Edifici de l’antiga escola de Torà de Tost.Autora: Dolors Iscla.

L’escola rural, un model lluitat i compartitA les zones rurals, i d’una manera especial a les comarques pirinenques, les lluites compartides han estat “menys” compartides per la senzilla raó que en aquest territori hi viu molt poca gent, amb prou feines l’1 % de la població de Catalunya, tot i representar el 20 % de la seva superfície. Amb una densitat de població tan baixa, difícilment es pot assolir una massa crítica prou potent per fer front a les situacions de crisi que els pobles de muntanya han patit en la seva història més recent. Tanmateix, els homes i les dones del Pirineu han estat valents a l’hora d’expressar les seves inquietuds davant de determinats reptes. Una altra cosa és que la seva veu hagi trobat el ressò que es mereixia.

La pèrdua progressiva i inexorable de població que, des de mitjan segle XX, van patir els nuclis més enlairats i allunyats de les capitals comarcals va arrossegar al tancament de desenes d’escoles. Amb grans esforços se’n van poder mantenir obertes unes quantes durant un cert temps, però la majoria van acabar passant el forrellat.

Hem triat l’exemple de l’Alt Urgell i d’una part de la Cerdanya per mostrar en aquesta exposició què ha representat, a grans trets, la lluita per la continuïtat de l’escola rural, un model educatiu pel qual s’han deixat la pell mares i pares, mestres i alcaldes de pobles petits que s’han resistit a perdre un servei bàsic com és el de l’educació de la seva mainada, conscients com eren que el tancament de l’escola podria acabar essent el principi de la fi del poble.

Celestí Vilà amb el seu taxi de 9 places amb què feia la línia de Cabó, cap a 1968. Fons de la família Vilà Betriu.

Autocar del transport escolar a Organyà, a principis de la dècada de 1990. Fons de la família Vilà Betriu.

Alumnes de l’escola de Castellciutat davant de les noves instal·lacions escolars de la població, cap al 1965. Font: Cal Torrefeta de Castellciutat. Autor desconegut.

Mapa amb les escoles rurals obertes a l’Alt Urgell els anys 1920, 1991 i 2017.

Celestí Vilà amb el seu taxi de 9 places amb què feia la línia de Cabó, cap a 1968. Fons de la família Vilà Betriu.

Escoles rurals tancades, escoles urbanes massifi cades

Es posa en marxa el transport escolar

Durant la dècada dels anys 60, el creixement econòmic i els plans de desenvolupament induïts per les altes instàncies del règim franquista van fomentar el creixement urbà i l’abandó del món rural. En aquest context es començà a parlar del tancament d’escoles rurals i de la concentració en centres comarcals que aplegaven més alumnat i tenien més recursos, de la creació d’escoles llar amb tenien més recursos, de la creació d’escoles llar amb règim d’internat i del disseny de línies de transport que relligaven el territori comarcal amb les escoles de referència.

A banda dels conflictes amb els veïns, el tancament de les escoles rurals va posar en relleu greus insuficiències i una manca de planificació notable. L’any 1970 es construïen a la Seu d’Urgell les noves escoles graduades, concentrades en unes flamants instal·lacions situades als afores de la població, que més endavant rebrien el nom de col·legi Mossèn Albert Vives. Les noves escoles integraven les aules per als estudiants amb una escola llar que es veié desbordada tan bon punt va estrenar-se a causa de la matrícula de més d’un miler d’alumnes, els quals s’hagueren de repartir per altres escoles públiques i privades de la capital comarcal i fins i tot a les instal·lacions del Seminari Diocesà.

El tancament d’escoles va comportar l’inici del servei de transport escolar. Si fins a principis dels anys 60 del segle XX els nens i les nenes d’una cinquantena de nuclis de l’Alt Urgell podien anar a estudi sense sortir del poble, a partir d’aleshores començava el desplaçament obligatori cap a poblacions més grans, majoritàriament cap a la capital comarcal, la Seu d’Urgell.

Així, el curs 1965-1966 es posava en marxa la primera línia de transport escolar a la comarca. Feia el trajecte la Farga de Moles-Anserall-la Seu d’Urgell, amb una furgoneta Tempo de nou places que conduïa el seu propietari, Antoni Brugulat. L’any 1968, es posava en marxa a la Cerdanya una línia que recorria els pobles de la Batllia per dur els alumnes a l’escola de Bellver. El servei el cobria Josep Brugulat amb el primer autobús escolar de la zona, que disposava de vint-i-quatre seients. Alhora, Celestí Vilà encetava la línia de Cabó a Organyà amb un taxi de nou places.

Actualment, el servei de transport escolar de l’Alt Urgell, que gestiona el Consell Comarcal, està estructurat en catorze línies, que diàriament traslladen uns quatre-cents alumnes de més d’una cinquantena de pobles als centres d’ensenyament de la Seu, Oliana, Organyà i Tuixent.

19601970 1965

Una escola de mínims

Les escoles rurals responen a un model d’escolarització basat en la Llei Moyano del 1857, que consagrava una escola de mínims, aïllada, incompleta i orientada a la transmissió d’uns coneixements bàsics de lectura i escriptura, quatre nocions d’aritmètica i també la instrucció religiosa i moral dels alumnes d’un país de predomini rural, endarrerit des del punt de vista econòmic i polític, i amb pocs indicis de modernització. Els mestres rurals havien d’impartir aquests continguts des de la precarietat més absoluta, en unes escoles molt deficients, amb pocs llibres i cap material didàctic, salaris insuficients, consideració social baixa i expectatives de prosperar que no passaven pel medi rural.

Les tímides reformes empreses durant la Segona República per millorar-la i dignificar-la foren totalment revocades pel règim franquista després de la Guerra Civil, i l’escola rural reprengué totes les inèrcies imposades per la legislació del segle XIX, que la considerava inferior en relació a l’escola urbana, ignorada i menyspreada des de les mateixes institucions del règim.

Amb més de cinquanta petits centres repartits per tot el territori, el predomini de l’escola rural a la comarca de l’Alt Urgell fou aclaparador fins a ben avançada la dècada dels seixanta. Els mestres més joves, tot just acabats els estudis a les escoles de magisteri de les capitals provincials, i sense cap punt al seu currículum, es veien pràcticament abocats a destinacions rurals, en quedar reservats els destins urbans als mestres de més antiguitat. Arribaven a uns pobles dels quals no n’havien sentit a parlar mai, amb el camió de la llet, si hi havia pista oberta, i si no amb matxo o a peu.

Fotografia de grup de mestres de Taús. Font: Cal Trota.

Fotografia de grup dels alumnes de Noves de Segre. Font: Ca l’Elena.

Alumnes de l’escola de Castellciutat fent labors l’any 1965. Font: Cal Torrefeta de Castellciutat.

Porta de l’escola de la Bastida d’Hortons. Autor: Josep Miquel Pi.

Cerdanya per mostrar en aquesta exposició què ha representat, a grans trets, la lluita per la continuïtat de l’escola rural, un model educatiu pel qual s’han deixat la pell mares i pares, mestres i alcaldes de pobles petits que s’han resistit a perdre un servei bàsic com és el de l’educació de la seva mainada, conscients com eren que el tancament de l’escola podria acabar essent el principi de la fi del poble.

El cas d’Alinyà

Un divendres de mitjan febrer de l’any 1970, en Un divendres de mitjan febrer de l’any 1970, en acabar les classes, la Gabriela es va acomiadar acabar les classes, la Gabriela es va acomiadar fi ns dilluns dels seus alumnes de l’escola d’Alinyà. fi ns dilluns dels seus alumnes de l’escola d’Alinyà. Però dilluns la mestra no es va presentar al Però dilluns la mestra no es va presentar al col·legi i mai més no se l’ha tornat a veure al col·legi i mai més no se l’ha tornat a veure al poble. Qui aquell dilluns es van trobar a la porta poble. Qui aquell dilluns es van trobar a la porta de l’estudi era el vicari d’Organyà, el qual va de l’estudi era el vicari d’Organyà, el qual va anunciar a pares i mainada que l’escola quedava anunciar a pares i mainada que l’escola quedava tancada per sempre més. Davant l’astorament tancada per sempre més. Davant l’astorament general, encara hi va afegir una altra instrucció: general, encara hi va afegir una altra instrucció: que l’endemà, de bon matí, pujaria un autocar per que l’endemà, de bon matí, pujaria un autocar per portar els nens i les nenes a l’escola d’Organyà.portar els nens i les nenes a l’escola d’Organyà.

El tancament sobtat de l’escola, sense avís El tancament sobtat de l’escola, sense avís previ ni explicacions dels motius, va revoltar previ ni explicacions dels motius, va revoltar la gent d’Alinyà. La majoria es va negar que la gent d’Alinyà. La majoria es va negar que els seus fi lls baixessin a estudi a Organyà, i el els seus fi lls baixessin a estudi a Organyà, i el conductor de l’autobús escolar es va veure conductor de l’autobús escolar es va veure empès a una reguera. Pocs dies després, els veïns empès a una reguera. Pocs dies després, els veïns contractaven pel seu compte una noia de Coll contractaven pel seu compte una noia de Coll de Nargó, que tot just havia acabat la carrera de Nargó, que tot just havia acabat la carrera de mestra, i amb ella van reobrir l’escola d’una de mestra, i amb ella van reobrir l’escola d’una manera autogestionada. Quatre anys més tard, manera autogestionada. Quatre anys més tard, però, el Ministeri d’Educació —també sense cap però, el Ministeri d’Educació —també sense cap explicació— tornava a fer-se càrrec de l’escola.explicació— tornava a fer-se càrrec de l’escola.

Porta de l’escola de la Bastida d’Hortons. Autor: Josep Miquel Pi.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu.

Lluites compartidesLa Catalunya contemporània s’ha forjat gràcies a lluites compartides per una gran majoria de la ciutadania, protagonitzades per persones anònimes, d’origen i condició diversa.

Lluites compartides vol posar en valor el paper de lluites locals i nacionals en la construcció del país, treballant en xarxa amb les persones i els col·lectius que les han protagonitzat o que n’han estat testimonis, amb l’objectiu de reforçar la cohesió social en la construcció del present i el futur de tots.

Lluites que han contribuït al progrés de barris, pobles i ciutats i a la millora de les condicions de vida de les persones que hi habiten.

Lluites que han defensat els drets democràtics, socials, culturals, educatius, laborals, lingüístics… En definitiva, que ens han permès ser més lliures.

Fem justícia i fem memòria: som el que som gràcies a aquest esforç col·lectiu. Tots fem un sol poble perquè tots participem de la construcció d’aquest país. I com que les idees no perviuen sense l’acció —sense nosaltres—, us convidem a recordar el passat per fer entre tots un present que ens porti a un futur millor.

Les escoles rurals de l’Alt Urgell, avui

El curs 2016-2017 a l’Alt Urgell es mantenen obertes vuit escoles rurals, agrupades en les ZER Urgellet i Narieda. Les dinàmiques de funcionament i les expectatives de futur d’aquests centres d’ensenyament són molt diverses. Així, mentre que l’escola d’Alàs, malgrat la implicació i l’esforç de moltes famílies, compta tan sols amb quatre alumnes, l’escola de Montferrer es manté en l’extrem contrari, amb un total de setanta-nou alumnes matriculats. Aquests alumnes provenen no només del mateix terme, sinó també de municipis veïns, com la Seu d’Urgell, atrets per un model d’escolarització atractiu que és el resultat de la dignificació de l’escola rural promoguda pels mestres renovadors durant la dècada dels 80.

ZER Escola Població Alumnes

Urgellet Sant Esteve Alàs 4 Castell-Ciutat Castellciutat 24 Rosa Campà Montferrer 79 Arnau Mir El Pla de Sant Tirs 52 Tuixent Tuixent 9Narieda Miret i Sans Organyà 72 Sant Climent Coll de Nargó 39 Sant Miquel Peramola 14 Total 294

Els mestres rurals s’organitzen

Es creen les zones escolars rurals (ZERs)

Campanyes per mantenir obertes les escoles rurals

En plena efervescència política i social arran de la mort de Franco, es comencen a manifestar nous plantejaments per a la dignificació de l’escola i dels mestres rurals. Així, l’any 1979 se celebren a Barcelona mestres rurals. Així, l’any 1979 se celebren a Barcelona les Primeres Jornades de l’Escola Rural de Catalunya, les Primeres Jornades de l’Escola Rural de Catalunya, les que tindrien continuïtat en altres emplaçaments de les que tindrien continuïtat en altres emplaçaments de la geografia catalana en els anys posteriors.

A partir de la primeria dels anys 80, un grup de mestres A partir de la primeria dels anys 80, un grup de mestres d’escoles rurals de l’Alt Urgell i la Cerdanya, influïts per aquests nous aires de renovació pedagògica, van començar a reunir-se per exposar els problemes derivats de la seva condició de mestres rurals i per mirar derivats de la seva condició de mestres rurals i per mirar de trobar solucions entre tots. El seu àmbit incorporava de trobar solucions entre tots. El seu àmbit incorporava també la meitat occidental de la Cerdanya a causa del també la meitat occidental de la Cerdanya a causa del paraigua administratiu propi de la divisió provincial. La paraigua administratiu propi de la divisió provincial. La creació del Centre de Recursos Pedagògics l’any 1983 creació del Centre de Recursos Pedagògics l’any 1983 va aportar una plataforma als mestres per articular-se, va aportar una plataforma als mestres per articular-se, organitzar diferents grups de treball i participar en les III organitzar diferents grups de treball i participar en les III Jornades de l’Escola Rural de Sant Pere Pescador aquell Jornades de l’Escola Rural de Sant Pere Pescador aquell mateix any. Finalment, l’any 1985, constituïen el Grup de mateix any. Finalment, l’any 1985, constituïen el Grup de Mestres de l’Alt Urgell i la Cerdanya, una associació en la Mestres de l’Alt Urgell i la Cerdanya, una associació en la qual, a banda dels mestres rurals, s’integraren mestres qual, a banda dels mestres rurals, s’integraren mestres d’escoles més grans, com ara Bellver de Cerdanya i la Seu d’Urgell, així com professors de Formació Professional i de Batxillerat.

La militància i l’activisme dels components del Grup La militància i l’activisme dels components del Grup de Mestres de l’Alt Urgell i la Cerdanya a favor de l’escola rural es plasmà en l’organització de les V Jornades de l’Escola Rural a la Seu d’Urgell el mes de maig del 1985, tan sols un mes després d’haver-se de maig del 1985, tan sols un mes després d’haver-se constituït com a associació.

A les VII Jornades de l’Escola Rural, celebrades a Banyoles l’any 1987, fou aprovat el Projecte de zones escolars per a l’escola rural, assumit i aplicat zones escolars per a l’escola rural, assumit i aplicat amb una notable lentitud per la Generalitat a través de la constitució de les zones escolars rurals través de la constitució de les zones escolars rurals (ZER) l’any 1988, per bé que el seu reconeixement efectiu s’endarreriria fins al 1990. Les ZER obrien noves perspectives de treball en equip per als mestres d’escoles rurals, amb la possibilitat d’accedir a millors serveis i recursos educatius. Es trencava el seu aïllament amb l’establiment d’un calendari de reunions de treball del conjunt del professorat de la ZER i de la presència de mestres especialistes itinerants.

Gràcies a l’empenta de Rosa Campà, la ZER Batllia-Baridà fou pionera en la integració dels seus centres Baridà fou pionera en la integració dels seus centres de Montellà, Martinet, Prats, Prullans i Lles en una zona escolar rural. Poc temps després seguí la ZER Urgellet, amb les escoles del nord de la comarca de l’Alt Urgell, que integra actualment les de Montferrer, l’Alt Urgell, que integra actualment les de Montferrer, Castellciutat, Arfa, Adrall, el Pla de Sant Tirs, Alàs i Arsèguel. En el curs 1992-1993 es constituí la ZER Narieda, que integrà les escoles d’Alinyà, Fígols, Organyà, Coll de Nargó i Peramola. Actualment Alinyà i Fígols han tancat i la ZER està formada per les tres escoles restants. Les escoles de Tuixent i Ogern s’integraren a les ZER Solsonès Nord i Solsonès Sud, respectivament, per proximitat i per la Solsonès Sud, respectivament, per proximitat i per la seva integració prèvia en les dinàmiques de treball, malgrat que l’any 2012 l’escola de Tuixent passà a la ZER de l’Urgellet. Per la seva part, l’any 2015 tancava ZER de l’Urgellet. Per la seva part, l’any 2015 tancava l’escola d’Ogern per manca de matriculació.

La integració de l’Alt Urgell en el sistema de les ZER La integració de l’Alt Urgell en el sistema de les ZER no va evitar nous tancaments d’escoles per manca d’alumnat. Així, el 1991 tancaven les escoles de Montan d’alumnat. Així, el 1991 tancaven les escoles de Montan de Tost, Montanissell i Bescaran. Dos anys més tard, el 1993, amb la finalització de l’escolarització de tres el 1993, amb la finalització de l’escolarització de tres dels sis alumnes que assistien a l’escola d’Alinyà, la Generalitat no considerà la seva continuïtat. Els pares, Generalitat no considerà la seva continuïtat. Els pares, la mestra i l’Ajuntament arribaren a un acord per oferir la mestra i l’Ajuntament arribaren a un acord per oferir un pis gratuït al poble per a una família amb fills en edat escolar que s’hi volgués instal·lar. Malauradament, edat escolar que s’hi volgués instal·lar. Malauradament, la proposta no va reeixir, i l’any 1993 fou el darrer que la proposta no va reeixir, i l’any 1993 fou el darrer que obrí l’escola d’Alinyà.

Per aquells mateixos anys, en canvi, calia ampliar l’antiga escola de Tuixent per poder fer front al notable increment d’alumnes arran de l’establiment de notable increment d’alumnes arran de l’establiment de noves famílies a la vall. Amb tot, no tots els nouvinguts noves famílies a la vall. Amb tot, no tots els nouvinguts pogueren guanyar-s’hi la vida i molts van anar marxant pogueren guanyar-s’hi la vida i molts van anar marxant de forma progressiva. L’hivern del 2009 van quedar tan sols tres alumnes i la continuïtat de l’únic centre escolar que quedava aleshores fora de la Vall del Segre restava totalment compromesa. L’Ajuntament Segre restava totalment compromesa. L’Ajuntament va respondre fent crides per a l’establiment de famílies va respondre fent crides per a l’establiment de famílies externes a la vall que, si bé va funcionar en un primer externes a la vall que, si bé va funcionar en un primer moment, no van reeixir perquè ben aviat es generaren moment, no van reeixir perquè ben aviat es generaren tibantors per problemes d’adaptació.

En el moment actual, els ajuntaments de la Vall de la Vansa i Tuixent aposten per donar tot el suport a aquelles famílies que porten els nens a l’escola i per ajudar aquelles que tenen interès a establir-se a la vall. ajudar aquelles que tenen interès a establir-se a la vall. Ajuntament, pares, mestres i personal de serveis, amb Ajuntament, pares, mestres i personal de serveis, amb el suport del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, lluiten pel manteniment d’un servei de menjador que és estratègic per a la continuïtat de l’escola.

CrèditsRecerca: Teresa Alert, Isidre Domenjó, Carles Gascón, Dolors Iscla, Maite Jou i Julio Quílez.

Guió i textos: Isidre Domenjó i Carles Gascón.

Institucions col·laboradores: Consell Comarcal de l’Alt Urgell, Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell i Servei Educatiu Alt Urgell-Cerdanya.

1987

Les ZER havien de promoure i afavorir l’intercanvi, la socialització i la interacció entre els alumnes de les diferents escoles, per acabar també amb l’aïllament dels alumnes alhora que els garantia la mateixa formació i les mateixes oportunitats que als alumnes de les escoles urbanes.

Encapçalats per la seva directora, Queralt Perera, membre del Grup de Mestres de l’Alt Urgell i la Cerdanya i molt activa en la reivindicació de l’escola rural, pares, alumnes i Ajuntament van mobilitzar-se per evitar el tancament de l’escola d’Alinyà. Els alumnes llançaren una campanya de sensibilització amb cartes a les institucions i la publicació en diferents mitjans d’un poema dedicat a la seva escola.

V Jornades de l’Escola Rural a la Seu d’Urgell. Fons particular d’Isidre Domenjó i Coll. Autor: Ricard Lobo i Sastre.

Una de les primeres trobades dels alumnes de la ZER Urgellet, al 1996. Servei Educatiu Alt Urgell-Cerdanya.

La mestra Rosa Campà amb un grup d’alumnes a la porta de l’escola de Montellà, cap al 1987. Font: Escola Ridolaina de Montellà.

Portada de la revista Pirineu Actual amb la notícia de l’amenaça de tancament de l’escola d’Alinyà, l’any 1993. Queralt Perera, la directora de l’escola, és la segona per l’esquerra. Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.

Portada de la revista Pirineu Actual amb la notícia de l’homenatge a Teresa Fité, mestra d’Arfa, l’any 1991. Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.

Escola del Pla de Sant Tirs. Font: Dolors Marqués.

Aspecte actual l’edifici de l’antiga escola de Castellbò, tancada a principis de la dècada dels 70. Autora: Teresa Alert.

19791985

19912003

Les Jornades de l’Escola Rural aportaren al debat nombroses experiències renovadores i una nova manera d’orientar la política educativa en relació a l’escola rural, a través del reconeixement de les notables possibilitats pedagògiques d’aquest model escolar que a Catalunya havia quedat marginat en un marc de renovació pedagògica totalment pensat des del medi urbà.

Logotip del Grup de Mestres de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.

Redacció i dibuix de l’escola de Montellà, any 1983. Publicats a la revista L’Escola Rural, que parla del Grup de Mestres de l’Alt Urgell i la Cerdanya. Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.

Rosa Campà, una mestra de referència

Nascuda a Martinet, la seva passió per l’estudi l’encaminà a fer magisteri i, després d’haver passat per diverses escoles rurals de la província de Lleida, esdevingué directora de l’escola de Montellà l’any 1984. Convençuda militant a favor de la dignifi cació de l’escola rural, havia resseguit els diversos fòrums que s’havien organitzat arreu de Catalunya i, des del primer moment, estigué vinculada al Grup de Mestres de l’Alt Urgell i la Cerdanya.

Va cloure la seva trajectòria pedagògica com a directora de l’escola Els Agols de Montferrer, convertida, gràcies a la seva empenta, en un model d’èxit que continua donant els seus fruits. L’any 2014, l’escola fou rebatejada amb el nom de Rosa Campà en honor i reconeixement a qui va ser la gran activista de l’escola rural a l’Alt Urgell i la Cerdanya.

Després de caure i romandre en desús durant força anys, la major part dels edifi cis de les escoles rurals que s’han anat tancant al llarg del darrer mig segle s’han reconvertit en centres cívics, locals socials, esplais de gent gran o punts d’informació turística dels diversos municipis. D’aquesta manera, continuen mantenint un ús públic d’acord amb els nous temps.

Aspecte actual de l’Escola de Tuixent. Fons de la mateixa escola.

La mestra Rosa Campà amb un grup d’alumnes a la porta de l’escola de Montellà, cap al 1987. Font: Escola Ridolaina de Montellà.