L'altra mirada. Juliol 2012

l’altra miradaNúmero 8 - juliol 2012

index02 Editorial03 Sociologia de la dreta mallorquina Pere Sampol i Mas

06 Consell Societat Cívil de Mallorca Rafael Borràs Ensenyat08 Salvem persones, no bancs Josep Maria Estopà Rey

13 Entrevista a Raül Romeva Rueda (Eurodiputat d’ICV)

09 Crisi sistèmica del capitalisme? Carles Manera11 Renda mínima, ja! Espai de Serveis Socials d’IV

16 Consolidar el projecte comú Biel Barceló

22 Eleccions importants a Europa Josep Valero23 Diccionari de les energies polítiques del país Miquel Àngel Llauger24 Miel de naranjas Manolo Riera

04 Cap a un model sanitari a les Illes? Ignasi Gàlvez

18 2n Congrés d’IniciativaVerds David Abril

05 Prebes de cirereta

Estiu calent! Conflictes a l’hoteleria,transport discrecional,

sanitat , educació....

Número 8 - juliol 2012

editorial

2

Ningú no s’imaginava, ara fa un any, que l’accés al poder per part del PP a les principals institucions de les Illes Balears es saldaria de forma tan lamentable. Degradació de la democràcia, delegació de la política econòmica als especuladors i ruptura de la cohesió social i el diàleg són els tres grans resultats d’una gestió que si bé és cert que s’enfrontava a una situació de crisi global complicada, s’ha guanyat a pols tot el mèrit d’aquest balanç.

Degradació de la democràcia, perquè Bauzà va començar la legislatura dient al President del Parlament allò que havia de fer, incapaç d’entendre el sentit de la separació de poders; i tancant un mitjà de comunicació públic i independent com era [M], mentre s’assegurava el control polític d’IB3. Va seguir la degradació de les institucions democràtiques que, com el mateix Parlament o els Consells, el PP ha reduït a un paper testimonial on el debat és substituït per hooliganisme pro-governamental i la consigna ximple contra l’oposició. I pel càstig a la dissidència, com s’ha demostrat amb Pastor pel seu posicionament contrari a la ruptura del consens lingüístic.

Pel que fa a la gestió econòmica, aquells que començaren parlant de “canvi de model” no han fet sinó tornar al model pre-democràtic, delegant en els especuladors la política econòmica, i modificant la legislació vigent perquè puguin “moure els doblers” al seu gust: la Llei de desenvolupament urbanístic (in)sostenible i la de Turisme en són un clar exemple, així com l’afany de Bauzà per fotografiar-se al costat de foscos promotors, com el xeic de Canyamel o l’holandès que vol fer del Port de Palma el nostre particular Eurovegas.

I finalment, hi ha el maneig del lideratge i la ruptura de tot pont de diàleg amb els agents socials: gaudim d’uns governants que denuncien al cap d’un dels sindicats majoritaris, als quals acusen d’haver “ficat la mà” a la caixa, mentre no tenen cap mirament en afirmar que mediar en conflictes laborals com el de l’hoteleria, el transport o els metges no està entre les seves funcions. Amb una sensibilitat “zero” cap al tercer sector social, que mira de fer miracles en la seva lluita diària contra una exclusió social agreujada per les polítiques de retallades del PP, en serveis socials, salut i educació.

Un balanç que ens convida a la reflexió, però sobretot a la indignació i a l’acció, necessàriament col·lectiva, perquè facem tot el possible per aturar aquest desgavell, que no podem permetre que duri fins al 2015. Pel bé comú.

Macroprojecte presentat per l’empresari holandés

El PP ha canvlat la línia editorial d’IB3

3


l’ull críticSociologia de la dreta mallorquinaPere Sampol i MasEx-senador.

Distints analistes polítics s'han sorprès de la poca contestació interna que ha tengut José Ramón Bauzá en el passat Congrés del PP. S'esperava més oposició, especialment per part dels anome-nats "regionalistes", com si dins el Partit Popular la ideologia fos determinant a l'hora d'elegir els seus capdavanters. Ignoren la gènesi de la dreta mallor-quina, que n'ha determinat el seu ADN i les seves pautes de comportament: el caciquisme. Ho il·lustra de manera magnífica Isabel Peñarrubia en el seu llibre "Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional (1917-1923)", en el que retrata la "cadena caciquista": "A Mallorca, com a les altres províncies peninsulars, el caciquisme constituïa una piràmide jeràrquica d'estrats dependents entre si, amb l'epicentre a Madrid, i que encaixava perfec-tament en les relacions de domini de classe exis-tents a l'illa".

El cim de la piràmide es trobava a Madrid, després venien els caps provincials, a continuació un altre estrat, subordinat a l'anterior, format pels notables o cacics-senyors i, finalment, l'última baula de la cadena caciquista estava formada pels sub-cacics o cacics pagesos que residien als pobles.Quasi un segle després l'estructura pot haver sofert algunes transformacions, però es manté inalterable la subordinació al centre del poder, que resideix a Madrid i al seu delegat digitat a les Illes Balears. Per als membres del Partit Popular de les Illes la ideologia consisteix en obediència a Madrid i formar part de la cadena de poder. Tenir bo, en llenguatge popular. Formar part del Partit Popular no respon a una ideologia, la qual pot anar canviant de la nit al dia, sinó a una submissió total a un model d'Espanya uniforme i centralista i a la voluntat de pertànyer a una classe social representada pel PP.

La dreta de les Illes Balears, a diferència de una part majoritària de la dreta de Catalunya o del País Basc, sempre ha estat profundament espanyolista i provinciana. S’ha emmirallat en tot allò que venia de Madrid. D’altra banda, no és de dretes per una determinada concepció de l’economia, sinó per l’ànsia de pertànyer a la classe social alta. Molts d’empresaris i directius d’empreses són conscients que el centralisme ens ha perjudicat a les Illes Balears, tant com a ciutadans, com a nivell empresarial, però ni els passa pel cap deixar de votar el partit que representa la seva classe social, o la que aspiren a pertànyer.

Aquests, per tant, són els dos grans trets que identifiquen la dreta mallorquina, l'espanyolisme i el classisme.

Dues anècdotes confirmen aquesta teoria. La primera, de quan el primer Govern de Progrés. Poc mesos abans de les eleccions un empresari es va voler sincerar, i em confessà que havia patit persecució per part del Govern del Partit Popular, fins al punt que estava a punt de tancar l'empresa. Però, gràcies al vostre govern, em digué, he pogut assistir a fires i comercialitzar els meus productes. Estic tan content, afegí, que m'estic plantejant votar en blanc... El segon, també em manifestà l'agraïment per les polítiques realitzades pel nostre Govern. Ens hauràs de votar, li vaig comentar sarcàstic, ja que coneixia la seva militància “pepera”. No puc, va respondre seriosament, jo defens Espanya. El primer posava el seu instint de classe social per sobre dels seus interessos econòmics. Reconeixia que era votant del PP, tot i que aquest l’havia perjudicat econòmicament, però ni li passava pel cap votar una opció política menyspreada per la seva classe social, per molt que aquella opció li hagués salvat l’empresa, amb les seves polítiques econòmiques. Per al segon, Espanya, o el seu ideal d'Espanya, era el més important, també per sobre dels propis interessos econòmics.

Avui, uns anys més tard, he sabut que tots dos ja han tancat la seva empresa... I, qui sap, per ventura són dels qui han donat suport a Bauzá en el darrer Congrés. Com vaig sentir dir a una abraonada militant del PP, quan començaren a esclatar els casos de corrupció de Matas i companyia: “Hasta la muerte!”.

Formar part del PP respon a una submissió total a un model d'Espanya

uniforme i centralista

4

l’ull crític


Cap a un model sanitari a les Illes?Ignasi GàlvezMetge i malalt crònic.Membre de l’Espai de Salut d’IniciativaVerds

Des de l'arribada del govern del partit popular, la sanitat de les illes està patint un atac continuat que té com a objectiu transformar tot el sistema sanitari. Un dels punts clau d'aquesta reforma ha estat la decisió de tancar l'Hospital Joan March i l'Hospital General, dos referents dintre de les cures pal·liatives i de l'atenció sociosanitària de Mallorca. Aquesta mesura ha generat un rebuig ampli de distints col·lectius socials i professionals que el govern ha ignorat.

És ben palesa la manca de diàleg i sensibilitat d'aquest govern, especialment greu quan parlem d'un dels pilars fonamentals de l'estat del benestar, l'atenció sanitària. A banda d'això, aquests dos centres hospitalaris fan una tasca molt important envers els malalts i les seves famílies, oferint dignitat i qualitat per encarar el moment de la mort, punt molt important quan l'Estat espanyol no té una legislació avençada sobre la finalització de la vida. Conjuntament amb totes les mesures preses es pot albirar la intenció privatitzadora de la sanitat pública, recordem que una de les mesures per fer rendible l'Hospital de Son Espases, és l'arrendament de quiròfans i llits a assegurances privades. Això n'és el començament, només hi ha una passa per oferir la gestió de la sanitat pública a les companyies privades, el supòsit és que la gestió privada és millor, és superior a la gestió pública.

A països europeus del nostre entorn hi ha tot un grapat d'exemples del que l'afany privatitzador d'empreses i organismes públics pot suposar pels ciutadans, a Anglaterra tots podem recordar els greus i mortals accidents ferroviaris que varen ocórrer fa uns anys després de privatitzar aquests serveis. A França va succeir el mateix amb la companyia d'aigües de Paris, on el servei es va deteriorar i es va encarir. No hem de perdre de vista que l'objectiu final de les companyies privades és obtenir un benefici, i tot queda subordinat a això. No hi ha cap informe elaborat per organismes independents per a avaluar l'impacte d'aquestes mesures damunt la qualitat de l'atenció sanitària que reben els ciutadans. Tampoc hem vist estudis que demostrin que la gestió privada de la salut obté millors resultats que la pública, ni tampoc que l'atenció sanitària als centres privats té menys complicacions. Retallar i privatitzar malbaratant serveis i equips de professionals i afirmar que l'atenció als pacients no es veu deteriorada, sense que es demostri quin sistema s'ha emprat per mesurar les variables afectades, és pura demagògia, especialment quan hi ha ens i organismes que enraonen i demostren tot el contrari, (OMS, federació d'associacions per la defensa de la sanitat pública, etc)

Pot un govern entregar unes infraestructures finançades amb els imposts de generacions de contribuents a una empresa privada per què en tregui benefici? Qui es farà càrrec del manteniment d'aquestes infraestructures, quan les empreses privades l'única cosa que volen és obtenir-ne el màxim benefici possible? Ens volen fer creure que aquestes mesures són imprescindibles pel manteniment del sistema sanitari, però aquesta afirmació ja suposa una contradicció, el tancament de dos hospital no és mantenir l'esmentat sistema, és menystenir-lo.

Pot un govern entregar infraestructures pagades pels contribuents, per donar

beneficis a empreses privades?


Perquè quan es reuneix el Govern per avaluar la tasca del primer any la conclusió és que “El Jefe no se equivoca”?

Que haurà fet el President Bauzà per tenir empi-pats, enfadats i ben encesos als metges, tot el sector sanitari, la comunitat educativa, les perso-nes defensores del català?

Quan s’havia vist a aquesta terra nostra que hi hagi amenaça de vaga d’Hoteleria, Transport Discrecional, Metges... i el Govern no digui res?Ara s’entén perquè no hi ha Conselleria de Treball!

I què hem de dir de la nova “perla”del Sr. Bauzà? Foto amb l’empresari holandès que vol fer un macro port de Palma, parla de 45.000 llocs de feina... la solució de la legislatura!! i l’endemà, el seu Vicepresident diu que no hi ha res, i els diaris ens conten que “l’holandès” és conegut per Múrcia per deixar deutes i damnificats...

Els comentaristes, les tertúlies a les ràdios... i què no és guapo això?

Alerta que la conclusió no sigui nomenar més assessors o assessores per controlar a l’equip d’assessors –tan ben pagats ells!- que revolten al Quefe!!

Una mostra més de la “sensibilitat social” del govern del PP. Mentre s’incrementa de forma alar-mant el nombre de famílies en emergència social, i el grau de pobresa a les nostres Illes, el seu President José Ramón Bauzà se’n va a una de les festes més VIPs de l’estiu mallorquí, amb la familia Escarrer.

prebes decirereta

Enfront de tot això, els professionals d'aquests hospitals han fet un gran esforç sintetitzador i han presentat un pla que suposava un estalvi important i un augment de l'eficiència, sense haver d'acomiadar ningú ni tancar els centres. Malaurada-ment, com amb tantes altres qüestions, el govern ha decidit ignorar aquest pla i el descontent de ciutadans i professionals. Vol fer de Son Dureta, obsolet i tancat, un centre sociosanitari de referèn-cia mitjançant una reforma. Sembla una bogeria quan neguen doblers per finançar serveis i equips que ja tenim.

Malgrat la greu situació creada per aquest govern a l'àmbit sanitari, l'esforç dels professionals del Joan March i del Provincial posa en perspectiva la desit-jable autogestió dels centres, amb la implicació d'usuaris i professionals, fent del sistema sanitari un sistema sostenible i solidari, deixant de costat la perversió del llenguatge d'aquest govern i els seus mitjans de comunicació afins que només parlen de costs i deutes, i retallen sense cap seny ignorant la dimensió més important, la dimensió humana de la salut i el dret que tots tenim a gaudir-ne. La gent vol qualcú que l'escolti i que pugui atendre els seus dubtes, qualcú que l'acompanyi pel camí que du al tràngol més difícil, la malaltia, i això a banda de tota la tecnologia i infraestructures.

Hem de donar la veu a les persones per poder parti-cipar a la planificació sanitària, per què estiguin informades, per què puguin expressar-se i partici-par. La posada en marxa dels consells de salut seria una fita important en aquest sentit, acostant la gestió al ciutadà, creant vincles entre els proveïdors de serveis i els pacients. Una atenció holística del malat i de la seva família i circumstàncies, és desit-jable, i això ja ho tenim en marxa al Joan March i a l'Hospital General, no cal renunciar a tot això raonant exclusivament per un criteri econòmic. Les decisions valentes no es limiten a gestionar un dèficit a curt termini retallant serveis essencials pels ciutadans, les decisions valentes són les que supo-sen prendre decisions polítiques que mantinguin allò més important, la qualitat de vida de les perso-nes.

La posada en marxa dels consells de salut, seria important per aconseguir la participació ciutadana en la planificació

sanitària

5

6


el pobleté la veu

Consell Social de la Societat Civil de Mallorca, un instrument clau per a la resistènciaRafael Borràs EnsenyatRepresentant de l’Ateneu Pere Mascaró al Consell Social de la Societat Civil

La fracció majoritària de la dreta europea intenta articular una estratègia política que als thinks tanks d’orientació socialdemòcrata els agrada anomenar “estratègia del conservadorisme progressista”. És una idea molt nord-americana manllevada als demòcrates dels EUA que, al meu parer, no és altra cosa que una modernitat per intentar re-definir l’espai polític del centre – dreta. Aquesta dreta europea intenta una gestió de l’actual crisi conservant alguns dels elements que la democràcia cristiana aportà al pacte amb la socialdemocràcia que donà llum a l’Estat del Benestar. Els exemples dels governants de la dreta en els països nord europeus corroborarien aquesta idea.

No és el cas del PP espanyol ni de la seva sucursal a les Illes Balears. La dreta espanyola interpreta la crisi en clau d’extrema dreta, neo-liberal a tope, turbo-capitalista sense complexes. Per a ells assistim a una fallida de l’Estat i no una fallida del mercat. Per tant, amb aquesta interpretació el que estan fent és no arreglar -amb més i millors regulacions- el mercat, ans al contrari. L'única política possible pel PP és desmantellar l’Estat en tot allò que té a veure amb la qüestió social, la igualtat d’oportunitats, els trets diferencials que justifiquen majors quotes d’autogovern d’algunes de les actuals Comunitats Autònomes. L’Estat ha de ser petit, uniformador, no ha d’intervenir per possibilitar la correcció de les desigualtats i... quants menys drets civils, millor!

Aquesta, i no una altra, és la lògica de les retallades del Govern de José Ramón Bauzá. La resta, són excuses de mal pagador.

El repetit propòsit de què es fan retallades i que s’impulsen normatives depredadores del territori per generar ocupació és una falsedat. Emprar les tisores de retallar pels serveis públics de sanitat, ensenyament, serveis socials i d’atenció a les persones en situació de dependència amb l’excusa de la seva sostenibilitat és d’un cinisme insuportable. Els atacs a l’autogovern, particularment a la nostra llengua pròpia, són una opció ideològica partidària que es duria a terme amb crisi o sense, però que aprofita la situació d’incertesa econòmica i d’emergència social de molta gent per implementar un programa polític de re-centralització d'extrema dreta, ocultat als electors i electores.

Per fer front a aquesta situació, en el mes de novembre de 2011 nasqué el Consell de la Societat Civil de Mallorca com a plataforma formada per una cinquantena d’entitats d’allò més plural i representatiu del que es mou a la societat de Mallorca.

Aquí podeu torbar la informació sobre la composició i les principals activitats que el CSCM a realitzat. L’objectiu estigué clar des de el seu primer manifest que proclamava : “Davant els atacs de les institucions públiques de les Illes Balears als drets socials de la ciutadania i davant els intents d’ofegament de la xarxa associativa que fa feina per garantir-los, nosaltres, representants de la societat civil mallorquina, ens unim per fer front comú a les retallades”

El model liberal d’estat el vol fer petit, uniformador, repressor...

Aprofitar la incertesa econòmica i d’emergència social de molta gent per

implementar un programa polític de re-centralització d'extrema dreta, ocultat

als electors i electores

7


Salvem persones, no bancsJosep Maria Estopà ReyActivista Plataforma d’afectades per les hipoteques a Mallorca

La Plataforma d'Afectades per les Hipoteques (PAH) som un grup de persones voluntàries que ens dediquem a ajudar a persones amb problemes amb la hipoteca i per extensió relacionats amb el Dret a l'Habitatge.

Cal deixar clar que la Plataforma és apartidista i assindical, i el que es defensa és el dret a un habi-tatge digne, l'accés a aquest per a qualsevol persona, i no la propietat del mateix.

La PAH de Mallorca és un grup més de les dese-nes de Plataformes d'Afectades que hi ha arreu del territori estatal.

La Plataforma neix a Mallorca el setembre de 2011 fruit d'una reunió convocada per la PAH de Valèn-cia i convidant a diferents grups socials i polítics (assoc. de veïnats, grups del 15M, assoc. socials, sindicats, etc.). D'aleshores ençà la PAH de Mallorca ha organitzat alguns actes per denunciar la injustícia que suposa l'actual llei hipotecària, donar difusió a la Plataforma i la seva tasca per a què més persones ens coneguin i vinguin a resol-dre els seus problemes, i accions d'Stop Desnona-ments quan ha estat necessari aturar el desnona-ment de famílies afectades per tal d'evitar que es quedessin al carrer.

Les tasques que desenvolupa la Plataforma es podrien resumir en tres línies de feina: 1. Ajudar a persones afectades a negociar i lluitar amb les entitats financeres per tal de mantenir la seva llar o trobar solucions factibles.2. Treballar per la modificació de la llei hipotecària per a què sigui més justa mitjançant un projecte de llei que es vol dur al Congrés en forma d' Iniciativa Legislativa Popular.3. Denunciar les activitats de les entitats bancàries i ens polítics respecte a les injustícies que es donen en l'àmbit de l'habitatge.

el poble té la veuLa creació, funcionament i activitat del Consell de la Societat Civil de Mallorca és d’aquestes coses positives que han succeït a Mallorca en aquests darrers dotze mesos.

Hi ha molta feina a fer-hi per donar a conèixer encara més la seva existència, per coordinar encara millor les diverses agendes de mobilitzacions i per fer que sigui encara més unitari, plural i representatiu. Però sens dubte, l'existència d’aquest Consell és una prova de la capacitat de resistència de la societat civil als atacs als drets de ciutadania i a les retallades. Una resistència plena d’originalitat i vitalitat, com es demostra des de el 15 – M, passant per la Plataforma Crida per una educació pública de qualitat, la campanya dels enllacats pel Català, o les plataformes en defensa del Hospitals, entre molts d’altres.

En la meva opinió hem d’avançar en la confluència dels diversos subjectes mobilitzadors. Probablement els propers mesos seran molt durs, per la major radicalització del Bauzá i el seu PP i pels condicionants al rescat de la banca espanyola -i ves a saber si de tota l’economia de l’Estat Espanyol. En qualsevol cas, del que estic segur és que només una societat mobilitzada de forma sostinguda pot garantir futurs escenaris polítics i institucionals més favorables a la equitat social i ecològica. És una qüestió de civilitat i dignitat.

Lectura del manifest contra les retallades.

8


Apoderament de les personesEn la relació amb les entitats financeres la PAH ajuda a les persones a què tinguin una actitud pro-activa, demanant al banc solucions a la seva situació, emprant les mateixes eines de la banca (carències, re finançaments, etc) però en condicions assumibles i justes per a les persones. Tota la relació amb l'entitat financera es realitza per escrit per a què quedi constància, s'acompanya a les persones que no saben o no es veuen capacitades per mantenir el diàleg amb l'entitat, es desvetllen les mentides amb què la banca amenaça a les persones, tot per apoderar a les persones enfront de les entitats financeres i els seus equips jurídics.

La Iniciativa Legislativa PopularLa ILP Hipotecària consisteix en dur al Congrés un projecte de llei per tal de fer més justa l'actual llei hipotecària. Les Iniciatives Legislatives Populars són l'única forma en què la ciutadania pot dur una llei al Congrés, mitjançant la recollida de cinc-centes mil signatures arreu de l'Estat, i que han d'estar complimentades escrupolosament per a què s'acceptin com a correctes.

La proposta de llei que proposa la Plataforma d'Afectades per les hipoteques consta de tres punts:

1. Dació en Pagament Retroactiva, que consisteix en què quan una persona no pot fer front a la seva hipoteca, pugui resoldre totalment el seu deute mitjançant l'entrega de l'immoble i que a més es condoni les deutes de les persones que ja han perdut la seva llar i encara continuen pagant deute derivat de l'habitatge embargat.

2. Paralització dels desnonaments per a garantir el dret a l'habitatge quan els motius d'impagament siguin aliens a la pròpia voluntat i quan es tracti de l'habitatge habitual.

3. Lloguer social: La persona executada tindrà dret a seguir residint a l'habitatge pagant un lloguer no superior al 30% dels seus ingressos mensuals i per un període mínim de 5 anys.

Tota la relació amb l'entitat financera es realitza per escrit per a què quedi

constància, s'acompanya a les persones que no saben o no es veuen capacitades

per mantenir el diàleg amb l'entitat

La Plataforma i els seus voluntaris organitzen reco-llides de signatures per tota l'illa que es van anun-ciant a http://pahmallorca.wordpress.com/ilp/ . També es pot signar on line emprant el DNI electrò-nic. Més informació a http://quenotehipotequenlavida.org

Accions de denuncia i visibilitat de la problemàticaLes accions de denúncia van des d'accions per aturar desnonaments de persones individuals fins a la col·laboració en actes de protesta d'altres grups socials com són el 15M per tal de denunciar les polítiques a favor de la banca i en detriment dels drets dels ciutadans, l'estafa de la crisi de la banca que estem pagant tota la població i les accions de les entitats financeres que fent valer una llei injusta i la seva força arruïnen la vida a les persones que en un moment donat van confiar en elles.

Qualsevol persona que vulgui col·laborar és benvin-guda a la Plataforma independentment que tingui una problemàtica amb l'habitatge, aportant idees, organitzant i col·laborant en iniciatives, en la mesura de les seves possibilitats i en el marc del respecte a la resta dels activistes independentment de les idees de cadascú.

Formes de contacte amb la PAH Mallorca:Web: http://pahmallorca.wordpress.com http://quenotehipotequenlavida.org E-mail: [email protected] Twitter: @PAH_Mallorca Facebook: http://facebook.com/pah.mallorca Telèfon: 634 538 958

Reunió amb persones afectades: Tots els dimecres a les 6 del capvespre, al carrer d'Àngel Guimerà núm. 48 de Palma.

9


què estàpassant?

La gran recessió: crisi sistèmica del capitalisme? (Part 1a)Carles ManeraUniversitat de les Illes BalearsLondon School of Economics

El capitalisme és inestable. L’afirmació és escaient, perquè massa sovint el discurs oficial tendeix a fer creure que el sistema és equilibrat, amb poques contradiccions internes. El capitalis-me provoca, de forma regular, crisis que són més o menys profundes en funció de les causes que les generen (financeres, productives, comercials) i, sobretot, del procés d’acumulació que afecta sectors productius concrets. Les crisis represen-ten, en síntesi, una infrautilització de les capacitats productives; un malbaratament de recursos físics i humans.

Les mesures que s’adopten per acarar-les no poden contemplar, tot just, consideracions de caire diguem-ne “tècnic”, atès que aquestes privilegien l’ajustament d’indicadors com ara el deute públic o el dèficit públic, de gran transcendència per als comptes dels governs. Però amb derivades cab-dals, de caire social, la qual cosa obliga a pensar en instruments que, al costat d’una major eficièn-cia en les Administracions, serveixin també per garantir una peça essencial per al desplegament de polítiques públiques: més ingressos. I, en aquest punt, esdevé ja miop l’actitud de voler vendre una davallada generalitzada de la pressió fiscal, quan del que es tracta, justament, és d’incrementar la capacitat recaptatòria dels Estats. Tot amb un objectiu llampant: mantenir i consolidar els serveis públics que han caracteritzat l’Estat del Benestar a Europa.

La pressió fiscal a la zona euro, mesurada en percentatge sobre PIB,

arribà al 44,6%, mentre, per exemple a Espanya, fou del 36,3%

Si més no, aquesta és una altra opció ideològica, més arrelada en els principis de la socialdemocràcia, que ha permès reforçar conquestes històriques de la classe obrera. Les dades són, en aquest respecte, força il·lustratives: per a 2010 i segons Eurostat, la pressió fiscal a la zona euro, mesurada en percentatge sobre PIB, arribà al 44,6%, mentre, per exemple a Espanya, fou del 36,3%. En part, això explica el diferencial de situació de les economies públiques i les disparitats en l’aportació de serveis de tota mena a la ciutadania, segons en quin país ens situem.

Demonitzar els impostos constitueix un exercici d’enorme irresponsabilitat en temps de crisi. Perquè del que es tracta és de parlar d’impostos d’una manera més particularitzada, ja que no tots són susceptibles de ser ajustats.

Probablement, assistirem en un futur no massa llunyà a una revisió en la cistella impositiva, de forma que cada cop resultarà més atractiu “qualificar” la pressió fiscal (per exemple, esperonant la tributació “verda”) i reduir altres figures tributàries que poden ser retocades. Però la contracció de la fiscalitat no és un bon camí per a fer front als reptes que la crisi està provocant, i que la ideologia de l’Economia apuntala de forma pregona: els més directes, saber quina ha de ser la funció de l’Estat en el món econòmic i, sobretot, en l’àmbit dels serveis bàsics.

Existeix una certa visió dirigista de l’evolució econòmica, molt en sintonia amb aquesta idea, que cada cop és més potent, de pensament únic i irrebatible.

Els receptaris que s’han posat en marxa des de maig de 2010 no han fet més que

constatar l’estrepitosa caiguda de la macroeconomia mundial

1. Aquest text és una versió més ajustada d’un dels capítols del meu llibre recent Capitalisme desfermat. Una visió subversiva sobre la Gran Recessió, 2008-2011, Lleonard Muntaner Editor (Palma 2012). He adaptat el text per a l’edició d’aquesta revista

10


A l’ensems, els receptaris que s’han posat en marxa des de maig de 2010 no han fet més que constatar l’estrepitosa caiguda de la macroeconomia mundial, amb escasses excepcions. La capacitat de travelar amb els mateixos paranys, en idèntiques errades, acaba per ser desesperant, i resulta inútil qualsevol advertiment: la cúpula de l’economia internacional es troba instal·lada en el que podríem anomenar com a “fase Hoover” (en recordança del president nord-americà que pilotà amb estrèpit els primers anys de la Gran Depressió dels anys trenta), és a dir, immersa en un protocol ortodox, rígid i amb escasses permeabilitats, on el control del deute i del dèficit conformen les dues columnes vertebrals de tota la política econòmica.

Però cal no oblidar que fou l’arribada d’una “fase Roosevelt” (el mandatari que rellevà Hoover i que, fent cas omís de tot el que li deien acadèmics i assessors imbuïts pel patró or, decidí aplicar estratègies d’estímul de la demanda agregada, enlloc de mesures estrictes d’accentuades austeritats) la que possibilità veure una sortida factible, real, a la crisi més greu que s’ha conegut en el capitalisme.

A més, hom manifesten altres factors, essencials des del punt de vista de la producció, que s’han de considerar:1. No es veu un relleu clar de la present Revolució Tecnològica. Si acceptem que les revolucions tecnològiques han suposat canvis tècnics, organitzatius, culturals, geogràfics, i que alhora han condicionat transformacions cabdals en l’economia internacional (vinculades a nous productes i, per tant, a nous nínxols de mercat), els processos de substitució semblen inexistents a hores d’ara.

Millor dit: el capital s’ha orientat més aviat a induir i esperonar activitats de caire especulatiu (capital que inverteix en això: en diners) i no a estimular noves àrees productives que, al seu torn, facilitessin perllongar el procés d’acumulació. Les onades innovadores centrades en tecnologies d’interès general tenien lloc cada 50 o 60 anys, seguint les tesis de Kondratieff. Però les més recents han escurçat aquests marges temporals a uns 30 anys. No és agosarat suposar que altres possibilitats en el futur reduiran encara més aquests intervals. Ara bé, les àrees prioritàries d’inversió dels fons de pensions i dels fons sobirans (és a dir, dels “mercats”, segons s’expressa de manera quotidiana en els mitjans de comunicació) són el deute públic que, a més, té uns rendiments limitats, però segurs, tot i que els moviments especulatius tensen a l’alça els productes de determinats països, considerats com a més riscosos (els diferencials amb Alemanya, les famoses “primes” de risc, s’han erigit en el gran indicador de contrast per albirar el grau de malfiança envers una nació determinada).

2. Els anomenats “mercats” inverteixen més en especulació que en economia productiva, de manera que resulta entremaliat explicar per què no es decideixen a esmerçar en activitats i espais econòmics que potencialment són crematístics, com és ara tot el que envolta el medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic, on les perspectives de benefici poden ser també interessants, sens dubte més elevades que en certes operacions que tot just es mouen en l’esfera de les finances. No obstant això, en moltes economies de l’OCDE es palesa la existència de noves activitats que involucren distints sectors, com ara el digital, l’ambiental o el cultural; i fins i tot hom albiren canvis efectuats al propi sector industrial, en el qual es combinen béns i productes manufacturats d’alt valor afegit i serveis (això s’ha batejat com a “manuserveis”).

La segona part continuarà al proper número del setembre

Els anomenats “mercats” inverteixen més en especulació que en economia

productiva

11


Renda mínima, ja!Espai de Serveis Socials d’INICIATIVAVERDS

El passat número de l’Altra Mirada, el grup de serveis socials d’IniciativaVerds defensàvem, davant la inoperància del Govern de les Illes, la necessitat d’un pla de xoc autonòmic contra la pobresa. La insensibilitat del Govern i la seva negligència en politiques socials ens fan pensar que això no succeirà. Amb aquest breu article volem defensar la necessitat d’una renda mínima per a tots els ciutadans que la precisin.

No volem defugir el debat de la renda de ciutadania universal, però davant les conseqüències inhumanes de la crisi, s’han de prendre mesures urgents per cobrir les necessitats bàsiques de la població. Crèiem que aquest ha de ser un dels objectius prioritaris de qualsevol Govern.

Una de les manifestacions més cruels de la crisi, és el dramàtic creixement de l’atur de llarga durada. Una de les conseqüències d’aquest atur és l’augment constant del nombre de famílies que no tenen cap tipus d’ingrés, degut al fet que han acabat la prestacions de l’atur. És a dir, hi ha famílies que no tenen la seguretat de poder cobrir les necessitats bàsiques (menjar, habitatge, vestit...) i sembla que intentar solucionar aquest greu problema no està a les agendes per als propers mesos ni del Govern de PP de les Illes ni del Govern de l’Estat.

Tot es confia a la suposada reactivació econòmica, però mentre esperam, què passa?. La situació comença a ser dramàtica, ho senyala la memòria de Càrites, l’Informe d’Unicef, i altres estudis recents sobre pobresa, com el de la universitat Pompeu Fabra.

S’han de predre mesures urgents per cobrir les necessitats bàsiques de la

població

És suficient prestar atenció a les coes en els punts de recollida i distribució de les ONG, són ja molts els mestres que expliquen que hi ha nins i nines que diuen a classe les dificultats que tenen el pares i mares per garantir tres ingestes d’aliments al dia...

Aquesta és una de les crisis més dures que ha patit el capitalisme, però no és la primera, de fet en dur desenes. Davant les crisis que es varen produir els anys 70 i 80, que també varen generar alts nivells d’atur, una de les mesures que es varen prendre des de diversos països europeus (Alemanya, Holanda, Regne Unit..) va ser la implementació d’una prestació econòmica destinada a satisfer les necessitats essencials de qui no tenen la possibilitat d’obtenir recursos per altres vies ( mercat laboral, prestacions de la seguretat social, prestacions per atur, rendes de capital...).

A l’Estat Espanyol, varen ser les comunitats autònomes que els anys 90 varen implementaren aquesta ajuda econòmica. Normalment lligada a determinades condicions socials i econòmiques. La quantia ha estat relativament diferent a cada una d’elles, i també l’obligatorietat per part dels Governs respectius de pagar-la ( País Basc i Cantàbria si és obligatòria si es reuneixes les condicions, i a la resta de l’Estat depèn de la disponibilitat pressupostària).

Ens trobam en una situació d’emergència social, a les Illes Balears, caracteritzada per una taxa d’atur del 28%, més de 52.000 llars on tots els seus membres actius es troben en atur, amb un increment de més del 30% en un anys de les demandes en serveis socials, la taxa de pobresa infantil en augment..., indicadors que es repeteixen a la majoria de comunitats autònomes.

què està passant?

12


12

És ben hora que l’Estat i el Govern de les Comunitat Autònomes, que es posen molt ràpidament d’acord en fer pagar als medicaments als pensionistes, també es posin d’acord per engegar una renda mínima que superi les limitacions de les actuals rendes d’inserció. La gestió hauria de ser del Govern de les Comunitat Autònoma (Consells en el nostre cas) i el finançament conjunt.

La implementació d’aquesta renda mínima és un necessitat urgent, però també s’ha de dir que és possible!. Si fem una estimació d’un milió de famílies, a l’Estat Espanyol, que la necessitarien i rebessin una renda bàsica de 500 euros mensual, l’ import total anual serien 6 mil milions d’euros. Doblers que per altra banda circularien en el mercat i col·laborarien en l’activació l’economia i el manteniment de llocs de feina.

D’on es podria treure aquests doblers?. Per exemple de l’estalvi que tindran els defraudadors amb l’actual amnistia fiscal que proposa el Govern. Si els potencials 25 mil milions detectats de frau, en lloc de pagar un 10%, es a dir 2.500.000.000 euros paguessin el 30% de mitjana, es recaptarien 7.500.000.000, suficients per pagar la renda bàsica

La lluita radical contra el frau fiscal per invertir en fer front necessitats socials, temps de crisi més que mai, és una de les polítiques més progressistes.

També podríem posar exemples amb el pressupost de Defensa. El Ministeri té encomanats aparells per valor de més de 32 mil milions d’euros fins l’any 2025.

Els inspectors fiscals estimen en 40 mil milions d’euros anuals el frau fiscal actual, amb una previsió d’ingressos per la hisenda pública de 12 mil milions d’euros.

Les paraules dels governats del PP en el sentit de que les retallades “ és lo único que se puede hacer” són una gran mentida.

Primer perquè hi ha polítiques alternatives d’activació econòmica, la renda mínima és una d’elles. Segon, perquè ja sabem els resultats, més pobresa. Tercer, perquè també sabem els seus objectius, debilitar l’estat del benestar, els serveis públics, facilitar l’acomiadament i flexibilitzar les condicions laborals a favor dels mercats.

El política és un debat d’idees i d’aplicació de les mateixes, no l’aplicació de fórmules úniques com pretén el PP per justificar el seu pensament neoliberal. La seva “ortodòxia neoliberal”, ja va se provada per la senyora Tatcher, Reagan i Pinochet, amb resultat coneguts i semblants als que observam ara i aquí. Hi ha altres formes de pensar i fer política. Aquest article és una proposta per fer altre tipus de política, política a favor de l’interès general i de les persones.

La lluita radical contra el frau fiscal per invertir en fer front necessitats socials, és una de les polítiques més progressistes.

L'AM.- Quin paper juga el Parlament Europeu en les polítiques oficials europees d'austeritat fiscal? Com està la correlació de forces?R.R.- El Parlament Europeu està format per sis grups parlamentaris. La dreta la composen el con-servadors populars, els liberals i els no adscrits antieuropeus de dretes i altres, suposen en torn al 60% dels parlamentaris. L'esquerra la podrien con-formar els socialistes, els verds i l'esquerra unitària europea i representen en torn del 40% dels parla-mentaris. Malgrat aquesta correlació de forces, les nostres propostes són escoltades, i a vegades, s'aconsegueix minorar i compensar, algunes de les propostes més regressives de la Comissió, i especialment les més dures que venen del Consell Europeu.

l’entrevista L'AM.- Quines són les prioritats polítiques del grup parlamentari dels Verds europeus?R.R.- El nostre grup està composat per 57 diputats i és la quarta força del Parlament. Les nostres prin-cipals prioritats són: a) Cal donar clarament un bot endavant en tots els nivells en la construcció política europea. Cal que els estats cedeixin una doble sobirania: cap amunt, fent més Europa i articulant uns instru-ments i unes finances pròpies, orientats cap a una política econòmica i social europea comuna. Cap avall, avançant en els drets democràtics dels pobles sense Estat i aplicant amb rigor el principi de subsidiarietat en què se basa la UE. El que pot fer l'administració més propera al ciutadà, no ho ha de fer l'administració superior.

b) Afrontar la revolució ambiental amb reformes profundes i veritablement sostenibles d'àmbit europeu. Especialment en el tema de les energies renovables, la política pesquera comuna, la refor-ma profunda de la Política Agrària Comuna (PAC) i mesures de lluita efectiva contra les causes i els efectes del canvi climàtic

c)Fer de la cohesió social l'eix vertebrador de la vertadera construcció europea. Les actuals políti-ques d'austeritat estan posant en perill el futur de la Unió Europea.

d)La defensa aferrissada de les llibertats fonamen-tals. Especialment denunciar els atacs a les lliber-tats a alguns antics països de l’est, garantir els drets a una internet lliure, els drets dels col·lectius LGTB, l'avanç global del feminisme, denunciar els atacs a les minories, etc.

L'AM.- Qui composa el grup Verds -ALE? Hi ha 51 diputats verds i 6 diputats de l‘ALE . L'Aliança Lliure Europea, és una entitat que agrupa a diputats de diferents forces nacionalistes de diferents Estats.

RAÜL ROMEVA RUEDAés Doctor en Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i Llicenciat en Econò-miques. També és consultor de l’ ONU. Treballa com a professor a la UAB. Actualment és eurodiputat al Parla-ment Europeu representant a Iniciativa per Catalunya-Verds. És vicepresident del grup Verd-ALE. És un militant de llarga trajectòria ecosocialista i pacifista.


13

Cal que els estats cedeixin una doble sobirania: cap amunt, fent més Europa,

cap avall aplicant el principi subsidiarietat

14


El composen 1 diputat de la coalició de forces nacionalistes de l'Estat espanyol BNG, ERC i Aralar, que tenen una representació rotatòria; 2 de nacionalistes escocesos, 1 nacionalista gal·lès, 1 nacionalista cors i un representant de la minoria russa a Letònia.

La resta de diputats verds, són majoritàriament de França (14 diputats de diferents coalicions, majori-tàriament d'Europe Ecologie-Les Verts) i Aleman-ya (13 diputats). De la resta d'Estats de la antiga EU-15 hi ha un, dos o tres diputats verds. El nostre punt més feble, és la representació als antics estats de l’Est, ja que tan sols tenim un represen-tant d'Estònia.

L'AM.- Quines son les relacions i aliances del grup Verds-ALE amb les altres forces del Parlament Europeu?R.R.- En els temes de polítiques econòmiques i socials, es tendeix a reproduir l'esquema dreta-esquerra en les votacions. Hi ha més coincidències amb el grup dels socialistes i amb el de l'esquerra unitària europea, encara que no sempre es vota el mateix.

En canvi en la defensa dels drets fonamentals, moltes vegades se sumen els liberals, el que permet que se puguin guanyar algunes propostes democràtiques i de contingut més progressista.

A vegades també es produeixen votacions en torn a reforçar o debilitar el projecte europeu. Aquí es creuen moltes votacions. El grup popular europeu sol votar les propostes de caire més europeista, i en canvi els diputats euroescèptics com el grup conservador britànic de l‘ACR, la Lega Norte d'en Bossi o els ultradretans polonesos voten en contra. També hi ha divisions en aquest punt en el grup d'Izquierda Unitaria Europea, on els diputats comunistes grecs o portuguesos en solen ser con-traris a un avanç del projecte de la UE. Nosaltres en aquest tema votem sempre per més Europa, per un altra Europa, per un altre tipus més democràtic de globalització.

L'AM.- Com seran les properes eleccions euro-pees? Quin tipus de candidatura cal construir a l'Estat espanyol?R.R.- Encara no està clar com es produiran. Hi ha un debat sobre el tipus de circumscripció i si cal establir una elecció d'una part dels diputats, per una única circumscripció europea.

Sobre el primer debat s'està parlant de fer circums-cripcions de regions o àrees metropolitanes més o manco homogènies, en torn als 15 o 20 milions d'habitants. Es tracta d'evitar que els districtes electorals d'un sol Estat difuminin realitats nacio-nals, mentre que a la vegada, s’ha de pensar en districtes que tinguin un suficient pes demogràfic en un Parlament Europeu. Aquesta fórmula podria permetre una major coordinació de proposta políti-ca en els territoris de parla catalana.

Sobre el segon debat, el grup Verd-ALE aposta decididament perquè una part dels diputats euro-peus siguin elegits en una candidatura de llista única europea.

Depenent dels temes a debatre, es conformen les aliances dins el

Parlament Europeu

Romeva intervé al Parlament Europeu

El grup Verd-ALE aposta decididament perquè una part dels diputats europeus

siguin elegits en una candidatura de llista única europea.

15


Això facilitaria una major cohesió política dels grups parlamentaris alhora de defensar els seus programes i prioritats de feina, i visualitzaria millor el debat sobre la proposta i el tipus de projecte europeu que es planteja, i no tan en la defensa dels interessos de cada Estat propi, com de fet se sol produir en la campanya electoral europea. La nostra proposta pretén, a més a més, que el futur President de la Comissió Europea, hagi de sortir necessàriament d'un component d'aquestes llistes europees. Això donaria més contingut democràtic a la Comissió Europea i afebliria la seva tutela dels Estats membres.

Sobre l'altre apartat de la pregunta, cal esperar si hi ha modificacions o no, de l'actual procediment electoral al Parlament Europeu. Nosaltres apos-tem per un projecte unitari d'esquerres i ecologista, de construir una candidatura amb mentalitat de cooperativa política, que tingui en compte la reali-tat plurinacional de l'Estat espanyol, i allunyada de qualsevol intent d'imposició d'una auto-proclamada hegemonia política.

L'AM.- Finalment Raül, La UE permet refer les fronteres dels estats membres? RR.- En teoria si. Depèn de cada Estat membre, facilitar-ho o no. Segons el PP espanyol, si hi ha un procés d'independència en una part del territori d'un Estat membre, aquest nou Estat ha de sortir de la UE i després sol·licitar de nou el seu ingrés. La nostra interpretació és que no cal, amb una interpretació oberta dels tractats europeus. Amb unes regles de joc netes per facilitar una separació amistosa, l'Estat “mare” podria i hauria d'acceptar, que la UE acceptés sense entrebancs al nou Estat. És més democràtic, més sensat, i fins i tot, allò més mútuament favorable per a les dues parts implicades.

“Apostem per un projecte unitari d'esquerres i ecologista, una candida-

tura amb mentalitat de cooperativa política”

265

184 54

84

35

55

32

27

16


construintalternatives

Consolidar el projecte comú i plantejar alternatives progressistes.Biel BarcelóSecretari General del PSM

El passat 16 de juny el PSM-Entesa Nacionalista va celebrar el seu XXIè Congrés. En aquest Congrés a més de renovar els càrrecs executius del partit, ens vàrem marcar com a fites més importants les respos-tes des de l’esquerra a la crisi provocada per les políti-ques neoliberals, els avanços en la participació ciuta-dana i el dret a decidir i la consolidació de la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa com el millor instrument per un canvi progressista al país.

Entre altres coses, en aquest Congrés hem discutit i aprovat nombroses propostes per sortir de la crisi. En vull citar només algunes, per recordar que sí, que hi ha un camí, una alternativa, optimisme i solucions a aquesta crisi:

1. Establiment d’un impost sobre les transaccions financeres internacionals (Taxa Tobin). La recaptació d’aquesta Taxa, ha d’anar destinada a polítiques socials, a minvar el deute públic i a la cooperació internacional.

2. Revisar el Pacte d’Estabilitat de la UE, que fixa limitacions estrictes de contenció de la despesa públi-ca: el límits al dèficit públic s’ha d’establir en funció de barems com el suport a les inversions productives o a la garantía d’unes polítiques socials mínimes. El contrari no ens duu més que a més empobriment.

3. Major transparència i regulació bancària. Enfront dels rescats bancaris, hem de rescatar persones.

4. Gravar als qui més tenen i als qui més guanyen. Proposam un impost sobre empreses contaminants, una taxa sobre estades turístiques, un impost sobre grans fortunes, en lloc de pujar imposts que graven a les classes mitjanes.

5. Pla de lluita contra el frau fiscal i l’economia sub-mergida, que representa més d’un 23% del PIB. Cal incrementar els recursos humans i tècnics de l’Agència Tributària, en compte de reduir-los com ha fet el Sr. Rajoy.

6. Canviar el model econòmic especulatiu per un model d’economia del bé comú al servei de l’ interès general que millori la qualitat de vida de les persones i el benestar col·lectiu. Cal limitar els salaris i el cobraments d’incentius dels alts direc-tius d’empreses.

7. Quota de consum mínim de producció local i ecològica. En escoles, residències de gent gran i hospitals. Incentius al sector de la restauració, hoteleria i alimentació perquè hi hagi un mínim d’oferta de productes locals.

8. I la SOBIRANIA FISCAL. Reclamar un sistema de finançament públic basat en què les rendes generades en un territori siguin gestionades des del propi territori, reservant-ne una part per a la solidaritat amb altres territoris menys afavorits. En altres paraules, el concert econòmic solidari. Per fer front a la crisi, necessitem disposar dels nos-tres propis recursos, i no que ens els gestionin des de Madrid.

Un altre punt important del Congrés ha estat l’avanç en la consolidació d’un tercer espai que sigui alternativa al bipartidisme empobridor, capaç de renovar missatges, d’escoltar la gent i d’arribar a majories socials. Els resultats electorals de la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa confirmen el nivell d’il·lusió generat i el grau de suport rebut per part de la ciutadania i ens han permès esdevenir la tercera força de les illes i l’única alternativa, amb presència institucional, al PP i al PSOE. La bona experiència de les dues cites electorals a les quals s’ha presentat la coalició així com el treball dut a terme des d’aleshores a les institucions, han cons-tatat l’alt grau de lleialtat al projecte comú i dels socis entre ells, com també d’una gran complicitat entre bona part de les militàncies.

L’avanç en la consolidació d’un tercer espai que sigui alternativa al bipartidisme

empobridor

17


Tot i així, el camí recorregut fins ara no ha permès encara assolir el nivell de presència i influència política que desitjaríem per a la coalició i el projec-te que vol representar.

Raons internes, d’imatge (nom impronunciable, percepció de la coalició com a simple suma de partits, projecció pública no consolidada) o de funcionament (basat encara fonamentalment en les estructures dels tres partits), així com raons externes, com ara la dispersió del vot entre d’altres forces de l’esquerra o del sobiranisme mallorquí, i el poc temps del qual s’ha disposat per a construir i donar a conèixer el projecte, han limitat l’impacte i l’espai que la coalició podria assolir de tenir uns fonaments més sòlids.

En tot cas, la situació política, econòmica, social, cultural i mediambiental actual subratlla la necessitat de construir una alternativa creïble per a la ciutadania progressista i sobiranista d’aquest país.

En aquest marc, la consolidació del nostre projecte suposaria no només una revalorització de l’espai polític democràtic.

També, i sobretot, la possibilitat de consolidar un projecte seriós de present i de futur per a bona part de la gent d’aquestes illes, i esdevenir un actor fonamen-tal en la vida política del país, des del compromís progressista, mallorquinista, sobiranista i ecologista, que permeti articular majories àmplies de progrés. Per això, hem d’articular espais de trobada obrint-los al màxim de gent. Hem d’incentivar els espais de participació.

L'objectiu de tot aquest procés seria arribar al final de 2012 amb una coalició altament cohesionada tant pel que fa a les direccions com de les militàn-cies; amb un projecte polític definit a mig termini, sobiranista, ecologista i d'esquerres, i amb un fort perfil democràtic i participatiu; amb un projecte identificat clarament com a projecte plural i obert a i per a la ciutadania, a partir d'una imatge i denomi-nació comunes; i amb un acord ratificat en un con-grés o assemblea conjunta i obert en el darrer trimestre de 2012 o primer trimestre de 2013. Construïm d’aquesta manera l’alternativa progres-sista a la majoria actual del PP.

Esdevenir un actor fonamental en la vida política del país, des del compromís pro-

gressista, mallorquinista, sobiranista i ecologista

18


construint alternatives

2n Congrés d’IniciativaVerds: en transició cap a una Societat Solidària, Sostenible i SobiranaDavid AbrilCoordinador INICIATIVAVERDS

El II Congrés d’IniciativaVerds celebrat el passat 16 de juny ha suposat la maduració, en aquest any i mig de vida, del nostre projecte ecosocialista. En aquest temps hem passat a estar a l’oposició políti-ca i social a una dreta autoritària, entestada en desmantellar l’Estat del benestar i en retornar al passat amb les seves receptes de més ciment. Però a més de respostes a aquesta gestió nefasta de la crisi, la gent d’esquerra verda ha demostrat en aquest Congrés tenir propostes. Hem defensat la necessitat de construir un relat propi de les esque-rres sobre el que passa, i plantejar que hem d’encetar una nova Transició, conscients no sols de què tornar enrere és impossible, sinó que cal un futur d’esperança, fonamentat en tres valors destacats al títol de les nostres tesis polítiques, que han de caracteritzar el nostre projecte de societat: la Solidaritat, la Sostenibilitat, i la Sobirania.

Solidaritat, un valor que s’ha perdut en nom d’un materialisme i una immediatesa que és el mateix . al qual tant li és urbanitzar Es Trenc, com tornar al desenvolupament dels anys 60 i 70 del segle XX, on no sols se va explotar el territori amb una absència de lleis que ara es vol compensar amb la legislació a mida dels interessos dels especula-dors, sinó que s’explotava la gent d’aquesta terra i la que hi arribava a viure i fer feina.

Però no hi pot haver solidaritat sense democràcia, sense Sobirania, que és un altre dels temes cen-trals de les nostres polítiques: no hi haurà justícia social, ni canvi de model econòmic, ni polítiques al servei de les persones i el medi, sense democrà-cia, sense responsabilitat, sense autogovern.

No hi pot haver solidaritat sense democràcia, sense Sobirania

Per això, més que mai, hem d’estar al costat de la gent treballadora i dels moviments socials, en la defensa dels drets bàsics, com els companys de l’hoteleria que aquests dies lluiten per no tornar a un conveni laboral propi d’una república bananera, dels professionals i usuaris de la sanitat pública, els serveis socials i l’educació que resisteixen el desmantellament del sistema, de tot un poble que es nega a què els seus drets lingüístics siguin trepitjats.

La Sostenibilitat, l’altre valor que defensam, és clau no sols en ecologia. Ho és també en econo-mia i en l’ètica personal i col·lectiva. Implica equili-bri en el desenvolupament econòmic, resiliència, i equitat en les relacions socials. La pobresa que ens arrossega al llindar de la ruptura social aquí i arreu no és compatible amb el que entenem des d’IniciativaVerds per Sostenibilitat, com tampoc no ho és deixar que els hotels ara siguin habitatges per seguir especulant, facilitar l’evasió fiscal d’aquells que han estat explotant el territori i les persones justament quan més falta fan ingressos a les arques públiques, ni fer lleis que legalitzen urbanitzacions il·legals i il·legalitzades i a més tenir la santa barra de dir que això és “sostenible”..

La sostenibilitat és clau no sols en ecologia. Ho és també en economia i

en l’ètica personal i col·lectiva.


19

A ningú se li escapa que en el nostre Congrés, un altre dels debats, coherent amb l’objectiu de ser un instrument útil per poder desenvolupar aquest projecte social, ha estat el del reforçament de la coalició amb el PSM i Entesa. Aquesta del nom llarg i impronunciable, on moltes vegades la inten-sa feina de les nostres representants i del nivell d’influència del nostre partit, no sempre es veu compensat a nivell d’imatge i de presència pública.

És una aposta en la qual hi creim fermament, perquè fa estona que venim parlant d’un tercer espai en aquesta comunitat que té més sentit que mai, i que ha de tenir com a objectiu transcendir els actuals partits en una opció política i electoral capaç de representar el conjunt de la massa crítica de la societat que resisteix els embats contra els drets socials i els serveis públics, contra el territori i el medi ambient; la llengua i la cultura... una opció que permeti somiar i a la vegada contribuir a cons-truir un model de societat diferent, com diuen les nostres tesis: Solidària, Sostenible, Sobirana.

L’únic model de societat que ens podem permetre.

Cal iniciar el camí ja, mirar d’incidir al màxim sabent el que som i el que volem, teixir el màxim de complicitats, anar filant, com la Balanguera, en silenci o amb renou, però sobretot, amb alegria front a la por que ens vol fer callar, filant una socie-tat en què totes i tots puguem viure dignament.

Una opció que permeti somiar i a la vegada contribuir a construir un model de societat

diferent

Intervenció de Mireia Mollà (Compromís) al 2n Congrés


20

construint alternatives

1a trobada municipalista d’Espai Plural. Declaració de BarcelonaMiquel RossellóPresident Ateneu Pere Mascaró

El passat dia 9 de juny a Barcelona, Espai Plural va celebrar una nova trobada i decidí entre altres coses, crear una secretaria permanent formada per un/a representant de cada una de les forma-cions polítiques que el composen i organitzar a la tardor una nova trobada a Madrid per debatre sobre les conseqüències i possibles solucions a la crisi que patim.

Aquestes són les conclusions de la trobada de juny:

10 Principis per a un municipalisme real i trans-formador

Espai Plural, espai estable de relacions i coordina-ció de l’esquerra verda i l’ esquerra nacional que agrupa Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), Inicia-tiva del Poble Valencià (IdPV), Iniciativa Verds de Mallorca (IVM) i la Chunta Aragonesista (CHA), en la seva primera trobada municipalista celebrada el dissabte 9 de juny a Barcelona, acorda la següent declaració.

Estem vivint moments de crisi econòmica i social davant de les quals, els governs autonòmics i el govern de l’estat espanyol només apliquen recep-tes neoliberals que se sustenten en les retallades socials i mesures fiscals que, lluny de ser progres-sives, beneficien als rics i a la banca. Malaurada-ment la crisi s'ha convertit en l'excusa per a recen-tralitzar l'estat, perdent els governs locals compe-tències, capacitat econòmica i política i possibilitat d’atendre els problemes socials i territorials que pateix la ciutadania.

Per altra banda en un context com l’actual quan la crisi està generant major desafecció i més descon-fiança cap a les institucions i la política, també la local, cal que des del món local es faci l’exercici real de prestigiar la política i d’apropar-la de nou a la ciutadania.

Defensem el municipalisme com a base per cons-truir el país i el benestar de la seva gent. La socie-tat es cohesiona i el territori es vertebra a peu de carrer, barri a barri, poble a poble, ciutat a ciutat. Cal una major descentralització en competències i en recursos econòmics.

Per això, els càrrecs locals de les quatre forces polítiques

1. Defensem l'autonomia del món local i les seves particularitats; i expressem el nostre rebuig a l’onada recentralitzadora de l’Estat que vol limitar l’autonomia de les nostres nacions, reduir la democràcia i limitar les competències municipals. Més democràcia real és més democrà-cia local.

2. Denunciem que les mesures impulsades pel govern de l’Estat van en el sentit contrari del que necessiten les nostres viles i ciutats. Són moments de crisi i de necessitats i cal donar respostes a la greu situació que pateixen moltes persones i famí-lies, i per això cal reforçar les polítiques des de la proximitat, és a dir les polítiques fetes, malgrat no tenir-ne les competències, pels ajuntaments.

3. Reivindiquem el paper que des de 1979 han tingut els governs locals en la lluita contra la pobresa, la cohesió social, l’equilibri territorial, la sostenibiliat i la construcció nacional. Volem pobles i ciutats sostenibles en els seus recursos i ens reafirmem en que els pobles i ciutats son els dics de contenció de la crisi i de la defensa dels drets de la ciutadania. Som els principals espais per generar alternatives socials i econòmiques a la crisi i a les retallades.

4. Volem desenvolupar la potencialitat màxima dels municipis en tots aquells àmbits genera-dors d’activitat econòmica i d’ocupació verda relacionats amb l’àmbit de la sostenibilitat en tots els sectors ambientals, tradicionals i emergents: eficiència energètica i energies renovables, cicle local de l’aigua, tractament dels residus, mobilitat sostenible i consum.

Cal que des del món local es faci l’exercici real de prestigiar la política i

d’apropar-la de nou a la ciutadania.


21

5. Apostem per la racionalització administrativa de l’Estat en el seu conjunt, no només del món local com fa la proposta del govern central de voler suprimir municipis. Considerem que es tracta d’una deslleialtat institucional més, i d’una mesura presa sense diàleg. Ens reafirmem en l’autonomia del món local i en que la decisió, en cap cas, correspon a l’estat sinó als corresponents governs autonò-mics des del principi de dret a decidir dels propis homes i dones de les ciutats i pobles.

6. Apostem per l’existència d’un únic nivell de governs locals intermedis, elegits directament i que no poden ser uniformes en tots els territoris. Aquest governs han de tenir com encàrrecs princi-pals la innovació local, la creació de xarxes de suport als municipis, el suport a la mancomunació de serveis, i la promoció de l’eficàcia dels serveis locals. Avui, aquest model es troba molt allunyat del model actual de la majoria de les províncies de l’estat.

7. Reclamem i exigim, una vegada més, la urgèn-cia d’una nova legislació competencial del món local i un nou marc de fiançament tenint present el principi de subsidiaretat i aquelles competències que malgrat no ser obligatòries, els municipis venen desplegant i executant amb eficiència i eficàcia. Volem una nova fiscalitat local amb uns nous paràmetres impositius.

8. Demanem que es revisin els diferents acords amb les diferents confessions perquè no sigui el món local qui, en un moment d’asfíxia financera, hagi de suportar els beneficis fiscals de determina-des confessions i d’altres entitats d’interès general. És urgent que l'església catòlica i les altres confes-sions paguin els corresponents tributs i en especial l’impost de béns immobles (IBI). En ple debat sobre el finançament, el que no té sentit i volem denun-ciar, és que quan tothom contribueix, no té cap lògica que l'església catòlica i d'altres confessions es lucrin i no aportin cap recursos públics mitjançant les figures impositives.

9. Reclamem més i millors serveis i més i millors serveis públics i alhora ens comprometem en aplicar una fiscalitat justa, equitativa i redistributiva. El reforç dels serveis públics és la garantia per sortir de la crisi, i alhora ens cal garantir els serveis a la ciutadania visqui on visqui.

10. Exigim responsabilitat i transparència en la Política local. Reiterem el nostre compromís en un govern fort i transparent. Un govern local que cons-trueixi la nova democràcia amb la participació activa de la ciutadania. La participació ha d’estar en la centralitat de la decisió del model de pobles i ciutats. La nova política ha de poder i saber combi-nar aquesta forma de fer política municipal rigorosa, responsable i propositiva; unint les lluites al carrer amb la tasca municipal.

Per tot l’exposat creiem que l’esquerra verda i l’esquerra nacional, és avui l’espigó per fer front a les retallades i als dictats de recentralització de l’autonomia local i de pèrdua d’identitat dels nostres pobles i ciutats.

La societat es cohesiona i el territories vertebra a peu de carrer, barri a barri,

poble a poble, ciutat a ciutat.

La participació ha d’estar en la centralitat de la decisió del model de pobles i

ciutats.

Eleccions importants a EuropaJosep ValeroMembre del Consell Polític d’IniciativaVerds Mallorca

FrançaEl 17 de juny a França, es tancava la segona volta de les eleccions legislatives, amb la confirmació de les estimacions de vot previstes i una baixa partici-pació electoral de tan sols el 55'4% de votants. Després de la victòria presidencial d' Hollande, les eleccions legislatives tornaven a donar la majoria a les esquerres, especialment al Partit Socialista francès. El sistema electoral del país gal, només deixa passar a la segona volta als dos primers candidats classificats a la primera . El que obliga a la resta de forces descartades a prendre opcions obligatòries cap a un o altre candidat, o demanar l'abstenció.

Aquestes eleccions presentaven un candidat presidencial de la UMD, Sarkozy, cremat pels efectes de la crisi, amb forta contestació social, i sense capacitat d'aglutinar al conjunt de la dreta, i que a més veia com l'ultra-dreta del Front Nacio-nal, li disputava la seva hegemonia electoral en els seus feus. A la segona volta, bastants dels electors del FN optaren per l'abstenció, malgrat que final-ment , es podria dir que l'interès de classe de molts dels seus votants acabaren dant suport al candi-dat millor col·locat de la dreta. 8.740.628 vots, el 38% i 194 escons, maquillant una mica la magni-tud de la derrota. El Front Nacional torna entrar al Parlament amb 2 escons, 842.695 vots i un 3,7 %. Altres partits de la dreta tenen 417.940 vots, l '1'8% i 15 escons.

altres veus El vot centrista dividit, es presentava amb poca credi-bilitat, tan per poder ser un contrapés corrector de les polítiques del govern dretà, com per poder ser influent per corregir a l' alternativa potencialment guanyadora.

A més el desgast de l'eix neoliberal de Sarkozy-Merkel, no afavoria els posicionaments d'equidistància. El Nou Centre, l'Aliança Centrista, I el Centre per França, tenen 568.319, 123.132 i 113.196 vots ; en total el 3'5 % i amb 12, 2 i 2 escons respectivament.

Els partits d'esquerres o centre-esquerra obtenen: Europe-Ecologie- Les Verts 829.036 vots, el 3,6% i 17 escons. Els Radicals d'Esquerra 538.331 vots, el 2'5% i 12 escons. El Partit Radical 311.199 vots, l' '4%. El Front de la Gauche 249.498 vots, l'1'1% i 10 escons. Altres partits de l'esquerra 709.395 vots, el 3'1% i 22 escons.

El Partit Socialista amb 9.420.889 vots, el 40'9% de vots i 280 escons, es converteix en el gran guanyador de les eleccions. La novetat radica en el fet que és la primera vegada que la socialdemocràcia s'enfronta a l'ortodòxia de l'austeritat europea, plantejant un acompanyament necessari de polítiques actives d'impuls al creixement econòmic a nivell europeu; de creació dels euro-bons europeus; del canvi de política del Banc Central Europeu; d'impuls l'increment de la política econòmica, fiscal i financera conjunta de la Unió Europea. Amb altres paraules, tornar a la política amb majúscules, per tal de dirigir el rumb de la Unió Europea, i acotar les visions comptables i d'estricta política fiscal, dels mandataris alemanys.


22

La novetat radica en el fet que és la primera vegada que la

socialdemocràcia s'enfronta a l'ortodòxia de l'austeritat europea


El nou Govern de París té dues ministres d’Europe-Ecologie. És a dir, accepten el

repte d'influir a la política de govern, i ser actius en el capgirament d'unes políti-

ques vigents

A més de la lectura estrictament francesa de les eleccions, és evident que el triomf d'Hollande, les legislatives del PS i el programa presentat, obri una alenada d'aire fresc, que facilitarà el debat sobre les polítiques que l'esquerra i l'ecologisme han d'impulsar necessàriament en el terreny europeu. Són d'esperar zig-zags i fortes tensions internes i externes per fer-les recular. Però de moment obrin una porta a l'esperança.

Europe-Ecologie-Les Verts, ha actuat amb intel·ligència i amb un concepte obert d'aliances. Assumint el risc d'establir acords previs amb el PS a l'hora de promoure determinades candida-tures, mantenint el referent de l'ecologisme polí-tic, presentant candidats arrelats al territori, ha pogut surar dintre l'onada de pujada socialista, aconseguint grup propi a l'Assemblea Nacional i ser la tercera força política del Parlament.

També té dues ministres al nou Govern de París. És a dir, accepta el repte d'influir a la política de govern, i ser actius en el capgirament d'unes polítiques vigents, que són dolentes pel poble i pel medi ambient. Tindran problemes seriosos i en són ben conscients. Com pot ser, per exem-ple, la diferent política nuclear amb el PS. Mal-grat tot, la seva presència i la seva activitat políti-ca, segur que faran parlar i influiran en el debat de com fer avançar l'ecologisme polític a Europa i l'estratègia d'aliances europees que caldrà con-formar.

GrèciaTambé el 17 de juny de 2012, tornava haver-hi eleccions legislatives a Grècia. No qualsevol elecció. De fet era un referèndum sobre si el poble grec acceptava o no, les mesures d'austeritat i empobriment, que la UE imposava per dur endavant el rescat de l'Estat grec. Els resultats foren:

Nova Democràcia1.825.609 vots | 29,6% | + 10,81% (79+50) 129 Front Social Unificat “Syriza”1.655.053 vots | 26,8% | + 10,11% | 71 escons

PASOK755.832 vots | 12,2 % | - 0,90 % | 33 escons

ANEL (dreta)462.456 vots | 7,5% | - 3'10 % | 20 escons

Amanecer Dorado (feixista)425.980 vots | 6,9% | - 0,05% | 18 escons

DIMAR (Esquerra Democràtica)385.079 vots | 6,2% | + 0,15% | 17 escons

KKE ( Partit Comunista)277.179 vots | 4,5% | - 3,98% | 12 escons

Els resultats donen la victòria a la dretana ND, que a més s'havia fusionat amb un altre partit liberal DISY. Puja un 10,8% de vots i treu 21 escons més que a les legislatives de maig de 2012, a més del 50 escons gratuïts, que el sistema electoral grec dóna a la força amb més vots.

23


Syriza puja un 10,11% i treu 19 escons més que el maig de 2012. Es consolida com a segona força de l'Estat.

El socialdemòcrata PASOK baixant un punt percentual, perd 9 escons respecte a maig.

El partit de dretes ANEL perd 220.000 vots i 13 escons.

Els feixista Amanecer Dorado perd 3 escons amb el mateix percentatge del 6,9% de vots.

L'escissió del PASOK, Esquerra Democràtica perd dos escons, encara que manté el resultats anteriors.

El KKE, perd 260.000 vots i 14 escons. És la força que propugna la sortida de la UE.

La resta de forces polítiques sumaren un 5'98 % de vots sense obtenir representació parlamen-tària. El maig hi havia una candidatura de Verds Ecologistes que tingué 183.708 vots i el 2,9% i el juny passà a 54.421 vots i el 0,8%.

El partit de dretes augmenta la diferència de vots respecte a Syriza del maig a juny. Arrossega vots d'altres partits de dretes i suma una part d'escons perduts del PASOK. “El vot útil euro-peista de l'statu quo i de la por” el va saber arre-plegar.

Syriza puja de manera espectacular, però no pot derrotar a Nova Democràcia.

Suma els escons perduts del KKE, i part del PASOK.

El PASOK se manté encara que perd més escons i segueix pagant el sometiment a les polítiques d'austeritat. Si se compara amb els resultats elec-torals de la socialdemocràcia a França, se poden treure les conclusions oportunes.

Els resultats electorals permetran fer una coalició de forces obedients als dictats de la “Troika” comunitària. ND, PASOK i Esquerra Democràti-ca, sumaran les seves forces per imposar al poble grec, els retalls i sacrificis que ordenin les forces hegemòniques actuals a la UE. A no ser que els vents canviïn a Brussel·les i Berlín. La divisió política i les agressions socials poden ser molt dures per al poble grec. La seva democràcia segur que se'n ressentirà.

Syriza es un força que caldrà analitzar i seguir amb atenció. Nascuda el 2001 com “Espai pel Diàleg per la Unitat i l'Acció Comú de l'Esquerra”, sota el lideratge de Alexei Tsipras i amb el Synas-pismos (antic Partit Comunista de l'Interior o “eurocomunista”) com a força principal. Es consti-tueix com a Coalició d'Esquerra Radical “Syriza” el 2004, obtenint 241.539 vots, el 3'3% i 6 escons. El 2007 ja són 10 les forces que l'integren, a més de molta gent independent. Entre elles hi ha els eco-socialistes grecs i el partit AKOA, Esquerra Innovadora Comunista Ecologista, que se consi-dera eco-comunista. El setembre de 2007 tenen 361.211 vots, el 5,04% i 14 escons. En setembre de 2009 són tan sols 315.627 els vots que tenen. El 4,6% i 13 escons. En maig de 2012 peguen el gran bot, obtenint 1.061.265 vots, el 16,78% i 52 escons. Per passar el juny de 2012, a 1.655.053 vots, el 26,9% i 71 escons.

El PASOK se manté encara que perdmés escons i segueix pagant el someti-

menta les polítiques d'austeritat.

Syriza es un força que caldrà analitzar i seguir amb atenció. La seva proposta és renegociar en profunditat les condicions

del rescat

24


La seva proposta és renegociar en profunditat les condicions del rescat grec, eliminant els sacrificis extrems al poble grec i a les capes populars. No proposa una sortida de la UE, sinó construir una Europa de ciutadans i ciutadanes, no subjecta únicament als actuals interessos mercantils i financers.

Una freda i una altra de calenta?Sens dubte aquestes dues eleccions influiran en el debat de com afrontar la crisi i les respostes que cal donar des de l'esquerra. Algunes consi-deracions personals:

a) El debat europeu ja no és un debat més, és el “el vertader debat” on l'esquerra i l'ecologisme polític han de renovar i orientar les seves estra-tègies si volen tenir futur. Cal crear pensament d'esquerres i ecologista europeu, proposar accions i pràctiques europees, organitzar sub-jectes polítics amb capacitat organitzativa euro-pea, treballar aliances amb dimensió europea.

b) La crítica a allò existent ha d'anar acompan-yada d'unes propostes que impliquin opcions de govern alternatius a nivell europeu, i també de propostes de construcció institucional europea alternativa, com fa el Partit Verd Europeu, i com senyala Raül Romeva en aquesta mateixa revis-ta.

c)La gent d'esquerres i de l'ecologisme polític té uns reptes clars després d'aquestes dues elec-cions. Saber actuar al mateix temps des de la construcció de l'especificitat del propi projecte i a la vegada, en la creació del necessari projecte comú amb les altres forces alternatives, basa-des en el principi del cooperativisme polític. Els continguts i les formes de fer-ho han de ser coherents amb aquests nous reptes.

d)Més el té encara la socialdemocràcia. El model grec o francès, pot ser l'esfondrament o el revifament de la socialdemocràcia. L'ambigüitat i els equilibris interns, poden dur també a l'estancament, com sembla apuntar el cas espanyol. L'estancament és tan sols l'antesala de l'esfondrament.

e) El sistema democràtic està en risc amb la prepotència accentuada dels oligopolis finan-cers. Al marge del debat específic de les forces polítiques, cal l'articulació organitzada de la ciutadania per crear els anticossos democràtics de defensa i la participació ineludible per cons-truir els nous paradigmes alternatius.

f) És moment d'actuar, però també de pensar i elaborar. Avui més que mai, cal pensar i treballar en comú, per albirar els horitzons que ens ajudin a orientar-nos pels camins que haurem de cons-truir i transitar. g) La construcció europea és també la construc-ció de l'harmonia i la convivència dels pobles que la conformen. Els drets de les nacions sense Estat i el principi de subsidiarietat, el menor protagonisme a jugar pels Estats actuals, també han d'estar presents en la nova proposta de construcció democràtica d'Europa.

Avui més que mai, cal pensar i treballaren comú, per albirar els horitzons queens ajudin a orientar-nos pels camins

que haurem de construir i transitar.

25

El Diccionari s’ha fet sota la direcció dels professors de la UIB Antoni Marimon i Sebastià Serra, i és el fruit del treball d’una cinquantena d’historiadors i investigadors en camps afins. L’ha publicat Lleo-nard Muntaner, i ha comptat amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics. El títol (“diccionari”) en determina el format: una relació alfabètica de partits polítics, o, més ben dit, de formacions polítiques, perquè també inclou agrupacions polítiques no formalitzades legalment i aliances i coalicions. Hi ha els partits d’àmbit balear, d’àmbit insular, d’àmbit municipal (un dels interessos del llibre és que deixa constància de la quantitat ingent de formacions polítiques locals) i les seccions balears de partits d’un àmbit superior. Tot plegat, unes 400 pàgines de diccionari.

El caracteritzaria amb tres pinzellades: eficàcia informativa, esforç investigador ingent i rigor. L’entrada corresponent a cada partit és més o menys extensa en funció de la rellevància de la formació: des de les 30 planes dedicades al PSIB-PSOE a les sis ratlles d’algun grup local. En aquest espai, se’ns detallen la trajectòria del partit, la seva ideologia, els seus dirigents principals, les seves publicacions i els seus resultats en diferents comi-cis. Aquest darrer aspecte és important: amb el Diccionari també tenim un exhaustiu recull de resul-tats electorals a les Illes Balears durant el s.XX i el primer tram del s.XXI. Les fonts (cal remarcar que se’n dóna compte a cada entrada) van des de l’hemeroteca a les webs, passant pels arxius admi-nistratius i les entrevistes a molts dels protagonis-tes. Un bon epíleg d’imatges completa l’atractiu del volum.

Acabaré amb un “Llàstima!”, que en cap cas no pot ser un retret: el tram temporal de referència de l’estudi (1900-2008) fa que IniciativaVerds no hi sigui. Confiem que hi haurà actualitzacions o ampliacions que ens facin lloc.

Antoni MARIMON i Sebastià SERRA (directors): Diccionari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008)Lleonard Muntaner. Palma 2012.

Diccionari de les energies polítiques del paísMiquel Àngel LlaugerEscriptor i professor“Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la volun-tat popular i són instrument fonamental per a la participació política.” La citació és de la Constitució Espanyola, i se situa ni més ni menys que a l’article 6, al Títol Preliminar. M’interessa la frase, al marge quin sigui el sentiment d’adhesió que ens inspira el text, perquè és il·lustrativa del paper prin-cipal que correspon als partits polítics en els ordres democràtics. Són un instrument per vehicu-lar la voluntat popular, una eina necessària per fer realitat allò de l’article 1: la sobirania resideix al poble. Va bé recordar-ho, en aquests temps de descrèdit de la política i, de manera especial, dels partits. Sense partits, amb totes les seves imper-feccions, no hi ha democràcia tal com l’entenem.

Des d’aquesta perspectiva, una història dels partits polítics és una història de la formació i la manifestació de la voluntat popular, i un diccionari dels partits polítics és un diccionari de les energies que els homes i les dones d’un país han esme-rçat a vehicular la sobirania popular. A casa nostra s’acaba de publicar el Diccio-nari de partits polítics de les Illes Balears (1900-2008), un ambiciós vademècum que és tot un testimoni de com milers de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs han lliurat una bona part de la seva vida als afers públics. També és un testimoni de la lluita pel poder, naturament: els partits polítics són una cosa i l’altra.

cultura

Els partits polítics són un instrument per vehicular la voluntat popular, una eina necessària per fer realitat allò de

l’article 1: la sobirania resideix al poble.


26


cultura

Miel de naranjasManolo Riera

Pel que sembla, hi ha qui es queixa d’una suposa-da abundància de pel·lícules referents a la post-guerra. Es tracta, és clar, d'una queixa absoluta-ment injustificada i que, en el millor dels casos, resulta estúpida, i en d'altres pot ser malintencio-nada i obeir a l'infame desig de mantenir en la boira de l'oblit la vergonya històrica d'Espanya, negant així a les víctimes fins i tot la mínima i obligada justícia de la veritat històrica.

Miel de naranjas, que tracta de la repressió fran-quista i, almenys en part, del maquis, situa la seva acció l'any 1950-51, quan ja estava clar el fracàs del moviment guerriller, si més no en l'objectiu de derrocar la dictadura mitjançant una insurrecció generalitzada, i s'iniciava ja la dificultosa retirada dels combatents. Es tracta d'una època una mica més tardana que la que reflecteixen d'altres pel·lícules dedicades a la guerrilla antifranquista (i que ho fan d'una manera més directa que Miel de naranjas, val a dir-ho) com és ara El laberinto del fauno -Gmo. Del Toro, 2006-, Los días del pasado, -Mario Camus, 1978- o l’esplèndida, Silencio roto, -Montxo Armendáriz, 2001-, i també la recent, i igualment esplèndida, La voz dormida -Benito Zambrano, 2011-, i per això mateix resulta més oportuna, ja que és relativament rara una mirada honesta a aquells anys, els 50, encara foscos, molt foscos.

A Andalusia, l'any 1950, un soldat ha aconseguit un “enxufe” i fa la mili com a administratiu de l'oncle de la seva al·lota, un tinent coronell, cap del Jutjat Permanent Militar. Assistim a la cruel paròdia de justícia; amb aquest soldat -el protagonista- acompanyam, en dues ocasions, al Tinent Coro-nell i a l'escamot d'execució al cementeri del poble i presenciam l'afusellament (l'assassinat) de dues persones, una de les quals és un personatge que ja ens han fet conèixer i apreciar com a persona excel·lent.

Veiem la lenta presa de consciència del protago-nista, que arriba a militar en una organització clan-destina -el PCE?-, duent a terme diverses accions, inclosa una fugida del camp de presoners... Aquests activistes clandestins estan en contacte amb els guerrillers que, això sí, no apareixen mai en pantalla, i es prepara la fuita d'aquests comba-tents. Mentre, es va desenvolupant la història d'amor del soldat i la neboda del Tinent Coronell (amb qualque sorpresa de guió).

Em sap greu haver-ho de dir: el de Miel de naran-jas me sembla un intent frustrat. En cap moment arriba a commoure, a emocionar. Es tracta, és clar, d'una percepció personalíssima, emperò el mateix li passà a na Bel i, en sortir, resultà que dues de les quatre persones que, a més de nosaltres, consti-tuïen tot el públic a aquella sessió, eren unes conegudes, que, ves per on, tot d'una ens comen-taren això mateix. Així que almenys el 67% del públic sortíem amb aquesta sensació, aquesta mancança (i les altres dues persones tampoc sem-blaven emocionades en absolut).

He intentat esbrinar què és el que falla, i no estic gens segur d'haver-ho aconseguit.

Miel de naranjas és un thriller, amb molts elements d'intriga (“suspense”); i és també una pel·lícula d'espionatge, a més d'una història d'amor i un drama d'època que pretén mostrar la repressió franquista d'aquells anys en tota la seva brutalitat. Tal volta hagués estat preferible centrar-ne més en un o l'altre d'aquests aspectes.

És un thriller, amb molts elements d'intriga i és també una pel·lícula

d'espionatge, a més d'una història d'amor i un drama d'època

Resulta més oportuna, ja que és relativa-ment rara una mirada honesta a aquells anys, els 50, encara foscos, molt foscos.

27

Em fa l'efecte que funciona millor com a thriller, o espionatge; la història d'amor queda desdibuixada i la crònica d'una època repressora no arriba, ja ho he dit, a emocionar, malgrat el seu ocasional tremendisme

La interpretació, magnífica pel que fa als personatges secundaris -en Karra Elejalde i n'Eduard Fernández impecables, com sempre; n'Àngela Molina impressionant en les seves breus aparicions-, no ho és tant en els protagonistes; n'Iban Garate, sobre tot, composa gairebé el mateix gest durant la major part de la pel·lícula, sense matisos.

Tal volta la incapacitat de Miel de naranjas per a commoure s'hagi d'atribuir a una certa manca de ritme, que al seu torn seria atribuïble en bona part al Director (que, d'altra banda, és també responsable, en part almenys, de la interpretació que aconsegueixi dels seus actors).

D'aquesta manera, la relativa -i lamentable- indiferència en què presenciam Miel de naranjas seria deguda al guió -de na Remedios Crespo Casado- i a la direcció de n'Imanol Uribe.

Ja comprenc que el que acab de dir resulta molt i molt agosarat, tota vegada que el guió ha obtingut al festival de Màlaga el premi al millor guió novell, i abans l'havia premiat l'Acadèmia Cinematogràfica i la direcció de n'Uribe també es va premiar a Màlaga.

Me sap encara més greu atrevir-me a qüestionar un treball de n'Imanol Uribe perquè es tracta d'un director que, després de debutar amb la -molt honesta- El proceso de Burgos (1979), despertà expectatives amb Muerte de Mikel (1983), pel·lícula interessant que va esser tot un èxit;

Tal volta, la incapacitat de Miel de naranjas per a commoure s'hagi d'atribuir a una

certa manca de ritme.

i que de llavors ençà ha seguit una carrera si més no digna, de la qual formen part, entre d'altres, El Rey pasmado (1991), Dias contados (1994) -que és, al meu parer, un esplèndid drama existencial (tragèdia, en realitat) involucrant un etarra i una

ionki-, Plenilunio (2000) i El viaje de Carol (2002) -itinerari ètic d'una etarra-.

Tornant a Miel de naranjas, hi ha, cap al final de la pel·lícula, un cert pla -el d'un cadàver/svàstica- que ha motivat polèmica (i que me sembla un recurs visual vàlid)

Cal esmentar que el “nom de guerra” d'un dels personatges de la pel·lícula, que es fa dir “El Cencerro”, es correspon amb el d'un personatge real, guerriller que morí en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i el cadàver del qual fou llargament exposat, penjat d'un ganxo, a la plaça de Martos (Jaén).

A l'època durant la qual transcorr l'acció de la pel·lícula estava vigent la “Ley de Bandidaje y Terrorismo”, de 1947, sota la qual, efectivament, es podien jutjar en Consell de Guerra sumaríssim no només les accions guerrilleres, sinó també d'altres “delictes polítics”, com és ara el que se'n deia la propaganda i l'associació il·legals.

Uep!: un moment abans d'acabar!. Ara veig que m'estic “carregant” la pel·lícula, i que vos pot semblar que opin que es tracta d'una mala pel·lícula. No és així en absolut. Es tracta fins i tot d'una bona pel·lícula, i, tenint en compte que resulten escasses -contra certes opinions que circulen- les que es dediquen a la postguerra, sobretot la postguerra menys immediata, la seva visió resulta clarament recomanable. El que passa, simplement, és que “La voz dormida” i “Silencio roto” han posat el llistó a una altura molt i molt difícil, i n'Uribe, crec, no hi arriba.

De tota manera, resumint, pens que s'ho paga d'anar a veure-la, i estic convençut que ningú no s'avorrirà veient Miel de naranjas.


28


Edita Ateneu Pere Mascarówww.ateneuperemascaro.org

[email protected]

Vols rebre la revista?

Clica aquí i inscriu-te a L'Altra Mirada

Aquesta revista tornaal setembre.#SalvemEsTrenc

l’altra mirada

Documents

L'altra mirada. Juliol 2012