El Casal opina 1

Què fer? 3

L’altaveu del poble 5

Cultiva’t 9

Esbarjo 12

L’índex

2 ANYS DONEN PER A MOLT!Què ràpid passa el temps quan un projecte t’il·lusiona! Amb aquesta frase resumíem fa un any el nostre primer aniversari i, sense adonar-nos, ha passat un altre any reafir-mant la vigència de la frase. Ara bé, superat el primer any de pro-va, començava el repte d’enfrontar un nou curs en el qual havíem de superar-nos individualment per a poder créixer com a col·lectiu. Això passava perquè alguns membres de l’assemblea cediren responsa-bilitats i perquè altres tingueren el valor d’empoderar-se i agafar-les. Era un repte difícil, i encara que passat un any i no ho podem donar per superat totalment, sí que hem avançat molt en eixe sentit i ens podem sentir orgullosos i orgulloses d’anar pel bon camí.

Un altre objectiu era el d’obrir-nos a altres moviments socials, tan locals com a nivell de La Plana. En aquest sentit hem de fer especial menció al col·lectiu CJC, qui forma part del Casal i l’ha enriquit d’activitats politiques i lúdiques, com la pas-sada “2ª Festa per la revolució cubana”. Vam començar donant suport i mitjans a l’Associació estu-

diantil Broch i Llop per preparar la vaga del 23-O amb eixa injecció d’esperança que va ser veure pas-sar les Marxes de la Dignitat per Vila-real. En passar el Nadal, vam convidar a la CGT per tal que ens explicaren la situació laboral als nostres camps i expressaren la ne-cessitat de trencar les barreres de l’estat que separen els treballadors per la seua procedència i les seues condicions laborals.

Poc després, a les jornades sobre Euskal Herria el SEPC, amb la seua Campanya Internacionalista “Para los Pueblos”, ens van obrir les por-tes a tres militants del sindicat estu-diantil basc Ikasle Abertzaleak, que ens van explicar la crua i ocultada realitat de la lluita social a Euska-di. Al mes següent, Jóvenes Inkietos ens demanaren ajuda per a orga-nitzar una Jornada Solidària amb un col·legi de Mali que necessitava materal higiènic i medicaments per fer front a una malaltia que havia assolat la regió.

En començar juny, la PAH de Vila-real ens requeria per a frenar un desnonament d’un veí nostre on vam demostrar que és possible vèncer als bancs i als especuladors. Poc després, el 5 de juny, comença-

El Casal opina

ren les Jornades Animalistes, on col·laboràrem amb una quinzena de protectores i organitzacions ani-malistes on aprenguérem a mirar la resta d’animals en condició d’igual a igual. Entretant, la Federació Anarquista de Catalunya, qui ens presentaren aquesta nova plata-forma unitària i que donà lloc a un intens i enriquidor debat. Finalment, acabat ja el passat curs del Casal, vam tornar a col·laborar amb el SEPC amb una paradeta conjunta al Feslloch.

Quant a les activitats pròpies del Casal, remarquem el naixement de l’activitat esportiva “A la Marxeta”, on hem recorregut diferents parat-ges de les comarques del nord com les Penyes altes d’Artana, El Pipa de La Vall d’Uixó, el Montí d’Onda, o el Passeig Botànic de Vila-real.

En l’àmbit cultural, hem seguit amb l’activitat del “Cinema al Casal” i diverses exposicions fotogràfiques i pintures, de les quals destaquem els diversos murals amb què hem anat decorant el Casal durant aquest any. Especial menció al mural-ho-menatge a les mares de la Plaça de Maig.

En definitiva, ha sigut un any on no hem parat, on hem demostrat que el mètode assembleari compromès i crític amb nosaltres mateixes és el més efectiu a l’hora de crear un moviment social que aspire a con-solidar-se i créixer en l’àmbit local.

SOM LA LLAVORETA QUE

CREIX ENTRE LES ARRELS

MORTES DEL VELL MÓN

El Casal opina

Què fer?

Què fer?

L’altaveu del pobleVIU I DEIXA VIURE

Conscient o inconscientment la hu-manitat ha perdut el nord: la gent viu per viure i sense pensar el que és realment important.

Açò no ha sigut sempre, la brúixola mental va començar a fallar quan la mentalitat de les persones va fixar els seus objectius només en posseir més del necessari per a viu-re i la resta de coses van passar a un segon plànol.

Però, per què dic que ha perdut el nord? Només hem de fixar-nos en com tractàvem la nostra llar. Si ens fixem en la resta d’animals i com vivia la humanitat no farà molt més de 300 anys, podem trobar que la llar ho era tot, que la cuidaven i la respectaven. En algunes cultures, la llar podia equiparar-se o fins i tot arribar a ser un ens quasi diví.

No obstant, la llar de la qual estic parlant no és només l’extensió de territori on viu cada ésser amb els seus familiars, sinó un tot, una llar sense la qual no podrien existir les llars individuals. Com que la Natu-ralesa és la gran (i al mateix temps xicoteta) llar de tots els éssers vius,

qualsevol cosa que li afecte conse-qüentment ens afecta, vulguem o no.

Per això, no podem abusar d’ella com si fóra tota nostra, ja que és de tots i de ningú. Hem de man-tindre la Naturalesa intacta, en el sentit de què les nostres accions no haurien d’interferir en Ella perpè-tuament.

Una cosa que hauríem de tenir ben clara, i aplicar com si fòra l’únic propòsit en les nostres vides, és que la Naturalesa ha de poder arribar en perfecte estat als nostres fills, ja que és un autèntic Paradís, i no ens podem permetre que ningú la per-judique.

Tenint en compte aquesta breu re-flexió, ara només ens queda rediri-gir la brúixola.

Escrit per: Earthling

L’altaveu del pobleQUÈ ENTENEM PER ART?S’entén per art generalment qual-sevol activitat o producte realitzat per l’ésser humà amb unA finalitat estètica i també comunicativa, mi-tjançant la qual s’expressen idees, emocions o en general una visió del món a través de diversos recursos. Aquesta podria ser una definició d’art molt encertada.

Art seria el naixement d’un bebé, el paisatge d’una selva verge, el des-cobriment d’un bacteri, però sota cap concepte art seria maltracta-ment, desvergonyiment, assassinat.

“un animal on l’única defensa del qual

és córrer cap a davant per sobreviure,

no és art”No entenc com es pot catalogar d’art alguna cosa tan summament degradant com l’assassinat, sí, as-sassinat, d’un animal com el bou,

per al gaudi de molts homes i dones amb una visió una miqueta peculiar del que entenen per art. Possible-ment, els habitants de Tordesillas mai han estat en un museu, mai han vist un quadre o han llegit un llibre d’art, perquè llavors s’adonarien que assassinar sense pietat a un animal on l’única defensa del qual és córrer cap a davant per sobre-viure, no és art.

“cal prendre consciència que els animals són éssers vius”

No entenc la finalitat d’anomenar art, a festes com a mínim qüestio-nables. Per què matar un animal? Per què torturar-lo fins que no puga suportar-ho més? Quin és l’objectiu d’aquesta barbàrie? Perquè als meus ulls no en té cap. Simplement el gaudi de massacrar a un animal fins no poder més, que possible-ment es podria evitar.

Cal prendre consciència que els animals són éssers vius, amb òrgans, són éssers vius que senten, volen, i fins i tot poden entendre, no se’ls pot tractar com a simples objectes de plaure.

Escrit per: Moreno

L’altaveu del pobleIN MEMORIAM

Multitud d’imatges de guerres, te-rrorisme, genocidis i ús indiscriminat de les armes ixen tots els dies en els mitjans de comunicació i penetren en la nostra ment. Alguns exemples són: 11 de setembre a Estats Units, 11 de març a Espanya, Afganis-tan, Iraq, Corea del Nord, etc… I multitud de noms d’organitzacions creuen la meua ment: Al Qaeda, els Talibans, ETA, etc… Està bé mi-rar la realitat, per dura que siga, per tal de condemnar qualsevol ti-pus de violència, i assenyalar a tot aquell que atempte contra la vida humana, siga d’on siga i ho faça en nom de qui o del què ho faça.

Però l’altre dia estava en el parc amb la meua filla i mentre ella es-tava jugant jo estava en un banc escoltant música. Vaig començar escoltant algunes cançons del grup Reincidentes i després em vaig po-sar a escoltar una cançó dels meus temps d’adolescent del grup Barón Rojo, i el meu cor va donar una bol-cada i em vaig posar roig de ver-gonya i ira. Vergonya per la meua curta memòria, i ira pel record de tant d’odi concentrat.La cançó en qüestió parla de la matança més salvatge, cruel i san-guinària de la història de l’ésser humà modern. A mesura que ana-va avançant la cançó creuaven la meua ment algunes imatges recor-dades i algunes imaginades.

L’altaveu del poble

“el terrorista assassí va ser el suposat guardià

de la pau mundial”

Una gran explosió amb un núvol tòxic en forma de fong que pràc-ticament cobria tot l’horitzó; milers d’homes, dones, vells i xiquets morts, amb tots els seus membres escam-pats pel sòl; supervivents mutilats i plorant la pèrdua dels seus éssers estimats, i de tots els béns i cases;

i, anys després, les futures genera-cions que naixerien amb mutacions per l’efecte de la radioactivitat en el cos dels seus pares. La cançó en qüestió em va recordar que els mi-tjans de comunicació havien deixat en l’oblit aquell horrible genocidi, tal vegada perquè el terrorista as-sassí va ser el suposat guardià de la pau mundial, i les víctimes dues llunyanes ciutats perdudes d’Àsia.

La cançó en qüestió es titula “HI-ROSHIMA”, i com podreu deduir aquesta matança va ser el llança-ment de les dues bombes atòmi-ques a Hiroshima i Nagasaki. La raó per la qual escric aquestes lle-tres és primer perquè crec que els fets que relate no haurien de caure en l’oblit, perquè les noves gene-racions mereixen conèixer aquesta història per què no torne a repetir-se, i finalment perquè l’assassí se-gueix actuant amb la mateixa va-nitat i prepotència.

QUI NO CONEIX LA HISTÒRIA,

ESTÀ CONDEMNAT A REPETIR-LA

Escrit per: Tomás

Cultiva’tPUPIL·LES DILATIVES

-Qui sou Pupil·les Dilatives i com va sorgir la idea de formar un grup?

Som un grup compost per tres veus i un discjòquei. Provenim de diver-sos punts del País Valencià: Joan DJ-Rule (Montcada, Horta Nord), Mireia (Alzira, la Ribera), Montse (Benetússer, Horta Sud) i Natàlia (Gata de Gorgos). El nostre punt de trobada, des de l’inici dels nostres estudis com a filòlogues, ha estat el barri de Benimaclet, a València.

La idea va sorgir al Festivern de 2014, concretament, en la matina-da del dia 1. Estàvem parlant que la majoria dels grups musicals estan compostos per homes i que feien falta dones al panorama musical i vam bromejar sobre la idea de fer un grup, vam quedar i al final va sorgir el que som.

-Que destacaríeu del vostre grup?

Bàsicament, que fem música en la nostra llengua i que hem nascut per fer front a la polarització masculi-na que existeix dins del panorama musical valencià.

-Heu rebut moltes critiques dins del panorama musical?

Joan: Jo m’he quedat sorprès en veure com als cercles denominats «alternatius» encara pots escoltar frases com: «Això que canta és una dona o un home??» o « Vés-te’n a casa i deixa als que saben!». Mai m’ho haguera pogut imaginar. És per això que vam decidir fer un tema parlant-ne.

Natàlia: Bé, jo també vull remarcar la part positiva de tot això, veus a molt gent jove, a moltes dones que s’apropen a escoltar-te i això pense que és molt important per-què t’adones que realment arribes a la gent i que, efectivament, calen grups com el nostre al panorama musical. Una dona que veu una al-tra dona cantant allò que ella pen-sa, li arriba d’una forma més direc-ta. Llavors tenim les dues cares de la moneda.

Cultiva’t-Al vostre CD Bruixes de Dol po-dem trobar lletres carregades de denúncia i reivindicació, quin mis-satge voleu transmetre’n?

Mireia: Parlem sobretot de feminis-me, d’emigració, de lluita des de la base, d’amistat...

Natàlia: Nosaltres volem contar el que veiem. Som militants les qua-tre i la música és un punt més de la nostra militància, de la nostra llui-ta diària. La cançó Lluita de carrer n’és un exemple, i el barri de Beni-maclet és un entorn que ens inspira i ens motiva.

Joan: Això de cantar a la vida i i tal està molt be, però si vols cantar a la vida, has de cantar a tot. La vida també és el racisme, el mas-clisme i tot allò que no es agrada però no tenim que tancar el ulls a la realitat que al cap i a la fi és la que vivim.

-Quina lletra creeu que vos re-presenta millor?

Pensem que totes ens representen perquè cada cançó respon a pro-blemes socials del nostre entorn més proper. Ara bé, la nostra ‘xiqueta’ és la cançó Dones, és la primera

que vam crear i és el tema en què projectem la protesta antipatriar-cal d’una manera més explícita.

-Com definiríeu el vostre estil?

El nostre primer disc “Bruixes de dol” és una fusió de reggae, ska, drum&bass i rap.

-On podem trobar el vostre disc i com podem contactar amb vo-saltres?

Les nostres cançons estan a Internet, les pots escoltar, te les pots desca-rregar etc., però si vols, també pots comprar el CD a preu popular i re-colzar el projecte. Per a contactar amb nosaltres hi ha el correu pupi-lesdilatives@gmail.com, la pàgina Pupil·les Dilatives a Facebook o el nostre compte de Twitter @Pupiles-Dilative.

-Teniu nous projectes en ment?

Actualment estem enllestint una cançó nova que tracta sobre la su-peració dels conflictes i dels errors. En tindre el tema acabat, pretenem fer el primer videoclip del grup.

Cultiva’t-Com veieu el futur del grup?

Natàlia: Jo sempre dic que estem fent un treball de formigueta, de casal a casal, d’ateneu a ateneu, tenim molts concerts però tots són a llocs petits. Aspirem a arribar als grans festivals sense deixar de cantar en els espais on ho estem fent ara.

Mireia: Jo em sent més còmoda anant a llocs petits perquè sé que la gent que està ve a escoltar, no sé com em sentiria a un gran festival on de vegades la gent està però no està.

Joan: Jo pense que no hem d’oblidar que aquest projecte ha sorgit des d’un primer moment amb unes ba-

ses ideològiques que no volem deixar de costat,però que encara hem de millorar molt musicalment parlant. En un futur em veig tocant a grans festivals, per què no? Però no vull oblidar mai per què estem fent açò. Jo no vaig a fer una músi-ca en directe que després no puga assumir com a persona.

Montse: Jo espere que hi haja més grups com nosaltres, grups feminis-tes amb veus feministes i que cresca, com nosaltres diem, la «Sororitat», és a dir, la solidaritat entre dones, germanes al capdavall, oprimides.

De Pupil·les Dilatives, concretament, m’agradaria expandir-nos més en-llà del País Valencià i fer concerts arreu dels Països Catalans.

Esbarjo

El Casal Popular de Vila-real és uncentre obert, autogestionat i nolucratiu que serveix de punt de

trobada per a totes les persones delpoble i voltants que busca trencar les

barreres de l’individualisme.

Al mateix temps, pretén esdevindre unrecurs i un pont de contacte per

a la gent del teixit social de Vila-reali de la seua comarca.

Un projecte aglutinador sense dogmesni prejudicis que fomente la

participació activa i compromesacom a mitjà d’articulació d’una

societat lliure i crítica.

Carrer de Cronista Traver, 30http://casalpopularvr.blogspot.com

casalpopularvr@gmail.com