16 Muntanya 932 / Març 2020 Israel i Palestina amb bicicleta 17

Israel I PalestIna aMb bIcIcleta Text i fotografies de

Gerard Castellà

Terra Santa ha estat des de temps pretèrits un punt de trobada entre cultures, imperis i religions. Per descobrir tot això, recorrerem Israel i Palestina amb bicicleta per un itinerari de 910 km que travessa l’espina dorsal dels dos territoris per pistes secundàries i corriols pedregosos. Una ruta que ens permetrà conèixer indrets màgics com Nablus, Jerusalem, la mar Morta o el desert de Negev.

l Nadal de 2017, amb en Xevi i en Jordi, vam recórrer Jordània amb bicicleta. En finalitzar la travessa al port d’Aqaba, al sud, vam pro-posar de tornar l’any següent a l’altra banda de la mar Roja. Mal-

auradament, per motius laborals no van po-der-me acompanyar en aquesta ocasió. La tra-vessa d’Israel i Palestina amb BTT realitzada el Nadal de 2018 consisteix en un total de dotze etapes, 910 km recorreguts i un desnivell apro-ximat de +12.000 m, amb inici a Natzaret (nord d’Israel) i final a Eilat (sud d’Israel), cre-uant Cisjordània (Palestina). Vaig fer la ruta amb una Surly Ogre 29” engendrada a Espaibi-ci (Barcelona) i equipada a l’estil bikepacking.

LES PASSES DEL PROFETA

Un noi i una noia adolescents custodien amb posat seriós la barrera del control militar que dona accés a Jenin. Vesteixen un uniforme de color maragda adornat amb un comandament de ràdio, munició de recanvi i un pegat amb l’estrella de David. Tots dos subjecten metralle-tes de mida grossa amb la naturalitat dels ac-tors, i alcen el palmell de la mà en senyal d’es-top en veure’m arribar amb bicicleta. Es miren encuriosits les bosses, els neumàtics, la trans-missió i les meves cames descobertes, més per tafaneria que per deformació professional, pen-so, i no em demanen el passaport. Cinc minuts més tard, el noi militar esbotza: «You are hand-some». Sorprès i entre rialles, li responc que ell també n’és de guapo, però ella, la seva compa-nya, encara ho és més. S’acomiaden de mi llan-

EPistes infinites al desert del Negev al llarg de l’Israel Bike Trail (IBT).

18 Muntanya 932 / Març 2020 Israel i Palestina amb bicicleta 19

EL COR DE CISJORDÀNIA

Nablus és una ciutat que reposa a les faldes d’unes valls cremoses. M’hi quedaré un parell de dies amb l’Alaa, un enèrgic jove palestí cre-ador del Palestine Bike Trail i un fanàtic de la bicicleta. Amb ell i la seva família passaré un Nadal sense escudella ni torrons, encara que amb uns àpats amb regust a hummus, xai al forn amb patates, tabule de verdures i iogurt. Nablus m’enamora a primera vista. Des de bon matí recorro els laberíntics carrers estrets del casc antic, visito les botiguetes, em perdo pel souq (mercat) i no puc deixar de menjar el kna-feh a totes hores, una mena de pastís de for-matge amb sucre caramel·litzat al capdamunt. «As-salamu alaykum. Where are you from? Welcome to Palestine. Enjoy our beautiful co-untry», són les frases que més es repetiran al llarg d’aquesta setmana.

«I com és la vostra vida, doncs, si tots dos sou àrabs i palestins, però un de vosaltres viu a Israel i l’altre a Pales-tina?», pregunto a un parell de joves universitaris que regenten una ten-da de texans i sabates mentre m’om-plen el segon vas de te a què m’han convidat.

En Mohammed respon amb un anglès ex-quisit: «Jo visc a Natzaret, la ciutat àrab més gran d’Israel, i tinc passaport israelià, el de co-

lor negre. Això significa que puc treballar a Israel amb un sou molt més alt del que tindria un palestí sense papers allà mateix, i que puc moure’m lliurement pertot arreu. Malgrat tot, soc i em considero palestí. Això no canvia els meus sentiments ni la meva pertinença al meu territori».

Visiblement alterat, en Youssef agafa les regnes de la conversa: «Jo soc palestí i si vull anar a Israel haig de demanar un permís. Si tinc sort, me’n concediran un de vint-i-quatre hores. Però si vull agafar un avió, no puc fer-ho des de Tel Aviv, sinó que haig d’anar a Am-man, a Jordània, perquè el meu passaport és palestí, el blau, i aquest fet ho canvia tot. Mal-auradament, tampoc no puc anar on vulgui (dins de Cisjordània) de forma lliure, ja que en un dels molts controls militars del territori

ocupat poden barrar-me el pas sense justifica-ció aparent. A familiars meus els van fer fora de casa seva anys enrere. De fet, el que desitja-ria és anar als Estats Units i viure en pau». Tal

çant un petó a l’aire i, d’aquesta forma tan gla-murosa, entro a Cisjordània (Palestina).

El terreny rocós i els arbustos baixos que m’han acompanyat aquest matí des de Natza-ret, al nord d’Israel, s’estenen també a l’horitzó fins que arribo a Jenin. Un cartell estrident ar-

ran de carretera indica explícitament que aca-bo d’entrar a l’Àrea A, una zona sota control de les autoritats palestines i on els israelians te-nen l’entrada prohibida.

Tan bon punt abandono l’asfalt, el GPS tro-ba fàcilment les marques de la ruta Masar Ibrahim Al-Khalil, un itinerari que recorre

Cisjordània de nord a sud resseguint les traces del profeta Ibrahim, a cavall de pistes de grava i que connecta llogarrets blanquinosos per la porta de darrera, entremig de camps d’oliveres i plantacions d’arbres fruiters. Cada vegada que m’aturo a omplir les botelles d’aigua o a

comprar alguna cosa per picar, revisc la calidesa de viatjar per un país àrab, especialment en llocs pocs turístics, en contacte amb gent corrent. I és que el poble àrab es desviu per ajudar, per

agradar, per fer que el desconegut se senti ben-vingut. Sempre rebo la mateixa pregunta: «Ne-cessites alguna cosa?». Independentment del que els seus polítics facin o desfacin, aquesta és una terra que porta milers d’anys de convi-vència multicultural, i això els ha conferit un caràcter especial. Sovint em conviden a dinar o a dormir a casa seva, oferiments que ells consideren un honor en la seva tradició. Una manera de fer i de ser que fa ressorgir els re-cords més dolços del Sudan.

Estampa de vida rural i agrícola al nord de Siris (Cisjordània).

Pastors beduïns que viuen a una zona de coves (Safer Malek, Cisjordània).

Els coloms blancs volEn alt i lliurEs, Es mouEn pEr l’EscEnari amb balls impossiblEs, pintant notEs dE pau En una tErra dE conflictE.

indEpEndEntmEnt dEl quE Els sEus polítics facin o dEsfacin, aquEsta és una tErra quE porta

milErs d’anys dE convivència multicultural

20 Muntanya 932 / Març 2020 Israel i Palestina amb bicicleta 21

TERRA DE TOTS, TERRA DE NINGÚ

El centre de Cisjordània és conegut per la fer-tilitat de les seves terres i, això, a finals de de-sembre, és sinònim de ruixats. Unes inoportu-nes pluges torrencials són les que m’obliguen a sortir de l’itinerari del Palestine Bike Trail de-gut al risc d’inundacions al fons dels uadis, així que baixo a la carretera principal i poso la directa fins a Jerusalem, on descansaré un pa-rell de dies. Vagarejar per la ciutat vella de Je-rusalem és moure’s de puntetes per un polvorí d’un quilòmetre quadrat que podria esclatar en qualsevol moment per culpa d’una guspira fortuïta. És fascinant observar el barri armeni, el musulmà, el cristià i el jueu en plena ebullició, però ho és més encara palpar in situ el fervor re-ligiós o tradicional amb què els jueus ortodoxos combreguen al Mur de les Lamentacions. Pocs metres més en-llà, militars israelians armats fins a les dents tallen l’accés als turistes a la Cúpula de la Roca, atès que avui és divendres, dia festiu dels musulmans.

Després d’una breu aturada per fotografiar els grafits pintats al mur de Cisjordània, a Bet-lem, m’encamino cap al sud. Històricament, Hebron ha estat una ciutat cobejada, perquè és

on es troba la Tomba dels Patriarques o mes-quita d’Ibrahim, considerada com el centre es-piritual de jueus i musulmans (i cristians) ja que hi ha enterrats tres destacats profetes bí-blics. Les ànsies de control de la terra sagrada va legitimar la creació d’assentaments de co-lons jueus al centre d’una ciutat, que acollia 175.000 palestins i 850 nouvinguts.

En l’actualitat, els habitants d’Hebron han de creuar diàriament estrictes controls militars de l’exèrcit israelià per accedir al carrer Shuha-

da, a la ciutat vella, considerat antany un dels centres comercials més emblemàtics de Palesti-na. Des de mitjan dècada de 1990 la població local ha estat progressivament expulsada de la zona, fet que s’ha traduït en negocis tancats, entrades tapiades amb ferralla i rínxols de fil-ferro punxegut arreu, a banda de freqüents controls militars aleatoris. Avui dia el carrer Shuhada se l’anomena el carrer fantasma.

com em recomanen, quan arriba el capvespre pujo a la part alta de Nablus i m’assec a una teulada per veure la posta de sol. La cúpula verdosa de la mesquita del casc antic s’il-lumina i el cant del muetzí hipnotitza l’ambi-ent tènue que es dibuixa al firmament. Els co-loms blancs volen alt i lliures, es mouen per l’escenari amb balls impossibles, pintant notes de pau en una terra de conflicte.

Passat Safer Malek, en direcció a Jericó, les pistes malmenades viren a una zona de pas-tors beduïns que em reben sense gaire entusi-asme. Alguns d’ells viuen en coves, d’altres en senzilles tendes d’acampada fetes de lona de plàstic i llana de les ovelles que cuiden, i re-butgen amb brusquedat qualsevol intent de fotografia. Més tard em diran que una fotogra-fia els pot robar l’ànima, si bé més d’un d’ells té Facebook. Del capdamunt dels turons que es divisen en la llunyania, s’albiren unes silu-etes diminutes, els ramats d’ovelles que cerquen aliment en aquestsòl tan àrid. Al fons de tot, a l’oest, repica amb vehemèn-cia l’orquestra israeliana: sons de trets i dispars

provinents dels camps d’entrenament militars, com si fossin trombons cubans.

Continuo pel track que m’ha suggerit l’Alaa, però la traça és més pròpia d’una caminada

que no pas per a una bicicleta de munta-nya, així que em toca empènyer el meu cavall d’acer força estona. Per sorpresa, la línia que segueixo desapareix de cop

i volta de la mateixa forma que ho fa la llum del dia —a partir de les quatre de la tarda—, i em converteixo en un nàufrag

al bell mig d’un oceà de uadis. Sort que duc un mapa topogràfic de Pa-lestina al meu GPS, i amb aquest,

seguint a les palpentes línies grisoses que travessen murs de sorra i lleres d’un riu fet a còpia de roques, avanço cap a l’est, on al cap de tres hores enganxaré la carretera i més camps de beduïns farcits de gossos tan riallers com els quissos tibetans. Qui em manarà fo-tre’m en aquests embolics...

Fervor religiós al Mur de les

Lamentacions (Jerusalem, Israel).

La pedra i la roca fan de l’Israel Bike Trail un recorregut força tècnic.

vagarEjar pEr la ciutat vElla dE jErusalEm és mourE’s dE puntEtEs pEr un polvorí d’un quilòmEtrE quadrat quE podria Esclatar En qualsEvol momEnt

22 Muntanya 932 / Març 2020 Israel i Palestina amb bicicleta 23

ENTRADA A ISRAEL: BENVINGUT AL DESERT DE NEGEV

«Xalom!», i tot seguit la caixera em deixa anar un reguitzell de frases en hebreu que ni per casualitat podria desxifrar, mentre compro aprovisionaments en un supermercat d’Arad. A Israel passo a ser un més, de cop i volta tot és més fred, hermètic, i m’és complicat en al-gunes ocasions d’iniciar una conversa amb la gent local més enllà d’allò protocol·lari. Que diferent d’allà on vinc. El paisatge varia tam-bé, i els boscos de pins i les pistes de terra ar-gilós rogenc guanyen protagonisme. A més, sembla que les pluges s’han quedat als turons de Cisjordània, mentre que el clima mediterra-ni i el sol comencen a treure el nas amb més assiduïtat. En aquesta secció del sud d’Israel pel desert de Negev resseguiré l’itinerari del

«El meu passaport té una creu aquí darrere, mira, i això vol dir que no puc entrar a la ciutat vella, allà on vaig néixer i on el meu pare re-gentava el restaurant familiar. És una autènti-ca vergonya», m’explica amb la sang calenta en Hassan, un enginyer palestí que es guanya la vida narrant la situació actual d’Hebron als quatre turistes que visiten la ciutat més gran de Cisjordània. Em convida a entrar al casc an-tic, ell m’esperarà a l’altra banda, a la sortida, i remarca que dugui el passaport a sobre. Mitja hora després ho entendré, quan un regiment de trenta soldats israelians amb pèl moixí, en-galanats amb metralletes i rifles d’assalt, em cridaran, em demanaran el passaport de males

maneres i em convidaran a tornar a l’Hebron Nova, o H2, com és coneguda. Una situació dantesca i inversemblant, més similar a un vi-deojoc que no pas al sentit comú, amb el detall que aquí no hi ha vides de recanvi.

Recorro els últims quilòmetres del sud de Cisjordània i creuo assentaments més simples i humils que al nord, amb edificis transformats en muntanyes de runa. En passar per un camp de refugiats em sento més observat del comp-te. M’aturo, saludo, «Barça, Barça!». Em faig passar per burro, el millor que es pot fer en situacions un xic tenses en indrets d’on és mi-llor sortir-ne al més aviat possible. I és que malgrat que el conflicte d’Israel i Palestina pu-gui haver-se refredat, segons diuen alguns, com en qualsevol lloc on hi ha lluita, es ten-deix a desconfiar del foraster en certes ocasi-ons, encara que aquest vagi en bicicleta.

Dunes argiloses i entorns solitaris afrodisíacs (Desert de Negev, Israel).

24 Muntanya 932 / Març 2020 Israel i Palestina amb bicicleta 25

lles, un recorregut desèrtic d’altíssima quali-tat, sense menystenir la veïnal Wadi Rum. Trams per lleres de rius entaforats en un entra-mat de uadis polsegosos amb formes grotes-ques i llençols de pedres punxegudes. No es veu ningú en tot el dia, tan sols cabasses de solitud i silenci mentre se segueixen les fites pintades amb la insígnia d’una bicicleta blanca i blava. Camells, més solitud, corriols, un oceà desèrtic, crits de frenesí i èxtasi.

Encara que porto un sac de dormir de plo-mes i una màrfega en cas de bivaquejar, acos-tumo a dormir en albergs o petits càmpings ubicats a pocs quilòmetres de la ruta i d’on puc aconseguir aigua i menjar per a la propera jornada. De vegades, a més, pernocto en quibuts, comunitats col-lectives israelianes nascudes als anys seixanta provinents de l’Europa de l’Est i que avui dia representen tan sols el 7% de la pobla-ció israeliana. Amb els quibuts, per tant, arri-bava la utopia socialista i la vida comunal ar-reu del país, un experiment sociològic interessantíssim que suposa avui dia l’existèn-cia de petits oasis socialistes enmig d’un oceà capitalista, i que tinc el privilegi de conèixer gràcies als meus hostes de Warmshowers (una xarxa d’hospitalitat entre ciclistes).

A les set del matí m’adono que algú s’ha dei-xat el ventilador obert a l’Aràbia. Una inespe-rada tempesta de sorra amb un vent de cara fastigós m’aixafa els plans d’arribar a Eilat per

pistes desèrtiques, per bé que transiten paral-leles a l’atapeïda carretera general. Com a mí-nim, si circulo per l’asfalt els granets de sorra inofensius no es convertiran en maleïts fiblons d’abella. Amb tot, m’encamino per la via prin-cipal compartint voral amb triatletes. Carrete-ra i manta fins a Eilat, destinació final del viat-ge. A primer cop d’ull, Eilat podria ser Las Vegas. Edificis grandiloqüents, llums i neons de colors, restaurants i mil botiguetes. Tot allò que podria desitjar un turista d’esquena cre-mada a la recerca de sol i platja. Sis quilòme-tres al sud, tocant amb Taba, frontera amb Egipte, trobo el meu raconet idíl·lic en una

platja de pedres menudes. Allà gaudiré un pa-rell de dies de la vida marina de la mar Roja a tres metres de profunditat, una mena de Bus-cant a Nemo a vessar d’esculls coral·lins, pei-xos de colors tropicals, i uns 25ºC que senten de meravella en ple mes de gener. Des d’allí, mentre jec a la platja, sento arribar cants de sirena provinents de les terres d’Aràbia, però ara és hora de tornar a casa. Potser ho haurem de deixar més endavant.

Holyland MTB Challenge (HLC), una cursa de BTT en autosuficiència que recorre Israel de nord a sud, des dels Alts de Golan fins a Eilat, durant 1.400 km.

El desert de Negev és colossal, una catifa immensa de sorra i pedra, dunes argiloses i en-torns solitaris afrodisíacs. Els primers compas-sos són complicats, més tècnics del que espera-va, i m’obliguen a rodar amb precaució davant la presència de pedres tan afilades com el gani-vet d’un carnisser argentí que miren de reüll els meus neumàtics. Aquí no hi ha més compa-nyia que la d’algun pastor beduí a la recerca d’aliment i aigua per al seu bestiar o la de ca-mells solcant les dunes.

Segueixo els senyals de l’HLC pintats a les roques i inicio un descens a la mar Morta a pas de cargol que em durà fins a la platja d’Ein Bokek, a 400 m per sota del nivell del mar. A diferència del costat jordà, més feréstec i pe-dregós, a Israel hi ha platges de sorra fina. I precisament em dirigeixo a una d’aquestes a través de les instal·lacions d’un hotel de prime-ra línia amb la lliçó ben apresa de l’any anteri-or, a Jordània, amb en Xevi i en Jordi, quan vam haver de colar-nos per una reixa per no

pagar una dinerada per banyar-nos en un com-plex privat. Gandules, parar el sol, bany en ai-gües flotants i una dutxa fresca per desempa-llegar-me de la capa de sal. Quin plaer! Quan el vigilant de la platja privada s’apropa i em pregunta educadament si m’allotjo a l’hotel, li responc que sí, és clar, que acabo d’arribar i a més pot comprovar-ho a la reserva de Booking que mostra el meu mòbil. «Thank you, sir. En-joy your stay with us», desplega el sermó de benvinguda amb somriure plastificat. Per des-comptat, la reserva era de l’hotel on vam que-dar-nos per quatre rals l’any passat a Jordània. Moltes gràcies Hotel David, un plaer.

CICLOTURISME DE CINC ESTRELLES: L’ISRAEL BIKE TRAIL (IBT)

El desert pot ser molt encisador, però s’hi ha d’anar amb els trastets adequats. Al Negev les distàncies són llargues i els quilòmetres lents de sumar, de manera que és necessari carregar bastants litres d’aigua —fins a sis litres, a l’eta-pa més llarga— i menjar extra. Tanmateix, una vegada s’entra a l’Israel Bike Trail (IBT), no-més queda gaudir de l’espectacle. Aquest itine-rari que travessa el desert de Negev pels seus racons més inhòspits ha estat creat per una associació de ciclistes locals, i és garantia de centenars de quilòmetres de BTT de cinc estre-

Corriols de cinc estrelles vora la llera pedregosa dels uadis (Desert de Negev, Israel).

ANUNCI PEU DE PÀGINA

www.acopdepedal.wordpress.comInstagram: @gerard.castella

camElls, més solitud, corriols, un ocEà dEsèrtic, crits dE frEnEsí i èxtasi