El Renaixement

Un fenomen italià

• El renaixement és un estil artístic que neix a Itàlia, on la proximitat dels monuments romans fa que davant els estils que venen del nord (el gòtic) els artistes italians cerquin les arrels de la bellesa en els cànons clàssics.

• Els precedents del renaixement que es desenvolupa al segle XV cal buscar-los en el propi gòtic italià del duecento (s. XIII) i el trecento (s. XIV) tan allunyat del gòtic francès.

Característiques del nou estil

• El renaixement posa a l’home al centre del món, és antropocèntric, es cercarà l’equilibri entre la mesura de l’home i la dels edificis

• Sentit unitari de l’obra artística, es busca l’equilibri entre l’interior i l’exterior, entre escultura i pintura, per aconseguir una obra unitària

• Art i humanisme: L’art renaixentista té les seves bases en el moviment intel·lectual dit humanisme. Un moviment que cerca retrobar l’esplendor del món antic, llegint els clàssics en la seva llengua original, discutint sobre tractats de tota mena, agricultura, filosofia, matemàtiques, art, gastronomia... Les corts italianes es converteixen en espais on els humanistes troben protecció i temps per escriure llibres emulant els antics. Els artistes formen part d’aquests intel·lectuals, neix el prototip d’humanista coneixedor de moltes ciències i a més artista

Un art d’autors

• Amb la nova concepció de la vida que porten els humanistes, on el teocentrisme medieval es substituït per l’antropocentrisme, les obres no són una obra de Déu a traves de l’home sinó que són obra d’un artista i del seu talent i han de servir per perpetuar la seva glòria en el món. Això fa que els autors reivindiquin les seves obres.

Arquitectura renaixentista s. XV

• Felipe Brunelleschi (†1446): Va ser encarregat de construir una enorme cúpula per la catedral gòtica de Florència, aquest va ser un autèntic repte arquitectònic, ja que era tan gran com la del Panteó d’Agripa on es va inspirar, pero en un edifici molt més alt i sobre un tambor octogonal.

• Aquest autor també renova l’estil, buscant inspiració per les seves obres en el món romà, així les esglésies de Sant Llorenç i del Sant Esperit s’inspiren en les basíliques romanes

Arquitectura renaixentista s. XV

• Brunelleschi no calca l’arquitectura romana sinó que la fa seva i l’aporta trets originals com a la capella Pazzi, on sobre planta quadrada, posa una cúpula sobre petxines i anteposa un pòrtic on l’arc central trenca el dintell.

• Aquest autor també inicia l’arquitectura palatina, amb el palau Pitti, on utilitza solucions que després continuaran altres autors, com l’ús de carreus encoixinats, arcs de mig punt, finestres i portes arquitrabades, etc.

Cúpula de Santa Maria di Fiore

San Llorenç del Sant Esperit

Façana inacabada de l’església de Sant Llorenç i interior

Capella Pazzi

Palau Pitti

Altres arquitectes del segle XV

• Lleó Baptista Alberti (†1472): Erudit i estudiós de l’antiguitat escriu l’obra “De re aedificatoria”. Va construir el temple de Malatesta de Rímini amb elements clàssics i el purament renaixentista, temple de Sant Andreu de Mantua

• Michelozzo (†1472): Construeix el palau Ricardi a Florència, on utilitza amb èxit l’encoixinat

• Giuliano Sangallo (1516): Partint de l’idea d’unitat construeix la Sagristia del Sant Esperit a Florència i l’església de Santa Maria delle Carceri a Prato, on utilitza la simetria central

• Bernado Rossellino (†1464): gran urbanista, a més d’arquitecte i escultor ordena la plaça de Pienza, recuperant l’urbanisme clàssic i que és preludi de les grans places renaixentistes i barroques.

Obres s. XV

Sant Andreu de Mantua (Alberti)

Duomo, palau papal i plaça de Pius II a Pienza (Bernardo Rosellino)

L’arquitectura renaixentista al segle XVI

• Al segle XVI la capitalitat de la vanguàrdia artística passa de Florència i la Toscana a Roma, concretament a la cort papal, en aquest segle es consolida l’arquitectura renaixentista i arriba a les seves més altes cotes artístiques, per després anar evolucionant cap el barroc.

Els arquitectes del segle XVI

• Bramante (†1514) Bramante va ser fonamental per l’art cinquecento, ja que com va fer Brunelleschi per quatrocento posa les bases d’una evolució nova de l’arquitectura renaixentista. Aquest autor considera massa decorativa l’arquitectura que es feia al nord d’Itàlia, al voltant del nucli florentí i cerca que per sobre de la decoració l’estructura arquitectònica sigui l’únic dominant, per tant aposta per la sobrietat i la robustesa romana, aposta que seguiran els altres arquitectes del cinquecento romà. Una de les seves primeres obres serà San Pietro in Montorio, petit temple circular on es plasmen totes les seves idees sobre l’arquitectura, unitat, sobrietat i robustesa. La seva gran obra serà el projecte encarregat pel Papa Juli II (1443-1513) de la nova església de Sant Pere que havia de substituir l’antiga basílica paleocristiana, i que Bramante concep amb grandiositat romana. La seva idea era quatre braços iguals, creant dues naus perpendiculars que es trobarien al centre, on hi hauria una gran cúpula. Segons el seu projecte aquesta cúpula estaria emmarcada per un alt tambor de columnes, a l’estil clàssic. També va pensar en diferents torretes que emmascararien la cúpula. Però Bramante va morir sense veure la seva obra realitzada.

Sant Pietro in Montorio

Els arquitectes del segle XVI: Miquel Àngel

• Miquel Àngel (1475-1564): La seva obra arquitectònica és

escassa, la seva obra principal és l’acabament de l’església

de Sant Pere de Roma, que li va encarregar el Papa Pau II

després que a la mort de Bramant li fos encarregat a Rafael.

Miquel Àngel agafa el projecte el 1546 i el modifica

profundament, desapareixen les torretes i el tambor de

columnes com a base de la cúpula, la cúpula parteix

directament d’un tambor circular d’on parteixen uns potents

contraforts decorats amb parells de columnetes corínties. El

seu model de cúpula massissa serà el model fins a l’actualitat.

Miquel Àngel és preocuparà més per les estructures i els

volums que pels interiors.

Cúpula de Sant Pere de Roma

Els arquitectes del segle XVI: Vignola

• Vignola (1507-1573): Va escriure un famós tractat

anomenat Degli Ordini on desenvolupa els cinc ordres

romans més multitud de composicions clàssiques,

manual pels arquitectes renaixentistes. La seva obra

principal és l’església de Gesú de Roma, seu de la

nova ordre jesuítica. En aquesta obra d’una sola nau

amb volta de mig punt, planta de creu llatina, amb

capelles laterals comunicades entre si i cúpula al creuer,

crea el model d’església contrareformista preludi del

Barroc. La façana és de Giacomo della Porta.

Església de Gesú

Els arquitectes del segle XVI: Palladio

• Palladio (1508-1580): Recopila tot el vocabulari formal que el Renaixement

havia agafat de l’antiguitat i el reinterpreta, una de les seves innovacions

serà l’utilització de les columnes clàssiques a dues escales i per tant

l’invenció de l’ordre gegant, va escriure un llibre fonamental per entendre

l’arquitectura renaixentista Els quatre llibres d’arquitectura. Les seves obres

més importants seran les viles o cases de camp, on destaca la Vila Capra

anomenada “La Rotonda”, on cerca unes obres de proporcions perfectes

seguint el model romà, com a base utilitzava els temples romans, tot i això

ell feia un ús lliure dels elements arquitectònics clàssics. Les seves viles

solien tenir forma cruciforme el que va esdevenir una marca de l’autor.

Palladio sempre intentava armonitzar les seves construccions amb el

paisatge en el qual eren construides. La seva influéncia va ser molt gran ja

que els seus models van ser pressos al segle XVII i XVIII a Anglaterra i

exportats a EE.UU. On va esdevenir un model de mansió de camp.

Vila Capra “La Rotonda”

Escultura renaixentista

• L’escultura gòtica havia assolit al segle XV altes cotes de realisme, però la seva temàtica i la seva pròpia línia evolutiva partia de models romànics. Els escultors italians del segle XV intenten trencar aquesta inèrcia i cercar els models temàtics i tècnics en l’escultura clàssica (ús d’esquemes formals geomètricament simples on predominen les línies corbes), buscant el naturalisme però també l’harmonia pròpia d’aquesta escultura i buscant nous models temàtics on l’home passa a ser el centre de l’Univers, raó de ser de l’escultura, desplaçant a Déu. Tot i això la influència del gòtic està present, el que fa que l’escultura renaixentista no sigui una còpia de la romana sinó una reinterpretació. Els autors renaixentistes de mica en mica acabaran amb la subordinació de l’escultura a l’arquitectura recuperant l’escultura la seva independència.

L’escultura del segle XV: Il Quattrocento

Al segle XV destaca com a centre artístic també escultòric Florència i en general la Toscana.

Lorenzo Ghiberti (1378-1455) Autor de dues dobles portes de bronze del baptisteri de Florència, la porta nord (1403-1424), després se li va encarregar una altra doble porta, dita la Porta del Paradís (1425-1452), amb escenes de l’antic testament on desenvolupa una concepció pictórica del relleu tal i com ja havien fet els romans a les famoses columnes commemoratives.

La porta del Paradís (Florència)

Porta del paradís i plafó de la història d’Isaac

L’escultura del segle XV: Il Quattrocento

• Donatello (1386-1466): És l’autor més important del “Quattrocento” italià, amic de Brunelleschi, va estudiar al taller de Ghiberti. Aquest autor posa a l’home al centre de la seva obra. Cerca la representació de la figura humana amb el màxim de realisme, buscant l’anàlisi psicològica del personatge, representar la vitalitat de la persona esculpida. Això sí la vitalitat no vol dir nerviosisme, sinó que les seves escultures mantenen l’harmonia, la dignitat i la noblesa; hi ha un moviment contingut. Les seves obres principals són: El sant Jordi (1416-1417), el David (1440) i il Condottiero Gattamelata (1453).

Obres de Donatello

L’escultura del segle XVI: Il Cinquecento

El màxim exponent de l’escultura del Cinquecento és Miquel Àngel•Miquel Àngel (1475-1564): És un dels grans genis de la història, ja hem vist que va ser arquitecte, però també va ser escultor i pintor. Potser en l’art que més destaca és l’escultura. Va ser una persona plena d’idealisme i rebel·lia, tota la seva vida va cercar l’ideal de bellesa. Molt inconformista no li agradava ni Leonardo, ni Rafael, ni ell mateix. Sempre va utilitzar el marbre blanc i compacte de Carrara, per considerar-lo el material més noble per plasmar la bellesa.Miquel Àngel partint de l’equilibri entre la forma bella i moviment expressiu, propi del quattrocento cerca apropar-se més al moviment a través d’unes escultures que mostren una forta tensió interna, que es reflecteix en els gestos i expressions, el que l’apropa ja a l’estil que vindrà el barroc, on l’harmonia es trenca en favor del moviment.

Escultures de Miquel Àngel

Escultures de Miquel Àngel

La pintura renaixentista

• La pintura renaixentista recupera a l’home com a tema central de la seves obres, s’aconsegueix el domini de la perspectiva que va permetre donar corporeïtat a les figures, a la vegada es cerca el màxim naturalisme en la representació, tant dels personatges com del paisatge. Independència del quadre respecte al marc arquitectònic, el quadre esdevé un món en si, sense connexió amb l’exterior. S’incorporen noves tècniques i mitjans pictòrics com la pintura a l’oli sobre tela. Nou ús del clarobscur per ressaltar el volum de les figures.

La pintura del segle XV• Al segle XV el dibuix és un element capital i destaca per sobre del

color, de la preponderància del dibuix deriva una aparença plana de les formes, tot i el correcte ús de la perspectiva. Destaquen en aquest segle Fra Angèlico i Sandro Botticelli, tots dos florentins.

• Fra Angélico (1390-1455) És el vincle que uneix el renaixement amb el gòtic, partint de premisses gòtiques que recorden el gòtic internacional, el pintor treballa els volums i la perspectiva a una pintura serena cosa que suposa una innovació en la pintura utilitzada pels pintors que el seguiran.

• Sandro Botticelli (1445-1510): té un dibuix nerviós, ple de moviment, però on destaca l’harmonia i l’equilibri dels conjunts que pinta, destaca per l’ús de colors freds i el bon ús de la perspectiva, incorpora a la pintura temàtiques mitològiques i el nu, tretes dels models romans. L’ús de colors freds i la tristesa dels rostres fa que les seves pintures desprenguin una certa melancolia.

Obres de Fra Angélico i Botticelli

Fra Angélico: L’Anunciació

Botticelli: El triomf de la primavera

El segle XVI: els pintors florentino-romans

• Al segle XVI el centre de mecenatge artístic es trasllada de la cort del Médici a la cort papal a Roma i molts pintors florentins viatgen a Roma, de mica en mica el dibuix perd importància i la línia delimitadora de les formes es difumina sota el color. Els principals pintors d’aquesta escola seran Leonardo da Vinci, Rafael i Miquel Àngel.

• Leonardo (1452-1519): Típic geni del renaixement que va destacar a múltiples arts. En pintura va ser un mestre de la composició triangular i del joc de llums i ombres. Sotmet els seus dibuixos a un efecte de difuminat per mitjà de contrastos suaus d’ombres i llums, que donen a un temps volum i un aspecte enigmàtic a les seves figures. Als rostres els hi posa un lleu somriure que dona peu a tot tipus d’intrepretacions en el camp de les expressions. L’autor cuidava molt el realisme de les seves pintures i el tractament de l’expressió dels rostres.

El darrer sopar i la Verge de les Roques

El segle XVI: els pintors florentino-romans

• Rafael (1483-1520):Té una gran obra, la seva gran aportació es troba en la seva concepció de l’espai, en la profunditat i l’amplitud de l’espai en el qual es mouen les figures de les seves grans composicions. Treballa sobretot el dibuix, la composició de les obres i l’ús acurat de la perspectiva.

La boda de la Verge i l’Escola d’Atenes

El segle XVI: els pintors florentino-romans

• Miquel Àngel: Com ja s’ha vist en escultura és un pintor on destaca el dinamisme de les seves composicions, era un escultor que pintava i per tant fa les seves composicions com a escultures, estudiant cada una de les parts del cos i de la seva expressivitat, cosa que va donar com a resultat figures d’una naturalitat extrema. Utilitzava una paleta de colors forts i lluminosos on preponderaven el verd i el violeta

El judici final i la creació dels astres, Capella Sixtina

L’escola veneciana • L’escola veneciana destaca perquè en les seves obres destaca més el color que no

pas el dibuix i preferiran els colors càlids enfront els colors freds de l’escola florentina, donen molta importància als temes secundaris a les seves composicions, elements de la quotidianitat, a les seves obres hi ha una exaltació de la riquesa i una contemplació poètica del paisatge. Destaquen entre els autors venecians, Ticià, Veronés i Tintoretto.

• Ticià (1488-1576) Sobretot es dedica a fer retrats, als seus retrats els elements de l’enquadrament (paisatge, cortines, un collar) tenen tanta importància com el retratat, les seves formes són toves i rodones, té una paleta de colors pastosos i grossos que desfan la forma, especialment al final de la seva vida.

• Veronese (1528-1588) És el pintor del luxe, les seves obres es desenvolupen a palaus de marbre amb columnates i balaustrades, a la seva pintura destaca l’interès que té pels detalls anecdòtics. Els seus personatges en continu moviment, la riquesa de la decoració el fa un precursor del barroc.

• Tintoretto (1518-1594): A la seva obra ja es veu la crisi dels ideals renaixentistes, les seves obres ja són manieristes, fa un ús violent de les llums i les ombres amb forts contrastos, el moviment és tens. Punts de vista baix que fa encara més violents els moviments.

Ticià: La Bacanal

Les bodes de Canà de Veronese

Tintoretto: Marc alliberant un esclau