la Privatització de l'Assistència Sanitària

MEDICINA – USS – 1r V

“Equip USS”

Jerónimo Benavent Canet

Xavier Costa Hoyo

Lucía Ortega García

Maria José Pallás Sala

Nader Salhab Ibáñez

1 LA PRIVATITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ....................................................................................................................... 2

2. COL·LECTIVITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA. APROXIMACIÓ A LA

SEUA HISTÒRIA. ........................................................................................................................ 3

3. PRINCIPALS MODELS DE COL·LECTIVITZACIÓ DE L'ASSISTÈNCIA ........................ 5

4. MOVIMENTS A FAVOR DE LA PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT EN PAÏSSOS

AMB MODELS D’ASSISTÈNCIA COL·LECTIVITZADA. ..................................................... 8

5. FONAMENTS DEL PROCÉS DE PRIVATITZACIÓ. ......................................................... 10

6. AVANTATGES, DESAVANTATGES I ARGUMENTS DE LA PRIVATITZACIÓ.......... 13

7. CONCLUSIONS. .................................................................................................................... 15

8. VALORACIÓ PERSONAL. ................................................................................................... 16

9. BIBLIOGRAFIA. .................................................................................................................... 17


1. INTRODUCCIÓ

Aquest treball és un recull d'informació sobre el procés de privatització que està patint la sanitat,

concretament tractem aspectes com la història de la sanitat col·lectivitzada, arguments a favor, en contra

d'aquesta, i exemples, entre altres. L'objectiu que pretenem assolir és, a més de transmetre els nous

coneixements adquirits al llarg de la nostra recerca, donar constància de la situació que estan vivint els

ciutadans, mitjançant les nostres conclusions, ja que la sanitat és un afer que afecta tothom.


2. COL·LECTIVITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA.

APROXIMACIÓ A LA SEUA HISTÒRIA.

La col·lectivització de l'assistència sanitària ha estat fonamental en la configuració dels sistemes

nacionals de salut europeus, per això està considerat com un succés històric irreversible i alhora justicier.

Aquest constitueix un dels grans fenòmens sociològics del nostre temps, com ha assenyalat el

professor Laín Entralgo, el qual exposa que aquesta col·lectivització ha acabat amb la injusta separació

entre la "medicina de pobres i la medicina de rics", com ha predominat durant tota la història de la

medicina antiga clàssica fins a la implantació de les diferents formes d'assegurança de malaltia o

sistemes nacionals de salut.

Aquests sistemes es van començar a conèixer amb les modalitats de mutualisme que s'iniciaren a

Anglaterra al segle XVIII, les quals s'estengueren ràpidament a França, Alemanya i Espanya, sent al

segle XIX i començaments del XX, quan es desenvolupà l'assistència mèdica amb caràcter gremial.

D'altra banda, en 1883, s'originaren els sistemes de les assegurances de malalties per als treballadors

amb a implantació del “Krankenkassen” per Bismarck a Alemanya, on aquests sistemes d'assegurança

estaven costejats pels treballadors mateixos i pels seus patrons de forma obligatòria. Aquesta filosofia

es va estendre ràpidament per diversos països europeus i a més a Espanya es va crear en 1908 l'Institut

Nacional de Previsió, implantant-se en 1919 l’assegurança de maternitat i el d’accidents de treball en

1932.

Aquest model sorgí a partir del 1932, quan Suècia proposà una configuració d'un model d'Estat amb

el propòsit de fer front a la crisi del consum derivada de la gran crisi econòmica de 1929, utilitzant el

foment de la despesa pública obtingut a través d'inversions en obres públiques, i en la instauració d'una

sèrie de serveis socials, el qual va suposar un finançament del consum per part de l’Estat.

De fet, després de la II Guerra Mundial la major part dels Estats europeus establiren grans sistemes

d’assegurances i, com que hi havia recursos, aquest mercat o sistema sanitari es va desenvolupar amb

rapidesa. Entre aquests destacava l’Assegurança Obligatòria d’Infermetat la qual s'implantà al 1942 a

Espanya, però no fou fins al 1944 que va funcionar. Així doncs, al 1984 el 93% dels treballadors ja

estaven assegurats.

La Llei General de Sanitat promulgada en 1986 va establir un canvi en la filosofia política de

l'assistència metge - sanitària, aconseguint que es transformés el sistema de Seguretat Social en un

Sistema Nacional de Salut, amb la universalització del dret a l’ assistència sanitària que en 1999 ja cobria

el 99,6% de la població total.

Aquest canvi també es va donar en la forma del finançament; ja que, a partir d'aquest moment, fou

mitjançant impostos o pressupostos generals de l’Estat, en el qual contribueix la Seguretat Social a soles

amb un 27% del total, quantitat que anà disminuint fins que a l’actualitat és nul·la.

Avui en dia es pot observar l'existència de deficiències socials i defectes tècnics en alguns sistemes,

com ara, l’acumulació de malalts en centres de salut o les llargues llistes d’espera per a visitar a un

especialista, a més d'alguns intents polítics de privatitzar un important sector públic en la sanitat

madrilenya.


Es per aquest motiu que la relació entre el metge i el malalt és vital per a tindre un èxit major en el

tractament, ja que cal tindre en compte que l’usuari d’un sistema públic disposa d'uns drets i uns deures

que han de ser complits per al bon funcionament d’eixa relació.

La socialització del procés i del seu diagnòstic obliguen al metge a diferenciar entre allò que és una

malaltia viscuda i una malaltia objectiva, sent els riscos principals que amenacen la qualitat de

l’assistència mèdica col·lectivitzada:

- L’excessiva acumulació de malalts en el consultori mèdic.

- La possibilitat de que el metge actuï més com funcionari que com a metge.

- L’impossibilitat de la lliure elecció del metge per part del pacient.

Amb això, es veu que per a tindre una bona assistència mèdica col·lectivitzada es necessiten unes

exigències econòmiques importants, com serien el nombre de metges i la diversitat d’ells, així com

hospitals, equips tècnics, burocràcia i una gestió clínica adequada que no permetrà que la sanitat es

converteixi en un negoci sinó que continuarà sent considerada un dret.

Per acabar, la col·lectivització de l'assistència mèdica no pot ser eternament satisfactòria si abans no

s’ha produït un intens canvi en els hàbits morals de la societat en què s’ha implantat, canvi que ha

d'afectar per igual al malalt i al metge com al funcionari administratiu.


3. PRINCIPALS MODELS DE COL·LECTIVITZACIÓ DE

L'ASSISTÈNCIA

La important evolució social que tingué lloc durant el segon terç del segle XX (sobretot després de

la II Guerra Mundial) va desembocar en un canvi significatiu en la manera d'entendre la salut, la qual

va passar de ser un problema individual a un afer col·lectiu que afecta tota la societat, la qual es

preocuparà per l'estat de salut i malaltia de cada ciutadà. D'aquesta manera sorgí el dret a la protecció

de la salut i a les cures de la malaltia quan aquesta s'hi manifesta, desembocant, en última instància, en

la instauració i la complexitat dels moderns serveis sanitaris.

Per primera vegada en la història, la completa col·lectivització de l'assistència i els alts nivells que

va assolir permeteren que es suprimirà, com ja hem esmentat anteriorment, la injusta separació que

existia entre "Medicina de pobres i Medicina de rics", aconseguint una equitat en l'assistència metge -

sanitària desconeguda fins al moment.

Els models més importants de col·lectivització de la sanitat són:

Model Bismarck o les krankenkassen alemanyes.

Creat per Otto Bismarck, en 1883.

Es basa en el finançament obligatori de les assegurances amb l'aportació del treballador,

l'empresari i l'estat, sent aquest últim l'encarregat del seu control. A més, hi existeixen una sèrie

de pagaments addicionals per algunes prestacions complementàries, com ara l'assistència

hospitalària o el transport en ambulància.

Així doncs, aquells treballadors el sou dels quals és superior a 400 euros al mes estan obligats a

subscriure's a una de les assegurances oficials a la qual li destinaran, com a mínim, un 8'2% del

salari brut, fins arribar a un límit de 45.900 euros a l'any. D'altra banda, els empresaris hi aporten

el 7'3% del sou del treballador. Aquesta assegurança cobreix també els familiars directes (fills i

cònjuge) de l'assegurat, sempre que guanyen menys de 375 euros mensuals.

Estan exempts de pagar la quota mensual els estudiants, els becaris, els pensionistes, els

minusvàlids i els aturats.

Cal esmentar que els centres d'atenció sanitària solen ser privats i la seua propietat és aliena a

les asseguradores responsables de la cobertura sanitària.

El model Zemstvo (govern o consell civil provincial) de Rússia.

Model de sistema d'assistència mèdica col·lectivitzada del món oriental.

Creada al 1864 amb l'objectiu de proporcionar assistència mèdica a les zones rurals.

Cal esmentar, com a trets destacats d'aquest model, la importància de la medicina preventiva i

la forma de finançament estatal per subvencionar totes les despeses.

L'administració d'aquest sistema depenia del govern o consell civil provincial. Els metges eren

contractats per les autoritats corresponents i els seus sous eren finançats amb els fons públics

procedents dels impostos. Aquestes autoritats també s'hi encarregaven de la construcció i del

manteniment d'hospitals rurals i de l'organització dels estudis sobre la salut pública i la medicina

preventiva.


Pel que fa a l'assistència, aquesta s'organitzà sobre tres pilars bàsics: el servei de medicina

curativa per adults, el matern-infantil i el d'higiene o salut pública. D'altra banda, la professió

mèdica es va dividir en quatre carreres diferents: terapeuta, pediatra, higienista i odontòleg.

Mentre que del Ministeri de Sanitat hi depenien l'assistència i l'educació, l'Acadèmia de

Medicina s'encarregava de controlar els instituts d'investigació, funcionant separadament

respecte dels altres dos àmbits.

El model britànic, del National Health Service d’Anglaterra o model Beveridge.

Model de sistema d'assistència mèdica col·lectivitzada del món occidental.

Creat al 1948 pel govern laborista de Clement Atlee després de l'Informe Beveridge de 1942.

Prèviament a la consolidació d'aquest model, a Gran Bretanya existien les societats de socors

mutus i, al llarg del segle XIX, es s'instaurà el primer servei modern de medicina preventiva.

Cal esmentar la creació del Ministeri de Sanitat al 1919, sent el primer d'aquest tipus al món,

mitjançant el qual s'aconseguí la centralització dels problemes de l'assistència, de la prevenció

i de l'educació mèdica que abans havien estat a càrrec d'altres departaments.

Aquest model es finança amb els impostos de tota la població, raó per la qual l'objectiu serà

donar una protecció sanitària universal, una "assistència preventiva i curativa completa a tot

ciutadà sense excepció, sense límit d'ingressos i sense barrera econòmica en qualsevol aspecte

que implicara entorpir-la". Tot i que no sol donar-se copagament pels servicis sanitaris, si que

hi existeix de farmacèutic i es regula el preu dels medicaments.

Disposa d'una ampla xarxa de centres sanitaris propis. Així doncs, una empresa construeix

l'hospital dotant-lo i equipant-lo d'allò necessari i, a més, s'encarrega de contractar tot el personal

no sanitari; mentre que el personal sanitari el posa l'administració que, a més, paga a aquesta

empresa un cànon per gestionar la part no sanitària.

A partir del govern de Margaret Tatcher, el National Health Service ha estat desprestigiat i

sotmès a pressions per part dels partidaris de models neoliberals.

El model espanyol.

A partir de la publicació de la Llei General de Sanitat al 1986, començà un procés

descentralitzador de l'atenció sanitària, tendint a la universalització i al progressiu finançament

amb els impostos. Aquest objectiu va ser assolit completament al 1999.

La provisió de serveis es planifica des de l'atenció primària a l'especialitzada, realitzant-se, en

gran part, als centres públics, i complementant-se amb els privats. Amb açò s'intenta evitar

desigualtats entre els ciutadans.

Els malalts no han de pagar directament els serveis sanitaris, només una part del preu dels

medicaments i d'altres productes sanitaris, com ara les ortopròtesis.

Cal destacar que els serveis sanitaris depenen de les Comunitats Autònomes.

Amb el decret llei 16/2012 es restringí la cobertura universal als immigrants en situació irregular

al país i a aquells ciutadans que posseïren les rendes més elevades. A més, es va vincular

l'atenció sanitària al concepte d'assegurat i beneficiari.

Els funcionaris compten amb un règim especial d'atenció, que els permet acollir-se a

companyies d'assegurança privades.

Cal esmentar que, actualment, en algunes comunitats autònomes s'està facilitant la concessió de

serveis a algunes asseguradores privades, desembocant en un progressiva privatització dels

serveis sanitaris, que abans eren gestionats pel sistema públic de sanitat.


Podem, a més, fer una classificació dels principals models de sanitat en:

Liberal. La salut es considerada com una mercaderia, un ben de consum, que no ha d'estar

necessàriament protegit pels poders públics en la seua totalitat. Per tant, l'Estat passaria a fer-se càrrec

dels grups més pobres i més vulnerables a la malaltia, amb un mínim finançament per part d'aquest.

Pel que fa a la resta de la població, aquells ciutadans de classe mitjana i alta s'uneixen a companyies

asseguradores. El màxim representant d'aquest model seria els Estats Units.

Socialista o Estadista. Es caracteritza per donar les seues prestacions en condicions d'equitat, gratitud

i universalitat per a tots els estrats de la població. Està totalment finançat pels pressuposts generals

de l'Estat. El sector privat és inexistent. Aquest s'aplica a Cuba i a Corea del Nord.

Mixte. Hi intervenen tant sector públic com privat en la gestió del sistema, variant la participació de

cadascú depenent del país. D'aquesta manera, el finançament, les formes d'aprovisionament, la

funcionalitat i els nivells d'assistència seran característics de cada Estat. És comú en molts països

europeus i llatinoamericans.


4. MOVIMENTS A FAVOR DE LA PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT EN

PAÏSSOS AMB MODELS D’ASSISTÈNCIA COL·LECTIVITZADA.

Els col·lectius que recolzen una privatització de la sanitat no són només aquells que reflexen el mode

de pensar dels partits més conservadors. És per aquest motiu que també cal indagar sobre els beneficiaris

últims d’aquesta conversió: empreses de gestió sanitària privada que, en cas d’aconseguir el seu propòsit,

obtindrien una quota de beneficis a mig-llarg termini prou elevada.

Tenim, d'una banda, el col·lectiu polític amb els ideòlegs del moviment que, quan fan acte de

presència, es fan servir d’un únic argument: “El sistema de sanitat públic és insostenible i massa

burocràtic així com una font de despesa”. Els polítics conservadors defensen doncs una mercantilització

del sistema sanitari, l’entrada d’entitats privades que participen en el finançament i gestió d’hospitals,

residències, ambulatoris, etc.

Els ideòlogs d’aquest moviment tenen les seves arrels en el neoliberalisme que va nàixer a la

universitat d’economia de Chicago i els seus defensors es reafirmen en la sentència que una gestió

privada estalviaria molts diners, doncs l’entrada de capital ve de la mà d’empreses privades. En aquesta

afirmació no té lloc una visió del pacient com a tal, sinó que aquest passa també a ser consumidor d’un

servei privat, passa a ser un client que ha d’abonar íntegrament l’import dels serveis prestats. No existeix

un punt de vista equitatiu pel que fa a l’atenció sanitària i es desprestigia la sanitat pública en tant que

es nega la seua eficiència (que es veu potenciada impulsant l’atenció primària) i qualitat focalitzant en

el temps d’espera i el confort.

En octubre de 2012, el Govern de la Comunitat de Madrid va anunciar reformes fonamentals en el

model de gestió de la sanitat pública recollides en el Plan de Medidas de la Garantía de la Sostenibilidad

del Sistema Sanitario Público de la Comunidad de Madrid com a resposta per la forta baixada

d’ingressos.

Trobaríem, d'altra banda, les empreses que s’encarregarien d’oferir els serveis externalitzats de les

funcions públiques, en el cas de Madrid, les tres entitats sanitàries que conformarien un “oligopoli

sanitari” serien Capio, Ribera Salud, i USP-

Quirón. Aquestes empreses estan obligades a

obtindre beneficis (sinó no s’enrunarien) i per

tant aquest objectiu ha de conviure amb el de

donar assistència als malalts. El model de

gestió sanitària privat passaria a tindre un altre

pilar bàsic: el lucre; i així ho reflexa Capio a la

seva pàgina web (com s'observa a la imatge).

Aquesta primera, Capio, s’encarrega de la

gestió de quatre hospitals a la Comunitat de

Madrid tot i que el seu finançament està

constituït en un 65% per fons públics. Cal

plantejar-se aleshores la relació entre el Govern

Central i les entitats privades de gestió sanitària

i les concessions dels serveis a externalitzar.


Trobem que algunes fonts han associat recentment a Capio amb dirigents del Partit Popular com

l'exconseller de Sanitat d'Esperanza Aguirre, Manuel Lamela; l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato; o

María Dolores de Cospedal i el seu espòs, Ignacio López del Hierro. Aquestes relacions entre membres

del Partit Popular i les empreses gestores poden ésser indicis de concessions irregulars.

Mentre Juan José Güemes fou Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid el seu govern va

adjudicar la gestió dels anàlisi clínics de sis hospitals madrilenys (i de més de 250 centres d’atenció

primària de la seva àrea de influència) a la unió temporal de empreses Br Salud. En gener de 2013, el

55% d’aquesta UTE fou adquirida per Unilabs, empresa integrada en el grup Capio en la qual el mateix

Güemes participa en el Consell d’administració. No cal dir la polèmica que es va desenvolupar arrel

d’aquesta controvèrsia.

Ribera Salud, pionera en la Comunitat Valenciana en la gestió privada d’hospitals públics, és altre

dels principals grups de Sanitat privada del país. Antonio Burgueño, director general d’Hospitals de la

Comunitat de Madrid i propulsor del Plan de Medidas de la Garantía de la Sostenibilidad del Sistema

Sanitario Público de la Comunidad de Madrid prové de la sanitat privada. Fou director metge de

l’asseguradora Adeslas.

Va ser un dels pares de l'Hospital de la Ribera d'Alzira, inaugurat l'any 1999, on es privatitzà tant la

gestió sanitària com la no sanitària. Burgueño va ser el director assistencial de l'asseguradora Adeslas

entre 1990 i 2001, empresa que juntament amb Ribera Salud formava la UTE que va guanyar la gestió

d'aquest hospital quan l'expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, estava en el càrrec.

L'actual director dels hospitals de la comunitat de Madrid també va participar en la creació del primer

hospital d'aquesta comunitat amb gestió administrativa de tipus model Alzira. Aquest fet coincidí amb

el moment en què treballava per a l'empresa de sanitat privada de Capio.

Trobem per tant, en els cassos espanyols presentats, una relació entre els col·lectius promotors d’una

privatització de la sanitat pública. Una relació de simbiosi en la qual ambdues parts es beneficien, on les

empreses estableixen contactes amb els polítics que estan en el Govern per tal d'aconseguir la gestió

d’infraestructures sanitàries i l’adquisició de més competències.


5. ¿EN QUÉ CONSISTEIX EL PROCÉS DE PRIVATITZACIÓ?

El procés de privatització, així com els models de gestió privada, poden realitzar-se de diverses

maneres, com s'ha pogut comprovar arreu del món.

La definició exacta de privatització és exportar la gestió, en tots els àmbits, cap a interessos privats.

No obstant, és incompleta a més de no poder aplicar-se sempre.

En els últims anys, la majoria dels hospitals que s’han construït tenien gestió privada o semiprivada

(cas dels 8 hospitals inaugurats a Madrid a l’any 2008). A Espanya trobem més de 900 hospitals de

caràcter privat.

¿Com s’ha fet tot això i des de quan ha començat?

El procés de privatització s’inicia des de l’àmbit polític (tècnicament des del neoliberalisme, que

busca rendibilitzar tot allò que siga possible) i es reparteix a tota la resta d’Espanya. Encara que pot

parèixer que no és així, el procés de privatització de la sanitat pública va començar molt abans de la crisi

econòmica, encara que és evident que aquest fet ha accelerar el procés i li ha donat més ressonància en

els mitjans de comunicació. La privatització precrisi es feia en un ambient de creixement econòmic, de

manera que la majoria de la població i els mitjans de comunicació no li dedicaven massa atenció; només

aquells que podien sofrir-la més directament, com es el cas d’alguns treballadors, però la seua opinió i

algunes manifestacions no anaven més enllà. A més, molts hospitals amb part de la seua gestió privada

es consideraven públics i això, juntament amb el creixement econòmic dels anys de bonança que vivia

Espanya, van fer que aquest procés no fos notori fins a dècades després.

Cas Alzira

A la Comunitat Valenciana tenim un dels casos més coneguts a Espanya, el cas de l’Hospital de la

Ribera, a Alzira, que va iniciar un nou procés o sistema de privatització d’hospitals. Habitualment a

Espanya s’utilitzava el model que tenien els hospitals anglesos (hospitals madrilenys). Actualment, la

comunitat de Madrid és on es vol implantar aquest sistema amb els sis hospitals creats al 2008.

Alzira va utilitzar un nou model que podríem definir com una privatització total. Tota la gestió de

l’hospital corria a càrrec de l'empresa (en aquest cas, grup d’empreses) que van fer un contracte amb la

Generalitat Valenciana. La generalitat els pagava uns diners a aquest bloc d’empreses a canvi de que

aquestos gestionaren per complet el funcionament de l’hospital, a tots els nivells (fins i tot el Sanitari,

metges, infermers, etc). D’aquesta manera la Generalitat no assumia el cost de la construcció de

l’hospital ni el seu manteniment; a canvi, hauria d'hipotecar-se amb aquesta empresa durant 15 anys.

L'empresa, no obstant això, es va veure obligada a deixar el contracte. Durant els primers anys d'aquest,

la coalició d'empreses, Adeslas – 51%, Ribera Salut - 45%, Lubasa – 2% i Dragados – 2%, va tindre

nombres rojos per valor de milions de euros; l'empresa va dir a través dels seus portaveus que anava a

fer-se càrrec de les pèrdues perquè considerava que havien estat causades per una mala gestió seua (ja

que el contracte es pressuposava bo, sinó no l’haurien acceptat). No obstant això, les pèrdues van ser

assumides per la Generalitat.

Per fer funcionar de nou l’hospital que ja no disposava de cap concessionària, va tornar a traure a

concurs l’hospital amb un nou contracte, aquesta vegada amb unes millors condicions per al beneficiari.

Hi va incloure els centres de salut (l'atenció primària correria a càrrec de la concessionària i va pujar la

quota per a habitant (de 225 a 379€). De nou, la mateixa coalició d'empreses va acceptar el contracte i

aquesta vegada no va entrar en pèrdues.


La coalició va obtindre des de 2003 fins a 2011 uns beneficis de 28 milions d'euros. Com fou això

possible? Una de les causes va ser la denúncia del sindicat de metges d'assistència pública; segons la

qual, llevat del 20% de plantilla que estan a càrrec de la xarxa pública la resta de treballadors té unes

condicions laborals considerablement inferiors a les dels metges que treballen a hospitals públics, o al

menys a aquells o la contractació i les condicions laborals del personal mèdic està a càrrec de la

Generalitat. Les dades son clares, treballen a l’any 180 hores més i cobren aproximadament un 10%

menys.

Per defensar-se d’aquestes acusacions, la coalició d’empreses va dir que, tot i que el seu sou fix és

un 10% menor, poden cobrar fins a un 20% més en variables, i que això ocasionava que els metges

cobraren aproximadament el mateix que aquells que es trobaven a càrrec de la gestió pública i, a més,

només un 3% de la plantilla va deixar l’hospital, demostrant amb això que el seu personal sanitari estava

content al seu hospital.

A més, un dels objectius de la coalició d’empreses ha estat aconseguir més pacients, ja que cada

persona nova adscrita al seu hospital suposa actualment 639€ (no els 379€ que suposava anteriorment)

per això l’hospital ha contractat una gran quantitat de metges d’especialitats com ginecologia,

neurocirurgia... Ja que, a més de cobrar de la Generalitat els 639€ per cada pacient que vaja a l’hospital,

la Generalitat corre amb les despeses d’aquesta atenció especialitzada. L’Hospital de la Ribera hui en

dia és quasi com un hospital general que atrau a una gran quantitat de persones d’altres comarques, les

quals consideren que els seus hospitals no els poden donar l’atenció especialitzada que necessiten i són

enviats a aquest hospital. Amb aquesta tàctica, la coalició empresarial va obtindre un 15% més

d’ingressos.

La Generalitat va repetir aquesta fórmula als hospitals de Torrevella, Manises, Elx i Dènia. A aquest

últim, els metges treballen 50 hores més que al d'Alzira (230 hores més que als públics) i tenen les

vacances repartides durant tot l’any per evitar contractes de substitució que suposarien una despesa extra

per a la concessionària, la qual obtindrà pèrdues a l’exercici del 2012 d'un milió d’euros.

D’aquesta manera, el cas d'Alzira va consistir en una privatització total de l’hospital en dos nivells

(el primer i el segon contracte). Com a conseqüència, la generalitat haurà de pagar a aquesta coalició

d'empreses una quantitat de diners, primer total i després per habitant adscrit a la zona d’Alzira (unes

250.000 persones), que ha anat augmentant al llarg del temps.

Cas Britànic

Es va originar a Anglaterra i ha estat pres com a exemple clàssic de privatització per diferents estudis

i diversos països, com ara França o Alemanya, que l’han rebutjat al cap d'un temps perquè el

consideraven inefectiu i inviable.

Però, en que consisteix realment? El seu origen així com el dels sistemes sanitaris que van seguir

aquest model (cas 6 hospitals madrilenys inaugurats a l'any 2008) es basava en la suposada ineficiència,

falta de productivitat i rendibilitat del sistema sanitari a Anglaterra; ja que es considerava que es podia

estalviar en el sistema sanitari fent alguns canvis que, en teoria, no haurien d'afectar a la qualitat de

l’atenció als pacients.

Ja amb alguns serveis hospitalaris privatitzats, Margaret Tatcher va indicar el camí que seguiria John

Major (White Paper Working for Patients) a l’any 1989. Es pensava que si hi havia competència

regulada al sistema sanitari, hi augmentaria la seua eficàcia i es reduirien les despeses que no foren


realment necessàries alhora de atendre els pacients. D’aquesta manera el liberalisme va entrar al sector

hospitalari i molts hospitals van a passar a mans d'empreses o interessos privats. L’entrada del sector

privat a l’atenció hospitalària va crear una competència en matèria de preus entre els proveïdors de

diversos serveis (s'encarregaria de gestionar-lo aquell que fora més rentable mantenint els serveis

sanitaris que demanés la administració).

Molts centres hospitalaris que accediren a la gestió dels hospitals i sobre el personal no sanitari, van

optar per especialitzar-se, buscant una major rendibilitat (economia d’escala). Com a resultat, a molts

hospitals els serveis que no eren més habituals desapareixien o no s’atenien amb la qualitat o “l’interès”

suficient. La competència “regulada” (en tant que l’estat encara controlava la contractació mèdica i

podia regular la competència entre els hospitals si era deslleial o influïa greument sobre els pacients) no

va existir ja que les empreses es posaren d’acord per a especialitzar-se cadascuna en una àrea

determinada de la medicina de tal manera que atenien amb bona qualitat un reduït nombre de pacients i

d'aquesta manera totes les empreses a càrrec de la gestió d'un determinat hospital o grup d'hospitals

aconseguien una elevada rentabilitat, però cal ressaltar que aquesta rendibilitat era per a les empreses

només. Cal remarcar que els serveis que no s’atenien bé, els més costosos i els menys lucratius, eren

enviats a hospitals públics a on la gestió encara corria a càrrec del National Health System

El sistema va resultar rentable per a les empreses que es feien càrrec de la gestió dels hospitals ja que

es quedaven amb un alt percentatge (10-25%) dels beneficis; no fou així per a l’administració pública

que veia com les seves despeses en el sector sanitari augmentaven fins a 4 o 5 vegades més en certs

hospitals (cas extrem: Hospital universitari de Norfolk i Norwich a on la rendibilitat de les empreses no

estava entre un 10 o 25% si no al voltant del 70%). La quantitat d’atenció a urgències va augmentar

degut a que l’atenció primària no era de bona qualitat, no era rentable per als hospitals privats i l'atenien

malament i acabaven derivant a hospitals públics, la mortalitat va augmentar als hospitals, i fins i tot es

va produir la contractació d’infermeres no qualificades (només els metges estaven a càrrec de la

administració pública).

En síntesi, aquest model suposa un augment considerable de la despesa en administració, doncs la

negociació, la contractació de serveis de proveïdors absorbien moltes despeses; així com mantenir les

llistes d’espera actualitzades dels pacients enviats a centres especialitzats. Per altra banda l'atenció

sanitària no només no es manté si no que empitjora considerablement de manera que les despeses en

relació a la salut dels ciutadans per part de l'administració no es redueixen o no ho fan pírricament. El

seu fracàs ha fet que este model siga rebutjat, com ja s'ha dit, per part de molts països de la UE i que

molts estudis que s'han fet sobre ell no siguen positius respecte a este sistema de gestió. No obstant això,

a Espanya encara es vol implantar este model per a veure si pot funcionar als hospitals del país.


6. AVANTATGES, DESAVANTATGES I ARGUMENTS DE LA

PRIVATITZACIÓ.

Avantatges de la privatització:

En aquest moment el sector privat aporta finançament i capacitat de gestió, pretenent ser més

eficaç que el sector públic.

En les autonomies la inversió ha caigut un 40%.

Hi ha serveis que requereixen grans inversions (radioteràpia, diagnòstic per imatge o

laboratoris), de manera que no recórrer al sector privat pot fer que siguin difícils de mantindre.

El Concertament permet a la xarxa pública aconseguir els seus objectius d'accés, reducció de

les llistes d'espera o compliment màxim del temps d'espera en determinades patologies.

El sistema de mútues permet mantindre la cartera de serveis del sistema nacional de salut com

a gasto per capita menor.

Les concessions permeten major control del gasto, realitzar inversions en infraestructura en un

control de dificultats financeres.

El govern que externalitza paga per servei donat, es redueixen les inversions i a efectes

contables, el dèficit.

Es tracta de buscar una major eficiència del sector privat, la contenció de costos, l'acceleració

dels terminis així com el respecte pels compromisos econòmics, tota la transferència de risc (per

exemple, costa al sobreeiximent, això és empresa privada i no l'administració que vols fer-los

front).

Inconvenients i problemes

Entre actors privats en teoria suposa avantatges en preus.

No obstant això, hi ha un risc que d'oligopoli: fer poques les empreses del sector privat per

mantenir els preus alts i és difícil per a l'entrada de nous competidors.

Mols exerceixen una major pressió sobre l'administració per modificar contractes o preus.

A Espanya hi ha pocs proveïdors i estan concentrant-se.

Actualment l'administració té problemes per pagar. Es pot donar el cas que una empresa privada

de salut es negui a servei per no rebre el pagament acordat?

I si fallida a l'empresa? Preveu una situació en la qual hi ha cap mitjà per a l'atenció mèdica que

ha de donar el sector privat.

Normalment no parlen sobre el que passa amb el personal que treballa en hospitals que són

privatitzats. Noves condicions?


Arguments pro-privatizació i en contra.

No hauria de posar en mans privades la gestió d'un servei que hauria governat per criteris que

no són econòmics

L'objectiu de l'agent privat és per millorar els seu propis resultats.

(oligopoli) concentració en el sector mèdic privat farà que l'agent privat tenir més poder de

negociació per establir les condicions del cos públic

Inversions en prevenció, promoció de sa vida... va en contra de beneficis per a la gestió privada

d'atenció mèdica.

Per tant d'atenció primària és un servei no essencialment rendible.

Per tant, hi ha incentius a fer el sistema de gestió de la malaltia i la cura, no de salut.

Ciutadans dades de salut estarà en les mans privades.

És probable que posar en perill la confidencialitat de les dades de la salut de tots els ciutadans.

Selecció de riscos es produirà una vegada promogudes per accedir a dades mèdics dels seus

pacients (centres competiran per als clients)

els metges tenen els incentius segons resultats també s'aplica la selecció de riscos a la seva

treball

Cost de gestió incrementarà els costos administratius i de promoure la selecció de riscos

Assegurança de salut estableix que les primes basats en aquests riscos.

Si el centre mèdic també veu pacient particular pot ser el cas de que no és tracta pacients del

sistema públic d'aquestes que iguala o fins i tot pagar els costos de l'atenció privada en el sistema

públic . Quan passen en el sistema públic després de 30 anys, si ell no ha invertit en el seu

manteniment (el gestor privat es pretén estalviar en la mesura possible) serà inútil.


CONCLUSIÓ

Pel que fa als moviments a favor de la privatització de la sanitat, podem extraure la següent

conclusió:

Que els col·lectius que suporten l’externalització dels serveis hospitalaris estan

constituïts pels partits polítics així com les empreses de gestió privada.

Que entre aquests col·lectius existeix una relació de benefici mutu , contaminada per

vincles entre les persones que els conformen, com llaços afectius, familiars,...

Respecte al processos de privatització podem concloure que:

Els processos de privatització, al cas britànic, per una banda la base de com fer-les no

eren del tot correcta i per altra alhora de portar-les a terme tampoc s’ha fet massa bé.

Amb el cas d’Alzira, per una banda, la base o la teoria directament no era viable i va

ser modificada en favor de la empresa contractant i alhora de posar-la en pràctica no ha sigut bona,

fins i tot trobem indicis de suborns (“cohecho”).

D’ altra banda, cal esmentar que el treball realitzat pels nostres avantpassats construint una sanitat

pública i de qualitat, s’està veient minvat. A més, la situació fa que el govern haja de buscar remeis per

tractar la crisi i una manera d’aconseguir-ho es mitjançant les retallades de Sanitat, encara que ha

quedat demostrat que a Espanya tenim una de les millors sanitats si comparem la qualitat amb la baixa

inversió econòmica que s’ha fet.

La privatització es com les retallades que s’ estan fent, un error, que si pararem la situació ara,

encara podria tindre una solució, de lo contrari, si no es para, a la llarga tots pagaríem les

conseqüències.


VALORACIÓ PERSONAL

A l'hora d'investigar els motius pels quals la sanitat d'un país és privatitzada, influeixen molts factors.

Uns a tindre en compte són la ideologia del partit polític governant respecte al tema de la sanitat i l'altre

és la conjuntura econòmica del moment. Aquesta darrera causa és emprada com a excusa per justificar

les retallades en sanitat (entre altres àmbits públics importants) pretenent reduir la despesa pública

significativament en detriment d'un servei públic de qualitat.

Hem arribat a aquesta conclusió després que d'observar els resultats d'altres països de la Unió

Europea, com Gran Bretanya o França, en els qual hi havia sistemes de sanitat públics i on es va aplicar

aquest tipus de gestió externalitzada, la qual s'ha mostrat ineficaç sobretot en el període de crisi actual.

Resulta pràcticament una falta als drets de tots els ciutadans; tenint en compte el fet de que el govern

està fent-ho sense escoltar ni les peticions de la gent, ni les seues necessitats; només preocupant-se per

reduir el dèficit amb mesures que la pròpia Unió Europea va exigir als governs dels països membres i

que després ella mateixa va reconèixer que no eren tant eficaces com deurien. Front a aquestes mesures

tant injustes, la resposta de la societat deuria ser la reivindicació dels seu dret a disposar d'uns serveis

públics dignes i que respectaren les necessitats bàsiques de la gent.


BIBLIOGRAFIA

Lopez Piñero JM, Terrada M. Introducción a la medicina. 3ed. Barcelona: Esplugues de Llobregat.

José L. Fresquet. “Tema 8: 8.5. Orígenes de La Asistencia Médica Colectivizada.” Accessed April

2, 2013. http://historiadelamedicina.org/Fundamentos/8_5.html.

José Martínez López. “Modelos de Sistemas Sanitarios.” Accessed April 2, 2013.

http://reflexionsanitaria.blogspot.com.es/2012/01/modelos-de-sistemas-sanitarios.html

“Dos Modelos de Sanidad Pública - OCU.” Accessed April 5, 2013.

http://www.ocu.org/salud/derechos-paciente/noticias/dos-modelos-de-sanidad

Pastor E. Antonio Burgueño, el padre del ‘modelo Alzira’, clave en la sanidad madrileña. Madrid

Plaza 2013 Feb 16. Recuperado a partir de: http://www.valenciaplaza.com/ver/76919/antonio-

burgue%C3%B1o---el-padre-del-modelo-alzira--clave-en-la-sanidad-madrile%C3%B1a.html

García Sevillano E. Lasquetty afirma que no sabe cuánto ahorrará privatizando los hospitales. El

País 2012 Dic 19

Díaz P. Los beneficiarios de la privatización de la sanidad madrileña. Público 2012 Nov 24.

Recuperado a partir de: http://www.publico.es/espana/446368/los-beneficiarios-de-la-privatizacion-de-

la-sanidad-madrilena

García Sevillano E. La empresa a la que aconseja Güemes se hace con los análisis de seis

hospitales. El País 2013 Ene 11. Recuperado a partir de:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/11/madrid/1357890029_816111.html

German R. Udiz. ¿Por qué fracasó la privatización del modelo sanitario británico? [Internet].

Activa. [citado 6 de mayo de 2013]. Recuperado a partir de:

http://www.actibva.com/magazine/economia/por-que-fracaso-la-privatizacion-del-modelo-sanitario-

britanico

El Servicio Nacional de Salud Británico. [citado 10 de mayo de 2013]. Recuperado a partir de:

http://www.ans.gov.br/portal/upload/biblioteca/memoriaeventos/II%20Seminario%20Internacional_ju

nho_08/Jose%20Manuel%20Freire.pdf

La mala salud de la Sanidad británica [Internet]. Público.es. 2013. Recuperado a partir de:

http://www.publico.es/450860/la-mala-salud-de-la-sanidad-britanica

José R. Repullo. La mala senda de la sanidad pública. El País. Nacional. España; 18 de enero de

2013;3.

Jaime Prats. La privatización no ha abaratado el coste de la sanidad valenciana. El País. Valencia;

21 de enero de 2013;3.

http://historiadelamedicina.org/Fundamentos/8_5.html

http://reflexionsanitaria.blogspot.com.es/2012/01/modelos-de-sistemas-sanitarios.html

http://www.publico.es/espana/446368/los-beneficiarios-de-la-privatizacion-de-la-sanidad-madrilena

http://www.publico.es/espana/446368/los-beneficiarios-de-la-privatizacion-de-la-sanidad-madrilena

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/11/madrid/1357890029_816111.html


Beatriz González López-Valcárcel. Las voces de la sanidad. El mundo. España; 17 de diciembre de

2012;4.

Mejor la pública, aunque nos recorten. Dinero y Derechos. Mayo/Junio 2013. España; mayo de

2013;6.

El país. Negocio Sanitario. El país. Nacional. España; 7 de enero de 2013;2.

Emilio de Benito. Sí, la sanidad española es rentable. El país. Nacional. España; 18 de enero de

2013;5.

Documents

la Privatització de l'Assistència Sanitària