Upload
laia-fort-tura
View
25
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
Laia Fort
Història de la
dansa a Espanya
LA DANSA A CATALUNYA
SOTA EL FRANQUISME
CONTEXTUALITZACIÓ
HISTÒRICA
La Guerra Civil espanyola (1936-1939) és fruit de l ’aixecament militar contra el règim legal de la Segona República. La derrota de la República dóna pas al Franquisme.
Característiques de la República: Constitució democràtica
Lleis favorables als treballadors
Reconeixement de la pluralitat nacional i cultural
Prioritat del foment de l’educació i de la cultura
Característiques del Franquisme Lleis dictatorials
Prioritat de les classes poderoses
“Una sola nación, una sola cultura”
Educació i cultura sotmeses als interessos de l'Església i els valors més conservadors
Vídeo
I. DERROTA DE LA REPÚBLICA (1939)
Cap llei és votada per cap òrgan elegit democràticament.
Tots els càrrecs, des del govern de l’Estat fins els governs dels
Ajuntaments, són triats a dit.
Totes les regulacions de tipus econòmic van destinades al
benefici de la banca, dels terratinents i de la burgesia, que
són els pilars del Franquisme.
Espanya esdevé una nació unitaria, sense reconeixement de
cap altra llengua i cultura que no sigui la “nacional”, la
“espanyola”.
El suport de l ’Església Catòlica al Franquisme durant la guerra
és reconegut fent que els valors en l ’educació , en la cultura,
en la família, en la moral i en el conjunt de la societat siguin
obligatòriament els valors de l ’Església .
I I . ASPECTES POLÍTICS, ECONÒMICS I SOCIOCULTURALS
DEL PRIMER FRANQUISME
POLÍTICA CULTURAL DEL
PRIMER FRANQUISME
La possibilitat de subsistir del règim franquista sortit de les
armes contra el poble només es podia basar en la repressió
dels dissidents i en la censura de les informacions i idees
contràries al règim militar
Milers de persones van ser assassinades o condemnades a
presó, a més d’altres milers que van haver d’exiliar -se
Qualsevol manifestació de coneixements, d’idees, de valors o
de cultura diferents a les del règim i de l’Església no podien
aparèixer públicament
I. REPRESSIÓ I CENSURA
“Una nación, una cultura”
El Franquisme continua i emfatitza la històrica política conservadora
que considera l’Estat espanyol una sola nació i una sola cultura.
Diversitat en la unitat
La pluralitat cultural d’Espanya només s’entén com a variacions
d’una cultura històrica única
Prohibició de l’ús de les llengües diferents al castellà (inclosa l’edició
de llibres)
Intent d’apropiació del folklore de cada poble
Exemples de la política cultural franquista :
Los Coros y Danzas de España
Los Festivales de España
El Ministerio de Propaganda
II. “UNIDAD DE LA CULTURA NACIONAL”
Catalunya representava un doble perill pel Franquisme:
La defensa de la identitat nacional (història, cultura i llengua)
Una regió amb una llarga tradició de lluites obreres i sindicals (anarquisme, socialisme, comunisme)
Degut a aquest doble perill , Franco s’acarnissa contra Catalunya i el que representa
Prohibició de la llengua, els símbols, els llibres, l’educació i la cultura en general
Intent de lingüicidi i d’apropiació de figures de la cultura i les arts (Adrià Gual, Salvador Espriu, etc.)
Manca d’inversions culturals
Denegació de subvencions
Etc.
III. POLÍTICA CULTURAL CONTRA CATALUNYA
SUPERVIVÈNCIA CULTURAL
A CATALUNYA
Malgrat totes les eines repressives, el poble català va sobreviure gràcies a la voluntat de ser, al treball polític, cultural, social, sindical clandestí de sectors obrers, intel ·lectuals i, fins i tot, de la burgesia nacionalista i de l ’Església progressista
Un exemple de treball cultural a l’interior de Catalunya va ser el Palau de la Música i l ’Orfeó Català, dirigit per Lluís Maria Millet (fil l del fundador Lluís Millet) i Josep Jordi Llongueras (fil l del pedagog Joan Llongueras), amb una enorme tasca de difusió de la música i el cant coral català
Les aportacions des de l’exili que donaren a conèixer a l’exterior la situació de Catalunya, el manteniment de les institucions catalanes en l’exili, i el treball de defensa de la democràcia de les persones exiliades va ser una contribució a la supervivència com a poble
I. SUPERVIVÈNCIA COM A POBLE
Dansa tradicional folklòrica. Els Esbarts
L’única afectada pel Franquisme
Uns esbarts entren als casals parroquials, acollits per l’Església
Uns altres passen a formar part de Coros y Danzas
Es crea una proposta per a anar contra l’intent franquista d’apropiar -
se del folklore català: L’Esbart Verdaguer
Dansa clàssica
És vista com a alta cultura i no pas com a cultura popular; per això,
no pateix els efectes del Franquisme
II. SUPERVIVÈNCIA EN DANSA
ELS ESTILS DE DANSA EN EL
FRANQUISME
Dansa folklòrica
Intent d’apropiació com a identitat “nacional”
Desvinculació de la identitat “regional”
Creació de Coros y Danzas
Dansa espanyola
Intent de convertir el flamenc en la dansa que s’identifiqui com la
genuïna dansa tradicional espanyola, com el folklore espanyol
Històricament, el flamenc ha estat molt acceptat a Catalunya
(Carmen Amaya)
Dansa clàssica
Com a expressió d’alta cultura, el Franquisme la deixa en mans de
l'elit econòmica i social
Gran Teatro del Liceo
Teatro Real de Madrid
RELACIÓ DEL FRANQUISME AMB ELS
DIFERENTS ESTILS DE DANSA
LA PRIMERA GENERACIÓ
CLÀSSICA
I. LA PRIMERA GENERACIÓ CLÀSSICA
Durant la postguerra i durant l’etapa més dura del
Franquisme, l’únic teatre que aconsegueix sobreviure és el
Liceu
És a partir del Liceu que es pot parlar de les primeres
generacions de dansa clàssica amb noms com Amalia Monroc,
Joan Magriñà, Maria de Ávila, José de Udaeta, Trini Borrul,
Anita Guirao, Alejandra Dimina, Carmen Vicente, Lolita Baldó,
Antonio Monllor, Antonio Larrosa, José Ferran, etc.
Vídeo
II. JOAN MAGRIÑÀ (1903-1995)
El 1937, en morir Pauleta Pàmies, Joan Magriñà és nomenat director del cos de ball , coreògraf i ballarí principal del Gran Teatre del Liceu
Funda els Ballets de Barcelona el 1951
Autor de més de 150 coreografies, per les òperes del Liceu i per altres representacions
Potencia el cos de ball , que compta amb figures com Maria de Ávila
El 1957 es retira com a ballarí , és director del Ballet del Liceu fins al 75
Vídeo
III. JOAN TENA (1923-2007)
Estudia als Ballets de Barcelona de Joan Magriñà
El 1952 crea la seva pròpia companyia: el Ballet Joan Tena
La seva dansa vol trencar amb les formes obsoletes del s. XIX,
i vol experimentar amb els nous corrents avantguardistes
europeus i nord-americans
Les seves coreografies són innovadores i es basen amb
música clàssica i contemporània
Els seus ballarins procedeixen del Gran Teatre del Liceu sota
les ordres de Magriñà
IV. MARINA NOREG (1902-1976)
Nascuda a Sant Petersburg, el seu nom era Marina Lie de Goubonina
Va ser bal larina dels bal lets de l ’Estat de Sant Petersburg i de Moscou fins el 1939
Les seves estades a Noruega, Suècia, I tàlia, Suïssa i , f inalment, Espanya, han fet especular sobre la seva participació en activitats d’espionatge
Es trasl lada a Barcelona i forma part del Ballet Joan Tena, aportant- l i noves visions i tècniques de la dansa
Juntament amb Tena, va treballar amb la companyia d’Adrià Gual, formant par t de l ’alternativa als Ballets de Barcelona de Magrinyà i al Liceu
Allà, va dedicar-se profundament a l ’ensenyament de dansa i de teatre, i de moviment apl icat al teatre
V. DESPRÉS DELS GRANS MESTRES
Durant els anys 50 fins els 70, la dansa clàssica continua
centrada al Gran Teatre del Liceu, que torna a agafar
l ’esplendor burgés que havia tingut abans de la guerra
Tant les representacions d’òpera com les de dansa assoleixen
un gran nivell, però això no comporta la consolidació de
companyies de dansa ni de figures destacables, a excepció de
ballarins i ballarines com Josep Ferran, Guillermina Coll,
Fernando Lizundia o Assumpció Aguadé
A partir dels 70, i coincidint amb l’inici de la democràcia,
s’obre un període d’esplendor de la dansa contemporània
VI. DOCÈNCIA: LES PRIMERES ESCOLES
Com a antecedents de la pedagogia de la dansa, es pot citar a
Joan Llongueras (1880-1953), fundador de l ’Institut Català de
Rítmica i Plàstica, que segueix el mètode Dalcroze; i l ’escola
de Pauleta Pàmies, directora del cos de ball del Liceu i
adreçada a senyoretes de la burgesia catalana
Com a escoles pròpiament dites de dansa clàssica fins als
anys 70 podem esmentar les que hem vist vinculades a Joan
Magriñà, Joan Tena i a Marina Noreg
VII. DOCÈNCIA: INSTITUT DEL TEATRE
L’Institut del Teatre es crea el 1913
El 1944 s’ integra a l ’ Institut el Conservatori Superior de Música, desenvolupant estudis de dansa que es reconeixen oficialment
El 1952 l ’ Institut esdevé Escola Superior d’Ar t Dramàtic i Dansa
El 1970 es refunda l ’ Institut
1995: S’inicien els estudis del Grau Professional de Dansa
1997: Creació d’IT Dansa
2001: Inicis dels estudis superiors de Dansa
2010: Conversió a Grau dels estudis Superiors
FONTS D’INFORMACIÓ
FONTS D’INFORMACIÓ
Bordes, J. (2014, març 19). Carmen Amaya, ostatge de Franco. El Punt Avui , pp. 24 i 25.
Casero, E. (1995). Los Coros y Danzas de la Sección Femenina: Teoría y Práctica. Cairon . 1 , 65-71.
Casero, E. (2000). La España que bailó con Franco: Coros y Danzas de la Sección Femenina . Madrid: Editorial Nuevas Estructuras.
DDAA. (2012). Arts del moviment: Dansa a Catalunya (1966-2012) . Barcelona i Donostia: Arts Santa Mònica i l iquidDocs.
Endansa. (2010). Els esbarts, fem història: L'esbart Verdaguer, primera etapa [Vídeo]. AICC: Autor.
http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/
http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/
http://www.institutdelteatre.org