en té,
2. no és lliure, ja que actuaria limitat pels fins que hauria de realitzar.
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (BARUCH D´SPINOZA)
El poder d´aquest prejudici és tan fort, que ni les desgràcies ni la indiferència dels déus envers els humans en general, i, fins i tot, envers aquells que dia rere dia els manifesten el seu agraïment més sincer, els fan canviar d´opinió.
Davant la indiferència divina, responen que els humans desconeixen les veritables intencions dels déus.
Això vol dir que els déus es converteixen en refugis de la ignorància.
La concepció finalista de la realitat, per tant és el més gran entrebanc per conèixer la veritat.
No ha de ser l´admiració, el sentiment que fomenta la superstició religiosa, sinó l´afany de conèixer, el que fomenta la ciència, el que ens ha d´apropar a la naturalesa (a Déu), segons Spinoza.
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (BARUCH D´SPINOZA)
Aclaracions a la crítica d´Spinoza:
La seva crítica de la prova del disseny no és fruit del seu ateisme sinó del seu panteisme.
Déu és una entitat perfecta, això implica que res no li pot mancar. Si li manqués quelcom, l´existència, no seria perfecte. Per tant, Déu necessàriament ha d´existir (prova a priori).
No només existeix necessàriament, sinó que és l´única realitat existent.
Tot allò que diem que existeix, existeix com una manifestació de la divinitat (pan-teisme = tot és Déu).
La naturalesa queda identificada amb Déu (Deus sive natura).
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (BARUCH D´SPINOZA)
Si Déu i naturalesa són el mateix, tot el que succeeix, succeeix dins d´una única realitat.
No hi ha res fora d´aquesta única realitat, res que la transcendeixi.
Per tant, el que es produeix és una espiritualització de la matèria i una materialització de l´esperit.
A diferència d´altres plantejaments espiritualistes, el Déu d´Spinoza és un Déu immanent.
No és un Déu creador ni transcendent.
Les coses de la naturalesa no són creacions divines sinó emanacions de la naturalesa, de Déu.
Les lleis de la naturalesa són les lleis de Déu. Ens expliquen com emanen les coses.
Per tant, conèixer la naturalesa és una forma de conèixer a Déu.
PROVA DEL DISSENY (ACTIVITAT 7, PÀGINA 127 DEL LLIBRE)
Quina és la idea més rellevant del text?
Quina relació pot tenir amb alguna idea expressada per Spinoza? Per què?
Esteu d´acord amb el plantejament d´Spinoza? Per què?
I amb l´autor d´aquest text?
Richard Feynman
PROVA DEL DISSENY (ACTIVITAT 7, PÀGINA 127 DEL LLIBRE)
Feynman afirma que Déu està vinculat amb la ignorància. El desconeixement és l´àmbit on situem a Déu. Déu, com deia també Spinoza, és l´asil de la ignorància.
D´aquesta afirmació podem obtenir les eqüacions següents:
PROVA DEL DISSENY (ACTIVITAT 7, PÀGINA 127 DEL LLIBRE)
Tanmateix, si com reconeixen els científics, el progrés científic és paral·lel a l´augment de la nostra consciència sobre el que desconeixem, sembla utòpic pensar que arribarà el dia que el problema de Déu deixarà d´importunar-nos.
Com diu Rafael Argullol: “Tot desxiframent implica alhora el ressorgir d´un nou enigma.” (El velo de Isis, El País, 20/02/2000) http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/02/rasgar-el-velo-de-isis.html
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (LUCRECI)
Lucreci en De rerum natura (llibre IV) ja es va atrevir a criticar la concepció finalista de la naturalesa, avançant arguments que posteriorment faria servir Darwin en la seva teoria de l´evolució (segle XIX).
Segons el finalisme, els òrgans dels ésser vius (els ulls, les dents, l´oïda ...) han nascut perquè el puguin usar.
Segons la concepció materialista de la naturalesa, l´òrgan nascut crea l´ús, no l´òrgan ha estat creat per a complir una necessitat.
CRÍTICA DE LA PROVA DEL DISSENY (LUCRECI)
Curiosament, la forma d´actuar de la naturalesa segons el finalisme recorda molt la forma d´actuar dels humans: fabriquem armes, un llit, una cadira, un got ... per poder satisfer necessitats humanes.
El plantejament finalista de la naturalesa és el resultat de projectar la forma humana d´obrar al funcionament de les realitats naturals (antropomorfisme).
El fet que determinats òrgans perdurin, tot i que no hagin estat creats específicament per complir una funció concreta, s´explica perquè han demostrat la seva utilitat per a la supervivència de l´ésser viu que els té (selecció natural).
ACTIVITATS: LLEGIR PÀGINES 131-133 DEL LLIBRE I COMPAREU LES DUES FORMES D´EVOLUCIONISME
lamarckisme darwinisme
Els éssers vius no són immutables, es transformen amb el transcurs del temps.
Els éssers vius no són immutables, es transformen amb el transcurs del temps.
La funció crea l´òrgan. L´òrgan continuarà o no depenent de l´ús que se'n faci.
Els òrgans favorables permeten la supervivència de l´individu.
Després de repetits intents per adaptar els seus òrgans a una funció, els descendents heretaran els caràcters favorables adquirits pels seus progenitors.
Els que presentin òrgans favorables tenen més possibilitats de reproduir-se que el que no. Els seus descendents heretaran aquests caràcters favorables.
Charles Darwin(1809-1882)
Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829)
TEXT: CHARLES DARWIN, AUTOBIOGRAFIA Veure text en
http://pitxaunlio.blogspot.com/2009/06/autobiografia.html
http://pitxaunlio.blogspot.com/2009/06/homer-evolution.html(veure Homer-evolution)
Activitats:1.Què és l´agnosticisme? Què és el teisme?2.Qui era Paley? Què defensava? En què basava els seus arguments?3.Quin fou el procés intel·lectual que va seguir Darwin per modificar les seves opinions sobre l´existència de Déu? (Distingiu quatre moments)4.Quins són els principis bàsics en què es fonamenta l´argument del disseny i la teoria de l´evolució?5.Amb quin dels dos esteu més d´acord? Per què?
