Hta

Direcció General d’Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats CFA Pau Casals de Rubí, 2003-2004

PROVA D’ACCÉS ALS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS – HISTÒRIA

HISTÒRIA Crèdit comú I

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA

Josep-Manel Alarcó

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA PROVA D’ACCÉS ALS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

1

ÍNDEX

Unitat Didàctica 1. CATALUNYA EN LA CRISI DE L’ANTI C RÈGIM (1789-1833) 3 1. Catalunya i la Revolució Francesa 4 2. La Guerra del Francès 7 3. Absolutisme i constitucionalisme 13 Unitat Didàctica 2. LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBER AL (1833-1874) 20 1. La revolució liberal (1833-1843) 21 2. L’hegemonia moderada (1843-1868) 27 3. El sexenni democràtic (1868-1874) 35 Unitat Didàctica 3. UNA SOCIETAT EN TRANSFORMACIÓ: INDUSTRIALITZACIÓ, CIUTAT I REDREÇAMENT CULTURAL 46 1. Geografia 47 2. Sociologia 49 3. Economia 51 4.Cultura 57 Unitat Didàctica 4. LA RESTAURACIÓ (1875-1898) 59 1. Context europeu 60 2. El règim canovista 60 3. El catalanisme polític 64 4. El moviment obrer 66 5. Demografia (1857-1900) 70 6. Economia (segona meitat s. XIX) 71 7. El conflicte colonial 72 8. Cultura 73

Unitat Didàctica 5. LA CRISI DE LA MONARQUIA DE LA RESTAURACIÓ (1902-1931) 74 1. Alfons XII 75 2. El proletariat de principis de segle XX 76 3. La nova pedagogia de l'Escola Moderna 77 4. Els partits polítics catalans 78 5. La Setmana Tràgica 79 6. La Mancomunitat de Catalunya 80 7. El sindicalisme a Catalunya 80 8. Política i ideologies durant la Iª Guerra Mundial 82 9. La dictadura de Miguel Primo de Rivera 84 10. El final de la monarquia d'Alfons XIII 86 Unitat Didàctica 6: LA IIª REPÚBLICA I LA GENERALI TAT DE CATALUNYA 87 1. La IIª República 88 2. L’Espanya dels anys 30 88 3. De la República Catalana a la Generalitat de Catalunya 91 4. Sectors que s'oposen la República 94 5. Les dretes al govern (nov. 1933 - feb. 1936) 96 6. La revolució d'octubre de 1934 a Astúries 98 7. El 6 d'octubre de 1934 a Catalunya 98 8. La política del govern de la CEDA 99


2

9. Les eleccions del 1936 100 10. El segon govern d'esquerres (feb. 1936 - 1939) 100 11. La dreta prepara un altre cop d'Estat 102 Unitat Didàctica 7. GUERRA CIVIL I REVOLUCIÓ (1936-1939) 103 1. Cop d'Estat, revolució i guerra civil 104 2. El cop d'estat 104 3. La resposta popular als rebels 105 4. La revolució a la zona republicana 108 5. Els dos territoris 109 6. La dona en la revolució i en la guerra civil 110 7. La guerra a tres bandes: ideologies en lluita 111 8. La decisiva posició internacional durant el conflicte 113 9. Reflexions i preguntes sobre la reacció internacional 115 10. Comencen les divisions a l'esquerra 115 11. El fets de maig de 1937 116 12. L'evolució dels fronts 117 13. La Guerra civil en dades 119 Unitat Didàctica 4. LA DICTADURA FRANQUISTA (1939-1975) 120 1. La dictadura de Franco 121 2. L'Església Catòlica i la dictadura 123 3. El suport a l’Eix feixista (1939-1945) 124 4. L'aïllament internacional (1945-1952) 127 5. L'obertura internacional (1952-1958) 127 6. Els plans de desenvolupament econòmic (1958-1972) 128 7. La crisi econòmica (1972-1975) 132 Unitat Didàctica 5. LA TRANSICIÓ (1975-1982) 135 1.La transició cap el sistema democràtic (1975-1977) 136 2. Les eleccions a Corts Constituents el juny del 1977 138 3. La Constitució del 1978 138 4. L’autonomia de Catalunya 139 5. La vida política a Catalunya 140 6. L’evolució econòmica, social i política (1979-1982) 143 7. El govern socialista (1982-1996) 144 8. Espanya i Catalunya a la Unió Europea 145 9. Població i territori 146 10. L’economia catalana 150 11. Normalització lingüística i cultural 152


3

Unitat Didàctica 1. CATALUNYA EN LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1789-1833)


4

Durant la primera meitat del segle XIX es va produir a Europa occidental un procés de canvi polític de les monarquies absolutes de l’Antic Règim cop a les monarquies constitucionals parlamentàries, gràcies a la influència de la ideologia de la Revolució Francesa que defensava la divisió de poders. Paral·lelament es van produir dos fets més, també transcendentals: l’obertura cap a un nou sistema econòmic (que rebria el nom de Revolució Industrial) i el pas de la societat estamental cap a la societat de classes, amb el triomf de la burgesia. Aquest trànsit que es coneix amb el nom de crisi de l’Antic Règim, va provocar a Espanya un estat de guerra civil intermitent entre els partidaris de l’Antic Règim (absolutistes) i els partidaris de la monarquia parlamentària (liberals) i va tenir uns trets molt característics, perquè el canvi polític no va anar acompanyat d’un autèntic canvi social i econòmic. A més, no va ser un procés continuat, sinó que s’hi poden establir tres etapes: a) la Guerra del Francès (1808-1814); b) el regnat de Ferran VII (1814-1833), subdividit en tres períodes; i c) el pas de l’absolutisme al liberalisme (1833-1840) durant la minoritat d’Isabel II i la

regència de la seva mare, Maria Cristina. 1. Catalunya i la Revolució Francesa 1.1. L'agitació social Durant la segona meitat del s. XVIII va produir-se a Europa un seguit de crisis de subsistència, fet que provocà una gran inquietud social. La collita de 1788 va ser escassa coincidint amb un atur creixent a la manufactura a causa d'una crisi de sobreproducció. Això va contribuir decisivament a fer que la puja de preus dels productes bàsics aprovada per les autoritats fos contestada immediatament. La revolta coneguda com a "rebomboris del pa" va començar a Barcelona el 28 de febrer de 1789 i va ser seguida a diverses ciutats. Més de 8.000 amotinats van saquejar les barraques del pa i assaltaren les cases dels arrendataris del pa. L'ajuntament de Barcelona va reaccionar i rebaixà els preus, a l'ensems es dugué a terme una forta repressió contra els elements responsables de la revolta.

Retrat de Manuel de Terán, baró de la Linde, obra del 1787 a càrrec de Pere Pau Montaña. La imprevisió del baró davant l’escassetat de proveïments va provocar els rebomboris del pa.


5

El pa que s'hi dóna Les crisis de subsistències característiques de les societats tradicionals de l’Antic Règim solien

desembocar en avalots populars a les ciutats, coneguts a Catalunya amb el nom de ‘rebomboris del pa’. Els rebomboris del pa més importants van produir-se entre el 28 de febrer i els primers dies de març de 1789 a Barcelona, Mataró, Sabadell, Vic i d’altres poblacions. Van ser provocats per

l’elevat preu fixat pel pa, base de l’alimentació popular. A Barcelona van incendiar el pastim i les barraques de venda. El capità general, comte del Asalto, temia el pitjor i va abandonar el Palau i va fer formar la guarnició. Per aturar la revolta, les autoritats van abaixar els preus, però els enfrontaments entre l’exèrcit i la població van ser sagnants i la repressió va ser dura. 1.2. Repercussió de la Revolució a Catalunya El triomf de la Revolució a França va tenir aviat repercussions: a) arribada d'emigrés; b) tancament de fronteres; i c) prohibició d'informació. L'ona expansiva de la Revolució La influència de la Revolució Francesa (1789) a Catalunya va tenir dues cares. Per una banda, els comitès revolucionaris del sud de França es van encarregar de distribuir opuscles, llibres, discursos i periòdics revolucionaris, que arribaven a una minoria afrancesada catalana malgrat la prohibició del ministre Floridablanca. Per altra banda, a mesura que la Revolució es radicalitzava (1789-1793), va augmentar el nombre d’immigrants polítics que s’amagaven a Catalunya, especialment a Barcelona. Aquests eren nobles, eclesiàstics, funcionaris, militars i burgesos, i van crear una important colònia que atiava el sentiment antirevolucionari de la població catalana, explicant o inventant excessos comesos pels revolucionaris, als quals presentaven com a lladres i assassins sanguinaris. 1.3. La Guerra Gran Alguns nuclis molt reduïts, intel·lectuals sobretot, van simpatitzar amb la Revolució, però la majoria dels catalans es va manifestar clarament hostil. El març de 1793, les autoritats de la França revolucionària, enfrontades amb les monarquies europees per l’execució del rei Lluís XVI, van declarar la guerra a Espanya. El conflicte va durar poc més de

Plànol del s. XVIII de la ciutat de Mataró (Maresme), un desl principals centres de conflictivitat durant els rebomboris del pa.


6

dos anys i va afectar Catalunya. Els tradicionals sentiments antifrancesos es van desfermar, atiats pels eclesiàstics, que animaven la població catalana a lluitar contra la França atea i republicana. Antonio Ricardos, capità general de Catalunya, va dirigir la campanya, però després d’uns primers èxits van arribar les derrotes. Ricardos va morir i va ser substituït pel comte de la Unión. Els francesos van ocupar la Seu d’Urgell, Puigcerdà i el castell de Sant Ferran. Més tard, els terços catalans van compensar les derrotes recuperant la Cerdanya. El 1795 va signar-se la pau de Basilea. Castell de Sant Ferran El castell de Sant Ferran, a Figueres, construït a partir de l’any 1752, era una peça clau en el sistema defensiu de Catalunya. Malgrat tot, amb una guarnició de milers d’homes, teòricament preparats per a resistir un llarg setge, va rendir-se sense lluitar. Pau de Basilea La signatura del Tractat o Pau de Basilea el 22 de juny de 1795 va significar la fi de la guerra entre Espanya i la Convenció francesa. A canvi de la pau, Espanya cedia a França la seva part de l’illa de Santo Domingo. 1.4. La guerra amb Anglaterra i la crisi econòmica Un pacte ruïnós Després de la Pau de Basilea (1795) entre Espanya i França, que posava fi a la Guerra Gran, tots dos països van signar el primer tractat de San Ildefonso (1796), pel qual Espanya es comprometia a lluitar al costat de França contra la Gran Bretanya, única potència europea que continuava en guerra contra els republicans francesos. Com a conseqüència d’aquest pacte, l’armada espanyola va caure derrotada en diverses ocasions pels anglesos i va acabar perdent les illes de Trinidad i Menorca. A més, els britànics van bloquejar el comerç amb les colònies americanes, circumstància que perjudicava directament els interessos comercials catalans. L’any 1802, la signatura de la pau d’Amiens entre França i Gran Bretanya va permetre, però, una certa recuperació del comerç colonial de Catalunya. Primer tractat de San Ildefonso Aliança militar entre França i Espanya contra Anglaterra. L’acord, publicat el 6 d’octubre del 1796, recordava la tradicional aliança d’Espanya i França, segellada amb els ‘Pactos de Familia’ (1733, 1743 i 1762). Segona ocupació britànica de Menorca El 7 de novembre de 1798, els britànics van conquerir l’illa de Menorca. Espanya no la va recuperar fins el Tractat d’Amiens de 1802. Pau d’Amiens Tractat de pau signat per Espanya, França, Holanda i Gran Bretanya el 25 de març de 1802. Segons els acords d’aquest tractat, Gran Bretanya retornava Menorca a Espanya, però es quedava amb l’illa de Trinidad.


7

2. La Guerra del Francès 2.1. L'ocupació de Catalunya

El 1804, Napoleó va ser proclamat emperador. França es consolidava com a gran potència militar i econòmica. Represa la guerra entre Anglaterra i França, aquesta va signar amb Espanya el tractat de Fontainebleau (oct. 1807), que preveia l'ocupació i partició de l'únic

aliat anglès: Portugal. L'exèrcit francès penetrà a Catalunya a principis de 1808 i ocupà les places fortes més importants.

L’ocupació de Montserrat: gravat que reprodueix l’ocupació Montserrat per part dels francesos l’any 1812

Carles IV i la seva familia

Aquest oli, titulat La familia de Carles IV, pintat el 1800 per Francisco de Goya i que es troba en el Museu del Prado (Madrid), mostra, d’esquerra a dreta, entre d’altres: Carles Maria Isidre (vestit de vermell), el propi autor, el príncep Ferran (futur Ferran VII, de blau), la reina Maria Lluïsa de Parma (en el centre) i el rei Carles IV (situat a la dreta de la seva dona, separat d’ella per l’infant Francesc de Paula, de roig). L’efígie que apareix de perfil, situada en el sector de la dreta, podria ser la primogènita de Carles IV, Carlota Joaquima, casada amb qui seria rei de Portugal, Joan VI. Se suposa que la dona, de la que no es distingeix el rostre representa a la futura princesa d’Astúries, en aquelles dates desconeguda per no haver-se casat el príncep Ferran.


8

Un fals pretext L’octubre del 1807, Espanya i França signaven el tractat de Fontainebleau, que autoritzava les tropes franceses a travessar Espanya per atacar Portugal, aliada de Gran Bretanya. En virtut d’aquest tractat, el febrer de 1808, soldats de l’exèrcit francès, manats pel general de divisió Duhesme, van dirigir-se a Barcelona. El 29 de febrer, davant la sorpresa de les autoritats espanyoles, ocupaven per la força la

Ciutadella i el castell de Montjuïc. Quedava clar que els francesos no només pretenien travessar Espanya per atacar

Portugal, sinó que ocupaven militarment el territori espanyol. El 1809, les tropes franceses entraven a Girona i el 1811 a Tarragona. En totes dues ciutats van trobar una

forta resistència, sobretot a Girona, que només va lliurar-se després del tercer setge. El descontentament augmentà a tot Espanya i el príncep Ferran encapçalà l'odi popular contra Godoy. El motí d'Aranjuez va provocar-ne la seva caiguda i l'abdicació de Carles IV a favor del príncep. Però les desavinences entre ambdós van se aprofitades per Napoleó que aconseguí abdiquessin a favor seu. Tot seguit anomenà el seu germà Josep rei d'Espanya.

2.2. Aixecament popular i organització de la resistència El sentiment antifrancès es materialitzà el 2 de maig de 1808 a Madrid amb un aixecament popular durament reprimit. Però es va obtenir un ressò

immediat a tot l'estat. A Catalunya es van

Josep I Bonaparte

Josep I Bonaparte, germà major de l’emperador francès Napoleó I, regnà a Espanta com Josép I des de 1808 fins 1813, durant bona part del conflicte que la historiografia passà a denominar guerra de la Independència espanyola. Tanmateix, gràcies al poder exercit por Napoleó sobre determinats territoris europeus, Josep havia ocupat el tron de Nàpols entre 1806 i la seva assumpció de la corona espanyola. Va morir el juliol de 1844 a la ciutat italiana de Florència, molts anys després del final de la seva activitat política.

El 3 de maig de 1808 a Madrid

En el cèlebre llenç de El 3 de maig de 1808 a Madrid: els afusellaments a la muntanya del Príncipe Pío (1814, Museo del Prado, Madrid) Francisco de Goya representa, amb dramàtic realisme i extraordinària força expressiva, als espanyols afusellats pels soldats de Napoleó durant la guerra de la Independència espanyola.


9

formar juntes a Lleida, Manresa, Igualada, Tortosa, Tarragona i Girona.

Aquestes juntes responien tant a la nova situació militar com a la necessitat de fer front a les tensions generades per la crisi que sotraguejava el país de fa anys. Arreu les antigues autoritats eren destituïdes i les juntes assumien el poder i encapçalaven la lluita contra els francesos, alhora el

pagesos es negaven a pagar els drets senyorials. Les dues batalles del Bruc (juny 1808) on lluitaren plegats destacaments militars i sometents, van ser una victòria important i esdevingueren símbol de la resistència catalana.

El poble pren la iniciativa

La resistència catalana a l’ocupació francesa, com a la resta d’Espanya, va començar de forma espontània, sobretot des que es va tenir notícia de l’aixecament del Dos de Maig a Madrid. Des del mes d’abril s’havien produït incidents contra les autoritats afrancesades, símptoma del profund malestar de la població, que no havia oblidat la Guerra Gran (1793-1795). Davant la indecisió i la incapacitat de les autoritats per fer front als francesos, va ser el poble mateix el que va alçar-se en armes per tot el territori. Els eclesiàstics, els propietaris i els sectors cultes van impulsar la formació de juntes locals i corregimentals per tal d’organitzar la lluita contra els invasors. La primera en formar-se va ser la de Lleida, presidida pel bisbe. Començava la Guerra del Francès. La Junta Superior de Catalunya es creà com un veritable govern en nom de Ferran VII, presoner a Baiona. Era formada per un delegat de cada districte i representava Catalunya davant la Junta Suprema Central. Actuà amb gran autonomia: organitzà la resistència, recaptà impostos i encunyà moneda. 2.3. Els afrancesats Els afrancesats catalans, entre els quals destaquen les figures de Tomàs Puig, Antoni Ferrater i Juan Madinaveytia, van donar suport a les autoritats franceses quan aquestes van ocupar militarment el territori del Principat. Els afrancesats ideològics ho eren per convicció. Molt influïts per les idees de renovació de la Il·lustració, creien que les reformes que introduiria la França de Napoleó beneficiarien el conjunt del país. Altres catalans, sobretot els funcionaris, van col·laborar a la força amb els francesos, ja que tenien por de les represàlies. Un tercer grup d’afrancesats el representaven els caragirats, homes sense escrúpols que es posaven al servei del francesos per diners. El caragirat més famós de la Guerra del Francès va ser el traginer de la Garrotxa Josep Pujol, per malnom Boquica.

Atac dels guerrillers catalans als cuirassers francesos


10

2.4. El domini francès La guerra de guerrilles i el setge de les ciutats van caracteritzar els esdeveniments bèl·lics. Es donaven audaços cops de mà que aconseguiren colpir reiteradament la reraguarda francesa. Llurs espectacularitat i brutalitat va produir el pànic en les tropes napoleòniques. Alguns caps com Milans del Bosch o Clarós esdevingueren mites. Pel que fa al setge de les ciutats, llevat de Barcelona -sempre sota control francès-, es van patir llargs atacs abans de caure a mans enemigues. El cas més conegut és el de Girona amb tres sagnants setges. Des de 1809, l'avanç del l'exèrcit napoleònic esdevingué imparable. Després de Girona, ocupà Lleida, Tortosa i Tarragona (juny 1811). En tots el casos l'ocupació era seguida de saquejos i violència extrema. La política de les autoritats franceses va ser diferent segons el moment. El 1810 el mariscal Augereau va intentar un acord amb el reconeixement del català com a idioma oficial juntament amb el francès. En canvi, més endavant va imposar-se una actitud més intransigent i repressiva. Al començament de 1812 Napoleó va annexar de fet Catalunya a França, dividint el territori en quatre departaments: Montserrat, Ter, Segre i Boques de l'Ebre.


11

Tots junts! Davant la falta de reacció de les autoritats borbòniques espanyoles, el poble, espontàniament, va aixecar-se en armes contra els francesos. Aquest fet va provocar una situació de buit de poder que ràpidament va ser corregida pels eclesiàstics, els propietaris i els sectors cultes mitjançant l’organització d’una forma de poder local extraordinari, les juntes locals o corregimentals, amb l’objectiu de mantenir l’ordre i organitzar la resistència (juntisme). La Junta de Manresa va proposar la creació d’un consell superior de tot Catalunya, proposta que va recollir la Junta de Lleida, que de forma immediata va trametre una circular amb aquesta finalitat a les capitals corregimentals que no estaven ocupades per l’enemic. Finalment es va poder constituir la Junta Superior de Catalunya.

Junta Superior de Catalunya La Junta Superior quedava per sobre de les Juntes corregimentals i aquestes per damunt de les locals. Després de la creació de la Junta Suprema Central de Govern a Aranjuez, les juntes provincials, inclosa la de Catalunya, van supeditar-se al poder de la Central. 2.5. Els catalans a Cadis La Junta Central Suprema va autodissoldre's el gener de 1810 i va cedir el poder a una Regència. Les Corts van reunir-se a Cadis el setembre assumint el poder polític. La major part dels diputats eren


12

liberals. L'obra de les Corts cristal·litzà en la Constitució de 1812, document que posava fi a l'Antic Règim espanyol.

Les Corts de Cadis

Les reunions de les Corts establertes a Cadis després de la invasió napoleònica de la península Ibèrica culminaren amb la redacció, aprovació i promulgació de la primera Constitució de la història d’Espanya. Aquesta pintura, La promulgació de la Constitució de 1812, obra de Salvador Viniegra que actualment es troba en el Museu Històric Municipal de Cadis, il·lustra el moment en que va tenir lloc l’esdeveniment.

Visca la Pepa! Diversos diputats catalans van participar a les Corts extraordinàries de Cadis, on s’estava decidint el nou ordre polític espanyol, un procés constituent que va desembocar el 1812 en la redacció de la Constitució de Cadis, popularment anomenada “la Pepa”. En línies generals, però, els diputats catalans van exercir-hi una influència molt minsa i van assumir el principi de sobirania nacional. Les seves intervencions es van moure entre l’absolutisme patriòtic i el liberalisme moderat. De fet, el seus problemes d’expressió en llengua castellana van limitar la seva intervenció parlamentària. Malgrat tot, cal destacar les figures del diputats Antoni de Capmany, Joan de Balle, Felip d’Aner i Ramon Llàtzer de Dou, catedràtic de la Universitat de Cervera i primer president de les Corts. 2.6. La fi de la guerra La desfeta dels exèrcits imperials a Rússia obligà a Napoleó a retirar soldats de la Península. Fet que va facilitar l'avenç de l'exèrcit anglès i la guerrilla. El juliol de 1813 Josep I abandonava definitivament Espanya i el desembre el tractat de Valençay posava fi l'ocupació francesa i permetia el retorn de Ferran VII.


13

3. Absolutisme i constitucionalisme 3.1. El retorn a l'absolutisme El març de 1814 Ferran VII travessà la frontera. El rei, aclamat com a "Desitjat" va anar ajornant el jurament de la Constitució, tot esperant millor ocasió per proclamar el seu absolutisme. A València, trobà finalment el suports necessaris: el capità general posà les tropes a les seves ordres, alhora que un grup de diputats li feia a mans un document conegut com a "Manifest dels Perses", en el qual blasmava l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reconeixia la monarquia absoluta. El 4 de maig, Ferran VII signava un decret declarant nul·la la Constitució i totes les lleis de les Corts, restablint àdhuc la Inquisició. Liberals i afrancesats van ser objecte d'una repressió sistemàtica. Molts van ser empresonats o van haver d'exiliar-se.

3.2. Dificultats econòmiques i inestabilitat política La Guerra del Francès havia empobrit Catalunya. La població disminuí, les fàbriques estaven aturades i el comerç paralitzat. L'agricultura i la ramaderia havien sofert pèrdues molt greus. D'altra banda, la hisenda espanyola es trobava en una situació de fallida per la interrupció del comerç i de les arribades d'or i argent de les colònies americanes, en plena lluita per llur emancipació. L'única solució era que noblesa i Església tributessin, però això no era possible perquè no estaven disposats a renunciar als seus privilegis tradicionals. La gran inestabilitat política entre 1814 i 1820 no va afavorir el redreç econòmic. Els liberals protagonitzaren diverses temptatives militars o "pronunciaments" amb l'objectiu de restaurar la Constitució de 1812. A Catalunya, el més important d'aquests pronunciaments va ser el del general Lacy el 1817.

Ferran VII amb mantell reial

L’absolutisme monàrquic finalitzà a Espanya amb la mort de Ferran VII, qui regnà des de 1808 fins 1833 en mig de vicissituds de tota mena (la guerra de la Independència contra la invasió francesa consentida per ell i l’anomenat Trienni Liberal). El llenç que aquí es reprodueix fou realitzat per Francisco de Goya el 1815 i es conserva en el madrileny Museu del Prado.


14

Impotència colonial Entre els anys 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part del seu antic imperi colonial a Amèrica. Les colònies espanyoles van aprofitar la feblesa de la metròpoli, ocupada pels exèrcits napoleònics, per aconseguir la independència. A partir de 1810, les autoritats espanyoles van ser substituïdes per Juntes de Govern, que van proclamar la independència i van començar processos constituents que culminarien el 1825. Gran part de la població indígena va mantenir-se fidel a la corona espanyola, mentre que la burgesia criolla va ser la que va encapçalar els moviments insurreccionals. La pèrdua del mercat colonial va tenir serioses conseqüències econòmiques per a l’economia catalana. Espanya només va poder conservar les illes de Cuba i Puerto Rico. La pèrdua del mercat colonial Malgrat la importància del fet, la pèrdua de la major part de les colònies espanyoles no va representar la fi del comerç català amb Amèrica. Els negocis amb Cuba i Puerto Rico van intensificar-se i el desenvolupament de la indústria tèxtil va fer augmentar la importació de cotó de floca procedent d’Estats Units i Brasil.

Establiment de queviures a l’Havana propietat d’un Comerç de ferreteria i queviures a la ciutat de l’Havana Indià. Aquests establiments eren un negoci habitual regentat per indians catalans establerts a Cuba. Enre els catalans que van emigrar a Cuba.

LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA ESPANYOLA


15

3.3. El Trienni Liberal (1820-1823) Amb el triomf de la insurrecció protagonitzada pel tinent coronel Rafael del Riego a Las Cabezas de San Juan (Sevilla) el 1820, comença una nova etapa de la història política espanyola, coneguda amb el nom de Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). L’acceptació, de mal grat, per part del rei Ferran VII de la Constitució de 1812 va convertir-se en l’element polític que va marcar tot aquest període. La ciutat de Barcelona, a l’igual que les de la Corunya, Múrcia, Oviedo i Saragossa, entre d’altres, va sumar-se a la insurrecció. De fet, no va ser fins aquesta trienni que a Catalunya va encetar-se el gran debat entre liberalisme i tradicionalisme. Durant la Guerra del Francès aquesta controvèrsia no havia existit a causa de l’ocupació francesa del territori. L'1 de gener de 1820 va tenir lloc el pronunciament del coronel Riego a Cabezas de San Juan (Cadis). Una part de la potent burgesia mercantil i de les classes mitjanes de la ciutat li van donar suport. En les setmanes següents van esclatar altres pronunciaments i finalment el 9 de març es va proclamar a Madrid la Constitució de 1812. El rei la va jurar a contracor.

Els governs liberals van dictar diverses mesures per a millorar l'economia. Es van abolir les duanes interiors, es va proclamar la llibertat d'indústria i la no-obligatorietat dels gremis. També es va iniciar una reforma tributària que, com que no es va fer sobre una base estadística sòlida, va significar de fet, un augment d'impostos a les classes populars. Va ser més significatiu la desamortització dels béns de l'Església: tots els béns dels monestirs i convents suprimits passaven al domini públic i eren venuts en subhasta. Amb això, l'estat aconseguia eliminar el seu fort endeutament i alhora propiciava un major rendiment de les terres per part dels nous propietaris: burgesos i pagesos rics. El 1822 l'oposició absolutista al govern liberal era ja molt important. S'aixecaven partides reialistes en part conseqüència del descontentament pagès pels nous impostos. Les potències europees veien amb preocupació l'arrelament d'un règim liberal a Espanya, sobretot perquè ja havia estat imitat a Portugal, Nàpols i el Piemont. En el Congrés de Verona (oct. 1822) la Santa Aliança va decidir posar-li fi. Un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va travessar la frontera l'abril de 1823 amb escassa resistència. La Seu dels absolutistes El rei Ferran VII, que havia jurat la Constitució de 1812 a contracor, va obstaculitzar l’acció dels governs del Trienni Liberal fent servir tots el recursos legals al seu abast. Mentrestant, els partidaris de l’absolutisme s’aixecaven en armes. L’estiu de 1822, les accions de les partides absolutistes van intensificar-se i a la Seu d’Urgell va formar-se l’anomenada Regència d’Urgell, govern absolutista provisional integrat pel marquès de Mataflorida, l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. La insurrecció absolutista, afavorida pel descontentament dels pagesos amb el nou règim fiscal dels liberals, va ser general a tot Catalunya i Navarra. Les accions militars del general liberal Francisco

Rafael del Riego


16

Espoz y Mina van aconseguir alguns èxits, i la Regència d’Urgell va haver de refugiar-se a França. Nou règim fiscal dels liberals Els enemics del règim constitucional criticaven el conjunt del nou sistema fiscal dels liberals,

especialment la contribució de consums, perquè l’entenien com una sobrecàrrega als impostos tradicionals. Catalunya havia de pagar 9,61 milions de rals per aquest concepte.

3.4. La "dècada ominosa" (1823-1833) Amb la derrota dels liberals el 1823 comença una etapa de deu anys en la història política espanyola coneguda amb el nom de Dècada Ominosa. Aquest període es caracteritza pel retorn a l’absolutisme i l’aparició d’un corrent reialista procarlí contrari a l’absolutisme moderat manifestat per Ferran VII al llarg de la dècada. Els liberals van haver de fugir del país el 1823. Molts van refugiar-se a Gibraltar, per després passar a Gran Bretanya, i d’altres van travessar els Pirineus en direcció a París o es van establir en diferents ciutats del sud de França. Des de l’exili van intentar organitzar invasions del territori espanyol per restablir el règim liberal, però totes van fracassar. La repressió de la policia i la censura ideològica van ser les característiques bàsiques del període. Dècada Ominosa Expressió que fa referència al període de deu anys que transcorre entre 1823 i 1833, considerat pels liberals com molt dolent. La paraula ‘ominós/-osa’ significa abominable, es a dir, terrible, detestable. Corrent reialista procarlí Entre la restauració absolutista de 1823 i la mort del rei Ferran VII (1833) va anar definint-se un corrent polític absolutista a favor de Carles Maria Isidre, germà del rei. Aquest corrent polític criticava amb duresa la política de tolerància de Ferran VII amb relació als liberals i aspirava a arribar al poder. La tornada a l'absolutisme va anar acompanyada d'una duríssima repressió amb deportacions i execucions freqüents. Tota l'obra legislativa del Trienni va ser suprimida. Sorprenentment només es mantingué l'abolició de la Inquisició. La revolta dels 'ultres' El 1827 va produir-se una insurrecció armada ultrareialista en el camp català coneguda amb el nom de Guerra dels Malcontents. Molts pagesos tradicionalistes i antics membres de les partides de voluntaris reialistes van revoltar-se contra Ferran VII perquè estaven descontents amb la moderació política dels seus governs i el tracte que havien rebut, al no ser reconeguts els seus graus militars. Els malcontents no volien imposar un programa polític nou, però el rei no podia acceptar la rebel·lió

Vista vuitcentista de Manresa (Bages), amb el pont romànic en primer terme i la seu al darrera. Els carlins van tenir un gran pes específic al Bages.


17

d’una part dels seus súbdits i va substituir el capità general de Catalunya, el marquès de Campo Sagrado, pel més eficaç i sanguinari Charles d’Espagnac, comte d’Espanya. Les accions militars d’aquest i el viatge del rei al Principat van contribuir a pacificar el territori. Descontents amb la moderació política L’obertura del rei cap als sectors moderats del liberalisme a l’exili i la no satisfacció de les expectatives dels voluntaris reialistes amb relació a la seva incorporació a l’exèrcit van provocar la publicació del ‘Manifiesto de los Realistas Puros’ (1826) en contra de Ferran VII, precedent de la insurrecció. Programa polític dels malcontents Els malcontents volien substituir els que consideraven mals consellers del rei perquè aquest pogués regnar sense entrebancs. El seu programa es basava en la religió i la monarquia absoluta.

Les primeres partides ultrareialistes s reuneixen l’any 1821 per aixecar-se contra el govern de Ferran VII. Duran tot el decenni, aquests es van oposar a qualsevol obertura


18

L’AIXECAMENT DELS MALCONTENTS

Els revoltats, la majoria pagesos que havien pres part en les partides reialistes de 1822, amb suport del clergat, s'alçaren contra Ferran VII perquè, a parer seu, havia estat massa indulgent amb els liberals. La insurrecció havia estat precedida pel "Manifest de la Federació de Reialistes Purs" (nov. 1826) que proclamava com a rei el germà de Ferran, Carles Maria Isidre, d'ideologia encara més absolutista.

El rei visita Catalunya Ferran VII va desplaçar-se a Catalunya el 1827 amb l’objectiu de conèixer sobre el terreny les causes de l’aixecament dels malcontents i sufocar la revolta. En conèixer la notícia del viatge reial, els revoltats la van interpretar en un sentit positiu per a ells, però el comte d’Espanya, nou capità general de Catalunya, tenia ordres molt concretes de desarmar els malcontents. La repressió va ser tan eficaç que a mitjan octubre la revolta quasi havia acabat. El rei va continuar la seva política d’absolutisme moderat. A Barcelona va ser rebut amb grans mostres d’afecte per part de la burgesia. En tornar a Madrid, va deixar com a capità general al comte d’Espanya, que va actuar amb duresa contra els reialistes exaltats i amb fúria desmesurada contra els liberals. Mostres d’afecte de la burgesia a Ferran VII Els reis van realitzar una estada de quatre mesos a Barcelona. Van assistir a festes, van visitar la Llotja, diferents institucions ciutadanes i diverses fàbriques. A més, sembla que la Junta de Comerç va fer donació d’un milió de rals a Ferran VII per a les seves despeses. El govern del comte d’Espanya Entre el 1827 i el 1833, el comte d’Espanya va actuar amb extrema duresa i crueltat en la repressió dels liberals de Catalunya. Durant la guerra dels Set Anys va lluitar en el bàndol carlí. Va morir assassinat pels seus homes el 1839. 3.5. El problema successori El germà i la pubilla El casament del rei Ferran VII amb la princesa napolitana Maria Cristina de Borbó-Nàpols el desembre del 1829 va tornar a plantejar la qüestió de la successió a la corona d’Espanya, ja que


19

Ferran VII no tenia descendència dels seus anteriors matrimonis. El seu germà, Carles Maria Isidre, era el successor si el rei moria sense descendència, però les relacions polítiques entre tots dos no eren gens bones. El rei, preveient una possible successió femenina, va autoritzar la publicació de la Pragmática Sanción decretada per Carles IV l’any 1789, que anul·lava la Llei Sàlica. Quan els partidaris de Carles Maria Isidre van assabentar-se que la reina havia donat a llum una nena, no van acceptar de cap manera la legitimitat de la Pragmática Sanción (carlisme). El setembre de 1832, malalt de gravetat el rei, Maria Cristina, va afavorir l'obertura del règim a fi d'atreure's els liberals moderats per tal d'assegurar la corona a la seva filla. Hom decretà una àmplia amnistia que buidava les presons i permetia el retorn de milers d'exiliats. En morir Ferran (set. 1833) Espanya estava dividida en dos bàndols irreconciliables: carlins i isabelins, absolutistes i liberals respectivament. Els partidaris de Carles Maria Isidre Els partidaris del germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre, van rebre el nom de carlins. Defensaven els drets a la corona espanyola de Carles Maria Isidre i un model de societat tradicional basada en la monarquia absoluta i la religió catòlica.


20

Unitat Didàctica 2. LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833-1874)

Mapa vers 1850


21

El sistema polític monarquicoliberal es considera consolidat a partir del 1834. Però la consolidació no ca comportar l’estabilitat política, sinó que, contràriament, a l’Espanya liberal del segle XIX van ser freqüents els canvis de govern, els pronunciaments i, fins i tot, les guerres civils. S’estudiarà el regnat d’Isabel II (1840-1868) i el període de crisi revolucionària (1868-1874). Els enfrontaments ideològics entre absolutistes i liberals i la situació d’endarreriment econòmic i social d’Espanya van ser les causes principals de la inestabilitat política. D’una banda, els liberals que volien reformar la vida política espanyola per mitjà de la Constitució, es van veure enfrontats als encara nombrosos partidaris de la monarquia absoluta. D’altra banda, l’endarreriment econòmic d’Espanya respecte a Europa influïa en la pervivència d’una societat tradicional i poc disposada als canvis. El creixement del partit liberal es va veure afavorit pel seu triomf a la Iª Guerra Carlina i pel fet que s’hi adherís la burgesia i les classes mitjanes. Però els liberals no van formar un bloc polític compacte, sinó que es van dividir en liberals moderats, amb el suport de la gran burgesia i de les classes mitjanes altes, i liberals progressistes, que tenien el suport de les classes populars urbanes. Aquest dualisme va originar unes lluites constants durant el regnat d’Isabel II que van desembocar en la Revolució del 1868, durant la qual altres partits més radicals (demòcrates republicans) van fracassar en l’intent d’establir un sistema plenament democràtic. 1. La revolució liberal (1833-1843) 1.1. El conflicte carlí La mort de Ferran VII va assenyalar l'inici de la Iª Guerra Carlina que duraria set anys. El conflicte no era un simple plet dinàstic, sinó un enfrontament entre partidaris i detractors de l'Antic Règim. Coincidint amb la notícia de la mort del rei, s’aixecaren partides armades que van proclamar Carles Maria Isidre sobirà. Però a la major part de l'estat, excepte Euskal-Herria i parts d'Aragó, País Valencià i Catalunya, s'imposaren els seguidors d'Isabel II, que controlaven l'exèrcit i gairebé tots els òrgans de poder. A Catalunya l'aixecament carlí comença a Prats de Lluçanès però va ser esclafat. A partir de 1835 els carlins es reorganitzaren i assoliren el control d'una àmplia franja del territori nord i sud català. Tot el litoral, el Segrià, l'Urgell, la major part del Vallès i el Gironès restaren sempre liberals com les ciutats més importants. El carlisme català es fonamentava en l'adhesió d'una gran part de la pagesia de la Catalunya interior, que es malfiava del capitalisme (desamortitzacions que només beneficiaven la burgesia, nous impostos) i de les reformes d'àmbit religiós. D'altra banda a Catalunya el carlisme sempre va defensar la recuperació dels furs.


22

La Guerra Carlina va ser molt violenta, amb afusellaments indiscriminats i tota mena de represàlies. A l'agost de 1839 el conveni de Bergara va posar fi a la guerra a Euskal-Herria, però els carlins catalans no van acceptar la pau i van continuar la guerra fins el 1840. El Tigre del Maestrat El general carlí Ramon Cabrera (1806-1877), anomenat ‘el Tigre del Maestrat’, va actuar amb habilitat i contundència durant la guerra dels Set Anys o Primera Guerra Carlista (1833-40). Va afegir-se a l’expedició del general Miguel Gómez pel centre i el sud de la península durant els mesos de setembre i novembre de 1836. Posteriorment va retornar al Maestrat i va participar a l’expedició encapçalada per Carles Maria Isidre a Madrid (1837). L’any 1838 va conquerir Morella i la va convertir en base de les seves operacions militars. El 1839 no va acceptar el conveni de Bergara i va continuar la lluita. Aquell mateix any va perdre Morella i es desplaçà al centre de Catalunya, però amb una tropa disminuïda i fatigada, no va tenir més remei que continuar cap al nord i creuar la frontera.

Carlisme

Tres Guerres Carlines se succeïren durant el s. XIX. A pesar de que en principi i aparentment només es dirimia una qüestió dinàstica sobre el dret al tron, sota aquestes confrontacions, que adquiriren en alguns moments el caràcter de conflagració civil malgrat la seva localització geogràfica, havia un conflicte latent durant tot el segle en el que front les emergents tendències liberals persistia la resistència dels grups més conservadors.


23

1.2. Les etapes de la revolució liberal Progressistes i moderats Després de la mort de Ferran VII (1833) es reprèn la construcció de l’estat liberal espanyol, interrompuda en dues ocasions anteriors per les reaccions absolutistes de 1814 i de 1823. L’esclat de la guerra dels Set Anys va afavorir l’acostament entre els sectors de l’absolutisme moderat i els liberals desitjosos d’impulsar la transformació de l’estat absolutista en un estat liberal. El debat polític va centrar-se en la necessitat de redactar una Constitució i en quines característiques havia de tenir el text. Les diferències de model d’estat entre liberals progressistes i moderats van dificultar el trànsit polític en aquesta època, però finalment, el 1845, va aprovar-se una constitució de caràcter moderat que va permetre la progressiva consolidació del nou sistema. Guerra dels Set Anys La Guerra dels Set Anys, també coneguda amb el nom de Primera Guerra Carlina, va desenvolupar-se entre 1833 i 1839 a les províncies del nord d’Espanya. A Catalunya va durar fins el juliol del 1840 a causa de les accions militars del general Cabrera. Entre 1833 i 1837 van tenir lloc profundes transformacions que enterraren definitivament l'Antic Règim i establiren les bases de l'Estat liberal. La transició es va accelerar amb la Guerra Carlina. La transformació va començar tímidament el 1834 quan Martínez de la Rosa, primer ministre liberal moderat, va impulsar l'Estatut Reial, text constitucional conservador que deixava grans atribucions a la corona, no reconeixia la sobirania popular i només deixava als estaments el dret de petició al monarca.

Espartero i Maroto Els generals Baldomero F. Espartero i Rafael Maroto selgellaren el 1839 el conegut com 'abraçada de Bergara' que posà final a la primera Guerra Carlina. Aquesta pintura de Bernardo López (Museu Lázaro Galdiano, Madrid) els representa a ambdós en actitud de concòrdia.


24

Del corregiment a la província El 1833, el ministre de Foment Javier de Burgos aprovava la nova divisió provincial de l’estat espanyol. Catalunya va organitzar-se en quatre províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). La reorganització administrativa d’Espanya s’havia plantejat a les Corts de Cadis (1810-1812) i posteriorment durant el Trienni Liberal (1820-1823). De fet, la divisió de 1833 era el resultat d’un llarg procés de discussió. La divisió del territori en províncies obeïa a dues raons fonamentals: la primera, aconseguir una millor i més racional administració dels recursos fiscals; la segona, potenciar un millor control polític del territori i la població. Amb la nova organització administrativa, desapareixien els antics corregiments, creats pel Decret de Nova Planta (1716). L'estiu de 1835 hi hagué diverses revoltes que reivindicaven un canvi immediat de règim. A Barcelona s'iniciaren les bullangues. La revolta s'inicià quan van arribar notícies de l'afusellament a Reus de presoner liberals a mans de carlins. Es van assaltar convents i assassinar frares, també es destruí -primer exemple de ludisme- la fàbrica Bonaplata. La regent es va veure obligada a cridar al govern a Mendizábal, liberal amb ampli suport popular el setembre de 1835, però mesos després el substituí pel moderat Istúriz, fet que provocà diversos pronunciaments. Finalment tornà Mendizábal i es restablí provisionalment la Constitució de 1812.

El nou govern decididament liberal aprovà la Constitució de 1837 que recollia l'esperit de la del 1812 però amb un caràcter més moderat. Paral·lelament

Mendizábal impulsava un seguit de lleis de caràcter econòmic, les més importants de les quals van

La divisió provincial El 1833, s’aprovava la nova divisió provincial de l’estat espanyol. Catalunya quedava organitzada en quatre províncies.

Juan Álvarez Mendizábal

El retrat a l’oli del polític Juan Álvarez Mendizábal que aquí es reprodueix fou realitzat per Antonio María Esquivel, el 1842, i es troba en el madrileny Casón del Buen Retiro, pertanyent al Museu del Prado. Mendizábal, des de la posició que li atorgava el fet d’ocupar els càrrecs de president del govern i ministre d’Hisendac, és el principal responsable de la que es considerada la més important lllei de desamortització eclesiàstica aprovada a Espanya (1835), indispensable marc jurídic per dur a bon port la reforma agrària a que va haver d’enfrontar-se la revolució liberal.


25

ser les relatives a la desamortització, que decretaven la confiscació de totes les propietats de les comunitats eclesiàstiques suprimides i la seva venda en subhasta. Amb un triple objectiu: a) disminuir el deute públic; b) aplegar diners per armar l'exèrcit; i c) consolidar un grup de propietaris afectes al liberalisme. 1.3. Moderats i progressistes La lluita contra l'absolutisme uní els liberals, però ja des del Trienni era evident un antagonisme creixent entre "doceañistas" moderats i els liberals "exaltats". Amb la regència de Maria Cristina es consolidà la divisió en moderats i progressistes. Les diferències se centraven en el paper que havia de tenir el rei en l'ordenament constitucional. Els progressistes, partidaris de la sobirania nacional, volien restringir al màxim les atribucions de la corona. En canvi, els moderats volien una sobirania compartida entre el rei i el poble, amb un sufragi censatari molt restringit. Entre 1835 i 1837 els progressistes dominaren. El 1840 el govern moderat es va proposar desfer l'obra revolucionària d'aquests: restringir encara més la llei electoral, paralitzar la desamortització, retallar la llibertat d'expressió i controlar les corporacions municipals amb l'anomenament dels alcaldes de les ciutats més importants. Els progressistes dirigits pel general Espartero impulsaren insurreccions a les ciutats, el govern moderat va haver de dimitir i la regent Maria Cristina s'exilià. Però el govern dictatorial d'Espartero dividí els progressistes. D'altra banda la persistent crisi de la Hisenda va agreujar-se i el govern inicià negociacions amb el britànic per aconseguir un elevat emprèstit, complementat amb un tractat que permetria la introducció de les manufactures britàniques a Espanya, fet que hauria estat un cop duríssim per a la indústria catalana, necessitada encara de mesures proteccionistes. Vuit anys tumultuosos Entre 1835 i 1843 van tenir lloc a Barcelona una sèrie de revoltes de caràcter social i polític conegudes amb el nom de bullangues. Aquests esclats de violència popular, no sempre espontanis, van desembocar en la crema de convents, l’assassinat del general Bassa i de presoners carlins, l’incendi de la fàbrica Bonaplata i durs enfrontaments armats entre les autoritats militars i els insurrectes, alguns dels quals membres de la Milícia Nacional. Per aturar-les, l’exèrcit va recórrer a çmesures radicals, com el bombardeig de la ciutat de Barcelona des del castell de Montjuïc, l’any 1842. Els protagonistes d’aquests aldarulls pertanyien majoritàriament a les classes populars urbanes. Els objectius van ser diversos, entre ells la defensa de la descentralització. L’assassinat del general Bassa Arran de la crema de convents del juliol de 1835, el general Pere Nolasc Bassa (1790-1835) va voler restablir l’ordre amb un tarannà repressor. En un diàleg amb els revoltats va exclamar “el poble o jo, d’aquí una hora”. A causa d’aquesta intransigència, va ser assassinat i el seu cos arrossegat pels carrers de Barcelona i posteriorment cremat.


26

El novembre de 1842 esclatà a Barcelona un aixecament -amb protagonisme republicà ja important- contra la regència d'Espartero, el qual va fer bombardejar la ciutat des de Montjuïc. Anticlericalisme actiu L’estiu de 1835 diferents convents de tot Catalunya va ser incendiats per l’acció irada del poble menut i la patuleia, que consideraven els monestirs centres de conspiració antiliberal i refugi de carlins. Aquestes accions no han d’analitzar-se aïllades, sinó en el marc de la guerra dels Set Anys i d’un procés més general

d’anticlericalisme liberal. Madrid va viure un primer episodi d’anticlericalisme el mes de juliol de 1834. El poble enfurismat va assassinar un grup de frares, acusant-los d’enverinar l’aigua. El fenomen va repetir-se en altres ciutats. A Reus, el 22 de juliol de 1835, van ser atacats i incendiats els convents dels franciscans i dels carmelites descalços, i a Barcelona, la nit del 25, van ser saquejats tretze convents, dels quals cinc foren incendiats. Sis mil bombes sobre Barcelona Barcelona va ser bombardejada per l’exèrcit en dues ocasions entre el 1842 i el 1843. El novembre del 1842 va esclatar una revolta popular contra la regència d’Espartero provocada pels rumors de signatura d’un tractat de comerç amb Gran Bretanya. El general Espartero va traslladar-se a Barcelona i n’ordenà el bombardeig des del castell de Montjuïc. El general va castigar durament la ciutat després de la rendició incondicional, obligant-la a pagar una multa de dotze milions de rals i els costos de refer la Ciutadella. Barcelona va patir nous bombardejos els mesos de setembre i octubre del 1843. Les tropes governamentals van disparar contra els revoltats a favor de la Junta Central. Només entre el 18 i el 24 d’octubre van caure sobre la ciutat 5.847 projectils de tots els calibres. 1.4 Els inicis del moviment obrer La industrialització va comportar el naixement del proletariat que aviat prengué consciència de la seva situació. Així el 1834 un grup de teixidors va fer arribar a les autoritats barcelonines un document que denunciava l'intent dels patrons d'engrandir la llargària de les peces tot mantenint, però, la remuneració fixada per peça feta, cosa que de fet era una reducció de jornal. El maig de 1840 es va constituir l'Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, la primera societat obrera de Barcelona. L'any següent aquest exemple va servir per constituir ja una federació.

Xilografia que evoca una imatge de Barcelona durant la nit del 25 de julio de 1835 quan va tenir lloc una massiva crema de convents.


27

El moviment obrer era vinculat als sectors progressistes més radicals, que liderava Abdó Terrades. La presència d'alguns dirigents sindicalistes en la revolta de 1842 va fer que les autoritats prohibissin les societats obreres.

2. L’hegemonia moderada (1843-1868) 2.1. El retorn dels moderats La repressió d'Espartero va minar el seu prestigi i el maig de 1843 es van donar una sèrie d'aixecaments en contra seu. Va haver d'exiliar-se. El nou govern era una coalició entre moderats i progressistes, no responia a les expectatives de canvi. Les seves relacions amb la Junta Suprema catalana van ser molt tibants, ordenant finalment la seva dissolució i el desarmament de les milícies populars. La Junta encapçalà un aixecament conegut com "la Jamància" que enfrontà l'exèrcit i la burgesia més conservadora amb les classes populars urbanes i llurs milícies. A la fi de 1843 Isabel va ser proclamada major d'edat i els moderats guanyaven les eleccions que mantindrien durant deu anys. L'obra moderada, encapçalada per Narváez, cristal·litzà en la Constitució de 1845, amb sobirania compartida, sufragi censatari molt restringit i retalls a la llibertat d'impremta. També s'accentuà la centralització de l'estat: creació de la Guàrdia Civil, reforma tributària, Llei d'ajuntaments... 2.2. La Guerra dels Matiners El setembre de 1846 va començar la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, desenvolupada només a Catalunya, havia estat precedida pel fracàs dels projecte de casament entre Isabel II i el comte de Montemolín, fill de Carles Maria Isidre. Causes: a) oposició al règim moderat per la reforma tributària; b) la imposició de les quintes; i

Isabel II

El regnat de la filla de Ferran VII i de Maria Cristina de Borbó, Isabel II, durà 55 anys. Durant els deu primers, la regència fou exercida successivament per la seva mare i pel general Baldomero Fernández Espartero, fins la seva majoria d’edat, que va haver de ser avançada per raons d’inestabilitat política.


28

c) la gran crisi de 1846-48: augment del preu del blat, tancament de fàbriques i atur obrer. Malgrat alguns èxits inicials, al maig de 1847 la causa carlina semblava perduda amb la mort dels dos generals més destacats, però gràcies a l'arribada de Ramon Cabrera va haver una nova embranzida i s'arribà als voltants de Barcelona. El més destacat però va ser la col·laboració el 1848 entre carlins i milícies republicanes i progressistes. Tomàs Bertran i Soler, liberal radical, va proposar l'establiment d'un govern català, fet que donà a la guerra un innegable caràcter catalanista. El conflicte va acabar el maig de 1849 amb la victòria de l'exèrcit moderat. 2.3. El Bienni Progressista Des de 1851 els moderats van accentuar llur conservadorisme reaccionari. El 1854, el general O'Donnell va encapçalar un pronunciament a Vicálvaro, però no aconseguí cap resultat definitiu. Poc després van esclatar aixecaments antigovernamentals a diverses ciutats. La revolta a Barcelona, el 14 de juliol de 1854, va ser la primera en fer-se. La magnitud de les insurreccions va provocar el nomenament del general Espartero com a cap del govern amb la intenció de calmar el moviment popular i anar desballestant les juntes. Però els governs progressistes d’Espartero van impulsar fins al 1856 importants mesures de modernització econòmica, entre les quals cal destacar la desamortització i la llei de ferrocarrils. L'èxit de la revolta inicià el Bienni Progressista (1854-56) que sota Espartero significà la tornada dels progressistes. La Constitució de 1845 va ser derogada però la nova no es va arribar a aprovar mai. La desamortització de Madoz posà en venda una bona part de les terres dels municipis. A l'ensems, la Llei de ferrocarrils i les de bancs i societats de crèdit van posar les bases per al ple desenvolupaments capitalista espanyol. Desamortització II Les mesures econòmiques preses pel govern anaven orientades a afavorir la modernització del país en un sentit capitalista. El juny de 1855 es va decretar una segona desamortització, batejada amb el nom del ministre d’Hisenda Pascual Madoz, que completava la desamortització del béns eclesiàstics feta el 1835 per Mendizábal. El decret de Madoz desamortitzava els ‘mayorazgos’, les terres comunals i també els boscos. L’efecte indirecte va ser la monetització definitiva de la producció rural, acabant amb l’autoconsum. També va contribuir a facilitar l’extensió del ferrocarril. I, en general i a curt termini, va possibilitar el creixement de la producció i de la renda agrícoles, encara que, a mig i llarg termini, va tenir importants efectes socials i econòmics. La desamortització dels béns eclesiàstics L’objectiu de la desamortització era fer entrar al mercat les terres que fins a aleshores no podien vendre’s ni comprar-se lliurement perquè estaven subjectes a càrregues feudals. La llei de Mendizábal del 1835 s’havia centrat en liberalitzar les enormes propietats dels monestirs. La reforma Madoz va completar aquesta obra el 1855. Els efectes socials i econòmics


29

La desamortització va provocar inicialment un augment de la producció per l’extensió dels cultius en detriment de les pastures. La possibilitat de tallar els boscos va significar una font d’ingressos importants, però va originar un greu problema ecològic. Més tard la desaparició de les terres comunals causarà l’emigració.

Retrat de Pascual Madoz, ministre La vila de Cervera l’any 1850, segons d’Hisenda que va donar nom a la un gravat de Lluís Rigalt i Farriols. Cinc Desamortització de 1855. anys després, la desamortització de Madoz afectaria de manera molt especial les comarques agràries com la Segarra. El moviment obrer A Catalunya el moviment obrer se centrava en la qüestió de les selfactines: l'aixecament del 14 de juliol de 1854 va anar acompanyada de la destrucció d'aquestes màquines i fou la darrera manifestació de ludisme a Catalunya. Abans, el capità general havia ordenat la dissolució de totes les societats obreres i el 2 de juliol començava a Barcelona la primera vaga general de l'estat. D'altra banda el pensament socialista utòpic d'Etienne Cabet va trobar un notable ressò en alguns intel·lectuals catalans, com Narcís Monturiol, futur inventor del submarí. A la vaga general! L’agitació obrera havia estat present des del començament del Bienni Progressista. Després del conflicte de les selfactines, obrers i patrons progressivament anaven arribant a acords, afavorits en part per l’actitud de les autoritats civils. El gener de 1855 es va formar la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que coordinava i reunia les diverses societats obreres. A l’abril, un ban del governador civil restringia l’abast dels convenis. Les peticions obreres no van ser escoltades i es va convocar una vaga entre els dies 2 i 10 de juliol de 1855. Aquesta primera vaga general va acabar entre repressió i negociacions. Va ser la primera a Espanya i va servir per impulsar la consolidació del moviment obrer. Les peticions obreres La proclama difosa a l’inici de la vaga contenia les següents reivindicacions: llibertat d’associació obrera i dret a administrar els propis fons; horari estable de treball; junta mixta d’amos i obrers pels


30

litigis laborals; limitació de l’acomiadament i dret dels obrers a participar a la milícia nacional. Repressió i negociacions Després de la vaga general va començar una forta repressió que va acabar dispersant els dirigents obrers. Paral·lelament, van començar negociacions a Madrid, però la majoria d’acords no es van complir. Sí que es va permetre l’aparició del primer setmanari obrer, ‘El Eco de la Clase Obrera’, dirigit per R. Simó.

Oli d’Antoni Estruch titulat Vaga solidària. L’any 1855 va Quadre del barceloní Ramon Martí Alsina tenir lloc la primera vaga general a Espanya. titulat Pobres. Les grans diferències socials existents a mitjan s. XIX van conduir a les primeres vagues obreres en demanda d’unes condicions de vida millors. Berguedanes contra angleses El desenvolupament de la indústria tèxtil es va produir a partir de 1844, una vegada acabades les guerres carlines. El creixement sostingut havia produït la introducció de maquinària als processos tèxtils. A la filatura s’havien utilitzat les berguedanes (variant local de la ‘mule jenny’ anglesa), que durant els anys cinquanta van començar a ser substituïdes per les selfactines, més modernes. En el procés del teixit, la mecanització només havia arribat a un 11%. Els obrers del filat s’oposaven a la substitució de les ‘mule jenny’. Aquesta demanda coincidia amb l’activa mobilització ciutadana que va originar el Bienni Progressista. La mobilització obrera va ser intensa, es van cremar fàbriques i es va obrir un període de negociacions. El període començat el juliol de 1854 va caracteritzar-se per una gran mobilització obrera. Es van establir jurats mixtes de patrons i obrers per resoldre els conflictes. I es van fundar associacions de treballadors, com la Unió de Classes, que agrupava els obrers del filat, o la Junta Central de Directores de la Clase Obrera.

2.4. La fi del règim moderat


31

Un cop moderat El juliol de 1856, un cop d’estat contra el govern d’Espartero va acabar amb el Bienni Progressista. A l’oposició moderada del general Narváez, s’hi va sumar la Unió Liberal, descontenta amb el protagonisme dels demòcrates i la mobilització popular. El general O’Donnell va protagonitzar el pronunciament i va restaurar la Constitució de 1845. Els moderats i els unionistes es van anar alternant en el govern. La Unió Liberal va aplicar un programa de reforma política i administrativa i una activa política d’intervenció exterior que comptava amb el suport dels conservadors catalans. Els governs del Partit Moderat van aturar les reformes unionistes i van mantenir les polítiques que reforçaven la centralització de l’estat. Reforma política i administrativa Els governs unionistes (del 1858-63 i els anys 1865-66) van impulsar un programa de reformes i de modernització de l’economia. A Catalunya, un sector conservador vinculat al ‘Diario de Barcelona’ va recolzar aquestes polítiques amb la creença que portaven a una descentralització i modernització de l’estat. La centralització de l’estat Tant el governs dels unionistes com els dels moderats van tendir a reforçar el poder i la centralització de l’estat. Cal destacar, entre les lleis aprovades, l’anomenada Llei Moyano (1857), que consolidava el poder estatal sobre l’ensenyament. També van ser importants les lleis del notariat (1862) i la llei hipotecària (1863). L'octubre de 1856, Narváez substituí O'Donnell en la presidència del govern (aquest tanmateix havia desplaçat Espartero mesos abans). La tornada al règim de 1845 era ja completa. Entre 1856 i 1868 hi hagué una alternança en el poder entre el Partit Moderat i la Unión Liberal, amb pretensions centristes. Durant aquests anys s'accentuà el centralisme amb l'aprovació de la Llei Moyano que bandejava el català de l'ensenyament, i les lleis del notariat i hipotecària que restringien el dret català. D'altra banda, el 1867, una disposició del govern establia que en totes les obres de teatre almenys un personatge havia de parlar en castellà.

Els darrers anys del regnat d'Isabel II es caracteritzaren per una política exterior de prestigi amb resultats nuls. Governabilitat al nou-

cents A Catalunya els sectors conservadors que s’expressaven a través del ‘Diario de Barcelona’ van començar a ser crítics amb les polítiques moderades d’intervencionisme militar, que obstaculitzaven el creixement econòmic i debilitaven l’autoritat civil. Això els va portar a l’aliança amb la Unió

Llibre escolar de la segona meitat del s. XIX. L’educació va ser un dels terrenys en què més es va notar la política centralista dels governs del Partit Moderat.


32

Liberal durant l’anomenat govern llarg del general O’Donnell (1858-63). Els conservadors catalans col·laboraven amb el govern i recolzaven de manera molt activa la seva campanya d’intervenció exterior. Però malgrat l’esforç, les concessions van ser molt poques i no es van fer reformes econòmiques substancials. A més, es van adoptar un seguit de mesures amb tendència a la centralització del poder de l’estat que van decebre les aspiracions del nuclis barcelonins. Els sectors conservadors Durant la dècada de 1850 es va consolidar un nucli conservador que s’expressava a través del ‘Diario de Barcelona’. Integrat per universitaris i periodistes, en van ser membres Mañé i Flaquer, Duran i Bas, Illas i Vidal i Permanyer. Van intentar aconseguir una política descentralitzadora i de modernització econòmica. La Unió Liberal La complexa experiència política del Bienni Progressista va consolidar una opció intermèdia entre el moderantisme clàssic i el progressisme. Encapçalada pel general Leopoldo O’Donnell Jorris, la Unió pretenia impulsar mesures institucionals i econòmiques modernitzants i un decidit programa de política exterior. Catalanisme contra provincialisme Les polítiques centralitzadores amb tendència a la consolidació de l’estat liberal durant la dècada de 1850 van atiar les actituds anticatalanes. La tendència descentralitzadora reclamada des de Catalunya va ser titllada, per alguns, de provincialista. La resposta va venir amb l’article d’Antoni de Bofarull i de Brocà ‘Catalanismo no es provincialismo’, que pretenia justificar i donar sentit polític al paper històric de Catalunya. I més endavant, ja durant l’anomenat govern llarg de la Unió Liberal, amb la col·lecció d’articles ‘Cataluña y los catalanes’, escrits per Joan Cortada entre 1858 i 1859. Aquestes circumstàncies van coincidir amb una activa represa lingüística i literària a Catalunya que, finalment, va portar a la recuperació dels Jocs Florals. Catalanismo no es provincialismo

Publicat amb el títol ‘Estudios históricos: Catalanismo no es provincialismo’ el 30 de gener de 1855 al ‘Diario de Barcelona’, durant molts anys es va atribuir a Duran i Bas, però estava signat amb les inicials ‘B. y B.’, de Bofarull i Brocà. En l’article s’exposava la singularitat històrica catalana en el context peninsular. Cataluña y los catalanes L’escriptor i periodista Joan Cortada i Sala va publicar a ‘El Telégrafo’, entre el desembre de 1858 i l’octubre de 1859, una sèrie de 23 articles titulada ‘Cataluña y los catalanes’, recopilada més tard en forma d’opuscle. Cortada intentava descriure la singularitat dels catalans i quin lloc tenien en el conjunt d’Espanya.

Gravat de l’any 1857 que reprodueix una parella de catalans, amb la indumentària tradicional de les comarques de Barcelona.


33

Entusiasme pel Marroc La Unió Liberal va portar a terme una política d’intervenció exterior que buscava cohesionar el país i donar suport a la seva política institucionalitzant. Es van emprendre diverses operacions exteriors, la més important de les quals va ser l’expedició al nord de l’Àfrica. A Catalunya, aquesta operació va despertar un gran entusiasme en amplis sectors de la societat. Entre els quaranta mil homes enviats a l’Àfrica hi havia un important contingent de voluntaris catalans que anava sota el comandament d’un general reusenc, Joan Prim. Prim va obtenir un èxit important a la batalla de Tetuan. Però els resultats efectius, més enllà del prestigi immediat, no van passar d’algunes concessions territorials poc importants i d’altres petites compensacions per part del Marroc. L’acció exterior del govern de la Unió Liberal imitava el que estava fent el II Imperi Francès. Espanya va enviar un petit contingent a la Indoxina i va intervenir militarment a Mèxic, Santo Domingo i el Pacífic. Abans de la intervenció a l’Àfrica, es van donar garanties al Regne Unit que no s’alteraria l’equilibri de Gibraltar. La participació a la campanya africana organitzada per la Unió Liberal va rebre un ampli suport a Catalunya. Es va impulsar des del nucli conservador del ‘Diario de Barcelona’ i, fins i tot, des d’alguns sectors demòcrates i republicans. I es va publicar una revista: ‘El Cañón rayado. Metralla de la guerra de África’.

Gravat del s. XIX on apareixen voluntaris catalans per Quadre titulat Herois anònims, un homenatge als anar al Marroc. Voluntaris que van anar al Marroc. La carlinada de Sant Carles A mitjan segle XIX, es produeix una greu crisi del carlisme. Tot i les derrotes militars, el carlisme mantenia una actitud bel·ligerant que el va portar a intentar diversos pronunciaments. El 1855 es van armar algunes partides que van ser ràpidament derrotades. L’abril de 1860, amb l’exèrcit mobilitzat per la intervenció a l’Àfrica promoguda per la Unió Liberal, una expedició carlista procedent de Mallorca va desembarcar a Sant Carles de la Ràpita. Encapçalada per Jaime Ortega y Olleta i amb el pretendent comte de Montemolín i el seu germà, el destacament va ser reduït ràpidament per les tropes isabelines. La repressió va ser dura: Ortega va ser afusellat i els prínceps, obligats a renunciar als seus drets dinàstics a canvi de la llibertat. La crisi del carlisme La trajectòria del carlisme durant la segona meitat de segle va quedar condicionada pel finançament de l’estat liberal. Els alçaments carlins es produïen només quan l’estat passava alguna situació de crisi. Malgrat tot, la persistència insurreccional buscarà lentament un espai polític d’acció civil. La repressió


34

El pretendent Carles VI, comte de Montemolín, i el seu germà, empresonats a conseqüència de l’episodi de Sant Carles de la Ràpita, van ser alliberats a canvi de la seva renúncia explícita als drets dinàstics. Tot i que se’n van retractar tan bon punt van arribar a França, van morir l’any següent en estranyes circumstàncies.

Gravat amb to satíric que fa sarcasme dels militars Quadre de Marià Vayreda i Vila titulat Lluita a la Carlins. El 1860, les tropes carlines van fracassar plaça, que evoca els enfrontaments entre carlins i En l’intent de desembarcar a Sant Carles de la isabelins. Ràpita (Montsià).


35

3. El sexenni democràtic (1868-1874) 3.1. La Revolució de Setembre Farts de la reina El mes de setembre de 1868, l’esquadra espanyola comandada pel brigadier Topete es va pronunciar a Cadis contra la reina Isabel II. El mateix mes, les tropes del general Serrano guanyaven les tropes isabelines a la batalla d’Alcolea. A nombroses ciutats espanyoles es va produir la formació de juntes revolucionàries demanant la caiguda de la monarquia. La Junta de Barcelona tenia una estructura més democràtica que en altres indrets de l’estat, i el seu programa era molt més radical. Entre els seus membres hi havia progressistes i demòcrates. Finalment, la fugida de la reina Isabel II a França va facilitar el triomf de la revolució, es va formar un govern presidit per Espartero i es va obrir el període que coneixem com el Sexenni Democràtic (1868-74).

Gravat de l’any 1869 titulat Escenes de la revolució Gravat del s. XIX que evoca la demolició de la que evoca la revolta que va acabar amb el regnat Ciutadella, fet que va tenir lloc el 1868, coincidint amb d’Isabel II el setembre de 1868. la revolució de setembre. El programa de la Junta El programa de la Junta de Barcelona demanava, en primer lloc, la supressió dels impostos de consum que es cobraven sobre els articles de primera necessitat. Igualment, es demanava l’abolició de les quintes i també l’organització d’uns Batallons de Voluntaris de la Llibertat. El Sexenni Democràtic Durant aquest període (1868-74) es va intentar organitzar per primera vegada un estat democràtic que, fins al 1873, va ser monàrquic i, entre el 1873 i el 1874, va ser republicà. El moviment obrer va poder organitzar-se obertament per primera vegada des de 1856, i es va vincular a l’Associació Internacional de Treballadors. Conspiració progressista Motiu: no poder arribar al poder per la via electoral. Accions: 1. pronunciaments;

2. acord, pacte d'Ostende (1866) entre progressistes i moderats per acabar amb la monarquia d'Isabel II;


36

3. incorporació de la Unión Liberal d'O'Donnell; i 4. incorporació de sectors socials amplis i heterogenis sacsejats per les crisis financera del 1866 i de subsistència del 1868.

Revolució: la "Gloriosa" 18 set. 1868 l'esquadra es pronuncia a Cadis, dies més tard el gral. Serrano venç l'exèrcit isabelí a

Alcolea.

Batalla d’Alcolea (1868)

Aquest combat decisiu, que va tenir lloc al costat del pont sobre el riuío Guadalquivir proper a la localitat cordovesa d’Alcolea, permeté als revolucionaris de 1868 aconseguir el camí expedit cap a Madrid i aclarir així el seu definitiu triomf front als exèrcits de Isabel II. La reproducció de la pintura de J. M. Rodríguez de Losada (Real Acadèmia

de la Història, Madrid) que es pot apreciar aquí representa un moment essencial de la batalla.

Es constituiren a moltes ciutats juntes de govern populars i burgeses. La de Barcelona és la més radical: a) abolició impostos de consum; b) supressió de les quintes; i c) batallons de Voluntaris de la Llibertat. Conseqüència: Isabel II fuig a França.

Manifestació a favor de la república federal, a la plaça Crema de retrats de Borbons a la plaça de Sant Jaumede Barcelona, l’nay 1868, publicat al diari francès Jaume de Barcelona, segons un gravat de 1868. “Le Monde”.


37

Revolta contra les quintes La constitució democràtica de 1869 va convertir Espanya en una monarquia parlamentària. S’hi reconeixien la sobirania nacional i els drets polítics, els individuals i els d’opinió, associació i culte; en canvi, però, no hi quedaven reflectits el drets econòmics i socials. Això suposava la marginació política d’una part dels demòcrates i dels corrents obrers que, malgrat tot, van obtenir representació parlamentària. El republicanisme català es va dividir en dos corrents: els federals benèvols, partidaris de l’acció legal, i els federals intransigents. Aquests últims, entre els que hi havia dirigents com el Xic de la Barraqueta, van protagonitzar diverses insurreccions entre 1869 i 1873, tot reclamant entre altres punts l’abolició de les quintes. Les insurreccions federals Les dues insurreccions dels federals intransigents més importants van ser les que es van produir els mesos de setembre i octubre de 1869 i durant el març de 1870. La revolta estava orientada bàsicament contra les quintes, reclutament forçós de gent modesta per a l’exèrcit, i va afectar Barcelona i rodalies. Les quintes Sistema obligatori de reclutament de soldats per a l’exèrcit creat per Carles III el 1770 i que s’aplicava a Catalunya per primera vegada. Fou molt mal rebut pels catalans, perquè a Catalunya no hi havia tradició de servei militar. Les quintes foren abolides al 22 de febrer de 1873. La constitució democràtica de 1869 La constitució consolidava els drets polítics dins d’un marc monàrquic i parlamentari. Agradava als unionistes i als progressistes, que tenien la majoria a les Corts Constituents, però marginava els sectors obrers, els demòcrates-republicans i els carlins. Aquesta situació provocarà insurreccions. Precedida per: a) un Govern provisional presidit per Serrano i amb Prim com a ministre de la guerra; b) eleccions per sufragi universal a Corts amb majoria progressista. -Característiques de la Constitució: a) sobirania nacional; b) complexa relació drets de l'individu (llibertat de cultes); i c)confirma el caràcter monàrquic de l'Estat.

Joan Prim

Oli sobre tela de Joaquim Sorolla titulat Soldats (1883). Entre 1869 i 1873 van produir-se diverses insurreccions demanant l’abolició de les quintes


38

Joan Prim

General nascut a Reus, fou potser el polític més destacat després de l’enderrocament de Isabel II. Mort arreu d’un atemptat, el desembre de 1870, apareix aquí en un retrato eqüestre, oli d’Antonio María Esquivel, que es troba en el Museu Romàntic (Madrid).

Amadeu I de Saboia Elegit pel govern ja presidit per Prim, arriba a principis del 1871; coincidint amb l'assassinat del seu principal valedor, Prim.

Amadeu I

Fill del futur rei d’Itàlia, Víctor Manuel II, i membre per tant de la Casa de Saboia, el duc d’Aosta, Amadeu de Saboia, es va veure

implicat en la necessitat dels revolucionaris espanyols de 1868 d’aconseguir un monarca que substituís a la derrocada Isabel II. La seva candidatura fou promoguda pel general progressista i president del govern, Joan Prim, i el novembre de 1870 les Corts Constituents el proclamaren rei d’Espanya. Regnà breument, durant una de les fases de l’anomenat Sexenni Democràtic, en mig de governs efímers, de conspiracions de tot tipus i àdhuc de dues guerres. Abdicà l’11 de febrer de 1873, i d’immediat va tenir lloc la proclamació de la Iª República. Va morir 17 anys després en la ciutat italiana de Torí, on havia nascut el 1845.

A més, els partits monàrquics estaven dividits, esclata la guerra separatista de Cuba, i federals i carlins protagonitzen una agitació creixent. Conseqüència: Amadeu, sense suport popular, abdica l'11 de febrer de

1873.

A Catalunya la burgesia conservadora, per mitjà les organitzacions patronals, s'oposa a la política democratitzadora, a la política colonial i al lliurecanvisme. La Corona d'Aragó ressuscita El 18 de maig de 1869 es va fer públic l’anomenat pacte de Tortosa. Impulsat pel dirigent federalista Valentí Almirall, el pacte de Tortosa va consistir en un acord entre els comitès federals dels antics territoris de la Corona d’Aragó: Aragó, Catalunya, València i Balears. La finalitat de l’acord era possibilitar un primer pas per constituir un autèntic estat federal. La concepció organicista que inspirava el pacte d’Almirall, principal diferència amb Pi i Margall, posava en relleu la importància que donava a les comunitats històriques com a peça ideològica clau en la seva manera d’entendre


39

l’organització de l’estat federal. Aquestes idees van ser expressades a les ‘Bases para la Constitución Federal de la Nación Española y para la del Estado en Cataluña’ (1868).

Vista del barri vell de Tortosa (Baix Ebre), on el 1869 va tenir lloc el pacte federalista entre els comitès federals dels quatre antics regnes de la Corona d’Aragó. La diferència amb Pi i Margall La concepció d’Almirall es basava en la federació de les comunitats amb entitat històrica, i pensava en una estructura orgànica de l’estat. En canvi, Pi i Margall basava la seva visió de l’estat federal en una estructura amb diferents graus de pacte sinal·lagmàtic a partir dels individus i els municipis. Bases para la Constitución Federal Van ser publicades el 1868. S’hi exposava una concepció orgànica de les comunitats històriques prenent com a exemple constitucions com les de Suïssa o dels Estats Units. Aquestes teories també les recollia ‘El Estado Catalán’, portaveu del federalisme intransigent que va funcionar primer a Barcelona i després a Madrid. 3.2. El federalisme i la Primera República Vertebrar Espanya El federalisme va ser un dels moviments populars fonamentals a la vida política catalana durant el Sexenni. Es tractava d’un corrent que defensava una organització de l’estat sobre criteris descentralitzadors i recollia algunes reivindicacions populars. Les bases socials eren nuclis de la petita burgesia i sectors importants de les classes populars urbanes. El dirigent més important del federalisme va ser l’escriptor Francesc Pi i Margall, que partia de les influències de Proudhon. L’altre dirigent destacat dels federals catalans va ser el polític i escriptor Valentí Almirall, partidari de l’acord entre els federals dels territoris de la Corona d’Aragó, com a pas previ per a la República Federal Espanyola. Les diferents estratègies van portar a la divisió dels federals. El Partit Republicà Federal va adoptar algunes de les reivindicacions populars més sentides. La seva principal bandera de mobilització va ser el rebuig als impostos de consum, que havia estat una constant de les demandes populars dels anys 60, i també el rebuig contra les quintes, motiu de la insurrecció de 1870. La divisió dels federals Els federals van estar dividits en benèvols i intransigents. Els primers, partidaris de l’acció legal per establir l’estat federal, estaven constituïts per nuclis de dirigents provinents de la petita burgesia.


40

Mentrestant, els segons, de base més popular, eren partidaris de la via de la insurrecció per construir l’estat des de baix.

Número de “La Campana de Gràcia” de l’11 de maig de 1873, dedicat a les eleccions. Aquesta publicació gracienca va mostrar una ideologia marcadament federalista.

Partit Democràtic Republica Federal De F. Pi i Margall, fruit d'una escissió del Partit Democràtic. Objectius: 1) descentralització de l'Estat; i 2) programa social popular, com abolició de quintes supressió d'alguns impostos. -Pacte de Tortosa, impulsat per V. Almirall el 1869, entre els comitès federals de l'antiga Corona d'Aragó, antecedent de la República federal espanyola. -Intent de proclamar l'Estat Català, per federals en el poder, impedit pel president republicà Figueras. -Eleccions 1873: clara victòria del Partit que no obstant es divideix en: a) "benèvols", moderats; i b) "intransigents", radicals, que l'estiu del 18t33 promouen l'aixecament cantonalista a Andalusia, País Valencià i Múrcia. A Catalunya no triomfa per temor al perill carlí possiblement. La república efímera El fracàs de la monarquia constitucional del rei Amadeu de Saboia va portar a la proclamació de la Primera República, l’11 de febrer de 1873. La nova situació encara va agreujar més les divisions entre els federals. Mentrestant, el govern de Madrid, recolzat pels federals moderats, intentava evitar un nou moviment juntista. A Barcelona, la situació d’inestabilitat creada per la deserció del capità general va ser utilitzada pels federals intransigents i alguns nuclis obrers per organitzar mobilitzacions. A partir del 20 de febrer, es van fer manifestacions per demanar mesures socials i que la Diputació de Barcelona es constituís en una Convenció de l’estat de Catalunya. La intervenció del president Estanislau Figueras va frustrar els intents. El mateix dia que el rei Amadeu de Saboia va abdicar, una sessió conjunta de la Cambra i del Senat va proclamar la República a partir d’un pacte entre el monàrquics constitucionals i els federalistes. El primer govern el va presidir el republicà català Estanislau Figueras. Després en seria president Francesc Pi i Margall. Proclamada la República, es van fer manifestacions i proclames que exigien construir una república federal ‘des de baix’. S’hi pronunciaven a favor els federals de Barcelona i diversos ajuntaments, com els de Rubí i Gràcia. El pacte que sostenia el govern no era entès pels sectors populars. Fi de la Iª República L'aixecament cantonalista provoca un nou focus de tensió a afegir a la tercera guerra carlina.


41

Cantonalistes

Aquest gravat de l’època reconstrueix el moment en que un grup de federalistes prengué possessió el juliol de 1873 d’un dels edificis de la ciutat de València, durant la insurrecció cantonalista que va començar pocs mesos després de l’establiment de la Iª República.

El darrer president republicà, E. Castelar, conservador, governà autoritàriament, tot i així les Corts desautoritzaren la seva gestió, precipitant el cop d'Estat del gral. Pavia (3.1.1874) que lliurà la presidència al gral. Serrano. El 29 de desembre, el gral. Martínez Campos restaurà els borbons en la figura del fill d'Isabel II,

Alfons XII.

Dissolució del Congrés espanyol el 1874

La litografia , obra de Fernando Miranda , representa la dissolució del Congrés dels Diputats espanyol duta a terme, el gener de 1874, pel general Manuel Pavía . Es tractà d’un veritable cop militar que tancà el desenvolupament polític de la I República i del principi de la fi del període anomenat Sexenni Democràtic.


42

3.3. La Tercera Guerra Carlina (1872-1875) Els últims carlins Aprofitant la crisi política que es vivia a Espanya, la primavera de 1872, va esclatar la Tercera Guerra Carlina. El pretendent Carles VII (nét de Carles Maria Isidre) va fer diverses concessions per ampliar la base social del moviment, que es va estendre per les zones tradicionals: Catalunya, País Basc i Navarra, el nord del País Valencià i algunes zones d’Aragó. L’exèrcit governamental va controlar l’ofensiva carlina i els sectors conservadors van deixar de recolzar-la en proclamar-se la Restauració. Tot i que els carlins a Catalunya van aconseguir alguns èxits, la situació política i militar de l’exèrcit carlí es va fer insostenible el 1876. Les últimes partides van abandonar el País Basc el mes de febrer, amb la qual cosa es va assenyalar la fi del conflicte. Diversos elements afavorien la situació dels carlins. En primer lloc, la reina Isabel II era a l’exili i el nou rei Amadeu I no comptava amb suports socials importants. En segon lloc, molts sectors conservadors veien com un perill el programa social del republicanisme federal i la constant agitació al carrer. Els carlins a Catalunya L’exèrcit carlí va tenir dirigents com Benet i Rafael Tristany i Francesc Savalls. També èxits militars importants: les ocupacions d’Olot, Vic, Berga i la Seu d’Urgell. Amb l’abolició de la República i la Restauració de la monarquia borbònica, va perdre molts suports. Les últimes partides sortien de Catalunya l’octubre de 1875.

Retrat eqüestre del general mallorquí Inauguració del monument commemoratiu Josep Cabrinetty, militar progressista de l’acabament de la IIIª Guerra Carlina, obra republicà mort en una emboscada del 1876 a càrrec de l’arquitecte Antoni quan perseguia les tropes carlines de Rovira que estava ubicat a la Porta de la Pau Savalls. de Barcelona.


43

3.4. El moviment obrer Sindicalisme reformista La història del sindicalisme obrer a Catalunya va estar condicionada per les fluctuacions polítiques. El 1840 va sorgir la primera societat obrera que es formava a Barcelona, l’Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó. Era organització sindical i mútua d’assistència, i va marcar des dels començaments el tarannà reformista del sindicalisme català. A la mateixa època, entre el cercles republicans, es difonien les teories dels socialistes utòpics francesos. Durant el Sexenni (1869) es van fundar a Barcelona les Tres Classes de Vapor, una associació que durant molt de temps va ser l’organització d’aquest tipus més important de Catalunya. L’any següent es va fer a Barcelona el I Congrés Obrer Espanyol, que va posar en contacte el moviment obrer local amb l’AIT. Teories dels socialistes utòpics Les teories utòpiques van tenir un notable ressò a Catalunya entre els cercles d’intel·lectuals republicans, freqüentats per Montlau, Mata, Monturiol o Clavé. En aquest cercles es difonien fonamentalment les teories de l’ideòleg francès Etienne Cabet i es promovien els contactes entre republicans i obrers. Les Tres Classes de Vapor Aquesta societat de línia reformista va ser fundada el 1869. La formaven els obrers que treballaven amb màquines mogudes pel vapor. Va impulsar la Unión de Obreros Manufactureros, que pretenia agrupar tots el obrers fabrils però que, a la pràctica, només va integrar els vinculats al teixit. Les Tres Classes de Vapor: durant molts anys l'organització sindical més important de Catalunya. Direcció Central de les Societats Obreres De Barcelona (oct. 1868, després Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona) format en el clima de llibertat de la "Gloriosa", dóna suport al Partit Federal. Anarquisme Ressó de l'AIT (1864). El 1868 Fanelli, enviat per Bakunin, funda a Madrid el primer nucli, poc després ho farà a Barcelona. El 1870 es donà el 1er. Congrés Obrer Espanyol (Barcelona) format majoritàriament per catalans. S'adherí a l'AIT i va fer néixer la Federació Regional Espanyola d'aquesta. L'anarquisme, malgrat l'expulsió dels bakuninistes de l'AIT va ser majoritari dins el moviment obrer espanyol.


44

El pintor Santiago Rusiñol va fer aquests esbossos de Número extraordinari del 1873 de personatges anarquistes durant una manifestació d’obrers “La Campana de Gràcia”, amb la àcrates. Portada dedicada al 1r de Maig. Barcelona obrera El juny de 1870, es va reunir a Barcelona el primer Congrés Obrer Espanyol. Els noranta delegats representaven societats obreres de 36 poblacions, però la majoria era d’associacions gremials catalanes. Al congrés es van enfrontar les posicions dels partidaris de la AIT, lleugerament majoritaris, amb el corrent cooperativista de tendència més reformista i molt arrelat a Catalunya. Pel que fa a l’organització, el congrés va aprovar la constitució de seccions d’ofici, que havien d’associar-se en federacions locals i alhora havien de federar-se com a part de la Federació Regional Espanyola de l’AIT. En línia amb el corrent bakuninista que dominava l’AIT, es va decidir l’apoliticisme de les societats obreres, que no havien de quedar sotmeses al control dels partits polítics. Dels 90 delegats, 74 eren de Catalunya (50 de Barcelona, 3 de Reus, 2 de Tarragona, 2 de Sabadell i la resta d’altres poblacions). Els partidaris de la línia de l’Associació Internacional de Treballadors eren minoritaris a la delegació catalana. En canvi, eren la majoria en altres delegacions, com a la representació de Madrid. Els partidaris de l’AIT L’Associació Internacional de Treballadors s’havia creat a Londres el 1864. Hi havien dues línies, l’orientada per Karl Marx, partidària de la via estatista al socialisme, i l’anarquista, orientada pel revolucionari rus Bakunin, contrària a la dictadura del proletariat. Va enviar un delegat a Espanya que era Giuseppe Fanelli. Marxisme Va arrelar a Madrid un grup dirigit per P. Iglesias, expulsat de la Federació Regional (1872). Obrerisme a) feu costat als federals contra els carlins; b) aixecament d'Alcoi (1873) esclafat; i c) clandestinitat a partir de la Restauració borbònica.


45

Il·lustracions del dibuixant Apel·les Mestres que donen una Portada de “La Campana de Gràcia” del Visió satírica sobre el present i el futur dels obrers. Aquestes 26 de novembre de 1871 dedicada a Karl Imatges van aparèixer a “La Campana de Gràcia” del 7 de Marx, teòric del comunisme. Maig de 1892. 3.5. El catalanisme en el Sexenni Jocs Florals Restaurats el 1859, aglutinaren entre 1868 i 1874 un grup d’intel·lectuals desencisats de l'evolució política del Sexenni, es dirigiren cap a actituds netament catalanistes, fundant l'associació La Jove Catalunya (1870-75). Va destacar Josep Narcís Roca i Farreras


46

Unitat Didàctica 3. UNA SOCIETAT EN TRANSFORMACIÓ: INDUSTRIALITZACIÓ, CIUTAT I REDREÇAMENT CULTURAL


47

Al llarg del segle XIX es va dur a terme un procés de transformació econòmica que pretenia seguir l’anomenat model de Revolució Industrial característica de l’Europa Occidental. Aquest “model”, que en realitat era l’esquema de la revolució industrial a Anglaterra, va tenir diversos elements: a) una revolució agrària (que a Espanya no es va arribar a produir); b) el desenvolupament de la indústria tèxtil, que resultava barata i que només es va dur a

terme a Catalunya; c) la introducció de la màquina de vapor i del ferrocarril; d) el creixement de la indústria siderometal·lúrgica, que resultava més cara que la tèxtil,

perquè necessitava grans capitals, ferro i carbó mineral, i que es va dur a terme a Euskadi; i

e)com a conseqüència de tot això, el desenvolupament del maquinisme. Durant aquest segle, tot i que hi va haver alts i baixos, retrocessos i fracassos, en línies generals hi va tenir lloc un desenvolupament de la indústria i de l’economia. Ara bé, aquest procés va ser més lent que en altres països europeus industrialitzats, a Espanya no es va arribar a dur a terme la industrialització generalitzada, un problema que s’ha arrossegat al llarg de tot el segle XX. Només a Catalunya durant el segle XIX i a Euskadi cap el final d’aquest mateix segle es visqué un autèntic procés de revolució industrial. 1. Geografia 1.1. El creixement demogràfic 1787 1857 1877

habitants densitat habitants densitat habitants densitat

900.000 27 h/km2 1.652.291 46,3 h/km2 1.752.000 49 h/km2 Característiques: a) creixement molt superior al de la resta de l'Estat:

1787 1857 7,8% 10,7%

b) base feble atesa la mala conjuntura de la primera meitat de segle: Guerra del Francès, Iª i 2ª guerres carlines i epidèmies de febre groga i de còlera). c) taxes de natalitat, 1858-1860: 33,5 o/oo; 1861-1877: 35,3 o/oo. d) taxes de mortalitat, 1858-1860: 26,6 o/oo; 1861-1877: 30,7 o/oo. Creixement vegetatiu a la baixa. e) distribució (1787-1877): vers la concentració al litoral i prelitoral.


48

f) Saldo migratori negatiu: catalans cap Cuba, l'Argentina i Uruguai; arribaren valencians i aragonesos. 1.2. La Catalunya urbana 1787-1877: creixement continuat de les ciutats (poblacions de més de 10.000 hbs.), conseqüència d'un lent despoblament rural. Va destacar Barcelona:

1787 1836 1877 119.927 habitants 133.541 habitants 248.943 habitants

(14,2% de Catalunya) Factors de la ciutat de Barcelona a tenir en compte: a) densitat insostenible per manca de sòl, tot i la desamortització eclesiàstica; b) Pla Cerdà (1859): projecte de l'Eixample, model racionalista i igualitari, malgrat que desvirtuat de bon començament; i c) el 1897 s'annexiona els municipis de Gràcia i St. Andreu de Palomar.

Altres ciutats importants el 1877: 1) Reus, 27.594 hbs.; 2) Tortosa, 24.057 hbs.; 3) Tarragona, 23.046 hbs. (cas més destacable, va esdevenir capital provincial); 4) Lleida, 20.369 hbs.; i 5) Mataró, 17.413 hbs. Creixement igualment remarcable va ser el de Manresa, Girona i Sabadell.

DENSITAT DE POBLACIÓ PER COMARQUES (Límits actuals)


49

2. Sociologia 2.1. Noblesa Escassa i de poca tradició; en bona part en plena decadència. Alguns nobles combateren amb els carlins però acabaren per acceptar el constitucionalisme moderat. 2.2. Clero L'intent de revolució liberal, mitjançant les desamortitzacions, va desposseir-lo de la major part de les seves propietats. Realitzà una intensa acció propagandística dirigida amb èxit per A.- Mª. Claret, malgrat no poder impedir la devallada:

1800 1859 59 habitants per cada clergue 415 habitants per cada clergue

Sectors: a) rural, recolzà el carlisme; b) minoritari, acceptava el liberalisme; i c) Jaume Balmes (1810-48), intentà conciliar els dos anteriors posicionaments i alhora advertí la immediatesa del conflicte social. 2.3. Burgesia Hegemònica, dinàmica, va saber canalitzar l'embranzida econòmica del país. Sectors: a) industrial, majoritari, sobretot petits i mitjans propietaris de vapors i colònies; b) serveis, dedicada a les finances, al comerç (Antoni López fundador de la Transatlàntica, 1852) i a la inversió immobiliària en terres desamortitzades i terrenys del pla de Barcelona; c) indians, enriquits; i d) intel·lectuals, professionals i professors universitaris (Universitat de Barcelona restablerta el 1837). Es reunien en noves entitats com l'Ateneu Barcelonès (1860, 1872). 2.4. Classe treballadora

a) Proletariat industrial, grup nou, nombrós en el cotó i menys a la metal·lúrgia i química. Integrà la menestralia i el treball domiciliaria o sistema domèstic. Durant bona part del s. XIX combatrà per unes condicions de treball dignes;


50

Manifestació del 1r de Maig La manifestació del Primer de Maig de 1890 a Barcelona, passant per la plaça d’Antoni López (Gravat tret d’una foto feta per Joan Puiggarí i publicada per “La Ilustración Española i Americana”

b) Pagesia, identificada en bona part amb el carlisme, per tant, tradicionalista, dividida en: -propietària; -masoveria, treballava a compte del propietari generalment en condicions favorables; i -jornalers, els més pobres.

3. Economia

3.1. Agricultura -Tipus de propietat 1800-1820: a) propietat vinculada, a mans de la noblesa, inalienable coneguda habitualment com a "mans mortes; b) propietat amortitzada, de l'Església i dels municipis, també inalienable; i c) "règim senyorial", de senyors nobles o eclesiàstics, sense dret a la propietat però si a percebre antics impostors feudals. -Introducció del capitalisme al camp, etapes: a) lleis desvinculadores (1820 i 1836); b) dissolució del règim senyorial (1837); i c) lleis desamortitzadores entre 1836 (Mendizábal) i 1855 (Madoz), es va posar a la venda la pràctica totalitat de les terres del clericat i de les dels municipis. Afavoreixen als propietaris agrícoles i la burgesia, atès que la hisenda necessitava els guanys per finançar la guerra carlina. Per tant, es va perdre l'oportunitat de fer la reforma agrària que permetés una redistribució més justa de la propietat de la terra.


51

-La desamortització a Catalunya, diferències respecte Espanya: a) al predominar l'emfiteusi o copropietat pagès i senyor, aquell té l'oportunitat a comprar a bon preu les terres que conreava; i b) no afavorí el latifundisme. 3.1.1. Agricultura tradicional: comarques de l'interior Subsistència dels:

a) cereals (blat), ocupa una gran extensió però va reculant durant el s. XIX a causa de la baixada de preus, rendiments baixos per la manca d'adob i l'utillatge arcaic. Persisteix per tant el guaret biennal. Autoconsum insuficient, cal importar més de la meitat (1850) d'Aragó, Castella, N.

Carreta de bous transportant herba, a a Puigcerdà


52

b) Europa, Rússia i EUA; i de c) l'olivera, conreu en regressió a partir de 1860 a causa de la competència italiana i de la presència d'olis més barats. 3.1.2. Agricultura comercial: litoral i prelitoral Abocada a l'exportació, basada en:

a) la vinya, extensió gràcies al vi i l'aiguardent, el 1854-55 s'arribà a límits mai no vistos. Per això primer va caldre:

1r. tecnologia, construir feixes a la muntanya per retenir les terres; i 2n. marc legal, contracte de rabassa morta, el pagès plantava vinya mentre la major part dels ceps visquessin, retenint una part del fruit, de terres ermes i/o boscoses cedides per un propietari. A causa de la fil·loxera la vinya tingué una forta davallada durant el darrer quart del s. XIX.

EXTENSIÓ DE LA FIL·LOXERA

b) l'ametlla i l'avellana tarragonines, s'aprofiten de la crisi de la vinya. La vinya al Penedès La plaga de la fil·loxera (1887) va afectar tota la vinya del Penedès i molts pagesos es van arruïnar: es van haver d'arrancar tots els ceps i plantar-ne de nous, més resistents. Fou un autèntic daltabaix econòmic i demogràfic, del qual la comarca es recuperà amb dificultat


53

3.1.3. Renovació tecnològica a) Noves rotacions, permeten la disminució del guaret i la substitució de cereals per massa forestal. b) ús de fertilitzants: guano primer i després nitrogenats. c) Extensió del regadiu per mitjà de la construcció de canals: 1r. el de la Infanta (1817-19); 2n. el d'Urgell (1829-61) de 144 km., regaria 90.000 ha.; 3r. el de la Dreta del Llobregat (1855) convertí el Baix Llobregat en proveïdora d'hortalisses i farratges; i 4t. el d'Aragó i Catalunya (1855). d) Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851), edita el Calendari del Pagès, organitza moltes

conferències i va crear un laboratori d’anàlisis de sòls.

EL CANAL D’URGELL

3.2. La indústria 3.2.1. El tèxtil -Etapes: a) final s. XVIII, gran desenvolupament dels teixits de cotó a causa de l'exportació a les colònies americanes; b) guerres contra Anglaterra (1796-01, 1804-08), gairebé paralització que esdevé definitiva durant la Guerra del Francès (1808-14); c) represa a partir de 1827, causes: 1ª repatriació dels capitals de les ex-colònies; 2ª retorn d'indians enriquits; 3ª augment de les rendes pageses; i 4ª prohibició d'importacions de manufactures cotoneres el 1832.


54

d) nova aturada per la Iª Guerra Carlina. embranzida definitiva a partir del cotó a partir del 1844, tot i la crisi provocada per la Guerra de Secessió dels EUA (1852-65) que dóna escassesa de primera matèria. No obstant va permetre la renovació de la indústria llanera de Terrassa i Sabadell.

El Vapor Vell, 1888

-Exemples: a) Cros, química, 1817; b) Fàbrica Bonaplata (1833); i c) La España Industrial i d'altres tèxtils a partir del 1844. -Tecnologia: a partir del vapor (nuclis urbans) o l'hidràulica (al llarg dels rius Llobregat, Freser i Ter). Aquesta darrera pren una gran volada atesa la pobresa endèmica del subsòl català, especialment en aquella època calia carbó mineral que resultava car, a l'haver-se d'importar d'Anglaterra sobretot i menys d'Astúries. L'aprofitament energètic de la força de les aigües dels rius genera l'aparició de colònies industrials. 3.2.2. La metal.lúrgia -Desenvolupament: condicionat a la falta de carbó i de ferro. Lligada a la mecanització del tèxtil (Fàbrica Bonaplata). -Exemples: Nuevo Vulcano (1836), naval; La Maquinista Terrestre i Marítima, la més important, de construcció mecànica. -Tecnologia: substitució de la farga catalana per l'alt forn, el primer va ser el de Camprodon el 1844, es van construir 5 més, però tots van ser tancats abans del 1865, a causa de la manca de ferro i carbó autòctons. Cosa que va impedir tanmateix la diversificació del conjunt de la indústria catalana.


55

LES COLÒNIES INDUSTRIALS CATALANES


56

3.3. Els serveis 3.3.1. El sistema financer El 1844 Manuel Girona va fundar el Banc de Barcelona. De 1850 a 1866 hi hagué una forta activitat borsària lligada a la compra-venda de societats industrials i ferroviàries. A partir d'aquest últim any el diner català pateix una forta crisi lligada a la de la economia productiva (cotó i carril). 3.3.2. Els transports -Carreteres: malgrat la incompetència del govern, el 1846 la Diputació de Barcelona va presentar un pla general a finançar per les quatre diputacions catalanes, donant lloc a la Junta de Carreteres de Catalunya que durant els seus 20 anys d'existència en construí la major part. -Ferrocarril: la línia Barcelona-Mataró el 1848 va ser la primera de tot l'Estat (com ho seria el 1968 l'autopista entre ambdues ciutats). La capital catalana s'uní a Granollers (1854), Martorell (1859), Saragossa (1861), Girona (1862), Tarragona (1865), València (1867) i França (1878).

El primer tren (Barcelona-Mataró)

CARRETERES I CAMINS


57

ELS FERROCARRILS

-Transport marítim: els velers fins el 1860 superaren el ferrocarril. 3.4. Política econòmica: el proteccionisme El proteccionisme és la reivindicació endegada per la burgesia al llarg del segle XIX per tal de protegir la seva incipient indústria tèxtil de la competència britànica que fabricava més barat i millor. De bon principi no va rebre el suport de les altres oligarquies espanyoles lliurecanvistes. Però quan els propietaris cerealistes es van veure amenaçats per les importacions americanes, s'uniren a les burgesies basca i catalana fent possible el triomf de la inicial tesi proteccionista dels industrials de Catalunya. Destacaren Eudald Jaumandreu pioner, la Comissió de Fàbriques (1826), la Junta de Fàbriques (1847) presidida per J. Güell i Ferrer i el Fomento de la Producción Nacional (1868) que amb P. Bosch i Labrús impedí la introducció del lliurecanvisme mitjançant aranzels per part del govern a partir del 1869.

4. Cultura

4.1. La Renaixença -Concepte: intent de recuperar la consciència diferencial catalana i integrar la seva cultura a Europa. Camps: a) historiogràfic, Pròsper i Antoni de Bofarull i V. Balaguer recuperaren la història del país des de plantejaments romàntics; b) filosofia, Martí d'Eixalà i Llorens i Barba, van definir el seny;


58

c) dret, nucli de defensors de l'ordenament jurídic català, excel·lí el romàntic M. Duran i Bas; i d) literatura, ús de la llengua catalana. Hom considera l'inici de la Renaixença l'obra Oda a la pàtria (1833) de B.C. Aribau. J. Rubió i Ors "Lo Gayter del Llobregat" fou l'únic de defensar l'ús exclusiu del català i va redactar una mena de manifest programàtic del moviment (a partir del 1839). Amb la restauració dels Jocs Florals (1859) gràcies a Milà i Fontanals, Rubió, Pons i Gallarza i d'altres i la tasca de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona es va consolidar definitivament la Renaixença. 4.2. El teatre Cultura popular, reïxi Frederic Soler ("Serafí Pitarra"), partidari del català oral, autor essencialment humorístic. El 1866 es fundà el Teatre Romea dedicat sols a peces en català. Tot i que el 1867 el govern dictà que a totes hi havia d'haver un personatge que parlés sempre en espanyol. 4.3. La música A l'ensems element cultural entre la menestralia. Sobretot el cant coral sota la direcció de J. Anselm Clavé. 4.4. La premsa El 1843 es va publicar Lo Verdader Català revista quinzenal. A partir del 1865 aparegueren periòdics literaris com Lo Gay Saber i humorístics com La Campana de Gràcia. Va destacar no obstant La Renaxensa (1871 i ss., diari el 1881) dirigida per Guimerà, definí un catalanisme romàntic i intransigent.

La Campana de Gràcia contra l’esclavatge a Cuba


59

Unitat Didàctica 4. LA RESTAURACIÓ (1875-1898)

Monument a Alfons XII, M. Benlliure


60

La tornada al poder d’Alfons XII, de la família del Borbons, inicià una etapa de la història d’Espanya i de Catalunya que es coneix em el nom de Restauració. No sols es restaurava una dinastia, també es va procurar restaurar el sistema de govern anterior als temps tèrbols i inquiets del Sexenni; tornar a la tranquil·litat de les classes benestants mitjançant un poder fort, centralitzat i conservador. Per entendre aquest temps cal estudiar els apartats següents: a) la creació d’un sistema estable d’alternança del poder en benefici de dos partits polítics (conservador-Cánovas, liberal-Sagasta) que superés la tradicional intervenció de l’exèrcit mitjançant els pronunciaments. Era un sistema bipartidista a imitació grollera –tot s’ha de dir- del model britànic; b) l’aparició dels diversos moviments tradicionalistes a la perifèria de la Península (Catalunya, Euskadi, Galícia), que oposaven, en principi, un sistema federal a l’estat centralista; c) l’enduriment de la lluita de classes a mesura que els obres (anarquistes, socialistes) es van poder organitzar en sindicats i partits; i d) la crisi del final del segle a causa de la desastrosa guerra colonial (Cuba, Filipines, Puerto Rico) contra els EUA.

1. Context europeu a) Unificació d'Alemanya, envoltada d'un extraordinari progrés econòmic i político- militar; b) Gran Bretanya, model d'estabilitat política, es manté com a primera potència mundial; c) França, consolida després de la guerra contra Prússia i la revolució de la Comuna de París, la IIIª República; d) Imperi austro-hongarès, continua el procés de reformes constitucionals endegat el 1867; e) Itàlia, comença a donar forma l'Estat sorgit de la unificació; f) Espanya, restauració borbònica en la figura d'Alfons XII, propiciada pel pronunciament del gral. Martínez Campos el 1874. Cánovas del Castillo serà l'artífex del sistema intentant conciliar conservadurisme amb fórmules liberals; i e) Catalunya, apareix el catalanisme polític. 2. El règim canovista 2.1. Les bases del sistema Obra d'Antonio Cánovas del Castillo (m. 1897), es basava en: a) un règim parlamentari liberal doctrinari (no democràtic), la monarquia tenia un paper moderador; b) bipartidisme, -Partit Conservador de Cánovas; i -Partit Liberal de P. M. Sagasta


61

Ara tu, ara jo El 1874, el general Martínez de Campos va encapçalar un pronunciament militar a Sagunt a favor de la restauració de la monarquia en la persona del príncep Alfons de Borbó. El govern republicà no va oposar cap resistència i, el gener de 1875, Alfons XII desembarcava a Barcelona. Antonio Cánovas del Castillo, veritable artífex del procés, va ser nomenat president del govern. El 1876 es va aprovar una nova constitució, basada en el concepte de la sobirania compartida entre el rei i les Corts. A partir de 1885, es va oficialitzar el sistema del torn de partits. Algunes personalitats es van mostrar crítiques amb el nou règim, perquè el consideraven excessivament liberal en matèria política i religiosa, però la burgesia i els conservadors catalans van acollir-lo amb entusiasme. La proclama de Martínez de Campos i les intervencions de Pavía i del general Serrano als començaments de la Restauració van portar una nova forma de protagonisme polític als militars, diferent de l’heretat dels pronunciaments clàssics. L’exèrcit esdevindrà una peça clau de la Restauració, amb molta incidència en la Cort. La nova constitució La constitució de 1876 era una síntesi de la de 1845, respecte a la concepció de la sobirania compartida, i la de 1869, pel que fa a la protecció dels drets individuals. No mencionava el sistema electoral, que seria, al principi, per vot censatari i, des de 1891, per sufragi universal masculí. El sistema del torn de partits El torn pacífic de partits va garantir l’estabilitat del sistema des de 1885 malgrat les constants tupinades electorals. El partit conservador va ser dirigit pel mateix Cánovas del Castillo, mentre que el liberal fusionista el va dirigir Práxedes Mateo Sagasta. A Catalunya van destacar polítics com els liberals Collaso i Gil, i Fabra.

Antonio Cánovas del Castillo

El sistema polític que imperà a Espanya durant l’últim quart del s. XIX i, en gran mesura, en el primer del segle següent fou denominat 'canovista' (malgrat que és més conegut a l’igual que el seu corresponent període històric, com Restauració) degut a la figura de qui es considerat el seu artífex: el polític i historiador malagueny Antonio Cánovas del Castillo. Aquest retrat seu, pintat a l’oli per Ricardo Madrazo, es troba en el Congrés dels Diputats (Madrid).


62

Ambdós s'alternaven en el poder mitjançant un pacte implícit aconseguit fraudulentament a través del caciquisme, (governadors civils, alcaldes i cacics asseguraven la victòria dels candidats oficials; de totes totes, àdhuc emprant amenaces, trencament d'urnes, manipulació del cens o compra de vots). Per tant, l'oposició de republicans i carlins només obtenia resultats simbòlics a unes eleccions en les què només hi participava el 20% de l'electorat; c) Constitució de 1876, conservadora, recollia algunes aportacions liberals de la del 1868. Dotava l'Estat d'un sistema polític modern, a més serà democràtic a partir del 1890 quan els liberals instaurin el sufragi universal masculí. Tot en teoria, car la corrupció generalitzada en forma de caciquisme manipulava una voluntat popular alienada per la pobresa material i cultural (analfabetisme aclaparant). 2.2. La Restauració a Catalunya Ben rebuda per la burgesia puix garantia l'ordre social. Inclús se situava més a la dreta del sistema acusant des del Diario de Barcelona (J. Mañé i Flaquer) a Cánovas d'excessivament "liberal". Gran part de la burgesia influent milità en els partits dinàstics amb càrrecs importants: a) P. Conservador: Manuel Girona, financer; Bosch i Labrús, fabricant; b) P. Liberal: Evarist Arnús, banquer; els fabricants Camil Fabra; els germans Godó ("La Vanguardia"). El caciquisme a Catalunya cunerisme no va tenir la importància de la resta de l'Estat. Va topar amb l'oposició de nuclis catalanistes organitzats (V. Almirall).

Práxedes Mateo Sagasta

Al costat del conservador Antonio Cánovas del Castillo, el liberal Práxedes Mateo Sagasta exercí una de las majors influències polítiques durant l’últim quart del segle XIX. Des de 1870 fins 1902, accedí a la prefectura del govern en nou ocasions. Aquest retrato a l’óli, de 1877, es troba en el Congrés dels Diputats (Madrid) .


63

2.3. Els partits no dinàstics a Catalunya a) Republicans, dividits en possibilistes, progressistes, centralistes i federals. El P. Republicà Federal, fort a comarques gironines i tarragonines, el 1881, V. Almirall l'abandonà per passar-se a les fileres catalanistes, restà en conseqüència dividit en: -P. Federal Català, 1883, catalanista, aprovà un projecte de constitució per a l'Estat Català; i -Unió Republicana, espanyolistes units a altres grups republicans, guanyaren Barcelona, Vilafranca i Manresa a les eleccions general del 1893, any de la seva formació. b) Carlins del P. Carlista, amb forta implantació a l'interior, molts militants s'acostaren al catalanisme i el 1899 aprovaren un projecte d'Estatut d'Autonomia. Divisions republicanes La Restauració no va impedir una persistent tradició republicana concretada en diversos grups opositors que mantenien estratègies divergents. El partit més important del moment era el possibilista de Castelar, que finalment es va integrar al Partit Liberal Dinàstic. Els altres partits eren el centralista de Salmerón, el progressista de Ruiz Zorrilla, que va jugar un paper destacat en els intents d’insurrecció militar de 1883 i 1886, i el federal, orientat pel dirigent històric Pi i Margall. El Partit Federal tenia un important suport a Catalunya, on el federalisme català era dirigit pel polític i advocat Vallès i Ribot. L’evolució del federalisme català va anar acostant-lo, després d’intensos debats, a posicions catalanistes. Integrar-se o no dins del sistema i canviar la concepció del sufragi van ser les claus de les divisions republicanes. Uns es centraven en la necessitat d’integració per educar les masses i aconseguir canvis en un futur; altres pensaven que integrar-se era cedir a les manipulacions i prioritzaven l’estratègia del pronunciament. El debat federal a Catalunya era agitat, però progressivament s’anava imposant el reconeixement de les regions històriques com a peces per articular el discurs federal. Després de la ruptura d’Almirall es podia observar aquesta tendència en les discussions entre Vallès i Ribot per una banda, i Lostau i Sunyer, per l’altra.

Primer número de l’autodenominat Portada del periòdic satíric “La Tramontana” “periòdic vermell” “La Tramontana”. del dia 27 de juny de 1890. Versa sobre la Data del 16 de febrer de 1881. jornada laboral de vuit hores.


64

3. El catalanisme polític 3.1. Valentí Almirall La descoberta catalanista Al començar la Restauració, Valentí Almirall va fer un viratge doctrinal que el va fer aprofundir en el seu catalanisme. Per coordinar tots els grups catalanistes, va fundar el Centre Català (1882). El projecte va fracassar, però no, en canvi, les mobilitzacions pel Memorial de Greuges que Almirall va organitzar el 1885. El cos teòric el va recollir en el llibre ‘Lo catalanisme’ (1886). El mateix any va publicar ‘España tal cual es’, on s’ubica la proposta catalanista en la perspectiva del primer regeneracionisme. El 1887 les polèmiques internes en el Centre Català entre Almirall i el grup del diari ‘La Renaixensa’ consoliden l’escissió del catalanisme. El 1888 Almirall va abandonar la vida pública després d’haver-se manifestat en contra de l’Exposició de Barcelona. El viratge doctrinal catalanista. Almirall ja havia fracassat en la fundació de l’Ateneu Lliure de Barcelona, d’orientació positivista. La tendència catalanista la va expressar en els ‘Escrits Catalanistes de 1878’ i en el ‘Diari Català’ (1879). L’any 1881 va trencar definitivament amb el federalisme de Pi i Margall i va convocar el Congrés Catalanista. Valentí Almirall (1841-1904) va ser el motor de l'incipient catalanisme, va fundar el Diari Català (1879), el primer en la llengua del país. Va organitzar el 1er. (1881), el 2n. (1883) Congrés Catalanista i el Centre Català (1882) i va escriure Lo Catalanisme (1886).

Valentí Almirall va ser el principal protagonista de la confluència del republicanisme federal i del catalanisme cultural en el catalanisme polític. L’any 1879 va fundar el "Diari Català", el primer periòdic publicat en català. L’any 1880 va convocar el I Congrés Catalanista per combatre el nou Codi Civil que atacava el Dret Català. També es va proposar la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana, amb l’objectiu de normalitzar la gramàtica i la grafia del català.

Va inspirar el Memorial del greuges, document llegit a Alfons XII el 1885, en defensa del proteccionisme i del manteniment del dret civil català, tot intentant implicar en el seu projecte els sectors més influents del país.

El Centre Català Un dels acords del primer Congrés Catalanista va ser crear una institució estable que coordinés els corrents catalanistes. El distanciament del partit federalista va facilitar que el grup de ‘La Renaixensa’ s’afegís a la iniciativa. En aquest clima es va fundar el Centre Català i es va convocar el Segon Congrés Catalanista. Les queixes, al rei La campanya del Memorial de Greuges va ser la iniciativa del Centre Català amb més ressò. Es van convocar les forces econòmiques, polítiques i culturals de Catalunya a una reunió amb l’objectiu de


65

fer arribar al rei Alfons XII una memòria dels interessos morals i materials de Catalunya, que es consideraven agreujats per les institucions de l’estat. La reunió estava presidida per Rubió i Ors. Es va crear una comissió per redactar el document i es va nomenar Valentí Almirall com a redactor ponent. Les reivindicacions més concretes que contenia el Memorial de Greuges eren la denúncia dels tractats de comerç amb la Gran Bretanya i la defensa del dret català contra l’intent d’unificació del codi civil a tot Espanya. El Memorial es va lliurar al rei el 10 de març de 1885. A la reunió que es va fer a la Llotja de Barcelona, hi van prendre part institucions com el Foment de la Producció, l’Institut del Foment del Treball Nacional, el Centre Industrial de Catalunya, l’Associació de Naviliers, el Cercle de la Unió Mercantil, els ateneus, els centres excursionistes, les associacions catalanistes, etc. Formaven part de la comissió el ponent Valentí Almirall, Jacint Verdaguer, Frederic Soler ‘Pitarra’, Àngel Guimerà, mossèn Collell, Pella i Forgas, i Permanyer. Estava presidida per Maspons, que va pronunciar un discurs a l’acte de lliurament del Memorial en el qual reivindicava la identitat regional contra els intents unificadors.

3.2. La Unió Catalanista i les Bases de Manresa Fundada el 1891 pels joves de la Lliga de Catalunya (escissió del Centre Català d'Almirall acusat de poc catalanista). Un dels primers actes va ser l'assemblea coneguda com les Bases de Manresa (1892). Va augmentar extraordinàriament la seva força amb l'adhesió d'un gran nombre d'associacions de tot Catalunya i li donà popularitat la seva marcada oposició a les guerres colonials. Les Bases de Manresa El 1891, per iniciativa de la Lliga es va constituir la Unió Catalanista per a la publicitat de les idees regionalistes i la realització del programa del catalanisme. Es va acordar convocar a totes les entitats catalanistes a una magna assemblea a Manresa el 25 de març de 1892, on es van discutir i aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana. Però les Bases de Manresa eren sobretot un conjunt d'articles constitucionals pels que Catalunya es regiria en relació amb l'Estat. Era un programa teòric de marcat caire conservador i tradicionalista. No donava solució als problemes del moment, tenia un to antiliberal, rebutjava el sistema parlamentari i reivindicava el sufragi corporatiu. Era el resultat del predomini del catalanisme d'una intel·lectualitat profundament conservadora, amb preferències per una societat pairal i catòlica.

Segell del Foment Catalanista de Barcelona


66

La poca presència dels grups populars assenyala els límits reals de la força del catalanisme de les darreries del XIX: predomini dels sectors il·lustrats i dels propietaris rurals i influència molt migrada entre la burgesia i el poble treballador. 4. El moviment obrer 4.1. La reorganització de l'obrerisme 4.1.1. L'anarquisme dividit El 1881 es va reunir a Barcelona el Congrés de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola, dividit en dues postures enfrontades: a) l'anarcocol.lectivisme bakuninista, donava prioritat a la constitució de sindicats, majoritari entre els

delegats catalans; i b) l'anarco-comunisme de Malatesta i Kropotkin, partidari de l'acció directa i la lluita armada, majoritari entre els delegats andalusos.

Bombes anarquistes L’anarquisme català en el primers anys de la Restauració era anarcocol·lectivista d’inspiració bakuninista. Es va fundar la FTRE i van sortir nombroses publicacions. A finals de la dècada de 1880, les teories de Kropotkin i de Malatesta, individualistes i partidaris de l’acció directa, es van estendre, primer, per Andalusia, amb l’aparició de l’organització clandestina La Mano Negra, que va fer diversos atemptats, i, a partir de 1890, per Catalunya. El 1893, l’obrer Paulí Pallàs va atemptar contra el capità general de Catalunya, Martínez de Campos, i va ser detingut i executat. Per venjar-lo, l’anarquista S. Salvador va llançar dues bombes orsini en plena representació al Liceu. Hi va haver 14 morts. Immediatament va començar una repressió indiscriminada contra el sindicalisme. FTRE El 1881 es va fer un congrés obrer d’on en va sortir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, a instàncies d’un grup de treballadors, majoritàriament de tipògrafs, entre els quals hi havia Farga, Llunas i Pujals, Antoni Pellicer i Eudald Canibell. Publicaven periòdics com ‘El Productor’ i ‘La Tramontana’. Una repressió indiscriminada Per l’atemptat del Liceu van ser executats el que en va ser l’autor material, Santiago Salvador, i sis persones més. Van detenir 415 persones i es van empresonar indiscriminadament els dirigents obrers, la majoria dels quals no estaven relacionats amb els fets i, com Josep Llunas, eren contraris al terrorisme. També es van tancar publicacions.


67

Anarquistes desarticulats El 1896 va esclatar una bomba al carrer de Canvis Nous de Barcelona durant la processó de Corpus. Van morir sis persones i hi va haver un nombre important de ferits. Com ja havia passat al 1894, hi va haver una repressió indiscriminada que va suposar la desarticulació dels

anarquistes i de la seva estructura organitzativa durant uns anys. Nombrosos dirigents obrers van ser detinguts a Montjuïc i es va aplicar la legislació repressiva que s’havia anat aprovant en anys anteriors i que preveia la militarització dels tribunals. El Procés de Montjuïc va dictar cinc penes de mort i 48 condemnes de presó. Es van denunciar maltractaments i es va organitzar un moviment internacional de solidaritat amb els acusats, per la falta de garanties amb què es va desenvolupar el judici. Es van tancar publicacions importants com ‘La Tramontana’, ‘El Productor’ o ‘Ciència Social’. Van ser detinguts dirigents sindicals

aliens al terrorisme i també intel·lectuals, com l’escriptor modernista Pere Coromines. Així, de passada, es va acabar la col·laboració entre importants escriptors i aquest sector del moviment obrer. El 1894 les Corts van aprovar una llei contra els actes terroristes i els seus inductors. El 1896, una llei autoritzava el govern a suprimir publicacions i centres anarquistes, a deportar persones afins a l’anarquisme i a sotmetre els terroristes a la jurisdicció militar. Es va crear un cos de policia per reprimir el terrorisme.

Dibuix que reprodueix un atemptat a Barcelona. Una bomba va esclatar al pas de la processó del Corpus de Santa Maria del Mar, al carrer dels Canvis Nous.

4.1.2. El marxisme Sense força a Catalunya, malgrat fundar-se a Barcelona el PSOE (1881, clandestí des del 1879) i l'UGT, que va tenir la seva seu ací fins 1899. El 1888, un cop consolidada la divisió de la Primera Internacional entre anarquistes i socialistes, es van fundar a Mataró la Unió General de Treballadors (UGT), presidida per Pablo Iglesias. A Catalunya van tenir poc arrelament, tant sindical com polític. De fet el PSOE no es va presentar a les eleccions fins dues dècades més tard. L’any 1890 va començar a celebrar-se el Primer de Maig, amb la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores.

Una de les bombes orsini que van ser llençades al Gran Teatre del Liceu l’any 1893, causant 14 morts.


68

La recuperació del moviment sindical a la Restauració es va fer des de la tradició reformista i cooperativista que rebutjava la línia anarcosindicalista de la FTRE. Membres del Centre Federal de les Societats Obreres van evolucionar cap a posicions socialistes i van entrar en contacte amb el nucli socialista de Madrid. L’experiència local va provocar que, al llarg de la dècada de 1880, s’anés gestant la idea de formar un partit i un sindicat socialista a la ciutat industrial més important d’Espanya. Així, el 1888 i amb l’assistència de Pablo Iglesias, es van convocar a Barcelona els primers congressos del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la Unió General de Treballadors. L’experiència no va arrelar i la direcció del PSOE i de la UGT es va traslladar a Madrid. Centre Federal de les Societats Obreres El 1877, el Centre Federal va convocar un congrés que es va fer amb l’assistència de Gusart, Lostau i Pàmies. D’aquest congrés en va sorgir un programa d’acció reformista i apolític. Un nucli reformista i alguns tipògrafs, com ara Reoyo, van entrar en contacte amb José Mesa, que els va connectar amb els socialistes madrilenys. 1ers congressos del PSOE i la UGT Convocats per les associacions socialistes catalanes i el nucli socialista madrileny, en la fundació del PSOE hi van participar 18 delegats representant 20 agrupacions, 7 de les quals eren catalanes. El Comitè Federal del PSOE es va traslladar de seguida a Madrid. El Comitè Nacional de la UGT va quedar-se a Barcelona fins al 1899.

Portada del 28 de març de 1903 del Il·lustració d’una edició de 1891 de “La Tramontana” periòdic “La Guerra Social”, subtitulat amb un dibuix que recorda els obrers morts a Chicago. “Òrgan de la Federació d’Associacions Socialistes de Catalunya”.


69

4.1.3. Les Tres Classes de Vapor. Oportunista i mèrament economicista. El 1881 el govern Sagasta tolera de nou els sindicats i es reconstrueix el sindicat "Les Tres Classes del Vapor" i Farga i Pellicer reorganitza a Catalunya la Secció Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) . Fins a 1886 la conjuntura econòmica va ser bona i no es van produir greus conflictes socials. Però aquest any va començar una crisi que s’accentuarà amb la Guerra de Cuba i la pèrdua dels mercats colonials.

4.1.4. Acció directa i reacció burgesa (1890-1900) -Acció directa: actes violents d'inspiració anarquista contra qualsevol símbol de la burgesia, a) set. 1893, atemptat contra el capità gral.; b) nov. 1893, S. Salvador va llançar dues bombes al Liceu amb gran nombre de víctimes; i c) 1896, atemptat contra la processó de Corpus, provoca l'inici de la repressió contra les associacions obreres barcelonines. -Reacció burgesa: a) detenció de molts anarquistes i alguns intel·lectuals, clausura de molts centres obrers i supressió de publicacions; i b) procés de Montjuïc, farcit d'irregularitats i durament criticat per les organitzacions progressistes europees, resultà cinc penes de mort i l'exili de molts acusats. L'anarquisme pràcticament desaparegué durant uns anys, tot i que subsistiren altres formes d'organització popular (corals, excursionisme, naturisme).


70

5. Demografia (1857-1900)

1857 densitat 1900 densitat 1.652.291 51 h/km2 1.966.392 61,4 h/km2

-Característiques: a) mediocre resultat degut a una gradual disminució de la taxa de natalitat, mentre la de mortalitat només ho fa moderadament. El creixement vegetatiu passà del 4,6 o/oo el 1861-77 al l'1 o/oo el 1898-1900, molt inferior al conjunt estatal del 5 o/oo en el canvi de segle; b) saldo migratori favorable a l'immigració gràcies a l'arribada de valencians i aragonesos; c) la migració interna va provocar la pèrdua de població a les comarques interiors i de muntanya a favor de les pre-litorals i litorals; i d) ciutats: Barcelona amb 544.137 hbs. el 1900 concentrà 1/4 de la població catalana. L'Exposició Universal del 1888 modernitzà l'urbs, hi van participar 25 països amb 12.000 expositors.


71

6. Economia (segona meitat s. XIX) 6.1. Sector primari La fil·loxera Arreu de la destrucció de les vinyes franceses per la plaga, les catalanes es van desenvolupar extraordinàriament el 1868-80. Prosperitat estroncada quan la fil·loxera va arribar al país (1879-87), anorreant 385.000 ha., alhora que França es recuperà amb l'empelt de ceps americans. Conseqüències de la crisi: a) enfrontament entre rabassaires (van fundar la Unió de Rabassaires el 1893) i propietaris, sobretot al Penedès, per tal de millorar els contractes agraris; b) despoblament de les Gavarres i perillosa minva de les poblacions dels Penedès i del Priorat; i c) només es va replantar amb peu americà el 56% de les antigues vinyes. Panorama a la darreria del segle XIX Els nivells de productivitat catalans eren superior als de la resta de l'Estat, causes: a) extensió del regadiu (canals d'Urgell, 1861 i Dreta del Llobregat, 1885); b) progressiu ús d'adobs, malgrat que força allunyat dels parametres de l'Europa desenvolupada; c) millora de l'utillatge agrícola, malgrat la insuficient mecanització; i d) la tasca de difusió dels progressos duta a terme per l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851) agrupació de propietaris. 6.2. Sectors secundari i terciari L'empresa industrial vuit-centista La concentració capitalista i l'organització tècnica, fent balança, va ser desfavorable. La indústria catalana estava disseminada. Només en la química, la metal·lúrgica, el teixit i l'elèctrica hi havien concentracions de capital i tècnica moderna. El triomf de la fabriqueta i de l'obrador es degué a la manca de diner per a inversions, al defectuós crèdit bancari i al proteccionisme. A França, Bèlgica i Gran Bretanya hi havia ensenyament universitari, mercats interns i colònies. A Catalunya, només hom comptà amb Espanya i el migrat recurs del treball propi. Comerç, diner i política econòmica: la "febre d'or" Si de 1843 a 1854 hi va haver un cicle de perspectives indecises, a partir del darrer any i fins el 1886 es dóna el període burgès per excel·lència, hi ha una considerable millora. És una fase d'equipament industrial, trencada per la crisi del 1866, però d'aquest any fins el 1876 es va donar el desplegament continuat de la vida econòmica. Per Febre d'or s'entén el moment entre el 1876 i 1886 d'euforia econòmica, especialment notable en el camp de l'especulació borsària, provocada per: a) l'estabilitat social que assegurà la Restauració i afavoria la inversió;


72

b) l'increment de les exportacions de minerals que produí una major capacitat de consum en el mercat espanyol, i per tant, permeté un nou impuls de la indústria tèxtil catalana; i c) l'aparició de la fil·loxera a França, que provocà un augment de la demanda vitícola catalana. No obstant, aquesta prosperitat burgesa es veié truncada per: a) la introducció de la fil·loxera a Catalunya; i b) l'adopció del lliurecanvisme a l'estat. 7. El conflicte colonial 7.1. La crisi de 1898 -Precedents: tot i que la conquesta d'Amèrica (1492-1824 aprox., independència de Mèxic) va ser una fita èpica militarment parlant, no va servir per gaire cosa més als castellans que per estendre llur idioma i introduir a la resta d'Europa, sobretot la del nord i protestant, l'economia monetària i mercantilista, precedent important del mode de producció capitalista que s'imposarà definitivament amb la Revolució Industrial anglesa (1760-1850 aprox.) i la Revolució Francesa (1789-1799). Castella, pel contrari, restà submergida amb més o menys la major part de les seves possessions peninsulars en una mena de feudalisme anacrònic en allò social, polític i econòmic. Allunyada de la moderna i contemporània cultura del treball, Castella no solament es va limitar a no fer res per millorar la pobre condició dels espanyols, ans el contrari els va mantenir alienats en el miratge estantís del "Déu, Pàtria i Rei". És a dir, prioritzant tot el que no és Tercer Estat que deien els francesos, o el Braç reial dels catalans: el conjunt de la nació, l'essència, allò del que no es pot prescindir: la pagesia, l'artesanat, la menestralia i la burgesia. - - - - - - - - - - - A finals s. XIX Espanya va perdre les seves darreres colònies a Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i al continent asiàtic (Filipines). Però Cuba va marcar un punt d'inflexió important representant la seva independència el punt més baix de la decadència de l'Estat habsburg-borbònic. La guerra de Cuba (1895-98) Els nacionalistes cubans dirigits per José Martí s'alçaren contra el domini espanyol, que envià a l'illa 200.000 soldats, sota el comandament del capità general Weyler, endegant una duríssima repressió vers els indígenes. Tot i que acabaren per cedir una autonomia, aquesta arribà massa tard. Els cubans van comptar amb el recolzament dels EUA desitjosos de vincular llur economia a l'illenca, de fet ja controlaven el negoci del sucre. L'enfonsament accidental del cuirassat nord-americà Maine al port de l'Havana el febrer de 1898 (hi ha versions per tot car els nord-americans el consideraren un atemptat espanyol, els espanyols no ho van reconèixer, i hi ha qui afirma que van ser els serveis secrets ianquis que el provocaren per fer esclatar una guerra que els hi convenia) marca l'inici, dos mesos més tard de la guerra d'Espanya contra els EUA. Aquella volia perpetuar l'ocupació i aquests -guanyadors a la fi- bastiren les beceroles del que s'anomena avui neocolonialisme. Després de les derrotes navals de Cavite i Santiago de Cuba i el desembarcament nord-americà a Cuba, Filipines i Puerto Rico, el govern espanyol demanà l'armistici. El desembre del 1898 aquells territoris, més Guam, passaven a mans dels EUA, pel Tractat de París.


73

Tractat de París

El setembre de 1898 es dirigí a França la delegació espanyola que, encapçalada per Eugenio Montero Ríos, hauria de negociar amb els representants dels EUA, dirigits per l’exsecretari d’estat William R. Day, les condicions de pau després de la Guerra Hispano-estadounidenca. L’1 de octubre van començar a la seu del Ministeri d’Afers Exteriors francès (a París) les sessions que discutiren els termes de l’acord. Day exigí el compliment del protocol firmat a l’agost, segons el qual Espanya hauria d’evacuar d’immediat Cuba i Puerto Rico i lliurar l’illa de Guam a la part contrària. El 10 de desembre es firmà el tractat definitiu: EUA aconseguia imposar les seves exigències i concedia a canvi el pagament de 20 milions de dòlars per la cessió de Filipines. La imatge reprodueix una còpia de la darrera pàgina de l’anomenat Tractat de París, que recollia les firmes dels plenipotenciaris d’ambdós països.

7.2. Catalunya i el desastre colonial Actitud antiautonomista

Dels fabricants, agrupats en el Fomento del Trabajo Nacional (fundat el 1889), atesa l'estreta vinculació de la indústria catalana amb el mercat colonial. Actitud proautonomista Del catalanisme de bon principi demana l'autonomia de Cuba i condemna la política repressiva del govern.

8. Cultura El darrer quart del s. XIX viu una forta embranzida cultural en tots els camps, àdhuc el popular amb la fundació de nombrosos ateneus. També van ser freqüents les controvèrsies entre tradicionalistes i impulsors de la modernitat, com les protagonitzades pel positivisme o l'evolucionisme darwinista, motiu d'escàndols a l'Ateneu Barcelonès i inclús la Universitat. Literatura La Renaixença excel.leix amb el poeta J.Verdaguer, el dramaturg Guimerà i el novel.lista N. Oller. En canvi els Jocs Florals des del 1888 van perdre vitalitat. Per contra, la revista L'Avenç impulsà la renovació de les lletres catalanes, animada per un grup de joves modernistes, que tanmateix endegaren la reforma ortogràfica del català de la mà de Pompeu Fabra essencialment. Arts plàstiques El modernisme va destacar en arquitectura amb Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch que bastiren llurs obres més brillants ja en el s. XX. En escultura, J. Llimona i M. Blay; i en pintura R. Casas, S. Rusiñol i I. Nonell, sense deixar de banda el conjunt de les arts decoratives (G. Homar) i el dibuix (A. de Riquer), constituiren una colla ben representativa de l'extraordinari moment. Música Fou remarcable el cant coral amb l'Orfeó Català (1891) i la Coral Catalunya Nova (1896). Entre els compositors: Enric Granados i Isaac Albeniz.


74

Unitat Didàctica 5. LA CRISI DE LA MONARQUIA DE LA RESTAURACIÓ (1902-1931

Manifestació a París en protesta per l’afusellament de Ferrer i Guàrdia


75

La segona part de la Restauració que compren els 30 primers anys del s. XX coincideix gairebé íntegrament amb el regnat d’Alfons XIII. Durant aquest període es va fer palès que el sistema canovista no era democràtic i que els partits dinàstics, que no representaven realment el poble, havien entrat en crisi. I aleshores van sorgir els problemes següents: a) el problema social va ser el més important. L’enfrontament entre burgesos-terratinents i obrers-pagesos, es va produir amb una inusitada intensitat; en són exemples la Setmana Tràgica, la vaga de 1917 o de La Canadenca, el pistolerisme dels anys 20...; b) la radicalització del problema nacionalista, que plantejava una nova estructura federal de l’estat, dins de la qual el catalanisme representava un paper determinant; i c) el problema políticomilitar. Políticament es demanava la democratització dels partits del sistema de la Restauració. Això, juntament amb les derrotes militars al Marroc, va fer trontollar la mateixa monarquia, que va implantar una dictadura militar per salvar la situació. Al final d’aquest període molts pensaven que l’única solució era l’establiment d’una república.

1. Alfons XIII Regnarà des de 1902 fins a 1931. Quan accedeix al tron desitja tenir autonomia i independència per exercir el govern i ser el cap suprem de l'exèrcit, és a dir, vol enfortir el poder reial i tenir més capacitat de decisió. El sistema de govern que manté és el de l'alternança de poder entre el partit conservador i el liberal que es produeix a l'Estat espanyol des de la restauració borbònica de 1874. Aquest sistema no es basa en una alternança escollida pel poble sinó pactada des del govern. Les votacions són manipulades pels cacics locals que obtenen els vots desitjats mitjançant la compra de vots, les amenaces, els canvis de paperetes o la manipulació del resultat final. Però aquest sistema comença a ensorrar-se. Els vells líders polítics són renovats, apareixen nous partits polítics amb possibilitats d'accedir al poder. Es passa del bipartidisme al pluripartidisme. El vot de tota la població masculina no es tant fàcil de manipular com ho era en el sufragi censatari anterior, ja que al 1890 es declara el sufragi universal (malgrat el terme universal les dones no tindran dret a vot. Aquest no arribarà fins l'any 1934 amb la 2a República). El centralisme és una de les característiques del regnat d'Alfons XIII, el rebuig pels moviments federalistes, cantonalistes i carlins dels segle XIX farà que el monarca en lloc d'intentar acostar-se a la voluntat popular s'imposi per la força del seu poder. Una mostra és la legislació que prohibeix l'ensenyament escolar en cap altre idioma o dialecte que no sigui el castellà. La Catalunya industrial de principis del segle XX era una peça clau dins del panorama desolador, gairebé exclusivament agrari de la resta de l’Estat (amb l’excepció basca)l. La burgesia industrial catalana desconfiava de la política realitzada perquè la perjudicava en els


76

seus negocis per la pèrdua del mercat colonial -sobretot el de Cuba-. Sectors polítics catalans comencen un acostament cap al nacionalisme català. Un punt feble de l'economia de principis del segle XX és el sector agrícola. Un reduït grup de propietaris concentren la majoria de les terres a Andalusia, Extremadura, o la Manxa. La terra però la treballen els bracers o jornalers que no en tenen de pròpia. Hi haurà població al camp que passarà fam i misèria. D'altre banda els petits propietaris cada cop tenen menys beneficis pels baixos preus de mercat provocats pels terratinents. 2. El proletariat de principis de segle XX Les condicions de vida són molt dures per a la classe treballadora: llargues jornades laborals d'entre 13 i 15 hores per un salari amb el que no es pot sortir de la misèria, menys sou per a les dones i encara menys per als nens, que des de petits han de treballar en unes condicions força precàries, al llindar de la sobreexplotació. La gent destina la major part del seu salari, el 60%, al menjar en una dieta basada en pa, llegums, patates i de vegades peix salat, bacallà o arengada, només molt de tant en tant un petit tros de carn de porc. El vi va ser una droga barata que tancava la dura jornada laboral, fins a 1/2 litre per àpat. L'habitatge a principis de segle XX és sovint una habitació rellogada en la que s'instal·la tota la família a causa de l'elevat preu del lloguer a Barcelona. Les condicions higièniques recomanables no s'acompleixen en molts casos. Aproximadament la meitat dels nadons moriran abans de complir els cinc anys. A més, cal afegir la inexistència de subsidis, ajuts socials (atur, viduïtat, malalties...), vacances anuals. Per altra banda els treballadors se senten indefensos davant la possibilitat que els acomiadi l'empresari, o capitalista, atès que el dret a associació obrera –mitjançant sindicats de classe- manta de vegades o està mal vist per aquest o directament propicia la seva prohibició per part del govern de torn. Davant de tanta misèria, les organitzacions de treballadors prenen diferents formes:

1. D'una banda, apareix l'opció de crear partits polítics de treballadors per assolir el poder electoralment o amb un procés revolucionari;

2. Per altra banda, les reivindicacions laborals exigeixen una altra forma d'organització:

la sindical. Els sindicats de classe són organitzacions de treballadors que lluiten per aconseguir millores laborals, salarials, etc. de la patronal;

3. Altres organitzacions de treballadors son les mútues de treballadors, la seva funció és

ajudar al treballador o a la seva família en cas de malaltia, invalidesa o mort, ja que l'administració no té cap mena de subsidi; i

4. També es troben associacions com les unions corals o cors, com els d'Anselm Clavé,

destinades a accions més lúdiques, i en molts casos lligats al socialisme. Els casinos


77

també son espais de trobada de a la menestralia o petita burgesia liberal. Els ateneus populars o ateneus obrers o cases del poble, seran espais de trobada i debat polític sovint de caràcter anarquista. És en el marc d'aquestes associacions que els treballadors decideixen crear les seves pròpies escoles. Finançades pels treballadors,i per tant no dependran de l'Estat. És en aquestes escoles on els ideals més progressistes troben l'espai ideal per a una nova pedagogia: la racional i laica. Les aules seran utilitzades pels nens de dia i pels pares de nit, apareix la Formació de Persones Adultes. La necessitat de progressar laboralment i personal està en l’educació. Cal recordar que en aquests moments les taxes d'analfabetisme són elevadíssimes comparades amb l’Europa industrialitzada.

De tot es pot concloure que els treballadors prenen consciència de la seva incapacitat individual per fer front a les adverses condicions socials i a les imposicions dels empresaris (els capitalistes de les empreses). Per reivindicar més sou, jornades laborals més curtes i millors condicions de treball han d'actuar col·lectivament. Un dels mitjans de reivindicació serà la vaga. El fet de que els treballadors deixin de treballar (i també de cobrar) implica que l'empresari deixa de tenir beneficis. Diferents vagues es produiran en aquests període. En alguns casos s'arriba a la vaga general, és a dir, la vaga de tots els treballadors d'una població o d'un territori en tots els sectors de producció. Els sectors anarquistes, molt arrelats a Catalunya, estan convençuts que a través d'una vaga general s'arribarà a la revolució social que ells desitgen. 3. La nova pedagogia de l'Escola Moderna L'escola fins ara es basava en màximes com "la letra con sangre entra" alhora que imposava només la memorització i la creença dogmàtica dels coneixements. L'educació racional es basa en aprendre els coneixements mitjançant processos racionals, es tracta de que l'educand arribi per si mateix al coneixement, que desenvolupi el raonament, la lògica i estableixi els seus propis recursos per a l'aprenentatge. Evidentment en un espai progressista la formació és laica, és a dir, no doctrinal. Fins i tot en algunes escoles les classes no separen els infants en funció del sexe. Tots aquests avenços en el seu moment van crear un nivell de reacció important entre els grups més immobilistes que boicotejaren activament el moviment, gelosos de monopolitzar un ensenyament religiós únicament dirigit als grups benestant i, en conseqüència mantenint a consciència el poble menut en la ignorància i l’embrutiment. El pedagog d'aquest moment és l'anarquista Francesc Ferrer i Guardia fundador de l'Escola Moderna instal·lada a Barcelona on durà a la pràctica tot l’esmentat. Les idees de Ferrer i Guardia tindran un gran ressò internacional, sobretot a Bèlgica i França, països on visqué algun temps. Tot i que va rebre algunes crítiques des de sectors progressistes com la del geògraf autodidàcta Pau Vila que considerava l’obra de Ferrer un simple canvi de continguts (ara d’esquerres), però no de metodologia. També cal valorar que la xarxa d’escoles sota la influència d’aques home eren, en realitat, escoles privades independents, a vegades més cares que les religioses i es limitaven exclusivament a comprar els llibres de text a l’editorial dirigida per ell. La nomenada actual de Francesc Ferrer Guàrdia vé més per la seva vessant de màrtir del sistema arran de la Setmana Tràgica. El seu afusellament –un autèntic crim d’Estat- provocà el seu reconeixement internacional.


78

A moltes escoles de Catalunya hi ha personatges vinculats a la línia pedagògica racionalista. Actualment donen nom a diferents escoles de Persones Adultes com és el cas de Teresa Mañé a Vilanova i la Geltrú o el Mestre Esteve a Sant Feliu de Llobregat.

4. Els partits polítics catalans Al segle XIX ja es troben manifestacions polítiques de diferents característiques que reclamen un tractament diferenciat per a Catalunya: carlins, federalistes, cantonalistes... l'actitud uniformadora del borbons i el seu caràcter centralista no responen a les necessitats d'un col·lectiu que veu com, entre d'altres coses, la seva llengua és menyspreada per l'administració i inexistent a l'ensenyament i món públic. La Lliga Quan la política centralista no respon als interessos de la burgesia catalana, aquesta busca la seva pròpia manera de fer. Al 1901 es crea la Lliga Regionalista on destaquen Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Aquest partit conservador i de caràcter nacionalista moderat dominarà el panorama polític català durant els dos primers decennis del segle XX. L’apoliticisme anarquista També cal destacar que l'anarquisme, molt arrelat a Catalunya, es basarà sobretot en l'apoliticisme, és a dir, la convicció què l'acció dels partits polítics no resoldrà la precarietat dels treballadors. Aquesta només se solucionarà amb una transformació de la societat mitjançant la revolució. Sovint els anarquistes veuen en els sindicats l'organització en la que han de vehicular la seva ideologia. El Partit Republicà Radical A distància tant de la Lliga Regionalista com de l'anarquisme es troba un personatge que tindrà una gran importància en la radicalització de la societat catalana d'aquests anys: Alejandro Lerroux. Va arribar a Barcelona al 1901 i va assolir ràpidament gran popularitat, conegut com l'emperador del Paral·lel, tenia una gran oratòria i carisma. En els primers anys del segle XX, el seu discurs incendiari era republicà, espanyolista i anticlerical, clarament demagògic amb aparença revolucionària. Adreçat a la massa de treballadors nou vinguts a

Francesc Ferrer i Guàrdia


79

Barcelona ha de captar-los abans no es decantin vers l'anarquisme. Lerroux, en ser republicà, s'oposa a la monarquia, poc popular. Per la seva posició de espanyolista també s'enfronta amb la Lliga Regionalista. L'oposició amb la burgesia catalana és una manera d'acostar-se al vot popular nou vingut, el seu objectiu; el discurs pseudo-revolucionari i violentament anticlerical estava adreçat als treballadors com alternativa a l'opció anarquista i apolítica. L'any 1908 funda el Partit Republicà Radical que va tenir incidència a Catalunya però sobretot a Barcelona. A partir de Lerroux neix per al llenguatge de les Cienciès Socials d’aquí l’adjectiu lerrouxista entès com a anticatalanista. 5. La Setmana Tràgica Els fets coneguts amb aquest nom es produeixen al juliol de 1909, quan el govern conservador de Maura inicia una nova guerra al Marroc per controlar les mines del Riff al país magrebí. En aquesta guerra l'exèrcit espanyol pateix serioses derrotes. Per nodrir l'exèrcit es crida els reservistes que ja havien acabat el servei militar. Molts d'aquests reservistes ja tenen família i es senten "carn de canó", han d'anar a lluitar pels interessos econòmics d'una burgesia que no envia els seus fills a la guerra. Popularment aquesta guerra se la coneixia com la guerra dels banquers. Els soldats, mal armats, mal preparats i deixant la família són embarcats al moll de Barcelona. Unes dones de l'alta aristocràcia els donen medalles de sants, escapularis i tabac. La reacció popular es manifesta en els primers aldarulls. Uns dies després es reben noticies de les derrotes patides per l'exèrcit espanyol. Els treballadors declaren la vaga general, no permeten la circulació de tramvies a Barcelona i s'aixequen barricades per enfrontar-se a les forces de l'ordre públic. Uns 70 edificis religiosos (convents, esglésies...) són cremats. Comencen els tirotejos entre guàrdia civil i paisans. Al barri de Gràcia, de gran tradició obrera, es van viure els combats més violents. El govern declara l'estat de guerra i envia tropes de reforç de l'exercit d'altres regions. La revolta, com que és espontània i no té una organització definida, és fàcilment sufocada per l'exercit. Comença una repressió indiscriminada i injusta per part de les forces de l'ordre


80

públic. Amb més d'una centena de morts, 2.500 detinguts, més de 1.000 exiliats, 59 cadenes perpètues i 17 penes de mort, de les quals 5 van ser executades (com va ser el cas de Francesc Ferrer i Guardia). A l'Estat espanyol la noticia és dóna com un acte de separatisme català i no com el que va ser en realitat: una revolta contra la guerra i contra el sistema. Els motius per amagar la realitat són evidents, no es vol que els fets es reprodueixin per altres indrets. La Lliga Regionalista va recolzar la dura repressió i la recerca i captura de tot aquell elements subversius, líders obrers, pensadors... Lerroux i els seus radicals que havien encès el clima social i recolzat obertament l'anticlericalisme més virulent ara defugien responsabilitats, fins hi tot hi havia sectors que els senyalaven directament, ells però van cercar un cap de turc denunciant l'anarquista Ferrer i Guardia. Aquesta actitud va provocar d'una banda que la Lliga Regionalista, partit nacionalista de dretes, i els partits nacionalistes d'esquerres trenquessin relacions. Els interessos dels treballadors no són els mateixos que els de la burgesia. Per altra banda l'actitud dels lerrouxistes els farà perdre influència política i que molts obrers que abans els recolzaven ara és decantin per l'apoliticisme i s'acostin a l'anarquisme. 6. La Mancomunitat de Catalunya El 1914 es crea la Mancomunitat que és la unió de les quatre diputacions provincials catalanes des d'un punt de vista administratiu. El seu president serà Enric Prat de la Riba (Diputat provincial de Barcelona i promotor de la Mancomunitat). Els recursos econòmics que tindrà la Mancomunitat provindran de les quatre diputacions que l'integren. L'actuació de la Mancomunitat estarà dirigida en tres objectius:

1. la modernització d'infrastructures: xarxa viària, aigua potable, xarxa telefònica; 2. la formació professional: creació d'escoles industrials, d'agricultura, d'infermeria, etc.; i 3. la recuperació cultural i lingüística catalana: Suport a l'Institut d'Estudis Catalans,

aplicació de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. La Lliga Regionalista tindrà al 1917 alguns dels seus membres en el govern, entre ells Francesc Cambó que va arribar a ministre. Dos anys després, al 1919, s'elabora un projecte d'Estatut per a Catalunya que va ser presentat a les Corts de Madrid. L'oposició de la majoria de la classe política espanyola no va permetre la seva aprovació. 7. El sindicalisme a Catalunya La tradició sindical catalana té els seus orígens en l'Associació Cotonera al 1840, diferents formes sindicals aniran evolucionant durant el segle XIX. El PSOE (Partido Socialista Obrero Español fundat al 1879) crea a Barcelona l'any 1888 un sindicat, la UGT (Unión General de Trabajadores). A Catalunya però, la ideologia anarquista és la més arrelada entre el proletariat. La Propaganda per l'acció, és a dir, l'acceptació d'actes violents com forma de


81

Gràfica 2: Persones que van patir atemptats a Barcelona (1915-1923)

0

50

100

150

200

250

300

1915 1916 1917 1918 1919 1920 1921 1922 1923

lluita social, farà que Barcelona sigui coneguda en aquest període com la ciutat de les bombes (1893 atemptat contra el capità general Martínez Campos, el 1893 l'atemptat del Liceu o el 1896 el de la processó del Corpus). Normalment la repressió dels obrers provoca una reacció violenta que genera una nova repressió provocadora de nous atemptats. Comença una espiral de difícil solució.

A nivell associatiu, els treballadors creen el 1907 Solidaritat Obrera integrat per sindicalistes, anarquistes, socialistes i republicans lerrouxistes. L'actitud d'aquests darrers en la Setmana Tràgica va provocar la seva expulsió de Solidaritat Obrera. També de Solidaritat Obrera sorgirà la necessitat d'una formació sindical diferenciada de la socialista UGT (els socialistes sortiran per diferencies polítiques amb els altres sectors). La CNT L'any 1911 es crea la CNT (Confederació Nacional del

Treball).Serà la central sindical més important de Catalunya. Malgrat se declarada il·legal el 1911 es reorganitza al 1915 i en dos anys ja té 54.572 afiliats sobre un cens de 205.642 obrers, és a dir un 26,53 % de la població obrera. A més de Catalunya, també Andalusia i València seran de domini de la CNT, mentre Madrid, Astúries i Biscaia ho seran de la UGT. La Canadenca L'any 1919 esclata la vaga de La Canadenca, la CNT demostra la seva capacitat malgrat ser il·legal. Uns obrers van ser acomiadats per protestar per una rebaixa salarial i els companys van anar a la vaga, però la resta de fàbriques també van seguir-los com a forma

Grafica 1: Exportacions catalanes (1913-1920)

0

50.000

100.000

150.000

200.000

250.000

300.000

350.000

400.000

450.000

500.000

550.000

1913 1914 1915 1916 1917 1918 1919 1920

Pes

sete

s


82

de pressió col·lectiva . Va prendre protagonisme Salvador Seguí, el Noi del Sucre. La vaga va esdevenir general a Barcelona. La resposta del govern va ser declarar l'estat de guerra. L'exèrcit va actuar amb contundència detenint a 3.000 obrers i dirigents sindicals. Es van fer uns acords favorables per als vaguistes que incloïen la llibertat dels detinguts. L'exèrcit no va voler alliberar-los i això provocà una nova vaga que només va poder mantenir-se uns dies. La principal conseqüència de la vaga de la Canadenca va ser el decret del govern d'abril de 1919 que establia la jornada laboral de 8 hores a tot l'Estat. Tanmateix la classe treballadora va prendre consciència de la força de la vaga i de l'organització obrera. La resposta patronal fou contundent proclamant el tancament patronal (lock-out) deixant 140.000 treballadors a l'atur i sense subsidi. Els obrers responen amb més vagues que són

reprimides per les forces d'ordre públic: el resultat serà milers de sindicalistes detinguts i cadenes perpètues per a dirigents sindicals. El pistolerisme de la patronal Juntament amb el tancament patronal i la repressió policial, els empresaris cerquen una altra forma per pressionar als treballadors: el pistolerisme. Es crea un nou sindicat, el Sindicat Lliure, dirigit i controlat pels empresaris i el govern, que contracta

criminal a sou per assassinar els líders sindicals. Són una clara mostra els assassinats el 1920 de Francesc Layret, advocat i polític que defensava judicialment els treballadors de la CNT -col·laborador del futur president de la Generalitat Lluís Companys-; i el 1923 de Salvador Seguí, el Noi de Sucre, membre destacat de la CNT entre d’altres coses per la seva actuació en la vaga de la Canadenca. En alguns casos el govern i els seus delegats participaven dels assassinats com es el cas dels governadors civils comte de Salvatierra i Severiano Martínez Anido o els comissaris de la policia. A això cal sumar-li la repressió governamental mitjançant l'empresonament de dirigents polítics i sindicals. La resposta de la CNT és contundent però molt inferior. El comte de Salvatierra, l'excomissari M. Bravo Portillo o el president del govern Eduardo Dato seran també víctimes mortals de la contundència anarquista. En total, l'any 1921 moren 49 membres de la CNT i es comença a aplicar la llei de fugues que permet a la policia disparar a un detingut si s'intenta escapar. Del grup de la patronal moren 14 membres. En el govern, hi ha una coalició entre els conservadors de Maura (el mateix de la Setmana Tràgica) i la Lliga Regionalista amb Cambó.

Gràfica 3: Evolució dels preus i dels sous a Catalunya (1913 = 100% )

100

150

200

250

1913

1914

1915

1916

1917

1918

1919

1920

Any

Per

cent

atge

Sous

Preus


83

Gràfica 4: Emigració amb destí Catalunya

0

50000

100000

150000

200000

250000

1901-1905

1906-1910

1911-1915

1916-1920

1921-1925

1926-1930Anys

Per

sone

s

Malgrat tot, el pes de la CNT era indiscutible, a finals de 1919 tenia 790.948 afiliats: 427.000 a Catalunya, 132.000 a València, 90.000 a Andalusia, 28.000 a Euskadi, Galícia i Astúries i 15.000 a Aragó. Els efectes de la Guerra Mundial a Catalunya Per entendre la gran crispació social a la que s'arriba en aquests anys s'han de tenir en compte la suma de diferents factors: En primer lloc les dures condicions laborals ja esmentades anteriorment. En segon lloc cal tenir en compte que l'augment de la riquesa produït per la Guerra Mundial no es reparteix, es concentra únicament en les classes socials que controlen els mitjans de producció, és a dir la burgesia. El proletariat treballarà i produirà més beneficis però no rebrà un augment de sou proporcionat. El seu poder adquisitiu es veurà clarament reduït. De fet si estudiem la gràfica 3 podem veure com evolucionen els preus i els salaris entre els anys 1913 i 1920. Finalment cal afegir un nou factor que contribueix a l'atur: l'immigració. Les ciutats industrials són un reclam per a la població rural catalana i també per a la gent de la resta de l'estat. Un dels focus receptors de l'emigració seran les fabriques catalanes. La gràfica 4 recull l'evolució de la immigració de fora del territori català. Històricament, l'emigració anava a Amèrica, però ara que l'Estat espanyol ja no té colònies d'ultramar, l'emigració dins de la península augmenta. Malgrat això en els primers 30 anys del segle XX gairebé un milió de persones van a Amèrica. Habitualment l'emigració no és una decisió voluntària sinó forçada per circumstàncies externes a les persones. Els motius que forcen a la gent vers l'emigració són: • La pobresa del món rural on

molts camperols no són propietaris sinó bracers o jornalers que, en determinats moments de l'any, poden arribar a patir fam.

• La possibilitat de trobar feina en les fàbriques o en les grans obres públiques que es

realitzaven a Barcelona com el metro o les obres de Montjuïc.


84

8. Política i ideologies durant la Iª Guerra Mundial Arrel de la 1a Guerra Mundial els partits socialistes prenen dues opcions: els partidaris de la socialdemocràcia i els partidaris del comunisme revolucionari. Mentre els socialdemòcrates pensen que recolzant els seus governs en la guerra, aquests s'acostaran més al poble amb polítiques progressistes, els comunistes consideren que és un conflicte d'interessos capitalistes, i per tant burgesos, i que els obrers no tenen res a guanyar i molt a perdre, ja que esdevindran carn de canó; per tant, els comunistes creuen que cal fer una revolució social i internacionalista, i no caure en les lluites capitalistes disfressades de nacionalisme. Ambdues postures enfrontades tindran el seu efecte en els partits polítics que patiran una escissió. A l'Estat espanyol tot i ser neutral durant la Guerra Mundial, la divisió serà posterior. L'any 1921, del PSOE surt el PCE (Partit Comunista d’Espanya). El PSOE no va voler integrar-se a la IIIa Internacional mentre el PCE sí. El PSOE serà socialdemòcrata mentre el PCE serà comunista. A Catalunya apareix la USC (Unió Socialista de Catalunya) lligada al PSOE. El sindicat anarquista CNT s'integra a l'AIT (Associació Internacional del Treballador) de caràcter bakuninista l'any 1922. En el camp apareix el Bloc Obrer Camperol d'ideologia comunista, també l'any 1922. 9. La dictadura de Miguel Primo de Rivera El gran descontentament social, la incapacitat dels governants, les derrotes de l'exèrcit al Marroc, el fracàs del partits polítics tradicionals (conservador i liberal) que no resolen els problemes fonamentals i les vagues generals que feien trontollar la monarquia van dur a un cop d'Estat. El cap dels colpistes era un militar, el general Miguel Primo de Rivera, capità general de Barcelona, on després d'aplicar una dura política repressiva es va guanyar el recolzament de la Lliga Regionalista. L'any 1923 prendrà el poder amb el consentiment del monarca, dels militars i de la burgesia. El motiu dels seus actes es troba en el text 5. El general suspèn la constitució de 1876 i implanta una dictadura militar prenent com a model el govern feixista italià de Benito Mussolini, Alfons XIII es mantindrà en el seu càrrec. El Directori Militar (1923-1925) La dictadura de Primo de Rivera és divideix habitualment en dos períodes: el Directori Militar i el Directori Civil. La forma de governar és la pròpia d'un sistema totalitari: clausura de les Corts i govern personalista, en forma de decrets reials. Se suprimiren els partits polítics deixant només el crear pel propi dictador: la Unión Patriótica. També s’eliminà la llibertat de


85

premsa i es potenciarà una política encara més centralista i dura amb les cultures no espanyolistes. Cal remarcar la dura repressió contra els moviments obrers més combatius i la victòria militar al Marroc amb el desembarcament d'Alhucemas (1925), amb el qual s'acaben les guerres intermitents del Marroc, que eren molt impopulars ja que el nombre de soldats mobilitzats ja havia arribat a 100.000. Aquestes dues accions donen a Miguel Primo de Rivera el recolzament de l'alta burgesia i dels militars. A Catalunya, com a la resta de l'Estat, l'alta burgesia també va recolzar el dictador. L'ordre públic era necessari per mantenir la producció industrial i els seus beneficis. Era preferible una dictadura molt repressiva amb els treballadors a cedir davant les reivindicacions obreres. La política clarament anticatalanista de Primo de Rivera, com es veu al text 6, o en la prohibició de l'ús públic de la senyera o cantar la sardana La Santa Espina, no va ser un impediment per a la burgesia catalana. La Mancomunitat es va paralitzar en ser substituïts els representants electes per altres persones que van aturar el projecte. El Directori Civil (1925-1930) El desembre de 1925 el directori militar es transforma en un de civil incorporant càrrecs no militars entre ells a José Calvo Sotelo (destacat polític d'extrema dreta que serà famós durant la 2a República). En aquest període es desenvolupen importants infrastructures: carreteres, xarxa elèctrica i obres públiques, com el metro de Barcelona i l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, per a la que es construïren els actuals recinte firal i l'Estadi Olímpic de Montjuïc. Tots els governs totalitaris realitzen grans obres públiques, ja que en primer lloc serveixen com a símbol de la grandesa del govern del dictador —megalomania—, i per extensió del país que ell representa, i per altra banda això crea molta ocupació que serveix per atreure els treballadors a la ideologia del tirà. Evidentment aquestes gran obres públiques es financen amb diner públic i això buida les arques del tresor i augmenta el deute públic. En aquest període s'intenta donar la imatge d'acostament al poble, per això el dictador nomena a Francisco Largo Caballero, del PSOE, conseller de l'Estat, buscant l'acostament als afiliats del PSOE i l'UGT mentre que l'entorn anarquista seguia sent durament reprimit. Però la política de Primo de Rivera no actua sobre els sectors més perjudicats del món agrari, base de l'agitació social andalusa i extremenya, zones on la terra es concentra en mans d'uns pocs terratinents que acumulen grans riqueses mentre una gran part de la població passa penúries i, fins hi tot gana; tampoc respon als interessos de molts treballadors; ni als sectors nacionalistes. Finalment l'oposició del moviment obrer per una banda; i la pressió dels intel·lectuals, dels universitaris —fills de les classes riques de la societat—, els republicans i els nacionalistes en el Pacte de Sant Sebastià, d'un altra, faran que el monarca i els militars retirin el seu recolzament al general que abandona el poder al gener de 1930.


86

10. El final de la monarquia d'Alfons XIII El rei voldrà tornar a la Constitució de 1876 i al vell sistema parlamentari. Per conduir el trànsit nomenarà primer al general Berenguer i després a l'almirall Aznar. Aquest, per tornar al sistema parlamentari organitza un calendari electoral. Per por al resultat d'unes eleccions generals, comença amb unes de municipals, sempre menys transcendents. El triomf de republicans i socialistes a les grans ciutats és inevitable. El 14 d'abril del 1931 es proclamarà la 2a República i Alfons XIII abandonarà l’Estat


87

Unitat Didàctica 6: LA IIª REPÚBLICA I LA GENERALITAT DE CATALUNYA


88

El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la IIª República a Espanya en un ambient d’eufòria. Representava uns ideals de progrés i de democràcia que una gran part del país desitjava. S’hi van dipositar unes grans esperances. Però, acabà amb un fracàs. L’enfrontament entre els interessos i les mentalitats de les classes benestants i les classes baixes va ser tan dur que va finalitzar en una cruel guerra civil. La IIª República va viure una etapa de reformes(1931-33) en què van governar els partits d’esquerra; una segona etapa de domini de la dreta en què es va procurar desfer l’obra anterior (1933-35, Bienni Negre) i una tercera etapa, novament de domini de l’esquerra, que s’escapà de les mans del govern, es va accelerar cap el que semblava un procés revolucionari. A partir del 17 de juliol de 1936 els militars van fer un pronunciamiento que es convertí en una guerra civil. La República no la va poder superar i acabà a l’exili i a Espanya es va establir la dictadura del general Franco.

1. La IIº República A les eleccions municipals del 12 d'abril 1931 va a votar el 66,9% del cens electoral. A 41 de les 50 capitals de província i a la resta de les principals ciutats l'aclaparadora victòria del partits republicans, socialdemòcrates i d'esquerres en general provoca la fugida d'Alfons XIII de Borbó. Als ajuntaments es pengen banderes vermelles o bé les tricolors. El 14 d'abril es proclama la IIa República a l'Estat espanyol. Cal destacar que el canvi de règim va ser resultat de l'elecció democràtica del poble, sense que hi hagués vessament de sang. 2. L’Espanya dels anys 30 Demografia Al cens de 1930 viuen a l'Estat 23.677.095 habitants. D'aquests 13 milions viuen a localitats de menys de 10.000 habitants. Economia El sector agrari Pel que fa a les activitats econòmiques l'agricultura segueix

sent una important

activitat econòmica que ocupa al 45% de

la


89

població activa, 3.900.000 persones. D'aquestes 1.900.000 son jornalers sense terres que mal viuen treballant de finca en finca uns 200 dies de treball l'any. La resta de dies no hi ha feina i per tant tampoc salari. La canalla als 13 anys treballen com un gran. No existeix cap mena de subsidi ni protecció sanitària. Andalusia, Extremadura i la Manxa són zones latifundistes, i per tant, amb més jornalers. Una família camperola té una mitja de tres fills. Per a la seva subsistència als anys 30 necessita unes 35 pessetes (0,21 €) a la setmana. La dieta alimentaria que es segueix no té pràcticament carn, peix o ous per que no es poden pagar, ja que molts cops per sobreviure cal demanar almoina. A altres zones com Catalunya o Galícia els llogaters (rabassaires) paguen alts lloguers. També hi ha petits i mitjans propietaris a Castella, València, Múrcia, Catalunya i Galícia que exploten les terres de forma familiar amb diferents rendiments econòmics segons la terra, el clima... El 33,29 % de les terres són finques de més de 250 hectàrees. 10.000 famílies tenen la meitat de la propietat de les terres. És a dir una petita minoria controlava els beneficis del camp mentre els camperols tenen una baixa capacitat econòmica i per tant de consum. Això dificultarà l'expansió del productes industrials. La indústria Es concentra principalment a Barcelona, Biscaia (la conca del Nervión i Bilbao) Astúries, Madrid i València. Barcelona, Madrid, Saragossa, València i Sevilla tenen a la part de la població ocupada com obrers a les fàbriques i tallers o en el sector de serveis. Els obrers de fàbriques mines i tallers són uns 5.000.000 de la població activa l'any 1935. El sector financer També esdevé un grup molt poderós a nivell econòmic: la producció d'energia elèctrica, la construcció i les infrastructures urbanes (clavegueram, transports, urbanisme...) A Barcelona l'especulació immobiliària és una gran font de riquesa. L'economia internacional A nivell d'economia internacional el moment no era ni de bon tros el millor: els efectes del crac de la borsa de Nova York a l'octubre del 1929 es fan notar per tot el món. L'Estat espanyol tot i estar aïllat per una política proteccionista que impedia importacions de productes industrials estrangers, també es ressent de la crisi. Catalunya i la resta de zones industrial proveïen amb els seus productes a les zones agrícoles, i aquestes pagaven amb els beneficis de la venda de la seva producció agrària als països europeus. La crisi internacional va provoca que els països europeus deixin de comprar els productes agrícoles i per tant, de retruc va afectar l'economia de tot l'Estat. Política El govern provisional (abril - juny 1931) A l’anar-se’n el rei Alfons XIII l'abril de 1931 es constitueix un govern provisional republicà presidit per un conservador, Alcalà Zamora (de Derecha Liberal Republicana), recolzat pels socialistes, la principal opció política del moment. Mentre es preparaven unes eleccions


90

legislatives que fessin una nova constitució que emmarqués el nou sistema polític —cal recordar que les eleccions d'abril eren únicament municipals— es prenen una sèrie de mesures urgents per fer front a la difícil situació de la població: � A la ruralia : es redueix a vuit hores la jornada laboral (com la de les fàbriques); i s'obliga

a treballar totes les terres conreables. No es poden deixar terres sense treballar quan hi ha gana;

� A l'exercit : els militars han de jurar fidelitat a la República o passar a la reserva amb el

sou integre; donat que hi ha un excés de comandaments s'anul·len els ascensos per guerra i se suprimeix l'Acadèmia General Militar; i

� Lluita contra l'analfabetisme que afectava al 33% dels majors de 10 anys: es creen 7.000 escoles i 7.000 noves places de mestres. Es puja el sou als mestres (entre un 20 i un 40%) ja que era un dels sectors més mal pagats.

Aquestes mides van ser classificades de revolucionaries pels conservadors que si van oposar frontalment juntament amb l'Església catòlica. El govern provisional prepara unes eleccions per que el poble elegeixi els seus representants mitjançant el vot, aquestes es van produir el 28 de juny del mateix any 1931. El primer govern d'esquerres (juny 1931- nov. 1933) Amb una alta taxa de participació triomfen les esquerres de forma aclaparadora (64% dels escons). A nivell estatal el PSOE destaca per sobre de qualsevol altre força amb 116 escons. A Catalunya el vot nacionalista va cap ERC que obté 36 escons mentre la Lliga Regionalista només en obtindrà tres. A Catalunya les esquerres també triomfen. El president de la República seguirà sent el liberal conservador i Republicà Alcalà Zamora, mentre que Manuel Azaña (d'Acción Republicana) serà el President del Govern. S'elabora una nova constitució que s' aprova el 9 de desembre de 1931 i per la qual es declara: � La igualtat de gènere, la dona i l'home tenen els mateixos drets i per tant la dona ja pot

votar; � La llibertat de culte, cada persona és lliure de triar les creences que vulgui, la religió

Catòlica ja no és l'única permesa a l'Estat espanyol; � La llei del divorci, les parelles poden divorciar-se i, per tant, tornar-se a casar; � La socialització de serveis públics i explotacions que afectin al bé comú;

Manuel Azaña


91

� La capacitat d'expropiar: per poder dur a terme una reforma agrària —molt

moderada— l'Estat es reserva el dret d'expropiar bens, pagant l'oportuna indemnització. Així s'expropien les finques rústiques dels Grandes d’Espanya; i

� Estatut autonòmic: també s'accedeix a un estatut d'autonomia per Catalunya. 3. De la República Catalana a la Generalitat de Catalunya Els sectors nacionalistes catalans (encapçalats per ERC) i bascos (PNV) pretenen una nova forma de govern descentralitzada que la resta de l'estat no compren ni accepta. A Catalunya la victòria a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931 va donar a ERC, dirigida per Francesc Macià i Lluís Companys, un gran protagonisme. Es van succeir les declaracions dels dos líders i Macià proclama la República catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica (tal i com es pot llegir íntegrament en el text 1). I forma un govern on hi havia representades la majoria de forces polítiques catalanes de centre i d'esquerra. Les propostes federalistes i sobiranistes de Macià no van ser acceptades pel govern de la naixent República de l'Estat espanyol, que va oferir com a contrapartida un estatut d'autonomia. La República Catalana va durar quatre dies, fins el 18 d'abril. La forma proposta d'autogovern serà la Generalitat de Catalunya (nom de la institució medieval catalana) i tindria un règim provisional fins l'aprovació definitiva de l'estatut per les Corts de l'Estat espanyol. Amb la Generalitat la cultura catalana torna a revifar amb força. En destaca l'ensenyament del català a l'escola, fins ara il·legal. S'elabora l'Estatut de Núria en la línia federalista exposada per Macià, que el poble aprova en un referèndum l'agost de 1931 (74,9% de vots a favor, 0,5% de vots en contra o nuls, i un 24,6% d'abstenció). Però l'Estatut de Núria no és aprovat a les Corts de l'Estat espanyol perquè la Constitució que la República espanyola és unitària i no federalista, i no reconeix el dret d'autodeterminació. Cal doncs fer una nova proposta que satisfaci a les parts. El tema de l'Estatut de Catalunya aixeca discussions llargues, tenses i fins hi tot basades en l'insult. Finalment tothom es posicionat a favor o en contra. L'Estatut queda en via morta. L'intent de cop d'Estat de Sanjurjo (10 d'agost de 1932) va fer veure a la República la seva feblesa, i per assegurar-se el necessari recolzament dels diputats catalans l'Estatut és aprovat el 9 de setembre de 1932. L'Estatut aprovat a les Corts poc té a veure amb el de Núria aprovat pel 75% dels ciutadans de Catalunya. Catalunya esdevé una regió autònoma i no un Estat autònom, i per tant la capacitat de


92

decisió de la Generalitat no serà tant gran com s'esperava. El pas següent serà que el poble voti al Parlament de Catalunya. ERC obté la majoria absoluta i la Lliga Regionalista serà el principal partit de l'oposició. Francesc Macià és el President de la Generalitat (abans ho era en funcions) i Lluís Companys el del Parlament de Catalunya. Partits polítics durant la 2ª República a Catalunya Durant la IIa República, i tal i com passa avui en dia, el nombre de partits polítics que es presenten en les eleccions és molt elevat. Tot seguit hi ha una relació dels més importants en aquell període històric.

1. ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Com ja s’ha vist era la principal opció política catalana. D'ideologia esquerrana, republicana i nacionalista catalana. Els seus líders més destacats eren Francesc Macià i Lluís Companys. Tots dos van esdevenirs Presidents de la Generalitat.

2. Partit Nacionalista Català. Partit independentista, és a dir, que pretén la segregació

de Catalunya de l'Estat espanyol.

3. USC (Unió Socialista de Catalunya). Era la Federació catalana del PSOE. Era per tant un partit d’esquerres socialdemòcrata.

4. POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista). Aquest Partit és fundarà al 1935 per

Andreu Nin (Esquerra Comunista) i Joaquim Maurin (Bloc Obrer Camperol). Partit d'esquerres era d'orientació comunista en la línia revolucionària oposada a l’estalinisme.

5. PSUC (Partit dels Socialistes Unificats de Catalunya). Creat al 1936 posterior a

l'esclat del conflicte armat. Fusió de la USC, Partit Català Proletari i PCC (Partit Comunista Català) de caràcter stalinista. Referent del PCE a Catalunya.

6. UDC (Unió Democràtica de Catalunya). Partit democratacristià de caràcter

conservador.

7. Lliga Regionalista. El segon partit al Parlament Català. De dretes, conservador, catòlic i amb un nacionalisme català molt moderat. Sense intencions republicanes doncs defenia el regionalisme de Catalunya. Es seu líder més destacat seria Francesc Cambó, que ja havia estat ministre amb Alfons XIII.

8. Acció Popular Catalana. Parit de dretes, catòlic i nacionalista espanyol. Vinculat a la

CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) de José María Gil-Robles.

9. Falange Española. Partit d'extrema dreta creat per José Antonio Primo de Rivera, entre d'altres. Té una ideologia similar a la dels feixistes italians de Mussolini o els nazis de Hitler. Proposa un sindicalisme vertical en lloc del de classes i el seu principal ideal és: tot per l'Espanya més tradicional. Per tant cal eliminar tot allò que


93

se li oposi: partits d'esquerres, sindicats de classe, partits nacionalistes no espanyolistes (com els catalans, bascos o gallecs), idiomes i cultures que no siguin la castellana, opcions religioses diferents a la de l'Església Catòlica, o tendències sexuals que no siguin les convencionals heterosexuals: els homosexuals també seran perseguits. El seu símbol es la junta de bous i les fletxes tret de l'escut dels Reis Catòlics, que representen la unió dels dos regnes (Castellà i Lleó amb Catalunya i Aragó) i de les seves armes. A Catalunya, com a la resta de l'Estat, va tenir poc ressò.

Els treballadors i els sindicats La legislació elaborada durant la República beneficia clarament als treballadors, és a dir, aquells que treballin ho faran en millors condicions. El problema el tindran doncs aquells que no ho puguin fer. L'augment de l'atur, tant a les fàbriques com a les ciutats, provocat tant per la voluntat del empresaris com per la delicada situació internacional té conseqüències nefastes per als treballadors. Al no existir cap mena de subsidi (ni d'atur, ni d'ajuda social) les famílies sense feina no reben cap ingrés econòmic, la situació esdevé desesperada per a moltes famílies treballadores. Les vagues i la conflictivitat social es dispara arribant a la violència. Al camp no seran contractats aquells que estiguin afiliats a la CNT o a la UGT. L’anarquisme català En el moviment obrer català predomina l'anarquisme com ideologia i la central sindical anarquista CNT, que vertebra el moviment. A nivell estatal els anarquistes són igualment importants ja que la CNT té l'any 1930 més de 1.200.000 afiliats. És, per tant, la primera força sindical de la 2a República. Els anarquistes no son partidaris de l'organització obrera en partits polítics (perquè consideren el sistema democràtic parlamentari com un sistema burgès que es perpetua, i per tant no durà a terme la revolució social que ells pretenen). L’organització de la CNT és dedica bàsicament a temes laborals. Dins de la CNT, el nucli més radical compost per Frederica Montseny i Bonaventura Durruti, entre d'altres, crea una entitat dedicada a aspectes més ideològics, serà la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Pel que fa a la República la seva actitud és crítica, però d'acceptació. Com anarquistes son més partidaris d'una revolució que d'una república, però accepten la IIa República com una opció millor que l'anterior. En qualsevol cas, tenen molt clar la gran força que tenen i volen que el nou règim polític els tingui en compte, com ho demostra el text 2. Entre els sindicats de caràcter marxista, minoritaris a Catalunya, destaca la UGT que tindrà més èxit a d'altres parts de l'Estat que a terres catalanes. La UGT serà la segona força sindical de l'Estat i al 1936 arribarà al milió d'afiliats. A nivell rural dins de Catalunya també es troba la Unió de Rabassaires, un sindicat vinculat a ERC.


94

4. Sectors que s'oposen la República

1. L'oligarquia : amb la república el règim polític canvia d'una forma clara, però els grups que tenen el poder econòmic i, per tant els mitjans de producció, segueixen sent els mateixos de la monarquia: els latifundistes o terratinents, la burgesia i la banca. Aquests grups no estan oberts a reformes que poden perjudicar els seus interessos econòmics i, per extensió, polítics. L'oligarquia de tot l'Estat no dubta en castigar tant com es possible a la República. La legislació del govern d'esquerres favorable al treballador, i la facultat d'expropiar bens que afectin al bé comú no complau als més poderosos. D'una banda redueixen la inversió industrial i, per tant la producció. D'aquesta manera arrisquen menys capital i provoquen més aturats al sector obrer. Així crispen més la ja crítica situació del moment.

2. L'Església Catòlica es decanta des de el primer moment contra la República quan el

Cardenal Primat d'Espanya publica una carta pastoral d'oberta hostilitat contra la República a la vegada que comença a evadir els bens eclesiàstics a l'estranger. El fet que el president de la República sigui un catòlic no els fa canviar la seva postura. L'Església utilitza tots els seus mitjans per desprestigiar al règim davant els seus fidels.

3. L’exèrcit .La República es va trobar un exèrcit monàrquic potencialment enemic del

nou sistema. També amb un armament antiquat, molta burocràcia i un excés esfereïdor d’oficials. (1 oficial per cada 3 soldats; 170 generals, molts més que als grans exèrcits europeus). El cap de govern i ministre de Defensa, Manuel Azaña, va procurar-hi solució amb una llei que duu el seu nom segons la qual s’oferia a tots els generals i oficials que no volguessin jurar fidelitat a la república retirar-se amb el sou íntegre. Ho van acceptar 80 generals i més de 8.000 oficials. Azaña va crear també un nou cos militar d’ordre públic, la Guàrdia d’Assalt, fidel a la República; va fundar el cos de suboficials i va tancar l’acadèmia militar de Saragossa. Els militars en general no van veure amb bons ulls aquesta Llei Azaña.


95

Primers intents de canviar el sistema La dreta (formada per burgesia, terratinents, Església i militars de dretes) s'oposarà fermament als canvis produïts durant la República. Per fer-ho intentarà dues vies paral·leles: 1ª la política: crea un nou partit polític la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) que integra a molts partits de dretes. La unió de gairebé tots els partits polítics d'una ideologia similar els donarà un major resultat en les votacions. El seu objectiu és que un cop tinguin el poder polític en guanyar les eleccions desfaran tot el que fins ara ha fet la República, anul·lant la legislació que no els és favorable. Malgrat tot encara preparen una altre opció per arribar abans al poder: el cop d'Estat; i 2ª la colpista: mitjançant un acte de força militar la dreta pretén assolir el poder. Aquests intents surten a la llum el 10 d'agost del 1932, quan el general Sanjurjo dona un cop d'Estat amb els seus exercits. El recolzen l'Església, una part d ela burgesia, els falangistes i els carlins. El cop d'Estat de Sanjurjo també es coneix com la Sanjurjada. El intent va fracassar i ell i alguns dels seguidors ven ser detinguts i empresonats. Al general se'l condemna a mort i és immediatament amnistiat, quedant tancat a la presó. Els militars de dretes tot i haver jurat fidelitat a la República no dubten en alçar-se en contra quan els és possible. Els anarquistes són un altre grup insatisfet però pel motiu contrari a la dreta: els canvis de la República no els semblen suficients. La legislació és més favorable que mai als treballadors, però els empresaris no l'apliquen. Els sindicats veuen com els seus membres són rebutjats a les feines per la seva afiliació. L'atur forçat per la patronal i la conjuntura internacional encara fa més difícil la vida. La gana comença a arribar a grans bosses de la població. Al camp la reforma agrària no arriba. La situació pot esdevenir insuportable i es produeixen vagues. Finalment els anarquistes aposten pel canvi radical i es produiran diferents intents revolucionaris: al Baix Llobregat al gener del 1932 i també al gener de 1933 al Baix Llobregat i a Casa Viejas (Cadis) on el govern republicà va provocar una autèntica carnisseria. Al gener del 1933 la revolta general anunciada per la CNT s'ha de dur a terme. Al darrer moment es retarda la mobilització revolucionaria. Però dissortadament, a un petit poble de Cadis la noticia no arriba al moment esperat. En solitari els veïns del petit poble comencen la revolució. La guarda d'assalt republicana (equivalent a l'actual policia nacional) actua contundentment: calen foc i metrallen als revolucionaris que passen la nit en una cabana, moren unes vint persones (homes i dones). Aquesta brutal i desproporcionada repressió va representar un gran desgast per al govern que va haver de convocar eleccions abans del temps previst. El 19 de novembre de 1933 es realitzaran els nous comicis. 5. Les dretes al govern (nov. 1933 - feb. 1936) En aquestes eleccions voten per primera vegada les dones de l'Estat espanyol. Els resultats són més favorables a la dreta, tant a l'Estat espanyol com a Catalunya. Va haver una baixa participació de 8.535.200 vots (3.365.700 per la dreta, 2.051.500 pel centre i 3.118.00 per l'esquerre).


96

Una de les causes de la disminució de vots va ser el desencís popular i l'actitud de la CNT al recolzar l'abstenció com a protesta per la política moderada republicana i per la dura repressió governamental de revoltes anarquistes com Casas Viejas. L'abstenció va afectar negativament a les forces d'esquerra però no és aquest motiu l'únic, cal destacar com a altre causa que la dreta es va presentar unida en la CEDA, mentre que les esquerres es van presentar per separat. Si es compara la distribució dels escons (gràfica 4) i els percentatges dels vots emesos a nivell estatal (gràfica 5) es veu que certament la dreta rep més vots. Però, a primer cop d'ull es copsa que hi ha una gran desproporció entre nombre de vots i escons. La legislació electoral en ser aplicada va beneficiar molt als conservadors en rebre més escons. També cal observar que hom compara les gràfiques 2 i 4 , corresponents a les votacions al Congrés de 1931 i de 1933, s’observa que les dretes el 1933 no aconsegueixen tant de suport ni escons com els que va tenir l'esquerra el 1931.

En qualsevol cas per governar no pot fer-ho cap grup en solitari, cal pactar. Qualsevol acord entre dos grups els hi donarà el govern. Finalment, Alejandro Lerroux, del grup de centre, crea un govern coalligant-se amb la dreta.


97

Els objectius polítics d'aquest govern són de llarg, exremadament conservadors, i bàsicament proposen anul·lar tots els avenços progressistes duts a terme fins ara pels anteriors governs republicans. Aquesta política comportarà en breu l'esclat de durs enfrontaments socials, polítics i armats. � Es baixen els salaris

dels treballadors. � Com ja es feia

anteriorment els treballadors vinculats a la CNT o l'UGT no són contractats.

� S'implanta de nou la

política pistoleril de la patronal.

� Són alliberats i

reincorporats a l'exèrcit actiu els militars colpistes de la Sanjurjada, llevat del general Sanjurjo que anirà a Portugal exiliat.

� S'atura l'estatut basc. Malgrat aquest greu pas enrera la dreta de tot l'Estat no en té prou. La seva ideologia va, cada cop més, lligant-se a les idees d'extrema dreta que produirïen el pànic a Europa des de l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista, entre d'altres llocs. Contra el feixisme la revolució Com a resposta la classe obrera comença a optar per fer la revolució. La CNT ho venia proposant i intentant des de feia temps (Baix Llobregat, Casas Viejas...), ara els afiliats a l'UGT també hi estan d'acord, malgrat que tant les cúpules de l'UGT com del PSOE eren contraries. Al juny 1934 es produeix una vaga general camperola que el govern va reprimir durament (7.000 presos). El govern encara fa un acostament més a la dreta quan el 4 d'octubre tres ministres de la CEDA, lligada a l'extrema dreta, entren al govern, entre ells Gil-Robles. Els sectors d'esquerra i extrema esquerra sospiten que a l'Estat espanyol se suprimiran les llibertats democràtiques i s'instaurarà un regim totalitari des del poder, tal i com ja havia passat a Alemanya o Itàlia. Com a resposta al mateix mes s'arriba a la vaga general. En el marc d'aquesta vaga general es produeixen dos fets molt destacats a Astúries i a Catalunya, com s’expliquen tot seguit.


98

6. La revolució d'octubre de 1934 a Astúries Els treballadors de la CNT i de l'UGT amb la col·laboració de les bases socialistes i dels comunistes decideixen fer una vaga conjunta que acabarà en un intent revolucionari. Els treballadors declaren la revolució i per tant els mitjans de producció passen a estar sota el seu control. La resposta del govern de Lerroux és molt desproporcionada: s'envia a la Legió i els Regulars a sotmetre als asturians, que dirigits pel general Francisco Franco actuen amb una extrema crueltat. Les forces de l'ordre públic van realitzar tortures sistemàtiques, violacions i saquejos. Però també van fer més de 200 afusellaments il·legals, sense cap tipus de judici, al quarter de Pelayo i es va decapitar als principals sospitosos de ser caps de la revolució. Finalment les tropes de la Legió van desfilar pels carrers d'Oviedo amb els caps dels revolucionaris clavats a les puntes de les llances. El missatge és molt clar qui intenti qualsevol tipus de procés revolucionari ho pagarà molt car. Per rematar-ho milers de treballadors va ser acomiadats per haver recolzat la vaga. I arreu de l'Estat es produeixen més de 30.000 detinguts 7. El 6 d'octubre de 1934 a Catalunya A la Generalitat de Catalunya el Nadal de 1933 es produí la mort sobtada de Francesc Macià, el President de la Generalitat. Sis dies després s'escull a Lluís Companys, que era President del Parlament, com a nou President de la Generalitat. Les relacions entre la Generalitat i el govern conservador de Lerroux eren dolentes. No només per què ERC era un partit d'esquerra mentre Lerroux representa un Govern estatal de dreta, sinó per la gran oposició a l'autonomia que els conservadors de dreta representen. Cal no oblidar que el discurs de Lerroux i de la dreta sempre havia estat clarament centralista i gens comprensiu amb les diferents cultures peninsulars. La Llei de Contractes de Conreu Els problemes rurals de la península també tenen la seva repercussió a Catalunya. Els parcers de les terres de vinya, organitzats en el sindicat agrícola Unió de Rabassaires proper a ERC, reclamen la propietat de les terres que treballen. L'abril de 1934 la Generalitat aprova la Llei de Contractes de Conreu, per la qual 70.000 parcers passaven a ser propietaris de la terra que conreen sempre que satisfessin una compensació econòmica als antics propietaris. Evidentment els propietaris, organitzats en l'Institut Català de Sant Isidre propers a la Lliga Catalana, s'hi van oposar frontalment, demanant al poder central que presentés un recurs contra la Llei. La llei fou anul·lada perquè a la Generalitat no se li permetia legislar en qüestions socials. El poder de la Generalitat queda minvat i les relacions empitjoren més.


99

El 6 d'octubre Després de que la CEDA entri al govern Estatal, i per por a una dictadura, el President de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l'Estat Català dins la República Espanyola, alhora que afavoreix un aixecament armat contrari al Govern central. Companys no va comptar amb el recolzament de la CNT, dominant a Catalunya amb dos terços dels obrers, ja que la central sindical tenia el mateix objectiu: aturar el feixisme, però mitjançant una revolució, no a través d'una reforma de l'organització de les institucions. L'exèrcit intervé i sense trobar gaire oposició s'imposa al govern de Companys. El President i membres del seu Govern son empresonats; la Generalitat es pràcticament desmantellada; es destitueixen Ajuntaments; dins de l'esquerra catalana es produiran més de 3.000 detinguts, entre ells nacionalistes o no, com destacats anarquistes, és el cas d'en Buenaventura Durruti, que tot i no estar lligats a la proclama de l'Estat català eren hostils al règim. 8. La política del govern de la CEDA Al maig de 1933 la dreta comença a fer una legislació propera a la de les dictadures: � Es prohibeix la premsa socialista i obrera en general � S'imposa la censura (no hi ha per tant llibertat d'expressió) � S'elimina la Llei de Reforma agrària � Se suspèn l'Estatut català � S'augmenta la jornada laboral en determinats sectors (com el metal·lúrgic) � Se suprimeixen els drets adquirits pels treballadors Mentre això s'aplica, la Falange de Primo de Rivera i el Bloque Nacional de Calvo Sotelo proposen instaurar un sistema totalitari. La CEDA compra armes i col·labora estretament amb la Gestapo nazi. Les policies i els militars col·laboren i intercanvien informació entre Espanya i Alemanya. El cedista i membre del Govern Gil-Robles juntament amb els militars Fajul, Goded, Varela i Franco preparen un cop d'Estat. La CNT, convençuda de que l'extrema dreta s'imposarà d'una forma totalitària per via política o per cop d'Estat, decideix armar-se i organitzar-se, element que serà determinant de cara al 19 de juliol del 1936. En aquest marc es produeix l'escàndol de l'estraperlo pel que s'avien donat concessions de ruletes trucades a diferents casinos que afecta directament a gent del Partido Radical i persones molt properes al seu cap Lerroux. Aquest finalment ha de dissoldre les corts i convocar eleccions.


100

9. Les eleccions del 1936 Les opcions polítiques tenen molt clar que el resultat d'aquestes eleccions són molt importants per dirigir la República en una o altre direcció, per aquest motiu la campanya electoral esdevé molt dura, tal i com era la realitat de la política d'aquell temps.

1. L'esquerra política: vol aturar la repressió social, sindical i política dels empresonaments, penes de mort, represàlies i acomiadaments; i sobretot impedir que des del poder s'instauri un govern feixista. Cal, per tant, fer un front comú per recollir el màxim de vots es crea el FRONT POPULAR. Aquest inclou PSOE, Unión Republicana, ERC, PCE, POUM, FJS, Partido Sindicalista i fins i tot a la UGT que és un sindicat i no un partit polític.

2. La dreta: pretén també fer un front comú "contra la revolución i sus cómplices" dins

d'aquest grup trobarem a la CEDA i el Bloque Nacional (de Calvo Sotelo) Falange Española va quedar fora del grup per que exigia un elevat nombre de candidats a les llistes i es va presentar en solitari. Tant la Lliga Catalana com els radicals de Lerroux i els centristes, recolzen molt sovint a la dreta en les seves propostes.

3. A Euskadi esdevé un enfrontament polític a tres bandes: l'esquerra, la dreta i els

nacionalistes bascos del PNV. L'Església demanava al PNV que anés amb les dretes "por que estas elecciones son la lucha entre Cristo i Lenin" com deia el Monsenyor Pizzardo. Però el PNV malgrat ser un partit conservador també sabia que amb un govern de dretes Euskadi mai tindria un règim autònom.

4. Els anarquistes: pels catalans molt important fou la promesa de l'amnistia de presos;

va ser determinant per què votessin al Front Popular. A la resta de l'Estat la tendència era abstencionista. Les causes del desencís anarquista eren diverses: a Alemanya i Itàlia els vots socialistes i comunistes no van aturar l'ascens polític de la dreta; a més la inclusió de l'estalinista PCE al Front Popular no els feia cap gràcia ja que a l’URSS els sectors més progressistes havien estat eliminats cruelment; d'altra banda la política del govern d'esquerra no havia estat prou progressista ni aplicada totalment; i finalment la repressió d'aquest govern als moviments revolucionaris anarquistes havia estat desproporcionada. Pels anarquistes al govern li feia més por ells, els llibertaris, que no el feixisme. La solució era per tant, una revolució i no una República burgesa.

10. El segon govern d'esquerres (feb. 1936 - 1939) El 16 de febrer les eleccions són molt disputades, 9.284.700 ciutadans i ciutadanes voten. El vot és més favorable per l'esquerra en aquesta ocasió (amb 4.838449 vots mentre que la dreta en va tenir 3.996.931; el centre només va tenir 449.320 vots). En aquest cas l'aplicació de la llei electoral resulta beneficiosa per l'esquerra assolint una majoria absoluta que els permet governar sense necessitar cap altre recolzament.


101

El cap de l’Estat Major, el general Franco, amb el general Goded i els polítics d'extrema dreta Gil-Robles i Calvo Sotelo intenten aconseguir una declaració d'estat de guerra amb la intenció de prendre el poder i impedir l'ascens del futur nou govern d'esquerra. El ministre de la guerra (en funcions), general Molero, el director de la Guardia Civil general Pozas s'oposen i paralitzen als militars. Les intencions de l'extrema dreta estan encara més clares assolir i mantenir-se en el poder a qualsevol preu.

El nou govern d'esquerres decreta: � En 48 hores l'amnistia de les desenes de milers de presos polítics. � En 15 dies es restableix el Govern de la Generalitat amb Companys al capdavant. Que

aprova la llei de Contractes de Conreu. � Es reinicia l'elaboració de l'Estatut Basc. � Resumint es torna a quedar l'Estat amb la legislació que tenia abans de novembre del

1933. � Els generals Franco i Goded en lloc de ser processats o apartats del seu càrrec són,

únicament traslladats a les comandàncies de Canàries i Balears respectivament. Aquesta actitud va reforçar la sospita dels anarquistes que el Govern no era o no volia ser conscient de la possibilitat propera d'un nou cop d'Estat.


102

� Se separa l'Església de l'Estat i per tant l'Estat deixa d'ajudar econòmicament a l'Església Catòlica. Arrel d'aquests fets el President de la República Niceto Alcalà Zamora dimiteix. El nou President de la República serà Manuel Azaña.

11. La dreta prepara un altre cop d'Estat A finals d'abril el General Mola comença a orquestrar un altre cop d'Estat. Amb el recolzament de Mussolini, partits de dretes de l'Estat espanyol i alguns caps de l'exèrcit, fins hi tot José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, col·labora des de la presó. Les dates del alçament van ser modificades per diferents causes. El general Franco dubtós de l'exit del cop d'Estat denuncia als companys colpistes el 23 de juny de 1936 mitjançant una carta adreçada a al ministre Casares Quiroga. Al no percebre cap reacció del govern recolza als colpistes i decideix participar en els fets que es preparen. L'estiu del 1936 el clima polític està totalment enfrontat i es donen declaracions com les del text 4. El 12 de juliol un grup de dretes assassina al tinent Castillo de la Guardia d'Assalt, d'ideologia d'esquerres. La resposta del cos armat es ràpida i contundent: intenten matar a Gil-Robles (de la CEDA), però en no trobar-lo a casa va a cercar a Calvo Sotelo (del Bloque Nacionalista) el segresten i el maten. Aquest fet serà la justificació ideal pel cop d'Estat que ja feia temps que preparava la dreta. El 17 de juliol comença el cop d'Estat que esdevindrà un conflicte armat llarg i cruel


103

Unitat Didàctica 7: GUERRA CIVIL I REVOLUCIÓ (1936-1939)


104

Des del juliol de 1936 fins a l’abril de 1939 Espanya va sofrir les destrosses socials i materials d’una guerra civil particularment cruenta. La guerra va començar amb un cop d’estat (pronunciament) militar i va enfrontar els partidaris d’una Espanya tradicional, catòlica, dominada per terratinents, militars i alta burgesia, i una Espanya progressista, anticlerical, d’intel·lectuals, petits burgesos, obrers i pagesos pobres. L’Espanya tradicional volia mantenir l’antiga societat gairebé feudal; l’Espanya progressista pretenia fer una reforma moderada o revolucionària. Espanya va viure dividida en dues zones: la nacional del general Franco la republicana (“roja” per als militars insurrectes). La guerra va ser més dura i llarga del que calia esperar perquè hi van participar altres països europeus que facilitaren armament i soldats, mentre que la Societat de Nacions (SDN) no hi va voler intervenir. La guerra va acabar amb la victòria del general Franco que va establir una duríssima dictadura.

1. Cop d'Estat, revolució i guerra civil Al juliol de 1936 van produir-se els fets que més marcarien la història de l'Estat espanyol en tot el segle XX: pel que va passar en aquells moments, pel règim dels quaranta anys següents a la guerra i, fins i tot, en l'actual democràcia. La Unitat Didàctica següent, és, sens dubte, la més polèmica de les estudiades en aquest mòdul. Fins hi tot avui dia els punts de vista del conflicte encara estan molt diferenciats i, en alguns casos, clarament oposats. Mentre es troben opcions com la del text 1 que plantegen una guerra entre democràcia i feixisme, trobarem altres que consideren un cop d'estat que va abocar a una revolució d'extrema esquerra i, posteriorment, a una guerra civil. Com en totes les ciències socials el debat encara és viu i obert avui dia. 2. El cop d'estat El general Mola és el director de la insurrecció armada contra el govern republicà que el poble ha votat a les darreres eleccions. El plantejament és senzill: els caps militars de l'Exèrcit de terra, alguns quarters de la Guàrdia Civil, i grups de civils de la Falange i monàrquics volen prendre el poder dels principals punts del territori i instaurar un nou govern de dretes. Els partits polítics de dretes ja han preparat els contactes necessaris a fi de que els règims feixistes de Hitler i Mussolini col·laborin amb els rebels. L'objectiu del colpistes és una insurrecció que acabi, per bé o per mal, en una setmana o deu dies. Com ja havia passat en moltes ocasions en els segles XIX i XX a l'Estat espanyol els militars fan un pronunciament més. La diferència està en les conseqüències del tot inusuals del que es


105

produiran al juliol del 1936. 17 de juliol Comença el cop d'estat al protectorat espanyol del Marroc. Els caps militars afusellen a tots els membres de l'exèrcit que s'oposen a la insurrecció. Després, un cop purgades les files del cos armat, assassinen als elements de la població que poden oferir resistència, ja siguin espanyols o marroquins, bàsicament treballadors implicats en sindicats o partits polítics. Un cop tenen la zona sota el control dels colpistes esperen l'arribada del seu cap, el general Franco, capità general de les Canàries. 18 de juliol Arriba Franco i, com estava previst, pren el comandament de l'exèrcit africà: el més ben preparat de tot l'exèrcit espanyol. Aquest mateix dia, algunes casernes del cos de terra i de la Guàrdia Civil recolzen la insurrecció. Tot funciona segons el previst. L'actitud de cada caserna depèn bàsicament dels comandaments: si ells decideixen alçar-se afusellen als opositors i la tropa els seguia per por o per convicció, tant se val. Se'ls afegeixen grups de Falange Espanyola que, com els soldats, són armats per entrar en combat. 19 de juliol de les casernes rebels surten les tropes i els falangistes armats al màxim per prendre el control de la situació. Els objectius són molt clars: controlar per la força els centres de poder (Govern, ajuntaments, les seus dels partits polítics d'esquerres i dels sindicats... i la Generalitat, en el cas català) i assassinar o detenir els activistes sindicals i els polítics d'esquerra. Aquesta manera de fer és l'habitual en els cops d'estat, i per tant la que tothom podia esperar. La principal diferència en aquest cas va ser la resposta popular hom veura més endavant. També cal tenir present que l'actitud de l'exèrcit no va ser homogènia, ni tots els militars eren colpistes ni de dretes. En algunes poblacions els comandaments d’aquesta institució o de la Guàrdia Civil, fidels a la República, van imposar-se als altres caps rebels, avortant de soca-rel l'alçament en aquells quarters. En el cas de l'Aviació i de la Marina es van mantenir fidels al govern legítim de la República. Això va suposar un problema per a les tropes africanes de Franco que no van poder comptar amb vaixells ni avions espanyols per creuar l'estret de Gibraltar. 3. La resposta popular als rebels Un dels trets més importants en aquest conflicte és la resposta popular. Els colpistes no tenen el suport del poble, la mostra més clara són els pèssims resultats polítics de la Falange Espanyola i la baixa afiliació d'aquest partit. A algunes zones la força de les armes dels rebels s'imposa ràpidament (Pamplona, Burgos, Valladolid), controlen la situació i passen per les armes als polítics i treballadors d'ideologia oposada. A les grans ciutats es donen les diferents variables per fer front als insurrectes. A ciutats importants com Barcelona, Madrid, València... el poble atura l'alçament, a d'altres no ho aconsegueix. Com a mostra del que va ser el cruent dia 19 de juliol de 1936 explicarem el que va passar a la capital catalana.


106

La lluita als carrers de Barcelona L'oposició als colpistes a Barcelona va ser clau. Barcelona era la ciutat obrera més important de l'Estat i el gran feu de la CNT. La nit del 18 de juliol va tenir una activitat frenètica. Dels quarters militars de Pedralbes (Diagonal), Lepant (Gran Via), Sant Andreu (Meridiana) i els de la zona de la Ciutadella sortirien a la matinada uns 5.000 soldats perfectament armats, amb metralletes, artilleria, bombes de mà, etc. recolzats per falangistes que se'ls havien afegit durant la nit. El general de la Guàrdia Civil a Barcelona, després de pensar's-ho molt, va decantar-se pel govern legítim i així ho va comunicar a la Generalitat de Catalunya; la realitat va ser que els 3.000 guàrdies civils de Barcelona es van dividir entre els dos bàndols. La Generalitat tenia 1.960 guardes d'assalt (actualment es correspondrien a la Policia Nacional) i de seguretat, amb armes lleugeres i en poca quantitat. La diferència entre els efectius era substancial. Semblava que Barcelona cauria tal i com va passar l'octubre del 1934.


107

La solució es va trobar en la CNT. D'una banda els anarquistes, preveient que alguna cosa anava a passar, van ocupar aquella mateixa nit del 18 de juliol la central de correus i telègrafs de Barcelona, d'aquesta manera tenien una font d'informació que ningú els hagués proporcionat, d'altre banda canviaven els continguts del missatges que s'enviaven els colpistes duent-los a la confusió. Així assabentats del que passava van començar a armar als seus afiliats, ja tenien unes poques armes lleugeres preparades per a fer la revolució, però eren molt insuficients, van assaltar armeries —botigues de cacera— robant les armes, i van desarmar els vigilants de nit (popularment: serenos). La quantitat d'armes seguia sent insuficient. La CNT tenia suficients obrers per fer front a la situació però desarmats. Així doncs va exigir les armes a la Generalitat. El president, Companys, no es va decidir a armar el poble, pensava que podia produir-se un procés revolucionari que després no s'aturaria. Finalment l'aviació fidel a la República va començar a bombardejar el quarter d'artilleria de Sant Andreu (La Maestrança) d'entre les runes els obrers van aconseguir l'armament necessari per enfrontar-se als militars. El matí va convertir la ciutat en un cru escenari bèl·lic. Des dels quarters les tropes anaven cap el centre de la ciutat mentre els carrers s'omplien de barricades on els guàrdies d'assalt, alguns guàrdies civils i els obrers els feien front. Alguns soldats, si podien, es canviaven de bàndol, les armes del morts eren preses pels ciutadans que s'incorporaven a la lluita. Des de les esglésies i pisos particulars capellans i gent de dretes disparava contra les improvisades barricades —com ja havia passat a la Setmana Tràgica—. Després de moltes hores de lluites, molts morts i ferits per tota la ciutat els colpistes van ser derrotats. En acabar els enfrontaments la ciutat era plena d'anarquistes victoriosos i armats, la revolució estava per fi al seu abast. Es produiran les col·lectivitzacions dels mitjans de producció com s’explicarà més endavant. El triomf de la conjunció d'obrers i guàrdies d'assalt a Barcelona va animar a altres ciutats a intentar repetir l'èxit. A Madrid es va assaltar el


108

cuartel de la Montaña on es refugiaven els colpistes que també van ser derrotats pel poble. 4. La revolució a la zona republicana A la zona republicana després de vèncer als militars sollevats els treballadors s'adonen que són els amos de situació: en primer lloc estan fortament armats; i l'exèrcit que sempre els ha reprimit està derrotat; la major part dels capitalistes, que solen ser de dretes o d'extrema dreta, ha recolzat el cop d'estat, són per tant doblement enemics; i, finalment, les institucions (el Govern central i la Generalitat) no han estat capaces per si mateixes de controlar la insurrecció. Per primer cop la classe treballadora veu que la revolució és possible i està al seu abast. A Barcelona el 19 de juliol esdevé el dia de la revolució ja que els treballadors passaran a controlar directament els mitjans de producció mitjançant les col·lectivitzacions, on es substitueix la propietat privada per la propietat col·lectiva. ç les col·lectivitzacions els treballadors i treballadores participen directament en el control i la gestió de l'empresa. És a dir, els treballadors d'una empresa en concret decideixen en assemblea sobre com ha de funcionar la fàbrica, sense cap altre intromissió en el seu funcionament. Els empresaris que fins ara controlaven la fàbrica, perquè eren els propietaris i volien obtenir el màxim benefici o plus-vàlua, ja no hi són: han fugit, o s'han amagat o els han mort. Ara els beneficis es reparteixen entre tots els treballadors. La novetat de les col·lectivitzacions radica en el control de l'empresa per part de tots els treballadors de la mateixa, sense delegar aquesta direcció en l'Estat o un partit polític —com havia passat a la URSS—. Aquesta característica diferencial l'hem de veure en la teoria política des de la que s'origina la revolució: si a la URSS la revolució es de tall comunista a Catalunya és sobre tot anarquista dirigida per la CNT i la FAI. Malgrat tot, comunistes revolucionaris com el POUM, també participen de les col·lectivitzacions. A Barcelona els serveis públics, el subministrament d'aigua, el telefònic, els mercats, les lleteries, els escorxadors... són gestionats per les organitzacions obreres després del 19 de juliol de 1936. Però aquests no són els únics canvis. En aquesta febre revolucionaria alguns treballadors entren als bancs i cremen els diners sota la proclama: "ara ja no els necessitem". Les corbates i barrets també desapareixen de la indumentària ja que són símbols de la diferència de classes que la nova societat vol suprimir. Hotels de luxe com el Ritz de Barcelona són reconvertits en menjadors populars on els treballadors poden anar lliurement a menjar. Com ha tots els processos armats sempre hi ha excessos, als polítics de dretes i empresaris se'ls deté i, de vegades se'ls dóna el paseo, com es deia en aquells moments a assassinar-los a qualsevol indret solitari. També a l'Església se li passa factura per la seva actitud ultraconservadora, els seus temples i convents són cremats —com ja havia passat a la Setmana Tràgica— i reconvertits en edificis per a altres usos, com hospitals o magatzems. Les campanes de les esglésies es fonen per fabricar material de guerra. Alguns capellans acusats de disparar contra els treballadors són afusellats. Les poblacions eliminen dels seus noms les referències religioses o monàrquiques, per exemple Sant Feliu de Llobregat passa a ser Roses del Llobregat i Molins de Rei passa a ser Molins de Llobregat, també els carrers i places de les poblacions canvien els seus noms, la plaça dedicada al bisbe Urquinaona de


109

Barcelona passarà a ser plaça de Ferrer i Guardia, i la de Sant Josep Oriol serà La plaça del Milicià desconegut. 5. Els dos territoris L’Espanya feixista Després de la insurrecció l'Estat espanyol queda dividit en dues parts com es veu al plànol. Una sota el control dels rebels (que es defineixen com nacionals) i l'altra part que es correspon amb la zona republicana. (Respecte a la terminologia dels dos territoris llegiu el text 2)

El desigual èxit del cop d'estat farà que el govern legítim republicà intenti arribar a un acord amb el general Mola, el cap dels alçats, però el militar no l'acceptà. Així doncs el problema deixa de ser una qüestió d'uns pocs dies, el cop d'estat es transforma en una guerra civil. El general Mola pretenia cedir el comandament de la rebel·lió a Sanjurjo, el militar que ja es va alçar contra la República al 1932, i que estava exiliat a Portugal. Quan Sanjurjo es dirigia en avió cap l'Estat espanyol un accident aeri va acabar amb la seva vida. El mateix va succeir-li a Mola que va morir en un altre accident aeri. D'aquesta manera casual el màxim cap militar acabarà sent Francisco Franco que aviat passarà a

ser Generalisimo (un càrrec de la seva pròpia creació) i després també Caudillo de Espanya, un altre galó nou pel presumptuós militar que al juny anterior havia intentat trair els seus companys. A la zona rebel, els feixistes al no tenir el suport popular, apliquen una brutal i sistemàtica repressió. A Galícia, per exemple, els cadàvers dels dirigents sindicals i polítics es deixaven exposats pels camins per aterrir a la població. També artistes i literats com el cas de Federico García Lorca eren víctimes dels feixistes. La ideologia que s'imposa és, en bona part, una versió descafeïnada de la ideologia falangista, amb moltes dosis de catolicisme arcaic i de nacionalisme espanyolista. Qualsevol diferencia era pròpia de rojos. La classificació de rojo implicava la mort o la presó de la persona en qüestió i l'agressió, repressió i maltractament de tot tipus pels seus parents més propers. La zona republicana A la zona republicana on s'ha produït el procés revolucionari abans citat tenen molt clar que si volen que la seva revolució sobrevisqui s'ha d'estendre per tot l'Estat i per tant s'ha de


110

vèncer a l'exèrcit colpista. Una societat revolucionaria ha de tenir un exèrcit revolucionari: es creen les milícies. En pocs dies sortiran cap el front més de 8.000 milicians per alliberar Saragossa. Les milícies són agrupacions de homes i dones d'un mateix sindicat o partit polític que van a lluitar al front voluntàriament i en iguals condicions. Són milicians que s'agrupen lliurement i per afinitat ideològica. No hi ha comandaments, ni salutacions, ni distinció per sexe, tothom és igual, en el combat

dirigirà el grup aquell home o dona que entre tots

hagin decidit en funció de les seves

capacitats, després de

l'acció bèl·lica, si no ha satisfet les expectatives del grup perd la seva funció de líder en acció i entre tots decidiran a un altre per dur a terme la tasca. No volen l'estructura piramidal típica de l'exèrcit regular i de la societat que pretenen canviar. A Catalunya el Govern de la Generalitat s'adona de

que ja no té el govern real, ja que aquest està en mans del treballadors. Així doncs la Generalitat es dedicarà, amb el vist i plau de la CNT, a coordinar les diferents milícies mitjançant del Comitè de Milícies (n'hi ha dels diferents partits polítics i dels diferents sindicats).

6. La dona en la revolució i en la guerra civil La dona durant la 2a República ha assolit el dret al vot. Tot just comença un camí cap a la igualtat de condicions que amb la dictadura franquista s'aturarà per fer una llarga i penosa marxa enrera. Durant el procés revolucionari que s'inicia al 19 de juliol del 1936 algunes dones comencen a tenir molt clar que és el moment de demostrar les seves capacitats. Així les dones demostren que són capaces de fer tot el necessari per arribar al seu objectiu: la llibertat per a tothom, dones incloses. En primer lloc cal destacar que les dones van integrar les milícies assumint totes les tasques, les d'armes i les d'intendència, al igual que els seus companys milicians.


111

Uns mesos mes tard, a la tardor del 1936, s'exigirà a les dones que deixin les armes i es dediquin a les tasques "tradicionals" cuinar, curar ferits... A les ciutats i el camp quan la guerra s'allarga i els homes comencen a ser reclutats pel govern —ja no són milicians voluntaris— la dona ha de fer, de forma reconeguda públicament, totes les tasques de la societat per seguir endavant. Seran les dones les que treballaran a les fàbriques i les que conrearan els camps. Però no només en el camp del treball demostraran que la discriminació no està fonamentada. En el camp de la ideologia i la política ja hi ha noms destacats: com l'anarquista Frederica Montseny, membre destacat de la CNT i la FAI i que al novembre de 1936 serà la primera dona amb càrrec de ministre de la Història de l'Estat espanyol, o la diputada comunista Dolores Ibárruri "La Pasionaria", símbol de la resistència espanyola que va encunyar la frase "prefiero morir de pie a vivir de rodillas" que més tard farà famosa Ernesto "Che" Guevara. Mentre la dona de la zona republicana és una clara mostra de l'avenç contra el masclisme tradicional a la zona rebel, en canvi, torna al passat del segle XIX. La dona a casa, a fer de senyora de la seva llar, a criar molts fills i a estudiar el mínim possible. Sobre la dona en el feixisme també en parlarem al tema següent: La dictadura de Franco. 7. La guerra a tres bandes: ideologies en lluita Ja s’ha vist com l'alçament militar organitzat per la dreta ha triomfat només en una part de l'Estat, a la resta de l'Estat la situació esdevé revolucionaria, ja que els treballadors, després d'esclafar als colpistes i els falangistes, han dut a terme un procés revolucionari en la que els governs (de la República i a Catalunya de la Generalitat) poc tenen a fer, almenys inicialment. Mentre les previsions colpistes eren d'un cop d'Estat que durés uns deu dies de seguida es veu que no serà així, el poble, els milicians i la resta de l'exèrcit fidel a la República esperen resoldre la crisi en pocs mesos, ja que els insurrectes controlen només un terç del territori i tenien el principal exèrcit aïllat a l'Àfrica sense el suport de l'aviació ni de la marina. Ningú no sabia el paper que Hitler i Mussolini jugarien en aquesta guerra que comença. Malauradament cap dels pronòstics va encertar. La cruel guerra enfrontà al poble durant tres llargs anys. Els motius de perquè es va allargar tant el conflicte i dels desigual ajuts que els diferents bàndols van rebre els veiem tot seguit, en aquest apartat i en el següent. Els Rebels Són anomenats feixistes, i posteriorment franquistes (ells s'autodefiniran com los nacionales). Els alçats no tenen suport popular, la gent no va sortir en massa als carrers a recolzar-los en la lluita del 19 de juliol, però tenien en canvi el suport de la majoria de partits polítics de dreta, sobre tot de la Falange, —de qui adopten el simbolisme, els himnes i els uniformes típicament feixistes— i també dels carlins i els monàrquics. La família real a l'exili recolza els colpistes convençuda de que finalment es reinstaurarà la monarquia. El tron ha de ser pel fill d'Alfons XIII, Juan de Borbón. Però els rebels compten sobretot amb el recolzament


112

econòmic de l'alta burgesia: banquers i empresaris que es decanten ràpidament pel bàndol que representava una oposició frontal a les reclamacions dels treballadors. Entre ells hi ha gent de tot l'estat com l'empresari i polític català Francesc Cambó o el banquer Juan March. Com a mostra d'oposició a la República utilitzen una bandera diferent, vermella i groga —la que encara s'utilitza, després de modificar l'escut—, mentre que la republicana és la tricolor: vermella, groga i violeta. Un altre sector que recolza als colpistes és l'Església Catòlica. Des del principi de la República és una gran enemiga del nou règim polític per la seva política: la llibertat de cultes, el divorci, i sobretot, la pèrdua de les grans ajudes econòmiques de l'Estat faran que la institució religiosa s'aboqui frenèticament amb els feixistes —tal i com va passar amb Hitler i Mussolini— I anunciïn que Franco es "Caudillo por la gracia de Dios". La guerra serà ara una creuada contra el comunisme representat per tots els republicans. I Franco tindrà el suport i el reconeixement del mateix Papa. Aquí cal destacar que la crema d'imatges i d'edificis religiosos feta en la revolució del 19 de juliol va donar a l'Església la justificació que necessitava. Els capellans morts en zona republicana, fins i tot els que feien de tiradors des dels campanars, van ser considerats màrtirs religiosos, i avui en dia, estant sent beatificats i en vies de canonització. Malgrat tot el recolzament més important dels rebels no el tingueren de l'interior sinó de l'exterior, tal i com veurem en l'apartat següent: La decisiva posició internacional durant el conflicte. Els republicans

No representen, un conjunt unitari sinó molt dispers i en algun moment durament enfrontat. Aquesta és, probablement, una de les causes que més va afavorir als rebels. Els revolucionaris són el sector que va lluitar als carrers amb els guàrdies d'assalt i que, el 19 de juliol, va fer la revolució per instaurar una nova societat.

Són els anarquistes (CNT i FAI), el comunistes revolucionaris (POUM) i els sectors més socialistes que socialdemòcrates (l'esquerra dins del PSOE i la UGT). Per ells l'objectiu és fer una revolució que alliberi a la societat del capitalisme. Per assolir-ho cal derrotar al feixisme dels colpistes. Per aquest sector no és important defensar una República burgesa que perpetua la seva situació i la dels seus fills, encara que en millors condicions, sinó fer una revolució i instaurar una nova societat revolucionaria de treballadors. Per assolir això cal imposar-se als conservadors alçats, però també cal controlar els mitjans de producció. El republicans no revolucionaris representen als sectors més moderats de la República, volen mantenir el sistema polític i social tal i com estava abans de l'alçament militar del juliol. No estan d’acord amb els colpistes però tampoc són partidaris del procés revolucionari del moment.


113

Es troben els sectors socialdemócrates més moderats (els sectors menys progressistes dins PSOE i UGT), els nacionalistes catalans i bascos d'esquerra i dreta (ERC i UDC, i PNV) i els comunistes estalinistes (PCE i el recentment creat PSUC —juliol de 1936—). Dins d'aquest sectors hi ha refugiada a la petita burgesia, la menestralia, els professionals lliberals, i, evidentment treballadors i treballadores que comparteixen aquestes ideologies. Aquestes dues opcions conviuen durant els primers mesos de la guerra forçats per el curs dels esdeveniments i en molts casos per la por o la incapacitat d'actuar, ja que el poder real després del 19 de juliol era dels treballadors i no de les institucions. Però progressivament les necessitats i, sobretot, la voluntat política de l'estranger eliminaran una de les dues opcions. 8. La decisiva posició internacional durant el conflicte La intervenció internacional en el conflicte espanyol és tan evident com bàsica per entendre els fets. En un principi el cap del govern francès, Lleó Blum, pretenia recolzar a la República, però finalment, per les pressions del primer ministre anglès, el conservador Stanley Baldwin, no ho farà, i proposarà un acord de no-intervenció pel qual països estrangers no s'impliquen en un problema intern. En definitiva, els països democràtics neguen l'ajut a un govern constituït legalment i deixen sola a la República. Però i els Rebels? Els rebels Tenen una situació crítica després del 19 de juliol, només controlen un terç del territori, i en aquest no estan ni el centre polític (Madrid), ni la resta d'urbans ni industrials (Catalunya, Euskadi i València), ni la totalitat de les conques mineres (Astúries és republicana). Tampoc tenen el suport de l'Aviació ni de la Marina. Què tenen doncs els rebels? Bàsicament el suport econòmic que ja hem esmentat i un bon exèrcit i molt preparat, però que està a l'Àfrica, i per tant no és operatiu allà on és necessari: a la Península. Ajuts internacional al feixisme espanyol durant la Guerra Civil:

1. El govern feixista de Mussolini envia importants dotacions econòmiques i militars, tot tipus d'armament, aviació i 40.000 soldats.

2. El govern nazi de Hitler envia avions que s'utilitzen tant pel transport (amb els que els

rebels van fer el primer pont aeri entre la península i el Marroc, per fer passar la tropa africana) com per una nova forma d'aterrir a la gent: el bombardeig aeri sistemàtic de la població civil. També va enviar 18.000 militars, i sobretot tècnic, alts comandaments i equips d'unitats aèries.

3. El govern d'extrema dreta portuguès va permetre l'aprovisionament per als rebels per

les seves terres i fronteres.

4. Importants multinacionals com Texaco, Firestone, General Motors... recolzen econòmicament o amb equipaments als rebels. Texaco tenia un contracte amb Campsa, companyia de la República, en canvi l'empresa petrolera decideix lliurar el petroli als colpistes a crèdit.


114

5. Homes de negocis de Londres i els Estats Units de Nord d'Amèrica van donar de forma particular grans quantitats econòmiques als alçats.

Va ser un ajut molt important i probablement decisiu que venia de governs d'extrema dreta, idèntics al règim que els rebels imposaran, i d'empreses i homes de negocis dels països democràtics que imposen la cínicament anomenada no-intervenció. La República Es va quedar aïllada i sense la possibilitat de comprar armes ja que ningú volia vendre-se-les per respectar la suposada no-intervenció. A la vegada que els governs democràtics abandonen a la República en mans de l'extrema dreta nacional i internacional, els ciutadans dels diferents països es manifesten clarament i oberta a favor del govern republicà. Aquesta pressió entre la ciutadania, sobretot en els sectors més progressistes, donarà lloc a les Brigades Internacionals. Ajuts internacional a la República durant la Guerra Civil:

1. Les Brigades Internacionals es creen l'octubre de 1936 per ajudar a la República espanyola. Molts ciutadans del món indignats per la no-intervenció dels seus països decideixen venir voluntàriament a l'Estat espanyol a lluitar en una guerra llunyana contra el feixisme. Són més de 40.000 homes (un terç d'ells van morir) que venen de tota Europa, d'Amèrica, d'Àsia... de cinquanta països en total. Cal destacar el gran nombre d'alemanys i d'italians que venen a lluitar, ells coneixien les presons i camps de concentració dels seus governs i volien aturar el feixisme allà on sigui. Algunes nacions com els EEUU per tal d'impedir les brigades, van amenaçar de retirar la nacionalitat als seus ciutadans brigadistes. A l'octubre del 1938 els brigadistes són repatriats, la derrota s'acosta.

2. Mèxic presidit per Lázaro Cárdenas, és l'únic país que va recolzar obertament a la

República, envia un vaixell amb fusells i munició. L'ajut és més simbòlic que real en aquests moments, posteriorment, quan la guerra s'acabi, Mèxic serà un dels països receptors de republicans i revolucionaris.

3. La URSS d'Stalin serà qui finalment vengui armes a la República. En principi Stalin

no es vol implicar, ja que el pacte polític amb els països occidentals és que el deixin tranquil a la URSS i ell no promou revolucions a Occident. En aquesta línia els partits comunistes deixen de ser partits revolucionaris per ser comunistes demòcrates dirigits per Stalin des de Moscou (com van fer aquí el PCE i el PSUC), mentre que els partits comunistes revolucionaris (com el POUM) passen a ser un objectiu ja que Stalin els vol destruir. Finalment la pressió dels propis partits comunistes d'arreu del món que volen intervenir en les Brigades Internacionals faran que, a disgust, la URSS accedeixi a gestionar les brigades i a vendre armes a la República. Però les armes tenen un altíssim preu: en primer lloc primer cobra en or, el famós or de Moscou: les reserves del banc d'Espanya s'envien a l'URSS, i Stalin segons el seu criteri —no el de la República— lliura l'armament, però no només envia armes, envia també un elevat nombre de comissaris polítics i membres del KGB. Aquests creen una gran xarxa d'espionatge i de propaganda política amb la missió de desarticular primer i


115

desacreditar després tot el procés revolucionari del 19 de juliol i eliminar físicament als anarquistes i comunistes revolucionaris (trotskistes). A conseqüència d'aquests fets es produiran els tràgics fets de maig del 37.

9. Reflexions i preguntes sobre la reacció internacional � Qui alimenta al feixisme? Si s’examinen el cas de Alemanya, Itàlia o l'Estat espanyol

sempre es troben els mateixos grups: en primer lloc els grans capitalistes, i després l'Església Catòlica.

� Per que alimenten el feixisme? Perquè és l'única forma de fer front a les idees

revolucionaries que estan popularitzant-se entre els treballadors —socialisme, anarquisme o comunisme—. El feixisme, és una ideologia que es basa en el control integral de la persona, una ideologia que imposa una ferma disciplina i, sobretot, que és clarament favorable als interessos de qui té el poder, que en la societat capitalista és l'alta burgesia i de qui els justifica moralment l'Església.

� Perquè s'ajuda als rebels des de l'estranger? Així doncs séntén que els homes de

negocis i les multinacionals recolzin als rebels, perquè s'imposaran als treballadors, eliminaran la voluntat del poble. Com els països demòcrates es basen en el capitalisme —democràcies burgeses— per aquest motiu dinamiten un estat que esta vivint una revolució, perquè demà potser seran els seus treballadors els que voldran fer-la al seu país. Per Anglaterra o els EEUU és molt preferible una dictadura feixista més, abans que una revolució obrera que s'escampi pel món.

� I la URSS? Aquí és on intervé la URSS, en primer lloc Stalin ha transformat la URSS

en una altra dictadura, els ideals revolucionaris han estat modificats i s'han convertit en el mateix que podem trobar a l'alemanya nazi. Alhora que per estalviar-se problemes amb les altres potències a transformat radicalment els partits comunistes del món en titelles al seu servei i sota les seves ordres —excepte els pocs partits comunistes revolucionaris o trotskistes—. Per tant l'existència d'una revolució no li convé, sobre tot quan els protagonistes són anarquistes o comunistes que no el segueixen. Stalin aprofitarà la seva "ajuda" per d'una banda netejar la seva imatge i d'altre rebentar la revolució complint el seu compromís amb els països capitalistes.

10. Comencen les divisions a l'esquerra Al juliol de 1936 a Catalunya quan comença la revolució hi ha sectors que si oposen però en ser conscients de que no podien fer res en aquell moment treballant discretament. En primer lloc cal destacar que tot i que la CNT tenia el poder i un gran recolzament entre els treballadors no era l'opció política més ben vista per altres sectors socials, com ja s’ha esmentat. I cal recordar que en nom de la revolució es van cometre errors i excessos innecessaris. Un dels temes més destacats es troba al món rural català on es força a comunitats a dur a terme les col·lectivitzacions agrícoles. Tot això crea molts desencisos i


116

oposició de determinats sectors rurals i urbans. Al juliol de 36 apareix un nou partit polític amb el lema "ordre i control" en el que es refugia la classe mitja catalana eterrida per l'actitud dels treballadors. Membres del PSUC creen, al mateix juliol, les primeres "txeques", presons secretes i il·legals on es segresta, interroga, tortura i assassina a enemics polítics. El PSUC a Catalunya i el PCE a la resta de l'estat actuen sota ordres de Moscou. Després de lliurar l'or del Banc d'Espanya a la URSS arriben les armes i els espies russos. La revolució i tot allò que comporta s'ha d'eliminar. Bonaventura Durruti, un del líders més destacats de la CNT mor a Madrid en estranyes circumstàncies el 20 de novembre del 1936. Poc després els anarquistes decideixen entrar al govern de la República com a ministres (García Oliver a Justícia, Joan Peiró a Indústria i Federica Montseny a Sanitat) una actitud difícil d'entendre per alguns sectors de la CNT i de la FAI entre d'ells el recentment desaparegut Durruti. Les milícies són un dels primers objectius, tenint a la gent agrupada per partits polítics o sindicats és molt fàcil eliminar algun col·lectiu. El comunistes seran els que distribuiran equipament i armes. Les milícies del POUM i de la CNT quedaran cada cop menys equipades, l'armament que els arriba és escàs i en molts casos defectuós, la munició sovint no es correspon amb les armes i les converteix en inoperatives. Els milicians resten indefensos davant els atacs del rebels. Comença una campanya de descrèdit a la reraguarda sobre la ineficàcia de les milícies i la disbauxa per la inexistència de comandaments i la convivència mixta. També s'acusa als revolucionaris de fer una revolució rural totalment inadequada. Poc a poc els contrarevolucionaris comencen a fer-se veure i a aixecar la veu. Així comença a sentir-se una proposta: deixar estar la revolució i dedicar-se únicament a guanyar una guerra que comença a fer-se llarga i penosa. Els sectors revolucionaris CNT i POUM defenen que només lluiten per una revolució, i que per això van sortir al carrer el 19 de juliol, si es tracta únicament d'una guerra per recuperar la República no els interessa, però tampoc deixar les armes, i menys si els que les controlen son els comunistes de Stalin. El dilema està en triar: revolució i guerra o guerra i revolució? 11. El fets de maig de 1937 Comença una cacera ferotge i secreta de revolucionaris, entre ells Andreu Nin fundador del POUM desapareix misteriosament, apareixen pintades pels carrers "¿On és Nin? ¿a Moscou, Londres o Berlín?". Els membres del POUM ja no saben qui és l'enemic si la URSS i els stalinistes, si Londres i els capitalistes o si ho és Berlín els nazis. Posteriorment (als anys 90 del segle XX) s'ha sabut que la desaparició i assassinat d'Andreu Nin la va manar el mateix Stalin des de Moscou. No ens ha d'estranyar el fet, Stalin va desprestigiar totalment a Trotski líder revolucionari rus creador i dirigent de l'Exèrcit Roig i després, al 1940, va fer-lo assassinar—l'assassí va ser Ramon Mercader del PSUC a Mèxic on Trotski vivia exiliat— Stalin pretén destruir i/o desprestigiar a tots els comunistes que s'oposen al stalinisme als que


117

classifica de trotskistes. Aquesta situació tindrà el seu punt àlgid al mes de maig del 1937 a Barcelona. El govern de la Generalitat amb el suport del PSUC —i per tant tota la maquinaria de l'estalinisme— fa front a la CNT. El lloc en qüestió és la central de la Telefònica de la plaça de Catalunya, Companys vol que la CNT abandoni l'edifici, els anarquistes s'hi neguen. Companys envia a la Guardia d'Assalt i l'exèrcit a ocupar-lo. Comença una batalla sagnant entre dos bàndols: la CNT i el POUM per un costat i la Guardia d'Asalt, l'Exèrcit i els milicians del PSUC de l'altre. Els enfrontaments es produiran per tota la ciutat i els morts es comptaran per centenars. Mentre CNT i POUM acusen a la Generalitat de contrarevolucionaria, la Generalitat (per tant els nacionalistes d'ERC) i el PSUC acusen la CNT de no ser operativa i de gestionar malament la Telefònica. És en resum l'enfrontament entre les dues postures: els que volen fer una revolució guanyant una guerra i els que volen guanyar una guerra i després fer una revolució. A banda dels morts i ferits dels enfrontaments s'obre una crua ferida entre els bàndols enfrontats en aquesta guerra dins de la guerra civil. Les altres conseqüències seran:

• El president del govern (Largo Caballero) i els tres ministres anarquistes abandonen el govern. El nou President serà Juan Negrín.

• Les milícies desapareixen i són integrades a l'Exèrcit Popular, un exèrcit convencional amb jerarquies i galons.

• Els membres del POUM seran acusats de traïció i perseguits i en molts casos assassinats pels stalinistes. La CNT no es veié tant afectada pel gran suport obrer que té.

Els principals beneficiats de totes aquestes lluites internes seran el rebels que unificats pel poder dictatorial del seu cap, i per tant sense cap esquerda interna, que seguien rebent l'ajut ja esmentat i podien anar guanyant una guerra que, que en principi, tenien perduda. 12. L'evolució dels fronts El dia a dia de la guerra és molt dur a tot arreu. Sobre tot a la zona republicana ja que les principals zones agrícoles i ramaderes estan sota el control rebel. La gana serà un dels trets característics de la guerra. A més d'això a les ciutats hi ha 10.000 morts a causa dels bombardeigs (5.000 a Catalunya, d'ells 2.428 només a Barcelona), la majoria dones, criatures i avis. Les principals ciutats catalanes bombardejades van ser: Barcelona, Tarragona, Reus, Portbou, Mataró, Blanes i Granollers. La finalitat dels bombardeig és aterrir a la població i experimentar amb els nous armaments que els governs alemany i italià preparen per la propera guerra mundial. L'Estat espanyol serà el conillet d'índies de l'armament dels governs feixistes. Pel que fa als fronts durant l'any 1936 progressen lentament a favor dels rebels [mireu el plànol de la pàg. 4 del juliol del 36] que envaeixen pel front del nord la resta de Galícia i una part d'Astúries, incloent la capital, Oviedo; pel front del Oest Extremadura —els assassinats a Caceres i Mérida es compten per milers—; i per Andalusia Huelva, la resta de les províncies


118

de Sevilla, Córdoba i Granada (els colpistes només s'havien imposat a les capitals), i finalment la província de Màlaga. Les lluites per envair Madrid i al front d'Aragó són molt cruentes. A partir de març del 37 Franco frustrat per no aconseguir Madrid comença l'ofensiva contra el nord. Al principi de l'estiu la resta d'Astúries, Santander i Euskadi estan en mans rebels. El front del nord a caigut. En el marc d'aquesta ofensiva cal destacar el bombardeig de la simbòlica ciutat de Guernika (el 26 d'abril). L'aviació franquista bombardeja poblacions per tota la zona republicana, però el cas de Guernika va passar a la història per la extrema crueltat i pel posterior quadre de Picasso. La Legió Condor, d'origen alemany va rebre l'ordre de bombardejar la població amb bombes incendiaries. Els resultats van ser tant monstruosos que Franco no els va voler assumir mai i va acusar a la República de destruir Guernika en la seva fugida. Finalment la Historia a posat les coses al seu lloc. Al 1938 Madrid segueix sent l'objectiu prioritari però ara cal dividir el territori Republicà en dos aïllant a Catalunya. L'exèrcit rebel avançarà per la vall de l'Ebre donant resposta a una ofensiva republicana, és la batalla de l'Ebre. El 15 d'abril del 38 els rebels arribaven a Vinaròs. La pèrdua d'aquesta batalla declina finalment la balança: la guerra està perduda. Al mes d'octubre els brigadistes són repatriats després de dos anys de lluita. En el context internacional Alemanya s'annexiona Àustria i una part de Txecoslovàquia davant la passivitat dels països democràtics (Pacte de Munic). La 2a Guerra Mundial està apunt d'esclatar. La República espanyola pretén resistir i enllaçar la guerra civil amb la mundial, esperant l'ajut aliat. Després de la batalla de l'Ebre (on moren 60.000 republicans i 30.000 franquistes) Catalunya no tenia res a fer amb els seus 90.000 soldats amb poc material de guerra en front dels 350.000 homes de Franco amb el suport de l'aviació alemanya i italiana. El 15 de gener del 39 les tropes rebels entraven a Tarragona, el 22 del mateix mes a Barcelona. La caiguda de Catalunya provoca l'èxode de 500.000 persones (200.000 civils i 300.000 soldats) cap a França. Els avions de l'exercit rebel els bombardeja i els metralla per les carreteres.


119

L'exercit rebel comença la darrera ofensiva contra la zona republicana. El 27 de febrer del 1939 els governs francès i anglès reconeixen al govern de Franco. L'1 d'abril es dona per acabada la guerra. Comença la dictadura i una dura repressió contra els perdedors. 12. La Guerra civil en dades El pitjor de tot és el desastre humà que es va patir: al voltant de mig milió de morts, milers de famílies que avien perdut parents, en molts casos no es sabia ni si els parents eren vius o morts, milers de mutilats...

Morts durant la guerra espanyola

Estat Espanyol Causes de la mort Catalunya (incloent Catalunya)

100.000 Morts als fronts 30.000 Assassinats a la zona Republicana, incloent lluites internes ..... 8.500

9.000 ó 10.000 ..... Entre falangistes, guàrdies civils i religiosos 15.000 ó 16.000 A conseqüència de lluites internes entre republicans (maig del

37...)

Assassinats per la repressió dels rebels 300.000 incloent afusellats o agarrotats, a les presons, apallissats per la

la policia, guàrdia civil o els falangistes durant la dictadura 10.000 Morts pels bombardejos (gaire bé tots a zona republicana) 5.000 50.000 Morts de fam o de malalties durant la guerra 485.000 Morts en total

A aquestes xifres cal afegir:

• Els morts en camps de refugiats francesos • Els morts en camps d'extermini nazis • Els més de 500.000 exiliats a França, URSS, Mèxic, etc.

A nivell econòmic:

• Es calcula que la guerra va costar més de 30.000.000.000 ptes (180.303.631,32 €). • 250.000 cases van quedar destruïdes totalment i altres 250.000 parcialment. • La producció agrícola va caure un 21 % la industrial un 31 %. • La renta per càpita va baixar un 28 %.

Però el desastre no s'acaba aquí. Per desgracia la dictadura va continuar el drama. Els exiliats van patir la persecució, van romandre en camps de refugiats i de concentració. La gent que va quedar-se a l'Estat espanyol va haver d'assumir una regressió política i social, acompanyada de la persecució i la por constant. Els "desapareguts" coneguts superen les 50.000 víctimes, els empresonats seran centenars de milers. Tot just ara comencem a conèixer millor la magnitud de la tragèdia.


120

Unitat Didàctica 8: LA DICTADURA FRANQUISTA (1939-1975)


121

Si es té present que Franco va exercir el poder polític des del 1936 fins al 1975 es comprèn que el règim que va crear experimentés alguna mena d’evolució. Però, malgrat tot, en el règim polític franquista sempre hi ha una constant: la dictadura personal del general Franco. Un cop Franco va haver aconseguit el poder al final del mes de setembre del 1936, ja no el va cedir mai. I el que a uns quants els podia semblar, l’any 1936, una solució per sortir de l’emergència de la guerra, va esdevenir un dels fets bàsics de la història política de l’estat espanyol al segle XX. Entre el 1946 i el 1950 la supervivència del règim franquista va estar en perill. Les excel·lents relacions que havia tingut amb Itàlia i Alemanya durant la IIª Guerra Mundial van posar al govern de Franco en una situació molt crítica quan es va acabar la contesa. L’any 1946 poca gent hauria apostat a favor de la supervivència del règim franquista. Però la “guerra freda” va fer canviar el punt de vista del govern dels Estats Units envers aquell. El que havia estat un “ règim feixista” va passar a ser una “aliat fidel i segur” a partir del 1950. Durant la dècada del 1960 Espanya va experimentar una profunda transformació econòmica i social. Va passar de ser un país predominantment rural i agrari, l’any 1939, a esdevenir un d’industrial i urbà en el període 1957-1970. Aquesta transformació va afecta no només les activitats econòmiques i el tipus d’hàbitat, sinó també la mentalitat de la gent i les seves expectatives. I el règim polític franquista, que no es va saber transformar, es va trobar cada vegada li era més difícil ser acceptat. La incapacitat del règim polític franquista d’adaptar-se a la nova societat espanyola dels anys setanta va fer que el franquisme entrés en una crisi irreversible. Els anys 1969-1975 el règim va viure una llarga agonia, paral·lela a la decadència física del general Franco. A partir de la mort del dictador, el 1975, va començar una delicada operació política que va conduir, sense gaires traumes, a la implantació d’un sistema de democràcia parlamentària a Espanya.

1. La dictadura de Franco Comença al finalitzar la guerra durarà fins a la seva mort l'any 1975. Són quaranta any sense respectar-se la llibertat, ni els drets civils, ni, en molts casos, els drets humans. La repressió és constant en tot aquest període. Franco va anar aïllant i separant del poder a tots aquells personatges del seu bàndol que propugnaven un retorn a la monarquia o una aplicació més propera a la Falange original. Franco, el general rebel concentra durant la guerra el poder militar, civil i judicial. Després de la guerra la situació no canviarà en absolut ja que esdevindrà: cap d’Estat, president del


122

govern (fins al 1972), president del Consejo Nacional del Movimiento, i cap de l’únic partit polític legal. Dirigeix l’exèrcit, el govern, legisla, designa els càrrecs de les institucions de l’Estat, és el cap administratiu i, simbòlicament, el jutge suprem. Aquesta forma de govern totalitari que anomenen com Nacional-Catolicismo, és una dictadura o govern totalitari de caire feixista comparable amb la seva brutalitat a les de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Com totes les dictadures té uns trets que la identifiquen clarament: • El partit únic: només està legalitzat el

partit polític amb la ideologia del poder; en aquest cas és la FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista) d'ideologia d'extrema dreta i ultra-nacionalista espanyol.

• El sindicat únic: només està legalitzat

el sindicat del règim i està controlat per la Falange; en aquest cas és la CNS (Central Nacional-Sindicalista) la ideologia és la mateixa que en el partit polític oficial, d'extrema dreta i ultra-nacionalista espanyola. El sindicat és vertical, és a dir, reuneix a la patronal de l'empresa i els treballadors. El model està clarament enfrontat amb el sindicat de classe que em vist fins ara.

• La fe única: només pot existir una creença religiosa igual i obligatòria per a tothom;

l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. Altres creences no estan permeses. • Un únic nacionalisme, només hi ha una identitat nacional col·lectiva: l'espanyolisme més

radical. Les altres identitats que hi ha l'Estat espanyol no tenen cap dret, no se les reconeix ni poden manifestar-se en cap forma, les anteriors institucions (governs autònoms català i basc), les banderes, himnes, idiomes, etc. estan prohibits. Només es pot ser espanyol, qualsevol dissidència vers un altre nacionalisme, o el mateix internacionalisme, són propis de rojos separatistas i per tant són gent a reprimir.

Com es pot copsar tota la legislació progressista i els avenços socials assolits durant la IIa República són eliminats: no hi ha llibertat de filiació política ni sindical, els partits polítics i sindicats són il·legals excepte FET y de las JONS i la CNS; no existeix la llibertat de culte; s'eliminen els poders autònoms, de Catalunya i País Basc; no es poden utilitzar altres llengües fora del castellà. El català, el basc, el gallec, l’aranès, el bable o l’aragonès són prohibits en qualsevulla manifestació pública; desapareix la llibertat d'expressió, la gent no pot dir ni escriure allò que pensa si és contrari al règim; també desapareix el dret a la lliure associació i a la reunió; s'imposa la censura als mitjans d'expressió, ràdios, pel·lícules, llibres, revistes... tots han de ser revisats per els censors. A tot això s'anomena repressió. Els encarregats de dur-la a terme són la Falange, la Guàrdia Civil, i la Policia Nacional. Els partidaris i


123

simpatitzants del règim són els membres del Movimiento, que té per a les dones la sección femenina del Movimiento. Qui no respecta les anteriors imposicions és un rojo i per tant és detingut; a Catalunya, Euskadi o Galícia les persones amb ideologia o actitud nacionalista se'ls qualifica de separatistas que reben el mateix tractament que els rojos. Haver col·laborat amb la República des de 1934 així com la pertinença a alguna entitat, partit polític o sindicat d'esquerres o nacionalista durant aquell règim també és motiu per ser detingut, juntament amb l’oposició al Movimiento. Els detinguts no se'ls ofereix la més mínima oportunitat d'un judici just, poden ser apallissats, se’ls pot assassinar en una carretera o lloc aïllat esdevenint desapareguts, o bé anar a presó o a camps de treballs forçats. Els judicis durant la guerra i al principi de la dictadura eren en grup, no individuals: el fiscal acusava al grup, els advocat els defenia a tots i el jutge els condemnava. Les presons i els camps de treballs forçats estan plens de gent, molta d'ella morirà en ells (300.000 morts només a la zona rebel durant la guerra). Altres no sortiran de presidi fins a la democràcia, quaranta anys després. Pel que fa als desapareguts, és a dir, la gent a la que s’assassina sense deixar cap rastre i s’enterra a foses comuns que no es coneixen, es calcula que encara n’hi ha uns 30.000. A dia d’avui l’Asociación para la recuperación de la Memoria Histórica està excavant a la recerca dels restes d’aquestes persones. 2. L'Església Catòlica i la dictadura A nivell polític l'Església d'aquell moment del segle XX es manifesta clarament partidària de l'extrema dreta, no només a l'Estat espanyol, també a Alemanya amb Hitler o Itàlia amb Mussolini. El paper de l'Església va ser determinant per al govern feixista del general. El reconeixement per part del clergat i del mateix Papa del règim i de la persona de Franco com a herois d'una croada contra el comunisme s'inicia amb la guerra civil. El dictador és portat sota pal·li com el Pontífex, les imatges de la Verge o de Jesús. Gràcies a Franco l'Església recupera a l’Estat espanyol el poder perdut en la IIa República i l'incrementa. La importància que pel règim franquista té la institució religiosa es veu en el consell assessor (Consejo del Reino) del qual formen part els alts càrrecs de l’Església i de l’exèrcit. També es troben en diferents actes que demostren la més que bona relació entre dictadura i l’Església Catòlica com l’entronització de la Verge de Montserrat (1947) o el Congrés Eucarístic de Barcelona (1952). L’Església és l’encarregada de controlar la moral col·lectiva i també l'educació dels infants. L'assistència als actes litúrgics i la confessió esdevé obligatòria per la canalla i el jovent. A més el sistema educatiu passa a estar sota el control de l'Església, els antics docents o estan a presó o no poden exercir com a mestres —són el col·lectiu laboral més reprimit—, els capellans assumiran les seves tasques... però no els seus mètodes.

Diferències entre els règimsDemocràcia: 2a República Dictadura: franquisme

Diferents partits polítics Partit únic

Diferents sindicats de classe Sindicat únic i vertical

Llibertat d'expressió Censura

Llibertat de culte i Estat Laic Religió d'Estat i única

Llibertat d'associacionisme No es permeten les reunions

Governs autònoms Centralisme

diferents nacionalismes nacionalisme únic

Diferents llengües Una única llengua

Igualtat possibilitats Discriminació sexual

per homes i dones

Educació mixta, racional i activa Educació diferenciada i dogmàtica


124

Un dels pilars bàsics de l'estructura social que l'extrema dreta i l'Església proposen és la família. Però la família tal i com ells la volen. Per sotmetre i controlar a la societat cal instal·lar el procés repressor a l'àmbit domèstic. Els capellans i les monges encarregades de fer de mestres educaran les criatures i els adolescents preparant-les per separat per al rol social que ells consideren adient: • La dona representa l'amor i la dolçor maternal. Ha d'estar a casa criant als nens, netejant,

cosint, cuinant i obeint al seu marit per tota la vida (ni l'Església ni el nou règim accepten el divorci). A les nenes se les ensenya a fer labors domèstiques. Les úniques feines que poden realitzar sense ser mal vistes per la societat és de criades, infermeres, perruqueres, botigueres... Una dona ja no ha de fer "coses d'homes". És una forma d'allunyar a la dona del mercat laboral reduint l'atur a la meitat.

• L'home representa l'autoritat domèstica i l'aportació econòmica fonamental per a la

família. Ha de ser un treballador submís a la patronal i que no presenti problemes. L'únic lloc on pot fer "la seva" és a la llar.

L'actitud de l'Església serà ferma durant la dictadura, sobre tot en els alts càrrecs. Posteriorment, en els anys 50, amb la substitució al govern dels falangistes per membres de l'Opus Dei els sectors catòlics més forts econòmicament es situen en els càrrecs més privilegiats. Finalment també val a dir que alguns sectors eclesiàstics seran crítics amb el règim i col·laboraran en activitats democràtiques a finals dels 60. A la mateixa època el catalanisme també rebrà el suport d'una part del clergat local. Aquests canvis es veuran més endavant. 3. El suport a l’Eix feixista (1939-1945) En acabar la guerra civil la situació de la població civil no millora. A les zones que s'anaven "alliberant", és a dir, que conquereixen les tropes del feixisme, la moneda de la República és recollida pel nou poder. La gent esperava que se'ls canviés per moneda valida franquista, però no és així. Els pocs estalvis de la gent, si es que en tenia, deixen de tenir valor. La fam i la misèria dominen la situació, sobretot a les ciutats. El menjar bàsic i els bens de primera necessitat es racionen amb les cartilles de racionament. El racionament dura fins el 1952, tretze anys després de la guerra. No arriba ni pels aliments mínims, i la gent ha de proveir-se en el mercat il·legal per alimentar als seus fills, el mercat negre es coneixerà com estraperlo. Els pagesos i els petits contrabandistes sobreviuen millor amb l'estraperlo, però el gran negoci està a mans dels governants (els líders locals del Movimiento) que s'enriqueixen descaradament. La pobresa té com a origen el desastre de la guerra i també la baixa producció agrícola d’aquests anys, en que ni el producte nacional brut, ni la producció agrícola arriba als nivells de la IIa República, només la producció industrial per càpita assoleix nivells similars al període republicà.


125

La repressió política Continua amb la mateixa intensitat dels anys de guerra. En aquest període seguiran empresonats 300.000 presos polítics (d'ells 7.000 són mestres), les execucions posteriors a la guerra seran més de 30.000, desenes de milers de treballadors seran separats dels seus treballs per la seva ideologia. En aquest període de terror les persones vinculades a partits polítics i sindicats o manifestament d’esquerres o nacionalista català, basc... que no hagin emigrat a l’estranger restaran amagades o viuran la por de ser qualsevol dia empresonat o apallissat. Malgrat tot la CNT resistirà clandestinament i als anys quaranta del segle XX seran ja catorze sindicats confederats dels sectors del transport, l’espectacle, la construcció i el tèxtil. Uns 200.000 treballadors hi cotitzaven, una quantitat destacada tenint en compte les condicions en que es viu i el risc que es corre pel fet d’estar afiliat. La situació internacional La IIª Guerra Mundial comença al setembre del 1939 i l'Estat espanyol està en la més absoluta misèria. Franco està en deute amb els governs feixistes que l’han recolzat contra la República. L'opció és declarar-se neutral però ajudar a Alemanya i Itàlia en temes d'intendència: enviant carn d'Argentina i petroli d'Anglaterra i del EUA, també els proveirà dels minerals necessaris per a la indústria armamentística. Aquesta col·laboració es retribueix amb or i diners dels bancs nacionals del països envaïts o dels col·lectius assassinats als camps d'extermini (eslaus, jueus, gitanos, presos polítics, espanyols exiliats...) sobretot de la població jueva que és el col·lectiu amb més recursos de tots els que trobem als camps de la mort. Aquests comportament tant immoral no és dona només a l'Estat espanyol, altres països proclamats "neutrals" com Portugal, Suècia, Suïssa, Turquia també entren en aquesta dinàmica. Un altre tema important és fins a quan pretén mantenir Franco la "neutralitat". L'Estat espanyol està exhaust i sense possibilitats de suportar un altra campanya bèl·lica llarga, però podria resistir un any de combat. Donat que Franco estava convençut del triomf de l'Eix, el seu pla és mantenir la suposada neutralitat i actuar en el darrer any de la guerra. D'aquesta manera entrarà a participar del repartiment de les conquestes africanes. Quan l’Eix s’imposi a la guerra les colònies dels Aliats seran repartides entre els membres de l'Eix feixista. La Història però va serà ben diferent als plans de Franco. Mentrestant, per mantenir les aparences, s’envia l'any 1941 la División Azul, un exercit, format presumptament per 18.000 voluntaris, per anar a lluitar al front contra els rojos de la


126

URSS. Quan la guerra es va començar a decantar pel bàndol aliat Franco va renunciar a participar en el que seria una clara derrota. Els refugiats espanyols a l'estranger Amb la caiguda de Catalunya l'allau de refugiats que arriben a l'Estat francès fugint de la repressió es dispara arribant gaire bé al mig milió de persones. El govern francès està desbordat per la situació: ferits i malalts, persones afamades, un fred sever... s'habiliten camps de refugiats provisionals, en unes condicions infrahumanes i sense serveis sanitaris. Alguns d'ells ubicats a les platges on el mar era el bany i la comuna per a tothom. En aquests camps es repeteixen els enfrontaments de la guerra civil entre les diferents faccions republicanes. Manta vegada, els camps de refugiats són simplement camps de concentració i els gendarmes francesos els carcellers. Algunes persones es podran acollir a l'exili en altres països com la URSS, Mèxic, Argentina... etc. A molts se'ls oferirà la sortida del camp anant a fer treballs que ningú no vol fer —ratllant l'esclavatge— i quan comenci la guerra mundial se'ls oferirà anar a lluitar amb la resistència contra els alemanys. Molts excombatents (militars, milicians o brigadistes) veuen que poden seguir lluitant contra el feixisme a França. La creença era que un cop alliberada Europa de Hitler i Mussolini es lluitaria contra Franco. Els tres anys d'experiència al front de la guerra civil dels soldats, milicians i brigadistes republicans van resultar molt útils als francesos, ja que la resistència es nodreix d’aquests veterans, els exiliats vertebren la resistència gala. Per que ens fem una idea de la seva importància la primera tanqueta que va entrar al París alliberat va ser la "Guadalajara" i anava plena de republicans. Durant la IIa Guerra molts exiliats són capturats per la Gestapo alemanya, alguns van als camps d'extermini nazis, altres són enviats a Franco per ser "jutjats". Entre aquesta gent ni ha de totes les ideologies com el president de la Generalitat, Lluís Companys (d'ERC) o Joan Peiró (CNT). L'any 1944 mentre França ja era pràcticament alliberada i la IIª Guerra Mundial anunciava la derrota de l'Eix feixista, els grups de resistència al feixisme decideixin actuar a l'Estat espanyol. Cal que la guerra es desplaci també a la península per tal d'alliberar-la. Es produeix una ràpida invasió per la Vall d'Aran que serà repel·lida per les tropes de Franco. A les zones muntanyoses hi ha grups més o menys aïllats que segueixen amb la lluita: són els maquis. Es troben per tota la zona pirenàica (Nafarroa, Aragó i Catalunya) i també a altres zones muntanyoses de l’Estat, actuen amb la col·laboració secreta dels habitants de les comarques. Amb tot els maquis van durar bastant anys però no van assolir el seu objectiu: derrocar a Franco. 4. L'aïllament internacional (1945-1952) Finalment la caiguda de l'Eix a la IIª Guerra Mundial deixa a la dictadura espanyola sense aliats. Molta gent pensava que després de Mussolini i de Hitler cauria Franco. Al cap i a la fi era un govern feixista que estava al poder per la força. Els soldats de la resistència francesa ja


127

es veien tornant a la península amb els aliats escombrant els feixistes definitivament... Però la realitat és ben diferent. Els interessos dels governs aliats no són els de la població. Hitler i Mussolini havien envaït altres països i afectat a l'economia internacional. No era el cas de l'Estat espanyol. Franco havia esclafat la revolució que es va originar després del cop d'Estat i estava controlant a una població de tendències perillosament revolucionàries. A més amb a la fi de la guerra el nou enemic passarà a ser un altre: l'anomenat bloc comunista dirigit per la URSS. L'actuació de les potències occidentals es limita a una retirada d'ambaixadors l'any 1946, la no admissió de l'Estat espanyol a l'ONU i un bloqueig comercial i industrial. Mentre l’Europa destruïda per la conflagració es recupera ràpidament gràcies a l’ajut econòmic nord-americà (el pla Marshall), l’Estat espanyol queda aïllat, ja que aquesta ajuda però no arribarà a la península Ibèrica.

El bloqueig econòmic, cultural i comercial espanyol aboca a Franco a una economia autàrquica, és a dir d'autoconsum. L'Estat espanyol ha de produir tot allò que necessita. És una economia en la que no s'inclou el comerç internacional, només l'intern. Això no ajuda a la població que manté unes miserables condicions de vida en la majoria dels casos. Mentre els nivells productius estan per sota dels de la República, els preus es tripliquen i els salaris es redueixen una mitjana del 25%. L’incipient oposició al feixisme

El malestar social és evident i a la dècada dels anys 50 es començaran a produir vagues i manifestacions tot i estar prohibides pel govern. Les vagues de les fàbriques tèxtils de Manresa i Sabadell en són una mostra. El febrer del 1951 es produeix una de les reivindicacions més importants del moment, la vaga dels tramvies. L’augment del preu dels tramvies a Barcelona que de 50 puja a 70 cèntims provoca una vaga que va esdevenir una forma més de protestar contra el règim i les pèssimes condicions de vida en les que vivia la immensa majoria de la població. Dirigida per la clandestina CNT i seguida per tothom la vaga consisteix en que ningú puja al tramvia, els tramvies viatgen vuits i la gent viu els dies de la vaga com una festa, malgrat que han d’anar a peu. Els fets faran destituir al governador i batlle de la ciutat. 5. L'obertura internacional (1952-1958) Els aliats ràpidament veuen en Franco un aliat. La nova situació internacional, coneguda com la Guerra Freda, porta a les dues noves potències internacionals, els EUA i la URSS, a una recerca d’aliats. Franco un líder clarament anticomunista és un potencial aliat dels països capitalistes. El fet de que el règim sigui totalitari i no és respectin les mínimes garanties de llibertat per a les persones i els col·lectius no és tingut en compte pels EUA. El seu punt de vista és molt pragmàtic: la península ibèrica és un punt clau per controlar el sud d’Europa, la Mediterrània i el nord d’Àfrica.


128

Per aconseguir la instal·lació de bases a l’Estat espanyol cal fer creure a l’opinió pública dels diferents països que el règim dictatorial gira cap a la democràcia. Per tal d’assolir una obertura internacional se li demana a Franco una democratització en les aparences: els falangistes i els seus uniformes han de donar lloc a cares noves i a vestits i corbates en lloc d’uniformes. La salutació feixista ha de desaparèixer dels actes oficials. Els falangistes són substituïts per tecnócrates formats al món de la banca i dels negocis, la gran majoria són membres de l’Opus Dei, i per tant catòlics, integristes i ultraconservadors però amb una gran visió per al negoci i el benefici privat. Un dels principals homes de l’Opus serà Carrero Blanco, que ja era membre de l’aparell de govern des de 1941. En aquest context s’acaba el bloqueig econòmic internacional i els EUA comencen a instal·lar bases, radars i antenes pel territori (les bases de Torrejón i Rota, radio Liberty a la platja de Pals, radars al Montseny i a les muntanyes de Roses...) L’any 1956 es reconeix la independència del Marroc. Poc a poc el gran imperi espanyol va perdent les seves colònies. Només li resten Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental. Amb aquest context la situació del poble espanyol no millora massa de forma qualitativa ni quantitativa, quant a poder adquisitiu i accessibilitat a bens de consum. L’esperat Pla Marshall no arribarà mai. Pel que fa a la llibertat, la situació no canvia gens, les presons segueixen plenes de gom a gom i la gent segueix vivint amb la por al cos. 6. Els plans de desenvolupament econòmic (1958-1972) Els tecnòcrates del poder promouen un pla econòmic que millori i dinamitzi l’economia estatal. L’objectiu és el canvi d’una economia autàrquica —d’autoconsum— a una economia liberal pròpia dels d’Estats capitalistes. Cal promoure inversions de capital tant nacional com internacional a les empreses privades. Cal començar d’una forma decidida la industrialització, que arriba de forma molt tardana a molts punt de l’Estat (cal recordar que la industrialització només es dóna a algunes zones com Catalunya, Biscaia, Madrid, València... la resta del territori és bàsicament agrícola). A nivell internacional és viu un període de creixement i bonança econòmica sense precedents, i això arribarà a incidir en l’economia de l’Estat espanyol.

• Impulsada per aquesta política es veu un important creixement en els sectors metal·lúrgic, químic i de serveis (banca, construcció i una nova font d’ingressos: el turisme —l’any 1961 7,5 milions, l’any 1970 més de 24 milions—). Poc a poc


129

comença la mecanització del camp amb el que s’augmenta la producció i es pot començar a produir pel comerç exterior.

• El desenvolupament industrial és produeix sovint en les inversions estrangeres que

veuen en l’Estat espanyol un país molt beneficiós: la mà d’obra és molt barata i les reivindicacions laborals pràcticament nul·les per la política repressiva del règim franquista.

• La tecnologia i la maquinaria que originen aquests creixements prové de l’estranger,

els països capitalistes tenen en l’Estat espanyol un nou mercat i aquest a canvi té la tecnologia que de forma autònoma no pot generar per l’estancament econòmic, tecnològic i intel·lectual en el que ha viscut des de 1939.

• Però dins del creixement econòmic cal destacar el gran paper que van tenir les divises

que els gaire bé 2.000.000 d’emigrants envien periòdicament als seus familiars. La misèria dels anys anteriors potència una onada migratòria causada no per motius ideològics, com en els anys quaranta, sinó per la necessitat econòmica. Aquests emigrants van sobretot a França i Alemanya a realitzar les feines que els francesos i alemanys no volen realitzar: servei domèstic, peons industrials i de la construcció, etc.

La industrialització d’aquest període a les ciutats i la seva perifèria provocarà, als any 60, un altre onada migratòria, aquest cop interna. Les peonades pròpies de les zones agrícoles perden la seva feina per la mecanització del camp. La manca de perspectives de futur els farà deixar la seva casa i emigrar. Sovint és gent amb poca o cap formació laboral que no fos l’agrícola, la majoria analfabets. Uns 4.000.000 de ciutadans arriben a Barcelona, Madrid, València, Bilbo... des de diferents punts de l’Estat buscant feina a les fàbriques de les ciutats i perifèries. Aquesta emigració interna està promoguda per els empresaris i membres del Movimiento que van veure una gran font d’ingressos:

• D’una banda són mà d’obra barata fàcilment controlable a l’estar prohibides les associacions obreres i sindicats,

• I per altra banda necessiten un

habitatge. Sovint els mateixos empresaris que els han portat del poble on vivien per contractar-los a les seves fàbriques, també els venen o lloguen el pis on aniran a viure.

Són barris nous, però massificats i sense planificació, construïts amb materials de la pitjor qualitat. Les famílies treballadores viuen en un mateix barri, treballen a les mateixes


130

fàbriques i no coneixen a la població on ara viuen, ni tampoc a la seva cultura, cultura que sovint es desenvolupa al marge de la llei (com és el cas de les cultures catalana, basca...). El concepte d’integració no és tingut en compte, i per aquest motiu sorgiran problemes de segregació que avui encara perduren. Per desgràcia això donarà lloc a que molta gent es senti desarrelada i no se senti ni d’aquí ni d’allà. En molts casos els immigrants arriben i l’única opció que els queda es construir-se una barraca amb fustes, llaunes, alguna totxana i sostre d’uralita... es crearan aglomeracions sense aigua ni llum ni clavegueram: és el barraquisme. De barraquisme n’hi ha a tot l’Estat, a Barcelona el hi ha als camps de barraques del Somorrostro, al camp de la Bota, etc. L’onada migratòria es reduirà substancialment al 1970 amb la crisi del petroli. L’any 1960, Espanyal i Portugal eren els països més pobres d’Europa. A finals dels 60 l’Estat espanyol deixaria de ser un país subdesenvolupat. El lleu augment dels recursos econòmics dels anys setanta donarà lloc a la compra de bens de consum: frigorífics elèctrics, rentadores, televisors i l’automòbil, apareix el Seat 600. La gent deixa progressivament de passar fam per començar a tenir un mínim poder adquisitiu que destinen a comprar uns productes totalment nous que els ajuden en el dia a dia o en el lleure. També es popularitza la compra a terminis “Lléveselo hoy y páguelo en cómodos plazos”.

El 1970 apareix l’educació bàsica obligatòria i gratuïta fins els 14 anys. L’analfabetisme afecta a l’11% de la població. En l’àmbit polític els partits polítics subsisteixen en la il·legalitat: en l’àmbit estatal, el PSOE serà el més destacat; però també trobem al PCE i el PSUC a Catalunya, que sobreviuen amb l’important recolzament de la URSS. Els llibres amb contingut polític són editats a França, a la URSS, Mèxic... després

s’introdueixen clandestinament a l’Estat espanyol. També hi ha petites publicacions dels partits i organitzacions realitzades dins del territori espanyol. En el marc català a més del PSOE d’àmbit estatal, trobem el ja esmentat PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, UDC (Unió Democràtica de Catalunya), Estat Català... que inclouen a més de la seva opció política diferenciada l’opció nacionalista catalana. El 1969 es crea la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC), que donarà lloc posteriorment a l’Assemblea de Catalunya (1971) els principals objectius eren: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia (recuperació de la llibertat perduda, amnistia general pels milers de persones encara empresonades i recuperació de l’Estatut d’autonomia perdut al 1939). A més dels partits existents apareixeran Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), entre d’altres. Pel que fa als sindicats en aquest moment segueixen sobrevivint en la clandestinitat: la CNT que encara ha tingut molta força per la continuïtat de la ideologia anarquista tant dins l’Estat com a l’estranger, veu com al final dels quaranta les persecucions i execucions de membres


131

per part del franquisme, propicien una crisi interna i una davallada de la confederació sindical; el sindicat socialista UGT, que rep el recolzament del PSOE i de la socialdemocràcia internacional només resisteix sense tenir espacial incidència; finalment els grups comunistes (PCE i PSUC) crearan el seu sindicat: Comissions Obreres l’any 1964. Aquest sindicat està lligat també al cristianisme en els seus orígens, de fet com no existia el dret a la reunió, els obrers van utilitzar esglésies, dirigides per capellans propers ideològicament, per fer les seves assemblees. D’aquesta manera ens trobem amb la paradoxa de comunistes cristians, col·lectiu que actualment encara perdura, juntament amb els tradicionals comunistes ateus. Comissions Obreres esdevindrà un sindicat molt fort i que creixerà espectacularment. Sobretot perquè va saber atreure en la seva òrbita a les persones que volien enfrontar-se al règim sense entrar en la ideologia llibertaria de la CNT que ara està en hores baixes. Durant la dictadura hi ha el sindicat d’estudiants del règim: Sindicato Español Universitario (SEU) però aviat sorgiran altres sindicats com el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) que seran importants tot i ser il·legals. Un dels actes més coneguts serà la Caputxinada, l’assemblea constituent del SDEUB, on més de 500 delegats estudiantils i alguna personalitat destacada (Joan Oliver, Salvador Espriu, M. Aurèlia Capmany...) seran assetjats per la policia al convent dels caputxins de Sarrià. L’existència de partits polítics i sindicats de classe no ha de fer oblidar que la repressió continua i segueix sent sagnant. Les penes de mort es mantenen el 20 d’abril de 1963 s’executa a Julián Grimau, el 17 d’agost dels mateix any a Francisco Granado i Joaquín Delgado.

L’any 1959 apareix l’organització ETA que s’autodefinirà com una entitat “revolucionaria, nacionalista basca i anticapitalista que utilitza la lluita armada per assolir els seus objectius polítics”. Les seves primeres activitats van ser atracaments a bancs i atemptats contra la Policia i Guarda Civil. El 1970 es produeix un consell de guerra contra 15 terroristes d’ETA acusats d’assassinar a un policia. El règim pretenia donar un càstig exemplar per mostrar la seva força, però l’afer va fer un gir radical al situar-se tota l’oposició unida contra la dictadura, fins i tot sectors de l’Església i, ja en l’àmbit internacional, governs d’altres estats, i manifestacions a l’estranger. La pressió que va començar a Euskadi i després a tot l’Estat s’escampa per arreu, el món sencer semblava estar contra Franco i els jutjats ja condemnats a mort eren els màrtirs de l’oposició. Finalment Franco va commutar les penes de mort.

Les reaccions contra el règim aniran sorgint cada cop des de més sectors entre ells l’Església, que sempre ha estat la més fidel aliada del règim. Veu com alguns dels seus membres, d’ideologia progressista, cedeixen lluts temples als treballadors per realitzar assemblees. També a determinades terres, com és el cas català, alguns membres comencen a reclamar petites concessions a les cultures autòctones.

Aspecte d’una de les execucions realitzades durant l’època del franquisme


132

La cultura catalana, perseguida com la resta de nacionalitats, també intenta sobreviure i manifestar-se, la desplegada de senyeres a actes importants (Montserrat en plena entronització de la Verge, al transbordador del port de Barcelona...) és una mostra molt visual, però no l’única; l’Institut d’Estudis Catalans es reorganitza a casa de l’arquitecte Puig i Cadafalch; l’edició de llibres en català falsificant la data (anterior al 1939) o el lloc d’edició, o editant-los a l’estranger. Un altre acte reivindicatiu va ser el de entonar el “Cant de la Senyera” al Palau de la Música en presencia de ministres franquistes. El món de la música també s’enfronta a la repressió amb la Nova Cançó: la cançó de denuncia i de reivindicació: Lluís Llach, Ovidi Montllor, Raimon, Serrat... L’Església també evidencia el seu distanciament del règim, alguns capellans col·laboren obertament amb l’oposició i són empresonats. Un dels principals suports del règim comença a deixar de ser-ho. 7. La crisi econòmica (1972-1975) Als anys 70 del segle XX es produirà una pujada del preu del petroli que afectarà a tot el món capitalista, aquest fenomen es coneixerà com “la crisi del petroli”. Els efectes d’aquest encariment del combustible afectaran també a l’Estat espanyol: es produirà una pujada dels preus, que va provocar una caiguda dels consum, i també una baixada del turisme, una nova

forma d’ingrés de divises que cada cop prendrà més importància en

l’economia espanyola. Aquest factors provocaran una crisi econòmica i moltes indústries s’ensorraran. Els efectes socials de

la crisis augmentaran la pressió social contra el règim i començaran a sorgir mobilitzacions populars reclamant drets que la dictadura feixista els nega. Les vagues i manifestacions es succeeixen i són durament reprimides per la policia. També entra en escena el grup terrorista GRAPO que, com ETA, mantindrà la seva activitat durant tota la dictadura. L’atemptat més important d’ETA va ser el que va realitzar el 20 de desembre de 1973 contra l’almirall Carrero Blanco, en aquells moments president del govern i probablement l’home que perllongaria el règim totalitari de Franco després de la mort del dictador. El successor de Carrero Blanco serà Aris Navarro. La política totalitària del règim continua amb més execucions de presumptes terroristes que són sentenciats amb judicis que són una excusa per legitimitzar l’assassinat. El rebuig que es


133

generarà a nivell internacional serà molt important. La darrera sentencia a mort executada de la dictadura serà un jove anarquista de 25 anys: Salvador Puig Antich, l’any 1974. La mort del dictador L’any següent el dia 20 de novembre les emissores de radio i TVE (l’única televisió en aquells moments) emeten el comunicat d’Arias Navarro que amb llàgrimes als ulls anuncia “españoles, Franco ha muerto”, es declara el dol a tot l’Estat i hi ha molts dubtes, alegries, esperances, plors i por, segons la realitat de cadascun. El ministre i secretari general del Movimiento Adolfo Suárez és l’encarregat de dur a terme la transició del règim totalitari de Franco a una democràcia capitalista a l’estil de les del món occidental. El règim al que es vol arribar és una monarquia democràtica i parlamentària. Franco abans de morir ja havia assegurat que pel que feia a la seva successió “todo está atado y bien atado” i certament així era. El darrer règim polític legítim havia estat la IIª República, però aquesta forma de govern era del tot refusada pels franquistes i dirigents del Movimiento, l’opció proposada per Franco va ser la que es va dur a terme: una monarquia. La dinastia escollida era la borbònica però el rei havia de ser l’hereu del darrer monarca Alfons XIII, que és Juan de Borbón. Però, Franco ja l’havia descartat feia anys tot i que s’havia manifestat durant la guerra civil favorable als rebels, el aleshores príncep va encapçalar un manifest contrari al dictador (1945). Finalment el dictador i l’aspirant al tron van arribar a un acord: el fill de Juan seria el proper rei d’Espanya sempre que el caudillo el pogués preparar per al govern. D’aquesta manera Juan Carlos de Borbón i Borbón estarà educat, modelat i controlat pel tirà per arribar a ser el proper rei. El 22 de novembre de 1975, dos dies després de morir Franco, el príncep Juan Carlos es convertirà en Juan Carlos I rei d’Espanya, tal i com el dictador tenia decidit. El canvi de règim no va ser però un camí senzill, quaranta anys de dictadura i una guerra anterior no són el millor substrat per l’entesa social. A més no està del tot clar cap a on vol dur el nou rei el seu reialme, i quins poders encara conserven els militars i el Movimiento. Una descolonització vergonyant A nivell de colònies territorials Guinea recentment independitzada passa a ser el que actualment coneixem com Guinea Equatorial. L’any 1975 poc abans de la mort del dictador


134

l’Estat espanyol abandona el Sàhara Occidental deixant que el Marroc l’ocupi, després de la Marcha verde on 200.000 marroquins creuen la frontera en direcció al territori saharaui. La població autòctona, el poble saharaui, que aspira a la seva independència passa a dependre ara d’un altre règim totalitari, el del monarca marroquí Hassan II. El poble saharaui espera un referèndum per decidir sobre la seva autodeterminació, que l’ONU i el Marroc paralitzen des de fa més de 20 anys. (Actualment les negociacions entre els EUA i l’actual rei del Marroc, Mohamed II, pels possibles jaciments de petroli del territori, encara apunten més cap la decisió d’anular el projecte d’un referèndum: el Sàhara Occidental està cada cop més a prop de ser una part més del Marroc).


135

Unitat Didàctica 9: LA TRANSICIÓ (1975-1982)

Seu del Parlament de Catalunya


136

A partir del 1977 Espanya i Catalunya van viure una successió d’esdeveniments polítics trepidants, preferentment polítics, que emmarquen l’estructura d’un nou règim parlamentari i democràtic. No pas sense ensurts. L’evolució cronològica es pot resumir així: a) la redacció i aprovació d’una Constitució, el 1978, que va establir les bases del nou règim,

per la qual cosa es va elegir un Congrés Constituent el juny del 1977, les primeres eleccions democràtiques que es feien des de la IIª República;

b) l’acceptació d’un Estat de les Autonomies, que va permetre aprovar un nou Estatut a Catalunya i tornar al govern de la Generalitat;

c) a Catalunya s’establí el domini perllongat de CiU (Convergència i Unió), partit de centredreta, i dels seu líder carismàtic Jordi Pujol;

d) però, tot això es va dur a terme amb un govern no excessivament fort, dirigit per un partit no gaire estable, la UCD d’Adolfo Suárez. La involució militar (23 de febrer del 1981) i la crisi econòmica i social en van fer el camí dur i difícil;

e) l’arribada al poder dels socialistes (PSOE) l’octubre del 1982, amb Felipe González i l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea van donar una certa estabilitat i van permetre assegurar que la transició s’havia aconseguit definitivament; i

f) a partir del 1996 la pujada al poder de la dreta (Partido Popular –el PP- semblà estatuir l’engranatge de l’alternativa política en el govern propi d’un estat democràtic.

El període de la història de Catalunya que comprèn des del 1975 fins l’actualitat presenta una transformació radical del marc institucional que, com ja s’ha vist, va començar amb la transició democràtica de l’estat espanyol i el restabliment de la Generalitat. Alhora, s’han produït importants canvis en l’àmbit exterior, a causa de la integració a la CEE (1986) i de la globalització de l’economia mundial.En aquests anys la població catalana ha passat d’un creixement molt importants a un alentiment continuat, tant a causa dels descens de la natalitat com de la notable disminució de la immigració.Com a Europa i a Espanya, també a Catalunya aquests anys han estat una etapa de creixement econòmic lent, fet que ha repercutit en molts àmbits, però molt especialment en l’ocupació, que hi ha provocat una elevada taxa d’atur, tot una xacra en el currículum de la classe políticoempresarial burgesa, posseïdora dels mitjans de producció; alhora sotmet a la classe treballadora (el major nombre, el major bé) a una profunda angoixa i manca de llibertat.Pel que fa als diversos sectors d’activitat, la valoració global pot ser considerada positiva. L’agricultura ha evolucionat fins a aconseguir integrar-se en el conjunt del sistema econòmic amb característiques menys tradicionals i més modernes; la indústria ha sofert una profunda transformació: s’ha reduït l’ocupació, però ha augmentat la productivitat, i s’ha donat una importància especial als aspectes comercials i tecnològics. Pel que fa al sector dels serveis, ha crescut significativament, tant en l’àmbit públic com en el privat, i en molts casos s’ha convertit en suport extern de les empreses industrials. 1. La transició cap el sistema democràtic (1975-1977) El primer govern de la monarquia (des. 1975 – juliol 1976) Presidit per Arias Navarro amb un panorama clarament continuïsta, però amb tres personalitats partidàries de la transició vers la democràcia: José Mª de Areilza, Antonio Garrigues i Manuel Fraga Iribarne; i amb altres dos nomenaments que es revelaren decisius: Torcuato Fernández Miranda, president de les Corts i Adolfo Suárez.


137

El primer govern d’Adolfo Suárez (juliol 1796 – juny 1977) Suárez va ser escollit pel rei perquè reunia les condicions necessàries per dur a terme una operació política d’una dificultat evident: convèncer el polítics del sistema franquista que el desmantellessin. Respectant així la legalitat i allunyant al màxim el perill d’intervenció de l’exèrcit. Per això va elaborar la llei per a la Reforma Política el 1976 i convocà eleccions democràtiques pel juny de l’any següent.

Credibilitat del projecte d’Adolfo Suárez • Amnistia el juliol del 1976, ampliada el 1977. • Dissolució del TOP. • Legalització del dret de vaga i llibertat sindical. • Llei Electoral homologable democràticament. • Legalització del PCE.

Els partits polítics el mes de juny del 1977 Dreta Alianza Popular, integrat per personalitats procedents del franquisme, liderat per Manuel Fraga Iribarne. Centredreta UCD (Unión del Centro Democrático) d’Adolfo Suárez,

coalició de 15 partits. Esquerra PSOE i PCE.

El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) serà el que recollirà el massiu vot d’esquerres. Després de la mort e de Franco aconsegueix donar una imatge de joventut, de dinamisme, de capacitat d’organització, d’acceptació internacional, que fa que la majoria de la població acabi identificant-lo amb l’oposició al règim.

Catalunya Dins del socialisme català al començament del 1977 es van produir dos fets importants. El gener d’aquell any va morir Josep Pallach, fet que va deixar sense líder reconegut el seu grup, que havia pres el nom de PSC Reagrupament. I al mes d’abril l’alta formació socialista catalana, liderada per Joan Raventós i anomenada PSC Congrés, va signar un pacte electoral amb el grup català del PSOE. D’altra banda, en apropar-se les eleccions generals del mes de juny van proliferar les coalicions electorals:

• PSC (Congrés) i PSOE.

Felipe González i Alfonso Guerra


138

• Pacte per Catalunya, integrat per CDC, Esquerra Democràtica de Catalunya, PSC Reagrupament i Front Nacional de Catalunya (aquest molt significat en els anys d’oposició clandestina al franquisme).

• ERC i PTE. • UDC i Centre Català.

Amb vista del Senat es va fer també diverses candidatures, la més important i votada va ser l’Entesa dels Catalans, representava grups d’esquerra i l’encapçalava Josep Benet. Tanmateix destacà un amplíssim recolzament popular al pacifista independentista Lluís Mª Xirinacs. 2. Les eleccions a Corts Constituents el juny del 1977 Havia arribat el moment de posar les bases jurídiques del nou Estat. S’havia de fer una nova Constitució per substituir les lleis franquistes, per la qual cosa Adolfo Suárez va convocar unes eleccions generals constituents per al 15 de juny del 1977. Van votar 18 milions (el 79,2% del cens) i els resultats van representar el triomf dels reformistes sobre els rupturistes. Resultats La UCD de Suárez va guanyar amb un 34,6%, seguida pel PSOE amb el 29,3%; el PCE va quedar en tercer lloc amb el 9,4%. La franquista AP va fracassar (8,3%) i l’ultradreta no arribà al 2% dels vots. Catalunya Es va imposar l’esquerra (PSC-PSOE, 28,4%; PSUC, 18,2%), tot i que el nacionalista PDC (més tard CDC) de Jordi Pujol va obtenir un 16,8%. 3. La Constitució del 1978 Elaboració Va ser un procés llarg de 16 mesos per la quantitat de qüestions conflictives: la monarquia i la bandera tradicional, l’organització territorial, l’educació (la UCD volia ressaltar la influència de l’església), la pena de mort, els sistema electoral, el divorci, l’avortament... Aprovació Pel juliol del 1978 el Congrés va aprovar-la; com inici d’una nova etapa, va declarar una Llei d’Amnistia total i el 6 de desembre es dugué a terme un referèndum. Hi va votar el 67,1% del cens amb un 87,7% de vots afirmatius, un 7,8% de negatius i un 3,5% en blanc. Estructura general de la Constitució Estableix una monarquia parlamentària en què el rei és cap de l’estat i de les forces armades. No li reconeix poders d’intervenció; tan sols com a àrbitre moderador. Estableix la divisió de poders:

a) legislatiu, format per dues cambres: Congrés i Senat amb membres elegits cada 4 anys. No restava clar quina era la utilitat del Senat en el tràmit d’aprovació de les lleis;

b) executiu, es basa en l’activitat del govern, integrat per membres del partit majoritari; i


139

c) judicial, presidit pel Tribunal Suprem amb un Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble.

Té caràcter democràtic i detalla els drets (vida, educació, treball, protecció social...) i les llibertats fonamentals (opinió, expressió, reunió, associació...). Aboleix la pena de mort i la tortura i estableix la majoria d’edat a 18 anys. Organització territorial de l’estat El títol VIII defineix el concepte de nacionalitat (“nación cultural carente de estado”), tot i que restaven confuses les diferències entre nacionalitat i regió. En principi es va proposar un estat gairebé federal, amb un sistema uniforme d’autonomies. Però els partits centralistes (UCD, PSOE, AP) la veien d’una manera diferent dels nacionalistes. Aquest s’ha mantingut fins avui com un dels problemes més discutits.

4. L’autonomia de Catalunya El restabliment de la Generalitat Deu dies després de les eleccions del juny del 1977, els diputats elegits es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i com a representants del poble català, es van considerar l’organització idònia per tramitar l’Estatut amb el govern Suárez. A la primera sessió van demanar el restabliment de la Generalitat, la tornada de l’exili del president Tarradellas i l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia.


140

El govern central va preferir entendre’s directament amb Tarradellas per tal de treure protagonisme a una Assemblea de Parlamentaris dominada pels partits d’esquerra. Tarradellas va acceptar la proposta de Suárez i es van reunir a Madrid. Davant la impaciència del poble català que es va manifestar massivament la diada del l’11 de setembre del 1977 (a Barcelona, més d’un milió de persones al carrer) els esdeveniments es van precipitar: el 22 de setembre es va restablir per reial decret la Generalitat i el mes següent tornava Tarradellas.

Manifestació a Barcelona l'11 de setembre de 1977, per a la recuperació d'un estatut d'autonomia, de les

institucions de la Generalitat i el retorn del seu president exiliat.

El 15 de juny de 1977 se celebraven a Espanya les primeres eleccions legislatives democràtiques després de la proclamació de Joan Carles I com a rei d'Espanya. Els diputats i senadors elegits per Catalunya pertanyien als partits que incloïen en els seus programes la reivindicació d'un estatut d'autonomia i el restabliment de la Generalitat. Aquesta voluntat popular fou ratificada en la diada nacional de l'11 de setembre del mateix any 1977: un milió llarg de ciutadans desfilaren pacíficament pel centre de la capital de Catalunya en una de les manifestacions més grandioses en la història de l'Europa contemporània.

El desembre va nomenar un Consell Executiu, integrat per polítics dels principals partits, un primer govern de concentració. L’elaboració de l’Estatut d’Autonomia Pel juliol del 1978 una comissió de 20 diputats i senadors es van reunir al parador de Sau per redactar l’Estatut. Un cop l’Assemblea de Parlamentaris en va haver aprovat el projecte, es van discutir els articles un per un amb el govern central i directament amb el seu president Suárez, procés que va representar una substancial retallada, tot i que en definitiva va ser aprovat l’agost per la Comissió Mixta del Congrés. El 25 d’octubre del 1979 la ciutadania catalana va aprovar en referèndum l’Estatut amb un 80,1% de vots afirmatius, però amb una alta abstenció del 40,3%.


141

L’Estatut d’Autonomia D’ell provenen les normes bàsiques que regeixen l’autonomia de Catalunya. Defineix Catalunya com una nacionalitat, amb el català com a llengua pròpia, cooficial amb l’espanyol; i reconeix la condició política de catalans a tots els ciutadans que tenen veïnatge administratiu en algun municipi de Catalunya. A l’Estatut queda establerta la configuració de la Generalitat, els poders de la qual emanen de la Constitució, de l’Estatut mateix del poble de Catalunya. La Generalitat està constituïda pel Parlament, el President i el Consell Executiu.

a) Parlament, representa el poble de Catalunya, exerceix el poder legislatiu i el control de l’executiu. Els seus 135 membres són escollits per sufragi universal. El presideix una mesa constituïda per un president, vice-presidents i secretaris, elegits pels diputats;

b) President de la Generalitat, elegit pel Parlament com a líder del partit més votat; juntament amb el Consell Executiu, exerceix el govern; i

c) Poder judicial, a més dels jutges legalment establerts, hi ha un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. També hi ha el Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes, que controla els aspectes financers de la Generalitat.

L’Estatut es va posar en funcionament immediatament, però fou durament atacat entre esl anys 1981 i 1983 a conseqüència de la promulgació per les Corts de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que buidava de contingut els estatuts basc i català i que equiparava les nacionalitats i regions i convertia les autonomies en administracions descentralitzades. No obstant, els recursos contra la LOAPA van donar com a resultat que el Tribunal Constitucionals declarés (agost 1983) inconstitucionals 14 dels seus 38 articles; així, el procés autonòmic va poder continuar endavant. Les competències de la Generalitat

• Competències que depenen directament de la Generalitat, com les institucions d’autogovern, el dret civil català, el patrimoni històric i científic, la cultura, el turisme i l’ordenació del territori.

• Competències en què la legislació bàsica correspon al govern central, i el desenvolupament posterior mitjançant lleis pertany a la Generalitat: ensenyament, sanitat, règim miner i energètic, protecció mediambiental i la planificació de les activitats econòmiques.

• Competències en què l’aspecte legislatiu correspon al poder central i la Generalitat només s’encarrega d’executar-les: institucions penitenciàries, relacions laborals...

Així doncs, la Generalitat té competències totals en ensenyament, sanitat i mitjans de comunicació audiovisuals; però són restrictives en ordre públic i justícia. El traspàs d’atribucions ha estat lent, tant pels recursos d’inconstitucionalitat que ha presentat el govern central sobre les lleis emanades del Parlament, com pels problemes de finançament. Quant als problemes de finançament, s’ha elaborat una proposta que intenta equiparar Catalunya amb la situació econòmica i autonòmica d’Euskadi i Nafarroa:


142

• La Generalitat ha de recaptar tots els impostos i ha de lliurar a l’Administració central la diferència entre la recaptació global i la quantitat que s’hagi pactat que correspon a Catalunya.

• Cal incrementar la capacitat normativa de la Generalitat en l’àmbit dels impostos i disposar d’un agència tributària.

5. La vida política a Catalunya Les eleccions municipals Es van dur a terme el 19 d’abril del 1979, abans que fos aprovat l’Estatut. A Catalunya, amb una alta abstenció d’un 40%, va guanyar clarament l’esquerra. PSC i PSUC van aconseguir respectivament 712.300 i 539.000 vots. El socialistes, 85 alcaldies, i les principals poblacions, Barcelona i entorn, les tres capitals provincials i d’altres de significatives (Manresa, Mataró, Reus, Terrassa). Els comunistes, 30 alcaldies, amb ciutats importants com Badalona, Sabadell i Santa Coloma de Gramenet. El centredreta CiU aconseguí 216 alcaldies amb 498.500 vots, però de poblacions més petites. Aquest panorama es va anar repetint en les successives eleccions generals i municipals, però va canviar sorprenentment a les primeres eleccions autonòmiques. Les eleccions al Parlament Celebrades el març del 1980 amb un ventall de partits molt complex. El “vot útil” de la dreta no antinacionalista va derivar cap a la coalició Convergència i Unió (CiU) amb 755.000 vots front els 609.000 dels socialistes. Un 17,2% per CiU, 43 diputats i un 13,8% per al PSC, 33 diputats. Tot i no haver aconseguit majoria absoluta, Jordi Pujol va ser elegit President de la Generalitat, amb el suport d’ERC (14 diputats). Al cap de quatre anys, CiU va revalidar el triomf i obtingué la majoria absoluta que va repetir a les eleccions del 1988 i 1992. A les del 1995, malgrat que la coalició va perdre vots i escons, va mantenir el poder amb el suport del PP, partit que a l’any següent va guanyar les eleccions generals als Congrés i tingué el suport a l’ensems de CiU. L’obra legislativa del Parlament La primera llei que aprovà el Parlament el 1980, tenia un caràcter simbòlic, de recuperació de les llibertats perdudes l’any 1714: era la declaració de l’11 de Setembre com a festa nacional de Catalunya. Entre les nombroses lleis promulgades a fi de donar forma definitiva a l’autogovern, les més importants són la Llei de Normalització Lingüística (1983) i la Llei d’Ordenació Territorial (1987). El 1983 va establir que els tradicionals mossos d’esquadra constituirien la policia autonòmica depenent de la Generalitat. A partir del 1984, un cop rebudes totes les competències sobre educació, es dóna una legislació abundant sobre aquest àmbit. El 1991 es va crear un projecte de creació de les universitats de Tarragona, Girona i Lleida. El mateix any es creà el Departament de Medi Ambient.


143

6. L’evolució econòmica, social i política (1979-1982) Fets bàsics:

a) la crisi econòmica; b) l’acció continuada del terrorisme; c) la descomposició de la UCD i la ràpida desaparició del camp polític dels seu líder

Adolfo Suárez; i d) el perill de l’insurreccionisme militar involucionista.

La situació econòmica. Els Pactes de la Moncloa La transició es va dur a terme en un mal moment de l’economia mundial que va repercutir a Espanya. A causa d’una guerra entre Israel i els veïns àrabs productors de petroli n`havien apujat el preu el 1972, amb la qual cosa van provocar una forta crisi mundial que a Espanya, poc previsora, encara es deixava sentir el 1979, en què una segona crisi del petroli en va tornar a pujar el preu i es va reproduir la crisi. Aquí va tenir les següents característiques:

a) augment de la inflació (15-25%); b) increment de l’atur, fins a 1.500.000 desocupats (15%, la xifra més alta dels països

desenvolupats), ampliat amb la tornada dels treballadors immigrants; c) tancament d’empreses i fugida de capitals a l’estranger, per manca de confiança, fets que

es van agreujar a causa de la fallida de bancs; i d) estancament de la producció (només va créixer un 1,5%) i balança comercial negativa.

LA INFLACIÓ A ESPANYA

Els Pactes de la Moncloa En aquesta situació, després de les eleccions del 1977, el govern Suárez va convocar els partits per aconseguir un acord que permetés superar la crisi i no posar en perill la democràcia. L’octubre es van signar els anomenats Pactes de la Moncloa, aprovats pel Congrés. Segons aquests pactes, partits i sindicats es comprometeren a no radicalitzar la situació sociopolítica; van establir alguns principis per reactivar la inversió, frenar la inflació i l’augment dels sous i crear un nou ordre econòmic d’aproximació a Europa (Llei de Reforma Fiscal, 1977; reestructuració de la Seguretat Social, 1978). Però, després del 1979 les coses tornaren a complicar-se i la crisi pesava com una llosa damunt la jove democràcia.


144

La violència L’ultradretà va dur a terme actes de violència contra llibreries i diaris i contra obrers i advocats (“rojos separatistas”; atemptat del carrer Atocha a Madrid). Es volia provocar una involució –tornada del franquisme- incitant l’exèrcit a aixecar-se. A l’esquerra, el GRAPO i ETA van continuar llurs accions. ETA es presentava com “l’avantguarda armada d’un moviment d’alliberament nacional basc” que proposava la independència d’Euskadi i comptava amb el suport de la coalició electoral Herri Batasuna, amb una base electoral entorn d’un 15-20%. Entre el 1979 i el 1980 va dur a terme una dura activitat, sobretot contra comandaments de l’exèrcit i forces de l’ordre públic, amb 174 atemptats. El fracàs i la desintegració de la UCD Les eleccions de l’1 de març del 1979 la UCD les va guanyar amb resultats semblants a les del 1977; però, a les municipals del mes següent, l’esquerra aconseguí els ajuntaments de la ciutats més importants. A partir del 1979 va començar la decadència i desintegració de la UCD, que no havia assolit mai l’estructura i funcionament d’un veritable partit. Suárez va perdre molta

popularitat i els líders de les distintes tendències demanaven una direcció col·legiada i un programa politicosocial clar. En un ambient de desencís (atur, inflació...), Suárez no aconseguí convertir-se el líder indiscutible de la UCD (octubre 1980). El gener de l’any següent presentà la dimissió i el Congrés es va reunir el 18 de febrer per acceptar el seu successor, Leopoldo Calvo Sotelo, que a la votació del dia 20 no va obtenir la majoria necessària.

L’intent de cop d’estat: el 23 de febrer El 23 de febrer de 1981 el Congrés es tornà a reunir per a una segona votació. Quan es feia, forces de la Guàrdia Civil comandades per tienent coronel Tejero va interrompre la sessió i segrestaren els diputats. La intenció era clarament involucionista, però sortosament l’acció no va prosperar i a la matinada acabava aquest intent de cop d’estat.Quedava la sensació que Espanya era una “democràcia vigilada”. El final de la UCD Calvo Sotelo no va tenir prou personalitat per mantenir la UCD. Molts polític van abandonar-la pel juliol del 1982 i el mateix Suárez va fundar un altre partit (CDS). Per tot això Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per a l’octubre del 1982. 7. El govern socialista (1982-1996) La trajectòria política dels socialistes fins el 1996 A les eleccions de l’octubre del 1982, amb una abstenció de només el 20,1%, el PSOE va

¡Todo el mundo al suelo!


145

obtenir un triomf inqüestionable, amb el 48% dels vots emesos (10 milions), que li van atorgar la majoria absoluta al Congrés (202 diputats) i al Senat. El PSOE va tornar a guanyar a les tres eleccions generals següents, el 1986 i el 1989, també amb majoria absoluta (cada vegada més inferior), i el 1993, amb majoria relativa, per la qual cosa va haver d’arribar a acords parlamentaris amb els nacionalistes (CiU i PNB). A les eleccions del 1996 el PP el va superar per 360.000 vots, que donà al partit liderat per José Mª Aznar la majoria relativa. L’hegemonia de què va gaudir el PSOE durant 13 any li va permetre desenvolupar una tasca legislativa important i consolidar fermament la democràcia. Però, alhora, no hi va haver prou elements de control per evitar o eradicar ràpidament qualsevol tipus d’irregularitat: des del 1990 van anar sortint als mitjans de comunicació casos de corrupció. A partir de llavors el PSOE va perdre el suport incondicional de la ciutadania. Socialdemòcrates El socialisme estatal espanyol i de retruc el de les distintes nacionalitats (partits federats) abandona a instàncies de Felipe González dos principis claus:

1) el marxisme, fet que converteix el partit en socialdemòcrata; és a dir, possibilista i reformista, no revolucionari; i

2) l’antimilitarisme, quan passa de l’eslògan “OTAN d’entrada no” a fer campanya a favor d’aquest pacte militar occidental capitalista, fet que implicarà els soldats espanyols en 3 guerres: Golf, Bòsnia i Kosovo.

Lligat a tot això, la classe obrera esclafada pel flagell de l’atur i el desencís respondrà amb la vaga general en un sol dia, però que de fet ha estat l’única del postfranquisme. El sindicat socialista, l’UGT i l’altre majoritari, CCOO, s’encararen al costat d’altres forces a un govern que no solament es deslliurava de tota tradició d’esquerres, ans el contrari semblava fer el joc a una dreta, teòricament a l’oposició i bàsicament a una dreta sociològica: l’alta burgesia encabida en les patronals i consells d’administració de tota mena d’empreses. I sindicats UGT i CCOO no obstant, manta de vegades s’han deixat dur per reivindicacions purament economicistes, mensystenint transformacions radicals d’una societat on la desigualtat econòmica du indefugiblement a la injustícia; massa sovint.

La política interior del govern socialista L’equip inicial del govern socialista va comptar amb figures noves en la política espanyola; va tenir lloc un veritable canvi en la trajectòria de la transició. Entre les primeres actuacions hi va haver una devaluació de la pesseta un 8% i l’establiment de la jornada laboral de 40 hores. En l’àmbit de l’educació van tenir rellevància la LRU (Llei de Reforma Universitària) que, sense canvis profunds, va permetre la democratització de la universitat i ampliar els pressupostos per a la investigació; la LODE (Llei Orgànica de Dret a l’Educació) i la LOGSE (Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu), que reformava l’ensenyament primari i mitjà i establia l’ensenyament secundari obligatori fins a 16 anys, pretenia rehabilitar la Formació Professional (Cicles Formatius) i programava l’educació d’adults. Es van modificar les lleis d’enjudiciament criminal i del dret d’asil i del Codi Penal i es va fer


146

una llei d’avortament. La política econòmica Davant la greu situació econòmica dels primers anys 80 (inflació i atur creixents, dèficit superior al 5% del PIB i un creixement inferior a l’1%) la primera fase de la política econòmica del govern va ser una operació de sanejament que va donar prioritat a la reducció de la inflació, però a costa de l’augment de la desocupació. Més endavant es va fer una reconversió industrial que originà situacions socials greus, com el tancament dels alts forns de Sagunt (1987). S’albirava no obstant el canvi de ritme econòmic: el creixement es va situar al voltant del 5% anual i la inflació per sota del 6%, però l’atur continuava augmentant. La política de contenció salarial i de precarització del treball va fer que els grans sindicats, CCOO i UGT s’enfrontessin amb el govern i amb el PSOE, fet que va provocar una primera vaga general el 1988. L’Estat del Benestar es va iniciar amb el creixement del sector públic, tot i (ensenyament, sanitat) i amb l’augment de les prestacions socials (ampliació de l’assegurança de desocupació, pensions no contributives, generalització de la Seguretat Social a tota la societat...), tot i que per aconseguir-ho va caldre augmentar els impostos directes i endeutar l’estat. La política exterior Un fet molt important va ser l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener del 1986. Pel que fa l’actitud del PSOE contrària a la integració a l’OTAN, va evolucionar a mesura que es consolidava en el poder, fins al punt que el 1986 es va celebrar un referèndum sobre la permanència a l’OTAN, que va tenir un resultat positiu amb el suport del PSOE. 8. Espanya i Catalunya a la Unió Europea Ingrés d’Espanya a la CEE i establiment de la Unió Europea La Comunitat Econòmica Europea, que havia nascut el 1955 amb 6 membres, va arribar a tenir-ne 10 el 1981 amb la incorporació de Grècia. Era un moment difícil, perquè s’havia de reestructurar la política comuna exterior amb vista a nous ingressos. Aquesta etapa de la CEE va coincidir amb la reobertura, per part del govern socialista espanyol, de les negociacions amb la Comunitat, tantes vegades intentades abans. Des del 1983 es van dur a terme converses bilaterals amb alguns països ja membres de la CEE i el juny del 1985 es va arribar a un acord definitiu, que va permetre l’ingrés d’Espanya per l’1 de gener del 1986, juntament amb Portugal. Al febrer d’aquell any es va signar el tractat d’Acta Única, que esbossava la política exterior comuna i introduïa nous projectes d’investigació, desenvolupament tecnològic i medi ambient. El Tractat de Maastrich: la UE, l’euro El definitiu Tractat de la Unió Europea (UE) es va signar a Maastrich (Holanda) el febrer del 1992. En aquest s’establia una unió econòmica i monetària per arribar a la qual s’havia d’aconseguir una moneda única (primer s’anomenà ecu; després euro) que exigia uns criteris de


147

convergència de les economies dels països membres, que haurien de reduir la inflació, el dèficit i el deute públic. Paral·lelament, s’establien uns fons de cohesió, destinats al desenvolupament de les regions més endarrerides de la Unió, i la ciutadania europea, que permetia la lliure circulació de persones, serveis i capitals entre els països d’aquesta. L’1 de gener del 1999 l’euro es convertí en la moneda oficial dels 11 països de la UE que l’havien sol·licitat i superat els criteris de convergència (el 2000 s’incorporà un dotzè, Grècia); entre ells Espanya, que havia de reduir la inflació per sota del 2% i el dèficit públic també més avall del 3%. La política econòmica espanyola a la Unió Europea Coincidint amb l’ingrés d’Espanya i Portugal s’inicià un canvi de la política agrària de la Comunitat amb l’objectiu d’incentivar-ne econòmicament la disminució de la producció. Per exemple: es va subvencionar el fet de deixar terres sense conrear o convertir-les en boscos, talar oliveres, sacrificar vaques de llet... El motiu bàsic és que a la UE sobren terres de conreu i aliments. Per tant, cal establir una política territorial que no faci perdre encara més població als antics espais de producció agrícola perquè més aquesta minva provocaria un desequilibri ecològic. S’ha dit que el pagès tradicional s’ha de renovar i s’ha de mantenir en el seu territori per tenir cura del paisatge. No obstant això, Espanya continua essent proveïdora d’Europa en productes agrícoles bàsics, com cítrics, vi i oli. En l’àmbit industrial, la incorporació a la UE ha ampliat l’obertura de mercats, i com a conseqüència, han augmentat les exportacions, cosa que ha obligat a millorar la qualitat dels productes. Paral·lelament, i en un grau més elevat, han augmentat les importacions, a causa de les inversions que han fet les empreses espanyoles en la compra de béns d’equipament per a la modernització. El resultat ha estat un dèficit important en el comerç exterior industrial; per superar-lo hi ha d’haver una disminució dels costos de la producció industrial i ha de ser més competitiva, per mitjà de la introducció de tecnologies adequades, una bona gestió empresarial i la inversió de capitals. Abans de la integració a la UE Catalunya captava el 25% dels capitals que s’invertien a Espanya, amb una procedència majoritària dels països de la UE i de Suïssa. La plena incorporació a la Unió ha facilitat i ha augmentat aquesta inversió forània, i Catalunya i Madrid són les dues Comunitats on aquesta ha estat més gran. 9. Població i territori Factors del canvi demogràfic a Catalunya

• Descens de la natalitat El 1974 tenia encara una taxa de natalitat superior al 20 o/oo, però el 1986 havia baixat al 9,8 o/oo i ha quedat estabilitzada durant els any següents en poc més del 9 o/oo. Ha estat un descens ràpid i més gran que el de la mitjana espanyola, que malgrat haver baixat també, es manté entre el 12


148

i el 13 o/oo.Evidentment, aquest descens va relacionat amb la disminució de la taxa de

fecunditat, que es d’1,2 fills per dona, clarament insuficient per mantenir la població actual de Catalunya, de tal manera que es tem que hi hagi una minva

global del conjunt d’habitants del país si no creixen les taxes de natalitat i fecunditat.

Evolució de la població Darrera dada disponible: 2000

Evolució demogràfica Catalunya

Milers d'habitants i índex base 1900=100

1857 1900 1940 1981 1991 1996 1998 1999 2000

Població 1625 1966 2891 5956 6059 6090 6148 6209 6262

Índex 82,70 100,00 147,00 303,00 308,20 309,80 312,70 315,80 318,50

Font: Institut d'Estadística de Catalunya i INE

Espanya Milers d'habitants i índex base 1900=100

1857 1900 1940 1981 1991 1996 1998 1999 2000

Població 15456 18618 26015 37617 38872 39669 39853 40202 40500

Índex 83,00 100,00 139,70 202,00 208,80 213,00 214,10 216,00 217,50

Font: INE

Població per grups d'edat Catalunya 1999 Menys de 20 anys 20 a 39 40 a 59 60 a 79 80 i més Total Milers 1223 1965 1591 1130 241 6150 Percentatges 19,89 31,96 25,87 18,37 3,91 100,00

• Baixa la immigració


149

La crisi dels anys 70 i 80 va comportar un alentiment de la immigració procedent d’Espanya. En el quinquenni 1971-76 va ser encara de 244.394 persones; però els 1976-80 va baixar a 35.450. El 1981-86 el saldo migratori es negatiu: 112.985 persones van marxar de Catalunya, la majoria antics immigrants ja jubilats o a l’atur, que preferien tornar als llocs d’origen.

• Comença una nova immigració Malgrat l’anterior, els darrers anys ha començat un altre flux immigratori, difícil de comptabilitzar, procedent del Marroc especialment; però també amb un nombre significatiu de gent procedent d’altres llocs de l’Àfrica sahariana i subsahariana, d’Hispanoamèrica, d’Àsia. També cal avaluar la procedent de països rics de la UE, Japó, EUA... (càrrecs empresarials, estudiants, pensionistes...) i dels antics països de l’est europeu després de l’ensulsiada de l’URSS (1989-1991).

• Taxa de mortalitat i esperança de vida La taxa de mortalitat es baixa, 8,1 o/oo a Catalunya, malgrat tendeixi a augmentar com a resultat de l’envelliment de la població. En el vessant positiu cal ressaltar l’augment de l’esperança de vida. El 1975 era de 74,3 anys. Vint anys més tard havia pujat a 78,5. Tot plegat provoca un creixement continuat de la gent de més de 60 anys que se situa al voltant d’1/5 del total; per això, amb una població envellida cal esperar un augment de la mortalitat: un element més a afegir al fenomen de pèrdua del nombre global d’habitants de Catalunya. Amb tot el bo i dolent, l’actual model demogràfic català és el d’un país industrialitzat.

Distribució de la població Zones No ha variat a Catalunya pràcticament des del s. XVIII, amb 3 zones ben diferenciades:

a) costanera i prelitoral (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Vallès Occidental): acumula quasi el 70% de la població catalana, sobre una superfície de només el 7,7% del territori, això dóna densitats molt altes, del voltant de 1.000 habitants/km2;

b) altres comarques del litoral i prelitoral: 38,7% del territori, 23% dels catalans, densitats entre 100 a 150 hbs./km2; i

c) comarques de l’interior: 54% de la superfície de Catalunya, només el 8,5% de la seva població, i densitats molt baixes (llevat el Segrià i l’Urgell).

Grau d’urbanització a l’alça. És el cas de la ciutat de la ciutat de Barcelona amb 1.515.000 habitants. S’ha creat una gran conurbació/àrea metropolitana (L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, etc.) que aplega 3 milions de persones: la meitat de la població catalana. També cal valorar la formació de la macroàrea barcelonina amb eixos que abastarien les ciutats de Vilanova i la Geltrú-Sitges, Manresa, Sant Celoni-Granollers i Mataró. Entre 1960 i 1990, s’ha reforçat el creixement de la població urbana, paral·lel a la minva de la rural. El 1991 el 49% de la població residia en municipis de més de 100.000 h., mentre solament el 6,20% ho feia en municipis de caràcter rural. L’ordenació del territori


150

Comarques És del 1987 quan el Parlament de Catalunya promulga la divisió administrativa del país en 38 comarques, (creant l’any següent 3 més, Pla de l’Estany, el Pla de l’Urgell i l’Alta Ribagorça) seguint l’estructura del 1936, amb criteri fonamentalment econòmic: l’àrea d’influència dels mercats. No obstant, en l’actualitat les possibilitats de transport i de comunicació invaliden aquest criteri. També cal valorar que amb aquesta ordenació es volia pal·liar la problemàtica Barcelona-resta de Catalunya, amb la descentralització de la concentració de poders que es pretenia al crear els consells comarcals. La majoria dels quals gestionen els pressupostos de competències cedides per la Generalitat, com la de residus o algunes responsabilitats mediambientals. El llast del passat: les províncies Però l’escàs poder efectiu d’aquests consells i el fet que el govern central hagi mantingut l’estructura administrativa de les 4 províncies, han impedit aconseguir resultats eficaços. Perquè l’equilibri territorial fos realment efectiu, caldria una àmplia dispersió de les activitats econòmiques i dels serveis. Ara per ara això es veu dificultat per la manca de població de les comarques de l’interior de Catalunya. 10. L’economia catalana Característiques generals Des de 1975, són les següents:

a) afectada directament per la lentitud del creixement econòmic i especialment per l’augment escàs del producte i de la renda;

b) l’ampliació de les prestacions socials (pensions no contributives, assistència social, creixement de la sanitat i de l’ensenyament...) que ha caracteritzat la construcció de l’estat del benestar ha obligat a l’administració a augmentar els impostos. Aquesta càrrega impositiva ha recaigut sobre les activitats productives, ha retallat els beneficis de les empreses i n’ha dificultat el desenvolupament; i

c) en l’àmbit humà, l’alentiment tant del creixement demogràfic com de la immigració ha creat el problema de l’envelliment de la població, mentre que l’elevada taxa d’atur ha malbaratat el valor productiu d’una nombrosa ma d’obra que estava disponible per treballar i produir si hi hagués hagut llocs de treball.

Una nova estructura agrària Com que tradicionalment es tracta d’un sector amb un percentatge baix dins de la població activa i del PIB, ha rebut molt poca ajuda per part dels fons de cohesió de la UE. Al llarg de la dècada del 70 el descens demogràfic i del consum per habitant van fer l’efecte que la producció agrària catalana restaria estancada. Però, l’augment del consum i el canvi del sistema alimentari recent ha permès la recuperació del sector: ha augmentat la superfície de les explotacions i mitjançant la mecanització massiva i ús de tecnologies biològiques, hom tendeix a obtenir productes adreçats a les indústries agroalimentàries. Quasi la meitat de la producció agrícola correspon a hortofruticultura i es


151

manté la producció de la vinya, oli i fruits secs; mentre els cereals han disminuït notablement. El resultat és, en general, positiu, tant en agricultura com en ramaderia intensiva d’especialització.

Evolució de la indústria: pèrdua relativa de pes específic El sector industrial ha tingut a Catalunya una forta davallada respecte la seva proporció en el producte total. Així, si l’any 1975 el percentatge de la indústria era el 41,1% del PIB català, el 1985 havia baixat al 34,2% i el 1996, al 28,9%. No obstant això, s’ha de matisar aquesta regressió, que no es tan greu com aparenten les xifres: en una bona part s’ha produït perquè moltes empreses industrials no duen a terme la majoria dels serveis necessaris (comptabilitat, arxiu, publicitat...), sinó que els obtenen d’empreses dedicades als serveis. De manera que el retrocés de la indústria es compensa amb el creixement del sector dels serveis i d’uns altres aspectes econòmics, com l’ampliació de les activitats turístiques i dels serveis públics. D’altra banda, ha baixat, pràcticament a totes les branques de la indústria, el nombre de persones ocupades; d’aquí ve l’alta taxa d’atur que s’ha generat. Però com que es tracta d’una situació que, com s’ha vist, ha estat general a Europa i a Espanya, de fet la indústria catalana continua mantenint el seu pes en el conjunt de la indústria espanyola: el valor afegit industrial (VAI) català es manté, respecte a l’espanyol, gairebé invariable des del 1978 i representa al voltant d’un 25%. Catalunya continua essent doncs, la primera zona industrial de l’estat espanyol. Com a conclusió cal remarcar que les branques més dinàmiques de la indústria catalana els darrers 25 anys han estat: la química, el cautxú i els plàstics, el material de transport, els productes alimentaris i paper i edició. L’expansió dels serveis Aquest sector ha experimentat a Catalunya com en totes les economies desenvolupades, un avenç important, tant pel que fa el nombre de treballadors com a la producció. Al contrari del que ha passat a la indústria, la participació del Valor afegit brut (VAB) des del 48,1% el 1975 ha estat del 57,2% el 1996. Cal distingir un sector no adreçat a la venda: l’administració pública, l’ensenyament i la sanitat, al costat de sectors que sí que hi estan destinats, com per exemple, els serveis a les empreses esmentats anteriorment, els culturals i personals i el lloguer d’immobles. Comerç, hostaleria, crèdit, assegurances, transports i comunicacions són unes altres branques importants dels serveis. Turisme A remarcar la seva consolidació i la diversificació. Dóna feina al 13% de la població ocupada i produeix el 12% del PIB. Catalunya du a terme el 21,5% de les activitats turístiques d’Espanya i n’obté el 23% dels ingressos; gràcies sobretot a les costes Brava i Daurada. Barcelona tanmateix es va potenciar mundialment amb els Jocs Olímpics del 1992 i es consolidà com un punt important d’atracció de visitants.

Turisme de platja


152

Comerç a) amb la resta d’Espanya, la balança de pagaments és positiva per a Catalunya, que

exportat principalment productes industrials i serveis; i b) amb l’estranger és deficitari atesa la necessitat d’importar productes industrials,

energètics i agrícoles. Malgrat tot, l’entrada a la CEE, ha resultat un bon impuls per a l’àmbit comercial català i des del 1994 es nota un dinamisme més gran en les exportacions, com també l’augment del nombre d’empreses exportadores.

Transports Els plans de transports dels darrers anys són una resposta per als problemes que planteja la situació de Catalunya respecte a la UE, ja que s’han d’integrar en un sistema que contempli els aeroports, els ferrocarrils d’alta velocitat, els ports especialitzats i la xarxa interior de vies terrestres. La construcció Essent un sector pràcticament independent de la indústria i serveis alhora d’estudiar, cal assenyalar la seva vitalitat, lligada al creixement urbanístic, al turisme i infrastructures de tota mena (xarxa de carreteres, grans obres públiques, edificis de serveis a la comunitat...). 11. Normalització lingüística i cultural La Llei de Normalització Lingüística El 1978 la Generalitat provisional va aconseguir del Govern central l’aprovació d’un decret per a la incorporació de la llengua catalana a l’ensenyament no secundari. L’objectiu era que la parla del país sortís de la situació discriminatòria respecte el castellà. Per unanimitat (1 sola abstenció) el Parlament va aprovar l’abril del 1983 la Llei de Normalització Lingüística, text normatiu basat en 3 àmbits: 1r el concepte del català com a llengua pròpia i oficial de Catalunya, fet que comporta l’obligació de coneixer’l; 2n la introducció de la llengua catalana en el terreny de l’educació; i 3r la prioritat del català com a llengua pròpia de l’administració local i autonòmica. Tot i que el govern central va presentar recurs d’inconstitucionalitat, el text amb pocs retocs va ser promulgat, atès que el Tribunal Constitucional li donà globalment validesa. Els resultats apreciats el 1986 indicaven que el 37% del alumnes de primària rebien l’ensenyament en català. Per aplicar la Llei es va triar a l’àmbit educatiu inicial l’opció coneguda com immersió: dur a terme tot l’ensenyament en català, garantint l’aprenentatge del castellà; per a tothom, deixant una via per aquell alumnat que no volia seguir aquesta via En pocs anys es van notar els resultats: si el 1981 entenien el català el 79,8% dels habitants de Catalunya i el parlaven el 53,1%; el 1986 aquests pujaven respectivament al 90,3% i al 59,8%. La Llei de Política Lingüística Del gener de 1998 o “nova llei del català”, referma els principis de l’anterior. Com a objectiu


153

exposa la convivència del català i castellà, la ciutadania haurà de ser atesa en tots els àmbits públics en l’idioma que triï. Desenvolupa normatives en els àmbits exposats tot seguit:

a) consolida les actuacions anteriors en ensenyament i administració pública; b) disposa de mecanismes per normalitzar els mitjans de comunicació, mitjançant per

exemple les quotes d’emissió en català; c) intervé en el marc socioeconòmic i professional en camps com la retolació i l’etiquetatge

en llengua catalana. La cultura catalana Cal significar una actitud de suport en els més diversos camps on és present la llengua i la cultura catalanes. Exemples en són: l’edició de llibres i tota mena de publicacions, la producció i doblatge de pel·lícules, teatre i música (construccions del Teatre Nacional de Catalunya i de l’Auditori, reconstrucció del Liceu operístic) i moltes altres actuacions. També s’han valorat les manifestacions culturals catalanes en castellà, Catalunya és el primer centre editor de llibres en aquest idioma. Tot i que és predominant l’edició de diaris en castellà, la llengua catalana combat per tenir més presència.

• El 23 d’abril del 1976 s’inicia la publicació del primer diari en català des del 1939, l’Avui. Tot i que la tendència de llegir més la premsa en castellà es manté, en algunes comarques s’han creat periòdics en català: Punt Diari (1979, Girona), Regió 7 (Manresa), El 9 Nou (Vic).

• També d’abast municipal com El Punt Rubí. • Es manté una oferta de qualitat en revistes: El Temps, Serra d’Or, L’Avenç... El 1997 El

Periódico de Catalunya publica paral.lelament a l’edició castellana, una de catalana amb força èxit.

La Generalitat ha potenciat la difusió de la llengua i la cultura catalanes amb una xarxa pròpia d’emissores: Catalunya Ràdio (amb quasi 700.000 oïdors el 1983), Catalunya Música, Catalunya Informació, Catalunya Cultura. Quant televisió també el 1983 l’administració catalana endega TV3 (líder d’audiència a Catalunya ) i més endavant el Canal 33 que arriben al conjunt del Països Catalans. També convé ressaltar iniciatives d’altres institucions públiques i privades en aquest camp: programes en català de les televisions estatals i privades. Per últim, el sensacional esforç i la competència dels medis impulsats des dels municipis i comarques.

Documents

Hta