La teoria ecològica i la predicció - gencat.cat · tota la població humana en el model, i incloure un cost de pesca, i una mortalitat de pescadors, constituïda per les persones

38

La teoria ecològica i la predicció en l'estudi de la interacció entrel'home i la resta de la biosfera

39

Aquest article es va publicar l'any 1973 amb el títol «Ecological theory andprediction in the study of the interaction between man and the rest of thebiosphere». Va aparèixer en la revista Ökologie und Lebensschutz ininternalionaler Sicht (H. Siolo, ed.): 307-353. Rombach. Freiburg. Ha estatseleccionat perquè sintetitza brillantment el pensament de Ramon Margalef.

Ramon Margalef

El lloc de l'home en la teoria ecològica

Una fracció de la població humana que ha dismi-nuït amb el pas del temps, però no tan ràpi-dament o de manera tan completa com devegades se suposa, considera que el lloc queocupa l'home en la naturalesa és molt espe-cial, i que l'home és essencialment diferent delsaltres organismes. Moltes activitats humanesnecessiten una enorme extrapolació si s'han decomparar amb les activitats corresponents delsanimals, i va semblar justificat col·locar l'homeen un «regne» diferent del de la naturalesa.Aquest punt de vista té menys a veure amb acti-tuds religioses que amb actituds humanes engeneral. Molts moviments filosòfics actuals, sensecap càrrega religiosa específica, rebutgen enextrem, tanmateix, acceptar l'home com uncomponent del món físic, món que presentaarreu les mateixes regularitats, les quals podemaprehendre i sobre les quals podem construiruna imatge intel·lectualment consistent.Considerar l'home merament una part de l'ex-crescència viva de la Terra, que no requereixcap regla peculiar, resulta potser el primer i inevi-table postulat per a la construcció d'una ecolo-gia general. Això pot semblar una trivialitat, peròpenso que s'ha d'explicitar, perquè l'actual movi-ment a favor d'un punt de vista ecològic es trobaimpregnat en amplis sectors per l'acceptació dela gran separació que existeix entre l'home ila resta de la naturalesa, com s'ha indicat en elprimer paràgraf. És cert que l'aliment produïtpels ecosistemes «naturals» és un factor enl'existència i en el benestar humans. Les acti-

vitats de l'home representen un factor (i, de fet,un factor molt important) de modificació delsecosistemes «naturals», que és eficaç a l'horad'alterar i simplificar les comunitats, en la disper-sió de les espècies antropofites, etc. Però ambmassa freqüència es considera l'home i la restade la naturalesa com una parella qualitativamentdiferent, regatejant l'un assegut davant de l'al-tre a ambdós extrems de la taula, l'home inten-tant controlar i afalagar la naturalesa per obte-nir-ne més recursos, etc. Com que la conservacióés abans de res un problema d'actitud i d'edu-cació, el tipus de marc al qual ens podem refe-rir en termes generals com ara «filosòfic» nodeixa de tenir les seves conseqüències. Qual-sevol tipus d'expressions i de models matemà-tics utilitzats per descriure la interacció entreespècies ha d'aplicar-se i pot aplicar-se a l'home.En molts casos, la consideració d'activitats quea priori es podria suposar que són estricta-ment humanes, fa necessari un enfocament mésampli. Això significa que per construir una teoriaecològica és útil considerar totes les activitatsde l'home. Només cal pensar, per exemple,en el gran ús d'energia (no en forma d'aliment)que és característic de l'home o, almenys, del'home modern. Es pot considerar com un meta-bolisme extern o cultural, amb avantatges selec-tius evidents que es reflecteixen en la dinà-mica de les poblacions. Una vegada fet així iintroduït en les expressions corresponents, ques'amplien o es generalitzen per això, els ullsde l'ecòleg s'obren i aquest pot veure ara queaquest metabolisme extern es presenta aixímateix, encara que en menor mesura, en els

40

animals. Els animals ectotèrmics, que utilitzenl'energia solar per escalfar-se, o els insectes socialsamb activitats de condicionament d'aire, trans-port i emmagatzematge, així mateix tenen unacerta quantitat de metabolisme extern, impor-tant en la seva supervivència. Si la idea es portamés enllà, es pot veure de quina manera les dife-rents formes de metabolisme aquí considera-des representen una extensió de la partició delmetabolisme biològic o intern total en duesparts, 1) respiració i activitat general, i 2) crei-xement i reproducció. Si no fos pel cas extremque l'home representa, potser mai no hauríempensat a comptabilitzar un metabolisme extern,encara que amb seguretat té valor de super-vivència per a les espècies que el presenten.La consideració de l'home proporciona unamagnífica ocasió per generalitzar algunes expres-sions ecològiques, de manera que siguin apli-cables no solament a sistemes que incloguinl'home, sinó també a qualsevol sistema. Aquestaperspectiva és desitjable en ecologia general,però a més pot contribuir a la construcció demodels més realistes d'interacció entre l'homei la resta de la naturalesa, i pot resultar absolu-tament necessària per a una predicció encer-tada. I durant aquest procés ocorre que rara-ment, o potser mai, existeix un exemple de tipusd'interacció que sigui realment peculiar o exclu-siu de l'home.En el present moment de propaganda ecolò-gica exacerbada s'ha centrat l'atenció en uns pocstemes, probablement perquè són més «inte-ressants» o tenen més càrrega emocional. Elstemes seleccionats són la població, la contami-nació i, de vegades, la conservació. Tot això potresultar dispersador; es poden oblidar els proble-mes reals, i els seleccionats poden generar indi-ferència o histèria. Molta gent està d'acord que elproblema bàsic és d'educació i de gestió moltàmplia. Crec que tot aquest complex de proble-mes s'ha de situar dins d'un marc ecològic moltcomplet i sense restriccions. Aquest és l'enfoca-ment i el propòsit de la present comunicació.

Poblacions sotmeses a circuits regula-dors locals

Els ecòlegs han usat l'expressió de la interac-ció entre les espècies i n'han abusat d'una manerarelativament poc complicada. Té la forma d'unaequació diferencial per a cada espècie, en la qualla taxa de canvi en el nombre total d'individus

que constitueixen la població es fa igual al resul-tat de diverses interaccions, positives o nega-tives, és a dir, algunes interaccions contribuei-xen a augmentar la població i d'altres a reduir-la.En la forma usual d'escriure aquesta equació,la intensitat de la interacció es fa proporcionalal producte de les densitats dels elements queinteractuen, en general espècies, encara quetambé pot tractar-se de la concentració d'algunelement o compost en l'ambient. El productesegueix la prou coneguda llei d'acció de massesde la química.Aquestes expressions tenen la forma general

o bé

en la qual E pot representar els factors ambien-tals, Ni, Nj... el nombre d'individus de les espè-cies i, j..., i a, b, c... són coeficients d'interacció, posi-tius o negatius. En l'exemple exposat se suposaque l'augment de la població es deu a algun recursambiental E, i que totes les interaccions, incloent-hi les que tenen lloc entre membres de la mateixaespècie (el terme amb Ni2), tenen una influèncianegativa en la població.Aquest model té una base raonablement lògica,en la mesura que els canvis en la densitat d'unaespècie depenen de diverses interaccions, i laintensitat d'aquestes és proporcional, encaraque mai de manera lineal, al producte de lesconcentracions dels elements interactuants. Finsi tot és possible suposar que E canvia a l'atzar,simulant així alguns efectes dels climes i altresfactors ambientals. No obstant això, cal notarque el model només és útil si se centra l'aten-ció sobre un espai de temps relativament curt.En la seva forma completa, el model s'utilitzaúnicament per a fins d'exhibició, incloent-hi lasimulació mitjançant computadores, ja quecap sistema ha estat estudiat de maneraadequada per tenir una idea de totes les inte-raccions significatives, i molt menys de laimportància d'aquestes a l'hora d'afectar la taxade canvi del nombre d'individus. Quan la fina-litat és l'aplicació, s'han proposat diferents tipusde simplificacions, que han tingut cert èxit. Unaltre enfocament és una perspectiva estadísticao «macroscòpica» d'un model molt complicat.

Per construir una

teoria ecològica és

útil considerar

totes les activitats

de l'homedNi /dt= aENi - bN2

i-cNiNj - dNiNk ...

1 dNi aijNidt 1=j

= C +

M

Ni

La teoria ecològica i la predicció en l’estudi de la interacció entre l’home i la resta de la biosferaRamon Margalef

41

Si se suposa un estat estacionari, amb dNi/dt= 0, i es divideix cada terme per Ni, cada equa-ció diferencial condueix a un model de regres-sió múltiple, en el qual la densitat d'una espècies'iguala a una combinació lineal de les densi-tats de les altres:

Ni = 1/b (aE - c Nj, d Nk ...)

Es considera que això proporciona una justifi-cació relativament tènue per a l'ús de regres-sions múltiples en l'estudi de comunitats, peròen realitat no és gaire convincent, ja que elsmodels de regressió resulten interessants i s'uti-litzen de preferència precisament quan no hi haun estat estacionari. Una altra simplificaciócondueix als models de Volterra 15 i Lotka 4,5.Aquests models simplifiquen les expressionsextraient dels ecosistemes parells d'espècies ilimitant l'estudi de la interacció a les dues espè-cies de cada parell. Es pot tractar d'un sistemadepredador/presa o bé de dues espècies quecompeteixen pel mateix recurs. Aquest últimcas equival a un sistema amb tres espècies (oamb tres compartiments, en un sentit més ampli),les dues espècies que competeixen, i el recurscomú pel qual competeixen. L'èxit que hantingut aquests models simplificats es deu, enpart, al fet que no es disposava de cap modelmillor ; però no cal ser excessivament cínic jaque en aquests models trobem certa utilitat.De fet, es poden aplicar a ecosistemes simpli-ficats, com els que s'utilitzen en els experimentsde laboratori, i poden ser útils així mateix ensituacions reals, si se suposa que les espècieso compartiments conceptuals no són espè-cies sinó grups d'espècies, com quan es parlad'herba i herbívors, de peixos i pescadors, etc.Naturalment, l'home es pot incloure en aquestenfocament. La majoria de models utilitzatsen ciència pesquera es basen en les equacionsde Volterra, i impliquen una interacció entrepoblacions de peixos i poblacions d'homes. Perdescomptat, l'home és un factor importanten el control de les poblacions de peixos i, enconseqüència, a l'hora de donar forma a lespoblacions de peixos per a la seva ulterior explo-tació. Les equacions recíproques, que supo-sen que l'home és regulat per les poblacions depeixos, mai no s'escriuen ni es discuteixen; proba-blement perquè els biòlegs pesquers creuenque no tindrien sentit. I, no obstant això, entenen. En qualsevol model d'interacció entrepoblacions de peixos i poblacions humanes

és possible considerar una subpoblació d'ho-mes constituïda pels pescadors, que representatota la població humana en el model, i incloureun cost de pesca, i una mortalitat de pescadors,constituïda per les persones que es veuen obli-gades a abandonar la seva feina. A més, és possi-ble desenvolupar un model que descrigui elprocés de regulació de la subpoblació de pesca-dors dins de la població humana més gran.Aquest model és particularment interessantperquè mostra una limitació en l'enfocamentelemental de Volterra. Es demostra que llavorsels pescadors són eliminats, però de fet no desa-pareixen, sinó que simplement canvien d'ofici;és a dir, els individus canvien d'un sistema d'equa-cions a un altre, en passar d'una subpoblacióa una altra, el mateix pot ocórrer amb una espè-cie que canvia d'aliment o que es desplaça capa un altre ambient, però que no resulta mortacom a resultat d'un circuit de regulació local.La noció de circuit de regulació (feedback) ésmolt important i es pot entendre immediata-ment en un sistema constituït per dues espè-cies, un depredador (Ni) i una presa (Nj). Es potescriure:

Les dues expressions juntes, i d'una manera moltmés real si se suposa un cert retard o demorade temps en les respostes, defineixen un circuitregulador negatiu o estabilitzador. Si Nj augmenta,Ni ha de disminuir, i això duu a una disminu-ció de Nj, i així successivament. Un circuit regu-lador negatiu funciona com un oscil·lador, i arribaa un determinat tipus d'estabilitat del conjunt,però pot ser que les oscil·lacions no desapa-reguin per complet. Es pot suposar que qual-sevol circuit regulador negatiu té un temps derelaxació associada.Ara bé, qualsevol sistema, igual que pot ser analit-zat en parells d'espècies interactuants, es potdescompondre en diversos circuits regula-dors negatius. Es tracta, de fet, d'una xarxa decircuits, de manera que cada espècie pot formarpart de més d'un circuit de regulació. Això esta-bleix algunes limitacions: com ja va intuir Volte-rra, ha d'haver-hi alguna restricció en el nombretotal d'elements i de circuits i, en un altre context,existeix un límit superior a la possible diversi-tat d'elements que interactuen.

Els ecosistemes

que no canvien molt

en la seva composició

al llarg del temps

estan formats per un

gran nombre

d'espècies

1 dNidt

= a - bNj , cNi - dNi

1 dNidt

=Ni

El fet que els mateixos elements (espècies oconcentracions de substàncies) formin partde diferents circuits reguladors significa més esta-bilitat per al conjunt del sistema. En un sistemaformat per molts elements, o per molts compar-timents, lligats per una densa xarxa d'interac-cions, el nombre d'individus de cada espècie,o el contingut de cada compartiment, no fluc-tua de manera tan violenta com en un sistemaformat, per exemple, per només un parell d'espè-cies. Les proves empíriques a favor d'això sónaclaparadores, i molt importants en gestió iconservació. En general, els ecosistemes que nocanvien molt en la seva composició al llarg deltemps estan formats per un gran nombre d'espè-cies; però sempre es pot discutir fins a quin puntl'organització d'una comunitat rica en espè-cies ajuda a estabilitzar el canvi ambiental.A partir de l'expressió general escrita al prin-cipi, en forma d'un polinomi, es pot deduirque suposant que els factors (paràmetresambientals o densitat d'altres espècies) canviïna l'atzar i de manera independent, l'atenuacióde les fluctuacions de les poblacions és molt mésimportant si el nombre de variables indepen-dents és elevat. Aquesta és una altra manera dedir que els sistemes molt complexos tenen méspossibilitats de romandre més semblats a simateixos al llarg del temps.Una espècie arriba al millor nivell d'estabilitaten el nombre d'individus si desenvolupa moltsllaços de dependència amb diferents recursosque no fluctuen simultàniament. És el mateixtipus d'optimació que practiquen els consor-cis comercials o les indústries que es diversifi-quen. Existeixen altres condicions addicionalsper a la persistència i l'estabilitat que no podendonar-se en les fórmules descrites, especialmentalguna referència a la grandària absoluta delsistema, i a les seves propietats topològiques. Elsistema ha de ser prou gran per minimitzarels efectes estocàstics, i l'existència de refugiso de zones «santuari» per a les preses pot ajudara evitar el col·lapse dels circuits a causa del'extinció d'algunes espècies.Un cas especial de composició de circuits regu-ladors és tenir dos circuits negatius situats unal costat de l'altre, en paral·lel, com quan dosdepredadors exploten el mateix recurs, o quanun depredador s'alimenta de dues preses dife-rents. Els dos circuits reguladors negatius produei-xen un circuit regulador positiu entre els doselements que es troben al mateix nivell. El circuitregulador positiu és disruptiu i amb freqüèn-

cia condueix a l'eliminació d'un dels elementsdel parell. Aquesta és la manera més general dedefinir el procés de competència.El que s'ha esbossat fins aquí és l'enfocamentgeneral de l'estudi de la interacció en ecolo-gia. Potser caldria esforçar-se per aconseguir unmodel molt general, que probablement no espugui fer que funcioni, però del qual es puguinderivar models simplificats que puguin ser expli-catius i predictius en situacions definides. Els dife-rents grups humans, segons els llocs o lesèpoques, poden ser descrits de millor maneraper un model o un altre, de complexitat dife-rent, és a dir, models particulars diferents quesiguin meres simplificacions divergents d'unaespècie de supermodel. És molt importantreconèixer una certa jerarquia en els models,perquè la predicció en els sistemes comple-xos pot requerir més que la simple extrapola-ció d'un model que ara funciona. Suposa mésaviat el reconeixement que aquest model pertanya una família més àmplia de models, i la predic-ció s'ha de formular en aquest últim context.El canvi d'un model a un altre ha de seguir certesregles de procediment que hem d'intentarformular. Els models més grans tenen molt sentitbiològic però, de la manera com es plantegenfreqüentment, solen ser inoperants. Els modelsutilitzables són en general models ad hoc, i ésmolt difícil extrapolar des d'ells cap als anteriors.En aquest camp es necessita molt més esforçmatemàtic. Aquest punt es pot fer molt més evident utilit-zant un model molt simple: el creixement dela població en la humanitat. Gairebé tothomconeix els intents d'ajustar alguna expressiómatemàtica a la corba que descriu l'augmenttemporal del nombre d'individus de la pobla-ció humana. Existeix el convenciment que sies troba aquesta funció, això permetria extra-polar i predir ; però per a un ecòleg és difícilcomprendre com s'ha pogut originar aquestacreença. Efectivament, l'experiència demos-tra que és difícil ajustar una funció matemàticasimple. S'espera que sigui una funció asimptò-tica, però sembla que el seu límit varia contí-nuament. Les corbes logístiques o exponencialssón en el millor dels casos simples funcions d'in-terpolació (no d'extrapolació), i amb moltafreqüència meres conjectures. Una millor predic-ció es podria basar en l'estudi de les condicionsen el moment exacte en què s'intenta la predic-ció. En el cas de la població humana, una predic-ció a curt termini es podria basar en la morta-

Les poblacions

humanes que romanen

en un estadi paleolític

(pigmeus, boiximans)

pertanyen a

ecosistemes bastant

complexos i d'una

baixa densitat de

població


42

43

litat i en la fertilitat actuals, però insisteixo queaixò no duu fins més enllà que una prediccióa curt termini, ja que els paràmetres que s'em-pren (mortalitat i fertilitat) estan canviant contí-nuament. Basant-se en això, resulta clar queel supermodel que necessitem ha de ser capaçde predir els canvis en la mortalitat i en la ferti-litat a partir de diversos paràmetres importants,com ara la composició de la població, els canvisen els valors i en l'actitud cultural, la disponi-bilitat dels diferents recursos, etc. Només sies comprèn la naturalesa de les interaccionsecològiques es poden tractar paràmetresconcrets, vàlids únicament per a períodes curtsde temps, i es comprèn que en el momentpresent no es pugui quantificar un model moltgeneral.Partint de les premisses que s'han establert alprincipi d'aquesta secció, és possible desen-volupar diversos models. El més simple és l'in-dicat: el canvi de població s'iguala a la combi-nació lineal de les interaccions entre moltesespècies (o factors ambientals) diferents. Aquestmodel suposa que les interaccions són propor-cionals als productes de les densitats delselements que interactuen i als circuits de regu-lació negatius, però no s'ocupa de problemesde topologia, espai i transport. No hi ha res

dolent en aquest model pel que fa a l'home,excepte probablement suposar que sigui vàlidper a les societats humanes modernes, encaraque pot ser aplicable a les poblacions de primatsi afins (fins i tot d'homes). De fet, aquest modeles pot aplicar a qualsevol població compostaper individus que no es desplacin massa i quemitjançant circuits de regulació negatius esvegi forçada a romandre en equilibri amb l'am-bient o amb els recursos. Probablement s'hi hagid'afegir una altra premissa, a causa del fet quel'home i els seus avantpassats simis s'alimen-taven segons una dieta bastant diversificada iequilibrada, de manera que es necessita, o ésconvenient, un ambient relativament hetero-geni o ric en estructura. Segurament un ambientd'aquest tipus també és pertinent per altresraons, ja que proporciona estímuls i senyalsadequats per a una espècie amb possibilitatsd'evolució cultural i biològica i que requereixun mínim de diversitat ambiental. En qualse-vol cas, si aquestes poblacions depenen de recur-sos variats, la densitat de població és baixa ino sobrecarrega l'ambient. En realitat, el mante-niment de la qualitat dels recursos, que potser essencial des del punt de vista de la nutrició,depèn molt de la preservació d'un ecosistemarelativament complex. L'evolució bioquímica,

manifesta en la pèrdua de capacitat de síntesi dedeterminats compostos (vitamines) que són submi-nistrats per l'ambient normal, lliga efectivamentla supervivència de l'espècie a la preservació del'ambient complex requerit. Aquesta és una reglaevident en la biologia dels ecosistemes.Les poblacions humanes que romanen en unestadi paleolític (pigmeus, boiximans) perta-nyen a ecosistemes bastant complexos i d'unabaixa densitat de població (en els pigmeus alvoltant de 0,5/km2). Aquesta xifra és del mateixordre que la densitat de població dels antro-poides de grandària corporal similar (la màximadensitat en poblacions de goril·la és de fins a 2,6individus per km2). Sempre queda la preguntade si aquests grups humans han estat foragi-tats d'un espectre ambiental més ampli per altrespobles; però la diferència existeix malgrat tot,ja que els eventuals invasors han canviat dràs-ticament el seu ambient. Els grups humans enuna cultura paleolítica han desenvolupat unarelació equilibrada amb l'ambient, en el sentitque les seves poblacions viuen indefinidamenten un estat gairebé estacionari (no hi ha explo-sió demogràfica) en un ambient no degradat.Estan ben alimentats, depenen d'un espectrede recursos variat i han desenvolupat mètodesper mantenir la població sota control mitjançant

Aquestes poblacions

humanes «primitives»

interactuen amb diverses

poblacions d'altres

espècies d'organismes, de

manera bastant local i en

un ambient raonablement

uniforme, tot i que dens

44

un model molt elaborat de comportament i rituals,exactament igual que procura fer l'home «civi-litzat», tot i que encara no s'ha vist forçat a inten-tar-ho seriosament. Per descomptat que la vidaa l'estil paleolític no és certament desitjable, finsi tot per als més entusiastes adeptes a qualsevolmoviment de «retorn a la naturalesa».Aquestes poblacions humanes «primitives»interactuen amb diverses poblacions d'altresespècies d'organismes, de manera bastant locali en un ambient raonablement uniforme, tot ique dens. La major part de l'energia utilitzadaper l'home en aquest cas és energia tròfica,en forma de menjar, i l'energia corresponenta un metabolisme extern o cultural, la d'en-cendre foc o fabricar alguns estris, és una quan-titat relativament reduïda. No existeixen compli-cacions indegudes que evitin l'aplicació a l'homedel model esbossat al principi d'aquesta secció.Les interaccions positives i negatives s'anul·lenmútuament i la població es troba en un estatestacionari. En aquest cas, l'estat estacionariimplica així mateix una distribució d'edats esta-ble. La corba de supervivència ha restat inalte-rada durant molt temps i, en conseqüència, elsvells, que no són molt nombrosos, tenen valorcom a font d'experiència i com a agents de cohe-sió social. D'una manera més quantitativa, la rela-ció durada mitjana de la vida/temps de genera-ció es manté per sota de la unitat.Des d'un punt de vista més estrictament ecolò-gic han de destacar-se dos fets: la importànciamenyspreable del metabolisme extern o cultu-ral i la reduïda dimensió en què es tanquen elscicles de matèria en els quals l'home es troba impli-cat. El retorn a l'ambient de les deixalles i la sevamineralització i reciclatge tenen lloc no lluny dela zona on part de la producció dels ecosiste-mes entra en el «compartiment» humà. En conse-qüència, no hi ha problema de contaminació.

La prevenció de la regulació local . Inte-racció estesa per tot l’espai.El significatdel metabolisme extern o cultural

Totes les preocupacions d'avui dia van aparèi-xer quan l'home va començar a jugar amb massaentusiasme amb els seus estris i va assajar noussistemes de vida. En la història humana l'accióté lloc quan l'home va passar de la regulaciólocal a la regulació global. Ara ens trobem enels últims estadis d'aquest procés, l'interes-sant procés d'una espècie que aconsegueix el

control sobre molts ecosistemes combinats,desenvolupant per fer-ho un mecanisme queés més cultural que genètic.Però el procés no es pot enquadrar en el modelsimple discutit unes pàgines enrere. Es necessitaun model millorat. Aquest nou model ha de resul-tar adequat a l'hora de visualitzar la interacció entrel'home i la resta de la naturalesa, i fins i tot potproporcionar certes possibilitats de predicció. Toti en el cas que la prova no fos satisfactòria, escreu que el nou model podria proporcionar algundiscerniment important i que pot ser útil com unamillora a l'hora de pensar, fins i tot quan es tractide poblacions no humanes. Per això resulta clarque no proposo un nou model especialmentdissenyat per acomodar a l'home, sinó simple-ment una millora de la manera usual de formu-lar les interaccions. Sense un model raonable, lasimulació i la predicció són impossibles.Les equacions diferencials utilitzades propor-cionen taxes de canvi com a resultat del dife-rent tipus d'interaccions, la intensitat de les qualsestà relacionada amb la probabilitat de trobadaentre els individus de les espècies que inter-actuen o entre les molècules dels compostosque interactuen. I se suposa que les probabili-tats de trobada depenen d'una manera moltsimple de la densitat de les poblacions impli-cades. A partir de les expressions, tal com s'usen,s'ha de suposar que les densitats i les proba-bilitats d'interacció es distribueixen de manerauniforme sobre un determinat segment de l'es-pai. Es tracta d'un volum petit i tancat o bé espot suposar una regió arbitrària en un espai inde-finit? La qüestió és realment seriosa, perquèels elements d'un ecosistema difereixen engrandària, localització i mobilitat o control del'espai, i és sorprenent que les equacions queintenten descriure la interacció en l'ecosistemahagin ignorat durant tant temps les restriccionstopològiques. Pel que fa a l'home (i a moltesaltres espècies) la pregunta principal es pot plan-tejar en unes poques paraules. Algunes espè-cies interactuen depenent de la seva densitatlocal i actual, com ara les plantes, però altresespècies no. Suposem una espècie formada perindividus que es poden desplaçar molt: la pobla-ció efectiva d'aquesta espècie que gravita o inte-ractua en un punt determinat amb alguna altraespècie pot ser molt superior a la poblacióreal en aquest punt; no es necessita un augmentde la densitat real per augmentar la interac-ció, els individus simplement arriben, interac-tuen i se'n van, i la velocitat de la reacció pot

Els individus d'algunes

espècies, com per

exemple les aus

migradores, les tonyines

i l'home nòmada, es

desplacen i exploten, de

manera successiva,

recursos concentrats en

punts diferents i distants


45

augmentar. En altres paraules, l'augment localde la interacció no depèn de la demografia, sinóde la mobilitat. Si hi ha aliment en un lloc, elsconsumidors es poden reunir allí i la interac-ció entre la presa i el depredador s'aparta osten-siblement de la suposició de densitats unifor-mes, o de la situació inicial en un espai reduït.Els individus d'algunes espècies, com per exem-ple les aus migradores, les tonyines i l'homenòmada, es desplacen i exploten, de manerasuccessiva, recursos concentrats en punts dife-rents i distants. Aquests organismes escapenal circuit regulador d'estabilització local. Podenexplotar un recurs local molt més enllà que siestiguessin permanentment lligats al mateix lloc.Devasten un punt i es desplacen al següent. Toti que aquesta situació és típica de l'home enels estadis posteriors a l'aculturació neolítica,no és un cas aïllat en ecologia.Una situació similar es troba en l'evolució delparasitisme. Un paràsit capaç d'explotar patronsdiferents, pot matar-los tots o alguns d'ells; és lamalaltia. Però si l'especialització condueix a llaçosmés estrets amb una espècie hostatjadora o béel paràsit s'ha estès a totes les espècies dispo-nibles, aleshores el circuit regulador negatiufunciona immediatament, ja que el paràsit s'en-fronta a l'extinció si no controla a l'hostatja-dor. Aquest model s'aplica a l'home. L'home vacomençar a explotar recursos molt locals; quanvan aparèixer el nomadisme i el transport l'homeva adoptar una estratègia de frontera, i es vaexpandir com una malaltia; ara que el seu impacteés global, es veu obligat a tornar a l'estratègiadel paràsit: entendre's amb el seu hostatjador.L'obtenció de models de la situació de transi-ció, entre una interacció molt local i la inte-racció amb diversos subsistemes diferents,pot no ser fàcil, però està clar que si no sesoluciona són inútils moltes altres exhibicionsde refinament en les computadores. El problemas'ha d'afrontar directament. No es tracta tantde compondre diferents subsistemes sota elcontrol d'una espècie, sinó de desenvoluparnous mètodes per comprendre la maquinàriade l'ecosistema. En altres paraules, no es tractade desenvolupar un conjunt de models dife-rents, sinó de dissenyar un model suficientmentgeneral perquè inclogui un ventall complet desubmodels, que difereixin només en la importàn-cia més gran o més petita del problema de mobi-litat i transport. A l'hora d'escriure equacionsja no és possible menysprear l'espai. L'espai exis-teix, i és important.

En aquesta etapa no es poden donar solucionsformals, i només és possible suggerir alguns enfo-caments. Potser les expressions es podrien escriurede nou com a derivades parcials del temps i del'espai, i després, integrant en relació amb l'espai,tornar a alguna equació similar a les usuals, exceptepel fet que la interacció no seria proporcionalal producte de certes densitats no qualificades,sinó al producte d'integrals combinades de maneradiferent segons l'espècie. I l'important és que totaixò requeriria un espectre complet d'equacions,segons el volum de l'ecosistema en què les equa-cions s'haguessin de modelar.Les integrals esmentades representarien la proba-bilitat total d'interacció en un punt d'una pobla-ció estesa per un espai més o menys ampli. Espodrien considerar com la suma dels produc-tes de la massa dels individus mitjançant algunafunció de la distància a l'instant o lloc d'inte-racció. Segurament aquesta última funció decrei-xeria de manera exponencial, però no s'ex-clouen altres possibilitats. En les primeres etapespotser es podrien permetre algunes simplifi-cacions, i una que apareix immediatament ésutilitzar la densitat local d'una espècie elevadaa una potència per expressar el seu impacteen el punt considerat. La potència a la qual caldriaelevar la densitat seria més gran si els indivi-dus de l'espècie en qüestió fossin mòbils i pogues-sin arribar des d'una àrea més extensa. Ja s'hasuggerit en diverses ocasions la possibilitat d'ele-var a una potència les densitats de les espè-cies per expressar la interacció, encara queper altres raons, en un context diferent i propi-ciada per un altre tipus de problemes.L'expressió matemàtica adoptada és secundà-ria a la idea fonamental, cosa que mostra quepoc realistes són les expressions de Volterra iLotka. En un sistema constituït per una presa iel seu depredador, el depredador pot destruirper complet la presa i sobreviure a partir d'al-tres recursos, en un altre lloc, i no obstant aixòpot ser capaç de continuar exercint pressió sobreles eventuals poblacions residuals de la presa enel primer lloc. Aquest mecanisme resulta tambéefectiu per contrarestar un augment excessiude la diversitat específica. Pot ser que la diferentmobilitat de les espècies interactuants i l'hete-rogeneïtat de l'ambient siguin una condiciónecessària per a la persistència del sistema.Els científics han recorregut a fonts d'alimentsuplementàries, refugis i forta heterogeneïtatespacial per muntar experiments de labora-tori amb resultats realistes.2,3

La capacitat de l'home neolític per sobreviureen gran nombre com a espècie, i de vegadestambé com una població formada per individusconcrets, s'ha associat a la seva capacitat d'allu-nyar-se després d'una explotació local o destruc-ció dels recursos massa intensa. Però el mateixcomportament es pot trobar en moltes espè-cies, en graus diversos. Les tonyines i altres gransanimals marins es troben més o menys lligats alsgrans sistemes de corrents, i exploten de manerasuccessiva poblacions d'organismes presa mésrestringides a girs o remolins locals i tempo-rals situats en posició perifèrica al llarg delsgirs principals.Tornant ara a les formes usuals d'expressió ques'han considerat inadequades, podem dir queequacions com aquestes no són excessivamentdolentes, però existeix una necessitat de certesregles definides per ajustar-se a l'espai, i aixòés difícil, perquè les equacions fonamentals, percomençar, ignoren l'espai.Quan tot el conjunt d'equacions que prete-nen descriure les interaccions en un ecosistemas'escriu en forma de matriu, qualsevol termeque representi la interacció entre dues espèciesapareix per duplicat, una vegada en cadascunade les equacions diferencials de les espèciesimplicades, en la forma:

dNi/dt =...+ m N ikNj

l

dNj/de =...+ nNjlNi

k

En general els dos termes simètrics seran designe diferent, és a dir, el que és bo per a unaespècie (el depredador es menja la presa) ésdolent per a l'altra (la presa és menjada peldepredador).Qualsevol «decisió» que es prengui com a resul-tat de la trobada (el depredador es menja lapresa, per exemple) significa una transferènciad'alguna cosa des d'un «compartiment» delmodel cap a un altre. En el procediment usualles equacions es refereixen al canvi de dimen-sions de les poblacions Ni, Nj, i després s'ajus-ten les interaccions mitjançant coeficients (i even-tualment per mitjà d'exponents, com s'haproposat fa unes pàgines), per significar, en elcas de l'espècie i la pèrdua d'individus degudaa la interacció amb l'espècie j, i en el cas de l'espè-cie j l'augment en el nombre d'individus a causade la interacció amb l'espècie i. Evidentment,nNj

lNik <m N i

kNjl i només Ni i Nj són els matei-

xos a banda i banda. Solament part dels indi-

46

vidus morts a i són ingerits, solament part dela matèria ingerida és assimilada, i solament partde la matèria assimilada resulta en la produc-ció de nova biomassa de l'espècie j. La relación Nl´Nk´ / mNkNj mesura una de les diverseseficiències de la transferència que es podencomputar, segons la definició que s'hagi triat.La transferència es pot expressar en formad'energia, i aquest procediment pot tenir algunavantatge, perquè permet distribuir l'energiatotal en diverses parts que tenen un significatdefinit. Però no necessitem anar tan lluny comper tornar a escriure tot el conjunt d'equacionsen termes d'energia, perquè això requeririasupòsits addicionals i no és necessari per alspropòsits d'aquest treball. És suficient dir, queen termes d'energia l'important és l'intercanvitotal i no qualsevol equilibri eventual entre lesentrades i les sortides. Fins i tot per a dN/dt= O hi haurà un intercanvi d'energia dF/dt.Podem escriure dF/dt = M, i M és el metabo-lisme (en el sentit més ampli) que permet elmanteniment de la població i M/N o M/B ésel metabolisme per unitat d'organització o debiomassa, respectivament.L'energia que una població intercanvia és unconcepte mal definit. És possible intentar l'en-focament del problema escrivint M1 + M2 +M3 + M4 = Mtot. M1 serà l'energia invertidaen creixement i reproducció, l'equivalent energè-tic de nNj

lNik per a l'espècie j. M2 serà l'ener-

gia usada en la «respiració», per mantenir l'ac-tivitat de la població j. M3 es reserva per al«metabolisme extern o cultural», que es comen-tarà, i M4 és alguna «pèrdua» inevitable asso-ciada amb les particularitats de l'espècie. Natu-ralment, quan els biòlegs parlen de metabolismees refereixen a M1 + M2, i aquest es pot deno-minar metabolisme «biològic o intern».En el decurs de l'evolució, com sembla proba-ble, s'han reconegut algunes tendències en lesrelacions d'energia i biomassa, i en el metabo-lisme. Sempre és causa de controvèrsia parlard'un avanç progressiu, i fins i tot de tendènciaprogressiva, però una actitud crítica no ha depassar per alt totes les regularitats. Semblaque hi ha hagut una tendència cap a un augmentde la relació M2/M1; és a dir, tot i tenir en compteel fet que els organismes majors tenen una taxade consum d'oxigen més petita, els organismesen els nivells tròfics superiors, o d'organitza-ció superior, inverteixen menys energia a créi-xer i a reproduir-se, i relativament més ener-gia a desplaçar-se.7 En altres paraules, la taxa de

renovació pot fer-se més lenta, com ocorre ambfreqüència, mentre que l'energia utilitzadaper mantenir l'animal actiu no disminueix. Lamobilitat s'ha de pagar, i el preu està ben justi-ficat quan la mobilitat és el millor actiu per a lasupervivència. Una elevada relació M2 /M1 s'as-socia amb una eficiència neta baixa, si l'eficièn-cia es computa com a creixement + repro-ducció/aliment ingerit. És significatiu el fet queaquesta eficiència sigui del 0,1 % en l'home, peròés també baixa en les formigues (del 2 al 2,6 %).Aquests valors poden comparar-se amb eficièn-cies del 5 al l2 % en herbívors, i fins i tot del12 al 35 % en carnívors.Això prepara el terreny per a la discussió de M3,al qual m'he referit com a «metabolisme externo cultural». L'home nòmada, naturalment, escapaals circuits de regulació local movent-se d'unlloc a un altre. Aquest moviment requereix ener-gia extra. En els estadis següents de l'evoluciócultural ja no és la gent, sinó els recursos, el quees desplaça d'un lloc a un altre, el que permeta les poblacions subsistir fora dels límits esta-blerts per les equacions de Volterra si aquestess'apliquessin a un espai reduït, per exemple aun poble, sense cap productor primari. Des delpunt de vista de l'ecologia, de la persistènciad'una població, l'energia que s'utilitza perquè«la muntanya vagi a Mahoma» (M3) té el mateixsignificat que l'energia que s'utilitza perquè«Mahoma vagi a la muntanya» (M2). Perdescomptat, una vegada acceptat el conceptede metabolisme extern com una prolongaciódel metabolisme intern i amb el mateix signifi-cat ecològic, resulta clar que el metabolismeextern no es pot restringir únicament al trans-port, sinó que ha d'incloure així mateix l'ener-gia utilitzada en el condicionament del clima ien qualsevol cosa que pugui augmentar la super-vivència i el control ambiental. Tampoc aquest«metabolisme extern» és una peculiaritat del'home, ja que podem descobrir-lo en les plan-tes i en els animals. L'evapotranspiració, la regu-lació tèrmica per mitjà de l'exposició al sol, lesconstruccions que faciliten el transport, la dispo-sició de magatzems d'aliments i el clima artifi-cial en formigues i termes, impliquen el flux ila degradació de l'energia fora del propi cos,però amb determinats resultats definits de valorselectiu. El metabolisme cultural o extern esrefereix a energia que flueix per fora del cos iper rutes que no són les biològiques ordinàries.Dirigir part de l'energia disponible en aquestsentit a promoure material, per exemple, propor-

ciona tals avantatges que s'aparten els perills, lamortalitat es redueix i la taxa de renovació esfa més lenta. Invertir en transport sembla queés de vegades un millor negoci que invertir endescendència (les persones també tendeixen apreferir els automòbils als nens) perquè, encaraque no hi hagi altres raons, una taxa de reno-vació més lenta, la possessió de la biomassa,sembla que és (o que és «seleccionada» com)una finalitat en el conservadorisme de la vida.El metabolisme extern significa que s'agafa delsaltres elements del sistema molta més ener-gia, però que només s'aconsegueix un augmentrelativament reduït de biomassa organitzada.La major part de l'energia es pot considerar«perduda»; crec que aquest terme s'ha d'apli-car amb cura. Com que part de l'energia impli-cada en el metabolisme extern no passa perla ruta biològica, el conjunt d'equacions dife-rencials que descriuen l'ecosistema s'ha d'am-pliar. El transport, la calefacció, depenen d'ener-gia que procedeix dels ecosistemes actuals (fusta)o d'ecosistemes del passat (carbó, petroli).També s'ha de tenir en compte l'energia hidro-elèctrica. La fusta es representarà mitjançant unterme -m N i

kNjl i (l'home és j) en l'equació

diferencial corresponent a l'espècie i (un arbre);per a recursos no renovables (petroli, carbó) lataxa de canvi dNo/dt serà sempre negativa, iamb un terme amb Nj

l. La potència 1 sempreserà naturalment bastant elevada.Actualment, en l'home el metabolisme externo cultural és molt més alt que el metabolismeintern o biològic. Un metabolisme biològic diaride 3.000 kcal equival aproximadament a 180watts. El consum d'«energia externa» per càpita,segons els països, és d'entre 300 i 6.500 watts;als Estats Units va al voltant dels 10.000 watts(taula 2). En altres paraules, encara que algunsgrups humans, i molts individus, s'espavilen ambun metabolisme extern molt reduït, en generalla humanitat té ara un metabolisme extern quesuposa d'una a 20 vegades el seu metabolismeintern o «veritable».És molt important traçar un model per a aixòen qualsevol conjunt d'equacions que intentinrepresentar la interacció en la biosfera. Sovints'ha assenyalat 16 que el problema de l'augmentde la població s'incrementa per l'augment delconsum d'energia per càpita, i que el que importaés el consum total d'energia. Resulta evidentque el «metabolisme extern» està molt rela-cionat amb la capacitat de transport i de control.Existeix una bona correlació entre el producte


47

nacional brut, un mètode per calcular el meta-bolisme total, i els mitjans de transport: oleo-ductes, autopistes, vehicles, etc. Per als propò-sits de la predicció probablement és vàlid mitjanarel metabolisme extern per a grups humans,encara que presenta una important variació dinsd'un mateix grup.El consum d'energia per càpita està correla-cionat positivament amb la densitat de pobla-ció. Les concentracions humanes (ciutats) usenmés energia per càpita que les comunitats huma-nes menys denses (i menys influents i pròspe-res). Hi ha doncs una certa raó per elevar a unapotència la densitat local de la gent en les equa-cions diferencials que expressen les interaccions,com es va proposar abans, com un procedimentde tempteig per millorar una mica la maneratradicional d'escriure les equacions. Si es compa-ren àrees d'extensió similar, és probable que lesquantitats relatives d'energia que necessitensiguin proporcionals a una potència de les respec-tives densitats de població (a Nj

l , sent l´> 1)abans que a Nj (l´= 1). Per descomptat, l´ ésdiferent d'un lloc a un altre i ha sofert un ràpidincrement al llarg del temps.Cal fer una observació que pot ser d'interèsen ecologia general: elevar a una potència elselements que intervenen en una interacciócondueix a la distinció entre interaccions feblesi interaccions fortes. Una espècie com l'home,el nombre de la qual s'ha d'elevar a una potèn-cia per expressar adequadament la seva influèn-cia sobre altres espècies, interactua «fortament».Per descomptat, una espècie d'aquestes carac-terístiques ha de ser capaç d'explotar moltsrecursos separats, i de fet l'energia necessàriaper fer-ho procedeix de la seva interacció fortaen llocs separats. Això és molt important desd'un altre punt de vista molt relacionat amb laconservació.Si un ecosistema es modela mitjançant un conjuntd'equacions diferencials, escrites amb el termegeneral... aijNiNj..., no hi ha res que impedeixisuposar que el nombre d'espècies pot augmen-tar gairebé indefinidament, i que les seves inte-raccions arriben a una intensitat molt baixa, acausa del fet que la densitat de cada espècieés necessàriament baixa. Això pot facilitar l'es-peciació i probablement ocorre al llarg de lasuccessió en ambients molt estables en augmen-tar moltíssim el nombre total esperat d'espè-cies, cosa que s'acompanya d'una atenuacióde tots els canvis possibles. Massa interaccionsi massa febles. Només si se suposen algunes inte-

raccions fortes s'estableix un límit a l'augmentde diversitat.En el conjunt d'equacions diferencials les inte-raccions fortes s'han d'introduir mitjançant algunartifici matemàtic. Potser el més simple, peròsens dubte no el més apropiat, consisteix a elevara una potència el nombre d'individus de les espè-cies que interactuen. Això significa un flux d'ener-gia més elevat per a les espècies que interac-tuen fortament, energia que és utilitzada perdesplaçar-se o en transport, com en l'home,amb la possibilitat de lliurar interaccions igual-ment fortes amb espècies diferents o recur-sos diferents. Aquest procés ha de frenar qual-sevol tendència a l'augment del nombred'espècies i pot originar l'extinció d'algunes. Defet, la interacció forta de l'home amb la resta dela naturalesa condueix sempre a una reduccióde la diversitat biòtica de les comunitats.

La necessitat d’un retorn, transport,pèrdua de fertilitat i contaminació

Qualsevol conjunt d'equacions diferencials quees refereixin a les diferents espècies d'un ecosis-tema es pot complementar mitjançant equa-cions que expressin la taxa de canvi de nutrientsseleccionats, de la matèria orgànica acumu-lada en l'ambient, i de gairebé qualsevol varia-ble més o menys dependent de les activitats delsorganismes. La taxa de canvi en la concentra-ció de fosfat, per exemple, és proporcional al'absorció per part d'algunes espècies, a la funcióde la seva densitat, i també als processos demineralització o retorn, que és una altra funcióde l'activitat de les espècies.Si s'escriuen tals equacions apareix la mateixadificultat que sorgiria en el cas de les equa-cions relatives a les espècies. És necessari teniruna certa idea de l'espai on tenen lloc els esde-veniments. Si les equacions es refereixen a unvolum molt petit i tancat, com un flascó de cultiuel contingut del qual s'agita, poden ser vàlides;però si es considera un volum gran s'ha de supo-sar que el sistema és perfectament uniforme,o bé que la difusió és suficientment ràpida peracceptar, en una primera aproximació, la lleid'acció de masses. En general cap d'aquestesdues hipòtesis és certa. Si, de mitjana, un elementretorna a l'ambient al voltant d'un punt situatmolt lluny del punt on és assimilat, la velocitatdel transport des del primer lloc fins al segonlimita la velocitat del cicle complet. Únicament

El consum d'energia

per càpita està

correlacionat

positivament amb la

densitat de població

48

sobre una regió molt restringida el problemadesapareix en la pràctica a causa de la difusiófísica i la turbulència.Per començar, examinem alguns exemples natu-rals de l'esmentat efecte de coll d'ampolla. Enels llacs temperats hi ha un cicle de nutrientstípic. Després de la barreja de l'aigua i de l'ho-mogeneïtzació de la seva composició durantl'estació freda, el plàncton que es desenvo-lupa en les capes il·luminades condueix una partdels nutrients al cos dels organismes. Directa-ment perquè s'enfonsa, o a través d'una orga-nització vertical de les xarxes tròfiques en formade relleus, aquest material és dut a aigües profun-des, on es descompon. A finals d'estiu l'aiguaprofunda s'enriqueix en nutrients, en un momenten què les aigües superficials ja són molt pobres.La distància entre el centre de depleció i el centred'excés és una mesura de la «grandària» delcicle biològic i de la facilitat amb què es potfer que vagi més a poc a poc, en relació amb elsmecanismes disponibles per al transport deretorn. Si el llac està tèrmicament estratificat,aquest transport de retorn serà molt reduït.Naturalment, aquest problema podrà aparèi-xer o no en els nostres sistemes d'equacions,segons el volum del sistema del qual estem fentel model. Com que tractem únicament amb

el fitoplàncton, es pot considerar que els nutrientsprocedeixen de «fora» del nostre marc dereferència i hi van a parar, potser amb una perio-dicitat més o menys regular, però això és mera-ment pretendre no veure el problema, i l'estudidels organismes dispersos per tot el llac neces-sita una formulació millor. Tal formulació espot referir a un espai no més gran que el volumdel llac, ja que a l'hivern el llac es barreja unaaltra vegada i es materialitza la dependènciade les aigües superficials i profundes. Serà neces-sari algun tipus d'anàlisi espectral o escalo-nada: primer capa per capa (si ho volem així),després el llac sencer.Generalment els mars requeriran un model méscomplex, basat en una ulterior extensió de l'es-pai considerat. Alguns mars interiors o margi-nals, com el Mediterrani, es poden considerarmés o menys com un llac; però en altres àreesoceàniques els nutrients que procedeixen d'unagran zona de producció es concentren en aigüesprofundes i després es desplacen cap amunt enregions molt localitzades. En altres paraules, unazona limitada d'aflorament es troba associadaa una àmplia regió d'enfonsament lent. La ferti-litat de les aigües costaneres en alguns païsosafortunats (Perú, Mauritània, etc.) procedeixd'una esterilitat relativa d'àrees oceàniques molt

més extenses (o es paga mitjançant aquesta).En el cas d'un llac, la barreja i el retorn tenenlloc en la mateixa columna vertical; en el casd'un oceà no ocorre així, i pot haver-hi una grandistància horitzontal entre l'enfonsament delsnutrients i el seu retorn de nou a la llum. Unaexpressió completa del sistema requereix unespectre complet d'expressions, cadascuna refe-rida a una grandària particular del sistema consi-derat. Un altre exemple, que es refereix als ecosis-temes terrestres, és el transport fluvial delsnutrients, riu avall cap al mar, o des de les munta-nyes fins a les valls, que ha de ser compensat d'al-guna manera mitjançant l'erosió de les roques iel rentatge dels seus compostos, i que evident-ment posa fre a la taxa de renovació de deter-minats ecosistemes terrestres incapaços d'un fortlligam dels nutrients en el cicle.El transport en què intervé l'home té unaimportància especial. L'efecte en l'home seden-tari i fins i tot en l'home nòmada és petit, potsercomparable als efectes dels termes, etc.; el camíde retorn no és ni molt llarg ni molt lent. Elproblema és molt més important quan el trans-port dels recursos substitueix el movimentde la gent. L'home obté recursos d'una zonagran, els concentra, els consumeix o els migconsumeix i llança el material en vies de mine-

La interacció forta de

l'home amb la resta de

la naturalesa condueix

sempre a una reducció

de la diversitat biòtica

de les comunitats


49

ralització en llocs molt reduïts. Això és la conta-minació. La contaminació orgànica és en essèn-cia el coll d'ampolla creat per un sistema deretorn deficient o simplement fora de propor-ció. A més, en els sistemes terrestres l'homeaugmenta l'erosió i agafa amb les collites diver-sos nutrients especials que només en part esretornen en forma de fertilitzants. El fem soliaser complet; els fertilitzants químics són gairebésempre incomplets; i la pràctica del guaret retor-nava només carboni i nitrogen i, a una veloci-tat molt lenta, elements procedents de l'alte-ració natural de les roques. Conrear, transportarel producte i consumir-lo en un altre lloc haconduït a una tremenda pèrdua de fertilitat. Desdel Creixent Fèrtil fins a Ibèria, el grau de ruïnade la terra ha estat una funció del temps durantel qual l'home l'ha explotat. Regions molt fèrtilshan estat desertitzades després de mil·lennisd'explotació. L'explotació recent pot ser moltmés ràpida quant a resultats, com ho testimo-nien l'Amèrica del Nord i l'Àfrica.L'agricultura que portaven a terme grangersdispersos, principalment sobre una base demanteniment, que proporcionava un ampli retornmitjançant l'ús de fem, no ha estat tan perju-dicial per a la fertilitat de la terra com el conreuintensiu, amb una fertilització inadequada. Devegades la fertilització tenia lloc de manera natu-ral a costa d'una altra terra, com en el cas d'unriu que aporta fertilitzant rentat d'altres seccionsdel terreny (Nil).Quan els agricultors conreen per enviar les sevescollites al mercat i perquè aquestes siguin consu-mides lluny, es produeix una situació irreversi-ble. Aquesta situació es pot generalitzar, perquèqualsevol explotació intensiva que es desplacid'una zona a una altra produeix un dany simi-lar a la terra, i els propòsits poden ser diver-sos, com obtenir fusta per a la producció deferro, o per construir vaixells, o bé utilitzar laterra per a pastura d'herbívors migradors. Aques-tes formes d'explotació, a més de l'agricul-tura, han produït una erosió i desertització exten-ses en àrees que eren productives en l'antiguitatclàssica. Els privilegis exagerats que es conce-dien en l'Espanya del segle XV als criadors d'ove-lles merines van contribuir a arruïnar la terra, iles cabres van fer la resta. S'ha dit que el beduíés no solament fill del desert, sinó també delseu pare. Totes les formes de transport, des delsimple nomadisme fins al comerç refinat de l'ac-tualitat, impliquen els problemes bessons depèrdua de fertilitat i de contaminació. Bàsica-

ment, es tracta d'un problema de falta de viesde retorn. El problema s'agreuja gradualment amesura que la distribució de la humanitat esdevécada vegada més aglomerada en les grans àreesurbanes. Des del punt de vista de l'ecologia gene-ral convé recordar que el transport és un factormolt important en l'organització i el desenvo-lupament dels ecosistemes. Un estat estacio-nari requereix que a través de qualsevol fron-tera l'intercanvi de matèria estigui equilibrat. Engeneral, la matèria té més energia associadaquan va en una direcció que quan va en la contrà-ria. Prenem com a exemple una frontera idealtraçada entre un plàncton i un bentos. Granquantitat d'organismes s'instal·len procedentsdel plàncton i són utilitzats com a aliment pelbentos. En el fons, s'alliberen nutrients o es mine-ralitzen, i tornen a les aigües lliures a través dela barreja. Ja tenim la ruta, però es pot dir queel bentos explota el plàncton i que la fronteraentre ambdues comunitats és asimètrica pel quefa a la manera com la matèria viatja en les duesdireccions oposades. En el cas d'un escull decoral, la matèria està lligada molt més fortamental bentos, i la via de retorn és molt més difícil.De fet, l'energia del sol arriba al nivell de l'esculli la major part de la matèria es recicla entreels pòlips de coral i les zooxantel·les.Els assumptes de l'home no s'allunyen massad'aquest esquema. Els sistemes urbans es podenconsiderar explotadors davant dels sistemesrurals. No només la matèria duu més energiaquan es dirigeix cap a les ciutats que quan esmou en sentit contrari, sinó que amb freqüèn-cia el retorn falla, amb els perills subsegüents decontaminació i de retard del cicle i pèrdua defertilitat. Els problemes que es creen d'aquestamanera se solucionen temporalment impor-tant aliments d'un altre lloc i abocant cada vegadamés residus. A mesura que augmenta la grandà-ria de les ciutats la solució del problema delretorn es fa cada vegada més difícil. L'únicamanera d'alliberar-se de la putrefacció o detornar-se paràsit és millorar l'eficiència del sistemade transport controlat per la ciutat. Però aquestaés una solució temporal, una estratègia de fron-tera i, a mesura que el sistema creix, consumeixmés energia. De fet, com s'ha assenyalat, elconsum d'energia per càpita en les poblacionshumanes és proporcional a la densitat de pobla-ció o a una potència d'aquesta. L'excés d'ener-gia usada paga pel transport, i es pot mantenirperquè proporciona el control sobre els sistemesperifèrics, que es poden considerar explotats.

El transport és

un factor molt

important en

l'organització i el

desenvolupament

dels ecosistemes

50

A hores d'ara espero que el lector estiguiconvençut que l'expressió usual d'interacció enl'ecosistema mitjançant equacions diferencials itermes lineals no té en consideració diversosfactors importants. Per millorar les equacions,les densitats dels organismes que reaccionens'han d'elevar a una potència o, millor, s'hande substituir per alguna integral. Això repre-senta sistemes de regulació que no estan tanesmorteïts com de l'altra manera; un resultatimportant és la reducció de la diversitat i, comsigui que la interacció forta per a una espèciedeterminada està lligada a la seva elevada capa-citat de transport, una condició per al mante-niment indefinit del sistema és algun mecanismede retorn per als elements químics, ja que el fluxd'energia només es pot mantenir si el cicle dela matèria és gairebé tancat.Tot això té una importància fonamental per a lessituacions humanes, però es pot aplicar així mateixa molts ecosistemes naturals, sense l'home.

Explotació i succesió, maneres d’incre-mentar el flux d’energia

La relació entre l'home i la resta de la natura-lesa és de dependència i d'explotació, un simplecircuit de regulació negatiu. En les cultures pale-olítiques, l'home gravitava sobre els ecosiste-mes de manera local amb un feedback efectiu.Amb les cultures neolítiques, l'home va desen-volupar algunes de les característiques de lesespècies oportunistes i expansives, i va combi-nar l'explotació de sistemes dispersos sobre unagran zona, utilitzant el que es pot denominar«estratègia de frontera», cosa que ha permèsque l'explotació no tingui fre, fins a arribar anivells impossibles d'assolir en la naturalesano humanitzada. Això proporciona un exem-ple de situacions extremes en l'explotació. Elfinal d'aquesta tendència ha de ser l'explota-ció global, per part d'una humanitat unificada,d'una biosfera que s'haurà uniformitzat mésen la seva composició i en la seva resposta envirtut de la pròpia influència de la humanitat.L'explotació té sempre els mateixos resultats.En el subsistema explotat la biomassa es redueixi la producció no es redueix tant, i de vegadesfins i tot augmenta. El resultat net és una acce-leració de la taxa de renovació. Una altra conse-qüència és la reducció de la diversitat, molt mésevident si l'explotació està subjecta a fluctua-cions irregulars. N'hi ha proves, i fins i tot és fàcil

aconseguir una espècie de demostració matemà-tica, analitzant pas a pas els canvis en la formade les corbes de supervivència de la poblacióafectada per l'explotació. Si, més endavant, l'ex-plotació cessa, l'excés de producció no retirats'inverteix en biomassa, i la relació produccióprimària/biomassa total disminueix; s'obser-ven canvis en la composició específica, en gene-ral en el sentit d'un augment del nombre d'espè-cies. Aquest és el model més general de lasuccessió secundària. El fet bàsic que cal tenir encompte en totes les especulacions sobre laconservació, els seus límits i la seva convenièn-cia, és l'oposició entre explotació i successió,manifesta en les oposades tendències de canviinduïdes alternativament pels dos processos, iespecialment manifesta en la relació produc-ció/biomassa i en la diversitat específica. L'ex-plotació fa retrocedir l'ecosistema (regressió),i la successió només és possible si se suprimeixel llast de l'explotació.L'expansió de la població humana des del neolí-tic ha estat un exemple de canvi que preservacert tipus d'equilibri, ja que no ha estat catastrò-fic. Vegem de quina manera una espècie explo-tadora pot introduir-se en un sistema i expan-dir-se. En general es tracta d'un procés lent.Resulta evident que una espècie que explotaous d'aus, per exemple (i n'hi ha moltes), had'administrar l'espècie explotada, agafant sola-ment el nombre d'ous que es poden substi-tuir mitjançant els mecanismes integrats en elcomportament reproductor de l'au i els recur-sos alimentaris que aquesta té a la seva dispo-sició, però no més. És clar que l'espècie d'aues pot adaptar a sostenir una explotació d'aquesttipus, i llavors les regles del joc entre les espè-cies explotades tendeixen a afavorir les mésprolífiques. Incidentalment, es pot assenyalarque aquesta idea d'explotació i d'explotabili-tat ha influït notablement en el concepte d'eficà-cia (fitness), perquè els genètics consideren queles Drosophilade les seves ampolles són un recursexplotable.Els poblats neolítics, basats en pràctiques agrí-coles, es troben en climes temperats en zonescobertes per vegetació bastant baixa. D'aixòpot derivar-se una afirmació molt important:l'home va començar a explotar ecosistemes queestaven preadaptats a sostenir l'explotació, queja eren explotables. En aquest mateix sentit, s'had'entendre que l'explotació regular d'ous d'ausnomés es pot iniciar en aquelles espècies d'aus,els ous de les quals sempre es troben expo-

La major part

d'espècies que

ara explota l'home

ja estaven

preadaptades per

suportar l'explotació

abans de la seva

assimilació cultural


51

sats a molts perills naturals, de manera que l'espè-cie ha adquirit o conservat la capacitat de comple-tar una altra vegada la niuada delmada.En els cíngols de pastures i en la vegetaciótipus sabana existeixen impediments ecolò-gics al desenvolupament imposats per perllon-gades interrupcions de l'activitat vegetativa,degudes al fred o a la sequedat, o a altres riscoscom l'acció del foc o dels herbívors. Si l'homeagafa el lloc dels herbívors, o conrea el producte(llavors adaptades a un període de vida latentde la vegetació) d'una manera anticipada a lesmúltiples causes de destrucció, l'home pot sermantingut, fins i tot en poblacions relativa-ment denses, per un ecosistema que per altrabanda no es troba molt modificat. Aquest és untipus d'utilització dels recursos naturals queencara es practica àmpliament al mar, quanl'home explota les comunitats que produeixenen excés i que no estan adaptades a invertirin situ l'excés de producció, com ara els siste-mes d'aflorament.Sobre aquestes premisses, un augment de l'ex-plotació condueix a un increment de la rela-ció producció/biomassa, i a una simplificació del'ecosistema, deguda a la bonificació que obte-nen en la competència les espècies que són real-ment prolífiques, sempre en nombre reduït. Enaltres paraules, es desenvolupa una competèn-cia per la prolificitat entre les diferents espè-cies que comparteixen el nivell explotat. Enaquest sentit, es pot dir que la selecció de lesvarietats útils es va iniciar de manera incons-cient, merament a través de l'explotació. Sola-ment molt més tard la selecció es fa plena-ment conscient.El nivell d'equilibri de l'ecosistema pot evolu-cionar cap a una capacitat de producció supe-rior, però es troba amenaçat en diversos aspec-tes. Un dels quals és dur l'explotació més enllàdel límit del rendiment total màxim: és el tipusde problema que ha portat a la consideraciódetinguda d'aquella dinàmica de les pobla-cions explotades que correspon a l'anomenada«teoria de la sobrepesca». La millor explota-ció és la que es troba en un punt intermedi entrela no-explotació i l'aniquilació completa, proba-blement al voltant del 50 % d'eficiència. Unaexplotació mantinguda requereix una certaprevisió per al retorn dels nutrients. Desdel moment en què l'home comença amoure recursos sobre llargues distàncies aixòes fa molt important, com s'ha comentat enseccions anteriors.

A l'home li resulta difícil arribar a un acordamb ecosistemes que no estaven preadaptatsper suportar una explotació. D'antuvi, aquestssistemes solen mancar d'espècies capaces defer passar gran quantitat d'energia a travésseu, és a dir, espècies de renovació ràpida.Aquests ecosistemes en general immobilitzenels nutrients en l'interior d'estructures vives(bosc tropical, escull de coral) i els fan inasse-quibles per a les espècies competidores de taxade renovació més ràpida. Si els nutrients estanfora dels organismes, com al sòl, els canvis enl'estructura del sistema poden netejar-los, ambla consegüent pèrdua de fer tilitat. Això potocórrer fins i tot en els ecosistemes de climestemperats: els eucaliptus i les coníferes tendei-xen efectivament a acidificar els sòls i a reduirla seva capacitat de retenció de nutrients.Ens podem imaginar de quina manera va augmen-tar l'explotació en els ecosistemes primitivamentexplotats i es va estendre després a altres ecosis-temes. Això va requerir un coneixement agrí-cola creixent i l'ocupació de nous tipus de plan-tes. Llaurar i conrear destrueix l'estructura i evitaels organismes no desitjats: és semblant a la barrejaen un llac. En el decurs d'aquestes pràctiquess'han seleccionat les formes adaptades als campsllaurats, i no només a les espècies a les quals haviadirigit l'atenció l'home. Aquesta selecció paral·lelaha estat significativa. S'ha reconegut que diver-ses plantes conreades van tenir el seu origencom a males herbes en els cultius primitius, iaquesta és una prova de la naturalesa incons-cient del procés de selecció dels organismes quesón valuosos per a l'explotació. La situació finali òptima haurà de ser la restricció del conreu al'organisme millor ajustat, el monocultiu, com enun quemostat. De fet, l'última espècie que romanquan s'augmenta la producció és la que té la taxad'augment més elevada.En el cas dels animals, la selecció ha estat segu-rament més conscient des del començament,a causa del fet que l'escena era diferent. Noméses desitja una espècie, i si els exemplars que crei-xen més ràpidament fossin apartats, i els quecreixen lentament preservats per a la seva repro-ducció, la selecció aniria en el sentit erroni.No obstant això, és probable que aquesta situa-ció inconvenient es desenvolupés amb les ostresi altres organismes conreats.Podem suposar sense risc que la major partd'espècies que ara explota l'home ja estavenpreadaptades per suportar l'explotació abansde la seva assimilació cultural. Eren comunes en

zones on els hiverns freds, els estius secs, elfoc i potser els herbívors (bisons) mantenienl'herba en creixement, i el sòl conservava la sevacapacitat d'emmagatzematge. Falten espèciesapropiades per constituir ecosistemes explo-tables en moltes regions de clima molt esta-ble i on les condicions poden ser ecològicamentfavorables. Els cíngols de selves pluvials no estanpreadaptats per suportar el mateix tipus d'ex-plotació que les prades herboses, i de fet lespoblacions humanes que mantenen es trobenen un règim molt diferent. L'ús de la terra en elsclimes càlids i estables planteja problemes impor-tants. Naturalment, existeixen cultius valuosos,basats en plantes que van tenir el seu origencom a males herbes en àrees pertorbades ien condicions marginals, i potser es podrientrobar noves espècies si es busqués atentamenten aquests llocs. És significatiu el fet que els cultiustropicals de certa importància procedeixin d'am-bients fluctuants, com ara muntanyes (Amèricadel Sud) o planes temporalment inundades(arròs). No obstant això, ha existit una tendèn-cia a conrear espècies seleccionades en altresllocs, amb freqüència fora dels cíngols tropi-cals, i un problema molt greu és mantenir la ferti-litat del sòl. Els ecosistemes tropicals van desen-volupar una mena d'organització en què elsnutrients es retenen més en el cos dels orga-nismes que fora, en el sòl, i això constitueixuna greu dificultat per a l'explotació contínua.El retorn dels nutrients, si es realitza, presentaproblemes a causa del fet que han de ser resti-tuïts en una forma que sigui assimilable pel sistema.S'ha dit que caldria dedicar més esforç al desen-volupament d'altres cultius als tròpics, i tambéconsiderar la possible explotació de poblacionslocals de grans herbívors. S'ha suggerit que diver-ses espècies d'antílops es podrien explotarper a l'obtenció de carn. El problema princi-pal és augmentar la taxa de renovació d'aques-tes poblacions. Les espècies, la consideració deles quals sembla més interessant, són les queevolucionen sota una forta pressió de depre-dació, és a dir, les que constitueixen les presesfavorites dels carnívors. I són poques. Semblaimpossible conciliar aquesta explotació de lacarn amb el desig més o menys explícit de preser-var un gran nombre d'espècies de caça major.Segons Slobodkin,12 un depredador prudent ésaquell que captura la seva presa just en elmoment en què aquesta està a punt de cauremorta irremeiablement. L'home, naturalment,no pot ser un depredador prudent. Potser

52

perquè en la interacció entre una presa i l'ano-menat «depredador prudent» el control passaa l'espècie presa.En l'expansió de l'explotació de les terres, laintensitat de l'explotació s'ha distribuït de maneraigual. L'explotació ha estat més intensa on elsecosistemes ja eren més productius, com en lesplanes d'inundació; el problema del retorn eramés fàcil allí perquè els nutrients els aporta-ven els rius des d'altres àrees. L'explotació haestat més suau en les àrees més agrestes, capa les muntanyes, si n'hi ha. Aquest és un delsprincipals factors en la determinació del modelen forma de mosaic del paisatge tradicionaleuropeu. Per aquesta raó, la conca de recepcióés una unitat natural, com recentment han fetpalès els ecòlegs.14, 9 En l'actualitat ha augmen-tat la pressió per a una explotació més intensa,i superfícies que prèviament en part se n'havienlliurat, ara es troben en perill. Cal assenyalar queno es tracta tant de la necessitat de més terrade conreu, sinó de terra per a altres usos, aquestfet és el responsable d'aquesta situació, almenysa Europa. En qualsevol cas, el model diversificatresulta cada vegada menys reconeixedor i laterra es fa més uniforme. L'erosió augmenta.L'home ha anat estenent les àrees explotadesi intensificant l'explotació, prenent cada vegadamés de la resta de la naturalesa. Res no ens impe-deix considerar aquest procés com una succes-sió en què un ecosistema «natural» és pres perl'home, cosa que duu a un altre estadi, formatper la naturalesa més l'home, que substitueixel sistema natural primitiu. Aquest canvi hauriade quadrar en qualsevol model coherent desuccessió. El canvi en la resta de la naturalesa(excepte l'home) induït per l'acció humana, sempreen el sentit contrari al d'una successió normal,és una regressió. Però el canvi en el sistema completformat per la resta de la naturalesa més l'homeés una altra cosa, i pot correspondre a algun modelgeneralitzat de successió. La successió es descriumillor en termes d'alguna funció que cal maxi-mitzar o minimitzar. Aquesta funció, si es triabé, resultarà valuosíssima a l'hora de predir elresultat de la competència, o la probabilitat d'unestat, o la substitució d'un tipus de sistema per unaltre. Totes les proves empíriques assenyalen queal llarg de la successió la taxa de renovació decreixmolt més que la respiració, si és que aquesta dismi-nueix. Normalment he acceptat que un bon criterien l'estudi de la successió era suposar una reduc-ció en la quantitat d'energia que s'havia d'inter-canviar per mantenir una unitat de biomassa en

l'ocupació de l'espai. Aquest principi pot ser accep-table perquè no és difícil trobar-hi connexionsamb les «lleis» de la termodinàmica.Pensant en un ecosistema humanitzat, resultaevident que aquest principi s'ha d'expressard'una altra manera. No solament importa l'ener-gia intercanviada en el metabolisme intern obiològic, sinó tota l'energia intercanviada, inclo-ent-hi l'energia utilitzada en el transport, l'es-calfament, etc. A més, en lloc d'una simplebiomassa, caldria incloure-hi una avaluació dela importància de l'home i dels seus artefac-tes, de fet, de tota la seva cultura, tot el sistemade relacions que fan que els esdevenimentssiguin predictibles i que asseguren el control.Això no és tan peculiar de l'home com podriasemblar: també en els ecosistemes «naturals»,sense l'home, els esdeveniments futurs estanmolt determinats per alguna cosa que no ésveritable biomassa, com certes estructuresno vives: troncs, pistes, caus, i tot tipus decomportament impregnat o transmès per latradició. Això és l'equivalent dels estris, les ciutats,les autopistes, els llibres, etc., en l'home.Proposo utilitzar, com una funció que cal mini-mitzar, no la simple relació

producció primària-------------------------------------------------------

biomassa total

sinó la relació següent:

consum total d'energia-------------------------------------------------------biomassa total més portadors d'informació.

A l'hora d'emprar-la pot ser convenient fer lamitjana d'aquesta relació per a un país i expres-sar-la per càpita. Aquesta expressió és méscompleta que la precedent, a la qual inclou comun cas particular quan ni el metabolisme extern,ni l'acumulació d'informació en estructuresextracorporals són importants, com ocorre enla majoria d'organismes no humans. Si es demos-tra que la tendència indicada és consistent, aixòsignifica simplement que l'energia utilitzada potaugmentar i fins i tot desaprofitar-se en aparençasi permet acumular ràpidament artefactes quetenen influència en el modelatge del futur. Potseraquest punt de vista pot ser una mica inquie-tant. Significa, així mateix, que un exèrcit derobots podria aconseguir el poder si pogués

controlar les coses de manera més barata quel'home. Però el control implica certa capaci-tat de predicció, de creació científica. D'aquestaguisa derivem ràpidament cap a l'especulació.No es tracta únicament d'una qüestió formalquan cal fer una determinada predicció referentals canvis en els ecosistemes humanitzats ono humanitzats, especialment en la naturalesadel control que exerceixen els herbívors. Quinecosistema és més madur o «avançat» (mésprobable en la successió): un constituït per laprada i el bisó (o per certes formes de sabanai les seves poblacions de grans herbívors), obé un altre sistema amb vegetació més desen-volupada, com un determinat tipus de bosc,però amb menys vida animal? La transició és realen els marges dels ecosistemes regionals, a l'Amè-rica del Nord, on la prada, amb el bisó, envaïael bosc, i a l'Àfrica, on els animals de la sabanainterfereixen així mateix amb la boga del bosc.En una dimensió gran i en un context lleuge-rament diferent, aquesta mateixa qüestió reapa-reix en discutir per què la relació biomassadels productors primaris/biomassa dels animalsés superior a la terra que al mar.En resum, l'augment del consum d'energia, comun metabolisme extern o cultural, es pot expli-car en termes de selecció natural ja que augmentael control de l'home sobre els competidors. Aquestaenergia extra és el cost de la independència delscircuits de regulació local: es gasta en condicio-nament climàtic, en transport, subministramentd'aigua, estris, llibres, coneixements pràctics, ciutatsi aspectes perifèrics com publicitat, esplai i moltesactivitats culturals. Aquest luxe està permès mentrel'home augmenta el control sobre el seu destí;però potser també a causa de la falta de compe-tidors reals. Seguint les regles del joc vàlides finsavui, tot es podria incloure dins del mateix modelmentre hi hagués ecosistemes oberts a ulteriorsinvasions per part de l'home i el subministra-ment d'energia que es pogués obtenir manquéspràcticament de límits. En assolir l'impacte del'home una escala global, les regles del joc podencanviar, i la competència es desenvolupa sobre unaaltra base entre grups humans diferents.

Conseqüències socials i polítiques del’ampliació del metabolisme total

L'augment de la població humana (l'explosiódemogràfica) i el sorprenent creixement en elconsum d'energia per càpita es combinen en un


53

greu problema al qual s'enfronta la humanitat i queha originat les prediccions més ombrívoles.La tendència va començar en el trànsit de lacultura paleolítica a la neolítica, amb la primeraexplosió demogràfica basada en l'explotacióagrícola, i es va reforçar en l'època de la revo-lució industrial, amb el ràpid increment de l'úsd'energia en el control de l'ambient i la segonaexplosió demogràfica.La humanitat es comporta com una espècie,però cada espècie està formada per grups dife-rents que poden diferir en comportament, enestratègia ecològica, etc. En diversos mamí-fers la població es divideix en dues parts: posseï-dors de territoris i un excés d'individus que duenuna mena d'existència marginal 1. La seva estratè-gia ecològica pot ser diferent: els primers depe-nen més de l'estabilitat i el conservadorisme,podem dir que tendeixen a una estratègia dela K 6; els individus d'existència marginal podenconfiar en la prolificitat i en les fluctuacions climà-tiques per colonitzar nous espais que s'han obert;eventualment tendeixen a una estratègia de lar, si s'utilitza la mateixa nomenclatura. El quesembla clar és que la utilitat d'una determinadaestratègia en la competència pot variar segons laqualitat de l'ambient, que estableix les reglesdel joc a què s'ajusta la competència. En el cas del'home, els factors o els subjectes de competèn-cia són més complexos que en altres animals, acausa de la gran quantitat d'energia usada en elmetabolisme cultural o extern. En altres parau-les, les estratègies de la K i de la r es poden consi-derar associades en cada població o grup demanera particular, amb l'estratègia de la r lligadaa la pressió demogràfica, i l'estratègia de la K, al'ús d'energia extra per mantenir i augmentarel control de l'entorn.Aquest és un tema ecològic general. És poten-cialment subversiu, i encara més perquè noha estat explotat com a tal pels radicals de capgrup, i probablement no ho sigui, a causa del fetque ataca durament gairebé totes les ideologiescorrents o perquè fa que qualsevol praxi sembliinjusta, si no romanem tancats a consideracionsètiques.Tot i que no és aconsellable aplicar taxes instantà-nies a períodes de temps extensos per a fina-litats de predicció, es poden aplicar per a ladescripció de fenòmens i el descobriment detendències sobre la base d'un temps reduït.La presentació del problema bàsic es pot ferextremadament simple, encara que admetampliacions ulteriors.

N és la densitat de la població i r és la taxaneta d'augment:

dN/dt = rN

M és el consum d'energia per càpita i f la taxad'augment:

dM/ dt = fM

(si F és l'energia tota intercanviada, M = dF/dt,and dM/dt = d2F/dt2).

La quantitat total d'energia utilitzada per unapoblació serà NM, i el seu creixement al llargdel temps,

d(NM)/dt = (r + f)NM (NM)t = (NM)o e(r + f)t.

Aquesta expressió no procedeix de la dinàmicade poblacions, sinó que és una expressió que descriu una tendència instantània en l'ústotal d'energia per una població canviant (r i fpoden ser, per descomptat, positius o nega-tius; en el cas de l'home ambdós termes sónpositius). En altres paraules, l'augment en elconsum d'energia depèn de l'augment d'unapoblació, però també de l'augment del consum d'energia per càpita, que s'obté en estendrel'explotació a altres recursos. En una repre-sentació més completa de l'ecosistema, aixòconduiria a reforçar la interacció amb altreselements dispersos.És instructiu considerar els valors de r i de fen diversos grups humans diferents. Els infor-mes de diverses societats internacionals propor-cionen molta informació que es pot usar enaquest context, encara que no sempre és moltexacta. En qualsevol cas, aquí solament es neces-siten algunes xifres mitjanes i molt àmplies, mera-ment com a exemples a fi de precisar el model.Dividir la humanitat en dos grups és una simpli-ficació excessiva, però té cert sentit des del puntde vista de la discussió de les estratègies de lacompetència. Tot el món està augmentant elconsum total d'energia, però alguns països inver-teixen aquest augment en gent (això és estratè-gia de la r) i altres a obtenir més control sobreel món (i això és estratègia de la k). La primeraestratègia és una estratègia de frontera, peròen un món tancat l'estratègia de la k pot propor-cionar més control.Aquesta situació divergent està estretamentrelacionada amb un tema que ja s'ha comentat:

Ni la població

humana ni el consum

d'energia són

estacionaris, i és

probable que la

tendència actual

continuï fins a una

situació extrema

54

la distribució de l'ús d'energia per càpita en duespartides, el metabolisme intern o biològic, i elmetabolisme extern, de relació o cultural. Aquesttema mereix una consideració ulterior i acurada,i no només els valors mitjans del metabolismeintern o extern, sinó també les variàncies asso-ciades. Naturalment, el metabolisme externo cultural pot tenir i té una variància superiora la del metabolisme intern o biològic. La diferèn-cia entre morir-se de fam i estar tip o estar sobre-alimentat és un simple 1 a 2 o menys; els valorsen el consum d'energia per càpita, per a altresusos, cobreixen una variació d'1 a 30 per a països,d'1 a 1.000 per a grans grups humans, i variaencara més si es consideren individus aïllats.La subsistència i la reproducció necessiten unaquantitat d'energia molt petita i no gaire varia-ble, i una població pot subsistir i augmentar utilit-zant quantitats petites o quantitats grans d'ener-gia. La gran diferència permissible en elmetabolisme extern és un fonament de la desi-gualtat humana, i és un bon índex de la diferèn-cia entre països desenvolupats i països en desen-volupament, entre els que tenen i els que no tenen.L'energia del metabolisme extern augmenta lacapacitat de transport, de control de l'ambienti de reunir en un punt els recursos produïts enuna extensa regió; de fet, fa innecessari reproduir-se més de pressa, perquè el perill de morir periò-dicament de fam és més petit. Això és poder, iel poder dels pobles està més lligat a la seva capa-citat de transport, entesa en el sentit més ampli,que a cap altra cosa.De tot això resulta clar que l'increment en elconsum d'energia per càpita afecta el meta-bolisme extern o cultural, ja que l'intern romanmés o menys fixat per les propietats biològiquesde l'home. Molts pensadors accepten que l'ori-gen (i el poder) de l'Estat estan lligats a l'existèn-cia d'un excés de producció que reforça el poderd'una minoria.En un context més ecològic podem dir que lavariació del metabolisme extern ha augmen-tat ràpidament per sobre de la variació del meta-bolisme intern; això va aparèixer com una «muta-ció» ecològica fa pocs milers d'anys i ha conduïta una jerarquització i una concentració del podercreixents, sigui quina sigui la filosofia que lessocietats humanes utilitzin amb fins d'ostenta-ció. Aquest procés, potser irreversible, ha duta la situació actual, que té molts aspectes inde-sitjables, encara que per descomptat no tots.Utilitzar com a boc expiatori la tradició jude-ocristiana o la societat de consum no té gaire

sentit i és només el resultat de la consciènciacreixent del fet que alguns aspectes del procéssón èticament inacceptables. Es tracta d'unprocés biològic del qual l'espècie humana coma tal, i ningú més, pot tenir alguna responsabi-litat: constitueix la part integral d'un experimentúnic de la vida. Hi ha competència entre grups humans; lacompetència pot passar de l'individu al grup,però la clau del resultat és sempre el flux d'ener-gia, o el flux d'energia mitjà del grup, i la partd'aquest flux subjecta a una variància supe-rior, és a dir, el metabolisme extern. No serveixde res argumentar que no hi ha competènciaintraespecífica i que l'home es comporta comuna espècie unida en interacció amb la resta dela naturalesa, i que la mobilitat i la capacitat detransport contribueixen a aquest comporta-ment com una espècie única. Les proves estana favor que la variació en el metabolisme externés alta, i que la humanitat està dividida en grupsque intercanvien menys entre ells que en l'in-terior seu. El metabolisme extern s'utilitza perobtenir prioritat sobre recursos que d'una altramanera estarien disponibles per a altres espè-cies o per a altres grups humans.Encara que la taxa d'augment en l'ús total d'ener-gia no és extremadament diversa entre els dife-rents grups que constitueixen la humanitat, laseva descomposició és bastant diferent (taula1). Els grups que ja són més poderosos augmen-ten ràpidament el seu ús d'energia (externa),i a això s'afegeix un augment de la població rela-tivament reduït. Altres grups augmenten mésràpidament la població, però el consum d'ener-gia per càpita augmenta lentament. Aquestaés una altra diferència entre els països desen-volupats i en desenvolupament que cal afegira l'elevat metabolisme extern actual dels desen-volupats.Representa un interessant experiment decompetència i pot demostrar el que és l'eficàciabiològica, almenys en les poblacions humanes.Què és més conseqüent, un augment en el nombred'individus o un increment de la capacitat deconduir energia i de conservar i estendre fins aun volum global la capacitat de control? En unmón buit o en expansió la primera estratègia potdonar avantatge; en un de ple o que es contreu,potser pugui guanyar la segona estratègia.És incòmode pensar qui ha de decidir la distri-bució de tota l'energia disponible, o si algú hade fer-ho. Si el que s'ha de controlar són elsnaixements o bé l'ús i el malbaratament d'ener-

gia. Com a ecòleg, jo diria que cer tamentambdues coses i no menys que ambdues. Peròun ha de ser més específic en el repartimentdels recursos. De poc serveix limitar l'aspectedemogràfic de l'impacte sobre l'ambient si l'al-tre aspecte, el que es refereix al metabolismeextern, creix fora de control.Els ecòlegs insisteixen molt a recomanar unarestricció en l'ús d'energia, és a dir, automo-deració en els més opulents i al mateix tempsdestrucció de les barreres que encara sepa-ren la humanitat en grups operatius; a això esrespon amb divagacions sobre l'augment dela corba demogràfica, i també sarcàsticament.Però s'ha de reconèixer la dificultat de posar enpràctica aquestes accions, i la raó principal ésque l'home està assedegat de poder, i que l'úsde grans quantitats d'energia en el metabolismeextern permet no solament escapar dels circuitsreguladors locals de l'ambient, sinó tambédesplaçar-se més, explotar i controlar directa-ment nous ambients i, eventualment, altres grupshumans. Amb molta freqüència, i en lloc d'afron-tar francament els problemes, la gent busca totamena de caps de turc, jugant sempre al mateixjoc d'augmentar, o d'intentar augmentar elflux d'energia en el seu grup particular. Predi-quem moderació als altres, però rarament lapractiquem nosaltres mateixos. El fet que algunsgrups tinguin més èxit que altres a l'hora d'ob-tenir el control no és cap consol moral per alsmenys afortunats, ja que tothom ho intenta ambla mateixa convicció farisaica.Encara que fora de la línia general d'aquest capí-tol, cal afegir que els canvis demogràfics tenenmés implicacions que el simple augment en elnombre d'individus i en la pressió demogrà-fica. La població humana no és estable ni esta-cionària, i les poblacions humanes estan expe-rimentant un canvi progressiu en l'estructurademogràfica. Potser l'únic tret positiu d'aquestprocés és que la humanitat s'està fent més uniformequant a paràmetres demogràfics. Les distribucionsper edats són en l'actualitat molt més semblantsen l'interior d'un país o en països diferents queun segle enrere. El canvi principal i general ha estatuna demora de la taxa de renovació. Ara la vidamitjana està arribant als setanta, però el tempsmitjà de generació (d'ou a ou) continua sent elparàmetre més constant en les poblacions huma-nes (28 a 29 anys).La relació entre durada mitjana de la vida i tempsde generació és una bona expressió ecolò-gica de la «bretxa generacional», i en un parell


55

de segles ha passat de menys d'un a dos i mig.Això pot ser més significatiu des del punt devista de l'estabilitat social que des del de laproductivitat, ja que avui una alta capacitat deproducció requereix menys mà d'obra. Si elsindividus vells són pocs, poden servir d'elementsd'integració social o de posseïdors d'experiència,i aquí es pot trobar l'explicació a la seleccióde l'aparició i l'allargament d'un període postre-productiu en els primats superiors. Però avuidia som massa «goril·les de dors argentat» ala humanitat. I la fracció més vella de la pobla-ció controla una porció relativament més grandel metabolisme extern del grup.

L’avenir. És realitzable i convenient lapredicció: per què necessitem profetes(fins i tot profetes de la fi del món)

La construcció d'un model intel·lectual, queacostuma a poder-se escriure en forma matemà-tica, té com a propòsit servir de marc al qualabocar informació, preferentment informacióquantificada, i provar de quina manera el modeldescriu el funcionament de la naturalesa. Laprova definitiva és la capacitat de predir.Els ecòlegs tenen una fe substancial en els meca-nismes de regulació, entenent la regulació en unsentit molt ampli, que pot incloure la desapa-rició d'algun component del sistema que s'es-tudia. Alguns llibres de divulgació antics dona-ven el temps necessari perquè la Terra es recobrísfins a un quilòmetre d'altura de paramecis, o demosques, si els animals poguessin multiplicar-sesense restriccions. El mateix tipus de ximple-ria duu a computar el temps necessari perquètotes les persones es trobin atapeïdament api-nyades sobre la superfície de la Terra (per sort,en una sola capa). Com és natural, les coseses detindran molt abans, i el que es discuteixés el tipus de mecanisme ecològic responsa-ble d'això, sempre desagradable. Aquest meca-nisme no pot romandre ignorat o fora de control.Les diferents maneres d'efectuar una predic-ció s'han comentat abans. En una representa-ció gràfica, es pot ajustar a ull una línia a una sèriede punts i projectar-se després més enllà delpresent, confiant en la nostra intuïció matemà-tica per reconèixer una funció adequada. Aixòno té gaire sentit, de totes maneres. O bé, unestudi més acurat de la funció en el presentpermet una predicció limitada al futur imme-diat. Això és millor, però potser no és suficient

per a determinats fins. Una altra possibilitatés col·locar tota la situació en un model mésgran que impliqui certa regularitat biològica, itreballar per aconseguir una predicció que tinguien compte totes les complicacions del model.En el cas dels ecosistemes s'ha de comptar ambdeterminats canvis en els coeficients d'inte-racció (almenys els deguts a l’evolució genètica),i l'única esperança és que aquests canviscompleixin així mateix determinades lleis finsa un cert grau.Amb probabilitats, la majoria d'ecòlegs estand'acord que avui dia la humanitat es troba enel procés de desplaçar-se d'un nivell de feedbackestabilitzador a un altre. L'home s'ha lliuratdel circuit regulador local de la naturalesa.Després s'ha anat estenent, assistit per la sevacapacitat de control, i sobre la base d'un elevatflux d'energia. Aquesta estratègia de fronterano pot durar, els seus dies estan comptats, iens enfrontem a un altre feedback en el qualla humanitat com un tot interactua amb la Terracom un tot. No hem arribat a aquesta posició

extrema, però estem en camí de quedar solidà-riament atrapats en un circuit regulador global.La revolució industrial ha avivat el pas en el tras-llat d'un nivell de feedback a un altre. I en lacarrera s'està desenvolupant un procés impla-cable de competència entre els homes i entregrups humans.Un aspecte important és que a mesura queens acostem a la interacció global ens escapemdel feedback local premonitori. L'activació delsmecanismes de regulació global pot arribar comuna sorpresa i ser catastròfica per a nosaltres,en el sentit d'un enverinament de l'aigua i de l'aire,d'una erosió i pèrdua globals de la fertilitat dela terra, d'un canvi climàtic, d'una expansió dela població fins al nivell de crear una interacciósocial catastròfica (fins i tot si hi ha prou aliment),etc. Un bonic catàleg del qual escollir, i és compren-sible que fer veure tot això comporti la qualifi-cació de «profeta de la fi de món».Davant d'aquesta situació, la tasca de l'ecòlegcom a profeta no és tant «predir», fins i tot sipretén fer-ho, sinó convertir-se en un òrgan

Taula 2. Metabolisme total mitjà per individu en diferents grups humans

Taula 1. Xifres mitjanes de les taxes d'augment del consum d'energia per càpita i del nombred'habitants per a dos grups de països

Països en desenvolupament Països desenvolupats

Metabolisme intern o biològic, poca variació; relació màxima 1:2en kcal per dia 2.150 3.060en watts 100 150

Metabolisme extern o cultural, gran variació; relació màxima al voltant d'1:100en watts 300 6.500

10.000(Estats Units)

Països en desenvolupament Països desenvolupats(= pobres, explotats) (= rics, explotadors)

Percentatge anual d'augment durant els últims anys, del consum total d'energia per càpita. 1,6 % 4 %

Taxa equivalent instantània d'augment del consum d'energia per càpita.[f = (1/M) (dM/dt)] 0,015 0,039

Taxa instantània d'augment de la població.[r = (1/N) (dN/dt)] 0,035 0,015

Taxa instantània d'augment de l'ús total d'energia durant els últims anys.(f + r) 0,050 0,054

Temps necessari (en anys) per duplicar el consum total d'energia a la present taxa d'augment.[0.69/ (r + f)] 13,8 12,0

56

de la societat per falsificar les seves pròpiesprediccions. Si escrivim equacions que indi-quin la interacció entre l'home i la resta de lanaturalesa existeix una ubiqüitat de l'acció del'home, i no hi ha termes que representin unfre, de manera que l'explotació i la interaccióentre l'home i la resta de la naturalesa té nomésun límit final. Aquest límit pot tenir la forma d'unesdeveniment catastròfic únic, o bé de fluc-tuacions menys catastròfiques, tot i que conser-vant la mateixa naturalesa desagradable.És desitjable posseir un sistema d'alarma queanticipi l'escac final. En els ecosistemes, el desen-volupament i la preservació dels ritmes tenenvalor de supervivència, ja que els ritmes actuencom un mecanisme d'anticipació dels esdeve-niments del futur; a causa dels ritmes, els orga-nismes estan «preparats» per a un canvi i es lliu-ren de la destrucció excessiva. Jo diria que eldesenvolupament d'una cer ta capacitat depredicció, mitjançant la ciència, és un mecanismed'anticipació equivalent que pot tenir valor desupervivència per a la societat. Els ecòlegs iels «paraecòlegs» (= ecobojos) estan sensibi-litzant la gent i augmentant la seva responsa-bilitat. Si s'escolta els profetes, si la gent se n'adona,les catàstrofes es poden evitar. L'ecologia potfer aquesta tasca i falsificar, esperançadorament,

les seves pròpies prediccions. És millor queles prediccions resultin falses que tenir la dubtosasatisfacció de dir : «Ja us ho vam advertir». Aixòval, per descomptat, per a les prediccions mésombrívoles, referents als resultats de l'augmentglobal del consum d'energia, és a dir, de l'aug-ment de la població humana sumat a l'augmentde l'ús d'energia per càpita.La predicció pot ser més segura en zones méslimitades, en el sentit que la gent no actuï demanera que venci les prediccions. Per desgrà-cia, l'impacte de l'home sobre la naturalesaaugmentarà, anant en el sentit oposat al de lasuccessió, en conseqüència, fraccions cada vegadamajors de la biosfera derivaran cap a una madu-resa cada vegada més petita. Els criteris de conser-vació amb un elevat nombre d'habitants nopoden ser similars a la situació que existia quannomés hi havia una població reduïda. Algunsprojectes de conservació es podrien mante-nir en països capaços d'importar recursos d'al-tres zones; no és casualitat que el conserva-cionisme domèstic fos una actitud important,almenys en alguns casos, en països que obte-nien part dels seus recursos de les colònies.Els ecosistemes molt madurs es degraden ràpi-dament quan són explotats, com ocorre ambels esculls de coral o els boscos tropicals. Aquests

són els sistemes més amenaçats. El simple trepig,o recol·lectar algun organisme (recol·leccióde conquilles en l'escull de coral) pot produircanvis importants.Altres efectes, a més de l'explotació, inclouenla contaminació, la mera contaminació tal coms'ha descrit (un coll d'ampolla en el retorn dela matèria) més la contaminació química i radio-activa a nivells no directament perillosos. L'efectegeneral és la reducció de la diversitat dels ecosis-temes. La contaminació radioactiva té una certaoriginalitat en el regne de la vida, però la química,com a fenomen ecològic, no ha estat inventadaper l'home. Els organismes de la marea verme-lla maten altres organismes i suren a l'aigua ambmaterials dels competidors descompostos.Una altra forma de contaminació és l'acumu-lació de matèria orgànica no reciclable, en plàs-tics i altres compostos. Però la naturalesa tambéacumula una gran quantitat de matèria orgànicano degradable. Segons Szalay,13 hi ha 8 vegadesmés carboni orgànic en forma de compostos«húmics» en el sòl i en l'aigua que carboni orgà-nic en el cos dels éssers vius. Des del punt devista de l'ecologia global seria més importanttrobar una manera de reciclar els compostosnaturals polifenòlics que metabolitzar els dife-rents tipus de molècules que l'home està

La població humana

no és estable ni

estacionària, i les

poblacions humanes

estan experimentant

un canvi progressiu

en l'estructura

demogràfica


57

produint i acumulant en èpoques recents. Unmai no sap què podria ocórrer si s'aconseguísaquest reciclatge; potser la primera etapa seriauna tremenda proliferació de fongs i bacteris.Els sistemes que han estat mantinguts menysmadurs per l'explotació natural (plàncton, pastu-ratges) ofereixen bones perspectives per a unaexplotació intensiva. El final natural de l'incre-ment de l'explotació és el monocultiu, la compo-sició d'una sola espècie en el nivell explotat,herbes, bestiar o productes marins. El desen-volupament d'espècies per a la piscicultura (quecomençarà probablement amb espècies delssistemes d'aflorament) o per explotar els siste-mes tropicals terrestres, mantindrà ocupades latecnologia genètica i l'ecològica durant elsanys esdevenidors. Probablement els diferentssuggeriments que pretenen conciliar la conser-vació i l'explotació es demostraran en part coma opinions anheloses, excepte en els casos enquè la mateixa naturalesa dels ecosistemes esta-bleixi necessàriament algun tipus de relació.És difícil, per exemple, conrear el fitoplàncton,i més difícil fer que la gent se'l mengi, de maneraque la collita ha de passar dels productors prima-ris a algun altre nivell tròfic, i tot el que l'en-ginyeria ecològica pot fer és augmentar l'acti-vitat dels processos d'aflorament o altresprocessos fertilitzants a costa dels combustiblesfòssils o de l'energia nuclear.La producció primària total de la Terra en conjuntprobablement augmentarà, però la biomassa esreduirà amb igual probabilitat, de manera quela taxa de renovació s'accelerarà. Es reduirà ladiversitat, i la simplificació dels ecosistemes faràque moltes espècies se'n vagin per l'embor-nal. Aquestes són les prediccions més prudentsdes del punt de vista de l'ecologia general. Lapossibilitat d'augmentar el rendiment i la taxade renovació no va solament lligada a la dispo-nibilitat d'espècies adequades, sinó també aldesenvolupament de sistemes de retorn delselements. Per aquesta raó, probablement totsels grans projectes futurs d'explotació han d'es-tar lligats a projectes per combatre la conta-minació i per aconseguir un fàcil retorn delsnutrients. Els projectes de reg s'han d'associara projectes de retorn de nutrients o de ferti-lització adequada, incloent-hi micronutrients.Els ecosistemes situats en regions que són esta-bles des de fa molt temps, com els boscos tropi-cals, requereixen una bona dosi d'enginyeriaecològica, i potser mai no seran substituïts perecosistemes que siguin explotables com s'es-

pera i es desitja. El compliment eventual d'aques-tes prediccions de segon grau proporcionaràinformació per a una formulació més precisa dela interacció més gran: la global. Un altre aspectede la predicció es refereix a la relació entre grupshumans. Si aquests es mantenen més o menysseparats, i cadascun d'ells s'incorpora en uncircuit separat al feedback amb la naturalesa,resulta evident que entre els grups humans conti-nuarà i potser s'agreujarà el mateix tipus de regu-lació paral·lel o disruptiu que existeix ara, és adir, la competència. Això significa un determinatgrau de control o explotació d'alguns grups perpart d'altres, i pot tenir molts aspectes, entreels quals es compten l'intercanvi aparentmentinofensiu de treballadors per turistes.Una causa de conflicte més greu es relacionaamb la capacitat d'augmentar el flux total d'ener-gia i amb la manera com aquest es distribuiràentre l'augment de població i l'augment d'úsd'energia per càpita. Com que l'ús d'energia nopot augmentar indefinidament, la gent serà cons-cient del circuit regulador en el moment en quèel flux d'energia per càpita no es pugui augmen-tar més. Sembla que la gent només sent la neces-sitat de controlar els naixements quan ha arri-bat a la prosperitat material, i aquesta necessitatse sentirà molt abans en els grups que tenenla taxa d'augment del metabolisme extern ocultural més elevada.Aquest comportament, perfectament lògic, potconduir a conflictes en potència. Els païsosmés desenvolupats, amb una taxa més grande consum energètic, competeixen efectiva-ment amb els països en desenvolupament, iels controlen. El fet que els recursos són finitss'usa com a argument per induir l'autocontrolde la població en els països en desenvolupa-ment, als quals s'intenta convèncer que no éspossible escoltar missa i caminar en la processó,etc. Tot això és molt humà, i potser lògic, peròdes del punt de vista de l'ecologia general, unregateig entre poblacions que utilitzen (incons-cientment) estratègies ecològiques diferents éscom un diàleg de sords.Quant a la relació

consum total d'energia--------------------------------------------------------biomassa total més portadors d'informació

si la seva disminució resulta tenir valor predic-tiu, s'ha de suposar que els grups que es perme-ten produir brossa o artefactes culturals sense

La fracció més

vella de la població

controla una porció

relativament més

gran del metabolisme

extern del grup

58

importància, solament poden ser aquells que jatenen mitjans de control importants sobre l'am-bient terrestre sencer.

Altres maneres de comprendre l’orga-nització i les seves implicacions entermes geogràfic

Sempre he contemplat amb una certa desconfiançaaquells intents d'estudiar els sistemes que supo-sen un gran nombre d'equacions diferencials, cadas-cuna de les quals té molts termes additius i lineals.Es poden adaptar a situacions concretes perquèes pot establir un nombre molt elevat de constants,i per aquesta raó es poden considerar més coma funcions d'interpolació que com a models realsamb valor predictiu. Algunes millores se suggerei-xen immediatament per si mateixes; algunes sónla distinció entre interaccions fortes i febles, la intro-ducció de demores de temps, la consideració derestriccions topològiques. Potser el pitjor que tenenels enfocaments d'aquest tipus és que el model potconduir a un estat estacionari, a un sistema oscil·lador,o a la disrupció, però és incapaç de descriure unsistema que pugui evolucionar.Potser es pot combatre una altra vegada lamateixa posició conceptual si s'utilitzen altresprincipis. El punt de vista alternatiu el comen-taré en un altre lloc i encara no es troba entermes operatius, però considero molt perti-nent, per a la discussió de la interacció entrel'home i la resta de la naturalesa, donar aquíalguna idea d'aquest enfocament que s'indica.El punt de vista és molt simple. En qualsevolsistema dissipador estès entre una font d'ener-gia (el Sol, en últim terme) i un embornal d'ener-gia (l'espai), qualsevol divisòria arbitrària és méso menys asimètrica. A una banda de la fronteratraçada el sistema és més fluctuant i impredic-tible, sosté més degradació d'energia en formairrecuperable; tot això fa que aquest semisis-tema sigui més irreversible. L'altra banda de ladivisòria és més predictible, més estabilitzadaquant a nombres, amb una taxa de renovaciómés lenta, menys degradació d'energia. En trac-tar amb sistemes ecològics, amb ecosistemes,els paràmetres més significatius a l'hora decaracteritzar els dos subsistemes formatsper una frontera sembla que són la diversitat(s'han de preferir els espectres de diversitat ala simple diversitat) i la relació producció primà-ria/biomassa total. La correspondència és talque el subsistema més predictible (des de dins)

és el més divers i el que presenta una relacióproducció/biomassa més baixa. A aquest subsis-tema el qualificarem de més madur, o de menystemperatura talàndica. La relació entre els dossubsistemes a través de la frontera pot ser dedues classes. O bé el sistema menys madur esfa més madur i, en aquest cas, qualsevol fronteradefinida per un determinat valor preestablert enqualsevol gradient convencional de propietatssintètiques es desplaça cap al subsistema menysmadur, o bé la maduresa d'aquest últim subsis-tema és mantinguda baixa per l'explotació quel'altre realitza a través de la frontera, i en aquestcas la frontera no es mou. El primer cas és la bogad'un bosc, on una vegetació més aviat baixa expe-rimenta una successió que condueix al bosc,és a dir, el bosc s'expandeix; el segon cas espot exemplificar per una situació inicialment iguala l'anterior, en la qual la vegetació herbàcia oarbustiva és mantinguda baixa i no canvia perquèdeterminats animals surten del bosc de nit i bros-tegen en la zona de frontera.Els límits poden ser reals, com en els exemplesesmentats, o conceptuals, com quan es consi-dera l'home i la resta de la naturalesa comels dos subsistemes encarats i la frontera ésel lloc on es realitzen els intercanvis entreambdós subsistemes. L'home, en aquest casel sistema més madur, explota la resta de lanaturalesa i impedeix que aquesta s'organitzimés. El flux net d'energia, de la naturalesa al'home, es pot considerar proporcional algradient d'organització entre l'home i la natu-ralesa: com més agafa l'home de la naturalesa,més desorganitzada o controlada la manté. Ésevident que només les espècies de creixementràpid, criades en sistemes simplificats, podensuportar una agricultura i domesticació raona-bles. Òbviament, es poden considerar diver-ses fronteres, però és probable que en totesprevalgui el mateix tipus de relacions. Potserl'últim subsistema o compartiment, en el costatde l'organització màxima, pugui tenir una posi-ció especial de control o, millor, manqui decontrolador.Aquest model és extremadament vague i demoment no es pot explicitar de manera matemà-tica. Però no obstant això, crec que proporcionaun excel·lent punt de partida per a un nou enfo-cament de l'estudi de sistemes complexos.Podem suposar l'espai real i establir el problemasobre una base estadística àmplia. Suggereixoel següent mètode de procediments: en presèn-cia d'un sistema proveu un nombre infinit de

La tasca de l'ecòleg

com a profeta

no és tant «predir»,

fins i tot si

pretén fer-ho,

sinó convertir-se

en un òrgan

de la societat

per falsificar les

seves pròpies

prediccions


59

fronteres situades a l'atzar, i per a cadascunade les divisòries estudieu el gradient d'orga-nització (per exemple en termes de gradientsde diversitat i de la relació producció/biomassa)i el tipus d'intercanvi que té lloc a través de lafrontera. Es pot triar el límit que tingui la taxad'intercanvi més elevada o que se situï a cavalldels majors gradients d'organització. Es pot selec-cionar aquesta frontera (o fins i tot una altrafrontera arbitrària) amb la finalitat de definir dossemiespais. Es pot repetir el mateix procedi-ment en l'interior de cadascun d'aquests semies-pais, amb el resultat de dividir-los de nou. I aixísuccessivament. D'aquesta manera és possi-ble cartografiar un sistema d'organització queté associats gradients d'organització i rutes selec-cionades d'energia i control. L'homeòstasi seràuna funció del model sencer.Si pensem una mica, aquest model no és essen-cialment diferent del que inclou conjunts d'equa-cions diferencials, però té dos mèrits: es posaèmfasi en l'espai com a marc d'organització, il'organització pot créixer sense límits dins de lesàrees petites, i empènyer i augmentar el modeld'organització inicial.Probablement el model es pot adoptar com unaprojecció directa de fenòmens geogràfics. Poblats,ciutats, mitjans de comunicació i les seves respec-tives influències i relacions d'explotació i controles presten bé a aquest tipus de representació.Les ciutats consumeixen més energia per càpita,i l'energia flueix des del camp. Les concentra-cions d'éssers humans organitzen l'espai alseu voltant, creen direccions de flux i nousgradients d'organització. Les ciutats estan subjec-tes a un procés de creixement perifèric i dedeterioració central. El creixement d'una àreaurbana està lligat a l'explotació d'una regió gran.Només les ciutats velles i els barris antics deles ciutats són incapaços de promoure transporti, per tant, es deterioren. Una àrea urbana és unapeça més madura del sistema que succiona lesàrees rurals i les ciutats menys importants delseu entorn. Naturalment, aquest és només undels aspectes, ja que també cal considerar l'ele-ment viu del sistema, l'home: la diversitat d'ofi-cis, l'estructura social, etc., són importants, i carto-grafien tot el conjunt de relacions. Algunesinvestigacions interessants, pioneres en aquestadirecció, anticipen assoliments més importants.La interacció entre individus segueix proba-blement determinades regularitats que tambépoden ser bàsiques per a la comprensió delsmodels d'organització espacial que l'home ha

desenvolupat. Per descomptat, es pot supo-sar que l'organització dels assentaments humansreflecteix alguns fenòmens implícits en la natu-ralesa mamífera de l'home (territorialisme, jerar-quia, ritualisme i potser d'altres) però, proba-blement, també determinades restriccions enla diversitat de la interacció humana. Les rela-cions interpersonals es poden sotmetre a unamesura de la diversitat: una diversitat baixa signi-fica interacció forta amb poca gent; una diver-sitat alta, interacció feble amb molta gent, i ladiversitat més alta, interacció molt feble ambtanta gent que equival a una interacció signifi-cativa amb ningú, l'alineació de la gran ciutat. Engeneral la diversitat s'organitza al voltant d'in-teraccions fortes amb un nombre molt reduïtde persones i d'interaccions febles amb moltamés gent. Això pot ser important en l'organit-zació de l'espai, i potser més important quel'aspecte que té l'ambient. El plaer d'una natu-ralesa no humanitzada de contactes interper-sonals es pot trobar profundament arrelat enla nostra espècie. Els models de diversitat estanrelacionats amb el tipus de poblats i la quantitatde mobilitat dels éssers humans. La baixa diver-sitat dels camperols i dels habitants de ciutats peti-tes contrasta amb l'elevada diversitat dels pobla-dors de les zones més plenes de les grans àreesurbanes. En aquests casos, la situació d'equilibriusual és ignorar la gent que ens envolta.Algunes modestíssimes propostes desti-nades a falsificar la predicció

He intentat situar els grans problemes de l'eco-logia que es refereixen a l'home al mateix nivellque la teoria ecològica general. Podem consi-derar aquests problemes com vulguem, peròés evident que d'això hem d'obtenir algunssuggeriments d'actuació. Em sembla que potresultar decebedor esperar massa. L'augmentde la població continuarà certament durantun temps, i només més tard es reduirà, i ambprobabilitat la pressió tendent a un consumd'energia en augment continuarà sent alta durantun temps molt més llarg o indefinidament.Aquesta energia, pel que fa a part del meta-bolisme extern, només en una fracció molt petitaprové dels ecosistemes actuals (per exemple,fusta); majoritàriament procedeix d'ecosiste-mes del passat (combustibles fòssils), i una altrafracció és energia que ha passat a través de l'at-mosfera i de la hidrosfera, però no a través decap sistema viu (per exemple, l'energia hidro-elèctrica). S'han de recomanar tots els mèto-

des que tendeixen a incrementar l'obtenciód'energia dels rius i del mar, considerat com unamàquina tèrmica. És difícil fer prediccions sobreel futur de l'energia atòmica. No és equivocatsuposar que la seva utilització serà regulada pelscostos; les consideracions de seguretat, perimportants que siguin, probablement nomésseran secundàries.Un augment substancial de la collita de matè-ria orgànica destinada a aliments necessitariaampliar la part de la biosfera representada perecosistemes explotables amb una elevada taxade renovació. Potser no s'hagi d'excloure algundescobriment important en la possible domes-ticació del mecanisme de la fotosíntesi. Als marses dedicarà molta enginyeria ecològica, i s'hande contemplar mètodes de combinar el trac-tament de desaprofitaments i la fertilització.Davant d'aquestes perspectives, la conservacióno pot ser excessivament ambiciosa, però potsersiguin realitzables alguns aspectes selectes delproblema general de conservació, en el sentitque no hi ha interessos formals en contra seva.Hi ha tres aspectes que semblen importants: 1)La preservació d'una certa heterogeneïtat enla naturalesa i la lluita contra l'erosió. 2) Lafacilitació del ciclatge dels elements, o del retorn,mitigant així els problemes plantejats per la conta-minació. 3) Dotar els individus d'un determinatambient apropiat, segons necessitats que, enpar t, són culturals i modificables. El consellque doni l'ecologia ha d'anteposar els objectiusa llarg termini als objectius a curt termini, i maxi-mitzar el rendiment i l'estabilitat en grans exten-sions, encara que en fer-ho així l'optimitzaciópugui no ser aparent en petites àrees parcials.No tota la superfície de la Terra es pot explo-tar en el mateix grau; algunes regions s'han dedestinar a reserves, o bé zones separades ambfinalitats diferents s'han de combinar en alguntipus de pauta. A Europa l'explotació tradicio-nal de la terra es basava en granges que orga-nitzaven l'espai al seu voltant com un mosaic decamps de conreu, bardisses, pastures i fragmentsde boscos, seguint una organització del camp,més o menys relacionada amb les conques derecepció. S'ha comprovat que aquest mosaicresulta un instrument de conservació molt eficaç,i així mateix ha mantingut i fins i tot ha augmen-tat la diversitat de les comunitats vegetals. Lafitosociologia s'ha «enriquit» amb moltes comu-nitats organitzades per l'acció de l'home. Elmecanisme bàsic que ha conduït a una estruc-tura d'aquest tipus és el diferent grau d'ex-

60

plotació que s'ha esmentat abans, és a dir, l'ex-plotació va ser més intensa on el sistema ja eramés productiu, i més suau en les regions més agres-tes i els sòls més pobres. Probablement a causad'una certa impregnació cultural i a causa de latradició considerem aquest paisatge humanitzatcom «natural» i estèticament agradable, i és també«raonable» des de qualsevol punt de vista ecolò-gic. He esmentat les conques en connexió ambaquesta estructura. De fet, el model d'explotacióheterogènia es relacionava, també pel que fa ala grandària, amb les característiques topogràfi-ques. Però ara augmenta la demanda de novesterres, i l'antiga estructura es difumina en esde-venir el camp més uniforme.Les estructures reticulades són comunes en elssistemes naturals heterogenis. Els subsistemesmenys organitzats i més productius solen serpuntiformes i es troben immersos en un reticlede sistemes més organitzats o més madurs.La causa primera és que les per torbacionsque suposen regressions a partir d'un estadi finalmés estable solen tenir lloc en punts discrets. Espoden elaborar explicacions més complicades,especialment efectives a l'hora d'explicar la distri-bució en taques (patchiness) del plàncton, peròno són essencials aquí.En qualsevol cas donen suport al punt de vistaque una estructura reticulada, en què siste-mes més madurs formen un reticle que envoltataques productives i explotades, és un tipus d'es-tructura «natural» que es desenvolupa espontà-niament, i que pot ser especialment persis-tent enfront de factors de destrucció heterogenis.L'estructura dels assentaments humans corres-pon al mateix model. Les ciutats i les vies decomunicació que les interconnecten formen,de fet, un reticle que engloba les regions menysmadures i explotades (rurals).En el paisatge, una xarxa de bardisses i de boscproporciona refugi a les aus i a altres animals,10

és un mitjà de dispersió per a moltes espèciesi imposa un cert límit a l'erosió i al transporthoritzontal de nutrients. Diversos ecòlegs handestacat la conveniència de desenvolupar alguntipus de mosaic adequat constituït per zonesdedicades a diferents usos, les més importantsde les quals són les que Odum9 anomena«protectores» i «productores». El meu punt devista respecte a això és únicament recordar queuna estructura en bresca pot tenir alguns avan-tatges sobre un tipus de mosaic indefinit o noestructurat, i entenc que un important projected'investigació pràctic és desenvolupar criteris

per a l'optimació de la grandària de les «malles»de l'estructura. Un objectiu important en gestióambiental seria conservar el que queda i recons-truir, fins on sigui possible i en les millors condi-cions, algun tipus de nova estructura complexa.Lligada a la mateixa gestió desitjable es trobala necessitat de reduir el transport en tots elsseus aspectes, incloent el transport diari depersones al treball, com un bon mètode decombatre la contaminació massiva. Es necessitaun retorn, no només per als cotxes, sinó tambéper al fum, per als abocaments en l'aigua i pera tots els elements químics en general. L'ob-jectiu seria assentaments urbans menors i menystemps perdut a viatjar d'una banda a l'altra;aquesta seria una perspectiva més aviat agra-dable. No obstant això, com que el flux d'ener-gia està relacionat amb la densitat de pobla-ció, les àrees més superpoblades tendeixen asubjugar les regions veïnes, controlant-les oabsorbint-les. En termes menys ecològics i méspolítics, qualsevol reducció de la densitat depoblació i de la capacitat de transport no ésdesitjada, perquè signifiquen pèrdua de poder,i qualsevol descentralització erosiona el poder.Però la tremenda dificultat de desplaçar multi-tuds cap a dins i cap a fora de les ciutats, elcreixement i la destrucció inexorables de lesàrees urbanes i els problemes de la contami-nació, provocaran alguna acció en una direc-ció més sensible: és evident que qualsevol acciótendent a reorganitzar els assentaments humanso les àrees urbanes es pot combinar en la recercad'una estructura reticulada en la utilització dela terra, en àmplies extensions. Aquest hauriade constituir potser el primer desideràtum enla gestió del paisatge.Un altre argument en la mateixa línia és psicolò-gic, i es refereix a una diversitat adequada en elscontactes interpersonals, més fàcil d'aconseguiren assentaments més petits. Un ambient mésheterogeni pot contribuir a desitjar una varie-tat de requisits en l'ambient. Una curta excur-sió en un paisatge diversificat és estèticamentmés satisfactòria que centenars de quilòmetresrecorreguts en autopistes desertitzades que nocondueixen enlloc.Probablement qualsevol actitud purament nega-tiva sobre la contaminació és en part absurda.Podem anticipar que l'home ha de viure ambla contaminació en els sistemes simplificats, i siacceptem això com una possibilitat (ja ens trobemen aquesta situació), potser podrem preveurela manera de treure'n el millor partit possible.

M'agrada la proposta de H. T. Odum11 de prepa-rar una aigua d'abocament mitjana o estàndardi deixar-la en conques que serien inoculadesamb tot tipus d'organismes de diferents partsdel món, i esperar que el resultat del procésd'autoorganització fos un sistema amb bonespropietats per desembarassar-se de la conta-minació, i fins i tot podria ser d'aspecte agra-dable. Per descomptat, aquest suggerimentimplica una via de retorn més aviat curta i unabarreja eficaç de diferents tipus d'abocaments,de manera que el projecte seria més efectiu sies realitzés en el marc de l'organització del terri-tori ja comentat, d'estructura en bresca ambuna grandària apropiada de la malla unitat.Aquests projectes, aquests desideràtums, quees poden defensar perfectament en el camp del'ecologia, coincideixen de manera notable ambels suggeriments de paisatgistes i arquitectes,però molt menys amb les activitats de políticsi economistes. Els «tecnòcrates» són gent pràc-tica i, per tant, poden entendre l'ecologia. L'es-sencial és afegir prioritat als objectius a llargtermini. Aquest és un punt de par tida moltmodest. El fi últim és adondar i restringir elflux d'energia. Un efecte secundat seria reduirel poder dels estats i propiciar una coopera-ció més efectiva entre tots els grups humans. Iprobablement aquí resideix l'impediment mésgreu a l'efectivitat de posar en pràctica fins itot els més modestos projectes d'aplicar puntsde vista ecològics a problemes pràctics quanaquests afectin el poder o el control. En l'ac-tualitat el nom del joc és la competència, basadaen l'expansió, i és difícil imaginar-se que això tinguiun final. Fins i tot si es té en compte aquesta possi-bilitat, el més natural és intentar per tots els mitjansarribar al moment decisiu en les millors condi-cions de prosperitat i de capacitat de control.•


61

Les ciutats

consumeixen més

energia per càpita,

i l'energia flueix

des del camp

Bibliografia

1 Christian, J. J., Science, 168, 84-90 (1970).

2Gause, G. F., Vérifications expérimentales dela théorie mathématique de la lutte pour la vie.61 pàg. París, 1935.

3Huffaker, C. B., Hilgardia, 27, 343-383 (1958).

4Lotka, A.. J., Proc. Nat. Acad. Set, wash., 7, 410-415 (1920).

5Lotka, A.. J., Elements of physical biology (ed.1956: Elements of mathematical biology), 465pàg. Dover, 1924.

6McArthur, R. H., Wilson, I. O., The theory of island biogeography. 203 pàg. Princeton,1967

7McNeill, 8, Lawton, J. H., Nature, 225, 472-474 (1970).

8Margalef, R., Perspectivas de la teoríaecológica. 110 pàg. Blume, Barcelona, 1978.

9Odum, I. P.; J. Soil Water Conserv., 23, 4 pàg. (1969).

10 Odum, I. P., Davis, S., Landscape Archit., oct. 69, 36 pàg. (1969).

11 Odum, H. T., Biological circuits and the marinesystems of Texas. A: Pollution and marine ecology.Hrsg. Olson, Burgess, 99-157. Nova York, 1967.

12 Slobodkin, L. B., Growth and regulation of animalpopulations. 184 pàg. Nova York, 1966.

13 Szalay, A., Cosmochin, Acta, 28, 1605-1614 (1964).

14 Van Dyne, G. M. (ed.), The ecosystemconcept in natural resource management, 381pàg. Nova York, 1969.

15 Volterra, V., Mem, Acad. Lincei, 2, 31-113 (1926).

16 Watt, K. I. F., Ecology and resource management. 450 pàg. Nova York, 1968.

•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

62

63

34

«Som un país deixat que norespectem la natura»Entrevista a Ramon Margalef 1

1 Aquesta entrevista es va fer el febrer de l'any 1991 i es va publicar a«Quaderns de Tecnologia» (número 3.Abril 1991).Malgrat el temps trans-corregut, creiem que té un gran interès per iluminar alguns aspectes delpensament de Ramon Margalef.

LL.R.: Vostè fou el primer ecòleg, en un sentitcientífic, del nostre país. Quan neix l'ecologia icom va topar vostè amb aquesta ciència?

RM:Ja enels tempsdeHumboldtexistia un cert pensament sobrela natura, però no és fins ques'imposauna interpretacióevolu-

tiva de la vida, que l'home comença a estudiarla natura amb consistència científica. Pot dir-sequeapartirdeDarwin té lloc l'eclosióde l'ecologia.Pel que fa al meu interès per aquesta ciència,fou fruitde les circumstànciesde totes les coses.Tot evoluciona ies vadividint.Jo sócecòleg,peròabans que jomolts altres, fins i tot al nostre país,ja havien treballat dins el camp de l'ecologia.

LL.R.:Aquè és deguda la confusió entre ecolo-gia i ecologisme? ¿Vostè és ecologista o simple-ment ecòleg?

R.M.: Aquest embolic entreecologia i ecologisme és freqüentarreu del món.Moltes vegadeselsmoviments ecologistes volen

abraçar-ho tot i tenen una visió catastrofista:podem triarentre lamortper labomba atòmica,el forat d'ozó, el creixement de les aigües omoltes altres coses.Més que cercar culpables,el que cal és buscar fórmules per resoldre elsproblemes del nostre país que,certament, sónnombrosos. Posem per cas la polèmica sobreels abocadors.La posició de tothomha demos-trat un pensament molt esquifit i poc lúcid. Larealitat és que Catalunya necessita abocadorsamb urgència.

LL.R.: I sobre el seu ecologisme?

R.M.: Jo em sento ecologista alamevamanera.De fet,he donatmolts ser.m.ons ecologistes alsmeus alumnes.

LL.R.: Els seus «sermons» expliquen per quèens hem deslligat tant de la natura i per quèen tenim un concepte tan utilitarista?

R.M.:L'home s'ha convertit enunésser molt perillós. El pagès viviaaïllat i depenia de la natura persobreviure i, per tant, havia de

respectar i conèixer la naturalesa i passar-ho alsseus fills.A l'home d'avui no li cal saber gairescoses del seu entorn per viure.

LL.R.:Peròbéque la salutde l'entorn condicionala qualitat de vida. Quina és la «temperaturaambiental» de Catalunya? Bullim gaire?

R.M.: El problema és que maino ha estat clar el model de paísque volem:siBarcelona hade seruna mena de Caracas o Ciutat

de Mèxic amb densitats de població altíssi-mes, oben al contrari,si preferimunmodel simi-lar a Àustria o Suïssa,que significaria potenciarles valls del Pirineu. Jo sempre he defensat queles noves universitats s'hauriend'obrir a Solsonao a la Seu d'Urgell, atès que la creixent meca-nització del camp no fa possible que gaire genthi visqui.Per tant,cal impulsar activitatsdel sectorterciari a les comarques,per equilibrar la densi-

tat de població en el territori. Però crec quealgunes coses ja són inevitables i la massifica-ció de Barcelona sembla imparable. I, a més amés, la visió estreta dels polítics no deixa gairemarge a l'esperança. Pensem en la Vila Olím-pica.Teníem l'oportunitatde convertir-la en unazona verda, tan necessària a la ciutat, però s'hiconstrueixen blocs de pisos.Ha triomfat lamateixa filosofia de sempre.

LL.R.: Saltem de Catalunya a la resta del món.Un cop enderrocat el mur entre l'est i l'oest,la gran barrera està entre el nord i el sud.Quinés per vostè el problemamés greu del món?

R.M.:Lesdiferències enel consumd'energia són la base de la desi-gualtat en el món. El creixementzero,contràriament al quemolta

gent creu, no es refereix només a l'evolucióde la població, sinó que es calcula a partir dela taxa de creixement de la poblaciómés la taxade creixement de l'ús d'energia per individu.Aquesta desigualtat és la causa última de lafamque pateixenmolts pobles del món.L'arreldel problema és que el monopoli de les ener-gies resta enmansdepocs estats i grups econò-mics.

LL.R.:Creu que tenen futur les energies reno-vables, com ara la solar o l'eòlica?

R.M.:Tenen un futur molt negreper una raómolt senzilla:hi ha unprincipi de la termodinàmicaquediu que la validesa de lamàquina

35

Diuen que Ramon Margalef i López és un home profundament savi. Però, més que unerudit, Margalef és una veu lúcida, irònica i juganera, filla de la clarividència, la gran òrfenadel nostre temps. L'ecòleg Ramon Margalef va néixer a Barcelona l'any 1919. Amb 71anys, continuava treballant com a professor emèrit a la Facultat de Biologia, on eracatedràtic d'ecologia. Els seus treballs comprenen àmbits científics com ara l'oceanografia,la limnologia i, a més a més, és impulsor a escala mundial de l'ecologia teòrica. Autor denombrosos llibres, Margalef ha rebut, entre altres distincions, la Creu de Sant Jordi, elpremi Narcís Monturiol, el Ramón y Cajal i el guardó atorgat per la Fundació Catalanaper a la Recerca. Per a aquesta entrevista ens va rebre al seu despatx «més ben dit al seuniu» de l'enrojolada Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

Entrevista realitzada perLluís Reales

36

té relació amb la concentració d'energia quenecessita, és a dir, amb la seva qualitat. Desd'aquestaperspectiva, l'energianuclear i l'energiaelèctrica sónmoltbones i rendibles.Aixímateix,avui per avui el petroli és molt barat. En canvi,les energies renovables necessiten màquinesmolt grosses.

LL.R.:Peròpotseren llocde grans centrals,podriaapostar-se, per exemple, per les minicentralshidràuliques.

R.M.: Donarien un rendimentmolt baix.No hi ha volta de full:la nuclear i el petroli són un tipusd'energia compacta i barata.

LL.R.:Vostèha estudiat laMediterrània i la coneixa fons, tot i que mai no ha estat gaire amic deposar-se l'escafandre i veure sobre el terrenyels fonsmarins. Creu, com diuen algunes veus,que laMediterrània està en perill demort?

R.M.: Cer tament mai no m'heposat l'escafandre,noemfa gràcia.La realitat és que la mar Medi-terrània té moltes defenses, no

pas pel mèrit de la gent que vivim a la zona,sinópel tipusdecirculacióde les aigüesque té.Contrà-riament, la situació del mar Bàltic ésmolt pitjor.El problemade laMediterràniasón lesgransmigra-cions que reben les zones costaneres. La gentviu de manera massificada a la ciutat,però a lasegona residència demana elsmateixos serveisque a la gran urbs.Aquesta situació és insoste-nible i afectamolt la nostramar.

LL.R.:Creu que el nostremodel de creixementha arribat a unpunt on creamésproblemesdelsque resol?

R.M.:Crec que s'ha de plantejarseriosament una reconversió deles nostres necessitats i comcobrir-les.No és un bon camí

orientar el creixement a tenir dos cotxes en llocd'un.Hem de mantenir un bon nivell de vida,però fonamentat en el sentit comú, si no caiemen ladisbauxa i,amés amés,ho carreguem sobrealtres parts del món.

LL.R.:Quin és el paper de les indústries? Creuque les lleis per respectar l'entorn tenen sentit?

R.M.:La productivitat de l'homeha augmentat molt, però enmoltes ocasions en detriment dela qualitat de vida d'altres homes.

Per tant, és just que creixin les obligacions pernomalmetre tant l'entorn. La veritat és que hiha indústries a les quals no agrada estar als polí-gons industrials perquè hi ha massa control.D'altra banda,avui dia els costos de les empre-ses, si pugen no éspasper augmentar laproduc-tivitat, sinó per fer anuncis o per pagar la gentque remena papers. En qualsevol cas, el nostrepaís és deixat i, per un problema cultural, norespectem la natura.Aquesta falta de respecteper l'entorn és un dels tretsmés desagradablesde la nostra gent i de la culturamediterrània.

LL.R.: Com valora la presència creixentd'empreses estrangeres a Catalunya?

R.M.:No veig gens bé que secedeixi,mica en mica, la propie-tat d'un país a gent de fora, querepresenten indústries estrange-

res.No és un fet negatiu en si mateix, sinómésaviat darwinià: el més fort s'imposa. En el casde Catalunya, aquest fet s'agreuja perquè somuna cultura molt petita. Potser algun dia senti-rem adir que tot estàbé,mentrepuguemparlaren català.

LL.R.:Si donemuna ullada a la situació del món,no té gaire sentitunaposició endogàmica i defen-siva de les cultures.

R.M.:Certament,els granspassosculturals avui tenen una dimen-sió mundial.Aquest fet conviuamb una mena de situació

utòpica,amb la valoració de les petites cultures,que és fruit de les opinions de classes altesviatgeres i amb pretensions il·lustrades, peròla realitat és que la gentmésmodesta vol unir-se a les cultures grosses per gaudir de tots elsseus beneficis.Aquest element és característicde les diferències nord-sud.

La productivitat

de l'home ha

augmentat molt, però

en moltes ocasions

en detriment de la

qualitat de vida

d'altres homes

Entrevista a Ramon MargalefLluís Reales

37

LL.R.:Desde la sevaposiciód'ecòleg,quindiscursètic faria arribar als enginyers, als economis-tes, en definitiva, a les persones que dissenyenla societat?

R.M.:Nom'agradadonar consellsd'èticaperquè entrem en el peri-llós terreny de la ideologia.Prefe-reixo una altra via d'accés,que és

la percepció per par t de la societat del límitmàximdecreixement.Certament ésunapercep-ció que variamolt i allò ideal seria arribar a unifi-car-la per a tot el món, a través d'un ús equili-brat dels recursos.

LL.R.:Per acabar,professorMargalef,els humansens estem comportant comuna espècie en viesd'extinció?

R.M.:L'home ha esdevingut unaespèciemolt poderosa,que creasituacions per a les quals no estàpreparada. Certament, no hi ha

cap espècie que sobrevisqui eternament.

LL.R.: Quin termini li dóna vostè a l'espèciehumana?

R.M.:No ho sé.Personalment noempreocupa,ni tampoc alsmeusfills o als fills dels meus fills. Enspreocupem molt per les gene-

racions futures però hauríemde fer-homés perles presents.

L'home ha esdevingut una espècie

molt poderosa, que crea situacions

per a les quals no està preparada

30

L'ecòleg marí més influentdes de Darwin

31

El text següent recull la intervenció de Paul Dayton, guanyador de la primeraedició del Premi Ramon Margalef. La cerimònia va tenir lloc al Palau de laGeneralitat el 18 de gener de 2006. El professor Dayton és un reconegutoceanògraf vinculat a la Universitat de Califòrnia, San Diego.

Paul Dayton

És per a mi un gran honor i una gran satisfac-ció rebre el Premi Ramon Margalef en el seuprimer certamen.Vull donar les gràcies al senyorpresident, al Comitè del Premi Margalef i a lacomunitat científica de Catalunya per haver-ho fet possible.Com a primer guanyador del Premi RamonMargalef, en comptes de parlar sobre el meutreball i els meus assoliments, considero mésopor tú adreçar unes paraules al voltant delmateix professorMargalef ioferir-vos lesmevespercepcions de la manera com el seu pensa-ment, els seus descobriments i les seves lliçonshan influenciat tants ecòlegs d'arreu del món;diversos dels quals es troben ara en aquestamateixa sala.Per començar el considero un dels naturalis-tes més importants del món i potser l'ecòlegmarí més destacat del segle XX.Si bé la seva especialitat principal era l'estudi delplàncton,el seu treball va abraçar diverses disci-plines ecològiques, incloent-hi l'ecologia gene-ral, el comportament animal, la paleoecologia,la biogeografia, l'ecologia humana, la metodo-logia i la taxonomia.Va ser un taxonomistabrillantfamiliaritzat amb les algues i també amb moltsgrups d'invertebrats.Amés,dominava la física i lesmatemàtiques sofis-ticades.Va aplicar aquestapercepcióal seu treballprecoç i perspicaçd'integraciód'escales al tempsia l'espai.Aquestasíntesierasummament avançadaper al seu temps.També va fer treballs innova-dors en matèria d'unificació de l'oceanografiafísica i biològica i era un convidat de confiança isemprebenvingutde tot un seguitd'institucions

oceanogràfiques d'arreu del món, on es va fermereixedor d'un gran respecte.Va realitzar unes aportacions pioneres i moltimportants a la síntesi de la successió, laproduc-tivitat i l'organització de les comunitats. Teniauna perspectiva incomparable de l'àmbit dela biosfera com pocs ecòlegs han assolit.Diria que va ser l'ecòlegmarí més àmpliamentrespectat i influent des de Darwin.Va obtenirmolt més reconeixement internacional per laseva ciència que cap altre científicmarí de qual-sevol disciplina.Va guanyar pràcticament toteslesmedalles i els honorsque existeixen a la cièn-cia marina.Va ser un dels pocs ecòlegs que vapoder accedir a l'AcadèmiaNacional de Cièn-cia dels Estats Units i va ser el primer ecòlegestranger reconegut com amembre honoraride la Societat Ecològica d'Amèrica.Una de les seves aportacions més destacadesva ser el seu llibre de text sobre ecologia,escriten castellà, i que va formar una gran part delsecòlegs de tot el món.Però el llibre,escrit ambl'objectiu de formar ecòlegs de parla castellana,va veure com l'ecologia en general se'n bene-ficiava simplement perquè anavamoltmés enllàde lamerapresentacióde simples fets i de sínte-sisbibliogràfiques.Erapledemitjans importants,nous i innovadors que permetien considerarl'ecologia des del sentitmés ampli del terme.Vaig coincidir ambRamonMargalef en diversesocasions, i hi ha tres coses que em van quedargravades a lament.Laprimera,amésdel fetque va ser un dels natu-ralistesmés famososdel món,era també undelsmés afables. El vaig conèixer a la dècada dels

32

seixanta, quan el món semblava desintegrar-se i a les universitats es respirava un ambientiracund i ultratjant. En aquell temps el nostrepaís es trobava asfixiat per la contaminació,les violacions dels drets civils eren comunes,Martin Luther King havia estat assassinat,de lamateixamaneraquedosdels nostres lídersmésvibrants, i el país estava immers en un seguitde conflictes racials. La guerra de Vietnam eraun ultratge constant i nosaltres vamprendre elscarrers per manifestar-nos violentament.En Ramon Margalef ens va fer una visita d'unasetmana a laUniversitat deWashington enmigde tota aquestamalamaror viscuda en aquestsanys tan traumatitzants i turbulents.Va fer unseminari, però a diferència de la majoria delsvisitants importants que rebíem, assistia diària-ment als nostres dinars amb grups d'estudiantsi escoltava pacientment les nostres reivindica-cions. El recordo com un home semblant a laperspectiva que m'havia format de Gandhi iMar tin Luther King. Ramon Margalef tenia lamateixa temprança interior d'acer que exte-rioritzava amb una gran calma i la seva natu-ralesa era molt afable. Majoritàriament esmostrava totalment optimista de cara al futur.El Dr.Margalef ens parlava molt reposada-mentdel que era la vida amb el règimde Franco,sobre la importànciade la compassió i l'activisme,

però ens feia una crida per mantenir-nosen tot moment fidels a la nostra ciència.Ens parlava a molts de nosaltres en profundi-tat sobre la nostra recerca i semblava impres-sionat per l'èmfasi que dipositàvem en les cièn-cies naturals.Fins i tot als anys seixanta ens va dir que temiapel futur de les ciències naturals,perquè estavaesdevenint una disciplina antiquada arreu delmón, i això l'amoïnava.Amesuraque els nostrescamins es van anar creuant al llarg dels anys,en totmoment es vamostrar optimista, entu-siasta i disposat adonar un copdemà.Ara,quanmiro enrere, la seva preocupació sobrel'esvaïment de les ciències naturals va ser moltencertada: la biologia sembla desnaturalitzada.Això ensporta al seu segon puntal.Undels seusactiusmés importants era la seva devoció perles ciències naturals de qualitat i una erudicióexcel·lent.El programa ecològic que va crear és un tributa la integritat ecològica;ésúnic almón.Dos actiusmolt importants el caracteritzen.El primer, totsels alumnes sónnaturalistes summament compe-tents que esdevenen autoritats mundials enmatèria de taxonomia i històries de la vidadels grups que estudien.Tenen un gran sentitd'identificació dels hàbitats i profunds conei-xementsdels seus organismes, laqual cosa garan-

teix que la ciència estigui perfectament fona-mentada en la realitat.A més, els seus hereusacadèmics són veritables erudits en el sentitclàssic.De fet, llegeixen i entenen l'ampli recullbibliogràfic existent de manera que les sevespreguntes i la ciència es basen en la realitat,així com en una percepció genuïna dels seuscolossals predecessors.Hi veuen més enllà perquè es recolzen en lesespatllesd'aquests colossos ientenen a laperfec-ció el món real que els envolta.Finalment, i en tercer lloc,el que ésmés impor-tant per a tots aquells que el vam conèixer ésel pur plaer que li produïa l'estudi de la natura.Crecque va experimentar lameravellade veureel món a través de lamirada d'un infant i pensoque aquest entusiasmeper al seu treball ha tras-puat una enorme inspiració a tota la disciplina.El acadèmics sovint són cínics, i penso que la joiajuvenil que Margalef va oferir a tots els quil'envoltaven ha tingut un gran impacte en l'altaqualitat de la seva ciència i ha reportat gransmillores a l'ecologiamarina en general.Al llarg de la seva carrera, va observar comels éssers humans destruïen la natura, espe-cialment a l'oceà, i es va adonar també del'existència tan sols d'uns quants relictes denatura verge.Una de les seves darreres preo-cupacions era el fet que els humans han canviat

Crec que va

experimentar la

meravella de veure

el món a través

de la mirada

d'un infant

L’ecòleg marí més influent des de DarwinPaul Dayton

33

el paisatge del món, que ha passat de ser unindret on l'homenomés representavaunapetitapart,a unon lamajor partde la natura estàpràc-ticament humanitzada.Aquesta inquietud es manifesta en la nostranecessitat desesperada d'obtenirmés reservesmarines,per tal que aquests escassos relictes denatura tan importants per a Margalef puguinestar disponibles a benefici de les futures gene-racions, mereixedores del dret al seu estudi ial gaudi dels sistemes naturals.Aquestes reser-ves marines constituirien un llegat d'allò méssignificatiu per a aquest gran home.En resum, abans he esmentat Gandhi i King i elparal·lelismeque vaig trobaren la sinceradecèn-cia i optimisme temperats amb una força abso-luta que Margalef irradiava.Al cap i a la fi sócun educador i per a mi la seva aportació mésduradora i destacableés l'enorme llegatdels seusestudiants i el seu èmfasi en combinar unesexcel·lents ciènciesnaturals amb la teoria adient.Crec que aquesta influència en l'ecologia, inclosaunacreativitatpràcticamentmísticabasadaenunapercepcióúnicadelmón real,ésparal·lelaa laqueva exercir Gandhi en el desenvolupament del'autoestimanacionalenunpaís llargamentdomi-natper interessosestrangersoal paper reeixitdeMartin Luther King en lamillora dels drets civils.Margalef iels seusestudiantshandeixata l'ecologiaun llegatde respecteper lanaturalesa,excel·lènciacientífica i síntesi creativa.Voldria concloure amb algunes de les mevespròpies idees sobre el rol dels ecòlegs a lanostrasocietat canviant.Penso que ésmolt important que cadascun denosaltres sàpiga quin és el lloc que ocupa tant ala natura com dins la seva pròpia cultura.A cert nivell,hauria de ser capaç d'experimentari entendre la natura, comprendre les relacionsnaturals i conèixer quelcom sobre la biologia dela història de la vida. I,una cosamolt important,totsnosaltreshauríemd'integraraquestacompren-sió en el nostre sentit personal i cultural propis.Per què la societathaperdut l'interès en lanatura?Quina és la font dels nostres sistemes de valors?Tenim un sentit cultural de pertinença que incloulanatura?Dequinamaneraelsistemaeducatiupotrecuperarel nostre respectecultural per lanatura?Sòcrates: «L'educació és l'encesa d'una flama,no l'emplenament d'un recipient».Penso en la flama com la saviesa que inclouun poderós sentit de la curiositat, i un sentitd'humilitat,compassió i tendresa envers el món.

I compodem sermentors de la saviesa ambien-tal? Cal que:Recuperem el sentit del temor reverencial, elrespecte i l'empatia per la naturalesa.Entenguem la «perspectiva» dels organismes.Cultivem un sentit de l'espiritualitat en el qualnosaltres siguem part de naturalesa.I,el queésmés important,elsvalorsnaturalsnoméses poden ensenyar experimentant la natura.Ramon Margalef ens va deixar un llegatintel·lectual i acadèmicqueposaen relleu aquestssistemesde valors.El queno ens vapoder deixarsón els espais naturals, els parcs i especialmentles reserves marines on la naturalesa estiguiprotegida per al gaudi i l'educació de tota lahumanitatpels seglesdels segles.Sense els espaisnaturals, ja no seria possible continuar el llegatque vam rebre d'aquest gran home. Fem queaixò formi part de la nostra cerca, per tal queles generacions futures puguin fruir de tot allòque enMargalef ensha ensenyat a gaudir,preser-var i estimar.Vull reiterar el meu agraïment donant-los nova-ment les gràcies per fer possible la perpetua-ció del nom d'un dels més grans ecòlegs delsegleXX a travésd'un premi queduu el seu nomi alhora millorar els nostres coneixements i lapercepció del nostre món i de la nostra rela-ció amb ell.No puc expressar amb paraules l'honor quesento en ser reconegut amb el nomde RamonMargalef a la seva terra i entre alguns delsmeuscol·leguesmés estimats.•

Un dels seus actius més

importants era la seva

devoció per les ciències

naturals de qualitat i

una erudició excel·lent

26

Margalef i l'oceanografia1

Desdemolt jove,Margalef vamanifestarunagraninclinacióper l'observacióde lanaturalesa.La sevacuriositat espontània i el seu esperit inquisitiuno el van abandonar mai. Quan va començarelsestudis formalsdeciènciesnaturals a laUniver-sitatdeBarcelona,desprésde la tràgicaexperiènciade laguerraespanyola i dediversosanysdeserveimilitar en cada bàndol, ja havia publicat no sola-mentmeticuloses descripcions dels organismesde les aigüesdolces ibèriques sinó també treballsde síntesi que revelavenunacapacitat intel·lectualgens comuna.Entre lespersonalitatsdelmónacadèmicquevansaber apreciar les qualitats deMargalef estava elDr.Francisco García delCid,director de l'Institutde Biologia Aplicada (IBA), fundat el 1943 comapartdelCSIC i situat aleshores a lesdependèn-ciesde la càtedradezoologiade laUniversitatdeBarcelona.Margalef vasernomenatbecarid'aquestinstitut el 1944.Sobre labasede l'IBA,esva fundarel 1951 l'Institut d'Investigacions Pesqueres (IIP),sota la direcció de García delCid.L'any següent,desprésde llegir la tesi,Margalef vapassara formarpart de l'IIP com a investigador. El 1965,desprésde la inesperadamort de García del Cid, atro-pellatper un automòbil,Margalef va ser nomenatdirector de l'IIP.Va deixar el càrrec el 1967,quanva obtenir la càtedra d'ecologia de la Universi-tat de Barcelona, la primera d'Espanya.Va simul-taniejarel treballen lesdues institucions fins a finalsdels anys setanta.No obstant això, va continuarinvestigant en l'àmbit marí i col·laborant ambels investigadorsde l'IIP i del seu successor,l'Institutde Ciències del Mar (ICM),durant pràcticamenttota la seva vida.

Par t de l'impuls que per aquell temps anavaadquirint la recercamarina esbasava en l'interèsper solucionar els nombrosos problemes de lespesqueres espanyoles. Va ser la influència deMargalef la que va fer que el naixent institutposés èmfasi en una comprensió global delfuncionament del medi marí, com a base pera qualsevol intent d'aplicació pesquera.D'altrabanda, els nombrosos ar ticles publicats perMargalef, i més tard la seva tasca de direcció,vancontribuir de manera fonamental al prestigid'Investigación Pesquera, la revista de l'IIP.En aquella època,més que ara, Espanya eraun lloc poc propici per a les activitats científi-ques.Margalef va rebutjarofertes temptadoresde treball a l'estranger, però va aprofitar lesocasionsque se li presentavenper adquirirexpe-riència en altres països i aviat va aconseguir ungran prestigi internacional. Va passar tempo-rades a Itàlia, a Veneçuela, on va treballar a IslaMargarita, als Estats Units i a altres països.Vadonar cursos que van tenir un gran impacteen llocs com ara Chicago o PuertoRico.Recor-dava amb gust la seva par ticipació en unacampanyadel vaixell belga Eupen (1963),proba-blement una de les primeres que va fer en unveritable vaixell oceanogràfic, i l'ajuda rebudade Sidney Galler, un funcionari nord-americàque, en aquells temps de penúria econòmica,li va facilitar mitjans per viatjar pels EstatsUnitsi altres països.

27

Ramon Margalef López, un dels grans ecòlegs dels nostres temps, va morir el23 de maig de 2004. Va ser un expert tant en limnologia com enoceanografia i va exercir un paper fonamental en el desenvolupamentd'aquestes branques científiques en el nostre país.

Marta Estrada MiyaresInstitut de Ciències del Mar, CMIMA(CSIC)

1 L'original d'aquest article va ser publicat a la revista Algues,que edita la Societat Espanyola de Ficologia. La referència és:Estrada,M.- 2004.Algues, 32: 6-7.

28

Després de la seva incorporació a les investi-gacions de l'IBA i de l'IIP,Margalef va dedicar laseva atenció de naturalista als temes marins.L'observació d'un bon nombre demostres deplàncton i llargues hores de treball a lamar vanproporcionar-li el material bàsic per a les sevescontribucions a l'oceanografia.Unaprovaprime-renca d'aquest interès va ser un llibre escrit encol·laboració amb Miquel Massutí, Introducciónal plancton marino (1950), en el qual es reunei-xen meticuloses descripcions i il·lustracions deplànctonmediterrani.Margalef va insistir sempreenel valorde l'observacióacurada i de l'elaboracióde llistes d'espècies com una via per imaginarconceptes sobre l'estructura i el funcionamentde labiosfera.Complementava l'observaciódelmedi natural amb l'experimentació mitjançantmicrocosmos altament originals, en els qualsintentava superar el problema de la faltad'estructura espacial dels cultius algals típics.Un d'aquests microcosmos (l'anomenat «heli-cotrefon»), queMargalef recordava amb espe-cial interès,eraenun tubenrotllat sobreun suportcònic; l'aigua amb el plàncton s'introduïa perun extrem i la successió tenia lloc a mesuraque el medi avançavapel tub.Un altremodel demicrocosmos, consistent en cilindres de meta-crilat de 2m d'altura per uns 15 cm de diàme-tre, encara es continua utilitzant a l'ICM.Marga-lef tenia una gran habilitat manual; de jove, ellmateix s'havia construït el seu primer micros-copi a força de peces de segona mà.Més tard,ambunade les ajudeseconòmiquesqueva rebre,va adquirir unMeccano de precisió amb el qualva construir diversos aparells.L'interèsdeMarga-lef per lespossibilitatsque oferia la tecnologia vacontribuir, juntament amb la col·laboració dediversos col·legues, al desenvolupament a l'IIPd'equipspionersper a la captació automatitzadad'informació en campanyes oceanogràfiques.Desdel seu treball a l'IIP i a laUniversitat,Marga-lef va exercir un paper decisiu en el desenvo-lupament i la consolidació de l'oceanografiaespanyola.Durant les dècades dels cinquanta iseixanta,Margalef i els seus col·legues es vanmaldar en l'estudi de la hidrografia i del plànc-ton de les aigües costaneresmediterrànies,deles Rías Baixas gallegues i d'altres punts de lageografia peninsular.Les campanyes s'havien defer des de les petites llanxes que tenien algunslaboratoris, o des de vaixells de pesca llogats.Més d'una vegada, l'interès dels investigadorsper arribar cada vegada més lluny i la preca-rietat delsmitjans de navegació van estar

a punt d'acabar en un disgust.El 1971, la posadaen servei del Cornide de Saavedra i la injeccióde fons dels plans de desenvolupament vanrepresentar un important pas per a la recercaoceanogràfica espanyola. Margalef i altrescol·legues de l'IIP van dirigir diverses campa-nyes oceanogràfiques en l'àrea d'afloramentdelNEd'Àfrica,en unmoment enquè aquella regióera objecte d'un esforç científic internacional.Les primeres campanyes van haver de supe-rar nombrosesdificultats,a causade falladesdelsnous (o reciclats) equipsdemostreig o ad'altresproblemes.Una visió deliciosament irònica del'ambient que es va viure en una d'aquestescampanyes pot trobar-se en un relat de divul-gació queMargalef va publicar l'any 1971 en unsuplement d'Investigación Pesquera. Probable-ment sigui d'aquesta època l'anècdota sobrela recomanació margalefiana (difosa en diver-ses variants) que «un bon oceanògraf ha desaber llimar ambun tornavís i cargolar ambunallima». Cal recordar aquí que el Cornide deSaavedra d'aquella època va ser un delsprimersvaixells oceanogràfics que va tenir a bord unordinador (un enorme IBM 1130 amb 8 K dememòria!) i un sistema per captar dades detemperatura, salinitat, fluorescència i nutrientsen continu.L'organitzacióaBarcelonadelSimposiInternacional sobreÀreesd'Aflorament (1970)va representar una fita importantper a l'activitatde l'IIP i va contribuir a situar la investigació ocea-nogràfica espanyola en el marc internacional.AlCornideel van seguirelGarcíadelCid iel Hespé-rides i Margalef va continuar par ticipant encampanyesde l'IIPmolts anysdesprésde la sevaincorporacióa launiversitat.Elsque vam compar-tir dies de campanya amb ell recordem el seuentusiasme contagiós davant les noves dadesque anaven arribant a bord. Quan finalmentes vapodermuntar alGarcíadelCid un correntò-metre Doppler,elsperfilsde velocitatque aparei-xien en la pantalla de l'ordinador, repetitius otot justproveïtsde significatper amoltsdenosal-tres, recobraven en la seva ment la dimensióespacial que representavenper al móndel plànc-ton. Desafortunadament, li devem encara unestudi a fons de les relacions entre aquestesdades i les distribucions biològiques.Margalef va ser un pioner en molts aspectesde la recerca ecològica.Molt abans que recentsprogressos tecnològics posessin en relleu elpaper fonamental de les interaccions fisico-biològiques, ja havia ressaltat la importància delforçament físic i de l'energia externa o exosomà-

El 1978 va proposar un

esquema d'ordenació

dels tipus biològics de

fitoplàncton depenent

de l'aportació

d'energia externa en

forma de turbulència

i de la disponibilitat

de nutrients

Ramon Margalef i l’oceanografiaMarta Estrada Miyares

29

tica per al manteniment de l'activitat biolò-gica. Per Margalef, l'anomenada «paradoxa delplàncton»,queespreguntava compodien coexis-tir en la comunitat planctònica una gran varie-tat d'organismes amb requeriments aparent-ment similars, desapareixia davant una visiódel medi aquàtic com un ambient estructuratper les diferents escales del moviment turbu-lent de l'aigua (una manifestació de l'energiaexterna introduïda per vents i corrents) queinteraccionaven amb la varietat d'adaptacionsdels organismes.Comparava elsmodels ecolò-gics que no tenien en compte l'organitzacióespacial amb les antigues discussions de certsteòlegs sobre el nombred'àngelsque cabien enla punta d'una agulla. El 1978 va proposar unesquema d'ordenació dels tipus biològics defitoplàncton depenent de l'aportació d'energiaexterna en forma de turbulència i de la dispo-nibilitatde nutrients.Aquest «mandala», tal comva ser denominat més tard, és actualment undelsmodels conceptualsmés utilitzats en ecolo-gia aquàtica.Margalef també es va avançar al seutemps en la seva visió integradora dels fluxosbiogeoquímics i en el reconeixement de laimportància del fòsfor.Molts dels treballsmés influents deMargalef enel camp de l'ecologia teòrica es van basar enestudis oceanogràfics.D'altrabanda, la sevadoblededicació a la limnologia i a l'oceanografia lipermetia establir comparacions enriquidores,

tal com ell mateix havia comentat.Estudis sobrela distribució del fitoplàncton de la Ria de Vigoo sobre la variabilitatdepetita escala a les costesde Castelló van ser importantsper donar formaal seu pensament sobre la diversitat ecològicai sobre les relacions entre la successió ecològicai les propietats estructurals i funcionals delsecosistemes.Diversos articlesdeMargalef sobreaquests temes es consideren avui clàssics del'ecologia. En el seu discurs d'entrada a la ReialAcadèmia de Ciències i Ar ts de Barcelona,«La teoriade la informació en ecologia» (1957),que va tenir gran ressonància internacional, vaproposar l'adopció d'expressions derivades dela teoria de la informació per calcular la diver-sitat de les comunitats.A «On certain unifyingprinciples in ecology» (1963) presenta una sèriede principis generals sobre l'organització i elfuncionamentdels ecosistemes.Al llargde succes-sives publicacions i llibres (Perspectives in Ecolo-gical Theory, 1968;Our Biosphere, 1997, entred'altres),Margalef va ampliar i va refinar lesbasesd'una visió conceptual del funcionament de labiosfera, inclosa la seva dimensió humana, enla qual les relacions entre diversitat, biodiver-sitat, informació i energia exosomàtica o entresuccessió ecològica i evolució, tenien un paperclau.No va desatendre els aspectes educatiusi ja el 1967, com a producte de les seves rela-cions amb un germà de la doctrina cristianaanomenat Ginés, que ensenyava a Veneçuela,

va editar unaOceanografiaque aleshores va tenir,i àdhucmanté,un gran valor didàcticper als estu-diosos de llengua castellana.RamonMargalef unia a la sevaexcepcional brillan-tor intel·lectual una gran humanitat.Al llarg dela seva carrera científica va rebre nombrosospremis i distincions, però va mantenir sempreuna actitud humil. Sota una aparença de dedi-cació gairebé exclusiva a la ciència,amagava unafina sensibilitat per les circumstàncies personalsdels que l'envoltaven. Com a educador, sabiatransmetre la seva fascinació per l'estudi delmón natural a totamena de públics. Era gene-rós a l'hora de compartir les seves idees ambqualsevol que hi estigués interessat,però raresvegades donava instruccions directes als seuscol·laboradors o deixebles;Margalef ensenyavaper osmosi, a força d'exemple personal, acom-panyat de vegades per algun comentari aguda-ment irònic.A través de les seves ensenyan-ces i de les seves qualitats humanes,Margalef vaser,i continua sent,unmodel i una fontd'inspiracióper a tots nosaltres.•

Margalef ensenyava per osmosi, a

força d'exemple personal,

acompanyat de vegades per algun

comentari agudament irònic

22

Records personals

EnRamonMargalef vanéixer l'any1919 aBarce-lona. De fet,els seus orígens els trobem al Prio-rat, comarca que anys enrere fou certamentimportant,tal comhodemostra el fetque Falsetfos considerada capdepartit,circumstànciaquesuposava certs avantatges si més no adminis-tratius. Però com va succeir a altres comar-ques de l'interior de Catalunya a finals del segleXIX i bona part del XX, la penúria fou la tònicacaracterística en moltes d'aquestes, com va serel casdel Priorat.Enmolts casos,això fouprovo-cat pels estralls que va suposar la plaga de lafil·loxera. En qualsevol cas, la família Margalefes va traslladar a Barcelona, ciutat on va néixeren Ramon.Tanmateix, la família no va perdreel contacte amb el poble de Capçanes, d'onera originària.Pensoque és important recordarque al Priorat hi ha un poble anomenatMarga-lef i em sembla que aquesta circumstància vacontribuir al fort arrelament que sentia per lanostra terra.Comjaheesmentat enalgunaocasió,existia,encaraque llunyà,un certparentiu entrela seva família i la de la meva esposa.Aquestarelació estava lligada als orígens comuns al Prio-rat. Això, juntament amb l'amistat nascuda del'amor per la natura,faque rememorar antiguesvivències relacionades amb enMargalef em siguisempremolt plaent.En Margalef va començar a treballar en unaempresad'assegurancesperò jadesdebenpetit,quan passava alguna temporada a Capçanes, elseu interès per la natura esmanifestava en totesles seves activitats. Els vilatans de Capçanes jaintuïen,potser innocentment,que aquell noi arri-bariamolt lluny. I és que tots els rierols, els tolls

d'aigua,petits o grans, eren llocs que cridaven atotes hores l'atenció de Ramon Margalef.Aquesta situació va ser estroncada, i tambéen cer ta manera esperonada, per la Guerra«Incivil».Margalef en tenia molt mal record;recordo els seus comentaris sobre la batallade Terol i la cruenta campanya de l'Ebre.Peròno era un home de sucar pa en les tragèdies.Poques vegades li vaig sentir comentar aspec-tes relacionats amb aquests episodis.Recordoun dia, tornant de Vilanova, a bord de la barcade ròssec Estel·la Maris III. Es va obrir unaesquerda a la quilla per on entrava força aigua,i Margalef aleshores féu un comentari relacio-nant aquella perillosa situació amb un fet de laguerra.Cap al final del conflicteMargalef va anara Ciutat de Palma Mallorca, on va entrar encontacte ambel doctorMassutí Alzamora,direc-tor delCentre Oceanogràficde la ciutat.Aquestés l'aspecte positiu que comentava en les líniesanteriors.Passatun temps,Margalefentra en contacte ambl'Institut Botànic de Barcelona, fet que li permetun intens contacte amb el món que l'apassiona.Es relaciona amb il·lustresbotànics com araPiusFont i Quer, Bolós i Vayreda, i Bolós i Capde-vila,que van tenir gran influènciapel que fa al seufutur científic.També manté contactes amb enColom deMallorca i ambCarles Faust,propie-tari iorganitzador del jardíMarimurtade Blanes,amb qui manté una relació extensa i cordial.Aquesta amistat va facilitar que el senyor Faustcedís l'any 1949 les instal·lacionsdel seu jardí,ones van iniciar les activitats del que després serial'Institut d'Investigacions Pesqueres.

23

L'autor recorda la seva relació personal i professional amb Ramon Margalef.Destaca la direcció de l'Institut d'Investigacions Pesqueres, la seva maneraben especial de donar classes i diferents situacions que mostren el caràcter ila personalitat de l'ecòleg.

Carles Bas i PeiredProfessor de recerca. Exdirector del'Institut de Ciències del Mar. Exdirectorde la Societat Catalana de Biologia.Membre de la Institució Catalanad'Història Natural. Membre emèrit del'Institut d'Estudis Catalans. Membre dela Reial Acadèmia de Ciències i Arts deBarcelona.

24

Cap a finalsde ladècadadels anysquaranta,quanalguns gestors rellevants ja s'havien adonatde lavàlua científica del joveMargalef, convalida totsels cursosdebatxillerat en un sol examen i iniciala carrera de ciències naturals. La resol en dosanys, quan el temps normal eren quatre anysde vida universitària. En aquesta etapa coneixlamallorquinaMariaMir,que ambel temps esde-vindrà la seva esposa.Durant aquests anysMargalef treballa i investigaperò hi ha una activitat que mereix ser desta-cada. Cada diumenge al matí agafa el tren capa Blanes. En aquesta localitat havia entrat encontacte,a travésdel senyor Faust,ambenTomàs,un pescador que li recull mostres de plàncton.Margalef li ha preparat una xarxa adequadaper aquestmenester i les ampolletes per guar-dar-hi les mostres. Cada diumenge recull lesmostresde la setmana anterior i deixa les ampo-lletespel diumenge següent.El resultat és lapubli-cació d'un estudi interessant sobre el plànctonde la Costa Brava.Aquest treball, juntament ambaltres, van ser publicats a la revista CollectaneaBotanica,de l'Institut Botànicde Barcelona.Comque una de les màximes de Margalef era noperdre el temps,també va freqüentar la càtedradel doctor Ponz, coneguda per la seva recercaen fisiologia animal.Aquest jove catedràtic aportaa la universitat una vitalitat renovada.

El contacte amb García del Cid

Un fet important en la vida científica de RamonMargalef té lloc l'any 1949quan el doctorGarcíadelCid, catedràtic de zoologia, reuneix un grupd'alumnes per parlar d'una nova aventura cien-tífica: la investigaciómarina.Margalef i joens conei-xíem de les anades a Blanes per les activitatsde l'Institut Botànic però la coincidència en elgrup de García del Cid ens va acostar per atota la vida. Ell procedia de la limnologia; jo delabotànica.Recordoque aquest fet va estra-nyara García del Cid,que observava amb curiositatel canvi en la línia de recerca fet per tots dos.Precisament,arrande laposadaenmarxadel noucentre,es vaorganitzar un curs onel joveMarga-lef va introduir-nos en el coneixementdel plànc-ton vegetal i on també hi va participar el doctorMassutí, gran especialista en zooplàncton marí.D'aquest curset d'estiu va sorgir una publicacióimportant:«PlànctondelMediterráneo».Aquesttreball no únicament va ser útil per als investi-gadors principiants del nou centre, sinó que vaassolir un impacte científic internacional.

Margalef era una persona inquieta i activa. Eramembrede la InstitucióCatalanad'HistòriaNatu-ral, de la qual va ser secretari durantmolts anys.Més endavant va formar partde la SocietatCata-lana de Biologia i l'any 1978 va ingressar com amembre numerari a l'Institutd'Estudis Catalans.Aquestes activitatsmostren l'amor profundqueMargalef sentia per Catalunya. En una ocasió,quan jamantenia contactes estrets i permanentsamb els Estats Units, em va comentar que endiversesocasions li havienofert treballaren aquellpaís. D'acord amb la seva esposa,Maria Mir,sempre ho declinà.Pel que fa a l'evolució científica de Margalef, espotdir que va començar com a limnòleg,desprésva passar-se a ecòleg marí i finalment a ecòleggeneralista.Els seusprimers treballs científics sóndatats l'any 1943. Són els treballs que li perme-ten obtenir una beca d'estudis, així com poderabreujar els estudis universitaris.A més a més,Margalef es va beneficiar d'una beca i d'altresajuts econòmics que li van permetre, per unabanda,dedicar-se a la construcciód'aparells útilsper a la recerca i,per l'altra,viatjar als EstatsUnitsper visitar els principals centres de recerca dela seva especialitat.Margalef viatjava sovintperò semprehi haviaunamotivació científica. De fet, havia rebutjat algunviatge.Recordounapropostadel professorGarcíadelCid per assistir al primer congrés d'algologiaque s'haviadecelebrar aTrondheim.TantMarga-lef comjo vàremrebutjar lapropostaperquè,enparaules seves,«si nos'estàpreparat,nocal gastarels diners demanera dubtosa».L'any 1952,un any després d'obtenir el grau dedoctor—aMadrid,comerapreceptiuen aquellstemps—,Ramon Margalef es va casar.Pràctica-ment al mateix temps es va integrar a l'Institutd'Investigacions Pesqueres,que ell va contribuira consolidar. Des del primer moment treballaintensament i esdevé el principal puntal cientí-fic del director, García del Cid.Margalef va sertambéundels impulsorsmés actiusd'una revistanova estrenada aleshores: Investigación Pesquera,així com de Publicaciones del Instituto de BiologíaAplicada,on teniaunagran influència.Perunabandahi va publicar moltes de les seves investigacionsi,per l'altra,García delCid acostumava a consul-tar-li tant les línies de recerca que li proposavenels altres investigadors com els textos per publi-car. Si el tema no eradel grat o interèsdeMarga-lef, aquella recerca havia begut oli.L'any 1957,ambmotiu d'un viatge aVinaròsperuna reunió interna del personal de l'Institut, el

catedràtic de cristal·lografia, el doctor Campi-llo, ens va fer saber que la Reial Acadèmia deCiències i Arts de Barcelona proposavaRamonMargalef com a nou acadèmic.El treball que va presentar pel seu ingrés teniaper títol: «Teoría de la información en ecolo-gía. La relación entre diversidad y estructuraecológica».Aquest treball va assolir un granimpacte científic internacional i va ser traduït l'any1959 a l'anglès per la revista General Systems.Ja aleshores la sevaproducció científica era reco-neguda internacionalment, tal com vaig podercomprovar en un important congrés de botà-nica celebrat a París o tal com va poder cons-tatar Pasqual Maragall en la seva èpocad'alcaldedurant un viatge a Corea.

Director de l'Institut d'InvestigacionsPesqueres

L'any 1959 va morir García del Cid, directorde l'Institut d'Investigacions Pesqueres.El presi-dent del Patronato Juan de la Cierva, orga-nismedel qual depenia el centre,es va traslladara Barcelona i va convocarels capsde recercaperproposar el nom del substitut.Margalef va serproposat per aclamació,un fet insòlit en aquellstemps de nomenaments «a dit». Però lacontundència del fet va obligar la direcció deMadrid a cedir, encara que amb reticències. ElcandidatdeMadrid,encompensació,va sernome-nat sotsdirector del centreamb seuaVigo.Durantel breu període de temps que Margalef exercíde director, va donar un fort impuls científic al'Institut.El seu sentitde la responsabilitatquedareflectit enun fetque emva afectar directament.Si béel director teniael seupropi despatx,Marga-lef no va abandonar mai la seva zona de treball,situada a tocar de lameva.Unmatí li vaig obser-var un comportament diferent i li vaig pregun-tar directament:«Què vols?» Em va respondreque li semblava que la recerca relacionada amblespesqueries,que era el meu àmbit,estavapocdesenvolupada. Jo mantenia aquesta línia derecerca en solitari.Li vaig donar lameva opiniói em va demanar una setmana de temps. Pocdesprés es va convocar una reunió de la qualva néixer elDepartament de RecursosMarins.Gràcies al seu suport i al nostrebon treball,aquestdepartament va adquirir ràpidament una granvolada fins a esdevenir un dels grupsmés fortsdel centre.Margalef va prendre aquesta deci-sió tot i no ser un gran entusiasta d'aquestalínia de recerca però considerà que era el millor

Records personalsCarles Bas

25

per a l'Institut. L'empenta de Margalef tambées va manifestar amb molta força en aquelleslíniesde recercaque lierenmés afins,complanc-tologia o oceanografia. Durant les campanyesoceanogràfiques, a vegades convidat en vaixellsestrangers,més endavant en elB.O.CornidedeSaavedra,era feliç.Si durant lespetites recollidesdemostres a l'estació de Castelló, embarcats alaNikaesmostravamolt actiu,enels grans vaixellsoceanogràfics ambmoltsmésmitjans, es podiacontemplar Margalef desenvolupant tot el seupotencial científic.Tenia ocasió de practicar unconsell que repetia sovint:«llimar ambunmartelli picar amb una llima».Totes les activitats descrites prengueren unaembranzida nova quan l'any 1967 va ser nome-nat catedràtic d'ecologia de la Universitat deBarcelona.Va ser el primer catedràtic d'aquestaespecialitat a Espanya. En una primera etapa vaabandonar ladireccióde l'Institutperò va conti-nuar com a membre molt actiu. Poc desprésvapresentar ladimissióper incompatibilitat entrelesdues tasques.La seva activitat com a catedrà-tic va confirmar tant la seva capacitat de treballcom el doper estimular joves investigadors.Així,durant les vagues d'estudiants,Margalef seguiaimpartint les seves lliçons en el petit auditori delcentre,que s'omplia a vessar.Com a catedràtic vadirigir al voltantdequarantatesisdoctorals,sempre aconsellant sàviament eldoctorand.Aixònoobstant,sempredeixavaqueaquest anés resolent les dificultats que anavensorgint al llargdel procés.Aquest comportamentestava d'acord amb la sevamanera d'entendrela recerca; deia Margalef: «la recerca és explo-ració, joc i reflexió i alhora aplicats a cada puntde l'ordit i de la trama.La recerca en què pensoara,tantpotdur amillorar laproducciódebotonscom a substituir-los,al funcionamentd'unadepu-radorad'aigua,com a sintetitzar unnou compostquímic o descobrir relacions, que encara nos'havien copsat,entre fenòmens naturals o acti-vitats humanes que ens menen a una novadescripciómésbreu imés generalitzableque lesque teníem.Ésuna aventurano totalment impre-visible, rarament gratuïta i amb una capacitatd'addicció positiva».Pel que fa al tarannà humà deMargalef,podemdir,per unabanda,que fou un homedotatd'unagran curiositat,com laque tenen els infants, i,perl'altra,queno li agradavaperdre el temps.La sevacuriositat el va portar a la lectura dels clàssics itambé de les novetats de l'època. També eralector habitual de la revistahumorística LaCodor-

niz.Peròaquestes aficionsmai noel vandistreurede les publicacions científiques.Pel que fa a la seva producció científica, desta-quem«On certain unifyingprinciples inecology»(1963) i Perspectives in ecological theory (1968).En conjunt, la seva producció es caracteritzapel seu caràcter globalitzador :Margalef, a partirde disciplines bàsiques com ara la zoologia i labotànica, s'endinsa en l'estructura de la natura.Formulacions d'interrelació, relacions estruc-turals, conceptesd'ecosistema,aplicat enprimerlloc als sistemes aquàtics,després als grans ecosis-temes marins i finalment, quan Margalef arribaa la càtedra, a la gran complexitat ecològica. Encanvi, temàtiques com,per exemple, la recercaen l'àmbit dels recursos explotables en el medimarí—que posteriorment esdevingué ciènciade les pesqueries— no li interessaven massa.Aixòno obstant,Margalef haviad'assistir a algunade les reunions convocades aMadrid per trac-tar assumptes relacionats amb lapesca i ben aviates va guanyar l'admiració i el respecte de totsaquells almirallsquepresidien les reunions.Quanapareixia una conflicte, sovint el president dela reunió deia: «a veure què opina el professorMargalef».Pel que faalsestudis impulsatsperMargalef,desta-quem un treball sobre els embassaments espa-nyols,queva serconsideratunexempleen l'àmbitinternacional.També un estudi ecològic i biogrà-fic sobre les IllesMedes,que va ocupar amoltsinvestigadors.Però, amés amés de les publica-cions i els estudis, la gran aportació de RamonMargalef va serelevar la teoriaecològica a autèn-tica ciència.La idea que l'home forma part de labiosfera és una aportació important des d'unaperspectiva ecològica però encaramés des d'unpunt de vista social i polític quan pensem en lapreservació de l'entorn natural planetari.

Divulgador i mestre

Espodriapensar queMargalef només es vadedi-car a l'alta ciència. Però també va tenir temps ivocació divulgadora.Pel que fa a la seva tasca de professor,era consi-derat un gran mestre, amb una gran capacitatperestimularels seus alumnes.Paga lapena recor-dar quemestre no és el mateix que professor ;mestre ésqui forma,el professor ésqui ensenya.A voltes, durant una explicació, semblava quela deixava a mitges i jo mateix li havia comen-tat que potser els alumnes no el seguien. Peròell responia que havent insinuat el tema no

calia esmerçar-hi més temps i tot seguit ence-tava una altra qüestió. Com ja s'ha comentat,Margalef havia començat la seva activitat cien-tífica amb mitjans molt magres; el seu enginy ila gran capacitatde lectura—sentiaun gran amorpels llibres—expliquen l'altnivell de la seva tasca.Un altreaspectedestacatdeMargalefera la cercaconstant en lanaturade la fontde les seves recer-ques. Era un goig i un estímul contemplar, ja enla seva maduresa, com un científic tan recone-gut observava amb curiositat qualsevol detallque lanatura li posava al davant.Aquestamiradaatenta a la natura ha estat de gran importànciaen la qualitat i el reconeixement de la sevatasca científica.Margalef creia que una observació adient eranecessària però que després calia extreure'nel suc,buscar la síntesi. En aquest sentit,desprésd'un viatge als EstatsUnits va comentar :«mori-ran esclafats sota el pes de tanta documenta-ció». I ell triava els seus col·laboradors a l'Institutd'Investigacions Pesqueres considerant aques-tes capacitats d'observació i síntesi. Cal recor-dar en Joan Herrera, químic molt fi que, tant aCastelló com a Barcelona, fou la sevamà dreta.Posavaen solfa les ideesquecontínuamentbrolla-ven del cervell d'en Margalef.Comqueaquestes líniesvolenrecordarenMarga-lef persona,m'oblidoaconsciènciademolts guar-dons que va rebre.Això no obstant, vull recor-dar unaanècdota.Enunaocasióenquè laSocietatCatalana de Biologia el va proposar per a unpremi,quan ho va saber vadir :«més valdriaquedediquessin aquests diners a la recerca».Per acabar,un record que ja he comentat algunavegada. Pocs mesos abans que arribés el seutraspàs, assegut davant meu a la biblioteca del'Institut de Ciències del Mar, comentava ambtristesa i ironia com anava perdent lamemòriaque,afegida a la seva capacitatde síntesi,li perme-tien copsar ràpidament allò essencial de qual-sevol text científic.No era aliè a la seva decre-pitud. En aquest context,el gran amor que sentiaper la seva esposa li feia comentar-me:«Hemdefer tot el possible per les nostres dones, enshan permèsmolt del que hem fet». Ja properalamort,Maria, la seva esposa, em va comentarque, postrat al llit, conscient del final, com queellahaviad'anar a l'hospital a fer la sessiódediàlisi,li va dir : «vés que si quan tornes ja no hi sóc,ens trobaremmés enllà».Margalef,el gran cien-tífic i investigador, no feia escarafalls a aquestpensament i convenciment.•

16

1

Ramon Margalefi l'ecologia terrestre

Vaig conèixer en Ramon Margalef quan estu-diava i ell era el professor d'ecologia, encarano era catedràtic, i feia la teoria a la universi-tat vella i lespràctiques al que llavors s'anomenavaInstitutd'InvestigacionsPesqueres (el centredelCSIC on ell encara treballava, avui Institut deCiències del Mar).Quan jo feia cinquè de cièn-cies biològiques, vaig demanar-li per fer algunacosa a Pesqueres,com solíemdir, i em va posara treballar amb en FrancescVives,unbiòlegmaríexpert, especialitzat en amfípodes.Vaig classi-ficar amfípodes tot el curs,però aviat vaigdesco-brir que les sortides en barca permostrejar emmarejavenmolt; i crec que aquest fet,tanminsosi es vol,però d'una eficàcia incontrovertible,vafer que em decidís per l'ecologia terrestre.Desprésde fer la tesi abotànica (un treball sobreecofisiologiahídricade lesplantes alsMonegres)vam posar en marxa un equip de recerca enecologia terrestre a l'Autònoma en què aviates van aplegar alguns joves,entre elsqualsdesta-cavaespecialment enFerranRodà.El 1978,junta-ment amb l'AntoniEscarré,aleshores a laUniver-sitat de Barcelona però que tot seguit va passara la d'Alacant, i en Carlos Gracia, de la Univer-sitat de Barcelona, vam explorar el Montseny ivam localitzar una zonaque semblava adientperfer-hi estudis del que es coneixia com a ecosis-temes-conca: es tractava d'un concepte creatper Frank Bormann i Gene Likens que consis-tia amesurar tots els fluxos d'entrada i sortidaen petites conques cobertes d'una vegetacióhomogènia i amb substrat impermeable.Aquestaaproximaciópermetia fer balançosde nutrientsdel conjuntde l'ecosistema,que reflectien el seu

«metabolisme», i permetia també veure lesrespostesd'aquestmetabolisme adiversos tipusde tractaments (com araestassades,focsoaltres).Vam demanar a en Margalef un cop demà perpreparar i presentar a Madrid un projecte decooperació hispanonord-americana.Va accep-tar de liderar-lo i de facilitar-nos el contacte ambBormann, que estava a Yale.Al cap d'un parelld'anys, en Margalef es va retirar discretament,dient que aquell no era el seu tema i que,enge-gat el projecte, jo podia fer d'investigador prin-cipal. Així, va ser ell qui va donar la primeraempentaenaquest campalsequipsde tresuniver-sitats, l'Autònoma, lade Barcelona i lad'Alacant.Encara que només hagués estat per això, bées podria dir que la influència d'en Margalef haestat gran en la recerca en ecologia terrestre aCatalunya i al País Valencià.Però, a més, tots érem deixebles i admiradorsde les idees de Margalef.No vull dir que elsecòlegs terrestres catalans basin avui la sevarecerca de manera primordial en les idees deMargalef.Això, en general, no és cert, ni fóralògic esperar-ho.Però sí que és cert que els queja sommés grans vam rebre un impacte fortís-sim de la relació amb ell, i les seves idees no handeixat d'estar presents en la nostra manerade veure l'ecologia. I els que quasi no l'han trac-tat s'hanvist,tanmateix,sotmesos a la seva influèn-cia indirecta a través de nosaltres,de les nostresclasses o dels seus textos. En el meu

17

L'autor, deixeble de Margalef, relata com les idees d'aquest han influït en totauna generació d'ecòlegs terrestres de Catalunya i el País Valencià. Destaca lacomplexitat i la gran dificultat d'entendre el funcionament dels ecosistemes,tal com plantejava Margalef en la seva intenció d'enfocar una teoriaintegradora.

Jaume TerradasCREAF-UAB

1 Aquest text, lleugerament modificat, va ser el que es va presen-tar en una sessió d'homenatge a Margalef l'octubre del 2004a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, facultatque avui porta el nom de Ramon Margalef.

18

cas, aquesta influència era palmària: quan vaigpublicar el meu primer llibret, Ecologia d'avui,el 1971, farcit d'idees margalefianes, ell em vaescriure un pròleg deliciós i ben característic dela seva personalitat.Més tard, jo treballava atemps parcial per a Edicions Omega i vaig ferd'intermediari entre enMargalef i l'editorial pera l'edició de la seva monumental Ecología, de1974, de manera que vaig seguir el procés demolt a prop. La influència del mestre sobre elsdeixebles és d'una lògica perfectament natural.Però el cas de Margalef té algunes peculiari-tats, com les que després comentaré.L'època daurada de la projecció mundial deMargalef s'estén entre elsdarrers anys cinquantai els darrers setanta del segle XX, quan formàpart del grup d'ecòlegs (els germans E. P. i H.T.Odum,R.MacArthur,T.F.H.Allen,C.S.Holling,R.Levins,B.C.Patten,H.A.Simon,etc.) que esta-ven creant unes bases conceptuals, una teoriaper a la ciència de l'ecologia amb l'estudi d'unasèrie de paràmetres macroscòpics del'ecosistema, com ara la relació produc-ció/biomassa o la diversitat, fortament inspiratsen els progressos que en altres ciències havienfet L. Von Ber talanffy (sistemes generals), R.Rosen (optimització),N.Wiener (cibernètica),B. C. Goodwin (biologia de les cèl·lules),H.H.Pattee (sistemes jeràrquics), I.Prigogine (termo-dinàmica de processos irreversibles), etc.A partir dels anys vuitanta, l'ecologia va optardecididament per uns punts de vista reduc-cionistes, i va disminuir l'interès pels paràmetresmacroscòpics i la recerca de regles sintètiquesde funcionament dels ecosistemes. Podriemcaure en la temptació de considerar que el cicled'autors com ara els Odum o en Margalef vaquedar clos,per tant, famésd'un quartde segle,i fins i tot amb una certa estigmatització coma autors holistes, considerats una mica somia-truites i metafísics per la línia de pensamentdominant.Així era, aparentment, però Marga-lef va seguir elaborant les seves idees, encaraque ambmenys ressò, i va produir un grapat dellibres realment impressionants en qualitat ivolum,comper exemple els seus tractatsEcolo-gía i Limnología, i els més teòrics Biosfera, entrela termodinàmica y el juego,Teoría de los sistemasecológicos, Our Biosphere, etc.Va deixar-nos unmunt d'idees que, en el seu moment, no erapossible sotmetre a test, intuïcions si es vol,quetenia cura de no presentar com a resultats derecerca i que apareixen prudentment matisa-des en els seus escrits com interrogants oberts

o línies de recerca futura. Crec que moltesd'aquestes idees anirandonant fruit en lesprope-res dècades, encara que la manera de funcio-nar de la ciència d'avui dia pot fer que quan se'nrecuperi alguna potser no es reconegui que«Margalef ja ho haviadit».De fet, ja està passant.En aquest escrit em voldria referir a l'herènciad'idees margalefianes que toquen l'ecologiaterrestre.Per descomptatqueMargalef no esta-ria satisfet pel fet que els ecòlegs ens dividís-sim en aquàtics i terrestres,ni tan sols que ensseparéssim dels geòlegs o dels químics, ja quetenia una visió unitària de la ciència.Però tambéés cert que hi ha pocs ecòlegs que facin estu-dis en sistemes terrestres i en sistemes aquà-tics, a causa de la diferència de tècniques.En totcas,m'agradaria començar per un tema moltestimat per Margalef.Pels ecòlegs terrestres, la teoria de la successióés potser un dels pilars bàsics de la nostra cièn-cia. Ell va fer una teoria bàsica de tota la sevaconcepciódel funcionamentde lanatura.EugeneOdum, el 1969, va elaborar una taula sobre lestendènciesdecanvi al llargde la successió.Moltesde les tendències que hi descrivia no han estatconfirmades després (és més, un bon nombrehanestatdemostrades errònies) i tampocnohoha estat alguna de les que va apuntar Margalefal començament,peròell va anar depurant el seupensament sobre la successió.No la veia sola-ment comunmésomenysprocésbanal decanvi,a causa del desenvolupament diferencial delscicles de vida de les diferents espècies,sinó comun procés amb una base física termodinàmica icom el marc en el qual es dóna l'evolució i enel qual,per tant,es conjuga el paper de l'energiaamb el de l'adquisició d'informació en els siste-mes vius.Aquest procés de la successió té uncaràcter cíclic, i aMargalef li agradava insistir enel fet que es tractava d'un cicle amb asimetriaentre laconstrucció lenta iespontània i ladestruc-ció sobtada.Un treball deWalker, publicat en castellà en elvolum d'homenatge que la revista Ecosiste-mas dedicà aMargalef després de la sevamort,feia una anàlisi, al meu entendre un xic esbiai-xada, de les idees deMargalef sobre la succes-sió, en no reconèixer que el punt crucial delplantejament de Margalef sobre la successióés aquesta cerca d'una base física, termodinà-mica, de caràcter general, i no la demecanismescausals; per tant no té gaire sentit retreure-lijustament,comfa l'esmentat autor,queno adop-tés el puntde vista reduccionista sobre les causes.

A partir dels anys

vuitanta, l'ecologia

va optar per uns

punts de vista

reduccionistes, i va

disminuir l'interès

pels paràmetres

macroscòpics

Ramon Margalef i l’ecologia terrestreJaume Terradas

19

Walker etiquetaMargalef com un holista, cosaque es considera un pecat, com ja he dit, alsulls de la major part de la comunitat científica,i pecat que ell segurament hauria admès,peròl'holisme margalefià és un intent d'explicaciógeneral basat en una immensitat de dadesd'observació i d'experimentació,dades concre-tes, d'organismes concrets,dels quals coneixiavida i miracles,de sistemes concrets que haviaestudiat bé.Walker, en línia amb el pensamentdominant,acusa tambéMargalef d'un rastre del'emergentisme de Clements en les ideesd'autoorganització direccional de la successiómargalefiana, però l'emergència de propietatsno és, ni de bon tros, un invent estrany deClements:hi ha propietats emergents arreu,perexemple en el moviment en massa de l'aiguaque comença a bullir en una cassola.És cert queen l'aigua que bull podem prescindir de cadamolècula i descriure propietats estadístiques, jaque lesmolècules són totes iguals,mentre queels ecosistemes plantegen problemes méscomplicats.Margalef d'això n'era ben conscient.Walker també troba que el lligam entre evolu-ció i successió que establia Margalef ha estatsuperat, i que «les idees deMargalef sobre rela-cions entre successió i cibernètica, teoria de lainformació i evolució han trobat poc supor tempíric o teòric».És del tot cert quemoltes deles idees formulades per Margalef en aquestcamp no han estat confirmades, i que un copmés lamajoria de científics van en altres direc-cions, Margalef també n'era plenament cons-cient. Però ell pretenia assenyalar possibilitatscap a una teoria integradora,ni que fos a contra-corrent. I el fet és que aquestes idees segueixensent suggeridores. Potser per això el mateixWalker acaba reconeixent,unamicaper sorpresadesprés de les crítiques,però crec que amb raó,que«senseunesquema general que enspermetiexplicar la successió, algunes de les idees queformen la concepció oberta queMargalef teniasobre aquest tema haurien de ser objecte demés atenció».L'expressiómés clara de la successió en el móndel plàncton és el mandala de Margalef, publi-cat per primer cop el 1978 (segons va tenir lagentilesa d'aclarir-me la que ha estat la principaldeixeble de Margalef en l'estudi del fitoplànc-ton, la Dra.Marta Estrada,de l'Institut de Cièn-cies del Mar).En aquestmandala, les condicionsde vida del plàncton estan definides pels grausde turbulència i de disponibilitat de nutrients.Eldoble jocde condicionants ambientalsque repre-

senten nutrients i turbulència o per torbaciól'han reconegut també els ecòlegs terrestres.Entre ells, fou Grime qui proposà, el 1979, pertant un any després, però sense cap relació,un esquema triangular per a les estratègies C-R-S de les plantes que es pot reformular en unataula de quatre entrades amb dades referentsa disponibilitats alta i baixa de nutrients i graude pertorbació alt o baix, tal com comento almeu llibre Ecología de la vegetación.Les estratègies de Grime reprodueixen en elfons el mateix plantejament del mandala deMargalef.Les espècies competidores es podencorrespondre amb una estratègia K i les rude-rals es corresponen ambunaestratègiaR,mentreque lesque toleren situacionsd'estrès, igual queels dinoflagel·lats causants de lesmarees roges,estan en una tercera casella. La quarta casellaésbuida,tant en el mandaladeMargalef com enla taula de Grime: no hi ha espècies que tole-rin pocs nutrients i moltapertorbació.Avui,aixòde les estratègies sona antic,però la ideaha tingutuna continuïtat clara ambels grups funcionalsque,en canvi, estan molt de moda per fer models iconstruir teoria en ecologia vegetal.Això enllaçaamb preocupacionsmolt velles deMargalef.En ecologia terrestre famolt de temps que se'nparla, dels tipus biològics, i la classificació mésconeguda, ladeRaunkjaer,ésde 1935.Relacionamorfologia de la planta i condicions físiques: labase de la classificació és com passen les plan-tes el període estacional desfavorable.Els tipusbiològics més dominants de plantes de moltdiferents llocs del món han estat predits ambnotable èxitperBox (1980) apartir d'unmodelessencialment climàtic. Els darrers anys, sobre-tot amb el neguit de fer programes que simu-linel funcionamentdels ecosistemes senseneces-sitatd'incloure totes les espècies,cadascuna ambles seves característiques, hi ha hagut un graninterès pels grups funcionals:el que es desitja ésajuntar en un mateix grup funcional conjuntsd'espècies de comportament similar.Aquestsgrups funcionals,però,s'handedefinir per a cadaproblema que s'estudia. Sovint, espècies moltsemblants difereixen en algun aspecte del seucompor tament, i si aquest aspecte és relle-vant per al problema estudiat, han de separar-se en grups diferents.Per tant, els grups funcio-nalspoden ser útils,però tenenunvalor puramentinstrumental a l'horade fer unprograma concretper a un determinat ecosistema, i, a diferènciadels tipus biològics clàssics, no impliquen unaintegració clara i senzilla de les relacions entre

Un dels treballs

més importants de

Margalef es refereix

als tipus biològics

del plàncton en

relació amb les

característiques

hidrodinàmiques

del medi

20

morfologia, energia lliure en el medi i recur-sos.Crec que val la pena seguir tenint a la vista elstipusbiològics,però relacionant-los amb l'energialliure,en la líniaque seguíMargalef.Undels treballsmés importants deMargalef es refereix als tipusbiològics del plàncton en relació amb les carac-terístiqueshidrodinàmiquesdelmedi.Enel plànc-ton, la segregació ecològica (les diferències de«nínxol» entre les espècies) depèn, en primerlloc,dels tipusbiològics.Esdeu sobretot adiferèn-cies de mida, densitat, taxa de sedimentació icapacitat de moviment amb què s'enfrontena la turbulència (que és entradad'energiamecà-nica). Entre formes de vida semblants, la segre-gació és considerada comun resultatdediferèn-cies en les respostesde les taxesdemultiplicacióa la llum i a les concentracionsde nutrients, i aixòpot representar-se per la covariància entre elsfactors de producció (cito textualmentMarga-lef, 1991).No obstant això,hi ha petites diferèn-cies entre espècies amb requeriments i en habi-litats perobtenir recursos.Una altra segregacióecològica es deu a l'estructura de la turbulèn-cia, amb cèl·lules petites o cadenes grans asso-ciades a vòr texs petits o grans, i acumulaciódematèria orgànica opicoplànctonen llocs tran-quils.Això ho podem transferir als ecosistemesterrestres,en què també hi ha segregació entreformes biològiques a diferents escales espa-ciotemporals. En el cas de les plantes,els recur-sos són igualsper a totes (llum,aigua i nutrients).Lesplantes grans,d'arrels fondes,controlen llumi sòl i els seus recursos fluctuen menys i nomésa llarg termini, com en els vòrtexs grans i lents.Lesplantespetites,amb arrels superficials,depe-nen de clarianes ocasionals en el dosser o decanvis estacionals per la llum, i de pluges tambéocasionals per l'aigua i els nutrients (vòrtexspetits, ràpids).Això també ho explico al meullibre sobre ecologia de la vegetació,així que nom'estendré aquí sobre el tema.Un altre temapreferitdeMargalef desdels inicisde la seva carrera va ser el de les al·lometriesi les temperatures. La lliçó escrita en rebre elprestigióspremiRobertH.MacArthur per JamesH. Brown i col·laboradors, que fou publicadaa Ecology fa un parell d'anys, «Toward a meta-bolic theory of ecology», presenta una teoriade la variació de la taxametabòlica amb lamidadel cos i la temperatura que sembla ajudar aexplicar un munt de coses sobre cicles de vida,interaccions entre espècies i processosque regu-len taxes de producció de biomassa, respira-

ció i dinàmica tròfica. La seva lectura fa pensarmolt en el primer Margalef i és un exempledel retorn d'algunes de les seves idees. Brownés el pare del que s'anomena macroecologia iun dels ecòlegsmés influents.Margalefensdeia tambéque«unade lesmancan-ces més notables de l'ecologia terrestre és lamigradesa de les informacions sobre les dispo-nibilitats de fòsfor en els diversos sòls i de lacirculació del fòsfor en els ecosistemes terres-tres, com també sobre el paper dels fongs en eltransport d'aquest». Fa dos anys es demostràen sis biomes forestals molt diferents que lamanca de fòsfor és el que limita les fases finalsde la successió i provoca la decadència delsistema.El treball no citaMargalef,però cap delsseus deixebles no pot deixar de pensar queaquesta línia també l'havia anunciat demanerareiterada i que sovint es lamentavaquehi haguéstant d'interès pel nitrogen i tan poc pel fòsfori ens incitava a estudiar-lo. En Margalef deia,cito abreujadament: «l'evolució de la vida,començant per la vegetal, ha anat molt lligadaa superar les possibles mancances de fòsfor.Quan s'acaba el fòsfor, la fotosíntesi continuaproporcionant poder reductor a la cèl·lula...Emsembla evident que l'invent de la fusta és unaconseqüència de lamanca local de fòsfor i de lacapacitat del sistema fotosintetitzador, que nodeixa de comunicar poder reductor a la cèl·lulamentre rebi llum. És clar que aquesta capaci-tat es pot manifestar també produint mate-rialsmolt diversos,entre els quals hi ha cadenesd'hidrocarburs de totes les llargades, simpleso ramificades o amb anells (farigola, romaní...)amb moltíssimes combinacions possibles, talcom trobem en la varietat d'essències de totamena...».Aquí apareixen dos temes.Un és eldels compostos volàtils i la seva significació,queen Josep Peñuelas i el seu grup, alCREAF, estanestudiant intensament, i que és un dels temesavui punters dins l'ecologia terrestre.EnMarga-lef en parlava fa dècades.L'altre és queMarga-lef veia la fusta com una clau per entendrel'organització de la vida animal en els ecosis-temes terrestres.Mentre els animals dominenels medis marins i en bona part redueixen lesplantes a una escassa complexitat i a una altataxa de renovació,als continents les plantes vanevolucionar primer en competició entre elles,senseuna granpressiódels animals, i van compe-tir per créixer i van desenvolupar la fusta. Elsanimals no han estat, en general, capaçosd'enfrontar-se amb aquest invent, excepte en

alguns biomes i amb les excepcions notables decertes espècies socials,concretament els tèrmitsi els homes. És a dir, els animals que han pogutimposar el seu control sobre lesplantes,conver-tides en grans organitzadores de l'espai gràciesa la fusta, han estat només organismes de vidasocial, i això ha dut potser també a la seleccióde la comunicació, la intel·ligència, etc.Nomésels insectes socials i l'home sónmolt importantsen l'organització de l'espai en els continents.SegonsMargalef, en una xarxa tròfica l'energiaentra per un extrem i la informació s'acumulaa l'extremoposat.Això ensduu a una visió novade la xarxa tròfica. Quan hi ha molta energiaexterna, com per exemple en el cas del mediturbulentdel plàncton,la vidadesenvolupaestruc-tures relativament senzilles.Animalsde vida llargai cos gran funcionen sobre turbulències mésàmplies i lentes,menys explotats per l'excésd'energia i acumulenmés informació.Crec queen els continents els animals que es troben al'extrem d'aquest gradient energia-informaciósón els que aprofiten, de manera generalista,restes d'energia de moltes cadenes tròfiquesno usades pels especialistes. És el que fan elsomnívors.Com que han de tractar ambmate-rials molt diversos, tenen una pressió selectivaen favor de la cooperació, la vida social, il'increment d'habilitats manuals i intel·lectuals.Les formigues i els homes són els animals conti-nentals amb més biomassa, i això em semblaexplicable per aquesta observació de Marga-lef sobre la «distància» entre entrada d'energiai adquisició d'informació.Una altra font d'inspiració margalefiana perals ecòlegs terrestres és la sevamaneradedistin-gir l'ecologia de «pala i escombra», necessàriaperò de poca volada,que practiquen les admi-nistracions,d'una veritable ecologiahumanaqueentengui el paper de l'home a la biosfera, enmolts aspectes semblant al d'altres organis-mes però amb una potència i una capacitatd'acceleraciódel canvi que està fent el medimésimpredictible.Un tema crucial del qual parlavamolt els darrers temps és la inversió topològicade les pautes del paisatge.Aquest punt de vistadeMargalef lliga amb temes clàssics d'ecologiadel paisatge i la biologia de la conservació,comara el de la fragmentació o el de les estratè-giesde conservació,emmarcant-los enunapers-pectivamés general.Margalef creiaque cal trobarun significat ecològic a coses simbòliques bàsi-ques en l'organització social, com per exem-ple els diners,per aproximar ecologia i econo-

Ramon Margalef i l’ecologia terrestreJaume Terradas

21

mia, i aquest és encara un repte pendent. Elsdiners són, sens dubte, un mecanismed'estabilitzacióde les reservesde cadascúdavantde les fluctuacions que suposa el sistemad'intercanvi, però en el seu paper s'hi barre-gen altres aspectesmés difícils d'interpretar.Tot el queprecedeix només han volgut ser unesmostres del fet que el pensament deMargalefseguirà essent una font de reflexió per enten-dre l'ecologia, també la terrestre, durant anys.Com que la memòria del sistema científic delpublish or perish i el predomini anglosaxó noajudenque es conservi el coneixementdels clàs-sics, i menys dels perifèrics, crec que nosaltrestenim alhoraundeute i una gran sortper posseirl'herència ben viva encara,en els seus llibres i enels nostres cervells,de Ramon Margalef.No voldria acabar sense preguntar-me per quèMargalef ha tingut un impacte tan gran sobreels qui el vam conèixer.Tot el que s'ha dit abanssobre ciència no explicaria aquest fet.Ni ho fael fet que hagi estat durant un temps el cientí-fic espanyol més prestigiós,ni l'evidència que haestat el més gran de tots els naturalistes cata-lans.Hi havia quelcommés que anavamés enllàde l'admiració científica o la simpatia i s'acostavaa la veneració,tot i que ell hauriadetestat veure'scom un guru i cer tament no era predicador

de cap secta. És obvi queMargalef cercava unaexplicació de la natura,no vull dir que creguésque la trobaria,però sí que la cercava,una teoriaglobal sobre lanatura.Quelcom amig camíentreel perquè i el com de tot plegat. El perquè ésfilosofia,metafísica,el com és ciència, i ell esmoviaentre aquests dos nivells,atrapat entre la curio-sitat apassionada pels fets i el misteri impossibledelsperquè.Aquesta situació és en certamaneraromàntica, i sense la seva capacitat ni la sevaaudàcia,tots enshi podem trobar implicats, i aixòens captiva.També la sevamirada de nen encu-riositdavantdequalsevol detall de la vida, la sevamodèstia, el seu tarannà respectuós amb elsaltresperòno gens incaut, la seva antipatia enversel poder i envers l'exercici del poder, la sevaausteritat, la seva llegenda personal de voca-ció indeclinabledavantd'obstacles enormes,totaixò es confabulava amb la fascinació intel·lectuali aquest ingredient romàntic. Personalment,no tinc el sentit del sagrat,però no sem'acudeixcap altra comparació que unamena de sante-dat laica en aquesta imatge unamica franciscanaque teníemd'ell.De sants no en reconec, llevatpotser d'en Ramon Margalef i dos o tres mésque no he arribat a conèixer.Si existeix el cel enel qual ell creia, li desitjo que segueixi trobantmoltes preguntes per fer-se i molts animalons

perobservar.Nosaltres l'enyorarem,però encarahemde saber treure suc del que ens va ensen-yar. CristopherMarlowe,que era ateu,en el seuTamerlà va escriure que la natura ha creat lesnostres ànimes perquè comprenguin la prodi-giosa arquitecturadelmón.Margalef hauria trobatque això era potser pretensiós, però segurque hauria estat d'acord que estem fets perintentar comprendre aquesta arquitecturaprodi-giosa.•

Segons Margalef,

en una xarxa tròfica

l'energia entra per un

extrem i la informació

s'acumula a l'extrem

oposat

2

3Lluís Reales

4 Mestre d’ecòlegs i d’ecologistes

Editorial

Joandomènec Ros

16Jaume Terradas

22 Margalef i l’oceanografia

Margalef i l’ecologia terrestre

Marta Estrada

26Carles Bas

30 L’ecoleg marí més influent des de Darwin

Records personals

Paul Dayton

34Lluís Reales

38 La teoria ecològica i la predicció enl’estudi de la interacció entre l’homei la resta de la biosfera

Entrevista a Ramon Margalef

Ramon Margalef

Lluís Reales

Maestro de ecólogos y ecologistas

Editorial

Joandomènec Ros

Jaume Terradas

Margalef y la oceanografía

Margalef y la ecologia terrestre

Marta Estrada

Carles Bas

El ecólogo marino mas influyente des de Darwin

Recuerdos personales

Paul Dayton

Lluís Reales

La teoría ecológica y la predicción en el estudiode la interacción entre el hombre y el resto dela biosfera

Entrevista a Ramon Margalef

Ramon Margalef

SUMARIO Texto castellano

67

68

73

76

78

79

80

82

Lluís Reales

Master of Ecologists and Environmentalists

Editorial

Joandomènec Ros

Jaume Terradas

Margalef and Oceanography

Margalef and Terrestrial Ecology

Marta Estrada

Carles Bas

The most influential marine ecologist since Darwin

Personal recollections

Paul Dayton

Lluís Reales

Ecological Theory and Prediction in the Studyof the Interaction between Man and the Rest ofthe Biosphere

Interview with Ramon Margalef

Ramon Margalef

99

100

105

108

110

111

112

114

SUMMARY English text

SUMARI

3

«L'ecologia és allò que li queda a la biologia quan tot el que és impor-tant ja ha rebut algun nom», solia repetir Margalef als seus alumnes.Homeprofundament crític,murri, savi, creia que acomodar-se en un núvold'autocomplaença, d'ortodòxia acrítica, era una renúncia evolutiva. I erafidel a aquesta convicció tant en les grans coses de la vida com en lespetites.

Margalef és possiblement el científic català que ha tingut més influènciainternacional. Les seves contribucions intel·lectuals, a partir de connec-tar la teoria de sistemes i la teoria de la informació amb el naturalismede tota la vida,han modificat lamanera demirar i comprendre la natura.Així mateix,ha deixat petjada profunda enmoltes generacions de biòlegsi altres científics. Ser margalefià és gairebé una actitud davant la vida iunamanera d'entendre la ciència.

Aquest número especial de la revistaMedi Ambient.Tecnologia i Cultura volser un homenatge a la seva persona, un document que subratlli la deci-sió que van prendre el presidentMaragall i el seuGovern de crear el PremiInternacional Ramon Margalef. Està clar que aquest és un número escritper deixebles,amics i col·legues deMargalef, i dóna una visió polièdrica del'home i del científic.

Les reflexions de Joandomènec Ros ens ofereixen una visió holística delmestred'ecòlegs i d'ecologistes i subratllen el seu compromís amb l'entornsocial. JaumeTerradas i Marta Estrada,deixebles,repassen respectivamentla seva influència en l'ecologia terrestre i marina. Carles Bas, coetani icompany, dibuixa un retrat molt ric a partir dels seus records personals.PaulDayton,que va ser el guanyador de laprimera ediciódel premiMarga-lef, ha acceptatque reproduïm el seu discursd'acceptaciódel guardó.Final-ment, per una banda, hem recuperat una entrevista de principis delsanys norantaquemostra el Margalef crític,murri, i heterodox que comentà-vem; i per l'altra, complementem aquest número amb un text escrit pelmateix Ramon Margalef l'any 1973. És un text clau i molt significatiu perentendre el seu pensament, que explica per què ha estat batejat com a«biòleg de la biosfera».•Lluís RealesDirector deMedi Ambient. Tecnologia i Cultura

Margalef, el «biòlegde la biosfera»

EDITORIAL

4

Mestre d'ecòlegsi d'ecologistes1

Si és cert, com s'ha dit més d'un cop, que perprotegir la natura se l'ha d'estimar, i per estimar-la se l'ha de conèixer, difícilment trobaríem acasa nostra un estudiós de la natura que hagicontribuïtmés a aquest coneixement (i,per tant,a la protecció de la natura) que el professorRamon Margalef.Margalef va complir sis dèca-des de vida activa en la recerca científica enels camps de la limnologia, l'oceanografia il'ecologia, i en tots ells va crear escola, a casanostra i a fora. És un dels ecòlegs més respec-tats a tot el món, no només per la feina ingentque va fer en cada una d'aquestes disciplines,de les quals es pot dir sense exageració queell en va ser el pioner i impulsor a Espanya,sinó perquè aquesta tasca de recerca que elva fer recórrer bona part de les aigües conti-nentals de la península Ibèrica i estudiar laMedi-terrània, les ries gallegues, el mar Carib i l'àread'aflorament de les costes del Sàhara, entred'altres, ha estat acompanyada de la publica-ció de treballs i llibres seminals i trencadorsen teoria ecològica i ecologia general.Un resum en el marc que permeten aquestespàgines seria per força massa sintètic i injust, iper aixòmateix emremeto a allò que jomateix(Ros,1991) deia sobre la seva vida i la seva obraen el volum d'homenatge que fa quinze anysli vamdedicar els seusdeixebles i col·legues (Ros& Prat, 1991), a la biografia que en va publicarla Fundació Catalana per a la Recerca (Bonnín,1994) i a la panoràmica històrica dels estudisecològics als Països Catalans (Camarasa,1989),de la qual Margalef és el més conspicu prota-gonista. Però no és exagerat afirmar que des de

l'aparició de les seves primeres publicacions deteoria ecològica, en les dècades dels cinquantai seixanta,fins al darrer dels seus llibres,Our Biosp-here (1997), l'aportaciód'aquest naturalista cumecòleg a la comprensió del funcionament delabiosfera ha estat immensa, i reconeguda inter-nacionalment. (Allò que s'espera d'un elogiés que faci quedar bé la persona tractada,peròles cartes de suport que vam recollir al depar-tament en ocasió de preparar la seva candi-daturaper al premiRamón yCajal d'investigaciócientífica, que li fou concedit el 1984, suposenun impressionant i variadíssim ventall de testi-monis de reconeixement a la seva labor enels diversos camps de la ciència ecològica queha conreat, procedents de professionals detot el món.)Les primeres d'aquestes publicacions sobreteoria ecològica són els seus articles «La teoríade la información en ecología» (1957), en quèproposava l'aplicació de mètodes de la teoriade la informació a l'estudi de la diversitatd'espècies d'un ecosistema, que va ser publi-cat l'any següent en anglès a la revista GeneralSystems, i «On cer tain unifying principles inecology» (1963), i el seu llibre Perspectives inecological theory (1968).Aquest darrer va teniruna gran influència a tot el món (va ser traduïtadiverses llengües,entre elles al castellà el 1978),i va suposar la difusió de les seves idees sobrel'organització i el funcionament de la biosfera,de les quals Ecología (1974a), La biosfera, entre

1 He citat literalment els textos de Margalef en català i castellà,mentre que he traduït els escrits en altres llengües.

5

Ramon Margalef (1919), ecòleg, limnòleg, oceanògraf i planctòleg, éspossiblement el científic i naturalista català de més anomenada internacional.Mestre d'ecòlegs i d'ecologistes, Margalef va realitzar aportacions destacadesen l'àmbit de l'ecologia però sense descuidar l'entorn social. Tots aquellsconeixements que l'estudi de la natura li van desvetllar, els va intentarexplicar de manera senzilla a tothom, però especialment als infants.

Joandomènec RosDepartament d'Ecologia, Universitat deBarcelona

6

la termodinámica y el juego (1980b), Limnolo-gía (1983a), Teoría de los sistemas ecológicos(1991d),Oblik Biosfer (1992b) i Our Biosphere(1997) han suposat contínues posades al dia.Com he dit, en aquestes pàgines no pretencglossar el Margalef ecòleg, sinó tot just fer unapinzellada d'una faceta menys coneguda, peròque corre paral·lela a les altres esmentades,delnostre gran naturalista: el seu interès pel signi-ficat i el rol ecològic de la nostra espècie dins dela biosfera. El seu missatge és que l'ésser humàés una espècie animal més,molt nombrosa (imolt poderosa,mercès a l'ús d'energia externa)però sotmesa a les regles del joc que les lleis físi-ques i biològiques imposen a tot ésser viu, i queel seupaper demodificador profundde l'entorn,allò que hem convingut a denominar «impacteecològic o ambiental»,és una altrade lesmoltespertorbacions a les quals els ecosistemes delplaneta estan sotmesos, i a les quals l'evolució(de la qual també som el resultat, no ho obli-dem) elsha adaptat.Aquesta visió,que contrastasovint amb la panoràmica catastrofista queens en donen els ecologistes des de fa mésdemig segle —i que si es vol situar en el tempsés contemporània de les de Rachel Carson(1962), Garrett Hardin (1968) i els Ehrlich(dècadade1970),per esmentar tres fites impor-tants en la difusió al gran públic de les rela-cions entre l'home i el seu entorn—,té el mèritd'estar fonamentada en una teoria ecològicasòlida i de base científica.Per aquesta contribució a la comprensió delpaper de l'home dins de la biosfera (fa tempsqueMargalef deia que el programaMAB,Manand Biosphere,de la UNESCO,dirigit a l'estudide les relacions entre l'home i lanatura i a fomen-tar la conservació d'aquesta en un món trans-format pels éssers humans, s'hauria d'haveranomenat MIB,Man in Biosphere) no dubto aafegir a les facetes ja universalment reconegu-des de Margalef (de naturalista, ecòleg, limnò-leg, oceanògraf) la de conservacionista o ecolo-gista, en la seva varietat de teòric de laconservació i/o de l'ecologisme.Potser aquestaetiqueta no agradarà al col·lectiu que la fa servir,merescudament o no (que poden no combre-gar amb algunes de les idees de Margalef queels mitjans de comunicació han difós de tanten tant;vegeu,però,què se'n diu,d'aquests,mésendavant); però des d'aquí m'agradaria dir-losqueno opinin finshaver llegit elsprincipals textosdel professor Margalef que s'esmenten en labibliografia.

Al professor Margalef no li agradava, tampoc,que se'l definís com a ecologista,demaneraqueli'n demano excuses i,si cal,homatisaré:mestred'ecologistes, com ho ha estat d'ecòlegs.Comtampoc no li agradava que les preguntes quesovint li feien elsperiodistes,que sabenque trac-taven amb un «savi de l'ecologia», tinguessin aveure amb les deixalles urbanes, la contami-nació de la Mediterrània o la protecció de labiodiversitat, encara que sobre tots aquestspunts podia opinar i hi tenia idees molt clares.Perquè creu que no són aquests els veritablesproblemes ambientals;que elsmitjans i els polí-tics (i també alguns ecòlegs, per raons potserno del tot confessables) han contribuït a donaruna imatge esbiaixada de l'ecologia (el que ellanomena «l'ecologia de pala i escombra»,ocupada exclusivament de feines de neteja iendreç de l'entorn), i, sobretot,que la natura éstan meravellosa i el seu estudi tan interessantque ocupar-se d'aquestes foteses del mediambient ésperdreun temps valuós,quepodríemdedicar millor a esbrinar-ne els mecanismesde funcionament.Per això els periodistes no acaben d'entendreque «passi» d'aquests temes:En lesmeves diferents trobades amb els perio-distesm'he vist repetidament implicat en conver-sesd'aquest gènere:«LaMediterràniaésmorta?».«No,que jo sàpiga».«Llavors,hi ha vida normal,en les seves aigües?». «En quaranta anys, lacomposició química de les seves aigües lliuresi les diferents poblacions d'organismes que hiviuen gairebé no han canviat». «Però, llavors,com és que la gent es queixa de la contami-nació creixent,els pescadors pesquen cada copmenys peix i, de tant en tant, ens espantal'abundància excessivademeduses,o lesmassesimponentsdemucílag, iels residusd'hidrocarbursa les platges, que cal afegir a la porqueria quesobre lesmateixesplatges amunteguen els turis-tes i les poblacions costaneres?». I, llavors, faigun llarg discurs que,naturalment,no és possiblesintetitzar o bé és sintetitzat malament; i ésper això que sembla que hom sigui un cínic oun ciutadà inconscient i irresponsable. (Marga-lef, 1990a)I el públic en general tampoc no comprèn deltot aquest aparent desinterès pels problemesambientals, sobre els quals sovint ironitzava:...hace unas semanas tuve que pronunciar otro«sermón» en relación con el Mediterráneo,acerca de cuyo acontecer en el curso de los40 últimos años me creo relativamente infor-

Mestre d’ecòlegs i d’ecologistesJoandomènec Ros

L'ésser humà és

una espècie animal

més, sotmesa a les

regles del joc que

les lleis físiques

i biològiques imposen

a tot ésser viu

7

mado, dentro de lo que cabe. Chocó que nofueramás catastrofista y caí pronto en la cuentade cómo hubiera debido ser un lenguaje máscorrecto políticamente, que, para ser sincero,me hubieradado repelús:«Sí,en efecto,el Medi-terráneo se está muriendo, aunque quizá nopodamos decir que está totalmente muerto.Con nuestro esfuerzo, si movilizamos debida-mente a la gente, y con la ayuda de los gobier-nos, aún hay esperanzas de poder salvarlo».Y,motivada la gente, podría proseguir el relatoexplicando las desgracias presentes y las que seavecinan si noobramos adecuadamente.(Marga-lef, 1996)Actualmente, la ecología goza de gran predi-camento en losmedios de comunicación y enlapropagandapolítica.Los resultados sonmixtos:no vale aquello de que, bien o mal, lo impor-tante es salir en los periódicos.Mucho esfuerzoy dinero se han invertido en estudios ambien-tales de calidadmuy dudosa y cuyos resultados,además —no sabemos si hay que añadir afor-tunadamente— suelen permanecer archiva-dos. (Margalef,1991d)Però ens equivocaríem si, com el periodista ol'audiència (o els polítics) que el mateix profes-sor Margalef esmentava en aquestes citacions,creguéssim que les coses terrenals (els proble-mes ambientals) no interessen el nostre perso-natge. Ellmateix vadefinir ja famolts anys la rela-ció entre la ciència de l'ecologia i el movimentconservacionista o ecologista: «L'ecologia és al'ecologisme allò que la sociologia és al socia-lisme». Algú ha volgut veure en aquesta fraseunmenyspreualhoraper unadeterminada formade política i pels moviments de defensa de lanatura, però a mi m'agrada més creure que elque volia dir el professor Margalef és que tantuna com els altres necessiten una base cientí-fica sòlidaper tal queels seusprogrames i accionsper millorar la societat o per protegir la naturatinguin sentit i puguin entusiasmar els ciutadans.I prefereixo aquesta segona lectura perquè elprofessor Margalef és l'exemple viu d'aquestamanera de fer.Quan tants indocumentats s'hanafegit a les reclamacions (molt sovint justes) delsecologistes,que exigeixenproteccióper a espè-cies i hàbitats, sostenibilitat en l'ús de recursos,energies i processos nets, etc., és bo recordarquequi haposat el dit a la nafrade lesmaltemp-sades ambientalshanestat generalment els cien-tífics que, com el nostre protagonista, conei-xendeprimeramà elsproblemes,en copsen elsefectes sobre la natura i,molt important, s'han

atrevit a fer-lospúblics.Deixemque,denou,siguiMargalef quiensdelimitiels campsd'acció respec-tius d'ecòlegs i ecologistes:El moviments ecologistes,combona part de lesreligions organitzades,promouenun sincer senti-ment de culpa, que de vegades porta a adop-tar bones decisions personals. Portar-les a lapràctica es fa,sovint,difícil.Quèpot fer el ciutadànormal davant les complicades estructureseconòmiques de les quals també sent el pes,sobre ell i sobre el seu entorn? Tractar demillorar el planeta és impor tant, però noens ha de distreure d'ocupar-nos del nostreentorn...Una funció positiva dels movimentsecologistes és facilitar la percepció comuna queexisteix un límit superior a tot, i estimular,discre-tament, les motivacions culturals per cercar eldesitjable redreçament.La funció de l'ecòleg és,a par tir de l'observació de la naturalesa,reconèixer els mecanismes físics i biològics enels sistemes globals;mentre que l'ecologista,intuint o recollint la percepció social delspossibles límits..., ha d'ajudar a generar moti-vacions o reaccions «redreçadores». Tambépodríemparlar de la funcióde relligar lapercep-ció dels límits amb una ètica d'actuació.(Margalef, 1990b)Els ecòlegs i els «paraecòlegs» (= ecoboigs)estan sensibilitzant la gent i fent augmentar laseva responsabilitat. Si hom escolta els profe-tes, si la gent se n'adona, les catàstrofes podenevitar-se. L'ecologia pot fer aquesta tasca ifalsificar,amboptimisme, les sevespròpiespredic-cions. Ésmillor que lesprediccions resultin falsesque tenir la dubtosa satisfacció de dir : «Ja usho vam advertir». (Margalef, 1973a)Ramon Margalef, el naturalista de nomenadainternacional com a ecòleg, limnòleg, oceanò-graf i planctòleg, i que ha integrat en un corpusteòric coherent el funcionament de la biosfera,ha fetprecisament això:«apartir de l'observacióde lanaturalesa,reconèixer elsmecanismes físicsi biològics en els sistemes globals». I explicarde quinamanera la nostra espècie està alterantaquestsmecanismes.Pot sorprendre que,entreels quatre centenars d'ar ticles científics i ladotzena llargade llibresque el professorMarga-lef va publicar al llarg de la seva prolífica carrera,hi figurin un bon grapatde textosdirigits a expli-car, precisament, el paper de l'home dins de labiosfera. (Sense pretendre ser exhaustiva, labibliografia al final de l'article aplega bona partdel que ha publicat en aquest camp). La raóés ben clara:

«L'ecologia és a

l'ecologisme allò que

la sociologia és al

socialisme»

Mentrestant, la destrucció de boscos persisteix,l'erosió continua essent important i comencema modificar de manera preocupant la concen-tració de CO2 en l'atmosfera i és possible queafectem el clima del futur.Al costat d'això, lacontaminació sembla un problema secundari,encaraqueprounotableperquèpugui ser impor-tant per estimular moviments de reacció i, engeneral,una actitud demés respecte enfront dela naturalesa. El respecte depèn del coneixe-ment i de l'admiració i hi va lligat.Una sèried'actuacions públiques s'orienten a evitar ladegradaciód'àrees naturals selectes,quepodenservir tambédecentreseducatius,però ladefensade la naturalesa no és només això, sinó queexigeix tenir cura també de qualsevol retallde terra,d'aquests racons plens de deixalles odescurats que ens estant convertint el país enun immens suburbi. (Margalef, 1985)Després d'un quar t de segle d'estudi de lescomunitats aquàtiques de la Península i les Illes,Margalef va publicar «El concepto de polu-ción y sus indicadores biológicos» (Margalef,1969),que acota el significat del terme i descriu

les característiques fisicoquímiques i les espè-cies que assenyalen que la situació ambiental«normal» de rius i llacs està alterada per causesantropogèniques. Posteriorment (Margalef,1974a, 1977a, 1980a) va situar la contamina-ció en un context ecològic general i la va defi-nir en funció d'aquest:…polución significaque algo se encuentra fuerade lugar,y,como consecuenciadeesto, laspropie-dades de cierto fluido son diferentes de lo habi-tual. La polución resulta del desequilibrio entreentrada o producción y salida o descomposi-ción de ciertosmateriales...y siempre existe unarelaciónmuydirecta entre la intensidaddepolu-ción y la capacidad de transporte… La polu-ción es la ausencia del retorno, la obstruccióndel ciclo natural. (Margalef, 1974a)La frase que segueix a les anteriors («Por esto,el mejor remedio para combatir la poluciónen los cursosde agua,consiste enobligar a tomarel agua por debajo del nivel donde se hacenlos propios vertidos. ») ha estat sovint presacom una boutade, però, com tantes altres afir-macions de Margalef, contenen un missatge

de racionalitat i sentit comú que, en el nostretracte amb la natura, es troben a faltar sovint. Isón,també sovint,malinterpretadesper un lectoro oient casual que no copsa el nucli del missatge.Aixòés el que vapassar ambunamagnífica expo-sició pensada i creada pel professor Margalef,«L'Ecologia»,que va promoure la Diputació deBarcelona i de la qual el nostre personatge vafer un llibret deliciós. (Margalef, 1985)Unestudi fet sobre aquesta exposició vademos-trar, entre altres coses,que encara som lluny desaber què carat hi fem,com a espècie biològica,en aquest món. Els visitants de l'exposició vanser enquestats per tal d'esbrinar què n'havienentès, què els havia agradat més, què menys iquè els havia sorprès.Els resultats van ser alhoraxocants i alliçonadors (Prats & Flos,1991);perexemple,que,de tots els àmbits de l'exposició(que parlaven del planeta blau,de l'energia i laproducció, de la diversitat, de la selecció natu-ral, del llenguatge de la natura, del ritme de lavida,del bosc, i de l'home),el quemenys va agra-dar i el quemenys va entendre el públic va serel referit a aquest darrer.Perquè l'home hi era

El postulat bàsic de

Margalef és que cal

considerar l'home com

a part de la biosfera

i dins d'un context

ecològic general


9

retratat comuna espèciemés (moltmés capaçde modificar l'entorn que les altres, però alcap i a la fi, una peça més del gran trencaclos-ques que és la biosfera) i aquest missatge nova plaure ni va ser comprès. (Ros, 1991a)És certquealguns aspectes complexosdel funcio-nament de la biosfera poden ser de compren-sió relativament difícil per al ciutadà mitjà (elscicles biogeoquímics, el paper de l'oceà i del'atmosfera com a reguladors del clima, la inte-racció i regulació mútua de les poblacionsd'espècies que comparteixen un mateix hàbi-tat, elsmecanismes de l'evolucióbiològica,etc.),però el professorMargalef vamaldar per posaraquests coneixements a l'abast de tothom, iho va fer en un llenguatge ric i suggestiu i ambuna narrativa àgil i agradosa, característiquestotes (coneixements profunds, ploma fàcil idiversa) pròpies delsmillors naturalistes-divul-gadors, de Buffon aWilson passant per Brehm,deHuxley aAttenborough passant perGould.Prescindint dels seus textosmés científics (que,però, estan lluny de la grisor «acadèmica» quesovint tenen els llibres de text), n'esmentarénomés tres dels dirigits al gran públic, així comdues seccions introductòries per a enciclopè-diesde grandifusió.Són aquestsun llibret encan-tador per la seva senzillesa i brevetat, que vaservir com amanual per a un curs de laUNED(Margalef,1977b);un èxitde vendes,queprimerva formar part d'una enciclopèdia així mateixde gran tirada (Margalef,1981);una actualitza-ció molt reeixida (Margalef, 1992a), i senglesaportacions adues enciclopèdiesd'històrianatu-ral (Margalef, 1989, 1993a).Dit d'una altra manera, quan les beceroles del'ecologia se'ns presenten tractades amb rigori en un llenguatge a l'abast de tothom,en llibres,articles de divulgació i capítols d'enciclopèdiesde gran tiratge,ben escrits i formalment bells,elproblema no deu raure en el missatge ni en elvehicle,sinó en el receptor.Més endavant retor-naré a aquest aspecte; seguim, però, ara, ambl'ecòleg cum ecologista que és el professorMargalef.Són notables les contribucions de Margalef auna disciplina que fa un terç de segle encara noestavabendefinida,que tot just començavaa rela-cionar l'ecologiaambelsproblemeshumans i quedepassava els àmbits relativamentbenestablertsde l'ecologia humana o de l'antropologia social.Es tractade l'aplicacióde les idees i principisecolò-gicsalsproblemeshumans,siguinaquests ambien-tals o no:demografia i economia;ús, conserva-

ció i gestió de recursos; contaminació i degra-dació ambiental, etc. El postulat bàsic deMarga-lef és que cal considerar l'home com a part dela biosfera i dins d'un context ecològic general.Sensearribar,sortosament,al rebombori ial rebuigque en el seu moment va produir la inclusió delanostraespècieentre la restad'espèciesdel regneanimal,pel que fa al comportament individual isocial, en bona part inscrit en el patrimoni genè-tic i modulat per l'ambient (que és el missatgedeWilsona Sociobiology,1975),el nostreurc coma espècie no ens acaba de permetre acceptaraquesta dependència humana de l'entorn (Ros,2001).També hi té un paper el fet que, a casanostra,mai no s'ha paït del tot la realitat del'evolució:…la apor tación de la teoría de la evoluciónha consistido en mostrar la continuidad gené-tica del hombre con el resto de la naturalezaviva.Creo que la ecología nos está haciendo verla unidad funcional del hombre con el restode la biosfera y del planeta. Pero la culturacontiene muchos conflictos y las afirmacionesanteriores corresponden a la opinión de cier-tos grupos.Enotrosdespiertanun rechazo consi-derable… La norma tan antigua según la cualno se puede gobernar a la naturaleza, si no esconociéndola y obedeciéndola, despierta másirritación que entusiasmo entre las penúltimashornadas de intelectuales. (Margalef, 1983b)...la nostra societat, espanyola i catalana, no haassimilat les teories biològiques de l'evolució.Laintel·lectualitat no ha assimilat la inserció moltfonda de l'home dins la natura.La nostra cultu-retanohoadmet.Lanaturalesa i l'homees veuenmolt diferents. Dir que l'home no està rela-cionat amb la resta de la vida sembla que siguiunamena de defensa. (Margalef, 1999)Les primeres incursions del professor Marga-lef en aquest camp, que podríem qualificard'interacció de l'home amb la resta de la bios-fera, fent un manlleu del títol d'un article fona-mental seu (Margalef,1973a),daten de famésde trenta anys: ja són evidents a Perspectives inecological theory (Margalef,1968),però, segonsles seves pròpies paraules, (el 1970) empecéa interesarmemás seriamente por las implica-ciones humanas y sociales de la ecología, quehasta entonces había consistido para mí en elestudio y la contemplaciónde organismos acuá-ticos. (Margalef, 1983b)En aquella època hi va dedicar, efectivament,alguns articles inicials (Margalef, 1970a, 1970b,1971,1972,1973b); la formalitzaciódel missatge

es troba especialmentdesenvolupada en l'articleesmentat (Margalef,1973a),en el capítol corres-ponent de la sevaEcología (Margalef,1974a),enla introducció (Margalef,1976) de Natura, ús oabús? (Folch,1976 [1988]) i en un article escritals deu anys de la famosa Conferència de lesNacionsUnides sobreelMediHumà,d'Estocolm(Margalef,1983b).És important esmentar que,en la segona edició de Natura, ús o abús? del1988, amb força canvis al llarg del text generaldel llibre, la introducció del professor Marga-lef va romandre invariada, la qual cosa indica finsa quin punt el plantejament era actual fa mésd’un quart de segle (i segueix sent-ho ara).En els dos capítols introductoris de les enci-clopèdies esmentades (Margalef,1989,1993a)es va d'arrodonir aquesta presentació, que vaser així mateixobjecte d'ampliació i refinamenten altres contribucions posteriors, generals ocentrades en la conservació, l’explotació i lagestió de la biosfera, l'economia de la natura,elslligams entre economia i ecologia, el paisatge,la biodiversitat, la predicció ecològica i diver-sos aspectes socials (Margalef, 1974b, 1979,1980c,1982b,1984a,1987,1988a,1988b,1990b,1990c,1990d,1990e,1990f,1991a,1991b,1993a,1993b,1994a,1994b,1995,1996a,1998,2000a,2000b). Algunes d'aquestes contribucionshaurien de ser de lectura obligada per a algunspolítics i gestors del medi, com les que expli-quen que el paper ecològic dels rius no es limitaa transportar aigua per a l'apropiació per partde la nostra espècie (Margalef,1982aa,1996b),o les que expliquen per què és tan difícil ferprediccions enecologia (Margalef,1991c,1994c).No sabria condensar adientment en l'espaid'aquest ar ticle la diversitat i profunditat deles contribucions del professor Margalef a lacomprensió del nostre paper dins de la bios-fera, i tenint en compte l'abundància de fontsfàcilment consultables tampoc no vull llevarals lectors que encara no el coneguin el plaerde la descober ta del pensament ambientald'aquest naturalista i ecòleg, que és, alhora, unhumanista:Ésdifícil plantejar-se i plantejar demanera raona-blement completa,queno oblidi aspectes essen-cials ni doni lloc a crítiques que obliguin acomençar una i altra vegada, la problemàtica deles relacions entre l'home i la natura, i d'allò quehom anomena la defensa de la natura.Aquesta

10

problemàtica implica en part sentit comú i enpart ecologia —que és una ciència i com a talno tota és sentit comú—, però també contéelementsmés emotius,que impliquen, fins i tot,la concepció que tinguemde l'univers.(Marga-lef, 1976)Per a lamajor part de temes que tenen a veureamb l'ecologia,prefereixo els poetes als advo-cats, i em sentomés inclinat a la fantasia,als senti-ments i a la inspiració que al rigor, la consistèn-cia i àdhuc la responsabilitat. En la mevaconsideració dels problemes ambientals, emsento més atret per l'origen dels problemes iallò que ens diuen sobre elsmecanismes de labiosfera que per les seves solucions… No estracta de manifesta insensibilitat, sinó preocu-paciópel fetquemolt sovint les actuacions accep-tades com «ecològicament correctes» contri-bueixen a accentuar les desigualtats de lesoportunitatsdequè lahumanitatdisposa.(Marga-lef, 1997)N'hi haurà prou,pel que es dirà a continuació,amb unes pinzellades. El missatge del profes-sor Margalef parteix d'una obvietat per a unbiòleg: reconèixer que l'home és una espèciemésdinsde labiosfera,amb les limitacionsbiolò-giques i ecològiques que totes tenen; que usa,però,recursosnoestrictament alimentaris (matè-ries primeres,estris,espai per a construir campsde conreu, carreteres, habitacles, etc.) i, espe-cialment, recursos energètics, en més mesuraque cap altra espècie animal. És l'energiaexosomàticaque,adiferènciade l'endosomàtica,nopassaper dinsdel cos.Almetabolisme interno biològic,que compartim amb la resta d'éssersvius, la nostra espècie n'hi afegeix un d'externo cultural,que hem portat a unes cotes inigua-lades pels altres organismes.És l'acció conjuntadel creixent nombre d'individus de la nostraespècie i de la cada vegadamés gran capacitatd'usar energia externa per modificar l'entornallò que degrada la natura,malmet la biodi-versitat iexhaureixels recursos, i creadesigualtatssocials, econòmiques i polítiques (el Nord i elSud),que paradoxalment tenenmés incidènciasobre l'espècie humana que sobre la biosferaen el seu conjunt, avesada a patir maltempsa-des forçamés grans.Aquesta degradació ambiental antropogènicaté unes característiques i uns efectes sobre elsecosistemes que no la fan diferent, llevat de lamagnitud, de la que té lloc per pertorbacionsnaturals, i l'explotació humana dels recursoses regeix per les mateixes normes que

l'explotació ecològica en general. El resultatés la banalització dels ecosistemes, el rejove-niment de les comunitats, la pèrdua de la diver-sitat original i la seva substitucióper unespoques«males herbes» (vegetals i animals) i espèciesplagaque afectennegativament elsnostres recur-sos. Perquè l'home és una espècie més, queactua sobre l'entorn segons pautes ecològiquesja establer tes, és fàcil veure que algunesd'aquestes actuacions són insostenibles, per ala natura i/o per a la nostra espècie, i això enmolts aspectes que d'antuvi podríem consi-derar fora dels circuits reguladors dels ecosis-temes. Tot això, i més, que és fàcil de veure ide fer veure des d'un punt de vista ecològic,resultadifícil de ferentenedor a ciutadans i gover-nants:Podemos imaginar a la humanidad pulsandoel acelerador del planeta:damosmás gas y noscomemos la diversidad;mientras que si conser-vamos unamarcha lenta la diversidad se podríamantener.Sin embargo,el hombre necesita cadavezmás recursos.¿Qué vamos a hacer? Dentrode lo inevitable quedan dos opciones. Si acele-ramospor un igual los flujos sobre todoel planeta,la pérdida total de diversidad seguirá siendoimparable. Otra posibilidad sería distribuir lapresión de manera desigual: acelerar la explo-tación hasta el límite que permita la tecnolo-gía disponible en unas áreas, y disminuir en loposible la explotación en el resto, con la espe-ranzadeque allí ladiversidadnodisminuya tanto.Es esto lo que se piensa cuando, después dehaber destruido totalmente los bosques prima-rios de la zona templada, ponemos el grito enel cieloparaque se respete laAmazonia.Porquese ve como la única posibilidad demantener nodemasiado baja la diversidad promedio de labiosfera,en lamedida que este promedio tengasignificado. (Margalef, 1990g)Aquests desiderata,que sónperfectamentdefen-sables en el campde l'ecologia,coincideixen demaneranotable amb els suggerimentsdepaisat-gistes i arquitectes, però molt menys amb lesactivitats de polítics i economistes. Els «tecnò-crates» són gentpràctica, i per aixòpodenenten-dre l'ecologia.Allòque és essencial és afegir prio-ritat als objectius a llarg termini.Aquest és unpunt de partidamoltmodest.L'objectiu final ésdominar i restringir el flux d'energia.Un efectesecundari seria reduirel poder dels estats i propi-ciar una cooperació més efectiva entre totsels grups humans. I probablement aquí raul'impediment més greu a l'efectivitat de posar

El missatge del

professor Margalef

parteix d'una

obvietat per a un

biòleg: reconèixer

que l'home és una

espècie més dins de

la biosfera

Mestre d’ecòlegs i ecologistesJoandomènec Ros

11

en pràctica àdhuc els més modestos projec-tes d'aplicar punts de vista ecològics a proble-mes pràctics en la mesura que aquests afec-ten el poder o el control.Actualment, el nomdel joc és competència,basada en l'expansió, iés difícil imaginar que això pugui tenir un final.Àdhuc si hom té en compte aquesta possibili-tat, el més natural és intentar per tots elsmitjansarribar al moment decisiu en lesmillors condi-cions de prosperitat i de capacitat de control.(Margalef, 1973a)Aquesta impermeabilitatde la societat en gene-ral, i delspolítics i gestors en concret,a les causesprofundes de la problemàtica ambiental i a lamillor manera de resoldre-la té molt a veureamb hàbits que arrosseguem, com a espècie,desque el món era gran i inexplorat i els nostresavantpassats podien explotar-ne recursosaparentment il·limitats, i com a ciutadans,a causademancances de formació que tenen a veuretant amb la visió judeocristiana del paper del'home en el món (Déu digué: 'Fem l'home a lanostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti

els peixos, els ocells, els animals domèstics i elssalvatges i totes les cuques que s'arrosseguenper terra'; Gèn. 1:26), com amb el disseny delsprogrames curriculars de les nostres escoles iuniversitats.Precisament per intentar superar aquestesmancances, el professor Margalef va assenya-lar en un article important (Margalef, 1984b)aquells «fets senzills sobre la vida i l'ambient quecal no oblidar a l'hora de preparar llibres de textper als nostres néts».Són,resumits,els següents:l'energia externa és un factor clau que explical'èxit de l'home com a espècie i que cal tenir encompte en considerar el seu impacte sobrel'ambient i la seva supervivència.La física imposa restriccions generals:màquines iecosistemesnopodengirarde lamateixamaneraduesvegades seguides;els equilibris ecològics sóntan impossibles com les economies estables.Cal teniren compte l'espai i les fronteres (a travésde les quals hi ha trànsit dematèria i d'energia).Els sistemes ecològics, que sovint s'han simpli-ficat permodelar-los com a sistemes binaris,són

força més complexos, en ser el resultat de lahistòria, la termodinàmica i el processament dela informació.Hi ha dos grans tipus de canvis en els ecosis-temes: canvis procedents de l'exterior, sovintràpids, impredictibles i catastròfics, i canvis contro-lats des de dintre, lents i predictibles.Aquests canvis poden estar associats a mane-res d'evolució diferent:macroevolució (inte-rrompuda) i microevolució (gradual).Aquests conceptes bàsics que cal ensenyar alamainada (i alsmés grans) per tal que enten-guin aquest món en què vivim i que se'ns estàfentpetit,pobre i lleigperquèno el sabem aman-yagar, són el millor resumdel missatgedeRamonMargalef,com a ecòleg i com a ecologista.Tambéhi ha espai per a altres actituds,però:...nopucdeixardepensarenel bombardeig seguitaquèels infants estan sotmesos,amblavisió fal·laçd'una naturalesa estrafeta -televisió,dinosaure-mania. L'allunyament real de la natura demoltsinfants de ciutat em sembla greu, així com lapoca tendència o el poc esforç que es posa a

L'explotació humana

dels recursos es regeix

per les mateixes normes

que l'explotació

ecològica en general

12

desvetllar el seu interès per la natura... Em preo-cupa que

l'interèsper itinerarisdenatura,museus,etc.,esti-gui minvant...L'aquari de la Barceloneta desapa-regué sense fer-ne esment i el projecte de ferperaBarcelonaun jardíbotànicmínimamentdignees perd en els somnis de les grandeses olímpi-ques. La presentació de la naturalesa alsmuseuss'estàdegradant...Potserelsmestresnoen sabemprou.Però...més aviat és qüestió de sensibilitat...la informació i el poder acumulats per la nostracivilitzacióespotpermetreambarrogànciaclourel'entrada a més informació i... ens tanquem al'adquisició de la saviesa. (Margalef,1991d)Reflexionant sobre la nostra Terra i la sevacoberta viva podríem arribar a veure el móncom una obra d'ar t.No existeixen tots elselements ni tots els compostos químics imagi-nables. Algú hi podrà veure la gràcia del trans-cendent. Davantd'una obrad'art genuïna gene-ralmentnopensem—almenys jonohi penso—en altres imatges o no imatges que hauria pogutexpressar un artista,el mateix artista.L'universes pot veure amb la qualitat d'una obra d'artqueportauna informacióno gratuïtaque encap-sula almenys tota una història passada, difícil-ment o gens repetible, i segurament encaraméscoses.Hemde considerar l'univers com a obrad'ar t, perquè és un entre un nombre infinitd'universos possibles o pensables i nosaltreshem arribat per selecció natural a atrevir-nosa fer consideracions d'aquestamena? I per què,en aquest món, queda tan d'espai per al sofri-ment i per a la culpa? (R.Margalef, 2000a)

“L'allunyament real

de la natura de

molts infants de

ciutat em sembla

greu”, va escriure

Margalef


13

En la coberta d'un dels seus llibres més cone-guts (Margalef,1992a),s'hi pot veure el fragmentd'un tapísdel segleXVI,enel qual un ancià immo-bilitzat per unesmanyoteres sembla estar estu-diant unes conquilles,mentre al seu voltant télloc una escena bèl·lica impressionant. Enl'explicacióde la il·lustració, l'autor comentaque«cal valor per estudiar la diversitat biòtica entretanta adversitat», segurament en referènciaals seus propis i difícils inicis com a naturalista,en l'ambient gens propici,ni al camp ni al labo-ratori, de la Catalunya i l'Espanya de la post-guerra. A mi m'agrada fer-ne una altra inter-pretació. Sovint als naturalistes se'ls ha criticataquest anar a la seva, impassibles als esdeveni-ments d'aquest món, generalment turbulents,dels quals se solen aïllar en les seves torres devori. El Margalef mestre d'ecologistes no hoha va fer pas, això d'aïllar-se de l'entorn social;ans al contrari: va aplicat al món que l'envolta,difícilment explicable en la seva globalitat des deles diferents òptiques a l'ús, parcials i per tantsectàries, els coneixements que l'estudi de lanatura li van desvetllar.Segons J. Gould (1991), hi ha dues menes denaturalistes: els galileans (de Galileu) es delec-ten en els enigmes intel·lectuals de la naturaperò, sense negar-ne la bellesa visceral,maldenper trobar-hiexplicaciócientífica (elmateixGoulden seria un cas). Els naturalistes franciscans (deFrancescd'Assís),en canvi,simplement en gaudei-xen i l'exalten amb paraules: són els poetes dela natura. Segons E. O.Wilson (1998), el món,en tota la sevamultifacètica complexitat,és expli-cable a partir d'unsmateixos principis generals,bàsicament físics, que són d'aplicació alhora ales ciències i a les humanitats; això és la consi-liència. Temps enrera vaig dedicar un reculld'articles i assaigs sobre ciència (Ros, 1999b):«A Ramon Margalef, naturalista galileà i cientí-fic consilient avant la lettre…».•

Referències

Bonnín, P.,Ramon Margalef, Fundació Catalanaper a la Recerca, Barcelona, 1994.

Camarasa, J.M.,«Aspectes històrics dels estudisecològics als Països Catalans», a:Història Natu-ral dels Països Catalans 14 (J.Terradas,N.Prat,A.Escarré & R.Margalef, eds.), 15-25, Enciclopè-dia Catalana, Barcelona, 1989.

Carson,R.,SilentSpring,HoughtonMifflin,Boston,1962.

Ehrlich, P.R., Ehrlich,A.H. & Holdren, J. P., Ecos-cience: Population, resources, environment, Free-man, San Francisco, 1977.

Gould, S. J., Bully for Brontosaurus. Reflections inNatural History,W.W.Norton.NovaYork,1991(Traducció cast. «Brontosaurus» y la nalga delministro, Crítica, Barcelona, 1993).

Hardin, G., «The tragedy of the commons»,Science, 162:1243-1248, 1968.

Margalef, R., «La teoría de la información enecología»,Mem.Real.Acad.CiènciasArts Barce-lona, 32: 373 449, 1957 (traducció anglesa aGeneral Systems, 1959).

Margalef,R., «On certain unifying principles inecology»,AmericanNaturalist,97:357 374,1963.

Margalef, R., Perspectives in ecological theory,University of Chicago Press, Chicago, 1968(traducció cast. Perspectivas de la teoría ecoló-gica, Blume, Barcelona, 1978).

Margalef,R.,«El conceptodepolución y sus indi-cadores biológicos»,Documentos de Investiga-ción Hidrológica. Supl.Agua, 7: 105 133, 1969.

Margalef,R., «Protecció de la natura o protec-ció de l'home?»,Muntanya, 1970a.

Margalef,R., «Explotación y gestión en ecolo-gía», Pirineos, 98: 103-121, 1970b.

Margalef,R.,«L'Homepartde labiosfera iobjected'estudi de l'Ecologia»,Treb. Soc. Cat. Biologia,30: 15 25, 1971.

Margalef, R., «Ecologia i problemes humans»,Perspectiva social, 4: 35 46, 1972

Margalef,R.,«Ecological theory and predictionin the studyof the interaction betweenman andthe restof thebiosphere»,a:Ökologie und Lebenss-chutz in internalionaler Sicht, (H. Sioli, ed.), 307353,Rombach,Freiburg,1973a (traducció cast.«La teoría ecológica y la predicción en el estu-dio de la interacción entre el hombre y el restode la biosfera»,a:Ecología y protección de la natu-raleza. Conclusiones internacionales, 306-355,Blume, Barcelona, 1982).

Margalef,R.,«Ecología,entre la ciencia yel tópico»,a:Desarrollo económico ymedio ambiente,10-15,18-19, Servicio de Estudios del Banco Urquijo,Barcelona, 1973b.

Margalef, R., Ecología, Omega, Barcelona,1974a.

Margalef,R.,«Human impact on transportationand diversity in ecosystems.How far is extra-polation valid», a: Proc. First Intern. Congress ofEcology, La Haia, 1974b.

Margalef,R.,«Bases ecologiquesper a una gestióde laNatura», a:Natura, ús o abús? Llibre Blancde la Gestió de laNatura als Països Catalans,(R.Folch, ed.), 25-64, Barcino, Barcelona, 1976(segona edició de 1988).

Margalef, R., «L'inquinamento in un contestoecologico generale», a: Aspetti scientificidell'inquinamento dei mari italiani,11-22,Roma,gener 1976,Accademia Nazionale dei Lincei,1977a.

Margalef,R., Ecología,Universidad Nacional deEducación a distancia,Madrid, 1977b.

Margalef,R.«El preciode la supervivencia.Consi-deraciones ecológicas sobre las poblacioneshumanas»,Ethnica, 15:103- 115, 1979.

Margalef, R., «La contaminació en un contextecològic general»,XlCongrésdemetges i biòlegsde llengua catalana, 5-15, 1980a.

Margalef,R., La Biosfera: entre la termodinámicay el juego, Omega, Barcelona, 1980b.

“Hem de considerar

l'univers com a obra

d'art, perquè és un

entre un nombre

infinit d'universos

possibles o pensables”,

en paraules de

Margalef

•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••

14

Margalef,R.,«Cap a una teoria de la biosfera»,Ciència, 1: 28-40, Barcelona, 1980c.

Margalef,R.,Ecologia,Planeta, Barcelona, 1981.

Margalef,R., «Consecuencias previsibles de laregulación de los ríos sobre las condicionesde producción de las áreasmarinas costeras»,The Siren, UNEP, octubre 1982, 7-14,1982a.

Margalef,R.,«Energía ymedio ambiente»,Simpo-siumAsambleaAnual delComitéNacionalEspa-ñol de la Conferencia Mundial de la Energía,1982b.

Margalef,R.,Limnología,Omega,Barcelona,1983a.

Margalef,R.,«La ciencia ecológica y los proble-mas ambientales técnicos,sociales y humanos»,a: Diez años después de Estocolmo, CIFCA,Madrid,177-200, 1983b (reeditat a El desafíoecológico. Ecología y Humanismos,UniversidadPontificia de Salamanca, 21-87, 1985).

Margalef,R.,«Visión del paisaje desde la ecolo-gía»,Monogr. de l'Equip, 1: 101-117, 1984a.

Margalef,R.«Simple facts about life and the envi-ronment not to forget in preparing school-books for our grandchildren»,a:Trends in ecolo-gical research for the 1980's (J.H.Cooley and F.B.Golley, eds.), 299- 320,NATO Conf. Series,Plenum Press,Nova York i Londres, 1984b.

Margalef,R.,L'ecologia,Diputació de Barcelona,Servei del Medi Ambient, Barcelona,1985 (traducció cast. La ecología, Diputacióde Barcelona,Servei del Medi Ambient,Barce-lona, 1989).

Margalef,R.,«Divagacions sobre el concepte deconservació»,Arrels, 19: 6-1, 1987.

Margalef,R.,«La ecología comomarco concep-tual de reflexión sobre el hombre», Ecología yCulturas, 15-39,Asoc. interdisciplinar José deAcosta,Madrid, 1988a.

Margalef, R., «Manipulació a l'escala del'ecosistema.Gestióde recursosnaturals»,Tretzècongrés demetges i biòlegs de llengua catalana,Llibre de ponències,Andorra,nov.1988,53-64,1988b.

Margalef,R.,«Introduccióalconeixementde labios-fera», a:Historia Natural dels Països Catalans 14,15-25 (J.Terradas,N.Prat,A. Escarré & R.Marga-lef, eds.),Enciclopèdia Catalana,Barcelona,1989.

Margalef, R., «Morto il mar Mediterraneo? Iodico di no», Rivista del grupo Italgas, 22(2): 51,1990a.

Margalef,R.,Pròleg a«Lanecessitatd'una econo-mia ecològica mundial», d'Edward Goldsmith,a: Una sola Terra, 111-114 (S. Vilanova, ed.),Gustavo Gili, Barcelona, 1990b.

Margalef,R., «Is there a “balance of nature"?»,a: Environmental Ethics, 225-233 (P. Bourdeau,P.M. Fasella & A.Teller, eds.), Comm. EuropeanCommunities, ECSC-EEC-EAEC, Brussel·les,Bèlgica, 1990c.

Margalef,R.,,«La Biosfera sota l'imperi de l'home:canvis en fluxos energètics i cicles biogeoquí-mics»,Mem.R.Acad. Cièn.Arts Barcelona,49:295-332, 1990d.

Margalef, R., «Viure a la Terra: dels límits i deles regles del joc»,a:Poblacions,societats i entorn,23-55, Els llibres de l'lnstitut d'Humanitats, 1,Barcanova, Barcelona, 1990e.

Margalef,R.«Les xarxes en Ecologia»,a:Poblacions,societats i entorn,151-180, Els llibres de l'Institutd'Humanitats,1,Barcanova,Barcelona,1990f.

Margalef,R.,«La diversidad biológica y su evolu-ción», Panda, 29: 4, 1990g.

Margalef,R.,«Energía exosomática y crecimientocero», a:O ambiente na Peninsula Ibérica, pers-pectivas omontante,37-46,UniversidadedeTrás-os-montes e Alto Douro,Universidade Inte-macional, 1991a.

Margalef,R., «L'homme dans la Biosphere. Lesartifacts culturels en tant que commutateurs etamplificateurs sur les voies de I'energie exoso-matique», Actes du Forum Science, Techno-logie et Societé: Le Défi de la Grande Europe,145-155, 8-10 novembre 1990, Estrasburg,1991b.

Margalef,R., «La predicción ecológica: incerti-dumbre y riesgo», a: Forum Deusto. Tercer ciclo:El presente discontinuo,Universidad de Deusto,Bilbao, 1991c.

Mestre d’ecòlegs i ecologistesJoandomènec Ros

15

Margalef, R. Teoría de los sistemas ecológicos,publicacions de la Universitat de Barcelona,Barcelona, 1991d.

Margalef,R.,«Perspectives de la creació cientí-fica (a Catalunya)»,a:La recerca aCatalunya,reptede futur, 205-218, CIRIT, Barcelona, 1991e.

Margalef,R., Planeta azul: Planeta verde, PrensaCientífica, Barcelona, 1992a.

Margalef, R., Oblik Biosfer (A view of the Bios-phere),Acadèmia de Ciències Russa, Institutd'Oceanologia,Moscou, 1992b.

Margalef, R., «El planeta blau.Matèria per a lavida. Energia per fer i desfer. Éssers vius i infor-mació», a:Biosfera (R.Folch,ed.),1:145-233,Enci-clopèdia Catalana, Barcelona, 1993a.

Margalef,R., «Biotic diversity and energy flow.Forcing from Man and Nature», Symposium«Biological Indicators ofGlobalChange»,9-15,The Royal Academy of Overseas Sciences,1993b.

Margalef,R., «Diversity and biodiversity:Theirpossible meaning in relation with the wish forsustainable development»,An.Acad. bras. Ci.,66 (Supl. 1), 3-14, 1994a.

Margalef,R.,«A la recercade l'estructura.Funcio-nament i evolució de la Biosfera», a: Les Rela-cions entre Ciència i Societat a la Catalunya a lafi del segle XX, 49-57, Fundació Catalana perla Recerca, Barcelona, 1994b.

Margalef,R.,«Por qué es tan difícil hacer predic-ciones interesantes», a: El mundo que viene (J.Nadal, ed.), 249-266,Alianza Editorial,Madrid,1994c.

Margalef,R.,«Ecologia,artefactes ienergies exter-nes», a: Reptes de la ciència a les portes delsegleXXI (X.Bellés i J.Estruch,eds.),49-51,Rubes,Barcelona, 1995.

Margalef,R.,Una ecología renovada a la medidade nuestros problemas,FundaciónCesar Manri-que, Lanzarote, 1996a.

Margalef, R., «Apropiació de l'aigua epiconti-nental i cicle global»,a:Quinzè Congrés deMetgesi Biòlegs de Llengua Catalana, 1996, llibre de

Documents

La teoria ecològica i la predicció - gencat.cat · tota la població humana en el model, i incloure un cost de pesca, i una mortalitat de pescadors, constituïda per les persones