La performativitat de la pintura_Jan Vallverdú

10.8.20 - Rita Sala2 min de lectura

pergamins núm

.-1

Llegint un assaig de Karen Barad en el que es desenvolupa la idea que la performativitat és un espai per resignificar i (re)materialitzar, m’ha vingut al cap l’obra de Jan Vallverdú. La seva pintura –o més aviat la seva pràctica artística– no es pot entendre si no és a partir de la performativitat que aquesta desenvolupa. No es tracta però, d’una performativitat pictòrica com la del dripping (penseu en l’obra de Pollock) ni d’una performativitat de l’artista (recupereu el posat de Dalí), sinó d’una performativitat del llenguatge i les seves possibilitats de ser accionat. Amb paraules de Barad:

performativity is actually a contestition of the unexamined habits of mind that grant language and other forms of representation more power in determining our ontologies that they deserve. (Barad, 3, 2003)

En els últims anys, Jan Vallverdú ha anat desgranant i copsant la idea que la pintura i la vida van teixint, de manera discontínua, un entramat, un arreplec. Així, la investigació per resignificar allò que és representat no apareix per una necessitat d’elaborar i materialitzar a partir de diferents tècniques, sinó, més aviat, per una voluntat vigorosa d’accionar i traslladar el dir i el fer.

Després d’unes quantes converses informals i a força d’anar esbrinant les seves intencions, m’atreveixo a afirmar que l’obra de Jan Vallverdú es troba en un espai entremig, interfici, incòmode. Entremig perquè estira connexions entre un entorn concret i els seus símbols; entre una experiència barroera i un qüestionament de les estructures culturals amb les quals ha de conviure; entre el que és real i el que és ficció. Interfici perquè aquestes relacions les proposa com a superfície de contacte entre l’obra i tu (qui l’està veient), i, encara que aquesta superfície es bellugui, l’obra t’arriba amb la necessitat de contestar, re-fer, traduir. Incòmode perquè les línies cauen i ja no donen suport una perspectiva concreta, i, com no et pots agafar més que a fragments quedes atrapat entre un lloc i l’altre. D’alguna manera sospites que allò que és representat no és un camí directe a un significat únic, que la materialitat de les seves pintures pot arribar a enganyar-te perquè t’atrapa, però hi ha alguna cosa que va per sota, més avall.

Així, l’al·legòric i el literal, el natural i el cultural, el real i el fictici es presenten sota el mateix suport, amb el mateix to i des de la seva interrelació: tot s’atansa i queda lligat. I és, precisament, en establir les seves pintures com a poders fàctics, que te n’adones que arribaria al mateix espai amb qualsevol altre forma visual, car que la pintura et porta per uns camins i l’escultura o la imatge per uns altres.

Observant les pintures del Jan, no puc estar-me de pensar que(-ai!) no deixen de pronunciar-se dins d’un món físic que esdevé virtual i, potser, però no només, per aquesta qüestió, ja no les podem considerar solament a partir dels paràmetres pictòrics. D’alguna manera ens topem amb unes anades i vingudes, uns engranatges que, a través d’unes figuracions, ens estan assenyalant més aviat el lloc que aquestes no ocupen. M’imagino les pintures del Jan com un backstage, com un constant assaig-error o una manera de provar de resignificar conceptes i ensenyar l’espai que aquests han anat ocupant fins al moment. Com un rastrejador. A partir d’aquí, el mètode, el contingut i la forma es funcionen sota unes estructures rizomàtiques, plenes de forats que et fan sortir i entrar, tornar i venir. Penso en la imatge de La Jettée que descriu Lúa Coderch, quan l’home assenyala un punt de fora de la secció tallada d’una sequoia per explicar a Madeleine que ell ve del futur. El lloc que assenyala, però, no existeix i no existirà, perquè la sequoia ha estat tallada i ja no té possibilitats de créixer i, per tant, no serveix com a mesura de temps. No obstant això, entenem, amb aquest gest, l’espai que ell ens està explicant. Jan Vallverdú fa el mateix gest amb la pintura.

D’aquests moviments, d’aquest desencaix, descobrim una obra pictòrica que balla entre una materialització a talls d’experiència i fils de pensament que es van estirant per a construir, en el seu conjunt, una obra que cal entendre des de l’acumulació i la presentació. Desapareix la idea de resultat final i d’obra estàtica per proposar imatges que estan en constant reavaluació. A còpia de col·locar la intuïció en primer pla i les derives que aquesta emmena, podem estendre la pintura com a instal·lació, com a exhibició, com a producte o com a via per posar sobre la taula reflexions sobre l’estètica, la política i la cultura contemporània.

Tot i que les seves pintures funcionen per si soles, és en l’exercici de separar les representacions d’allò que representen on podem apropar-nos a la idea de performativitat, entendre-les més aviat com una dansa, una música electrònica o una taula plena de birres.

Or, to put the point the other way around, representationalism is the belief in the ontological distinction between representations and which they purport to represent; in particular, that which is represented is held to be independent of all practices of representing. That is, there are assumed to be two distinct and independent kinds of entities -representations and entities to be represented-. (Barad, 4, 2003)

Crec que Barad explica prou bé per què l’obra de Jan Vallverdú recull la necessitat de mudar la pintura a altres espais, de no caure en la casella de pintor o d’agenciar la matèria. La seva pintura és bona i té força, però deixa de funcionar si l’entenem com a forma de representació standard. El que dóna impuls i agita les seves pintures és, doncs, la pràctica, la posada en escena, el rastre, l’actitud i, sobretot, l’imaginari. Un imaginari accionat que explica i reconstrueix la realitat. O si més no, una realitat.

La Jettée, Chris Marker

Estudi de Jan Vallverdú

Títol, Jan Vallverdú

Títol, Jan Vallverdú