Embed Size (px)
DESCRIPTION
HISTÒRIA DE CATALUNYA
Citation preview
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
2
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
3
HISTÒRIA DE CATALUNYA
Extret del web de Històries de Catalunya –www.historiesdecatalunya.com- (CRTCatalunya Interactiva) Compilació, edició, disseny i índex: Òscar Batet (DIARI DE MATARÓ.CAT) (www.diaridemataro.cat) (abril-2005) (octubre-2007)
ÍNDEX
PERSONATGES ....................................................................... 06
DOCUMENTS .......................................................................... 14
HISTÒRIA
ELS TEMPS ANTICS FINS AL SEGLE VII
L'arribada de fenicis i grecs .............................................. 21
Els ibers ........................................................................ 21
La conquesta romana ...................................................... 22
La romanització .............................................................. 22
El Baix Imperi Romà ....................................................... 23
Els visigots .................................................................... 24
LA FORMACIÓ DE LA CATALUNYA FEUDAL I EL SORGIMENT DE LA
CORONA CATALANO-ARAGONESA (S.VIII-XII)
L'expansió de l'islam ....................................................... 25
La desintegració del poder musulmà a Catalunya ................ 26
L'imperi carolingi i la Marca Hispànica ............................... 26
L'origen dels comtats catalans .......................................... 27
La independització dels comtats ....................................... 27
Un sol territori: Catalunya ............................................... 28
El feudalisme ................................................................. 28
La submissió dels pagesos ............................................... 29
La creació de la corona catalanoaragonesa ........................ 29
L'expansió occitana ......................................................... 30
Els càtars i la desfeta de Muret ......................................... 31
L'EXPANSIÓ MEDITERRÀNIA I LA CRISI DE LA BAIXA EDAT
MITJANA (S. XIII-XV)
El pactisme i els orígens de la Generalitat .......................... 32
El desenvolupament dels municipis ................................... 32
L'Església i els ordes religiosos i militars ............................ 33
La violència contra els jueus ............................................ 34
La indústria i els gremis .................................................. 34
L'expansió comercial ....................................................... 35
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
4
La conquesta de Mallorca ................................................. 36
La fi del regne de Mallorca ............................................... 37
La conquesta de València ................................................ 37
El problema de Sicília ...................................................... 38
La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova .......... 38
Els almogàvers ............................................................... 39
La crisi del segle XIV ....................................................... 40
El compromís de Casp (1412) .......................................... 40
La qüestió remença......................................................... 41
Justes i trobadors ........................................................... 42
Les ciutats a la fi de l'edat mitjana .................................... 42
La Guerra Civil ............................................................... 43
LA DECADÈNCIA POLÍTICA I LA REPRESA ECONÒMICA A
L'EDAT MODERNA (S.XVI-XVIII)
Absolutisme i castellanització ........................................... 45
L’estancament econòmic dels segles XVI i XVII .................. 45
La inquisició ................................................................... 46
L’expulsió dels moriscos .................................................. 47
Bandolers i corsaris ......................................................... 48
La Guerra dels Segadors .................................................. 49
La Guerra de Successió ................................................... 49
L’ocupació de Catalunya .................................................. 50
L’expansió de la vinya i l’aiguaardent ................................ 50
Hispanoamèrica al segle XVIII .......................................... 51
La represa del comerç i la indústria de les indianes ............. 51
Els rebomboris del pa ...................................................... 52
EL LIBERALISME I LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX (1793-1897)
Les guerres contra el francès ........................................... 54
La Catalunya liberal ........................................................ 55
Les guerres carlines ........................................................ 55
Les forces polítiques espanyoles del segle XIX .................... 56
La burgesia rural entre el segle XVIII i el XIX ..................... 57
La industrialització i l'expansió del vapor ........................... 58
El creixement i l'eixample de les ciutats ............................. 58
La Catalunya republicana ................................................. 59
L'organització del moviment obrer .................................... 60
La Renaixença i els orígens del catalanisme ....................... 60
La Febre d'Or ................................................................. 61
La Fil·loxera i la crisi agrària finisecular ............................. 61
De l'anarquisme al terrorisme .......................................... 62
EL CATALANISME I LES DIFICULTATS DE LA DEMOCRATITZACIÓ AL SEGLE
XX (1898-1975)
El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme .......... 63
Regionalistes, lerrouxistes i solidaris ................................. 64
Modernisme i noucentisme............................................... 64
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
5
La diversificació industrial ................................................ 65
La violència política a la Barcelona del segle XIX ................. 65
La Setmana Tràgica ........................................................ 66
L'auge de la CNT i el pistolerisme ..................................... 67
La Mancomunitat de Catalunya ......................................... 67
L'Assemblea de Parlamentaris .......................................... 68
La dictadura de Primo de Rivera ....................................... 68
La Generalitat republicana ............................................... 69
Els fets del 6 d'octubre .................................................... 70
L'esclat de la Guerra i la revolució .................................... 71
Els fets de maig de 1937 ................................................. 71
La dona abans i després de la Guerra Civil ......................... 72
La repressió franquista .................................................... 73
El creixement dels anys 60 .............................................. 73
La immigració ................................................................ 74
La resistència interior ...................................................... 74
LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I L'AUTONOMIA POLÍTICA
La transició a la democràcia ............................................. 76
La recuperació de l'autogovern ......................................... 77
L'Estatut d'Autonomia ..................................................... 77
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
6
PERSONATGES
JAUME I BLANQUINA DE CASAFRANCA Jaume i Blanquina de Casafranca, segons els testimonis que ens n'han quedat dels judicis de la Inquisició, eren un matrimoni barceloní de jueus conversos que van ser condemnats per la Inquisició. ABAT OLIBA (971-1046) (?,971-Cuixà,1046) És una de les figures eclesiàstiques cabdals de la Catalunya feudal. Va néixer l'any 971 i va morir el 1046 a Cuixà. Va ser abat de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Maria de Ripoll. ABDÓ TERRADAS I PAULÍ (Figueres 1812 - Medina Sidonia 1856) Polític republicà. Va ser un veritable home d'acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850. ABU BAKR AL-TURTUSI (1059-1126) (Tortosa, 1059- Alexandria, 1126) Erudit tortosí del segle XI. Va ser un experten dret i un intel·lectual que va viatjar per les principals ciutats musulmanes de l'època.
AGUSTÍ VILÀ I GARÍ (1922) Lloret de Mar, 1922 Nascut al si d'una família d'antiga tradició marinera, Agustí Vilà ha pogut reconstruir-ne detalladament la seva vinculació amb el mar gràcies a un copiós arxiu familiar.
AGUSTÍN DE BETHENCOURT Y MOLINA (1758-1824) (Puerto de la Cruz, Tenerife, 1758-Sant Petersburg, 1824) Enginyer espanyol establert a Rússia, on va crear l'Escola de Ciències Exactes i va organitzar el Cos d'Enginyers Hidràulics. Va dirigir la construcció de moltes obres, com l'església de Sant Isaac, a Sant Petersburg. ALMODIS DE LA MARCA (? - Barcelona 1071) Filla del comte occità Bernat I i d'Amèlia de Rasès. ANDREU MALLA Moliner que vivia a Barcelona a mitjans del segle XIV. ANTON BALDRIC I JANER (1731 ¿ 1802) Anton Baldric va néixer a Valls i era fill d'un candeler de cera, activitat que ben aviat va abandonar per dedicar-se a destil·lar i exportar aiguardent. ANTONI M. ALCOVER (1862-1932) Prevere i escriptor prolífic, que va escriure primer en castellà, i en català a partir del 1879. Va combatre la premsa liberal i obrerista, i va destacar per la seva germanofilia durant la Primera Guerra Mundial. Avui el considerem el fundador de la dialectologia catalana. El seu gran objectiu era fer un inventari lexicogràfic. En el Diccionari Català-Valencià-Balear (1930-1962), Alcover hi va abocar la seva vida.
ANTONI MARTÍ GATELL Ardenya, 1729 ¿ Altafulla, 1794. Comerciant català. Va ser un dels impulsors de la societat "Prat, Martí, Baldric i Fuster" el 1764, que va començar exportant aiguardent i important teixits de llana, però acabaria tenint la seva pròpia fàbrica d'indianes.
ANTONI TRAVI I MONTAGUT (Puigcerdà 1621 - Gorguja 1677) Descendent d'una família de comerciants originària de Gènova que a finals del segle XV es va instal·lar al Vallespir. Vivien de l'explotació de fargues entre el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya. ANTONI VILÀ I BALMANYÀ (1814-1893) (Lloret, 1814-1893) Membre d'una nissaga que arriba a Lloret cap al 1730. El seu avi era traginer, baixava a la costa carregat de troncs de la comarca de la Selva. L'Antoni, poc després de casar-se amb la Teresa Conill, filla de navegants, va continuar la carrera del seu sogre com a marí i es va dedicar a comerciar amb Amèrica. ANTONIA VALLE (1917-) Històrica militant comunista, nascuda a Pedro Martínez, a Granada. Va ser una de les primeres emigrants que van deixar el poble i se'n van anar cap a Catalunya.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
7
ARNAU DE SOLSONA (Lleida 1218 - 1297)
Va ser un dels grans mercaders de la Lleida del segle XIII. Tractava amb teixits i un dels destins habituals de comerç per la Mediterrània era Tunis. ARNAU MASSÓ (s. XIV) Venedor d'esclaus a la Barcelona del segle XIV ARSENDA D'ÀGER (¿-1068) ARSENDA és una dona noble, filla i muller de cavaller. Sembla que venia de Talteüll, al Rosselló, de la família de Bernat de Fluvià. Es va casar amb ARNAU MIR DE TOST, un cavaller del comtat d'Urgell, que actuava a la frontera contra els musulmans al servei del comte d'Urgell, del de Barcelona, o de tots dos alhora. El seu testament, dictat el 1068, és una font important per comprendre la vida quotidiana a l'edat mitjana. ARTAU I (?- 1081) (?- 1081) Va ser comte del Pallars des del 1049 fins al 1081. Va ser un senyor feudal molt violent i que va tenir molts conflictes amb altres senyors feudals i, sobretot, amb el bisbat d'Urgell, fets pels quals va ser excomunicat.
ARXIDUC CARLES D'ÀUSTRIA (1685-1740) Emperador dels territoris de l'imperi austríac, del 1711 al 1740. Aquest imperi incloïa, després del 1713, els territoris d'Àustria, Hongria, Sicília, Nàpols i els territoris de la Corona d'Aragó (1705-1725). Durant la guerra de Successió va encapçalar el bàndol austriacista, enfrontat als Borbons de Felip V. AURORA BERTRANA (Girona 1892 - Berga 1974) Escriptora. Filla de l'escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar. AURORA DÍAZ-PLAJA (1913-) Amb 20 anys va aconseguir el títol de l'Escola de Bibliotecàries de la Generalitat de Catalunya. A Palma de Mallorca va dirigir la Biblioteca de La Caixa de Pensions. Va ser l'única dona de la redacció del diari Solidaridad Nacional. Va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil. BERNAT CADIRETA Pregoner de la ciutat de Barcelona que va viure a cavall dels segles XIV i XV. BERNAT METGE (Barcelona 1340/1346 - 1413) Escriptor i secretari reial. El 1371 ja era notari en la cancelleria de la reina Elionor, l'esposa del rei Pere III. Quan va morir la reina, va passar a formar part de la cancelleria de l'infant Joan i quan aquest va esdevenir rei, el van ascendir a secretari l'any 1390. BORRELL II (? - La Seu d'Urgell, 922) Comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell.
CARLES II (1661-1700) (Madrid 1661 ¿ 1700) Carles II de Castella i d'Aragó va ser l'últim rei hispànic de la dinastia dels Àustria. En morir sense descendència, va esclatar la Guerra de Successió, una guerra europea que va enfrontar els partidaris dels dos pretendents: Felip d'Anjou, de la dinastia borbònica, i Carles d'Àustria. Aquesta guerra va acabar el 1714 amb l'ocupació de Barcelona pels exèrcits borbònics. CARLES IV (1748-1819) (Portici, Nàpols 1748 - Roma 1819) Rei d'Espanya del 1788 al 1808. Durant el seu regnat va esclatar la Revolució Francesa, a què es van oposar les monarquies conservadores. Catalunya va col·laborar amb entusiasme en la guerra entre la França revolucionària i Espanya. CARROSSA DE VILARAGUT (? 1356 - València 1433) Va entrar al servei de Violant de Bar cap al 1380, quan encara era duquessa de Girona. CASA DE MONTCADA Una de les famílies feudals més importants de Catalunya. Aquesta nissaga té els seus orígens en el procés de feudalització de les terres catalanes. El primer membre d'aquest llinatge va ser Sunifred, vescomte de Girona (?-1007).
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
8
CÀTARS Nom amb què es designen els creients de l'església càtara, que seguien la doctrina del catarisme. Els
seus orígens els situen en el moviment herètic dels bogomils búlgars. Es van estendre per Europa occidental durant els segles XII i XIII. CEFERÍ TRESSERRA I VENTOSA (Barcelona 1830 - la Corunya 1880) Caixista d'impremta, polític i escriptor. Va ser un incondicional del partit democràtic des de la seva fundació. DOLORS ALEU I RIERA (1857-1913) (Barcelona, 1857-1913)Va ser la primera dona que va aconseguir a l'estat espanyol el títol de doctora en Medicina (1882). Va exercir la medicina durant 25 anys; es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil. ELISABET CRISTINA DE BRUNSVIC WOLFENBÜTTEL (Brunsvic 1691 - Viena 1750) Es va casar l'any 1708 amb el rei Carles III, que en aquells moments havia establert la cort a Barcelona. La seva arribada a la ciutat es va celebrar amb nombrosos actes festius. ENRIQUE O'DONELL Y ANETHAN (Sant Sebastià 1776 - Montpeller 1834) Militar castellà d'origen irlandès. ERMESSENDA DE CARCASSONA (975-1058) (975-Girona, 1058) Ermessenda de Carcassona va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI. Va dirigir els afers comtals de Barcelona, primer com a esposa de Ramon Borrell i després com a tutora de Berenguer Ramon I i de Ramon Berenguer I. El seu sepulcre, que és a la catedral de Girona, és un dels llocs on apareixen per primera vegada les quatre barres de de l'escut comtal. ESTEFANIA DE REQUESENS Aristòcrata catalana, casada amb l'aristòcrata castellà Juan de Zúñiga, que va viure durant el segle XVI. El seu marit i el seu fill van ser personatges importants a les corts de Carles I i Felip II. Les cartes que enviava a la seva mare, que vacontinuar vivint a Barcelona, són una font molt interessant per conèixer la vida quotidiana de l'edat moderna. ESTEVETA DE MANLLEU Mestressa de casa d'una família benestant barcelonina de tombant de segle XV. Esposa del mercader Ramon de Manlleu i mare de dos fills i una filla. FELIP V (1683-1746) (Versalles 1683 - Madrid 1746) Felip V de Castella, i IV d'Aragó, va ser el vencedor de la Guerra de Successió i reconegut com a rei d'Espanya a partir del Tractat d'Utrecht (1713). FÈLIX PRAT (1737-1802)
Castellfollit del Boix, 1737 ¿ Barcelona, 1802. Fill fadristern d'una família rural benestant, va ser un dels protagonistes de la posada en marxa de la societat "Prat, Martí, Baldric i Fuster". Exportant aiguardent, va prosperar fins a tenir una fàbrica d'indianes.
FERRAN II EL CATÒLIC (1452-1516) (Sos, 1452-Madrigalejo, 1516) Rei de la Corona d'Aragó des del 1479, es va casar amb Isabel de Castella i d'aquesta manera es va produir la unió dinàstica dels dos regnes, tot i que es van respectar les institucions de cadascun.
FRANCESC CASTELLVÍ I OBANDO (Montblanc 1682 - Viena 1757) Militar i historiador. Austriacista, va tenir una participació activa en la guerra de Successió. FRANCESC DE PAULA CUELLO I PRATS (Barcelona 1824 - 1851) Polític. Va militar en el partit democràtic. Seguidor d'Abdó Terrades, va participar en les Bullangues barcelonines (1840-42). FRANCESC MACIÀ (1859-1933) (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933) Primer president de la Generalitat durant la II República Espanyola.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
9
FRANCESC PALLARÈS (Barcelona ? - 1462)
Alt funcionari municipal, membre del Consell de Cent que va ser condemnat a mort i executat acusat de conspiració. FRANCESC SALVÀ I CAMPILLO (1751-1828) (Barcelona 1751-1828) Metge i físic que va ingressar el 1773 a l'Acadèmia de Medicina Pràctica i el 1786 a la de Ciències, totes dues a Barcelona. Va guanyar dos premis i un accèssit convocats per l'Acadèmia de Medicina de París els anys 1787, 1789 i 1792, respectivament. Pel que fa a la medicina, cal presentar-lo com a defensor de la inoculació i la vacunació contra la verola. FRANCESC SAVALLS I MASSOT (la Pera 1817 - Niça 1885) Militar. Va ser el cabdill més popular i polèmic de la tercera guerra carlina a Catalunya. Es va enfrontar amb Alfons Carles de Borbó i amb altres caps carlins catalans, era indisciplinat i poc exigent en la instrucció dels seus homes. FRANCESCO DI MARCO DATINI (1335-1410) (1335 aprox., Prato-1410, Prato) Va ser un mercader i banquer molt important a la Mediterrània del seu temps. La seva companyia comercial va tenir seus a ciutats com Barcelona i València i a altres enclavaments comercials de l'època. La documentació de la seva companyia és una font importantíssima per estudiar l'economia medieval. GASPAR DE PORTOLÀ I DE ROVIRA (Balaguer 1717 - Lleida 1786) Militar. Va ser governador i explorador de Califòrnia i el fundador de San Diego i de Monterrey. GASPAR SALA I BERART (Bujaraloz s XVI - Perpinyà 1670) Escriptor i polític. Va ser un dels màxims portaveus de la revolució catalana del 1640. Es va mostrar contrari a Felip IV de Castella i favorable a la intervenció francesa. GASTÓ DE FOIX (? 1423 - Roncesvalls 1472) Comte de Foix i de Bigorra , vescomte de Bearn , de Castellbò, de Narbona, de Marsan, Gabardà, Vilamur i Lautrec. GERMANS TÀPIES (s. XVII) Són tres germans occitans que havien immigrat a Catalunya a principis del segle XVII. Els coneixem gràcies a la "Matrícula dels francesos", encarregada per la monarquia per tal d'identificar i controlar els immigrants francesos en començar la guerra contra França. Aquest document ens situa els germans Tàpies a Mataró l'any 1637. GINEBRÓ SERRA (Petra, Mallorca 1713 - Califòrnia 1784) Frare franciscà més conegut amb el nom de Junípero Serra.
GIULIO RAIMONDO MAZZARINO (Pescina 1602 - Vincennes 1661) Governant d'origen italià al servei de la monarquia francesa. Va exercir el seu poder en els primers anys del regnat de Lluís XIV. GUIFRÉ I EL PELÓS (840-897) (?, 840-Navès, 897) Comte de Barcelona, Urgell i Cerdanya, conegut amb el sobrenom de "el pelós". Se'l considera el fundador de la dinastia comtal del casal Barcelona. GUILHEM BELIBASTA (?-1321) Últim perfecte càtar que va fugir d'Occitània i va refugiar-se a Morella. Perseguit per la inquisició, va ser capturat, jutjat i cremat a la fogueral'any 1321. GUILLEM DE MONT-RODON (?-1230) (Taradell, ?- 1230) Mestre de l'orde del Temple, es va ocupar de la custòdia de l'infant Jaume, al castell de Montsó, fins que es va convertir en Jaume I. HUG II DE CARDONA (?-1400) Hug II va ser el primer comte de Cardona. El títol de comte li va atorgar el rei Pere III l'any 1375, i el seu govern es va caracteritzar per l'ampliació del territori amb l'annexió del vescomtat de Vilamur.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
10
IGNASITA BURGUÉS Girona 1763 - 1840)
Jove d'una família benestant de Girona, filla de Josep de Burgués i de Coromines, cavaller de Girona, i de Francesca de Caramany. JACQUES FOURNIER (?-1342) (Saverdun, País de Foix ? - Avinyó, Provença, 1342) Religiós francès de l'orde del Císter que va ser abat del monestir de Fontfreda, al Llenguadoc, i bisbe i inquisidor de Pàmies, al País de Foix, Occitània. Va ser papa a Avinyó, del 1334 al 1342, amb el nom de Benet XII. JAUME D'AGRAMUNT Metge lleidatà del segle XIV i catedràtic de la Universitat de Lleida que va escriure un llibre en què tractava de l'epidèmia de pesta que va assolar Catalunya el 1348. JAUME FERRAN I CLUA (1852-1929) Corbera de Terra Alta (Tarragona), 1852(1851?)-Barcelona, 1929 Jaume Ferran i Clua va ser un biòleg de gran renom pels seus treballs d'investigació bacteriològica. La seva vacuna contra el còlera es va provar a València el 1885. Aleshores la seva fama es va escampar per tot Espanya. JAUME I EL CONQUERIDOR (1208-1276) Jaume I va ser rei de la corona d'Aragó entre el 1216 i el 1276, any de la seva mort.. Va ser conegut amb el sobrenom d'"el Conqueridor" perquè durant el seu regnat la corona d'Aragó va incorporar Mallorca i València, on va fundar els regnes respectius. JAUME JOAN COLL (s. XVI) Jaume Joan Coll era el notari resident a Pineda el 1545, quan aquesta població va viure una incursió corsària de grans proporcions. Era el quart membre d'una dinastia notarial, que encara ho va ser durant dos segles més. JAUME PERDIGÓ Membre del Consell de Cent, del partit de la Busca i un dels sabaters de Barcelona més importants de mitjans del segle XV. JERONI TARRÉS (Barcelona ? - Wad-Ras 1860) Cap de la ronda de vigilància coneguda per ronda d'en Tarrés. JOAN DE CANYAMARS (?-1492) (Canyamars ?-Barcelona, 1492) Pagès del Maresme, nascut a Canyamars, a Dosrius. No sabem la data en què va néixer, perquè de fet solament el coneixem pel seu intent de matar el rei Ferran II, d'una ganivetada, el 1492. JOAN I (Perpinyà 1350 - Foixà 1396)
Va ser el penúltim rei de la corona catalanoaragonesa, entre els anys 1387 i 1396. Fill del rei Pere III, el Cerimoniós i d'Elionor de Sicília. Mentre regnava el seu pare, ell, com a infant, va ser nomenat duc de Girona. JOAN MIRET I TERRADA (1812-1891) (Tarragona, 1812-Barcelona, 1891). Advocat i propietari agrícola. Era soci de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que el va nomenar delegat per estudar la fil·loxera a l'estranger.
JOAN SALA FERRER, ÀLIES SERRALLONGA (1594-1634) (Viladrau, 1594 - Barcelona, 1634) Bandoler nascut d'una família pagesa benestant de Viladrau. Les dificultats econòmiques, en temps de crisi, el van empènyer a delinquir. Joan Sala va prendre aquest cognom arran del casament el 1618 amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga de Querós. JOANA MASSISSA La Joana va ser l'última de les companyes del bandoler Joan Sala, "Serrallonga". Els van capturar junts, a Santa Coloma de Farners, l'estiu del 1635. Al voltant de la seva relació, en va néixer una llegenda, que té una base històrica. JOSÉ PATIÑO ROSALES (1666-1736) (Milà 1666-La Granja de San Ildefonso, 1736) Quan Barcelona va ser ocupada, Patiño va ser president interí de la Junta de Justícia i Govern del
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
11
Principat (1714-1716), càrrec des del qual es va convertir en un dels inspiradors del decret de Nova Planta. Més endavant seria l'organitzador també del nou sistema fiscal de Catalunya, el famós cadastre. JOSEP ANTONI DE CASTELLARNAU I DE MAGRINYÀ
(Tarragona 1763 - 1845) Noble i financer JOSEP BONAPLATA (1759-1843) (Barcelona, 1795 ¿ Bunyol, 1843) Empresari industrial nascut en una família de teixidors establerta a Sallent. El seu Vapor, al carrer Tallers de Barcelona, va ser una de les primeres fàbriques que va mecanitzar tot el procés de producció.
JOSEP ESPASA (1840-1911) (La Pobla de Cèrvoles, 1840- Barcelona, 1911) Fundador a Barcelona, el 1860, de l'empresa que fins al 1877 es va dir Espasa Hermanos. Va començar la publicació de l'Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana, coneguda popularment com l'"enciclopèdia Espasa". JOSEP TEIXIDÓ (? ¿ 1722) (?- Barcelona, 1722) Els Teixidó eren una família d'impressors que el 1716 van obtenir el privilegi d'edició de la Gazeta de Barcelona. JULI ANICETI Gràcies a les troballes arqueològiques d'unes àmfores amb la inscripció "IVLI ANICETI" sabem que era un habitant del Barri Antic de Sant Boi de la primera meitat del segle I de la nostra era. JULI CARSALADE DU PONT (1847-1932) (Simorra, Gascunya, 1847- Perpinyà, 1932) Bisbe de la diòcesi d'Elna-Perpinyà, del 1899 al 1932. D'origen gascó, des del seu nomenament a la seu rossellonesa va voler arrelar-se al país. Per això va aprendre el català, i va establir el seu ús per a la predicació i la catequesi dels infants. Ell mateix va predicar i va escriure en català, i es va convertir ben aviat en un dels punts de referència de la Renaixença a la Catalunya Nord. LLOP IBN MUHAMMAD (?-908) (? - ?, 908) Va ser el senyor musulmà a Lleida entre el 890 i el 908. Va derrotar Guifré el Pelós a la batalla de Navès, a l'actual Solsonès, el 897. LLUC BORRASSÀ (?-1434) (?-Sóller, Mallorca, 1434) Esclau tàrtar comprat el 1393 pel mestre Lluís Borrassà per tal de reforçar el seu taller a Barcelona. El jove tenia uns 18 anys quan va ser venut per un fuster mallorquí. Va aprendre l'ofici a Barcelona i, una vegada alliberat a causa de la mort del seu amo, va exercir la nova feina a Mallorca. LLÚCIA DE LA MARCA (?-1090) Comtessa del Pallars Sobirà i germana d'Almodis. Va ser la dona del comte Artau I del Pallars i posteriorment del comte Ermengol d'Urgell. LLUÍS BONIFAÇ I MASSÓ (1730-1786)
L'obra d'aquest escultor de Valls representa el pas del barroc a l'academicisme. Va ser acceptat a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1763, després d'enviar-hi un relleu de Sant Sebastià, d'alabastre. LLUÍS BORRASSÀ (1360-1425) (Girona, 1360- Barcelona, 1425) Pintor català nascut a Girona cap al 1360. El 1383 es va establir a Barcelona, on el seu taller va tenir molta feina. De fet, li coneixem uns 40 retaules. Va introduir l'estil gòtic internacional a Catalunya i ens va deixar algun retaule molt important. LOPE CALANDA (Villafranca, regne d'Aragó 1589 - ?) De nom moro, Grahim. Va ser expulsat de la península juntament amb milers d'altres moriscos l'any 1609. LUCA DEL SERA (s.XIV) Mercader i soci de Francesco di Marco Datini a la seu comercial que l'empresa Datini tenia a Barcelona des de l'any 1393.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
12
LUCI MINICI NATAL QUADRONI VER (segle II dC) Luci Minici Natal Quadroni Ver va ser un important patrici romà a la Barcino (Barcelona) del seu temps. Va participar en la 227 Olimpíada dels Jocs Hel·lènics i va guanyar la cursa de quadrigues.
LUIS MÉNDEZ DE HARO Y GUZMÁN (Valladolid 1598 - Madrid 1661) Polític espanyol. Era nebot del comteduc d'Olivares, va succeir el seu oncle com a favorit de Felip IV. El rei el va nomenar primer ministre i va exercir el seu poder tant en el govern com en les relacions diplomàtiques. MARTÍ BURGUÉS Girona 1759 - 1809) Exmilitar. Membre de la petita noblesa gironina, fill de Narcís de Burgués i de Font, cavaller de Girona, i d'Isabel de Coromines, va ser regidor perpetu de l'ajuntament de Girona. MIQUEL BIADA I BUNYOL (Mataró 1789 - 1848) Armador i empresari. NARCÍS FAGES I DE ROMÀ (1813-1884) (Figueres, 1813-1884) Advocat i agrònom. Va fundar la Societat d'Agricultura de l'Empordà l'any 1845. Al cap de quatre anys va ser nomenat comissari d'agricultura de la província de Girona. NUNO SANÇ (1190-?- 1241) Va ser comte de Rosselló i Cerdanya. Era fill de Sanç I de Provença i Rosselló-Cerdanya i Sança Nuñez de Lara. Va participar amb el rei Jaume I en la conquesta de Mallorca i València. ORDE DEL TEMPLE Orde militar i religiós creat a Jerusalem pel cavaller francès Hugues de Payens per protegir els pelegrins. Amb el temps va arribar a ser un orde molt poderós i ric, fet que va causar que fos perseguit i abolit pel papat. Aquest orde va ser l'encarregat de custodiar l'infant Jaume, al castell de Montsó, abans de convertir-se en el rei Jaume I. PERE ANTON VECIANA I RABASSA (Sarral v.1677 - Valls 1736) Durant la guerra de Successió es va establir a Valls, on es va mostrar partidari de Felip V. PERE DESTORRENT (Barcelona v. 1415 - 1462) Ciutadà i polític barceloní. Membre del Consell de Cent del partit de la Busca. Va ser condemnat a mort acusat de conspiració.
PERE I EL CATÒLIC (1177-1213)(?, 1177-Muret 1213) Rei de la corona d'Aragó i comte de Barcelona. El seu regnat va estar marcat pel conflicte dels càtars a Occitània i les seves desavinences amb el papa Innocenci III per qüestions matrimonials. Va morir a la batalla de Muret el 1213.
PERE III EL CERIMONIÓS (1319-1387) (Balaguer, 1319-Barcelona, 1387) El rei Pere III d'Aragó, dit el Cerimoniós, va incorporar definitivament el regne de Mallorca a la Corona
d'Aragó i va vèncer Pere I de Castella, el Cruel, en la guerra coneguda com la dels dos Peres. També va dotar la Diputació del General de la facultat de recaptar els impostos coneguts com a generalitats. PERE JOAN BARCELÓ I ANGUERA, EL CARRASCLET (Capçanes 1682 - Breisach el Vell 1743) Guerriller. Va emprendre accions contra l'exèrcit borbònic tant durant la guerra de Successió com després. PERE JOAN SALA (?-1485) (?-1485) Pere Joan Sala va ser el cabdill dels remences radicals que va encapçalar la segona guerra remença, que comença amb l'alçament de Mieres el 1484.
PERE MARTELL (?-1244) Pere Martell era un navegant expert que coneixia la importància de les illes Balears en l'entramat comercial mediterrani. Va participar en les conquestes de Mallorca i València. PERE SACOMA (segle XIV) Pere Sacoma va ser mestre major d'obres de la catedral de Girona del 1368 al 1393, any en què va morir.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
13
PEROT DE VILANOVA (s. XVI) Membre d'una nissaga de la petita noblesadel segle XVI. La família era oriünda de Flix, a la Ribera d'Ebre. A l'església de Sant Francesc, de Flix, es troben les despulles familiars. Aquests nobles de la vila
també formaven part de l'oligarquia barcelonina que participava dels càrrecs polítics del Consell de Cent. RAFAEL D'AMAT I DE CORTADA I DE SENJUST, BARÓ DE MALDÀ (Barcelona 1746 - 1819) Pertanyia a la petita noblesa catalana i és autor d'un extens dietari que ell mateix va titular Calaix de Sastre. RAFAEL FIGUERÓ I JOLIS (1669-1751) (Barcelona, 1669-1751) Els Figueró eren una família d'impressors que va estar especialment vinculada als austriacistes durant la Guerra de Successió, fins al punt que tenien la categoria d'impressors del rei. Això va provocar que, en acabar la guerra, se'ls retiressin tots els privilegis d'impressió de les gasetes. RAMON BERENGUER I (? 1023 - Barcelona 1076) Comte de Barcelona i de Girona, comte d'Osona i comte de Carcassona i Rasès.
RAMON BERENGUER IV (1113-1162) (?-1113-Borgo San Dalmazzo, Itàlia, 1162) Comte de Barcelona i príncep d'Aragó. Es va casar amb la princesa Peronella, filla del rei d'Aragó, i aquesta unió va significar l'entroncament del casal de Barcelona amb els reis d'Aragó. Durant el seu regnat va conquerir places importants de la Catalunya Nova, com Lleida i Tortosa. RAMON DE MANLLEU Mercader de la ciutat de Barcelona del tombant de segle XV. RAMON MUNTANER (1265-1336) (Peralada 1265-Eivissa 1336)Cronista, funcionari de la cort i soldat. El 1303 va acompanyar Roger de Flor com a mestre racional en la Gran Companyia Catalana fins a l'any 1307. ROGER DE LLORIA (1250-1305) Roger de Lloria va ser un cavaller d'origen calabrès que va participar en l'expansió de la Corona d'Aragó. Pere II el va nomenar gran almirall de la flota catalana. SANTIAGO RUSIÑOL (1861-1931) Aquest pintor i escriptor procedia d'una família industrial. El 1887 es va establir a París, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria "Els Quatre Gats". SEMPRONIUS CAMPANUS FIDENTINUS Ciutadà romà d'Empúries que coneixem per mitjà dels lapidaris de la ciutat. Els seus cognoms permeten deduir que era plebeu i que ell o els seus avantpassats directes venien de la Campània. TERESA CLARAMUNT (1862-1931) (Sabadell, 1862-Barcelona, 1931)
Obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i el 1898 va tornar a Barcelona. TUDIL·LA Era una pobladora de Vallformosa, al territori de la Marca, al segle X.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
14
DOCUMENTS
ACTA DEL GREMI DE TEIXIDORS (1402)
Reglamentació dictada pel gremi de teixidors. Es tracta d'un document sobre paper que es troba a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, dintre el registre d'ordenacions del Consell de Cent.
ACTES DE CONVOCATÒRIA DE CORTS A MONTSÓ (1362-1363)
Actes de les corts celebrades en temps de la guerra dels Dos Peres. És un document que està molt ben conservat i que es guarda en format de llibre. Van ser convocades pel rei de la Corona d'Aragó Pere III el Cerimoniós i van ser molt importants perquè van consolidar els impostos anomenats generalitats.
ACTES DE LES REUNIONS DELS ARQUITECTES DE LA CATEDRAL DE GIRONA
Documents que recullen els debats i les conclusions de les reunions dels arquitectes convocats pel capítol de la catedral de Girona, per tal de decidir si la nova església gòtica en construcció hauria de tenir una o tres naus. Són dos documents que deixen constància de les dues reunions, la del 1386 i la del 1416. Es tracta de testimonis de valor excepcional per al coneixement teòric de l'arquitectura gòtica catalana.
ACTES DE NOMENAMENT D'ABDÓ TERRADAS
Documents guardats al Manual d'Acords que hi ha a l'Arxiu de l'Ajuntament de Figueres en què queden reflectides les vegades que l'Abdó Terradas va prendre possessió com a alcalde primer de Figueres.
ACTES DEL PROCÉS CONTRA JAUME I BLANQUINA DE CASAFRANCA
Actes del procés inquisitorial fet a Barcelona el segle XV que va condemnar Jaume i Blanquina de Casafranca per pràctiques judaiques.
ARXIU DE CAN PRAT
Petit arxiu particular que es troba a la vella masia de Can Prat, a Castellfollit del Boix, comarca del Bages.
ARXIU DE LA FAMÍLIA TRAVI
Conjunt de documents particulars de la família Travi que es guarda a l'Arxiu dels Pirineus Orientals, a Perpinyà.
ARXIU DE LA FAMÍLIA VECIANA
Col·lecció de documents dipositats a l'Arxiu Històric de Valls. ASSEMBLEA DE PAU I TREVA
Les assemblees de pau i treva es van constituir com a institucions eclesiàstiques que van pretendre limitar la violència dels senyors feudals durant l'alta edat mitjana.
CALAIXERA DE MOSSÈN ANTONI M. ALCOVER
Aquesta calaixera, que es guarda actualment a l'Arxiu del Regne de Mallorca des d'abril de 2002, és el lloc on mossèn Antoni Maria Alcover va guardar les fitxes amb les paraules recollides en les eixides filològiques que va fer pels Països Catalans i que van servir per redactar el Diccionari Català-Valencià-Balear.
CARTA DE CONCESSIÓ DE LLICÈNCIA DEL REI JOAN I
Aquest document, que es guarda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és la concessió d'una llicència del rei Joan I d'Aragó a una tal Francesca per assistir els parts i preparar remeis i medicaments.
CARTA DE JOAN I DEL 28 D'AGOST DE 1387
Carta enviada per Joan I el 1387 i que es guarda juntament amb la documentació de Joan I a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
CARTA DE POBLAMENT DE CERVERA, 1026 Carta de poblament de Cervera i les seves terres atorgada per la comtessa Ermessenda, el seu fill Berenguer Ramon I i la seva dona Sança a favor de Guinedilda, els seus fills i altres repobladors i repobladores. El document es troba a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
CARTA DELS CONSELLERS AL REI PERE III
Document que es guarda a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
15
CARTES DE JOAN I A LA SEVA ESPOSA, VIOLANT DE BAR Recull de cartes del rei Joan guardades a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
CARTES DE LA FAMÍLIA BURGUÉS
Recull de bona part de les cartes que va rebre Martí Burgués entre el 1799 i el 1802, que es guarda a l'Arxiu Diocesà de Girona.
CARTES D'ESTEFANIA DE REQUESENS
Epistolari privat, de caràcter íntim, que conservem fragmentàriament al Centre Borja, de Sant Cugat del Vallès perquè els descendents indirectes de la família Requesens el van cedir a la Companyia de Jesús. Són plecs doblegats que feien a la vegada de sobres i abracen el període que va de 1533 a 1540.
CONTRACTE ENTRE LLUÍS BORRASSÀ I LA CONFRARIA DE SANT ANTONI DE MANRESA
Document que es troba a l'Arxiu de Protocols de Barcelona i que recull les condicions de contractació del pintor Lluís Borrassà per part de la Confraria de Sant Antoni de Manresa. Està signat el 21 de novembre de 1410 i vol que s'encarregui d'una part d'un retaule de la Seu de Manresa dedicat a Sant Antoni Abat.
CRÒNICA DE RAMON MUNTANER
La crònica de Ramon Muntaner és un dels textos historiogràfics medievals més importants de la cultura catalana. La seva narració explica, entre d'altres, les peripècies de la Companyia Catalana d'Orient
DECRET DE NOVA PLANTA (1716)
En sentit estricte, el decret de Nova Planta es publica al gener de 1716 al Principat de Catalunya, però en sentit ampli s'aplica també amb el decret d'abolició dels furs d'Aragó i València proclamat quan, després de la batalla d'Almansa (1707), aquests regnes van caure en mans de Felip V. També es parla de "decrets de Nova Planta" per referir-se al conjunt de disposicions dictades per Felip V entre 1707-16, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització política pròpia de Castella.
DECRETS DE LA JUNTA DE GOBIERNO (1714-1716)
Aquest lligall de documents, que es guarden a l'Arxiu d'Història de la Ciutat de Barcelona, conté els decrets que va anar publicant la Junta Superior de Gobierno y Justicia, la institució encarregada de governar el país després de la desfeta de 1714, fins a la normativització del Decret de Nova Planta, el 1716.
DESFILADA DELS ALMOGÀVERS DAVANT L'EMPERADOR DE BIZANCI
Quadre d'inspiració romàntica pintat al segle XIX per José Moreno Carbonero i que es troba al Palau del Senat de Madrid. Recull l'episodi històric de la desfilada dels almogàvers de Roger de Flor davant l'emperador bizantí Andrònic II.
DEVOCIONARI MUDÈJAR I MORISC
Manuscrit (1420) que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. DIARIS DE L'EXPEDICIÓ DE PORTOLÀ
Hi ha dos diaris de l'expedició. D'una banda hi ha el "Diario de Viajes" de Gaspar de Portola. D'altra
banda hi ha el diari de Miquel Constansó amb el títol original "Diario del Viage de Tierra hecho al Norte de California". Del diari de Constansó se'n guarda una còpia manuscrita dins el diari de Gaspar de Portolà, a l'arxiu del Museu Naval de Madrid.
DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR
Els deu volums del Diccionari català-valencià-balear constitueix un recull del vocabulari utilitzat arreu dels Països Catalans. Aquesta empresa va ser iniciativa de mossèn Alcover i va comptar amb l'ajut de Francesc de Borja Moll. Per això, popularment, se'l coneix com el "Diccionari Alcover-Moll".
DIETARI DE L'ANTIC CONSELL BARCELONÍ
El nom correcte d'aquest fons documental és "Llibre Dietari del Antich Consell Barceloní", o Manual dels Novells ardits. Es troba a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. És un dietari en què es recullen les anotacions del mestre racional del dia a dia de la ciutat.
DOCUMENT D'ARNAU SOLSONA
És un gran pergamí de l'any 1297 que es guarda a l'Arxiu Municipal de Lleida. Està escrit en llatí i explica com s'ho va fer Arnau de Solsona per obtenir el Sant Drap, un objecte sagrat que va guardar en secret durant tota la vida.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
16
DOCUMENT SOBRE L'ACTA DE CONSAGRACIÓ DE SANT PERE DE LES PUEL·LES Aquest document, datat del 945, és escrit en llatí i és considerat l'acta fundacional del convent femení de Sant Pere de les Puel·les. El document es troba a la sala de documents del monestir actual, al carrer d'Anglí de Barcelona.
DONACIÓ ESPONSALÍCIA DE RAMON BERENGUER I A ALMODIS DE LA MARCA
Pergamí que es guarda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, juntament amb tota la resta de documentació del comte Ramon Berenguer I.
EL DECAMERÓ
El Decameró és una de les obres clàssiques de la literatura medieval universal. Va ser escrita per Giovanni Boccaccio entre els anys 1349 i 1351.
"EL DESPERTADOR DE CATALUNYA " (1713)
Opuscle polític editat a Barcelona el 1713, a finals de la Guerra de Successió. En un moment en què els catalans havien quedat abandonats pels aliats, "El Despertador de Catalunya" volia combatre el desànim i la propaganda borbònica, justificant les raons d'aquella resistència contra Felip V.
EL CALAIX DE SASTRE
Immens dietari recopilat en 73 volums manuscrits que Rafael Amat i de Cortada, baró de Maldà, va escriure entre 1769 i 1819. Se'n guarda una còpia manuscrita a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
"EL POBLE CATALÀ"
Diari polític republicà que va aparèixer l'11 de maig de 1906 a Barcelona com a òrgan central del Centre Nacionalista Republicà. Va tancar el 1918.
EL SANT DRAP
Suposadament és el drap amb què Maria va embolcallar el nen Jesús quan va néixer. ELS PREGONS
Comunicacions que es fan en veu alta en un lloc públic perquè tothom en tingui coneixement. FONS CASTELLARNAU
El Fons Castellarnau es troba dividit entre dos arxius: l'Arxiu Històric de Tarragona i Arxiu Històric del Port de Tarragona.
FONS NARCÍS OLLER
Gran fons documental que podem trobar a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Conté 5.973 documents d'aquest escriptor català, que va ser un dels intel·lectuals més destacats del moment.
HOMILIES D'ORGANYÀ Les Homilies d'Organyà són un recull fragmentari de sermons escrits en català que van ser trobats a Organyà, a l'Alt Urgell, l'any 1904. És un dels primers textos catalans en prosa, que podem datar a finals del segle XII o principis del XIII.
"ABAJO LAS MURALLAS!!!"
Memòria escrita per l'higienista Pere Felip Monlau en què argumenta per què s'havien d'enderrocar les muralles de Barcelona. Aquest article es va premiar al ple de l'Ajuntament del 30 de setembre de 1841.
DE LA MUJER Y SUS DERECHOS
"De la mujer y sus derechos en las sociedades modernas" és el títol d'un article publicat per Pompeu Gener "Peius" al diari La Vanguardia el 26 de febrer de 1889.
DE LADRÓN A POLICÍA
Aventuras del jefe de ronda Gerónimo Tarrés Conjunt de fulletons en què es narren les històries de la ronda d'en Tarrés.
"GESTA COMITUM BARCINONENSIUM ET REGNUM ARAGONUM"
És una crònica escrita en llatí pels monjos del monestir de Ripoll a partir del segle XII. En aquesta crònica s'explica la vida i les gestes dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó. Totes les versions que avui es conserven, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a la Biblioteca de Catalunya, són còpies posteriors, ja que no se'n guarda la versió original. La còpia més antiga que se'n coneix és la de Pere de Marca, un francès, que va publicar-la el 1688.
"IL PIÙ BEL NOME"
Òpera que es va representar a la Llotja de Mar de Barcelona el dia 2 d'agost de 1708 dins el marc de festes que es van fer per celebrar l'arribada de l'Elisabet Cristina, esposa de Carles III, a Barcelona.
LA CAMPANA
Himne revolucionari i patriòtic amb lletra d'Abdó Terradas i música atribuïda a Anselm Clavé.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
17
LIBER FEODORUM MAIOR Conjunt de documents referents al dominis dels comtes de Barcelona que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
LO REY MICOMICÓ
Obra teatral d'Abdó Terrades
MEMÒRIES D'AURORA BERTRANA Llibre en dos volums que es va publicar els anys 1973 i 1975
"NARRACIONES HISTÓRICAS DESDE EL AÑO 1700 HASTA EL AÑO 1725"
Obra manuscrita de Francesc Castellví sobre els esdeveniments de la guerra de Successió. PROCLAMACIÓN CATÓLICA
Obra de Gaspar de Sala i de Berart que va publicar anònimament a Barcelona, l'any 1640. Està adreçada a Felip IV de Castella i a l'opinió pública, després dels fets del Corpus de Sang. El títol complet és Proclamación Católica a la Magestad Piadosa de Felipe el Grande.
RAZONAMIENTO DE LA IMPORTANCIA DE LA LENGUA ESPAÑOLA EN EL EJERCICIO DE LAS ESCUELAS
Discurs inaugural del curs dels Escolapis de Puigcerdà, el 1780, publicat per la impremta de Carlos Gibert y Tutó amb el títol Academia de Latinidad, Retórica y Poesia que ofrecen al público los discípulos de las Escuelas Pías del Colegio de Puigcerdá.
RECUERDOS DE UNA MAÑANA TERRIBLE"
Document manuscrit que es guarda a l'Arxiu Municipal de Sabadell. És un relat d'un escrivent de l'Ajuntament, Joan Torras Serra, dels fets que van passar als voltants de l'Ajuntament el dia 28 de juliol de 1909.
VITAE PETRI URSEOLI
Aquest document escrit en llatí relata la vida de Pere Orsèol, dux de Venècia, que va retirar-se a Cuixà. El van escriure monjos del monestir de Sant Miquel de Cuixà cap a la fi del segle XI i hi trobem una de les primeres referències a l'existència de la llengua catalana.
LA "HOJA TERRADAS"
Full volant a través del qual l'Abdó Terradas difonia l'ideari republicà. "LA PUBLICITAT"
Diari publicat des del 1878 a Barcelona i que des del 1922 es va editar en català. És una de les publicacions que simbolitza el desenvolupament de la premsa de masses.
LA TAULA DE JULI ANICETI
L'àpat principal dels romans és el sopar, que comença quan encara no s'ha fet fosc, però com que no entra gaire llum de fora han de posar llànties d'oli.
LA TAULA DEL BARÓ DE MALDÀ
Avui és el diumenge 1 de març de 1789. El baró, que és viudo, avui seu a taula amb un dels seus fills, una amiga marquesa i, com gairebé sempre, un capellà. Durant el dinar no parlen d'altra cosa, segueixen amb preocupació els esdeveniments que passen al carrer per la manca de pa, però això no els priva pas de fer un bon tiberi.
LA TAULA D'UNA FAMÍLIA BARCELONINA DEL 1400
És una taula sense luxes tot i que es tracta d'una família benestant. Els Manlleu tenen dos fills i una filla i per ajudar en les feines domèstiques tenen una esclava i un esclau. Dels tres fills del matrimoni només el més gran menja amb el matrimoni. Quan els nens són petits se'ls fa menjar a part perquè es considera que són bruts i fan massa enrenou.
L'ATLES DE CRESQUES (SEGLE XIV)
Aquest important mapa cartogràfic data del 1375. També es coneix com a Atles català. Està guardat a la Biblioteca Nacional de París. Els autors són els jueus mallorquins Abraham Cresques i el seu fill Jafudà.
L'ESQUELLA DE LA TORRATXA.
Setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona el 6 de maig de 1872. Inicialment va substituir La Campana de Gràcia, quan va ser suspesa governativament.
LLEI MOYANO (1857)
Llei d'Instrucció Pública, decretada el 1857 pel ministre liberal Claudio Moyano. Aquesta llei, que va estar vigent fins a la Segona República, va establir l'obligatorietat de l'ensenyament primari i, alhora, l'obligatorietat de la gramàtica espanyola com a llengua única.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
18
LLIBRE DEL REPARTIMENT (segle XIII) Els llibres de repartiment eren els volums en què s'escripturaven els nous propietaris de les terres conquerides als musulmans. El "Llibre del Repartiment de Mallorca" es guarda a l'Arxiu del Regne de Mallorca, a la ciutat de Palma. Es tracta, en realitat, de dos volums: un de bilingüe, en llatí i àrab, i
un altre en català. LLIBRE DELS FEITS (Segle XIII)
Document manuscrit del s. XIII, dictat pel rei Jaume I, que explica les peripècies del seu regnat. L'original va desaparèixer i la còpia més antiga es guarda avui a la Sala de Llibres Antics de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
LLIBRE DELS MIRACLES DE NOSTRA SRA. DEL ROSER
Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Roser y del modo de dir lo Rosari de aquella és un llibre de devoció que va ser successivament reeditat durant l'edat moderna. La còpia més antiga que en tenim és obra de Jeroni Taix, del 1592.
LLISTA D'EXILIATS AUSTRIACISTES A VIENA
Documents guardats a l'arxiu estatal d'Àustria, a Viena (Haus- Hof- und Staatsarchiv). LLISTA D'EXILIATS AUSTRIACISTES AL BANAT
Documents guardats a l'arxiu de la cambra imperial d'Àustria, a Viena (Hofkammerarchiv). MATRÍCULA DELS FRANCESOS
La "Matrícula dels francesos domiciliats a Mataró", que es guarda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és un material estadístic complet sorgit d'un encàrrec fet des de la Cort de Madrid per tal de tenir controlats els francesos que residien a Catalunya. Es va encarregar l'any 1637, dos anys després que comencés la guerra oberta amb França, emmarcada en la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).
MEMÒRIES DE CAN BELLSOLELL
Document manuscrit sobre les incidències del mas de la família Bellsolell, als afores d'Arenys de Munt, que actualment es conserva a l'Arxiu Històric Fidel Fita, d'Arenys de Munt. Comprèn de l'any 1666 al 1838, ja que una part en va ser destruïda durant la Guerra Civil.
MEMÒRIES D'EN PEROT
Les "Memòries de Perot" són un diari manuscrit del segle XVI d'un notable de Flix, Pere de Vilanova, que es guarda a la Biblioteca de Catalunya.
MEMÒRIES D'EN SEBASTIÀ CASANOVAS
Document manuscrit que conserva en els seus arxius particulars Àngel Torró, a Roses, a l'Alt Empordà. Consisteix en les memòries de Sebastià Casanovas, un pagès de Palau-saverdera que va viure al s. XVIII. És una font interessant per comprendre els efectes del cadastre en l'economia catalana del set-cents.
MEMÒRIES D'IRENE ROCAS
Document molt valuós per a la història de les dones, ja que aporta una mirada femenina sobre els esdeveniments i la societat dels seu temps. Està dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i explica en primera persona la vida d'aquesta dona nascuda a Llofriu, que va quedar viuda als 45 anys, amb set fills, i va marxar a Barcelona el 1908.
PLA CERDÀ
Projecte de l'enginyer, urbanista i polític Ildefons Cerdà (1815-1876) per a la reforma i l'eixample de Barcelona. Va ser aprovat pel Ministeri de Foment el 1859, malgrat que l'Ajuntament de la ciutat havia convocat un concurs de projectes que va guanyar l'arquitecte Antoni Rovira i Tries.
PLACA DE LUCI MINICI DEL MUSEU ARQUEOLÒGIC DE CATALUNYA
Aquesta placa de marbre blanc de gra fi consta de dos fragments i es troba al Museu Arqueològic de Catalunya. Fa referència a les termes públiques que van fer construir els senadors barcelonesos Luci Minici Natal, pare i fill.
PRAT, MARTÍ, BALDRIC I FUSTER
Escriptura de constitució d'una societat signada al setembre de 1764, que es conserva a l'Arxiu Històric de Valls. En un primer moment es van concentrar a exportar aiguardent cap al nord d'Europa i a importar, com a contrapartida, teixits per vendre al mercat català.
PREGÓ D'EN PERE TERRADES
Text llegit a Mataró el 6 de maig de 1637 per anunciar l'obligació que tenien els francesos d'apuntar-se a la matrícula encarregada per la monarquia. L'objectiu era tenir-los controlats un cop va esclatar la guerra amb França.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
19
PRIVILEGI REIAL DE FUNDACIÓ DEL GREMI D'ESCULTORS Document que es troba a la secció de gremis de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El rei Carles II donava permís als escultors, l'any 1680, per constituir la seva pròpia associació, sortint del gremi de fusters.
PROCÉS DEL CONSELL DE JOAN I Procés que es va iniciar el 2 de juny del 1396, al cap d'un mes de la mort del rei Joan I. La documentació d'aquest gran procés està guardada en els arxius de la Cancelleria Reial a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
PROCÉS D'EN SERRALLONGA
El procés judicial contra el bandoler Joan Sala i Ferrer, el famós Serrallonga, és una font molt interessant per estudiar el bandolerisme català del Barroc. Es troba a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, i és un dels pocs que es conserva sencer.
RECORDS DE MOLINS DE REI
Document manuscrit signat a Molins de Rei a l'agost de 1894 per Josep Mas. L'objectiu de l'autor és que no es perdin algunes dades que els seus avis li havien transmès "per si algun dia fos possible escriure la història de la vila".
RECULL DE GUERAU ESGLEYES
Document del segle XV que es guarda a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. És un recull de les queixes dels presos de la presó del Veguer de Barcelona.
"REGIMENT DE PRESERVACIÓ A EPIDÈMIA O PESTILÈNCIA E MORTALDATS", DE JAUME D'AGRAMUNT
Aquest llibre, que es guarda a l'Arxiu Parroquial de Verdú, el va escriure Jaume d'Agramunt l'any 1348 i és un tractat sobre les mesures que cal prendre per evitar i tractar l'epidèmia de pesta que aquell any assolava tot Europa.
RELLEU DE SANT SEBASTIÀ (LLUÍS BONIFAÇ)
Petita obra en forma de medalla de pedra blanca amb què Lluís Bonifaç va aconseguir ser anomenat acadèmic a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid, el 1763.
RETAULE DEL SANT ESPERIT
El retaule del Sant Esperit, a la Seu de Manresa, és una obra mestre de Pere Serra, fill d'una important nissaga de pintors barcelonins, que va renovar la pintura gòtica del segle XIV tot adaptant les influències italianes. La part de baix del retaule és posterior, del segle XV, obra de Lluís Borrassà.
SENTÈNCIA ARBITRAL Document que es guarda a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona amb data de 26 de novembre de 1400 en què un llicenciat en lleis, Hug d'Ubach, fa d'àrbitre davant les desavinences que hi entre l'Esteveta i el seu marit, en Ramon de Manlleu, a causa de les despeses familiars.
SENTÈNCIA ARBITRAL DE GUADALUPE (1486)
Disposicions adoptades per Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Extremadura) el 21 d'abril de 1486. El seu objectiu era donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors, conflictes que havien motivat les dues guerres remences.
SENTÈNCIA DE LOPE CALANDA
Document guardat a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid a la Secció Inquisició. TESTAMENT D'ARSENDA
Document guardat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó que recull les darreres voluntats dictades per Arsenda d'Àger. Com que veu propera la mort, l'esposa d'Arnau Mir de Tost dicta el testament el 23 de maig del 1068.
TESTAMENT D'ELISENDA DE PUIGARNOLF
Document notarial que es troba en un arxiu de protocols. És una de les moltes fonts que ens poden parlar del dret i la vida quotidiana de finals de l'edat mitjana. Es tracta de la dona d'un ciutadà de Girona que fa testament el 1390.
TESTIMONIS ORALS DELS IMMIGRANTS DE TORRE- ROMEU
Aquests testimonis orals dels immigrants de Torre-romeu, de Sabadell, estan enregistrats en unes cintes magnetofòniques que avui es guarden a l'arxiu de Comissions Obreres, a Barcelona. Són el resultat d'una sèrie d'entrevistes fetes per la historiadora Angelina Puig per a la seva tesi doctoral, escrita el 1980, sobre els immigrants provinents de Pedro Martínez.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
20
TRACTAT DELS PIRINEUS Pau signada a l'illa dels Faisans, al riu Bidasoa, el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, que posava fi a la guerra entre les dues corones
començada l'any 1635. USATGES DE GIRONA
Normes jurídiques de l'època feudal que eren font de dret en les disputes i querelles senyorials. Recollien els usos i costums i agrupaven molts cops textos de diversa procedència normativa. Un còdex d'aquests usatges es troba al monestir de San Lorenzo de El Escorial.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
21
ELS TEMPS ANTICS FINS AL SEGLE VII
L'arribada de fenicis i grecs
Els ibers
La conquesta romana
La romanització
El Baix Imperi Romà
Els visigots
L'arribada de fenicis i grecs
Les primeres fonts escrites de què disposem per conèixer el passat de les actuals
terres catalanes són del temps que fenicis i grecs van arribar a la península Ibèrica.
Uns i altres procedien de la Mediterrània oriental i els hem d'agrair, tant la
introducció de la producció i comercialització del vi i l'oli, com la ceràmica feta amb
torn.
Al segle VIII aC, els fenicis ja s'havien establert a diverses localitats del sud de la
península Ibèrica. A partir del segle següent, les colònies fenícies van anar passant
a mans de Cartago, una poderosa ciutat d'origen fenici situada al nord de l'Àfrica.
Els cartaginesos, que volien controlar l'accés dels grecs al sud de la península, es
van dirigir aleshores cap al nord-est. A Ibusim (Eivissa), van fundar una important
colònia i a la costa peninsular van establir algunes factories com la d'Alovesta, a la
vall de l'Ebre.
Els grecs van arribar a la península Ibèrica poc després dels fenicis. Tot i això, el
comerç regular dels grecs a la península no es va desenvolupar fins al segle VI aC i
va estar representat pels foceus, fundadors de Massàlia (Marsella). A la costa de
l'actual Catalunya, la colònia més destacada va ser la d'Emporion (Empúries). El
primer establiment emporità es va situar sobre un petit illot a la badia de Roses,
però el seu creixement va obligar a traslladar-lo a terra ferma. Allí, la colònia grega
va mantenir relacions comercials amb els indígenes. A pocs quilòmetres
d'Emporion, es va fundar Rhode (Roses).
Els emporitans van desenvolupar l'agricultura i el comerç. Tant a Emporion com a
Rhode es va encunyar moneda de plata. També destaca la fabricació d'una
ceràmica pròpia, que va aconseguir una difusió important.
Els ibers
Els pobles ibers van ocupar les costes del sud i de l'est de la península Ibèrica des
del segle V aC. Al nord de l'Ebre, aquests pobles tenien algunes característiques
culturals en comú, com la llengua i l'escriptura, el domini de la metal·lúrgia del
ferro i del torn de terrissaire i l'economia bàsicament agrícola. La base de
l'organització social dels ibers era la tribu, encapçalada per la monarquia i
l'aristocràcia guerrera.
Els ibers van situar els seus poblats en llocs elevats per facilitar-ne la defensa i els
van organitzar com a ciutats. Tenim testimonis del seu ritual d'enterrament gràcies
als cementiris que ens han quedat, on s'han trobat peces ibèriques a les tombes.
Entre els pobles ibers situats en el territori de l'actual Catalunya, van destacar els
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
22
laietans, assentats a la zona compresa entre el Garraf i la Tordera. Al nord dels
laietans, hi van habitar els indigets, que van tenir com a capital dos nuclis urbans a
l'entorn de l'antic estany d'Ullastret. Però el poble iber més poderós va ser el dels
ilergets, assentats entre les valls del Cinca i el Segre, i quan tenien com a capitals
Iltirda (Lleida) i Atanagrum. Els ilergets van participar en l'enfrontament bèl·lic
entre romans i cartaginesos, que donaria pas a la conquesta romana. Amb la
victòria romana a la Segona Guerra Púnica, els ibers van ser incorporats a l'imperi
romà.
La conquesta romana
La lluita que sostenien romans i cartaginesos pel control de la Mediterrània a finals
del segle III aC va donar lloc a la Segona Guerra Púnica. L'any 218 aC l'escipió
romà Gneu va desembarcar a Emporion per mirar de tallar el pas al general
cartaginès Hanníbal, que volia atacar Itàlia utilitzant Hispània com a base
d'avituallament. Durant la lluita, tant cartaginesos com romans van intentar
atraure's els pobles ibèrics. Partint de Tarraco, les tropes romanes aviat van
controlar tota la costa de la Catalunya actual. Tot i això, van haver de fer front a la
revolta dels ilergets, dirigits per Indíbil i Mandoni.
L'any 206 aC va ser expulsat de la península Ibèrica l'últim general cartaginès.
Quatre anys més tard, finalitzada la Segona Guerra Púnica, tot el llevant i el sud de
la península es trobaven sota domini de Roma. Els pobles sotmesos van ser obligats
a pagar tributs i les seves mines i terres van passar a propietat de l'estat romà.
Pocs anys més tard, els romans van dividir la península en dues províncies, la
ulterior i la citerior. Aquesta darrera comprenia els territoris de l'actual Catalunya i,
també, una part de l'Aragó i de la franja de la costa del País Valencià i de Múrcia.
El segle I aC va estar marcat políticament pels conflictes polítics interns a Itàlia,
que es van reflectir a la península Ibèrica en enfrontaments on va participar la
població local. Tanmateix, cap a mitjan segle, Pompeu, qui havia organitzat un
poder oposat a la metròpolis romana, va ser definitivament vençut a Ilerda. La
victòria de Cèsar va obrir un període de pau de gairebé tres segles, que va fer
possible la difusió de la cultura romana.
La romanització
Un cop conquerida i pacificada Hispània, els romans hi van imposar la seva
organització política i administrativa, social i econòmica. El llatí vulgar va eliminar
les llengües ibèriques i es va imposar el culte a l'emperador. Alhora, el dret romà,
que tindria una gran influència en el futur, va substituir l'indígena.
Al camp, es van confiscar les terres als indígenes i es van repartir a colons, soldats i
indígenes amics. Es van crear latifundis de propietat privada, que utilitzaven mà
d'obra esclava com a sistema de treball. De tota manera, els propietaris rics
tendien a viure a les ciutats i a deixar el treball de la terra en mans
d'administradors. Aquests van introduir noves tècniques de conreu i l'ús del
regadiu.
Les unitats de treball agrícola es van organitzar a semblança de les vil·les romanes i
s'hi conreava, sobretot, vinya, olivera, blat i conreus d'horta. Les vil·les disposaven
també d'un petit bosc i s'hi practicava la ramaderia. A Catalunya, les primeres
vil·les van aparèixer cap al segle II aC a les planes del Vallès, el Maresme, el
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
23
Penedès i el Camp de Tarragona, i a la vall inferior del Segre, al voltant d'Ilerda. La
seva màxima expansió va ser durant el temps d'August. La costa catalana va
destacar per la producció i comercialització de vi, que va impulsar també la
producció i comercialització d'àmfores.
Els romans van introduir millores molt importants en l'organització de les ciutats. La
ciutat es va convertir a l'època romana en un centre de producció i comerç de
primer ordre. En la compra i venda de productes, la utilització de moneda romana
era habitual. El desenvolupament d'una important xarxa de camins i la unificació de
la moneda van contribuir a expandir el comerç. L'organització de la ciutat es va
adaptar a les necessitats del comerç, de l'administració i del nombre creixent de
ciutadans. Això es va reflectir en la construcció d'importants obres públiques com
ara fòrums, teatres, amfiteatres, circs i basíliques (com a Tarragona), temples (com
el de Vic), termes (com les de Caldes de Montbui), aqüeductes i ponts (com el de
Martorell), etc.
L'eix principal de la xarxa de camins romana el constituïa la via Augusta. Aquesta
via, que seguia la costa mediterrània des de Cartago Nova fins a València, arribava
a l'Ebre per Dertosa. Un cop a Tarraco, amb l'arc de Berà com a límit oriental,
entrava cap a l'interior fins a Martorell, on es conserva l'anomenat pont del Diable
sobre el Llobregat. Després, tornava cap a la costa per Barcino i continuava pel
Maresme fins a Gerunda. Des d'aquí, anava cap al Pirineu i penetrava a la Gàl·lia
per la zona de la Jonquera.
Cap al 27 aC, August va convertir les dues províncies d'Hispània en tres. La citerior,
també anomenada Tarraconense, va incorporar els territoris des de la costa
catalana fins a Galícia a través de la vall de l'Ebre, i es va convertir així en la
província més extensa. La capital de la província Tarraconense esdevingué la
pròspera colònia de Tarraco, amb unes 70 hectàrees d'extensió i un nombre
destacat d'edificis monumentals de força valor. De tota manera, la crisi política i
econòmica que va viure l'Imperi romà des del segle III, va afectar la ciutat de
forma irreversible.
El Baix Imperi Romà
Al segle III, l'Imperi Romà va iniciar un període de decadència. Les usurpacions de
poder d'uns emperadors per altres van anar acompanyades de revoltes a les
províncies i també van començar les invasions bàrbares a la frontera de l'Imperi. En
l'àmbit de l'economia, el sistema esclavista ja feia temps que es mostrava incapaç
d'augmentar la producció. A més hi va haver un importat increment dels preus, que
va perjudicar el comerç.
La crisi va incidir molt especialment a les ciutats romanes. A l'actual territori de
Catalunya, Tarraco i Emporion van patir invasions des de mitjan segle III, de les
quals ja no es van recuperar, i Gerunda i Barcino aviat es van emmurallar. Alhora,
el comerç amb Roma va decaure. La crisi econòmica i comercial, la inseguretat i la
creixent pressió fiscal van impulsar moltes famílies a fugir al camp.
Paral·lelament, al camp, la por a les invasions bàrbares va tenir com a
conseqüència una disminució del nombre de propietats petites i mitjanes. El
resultat va ser que van sorgir grans dominis on la mà d'obra esclava va ser
substituïda per colons, pagesos a qui els grans propietaris cedien temporalment l'ús
de la terra a canvi d'un cens.
Un fenomen característic d'aquesta etapa va ser la difusió del cristianisme. A
Catalunya, disposem de diversos testimonis de martiris, com el de Fructuós, Auguri
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
24
i Eulogi, de Tarraco; el de Cugat, de Barcino, o el de Feliu, de Gerunda.
Les reformes que van introduir els emperadors Dioclecià i Constantí I des de finals
del segle III van permetre un període de certa estabilitat. En aquesta etapa, la
Tarraconense es va dividir en quatre províncies: Balearica, Gallaecia, Cartaginensis
i Tarraconensis, la darrera de les quals comprenia el territori de l'actual Catalunya.
Però cap a finals del segle IV, després de la mort de Teodosi, l'Imperi romà es va
dividir definitivament en dos, el d'Orient i el d'Occident. A occident, el buit de poder
deixat pels romans el van ocupar els regnes germànics, que a començaments del
segle V es van establir a Hispània.
Els visigots
La tribu germànica dels visigots va arribar a la península Ibèrica cap al 411 com a
aliada dels romans per expulsar els altres pobles germànics. Quatre anys més tard,
Ataülf, un comandant visigot casat amb Gal·la Placídia, germana de l'emperador
Honori, va entrar a Barcelona. Tot i que Ataülf va ser assassinat poc després, els
visigots ja no van abandonar el territori peninsular. Durant anys, Barcelona fins i
tot va arribar a ser capital dels visigots establerts a la península. Els visigots també
van aconseguir ocupar Tarragona, tot i la resistència dels seus habitants. Cap al
darrer quart del segle V, acabat de desaparèixer l'Imperi d'Occident, l'emperador
d'Orient va reconèixer la Tarraconense com un dels territoris d'assentament del
poble visigot.
A la primera dècada del segle VI, els visigots van ser expulsats de gran part de la
Gàl·lia. Aleshores van establir el regne d'Hispània amb capital a Toledo. Però, tot i
l'existència de relacions de poder, la influència al territori català del regne visigot,
amb una cultura molt pobre, va ser molt feble. En aquesta etapa, el sistema del
colonat, és a dir, la fixació del pagès a la terra, va continuar avançant; les vil·les es
van emmurallar i es va estendre la construcció de castells i monestirs.
Pel que fa a les restes arquitectòniques visigòtiques més destacades que ens han
quedat a Catalunya, hi ha les d'una basílica de tres naus a Barcelona, al subsòl de
l'actual catedral; el presbiteri trobat al claustre del monestir de Sant Cugat i alguns
elements de l'església de Sant Miquel a Terrassa.
A finals del segle VII, el duc Pau, d'origen grec, va ser enviat pel rei visigot Vamba
a reprimir una revolta a la Septimània, al sud de la Gàl·lia. En arribar a la
Tarraconense, el duc va trair el rei i es va proclamar rei. Aleshores, l'exèrcit de
Wamba va ocupar Barcino i Gerunda i va avançar sobre la Septimània.
Finalment, la invasió musulmana a la península Ibèrica, a començaments del segle
VIII, va posar fi a la monarquia visigòtica. Amb l'avenç carolingi al sud dels
Pirineus, es començaria a configurar la Catalunya feudal.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
25
LA FORMACIÓ DE LA CATALUNYA FEUDAL I EL SORGIMENT DE LA CORONA
CATALANO-ARAGONESA (S.VIII-XII)
L'expansió de l'islam
La desintegració del poder musulmà a Catalunya
L'imperi carolingi i la Marca Hispànica
L'origen dels comtats catalans
La independització dels comtats
Un sol territori: Catalunya
El feudalisme
La submissió dels pagesos
La creació de la corona catalanoaragonesa
L'expansió occitana
Els càtars i la desfeta de Muret
L'expansió de l'islam
Els musulmans que van arribar a Catalunya al segle VIII eren soldats d'origen àrab
i berber procedents del nord-d'Àfrica, on havien fundat un imperi. Des d'allí van
decidir conquerir la Península Ibèrica i l'any 711 van derrotar l'afeblit rei visigot
Roderic, a Guadalete. Un cop arribades a Saragossa, les tropes islàmiques van
iniciar la conquesta del territori de l'actual Catalunya.
Els musulmans van aconseguir ben aviat dominar el territori de l'antiga província
romana de la Tarraconense. Algunes poblacions les sotmetien per la força militar,
però en altres en tenien prou amb la signatura de tractats de submissió. Quan
conquerien una ciutat, els musulmans en respectaven la manera de viure i
d'organitzar-se. També toleraven la religió dels habitants, i és per això que als
territoris de Catalunya sota poder musulmà hi van conviure musulmans, jueus i
cristians. Per controlar les poblacions sota el seu poder, els musulmans hi deixaven
un destacament de soldats i cobraven impostos als habitants.
Les poblacions de les valls de l'Ebre, del Segre, del Cinca i de la plana de Lleida van
adoptar les formes de vida i els avenços agrícoles i urbans aportats pels
musulmans. Algunes de les ciutats musulmanes més destacades en territori català
van ser Lleida, Balaguer o Tortosa. Aquestes ciutats s'organitzaven al voltant d'un
espai central o medina, que incloïa la mesquita, la seu del govern local i de
l'administració de justícia. També s'hi localitzaven el mercat o soc i els habitatges,
obradors i tallers artesanals. En algunes poblacions musulmanes hi havia un oratori
a l'aire lliure, anomenat musal·là, per a grans concentracions de fidels i, de
vegades, com a Tortosa, una fortalesa militar o suda situada dalt d'un turó. El
comerç tenia molta importància en l'economia musulmana. El port de Tortosa
exportava fusta i galena.
Fora dels murs de les ciutats hi havia, a més de ravals i cementiris, un gran nombre
de masos i alqueries, que eren propietats familiars. Els musulmans van cultivar
fèrtils hortes i plantacions fruiteres utilitzant la tècnica del regadiu. També van
cultivar l'olivera i la vinya, que els servien per produir oli i panses.
Durant el califat de Còrdova, ja al segle X, els musulmans van estabilitzar la
frontera del nord. Lleida i Tortosa, les dues ciutats més importants, eren, també,
els principals nuclis defensius. En aquest període, molts dels habitants dels
territoris fronterers musulmans, fins aleshores poblats principalment per cristians
(anomenats mossàrabs), es van convertir a l'islam.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
26
És en aquesta època que alguns comtes catalans van començar a enviar
ambaixades a Còrdova per tal de sol·licitar tractats de pau i hi van establir relacions
comercials i culturals. Tot i això, les ràtzies entre uns i altres eren habituals. L'any
985, el visir Almansor va saquejar Barcelona, on va fer milers de captius, i a
començaments del segle XI hi va haver diverses ràtzies sobre Manresa.
La desintegració del poder musulmà a Catalunya
Des de començaments del segle XI, les lluites pel poder dins el califat de Còrdova el
van sumir en la decadència i el 1031 va ser enderrocat l'últim califa. Aleshores,
diversos caps territorials es van proclamar en estats autònoms o taifes.
Les taifes de la costa mediterrània eren regides per caps esclaus, clients o familiars
d'Almansor. Les que feien frontera amb els comtats catalans eren les de Saragossa,
Lleida i Tortosa. Aquestes taifes van ser governades per la noblesa local i els
comtes catalans van optar per mantenir-hi relacions pacífiques a canvi del
cobrament d'impostos.
A la segona meitat del segle XI, a les taifes musulmanes hi va haver un gran
nombre de canvis de fronteres i molts territoris van perdre la seva autonomia. El
darrer taifa de Lleida va lliurar la ciutat a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI
d'Urgell el 1149, un any després de la rendició de Tortosa. A les ciutats
conquerides, els terrenys es van repartir i la població musulmana va ser
arraconada. Una part important d'aquesta població, sotmesa a un tracte jurídic
diferenciat, es refugià a la vall del Segre-Ebre, on s'hi mantingué fins al segle XVIII.
A Tortosa i Lleida, que aviat van assumir un gran pes socioeconòmic, l'aristocràcia
militar musulmana va ser substituïda per la noblesa feudal. Totes dues ciutats van
rebre cartes de població amb estatuts jurídics semblants al de Barcelona i van
formar dos marquesats independents del comtat de Barcelona. Els nobles van
adquirir grans extensions de terreny i els monjos del nou orde del Cister es van
establir a la Conca de Barberà -monestir de Poblet, Santes Creus.
L'imperi carolingi i la Marca Hispànica
Els monarques carolingis van començar a organitzar el territori conquerit. En aquest
context, els castells construïts prop de la frontera carolíngia, a més de tenir una
funció defensiva, es van convertir en el nucli entorn del qual s'agrupava la població.
Els monarques carolingis concedien diplomes als pobladors atorgant-los terres,
drets o privilegis en els impostos. Des del segle X, els beneficis i privilegis van anar
a parar, sobretot, als homes de confiança del monarca i a l'Església.
Els reis carolingis també van reorganitzar els bisbats catalans sota la dependència
de l'arquebisbe de Narbona, ja que Tarragona era encara en zona musulmana. Els
límits de les diòcesis -que en gran part coincidien amb els dels comtats- es van
anar ampliant amb les terres de nova conquesta. La parròquia era la demarcació
territorial més petita dins de cada diòcesi. A la xarxa parroquial s'hi van afegir
alguns monestirs, que van anar acceptant la regla benedictina, com Sant Pere de
Roda, Cuixà, Ripoll, Tavèrnoles, Gerri, Sant Benet de Bages o Sant Cugat.
Característic del territori dels comtats catalans van ser els estrets lligams entre les
diòcesis i els monestirs. Durant els segles XI i XII, diversos abats, principalment de
monestirs gironins, van ser nomenats bisbes de les diferents diòcesis catalanes.
Paral·lelament, els reis carolingis van organitzar els territoris de la Marca Hispànica
en comtats i van investir ells mateixos els comtes. L'any 814, a la mort de
Carlemany, hi havia vuit comtats: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló,
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
27
Empúries, Girona i Barcelona. Els comtes, el càrrec dels quals era per un temps i es
podia revocar, feien funcions políticoadministratives, judicials i, sobretot, militars.
Tanmateix, al segle X, els comtats catalans van iniciar un procés d'independència
respecte de l'imperi Carolingi.
L'origen dels comtats catalans
Quan Lluís el Piadós va morir, a mitjan segle IX, l'imperi Carolingi va entrar en
decadència. Aleshores, els comtes van intentar convertir en seves les terres
concedides pels monarques francs. En aquesta situació, Carles el Calb, successor de
Lluís, va preferir nomenar un representant de la noblesa del país, Guifré I el Pelós,
com a comte d'Urgell i Cerdanya. La seva fidelitat a la monarquia carolíngia li va
valer, poc després, l'afegit dels comtats de Barcelona i Girona. D'aquesta manera,
la majoria dels comtats de la Marca Hispànica van quedar unificats sota una
mateixa família comtal, amb el predomini del comtat de Barcelona.
Uns quants anys més tard, la corona dels francs va ser ocupada per un personatge
que no fou reconegut pels comtes catalans. Aleshores, Guifré va prendre la
iniciativa de repoblar els territoris de la vall de Lord, el Berguedà, part del Ripollès,
Osona i el Bages. A la seva mort, els seus fills es van repartir els seus dominis,
donant pas a una successió hereditària de la dignitat comtal, primer pas cap a la
independència dels comtats.
Governats per descendents de Guifré, els comtats d'Urgell, la Cerdanya, Besalú i,
sobretot, Barcelona es van anar estenent. A més d'això, els comtes van intentar
independitzar els seus bisbats de l'arquebisbat de Narbona. Alguns monestirs, com
els de Cuixà, Sant Benet de Bages o Sant Pere de Rodes, van passar a dependre
directament de Roma.
El saqueig d'Almansor a Barcelona, el 985, va accelerar el procés d'independització
dels comtats catalans. Aleshores, l'ajut franc, que s'havia sol·licitat, no va arribar, i
el comte de Barcelona Borrell II reaccionà trencant els llaços de dependència.
La independització dels comtats
Quan Lluís el Piadós va morir, a mitjan segle IX, l'imperi Carolingi va entrar en
decadència. Aleshores, els comtes van intentar convertir en seves les terres
concedides pels monarques francs. En aquesta situació, Carles el Calb, successor de
Lluís, va preferir nomenar un representant de la noblesa del país, Guifré I el Pelós,
com a comte d'Urgell i Cerdanya. La seva fidelitat a la monarquia carolíngia li va
valer, poc després, l'afegit dels comtats de Barcelona i Girona. D'aquesta manera,
la majoria dels comtats de la Marca Hispànica van quedar unificats sota una
mateixa família comtal, amb el predomini del comtat de Barcelona.
Uns quants anys més tard, la corona dels francs va ser ocupada per un personatge
que no fou reconegut pels comtes catalans. Aleshores, Guifré va prendre la
iniciativa de repoblar els territoris de la vall de Lord, el Berguedà, part del Ripollès,
Osona i el Bages. A la seva mort, els seus fills es van repartir els seus dominis,
donant pas a una successió hereditària de la dignitat comtal, primer pas cap a la
independència dels comtats.
Governats per descendents de Guifré, els comtats d'Urgell, la Cerdanya, Besalú i,
sobretot, Barcelona es van anar estenent. A més d'això, els comtes van intentar
independitzar els seus bisbats de l'arquebisbat de Narbona. Alguns monestirs, com
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
28
els de Cuixà, Sant Benet de Bages o Sant Pere de Rodes, van passar a dependre
directament de Roma.
El saqueig d'Almansor a Barcelona, el 985, va accelerar el procés d'independització
dels comtats catalans. Aleshores, l'ajut franc, que s'havia sol·licitat, no va arribar, i
el comte de Barcelona Borrell II reaccionà trencant els llaços de dependència.
Un sol territori: Catalunya
A partir del segle XI, la casa comtal de Barcelona va establir lligams amb la majoria
dels altres comtats catalans, que sovint comportaven una certa submissió. El
predomini del comte de Barcelona es va refermar en temps de Ramon Berenguer
III, que va absorbir de nou els antics comtats de Besalú i la Cerdanya i va estendre
la seva influència sobre Occitània. Durant el seu govern s'aconseguí també la
restauració de la seu metropolitana de Tarragona, assolint la independència
religiosa de l'arquebisbat de Narbona. Des del principi del segle XII, el nom de
Catalònia començà a aparèixer en algun poema i en els documents de cort.
Ja en temps de Ramon Berenguer IV, la conquesta de Tortosa i Lleida concretà el
territori de Catalunya. La posició com a principal poder del país que va assolir el
comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el principal protagonista d'aquestes dues
conquestes, va ser refermada pels seus successors.
El feudalisme
Els primers que s'establiren a les planes deshabitades dels territoris conquerits pels
francs van ser pagesos pobres de les muntanyes, que buscaven millors terres. La
majoria d'aquests pagesos va crear petites propietats o alous. Però, com que no
disposaven de documents de propietat, aviat van començar a tenir problemes amb
les autoritats comtals. Aquestes, adduint la representació dels monarques
carolingis, s'atribuïen la propietat de les terres.
Per repoblar els llocs de frontera especialment perillosos, els comtes van atorgar
cartes de franquesa, com la que el comte Borrell concedí a la ciutat castell de
Cardona. Aquestes cartes garantien als pagesos la llibertat individual, la seguretat
dels béns, no haver de pagar determinades contribucions i la immunitat davant les
autoritats comtals.
Els comtes també van fer donacions de terres a l'Església. Són conegudes les de
Guifré el Pelós als monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les
Abadesses. Gràcies a aquestes i altres donacions, compres o confiscacions,
l'Església es va convertir en un gran latifundista. Les autoritats eclesiàstiques van
desenvolupar activitats militars, judicials i diplomàtiques. És en aquest període que
a Catalunya s'expandí l'art romànic, que va caracteritzar l'arquitectura religiosa als
comtats catalans.
Per exercir el poder, els comtes comptaven amb els veguers i els vescomtes com a
representants. Els veguers delimitaven les terres ocupades entorn d'un castell
termenat i les administraven. Els lloctinents dels comtes eren els vescomtes, que
residien majoritàriament a les ciutats i duien a terme les missions encarregades pel
comte.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
29
Ja entrat el segle XI, els veguers van lluitar per sotmetre els pagesos a la seva
autoritat. Aleshores, el feude que administraven com a funcionaris comtals es
convertí en senyoria, on s'adjudicaren drets per manar -anomenats banals o
jurisdiccionals-, pels quals van començar també a cobrar rendes.
En aquesta etapa, els nobles van intentar també sotmetre les terres de l'Església,
que es defensà de la violència nobiliària mitjançant la institució de pau i treva, amb
intervenció del bisbe abat Oliba i el suport dels comtes de Barcelona.
Paral·lelament, per augmentar el seu poder, algunes famílies vescomtals i nobles es
van enfrontar al comte de Barcelona, però van fracassar. El resultat va ser la
submissió de la noblesa als comtes de Barcelona en temps de Ramon Berenguer I.
Aquest comte va estatuir aleshores un nou sistema políticosocial, el feudalisme,
basat en el vassallatge, i estructurat segons un codi, els Usatges, que seria
completat posteriorment. Els Usatges s'ha considerat el primer codi feudal europeu
-si bé la versió oficial data de 1413.
La submissió dels pagesos
El funcionament de la societat feudal es va caracteritzar per unes classes
dominants, els nobles i la jerarquia eclesiàstica, que explotaven la resta de la
població, formada bàsicament per pagesos.
Per afermar la seva autoritat, els nobles van formar clienteles armades amb les
quals establien relacions de dependència basades en l'homenatge o jurament de
fidelitat i en el deure de prestar ajut militar en canvi de la concessió d'un feu o
castellania. El castlà o cap de castell i els seus cavallers es declaraven vassalls del
baró o noble i rebien censos dels pagesos que depenien de la castellania. Al final
del procés, els pagesos havien perdut la llibertat i, sovint, la propietat de l'alou.
Des del segle XI, la majoria dels pagesos va acabar jurant fidelitat als senyors i
molts van ser sotmesos a servitud. Això els obligava a residir obligatòriament al
mas, que no podien abandonar sense el permís del senyor, a qui havien de pagar
una quantitat determinada, la redimença. A més, els pagesos havien de pagar als
nobles i a l'Església censos o tributs, normalment en productes, que podien ser una
quantitat fixa o proporcional, com ara el delme, entre molts altres. El pagès també
es veia sotmès a obligacions i serveis en treball, als quals es van afegir els
anomenats mals usos. Igualment, els senyors van imposar el monopoli en l'ús de
molins, fargues i ferreries.
La creació de la corona catalanoaragonesa
Al regne d'Aragó, la mort del rei Alfons I a començaments del segon terç del segle
XII va provocar una forta crisi política, perquè el monarca, que no tenia fills, va
deixar com a hereus els ordes religiosos militars. Per superar aquesta situació, es
va recórrer a nomenar rei el germà d'Alfons, Ramir, que era aleshores bisbe de
Roda-Barbastre. Però aquesta solució no agradà ni al papat ni al rei de Castella,
que optaren per ocupar militarment territori aragonès. Ramir es va refugiar a
Besalú, on es feu amic de Ramon Berenguer IV.
De retorn a Aragó, la noblesa aragonesa va preferir l'aliança amb el comte de
Barcelona enfront del més poderós rei de Castella. Peronella, la filla de Ramir, va
ser promesa en matrimoni, quan tenia un any, al comte Ramon Berenguer IV.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
30
L'enllaç matrimonial del comte de Barcelona i Peronella va donar pas el 1137 a la
creació de la corona catalanoaragonesa. Tot i estar governada per un sol monarca,
la corona catalanoaragonesa va respectar les particularitats dels països que amb el
temps arribà a aplegar.
Ramon Berenguer IV va iniciar aleshores una política d'apropament a Castella. El
comte de Barcelona i el rei castellà es van repartir els dominis sobre Al-Andalus. Als
catalans els va correspondre València i Múrcia, tot i que els drets sobre aquesta
última es perdrien uns quants anys més tard pel Tractat de Cazola. Ja en temps de
Pere el Catòlic, aquest comte va participar amb els reis de Castella i Navarra en la
victòria sobre els musulmans a Las Navas de Tolosa (1211), cosa que li va valer un
gran prestigi.
A partir d'Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, els títols de comte
de Barcelona i rei d'Aragó es van unir en una sola persona. Des d'aleshores, la
denominació oficial dels territoris sota el seu poder va ser la de regnes i terres del
rei d'Aragó. La noblesa dels dos regnes va intervenir en l'expansió d'aquests
dominis, primer en territori occità i musulmà i, posteriorment, per la Mediterrània.
Amb tot, Catalunya i Aragó, políticament independents, van tenir un protagonisme
diferent en el si de la corona catalanoaragonesa. Aragó va desenvolupar-hi un
paper polític important en tant que hi aportà el títol reial. Però va ser Catalunya la
que, com a nucli econòmic i institucional, va configurar l'expansió, primer cap a
Occitània i després per la Mediterrània.
L'expansió occitana
Des de mitjans del segle XI, els comtes de Barcelona van obtenir prou tributs de les
taifes musulmanes per finançar l'expansió en terres occitanes. Això va permetre a
Ramon Berenguer I comprar els drets feudals sobre els comtats de Carcassona i
Rasès. Aquesta costosa operació, tanmateix, va perillar arran de l'assassinat del
comte Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopes, pel seu germà. Aleshores, el poder
efectiu sobre els comtats occitans va passar als vescomtes de Besiers, amistançats
amb els comtes de Tolosa.
A partir d'aquell moment, els comtes catalans van optar per establir relacions
matrimonials amb les cases comtals occitanes. L'enllaç més significatiu va ser el de
Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença. Dolça va aportar com a dot el comtat
de Provença i les terres de Gavaldà, Millau i Carladès.
Aquesta política matrimonial va agreujar el conflicte d'interessos amb els comtes de
Tolosa, ja que aquests territoris havien estat sota la seva influència. El 1123 el
comte de Tolosa va ser derrotat per Ramon Berenguer III. La pau que se signà dos
anys més tard va partir l'antic regne de Provença en tres territoris. Al nord, es va
crear el marquesat de Provença, que va quedar en mans dels tolosans. Al sud, es
va delimitar el comtat de Provença sota el domini dels comtes de Barcelona.
Entremig dels dos va quedar el territori dels comtes de Forcalquier, d'ascendència
urgellesa. El testament de Ramon Berenguer III va trencar momentàniament la
unitat política directa dels comtes de Barcelona amb Occitània. Però la branca del
llinatge barceloní que va quedar a Provença va mantenir l'enfrontament amb els
comtes de Tolosa. Quan Ramon Berenguer IV va acudir en defensa dels interessos
del seu nebot, aquest li va permetre iniciar una política expansiva molt ambiciosa
contra Tolosa.
Les constants lluites dels catalans contra Tolosa i els interessos de la República de
Gènova no van impedir que s'establissin lligams comercials entre els ports catalans
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
31
i els provençals, especialment amb Marsella. Els mercaders catalans estaven
interessats a controlar el comerç de la sal i la reducció de drets de duanes. Però
l'expansió de l'heretgia càtara al segle XII va complicar la situació d'enfrontament
entre els comtes reis catalans i Tolosa.
Els càtars i la desfeta de Muret
Els càtars o albigesos eren els integrants d'una heretgia partidària del retorn a les
essències primitives del cristianisme. Aquest moviment es va expandir des del nord
d'Itàlia i per la Provença fins a Occitània.
A començaments del segle XIII, el consentiment massa benèvol de les autoritats
occitanes impulsà el papa Innocenci III a predicar una croada contra els càtars, a la
qual s'adherí el rei de França. Els croats, comandats per Simó de Montfort, van
conquerir violentament les ciutats de Besiers i Carcassona.
Els comtes occitans van buscar una solució pacífica, però els concilis eclesiàstics
van establir unes condicions tan dures que es van decidir a reclamar ajut al comte
rei Pere el Catòlic, de qui eren vassalls. Pere, que estava casat amb Maria de
Montpeller, va optar per intervenir-hi militarment i va assetjar Simó de Montfort al
castell de Muret, prop de Tolosa, l'octubre de 1213. El rei Pere va morir en la
batalla i la derrota va significar la fi de la influència del llinatge de Barcelona a les
terres d'Occitània. En endavant, els comtes reis catalanoaragonesos dirigirien la
seva expansió cap a la Mediterrània.
A Occitània, durant tot el segle XIII i l'inici del segle XIV, els càtars van patir una
dura persecució, duta a terme per la inquisició i dirigida pels monjos dominicans.
Els darrers nuclis de càtars es van refugiar a les altes valls del Pirineu i molts es
van escapar cap a Catalunya. Lleida, Puigcerdà, Prades o Morella es van convertir
en centres de càtars occitans. A Morella hi va viure un dels darrers càtars coneguts,
Guilhem Belibasta.
L'EXPANSIÓ MEDITERRÀNIA I LA CRISI DE LA BAIXA EDAT MITJANA (S.
XIII-XV)
El pactisme i els orígens de la Generalitat
El desenvolupament dels municipis
L'Església i els ordes religiosos i militars
La violència contra els jueus
La indústria i els gremis
L'expansió comercial
La conquesta de Mallorca
La fi del regne de Mallorca
La conquesta de València
El problema de Sicília
La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova.
Els almogàvers
La crisi del segle XIV
El compromís de Casp (1412)
La qüestió remença
Justes i trobadors
Les ciutats a la fi de l'edat mitjana
La Guerra Civil
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
32
El pactisme i els orígens de la Generalitat
S'ha anomenat pactisme la peculiar forma com els monarques de la corona
catalanoaragonesa es van repartir el poder amb els grups més privilegiats. En un
principi, aquests grups eren constituïts per la noblesa i el clergat, però des de l'inici
del segle XIII s'hi van afegir els burgesos rics de les ciutats, sobretot de Barcelona.
Mitjançant el pactisme es va buscar un equilibri entre l'autoritarisme dels reis i la
defensa dels privilegis econòmics de noblesa, clergat i burgesia rica. L'instrument
més important de què es va disposar per aconseguir aquest equilibri van ser les
corts, on no hi eren representats ni camperols ni menestrals.
Els grups privilegiats van aprofitar els moments en què el rei necessitava el seu
ajut monetari per forçar-lo a aprovar acords que reforçaven els seus privilegis. A
finals del segle XIII, durant el regnat de Pere el Gran, les corts van rebre un impuls
important. El monarca, que després de la conquesta de Sicília havia estat
excomunicat pel papa i temia que el rei de França envairia militarment Catalunya,
va demanar ajut monetari a les corts.
Aleshores, els representants a les corts van forçar el rei Pere a convocar cort
general cada any, a compartir amb les corts l'elaboració de les lleis, a respectar els
Usatges, cosa que significava refermar la remença, a fer concessions en els
impostos i a reconèixer els privilegis de la noblesa, l'Església i els municipis.
Un altra pas cabdal en la consolidació del pactisme va ser la creació de la diputació
del general a mitjan segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Aquest
organisme va sorgir com una delegació permanent de les corts destinada a
controlar l'actuació dels funcionaris reials en el cobrament d'impostos.
En els seus orígens, la diputació del general no funcionava de manera permanent i
només representava les corts mentre aquestes no es tornaven a reunir. Tanmateix,
des de les Corts de Montsó, la diputació del general va poder cobrar impostos
permanents, anomenats generalitats, i poc després, les Corts de Barcelona van
fixar la seva residència a la ciutat comtal.
Ja al segle XV, durant el regnat del primer Trastàmara, es va aprovar la
reglamentació definitiva de la diputació del general, que la convertia en un
organisme independent de les corts. Aleshores, la diputació del general va
esdevenir el principal poder de Catalunya i també l'instrument dels grups més
poderosos a l'hora de defensar els seus interessos.
El desenvolupament dels municipis
Des del segle XII, les ciutats s'havien convertit en els centres on nobles, Església i
pagesos portaven els seus guanys i els feien créixer. A més, la ciutat oferia serveis
que també es van fer necessaris per a la gent del camp. L'atracció dels privilegis
urbans va fer que cada vegada més pagesos marxessin cap a la ciutat. Aviat el
municipi va exercir de capital de tota una regió al seu voltant.
Coincidint amb el desenvolupament de l'artesania i el comerç, van adquirir cada
vegada més força els burgesos, els homes lliures que vivien a la ciutat protegits
pels privilegis reials. L'èxit econòmic va permetre als burgesos pressionar i obtenir
dels senyors cada vegada més privilegis, que els garantien governar autònomament
a les localitats i, també, avantatges fiscals i jurídics.
A la ciutat de Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, la burgesia es va agrupar
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
33
formant diferents grups o mans. La mà major reunia els ciutadans honrats o
prohoms, que obtenien la seva riquesa de la banca, el comerç d'ultramar o la
possessió de naus i ocupaven càrrecs importants al govern municipal.
La mà mitjana era constituïda per mercaders, artistes i artesans, que tenien poca
representació a les institucions de poder de la ciutat.
La mà menor era la dels menestrals. Aquesta mà era la més nombrosa i va
experimentar un gran desenvolupament durant el segle XIII, tot i la seva escassa
força al govern municipal.
Per sota de les mans hi havia el poble menut, amb una vida molt miserable.
Els documents mostren que des de mitjan segle XIII hi va haver lluites entre els
diferents grups que s'havien constituït a la ciutat.
Amb el temps, els funcionaris reials van perdre cada vegada més funcions. El
funcionament i l'administració de la ciutat van passar a mans dels consellers i del
Consell de Cent.
Barcelona va iniciar aleshores una gran expansió. La ciutat es va configurar com a
centre de poder i capital econòmica del territori. Lleida i Girona van ser, després de
Barcelona i Perpinyà, les principals ciutats catalanes. Si bé Lleida a partir del segle
XIV va caure en una llarga crisi, Girona va reforçar la seva influència.
L'Església i els ordes religiosos i militars
Durant tota l'etapa medieval, l'Església va formar part dels grups privilegiats. Els
càrrecs més elevats de l'Església, com el de bisbe, arquebisbe o abat, van ser
retinguts per membres de la família reial i els fills no hereus de la noblesa (els
fadristerns o cabalers). En general, l'Església va donar sempre suport a la
monarquia. Com a contrapartida, aquesta li va concedir terres i privilegis.
Els monestirs de l'Església van acumular censos, drets i terres, sobretot gràcies a
donacions. També van participar en l'expansió del sistema feudal, assumint drets
que els facultaven per exercir la justícia als territoris sota el seu domini (drets
jurisdiccionals), sobretot al segle XIV. Un bon exemple d'això és el monestir de
Poblet, que manava sobre uns 600 focs.
L'organització territorial de l'Església en bisbats i parròquies va esdevenir un marc
de referència per a tota la població, i fins i tot va entrar en competència amb les
vegueries. Tanmateix, l'Església va haver de suportar enfrontaments, tant al camp
com a la ciutat. Al camp, es va veure sotmesa a agressions per part dels nobles
poderosos. També va patir violències populars contra clergues i béns de l'Església.
A la ciutat, va encarar-se amb els governs municipals, que no volien pagar-li els
censos.
Paral·lelament, l'Església va contribuir a l'extensió dels ordes militars, com els
templers i hospitalers. Aquests ordes recaptaven fons per participar a les croades
en defensa de Terra Santa. El fracàs de les croades a Orient va donar arguments
als opositors dels ordes militars. L'orde del Temple va ser suprimit al segle XIV i, al
segle següent, els hospitalers van entrar en decadència.
Els segles XIV i XV es va desenvolupar a Catalunya l'art i la cultura gòtics, que
s'havien iniciat en una etapa de transició als monestirs de Poblet i Santes Creus. La
volta de creueria i els arcbotants van permetre aixecar altes naus, com les de les
catedrals de Barcelona, Lleida, Tarragona o a Santa Maria del Mar. També van
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
34
dominar les plantes d'una sola nau, com les de la catedral de Girona o a Santa
Maria del Pi.
Alhora, les influències dels pintors italians, primer, i dels flamencs, més tard, van
inspirar les pintures i retaules d'artistes catalans, com Ferrer Bassa, Lluís Borrassà,
Bernat Martorell, i les famílies Serra o Huguet.
La violència contra els jueus
A l'edat mitjana, els tres principals grups socials marginats a Catalunya van ser el
dels esclaus, el dels mudèjars i el dels jueus. Els esclaus, en general, eren captius,
sobretot musulmans, encara que també n'hi havia de turcs, eslaus i negres. Els
mudèjars eren els musulmans que es van quedar a Catalunya un cop conquerits
pels comtes els territoris en mans musulmanes. Les comunitats mudèjars,
sotmeses a un tracte jurídic diferenciat, es trobaven sobretot a València, Aragó i
Mallorca. Però, d'aquestes tres minories marginades, la que va ser més nombrosa a
Catalunya va ser la dels jueus.
Catalunya rebia jueus des de finals del segle XII, però va ser després de la
conquesta de Mallorca i València quan la immigració jueva va ser més destacada. El
rei Jaume I va oferir protecció als jueus que s'establissin a Mallorca, València i a
Catalunya. A molts llocs de Catalunya, com a Perpinyà, Barcelona o Girona, es van
crear calls i a Vic es va aixecar una sinagoga. També van sorgir comunitats jueves
a Tortosa i Lleida.
Les principals activitats dels jueus de la corona catalanoaragonesa eren la de
comerciants prestadors i la de funcionaris reials. El rei Jaume II va concedir
llicències als nobles perquè acollissin famílies jueves en els seus dominis. Al segle
XIV també van arribar a Catalunya jueus procedents de França i Provença. La
primera meitat del segle XIV va ser el moment de màxima expansió dels jueus a
Catalunya i hi ha testimonis de comunitats jueves a centenars de poblacions.
Tanmateix, la crisi econòmica de mitjan segle XIV va comportar un increment de
les restriccions i prohibicions. A partir de la pesta de 1348, els jueus van començar
a concentrar-se als calls de les ciutats sota protecció reial. A finals de segle, la
majoria dels calls de Catalunya van ser destruïts i els jueus van ser obligats a
batejar-se. Va ser aleshores quan va aparèixer el fenomen del convers.
A començaments del segle XV, a Catalunya només quedava una quarta part dels
jueus que hi havia abans de les pesta. Molts havien emigrat. A finals de segle, la
implantació de la Inquisició va provocar la fugida de molts conversos i d'altres van
ser eliminats. Pocs anys més tard, el decret d'expulsió de Ferran el Catòlic va
significar la desaparició definitiva dels jueus també del territori català.
La indústria i els gremis
Al segle XIII, les indústries catalanes més importants eren les de la metal·lúrgia i el
ferro. La indústria metal·lúrgica estava localitzada principalment al Pirineu i es
dedicava, sobretot, a la fabricació d'armes, que després s'exportaven.
Una mica més endavant es va començar a desenvolupar la indústria tèxtil, els
nuclis principals de la qual van ser Barcelona, Perpinyà, Lleida, Girona, Vic i
Tortosa. La conquesta de Sicília per Pere el Gran cap al final del segle XIII va donar
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
35
un impuls decisiu a la indústria del teixit catalana. La conquesta va comportar que
deixessin d'arribar a Catalunya els teixits i draps francesos i flamencs que els
mercaders catalans comercialitzaven amb el nord d'Àfrica. Aleshores, els catalans,
amb el suport de les institucions, van reaccionar establint a Catalunya una
artesania de draps que aviat va agafar volada.
El primers nuclis de la draperia catalana es van establir a Perpinyà i Barcelona, i
també a Banyoles i Girona. Aviat la draperia es va convertir en la principal activitat
artesanal de la Catalunya interior. El paper més destacat el va jugar Barcelona, que
va esdevenir el principal mercat i també centre distribuïdor de moneda. Així mateix,
Barcelona es va convertir en el principal port des d'on s'exportaven els draps cap a
Sardenya, Sicília i el nord d'Àfrica.
Alhora, amb el desenvolupament de la draperia, es van difondre per tot el territori
català filadors, teixidors, paraires i tintorers. També es van desenvolupar altres
oficis, que s'establien en carrers determinats de les ciutats. Aquests treballadors
artesanals es van organitzar molt aviat en gremis. Els gremis vigilaven la producció
i els preus de mercat i procuraven evitar la competència. Els associats als gremis es
dividien en tres categories: els mestres artesans o menestrals, que eren els amos
del taller, de la marca i de les eines; els oficials o fadrins, que havien superat
l'aprenentatge però no s'havien pogut establir pel seu compte, i, finalment, els
aprenents, que aprenien l'ofici durant un període que oscil·lava entre 3 i 6 anys i
sense sou a casa del mestre on vivien. Dins de cada gremi, els prohoms o cònsols
supervisaven el funcionament i distribuïen les primeres matèries, controlaven
l'acabat de la feina i examinaven els aspirants a mestre.
Les regulacions dels teixidors de començaments del segle XIV van establir totes les
normes de treball de l'ofici.
L'expansió comercial
Durant els segles XIII i XIV, el comerç català es va desenvolupar
extraordinàriament i es considera que va ser el darrer àmbit de l'economia catalana
que va entrar en decadència al segle XV.
El comerç marítim es va convertir en el principal motor de l'expansió territorial
catalana. La flota catalana era prou gran per fer un comerç intens i portar a terme
expedicions militars. Algunes de les famílies catalanes més destacades de l'època
eren armadors de naus, que es construïen a les drassanes, sobretot de Barcelona.
En els seus inicis, el comerç marítim es va desenvolupar al llarg de la costa de la
Península Ibèrica i del migdia de França. Posteriorment, va abraçar el nord d'Àfrica.
El domini de les Balears, Sicília i, més tard, Sardenya va obrir als catalans el
comerç a la Mediterrània. A aquesta ruta, s'hi va afegir la de llevant per Síria, Xipre
i Alexandria. Especialment conflictives van ser les rutes per les costes italianes, les
illes gregues i Constantinoble, a causa de la competència de venecians i genovesos.
Aquesta competència va originar lluites que van afectar molt negativament
l'economia catalana. Una altra ruta dels catalans va ser la de l'Atlàntic, cap a
Flandes i els ports anglesos, amb escales a Sevilla i Lisboa.
Els mercaders catalans van establir consolats als principals nuclis de les seves rutes
comercials. El cònsol es va convertir en el representant de la Corona d'Aragó per
defensar els interessos dels mercaders catalans. Barcelona i la Corona d'Aragó van
arribar a tenir més de cinquanta consolats per tot el Mediterrani, a Orient i a ciutats
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
36
de Flandes. Durant el regnat de Jaume I, a més, es va donar forma al llibre del
Consolat de Mar, que es convertiria en un codi marítim comercial del Mediterrani.
El comerç català de l'etapa es va dedicar principalment a la compravenda de port a
port (cabotatge) i a la reexportació de productes estrangers (comprar en un lloc per
vendre en un altre més car). També es va desenvolupar el comerç d'esclaus. Així
mateix, el del blat, que es comprava a Sicília i Sardenya per revendre'l o per al
consum de les ciutats catalanes. Els mercaders catalans exportaven armes de ferro,
vaixells, oli, fruits secs i vi. Més endavant, van reexportar objectes de luxe dels
mercats del Pròxim Orient i teles de qualitat de Flandes, França o Itàlia. Moltes
vegades, el comerç català era de cors, proper a la pirateria. L'almirall Roger de
Lloria pagava les seves tripulacions amb una part del botí aconseguit.
Jaume I va protegir els mercaders barcelonins assegurant-los que les importacions i
exportacions es farien en vaixells de la ciutat si n'hi havia de disponibles. També va
concedir als mercaders barcelonins el monopoli del comerç del vi. Amb tot, a finals
del segle XIII i començaments del XIV, cal considerar la competència dels
mallorquins a les costes del nord d'Àfrica, on van crear una xarxa de consolats
pròpia.
L'augment del comerç va fer que s'incrementés el nombre de mercats i fires a les
localitats. Jaume I va establir disposicions que protegien les fires. També va iniciar
un procés d'unificació de les diverses monedes que circulaven als mercats catalans.
Però va ser Pere II qui va dotar el comerç català de la moneda pròpia que
necessitava. Amb l'increment de circulació de moneda, canvistes i banquers van
establir taules de canvi.
La conquesta de Mallorca
Al segle XIII, l'illa de Mallorca era un centre econòmic important situat a la ruta cap
als ports del nord d'Àfrica. Per aquest motiu, l'illa era desitjada pels mercaders
catalans, italians i provençals. Jaume I va plantejar conquerir-la a les corts de
Barcelona de 1228, on en presència de Pere Martell i altres mercaders i membres
de la burgesia barcelonina es va decidir finançar-ne la conquesta i les recompenses
posteriors. La noblesa aragonesa es va desentendre de l'expedició. En canvi, la
noblesa catalana i l'Església van proporcionar una part important dels recursos i
dels elements militars.
Poc després, una flota de més de 150 vaixells va salpar dels ports de Salou,
Tarragona i Cambrils i va desembarcar a Santa Ponça. Derrotades les tropes
musulmanes al coll de sa Batalla i a Portopí, els soldats catalans es van dirigir a la
ciutat de Mallorca. La ciutat, que s'havia proveït, va resistir un llarg setge, però va
acabar capitulant. La conquesta de l'illa va ser ràpida. L'any 1231 es va dominar
tota la plana i poc després es va posar fi a la resistència d'alguns grups musulmans
a les muntanyes de la serra de Tramuntana.
Després de la conquesta, la població musulmana de Mallorca va ser desposseïda
dels seus béns i, la que es quedà, sotmesa a servitud. Jaume I va cedir una meitat
de la ciutat de Mallorca i de tot el territori de l'illa a la noblesa catalana que l'havia
acompanyat en la conquesta, a les poblacions que hi havien col·laborat (la majoria
de la Catalunya Vella, l'Empordà i viles costaneres), a les ordes militars i a diverses
institucions religioses, com també a alts funcionaris i alguns jueus. L'altra meitat es
va repartir entre els quatre grans senyors que havien participat en la conquesta:
Nunó Sanç, comte del Rosselló, Ponç Hug III, comte d'Empúries, Berenguer de
Palol, bisbe de Barcelona, i Guillem de Montcada, vescomte de Bearn. Aquests
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
37
grans senyors van poblar els territoris amb els seus propis fidels i vassalls.
La repoblació de l'illa es va fer seguint el sistema emfitèutic, és a dir, que el senyor
cedia al repoblador l'ús de la terra a canvi d'un cens i d'altres prestacions. Això va
afavorir una gran afluència de repobladors, l'origen dels quals es va recollir en el
Llibre de Repartiment.
La fi del regne de Mallorca
En el seu testament, Jaume I va constituir el regne de Mallorca, que incloïa les illes
de Mallorca, Eivissa i Formentera (Menorca no va ser conquerida fins al 1287). A
aquestes, hi va afegir els comtats de la Cerdanya i el Rosselló amb el Conflent i el
Vallespir, la senyoria de Montpeller i les baronies de Carladès i Omeladès. La
creació del regne es derivava del model de la unió de Catalunya i Aragó, que
descartava la simple annexió dels territoris conquerits. Però la dispersió dels
territoris que constituïen el regne de Mallorca el van fer molt difícil de governar.
El primer rei del regne de Mallorca ve ser el fill segon de Jaume I, Jaume II. Ben
aviat, el seu germà Pere el Gran, rei de la corona catalanoaragonesa, va obligar-lo
a prestar-li vassallatge. Tot i això, quan, en el marc de les guerres dels catalans
amb Sicília, el rei de França va envair territori català, Jaume II va deixar-li pas
lliure pel Rosselló. En resposta a aquesta acció, Pere el Gran va ocupar Mallorca. El
regne quedà en mans catalanoaragoneses fins a la Pau d'Agnani de finals del segle
XIII, que obligà a retornar-lo a Jaume II de Mallorca.
A pesar de la rivalitat comercial, durant el primer terç del segle XIV les relacions
entre el regne de Mallorca i la corona catalanoaragonesa van ser pacífiques. Tot i
això, a mitjans de segle, el rei catalanoaragonès Pere el Cerimoniós va acusar
Jaume III, rei de Mallorca, d'incomplir les obligacions de vassallatge i altres greuges
fiscals. Això serví de pretext a Pere per ocupar l'illa de Mallorca i el Rosselló. La
mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor el 1349 va posar fi al regne de
Mallorca.
La conquesta de València
En temps de Jaume I, la noblesa aragonesa i el bisbe de Tortosa van pressionar
perquè el rei ataqués el port de Peníscola, però aquesta empresa va fracassar. El
rei es va veure forçat a concedir privilegis a la noblesa aragonesa i a repartir-se
zones d'influència amb els dominis musulmans.
Poc més tard, Jaume I va planificar a Alcanyís, amb nobles aragonesos, la
conquesta. Un d'aquests nobles, tanmateix, s'avançà a conquerir Morella. Això va
fer témer a Jaume I la pèrdua del control sobre la noblesa aragonesa i el decidí a
emprendre la conquesta. Havent aconseguit Jaume I del papa butlla de croada, els
exèrcits catalanoaragonesos van prendre València l'any 1238.
Amb posterioritat, els catalanoaragonesos van pactar amb els castellans la
delimitació de la frontera entre els regnes de València i el de Múrcia i, ja a
començaments del segle XIV, els acords d'Elx van fixar la frontera sud del regne de
València.
Després de la conquesta, València va mantenir una presència important de població
musulmana. En canvi, el nombre de repobladors cristians, d'origen aragonès i
català, va ser molt limitat. Les terres conquerides es van repartir entre els que
havien participat en la conquesta: eclesiàstics, noblesa catalanoaragonesa, ordes
militar del Temple i de l'Hospital, guerrers de ciutats de la Corona, i alguns
navarresos, castellans i occitans.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
38
La manca de pobladors cristians va conduir al fet que, després de les concessions
inicials, es fessin dos tipus de repartiment. A la costa i a les hortes properes als
nuclis urbans, on es va concentrar la població catalana, va predominar un
repartiment basat en la plena propietat o en la concessió al repoblador de l'ús de la
terra a canvi d'un cens i d'altres prestacions (emfiteusi). En canvi, a l'interior del
país, va ser habitual un repartiment de tipus feudal, dominat per senyors
aragonesos, sobre grans extensions poblades per musulmans autòctons.
Les revoltes de la població musulmana localitzada al sud del Xúquer van culminar
amb la seva expulsió.
El problema de Sicília
L'illa de Sicília, especialment les terres del sud de la costa que va de Sicata a
Terranova, era rica en cereals que interessaven als mercaders barcelonins. L'any
1282, el poble de Palerm es va aixecar contra el domini de Carles d'Anjou en les
anomenades Vespres Sicilianes. La revolta es va estendre ràpidament i gairebé tots
els francesos van ser morts o expulsats de l'illa.
Aleshores, Pere el Gran va acceptar l'oferta de convertir-se en rei de Sicília si
jurava els privilegis de l'illa. Després de desembarcar a Tràpena i ocupar Messina,
va aconseguir el domini sobre tota l'illa i va derrotar la flota dels angevins. Arran
d'aquesta acció, el papa, aliat dels Anjou, va excomunicar Pere el Gran i va oferir la
Corona d'Aragó a un dels fills de Felip III de França.
Les victòries navals de Roger de Lloria a Malta i al golf de Nàpols van aturar l'atac
dels angevins. L'avanç de la flota catalana cap al sud d'Itàlia es va interrompre
perquè Lloria va haver de marxar a defensar Catalunya de la invasió francesa. Poc
després, els angevins, amb el suport dels francesos i el papa, van intentar envair
Sicília, però Roger de Lloria els va derrotar davant Nàpols.
La conquesta de l'illa es va consolidar amb la coronació de Jaume, fill del rei Pere,
com a rei de Sicília. En endavant, per tal de mantenir els interessos sobre l'illa, els
reis de la Corona catalanoaragonesa van fer diversos pactes, que culminaren amb
el Tractat d'Agnani a finals del segle XIII. Amb aquest tractat, Jaume II renunciava
a la corona siciliana, però es confirmava la permanència de Sicília sota influència
catalana.
Els catalans van establir nombrosos consolats per tota la geografia de l'illa i en van
dominar l'exportació de cereals. Amb tot, a mitjan segle XIV, les guerres amb
Gènova, la pesta de 1347-48 i les males collites van provocar la crisi. Un altre
motiu de recessió van ser les lluites internes sicilianes, que, juntament amb el
sentiment anticatalà d'alguns grups de l'illa, van ocasionar una disminució de la
presència de mercaders catalans que hi residien.
La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova.
El Tractat d'Agnani va compensar Jaume II de la seva renúncia a la corona siciliana
amb la concessió del reialme de Còrsega i Sardenya. Jaume II va ser investit de
seguida, però va tardar més de 25 anys a fer servir els seus drets.
El 1323 la flota catalana va desembarcar a Sardenya i va assetjar Esglésies i Càller.
L'ocupació de l'illa es va fer com a conquesta. Els recursos es van repartir entre una
minoria catalanoaragonesa, que va monopolitzar els càrrecs de l'administració. Les
terres de l'interior es van distribuir en règim d'explotació feudal. El
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
39
descontentament de la població aviat es va transformar en revolta. Els genovesos
van influir en les oligarquies locals perquè es rebel·lessin contra les autoritats
catalanes.
En temps de Pere el Cerimoniós, es va planejar d'estendre el domini català sobre
l'illa de Còrsega. Aleshores, el llinatge dels Dòria, des de l'Alguer, va derrotar el
governador de l'illa, va prendre Sàsser i va aixecar contra els catalans part del nord
de l'illa. La revolta es va aturar gràcies als jutges d'Arborea. Però, uns quants anys
després, va esclatar una nova rebel·lió a l'Alguer, que l'abandó de la causa catalana
per part dels Arborea va agreujar.
Des d'aleshores, ni l'aliança dels catalans amb Venècia ni la seva victòria naval
davant l'Alguer no van fer desistir els genovesos de donar suport als rebels sards.
Tampoc no van resoldre la situació les victòries catalanes, la repoblació de l'Alguer
per catalans endegada per Pere el Cerimoniós, ni les Corts Generals del Regne
convocades pel mateix rei el 1355. Justament aquest any, la pau de Sanluri va fixar
la partició de l'illa i les limitacions del domini català. Amb tot, hi va haver noves
insurreccions i el conflicte no es va acabar fins al 1386, quan es va signar la pau
amb Gènova.
Els almogàvers
Els almogàvers eren unes companyies de soldats mercenaris, sobretot catalans i
aragonesos, que s'havien constituït lluitant al servei de la corona catalanoaragonesa
a la Península Ibèrica contra els sarraïns. Més endavant, van participar en les
Guerres de Sicília al servei del rei Frederic II. En aquella època eren coneguts per la
seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però
en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa.
A començaments del segle XIV, la Pau de Caltabellota va obligar Frederic II de
Sicília a dissoldre el seu exèrcit, integrat, principalment, per mercenaris
almogàvers. Entre els comandants, sobresortia Roger de Flor, guerrer de fortuna,
corsari i antic templer, que va optar per entrar al servei de l'emperador bizantí
Andrònic II, interessat a frenar l'avanç turc. Roger de Flor es va dirigir a
Constantinoble amb més de 6.000 almogàvers i un bon nombre de cavallers. Entre
aquests hi havia Ramon Muntaner, que va escriure una crònica de l'expedició.
Després d'aconseguir diverses victòries a l'Àsia Menor, tot despertant alhora l'odi
popular pels abusos dels seus homes, Roger de Flor va morir víctima de les
intrigues de la cort imperial bizantina. Aleshores, els almogàvers van formar la
Companyia Catalana d'Orient, amb base a Gal·lípoli, que va saquejar ferotgement
la costa del nord del mar de Màrmara i la del Bòsfor, en una acció que es va
conèixer com la "venjança catalana".
Posteriorment, els almogàvers van passar al servei de diversos senyors, fins que
van ocupar el ducat d'Atenes i s'hi van establir. Més tard, van conquerir el sud de
Tessàlia, on van crear el ducat de Neopàtria. La Companyia va organitzar aquests
ducats com una república militar. Hi va crear les institucions i va elegir els propis
governants, si bé reconeixent la sobirania dels reis de Sicília.
Tot i que els catalans van mantenir la presència als ducats, aquests no van quedar
units formalment a la Corona d'Aragó fins al 1380, poc abans que els ducats
desapareguessin. S'ha afirmat que l'actuació dels almogàvers va oferir pocs
beneficis, i que més aviat va empitjorar el comerç català amb l'Imperi Bizantí.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
40
La crisi del segle XIV
L'inici del període de crisi s'ha fixat en l'any 1333, anomenat "lo mal any primer",
quan una mala collita de blat va provocar una gran pujada dels preus i la fam. Es
calcula que Barcelona aquest any va perdre uns 10.000 habitants i que molts
pagesos pobres van morir.
Quinze anys més tard, el 1348, va arribar procedent d'Orient la Pesta Negra. La
malaltia era generalment mortal, molt contagiosa i no se'n coneixia cap remei
eficaç. Els anys següents i fins a la fi del segle XV, epidèmies i males collites es van
anar alternant. Les epidèmies van afectar especialment les ciutats, per la
concentració de la gent i la manca d'higiene. Catalunya va perdre en aquesta etapa
la meitat de la població.
Les crisis dels segles XIV i XV van frenar el creixement de l'activitat econòmica. Al
camp, va disminuir la producció d'aliments i l'increment abusiu de la pressió dels
senyors sobre els pagesos va impulsar l'emigració cap a les ciutats. A la indústria,
la pujada dels preus i dels salaris va treure competitivitat als productes catalans.
Els mercaders i els artesans catalans van demanar mesures proteccionistes per
evitar l'entrada de manufactures estrangeres, sobretot draps, i la devaluació de la
moneda per fer competitius els productes catalans. Paral·lelament, a moltes
poblacions catalanes, la banca va fer fallida. El gran comerç va començar a caure.
La política de croada al Mediterrani oriental en temps d'Alfons el Magnànim va fer
tancar el comerç de les espècies.
El compromís de Casp (1412)
En morir el rei Martí l'Humà sense haver nomenat successor, la diputació del
general de Catalunya va establir un govern provisional amb un parlament al qual es
van presentar com a candidats Jaume d'Urgell i Lluís d'Anjou, duc de Calàbria. Els
aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar el trastàmara Ferran
d'Antequera.
Aleshores, el papa, que recolzava Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de
nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d'Aragó
(Mallorca en va quedar al marge), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels
candidats al tron i elegirien el nou sobirà.
En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar
indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i
a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran. Així doncs, el
Compromís de Casp va portar a l'elecció d'un nou rei en la persona de Ferran
d'Antequera, amb el qual es va introduir la dinastia castellana dels Trastàmara a la
corona catalanoaragonesa.
El caràcter de monarquia pactada de la corona catalanoaragonesa va obligar el nou
monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció
en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya, l'aprovació de
regulacions repressives contra la pagesia, o la conversió de la Diputació del General
en institució política.
El fill de Ferran, Alfons IV el Magnànim, va mantenir discrepàncies amb les corts de
Catalunya i va residir una gran part del seu regnat al regne de Nàpols, que havia
conquerit.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
41
La qüestió remença
El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat.
A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava qualsevol
terreny.
La producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l'Església i alguns
burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de
producció per tal d'aconseguir més masovers o parcers.
Tanmateix, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la
població al camp, a causa de la mort o de l'emigració cap a la ciutat. Això va
comportar que la terra conreada disminuís i que es multipliquessin els masos
abandonats, anomenats masos rònecs. Alguns d'aquests masos passaven a mans
de pagesos més rics, que havien pogut resistir la crisi.
Ben aviat, els senyors van notar la pèrdua de guanys i van reaccionar forçant la
retenció de les terres i els pagesos que les treballaven mitjançant la remença, és a
dir, obligant el pagès a satisfer una redempció per deslliurar-se de l'adscripció a la
terra. També van imposar els mals usos i més censos i van lluitar per quedar-se els
masos rònecs.
Davant d'aquesta situació, els pagesos van reaccionar de manera diferent. Els més
pobres, que predominaven a la muntanya (Guilleries), eren partidaris de la lluita
armada. En canvi, els benestants o grassos, majoritaris a la Plana de Vic,
l'Empordà, o el Vallès, es conformaven amb l'abolició dels mals usos i eren
partidaris de negociar amb l'ajut del monarca. Els monarques van dur a terme una
política favorable als remences perquè volien dominar els privilegiats i es van
mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d'aquesta
manera les revoltes camperoles.
Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos
formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar
la Sentència interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els
mals usos.
L'oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya
Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. La Generalitat encapçalava
en aquells moments l'oposició antimonàrquica. Finalment, Alfons va deixar en
suspens la Sentència interlocutòria.
Tanmateix, el seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer-la complir. Això va
portar al trencament entre l'oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461,
la pagesia es va declarar favorable al rei.
La primera revolta remença va esclatar l'any 1462, coincidint amb la guerra civil
entre Joan II i la Generalitat. Els pagesos, dirigits per Verntallat des d'Hostoles, van
fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu
anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els
mals usos.
El 1485 va esclatar una segona revolta remença encapçalada pel remença radical
Pere Joan Sala. Esclafada aquesta revolta, Ferran II va dictar la Sentència Arbitral
de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els mals usos previ pagament de
60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials
menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer
homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
42
Justes i trobadors
Durant el segle XII es va estendre per terres d'Occitània un important moviment
poètic en llengua vulgar, conegut amb el nom de poesia trobadoresca. Els
trobadors, poetes i compositors alhora, van desenvolupar una nova actitud estètica
("l'amor cortès"), que s'expressava a través de diversos gèneres fortament
reglamentats: el sirventès, de contingut satíric i violent; el plany, lament fúnebre
per la mort d'una persona estimada; la pastorel·la, o diàleg amorós; l'alba, que
descriu el desvetllar dels amants clandestins a l'albada; o la dansa i la ballada,
cançons aptes per ser ballades. Els trobadors van disposar d'una important
requesta a les corts feudals. Al seu voltant van néixer justes i tornejos, en què els
trobadors rivalitzaven en enginy poètic i havien d'improvisar noves composicions al
voltant de temàtiques i formes suggerides pels jurats. El moviment trobadoresc
assenyala l'inici de la literatura en llengua vulgar, que va assolir la plenitud amb els
poetes toscans del Trecento.
Catalunya va viure des del primer moment l'influx de la literatura trobadoresca,
desenvolupada en terres que també pertanyien als comtes de Barcelona. És
possible documentar, ja aleshores, diversos trobadors catalans, com Guillem de
Berguedà. Però la influència del nou gènere va créixer després de la batalla de
Muret (1213), quan molts trobadors provençals van refugiar-se en terres del
Principat. A més, cal esmentar també trobadors catalans, com Cerverí de Girona.
D'altra banda, des del segle XIV, si més no, es van fer diversos certàmens poètics
anuals en diversos indrets de la Corona d'Aragó, com Lleida, on ja és esmentat el
1338, Barcelona, on Joan I va instituir una festa de la Gaia Ciència el 1393,
València o Palma. Justament al febrer de 1474 es va organitzar a València un
certamen que va donar lloc a una de les primeres obres impreses a la Península
Ibèrica, Les obres e trobes davall scrites, les quals tracten de lahors de la
sacratíssima Verge Maria, amb poemes de Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar,
Jordi Centelles i altres autors.
La tradició trobadoresca va perpetuar-se, doncs, en terres de la Corona d'Aragó.
Fins i tot els nostres grans poetes del segle XV, com Jordi de Sant Jordi i Ausiàs
March, fan servir una mètrica trobadoresca i un lèxic no exempt de provençalismes.
Els certàmens poètics d'arrel trobadoresca van continuar durant el segle XVI, ja
amb un regust fortament arcaïtzant. Encara el 1572, el gremi de fusters de Ciutat
de Mallorca en convocà un en honor de sant Josep. Pocs anys abans, el 1538, el
mallorquí Francesc d'Olesa havia compost un Art de trobar, un dels darrers tractats
de preceptística trobadoresca.
La tradició trobadoresca va endarrerir l'arribada dels nous models literaris italians
en terres catalanes. També va donar lloc a una forta vindicació d'Ausiàs March,
presentat en les edicions barcelonines del segle XVI com un autor de
característiques no menors a Francesco Petrarca.
Les ciutats a la fi de l'edat mitjana
A mitjan segle XIV, Barcelona va assolir la xifra de 40.000 habitants. La seguien en
importància Perpinyà, amb uns 13.000, i Lleida, amb 12.000. Entre els 6.000 i els
7.000 pobladors se situaven Tortosa, Tarragona, Girona, Puigcerdà i Cervera. En
conjunt, la població urbana es trobava per sota del 20 % de la població total de
Catalunya, ja que la majoria dels catalans eren pagesos que vivien en nuclis rurals.
La crisi baixmedieval, iniciada amb la pesta negra de 1348, va reduir de manera
significativa el nombre d'habitants de les ciutats. Tanmateix, els nuclis urbans van
poder recuperar població gràcies a una immigració rural molt activa, atreta pels alts
salaris. Però la crisi demogràfica, econòmica i social de les ciutats no es va resoldre
del tot fins a la primera meitat del segle XVI.
Durant els darrers segles medievals s'inicia el procés d'urbanització de la noblesa:
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
43
moltes famílies nobiliàries es desplacen vers les ciutats, on construeixen palaus.
D'altra banda, els nous ordes mendicants ¿franciscans, dominicans i agustins-
funden convents en moltes localitats. Tanmateix, les classes pròpiament urbanes
¿aquelles que donen color a les ciutats i participen del seu govern- s'inclouen dins
l'estament popular, amb l'única excepció dels anomenats titulats (metges i
advocats), que, en molts sentits, participen dels privilegis de la noblesa. Es
divideixen, però, en tres col·lectius, o mans. Així, la mà major és formada pels
ciutadans honrats, alta burgesia que viu de rendes, sobretot rústiques, i que
tendeix a imitar els models de comportament de la noblesa. La mà mitjana és
formada per mercaders (comerciants a l'engròs) i artistes (artesans d'oficis
prestigiosos). Finalment, la mà menor és formada pels artesans o menestrals;
aquest és el col·lectiu més nombrós a les ciutats. Els artesans, aplegats en gremis,
coneixen un ofici i són propietaris d'un negoci familiar, en què treballen, sovint amb
la col·laboració d'oficials i aprenents. Per sota se situen els col·lectius socialment
inferiors ¿jornalers o bracers, és a dir, treballadors sense ofici reconegut,
marginats, captaires, etc.-. Aquests darrers són controlats des de diverses
institucions benèfiques ¿hospitals, pia almoina, hospicis-, organitzades
conjuntament pels municipis i bisbats. D'altra banda, en moltes ciutats hi ha una
presència de jueus molt important, que viuen en un barri a part (el call), i fins i tot,
a l'àrea de l'Ebre, de mudèjars, que habiten les moreries.
Des de mitjan segle XIV, la crisi demogràfica i econòmica va generar importants
conflictes socials. Cal destacar l'assalt als calls de 1391, i també la divisió de la
població urbana en dos bàndols o partits, que a Barcelona van prendre el nom de
Busca i Biga. La Biga va aplegar ciutadans honrats i mercaders. La Busca, per la
seva banda, la componien bàsicament artistes i menestrals; va defensar la
democratització del govern municipal i la devaluació de la moneda, que havia
d'afavorir les exportacions i, per tant, la producció artesanal. Tot i que la Busca va
arribar a assolir el poder municipal durant un breu període, els sectors dirigents van
acabar consolidant-se amb les reformes del govern municipal realitzades durant el
regnat de Ferran II.
La Guerra Civil
En el marc de la lluita pel control del poder municipal, durant el segle XV es van
formar a Barcelona dos estaments antagònics: la Biga i la Busca. En el primer
s'agrupaven els ciutadans honrats i els grans mercaders. En el segon, els mestres
dels oficis. En la segona meitat del segle XV, els buscaires van aconseguir, amb la
protecció reial, el govern de la ciutat, des d'on van impulsar mesures
proteccionistes per a la fabricació local i van intentar ampliar l'accés als càrrecs
municipals. Això no va agradar als grups més privilegiats de la ciutat, com tampoc
les mesures de suspensió dels mals usos empreses per la monarquia.
Amb posterioritat, l'empresonament del príncep de Viana, fill de Joan II, a
conseqüència del litigi que pare i fill mantenien per la corona de Navarra, va
provocar l'oposició dels grups privilegiats barcelonins, que consideraven vulnerats
els privilegis i constitucions dels Principat. El conflicte es va resoldre transitòriament
amb la capitulació de Vilafranca, que sotmetia la sobirania reial a Catalunya a la
diputació del general i del recentment creat Consell del Principat.
Tanmateix, la mort del príncep de Viana i l'actuació dels qui eren favorables a Joan
II van precipitar la guerra quan la Diputació va aixecar un exèrcit per sufocar la
rebel·lió dels pagesos de remença de les comarques de Girona el 1462.
L'ajut militar que Joan II va demanar als francesos, oferint-los com a contrapartida
els comtats del Rosselló i la Cerdanya (tractat de Baiona), va ser considerat alta
traïció pels estaments del Principat. Les institucions catalanes van declarar Joan II
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
44
enemic i el van desposseir de la Corona, que van oferir a diferents candidats. La
guerra, que va durar deu anys, va acabar amb la victòria del rei i la rendició de
Barcelona. Per la capitulació de Pedralbes, Joan II va tornar a ser rei dels catalans.
La guerra civil catalana va acabar d'arruïnar econòmicament i políticament
Catalunya i va comportar la pèrdua de la supremacia de Catalunya dins de la
Corona d'Aragó.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
45
LA DECADÈNCIA POLÍTICA I LA REPRESA ECONÒMICA A L'EDAT MODERNA
(S.XVI-XVIII)
Absolutisme i castellanització
L’estancament econòmic dels segles XVI i XVII
La inquisició
L’expulsió dels moriscos
Bandolers i corsaris
La Guerra dels Segadors
La Guerra de Successió
L’ocupació de Catalunya
L’expansió de la vinya i l’aiguaardent
Hispanoamèrica al segle XVIII
La represa del comerç i la indústria de les indianes
Els rebomboris del pa
Absolutisme i castellanització
A la mort de Ferran el Catòlic, la Corona d'Aragó va recaure en mans del seu nét
Carles I, que era emperador d'Àustria i rei de Castella. Amb això, Catalunya va
passar a formar part d'un imperi ja enorme, al qual es van afegir els territoris
conquerits a Amèrica.
Tanmateix, la feblesa demogràfica i territorial de Catalunya enfront de Castella va
fer que la influència dels catalans a l'administració reial fos poca. El rei, que gairebé
sempre era absent de Catalunya, va crear la figura del lloctinent o virrei, com a
representant seu. Les corts, que havien constituït la base del pactisme, es van
convocar cada vegada menys. Això va conduir a conflictes entre la monarquia i les
institucions catalanes.
Alhora, en aquest període es va iniciar la decadència del català. Els estaments
privilegiats catalans van optar per castellanitzar-se i van establir lligams familiars
amb els grans llinatges de la noblesa castellana, com els Cardona, que es van
vincular amb els ducs de Medinaceli. També l'Església es va castellanitzar. El
monarca va nomenar bisbes castellans i els monestirs, inclòs Montserrat, van ser
ocupats per monjos procedents de Castella.
Amb tot, la Generalitat i els Consells municipals van subsistir i, fins i tot, van
incrementar les seves atribucions. A més, gràcies a l'absentisme de la noblesa, van
poder accedir a aquestes institucions alguns mercaders i pagesos benestants.
L'estancament econòmic dels segles XVI i XVII
La sentència arbitral de Guadalupe de finals del segle XV havia consolidat el règim
feudal a Catalunya. Així doncs, els segles següents, noblesa i Església van continuar
dominant dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i la major part del
XVII, les innovacions tècniques al camp van ser poques. Al mateix temps, les
diferències socials entre els camperols i els pagesos
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
46
benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs, van
tendir a incrementar-se. Cada mala collita provocava una fam, que afeblia la
població i feia més fàcil la difusió d'epidèmies.
En aquesta etapa, va col·laborar a la recuperació demogràfica de Catalunya la
immigració de població del sud de França, que es va dedicar, sobretot a
l'agricultura, però també a altres molts oficis.
Un canvi important en l'agricultura catalana no es va produir fins al darrer terç del
segle XVII, quan es va començar un procés d'especialització en els cultius.
Aleshores, a les comarques de la costa catalana es va difondre el cultiu de la vinya,
que, ja al segle següent, obriria les portes al negoci d'exportació d'aiguardent.
Pel que fa al comerç, al segle XVI, Catalunya va deixar de ser la gran potència
comercial i marítima dels segles anteriors. Els catalans no es van beneficiar del
comerç amb Amèrica, que va ser monopolitzat pels comerciants de la Corona de
Castella. València va reemplaçar Barcelona com a primer port peninsular.
A la indústria, l'activitat més important va seguir sent la fabricació de teixits de
llana o draperia i la sederia. Algunes fases de la producció es van traslladar al
camp. Amb tot, la producció va continuar sent controlada pels gremis d'oficis,
dirigits pels amos dels tallers més importants. Però, també van sorgir algunes
empreses més grans que escapaven del control dels gremis. A les valls del Pirineu,
es va desenvolupar la farga.
Quan, a finals del segle XVII, l'economia catalana es va començar a redreçar, es va
crear la Junta de Comerç amb la finalitat d'impulsar les activitats industrials i
mercantils del Principat.
La inquisició
La Inquisició era un tribunal eclesiàstic encarregat de vetllar per la puresa de la fe i
reprimir les heretgies. A la Corona d'Aragó es va institucionalitzar al segle XIII una
Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i
càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant des de la fi
del segle XIV.
El 1478, els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV una butlla que els va
permetre organitzar el tribunal del Sant Ofici, o Inquisició, a la Corona de Castella.
La Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves
actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de
judaïtzar, és a dir, de mantenir en privat el culte de la religió hebraica. Des dels
seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc
respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels
delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es
recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats
pel tribunal, les sentències s'executaven en grans actes públics (actes de fe), els
"reconciliats" (o penedits) eren objecte d'un tracte degradant que suposava de fet
la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a
mort.
El 1483, Ferran II va decidir estendre la Inquisició castellana als regnes de la
Corona d'Aragó. Aquest fet va provocar una important resistència per part de les
institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei
de l'autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l'afebliment del
col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica. Cal tenir en compte que, al
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
47
Principat, jueus i conversos eren col·lectius poc nombrosos, i que aquests darrers
es trobaven en una fase molt avançada d'assimilació cultural. Tanmateix, el
monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a
Barcelona. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més
de mil persones, més de la meitat de les quals ja s'havien exiliat en els anys
anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes. L'oposició de les institucions al nou
tribunal es va prolongar, però, en els segles següents.
Ja a la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma, Felip II va
reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el
protestantisme, i, més en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot
política. Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos
judicials (fins i tot contra autoritats de l'Església com l'arquebisbe de Toledo,
Bartolomé de Carranza), es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la
monarquia i les institucions forals ¿detenció dels diputats de la Generalitat (1569),
revolta d'Aragó (1591), etc. L'ofensiva inquisitorial va ser acompanyada per altres
mesures, com la prohibició d'estudiar a l'estranger. Tot plegat va suposar el
tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i
cultural a Europa (Revolució Científica).
Ja al segle XVIII, la Inquisició va actuar contra l'extensió de les noves idees
il·lustrades i liberals. Durant la Guerra del Francès, el tribunal va ser abolit per les
Corts de Cadis. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament
abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. La mesura va ser confirmada
definitivament el 1834.
L'expulsió dels moriscos
Els moriscos eren els descendents de la població autòctona que, en el moment de la
conquesta cristiana, va aconseguir restar al territori mitjançant capitulacions. A
començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 8.000
persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre. Al País Valencià eren unes
135.000 persones, prop d'un terç dels habitants del regne, i a l'Aragó, uns 60.000
(un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals. A la
Corona de Castella eren poc més de 100.000, amb una presència important a
Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se
al segle XVI, i van esdevenir cristians nous.
A la Corona d'Aragó, els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades
i es dedicaven a l'agricultura. Tot i que formalment cristianitzats, els pobles
moriscos mantenien molts senyals identitaris propis ¿llengua, costums, vestits, etc.
Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d'Aragó, es trobessin
en un procés força avançat d'assimilació cultural. Defensats pels seus senyors
cristians, que n'obtenien importants rendes, van ser víctimes de diverses explosions
xenòfobes durant el segle XVI, en especial al País Valencià. A la Corona de Castella
havien estat dispersats després de la revolta de las Alpujarras (1568-1570); allí, els
moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven
majoritàriament com a artesans o traginers.
L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. La
mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic. En
particular, els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada
col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el
principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani. En una primera fase, el
mateix any 1609, es va produir l'expulsió dels moriscos valencians, que van ser
prèviament concentrats als diversos ports del regne. Ja el 1610 es va fer l'expulsió
dels moriscos dels altres territoris. Els moriscos catalans van ser embarcats al port
dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscos
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
48
d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. A
Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscos del bisbat de Tortosa
restessin al territori; el nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop
de 5.000. Per al conjunt peninsular es dóna la xifra de 273.000.
La seva sort va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les
portes del presidi d'Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus
locals. En la segona fase de l'expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser
enviats inicialment als ports de la Provença, on consta que alguns van ser robats
per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a
Tunis i en altres àmbits de Barbaria. Són conegudes les aportacions tecnològiques i
culturals de diverses comunitats morisques establertes al Magrib.
Per als regnes hispànics, l'expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició
de l'ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma.
Al Regne de València, però, la mesura va provocar una greu crisi econòmica, que
no es va poder superar plenament fins a la fi del segle. La repoblació del regne va
consolidar un model social fortament feudalitzat. Paradoxalment, la noblesa va
confirmar el seu poder econòmic, mentre la burgesia de les ciutats en va resultar
molt afeblida. Les contradiccions de la societat valenciana es van expressar en la
revolta de la Segona Germania (1693).
Bandolers i corsaris
Catalunya va ser en aquesta etapa una terra de bandolers. En el bandolerisme, hi
va participar la noblesa, a les ordres de la qual actuaven els bandolers. Aquests
bandolers, moltes vegades, però no sempre, procedien de les classes populars.
Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, han estat els dos bandolers més
mitificats per la literatura.
La xarxa de col·laboradors (o fautors), dels bandolers travessava totes les classes
socials i incloïa, també, les autoritats i el clergat. Algunes masies van afegir torres
de defensa per resistir possibles atacs de bandits.
Durant el primer terç del segle XVII, els bandolers van ser durament perseguits.
Alguns van ser condemnats a mort, com Serrallonga. Però, en altres casos, com en
el de Perot Rocaguinarda, les autoritats els indultaven a canvi que s'enrolessin als
exèrcits.
Un altre fenomen característic de l'etapa va ser el corsarisme. Els corsaris eren una
mena de pirates, però que tenien el suport d'un estat, a qui concedien una part dels
guanys. Els catalans, a vegades, van organitzar el seu propi cors. També a
Mallorca, el cors va esdevenir un gran negoci durant la segona meitat del segle
XVII.
Alhora, durant aquest període, diverses poblacions de la costa catalana i de les illes
van patir violents atacs de corsaris que, sovint, procedien del nord d'Àfrica o de
l'imperi turc. En la redempció dels captius i la satisfacció de l'import del rescat, hi
van participar els ordes religiosos, les confraries i germandats o intermediaris
privats.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
49
La Guerra dels Segadors
L'any 1640, el rei va obligar la pagesia catalana a allotjar uns 10.000 soldats del
seu exèrcit, que havien de lluitar contra els francesos. Els abusos d'aquests soldats
a les cases i poblacions van provocar que els pagesos organitzessin avalots. A la
vegada, aquests avalots eren contestats per accions cada cop més violentes dels
exèrcits. Quan el comte-duc d'Olivares, favorit del rei Felip IV, va fer empresonar
dos consellers de Barcelona i el diputat militar de la Generalitat, un grup de
camperols armats els van alliberar.
Uns quants dies més tard, després que un segador resultés ferit, una munió de
camperols es va dirigir a Barcelona a la casa del lloctinent, comte de Santa Coloma.
Com que els van prohibir l'entrada, els camperols van saquejar diverses cases de
funcionaris reials. Més tard, es van dirigir a les Drassanes, on s'amagava el
lloctinent, i el van matar en una acció que s'ha anomenat el Corpus de Sang. Hi va
haver entre 12 i 20 morts.
La Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels
revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat
amb els francesos van acabar amb la signatura d'un pacte pel qual Catalunya
proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l'ajut militar francès
contra les tropes espanyoles. S'iniciava així, la Guerra dels Segadors.
La mala actuació dels soldats francesos, la pesta i algunes concessions per part de
Felip IV, van anar augmentant el nombre dels catalans partidaris de retornar a la
monarquia hispànica. Finalment, a la tardor de 1652, Barcelona es va rendir
després d'un llarg setge.
El Tractat dels Pirineus, que espanyols i francesos van signar set anys més tard, va
suposar per a Catalunya la pèrdua del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.
La Guerra de Successió
A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest
fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la
monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a
successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la
burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre
candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc
més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra
internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.
La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona
de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht
(1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava
Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.
A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van
resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la
ciutat.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
50
La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes
francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que
s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.
L'ocupació de Catalunya
Després de la derrota de 1714, les corts, la Generalitat i els consells municipals es
van abolir. El Palau de la Generalitat va ser ocupat per la Reial Audiència,
nomenada pel rei, i molts oficials i soldats austriacistes van ser empresonats o es
van haver d'exiliar. A Barcelona, es va construir la Ciutadella militar per controlar la
ciutat, cosa que va implicar l'enderroc de 1.200 habitatges del barri de la Ribera.
Tots els estudis universitaris de Catalunya es van tancar i en el seu lloc es va crear
una nova universitat a Cervera.
Dos anys més tard, el decret de Nova Planta va abolir les constitucions de
Catalunya i va imposar les lleis de Castella. El govern del Principat va quedar en
mans d'un capità general, que comandava l'exèrcit del rei a Catalunya, presidia la
Reial Audiència, i disposava de 12 corregidors amb seu a les principals ciutats
catalanes. Els municipis van ser dissolts i es va imposar el sistema de nomenament
reial d'alcaldes i regidors. A més, es va establir un nou impost, el cadastre, que
significava la incorporació del Principat al règim impositiu castellà.
Des d'aleshores, molts alts càrrecs van anar a parar a vassalls de la corona de
Castella sense vinculacions amb Catalunya. Molts felipistes o botiflers, van ser
recompensats amb càrrecs intermedis i subalterns, com els de corregidor, alcalde o
regidor. Per perseguir els guerrillers rebels, com el Carrasclet, es van crear el
mossos d'esquadra.
El decret de Nova Planta va iniciar també la persecució política de la llengua
catalana, que al llarg del segle es va estendre a tots els àmbits públics. El volum de
llibres editats en català al segle XVIII, el segle de la Il·lustració, va ser molt pobre.
L'expansió de la vinya i l'aiguardent
Durant el segle XVIII, la població de Catalunya es va duplicar fins arribar al milió
d'habitants. Aquest augment de la població va fer que al camp s'incrementés la
superfície conreada. També es van introduir noves tècniques, com el regadiu o la
rotació de cultius. A diferents llocs de Catalunya, els pagesos van poder dedicar una
part de la seva producció a la venda i es van especialitzar en el cultiu del blat,
l'olivera o la fruita seca.
A les comarques de la costa, com el Maresme, el Penedès i el Camp de Tarragona,
la vinya va ocupar les zones fins llavors destinades als conreus tradicionals i,
també, els vessants de les muntanyes. Al pagès, li sortia a compte elaborar vins i
aiguardents perquè hi havia una forta demanda d'aquests productes des de la mar
del Nord i des d'Amèrica, que feia que els preus fossin elevats. La destil·lació es va
difondre i l'aiguardent va passar a ser el primer producte d'exportació de
Catalunya. Els comerciants de Reus i Valls organitzaven la producció per tota la
comarca i en controlaven la comercialització local i l'exportació a partir dels ports
de Salou, Tarragona i Cambrils.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
51
En les zones on es cultivava la vinya, es van generalitzar els contractes de rabassa
morta, que duraven fins a la mort dels ceps plantats, és a dir, uns cinquanta anys.
Això, va permetre la consolidació d'una classe mitjana pagesa, amb possibilitats de
consum, cosa que, a la vegada, va impulsar del desenvolupament industrial.
Hispanoamèrica al segle XVIII
Amb l'ocupació de Califòrnia (1769), l'imperi espanyol a Amèrica va assolir la seva
màxima extensió. Abastava els territoris compresos entre Califòrnia, Texas i la
Florida, al nord, i l'extrem sud del continent, a més de la major part de les illes del
Carib. Les altres potències colonials amb presència a Amèrica eren Portugal (que
dominava el Brasil), la Gran Bretanya, França i els Països Baixos.
L'Amèrica hispana s'organitzava políticament a través dels virregnats, governats
per un virrei. Els més antics eren els de Nova Espanya (Mèxic), fundat el 1535, i el
Perú (1543). Ja al segle XVIII es van crear els virregnats de Nova Granada, amb
seu a Santa Fe de Bogotà (1717) i Riu de la Plata, amb seu a Montevideo (1776).
Altres àmbits de govern de menor rang eren les audiències i les capitanies
generals. Els virreis eren funcionaris d'origen peninsular, i el seus anys de govern
eren limitats. Durant el darrer terç del segle, va augmentar el control de la
monarquia sobre tots els àmbits de govern americans.
La societat americana s'estructurava sobre una base racial. Els alts funcionaris i els
comerciants amb Espanya eren d'origen peninsular. Els criolls, descendents dels
colonitzadors, disposaven de grans propietats i constituïen la minoria dirigent. Per
sota seu se situaven mestissos, indis, mulats i negres, majoritàriament esclaus. El
seu repartiment territorial era divers: en aquells àmbits en què la població indígena
havia estat fortament delmada pels efectes de la conquesta, com al Carib, ben aviat
va ser substituïda per mà d'obra esclava d'origen africà; per contra, en les zones on
va mantenir un fort pes demogràfic, com als altiplans de Mèxic i el Perú, indis i
mestissos constituïen els grups més nombrosos. Cap al 1700, la població total
d'Hispanoamèrica era de poc més de deu milions d'habitants, 500.000 dels quals
eren d'origen europeu. Al llarg del segle augmentà considerablement, però. Així,
cap al 1825, la població hispanoamericana se situava al voltant dels vint-i-tres
milions d'habitants ; poc més de tres milions eren blancs.
L'economia colonial americana es va fonamentar, en una primera fase, en
l'exportació de metalls preciosos (sobretot plata) a la península. Tanmateix, el
progressiu esgotament de les grans mines (com Potosí i Zacatecas), va obligar a
reorientar l'economia del continent cap a l'agricultura i la ramaderia. Aquest procés
es va consolidar al llarg del segle XVII. Així, Hispanoamèrica es va convertir en la
principal exportadora a la península de productes tropicals (canya de sucre, cacau,
cotó i tabac), matèries tintòries i medicinals i cuirs no treballats. Els impostos sobre
el comerç colonial constituïen una de les principals fonts d'ingressos de la corona.
La liberalització del comerç amb Amèrica (1778) va permetre el comerç directe des
dels ports catalans. Les exportacions catalanes no van parar de créixer en els anys
següents. Catalunya exportava productes agraris (sobretot vins i aiguardents, però
també oli i fruita seca) i manufacturats (estampats de cotó, teixits de llana i seda,
paper i productes metal·lúrgics).
El control polític i econòmic per part de la metròpoli va generar un fort malestar
entre la minoria criolla. Aquest col·lectiu va encapçalar la lluita per la independència
durant el primer quart del segle XIX.
La represa del comerç i la indústria de les indianes
Al segle XVIII es va produir un canvi molt important per al comerç català, l'obertura
del mercat americà (1778). Els navegants catalans van crear companyies
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
52
comercials per exportar a Amèrica des de Barcelona, Salou o Mataró, sobretot,
aiguardents i teixits, i importar aliments com el cacau o el sucre. Des de final del
segle XVIII, els anomenats indianos, catalans que emigraven a Amèrica per fer-hi
negocis (inclòs el tràfic d'esclaus), i retornar enriquits, es van multiplicar. Els
navegants catalans també van comerciar amb els grans ports de la mar del Nord,
com Londres i Amsterdam.
Aquest comerç va impulsar el desenvolupament interior de Catalunya. Els ramblers
o negociants de mules i els traginers es van convertir en factors molt importants
per assegurar la circulació de les mercaderies per camins de trànsit molt difícil. La
companyia més important de ramblers i traginers de l'època va ser la dels
Cortadelles de Calaf. A les localitats més importants, també es va convertir en una
institució imprescindible la botiga, on es venien els productes regionals, els
estrangers i els colonials.
Pel que a la indústria, la del paper, la del ferro i la de la construcció de vaixells van
prosperar. També es va reanimar la draperia, que a Sabadell, Terrassa o Igualada
es va renovar. Però, pel que fa a la indústria tèxtil cal destacar, sobretot, el
desenvolupament dels teixits de cotó estampats o indianes. Aquestes fàbriques
eren més modernes que les anteriors perquè no estaven sotmeses als privilegis
dels gremis, es podien establir a les ciutats i agrupar els treballadors. Primer les
fàbriques d'indianes només estampaven els teixits, que importaven de fora. Però,
després, van anar abraçant la producció de teixit i la filatura i només havien
d'importar el cotó. Les primeres fàbriques es van concentrar a Barcelona i Mataró.
Aquestes empreses es van anar fent grans i es van mecanitzar impulsades pel
mercat americà.
A finals de segle, l'inici de la pèrdua dels mercats americans, conseqüència de les
guerres colonials, va exigir de la indústria tèxtil catalana un important esforç
d'inversió i adaptació.
Els rebomboris del pa
El 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució Francesa, Barcelona va
viure una revolta popular molt important, causada per una crisi de subsistències i
per l'augment dels preus del blat. Fets similars es van produir en altres localitats,
com Vic i Mataró. La repressió aplicada per les autoritats va ser extremament dura.
La revolta es va iniciar el 28 de febrer a la nit, després d'haver anunciat que,
l'endemà, el preu del pa havia de sofrir un encariment significatiu. La multitud va
assaltar, saquejar i incendiar el pastim, o fleca municipal, que havia estat
privatitzat el 1767, malgrat l'oposició de les tropes enviades pel capità general de
Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto.
L'endemà, 1 de març, diumenge, la multitud es va manifestar al matí al pla de
Palau i va obtenir garanties per escrit que el preu del blat no augmentaria; també
va assolir la llibertat dels detinguts de la nit anterior. A la tarda, però, van
continuar els aldarulls, que reivindicaven la reducció del preu d'altres aliments
bàsics, com la carn, el vi i l'oli; alguns avalotats van ocupar la catedral i van tocar a
sometent. Tanmateix, els regidors i les classes dirigents van organitzar patrulles
ciutadanes, amb l'objectiu de restablir l'ordre, i van detenir uns quants insurgents.
L'endemà, 2 de març, només es van produir incidents aïllats. Les patrulles es van
fer càrrec de l'ordre públic a la ciutat, i la majoria d'establiments van tornar a obrir.
Tanmateix, els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
53
del blat i a garantir-ne la qualitat. La revolta havia acabat.
Les conseqüències van ser, però, importants. El capità general va ser substituït pel
comte de Lacy. Es van sentenciar set condemnes a mort a Barcelona, i també
d'altres a Vic i Mataró. D'altres revoltats van ser desterrats. L'exèrcit es va tornar a
fer càrrec de l'ordre públic al cap i casal.
Els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant l'augment del preu
del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. Entre els
factors que el van provocar cal esmentar les males collites dels anys 1787 i 1788,
la liberalització del comerç de cereals i, sobretot, l'extensió del proletariat a
Barcelona, que en va ser l'autèntica classe protagonista. Els fets van evidenciar la
feblesa de l'exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora la fermesa de les
classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la
generalització de la revolta. Sense ideari, organització ni dirigents propis, la revolta
no va assolir les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica revolució. Malgrat
la violència uns quants episodis, no va superar el caràcter d'avalot popular provocat
per una crisi de subsistències.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
54
EL LIBERALISME I LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX (1793-1897)
Les guerres contra el francès
La Catalunya liberal
Les guerres carlines
Les forces polítiques espanyoles del segle XIX
La burgesia rural entre el segle XVIII i el XIX
La industrialització i l'expansió del vapor
El creixement i l'eixample de les ciutats
La Catalunya republicana
L'organització del moviment obrer
La Renaixença i els orígens del catalanisme
La Febre d'Or
La Fil·loxera i la crisi agrària finisecular
De l'anarquisme al terrorisme
Les guerres contra el francès
A Catalunya, les guerres, les revoltes i revolucions, els cops d'estat i altres episodis
diversos de violència van ser pràcticament permanents al llarg de tot el segle XIX.
Una part important dels episodis bèl·lics i violents d'aquest segle van estar vinculats
a l'enfrontament entre absolutistes i liberals. Els primers veien l'absolutisme com
una garantia del manteniment dels privilegis feudals de la noblesa i l'Església. Els
liberals, en canvi, volien ampliar la participació política i eliminar els privilegis
feudals establint com a principi rector de l'economia la propietat privada.
Podem dir, que els primers episodis de l'enfrontament entre absolutisme i
liberalisme a Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII. Així, la
Guerra Gran, que va tenir lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a
1795, va ser presentada per l'Església i l'aristocràcia espanyoles com una guerra
santa. Durant aquesta guerra, els catalans, amb un record agre de les seves
anteriors relacions amb França, van posar-se al costat de la reialesa espanyola,
sense atendre, ni les idees revolucionàries, ni les promeses d'una república
catalana fetes pels francesos.
Als inicis del segle XIX, Catalunya va viure un nou enfrontament bèl·lic amb els
francesos, la Guerra del Francès, que s'allargà de 1808 fins a 1814. En aquesta
guerra, els catalans també van lluitar al costat dels espanyols contra l'invasor
francès. Tanmateix, aleshores, les idees que defensava l'anomenat "bàndol
patriòtic" català ja s'havien diferenciat. Alguns seguien lluitant pel manteniment de
l'absolutisme i el feudalisme. Però, en molts d'altres, les idees liberals i
revolucionàries havien començat a fer impacte. A Catalunya, la Guerra del Francès
va tenir elements de revolta popular contra l'invasor, però també contra unes
ineficaces autoritats establertes responsables d'haver obert als francesos les portes
del país.
De fet, la Guerra del Francès va ser la darrera vegada que a Catalunya i a Espanya
la lluita entre absolutisme i liberalisme es va presentar com un enfrontament del
país contra una força estrangera. Des de llavors, totes les guerres que s'han
desenvolupat en territori català han estat guerres civils.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
55
La Catalunya liberal
El buit de poder que es va produir a Espanya durant la Guerra del Francès va
impulsar la convocatòria, per primera vegada, d'unes corts representatives a Cadis.
La Constitució de Cadis elaborada per aquestes Corts, no va arribar a entrar en
vigor, però es va convertir en un símbol de les reivindicacions liberals.
Expulsats els francesos, el regnat de Ferran VII (1814-1833) es va caracteritzar pel
retorn a l'absolutisme i la repressió dels liberals. Amb tot, la monarquia va buscar
el suport dels absolutistes més moderats introduint mesures de caire centralista,
concessions a l'exèrcit o no restablint la inquisició. Això, a Catalunya, va provocar la
revolta dels reialistes Malcontents. D'altra banda, els liberals, mancats de canals de
representació, van acudir als pronunciaments militars per accedir al poder, una
pràctica que arribaria a caracteritzar la vida política de la Catalunya i l'Espanya
contemporànies. El pronunciament més reeixit d'aquests anys va obrir pas al
Trienni Liberal de 1820-1823, que va acabar esclafat per tropes franceses en ajut
del monarca espanyol.
El regnat d'Isabel II (1833-1868), va significar el trencament definitiu entre els
absolutistes i la monarquia espanyola, simbolitzat en l'esclat de la Primera Guerra
Carlina. El liberalisme isabelí, tanmateix, va ser censatari i summament restrictiu.
Només una minoria de grans propietaris podia participar en el sistema polític. Des
de 1844 fins a 1868, exceptuant del Bienni Progressista de 1854-1856, els governs
a Espanya van ser moderats. En canvi, en aquest període, Catalunya, que avançava
en la industrialització i necessitava modernitzar l'estat, va ser majoritàriament
liberal progressista i va protagonitzar la majoria de revoltes liberals i populars, com
el mateix Bienni Progressista. Tot i això, al camp català hi havia també partidaris
del carlisme, que van prendre part amb convenciment en les tres guerres carlines
que hi va haver al segle XIX a Catalunya. Entre els carlins catalans, hi havia
membres de la noblesa, però també pagesos decepcionats d'un capitalisme liberal
que ni ampliava llibertats ni reduïa les desigualtats socials.
Les guerres carlines
Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les
partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de
Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest
conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria
Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de
la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica
Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la
successió havia de ser sempre masculina.
Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del
manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir
el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat
amb Ferran VII, i també de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la
repressió i l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser
evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el
poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser
majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats
¿noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l'estat
¿exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d'un ampli suport
popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d'interior de Catalunya, el
País Valencià i Aragó. Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
56
els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el
cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte
centralitzador del liberalisme espanyol.
Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera
permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb
episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra
al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les
tropes carlines a l'exèrcit estatal.
El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o
segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic
(1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les
forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del
País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el
restabliment dels furs de l'antiga Corona d'Aragó.
Ja durant la Restauració, un important sector del carlisme va abandonar la causa
dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter tradicionalista i ultracatòlic.
Des d'aleshores, el carlisme va mantenir un cert suport popular a Navarra, i també
entre els sectors més reaccionaris, també a Catalunya, i organitzà diversos grups
de caràcter paramilitar (requetès). En la darrera Guerra Civil (1936-39), el carlisme
va donar suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a la
Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS), institucionalitzada per Franco
el 1937.
Les forces polítiques espanyoles del segle XIX
Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es van alternar en el govern els dos grans
corrents del liberalisme: moderats i progressistes. Els moderats representaven els
interessos de l'aristocràcia terratinent i de l'alta burgesia. El model d'estat es
fonamentava en el manteniment de l'ordre, el paper hegemònic de la Corona, el
pes de l'Església i un sufragi censatari molt reduït. Per contra, els progressistes
representaven els interessos de la petita i mitjana burgesia i, en una primera fase,
de les classes populars urbanes. Els progressistes subratllaven l'afany d'una àmplia
llibertat política i econòmica, el protagonisme de les Corts, el caràcter laic de l'estat
i un sufragi també censatari, però de caràcter més ampli. Les etapes progressistes i
moderades van posar l'accent en les seves sensibilitats específiques, però no van
ser ni de bon tros contradictòries. Unes i altres van acabar definint la Revolució
liberal a Espanya, caracteritzada pel seu contingut conservador i centralista i pel
suport de les velles classes dirigents ¿noblesa i jerarquia eclesiàstica- i de la nova
classe emergent ¿la burgesia terratinent i financera-. Així, els progressistes van dur
a terme la desamortització de les terres eclesiàstiques i comunals, mentre els
moderats van crear una policia professionalitzada (la guàrdia civil) i van signar un
Concordat amb l'Església. Entre uns i altres va sorgir la Unió Liberal. Cal remarcar
que no eren encara partits polítics consolidats, i que uns i altres van buscar el
suport de caps de l'exèrcit, anomenats aleshores espadones.
L'oposició absolutista es va organitzar al voltant del carlisme, que va tenir un
important suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques interiors
de Catalunya i el País Valencià. L'oposició d'esquerres es va estructurar al voltant
del Partit Demòcrata i del republicanisme incipient, que va tenir un ampli suport
entre les classes populars urbanes, en especial a Catalunya i a tot l'arc mediterrani.
El caràcter restrictiu i autoritari del sistema impedia que cap d'aquestes forces
tingués cap possibilitat d'incidir en la vida política.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
57
Durant els primers anys del Sexenni Democràtic (1868-1873), unionistes,
progressistes i demòcrates van intentar crear una monarquia de nou encuny,
fonamentada en el sufragi universal, el pes de les Corts i un ampli règim de
llibertats. La I República (1873-1874) va fracassar, entre altres motius, per
l'enfrontament entre republicans federals i unitaris.
La Restauració (1874-1931) va conformar dos grans partits dinàstics: els
conservadors, liderats inicialment per Antonio Cánovas del Castillo, i els liberals
fusionistes, dirigits per Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos partits van pactar
l'alternança al poder, cosa que suposava el frau electoral permanent, un fenomen
que es va fonamentar també en el caciquisme.
Mentre els republicans, marginats pel nou sistema, afrontaven una llarga etapa de
divisió, van sorgir aleshores noves forces polítiques, que havien de jugar un
important protagonisme en el primer terç del segle XX: el catalanisme polític (que
va donar lloc a la Lliga Regionalista el 1901), el basquisme (Partit Nacionalista
Basc, fundat el 1895) i el socialisme (Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat el
1879).
La burgesia rural entre el segle XVIII i el XIX
Durant els segles moderns (XVI-XVIII), la pagesia de Catalunya va viure un
important procés de polarització social. D'una banda, es va consolidar una pagesia
benestant, que va construir masies de pedra i es va confirmar com a classe dirigent
al si de les comunitats rurals. D'altra banda, es va estendre una àmplia capa de
pagesos pobres, sotmesa a contractes temporals i més onerosos o bé obertament
proletaritzada ¿jornalers i mossos de mas, segadors, etc.
Els factors que van abocar a aquesta situació són diversos: l'augment de la
dimensió dels masos com a conseqüència de la crisi baixmedieval (els masos del
segle XVI eren tres vegades més grans que els seus precedents medievals); la
generalització de la figura de l'hereu, esdevinguda a partir del segle XV i legalitzada
per les Constitucions, que va evitar la fragmentació de les heretats; la seguretat
que suposaven els contractes d'emfiteusi (contracte de quasipropietat perpetu),
que va ser confirmada per la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486); la
generalització d'altres figures contractuals, a partir del segle XVI, amb condicions
força més dures i precàries per als pagesos, com els contractes de parceria,
masoveria i rabassa morta; la crisi de les rendes feudals, etc.
Els pagesos benestants, anomenats "pagesos grassos", van ser els grans
beneficiats de l'expansió agrària del segle XVI, enfront de la noblesa però també
enfront de la pagesia pobra. També van protagonitzar el creixement agrari del
darrer terç del segle XVII i de la divuitena centúria.
En aquest darrer segle hi va haver la revolució agrària, caracteritzada pel pas de la
producció per a l'autoconsum a la producció per a la venda. Les comarques litorals
es van especialitzar en el conreu de la vinya (vins i aiguardents), l'olivera i la fruita
seca i en van destinar la producció a l'exportació. Les comarques d'interior ho van
fer en la producció de cereals, que disposaven d'una gran demanda al litoral. La
revolució agrària va anar acompanyada de l'extensió de les terres cultivades, amb
la construcció de bancals a les muntanyes i la dessecació d'aiguamolls, i de diverses
millores tècniques ¿rotació triennal i reducció de les terres de guaret, extensió de la
mula, ampliació de les àrees de regadiu-.
La revolució liberal del segle XIX va consolidar la propietat pagesa, ja que molts
emfiteutes es van convertir en propietaris. L'expansió demogràfica va generalitzar
els contractes de conreu de caire més onerós, en especial la rabassa morta, que va
beneficiar la pagesia benestant. Tot plegat va contribuir a la consolidació d'una
burgesia rural, que vivia de les rendes de les terres arrendades.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
58
En termes generals, es pot afirmar que la burgesia agrària litoral es va adherir a la
causa liberal, mentre que alguns pagesos grassos de les comarques interiors,
menys beneficiats pels canvis, van liderar les partides carlistes.
A la fi del segle XIX, la crisi motivada per l'extensió de la fil·loxera va tornar a
enfrontar els grans propietaris agraris i els camperols rabassaires. Aquest
enfrontament va caracteritzar el camp català durant les quatre primeres dècades
del segle XX.
La industrialització i l'expansió del vapor
Durant el primer terç del segle XIX, moltes manufactures catalanes fins llavors
dedicades a la seda o a la llana es van anar passant al cotó. Aquesta expansió de la
indústria del cotó va impulsar la seva mecanització. Així, als inicis del segon terç del
segle XIX, a la fàbrica de Bonaplata a Barcelona es va introduir la primera màquina
de vapor a Catalunya. Des de Barcelona, les màquines de vapor es van anar
difonent per tota la costa catalana i van donar lloc al sorgiment de les primeres
ciutats industrials. El creixement de la indústria cotonera va continuar imparable
fins als anys 60, quan la guerra civil nord-americana va ocasionar la suspensió de
les importacions de cotó, de les quals el tèxtil cotoner català n'era depenent.
Paral·lelament, la demanda de vapors va fer que alguns industrials catalans
n'emprenguessin la fabricació. Aviat, als tallers Nuevo Vulcano, de Barcelona, es va
construir el primer vaixell de vapor de tot l'Estat espanyol. Una mica més tard, a
mitjan segle XIX, La Maquinista Terrestre i Marítima es va convertir en l'empresa
metal·lúrgica catalana més important. Amb tot, podem dir que durant el segle XIX
la metal·lúrgia a Catalunya només va jugar un paper secundari enfront del tèxtil.
La pèrdua de la major part dels territoris espanyols a Amèrica durant les primeres
dècades del segle XIX, la manca d'un mercat peninsular per al tèxtil català, vinculat
a l'endarreriment permanent de l'agricultura en una Espanya majoritàriament
agrària, i la política agrarista i antiindustrialista dels governs de l'estat, va limitar el
desenvolupament de la indústria catalana. Els industrials catalans van reaccionar
davant d'aquesta situació amb la demanda de mesures proteccionistes per als seus
productes, poc competitius a nivell internacional.
El creixement i l'eixample de les ciutats
La industrialització va provocar que a Catalunya les ciutats, ja des de la primera
meitat del segle XIX, incrementessin molt ràpidament la població. Molts nuclis de
ciutats industrials van esdevenir massa petits per acollir la població arribada des del
camp, i es va haver de pensar a ampliar-los.
A Barcelona, aquest problema era especialment greu, perquè els governs,
conscients que es tractava d'una ciutat especialment conflictiva, no permetien
enderrocar les muralles. L'enderrocament de les muralles va ser una demanda
permanent dels barcelonins durant la primera meitat del segle XIX. Finalment,
durant el Bienni Progressista aquesta demanda va ser atesa i, pocs anys més tard,
el govern va autoritzar l'enginyer i urbanista Idelfons Cerdà perquè projectés
l'eixample i reforma de la ciutat. Després d'algunes polèmiques amb l'Ajuntament i
el seu candidat, l'arquitecte Antoni Rovira, el projecte de Cerdà va ser aprovat pel
govern el 1859 i es va començar a implantar[?]. L'Exposició Universal de 1888, va
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
59
oferir a les autoritats barcelonines una nova oportunitat per ampliar la ciutat, que
durant el segle XIX va multiplicar per cinc la població i va arribar al mig milió
d'habitants.
També altres ciutats catalanes van créixer de manera espectacular durant aquest
segle, com Tarragona, que va multiplicar gairebé per tres la població. A mitjan
segle XIX, aquesta ciutat va enderrocar les muralles i va projectar un eixample.
Lleida en el segle XIX va multiplicar per dos el nombre d'habitants.
Aquest creixement de les ciutats va comportar noves demandes de serveis i
equipaments per millorar les condicions de vida dels ciutadans, que, en molts
casos, eren molt precàries. Així, es va haver d'introduir l'enllumenat públic, primer
amb gas i més endavant elèctric, construir la xarxa de tramvies o el clavegueram,
etc. També es van haver de modernitzar els mercats, les escoles, els hospitals, les
presons, etc.
La Catalunya republicana
Als liberals conservadors catalans, durant molt de temps, ja els estava bé que les
llibertats polítiques al país fossin molt restringides. No tenien cap interès que les
classes mitjanes, que evolucionaven cap a un liberalisme cada vegada més radical,
participessin del poder. Els feien molta por demandes com ara l'ampliació del cens,
la defensa de les llibertats individuals, de culte o de premsa, la llibertat
d'associació, o la reestructuració de l'administració, sobretot en el context d'un
obrerisme emergent, que els darrers anys havia protagonitzat revoltes populars i
que se sentia atret per aquestes idees. Tanmateix, les exigències econòmiques
d'una Catalunya cada vegada més industrialitzada van portar els conservadors
catalans a reivindicar dels governs moderats espanyols reformes que no van arribar
mai.
Finalment, malgrat els temors, una part dels conservadors catalans no va veure cap
altra sortida que acabar donant suport a un pronunciament militar que canviés els
homes al capdavant dels governs isabelins espanyols. Però, tal com havien temut
els conservadors, la Revolució de 1868, que donà pas al Sexenni revolucionari i va
culminar amb la Primera República, va anar molt més enllà d'allò que per a ells era
desitjable i tolerable.
Expulsada la reina Isabel II del país i instaurat, per primera vegada, el sufragi
universal masculí, a Catalunya, es posà en evidència que la majoria de la població
donava suport a les idees dels republicans federals, partidaris del sufragi universal,
del respecte a les llibertats individuals, d'introduir reformes socials i, també,
d'estructurar territorialment l'estat seguint esquemes federals. De tota manera,
aquestes idees eren minoritàries en el conjunt de l'estat, on predominaven els
liberals progressistes, que van restablir la monarquia i, cada vegada més, es van
mostrar favorables a retornar a un règim polític de cens restringit. El desacord
entre les diferents forces liberals, la conflictivitat obrera, la guerra amb Cuba i
l'esclat de la Tercera Guerra Carlina van desestabilitzar la nova monarquia
d'Amadeu I de Savoia, que acabà abdicant.
La proclamació de la Primera República (1873-1874), va obrir moltes esperances
entre els republicans catalans. Cal considerar que en aquesta breu etapa dos
catalans van arribar a presidir un govern espanyol, cosa que amb posterioritat no
es repetiria. Tanmateix, l'esperada aprovació de la constitució federal no va arribar
mai. Conservadors de dins i de fora de Catalunya es van posar d'acord per
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
60
enderrocar la Primera República, novament amb l'ajut dels militars, i restaurar la
monarquia en la persona del fill d'Isabel II, Alfons XII.
L'organització del moviment obrer
La industrialització de Catalunya va anar acompanyada del ràpid creixement d'un
nou grup social, els obrers de fàbrica, que a mitjan segle XIX significaven ja més
d'una tercera part dels habitants de Barcelona. Aquests treballadors estaven
sotmesos a condicions de treball molt dures, amb salaris molt baixos, encara més
per als nens i les dones, llargues jornades de treball de fins a 14 hores, amb males
condicions de salubritat i higiene, sense cap mena d'assegurança per malaltia o
atur, i sense dret de vaga ni, la major part del temps, llibertat d'associació.
Les primeres manifestacions de protesta dels obrers es van fer contra la
mecanització de les fàbriques, que veien com una font d'atur. Aquest va ser el
motiu de l'incendi de la fàbrica Bonaplata a començaments del segon terç del segle
XIX. Pocs anys després, va sorgir la Societat de Teixidors de Barcelona, que va
fomentar l'associacionisme obrer arreu de Catalunya i va participar en les revoltes
populars de l'etapa. Més endavant, sobretot entre els republicans catalans, es van
difondre les idees dels socialistes utòpics. Des de 1844 fins a l'esclat de la Revolució
de 1868, tanmateix, i exceptuant el breu parèntesi del Bienni Progressista de 1854-
56, quan a Catalunya es va crear la Junta Central de Directors de la Classe Obrera i
es va convocar la primera vaga general, les associacions obreres van estar
prohibides.
El Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1874, va portar la llibertat d'associació i, amb
això, el moviment obrer es va poder reorganitzar. En aquesta etapa, a més, es van
introduir en l'obrerisme català les idees de la Primera Internacional i de
l'anarquisme. L'any 1870 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer
Espanyol, en què es va constituir la Federació Regional Espanyola de l'Associació
Internacional de Treballadors.
Després del pronunciament de 1874, que va posar fi a la Primera República, una de
les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir l'Associació
Internacional de Treballadors.
La Renaixença i els orígens del catalanisme
A finals del primer terç del segle XIX, alguns representants de la burgesia
intel·lectual catalana van començar a reivindicar, si bé de manera tímida, una
reaparició del català en l'àmbit de la literatura i la cultura en general. S'ha vist en l'
Oda a la Pàtria d'Aribau el primer exponent d'aquest moviment cultural, que es va
expressar amb sentiments nostàlgics envers el passat històric de Catalunya. En el
desenvolupament de la Renaixença, hi va jugar un paper clau la restauració dels
Jocs Florals des de 1859.
Un dels gèneres més apreciats pels autors de la Renaixença va ser la poesia, el
representant més destacat de la qual va ser Jacint Verdaguer. Entre els autors
dramàtics sobresurt Àngel Guimerà. Pel que fa a la narrativa, el punt culminant el
va representar Narcís Oller.
Paral·lelament, des dels inicis de la Restauració monàrquica de 1875, alguns
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
61
sectors de la societat catalana van començar a propugnar el reconeixement polític
de Catalunya. Aquest moviment catalanista, molt heterogeni, lentament, es va
organitzar i va anar concretant les seves demandes. Una fita important en aquest
procés va ser la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc anys
després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un
Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures,
es defensava el dret civil català. El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava
diferents associacions catalanistes conservadores, va convocar una reunió a
Manresa, on es van aprovar unes Bases per a la Constitució Regional Catalana.
Aquestes bases reivindicaven un govern autonòmic per a Catalunya.
La Febre d'Or
El darrer quart del segle XIX, la indústria cotonera catalana va viure un nou període
d'expansió gràcies a l'increment del mercat espanyol i, també, a mesures
proteccionistes que li atorgaven l'exclusiva per abastar el mercat de les Antilles i les
Filipines. També van progressar altres indústries vinculades al tèxtil, com la de la
llana a Sabadell i Terrassa.
En aquesta etapa, la indústria tèxtil catalana va canviar la seva localització. Moltes
fàbriques van abandonar el nucli urbà i es van establir a les conques dels rius
Llobregat i Ter, dels quals aprofitaven l'aigua com a font d'energia per moure les
màquines, més barata que el carbó importat d'Anglaterra. Moltes d'aquestes
fàbriques es van organitzar com a colònies industrials, que oferien als obrers
habitatge, església, botigues i altres serveis. D'aquesta manera, alhora, els obrers
estaven més controlats pels propietaris i n'eren més depenents. Amb tot, a finals
de segle, els conflictes socials també van arribar a les colònies.
Els bons resultats al tèxtil i el creixement de les ciutats van donar impuls al
desenvolupament d'altres indústries, com l'elèctrica, útil com a força motriu i per a
l'enllumenat. La primera central tèrmica es va construir a Barcelona el 1875, i més
endavant, es convertiria en la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. També van
sorgir empreses vinculades a l'expansió del ferrocarril i els transports en general
com Material per a Ferrocarrils i Construccions de la família Girona. Aquests
mateixos anys, Francesc Lacambra va fundar a Torelló la foneria de coure més
important de Catalunya.
El creixement industrial va anar acompanyat del sorgiment de noves entitats de
crèdit, com el Banc Hispano-Colonial i de l'expansió de la borsa. Els guanys
aconseguits van induir les classes dominats de la primera meitat dels anys 80, que
s'han anomenat els de la "febre d'or", a fer inversions borsàries cada vegada més
especulatives. La febre d'or va culminar amb la fallida d'importants institucions
financeres catalanes, que ja no es van recuperar i, de rebot, va portar la indústria a
la crisi.
La Fil·loxera i la crisi agrària finisecular
Durant el segle XIX, l'agricultura catalana va continuar el procés d'especialització
iniciat el segle anterior. Una d'aquestes especialitzacions era la viticultura. A mitjan
segle, el progrés en la fabricació i exportació de vins i aiguardents va fer que el
cultiu de la vinya s'estengués. Aquest avenç de la vinya es va veure especialment
potenciat quan, als anys 60, les vinyes franceses van començar a patir la plaga de
la fil·loxera, un insecte procedent d'Amèrica, que atacava les arrels dels ceps i en
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
62
provocava la mort. Aleshores la producció vinícola de França va disminuir i les
exportacions catalanes van començar a créixer. A comarques com el Penedès, el
Priorat o el Vallès i d'altres la vinya va ocupar tots els racons. Fins i tot en terres
poc productives, els elevats preus assolits pel vi feien rendible plantar vinya.
Les advertències de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, agrupació de
propietaris agraris, que calia preveure l'arribada de la fil·loxera a Catalunya, no van
poder evitar els estralls causats per aquest insecte als ceps catalans a partir de
1879. Després de moltes recerques, la solució es va trobar en la replantació de les
vinyes amb peus americans, que eren immunes a la plaga, i s'empeltaven amb les
espècies tradicionals del país.
La fil·loxera no solament va arruïnar molts productors, i va reduir de manera
important la superfície dedicada a la vinya, sinó que va evidenciar els problemes
jurídics vinculats a la rabassa morta, el contracte habitual a la vinya, que es fixava
fins a la mort dels ceps plantats.
Com que a causa de la fil·loxera els ceps havien mort, els propietaris van
considerar els contractes extingits, cosa que va provocar una llarga lluita dels
pagesos, que qüestionaven la propietat de la vinya. Finalment, a les darreries del
segle XIX, es va acordar permetre la continuïtat dels conreadors, però no sota el
règim de rabassa morta, sinó mitjançant un nou contracte temporal, però
normalment de renovació automàtica, que no qüestionava el dret del propietari.
D'altra banda, a finals de segle, l'arribada a Europa de cereals dels Estats Units, va
provocar una baixada dels preus d'aquest producte, que va arruïnar els productors
catalans. La crisi agrària de finals de segle també va repercutir en la indústria
catalana, ja que va reduir el consum pagès.
De l'anarquisme al terrorisme
A partir dels anys 80 del segle XIX, el moviment obrer català, clandestí des de la fi
del Sexenni revolucionari, va començar a reorganitzar-se. Aleshores, es va
constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que agrupava els
sindicalistes contraris a les pràctiques violentes. D'altra banda, va ressorgir Les
Tres Classes de Vapor, el sindicat tradicional del tèxtil de posicions moderades. Tot
i que aquests anys es va fundar a Barcelona el Partido Socialista Obrero Español i la
Unió General de Treballadors, dins el moviment obrer català va continuar
predominant l'anarquisme.
El 1890 l'obrerisme català va aconseguir una fita important, la celebració per
primera vegada a Catalunya del Primer de Maig, la festa dels treballadors. Amb tot,
amb la crisi finisecular i l'augment de l'atur, la conflictivitat social es va agreujar i
es va iniciar una onada d'accions terroristes contra objectius de la burgesia,
l'anomenada "propaganda pel fet". Actes com l'explosió d'una bomba al Liceu amb
desenes de víctimes o d'una altra durant la processó de Corpus al carrer de Canvis
Nous, van fer que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes".
La resposta de la patronal catalana i les autoritats governamentals contra aquests
actes va ser extremar les mesures repressives contra el moviment obrer, com es va
evidenciar al famós procés de Montjuïc de 1897, que van colpejar durament
l'organització del sindicalisme català.
En aquest context de crisi econòmica i social, el desastre colonial de 1898,
convenceria una part de la burgesia catalana de la necessitat de reformar
políticament el sistema de la Restauració per modernitzar l'Estat.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
63
EL CATALANISME I LES DIFICULTATS DE LA DEMOCRATITZACIÓ AL SEGLE
XX (1898-1975)
El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme
Regionalistes, lerrouxistes i solidaris
Modernisme i noucentisme
La diversificació industrial
La violència política a la Barcelona del segle XIX
La Setmana Tràgica
L'auge de la CNT i el pistolerisme
La Mancomunitat de Catalunya
L'Assemblea de Parlamentaris
La dictadura de Primo de Rivera
La Generalitat republicana
Els fets del 6 d'octubre
L'esclat de la Guerra i la revolució
Els fets de maig de 1937
La dona abans i després de la Guerra Civil
La repressió franquista
El creixement dels anys 60
La immigració
La resistència interior
El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme
A les acaballes del segle XIX, Espanya va perdre a mans dels Estats Units les
últimes colònies, Cuba i Puerto Rico a les Antilles i les Filipines al continent asiàtic.
Amb això, la indústria catalana perdia un important mercat per als seus productes.
En conseqüència, amplis sectors de la societat catalana es van sentir insatisfets
amb el sistema econòmic, social i polític de la Restauració. Una part important dels
grups dominants catalans va optar per donar suport a les iniciatives
regeneracionistes espanyoles, com la del general Polavieja. Però aquestes
iniciatives van fracassar.
El fracàs dels governs reformistes espanyols va brindar als sectors més possibilistes
del catalanisme a l'entorn de la Unió Catalanista, una oportunitat única per conduir
els sentiments de frustració d'amplis sectors de les classes mitjanes i altes de
Catalunya cap al catalanisme. El centralisme es va situar aleshores en primer pla
com un dels causants de la desfeta i, conseqüentment, la descentralització es va
convertir en un element ineludible de la reforma de l'Estat. Iniciatives com el
tancament de caixes del 1899, contra els nous impostos establerts per l'Estat amb
la finalitat de sufragar el deute originat per la guerra colonial, van reforçar les
posicions dels catalanistes.
A les eleccions generals del 1901, un grup de corporacions burgeses catalanes
destacades va donar suport a una candidatura catalanista que es va anomenar
"dels quatre presidents". La candidatura catalanista va obtenir una àmplia victòria
que va comportar la descomposició del sistema polític de la Restauració, que
s'havia basat en l'alternança en el poder dels dos partits dinàstics, el conservador i
el liberal, i en el caciquisme.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
64
Regionalistes, lerrouxistes i solidaris
La victòria de la candidatura "dels quatre presidents" va obrir les portes a la
fundació de la Lliga Regionalista, partit defensor d'un catalanisme possibilista i
socialment conservador, que va esdevenir hegemònic a Catalunya entre el 1901 i el
1923. Els dos homes que van encapçalar el partit durant aquesta etapa hegemònica
van ser Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.
Enfront de la Lliga, es va crear a Catalunya un nou partit republicà, el Partido
Republicano Radical encapçalat per Alejandro Lerroux. En els seus abrandats
discursos, Lerroux defensava l'anticlericalisme militant, l'espanyolisme agressiu i un
radicalisme social anarquitzant. Després de la fracassada vaga general del 1902, el
lerrouxisme va aconseguir acaparar amplis sectors desencisats del moviment obrer
i popular i va tenir un especial ressò entre els treballadors immigrants de
Barcelona. El partit Republicà Radical va esdevenir, en aquesta etapa, la principal
força d'esquerres a Catalunya, on va establir una àmplia xarxa d'entitats, entre les
quals les populars casas del pueblo.
L'assalt per militars del setmanari "Cu-Cut" va impulsar una de les iniciatives més
cohesionadores del catalanisme, tot i que només passatgera. Els grups i partits
catalanistes van organitzar el moviment de Solidaritat Catalana, que va presentar
una candidatura unitària a les eleccions del 1907. Només els lerrouxistes se'n van
desentendre. La candidatura solidària va obtenir un espectacular èxit electoral.
Tanmateix, les importants diferències entre els integrants del moviment i els
efectes de la Setmana Tràgica, van portar a la seva dissolució.
Modernisme i noucentisme
El modernisme va ser el moviment cultural més característic que es va
desenvolupar a Catalunya a finals del segle XIX i durant la primera dècada del XX.
Els seus inspiradors volien transformar la cultura de la Renaixença en una cultura
moderna i nacional. La burgesia catalana va acollir de bon grat el modernisme
perquè, gràcies a les seves manifestacions en àmbits tan diversos com
l'arquitectura, l'escultura, la pintura, els mobles o les joies, li permetia inserir l'art
en la seva vida quotidiana. D'aquesta manera, el modernisme es va convertir en un
símbol del poder econòmic i del nou cosmopolitisme de la burgesia catalana. A
començaments del segle XX, el modernisme marcava la moda en la indumentària,
el disseny, la decoració o les arts plàstiques. El modernisme també va tenir un
vessant musical i literari.
Amb tot, l'activitat més destacada del corrent modernista va ser l'arquitectura i els
seus complements decoratius, i el seu representant més conegut Antoni Gaudí.
Barcelona es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes del
món. Alhora, durant l'etapa modernista, la ciutat va esdevenir un important centre
artístic, on als pintors els agradava fer vida bohèmia. Entre els pintors modernistes
que es reunien al local d'Els Quatre Gats, hi havia Ramon Casas i Santiago Rusiñol.
A partir del 1906, el modernisme va començar a ser rellevat pel noucentisme, que
l'acusava de ser un art anàrquic i decadent. Enfront del "caos romàntic"
modernista, els noucentistes proposaven la recerca de l'ordre, la claredat,
l'harmonia, la mesura i la racionalitat. En temps de Prat de la Riba, la
Mancomunitat de Catalunya va fer costat al Noucentisme, que va tenir en Eugeni
d'Ors el més destacat dels ideòlegs.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
65
La diversificació industrial
La indústria catalana va iniciar el segle XX amb una profunda crisi, sobretot al
sector del tèxtil, que va acusar particularment la pèrdua de les colònies. La
resposta de la indústria catalana davant d'aquesta situació decadent va ser
intensificar el procés de diversificació iniciat a finals del segle anterior. D'aquest
procés en van sortir particularment beneficiats els sectors químic, metal·lúrgic i
hidroelèctric, que, a més, van gaudir de protecció aranzelària. També es van
desenvolupar les construccions mecàniques, amb l'aparició d'empreses
automobilístiques.
Amb tot, podem dir que el fenomen més representatiu de la indústria catalana
durant el primer terç del segle XX va ser la ràpida electrificació. Des de la primera
dècada del segle, es va accelerar la construcció de centrals hidràuliques i
companyies hidroelèctriques. D'aquesta manera, cap al 1930, gairebé una quarta
part del consum d'energia a Catalunya era ja d'origen hidroelèctric. La Canadenca
va ser la companyia que va acabar assolint el monopoli de la distribució de l'energia
elèctrica a Catalunya.
L'electrificació va suposar importants avantatges per a la indústria catalana, que es
va alliberar de la dependència del carbó i de les limitacions de l'energia hidràulica.
L'electrificació va anar acompanyada de la proliferació de centrals elèctriques a les
conques dels rius i de la construcció dels primers grans embassaments i de les
xarxes de distribució de fluid elèctric.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918), en què Espanya no va participar, va obrir
oportunitats de fer grans beneficis a la indústria catalana, que havia de cobrir la
demanda dels països bel·ligerants. Però, acabada la guerra, la indústria catalana,
que no era competitiva a nivell internacional, va quedar sotmesa a una nova crisi.
Aquesta crisi, només es va poder superar durant el període de la dictadura de Primo
de Rivera, que va ajudar el creixement industrial amb la introducció d'aranzels
proteccionistes i la repressió dels sindicats. L'Exposició Universal del 1929 havia de
ser una mostra del bon moment que passava l'economia catalana. Tanmateix, pocs
mesos després, es va produir el crac bancari mundial, que va afectar també
l'economia catalana.
La violència política a la Barcelona del segle XIX
La revolució liberal es va dur a terme a Catalunya en un clima generalitzat de
violència. Juntament amb les tres guerres carlines, que van colpejar una bona part
del territori, cal esmentar la violència organitzada o tutelada des de l'estat, i les
diverses revolucions populars, algunes de les quals van prendre també un caire
inusitadament/sorprenentment violent.
Ja al Trienni Liberal (1820-23) es va fundar la Milícia Nacional, un cos armat de
voluntaris, amb la finalitat de garantir l'ordre i consolidar les conquestes de la
revolució. Durant la Dècada Moderada (1843-1856), la Milícia Nacional va ser
definitivament dissolta i es va fundar la Guàrdia Civil (1844), el primer cos
professionalitzat de policia, amb un estatus d'institut militar. Tanmateix, fins al
1868 van ser freqüents els estats d'excepció, que atorgaven al capità general uns
poders extraordinaris i deixaven la repressió en mans de l'exèrcit. Barcelona va ser
bombardejada en diverses ocasions des del castell de Montjuïc. Amb la Restauració
(1874-1931), l'estat va desplegar diversos cossos policials i parapolicials, de
funcionament opac i, en general, impune, però l'exèrcit va tornar a jugar un paper
repressiu de primera línia, en especial a partir de 1899.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
66
Les revoltes populars, anomenades bullangues, també van ser freqüents. La
primera (1835) es va saldar amb la crema de convents i de la fàbrica Bonaplata, la
primera que havia introduït la màquina de vapor a Catalunya. Altres bullangues van
ser la de 1842, reprimida des de Montjuïc ; la de 1843, coneguda amb el nom de la
Jamància, que es va resoldre de la mateixa manera ; i les de 1845, 1854 i 1856.
Entre els factors que van atiar aquestes revoltes cal esmentar la concentració a la
ciutat d'un proletariat inestable, la decepció de les classes populars davant el
caràcter conservador que anava prenent la revolució burgesa i l'extensió de les
idees republicanes.
Durant el decenni de 1890, en plena Restauració borbònica, l'extensió de l'ideari
violent en el moviment anarquista va donar lloc a diversos grans atemptats. El
1893 es van fer catorze atemptats amb bomba a Barcelona, entre els quals
destaquen l'atemptat fallit contra el capità general Martínez Campos i l'explosió de
dues bombes al Liceu. El 1896 hi va haver un atemptat amb bomba contra la
processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, que va provocar una gran mortaldat.
La repressió, sota jurisdicció militar, va ser indiscriminada. El procés de Montjuïc
(1897), que es va saldar amb cinc execucions, va aixecar una onada de protestes,
tant a Catalunya com a nivell internacional. Tanmateix, la repressió va
desorganitzar momentàniament el moviment llibertari.
Encara el 1909, l'oposició a la guerra del Marroc va provocar un nou alçament de
caràcter anticlerical i violent, la Setmana Tràgica, que va ser seguida per una
repressió duríssima i indiscriminada.
Per tots aquests motius, Barcelona es va guanyar la trista etiqueta de "la ciutat de
les bombes".
La Setmana Tràgica
L'origen de la Setmana Tràgica del 1909 s'ha de buscar en la política colonial
espanyola al nord de l'Àfrica, concretament a la zona del Rif. Els governs espanyols
s'havien capficat a mantenir ocupat aquest territori malgrat les repetides revoltes
locals, cosa que va tenir com a conseqüència un seguit de derrotes militars amb
molts morts. Això, alhora, va forçar el govern a mobilitzar més homes per enviar-
los a lluitar al Marroc. Bona part d'aquests homes eren reservistes catalans, molts
d'ells casats i amb fills. A aquesta circumstància s'ha d'afegir el caràcter injust del
sistema de reclutament, que permetia la redempció per diners i, per tant, feia
recaure sobre les classes populars tot el pes de la lleva.
L'embarcament dels reservistes catalans cap al Marroc va provocar una reacció
popular de rebuig, que va culminar amb una vaga general i una insurrecció
espontània. Les agrupacions polítiques que haurien pogut dirigir els esdeveniments,
com els republicans federals, els nacionalistes o els lerrouxistes, van renunciar a
encapçalar-los. Sense objectius polítics concrets ni control de cap mena, el
moviment popular va degenerar en un anticlericalisme primitiu, que va cremar
esglésies i convents.
L'anticlericalisme, alimentat des del darrer terç del segle XIX pel federalisme i
l'anarquisme, era una de les banderes que enarboraven les classes populars a
l'etapa. El discurs demagògic del republicanisme lerrouxista havia contribuït a
l'arrelament de l'anticlericalisme popular. Aquest anticlericalisme es fundava en els
privilegis que el règim de la Restauració mantenia a l'Església, especialment en el
camp de l'ensenyament, com també en la vinculació de l'alta burgesia amb els
cercles socials i benèfics eclesials, a través de patronats i parròquies.
La revolta de la Setmana Tràgica va ser finalment esclafada per l'exèrcit, i se'n va
fer responsables els cercles anarquistes. La forta repressió subsegüent va afectar
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
67
tota la classe obrera i, també, intel·lectuals llibertaris com Francesc Ferrer i
Guàrdia, que va ser afusellat sense proves com a instigador.
L'auge de la CNT i el pistolerisme
El fracàs de la vaga general de 1902 va afeblir de manera molt important
l'obrerisme català. La reorganització del moviment obrer no es va iniciar fins al
1907, quan amb la creació de Solidaritat Obrera es va aconseguir reagrupar bona
part dels sindicats obrers. Solidaritat Obrera va ser la matriu de la CNT, central
sindical de tendència anarcosindicalista fundada el 1911, que esdevindria
hegemònica a Catalunya fins a la Guerra Civil de 1936-1939.
La CNT va dirigir a Catalunya la vaga general revolucionària de l'estiu de 1917,
quan en els enfrontaments entre exèrcit i vaguistes a Barcelona hi va haver 33
morts i a Sabadell 10. Aleshores, el govern va ofegar el moviment revolucionari
amb el suport de la força militar i la CNT va ser perseguida.
L'any següent, la CNT va celebrar el Congrés de Sants, on es van fixar dos punts
bàsics de la seva nova orientació: el sindicat únic i l'acció directa. L'èxit de la
tàctica de sindicat únic va quedar demostrat en un seguit de vagues, com la de La
Canadenca, que van paralitzar pràcticament l'activitat econòmica del Principat i van
demostrar la força de la CNT.
El protagonisme d'aquests anys va proporcionar a la CNT un creixement
espectacular. Es va iniciar aleshores una etapa de confrontació social que la crisi
econòmica de la postguerra va agreujar. Dins la CNT, la divisió entre els elements
possibilistes i els partidaris de la revolució es va accentuar. Uns quants homes
armats que actuaven en nom de la CNT van començar a atemptar contra patrons i
elements obrers. Els patrons, per la seva banda, van organitzar bandes de pistolers
per atemptar contra els líders sindicals i, més tard, els Sindicats Lliures, que van
mantenir la tàctica terrorista. Els pistolers de la patronal actuaven amb el suport
dels governadors civils i amb la connivència de la policia. Tot plegat va culminar en
una intensa repressió contra el moviment obrer i els dirigents sindicals.
Aquesta clima d'extrema conflictivitat social va impulsar els grups dominants
catalans a donar suport al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923.
La Mancomunitat de Catalunya
El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte
amb el govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern català.
Finalment, i malgrat les reticències, la Lliga va assolir del govern un reial decret,
que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins
exclusivament administratius.
La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la
federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser
purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de
les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava
el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat
de Catalunya des del 1714.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
68
Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes
de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació
d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons,
beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els
rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i
educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a
la indústria catalana.
La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i
científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi
cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Estudis
Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles
Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball. Prat va crear,
també, l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir un cos de funcionaris
catalans.
Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la
protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua
catalana.
L'Assemblea de Parlamentaris
La crisi econòmica i la pujada de preus que es va iniciar a les acaballes de la
Primera Guerra Mundial, va radicalitzar la conflictivitat social i va conduir el sistema
de la Restauració a una crisi política. El govern es va negar a tractar sobre les
problemàtiques que afectaven l'estat i va optar per suspendre les garanties
constitucionals i tancar les corts. Aquesta actuació va incitar la Lliga Regionalista a
convocar una Assemblea de Parlamentaris, primer catalans i després espanyols,
amb la finalitat d'aconseguir per via parlamentària les reformes administratives i
polítiques que l'Estat necessitava. Però, l'Assemblea va ser declarada sediciosa pel
govern i va ser dissolta per la policia.
La coincidència de l'Assemblea amb la vaga general obrera d'aquell any i el caràcter
massa avançat de les propostes dels parlamentaris, van inclinar la Lliga a acostar-
se al govern, en què va participar per primer cop a finals del 1917. Aquesta
participació va acabar en un fracàs que va costar a la Lliga l'hegemonia a
Catalunya.
Els anys 20, quan la Lliga de Cambó va entrar en decadència, es va produir un
procés de radicalització del catalanisme. Va sorgir, aleshores, l'Estat Català, de
Francesc Macià, que defensava l'independentisme lligat a un projecte social de
signe progressista. Alhora, una part dels militants de la Lliga Regionalista i del
PSOE van configurar, respectivament, dos partits nacionalistes, Acció Catalana, que
va vèncer la Lliga en les eleccions provincials del 1923, i la Unió Socialista de
Catalunya.
La dictadura de Primo de Rivera
La conflictivitat social de l'etapa, les derrotes militars en la impopular guerra del
Marroc i la crisi política de l'estat de la Restauració van impulsar part dels sectors
dominants catalans a donar suport al cop d'estat protagonitzat pel Capità General
de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 1923. Aquest cop d'estat va donar pas a
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
69
una dictadura militar que es va allargar durant set anys.
La Dictadura va suspendre tots els drets públics i va prohibir els partits polítics.
També va prohibir les organitzacions sindicals i va dur a terme una forta repressió
del moviment obrer. Així mateix, van ser prohibides la llengua i la bandera
catalanes, i, després d'un període d'inactivitat, la Mancomunitat va ser liquidada.
Durant la Dictadura, homes vinculats a Estat Català, liderat per Macià, van
participar en l'atemptat contra Alfons XIII, conegut com el Complot del Garraf, i,
més tard, van intentar envair Catalunya des de Prats de Molló, però van ser
descoberts.
Cap al 1929, la dictadura havia perdut el suport de les classes dominants, de
l'exèrcit i de la mateixa monarquia i era objecte de protestes estudiantils. L'any
següent, Primo de Rivera va dimitir i el monarca va nomenar un nou general, que
havia de retornar la legalitat constitucional i convocar eleccions. Però la monarquia
havia perdut la legitimitat pel seu compromís amb la dictadura.
Aleshores, forces polítiques socialistes i republicanes espanyoles i catalanes van
acordar crear un comitè amb l'objectiu de liquidar el règim, instaurar la República i
reconèixer a Catalunya el seu dret a l'autogovern. Va ser el Pacte de Sant Sebastià.
Les eleccions municipals de 1931 es van convertir en un plebiscit antimonàrquic
amb el triomf de les candidatures republicanes en totes les capitals provincials de
l'estat. Dos dies després, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó
de l'Ajuntament de Barcelona.
La Generalitat republicana
La proclamació de la República feta per Companys des de l'Ajuntament de
Barcelona va provocar un clima d'eufòria republicana. Poques hores després,
Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques
Ibèriques des de l'edifici de la Diputació. El nou govern provisional que s'havia
constituït a Madrid, tanmateix, va obligar Macià a retirar la República Catalana.
Com a contrapartida, però, va acceptar la creació d'un govern autònom, la
Generalitat, i l'elaboració d'un estatut que precisés el seu marc de llibertat i
autonomia.
Aviat es va reunir a Núria una comissió per redactar un projecte d'Estatut. Les
Corts van aprovar l'estatut la primavera-estiu de 1932, si bé es tractava d'una
versió retallada pactada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició
republicanosocialista que governava a Madrid.
Poc després, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, que van donar la
victòria a Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià, que
presidiria la Generalitat fins a la seva mort, el 1933. Esquerra defensava el
reconeixement de la nacionalitat catalana, la democràcia, el federalisme, el laïcisme
i la distribució social de la riquesa. Tenia el suport, sobretot, de la petita i la mitjana
burgesia, però també de part de les classes populars.
Malgrat la limitada capacitat d'autofinançament, l'aplicació de l'Estatut va
comportar una transformació de l'estructura política, administrativa i econòmica de
Catalunya. La labor de la Generalitat republicana va ser especialment important en
l'àmbit de l'ensenyament i la cultura. Així, malgrat que l'ensenyament públic era
competència de l'estat central, la Generalitat va desenvolupar un ensenyament
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
70
públic català, basat en les tendències pedagògiques més modernes. Fruit d'aquesta
política va ser la creació de l'Institut Escola, d'ensenyament secundari, de l'Escola
Normal, de les escoles d'estiu i colònies escolars o de noves biblioteques. Així
mateix, cal destacar importants iniciatives urbanístiques i d'ordenació del territori,
basades en propostes d'urbanistes i arquitectes racionalistes.
Els fets del 6 d'octubre
Durant l'anomenat Bienni Reformista de 1931-1933, el govern de Madrid va estar
constituït per una coalició formada per republicans d'esquerra i socialistes. Aquest
govern va emprendre mesures democratitzadores, com la promulgació de la
constitució, que separava l'Església de l'estat i deixava oberta la porta a la
descentralització del poder polític, la reforma militar, la Llei de reforma agrària o la
introducció, per primera vegada, del dret polític de les dones al vot.
Tanmateix, la intensificació dels conflictes socials i polítics, en un context
internacional de crisi dels sistemes parlamentaris i d'auge del feixisme, va hipotecar
la labor reformadora d'aquests anys. D'una banda, els sectors més esquerrans de
l'obrerisme consideraven insuficient la tasca republicana. Així, a Catalunya, els
anarquistes, sota el control de la FAI, van protagonitzar diverses insurreccions
obreres a diferents llocs. A la vegada, els sectors dretans no podien tolerar la
pèrdua de determinats privilegis. L'estiu de 1932 hi va haver ja un primer intent de
cop d'estat contra la República.
Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la
coalició formada pel Partit Republicà Radical, de Lerroux, i a la dretana i
antirepublicana CEDA. S'iniciava aleshores l'anomenat Bienni Negre. El govern
format per Lerroux va representar una reacció en contra de l'orientació reformista
de la República.
En aquesta conjuntura, l'aprovació per part de la Generalitat de la Llei de
Contractes de Conreu el 1934 va produir una situació conflictiva al camp català.
Aquesta llei respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica
i social dels rabassaires catalans. Propietaris i homes de la Lliga Regionalista es van
oposar a la llei i van aconseguir que el Tribunal Constitucional la denegués al·legant
la manca de competències de la Generalitat.
Coincidint amb aquestes actuacions, van entrar al govern de la República tres
ministres de la CEDA. Aleshores, el nou president de la Generalitat, Lluís
Companys, va reaccionar proclamant l'Estat Català de la República Federal
Espanyola. Paral·lelament, arreu de l'estat es va proclamar la vaga general i a
Astúries hi va haver una insurrecció obrera.
La repressió que va seguir a aquests fets, amb l'empresonament del govern de la
Generalitat i la suspensió de l'Estatut i la majoria d'Ajuntaments i el manteniment
de l'estat d'excepció fins al 1935, va preparar la Guerra Civil.
A començaments de 1936, la contrarevolució governamental va impulsar que les
esquerres s'unissin en el Front Popular, que triomfaria en les eleccions generals.
Això va permetre que a Catalunya, on va guanyar el Front d'Esquerres, es restablís
l'Estatut. Durant l'etapa de govern del Front Popular es va reiniciar el procés
reformista en un ambient molt radicalitzat. Finalment, el Govern no va poder aturar
la conspiració militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil i l'inici de la
revolució.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
71
L'esclat de la Guerra i la revolució
L'estiu de 1936, un nou cop d'estat militar contra la República encapçalat pel
general Franco va ser l'inici d'una Guerra Civil que va durar gairebé tres anys.
A Catalunya, on la rebel·lió militar va fracassar, va començar una etapa
revolucionària que va anar acompanyada d'accions violentes contra persones de
dretes i de l'església. En aquesta conjuntura, la Generalitat va perdre l'hegemonia i
va ser el moviment obrer representat per la CNT-FAI el que va passar a controlar la
situació. Arran de l'alçament, molts patrons d'empreses van fugir, i els treballadors
van intentar posar en marxa la producció. Es va iniciar, aleshores, un procés de
col·lectivitzacions i les empreses van passar a ser controlades per les organitzacions
obreres i camperoles i els sindicats.
Per a les dones, la revolució va significar un cert alliberament. L'avortament es va
legalitzar i es va parlar d'amor lliure. A més d'ocupar-se de la supervivència a les
llars, les dones van col·laborar en l' organització de la lluita antifeixista i van
participar en la producció.
Paral·lelament, a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear un Comitè Central de Milícies
Antifeixistes, que va dirigir la revolució col·lectivista mitjançant el Consell Suprem
de l'Economia de Catalunya. El Comitè va organitzar, també les primeres columnes
de voluntaris cap al front. Voluntaris milicians, mal armats, mal organitzats i mal
dirigits, van sortir cap al front d'Aragó.
El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va durar fins a la tardor de 1936, quan la
CNT va acceptar formar part d'un govern d'unitat de la Generalitat. La CNT també
va participar en el govern de l'Estat.
Els fets de maig de 1937
Des de la tardor de 1936, el nou govern d'unitat de la Generalitat va intentar
controlar la situació. Les empreses col·lectivitzades es van regular a través d'un
decret de col·lectivitzacions i es van crear consells generals d'indústria per
organitzar la producció. Amb tot, en general, el ritme de producció va baixar
espectacularment, cosa que va provocar l'empitjorament de la situació econòmica i
l'increment de la conflictivitat social.
La Generalitat també va intentar reassumir l'ordre públic a través de la Junta de
Seguretat Interior de Catalunya. Així mateix, va organitzar nous ajuntaments, va
militaritzar les milícies i va instituir tribunals populars. Altres tasques empreses per
la Generalitat van ser la creació del Consell General de la Sanitat, la constitució del
Consell de l'Escola Nova Unificada o la creació del Servei de Biblioteques al Front.
En el marc d'aquest procés d'assumpció de poders, al maig de 1937, la Generalitat
va intentar recuperar la Telefònica, sota el control dels anarcosindicalistes.
Aleshores, la CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van
enfrontar amb la Generalitat, que tenia el suport del PSUC i Esquerra Republicana,
partidaris de donar prioritat a la guerra. Durant tres dies, a Barcelona hi va haver
enfrontaments armats i persecucions, fins que l'enviament de reforços per part del
govern va fer cedir CNT i POUM. També hi va haver enfrontaments a altres ciutats
catalanes. Tot i que la Generalitat va semblar que sortia enfortida de la lluita, ben
aviat el govern central va reassumir l'ordre públic i la defensa, i va quedar
marginada. Alhora, el PSUC va aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
72
va ser il·legalitzat.
Mentrestant, el front d'Aragó, on lluitaven molts catalans, es va mantenir estable
fins a la primavera del 1938, quan Catalunya va quedar aïllada de la resta de
territori republicà. La societat catalana va haver de fer front a la manca de
subsistències i als bombardeigs A l'estiu, va tenir lloc la batalla de l'Ebre, que va
ocasionar moltes pèrdues de persones i béns. L'ofensiva franquista final contra
Catalunya es va començar per Nadal.
La fi de la guerra va significar la derrota de Catalunya, la fi de la República i de
l'autonomia i l'inici d'una llarga dictadura militar.
La dona abans i després de la Guerra Civil
La Revolució Industrial del segle XIX va comportar importants canvis socials en la
condició de les dones que, tanmateix, no van tenir conseqüències en l'àmbit
juridicopolític fins a la formació de la Segona República (1931).
Les dones van tenir un important pes en la indústria tèxtil des del començament
mateix. Ja el 1856, les dones constituïen el 40 % de la població obrera de
Barcelona. També tenien una important presència en el servei domèstic. A més,
moltes dones casades i amb fills treballaven a casa treballs per a les fàbriques i
cobraven a tant la peça (sistema domicilari). Les dones assalariades compartien
amb els homes unes condicions laborals molt dures, però, a més, cobraven sous
més baixos i se situaven majoritàriament en els col·lectius laborals considerats
inferiors. La primera reglamentació del treball femení i infantil no es va aprovar fins
al 1901. Per contra, les dones de classe mitjana i alta no treballaven fora de casa.
Des del punt de vista legal, la dona era considerada inferior a l'home, al qual devia
obediència. El 1900, el 80 % de la població femenina de la província de Barcelona
era analfabeta.
Ja durant el primer terç del segle XX les dones van eixamplar els seus camps
d'activitat en àmbits com el comerç, l'educació, la sanitat i, en general, els serveis.
Algunes van poder accedir als estudis universitaris; així, el curs 1927-28 n'hi havia
229 de matriculades a la Universitat de Barcelona. També es van constituir entitats
femenines, com l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1909).
La Constitució republicana de 1931 va concedir el dret de vot a les dones. Aquesta
mesura va ser precedida per un important debat, en què les posicions de principi,
favorables a la igualtat de la dona (defensades per la diputada radical Clara
Campoamor), es van acabar imposant als arguments de tipus conjuntural, que
consideraven que la dona espanyola encara no estava preparada per exercir el dret
de vot (punt que va ser defensat per l'altra diputada de les Corts constituents, la
radicalsocialista Victòria Kent). La Constitució republicana va reconèixer, a més, el
matrimoni civil i el dret al divorci. També la legislació del Parlament de Catalunya
va promoure mesures a favor de la igualtat de gènere. Victòria Kent va ser
nomenada directora general de presons i es va convertir, doncs, en la primera dona
que exercia un càrrec polític d'importància.
Començada la Guerra Civil (1936-39), les dones van jugar un paper importantíssim
en el bàndol republicà, tant al front (com a milicianes i en els serveis sanitaris),
com també, i especialment, a la rereguarda, on es van incorporar de manera
massiva a la indústria. L'anarquista Frederica Montseny es va fer càrrec de la
cartera de Sanitat al govern republicà (1936-37), i es va convertir en la primera
dona ministra de l'estat espanyol. D'altra banda, el govern de la Generalitat va
aprovar el dret a l'avortament al desembre de 1936.
Per contra, al bàndol franquista es va imposar el retorn a la condició social
tradicional de la dona, caracteritzat per la desigualtat jurídica, l'obediència al marit,
el retorn a les tasques de la llar i una forta moral catòlica. La Falange Española va
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
73
crear la Sección Femenina, dirigida per Pilar Primo de Rivera, i la jerarquia de
l'Església va imposar una censura moral fèrria. Aquestes condicions es van
perpetuar durant la dictadura franquista, i només van viure alguna modificació a
partir de la dècada de 1960, en el context d'un fort creixement econòmic i d'una
tímida obertura a l'exterior.
La repressió franquista
Amb la victòria franquista, una part molt important de la població catalana, polítics,
dirigents i militants de partits obrers i republicans, quadres sindicals i intel·lectuals
van haver de marxar a l'exili. Es calcula que durant els primers mesos de 1939 van
travessar la frontera entre Catalunya i França mig milió de persones, que fugien
dels exèrcits franquistes sota bombardejos. La majoria, un cop a França, van ser
internats en camps de refugiats.
A dins el país, tota activitat de caire polític o sindical fora del règim va quedar
prohibida i, per tant, era penada judicialment. L'exèrcit d'ocupació va iniciar una
dura repressió i les execucions sumàries van ser habituals. Es calcula que uns
150.000 catalans van anar a parar a camps de concentració i a presons i que uns
4.000 van ser afusellats per motius polítics, entre ells Lluís Companys, president de
la Generalitat de Catalunya. Molts van ser depurats.
Però el triomf militar no solament va comportar la repressió política i social, sinó
també la lingüística i cultural. Es va prohibir l'ús públic del català, tant escrit com
parlat, en els mitjans de comunicació i en l'ensenyament, així com en qualsevol
organisme o institució pública o privada. Tot símbol de catalanitat va ser durament
perseguit.
A partir de la dècada dels seixanta, el regim va tolerar, fins i tot a la televisió, una
mínima presència de la llengua catalana en aspectes folklòrics, i en publicacions o
espais clarament marginals. La bandera catalana, tanmateix, va continuar
prohibida.
El creixement dels anys 60
En el terreny econòmic, la política autàrquica del primer franquisme va ser negativa
per a la indústria catalana. El caràcter tancat del règim suposava la manca de
primeres matèries i de béns d'equipament per a l'economia catalana, que es basava
en la indústria de transformació i de béns de consum. Els nivells de producció i de
salaris reals d'abans de la guerra no es van aconseguir fins ben entrats els anys 50.
L'aprovació del Pla d'estabilització l'any 1959 va significar l'abandó del model
econòmic autàrquic i l'adopció de l'economia de lliure mercat. Això va permetre que
a Catalunya s'iniciés una etapa de gran creixement industrial, que la va convertir en
proveïdora de béns de consum per al conjunt del mercat espanyol.
En aquesta etapa, la indústria tèxtil va ser definitivament superada per altres
sectors més dinàmics, com el siderometal·lúrgic i, en menor mesura, el químic.
L'arribada de capital estranger va impulsar el desenvolupament d'aquestes
indústries. També es va iniciar la construcció de centrals nuclears, com la de
Vandellòs. Paral·lelament, l'agricultura es va mecanitzar i es va consolidar el
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
74
turisme de masses, que va comportar un desenvolupament del sector dels serveis.
Tot plegat va incrementar els beneficis dels empresaris, però també els salaris dels
treballadors. Un símbol de la millora de les condicions de vida dels habitants de
Catalunya aquests anys es troba en la difusió de l'automòbil.
La immigració
La millora de les condicions econòmiques va anar acompanyada d'una autèntica
allau immigratòria sense precedents de treballadors aragonesos, murcians,
andalusos i extremenys. Més de la meitat del creixement de l'etapa 1960-1975 va
ser degut a la immigració. Fins al 1970, a Catalunya el creixement migratori va ser
superior al creixement natural. Els immigrants es van assentar, principalment, a les
àrees urbanes de la costa, entre el Tarragonès i l'Alt Empordà. L'àrea metropolitana
de Barcelona va ser el principal nucli d'atracció de la immigració, la qual cosa va
comportar canvis demogràfics, infraestructurals i urbanístics.
L'augment de mà d'obra va ser un element clau de l'expansió econòmica. L'arribada
de noves famílies va incrementar la demanda de béns, com els habitatges. La
producció d'aquests béns, a la vegada, va generar nova demanda de mà d'obra.
Amb tot, l'expansió va presentar greus desequilibris. La concentració de població va
tenir lloc sense cap mena de planificació urbana ni territorial i amb una nul·la
sensibilitat ecològica i protectora dels recursos naturals. Ciutats i barris perifèrics
van créixer de manera anàrquica, ja que es feien prevaler els interessos privats
especulatius. La presència del barraquisme i la manca absoluta d'infraestructures
van ser habituals. A això s'ha d'afegir que el bandejament de la llengua i la cultura
catalanes va fer la integració més difícil. Tot plegat, va multiplicar els conflictes
socials.
El resultat va ser una economia catalana amb un mediocre nivell de tecnologia,
amb uns treballadors amb poca formació i amb unes tècniques empresarials poc
modernes. Aquestes deficiències es van posar de relleu quan, a inicis dels anys
setanta, es va començar a notar la crisi econòmica internacional.
Les associacions de veïns, sovint vinculades a la resta del moviment obrer
antifranquista, van reivindicar davant l'administració la solució dels dèficits i es van
convertir en un punt de trobada entre catalans i immigrants.
La resistència interior
La primera resistència interior contra el franquisme la van protagonitzar petits
grups clandestins del Front Nacional de Catalunya, el POUM, i la CNT, que era el
més fort. Aviat s'hi van sumar el PSUC i altres organitzacions, com Esquerra
Republicana o Unió Democràtica de Catalunya. A mitjans dels anys 40, els
guerrillers del maquis van organitzar una fracassada ocupació de la Vall d'Aran.
També es va crear el Front Universitari de Catalunya, que va impulsar propaganda
antifranquista.
Tanmateix, acabada la Segona Guerra Mundial, quan en el context de la Guerra
Freda es va fer evident que els aliats no intervindrien contra Franco i el franquisme
va ser legitimat pel Vaticà, els EUA i l'ONU, la resistència política, objecte d'una
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
75
dura repressió, es va desintegrar.
Sí que hi va haver un sector confessional que va fomentar la resistència cultural
emparat per institucions eclesiàstiques. Aquesta oposició es va esforçar per donar a
conèixer la realitat catalana durant celebracions amb suport oficial com
l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat o el Congrés Eucarístic.
La vaga de tramvies de 1951, una protesta contra la pujada de tarifes que va
culminar en vaga general, va ser el primer acte de masses important contra el
règim. A mitjans dels anys cinquanta hi va haver una segona vaga de tramvies, en
què va adquirir relleu el moviment universitari de protesta. Els anys següents, el
moviment universitari va crear la seva pròpia organització, integrada pel PSUC, el
Moviment Socialista de Catalunya i altres formacions clandestines. Ja a mitjans dels
anys seixanta es va constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants, que va aportar
dirigents al moviment democràtic antifranquista.
Alhora, el creixement econòmic iniciat a finals dels anys cinquanta va brindar la
base per al desenvolupament d'un nou tipus de moviment obrer, fortament
influenciat pel PSUC, el grup antifranquista més ben implantat a Catalunya. També
van sorgir corrents sindicals opositors d'orientació cristiana. A mitjans anys
seixanta, es van fundar les anomenades Comissions Obreres, que es transformarien
en sindicat de classe i serien molt actives en la lluita obrera.
En aquesta etapa van aparèixer en l'espai socialista català nous corrents més
radicals, entre els quals el Front Obrer de Catalunya. Així mateix, activistes
nacionalistes catòlics, conjuntament amb altres independents, van preparar la
campanya contra Galinsoga, el director de La Vanguardia, i els fets del Palau de la
Música, on es va cantar el "Cant de la Senyera" davant els ministres de Franco.
Paral·lelament, es va desenvolupar un moviment cívic ampli i divers, incloses les
associacions de veïns, que abastava des de campanyes de sensibilització ciutadana
a moviments de resistència passiva. Les campanyes de "Volem bisbes catalans" i la
de "Català a l'escola" van tenir gran ressò popular. També es va avançar en la
recuperació cultural. Van aparèixer publicacions en català, es va crear Omnium
Cultural i els Setze Jutges van impulsar la Nova Cançó.
Als inicis dels anys 70, les diferents forces democràtiques es van unir en
l'Assemblea de Catalunya, que, amb el lema "Llibertat, amnistia i estatut
d'autonomia", va protagonitzar bona part de les mobilitzacions populars d'aquesta
etapa. En els darrers anys de la dictadura es van configurar noves formacions
polítiques, que serien l'embrió dels partits de la democràcia. També es va convocar
un Congrés de Cultura Catalana.
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
76
LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I L'AUTONOMIA POLÍTICA
La transició a la democràcia
La recuperació de l'autogovern
L'Estatut d'Autonomia
La transició a la democràcia
Els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals
era cada vegada més àmplia. Tot i això, el règim franquista va mantenir el seu
caràcter repressiu fins a l'últim moment. Encara el 1974, es va executar
l'anarquista Puig Antich i l'últim any de la dictadura hi va haver més execucions.
Finalment, la mort de Franco, a finals de 1975, va obrir un període difícil i
contradictori de transició cap a la democràcia. Les previsions successòries es van
complir, i el príncep Joan Carles va jurar com a rei d'Espanya. El primer govern de
la monarquia, tot i incorporar ministres aperturistes, va conservar una filiació
clarament franquista. Durant els primers mesos de l'any 1976, hi va haver un
seguit de manifestacions a les principals ciutats espanyoles. Comissions Obreres va
organitzar grans vagues que van paralitzar tot el país. L'increment de la protesta
popular en demanda de llibertats va ser contestada amb violència.
Però, l'estiu de 1976, aquest govern va dimitir i el rei va nomenar cap de govern
Adolfo Suárez, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento. Suárez va
elaborar una Llei per a la Reforma Política. L'oposició, que preferia una ruptura
democràtica, va defensar l'abstenció en el referèndum popular que havia de
ratificar aquesta llei. Tanmateix, aquesta consigna va fracassar, i la llei va ser
ratificada amb una participació notable a Catalunya. La reforma es va imposar a la
ruptura.
A continuació, les Corts franquistes es van dissoldre i es va iniciar un període de
recuperació de llibertats en el curs del qual es van anar legalitzant els partits i els
sindicats i es van convocar eleccions lliures per a unes Corts Constituents.
A Catalunya, la convocatòria de les eleccions va impulsar la realització d'aliances
electorals, que va simplificar la multiplicitat de sigles polítiques existent. El Partit
Socialista de Catalunya (Congrés) va formalitzar, en el Pacte d'Abril amb la
Federació Catalana del PSOE, la coalició Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
Convergència Democràtica de Catalunya esva aliar amb el PSC-Reagrupament per
formar el Pacte Democràtic, al qual se sumarien Esquerra Democràtica i el Front
Nacional. Unió Democràtica de Catalunya esva aliar amb el Centre Català per
formar la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. Esquerra
Republicana, que no estava encara legalitzada, es va haver de coalitzar amb el
Partit del Treball de Catalunya. També s'hi va presentar el PSUC, que havia estat
legalitzat feia tot just unes setmanes. Al Senat, socialistes, comunistes i Esquerra
Republicana van formar l'Entesa dels Catalans,
Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar a la primavera de 1977 i a
Espanya les va guanyar la UCD, el partit de Suárez. Això refermava l'objectiu dels
grups dirigents de l'estat d'aconseguir una transició política sense ruptures.
En canvi, a Catalunya la força vencedora va ser la coalició PSC-PSOE i la resta de
forces no continuïstes i favorables a la consecució de les llibertats democràtiques
juntament amb un autogovern català. El PSUC va ser la segona formació més
votada i, al Senat, l'Entesa va obtenir un gran èxit. Com a conseqüència del
resultat de les eleccions, hi va haver canvis en les aliances polítiques. L'èxit de
Socialistes de Catalunya va impulsar la constitució del PSC (PSC-PSOE), on es va
integrar també el PSC-R. CDC i UDC van formar la coalició Convergència i Unió.
El pas següent era aconseguir un pacte constitucional que organitzés la vida política
de l'Estat dins d'unes normes de democràcia parlamentària. La Constitució
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
77
democràtica va ser redactada per una comissió parlamentària formada per
membres dels diversos partits amb representació parlamentària, els anomenats
"Pares de la Constitució". La Constitució, que reconeixia el dret de les nacionalitats i
les regions a assolir l'autonomia, es va aprovar en referèndum el 1978.
La recuperació de l'autogovern
A Catalunya, l'inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per la crisi
econòmica, com per motius polítics. A començaments de 1976, l'Assemblea de
Catalunya va cridar els ciutadans a la mobilització. Aquell hivern, hi va haver
manifestacions a Barcelona amb demandes de "Llibertat, amnistia, estatut
d'autonomia". A l'estiu, es va organitzar la Marxa de la Llibertat, que, malgrat la
repressió policial, va recórrer zones àmplies de Catalunya. La concentració de
l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat va ser la primera que es va
poder celebrar fora de la clandestinitat des de 1938.
Alhora, la mobilització en favor de l'ús públic del català va augmentar la presència
del català als mitjans de comunicació, a l'ensenyament i a la vida ciutadana, com
van posar de manifest els actes de cloenda del Congrés de Cultura Catalana de
1977.
El protagonisme adquirit per la reivindicació de l'autogovern en aquesta etapa va
ser reforçat pels resultats de les eleccions generals de la primavera de 1977. A
Catalunya, els partits i coalicions que incloïen als seus programes el restabliment de
les institucions i principis recollits a l'Estatut de 1932 van obtenir més del 75% dels
vots. Es va formar, aleshores, una Assemblea de Parlamentaris, integrada per tots
els diputats i senadors catalans, que va exigir el restabliment de la Generalitat i el
retorn del seu president a l'exili, Josep Tarradellas. L'Assemblea es va veure
ratificada per la manifestació de l'Onze de Setembre de 1977, on van participar un
milió de ciutadans que reivindicaven l'autogovern.
A conseqüència de la pressió generalitzada, el govern de Suárez va promulgar un
decret que restablia provisionalment la Generalitat. Al cap d'un mes, Tarradellas va
arribar a Barcelona, aclamat per la ciutadania. Aquest va ser l'únic acte de
restauració de la legitimitat republicana en tota la transició democràtica espanyola.
Dissolta l'Assemblea de Catalunya, Tarradellas va nomenar un Consell Executiu de
la Generalitat, on eren representades totes les forces parlamentàries. La Generalitat
provisional va actuar sense competències i sense infraestructura pròpia, disposant
només dels recursos de la Diputació de Barcelona.
L'Estatut d'Autonomia
Aprovada la Constitució de 1978, que dissenyava un Estat de les Autonomies, es va
iniciar l'elaboració d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya. L'Estatut va ser redactat
a Sau per una assemblea de diputats i senadors catalans. Retallat notablement en
el curs de les discussions al Parlament espanyol, va ser aprovat en referèndum pels
ciutadans catalans el 1979. L'Estatut defineix Catalunya com a "nacionalitat" i la
Generalitat com la "institució en què s'organitza políticament l'autogovern de
Catalunya". Reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya i com a idioma
oficial juntament amb el castellà. Concedeix a la Generalitat més poders que el de
1932 en matèria d'ensenyament i cultura i mitjans de comunicació, però menys en
l'ordre públic i la justícia. Els aspectes de finançament de l'autonomia es deixen en
una situació d'ambigüitat, que posteriorment ha comportat problemes.
La primavera de 1980, es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de
Catalunya, on la minoria més votada va ser la coalició establerta per Convergència i
Unió. Aquestes eleccions van significar la fi de la Generalitat provisional i l'inici de
DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat
78
l'etapa autonòmica. El govern de la Generalitat que va sorgir de les eleccions va ser
presidit per Jordi Pujol. Després de les eleccions al Parlament, es va iniciar un
procés complex de traspàs de competències, que va perillar després de l'intent de
cop d'estat contra la democràcia de 1981, el qual va impulsar una política de
frenada als processos autonòmics que es va concretar en la Llei Orgànica
d'Harmonització del Procés Autonòmic.
Amb tot, l'aplicació de l'Estatut d'Autonomia va reobrir a Catalunya una estructura
política i unes eines de reconstrucció nacional que li havien estat negades durant
més de quatre dècades. La normalització del català, malgrat els conflictes i debats
que es van haver de superar, va permetre un important avanç en el coneixement i
l'ús social d'aquesta llengua entre la població de Catalunya. La catalanització va
progressar també als mitjans de comunicació. Van sorgir més diaris i revistes
redactats en català, si bé amb una difusió limitada. També es va incrementar la
publicació de llibres en català. La presència del català a la ràdio i la televisió va
augmentar considerablement amb l'inici de les emissions de les cadenes públiques,
Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya.
