^Il

/7

----.- . - .k... x a.,. .Jalvador de Madariaga, fier Bagaría

FRIS DECORATIU

Preu: 30 cèntims - Ronda de Sant Pere, 3 Telèfon 22592 : Subscripció: 3'30 pessetes trimestre

Any VII. Núm. 355-Barcelona, dijous, 5 d esembre 1935

A la pàgina 2:

Japó contra Xina, La lluita dels imperialismes a Asia, per FermíVergés.

La guerra de comunicats Les operacions a la Dancàlia, per Gonçalde Reparaz (fil).

A la página 4:

Plans i projectes, per Charlie Chaplin i Walt Disney,

LA POLITICA EXTERIOR D'ESPANYA EIs Dijous —

Interviu ami, MSalvador de Madariaga, el delegat espa-

nyol a la Societat de les Nacions, ha rebutel nostre collaborador Dr. W. M. Ullmann,corresponsal a Lisboa de periòdics austríacsi suïssos, i en aquests moments en què tantd'interès té la política internacional, agi-tada per tants de problemes cabdals, d'al-guars dels quals depèn la pau del món, hatingut l'amabilitat d'expressar la seva opi

-nió sobre alguns d'ells.

espanyol. Les condicions per a les relacionsculturals són més favorables per nosaltresque les econòmiques..

•z+*

«Ja heu vist que recentment ha estat re-novat, per dotze anys, l'estatut de Tànger.Una revisió tota] hauria estat prohibitiva,considerant d'actual situació internacional,saturada de conflictes. De totes maneres,els canvis aplicats a l'estatut són conve-

MIRADOR INDISCRET

—Com sabeu, Espanya estàlligada amb eis altres (Estatsper un sol contracte polític : elPacte de la Societat de les Na-cions. !Espanya, inaturalment,complirà sempre, rigorosamenti exactament, tota obligació de-rivada del Pacte. No hi ha capraó permetent de suposar que,degut a qualsevulla estipulacióo concert de caràcter políticamb altres Estats, .aquesta po-sició d'Espanya fos sotmesa amodificacions notables. La po-lítica exterior espanyola es dis-tingeix per la seva línia de ri-gorosa continuïtat ; des de laproclamació de la República,ha conservat sempre aquesta lí-nia, la qual, d'altra banda, que-da fora de l'abast dels esdeve-niments de la politica interior.El que s'esdevé en la políticainterior té, respecte a la polí

-tica exterior dels grans (Estats,molta menys influència del quesovint es creu, i aquesta afir-mació és vàlida per a Espanya,com per a Anglaterra, Françao Itàlia, per exemple. Jo mateixhe representat Espanya a Gi-nebra sota els diferents governsque s'han succeït.. No he ocu-pat, com sabeu prou bé, el mi-nisteri d'Estat. Però àdhuc enel cas que en el futur ocorrineventuals transformacions degovern, no és d'esperar que uncàrrec decisiu per a la políticaexterior d'Espanya caigui enmans d'un- representant a'üï3partit que vulgui aplicar elsseus extremismes a aquella po-lítica, una condició de la qualha d'ésser la continuïtat.

«Darrerament, la premsa mundial s'haocupat de les relacions entre Espanya ialtres Estats, especialment els veïns seus,França i Portugal(. Pel que fa a Portugal,hem de posar atenció en les relacions cul

-turals, que cal renovar amb visites recípro-ques i un bescanvi sovintejant d'opinions.La recíproca comprensió cultural es trobasempre a la base de tota bona relació entrepaïsos. El cap del govern portugués, Oli

-veira Salazar, ha subratllat no fa gaire coma fet essencial que la independència i sobi-rania portugueses siguin principis bàsics dela política espanyola. Aquests principis sónja, en efecte, axiomes integrais de la mostrapolítica einvers els nostre veí, i no hi hacap espanyol que vulgui oscar-los en el mésmínim. Com que procedeixo d'una regióveïna de Portugal, Galícia, em crec per aixòposseir una particular comprensió de l'es-piritualitat portuguesa. Amb molt de gusttornaria a visitar Portugal, amb preferèn-cia com a turista ; però no veig possibilitatde trobar-ne avinentesa en breu termini, deno ésser que la sessió de gener del Conselldé la Societat de les Nacions tingui lloc aLisboa,\ possibiilitat que, com sabeu, s'hapres en consideració.

«Les relacions entre IEspanyá i Portugalhan d'ésser tractades .amb molta cautela.No és exacte qualificar de negociacions depacte simples converses diplomàtiques. -Elsdos països no han viscut absolutament d'es-quena — com es diu sovint —, però no peraixò deixa d'existir menys la necessitatd'augmentar la comprensió recíproca d'amb-dós respecte als esdeveniments que tenen

Iloc en l'un i l'altre. La importància de

l'aliança entre Anglaterra i Portugal, no

cal dir que mai no . ha estat negligida a

Madrid.

«Aquest any he empres un viatge per les

repúbliques sudamericanes. He estat a l'Ar-gentina, Uruguai, Xile, 'Perú i Brasil. Com

que la situació de cada un d'aquests països

és diferent, la posició d'Espanya davant

cada un d'ells ha d'éser diferent també. La

posició d'Espanya envers aquells països es

basa en la comunitat racial i en la comu-

e itat idiomàtica. La primera ha estat més

d'un cop amenaçada per la influència de

la immigració procedent d'altres països, i per

això hem de tenir l'objectiu d'actuar afa-

vorint la comunitat idiomàtica. Natural-

ment, en aquest aspecte, les rel ci ^ sortatu-

rals ocupen el primer pla•remsa e

par exemple, de saber que la P - ame

rrcana és servida principalment per agències

periodístiques e ordamerccanes. Aquest ser-

vei, prescindint del seu continguti at en

seves tendències eventuals, est delatantlaun espanyol feixuc, sense gust,

blant tesdpot c dir de la lc nematografia ie de

la ràdio. que laaAl Brasil he pogut adonar-me q

influència de l'idioma espanyol és més

gran del que semblaria suposable esuna

nació de parla portuguesa. 'El Brasi

dels mercats més interessants per aleesltles

espanyols d'obres científiquesobres científiques es llegeixen, al Brasil, en

BlancsEL SEXAGENARI

Amb els ulls plens d'encanteri, el sexage-nari contempla corn la florista agombolaels crisantems blancs, daurats, grocs i mo-rats, entortolliga les tiges i les cobreix de .paper de plata. L'home se'n va Ramblaavall irradiant una gran placidesa interiori, en arribar a la Plaça del Teatre, topa ambel benjamí de la penya d'escacs.

—On va tan guarnit?—Tu diràs! Que no sá^s quin dia és?—Sí ; però amb aquest sol d'agost, no lao

diria ningú. No li sembla que hauria de ferun tembs rúfol que ens obligués a portarabric, caminar de pressa i abreujar eldiàleg?

—No ho crec fas necessari, encara queja comprenc que a vosaltres, els joves, uscal una mica de decoració per a poder ac-tuar, i és que no tragineu a dintre gairescoses viscudes.

—Digui, més aviat, que anem pel mónbastant distrets.

—Doncs si us hi fixéssiu cinc minuts, veu-ríeu que arreu es dedica, en aquestes hores,

un record no solament als familiars difunts,sinó als poetes i artistes, als pensadors ihomes d'Estat que saberen acomplir- quel-com de profitós per a la jàtria, A Franças'observa aquest costum d'ençà de la lle-genda de l'abat de Cluny i, tot i haver abo-lit Anglaterra l'All Soul's Day quan la Re-torma, aquesta tradició es manté entre elsprotestants del Continent europeu ; àdhuc lasegueixen els luterans i U la seva expressiópagana en molts indrets on pagesos i mari-ners, agenollant-se amb el cab descobert da-munt les pedres tombals, colen llet per lesescletxes.

—Tot això són vuits i nous i cartes queno lliguen. Però; home, no cal anar tanlluny : ací mateix potser ja se'n fa un gramassa.

—No pas els de la teva generació, que noteniu res de sentimentals; solament penseuen l'esport.

—Ja em disíensarà, però li he de dir queva ben errat de cornetes: precisament abansd'ahir vaig assistir al concert.

—De veres que em dónes una gran ale-gria. 1 a propòsit, ara que me'n parles : hesrntït di:' que e s° ;oc )is ol questras nollisquen tan bé com altres vegades, com sitráissin una manca d'assaigs o una minvade fe. Es cert?

--Poden ben j assar. Amés, la bona socie-tat torna a jrestar-hi suport i el conjunt faforça goig,

—Ah, vaja ; el mínim esforç, f er l'estilde les cantades de l'altre dia! Creu -me que,si hagués gosat, hauria cridat a j le pulmóÇa trame! Decididament, hi ha un afluixa

-ment general; no es vibró prou!—1 qui en té la culpa?.—T'entretindria massa, penó no vull tam-

poc que te'n vagis amb el dubte sencer. A mi,em fa l'efecte que no existeix un interés viu

1' en a allò que, a la meva època; ens abran-dava.

—iSí, home, sí ! El que ocorre és que vostèja no transita per les zones trepidants.

--,Ep! No em refereixo al soroll, sinó alcoratge !

—De coratge n'hi ha per vendre i per do-nar. Miri : quan torni de dipositar el seuram de flors autumnals, h5assi pels ateneusi les biblioteques públiques, per les llibreriesi les galeries d'art...

—Per les galeries d'art ! Em jugo doblecontra senzill que a més d'una m'hauré deguiar per un catàleg imprès en castellà!

—Mentre hi trobi obres eacellents...,Però allà, com en moltes altres bandes,

no hi trobaré el ferment catalanista!—No li manca la raó, però consideri...—Bé ; no vull dir res més. Com que ja

m'has entès, que l'esmena no es perdi ¢er tu.

S.

S4rapèrlía

Una altra pèrlia a enfilar al collaret queresplendeix actualment. Això passava a Xau-xa quan el govern eufòric acabava de de-butar. IEn una cort reial hi havia d'ambai-xador un celebrat poeta que feia quedarXauxa d'allò més bé. Tal dia farà uns anys,el susdit ambaixador rebé del seu ministerid'IEstat comunicació demanant testificacióde l'estada a aquella capital d'una personaenviada en missió oficial, requisit indispen-sable perquè l'esmentada persona poguéscobrar i'import de la missió i dietes conse-güents. El nostre ambaixador cuità a infor-mar-se, a l'hotel on es deia que el missionerhavia residit, de l'estada d'aquest i deltemps que ella durà. A l'hotel en qüestiórespongueren que mai no havia residit allípersona de tals nom i cognoms, cosa quel'ambaixador cuità a informar al ministeri.Immediatament arribà a l'ambaixada unacomunicació apremiant demanant que el se-nyor ambaixador s'informés millor i no de-morés la resposta. L'ambaixador cuità areforçar la seva informació inquirint a totsels hotels de 2a ciutat. La investigació novadonà un resultat tan negatiu com la pri-mera, cosa que el nostre ambaixador s'a-pressà a comunicar a la impacient superio-ritat. Resposta : que el senyor ambaixadortingui en compte que la persona en missióés tot el senyor metge de l'Exm. Sr, presi-dent del Consell de ministres, i que per tantcal que hagi residit tants i tants dies a lacapital on el nostre ambaixador es trobavadestacat. Aquest aleshores fa una investi-gació a forns a tots els hotels, cases de dis-peses i altres llocs per l'estil, es fa ajudarde la policia i de Poblet i Santes Creus,però en va : el metge del senyor presidentno estigué mai a la susdita població. Res-posta tercera del nostre ambaixador : queno pot donar aquell certificat de presènciadel metge del senyor president sense preva-ricar, cosa que oil no farà mai. Replica epi-logal de la superioritat : que el senyor am-baixador es serveixi enviar la dimissió.

EncavallamenfUn radical che la darrera fornada, que

anava a la plataforma d'un zr, en passardavant del Club Republicano del Passeig deGràcia, cridà, ple d'indignació :

—Ah, bromes pesades, no!I saltà decidit a arrencar un carte'llet que

hi havia al llindar de la porta d'accés, 'con-vençut que deia una altra cosa i que, enrealitat era l'anunci que habitualment hi hadamunt les cistelles de l'EGzkadi

«Ostras Perlion,

Aquell incident...Un cop restablerta la calma, dos funcio-

naris de la Casa, dels de nuevo cuiro, comen-taven el sorollós incident.

Un dels comentaristes deia, amb un todespectiu :

—Chico, no más faltava un «Visca Badianpara darnos la sensación que todo estaba

igual que ayer.,.

Per no reincidirEn un celebre tumult de fa pocs dies, tots

els circumstants reclamaven la presènciad'En Rubí

—.Perd on és !En Rubí?Qué fa IEn Rubí?

—On dimoni s'ha ficat En Rubí?L'O4hivella en donà una explicació bastant

exacta :—En Rubí encara es deu recordar de la

sabata que li collocà En Portela, llavors dela bandera del Terç!

CulturaEn el Collegi d'Advocats, la junta general

convocada per augmentar les quotes als col-

s es desenrotlla en un ambient de febrei de baralla.

El senyor Marsal, líder de la Ceda al Col-legi d'Advocats, es pronuncia contra l'aug-ment i examina amb fredor i austeritat elpressupost del Collegi.

'De sobte, alça la veu, adopta uoa actitudairada i, amb els braços enlaire, protesta,indignat:

—40,000 peles per llibres?

Més cultura, encaraEl ponent de la junta té la paraula per

a justificar les despeses del Collegi. Parlade la biblioteca enmig de constants inter-rupcions.

El company Port, advocat i llicenciat enDret, fa estona que està cridant. No en téprou. IEs posa a dalt d'una cadira i, forade si, exclama

• -Qué e.., llibres !, mongetes !

FínanoesEls minyons de la Ceda, capitanejats pel

conseller senyor Torrents, s'han sortit ambla seva. Per votació la junta rebutja l'aug-ment de quotes indispensable per al soste-niment del Collegi i la seva biblioteca.

A les protestes dels vençuts—sempre elsque perden es queixen del mateix — que enel Collegi es faci política, responen els altresque no han obrat impulsats per cap mòbilpolític, sinó purament per esperit profes-sional .

Es el que deia un jovenet, fill d'un impor-tant propietari de Barcelona, tot sortint delCollegi, posant-se uns guants grocs de pellde porc

—Es que no és per les tres pessetes cadames, sinó que, tres d'ací, dues d'allà... Te-niu : ara mateix, fa pocs dies que ens hanapujat el Círcol del Liceu...

Segurament, .en el Círcol, el jove advocatno va votar en contra de l'augment dequotes.

Les excepcionsA Canallita nio surten dos llits en escena,

ema núvia que s'hi estira amb el vestit decua, pijames, deshabillés, etc. I cada dia fanple amb bona part d'aquella gent que acos-tuma a sortir a les notes de societat deiCiero i el Brusi. Passejant pel saló de des-cans del Romea, En Gonçal Amós encer-tava:--Aquesta mateixa obra traduïda al cata-

là, hauria de representar-se al Paraldel, per-qué no gla voldrien muntar enlloc més!

L'obsessió del menjarHa esclatat un altre afer. Les clenúncies .

formulades pel senyor Nombela han agitatles tranquil-les aigües ministerials, 'El pobrepartit radical n'ha sortit tan mal parat comen l'assumpte del Strapedo. Ja ho ha ditel caudillo : uEspero la segunda ola de gasesasfixiantes.))

Sembla, però, que hi ha quelcom més.E1 denunciant s'ha limitat, a demostrar laillegalitat del pagament que es pretenia fera ]'ahir totpoderós naviler senyor Tayà. Lapart final de la denúncia, parla dels «agricuil-tors, de la Comissió del cacau, etc., etc.)).

Es veu que els presumptes inculpats sen-ten una gran predilecció pels productes ali-mentaris. Ahir, eren el moresc i l'arròsavui és el cacau. Demà, qué serà?

VocabulariEI 'Casal de les Comarques Catalanes és

freqüentat per un aranés arribat de fresc,

el qual, en sentir aquests dies que es parlavatant de la Ceda com a partit polític, féu unagran riallada.

—Qué us passa? — li preguntà el barman.—Res, home, res. Es que a la nostra terra,

ceda vol dir cigró !

S'enténJoan Amades s'estranyava que els soldats

etiòpics es comportessin millor de nit quede dia, però En Moragues li ho aclarí

—Fixeu-vos que van a la caça del Mussol...ini!

Baixant de 4o:Enguany, les japs, en lloc de fer imprimir

tom l'auiy passat els tretze punts del Capdarrera les apuntacions del número que ju-guen a la Rifa de Nadal, hi han posat unsanuncis industrials a tant la ratlla.

—Es la interpretación materialista de lahistoria ! — exclamà despectivament l'idea-lista René Llanas de Niubó.

Tren ca cío s quesRodrigo de Emo, volent treure el mal

efecte, intervingué—Observe, empero, mi querido René, que

el número es el 635 1, a sea : 6 t 3 = 9. 9+= 14 ; [ j— = 1 3. Los trece puntos i

Filatèlia

Entremig d'altres afiliats a la Unió So-cialista, el fogós i diminut diputat al Par-lament de Catalun ya, Fronjosà, es plany,amb lèxic poc parlamentari, de l'acord prespel govern de Madrid de retirar de la circu-lació els segells de correu amb l'efígie dellíder del socialisme espanyol Pablo Iglesias.La conversa s'allarga, i comença a des-

viar-se. Un xicot present, sincer admiradorde Fronjosà, li diu

—Vós, Fronjosà, també arribareu a per-sonatge i us posaran als segells.

—Ara que—interrompé un altre—, si ar-ribeu tan amunt, als segells us hi haurande posar de cos sencer.

nients per a Espanya i milloren molt la po-sició espanyola en aquell territori ; a mésa més, ha quedat el camí lliure per a altresnegociacions ulteriors. Si sota unes cir-cumstàncies així es pot parlar d'un mainte-niment integral de l'Estatut, deixo que vósmateix us feu la conclusió.

a Pel que fa al desenrotllament que adqui-riran tes relacions internacionals, expressol'esperança que passarà el perill de con-flictes seriosos — vull dir conflictes armats.No obstant, tenim encara al davant l'any«936, envers els qual miro sense massaoptimisme. EI pròxim estiu, per exemple,pot reservar-nos algunes sorpreses. QuanEuropa haurà superat aquest obstacle queveig davant, aleshores crea que l'amenaçad'una nova guerra estarà conjurada, i es-pero que per sempre.

aPel que fa a les meves opinions sobreel desenrotllament interior amb què hande comptar els Estats civilitzats, les hefixades en dl meu llibre Jerarquía o Anar

-quía, publicat no fa molt i que, com sabeu,tracta dels problemes del sistema corporatiui del sistema classista. Ara justament esticocupat acabant jo mateix la traducció fran-cesa d'aquest llibre. Dintre poques setma-nes, en sortirà una d'alemanya, a càrrec del'editor Gotthelt, de Berna, feta per l'es-criptor A. Dombrowsky, que ja em traduí(España, llibre publicat per la Deutsche Ver-lagsanstalt, de Stuttgart.w. M. ULLMANN

Dos aspectes del desolat desert de Dancàlia

El darrer retrat de l'emperador Hirohito damunt el seu cavall favorit «Shira- .yukin, en les maniobres de Kyushu

2 - ^^1\ 5-XII-35

JAPO CONTRA XINA LA GUERRA DE COMUNICATS

' Leso eracions a la Dancàliaa uita e s im eria asmes a sia pSetmana de guerra de guerrilles i de El primer europeu que l'ha recorreguda,

guerra de notícies falses. 'Els dos adversaris el baró Franchetti ens descriu així la seva1931, .amb l'acció al Manxukuo, i els inci-dents de Xanghai, en 1932, l'exèrcit sempreha estat èrbitre dels seus destins. L'exèrcitjaponès, factor actiu de l'imperialisme deTòquio, té Qa sensació que en 1936 s'obriràun període molt crític. Aquesta convicció ex-plica les agitacions dels oficials, camperolsi estudiants nacionalistes, que qualifiquenl'any vinent de kiki, o sigui any de «ràbia,agitació i desesperança». Amb la proclama-

Durant molts anys s'ha parlat de l'es- triomfen a tot arreu telegràficament. I si travessiaplendid isolament)) britànic. Stanley Bald- les dificultats de les comunicacions expli- 1 «La zona vulcànica (que en gran part lawin !l'enterrà, solemnialment, en un discurs 1 quen en paret els rumors fantàstics del cas- forma) apareixia com la superfície en ebu-que féu sensació, en el qual va declarar que 1 tat dels abissinis, ja no tenen tanta discul- lució de la marc en plena tempestat; enles fronteres d'Anglaterra començaven a1 1 pa per la banda dels italians. Aquests dis- efecte, les laves negres havien obert petitesRin. 'Encara hi ha qui té la illusió de posen de serveis telegràfics perfectament or- valls, gores de reduïdes proporcions, foratsviure en pau perpètua, fruint de benestar 1 ganitzats. Podrien donar-nos notícies dig- 1 i grutes, les escletxes de les quals ereni riquesa, al marge de complicacions even- enes de fe... I a desgrat d'aquesta possi- habitades per rèptils i aranyes verinoses.tuals. Ningú, però, no creu que en el món bilitat, cal controlar-les totes, i rebutjar-ne 1 En tals condicions la nostra avançada tin-d'avui la solidaritat, en el bé o en di mal, bona part ! gué moments tràgics i dificultats úndescrip-

municions que entren pel Turkestan. Leszones soviètiques de Xina constitueixen unaltre dels malsons del Japó. A hores d'ara,fracassat, segons sembla, el sisè pla contrales regions soviètiques, preparat pel generalVon Seekt, amb 450,000 homes, pot dir-seque les zones comunistes sumen uns sis-cents mil dos-cents cinquanta-cinc quilòme-tres quadrats, amb una zona d'influènciaconsiderable. El i6 de juny d'enguany esrealitzà un fet molt important. 'Els exèrcitscomunistes de Kueitxeú i Szetxuan meridio-nal, dirigits pels famosos revolucionarisTxude i Mao-Tse-Dung, arribaven a unir-seamb l'exèrcit roig del Szetxuain meridional,dirigit per Siu-Sian-Tsian. 'Els soviets xine-sos continuen forts a Human i avancen capa Hopei i Xensi. Han perdut, però, llursposicions a Kiang-si i Tu-kieu, les dues pri-meres províncies que havien tingut governsoviètic estable. Realitzada la unió dels dosexèrcits soviètics, Szetxuan esdevé el centredel bloc comunista xinès. Cal tenir en comp-te que Szetxuan és una de les províncies mésriques i més vastes. Compta amb 6o milionsd'habitants i tant França com Anglaterratenien molt d'interès a apartar-la de la in-fluència comunista, tota vegada que el Ti-bet i Tonk'in hi tenen moltes relacions.

Però el Japó, com si no en tingués proud'aquest enemic, en té d'altres als qualsha jurat odi etern : Anglaterra i els iEstatsUnits. Anglaterra, que fou el tutor benèvoldel Japó en els primers anys del segle,constitueix un obstacle als plans hegemò-nics japonesos. No solament la seva in-dústria lluita, encara, en els mercats d'A-mèrica del Sud, India, Austràlia, PròximOrient 1 Xina, sinó que els lligams de laCity, dels bancs anglesos, s'estenen a totarreu.

Els Estats Units han estat gairebé des-plaçats de Xina pel Japó. Però els EstatsUnits tenen, encara avui, per mitjà delclan Txang-Kai-Sec, una gran influència aXina. Com se sap, el govern de Nankinestà en mans de la família Sun-Yat-Sen.Txang-Kai-Xec és casat amb una germanade la vídua Sun-Yat-Sen, i el ministre deComerç, Kumg, amb una altra. El famósSoong, ministre de Finances, és un germàde la vídua Sun-Yat-Sen, i el ministre deComunicacions, Sun-Fo, és fill del creadorde la Repóbllica. El clam Sun-Yat-Sen haestat educat en les missions protestants

s^J 1^

•...

Mandchourié

J-'JJ-. MonQohe

•.

S i Is i j°.

_^°\ 'ji

fiaç : /._._4

n a n 9

.......C^ to = —

Kokonor 1'flona ^•,,^^,os^ ^R. n9`.°"q

1o

o^

h^ngha^"

N-tn

T h b e t lSzetuan •614 ít

1 1 ' :.;.: r i9^oeSNn sao <slfiasnsi lN

kiany

entre les enclaves soviéUiquesLalutte de NANKIN

Yaunna"n ^^acysl•,^c

Zones sovrébquesaueebu1Ae19JS\\0Ç

Dirrcban Ses (orcesroues.==::I (oe.°denankn

no sigui absolutament necessária. I als Es- ció de l'autonomia — que ha esdevingut in-tats Units, el gran Roosevelt, l'home que dispensable, declara el governador de Xahar,en la història futura personificarà l'innova- Sung Xen Yuan — el Japó intenta guanyardor providencial, acaba de fer el joc de mans per mà les forces contràries als seus plans,més hàbil de tots els seus : fer votar um Estats Units, Rússia i Anglaterra.Neutrality Act que, en el fons, no és altra El pla de l'exèrcit japonés, conegut percosa que la declaració terminant que els Es- «pla Tanaka,, és un pla a llarg termini.tats Units volien ésser actors i no especta- Yeró les seves etapes són ben determina-dors en l'espectacle mundial. S'ha acabat la des. Manxulcuo és la primera. La procla-vella illusió dels països arcàdics. Hi ha un mació de l'autonomia de les províncies xine-interès suprem de tots, la pau, que had'ésser una conquista diària.

En plena experiència de la crisi italo-etíop,quan encara subsisteixen tots els dubtes so-bre l'agreujament o la solució del conflicte,veiem produir -se'in un altre d'un abast con-siderable, de repercussions inimaginables.Ens referim a la pretensió japonesa de pro-clamar la independència o d'autonomia deles cinc províncies del Nord de Xina, perara limitada al Hopei oriental. Tothom haconstatat l;activitat diplomàtica provocadapel conflicte italo-etíop. Tanmateix potsermolts no s'han adonat que aquesta auto-nomia del Hopei oriental ha estat un fac-tor determinant en la resolució dels EstatsUnits en decretar l'embargament sabre elpetroli. Es diplomàtics de Washington hanvolgut, precipitadament, crear ((Un prece-dent». Quan 'Cordell Hull anuncià al mónque els Estats Units aplicarien l'embarga-ment sobre el petroli, els diplomàtics de Tò-quio sentiren un calfred nerviós. A Tòquiosaben perfectament que un acord sobre elpetroli vol dir un acord entre Anglaterra iens !Estats Units, vol dir predomini al Pa-cífic del bloc anglo -saxó, vol dir, també

—continuant r92i-22 i la Conferència Navalde Washington — un acord marítim entrel'Imperi Britànic i els Estats Units.

Dintre pocs dies s'obrirà a Londres laConferència Naval. Potser en aquell mo-ment serà un fet l'autonomia d'una part dela Xima del Nord. Al cap de pocs dies, eldia rz exactament, a Ginebra «els r8n decre-taran l'embargament sobre el petroli desti-

ses del Nord representaria la segona, d'unanat a Itàlia, Aquesta llista de fets caldrà

gran importància estratégica sobretot. Elsretenir-la. Seran determinants en els esde-japonesos controlarien els mitjans de comu-veniments de r936, l'any crucial, en el

nicació amb Mongòlia i les províncies de laqual, a 'Europa i a Asia, es produirà una

Xina central. E1 nou (Estat independent se-evolució diplomática de gran envergadura. ria una barrera contra el comunisme, con-

Al davant de tot, veurem, en x936, la defi- tra la temuda infiltració de la Unió Soviè-

nitiva reconciliació de l'Imperi Britànic itica a Xina. A hores d'ara la lluita entre el

els (Estats Units? Hi ha símptomes que hoJapó i la U. R. S. S. no té pas cap caràcter

indiquen. No perdem de vista que actualment revolucionari, ni recolza en raons marxis-l'agent més a•tiu de l'acostament anglo-ame-

tes o imperialistes. Es tracta de raonis eco-ricà és el Canadà. L'an y r936 s'obre amb

nòmiques, de demografia, d'indústria i co-una victòria liberal a1 Canadà, és a dir amb

merç. Quants de nosaltres sabem que la

el partit que, sensepretendre afluixar els U. R. S. S. està construint, actualment, unalligams amb la" metròpolis, entén necessari

regió industrial, al centre d'Asia, de pers-

l'acord entre la 'Gran Bretanya i els 'Estatspectives considerables? Sibèria és avui una

Units. El president Roosevelt ha portat aregió industriall gairebé perfecta, d'una po-

cap, a 'Cuba, Filipines, Panamá, urna polí- tència incalculable,. En 1928 Stalin ha pro-

tica d'atracció semblant a la tàctica seguidamulgat un decret ordenant la creació d'un

per l'imperialisme anglès. Però hi ha unnou territori industrial a Orient, basat en

factor determinant d'aquest acostament : lal'explotació del mineral en brut a l'Ural, de

situació del Pacífic, la lluita contra l'expan-la potassa a Solikamsk, del carbó a K.us-

sió japonesa. Anys enrera, el tòpic literarinetzk. Aquesta nova .regió industrial, la

de grocs contra blancs podia fer riure elUnió Uraf-Kusnetzk, sorgeix a 4,000 qui-

ciutadà de Londres, de Washington o de lòmetres de la frontera occidental russa. Si-

París. E' Japó, encara, inomés s'havia donatbèria actualment produeix tancs, avions,

a conèixer a través de les estampes i el ro- tractors, municions. En el cas que Sibèria

manticisme a la Lafcadio Hearn. Però aracontinuï «pacífica)), aquests centres indus-

el dumping japonès té una realitat imme- trials inundaran Xina, Afganistan, Mongò-

diata, esfereïdora. 'Des de i932 les fàbriqueslia, àdhuc India, de llurs màquines, de llurs

suïsses de rellotges han de plegar perquè productes químics, A Moscú tenen la mania

el Japó, a Basilea, ven els rellotges a trenta-de la grandiositat. Calculeu que les bases

sis francs el quilo. Les fàbriques de bom-de la indústria de l'Ural-Kusnetzk s'este-

betes d'Austria i Alemanya han de limitarnen en un territori vint vegades més gran

llur producció perquè el Japó ven, a Ams- que França. Què significa aixa pel Japó?

terdam, làmpares a o'25 francs la peça.Significa que els mercats de Xina i de tot

A 1''India, als països d'Amèrica del Sud, aAsia estan en perill. Heus ací per què el

Austràlia, a Xina, a tot arreu, el Japó im-Japó lluita per conquistar la Xina del Nord,

posa els seus articles fabricats per una maimposar,se a Mongòlia i arribar fins al Túr-

d'obra de cost insignificant.' kestan xinès, per tal de formar una barrera

que faci inassequible als russos els mercats***

El moviment autonomista al Nord de Xina de Xina:

representa una etapa més del pla japonès Però la U. R. S. S. es defensa. Quan a

per la dominació d'Asia. No sempre els de- Moscú, en i934, s'assabentaven que l'almi-

signis del govern de Tòquio i els de I'exèr- rail Matussima havia proposat importants

ait van d'acord. I sembla que, en aquest cas, concessions territorials al dictador turc Mus-

es gestions de Doihara, cap dels serveis talà Kemal i que s'havien fet proposicions

secrets de l'exèrcit de Kúantung, no han anàlogues a Varsòvia i a Berlín, Litvinovestat ben rebudes a Tòquio, on constaten, se'n va a Ginebra i, sense esperar la reunióesfereïts, que el pressupost de ]'exèrcit agafa de la Conferència del Desarmament, ges

-proporcions inquietadores. No hi fa res. Es. tiona l'entrada de la U. R. S. S. a la S, depot assegurar que (l'exèrcit farà la seva les N.voluntat. Quan nio l'ha feta? En 1894, en Fracassats els intents de sovietització de

la guerra contra Xina ; en :gos, en la guerra Xina per mitjans directes, és a dir amb

contra Rússia; en 19 1 4, en la declaració de agents governamentals, la U. R. S. S. deixà

guerra a Alemanya ; en 19r5, quan el mi- en pau els Borodin, els Xang-Kai-Xec i els

nistre del Japó a Pequín va presentar les comunitzants de Canton i es dedicà a refor-

zi demandes al govern xinès; en fien, en çar els comunistes xinesos, amb armes i

americanes i això explica les facilitats quetroba Soong als !Estats Units.

Però per al Japó, els Estats Units i An-glaterra, ultra representar un entrebanc eco-nòmic a l'expansió japonesa, són els dosformidables enemics a l'expansió demogrà-fica. En seixanta anys, el Japó ha doblatel nombre d'habitants. 'En i934, el Japócomptava amb 67 milions d'habitants. Escalcula que-en 1943 comptarà amb 76 mi-lions d'habitants. IEs planteja, doncs, unproblema emigratori de la més alta impor-tancia. Japó ha colonitzat Formosa, onviuen uns 5 milions de japonesos. 'El ja-ponès, però, no pot viure en climes fredsi aquesta és la causa del seu desig d'ins-tallar-se cap al Sud. A Filipines els japo-nesos trobarien espai i clima apropiats ala seva raça. Però els Estats Units pro-hibeixen la immigració amb lleis draconia-mes. El nard d'Austràlia és gairebé inha-bitat. El clima és insuportable a l'homeblanc. Perú els japonesos tenen prohibida

1'eintrada per tal (le salvaguardar la su-premacia blanca.

Aquests fets han creat una tensió "racistaque no és possible negligir, i a les llibreriesde Tòquio no és estrany trobar llibres queparlen de l'estratègia en les futures guerrescontra els Estats Units i Anglaterra.

EI Japó sap que Xina necessita recolzar-se en una nació potent, per fer front a la

seva anarquia interior. 'Els sentiments xe-nòfobs xinesos han ajudat el Japó en la

seva introducció al continent. La seva po-lítica consisteix a crear un gran Estat fe-deral xinès, sota la disciplina i el predo-mini japonès. En Tg34 a Tèquio han fetconèixer al món la doctrina de Monroe asià-tica. En i935 . l'han aplicada, oposant-se al'emprèstit anglés. Els termes del problemasón clars. A Xina hi haurà o reconciliacióo lluita d'imperialismes. Xina i Japó tenenla mateixa cultura, ells mateixos odis ; sóndos enemics reconciliables. La U. R. S. S.representa un factor nou, dintre Xina, quepot ésser decisiu contra els designis japo-nesos, Anglaterra, Estats Units i els po-bles europeus es defensen amb la puixança

del diner, el record—ja només record--dela supremacia del blanc. Xina és el campde la gran lluita que s'apropa. AlexandreH,erzen i el president Teodor Roosevelt di-gueren, ja fa temps : la història del món,començada per un període mediterrani, continuada per un període atlàntic, ha entrat,ara, en el període del Pacífic.

FERMI V'ERG'ES

Recordeu, per exemple, aquella, sansa-

cional, de la submissió de I'Ogaden • Doncsbé : no era ni més ni menys que la sub-missió de.., la zona ja ocupada des de feiasetmanes per Graziani en aquella regió!Això ens explica que els corresponsals es-trangers a Itàlia anunciïn que la notícia haestat rebuda allà •amb força indiferència.Es clar que tot això és degut al que en

podríem dir la debilitat dels règims forts.Un règim fort és per definició infallible iel seu cap més infallible encara (com quea Itàlia i a Alemanya està mig divinitzat,cosa que es prova fàcilment amb els dis-cursos i escrits dels seus seguidors!...). Unrègim fart ha de tenir triomfs constants.Com sortir del pas si no en té? Només hiha una solució : acudir a l'ofensiva delstriomfs telegràfics...

Un dictador, concebut a la moda europea

dels nostres dies, o sigui d'una manerasemblant, pel que a la infallibilitat es re-fereix, a la d'un Rosas argentí o d'un Doc-tor Francia Paraguai, és una mena de pro-feta i els seus pronòstics, fets en to méso menys apocalíptic, haurien de complir-sesota pena de desacreditar la classe.Es clar que, de vegades, aquests pronòs-

tics no es compleixen. En tals casos eldictador compta amb la mala memòria deis.seus compatriotes. Qui es recorda, avui,per exemple, de les declaracions que Mus-solini va fer el 26 d'agost darrer al conegutperiodista Ward Price i que van aparèixer—mai desmentides—al Daily Mail? Es re-feria a les sancions. Un cop més Musso-lini afirmava «que l'adopció de qualsevolmena de sancions equivaldria a la guerra».

Les sancions s'han adoptat i aplicat.I Mussolini, naturalinent, ano ha declaratla guerra a ningú. L'amenaça és semprepel futur. Primer era per a tota mena desancions. Ara, aplicades ja les primeres,el que equivaldria a la guerra seria la pro-hibició d'exportar petroli a Itàlia. Ara que,si es prohibeix la tramesa de petroli, laveurem quina serà la causa següent queMussolini, com Marlborough (el Mambrúde la cançó) se'n vagi a la guerra...

Una cosa semblant ha pássat amb l'altraafirmació feta a Ward Price : que ((Si laSocietat de Nacions es prestés a l'adopcióde sancions, Itàlia abandonaria immediata-

ment l'organisme internacional. Es tracta-va, és clar, segons tothom ha pogut veure,

d'un immediatament a llarg termini...Els pessimistes ja es veien venir una

guerra europea. Jo, amic lector, franca-

ment, sóc dels optimistes... Una pila deraons geogrófiques, econòmiques i políti-ques refermen aquest optimisme meu. I peraixò crec que hi va haver un error d'unsquants zeros quan Price reproduí aquestes

conclusions catastròfiques del Duce per alcas que la S, de les N. s'atrevís a posaren marxa les sancions : «Aleshores les vi-des sacrificades serien, no un milió, sinódeu milions, i la responsabilitat recauriadamunt l'organisme de Ginebra»...

Però tornem, si us sembla, als campsde batalla etiòpics. Hom ha anunciat di-versos combats a les terres dels danàkils,vasta zona que constitueix l'ala esquerra

italiana al Nord.La illuita es fa ací difícil. Un cop d'ull

a aquestes terres ens ho explicarà. La Dan-

càlia és no menys que la terra més càlidade tot el món, junt amb les zones tòrridesdel Golf Pèrsic.

tibies ; el propi personal indígena no podiasuportar ja les privacions i les fatigues,cosa que ens obligava a severes i enèrgiquesmesures per a empènyer-lo endavant i im-pedir parades i dispersions que haurien re-presentat una mort segura. 'El termòmetrepujava fins a superar els 65 0 al sol... Lesfonts de les quals trèiem l'aigua por beurei per cuinar ens reservaren la sorpresa mésdesagradable i preocupant. Eren riques ensals purgatives, les quals, a la llarga, tin-gueren efectes desastrosos. Calia, amb lamajor rapidesa possible, allunyar-se i bus-car cap al nord ai.giies millors, travessantla zona més àrida i insidiosa de la Dan-càlia, per a arribar al riu 'Ererti a l'entorndel qual es deia que circulaven partides debandolers. Per a efectuar aquesta àrduatravessia vàrem emprar cinc dies, perdenttres homes i el vint-i-cinc per cent dels ca-melis. A 1'Ererti ens esperava una altradesillusió : 1''aigua era salobre i groguenca,per bé que millor que la precedent ; perdara ja les condicions de tots eren les mésextremes...»

En resum : la Dancàlia es pot definircom un dels països més sinistres de laterra, en el qual els fenòmens vulcànicshan assolit efectes que figuren entre elsmés paorosos del món. La depressió dan-cala arriba fins a Iqo metres sota el nivelldel mar. La sequedat és absoluta. L'ex-pedició Franohetti hi perdé el 85 per centdels seus quadrúpedes per aquesta causa!

Per totes aquestes raons, quan els cor-responsals i els comentaristes anuncien

molt seriosament que les tropes italianesdel Nord avancen per a unir-se amb lesdel Sud i tallar el ferrocarril abissini iles comunicacions etiòpiques amb la So-màlia Anglesa, ja podeu riure : potser Gra

-ziani obtindrà un triomf sorollós i entraróa Harrar, car això cau dintre els fets pos-sibles. Però quant a unir-se amb les tropesdel front Nord, això ja és una altra his-tòria . 'Els mateixos italians protesten contratan absurdes suposicions. 'El Corriere deliaSera, en el seu article de fons del 2 7 denovembre, deia, en efecte : -'Els periòdicsestrangers, amb lleugeresa i ignorància tí-piques, ham publicat en diverses ocasionsque el pla de guerra italià preveu la prò-xima conjunció de les forces de S, E. Ba-doglio amb les del general Graziani. Aixòse'n diu tractar amb la geografia. Entreels dos fronts... hi havia al principi unadistància de no menys de 1, 200 quilòmetresde recorregut extremadament difícil, siguiperquè es trobava en alta muntanya o enuna plana assedegada . i desèrtica. Aquestadistància ha sofert avui una forta reducció,però continua essont sempre grandíssima... yi, per tant, la unióentre els dos fronts nopertany á les possibilitats immediates.

Aquesta és la realitat. Nu hi ha columnaque pugui recórrer els centenars de quilò_metres del desert de la Dancàlia, suportantla pèrdua del vuitanta-cinc per cent dels ani-mals de càrrega com vá passar a Franchettii als seus...

Deixeu, doncs, els comentaristes de taulade cafè que vagin dient !

GONÇAL ox REPARAZ (fill)

Aques número hapassat per la censura

Societat Espanjola de Carburs MethI'IicsCorreus: Apaxtat 190 BARCELONA Telèfon 73ot3Tele.: "Carburos" Mallorca, 232 '

CARBUR DE CALCI; Fabriques a Berga (Barcelona) i Corcu-

bion (Corunya) :: OXIGEN 99 % DE PURESA, Fàbriques a

Barcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fibri-

ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-

GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT de

fils i peces de seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIO INDUS-

TRIAL -de laboratoris i domèstica : ' GENERADORS, BU

FADORS, MANOMETRES,AUTOGEÑ rtació ter la SOL-DADURA

PRESSUPOSTOS ESTUDIS CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS

L'homenatge a la memòria de Layret. Carles Pi i Sunyer i Pere Corominesdipositen flors damunt la tomba

L'ACTUALITAT INTERNACIONAL

La fi d'un règimEntre l'opinió pública internacional està

bastant estesa la convicció que les últimescartes jugades per Mussdlini han estat do-lentes i han decidit la sort del feixisme, quees considera molt a prop de caure.

No anem a fer el procés del feixisme, peròhem d'observar que fou la conseqüència delserrors dels partits democràtics que ocuparenel poder en la Itàlia de la immediata post-guerra, i d'una colossal . equivocació delsgrans industrials i agraris.

solament elis — saben fer la distinció entrerègim i poble. Entre el primer i el segon hiha un abisme. L'esperit secular d'un pobleno pot ésser destruit ; tot a4 més l'han com

-primit catorze ans de govern dictatorial, iespera el moment propici de poder-se expan-sionar lliurement. Quan els lligams siguintrencats i el pensament pugui manifestar-sesense obstacles, els pobles italià i anglès tor-naran a ésser amics i el poble italià s'ager-manarà amb tots els altres que tenen un

El Rei i el Duce

CODORNIU

1ellicoe plantant una creu en el Field ofRemembrance (Camp de la Memòria)de Westminster, el Dia de l'Armistici

d'enguany

5-XII-35 M1 DR

CONTRA UN VICI ESTES•

NecroIogìAcabem de passar una setmana d'aniver-

saris ; i, amb aquest motiu sovint repetit,s'ha pogut desfogar una vegada més elcostum ailhora primitiu i civilitzat de retreculte als grans morts.

Costarà, en efecte, de trencar o almenysde renovar l'essència íntima d'aquest rituantic. I, en el fons, les manifestacions pi-vils ue assoleix en els nostres dies no

1 1 políticaa F.Menys mal l al capdavall, invocacions rcsemblants sol

enen derivar en pura retòrica,

mancada en absolut de resultats sensibles.***

Podriá haver passat, en efecte, que Pi iMargall, en un moment donat, s'hagués ]eliieoe el silenciósdeixat endur per l'onada primera del ler-

q rouxisme, com poc o molt s'hi van emba-fenen res de reprovable, com no sigui llur 1 dalir homés com Azcárate, com Giner, comforçada banalitat. A condició, és clar, que 1 Sa^lmerón. Podria ésser també que Prat de

El nom d'aquest heme, al qual Anglaterraha retut unes imponents honres funeràries,porta a la 'memòria un dels fets més dis-cutits, encara, de la guerra europea, la ba-talla de Jutlándia,

1 0h1 Rusurorth Jellicoe, vescomte d'Sca-pa, va créixer a Southampton en 1859. Alcostat de Kitchener, es baté a Egipte, en1882 ; comandà les tropes internacionalsquan la revolta dels bòxers a Xina ; estiguéa punt de morir quan el cuirassat Camper-doe n, abordat pel Victoria, anà a fans, iquan, a Xina rebé una bala al pit. Era unhonae de mar de cap a peus, «un dels mi-llors cervells de la marina», deia lord Fis-eher.

Vinguda la guerra, li fou confiada laGran Flota. El 31 de maig de 1916, la GranFlota trava combat amb lá Flota d'AltaMar alemanya. Cap á les nou del vespre,els vaixells alemanys s'escapen cap a Cúx-haven. Anglaterra ha perdut els almiralls1-load i Arbuthnot, 361 oficials, 6,097 ma-riners i quinze unitats :nou destructors, trescreuers cuirassats, Defence, Black Prince,Warrior, i tres creuers de batalla, QueenMary, Infatigable, Invincible. Jellicoe dis-posava de rjr vaixells, amb 340 canons decalibre gros. Els alemanys tenien en linfaUI2 centenar d'unitats, només j,erderen uncuirassat, un creuer de batalla, quatrecreuers i cinc torpediners, .i tingueren2,551 morts.

Von Scheer maniobrà per escapar, a totpreu, de l'estreta dels 28 dreadnoughts de1ellicoe. Ho aconseguí gràcies a la boira,a l'heroisme dels seus creuers de batalla, alfet que Jellicoe na estigué ee cap momentben inforrnat ler les seves forces d'explora-ció i per la vacil.lació d'algunes maniobresangleses. El seu segon, l'almirall Beatty,que comandava un grufi de sis creuers, tin-gué la imprudència d'atacar massa aviatperquè el gros de la flota, allunyat un cen-tenar de quilòmetres, pogués arribar a aju-dar-lo a temps.

Fou una victòria anglesa o una victòria

es mantinguin dintre normes de respecte.No per un infantil acatament a la carronya,sinó perquè el bon ,gust més elemental acon-sella de no inquietar les ombresimútilment.I, per altra part, els execrables en vida nomilloren de condició pel fet incidental deperir.

Hi ha un aspecte, però; de les comme-moracions polítiques que ens plauria deveure esmenat. 1 com que la malura hareaparegut a pretext dels recents amiversa-is, ara és l'hora bona per a assenyalar la

falla perniciosa notada.

Mólta gent ano se sap estar d'honorar elsmorts — els morts polítics, dels quals par-lem ara - atribuint-se amb més o menyseñcert la representació dels homenatjats. Esel millor •camí, de segur, per a retre'ls ho-norança curar de prosseguir lleialment lapart millor de llurs activitats. Però afirma-cions arriscades sobre hipòtesis pòstumes ivagues representen sovint, _més que altracosa, pedanteria o temeritat.

Tots heu sentit afirmacions d'aquestesaSi Pi i Margall visqués, hauria estat se-paratista» ; «Prat de la Ribafóra repub!i-càn ; «Layret militaria avui á. la ]nternacin-nal Comunista ' ; amb Maciá no s'hauriaproduït el 6 d'octubre» (ò bé : «haorfem gua-nyat el b d'octubre). 'Es molt possible quehaguessin ocorregut tots aquests fenòmens, ouna gran part d'ells. En canvi, els antece-dents fins a les respectives mort i la his-tòria posterior podrien produir mont bé elresultat contrari, amb possibilitats sem-blant s . Només l'experiència — una expe-riència altrament impossible, i d'aquí provétot — ho nodria haver dilucidat de maneramés o inenys clara.

Totes les hipòtesis posades com a exem-ple són, evidentment, ben ilícites, lògiques irespectables. Però posar a guisa d'alliço-nament aquells esdeveniments suposats voldir ca la pràctica dues coses : manca cl'ar-guments propis, manca d'autoritat i neces-sitat, derivada d'ella, d'emparar-se en elmístic prestigi dels grans desapareguts.

Compreu B R I S A S Revista il'iustraaaSelecció d'Aro, Li4era4ura,

Modes, Decoració, Esporos. efc.

la Riba hagués estat ministre de Berenguer(els únics que no es poden ofendre d'a-questa suposició són els senyors de la Lliga,perquè van fer,ho ells mateixos). Tal ve-gada Layret militaria en un sector repu-blicà moderat, com el seu íntim collaboradori deixeble Marcelh Domingo, posem per cas.Les conjectures en aquest sentit són tanreverents com les altres, més o menys lò-giques també i igualment gratuites en de-finitiva.

Aquesta manera d'argumentar en políticaper a donar-se una aparença de raó — o demajor raó — imprimeix a evocacions obje-tives un aire desplaçat, i per altre costatconverteix la propaganda política contempo-rània en una espècie de cerimònia funerà-ria. Introduint fantasmes a la vida, inopor-tunament, dóna un posat fantàstic a lavida mateixa i a l'acció immediata delsgrups. I aquest garbuix d'ombres venerables,dutes d'ací i d'allà per uns i altres, oscillantentre el punt culminant i el punt dgid,enreunions contradictòries, resulta tan absurdcom aquella altra forma de pol.tica necro-lògica que consisteix a resoldre d'un copper a sempre tots els problemes arrapant-sea una resolució momentània. Es el miratgede la uconseqüèncian d'aquella gent que horesoldrien tot aplicant el programa federalde 1894, o un de posterior ; els 14 puntsde Wilson, o les Bases de Manresa.

Una política viva, activa, conservant elrespecte i la lliçó dels morts dignes, no hade preocupar-se gran cosa d'allò que farienells. Més aviat es presta a meditacions sa-ber què hauríem fet nosaltres en des circums-tàncies llurs, per a contrastar el nostrepropi criteri, 1, per a obrar de manera efi-caç en la política quotidiana, o en l'ambi-ciosa política d'idees a llarg termini, lacosa que interessa de debò és saber quinessón les nostres idees, les nostres posicions,les consignes pròpies. Si els traspassats ji-lustres eren vius i ens volien seguir, millor.Si no, pitjor .per a ells, per a nosaltres oper a tots pilegats. No per això hauríemdesistit de gaires decisions fermes. I no éscosa d'atorgar-los a posteriori una majorautoritat — tan precària que no és sinó re-flex de la nostra mateixa feblesa — ara queestan reduïts a l'etern silenci, que en laplenitud de llur viure i de 'llur actuacióconscient.

GRANIER-BARRERA

alemanya? Encisa es discuteix. Però el fetés que l'esquadra alemanya deixà pràctica

-ment d'existir. El rq d'agost de rgrb, tornàa fer-se a la mar; un zeppelie li anuncià,equivocadament, que els anglesos s'acosta-ven. Ven Scheer virà en rodó. Per l'abrilde 1918, s'arrisca unes hores per la rutadels combois d'Escandinávia, i gira cuaprudentment. A l'octubre, l'almirall dónaordre d'aparellar, i les tribulacions s'amo

-linee. En novembre, la flota alemanya sen-cera surt, però per a rendir-se.

Després de Jutlàndia, i molts anys méslord, Jellicoe fou víctima de tots els atacs,en els quals es distingí Winston Churchill.En novembre de 191 6, Jellicoe és reemplaçatper Beutty, que d'altra banda no segueixuna conducta diferent de la d'ell.

Ja en octubre de 1914 Jellicoe havia ex-posat la seva doctrina davant l'Almirallat(( Només ern batré en la part septentrionalde la mar del Nord, lluny de les bases ene-migues i prop de les bases angleses. Si elsalemanys es fon a la mar, serà a fi d'atreu-re'ns a un parany de mines i de submarins.Mai no els empaitaré directament. Mai lameva flota no passarà per les aigües beron ells hauran passat.» No obstant, a Jut-làndia Jellicoe es bat 11uny de les sevesbases, però no es llanta a fons.

El públic hauria volgut un Trafalgar.Però potser Jellicoe va sacrificar heroica-rnent la seva reputació de caj, al bé delseu país. Un Nelson, un Suf fren, un Far_ragut, un Togo, potser haurien anihilatl'esquadra alemanya, però a canvi de tantespèrdues que Anglaterra hauria vist moltminvada la seva supremacia marítima is'hauria presentat afeblida davartt els seusaliats victoriosos al continent.

Jellicoe, traaquillament, sense una pro-teste, sense un esgarip, es retirà, «No diréni una paraula per a defensar_me — declaràun dia —. La història lutjarà.,

Par en 19r8, nomenat almirall de la flota— el mariscalat naval — i vescomte Jellicoede Scapa en 1919, fou governador de NovaZelanda de 1920 á ¡924. Cap dominion dela Corotwa no ha conegut un governador més¢opinar, com cap almirall no ha estat tanvolgut pels seus homes.

Ha mort sense haver dit res de la ba-talla de Jutlòndia, sense haver-se defensatmai ni contestat a cap atac.

CAMISERESPECIALISTA

' ;xIT EN LA MIDA

JAUME I, ti

Telèfon !1655

A Itàlia, com en tots éls paisos que havien ¡pres part en la guerra, es passava una greucrisi econòmica i social. Però arreu on elParlament funcionà amb regularitat i elsgoverns pogueren comptar amb una majoriaestable, fou possible d'atronta.r i resoldre elsgreus problemes del moment. No ocorreguéaixí a Itàlia, on els • ent-cinquanta diputatssocialistes i els cent-vint populistes de DonSturzo paralitzaven gairebé l'acció dels de-mòcrates i daven lloc a una sèrie de crisisministerials que provaven els governs de totaautoritat política i de tota continuïtat d'acció.

D'altra banda, els agraris i els industrialsa;udaren per tots els mitjans les camisesnegres amb la poc humana esperança depoder reduir les masses treballadores al ma

-teix niveli dels serfs.La inèrcia dels primers — els múltiples

governs succeïts des del novembre de 1918i l'ajut dels segons -iiidustrials i agraris— feren possible l'adveniment del feixisme aItàlia„ començant -un experiment polític senseprecedents en cap pàfs europeu.

Els liberals i demòcrates han pagat llurerror veient-se perseguits o almenys elimi-nats de la vida política de lla naci¢, i elsindustrials i agraris no podent-se alegrar dela política econòmica del feixisme.

Examinant l'obra de govern de Mussolini,apareix ben clar que no ha tingut mai elsentit de la realitat. Ha volgut suprimir lallibertat, i s'ha trobat que era insuprimible.Ha volgut bastir sobre el buit, .i l'edifici noha tardat a trontollar, averany de la seváensorrada final.

L'exemple més típic de la incoherència dela política mussoliniana ens l'ha donat elconflicte italo-etíop, per ell mateix i per lesseres repercussions internacionals .

En 1925, és ell,. Mussolini, el qui defensa]'admissió d''Etiopia a la Societat de les Na-cions. Al cap de deu anys, és ell mateix elqui es proposa d'ocupar 'Etiopia, amb Gi-nebra, sense Ginebra o contra Ginebra,,,sense adonar-se dels perills a què s'exposa.Es cert que certs precedents havien demos-trat que la S. de les N. funcionava segonsen quins casos, però hauria hagut de veure

que la seva empresa africana no solamentanava contra un Estat membre, en gran partper la seva voluntat, de l'organisme inter-nacional, sinó també contra els interessosd'una nació poderosa com Anglaterra, queno vacillaria a posar en moviment tot elmecanisme ginebrí.

Si el Duce ho hagués previst, seguramentno hauria insistit en una campanya afri-cana com lla que actualment es desenrotlla,

i que assenyala la fi del règim per ell creat.Um hàbil home d'Estat ha de preveure-hosempre tot i no deixar-se agafar de sorpresa.

No parlem de la preparació militar de lacampanya, ara en mans del mariscal Bado

-glio, militar eminent, apolític i que sap obeir.Parlem de la situació económica, que és laque produirà les conseqüències més greus.I de l'acció diplomàtica, que deixa esbalaïtper l'enormitat . del seu fracàs : ni usi aliat,ni un amic, entre les nacions importants, itot el món hostil ! No es podia pas suposarque desvetllés simpaties el gest d'un homeque, violant el Pacte de Ginebra, assumiael paper d'agressor contra un país sense altrapretensió que viure tranquil dintre els seusconfins. Jugar-s'ho tot, com ha fet Musso-lini, sense la seguretat de tenir l'ajut, d'unamanera o altra, d'a'ltres nacions, és la de-mostració del fracàs diplomàtic més granque es pugui sofrir.

Ningú mo impugna a Itàlia el dret a l'ex-pansió, donada la seva sobrepoblació i lamanca de matèries primeres ; però la maneracom s'ha volgut exercir aquest dret, la con-demna l'opinió pública de tot el món.

Certament, per moltíssims anglesos comper móltíssims italians, la tivantor existent— i que sembla agreujar-se cada dia més és causa de gran amargor. Els anglesos

han

contribuït poderosament a la unitat italiana,

i si les dues míseres naus de Garibaldi ambels seus llegendaris nmil" entre el

arribarhi havia cinc catalans — poguereoa Marsella fugint de l'empait dels canoners

borbònics, fou per la prudent pero eficaç

protecció dels vaixells britànics, .Aquest re-

cord encara és viu en tots els italians no

encegats per la passió, i els anglesos saben

que a la Península han estat sen►pre consi;

derats com amics.Per sort, tant a Anglaterra com a Itàlia;

els actuals esdevenimen ts no han destruit els

corrents de simpatia. Els anglesos — i no

mateix ,objectiu de democràcia, justicia ipau.Les nacions ano moren, i no serà pas el

feixisme qui matarà Itàlia, on hi ha aquellaRoma que fou bressol d'aquell dret que ellfeixisme ha provat de conculcar.

**;rHem començat dient que l'opinió pública

internacional dó ta com a pròxima la fi delrègim feixista. Aquesta convicció es basa so-bretot en el daltabaix econòmic que obligaràels italians a obrir els ulls sobre la, situacióa què el feixisme ha dut la nació.

Els diaris italians estan sotmesos al dictati de la Península arriben poques notíciesautèntiques ; de totes maneres, però, es potafirmar que aquell entusiasme dels primersdies de la campanya africana ha estat re-emplaçat pel neguit i la depressió.

Si ei govern feixista es decidís a algunpas greu en el cas que les sancions s'esten-guin al petroli, no se sap què ocorrerà aItàlia, perd el més probable és que la reac-ció popular es manifiesti d'una manera vio-lenta.

La gran massa del poble italià és pacifista,idient la gran massa ens referim a gairebétot el Migdia, la Lombardia, ell Piemont,el Laoi, i especialment els pagesos. Si essofreix passivament una guerra a Africa, noseria el mateix amb una guerra a les fron-teres, nq tractant-se d'opgsar-se a una in-vasió. No essent aquest ;el cas, és la misèriaen què viuen les famílies i la cada vegadamés evident constatació de l'aïllament delpafs el que calarà el foc.No es poden fer sinó supositions sobre d

que podrà passar a Itàlia. Creiem poder afir-mar amb seguretat que s'equivoquen els queprediuen una bolxevització del país. Si al-guna temptativa d'aquesta mena tingués llocen algunes localitats del Nard, no trobariaeco i fracassaria ràpidament.

Un factor important a tenir en compteés l'exèrcit. Aquest no ha fet mai políticaperò era — i creiem que encara ho és

—absolutament addicte al rei. Una revolucióamb l'exèrcit en contra, donats els actualsmitjans d'armament, ja no és possihle. L'e-xèrcit italià no és feixista, i per tant obeiràels seus caps, els quals, fora de casos impre-vistos però poc versemblants, seguirien elsdesis del rei.

Un canvi de règim a Itàlia només és pos-sible dintre l'òrbita monàrquica. Per tant,o el sobirà pren una iniciativa, o el poblepot empènyer-lo a donar al pafs un governconforme a la Constitució albertina, que en-cara t és vigent. Només després d'haver-seconstituït una nova Assembllea nacional, ele-gida lliurement pel poble, podria verificar-seel canvi del règim monàrquic pel republicà.

Sobre això és útil de fer algunes conside-racions. A Itàlia, encara que el socialismes'hagués propagat àmpliament i guanyavamés terrenv cada vegada, els republicanshan estat sempre una selecta però exigua'minoria. H;rnms de gran vàlua — com Gio-v armi Bocio, Matteo Renato Imbriani, Et-tore Sacci, Angelo Ghistleri, Eugenio Chiesai altres —, perú amb ningú al darrera. Lamajoria eren uns idealistes. Avui el feixismeha canviat la situació, i els rengles repu-blicans s'han augmentat amb molts que hau-rien volgut que Víctor Manuel III haguésestalviat a la nació una dictadura de tanllarga durada. Però així i tot no creiemerrar-nos afirmant que la majoria d'italianssón addictes a la dinastia savoiana, que halligat el seu nom al ressorgiment de lanació.

Cal també tenir en compte les lluites re-gionalistes, que feren dir a Garibaldi eni86o : «La república ens dividiria i la mo-narquia ens uneixo, i renuncià al seu pro-grama republicà, i lliurà 1'ex-regne de lesDues Sicflies, per ell alliberat dels Borbons,a Víctor Manuel II. També aquesta consi-deració pot influir, encara arao en una evo-,lució política dintre el règim monàrquic.

Cal no oblidar, finalment, que Mussolini¡malgrat la seva ambició illimitada, ha tingutsempre en compte que els Savoia frueixende molta consideració en tot Itàlia.

*•.

Res doncs no pot dir-se de precís sobreels esdeveniments que es considereñ immi.nents i que han de portar a la caiguda del

règim feixista. El que és cert és que la si-tuació cada dia és més insostenible i queno tardarà a tocar l'hora de la represa. dela llibertat.

TIGG1S.

L'ACTUALITAT CINEMATOGRAFICA

sobre dos films recentsEs incontestable que el film americà s'ofe-

reix habitualment amb una unitat de com-posició i homogeneïtat estilística que no

deixa d'ésser admirable, si advertim que lapellícula és el fruit d'un treball collectiu.Però és que allò que deixat a mig camí po-dria ésser un priineipi d'incoherència, portata 1'extralimitació màxima dóna els fruitscontraris. (Evidentment, no hi ha llac .acíper a la improvisació. Tot és càlcul i expo-sició prèvia, i de fet la realització no és sinóla resolució d'un problema tècnic. Fer pos-

Angelina o el honor de un brigadier»

t'rs el testimoni de la intelIigència al serveide la sinceritat.

En l'atribució d'obres al seu autor, la ve-ritat, vaoillaríem a posar -hi Nit de noces,el film que porta la signatura de King Vi-dor i que acaben d'estrenar ara. Dir quevacillaríem és — atenent la gran admiracióque sentim per l'autor d'IEl Carrer i Champ,— el millor elogi que sabríem fer del film.

Es un film gens corrent, que revela aque-Fila notació realista, aquella finesa psicològicaque caracteritza King Vidor, que a més e

Una escena del nou film de Chaplin

Cinema CatalunyaEl sorollós èxit el més important

de tota {a temporada

Un film que us farà sentir l'emoció més sincera de la vostra vidaArgument de Francesc Gargallo

Autor de a$or Angèl ca»

Música del mestre Fornés

Un film espanyol a l'altura de les grans produccions estrangeres

y

EXCLUSIVA JOSEP !BALART

á L ` Wv R 5-XII-35

EL CINEMAPlans i_projecfes

sible el que s'ha planejat amb tota la minu-ciositat que no deixa lloc á d'imprevist. I totel secret del cinema americà consisteix adonar la illusió de la llibertat, allí on tot ésgeometria, de l'espontaneïtat, allí on tot unoés sinó dictat.

De totes maneres, a la llarga, a còpiade freqüentar aquests films, un es guareixde moltes illusions prematures. Hom acabaper flairar que hi ha més habilitat que geni,més fabricació (segons fórmules fixes infal-libles) que ',reació auténtica.

Però el públic que no analitza i que trobael punt de coincidència entre des demandesdel seu sentiment personal i les ofertes delsproductors standard, s'imagina que a Amè

-dca hi ha una sobreabundància d'artistesexcepcionals. Si fa no fa la mateixa illusióque ha creat al jazz, car si sentim els seusfervorosos defensors, hauríem de creure quea Amèrica han sorgit una quantitat extra-ordimària de compositors de mèrit.

Però els talents tanmateix hi són. Pelsseus fruits els coneixereu. Allí la coherènciai I'hemoge'neitat no ve del defora, de lafábrica, per dir-ho així, sinó que neix al'impuls de la fermentació artística.

Gran entre els més grans, artista en elsentit més estricte del mot, autor en tota]''accepció del terme, hi ha King Vidor.No solament un bon film d'ell ofereix aque-lla coherència que reclamem de la creacióartística, sinó que tota la seva obra (de laqual cal eliminar les produccions d'encàrrec)delata també aquella persistència tonal que

Demà, divendres presentació de

e

ÅDEUDEL

La "chica mala" de "Ojos cari-

i osos" convertida en la simpática

estrella d'una peliícula-sorpresa

més comporta un final d'una honradesaexemplar, però al qual manca aquella emo-ció sagrada que anima d'una vida tan extra-ordinària els seus grans films.

No sabríeu fer cap objecció, però en canviresteu freds i no us animeu sinó a estones,quan el que voldríeu reclamar de King Vi-dor és la convicció, ]'accent profund, queno tolera punts morts.

Confessem que l'humor que practica Jar-diel Poncela i que li ha valgut èxits dellibreria per donar enveja al més afortunat,no és la nostra debilitat. Amb tot, convenimque Angelina o el honor de un brigadierconstitueix una idea felic'ssima a la qualpotser perjudica ]'excés de desenvolupamentque ]'autor ha volgut donar-li. Tres actes !

Ara el cinema ens ofereix una versió del'obra que vàrem aplaudir quan s'estrenà alBarcelona, que conserva l'essència de l'ori-ginal i n'elimina alguns inconvenients. Sino altres, el de la duració, que en el filmes troba, naturalment, comprimida.

Amb un equip d'intèrprets excellents, sotala coordinació cinematogràfica de LouisKing i control del propi autor, la Fox hafet un film que té la virtut, sempre agraï-da, de divertir molt.

Es la primera vegada que el vers es fasentir a la pantalla. Cal veure en aquestafdliç circumstància part de l'èxit rotund queaquest film obté al Capitol.

JOSEP PALAU

Un drama de rialles!Una paròdia de fos els

rorranfícísmes!

i Eambé

La Novia SecretaPer WARREN WILLIAMi BÁRBARA STANWICK

SESSIÓ CONTINUA DE 9 A 12'30

Hores de projecció d'Angdlna o el honor deun brlgadler, a 1^s 4, 6Q5 8,40 i 11

Films estrenatsFEMINA. — Decididament els clients d'a-

quest local no estan pas de sort, els pobres.L'única vegada que la Metro — campionís-sima de des històries d'amor convencionals

—els n'ofereix una de versemblant — Encade-nada —, el director d'aquesta no ha sabut«vendre» el treball, com diu l'amic Tomásdels números de circ. No ha sabut donar-liamenitat. Sí. La història d'una noia quees debat entre ]'amor i l'agraïment és plenade veritat, d'humanitat i d'emoció. Perògairebé tot el film és una conversa entredues persones, que perden el temps beventcòctels, primer, dient-se cosetes dolces, des-prés. I això no hi ha ningú que ho aguanti,encara que Ics dues persones es diguin JoanCrawford, l'una, Clark Gable, l'altra, i quela primera reïxi una de les millors interpre-tacions dramàtiques de la seva carrera, i queClarence Brown hagi fet un film intel•ligenten e] qual. les fineses psicològiques abunden.Ah! Per quins set sous, ara que es fan pel

-1 "tules com El delator, El nostre pa de cadadia i altres així de vigoroses, de les qualsel sex-appeal és absent, certes productoress'entesten encara a editar historietes d'amorque, a l'època de John Gilbert, enternienmanta senvoreta cursi i obligaven mant se-nyoret a deixar-se un bigoti estilitzat comuna cella depilada?

CATALUNYA. — Rataplán és un esforçdiscret per a evadir-se del tipisme carrinclói de l'ofici rudimentari del cinema espanyol.En aquest film no hi ha espanyalades d'a-quelles que fan agafar .aquelles enrabiadestan fortes a tots els senyors Herrera Oriadel país. (Quan les veuen en un film ame-ricà, naturalment. Perquè quan les veuenen un film dels dits «nacionals», parlen cm-fàticament de força racial, i posen els ullsen blanc i ells cau la bava barba avall..)Rataplán no és tampoc l'adaptació d'unanovella amb capellans que s'enamoren nid'una peça teatral amb monges i noies del'hospici que es casen amb marquesos. Mésexactament, meo és una adaptació de capnovella ni de cap obra teatral. Es un as-sumpte concebut per a la pantalla i tractatsegons les lleis de la pantalla, FranciscoElias, el seu director, és autor també del'argument i del diàleg. Argument de tipusinternacional que no és res de l'altre món,diàleg en el qual abunda el còmic baix, peròque, tant l'un com ]'altre, revelen moltaimaginació i un cert enginy. La realitzacióté una diversitat de plans i una flexibilitatde cambra inacostumades en els films par-]ats en castellà. Rataplán no ultrapassa elslímits de la discreció. Té molts defectes.I la gran equivocació de fer jugar un paperimportantíss m a un personatge tartamut,la xerrameca dificultosa i constant del qualalenteix contínuamcnt l'acció.' Perb és unfilm que en lluitar contra els tòpics i latécnica insuficient de la producció espanyolamereix un encoratjament.

S. GASCH

Des del setembre, compreu el i5 de cada mes

CINE— STAR.magazine cinematogràfic

CAMISER

ESPECIALISTA

' CXIT EN LA MIDA

JAUME I, tiTelèfon ff655

uQuinaon1

DEMA, DIVENDRESEXCEPCIONAL ESTRENA

Una anècdota profundamenthumana. Una gran realització

espectacular

Director: HARRY IACHMAN

La firma americana United Arlists hacelebrdt fa poc la seva reunió plenàriaanual, a Hollywood. En aquestaocasió,quatre de les més destacades figures d'a-quella firma, Charlie Chaplin, Walt Disney,Mary Pickford i David O. Selznick, hanvolgut escriure llurs idees sobre l'esdeve-nidor immediat del cinema, les seves pos-sibilitats i les innovacions que ens prometper a la pròxima temporada.

Charlie Chaplin, el niés gran mim quenzai hagi conegut el cinema, el seu genicreador més gran, i un dels primers ar-tistes de la història del teatre

de bona gana, de la pròxima temporada.Pel que fa a mi mateix, estic content

de creure que la producció que actualmentestic acabant será la millor que he fet. Dedos anys ençà que no he tingut pensamentsi esforços sinó per a ella. Molt aviat tindréel gust de sotmetre11a al públic i esperoque aquest l'acceptarà amb el mateix es-perit que jo l'hi ofereixo, i també esperoque el meu mou film será digne successordels meus anteriors, els quals el públic havolgut coronar amb les seves demostracionsd'estima. Amb aquesta esperança sinceraposaré en camí la meva nova creació,

xere en el paper de sempre, paper fami-liar i—així m'ho han fet creure—apreciatpel públic.

Walt DisneyE1 color ha pres cada cop més de lloc en

la producció dels nostres dibuixos animatsavui, Mickey Mouse i les Silly Symphoniestenen tots els colors de l'arc de Sant Martí.

Avui, com que el color ja ha conquistatuna gran part de la producció cinemato-gràfica, el públic espera d'ell alguna cosamés que una simple innovació. El problemaho és d'afegir colors senzillament a unahistòria en blanc i negre,

(Segueix a la pàgina 8)

Walt Disney, el creador de Mickey Mouse Abans d'acabar aquest any, projecto dei d'aquells dibuixos animats en colors que, produir un film parlant, en el quail no sor-segons molts, representen el més alt des- tiré, però que realitzaré. Fa .alguns anys,enrotllament estètic del cinema; vaig realitzar A Woman of Paris, un film

Mary Pichford, el nom 'de la qual que- mut. Tampoc no el vaig interpretar, peròdarà associat per sempre a la història del vaig escriure'l i posar-lo en escena. Emfilm, la primera de les grams estrelles de aquella època, s'hi va veure una innovacióla pantalla; i un pas endavant. 'El meu objecte en aquest

David O. Selznick, fill d'un productor pròxim film será expressar altre cop lapioneer de Hollywood, i per la seva banda meva concepció d'alguna cosa nova, d'al-un dels productors més agosarats, al qual guna cosa inèdita.devem unes quantes realitzacions de gran Encara que no tinc costum de preveureenvergadura, massa 'lluny, tinc el projecte de rodar des-

prés ulla nova comèdia, en la qual áparei-

Charlie ChaplinEns acostem, es pot ben creure, a una

nova era de prosperitat. 0, si tant no, éscert que l'esdevenidor immediat portarà mi-dlores en la condició del món. S'ha acabatel pessimisme del que s'ha anomenat ladepressió. I hem de procurar que no tornia venir. Es doncs amb el to de l'esperançamés gran que dedico aquestes ratlles al pú-blic que, ho espero, voldrà seguir-me.

L'organització a la qual tinc l'honor i elprivilegi de pertànyer, la United Artists,convençuda de les promeses optimistes de]'esdevenidor immediat, ha determinat d'a-nar cada vegada més endavant amb elsprecursors de l'art i de la indústria del ci-nema. Els Artistes Associats formaran part,

La nit de nuvis'del faquir(Ji Travaso delle Idee, Roma)

Paulina Singerman en una de les millors escenes de((Canallita mio!e, que interpreta amb l'actor O. Soldati

5-XII-35 MLRAB R 5

EL TEATRE

En un assaig d'història de la influènciai representació de Shakespeare en les suc-cessives etapes de la nostra Renaixença,inserit en una prestigiosíssima revista, hiés entaforat el nom de Jaume Piquet, aundels homes—subscriu l'au"tor del treball

—que més profundament han servit la causateatral catalana...)) Que, «com tots els granshomes de teatre, donà al públic del seutemps allò que Ii demanava i podia com

-pendren. Afegeix encara l'assagista haverestat 1'Odeon un teatre de masses, en elsentit moderníssim del mot.

No sabria dir com aquest judici sobrePiquet em satisfà. He cregut sempre Piquetvíctima, en bona part, de la llegenda. Pensoque el grapat d'anècdotes ordides a l'entornseu, les xaronades amb les quals se l'em-boli•a—desnaturalitzades amb el rodamentddls anys—han deformat la naturalesa dePiquet, en l'actuació del qual com autor,director i empresari batega un sentit vivaçi innat del negoci. 1Pna percepció i unaeficiència que tots els infantilismes i totesles facècies no basten a entelar. Entre elmunt de coses que ham deixa sempre pera fer, compta, cabalment, clarificar—abla-nir, almenys—l'atmosfera corrosiva— millordiria entabanadora—que priva d'albirar ambresplendor i exactitud avinents la figura deldarrer animador de l'Odeon. Potser un diaem serà llegut de referir-me a Piquet ambdetenció proporcionada a la importància deltema ; amb l'objectivitat i la serenor quesón el substr ttum de la història. Mentreadvé l'instant decisiu, no considero incon-venient aclarir la remarca—continuada enl'assaig de preferència—que inclou La monjaenterrada en vida entre les obres represen-tades a l'Odeon. «Piquet—escriu l'assagista—donà al costat d'escenificacions de fetspolítics i de melodrames terrorífics i agafatspels cabells, La monja enterrada ert vidao el secret d'aquell convent)), obra, dic joper ésser de justicia fer-ho constar, quetot i haver gaudit una popularitat immensa,es represemth amb prou feines a l'Odeon.D'antuvi, i per tal de situar el lector, convéexplicar la gènesi de la comèdia, basadaen un fet divers llampant i diabdllic, l'arreldel qual és difícil de. descobrir.

A mitjan gener de 1885 s'estengué labrama que una dona en estat de gravidesahavia tingut l'antull de menjar taronges de]'hort d'un convent que era, si no m'erro,el de les Jerbnimes dei carrer de Sant An-toni. Que per a satisfer el caprici de laprenyada, havia escalat l'espòs, una nit, laparet de l'hort de la clausura. ,Que haviasobtat a ]'assaltador el quadro espaordidorque és sebollir una monja vivent. Que l'in-trús, en restar sol, havia alliberat la monja,restituïda, .a darrera hora, a la família. Elrelat, esventat amb rapidesa, repetit ambinsistència contundent, convertí la ciutat enun safareig descomunal. L'enterrament frus-trat de la monja fou durant una colla dedies l'obsessió del veïnat, incapaç de pensarni de parlar d'altra cosa. En fer-se el xa-fardeig més frondós determinà Piquet — viuque era com la tinya—d'heure profit de l'es-deveniment. En la comèdia, escrita, segonsFautor, ten tan poques hores que si hodeia no es creuria)), es presenta la monjatorturada per un amor contrariat. A puntd'ésser raptada pel promès, repudiat pelpare d'aquella per dissentiments polítics . Pera acabar-ho d'adobar, s'es • au d'ésser elfestejador nebot del qui ell voldria tonirper sogre. En un moment que el minyó,tot invocant la consanguinitat, implora ele-

DEMÀ ESTRENAd'un doble programa

d'alegria

EL BILLETEPREMIADO

amb

LEO CARRILLOI,OUISE PAZENDA

i el màximaconteixement de riallades

Tothom a riure

FEMINÃ

mència a l'oncle—retrògrad a ultrança—,exclama aquest, rabenxinat

Jo, germà d-'un veterano!Aquesta idea em trastorna!

E1 segrestament de la monja vol dir pera la comunitat devolució del dot aportat perla primera. Per a evitar l'evasió i estal-viar-se de tornar els diners, conceben elsdirigents del convent, expeditius de mona,de sepultar en vida la pobra noia.

Jaume Piquet

Ara ve la tra;ectèria divertidíssima se-guida per la comèdia, l'estrena de la qual,assenyalada pel dia 8 de febrer, fou suspesapel governador a instància de l'autoritateclesiàstica. Piquet circulà en l'avinentesauna nota buidada en aquests termes : «L'es-trena del drama en tres actes i en versque un aplaudit autor ha escrit expressa-ment per aquest teatre i l'argument delqual es basa en un assumpte misteriós queha ocupat aquests dies l'atenció de boj totala premsa local, ha estat, contra la voluntatde l'empresa, diferit fins a nova ordre. Laqual cosa s'anuncia al públic pel seu coneixement.., i endavant les atxes ! El quesia, sonarà.» El desembre, tot i subsistirla interdicció, anuncià Piquet altre cop eldrama, que digué «haver-se representat irepetit amb general aplaudiment en els prin-cipals teatres de Catalunya», circumstànciaque no obstó perquè el governador impedísnovament que es representés. Ed 23 de ge-ner de 1886 tornà Piquet a disposar !'es-trena per a l'endemà, advertint que es trac-tava d'una obra «especial)). Curant, demés,de repetir que era ja coneguda a la resta deCatalunya. Tampoc la temptativa no reeixí.A tot això es venia la segona edició deldrama, espremut, com de fet, per totes lesformacions de vers escampades llavors peraquests mons de Déu ; acoblades, moltes,amb vistes a la representació de La monjaenterrada en vida, que fou durant molttemps un truc infa•lible.

EI dia 6 de març de 1887 aconseguí final-ment Piquet de posar l'obra a casa seva,on entrà amb el títol d'¡ ¡.¡ Aquella monja ! ! !(No menys de tres •admiratius per banda.)El públic, que empleni l'Odeon com mai,ovacionà Piquet en forma clelirant. L'obse-quià, per escreix, amb un bell nombre depresents, exposats el diumenge segiient alsaló de descans. En celebració de ]'èxit re-partí Piquet el dia de Sant Josep dos-centspans de tres lliures a tants altres neces-sitats. El bo del cas fou que el volum del'ov •ció induí ]'autoritat a ratificar la pro-hibició del drama, anunciat pel diumengevinent. Vegi's, doncs, com una de les pro-duccions de Piquet que major ressonànciaassoliren—la que ha estat, potser, repre-sentada més vegades—aparegué al cartell del'Odeon excepcionalment i d'amagat.

Piquet dedicà La monja enterrada en vidatia tothom», circumstància per la qual—féuconstar—pot dir-se que tothom hi té dret...fins a ,cer t punt. Així—afegí---q uantes per-sones vulguin representar-fa deuran entre-gar deu pessetes per als pobres, en ciutatsi viles, i cinc pessetes en els pobles, percada representació.» En la segona edicióprivà de fer l'obra sense el seu permís,«vist, com pot provar-se, que ha estat re-presentada mantes vegades sense donar resals pobres».

Amb ocasió d'escriure aquest article herellegit La monja enterrada ert vida, elcontorn de la qual era a punt de fer-se'mesborradís. Tot i que fora del clima que elsés propi les comèdies es remolleixen i s'es-venteguen, tot i ésser en nombre limita-díssim les que suporten la mena de refrac-ció que és una lectura a soles, el candori la innocuïtat traspuats per l'obra de Pi-quet no han pogut men ys de fer-me som-riure. No es cregui, però, que aquesta po-sició davant La monja enterrada en vida,conceptuada altrament per mi com una obranormal, respongui a prejudicis d'escola, nia preferències per un gènere determinat.Jo—en bonhora pugui dir-ho—vaig al teatrea deixondir-me. Si després, i de passada,em volen instruir...

JosEe ARTIS

TEATRE AMATEUR

Vetllada d'honora la Sala Studium

Dissabte passat a la anit tenia efecte a laSala Studium la vetllada de gala a honorde ales companyies guanyadores del IV Con-curs de Teatre Català Amateur, celebrataquest any.

La vetllada fou constituida per l'actuacióde les tres companyies de la Secció A (ac-trius i actors amateurs) a les quals ha estatratificat en aquest concurs el títol de «Pri-mera Categoria» : la Secció de Teatre de laSocietat Iris, de Mataró, amb el segon actede Víctor Daura, de J. Navarro Costabella;]'Agrupació Romea, de Sant Feliu de Guí-xols, amb La Festa del Carrer, d'Enric Llue-lles ; el Quadro Escènic Mossèn Cinto, delFoment Autonomista Català, de Barcelona,amb A posta de sol, d'Ambrosi Carrion, ila de la Companvia Estudi d'Art Dramàtica,de Molins de Rei, fora de concurs per de-tentar el títol d'eExcellència», amb Li deiengermà Congre 1, de Ramon Vinves. .

Les tres primeres companyies esmentadeshan obtingut aquest any els premis tercer,segon i primer respectivament ; en aquestasessió temi lloc la disputa de la medalla ofer-ta per la Confederació Internacional de So-cietats de Teatre Amateur, i en resutt`^guanyadora, amb aplaudiment unànime, l'a-grupació de Sant Feliu de Guíxols, que tanencertadament dirigeix Benet Escriba.

No és pas la primera vegada que enshem d'ocupar amb elogi d'aquesta simpàticaagrupació, la qual amb l'atorgament d'a-questa distinció ha vist premiada una tascaconstamt i entusiasta. Quant a les altres duesconcursants, havent de dir que — com asse-nvalà l'escriptor rossellonès M. Josep Ba-ehés en fer lliurament de la medalla — ladeterminació es féu mo$ difícil, és ociosaja qualsevol lloança.

A mitja sessió, el president de la FederacióCatalana de Societats de Teatre Amateur,senyor Lluís Masriera, s'adreçà al públic enun parlament pie d'encoratjaments per alsnostres amateurs i d'optimisme per al futurque, amb l'empenta que porten en les sevesactivitats, resulta justificat i no pas unaillusió més o menvs fantasiosa.

'El diumenge al matí i en el mateix locals'efectuà el repartiment de premis d'aquestN Concurs que ha acabat d'una maneratan brillant i encoratjadora.

'.'lIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIem11111111111111111lIIIIIIIIII:

Pa.eeig de Gràcia, 57. Telèfon 79681

° Sesei6 continua de 11 maO e 1 ma8nada

° SEIENT, UNA PESSETA E

_ CURIOSITATS MUNDIALS/nterersants reportatges U B A. exclusru

— L'HOME DEL TRAPEZI

E Divartlt dlha x Popeye °

NOTICIARIS D'ACTZIALITAIE MLINDIAL segons visió PARAMOUNT

i ECLAIR JOURNAL; exclusiu.

EL CONFLhTE (TALO=ETIOPSerurl especial de les nostres agències

— Lee sancions, AI front °

E FÉ E

E El grandiós documenta! de Robert Alexandre =

`a llllllllllllllllllllullllllllllllllllllllll Illlllllllllii'

Una comèdiade

Geza von Bolvary

1 que cada diaassoleix un nou éxí4

ul^ ,,

• ^r^

yariusfJradiGultav froelicb•libille laómiti

Desde 161321914UI? violin impiradorde las mar

emotivaf historias de amor,

DZWWÉaÆdð

Preus:

' Tarda í nit.... 2'50

Especial ales 7'15........1'25

I Impos40s inclosos

Ens presentaren Paulina Singerman en elmoment que l'actriu arribava a Barcelona.1 no hi havíem creuat quatre paraules, quanva dir-nos, amb una presumpció tota pueril—Us adverteixo que dalt de l'escena sócmés alta...Després, hem vist que aquesta advertèn-cia li és gairebé una obsessió. Amb la sevasonsibilitat esmolada, endevina com és di-fícil, a priori, associar la idea d'una gran

actriu amb la d'una persona més aviat me-

nuda. Per això, ella surt al pas de totareserva, somriu i insinua

—.Dalt de l'escena sóc més alta.I té raó! A dalt de l'escena creix. I de

quina manera creix! Els que érem al Romeael dia del seu debut ens n'adonàrem deseguida i encara ens fem creus del mi-racle. Paulina Singerman, fent comèdia,agafa unes proporcions formidables, fins aempllenar tota l'es•ena, a fer desaparèixertot ]'altre. Es una torrentada de vida quecau, a dolls, damunt els nostres escenarisencarcarats i s'emporta vers l'oblit el re-cord de totes les altres actrius, les del som-riure estereotipat i la veu amanerada, i lesde perfil ferotge i els crits de marmanyera.

Paulina Singerman és la naturalitat. Nola naturalitat que a vegades entenem peraquí, equivalència de la inexpressió. IEs lanaturalitat que en podríem dir d'arran deterra. Es, doncs, una naturalitat apresa.La mateixa actriu, en el transcurs d'unaconversa, va dir-nos

—Aquesta naturalitat que m'elogien, emcosta qui sap els esforços, anys i anys delluitar.,,

A nosaltres, aquesta confessió de Pau-lina Singerman no ens sorprenia gens nigota. Sabem de sobres que en el terrenyartístic l'espontaneïtat no es pas una dadaimmediata, sinó una conquista difícil, as-solida quan l'artista ha aconseguit treure'sdel damunt aquell garbuix d'influències, deteories, d'obscuritats, que es troba inde-fectibdement en tot debutant. L'art és unacursa vers la senzillesa.

Per això és (uf cil, terriblement difícil,produir-se amb naturalitat dalt de l'esce-na. Es clar que per a dir «bona nit« d'unamanera natural no es necessiten gaires es-tudis. Però quan l'artista ha de passar, enun minut, de l'alegria al dolor, de la riallaa les llàgrimes i, encara, deu segons des-prés afectar una indiferéncia absoluta, pera recórrer aquesta escala emocional, donara totes les expressions el color de la ve-ritat i fer oblidar al públic la ficció, perarribar a aquest resultat a l'artista li calenunes facultats i una intelligéncia excep-

cionals.Paulina Singerman té aquestes facultats

i aquesta intelligéncia. La propaganda que

ha precedit la seva actuació ens la cata-logava com una actriu jove, bella, elegant,

dinàmica, intèrpret ideal d'un gènere frívoli intranscendent. Però l'hem vist, 1 hemsentit, i ens hem adonat que ]'actriu superael gènere. Entre broma i broma, cls seusulls i la seva veu tonen reflexos i matisosprofunds, ten yits per la passió més autén-tica. 1 acte seguit, gairebé instantàniament,en una filigrana incomprensible, sorgeix la

ironia, la broma.El tritnsit rapidíssim de l'emoció a lla

'indiferència és segurament el que ha fetescriure a un crític que Paulina Singermanés una actriu artificial, freda. Molt intel-ligent, però completament desproveïda decor, Perdoneu, Sen yor, els crítics que nosaben el que veuen!

En Amor hi ha una escena en la qual

ELS GRANS NEGOCIS

—Rascant les voravies de Nova York, po-dem recuperar tones de xiclets.

(Griogoire, París)

l'heroïna, torturada per la més encesa deles golosies, provoca la prova defisiitiva dela traïció del seu marit. Una amiga intimaes presta a fer-li de còmplice : a temptarel marit. La protagonista, en el súmmumde l'excitació, disposa la mise en scène,dóna les darreres ordres a l'amiga... Ar-riba el marit acompanyat d'un vell amicde la casa. L'esposa gelosa s'emporta l'a-mic, a fi de deixar a soles el marit i latemptadora. 1, quan encara adreça un dar-

rer consell a aquesta, es giraal vell amic i, tot indicant-li laporta de sortida, li diu

— iPer allí... Compte, doctor!No em trenqui res...

Aquesta recomanació, dita enun to indiferent, que contrastaamb el nerviosismo de !'esce-na, aquesta sortida de situació,és d'un efecte cómic irresistibile.Simplement deliciosa. 'Es clarque el crftio venerable trobaràque una actriu que en una es-cena com aquella té humor pera fer, amb el to que ho fa, larecomaaració esmentada, és unaactriu sense cor. Què diria,doncs, si sabés que la frase ésde collita pròpia de la Singer-man, dona agudíssima?

—Un dia se'm va acudir...EI públic va celebrar-ho molt,i d'aleshores onçà ho vinc re-petint—ens ha dit l'actriu.

Perquè ella es diverteix re-presentant comèdies divertides.La representació esdevé un ;oc.I això, admirada senyora Sin-german, no ho compendran maiels Bernats i Durans que tro-bareu anant pel món.

Però les persones intelligentsho compendran. I també hocompendrà dl públic, encara quedesprés no prodigui a l'actriuaquells adjectius de «sublima i"genial)) que, en canvi, aplicaa les actrius cridaneres que amenacen obrir_se les entranyes en plena escena. Tots ple-gats som desagraïts amb els artistes que

cas diverteixen. Acostumats a ensopir-nosal teatre, el dia en què, com ara ens passaamb aquesta extraordinária actriu argen-tina, anem a veure comèdia i ens divertim,quedem un xic desconcertats.

—sSembla un film—comentaven els espec-tadors el dia de la presentació de la Sin-german.

Volien dir que havien passat una nitagradable com, ai !, gairebé ja només ensés possible de pasar-ne al cinema. I l'en-demà, diversos crítics coincidiren d'una ma-nera sorprenent a trobar influències cine-matogràflques en el treball de Paulina Sin-german.

Ca ! EI treball de la Singerman és teatrebo, simplement. Aquest teatre bo que sem-bla haver-se refugiat en 4es pellfcules. Hemd'haver perdut ]'esma del teatre perquè aldavant d'urna artista com ella se'ns acudipensar en el cinema.

Si aquesta exquisidesa, aquest dinamis-me, aquesta gracia imponderables de Pau -lina Singermarl fossin cinema i, a l'extremoposat, el teatre fos una cosa greu, arti-ficial, encarcarada amb l'encarcaramentdels difunts, si el teatrè fos això, nosaltresrenegaríem del . teatre, i llestos.

AÑURCU A. ARTIS

DILLUNS ESTE EIA

Un film nouen un ambíenE nou

Una pel'lículaque es disour¿iràque apassíonarà

Direcfor:

GREGORY LA CAVA

ES UN FILMPARAMOUNT

HOMES 1 COSES DEL TEATRE CATALA

« La monja enterrada en vida"

TOTA UNA ACTRIU

Paulina Singerman

Alfons Maneras, L'Estudiant de Cervera (Prea), — Joan Sanz(amaria, Visións de Cafalunya (Mallorca) (Cafalónía)

1 oto l'obra literària que fins ara ha pro- delicada litografia que ens ofereix Alfonslluït Alfons Maseras, treballador infadiga- Maseras. No em sap greu d'insistir, en can-ble de les, lletres catalanes, es caracteritza vi, en les gràcies de l'estil, que utilitza quanper la seva dignitat, per l'absoluta correcció, cal tota la imatgeria i els sospirs del roman -que cap impuresa de lèxic oi cap defalliment ticisme, i dibuixa amb tota la precisió pos-de l'estil no ,enterboleixen. Si alguna vegada sible els protagonistes de la faula.li falla la fantasia ó no li és propícia la dosi- vficació de veritat i poesia que, al capdavall,

Joan Santamaria ha estat un dels novel-listes catalans que amb més rapidesa s'im-posaren al gran públic. (I prego als meuslectors de no oblidar que, a Catalunya, larelativitat de les climensions en què es des-envolupa el món literari fa molt modestala grandesa del públic.) Dues qualitats prin-cipals, exacerbades fins a caure de vegadesen l'excés i esdevenir defectes, explicavenl'èxit de La Filla del Tartarí, de QuatreTitelles i un Ninot, de la sèrie del DoctorVerdós, pendent encara de conclusió. Aques-tes qualitats eren, al meu judici, la mera-vellosa fantasia del novellista, que feia anarel lector de sorpresa en sorpresa i donavaa la narració un curs agitat i engrescador,i per altra banda el seu estil virolat, des-cnptiu, enormement plàstic, que acumulavaadjectius ï mots saborosos i seguia la nar-ració amb una fuga verbal que de vegadesesdevenia barroquisme i fregava les fites te-mibles del mal gust.

El Ilarg silenci de Santamaria, només in-terromput per la publicació d'obres de tèc-nica judicial, contribució important i meri-tòria a la catalanització de la justícia, s'haacabat, al capdavall, amb la publicació delvolum IV de la sèrie de Visions de Gata-

són els ingredients eterns de la novella, les jlunya. Aquest volum, dedicat a la descrip-

vestidures de la seva obra sempre tenen 1 ció •lírica i mimiciosa de Villa de Mallorca,plecs harmoniosos i no són esquitxades per haurà permès a tots els admiradors de Joancap vulgaritat ni deformades per la desme- Santamaria de retrobar la seva empentasura. L'Estudiant de Cervera, la darrera prodigiosa, el seu estil aèolorit que mai noobra de l'autor d'Edmon, no desmereix pas, s'atura davant l'exageració i que s'engrescaen aquest aspecte, de la producció que i'ha d'una manera ingènua i admirable davant

precedida. Es la primera constatació que els espectacles de la naturalesa com s'en-feu. L'ambient de 1830, a Cervera, en els grescava en. contar-nos les gestes dels pro-darrers anys d'existència de la universitat tagonistes de les seves novelles. Per tal deque Felip , V hi féu traslladar des de Bar- lligar . amb un fil d'unitat fies seves descrip-celona, és evocat amb paraules justes i per- cions, l'autor ens fa seguir-lo en una excur-

fiis de litografia. Hom hi endevina la docu- sïó pintoresca a través de' l'illa, i així quementació pacient sobre les coses i els homes desembarca a Palma ja ens fa present deld'aquell moment, i l'afany de reconstruir-ne seu entusiasme; aue es tradueix en parà-tot l'esperit. Les lluites entre cor stitucionals grafs abrandats , d'admiració, imatjats r vi-ï absolutistes, els primers aires del roman- vents com si fossin d'una novella. Samta-ticisme, els vells mètodes didàctics, formen maria s'extasia amb els paisatges i amb els

el marc on s'inicia la intriga. Adhuc, segu- homes, ens conta Ilurs gràcies amb conven-

rament per donar-li més sabor de veritat, ciment i força, i relliga les seves descrip-

dos personatges històrics intervenen en 1'a- (ions amb les menudes anècdotes de la'` seva

nècdota : el Doctor Dau i Ferran Patxot, el excursió, en les quals aboca la saya traça

novellista romàntic que havia' de fer des- de novellista, que. s'entesta a cercar en cada

mesuradament famós el seu pseudònim de un dels éssers que troba tota una situació

Ortiz de la Vega en publicar Las Ruinas dramàtica o un magnífic procés psicològic.

de mi Convento. Pres així, 'amb un esforç Davant l'espectacle sensual i variat ded'evocació, l'ambient, Maseras hi munta la Mallorca, l'empenta descriptiva de Santa-seva faula, i es serveix de, tres elements maria s'adolla generosa. La pintura de Pal-cara•terístics, en l'elecció dels quals potser ma, amb aquella imatj•da evocació de l'en-

radica la curiosa sensació de manca de vrta- tralla del Rei '•En Jaume, i el capítol que

fitat i d'artifici que produeix, al llarg de les descriu Miramar, en el qual hi ha un elogi

sevesp

àaines impecables, L'Estudiant de encès de la gent mallorquina, marquen els

Cervera. punts més alts, en lirisme i vivacitat, d'a-Alfons Maseras adopta per a la seva na- quest volum de Visiotis de Catalunya, mag-

vella el temps present. Limita a dos dies nífica rentrée de Santamaria en les lletres

— pròpiament a un, penquè l'altre represen- catailanes.ta un epíleg de la ficció — el temps en el RnrALl. TASIS i MARCA'

qual s'escorre l'acció de l'obra, i por últim,utilitza com a argument urna faula de tretsegur, ornamentada amb detalls dramàticsdel més pur romanticisme, i els personat-ges de la qual són tan vells com la fiteraturamateixa i han interpretat, de la Comnaediadell'Arte ençà, la major part de les farsesi melodrames que s'han representat pelsescenaris del món.

Com a composició literària, com a exer-cici de virtuosisme narratiu, la novella d'Al-fons Maseras acredita el talent del seu autor.Com a interès humà, com a valor dramàtic,com a originalitat, fóra excessiu cercar-nemassa en les pàgines de L'Estudiant de Cer-vera. Aquesta història de l'estudiant no-vençà, poeta i ben plantat, com s'escau ; lanoia ingènua i enamorada, que es mor dellanguiment ; la dama apassionada, quetrenca l'idilli amb les seves arts diabòliques,i que vol gaudir de les delícies defeses del'adulteri ; el .marit ridícul i reaccionari, ab-sent en el, moment oportú, i que desprésesdevé instrument ignorant de la- venjançade la seva muller ; àdhuc la mi^nvona mter-mediària, l'amic prudent i el vell savi illus-tre que salva els presoners, personatges ac-cessoris construïts tanmateix segons totesles regles de l'art ; aquesta història que agitaamb dramatisme uns éssers tan típics, anopot oferir altra sorpresa que l'efecte punyenti teatral de la campaneta del Sagramentinterrompent una escena passional arribadaal seu punt dolç. Una tal manca d'origina-litat, d'interès i no cal dir si d'actualitat,perquè fóra dificil de situar aquests persanatges i les seves reaccions en el nostre

1

temps, treuen bona part del seu encís a la

El pròxim divendres es posarà a la venda el magniïie àlbum;

« L'ILLUSTRATION - NOEL"Librairie "LOUIS BERGE"

Rambla del Centre, iqi al

KIOSQUE FRANÇAISRambla Estudis,

Ja penseu en la renovació de les vostres subscripcions per l'any 1936 ?

Utilitzant els nostres serveis obtindreu economia i la seguretat d'un servei perfecte,

Alfons Maseras

—Me'n vaig a fer una copeta. Aquesta des-filada encara durarà un parell d'horetes !

(Ballyhoo, Nova York)

CAMISERESPECIALISTA

O E%IT EN LA MIDA

JAUME I, it'Telèfon 11655

6 Iv ERA11Dlk5-XII-35

LE/ LLETRE/DELS PREMIS DE LA GENERALITAT L'actualitat literària E L S LLIBRES

El meu Don lluísPer tots els que som catalanistes de fa

molt temps, el nom de Llu's Duran i Ven-tosa sempre l'hem tingut en particular es-tima. Per la majoria d'afiliats a la Lliga,aquest nnm ha estat reverenciat amb entu-siasme, i pels contraris --- l'altra bandadel catalanisme — em sembla que sempre sel'ha tractat amb, respecte, Podríem assegu-rar, doncs, que la perspnalitat política delsenyor Duran ha estat, fins ara, ben rebudapel país.

Acabat él preàmbul, vojdria exposar-vosla idea que m'he format del, senvor LluísDuran, amb tot i ino haver tïngut l'honord'ésser-li presentat. Però, si, bé no conecpersonalment el senyor Dwa.n, amb el meuDon Lluís ja fa temps que ens enteníem.Es des de fa poc temps que no eons acabemd'entendre. Però no ens precipitem i anema pams.: 'El meu Don Lluís m'és conegut des dela meva adolescència. Quan se ]'anomenaval'ueminència grisa), jo me l'imaginava comun d'aquells personatges • invisibles de lesprimitives pellícuiles de sèrie que donavenles ordres als ((dolents des de darrera unacortina, o bé •• sortien amb ,una careta 'terro-r(fica i un ganxo a la mà,"IEn canvi, quan sentia ponderar el seutradicional barcelonisme, aleshores veia elmeu Don Lluís prenent xocolata o passejantamb dos o tres capellans pels carrers de laciutat vella, o tancat al seu despatx isabeli,donant atinats consells a les més distingidespersonalitats de la nostra indústria.

Quan En Lerroux em feia una de lesseves, hom m'assegurava que Don Lluís jatrobaria la manera de cargolar-lo.

Quan a La Veu sortia una nota d'aquellesque fan gemegar al contrari, es deia quee11 l'havia redactada.

Quan el consell d'Acció Política en feiauna de sonada, es parlava, del maquiavelis-me de Don Lluís.` -Amb tots agpests antecgdents s'anava ela

-borant el pedestal del personatge. I vinguéla República, i tots els que no havíem pogutviure la bona époça de l'ídol, ens encami-nàrem al Parlament arb intenció de vene-tar-lo, (Pobrets neòfits . de ].'Esquerra!...quan s'encarin amb Don Lluís... no enquedaran ñi les cues.) • Però, es veu que novaig estar de sort, perquè en cap de les sevesintervencions parlamentàries no m'acabà desatisfer. «Sí, és clar-- em deia — no tépasta de ì menys d'oposició,però si tingués un lloc de govern, aleshoresveuríem que no és un mite.» I la Provi-dència, satisfent el ¡ireu desig, .me'! fa con-seller de Cultura. Ara sí que no ens.fallarà.Però va passant el temps i com mes va mésdesillusionat,em sento.

La primera desillusió l'hem tinguda amb9.a subvenció al teatre •català. Després d'unanota estiuenca, en -la •qual assegurava queaquesta temporada no hi hauria subvencionsLi priori, hem vist com, més tard, ha rec-tificat.

Durant l'estiu passat, el senyor Duran —amb molt bon criteri — demanà consell adiverses personalitats per veure d'endegar enostre teatre. Però sembla que Don Lluísha, preferit els seus dots de polític a alesiniciatives d'aquests equatre intellectualse.I ja hem vist com ha anat subvencionantcompanyies sense cap garantia ni reservar-se cap control. L'ajut de la Generalitat pothaver servit per pagar factures, però no hatingut cap influència en la dignificació delnostre teatre. I hem hagut de veure com laprimera companyia subvencionada a prioriha inaugurat la temporada amb la reposiciód'una obra mediocre — en la qual els pri-mers actors ni es dignaren sortir-hi — idesprés veiérem la traducció de Llibertatt;ivisional, urna banalitat francesa de bu-lerard. Però a qui dimoni se li va acudirde reposar el Sainet trist havent-hi tantesobres escrites, dignes d'estrenar? Si es trac-tava de demostrar que no totes les obresde Guimerà són de bona qualitat (en totsels tons escriptors sempre en trobaríem),em sembla que un teatre subvencionat perla Generalitat no és pas el més indicat peraquesta mena de constatacions. Si fos sub-vencionat pel senyor Royo Villanova, enca-ra... No és d'estranyar, doncs, que l'actualtemporada hagi avortat de bon comença

-ment.Desengan yi's, Dpn l lp'is ! Tot això amb

un bon control — nq de polítics, sinó de gententesa en el teatre —, s'hauria pogut evitar.

I passem ara a la més forta desillusió quem'ha causat el •neu estimat Dòn Lluís : ellpremi de periodisme. S'institueix un premia un treball periodístic en català i un altred'igual en castellà. 'En les bases d'aquestsnous premis no s'especifica la classe delsarticles, de manera que tarot pot ésser unreportatge com un treball crític, un articlesabre finances com la ressenya d'un combatde boxa. Es •com si establíssim un premiúnic de bellesa al gènere humà, on podrienpandee part eis vells, els joves, les noies,els infants, ells aris, els xinesos, els negres,etcètera. I és molt possible que al jurat lisortís fum del cap.

No hi hauria manera d'estructurar milloraquests premis? Per exemple : un any espodria dedicar sols a reportatges, un altreala crítica, etc., i així classificar els articles

UI I. IJUIUIIen quatre o cinc grups que s'anirien succeintcorrelativament. I, aleshores es podria for-mar un jurat especialitzat en cada matèriai tot seria més ben enraonat, "Però tot això,si es vol, són petites qiiestions de regla-mentació factibles de millorament . El queés greu i no té cura és la institució d'unpremi per als articles en castellà.

Ah, senyor Duran i Ventosa, aquesta síque no me ]'esperava del meu catalaníssimDon Lluís!...

1

_

r

Lluís Duran i Ventosa

Fins ara tenia entès que els premis de laGeneralitat havien de servir per estimularla nostra producció artística. Jo em pensavaque així com el govern de Madrid, r altresinstitucions privades, establien els seus pre-mis, també la Generalitat ho feia par a lesnostres coses.

Aquí so es tracta de malvolença a lapremsa castellana ni d'escatimar-li un pre-mi, sinó de dilucidar-ne el sentit. Si fos unpremi al teatre, a la literatura o al perio-disme, hi podrien concórrer tants idiomescom vulgueu - com en e1 Nobel —, però sila intenció és de revifar la nostra producció

tal com es podria esperar d'un políticcatalanista —, aleshores, Don Lluís, s'haequivocat.

Perquè, fixeu-vos que una vegada ;sentataquest precedent . de desdoblar el premi endos — un de català i ]'altre de castellà —als autors' de llibres i comèdies castellanesproduïdes a Catalunya no se'ls podria negar— em recta justícia — que també es desdo-blessin els altres premis literaris de la Gene-ralitat.

I, a més, tall com està establert aquestpremi de periodisme, es pot donar el cas quese l'emporti un periodista espanyol d'aquellsque tanta rancúnia senten per a les nostrescoses. I, aleshores.,, creieu-me que ho cele-braria! Així veuria que la Generalitat esmostra generosa amb els seus enemics. Siésaquest el seu maquiavelisme, Don Lluís,permeti'm que el feliciti. I, si no, permeti'mque exposi una iniciativa que potser podriaendegar aquest premi, tan mal enfocat debon principi.

Si, malgrat tot, el conseller de Culturapersisteix a atorgar aquest premi, em semblaque no seria demanar massa d'incloure lacondició que tots els articles publicats enllengua castellana hauran de concretar-se atractar de temes i qüestions que sols afectina Catalunya.

D'aquesta mena d'articles en surten moltsovint en la premsa castellana d'ací ; arti-cles informatius i crítics de l'activitat con-temporània, de la nostra història, etc. ; ar-ticles — per posar uns exemples com elsque acostumen a publicar a La VanguardiaAlexandre PQana, Folch i Torres, Duran iSanpere, Josep M. Junoy i alguns de Fran-cesc Pujols a Las Noticias, en els quals ellector s'informa de les coses catalanes.

Amb la condició esmentada potser es ven-1 ficaria una certa catalanització de la premsa

castellana de casa i el premi quedaria mésjustificat. Si no podem evitar el disbarat,almenys procurem dissimular -lo.

Quan li vagui, senyor Duran, lli pregoque torni a meditar sobre aquest premi.Jo ja em faig càrrec que en la Conselleriade Cultura es van amuntegant els expedientssabre la taula. Si no fos per això, encaraparlaria d'altres qüestions ; de la necessitatduri reglament definitiu en els premis esta-blerts. Tindrà en compte, senyor Duran, lessolucions proposades per Manuel Brunet aLa Vete i Carles Capdevila a La Publicitat,per nomenar eis jurats? La de Carles Cap-devila la trobo excellent.

1 em permeto remarcar, per acabar, quetot ho he dit amb la més bona intenció,perquè em sap greu que el meu Don Lluíses vagi desinflant.

Senyor Duran i Ventosa : no em causiaquest desencís.., per Déu, senvor Duran!;no em desinfli el meu Don Llurs,

MAaius GIFREDA

Una conferència admirableEncara que la conferència inaugural del

curs 1 935- 1 936 de la benemèrita Acadèmiade Jurisprudència i Legislació de Catalu-nya, que el seu president, el senyor Ama-deu Hurtado, dedicà a estudiar El Pensa

-ment Jurídic Català, vol ésser sobretot undiscurs científic i un acte de política en elsentit més noble de la paraula, i, com a taris,fuig de ]'abast d'aquesta pàgina, voldriaassenyalar la forma impecable del parlament,la profunditat dels conceptes, en els qualshi havia enclosos els problemes més viusde l'hora, a casa nostra com arreu dril món,i la passió admirable que l'illustre juristaposà en la lectura del discurs. iEl conceptedinàmic i evolutiu del dret, enfront del con-cepte arcaic dels que el posen al servei ex-clusiu de la tradició, per fer-ne una cosaencarcarada i sense contacte amb la reali=tat, o dels que volen posar-lo a les ordresele Llur concepte racial o social del món,prengué, en eis mots justíssims del senyorHurtado, tat el seu valor. Tota la planamajor del pensament jurídic català escoltéamb atenció i entusiasme la lliçó magní-fica del president de l'Acadèmia, i algun delsillustres assistents encaixà sense parpellejaruna severa amonestació, implícita en tl1sparàgrafs vertebrats d'un autèntic patriotis-me d'aquell discurs inaugural, que caldràllegir quan sigui publicat íntegrament.

«Elisenda»Cal lloar sense reserves el fet que la pu-

blicació Quaderns Literaris alterni la reedi-ció de traduccions de mèrit i d'obres cata-lanes exhaurides o oblidades, amb incorpo-racions noves al català i amb inèdits delsnostres autors joves. Darrerament ha publi-cat Elisendá, de Maria Teresa Vernet, i Lameva vida en el llac, de M. Planas Bach,un autor prometedor.

La darrera obra de l'autora de Les Al-gues Roges és, més aviat que una novella,un recull d'apunts sobre un caràcter femení,apunts que tenen una escassa unitat psico-lé aica - A erb amb els quals Maria TeresaVernet ha fet veritables prodigis d'estil i haescrit pàgines d'una prosa .admirable. Jo go-saria observar, tanmateix, com un perill quela novellista que ha escrit Final i preludisabrà esquivar, una mena d'artificiositat enels seus personatges, un deeorativisme ex-cessiu en llurs gestos ien llurs sentiments,que és en perjudici de llur valor d'humani-tat, i que si bé permet a l'artista d'escriureparàgrafs d'una sensibilitat i una poesia benagradables, no dóna lloc que la novelhstainteressi amb la força vivent de la sevainvenció. En _Elisenda, més que la protago-vista, massa cerebral i freda, o que Ignasi,d'un encegament inoperant, atrau la figurade Biela, que frívola i sensual com ens éspresentada, permet d'endevinar en ella moltamés qualitat i intensitat que en els perso-natges principals de la narració.

Revísfes

Permeteu-me que assenyali el número do-ble, extraordinari, de Criterion, dedicat a lapersonalitat inoblidable del Pare Miquel d'Es-plugues ; el D'Ací i d'Allà de tardor, ambbons articles i una magnífica sèrie, de repro-duccions de pintures de Feliu Elias, el nos-tre gran artista, sota una portada plena devida d'Enric C. Ricart; un article de JoséBergamín sobre la posició dels escriptorsdavant del capitalisme, que publica el dar-rer número de Leviatán, i per últim la serieimportant d'assaigs que sota el títol T'heFool hath said..., una citació bíblica, co-mença Beverley Nichols, excellent novellistaanglès, sobre un tema que ací semblaria forade lloc en un magazine popular com és elNash's on es publica, que és el de la recercade la fe i de Déu.

R. T. M.

Canódrom Guinardó

Tots els dimarts i dijous a

les fio de la nit, i dissabtes

i diumenges tarda i nit,

grans curses de llebrers

IV ovefai sensacional!

u1) nou llíbre per als infants

MICKEY EN LAS CARRERASLlibre joguína per Walí Disney

u conte els personafges del qual surten del llibre i caminen sols

PREU: 8`00 PESSETES

VEGEU LO I ADQUIRAI=LO A Q p Q Q

GATALO DQ3, RONDA DE SANT PERE, 3

D. Carles -- Marina

El retrat de Taddeo Taddei, pintat en rsoó per ,Rafael, del qual el Detroit lns-titute of Arts ha pagat 'zoo,000 dòlars. Segons un rumor, aquesta obra, de laqual no s'ha sabut res durant segles, ha estat comprada a l'Europa Central,i la venda ha tingut per objecte ftinançar el retorn de l'arxiduc Otto al tron

d'Austria ; però oficialment s'ha desmentit aquest rumor.

la punta de la vareta màgica de la delícia.Abandonada al ritme d''una poesia pamteistai femenina i aguditzant les sfllabes conso-nants .amb pulcra elegància i formidableponderació, la pintora russa professa amb

estricta personalitat.

Olivé — Les palmeres

que reïxi en una tela determinada. Ja hemdit, però, que la manca d'unitat impera iaconsegueix l'estrall de sempre, el desgui-tarrament. Es llàstima que no es cenyeixia una labor més ordenada i acusi la seva

Olga Sacharoff — Jove arnb un ram

admirable sollicitud les ordres de la sen-sibilitat i de fatuïtat artística.

Domènec Carles

nuaar^KLES ARTS I ELS ARTISTESD ® m è n e c Ca r ' i Sant Jordii Belierofons L (^ X{ p © p © p ©p [1des maronstae

Carles ?... Ah, sí! En Carles de les flors!Aquesta és una fórmula que molt de pú-

blic barceloni s'ha fet seva per a resoldréfàcilment una qüestió de personalitat ar-tística. Com qui diu una cosa tan còmodacom En Mir dels paisatges o En Cabanyesde eles marines, Domènec Carles, per ungrapat d'observadors, és el pintor de florsper excellòncia.

Nosaltres, que admirem i estimem la sevapintura en el que creiem el seu gran valor,

i que si una preocupació tenim respecte aella, és potser no arribar a saber-la admirarprou, aquesta denominació tan parcial iminimalista ens causa un efecte pejoratiuque considerem injust i atacable per totsquatre costats. Perquè si bé és cert queCarles s'ha cansat de prodigar flors, tambého és que pintant paisatge ha superat l'e-moció d'aquelles i que mai na ha manifestatuna minva de qualitats quan s'hi ha de-dicat. ,

I no és solament en aquest altre aspecteque recolza la varietat del pintor. Avui,precisament, voldríem retreure la magníficarealitat del Carles marinista.

El pintor veu el port i tots els seus admi-nicles com una extensa composició de blausi blancs i una gran quantitat de tintes entot supeditades a l'imperi d'aquelles. Aixítot se li- transforma en bicromia liberal,collaboracionista, aplicada damunt un sentit

barroc de la poesia portuària significadaper les proes que han esqueixat l'aigua entots els mars i Ves veles llatines de lesbarques d'esport que donen la nota anec-dòtica enmig la serietat general.

Carles no abusa dels materials de primeramà que ofereixen llur temptadora facilitata l'exercici de la pintura. 'Es a dir, no cauen el terreny lle fi scós de comentar els ne-gres i vermells damunt l'ocre dels doclisque tantes retines han sistematitzat, Amb

el seu ull certer què sap descobrir l'es-sència pura de les coses, esté a ]'mitre cantóde la marina eterna, elaborant un espec-tacle que en la seva aparent intranscen-dència passa enterament desapercebut pelsque al port i al mar hi van a excellir ambnormes estereotipadcès.

Aquest fet, incontestable, és prou impor-tant per a enderrocar el petit concepte er:ticdel pintor de les flors. 'Elles són en la sevaobra les salutacions amables al gènere iles jaculatòries de l'artista agraït als Déus.

Però el pintor Carles, de tipus de bussi-nesman modern, que passeja la seva hu-manitat i vivacitat entre nosaltres, resideixamb tota la seva acusadíssima personalitaten aquest altre sector pictòric, al qual ambtota la dignitat del món han d'afegir-se lesteles de paisatge.

E. F. G

El senyor Serra i Ràfols fa remarcar mohatinadament al número darrer de MIRADOR,en un solt molt erudit, que el cavaller repre-sentat en el mosaic d'Olynthus, del qual joparlava en el número 335 de MIRADOR, norepresenta pas un cavaller seguit de llebrers,sinó Bellerofons, çQ que és molt cert, i emdol de no haver-ho vist així de primer an-tuvi, encara que pel que fa a aquella mevainformació aquest detall no té gran impor-tància. També el senyor Serra troba quela semblança que remarco entre la repre-sentació del Bellerofons i la de Sant Jordiés la cosa més natural del món, ja queambdós personatges mítics representem uncavaller occint un monstre. Però aquestadarrera observació em sembla, si no exces-siva, ociosa, ja que jo no faig pas menciód'aquesta semblança genérica, sinó de l'es-pecífica entre el Bellerofons d'Olvnthus i elque projectà espontàniament, vint i tantssegles després, l'italià Pistrucci, talmentcom si fos un plagi calcat. 1 com que elplagi no és possible, per això dono impor-tància a la susdita semblança. D'altra ban-da, la iconografia del Sant Jordi no cal tra-var-la directament amb el Bellerofons, sinóamb el cavaller que occeix un drac mono-cèfal (i no pas un ca tricèfal) sovint repre-sentat en l'escultura còptica dels segles iv i v,cavaller no santificat, imatge profana, laqual potser originaria el mite de Sant Jordi,car ja és sabut que aquest cèlebre cavallermai no existí, i se'l fa viure cap aquestadata del s. 1v-y.

Jonx SACS

Galeries d'Arf

SYRÁ.Olga Sacharof j

(Guaixes)

1, Ja e n (Escultures)

C. Blay (Opfebrera^

FINS AL DM 13Dipufació, 262 Telèfon 18710

B LIS QuETSMOBLES

OBJECTES D'ART 1 DE FANTASIA

SAIZ DE LA MAZApinfura

JOSEP CIVIL ,4uareles)

fins al dia 13

Passeig de Gràcia, 36

SALA PARÉSEXPOSICIO 1 VENDA

D'ANTIGUITATS

EXPOSICIÓ 1 VENDADE LA COL LECCIÓ DE

JUST BOU

fins al dia 13

SALA GASPARConsell de Cenf, 323

(entre Rambla de Camlunya t Dalmet)MARCS • GRAVATS • MIRALLS 1 MOTLLURES

CARME OSSÉS(pinfura )

PROXIMA EBPOSICIb

MIQUEL RLNÓM( pinfura

inauguració dia 7

La Pinacoteca

Carme OssésA la Sala Gaspar, Carme Ossés ha ex-

posat un bon nombre de quadros que deixenentendre bons i mals resultats portats acap amb una considerable manca d'unitatque acreix més la part defectuosa general.

A la pintora no se li poden regatejar lesaptituds. Pinta amb evident fluïdesa i sumafacilitat, i amb una traça remarcable.

Molt sovint aquest aplec de gràcies fa

Coileefiva d'escuUuraLa saleta de la Sala Renard tanca per

una quinzena una petita collectiva d'escul-tura de la qual són a remarcar el SantFrancesc de Camps Arnau, l'obra d'A. Ra-mon-Gonzàlez, un relleu de Granyer, unretrat de nen de Pere Jou i la participacióde Rafael Solanic.

MaullaL'exposició que a les Laietanes ha inau-

gurat ql pintor Matilla és una bona mostradel notable confitament que ve adquirintl'obra del susdit artista. Dedicat al retrati al paisatge i oblidant un xic els seus èxitsmarinístics, Matilla revalida el seu interèsi torna a fer-se amb els motius d'elogique gairebé sempre l'han acompanyat.

Jacinf OlivéA les mateixes galeries del carrer de les

Corts, Jacint Olivé inaugurava dissabtepassat un aplec de teles, representants deldarrer moment particularment brillant i de-cisiu per a la seva carrera.

Després d'aquesta exposició, Olivé quedaben definit i situat. Pintor sincer i entu-siasta de la gran pasta i el gran color, vaa parar als més destacats indrets de latendència.

Té el mèrit de la cosa directa que arribaal valor pels camins lògics i naturals apro-fitant el seu cop d'ull general i la ,dispo-sició per a saber-ho transplantar amb unesperit alegre i encisat que no recerca altresavantatges que els que es desprenen de lainaturalesa.

Ha refermat aquest seu programa quetoca tant de peus a terra i en el momentque la més destacada maduresa li ha per-mès produir amb més desimboltura, Olivéha atès el millor punt proposat, expressatper les seves obres actuals que sobreïxensucositat i honradesa.

Olga Sacharoff

Olga Sacharoff exposa a les GaleriesSyra la totalitat ddl seu enginy i sensibi-litat amb una matèria pictòrica que s'adiuperfectament, molt més que l'oli, a l'expla-nació del seu cas artístic.

L'aquarella i la guaixa, amb tota la sevafiexibilitat i concert de transparències, fa-ciliten extraordinàriament aquesta seva per-sonalitat guarnida per les més autèntiquesvirtuts de la gràcia i del bon gust a al-trança.

Olga Sacharoff, que no fa "tributar maiel sistema pel sistema, sinó que parla sem-pre igual per aquell íntim convenciment dela raó adquirida i treballa amb constànciaestética admirable com a producte de lamateixa causa, ha impulsat considerable-ment les ales de la fantasia i s'ha presentatal públic barceloní amb un discurs integralde l'assignatura, discurs brillant que ex-posa, defereix i aclareix totalment la ma-tèria.

Sacharoff s'allunya definitivament de certsflirteigs que s'havien pogut observar respectea la pintura anomenada pura per internar-se

decididament en el clos de l'emoció abstractadel decorativisme. Adhuc quan el tema abor-dat es refereix a un paisatge real, té el granbon sentit d'immunitzar-lo de pretensionspaisatgístiques i fer-lo recaure al terreny del'amabilitat convencional i de les merave-lloses estamperies.

Ultra aquest prisma de models, Sacharoffmobilitza fantàstics personatges i fantàsticsrams de fiors i escenes d'illustració queadquireixen l'encís de les cóses tocades per

Domènec Carles, a la Pinacoteca, ha co-mençat l'exhibició d'unes teles que cadauna dintre la seva filiació representen elmoment feliç per excellòncia.

El pintor de les flors i dels gerros hoés també dels paisatges i dels mars.

Vibrant d'inspiració i maduresa, commo-cionat per una bona quantitat d'espectaclesnaturals superbs i amb una intensa em-penta d'activitat, Carles ha baixat d'Oloti del port de Barcelona i del taller barceloníamb les més belles mostres de la sevapintura.

Com mai, ha jugat amb els efectes, i,com mai, els resultats. Esponerosos elsprats i els sols d'Olot, cohibits i tensas-sims els dies rúfols i els cels a punt d'ex-plotar, tendres i plens de sentiment els ca-mins d'aquell país privilegiat, tots literà-riament dlàssics, les flors extraordinàriesamb el deix de flors de cases de senyorsde debò, les aigües justíssimes de colori qualitats... Tot això, que és el Carlesimponent i segur del que fa, dit d'una ma-nera magnífica, incisiva i igualment, commai, de mestre consumat.

ENRIC F. GUAL

MARCS 1 GRAVATS

DOMENLC CARLES(pmnfara

finsal dia 14

lsv

Passeig de Gràcia, 34

EL PRIMER BARRET PERDUT

I _Em pregunteu si és impressionable lameva dona? Fixeu-vos que encara no he

—+No' us atureu. Això constituiria un pre- I gosat dir-li que hi ha crisi...eedent. (

(Life, Nova York) Il Sette Bello, Rom ) Telèf. 22592• , de MIRADOR;

-•-1 '

RAMBLA DE LES FLORS -30

GUTENBERG, S. A.

Fàbrica de maquinària

per a les Arts Gràfiques

Nipols, 215 • Telèfon 55728

BARCELONA

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

ANTONI MARTI

Màxlma rapidesa El Màxlma qualltat

AVINYÓ, 19, pral.: Telèfon 17047 : BARCELONA

Decorat per al quart acte de ((1_a Forza del Destino», segons un dibuix de C. Ferrario

guer des del moment que s'havia mantingut torescos, les escenas populars, que abundenen l'oblit per tant de temps. 1 no obstant, massa i que són tractades amb una mancasi alguna qualitat sobresortint ens ha sem- de recursos que desarma : uns cors mo-blat tenir, és precisament la de correspondre nòtons, tot just alleugerits per algun soloplenament al gust romàntic de la seva época, poc reeixit, , o uns ballets tan banals quetant pel seu llibret, tret del Don Alvaro o arriben a passar desapercebuts. I en aquestla fuerza del sino, del Duc de Rivas, com punt és curiós el contrast entre l'òpera iper les seves característiques musicals. el drama del Duc de Rivas : mentre en

En efecte, aquesta obra, que va ósser I aquest darrer l'element pintoresc hi és vi-estrenada en 5862 a -Sant Petersburg, per- vent, i ben observat, fins al punt que eltany al temps en què Verdi, considerant seu realisme contrasta amb el caràcter ex-esgotats els recursos de l'òpera a la manera cessivament sentimental de tota l'obra, ende Donizetti, havia girat els u41s vers d'al- l'òpera, .al contrari, les escenes populars no-tres models, principalment els autors fran- més serveixen de suport a uns quants con-cesos aleshores en voga, i es preparava a vencionalismes tradicionals—cors, ballets—donar el tomb que anys avenir—a partir sense que mi un moment destaqui ni unad'Aida—l'havia de •conduir a les fórmules tonada popular que pogués donar-hi un as-més aviat wagnerianes que dominen la dar- pecte realista. De fet, aquest element, querera etapa de la seva producció (' ,ihello, no ,pot prescindir d'una base folklòrica, noFalstaff), La Forza del Destino és doncs es troba en la música d'òpera abans delsuna obra de transició ; i ho és talment, que grans autors russos. Per això al nostreen molts moments és ben visible l'esforç públic, acostumat a aquests, les banalitatsde l'autor per a apartar-se de les conveni- verdianes li resultan difícilment suportables.cions donizettïanes. Per exemple el tipus Afortunadament, la interpretació que elsd'acompanyament a una melodia a base .artistes del Liceu van donar de La Forzade repetir els acords de tònica i de domi- del Destino no deixava res a desitjar. Pdn-nant--com es troba encara en les àries del cipalment el mestre Podestà, la senyoraRigoletto—ací és evitat amb 'una cura, es- Arangi-.Lombardi i els senyors Bataglia icrupolosa, però substituït per procediments Granforte van complir llur comesa ambtan semblants,: que és evident que l'autor entusiasme i honradesa.encara no ha trobat la fórmula nova. Encanvi, la melodia i, en molfs ïnoments, J. PETIT

«María del Carmen", de Granados

g frv Wßcw:R 5-XII-35

Xlv Festival deIaS.I.M.C.

Cela forza del Destino", al Liceu Records d'Enric GranadosEn aquest moment en què sembla ini-

ciar-se una revisió dels valors de l'operísticaitaliana del segle xix, i principalment dela producció de Verdi, la reestrena de LaForza del Destino, una de les òperes menysconegudes d'aquest compositor, resultavaun esdeveniment interessant.

La Forza del Destino havia estat repre-sentada només unes quantes vegades a Bar-celona, ara fa cosa de mig segle,. , , l nodevia haver obtingut un èxit massa fala-

Tenint en compte que Granados 'teniaescassament vint-i-cinc anys quan va es-criure Maria del Carmen, cal convenir quel'obra dóna en conjunt una idea magníficad'un talent creador original que, malau-radament, havia d'emmudir en plena èpocade maturitat. La partitura és una obra vivaté una vena dramàtica i teatral autèntica .Hi ha abuindancia de moments plens decaràcter, i la nota personal inconfusible deGranados s'hi anuncia clarament en moltespagines.

La reposició de María del Carmen alTeatre del Liceu era dedicada, enguany, acommemorar la data de la tràgica desapa-rició d'IE.nric Granados. Concepció Badiad'Agustí, deixebla predilecta del .mestre,s'ha volgut associar a aquest acte d'home-natge acceptant de debutar a l'escena ambla interpretació del personatge principal del'obra. Aquesta circumstància donava unsingular interés a la represa. L'artista ques'ha guanyat com Concepció Badia d'A-gustí un tan alt prestigi en la sala de con-certs, ha tingut en aquesta ocasió un gestd'un desimteressament com només el podeninspirar el fervor immens i la profunda de-vació que ella sent per la noble figura delmestre Granados. Certament, un debut ab-solut i encara en una escena de fa cate-goria del Liceu és fet per intimidar I'ar-

l'orquestració, són evidentmént millors queen les òperes més antigues ; el caient vul-gar dels temes de La Traviata és subs-tituït per una línia més noble i més patè-tica ; moltes frases són utilitzades amb bas-tamta traça com a veritables leitmotivs, ien els passatges d'emoció, principalmeptl'orquestra assoleix efectes gairebé gran-diosos, enmig de llur puerilitat.

La part més fluixa de l'obra són sobretotcls moments que haurien de resultar pin-

tista més segur de les seves facultats. Di-guem tot seguit que un èxit complet i delsmés espontanis ha coronat el gest de lanostra admirable cantatriu. Es més, 1a se-nyora • Badia d'Agustí ens ha revelat aquíun aspecte de la seva personalitat d'artista—tal vegada per ella mateixa insospitat

—que acusa una veritable intuïció dramàtica,un sentiment natural i espontani de l'es-cena. El seu rol és viscut d'una maneraintensa i realitzat, sobretot en els aspectespsicològics més fins, amb una sèrie de tretsde la millor qualitat. La direcció del Liceu,en oferir la creació d'aquest rol a Concep

-ció Badia d'Agustí, ens ha donat ocasióde descobrir en aquesta artista :!''existènciad'un talent d'indubtable valor i possibilitatsper a la nostra escena lírica. L'aniversaride la mort de Granados es compleix enrealitat l'any vinent : no seria una ocasióindicada per a estrenar, per fi, a Barcelonal'obra més important del malaguanyat ar-tista català, oferint a la senyora Badia d'A-gustí la interpretació del principal persanatge femoní de Goyescas? Evidentment,encarnant una de les heroïnes del teatremozartià és, al nostre entendre, on aquestaartista excepcional podria donar, encaramés, la veritable mesura de les seves fa-cultats.

Des del punt de vista musical i vocal

Enric Granados va morir el dia 24 demarç de igi6; el 25 de novembre de l'anyanterior, va embarcar aI port de Barcelonacap a Nova York, contractat per la direcciódel Metropolitan Opera House per a estre-nar-hi la seva darrera òpera, Goyescas.

A bord del Montevideo, Granados es vatrobar amb el concertista de guitarra Mi-quel Llobet. A Cádiz se'ls va agregar elmestre Josep Lassalle. Passada la guerra,aquest darrer em va contar :

— Mentre vàrem anar per mar, Granadosem va fer conèixer Goyescas. El pobre ju-rava que a Cádiz havia hagut de fer esfor-ços increïbles per a no deixar ol Montevi-deo, córrer a l'estació, agafar el tren i tor-video seguí la ruta. Granados no es va po-der desfer mai de la por al naufragi.

El mestre Lassalle em cridava l'atenciósobre aquesta por de Granados — potser eraun pressentiment — i la seva conducta talcom la va relatar la senyora María Muñeca,passatgera del Sussex en ésser torpediLnatpels alemanys . Granados i la seva dona esvaren llançar a l'aigua ; el compositor fourecollit, però es tornà a tirar al mar en sen-tir els crits de la seva dona que es debatiaamb les ones. Granados, de constitució feblei sense saber nedar, va morir doncs d'unamanera heroica en un gest cl'altruisme inne-gable.

*5*

Vaig poder conviure molts anys ambaquest gran artista, noi gran d'alegria fran-ca. A casa seva ens reunfcm Marià Andreu,que ja , aleshores, a començos d'aquest se-gle, ja tenia il'obsessió dels esmalts; JosepMaria Roviralta, que encara no era el granindustrial que és ara ; el pintor Carles . Pe-llicer, amb el qual Granados reia com uninfant; '.Emili Utoff, uñ anglès correcte queparlava amb devoció d"Om.ar Kayyam i ad-mirava Ramon Vives Pastor, que havia tra-duït el poeta persa al català. També hi ve-nien Manuel de Montoliu, el pianista RicardVinyes, ells pintors Zubiaurre, Apelles Mes-

la senyora Badia no oferia cap incògnitaal públic que ha pogut admirar-la sovinta la sala de concerts. La seva bellíssimaveu i la seva profunda musicalitat brilla-ren igualment• a l'escena, malgrat haver delluitar amb una orquestra d'una densitatexcepcional d'instrumentació i d'una sono

-ritat sovint desproporcionada amb la ca-pacitat física dels solistes. El baríton senyorGranforte (Pencho) i el tenor semyoe Civil(Javier) realitzaren els altres rals protago-nistes d'una manera excellent, tant en 1'as-

Concepció Badia d'Agustí

pacte muscial com en la interpretació im-telligentment compresa i jugada dels ca-rècters respectius. Molt favorablement esfan remarcar també la senyoreta Viladomsi el senyor Gass, secundats en els papersrestants per un conjunt d'artistes perfecta-ment segurs i compenetrats amb llur tasca.

La partitura no té, evidentment, cap se-eret per al mestre Joain Lamote de Grigmon.Sota la seva mà experta i previsora l'or

-questra i l'escena s'acoblen perfectament.L'exuberància simfònica de !''orquestra, es-pecialment, és posada de relleu amb moltaonergia. Més que un paper d'acompanyant,Il'orquestra té sovint un paper de protago-nista i arriba alguna vegada a convertir-seen un rival perillós per als solistes vocals.La seva sonoritat, per altra banda, és es-pléndida i la rica estructura de la partituraés magníficament valorada pel mestre La-mote.

La presentació escènica de María del Car-men és ben atesa i evoca discretament el

color local que reclama el llibret.R. G.

tres, el pintor canari Néstor Martín Fernón-dez de la Torre.

Recordo — era l'estiu de agio — la prime-ra audició de la suite de Granados, Goyes-cas. Vaig assistir-hi amb Pous i Pagès, Ma-nuel Rodríguez Codolà, Romà Jori, JaumeBrossa i Alexandre Soler i Rovirosa. Unanit, en el xanet del carrer d'Aragó, Granadosva assajar tres sonates — Bach, Mozart iBeethoven — amb Jacques Thibaud. Tambérecordo una mit de Nadal, en què fent com

-panyia a l'autor de Maria del Carmen, hihavia aquell Harold Bauer que ha donat lavolta al món amb Pau Casals i ehcaraproclama que l'autor de Goyescas és el Schu-bert català.

Una vegada, a dos quarts d'onze de lanit, vaig anar tot sol a casa Em Granados.Aquest jeia en una otomana, destroçat perla fatiga : havia donat trenta lliçons en undia! Em va dir que estava tan cansat, quese m'amava al llit. Quan li deia adéu, el se-reno, com era costum llavors, cantava hores.

—Noi, ja ho sents — va dir Granados —.Es el d'Els Mestres Cantaires... Per certque abans del monòleg de Hans Sachs hiha uns corns meravellosos que fan...

I rápidament, ]'artista s'alça de l'otoma-na, treu de la biblioteca la partitura wag-neriana, l'obre, s'asseu al piano, inicia eltrèmul de la corda i.,, a les tres de la mati

-nada Granados havia interpretat quasi totl'acte del carrer de Nuremberg i els dos dar-rers quadros ,sencers de l'obra.

^a*

Amb Isolda Wagner, filla de l'autor delParsifal, acompanyada del seu marit, elhapetlrneister Franz Beidler- i de lllur fill(nét de Wagner i besnét de Liszt), érem acasa En Granados amb Joaquim Pena.Aquella nit, el nostre artista va interpretarla Gran Sonata de Liszt i la Mort d'Isolda.El plorat amic Granados va preguntara Isolda Wagner—Perdoneu, senyora. Es cert que el vos-

tre pare ha existit? No serà tal vegada unmite com Homer?

La filla de Wagner, rient, Ii contestà—Sí, ha viscut ; en dono fe. ..—i cointi-

nuà—: Jo l'he vist. Mireu, aquest anell erad'ell, aquí hi veureu gravat el seu rostre...

—Quina llàstima ! —deia Granados—. Ha-ver nascut tan tard i que no hàgim pogutésser amics !

*xas

La generositat i la bondat deGranados

na tenien parió. Eduardo López Chavarrideia que conversar amb cll era passar horesd'afecte i felicitat, Alfons Albèniz, fill delgran autor d'Ibèria, va escriure en un arti-ele: «La meva mare pregà a Granados que

acabés la darrera obra de piano que el parehavia deixat coniençada, Azulejos. Grana-

dos accedí, emoéionat. He presenciat l'im-mens treball realitzat pel continuador. Hevist •com Azulejos (que és una meravella queels concertistes, ".per a llur vergonya, hanoblidat) avançaua compàs a compàs, i una -'vegada enllestit el preludi, no he sabut tro-bar la soldadura.» Aquells Azulejos són AI

-bòniz en 4otàlïtat, i perquè només fossind'A2bèn z, Granadas es despersonalitzà a la

major glòria del seu amic.

* xx

Vingué la tragedia. Granados i la sevamuller havien mort en el torpedineig delSussex pels alemanys. IEIs íntims del mes-tre, Alfiéd Garcia Faria, el seu deixeble icontinuador Frank Marshall, Mas i Serra

-camr,,Manian Perfiló, Concepció, Badia, Apel-les Mestres, compliren com a bons. Cal re-cordar, també, (Eusebi Bertrand i Serra, queprodigà als sis orfes les bondats que envida tingué amb el pare.

Als cinc dies justos de la seva mort, arri-ava aún gir' de 57,725 pessetes. Era 'l'import

d'un sol concert de violoncel que Pau Ca-sals havia donat pel seu compte al Metro-politan de Nova York. S'obrí una subscrip-ció per a la família Granados, a la qual espot dir que tothom va contribuir ; fins elcomediant català Enric Borràs va posar-hila quantitat de deu pessetes.

x»x

Arran de la mort, Jaume Brossa, Ga-briel Miró, Adrià 'Gual, Santiago Rossinyol,la comtessa de Castellà, d'altres encara,li dedicaren sentits records. Debussy es-criví : «Cette fin lamentable nous a tous1lus ou moins frappés, matis surtout elleprive la musique d'un de ses enfants les plusaimés.» Amadeu Vives digué que teníem tresdeures : primer, pregar per l'ànima de Gra

-nados ; segon, fer que el món aspiri el per-fum de la seva obra ; tercer, tancar l'elefantperquè no pugui trepitjar més rosers. LluísMillet escriví : ecE:l monstre de la guerrapot estar satisfet... Si encara no en té prou,què espera?» Manuel de Falla, quan va as-sabentar-se de la mart de l'amic, va tan-car-se tot sol amb el piano i acompanyà lesoracions mentals amb interpretacions delmort estimat.

Passaren els anys, i en caure la tardadel 24 de març de 1927, desè aniversari de

la mort de Granados, uns quants anàrema l'escullera del nostre port. Presidits perManuel de Falla, érem Frank Marshall ambla seva muller, Teresa Cabarrús ; ConcepcióBadia d'Agustí ; Miquel Llobet amb la sevaesposa ; Anna Aguilar, Joan Gisbert Padrói el que signa aquestes ratlles. Portàvem unaampolla lacrada, dintre la qual hi havia unfragment del darrer Quartet de Beethoven,un altre de Goyescas i un altre del Retablode Maese Pedro. Els presents signàrem unpergamí que deia : «Al nostre amic EnricGranados, en la data del desè aniversari de

la seva desaparició i en la del primer cen-tenari de la mort de Beethoven.n Falla vallançar l'ampolla al mar ; les senyores pre-sents, flors damunt les ones.

RAFAEL MORAGAS

Fil Jurat del Festival 193 6 de la S. I. M. C.ve a reunir-se a Barcelona durant la se-gona quinzena d'aquest mes. Formen aquestJurat els mestres Ernest Ansermet, J. La-mote de Grignon, K. Riisager, Anton vonWebern i B. Woytowicz. El president dela S. I, M. C., Mr. Edward J. Dent, pro-fessor a la Universitat de Cambridge, as-sistirà també a les reunions del Jurat. Enaquestes reunions sean examinades lespartitures presentades per les diverses sec-cions nacionals de la 5, 1. M. C. i fixatsdefinitivament els programes del Festivalque tindrà lloc a Barcelona del i8 al z5d'abrill de 1936. Amb aquest motiu recordemals compositors de terres de parla catalanaque el termini de presentació d'obres acabael dia 5 5 d'aquest mes. Les obres podenésser per a conjurats de camera, per a ins-truments de vent (banda) o per a orquestra.No cal que les obres presentades siguininèdites ni que s'enviïn anònimament. Caladvertir, només, que els compositors hau-ran de garantir la presentació de tot elmaterial de còpies necessari en el cas d'ésserdesignada una obra llur per a figurar enels programes del Festival. Els compositorscatalans que desitgin pendre-hi part haurand'e'nviar les partitures, per tot el dia is da-quest mes, al Secretariat del XIV Festivalde la S. I. M. C., Biblioteca. de Catalunya(Departament de Música), Barcelona, Apar-tat Jo77.

Plans ¡_projectesP1(V e de la j àgina 4)

IEs tracta d'usar el color amb comprensiói judici per a reforçar els nostres temes,estèticament i dramàticament. Avui cons-truïm les mostres històries per al color.

Tot el nostre personal estudia les nostreshistòries per al color. A l'estudi, cada diatenim cursos em els quals aprenem la tèc-nica d'aquest aspecte important de la nostraempresa i discutim les millors maneres d'es-merçar-la. Sospesem acuradament els valorsdramàtics del color, de la línia i de lesformes. Estudiem, per al color i per a lacomposició, tota mena d'obres d'art : re-produecions de les obres mestres d'altretemps, illustracions modernes, cartells pu-blicitaris, tot. Cada film que produïm és unanova experiència, i trobem que a cada novapellícula millora l'aplicació dels colors.Tenim fe en l'esdevenidor del dibuix ani-

mat com una branca del cinema, i ens ne-guem a fer films per al present, sinó que

1!^L

^i

-T--- - ^=

D'oEl Corieer't de la Bandas, el prinurMickey en colors

els fem pensant en el futur. Volem elevarel nivell de les nostres produccions no sola-ment pel que fa al color, sinó també quanta l'argument, la tècnica d'animació, la mú-sica, els efectes sonors, etc.

Gràcies al color, l'animació i la capacitatque té l'animador de veure i de fer veureels caràcters, provem de donar als nostresactors una personalitat sempre creixent.Així, el Llop Feroç segueix essent sempreel Llop Feroç. Toby la Tortuga no és maicridada a encarnar ningú més sinó ella ma-teixa. Mitjançant l'estudi constant de l'ac-ció i del moviment en l'aplicació de lesnostres conclusions, provem de dar-vos laillusió que els mostres personatges viuen.Volem que els nostres personatges siguinrecordats pel públic, siguin personalitats.

Heus ací alguns aspectes dels esforçosque fem per arribar al nostre fi : la crea-ció, a cada nova temptativa, d'un film mi-llar, perquè, fent-nos la competència a nos-altres mateixos, tinguem la sensació d'au--mentar constantment el valor de l'aportació

que fem a la humanitat.

(Copyright Opera Mundi)

-UIIIIIIIIIIIII(Illllllllllllllllllllllllllllllilllllllllllllllllllllllllllllllllll!IIIV:

LT SAVOYLES ÚLTIMES NOTÍCIES DEL MÓN =_

PASSEIG DE GRACIA, 86.—Telèfon 76988Sessió continua des de les tres de la tarda E_

E ala una de la nit

BUTACA, UNA PESSETA

Noticiaris : FOX MOVIETON IE iFRANCE AmCTUALITES. DARRIE-RES I1NFORrMACIONS DE LA

GUERRA ITALO-ETDOP

EL DANUBI BLAU =per orquestra i cors de !'Opera de

E Viena

- BOSCOS DE VIENADibuix en colors M. G. M. _

LA RAPSODIA HONGARESA =__Orquestra Rode

EST'R'ENA A ESPANYA DEL FILM

LA ETERNA VIENADemani informes del concurs per a

un viatge a Viena d'Aut-Expres

illlllllllllllfllilllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllli;

/ ,• g .

DistribuitIor exclusiu: FRANCESC QUINTANA. - Llúria, !25. - Barcelona

IMPRESOS COSTANOU DE LA RAMBLA, 45

BARCELONA