Presentació

Té a les seues mans un exemplar de les guies didàctiques que edita el Servici d’Assistència i Recursos Culturals de la Diputació de València-SARC amb relació a les rutes culturals del Programa Tour d’Ofertes Culturals-TOC. Este programa que es gestiona al SARC des de l’any 2000 té com a objectius la promoció del patrimoni cultural de la província de València i, d’altra banda, afavorir que els ciutadans del nostre territori el coneguen i el disfruten. Amb esta intenció es configura un programa de difusió el producte central del qual són les rutes per tota la província, i que disposa d’un catàleg de quasi 300 recorreguts turisticoculturals.

La bona acollida que ha rebut este programa des dels seus inicis va fer que el seu plantejament inicial es desenrotllara anant més enllà de la mera difusió i s’estructuraren recursos didàctics per a un major aprofundiment i un aprofitament més intens de les rutes. Les guies didàctiques del TOC són el fruit d’este interés per treballar per la sensibilització cap a les fites patrimonials que alberga la província de València. Les guies es dirigixen, principalment, al col·lectiu escolar, però deixa una porta oberta per al descobriment, per part de tots els ciutadans, del lloc i la ruta sobre la qual versen.

La Diputació de València treballa intensament per la millora i creixement dels municipis de la nostra província, pel suport dels seus projectes i planificacions, en especial dels culturals en el cas del SARC i de l’Àrea de Cultura. Així, les guies didàctiques del TOC es configuren com un excel·lent material que afig valor als programes que, al voltant del turisme cultural, es gestionen en els municipis valencians des de fa alguns anys.

Es tracta d’uns quaderns útils, amb un gran sentit pràctic, amb un equilibri palès entre la història del municipi, de la seua comarca, de la ruta en qüestió i una part més lúdica en què, a través de les activitats, l’aprenentatge es convertix en una diversió.

Esperem que les guies didàctiques del TOC servisquen al propòsit perquè han sigut creades: donar a conéixer el ric patrimoni cultural de la província de València.

Salvador Enguix Morant

Diputat de Cultura

EDITA: DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA. SARC

COORDINACIÓ: Josep Carceller

TEXTOS:Rosa M. PunterPilar PunterManuela Orozco

TRADUCCIÓ I CORRECCIÓ: Josep Lluís Navarro

© TEXTOS: dels autors© DE LA PRESENT EDICIÓ: Diputació de València. SARC

DIPÒSIT LEGAL: V-3219-2010

Índex

Presentació 1

Índex 3

Introducció 5

Comarca: El Camp del Túria 7

Formació geològica 9

Xarxa hidrogràfica 11

El Túria 13

Clima 16

Economia 18

Història 19

La Pobla de Vallbona 22

Escut heràldic 24

Geologia i geografia 26

Història 29

Demografia 33

Economia 35

Monuments 38

La Casa Gran 41

Museu etnològic 41

Història 44

Restauració i rehabilitació 45

Un passeig per la Casa Gran 46

La Casa Gran com a unitat econòmica i social: Producció de l’oli i del vi 54

Saber més sobre la Pobla 63

L’església i les seues pintures 63

La Manguilla 72

Glossari 76

Bibliografia i recursos d’internet 79

Introducció

Satisfeta la nostra curiositat, vam prosseguir el camí, íntimament convençuts que “el viatjar dóna molta cultura”, com suposen les agències turístiques. I amb estos pensaments arribem a un nucli de població que ix a rebre’ns a la carretera, conegut com Ventas de la Pobla de Vallbona, perquè és un barri d’este pròsper poble que, a la nostra esquerra, estén el seu caseriu sobre una extensa i feraç horta regada per les aigües del Túria.

Valencia, tierra y alma de un país. Espasa Calpe, 1974

Luis Guarner

7

Comarca: El Camp del Túria

Situada al nord-oest de l’àrea metropolitana de la ciutat de València, el Camp del Túria és una de les comarques més poblades de la Comunitat Valenciana. Està vertebra-da al voltant del riu Túria, que la travessa pel seu terç meridional i dóna vida i riquesa a la regió. La capital, Llíria, aglutina més d’un terç de la població total de la comarca, encara que en les últimes dècades han prolife-rat en altres municipis nombroses urbanitzacions i noves construccions que no només servixen en com a residèn-cia estival dels habitants de la capital, sinó també com a domicili habitual.

Té una superfície de 824 km2 i una població de 143.687 habitants, segons fonts de l’INE (2009).

El Camp del Túria abraça el curs baix del riu Túria i el terreny adjacent. Cap a l’est, limita amb les comarques del Camp de Morvedre i de l’Horta de València; al sud afronta amb la comarca de la Hoya de Buñol-Chiva, a l’oest amb La Serranía i al nord amb l’Alt Palància.

A més del municipi de Llíria, formen part d’esta comarca Bétera, Riba-roja del Túria, la Pobla de Vallbona, l’Eliana i Benaguasil —que sobrepassen els 10000 habitants— i Casinos, Marines, Olocau, Nàquera, Serra, Sant Antoni de Benagéber, Vilamarxant i Benisanó, municipis de menor població.

A causa de la construcció de l’Embassament de Loriguilla, en 1979, la localitat de Domeño va ser ende-rrocada i el nucli de població es va traslladar alguns quilòmetres cap a l’est, prop de la localitat de Llíria.

En 1995 i a petició de la seua pròpia població, el municipi de Gátova es va incorporar a la província de València, i va passar així a formar part de la comarca del Camp del Túria.

La comarca del Camp del Túria és de creació moderna (any 1970) i comprén l’antiga comarca del Camp de Llíria, part de la Calderona i part del Pla de Quart.

La major part de la comarca del Camp del Túria pertany a l’àmbit tradicional lingüístic valencià, però també hi trobem els municipis de Loriguilla, Marines, Domeño, Gátova i San Antonio de Benagéber que es consideren oficialment d’àmbit castellà.

Pinta la rosa dels vents i indica quines comarques limiten amb el Camp del Túria.

8

Troba el nom de cinc municipis que formen part del Camp del Túria.

W C A S I N O S

H F G P A R Y E

N A Q U E R A R

A V O T A G Z R

J M L L I R I A

Quin municipi es troba fora de la comarca encara que pertany a ella? Explica el perquè d’esta ubicació.

Quina és la densitat de població de la comarca?

D’on ve el nom de la comarca?

9

Formació geològica

Al Camp del Túria destaquen les formacions geològiques compostes per diversos materials, ja que cap predomina sobre la resta. Calcàries, argiles i margues del Triàsic, Cretaci i Terciari ocupen gran part del piemont central i meridional de la regió. Les pertanyents al període Mesozoic, materials més resistents, tendixen a localitzar-se en àrees muntanyoses (Serra Calderona). Del Terciari, entre Llíria i Bétera, destaquen llims argilosos depositats pels nombrosos cursos intermitents. Els materials depositats en el període Quaternari —cons de dejecció, depòsits de vessant, llims terrosos, depòsits de terrasses en les terres adjacents al Túria— són de gran valor agrícola. En la contornada dels municipis de Serra i Nàquera trobem arenoses, conglomerats entre Olocau i Marines, així com conjunts argilosos al peu de la Serra Calderona.

Esta conformació geològica origina un relleu uniforme que només es veu alterat en la perifèria comarcal, on apareixen elevacions muntanyoses que constituïxen el final dels contraforts ibèrics. Al nord es troba la Serra Calderona amb el pic Rebal-sadors (798 m), vèrtex geodèsic de primer orde. Al nord-oest destaquen les altures enclavades en el municipi de les Alcubles, transició entre les Serres Calderona i d’Andilla: la Solana (1.123 m), els Molins (904 m) i d’altres. Al sud-oest la comarca aconse-guix els contraforts de la Serra dels Boscos, que s’aproxima als 1.000 m d’altitud.

La Serra Calderona, situada entre les províncies de Castelló i València, queda constituïda per una alineació muntanyosa d’orientació Nord/Sud-Est que separa les conques dels rius Palància i Túria, i s’estén per les comarques de l’Alt Palància, el Camp de Morvedre, el Camp del Túria i l’Horta Nord. Forma part dels últims contraforts del Sistema Ibèric en la seua caiguda al mar, per la qual cosa la disposició de les principals cotes seguix una progressió descendent des de les àrees interiors (on s’aconseguixen valors molt pròxims als 1.000 m) fins a la línia litoral (pràcticament al nivell del mar).

Estructuralment, podem diferenciar cinc unitats: la plana litoral, la plana meridional del Túria, la vall del Palància, el nucli triàsic oriental i el nucli juràssic occidental.

D’estes cinc unitats, la comarca del Camp del Túria es localitza en la plana meridional. Es tracta d’una àmplia extensió cuasi sense relleus accentuats, que discorre limitant el territori pel sud, i l’altitud del qual, creix des de la plana litoral cap a l’interior, oscil·la entre 100 i 350 m. Només són destacables uns pocs turons calcaris que trenquen l’harmonia del paisatge: el turó Bords (238 m) i les Llomes de l’Algepsar (235 m) al Sud-Est, i el Tos Pelat (225 m) al Sud.

En esta serra trobem extenses masses de pinedes que es mesclen amb sureres, alzines i arboços. En els barrancs més frondosos els salzes, oms i xops alternen amb baladres, esbarzers, servers i arços blancs. La coberta vegetal és molt rica i el terra apareix tapit de matolls com el romaní, el coscoll, el llentiscle, el bruc i l’estepa, de la qual es coneixen fins a sis varietats.

Sobrevolen les muntanyes de la Calderona l’esparver, el bagaleu, el mussol banyut, l’àguila marcenca i l’enganyapastors. En els cims i vessants el porc senglar, l’esquirol i el rabosot compartixen espai amb la geneta, el teixó i la mostela.

Una gran varietat d’amfibis, rèptils i insectes, amb espècies poc comunes com el gripau o renoc d’esperons, la salamandra, la colobreta cega, i el fardatxo comú (o ocel·lat), completen la fauna de la Calderona.

10

Assenyala tres pics importants de la Serra Calderona.

A quin sistema muntanyós pertany esta serra?

Quin tipus de roques apareixen a la comarca (magmàtiques, sedimentàries o metamòrfiques)? Per què?

Per a quines indústries són útils?

Relaciona estos termes geològics unint el número amb la lletra a què fa referència:

Pinta la planta que apareix al costat esquerre. En cada quadro dibuixa alguna cosa que les plantes necessiten per a créixer (llum solar, aire, aigua, terra).

1. Diamant

2. Goma d’esborrar

3. Granit

4. Quars, feldespat i mica

5. S’obté la calç

6. Al mullar-se pot modelar-se

7. S’obté l’escaiola

8. Utilitzada en l’Edat de Pedra

9. Arenosa

10. Escala de Mohs

a. Roca formada per tres minerals

b. Algeps (guix)

c. Argila

d. Roca sedimentària

e. Mesurament de la duresa dels minerals

f. Són els minerals del granit

g. És una pedra preciosa i molt dura

h. No és mineral ni roca

i. Calcària

j. Sílex

4321

11

Xarxa hidrogràfica

Òbviament, la xarxa hidrogràfica de la comarca està dominada pel riu Túria, que la travessa per la part meridional amb una orientació sud-est fins que passa a l’Horta. El riu entra en la comarca per Gestalgar, una volta ha sigut regulat ja dins de la província pels embassaments de Benagéber (que proporciona una gran garantia per a l’abastiment de la ciutat de València i poblacions pròximes) i Loriguilla. Igualment el riu Reatillo, afluent del Túria per la dreta, és regulat per mitjà de l’embassament de Buseo. En la comarca, el Túria rep per l’esquerra les rambles de Castellarda (que a l’altura de Casinos es denomina d’Artaix) i de Llíria, normalment seques però que amb les precipitacions de la primavera d’hivern arriben a aconseguir règims torrencials que arriben a provocar greus inundacions com les de setembre de 1949 i octubre de 1957. Per la dreta no rep cap afluent digne de menció.

La part septentrional de la comarca és travessada pel Barranc del Carraixet, que prové dels contraforts occidentals de la Serra Calderona i que després de passar vora el nucli de Bétera penetra en l’Horta per desembocar directament al mar en el terme municipal d’Alboraia.

Per a completar la xarxa hidrogràfica comarcal, especialment quant a disposició de recursos aqüífers, cal assenyalar la rellevància del brollador de Sant Vicent de Llíria, que té un cabal mitjà de 20-30 m3 per minut, així com el canal principal del Camp del Túria, la funció del qual és transportar les aigües del riu Túria des de l’embassament de Benagéber fins al regadiu del Camp de Llíria.

La Comunitat General d’Usuaris del Canal Principal del Camp del Túria subministra i regula els cabals de reg a tota la zona del canal principal.

Tots els cultius establits abans de l’arribada de l’aigua han correspost al clàssic secà valencià, en el qual predominaven la vinya preferentment, l’olivera, l’ametler i altres fruiters, en especial la bresquillera, així com el cereal a les zones altes. Tan sols Llíria i Bétera disposaven d’alguns regadius amb aigua subterrà-nia. Cap a l’any 1975 començaren a circular les primeres aigües per este canal.

Les rambles són freqüents en els rius mediterranis, digues algunes que podem trobar a la comarca.

Com es regula la utilització de l’aigua a la comarca del Camp del Túria?

Dibuixa un refugi per al pardalet que s’amaga de l’àguila de la Serra Calderona.

12

La sénia era per als musulmans un element necessari per a l’aprofi tament dels aqüífers i les séquies.

12

experiment

Realizació

1. Retalla les copes de l’ouera.

2. Fes dos cercles iguals en la cartolina

3. Comença a apegar les copes una a una.

4. Fes un foradet enmig dels cercles, com es veu en el dibuix, i passa per ací el fi l d’aram. Deixa-ho assecar.

5. Ara col·loca la sénia davall d’una aixeta. Al caure l’aigua el teu invent es mourà. Quan hauràs acabat tot, intenta explicar el perquè del que ocorre.

Materials

• Una ouera de plàstic

• Tisores

• Una cartolina plastifi cada

• Clips de diferents mides

• Grapes o pegament

• Fil d’aram

• Un compàs

CONSTRUÏX UNA SÉNIA

13

El Túria

És un riu situat en l’est de la Península Ibèrica. Naix en la Mola de San Juan, en l’entorn dels Monts Universals en la Serra d’Albarrasí (Terol). Desemboca en la ciutat de València després de 280 quilòmetres de recorregut.

El riu Túria rep diverses denomina-cions al llarg de tot el seu recorregut. En el seu naixement és conegut amb el nom de Guadalaviar i durant un curt trajecte passa a anomenar-se Riu

Blanc, per la seua claredat al travessar grans franges de terreny calcari i de cristal·lines arenes blanques, concretament en el tram comprés entre Terol i Titaguas. Des d’esta localitat fins a València adquirix el nom amb què se’l coneix principalment, Túria.

En època preromana era conegut com Tirio, perquè prenia el seu nom de l’urbs ibera Tiris, pròxima a la seua desembocadura.

En temps del Cid Campeador hi ha constància que era navegable i estava rodejat per una important xarxa de séquies. En la Baixa Edat Mitjana el problema de les riuades ja era important; les avingudes provocaven l’alçament del riu.

Este és un característic riu mediterrani, amb grans diferències de cabal en les distintes èpoques de l’any. Les aportacions hídriques es produïxen principalment per torrents i barrancs originats pels desgels en la zona del naixement i també per les fortes tempestats que es produïxen a la seua conca hidrogràfica.

A causa de les seues peculiaritats, tant pels seus diferenciats aspectes orogràfics com per les seues diferències de cabals hidràulics, es diferencien diversos cursos o trams.

Acompanyant el Túria fins a la seua desembocadura

En el seu naixement arreplega aportacions de les torrenteres i barrancs com el de la Serra del Tremedal i Serra de Jabalón. En este tram, el riu conserva una temperatura i puresa d’aigües ideals per a la cria de la truita autòctona.

Una vegada a Terol, rep les aigües del riu Alfambra, un dels seus afluents principals. Fins a este punt se l’anomena Guadalaviar, i a partir d’ací rep també el nom de Túria.

Ja en el Racó d’Ademús, a la província de València, té com a afluents al riu Riodeva, Ebrón i Bohílgues.

Abandona el Racó d’Ademús i entra a la província de Conca, on es troba amb les aigües salines del riu Arcos.

L’agrest del terreny impedix l’aprofitament de l’aigua, el riu corre encaixonat per diverses talaies, per la qual cosa el seu llit arriba a ser de difícil accés.

No obstant això, comença el seu major aprofitament per a reg amb el Canal Camp del Túria, que rega les zones de Llíria, Casinos i Bétera. Riba-roja del Túria és l’últim dels pobles castells pels quals passa el riu abans d’entrar en les planes pròximes a la ciutat de València, formades per materials terciaris de sedimentació. Partixen d’este riu les séquies que reguen esta àmplia superfície, i són les més importants les de: Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella. El conjunt d’estes

14

séquies constituïx l’anomenada Vega de València que, junt amb la Séquia Real de Moncada, amb jurisdic-ció a banda, formen l’Horta de València, que es regix pel famós Tribunal de les Aigües.

Són famoses les seues crescudes, en especial la del 14 d’octubre de 1957, coneguda com la Gran Riuada de València, que va inundar gran part d’esta ciutat i produí un caos en la població.

Este fet va significar la llavor d’un projecte per a desviar el llit del riu i evitar-hi inundacions posteriors. Així mateix, procurava a la ciutat generar noves infraestructures per estimular-ne el creixement. Este projecte, conegut com el Pla Sud, es va materialitzar amb la construcció d’un nou llit que es desviaria pel sud de la ciutat. Aparentment està sec, pel fet que només hi corre cabal durant les crescudes, perquè els cabals ordinaris s’utilitzen per al regadiu de la Vega de València en les preses de les séquies des de l’assut del Repartiment.

L’antic llit, que passa per la zona centre de la ciutat, s’ha convertit en un espai ludicocultural. Al Jardí del Túria podem trobar grans espais enjardinats, zones esportives, sales d’exposicions, auditoris oberts i la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Per a millor aprofitament del riu, s’han realitzat una sèrie d’embassaments que pertanyen a la Confede-ració Hidrogràfica del Xúquer i compten amb presa de gravetat:

• Embassament de l’Arquillo de San Blas, se situa en el municipi de Terol. Està construït en el llit del riu Guadalaviar, sobre una superfície de 83 hectàrees i amb una capacitat màxima de 22 hm3. Està destinat a l’abastiment de la ciutat de Terol, a la central hidroelèctrica de Carburs i al regadiu.

• Embassament de Benagéber, que es troba situat en el municipi homònim, a la província de València, Es va construir l’any 1955 al llit del riu Túria sobre 722 ha, i té una capacitat màxima de 228 hm3.

• Embassament de Loriguilla, es troba situat en el municipi del mateix nom, a la província de València. Es va construir l’any 1967 al llit del riu Túria sobre una superfície de 364 ha i amb una capacitat màxima de 71 hm3. La seua construcció va obligar a derruir les localitats de Loriguilla i Domeño.

Estos embassaments es van construir aprofitant l’escaló que separa la depressió de Terol de la costa, una vall estreta, profunda i de pendent forta, encaixonada entre calcàries i margues. L’activitat tectònica ha fet aflorar materials argilosos. Esta topografia alternant ha permés retindre les aigües als embassaments de Benagéber i Loriguilla, de manera que ambdues preses tanquen la vall a l’entrada dels dos estrets.

Quines zones geològiques són aprofitades per a la construcció dels embassaments?

Quin paper desenrotllen les roques sedimentàries, margues i argiles, per a afavorir l’acumulació de les aigües en estos embassaments de forma natural?

15

Quins noms ha rebut i rep el Túria al llarg del seu recorregut i de la història?

On naix este riu?

Quines províncies travessa en el seu recorregut? A quines comunitats autònomes pertanyen?

Indica que formacions apareixen en els diferents cursos del riu. Per fer-ho bé, observa el dibuix amb atenció:

Continua observant el dibuix i explica el que és un delta, un meandre, una cascada.

1.

2.

3.

Quins processos geològics (erosió, transport i sedimentació) predominen en cada un dels cursos del riu?

Endevina, endevinalla:

He nascut a la muntanya, Solució:vaig creixent corrent pel plai acabe la meua vidaofegat al mig del mar.

CURS BAIX CURS MITJÀ CURS ALT

16

Clima

El Camp del Túria participa plenament de les característiques mediterrànies, ja que la seua proximitat al mar dulcifica les temperatures i reduïx l’amplitud tèrmica que es dóna una vegada superats els primers escalons muntanyosos. El clima és mediterrani, agradable i un poc més fresc en les parts més altes; té hiverns no molt freds i estius llargs prou secs i calorosos, amb màximes entorn dels 30 ºC. Les precipi-tacions es concentren a la primavera i tardor, amb riscos de gota freda en esta última estació.

La temperatura mitjana d’esta comarca és de 20,8 ºC a l’estiu i 9,1 ºC a l’hivern.

El clima té en la comarca lleugers trets de continentalitat i gelades a l’hivern i primavera, la qual cosa fa dificultós el cultiu de cítrics i produïx danys considerables en fruiters.

Relaciona cada dibuix amb l’endevinalla corresponent:

Pinta el dibuix i escriu el nom de l’estació en què es troben els personatges.

Sempre et toque i no em veus,vole sense tindre ales,xiule sense tindre bocai faig mal moltes vegades.

cb Un pont de colorainesfet per damunt de les muntanyes,amb colors d’aigua l’han pintatperò cap pinzell no l’ha tocat.

a Quatre punts són i per a distingir-los necessitem el sol.

17

Este text correspon a un fragment d’una notícia sobre un fenomen meteorològic molt habitual en la comarca. Llig-lo amb atenció i contesta les preguntes següents:

Les notícies narren fets. Perquè siguen completes, han de donar informació d’estos elements: Què ha passat? Qui és el protagonista? On? Quan? Per què?

Busca’ls en el text i esbrina si falta algun d’ells.

De quin fenomen es tracta? En quina estació de l’any ocorre?

Una tromba d’aigua causa inundacions al Camp del Túria amb 70 litres en 2 hores

VALÈNCIA. Tal com anunciava el pronòstic del Centre Meteorològic Territorial de València, les pluges to-rrencials es van repetir a primeres hores del matí d’ahir, i van causar estralls en els municipis de la comarca valenciana del Camp del Túria, on es van obtindre registres d’aigua considerables en molt breu espai de temps.

De 8 a 10 hores descarregà una important tromba d’aigua que deixà quantitats de fins a 70 litres per metre quadrat a localitats com la Pobla de Vallbona i l’Eliana, on els veïns van veure com els carrers es convertien en rius i l’aigua inundava plantes baixes i garatges

GEMA ALONSO

5-9-2003 (Diari ABC) -adaptació-.

18

Economia

Dels cultius tradicionals de secà, només l’olivera conserva una certa importància, mentres la resta (garrofer, vinya i ametler) està en clara recessió. Respecte al regadiu, predomina el cultiu de la taronja, hortalisses (cebes) i també hi tenen un cert pes el cultiu de farratge. En conjunt, l’agricultura té poca importància en l’economia de la comarca.

La indústria, en canvi, ha conegut un impuls des de 1967, per efecte de la proximitat de València i l’Horta. A les fàbriques tradicionals derivades de l’agricultura (vi, magatzems de fruites, etc.) s’han afegit indústries molt diverses: tèxtil, confecció, mobles, metal·lúrgia, construcció, etc., totes elles lligades a l’abastiment de l’àrea urbana de València.

Pel final dels anys 90, les indústries més des-tacades eren la ceràmica, la maquinària indus-trial, la informàtica, els joguets i la confecció.

L’estructura del sector secundari conjuga este creixement amb la instal·lació d’empreses d’àmbit estatal o multinacional. En el sector servicis s’ha produït un increment a causa de la instal·lació de centres comercials o d’oci.

Quina diferència hi ha entre l’agricultura de secà i la de regadiu?

Quin sector econòmic ha adquirit major importància en els últims anys? Per què?

19

Història

La privilegiada situació a la vora del riu Túria i l’extraordinària fertilitat del sòl han provocat que este territori haja sigut ocupat per diversos pobles des de la més remota antiguitat.

S’han trobat a Nàquera restes antigues que daten de l’època paleolítica. En el període conegut com a Edat del Bronze, trobem diferents jaciments a Olocau, la Pobla de Vallbona i Gátova. Entre els conser-vats, hi destaquen el jaciment dels Trencalls, el del Cerro de la Patada, el del Montaspre, el Puntal dels Moros.

Des de l’Eneolític (2000 a. C.) fins a la conquista romana de l’Edetània, el territori fou poblat pels ibers de la tribu dels Edetans, els quals durant tot eixe llarg període de temps van rebre influències de les cultures fenícia i, sobretot, hel·lènica, dels colons assentats en la costa i amb els quals es produïren forts mestissatges.

Una de les ciutats iberes més importants era Edeta, situada en l’actual muntanya de Sant Miquel de Llíria, que tingué un paper administratiu i exercí de capital dels poblats veïns, ja que al seu voltant s’ubicaven una sèrie de caserius, viles i fortins sentinelles. L’ocupació del Camp del Túria es pot considerar com una autèntica colonització per part d’Edeta, de la qual es coneixen més de 30 assentaments. Això hauria sigut conseqüència de l’augment demogràfic ocasionat per la millora de rendiments agrícoles gràcies a l’ús del ferro. La seua importància arqueològica és deguda en part a la ceràmica pintada amb escenes de la vida de la comunitat.

L’anomenada escola Llíria-Oliva consistix en un estil decoratiu narratiu en el qual es posen en escena personatges d’ambdós sexes ocupats en activitats com el combat, la caça o la vida espiritual. Les exca-vacions de Llíria han proporcionat la més famosa i extensa col·lecció d’este estil, de la qual destaquen el Got dels Guerrers amb Cuirassa. Moltes d’estes troballes es troben al Museu de Prehistòria de València.

Quan l’Edetania pertanya al poder cartaginés, els guerrers edetans van participar, com a primera força d’atac, en els exèrcits d’Amílcar Barca, Àsdrubal i Anníbal en les conquistes mediterrànies i en les Guerres Púniques contra Roma. Finalment, les excavacions han demostrat que el poder d’Edeta es va afonar a principis del s. ii a.C. amb la destrucció de la ciutat i de gran part dels poblats del seu territori, que passà a dominació romana.

Els estudis arqueològics indiquen que durant l’Imperi estigué poblada per gran quantitat de viles rústiques i quintes. L’activitat agrícola era important amb una densa xarxa de séquies i construccions hidràuliques com l’assut del Túria.

20

Escriu el nom de tres jaciments arqueològics importants del període prehistòric.

1.

2.

3.

Relaciona alguns fets ocorreguts en el Camp del Túria amb l’Època històrica a què pertanyen:

Ja en època musulmana hi havia una forta tradició d’assentaments rurals aïllats. Estes condicions de dispersió i inseguretat van provocar l’aparició de nombroses masies fortificades en pràcticament tots els municipis. Seguint el curs del Túria es van distribuir nombroses torres musulmanes, que formaven part del sistema d’alerta i sentinella de la població de València. Quasi totes les que es trobaven fora dels nuclis de població han desaparegut per complet.

En 1272 es funda la cartoixa de Portaceli, de gran influència en tota la comarca. Després de la conquista cristiana per Jaume I, tots els municipis van continuar sent de població predominantment musulmana, a excepció de Llíria, que va ser repoblada per catalans, i Vilamarxant que tenia un important nucli cristià. Excepte Llíria, que aconseguix ser vila real, tota la comarca va ser terra de barons.

Durant la guerra de les Germanies va haver enfrontaments entre els municipis de la comarca pel problema de l’aigua i per motius religiosos. En acabar la guerra, un edicte de l’emperador Carlos obligava els moros a batejar-se. Així, estos passaren a convertir-se en moriscos. Tanmateix, una part dels revoltats va aconseguir fugir a la pròxima serra d’Espadà.

Després de la greu crisi provocada per l’expulsió dels moriscos en 1609, s’inicia una lenta recuperació que va comportar en el xviii, no sols la compensació de les pèrdues demogràfiques, sinó l’extensió del poblament i els cultius cap a terres fins aleshores reservades per a pastos. Casinos es va formar al llarg d’este segle dins del termini de Llíria i l’Eliana ja era un barri de la Pobla de Vallbona en el primer terç del xix.

Durant la Guerra de Successió, es va prendre partit per l’arxiduc Carlos d’Àustria. En la guerra d’Independència, va ser escenari d’importants com-bats entre les principals tropes franceses contra les tropes espanyoles d’O’Donnell i les guerrilles locals.

També es va veure embolicada en les guerres carlines. Hi havia tants municipis que estaven baix el domini dels liberals com d’altres amb major militància tradi-cionalista.

1. Assentaments al Puntal del Moro

2. Guerres carlines

3. Conquista de Llíria per Jaume I

4. Les guerres púniques entre Cartaginesos i Romans

5. Expulsió dels moriscos

a. Edat Mitjana

b. Edat Antiga

c. Edat Contemporània

d. Edat Moderna

e. Prehistòria

21

Escriu el nom de les principals ciutats de l’Edetània mirant el mapa, després anota el nom dels rius que regaven estes terres i busca el seu nom actual:

Completa el següent text:

Des de l’Eneolític (2000 a. C.) fins a la conquista romana de la

el territori va ser poblat pels de la tribu dels Edetans.

Els guerrers edetans van participar, com a primera força d’atac, en els exèrcits

d’Amílcar Barca, Àsdrubal i en les conquistes mediterrànies

i en les contra Roma.

Fixa’t en esta reproducció d’un got pintat que es va trobar a Llíria.

Quines figures són representades?

Quins altres símbols observes? Descriu el que passa al dibuix. De quina escena es podria tractar?

22

La Pobla de Vallbona

Nom oficial: la Pobla de Vallbona

Superfície: 33,1 km2

Altura sobre el nivell del mar: 225 m

Població: 20.431 habitants

Clima: mediterrani

Comarca: el Camp del Túria

Codi Postal: 46185

Província: València

Distancia de València: 22,6 km

Cultius principals: cultiu de secà (vinya, olivera, ametler) i regadiu (fruiters).

Municipi de la Comunitat Valenciana, situat a la comarca del Camp del Túria, a 22,6 km de València, amb una d’altitud de 102 m aproximadament. La situació geogràfica de la Pobla de Vallbona és de 39º 9’ de latitud nord, i 0º 36’ de longitud oest amb respecte del Meridià de Greenwich. Podem accedir des de València, a través de la CV-35 i per la línia 1 de Metro de València. Els habitants es diuen poblans.

La població s’ubica al sud del terme, principalment sobre terrenys plans. El punt geodèsic més alt és la muntanya Tos Pelat amb 225 m sobre el nivell del mar. El seu terme, de 33’1 km2 d’extensió, limita al nord amb Olocau i Serra, al sud amb Riba-roja del Túria, a l’est amb Bétera i l’Eliana, a l’oest amb Llíria i Benaguasil, del qual es va segregar en l’Edat Mitjana.

La superfície del terme municipal té la forma d’un rombe irregular i és regat pel riu Túria per mitjà de les séquies de l’Agutzil, Acampes, Primera, Major i la Noeva, amb les boqueres o rolls del Xinet i Gallipont.

En el nucli urbà es distingixen dos sectors diferenciats: al sud, el nucli original, la vila planificada amb pla ortogonal (1382) i, al nord, las Ventas (antigament coneguda per “Las Ventas del Moro”) en el camí de València a Llíria.

En el nucli urbà, trobem el barri Sant Josep.

23

En el seu terme municipal es troben també una sèrie d’urbanitzacions:

El Camp del Túria, Gallipont, Cuatro Vientos, La Muntanyeta, Iale, San Sebastián, Alto del Real, Monte Colorado, Valentia, Pobla Real, Club de Campo, Maravisa, Maravisa II, Nova Maravisa, Eden de Maravisa, Los Olivos San Martín, Jardín de Jaravilla, la Sima, La Conarda, Les Penyes, Vista Calderona, Maquiva, El Cerrao, Lloma Llarga, Els Racons i Villas L’Eliana, Villas II, Altos de Maravisa, Monte Alto, Residencial la Pobla, Pla de la Cova, Pla dels Aljubs, Casa Blanca, Porta Coeli i Mas Nou.

Calcula la densitat de població de la Pobla de Vallbona.

Què és el punt geodèsic? Pots deduir-ho pel text. Quin és el d’este municipi?

Amb quins municipis limita el terme de la Pobla de Vallbona?

Quines són les seues coordenades geogràfiques? Explica el concepte de latitud i longitud.

Cada un d’estos plans representa un tipus d’hàbitat rural: hàbitat concentrat, hàbitat dispers, hàbitat intercalar. Relaciona cada dibuix amb la seua denominació.

Quin és el que trobem a la Pobla de Vallbona?

a b c

24

Escut heràldic

La Pobla de Vallbona va ser sempre lloc de senyoriu. Per això, fi ns a l’abolició de tots els senyorius d’Espanya en 1811, l’escut de la Pobla va ser el de les distintes cases senyorials que posseïren la seua jurisdicció. A fi d’evitar els fraus i errors a què es donava lloc en documents o au-toritzacions de revistes militars davant dels alcaldes dels distints pobles d’Espanya, en 1848 el Ministeri de la Governació va ordenar l’ús de segell pels ajuntaments. Va ser en aquell moment quan la Vila va determinar adoptar el que fi ns a 1975 va usar com propi, que era el comú, amb xicotetes variants, de tots els pobles i llocs que en mancaven.

L’escut es dividix en tres parts: en la superior sobre fons daurat (per pertànyer a l’emblema del rei) hi ha les quatre barres d’Aragó.

A partir d’ací l’escut es troba dividit simètricament en dos parts: en la primera sobre fons de plata, veiem 3 moreres de sinople (en heràldica el sinople és el color que en pintura es representa amb el verd). El fet de triar les moreres com a motiu heràldic i peculiar de la Pobla obeïx a la

profusió d’este arbratge en el terme de la Vila. En 1791 el savi Cavanilles en el seu llibre Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía y Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia va consignar el següent: “Hi ha porcions considerables cultivades, especialment en les proximitats de la Pobla, la qual a una certa distància s’oferix com un bosc de moreres”.

En la segona part, sobre fons daurat, veiem un caseriu de plata. En heràldica, el color blau indica lleialtat; per això el caseriu que fa referència al nom de Pobla es troba sobre el que podria ser la nota caracte-rística dels habitants de la Pobla: la fi delitat. Finalment com a únic acabament, la Corona Real tancada.

Quina cosa demostra l’origen de la Pobla de Vallbona en el seu escut?

Quin arbre apareix en l’escut? Per què?

Quina cosa indica el color blau en heràldica? Per què creus que apareixen unes cases sobre este fons?

A partir de quin any es va adoptar el segell? A què es degué?

25

Pinta i retalla els diversos elements que formen l’escut de la Pobla de Vallbona i col·loca’ls en el lloc corresponent.

26

De nord a sud es distingixen tres unitats de relleu. La més septentrional correspon a la conca del barranc del Carraixet i forma una àmplia plana coberta de sediments quaternaris (pla dels Aljubs), sobre la qual a penes sobreïx el turó del Tos Pelat (225 m) en els confins amb Llíria i Olocau. La mitat central correspon a xicotetes llomes d’origen Terciari que s’estenen des del Pla dels Aljubs fins a la Casa Blanca i el barri de las Ventas, amb altures que a penes sobrepassen els 130 m sobre el nivell del mar (Safareig, el Calvari). La part meridional, que aboca les seues aigües cap al riu Túria, es troba composta bàsicament per una plana quaternària recent solcada de séquies que donen reg a l’horta vella, en l’extrem sud de la qual a penes sobreïxen el tossal terciari del Gallipont, que marca el límit amb Riba-roja del Túria.

El barranc del Carraixet

El barranc del Carraixet naix en la Serra de la Calderona, al terme de Gátova, a la província de València, i desemboca a Alboraia, al costat de la ciutat de València. Les avingudes ocasionades per les pluges marquen l’aspecte d’estos canals que conduïxen l’aigua de la muntanya al mar, però també servixen de corredor biològic per a una gran varietat de fauna i de flora, al mateix temps que assenten la vegetació de ribera i eviten així una forta erosió. Prop de la desembocadura s’han censat exemplars d’aus, entre elles agrons, fotges i inclús algunes rapinyadores com l’àguila pescadora. El Carraixet suposa un refugi per a moltes espècies que estan de pas, provinents de zones humides pròximes com ara l’Albufera, a València, o la Marjal del Moro, a Sagunt. Barrancs com este són un dels escassos espais naturals que queden a zones molt marcades per les activitats agrícoles i industrials.

Geologia i geografia

On naix este barranc?

Quines funcions biològiques exercixen els barrancs com el de Carraixet?

Utilitzant la quadrícula, localitza primer alguns edificis:

1. El castell

2. La rotonda

3. El camp de futbol

4. El bosc

27

Ara dibuixa tu un paisatge seguint les instruccions:

En C3 un llac; en A1 una carre-tera que encreuament i arribe fi ns a C3; en D2 i D3 dibuixa un bosc; una carretera estreta de D4 a E5 en diagonal; un castell en C1; des d’A5 fi ns a C3, passant per B4 un riu; d’E1 a E4 dibuixa un poble; des d’A3 a A4 dibuixa unes quantes fàbriques.

Pinta el dibuix que hages ob-tingut i posa un nom a esta població.

Els pous d’aigua són importants en el terme de la Pobla de Vallbona per al cultiu de regadiu, per què creus que hi ha aigües subterrànies en este terreny?

INVESTIGA COM FUNCIONA EL CICLE DE L’AIGUA

Realizació

1. Fica en el pot una capa de pedretes

2. Sobre esta capa, posa una altra d’arena i fi nalment una altra de terra

3. Soterra amb cura les plantes a un costat del pot

4. En l’altre, posa el recipient amb aigua

Materials

• Pot

• Plantes

• Recipient amb aigua

• Terra

• Arena

• Pedretes

A B C D E

1

2

3

4

5

experiment

28

En esta activitat es mostren diversos dibuixos amb corbes de nivell que representen algunes de les fi gures de colors, tal com es veuria aparentment el paisatge representat per les corbes de nivell.

Tria quina lletra correspondria a cada dibuix representat per números.

a b c

29

Història

Els orígens del nom de la Pobla de Vallbona s’han presentat un tant incerts. És evident que el mot Pobla deriva de poblar i equival a assentament de persones o població. Quant a Vallbona, és una paraula composta de dos diccions: vall i bona, amb significat de “vall fructífera”, la qual cosa té relació amb la frondositat del paratge. D’altra banda, hi ha una tradició o llegenda entre els habitants del municipi —però sense fonament històric— que assegura que quan el Rei Jaume I va passar per estos entorns, va exclamar: Vall bona per a un poblament, o Quina vall més bona!

La fertilitat agrícola d’esta vall ha possibilitat una continuïtat de població des de l’època ibèrica, on les terres de la Vallbona formaven part del subsistema de cultius descentralitzats de la ciutat ibera d’Edeta. Igualment, amb la conquista romana es manté un sistema d’explotació de la terra que, a partir de viles, explota sistemàticament l’espai agrícola en benefici de les elits d’una ciutat pròxima. En este territori hem pogut identificar diversos jaciments (com el de camp de Castellet o el de la partida de Rascanya) amb restes d’edificacions domèstiques, agrícoles o industrials, que ens parlen d’un aprofitament siste-màtic dels recursos naturals.

La dominació musulmana —primer el califat i després des de la taifa de València— va propiciar el desen-rotllament de l’alqueria de Benaguasil com una unitat de poblament important. De l’època taifa són els traçats de les séquies de l’Agutzil, l’Acampes, de Dalt i de Baix, lligades a la introducció de nous modes de producció agrícola amb la introducció de cultius com l’arròs en les terres inundables, o la canya de sucre i els fruiters d’irrigació.

A partir de la conquista cristiana, la documentació escrita és més abundant. Després de la conquista de Jaume I, la comarca es va repoblar amb cristians per a contrarestar la majoria morisca del seu entorn, que estava fortament arrelada i cohesionada (a Riba-roja de Túria, Vilamarxant o Benaguasil) i que ocasionava freqüents conflictes pels usos de l’aigua per a l’explotació de la terra. Estos responien a diferents patrons culturals: els islàmics amb hortes d’arròs i hortalisses i els cristians amb blats i vinyes.

D’esta conflictivitat, ens queda un primer registre d’un litigi dirimit per Jordi Joan, procurador de l’Infant Martí en 1380, entre l’alcaid de Benaguasil i els veïns de la Pobla, pels drets de reg que es deriven de la séquia compartida de l’Agutzil. En este mateix document se li atorga a la Pobla la capacitat de regular el reg en el seu terme i establir síndics i agutzils que es cuiden del sistema de regs.

La primera notícia documental que tenim de la pobla de Benaguasil com a entitat jurídica pròpia és la Carta de Poblament de l’any 1382, atorgada a Fur d’Aragó pel Duc de Segorbe a una xicoteta comunitat de cristians que s’havia establit de forma ja definitiva separada del nucli vell de Benaguasil.

La dualitat de poblament (moriscos i cristians), com també la dualitat jurídica inicial (Fur d’Aragó en les terres sen-yorials i Fur de València en les de reialenc) van estar en l’origen dels conflictes pels interessos econòmics entre les dos comunitats. Conflictes que van acabar resolent-se amb la separació física de les dos comunitats en nuclis de població diferents. L’any 1401, el Papa Benet xiii cedix les

30

En l’època musulmana, la Pobla de Vallbona era una alqueria de Benaguasil. Les alqueries eren masos senzills que proliferaven a les zones d’horta durant la dominació musulmana. Alguna d’elles ha arribat fins als nostres dies amb el nom de “Casa…”. Quina antiga alqueria lligada al monestir de Portaceli s’esmenta en el text?

Quins cultius van introduir estos primers pobladors musulmans?

Quines séquies van construir per a implantar estos cultius?

rendes de la parròquia de la Pobla a la cartoixa de Portaceli i, l’any 1403, un decret episcopal del bisbe de València fixa la residència del Rector parroquial a la Pobla com a fórmula per a superar la contínua conflictivitat que es dóna entre cristians i musulmans en la vila de Benaguasil. Posteriorment, el conflicte es manifestarà amb els monjos de Portaceli pels drets de pastos en la devesa que el monestir té en la Casa Blanca.

La conflictivitat que va sorgir pel sistema de repoblació va acabar en una crisi general amb les revoltes dels agermanats: menestrals i ciutadans que van veure en els moriscos aliats dels senyors en la defensa dels interessos feudals, enfront dels cada vegada més forts interessos ciutadans.

La Pobla de Vallbona comptava amb 150 famílies a finals del segle xvi, però l’expulsió dels moriscos dels pobles veïns, en 1609, va provocar trasllats a les cases i terres abandonades i va suposar una pèrdua d’uns 300 veïns —el 48% de la seua població, segons les sèries fiscals de 1606 i 1647—. El propi terme va quedar reduït a 70 famílies en 1646 i a 60 en 1713.

La recuperació es va retardar fins a la segona mitat del segle xviii i, en 1787, la població va arribar a tindre 1.324 habitants. Es va donar durant aquella centúria una recuperació econòmica, gràcies a les transformacions agrícoles i a la construcció de les masies —si bé és cert que algunes d’estes ja existien—. Estaven lligades al capital rendista procedent de la ciutat i tenien bones expectatives comer-cials amb el vi i altres productes agrícoles aptes per a l’exportació. Així, el Corral Roig es transforma en la possessió carmelita de l’Eliana. Al mateix temps, Portaceli inicia, amb propòsits comercials, una extensió dels cultius de la vinya en les seues terres de la Casa Blanca, i es fan importants construccions hidràuliques en el Mas Nou o la Masia de Tous.

Esta expansió agrícola, que es prolongarà fins al segle xix, produïx un augment de la superfície cultivada que doblega la quantitat de les terres explotades de secà i d’hortes irrigades. Tal augment en molts casos necessita de fortes inversions en maquinària per a elevar les aigües del Túria. Així, veiem com en 1845 la foneria de Bofill i Companyia de València produïx un enginy d’elevació amb motor i sénia per a la Pobla de Vallbona.

Al llarg del segle xix, amb el procés de desamortització, s’inicia el procés de transferència de la propietat de la terra cap als explotadors més o menys directes, en un procés llarg i que no estarà exempt de dificultats jurídiques.

El desenrotllament dels mitjans de comunicació i transport durant el segle xx produirà un important desenrotllament agrícola i comercial en la Pobla de Vallbona. El fet de tindre millor comunicació amb València afavorirà la implantació de fàbriques i l’expansió de la seua economia cap a altres sectors.

31

Què eren els gremis? Què pretenien?

Què era la Junta dels 13?

Quines conseqüències van tindre els saquejos de les terres i de les hisendes dels nobles? I els atacs a les poblacions mudèjars?

Per què veien els agermanats un enemic entre els musulmans que habitaven les terres de la Pobla de Vallbona?

Les germanies de València

“Els artesans del regne de València havien obtingut en els temps de Ferran el Catòlic el privilegi de formar milícies per fer front a les flotes barbaresques.

En 1519 va haver-hi una epidèmia de pesta i davant de la fugida de la noblesa de la ciutat, les classes mitjanes i els gremis de la ciutat es van fer càrrec del Govern i establint la Junta dels 13, formada per un representant de cada gremi per a regir la capital valenciana. Carles I estava a Aquisgrà, celebrant la seua coronació com a Emperador.

La Junta dels 13 va intentar instaurar un sistema en què estiguera prohibit el treball lliure no controlat pels gremis. Quan va morir Joan Llorenç, líder moderat, en 1520, el moviment es va radicalitzar, liderat pel velluter Vicent Peris. Va haver-hi saquejos de terres i d’hisendes dels nobles i atacs a les poblacions mudèjars. Es va expulsar el virrei de València, Diego Hurtado de Mendoza, el qual va fugir a Dénia. Els agermanats van ser vençuts el 18 de Juliol de 1821, però el moviment va concloure al febrer de 1522 quan Vicente Peris es va introduir a València i va ser derrotat.”

Text extret del Catàleg de l’Exposició Regne i Ciutat. València en la seua història, Fundación Caja Madrid, Madrid, 2007.

32

Esta pintura datada en 1612 i titulada Embarcament dels moriscos valencians en el Grau de València, del pintor Pere Oromig, retrata molt bé este fet. Observa l’obra i contesta estes preguntes:

Creus que va ser voluntària?

Com es diferèncien els moriscos de la resta de personatges?

Quina figura està representant l’autoritat del rei absent?

Quins elements arquitectònics han desaparegut del port?

Què va suposar a la Pobla de Vallbona l’expulsió dels moriscos?

33

Demografia

La recuperació de la població després de l’expulsió dels moriscos es va retardar fins a la segona mitat del segle xviii. Així, en 1787 la Pobla arribà a tindre 1.324 habitants; durant el xix continuà creixent molt de pressa, de manera que en 1857 feia 2.634 habitants, i 3.491 en 1900; en 1920 en tenia 4.327, dels quals 934 corresponien a l’Eliana, pedania que finalment es va independitzar en l’any 1958. En 1960, l’Eliana tenia 1.481 i la Pobla de Vallbona 4.912; en 1991, 8.004 habitants. Estos s’han duplicat fins a situar-se en els més de 20.400 de 2009.

El creixement més recent es deu a la immigració de famílies de València que ocupen part dels immobles xalets que han sigut construïts en el seu terme. Els xalets s’estimen en més de 3000; les urbanitzacions més destacades són quatre: Monte Colorado, Cuatro Vientos, Maravisa i el Cerrao.

El creixement natural de la Pobla de Vallbona és també positiu tal com mostra la següent taula demo-gràfica.

Evolució demogràfica de la Pobla de Vallbona

1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2006 2007 2008 2009

7.947 8.122 8.614 9.871 10.563 11.757 13.068 15.160 17.114 19.387 18.790 19.540 20.431

Què va motivar el descens demogràfic en el segle xvii?

Realitza un gràfic de barres. En quina dècada s’ha donat un augment de població més important? A què creus que és degut?

34

Indica el tipus de poblament rural que representen estes fotografies i que podem trobar a la Pobla de Vallbona:

Representa en un eix cartesià l’evolució de les poblacions de la Pobla de Vallbona, Benaguasil i l’Eliana. Pinta el gràfic de cada municipi d’un color diferent.

L’Eliana

1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2006 2007 2008 2009

7.805 8.626 10.387 11.526 12.067 13.087 14.040 15.026 15.666 16.121 16.349 18.769 16.552

Benaguasil

1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2006 2007 2008 2009

9.194 8.854 9.291 9.155 9.151 9.206 9.408 9.618 9.850 10.374 10.000 10.728 11.011

a

b

c

Quin d’ells representa un pobla-ment rural dispers?

Quina població ha tingut un progrés constant en el nombre dels seus habitants?

Quina és la més poblada?

Quina població ha patit un retrocés?

Quin tipus de relació han guardat els tres municipis al llarg de la seua història?

a

b c

35

Economia

La superfície cultivada ha quedat reduïda a la mitat en les tres últimes dècades com a conseqüència de l’expansió urbana i industrial. El regadiu ha passat de 1.661 hectàrees en 1959 a 1.475 en 1997. L’horta tradicional, al sud del nucli urbà, pertany al sistema de la Séquia de Benaguasil, l’aigua del qual repartixen les séquies de l’Algutzir, Campés, Primera, Major, Granotera i Gallipont. Totes estes moren al terme de l’Eliana, sobre el barranc de la Mandor, afluent del Túria.

La reestructuració en els anys quaranta de la Masia de la Casa Blanca, per iniciativa de l’INC, va suposar un precedent per a posteriors. Les partides en què s’han obert els principals pous són Els Racons, El Pouet i el Pla dels Aljubs. En l’actualitat es rega també del Canal de Benagéber, per mitjà d’una canonada que entra en el terme pel nord. L’aigua que abastix el poble des de principis del segle xx procedix del Pozo Gerardo, en terme de Llíria. Els principals cultius del regadiu són els cítrics (972 hectàrees) i les hortalisses com ara la ceba o la carxofa (503 hectàrees). El secà ha patit una regressió molt major i ha baixat de 1.306 hectàrees a només 166 en el mateix període (garroferes, oliveres i ametlers).

El desenrotllament dels mitjans de comunicació durant el segle xx ha fet bascular l’eix de la distribució de la ceba des de Benaguasil (on es concentrava per la seua localització en la xarxa ferroviària) fins la Pobla de Vallbona, millor orientada. Els anys seixanta i setanta són l’època daurada per a la comercialit-zació de la ceba des d’esta població, amb una forta expansió dels magatzems de transformació agrícola que se situaran en la base de l’acumulació de capitals per al posterior desenrotllament industrial.

Un altre pilar sobre el qual va sustentar el desenrotllament econòmic de la població a partir dels anys setanta el va constituir la instal·lació de la Factoria d’IBM Espanya, ubicada en una part dels terrenys de la Masia de Tous. IBM serviria de plataforma de reclam per a la primera onada migratòria de tècnics industrials vinculats a la producció de noves tecnologies. A principis dels 90, l’empresa va tancar la seua factoria i la va vendre a MSL, del mateix grup, que es dedicava a components microelectrònics i infor-màtics.

Des de 1985 funciona la cooperativa hortofructícola La Constància, que manipula cítrics (6.500 tones) i hortalisses (1.000) i que comercialitza en els mercats europeus (75%) i espanyols.

La situació geogràfica d’este municipi, situat a pocs quilòmetres de les principals vies de comunicació, ha afavorit la creació de polígons industrials i l’assentament d’empreses de distints sectors, encara que hi predominen les relacionades amb el sector de la construcció i del sector tecnològic. En l’actualitat, la indústria es concentra en huit polígons industrials: Mas de Tous, IBM, Gutenberg, Barranquet, Casa Blanca, Maquiva, Rajolar i Sant Josep, tots ells amb accés des de l’autovia d’Ademús.

La indústria ocupa al 28% de la població activa i està dominada per la microelectrònica, que absorbix el 70% de l’ocupació industrial, seguida pels materials de construcció (13%) i confecció (7%). Esta estruc-tura es deu a la presència de dos grups empresarials: Celestica, especialitzat en la fabricació i muntatge d’equips informàtics i Agesa, un grup d’empreses de materials de construcció que te dos establiments a la Pobla de Vallbona —Valenciana de Forjados Cerámicos SA (Valforsa) i Cerámicas Vallbona SA— i s’abastixen de les pedreres de Benaguasil, Andilla i Villar. Comercialitzen els seus productes en el mercat valencià (rajoles), nacional (teules) i exterior (teules cap a Japó, Singapur, etc.).

Altres establiments destacats són Autoliv-BKI SA, Global Manufactures Services SA, Dt Fran SL i Ofifran SL.

36

Anomena les séquies que existixen en el terme de la Pobla de Vallbona i que reguen els seus camps.

Quins cultius de regadiu i de secà són els principals?

El 28% de la població es dedica a la indústria. Representa en un diagrama de sectors els percentatges de població que es dediquen a la microelectrònica, a la fabricació de materials de construcció i a la confecció.

Identifica cada terme amb la seua imatge corresponent:

Agricultura Construcció Servicis

Pedrera Multinacional Indústria

a

d

b

e

c

f

37

A quin sector pertany cada una?

Tots els polígons industrials tenen fàcil accés des de l’autovia d’Ademús. Amb quines principals ciutats espanyoles tenen fàcil accés per carretera estos polígons a través del By Pass?

Sovint les aigües patixen contaminació a causa dels abocaments ocasionats per la nostra societat. Fixa’t en el següent laberint i ajuda al peix:

Endevina de quin producte agrícola es tracta i dibuixa’l.

Blanca sóc de naixement, Solució:i coberta de verds llaços;tot el món plora per mi quan em tallen a pedaços.

38

Monuments

L’Ermita de Sant Sebastià. L’actual ermita de Sant Sebastià es troba situada vora el Calvari de la Pobla de Vallbona i presidix una placeta la font de la qual mostra la figura del sant màrtir. Es tracta d’un edifici de planta rectangular, amb murs de tàpia, arcs diafragma, teulada a dues aigües amb cavalls de fusta, llistons i teula aràbiga. Adossada a este edifici es troba la casa de l’ermità. És un edifici de planta rectangular, murs de tàpia i teulada d’una vessant.

L’Ermita Mas de Tous. Està dedicada al Sagrat Cor de Jesús; és de planta rectangular i pis de taulells; té el sòcol de taulellets, volta de canó i una parella d’esveltes columnetes exemptes amb capitells corintis i daurats. Sobre l’entaulament hi ha l’arc dobler amb l’intradós decorat. La façana és de maçoneria amb juntes en les pedres ben retallades.

L’Església de Sant Jaume. Està dedicada a l’apòstol sant Jaume el Menor. L’edifici és d’estil gòtic i té vestigis de diverses èpoques (segles xv i xvii). Està decorada amb pintures al fresc i destaquen el Retaule de les ànimes i el de sant Jaume. Poste-riorment, s’incorporaren elements d’estil neoclàssic. La torre és barroca de planta hexagonal, sense coronament.

L’Església de la Santíssima Trinitat i Sant Josep. Promoguda pel senyor Joaquín Barberà Barberà i construïda pels obrers de “Las Ventas”, va ser inaugurada el 24 de març de 1957.

La Casa Bernal. És un edifici històric, resultat de distintes reformes d’adaptació. Va ser a l’origen una vila romana, després una alqueria àrab, un mas cristià, una casa senyorial i, finalment, un casalot. Pareix que la primera informació relativa a una possible construcció en este lloc es remunta a l’època romana, ja que per ací passava el camí original des d’Edeta fins a Cabrassia i Dénia.

39

Quina d’estes construccions ha sigut una vila romana?

Quina construcció utilitzen els pastors per a protegir-se del clima? Quan apareixen?

Quina funció exercixen la Casa Bernal i la Casa Gran en l’actualitat?

En quin edifici destaquen uns retaules religiosos?

La Casa Gran. És un edifici propietat de l’Ajuntament que va ser rehabilitat a través de distintes subvencions i projectes formatius com “Escoles Taller” i “Tallers d’ocupació”, amb l’objectiu de construir un Museu Etnogràfic Local. Comprén un habitatge tra-dicional valencià, de principis del segle xviii, i diverses edificacions annexes al voltant d’un pati central (quadra, almàssera, celler i trull).

Són també elements destacables dins del món rural els catxeru-los. Va ser després de la conquista cristiana quan la ramaderia va començar a tindre major importància i a impactar en el paisatge. Per protegir-se de les inclemències del temps, els pastors cons-truïen refugis o catxerulos amb pedres. El seu origen data aproxi-madament del segle xvi.

Masos. Altres construccions característiques que podem trobar a la Pobla de Vallbona són els masos. Els més populars són: el Mas Nou o Mas de la Trinitat i el Mas de Tous o Villa Flora. En direcció a l’Eliana es troba el Mas de la Lloca o Mas del Bobo, al costat de la depuradora. No molt lluny es troba l’anomenada Torre del Virrei. La senyoreta que vivia en esta torre era, segons les fonts consultades, neboda del Poeta Querol, i segons pareix, les seues possessions van ser requisades. El fet que les vies de tren passen per esta zona es deu a la petició dels senyors feudals de la Torre del Virrei i del Mas de la Lloca de facilitar el transport de les mer-caderies cap a València.

40

Exemples de construccions rurals valencianes són la barraca, l’alqueria llevantina i la masia. Pinta els dibuixos i digues el nom de cada una.

a

b

c

41

Museu etnològic

La Casa Gran

Segons la definició proposada per l’ICOM “El Museu és una Insti-tució permanent, sense finalitat lucrativa, al servici de la societat i del seu desenrotllament, obert al públic, que adquirix, conserva, comunica i exhibix per a fins d’estudi, d’educació i de delit, tes-timonis materials de l’home i el seu entorn.”

Un museu etnològic intenta recuperar el llegat de la societat tradicional a través de fotografies, testimonis i objectes que ens permeten conéixer la forma de viure i d’entendre el món dels nostres avantpassats. Gràcies a això, podem conéixer les tècniques, les pràctiques i les representacions ideològiques. Els objectes quotidians ens parlen d’aquells que els van crear i els van utilitzar. Recuperar estos materials és una de les raons de ser d’estes entitats.

La Casa Gran reflectix clarament els èxits del doble paper d’este tipus de museus en la preservació del patrimoni cultural immaterial. D’una banda, el registre i documentació del patrimoni per al futur, i d’una altra, la contribució directa a la preservació en si, mitjançant la programació d’esdeveniments i activitats que permeten impulsar-lo i mantindre’l viu, que és només visible a través de les tradicions que es manifesten en un espai de temps determinat.

A la Pobla de Vallbona, situada en el casc antic, entre els carrers de Sant Antoni i Sant Josep, la Casa Gran s’erigix com a vestigi de la història d’este municipi del Camp del Túria. Prop de 700 m2 en què l’estil de vida tradicional s’unix a la indústria en un sol recinte. Una casa i diverses edificacions annexes unides a través d’un pati interior que convertixen la Casa Gran en un lloc privilegiat per endinsar-se en la història.

La Casa Gran és un edifici propietat de l’Ajuntament que va ser rehabilitat a través de distintes subven-cions i projectes formatius com ara “Escoles Taller” i “Tallers d’ocupació”, amb l’objectiu de construir un Museu Etnogràfic Local, que va ser inaugurat el 18 d’abril de 2008. El museu, ubicat en un antic habitatge del segle xviii, servix per a donar a conéixer la forma de vida, costums i la indústria tradicional d’este municipi del Camp del Túria.

El seu origen va lligat al camp. Això ho fa palés el fet que, al costat de l’habitatge habitual, es troben l’almàssera, el celler, el molí, la quadra i una xicoteta botiga, situada vora la porta principal, on es venia part de l’oli i del vi que es fabricava a les seues pròpies dependències. Este edifici va ser en el passat centre econòmic de la població. Els més vells encara recorden haver anat per portar les seues collites (raïm i olives), quan els carros arribaven carregats.

Treballadors a l’almàssera de la Casa Gran

42

La Casa Gran ha esdevingut així una peça indiscutible de la memòria històrica de la població.

Diferents dependències amb nombroses màquines de l’època que, després d’un minuciós procés de restauració, mostren amb tota la seua esplendor com era la vida entre estes parets. Premses de vi i moles d’oli que, primer amb tracció animal i després mecanitzada, mantenien una activitat constant al local.

Encara que la data de construcció és desconeguda, les investiga-cions realitzades sobre els taulells ceràmics de la vivenda, així com diversos documents trobats a l’interior de l’habitatge, indiquen que la Casa Gran ja existia com a tal en el segle xviii. Més de dos segles d’història s’amaguen dins de les parets d’una construcció que l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona ha recuperat per convertir-la en Museu Etnològic de la localitat a petició de “l’Associació d’amics del museu”, que portaven anys arreplegant antiguitats vinculades a la història de la Pobla i que consideraven que este edifici seria la millor ubicació per a acollir-les.

El museu s’ha proposat, d’una banda, recuperar el patrimoni local a través de la conformació de col·leccions que són testimoni dels treballs tradicionals, dels costums i del folklore de la localitat. A més a més, es proposa dur a terme un treball ampli de revaloració d’esta informació per tal de posar-la a l’abast de les noves generacions, com un element didàctic d’aprenentatge de l’antiga forma de vida de la població, de les seues llegendes, contes, balls, celebracions i tradicions.

Per a dur a terme este propòsit, el Museu ha encetat una sèrie de projectes amb el patrimoni intangible, dividits en tres grans fronts de treball.

El primer programa l’ocupa el registre de la tradició oral. Consistix en la realització d’entrevistes filmades a les persones majors de la localitat per tal de conservar este patrimoni per a la posteritat. Els temes enregistrats inclouen els treballs realitzats tradicionalment en la població, principalment els rela-cionats amb l’agricultura i els diversos cultius que es conreaven en la localitat: els processos d’obtenció de l’oli i el vi, la comercialització d’estos productes, l’organització del treball, els llocs en què es duia a terme i altres peculiaritats.

S’han editat els primers volums d’una biblioteca de patrimoni, que sorgix de la memòria oral i de la recerca d’informació:

• Pous i séquies. Dedicat a tot el nostre regadiu.

• Els nostres menjars. Quaranta receptes típiques de la població, comentades per cada una de les dones que les ha realitzades. S’hi inclou una explicació de quan i perquè es realitzaven antigament.

• Indumentària típica de la Pobla. Arran d’una exposició, s’ha fet un estudi de la indumentària que s’estilava a la Pobla entre 1850 i 1950, des de la roba interior fins a la de festa. També s’hi inclouen fitxes identificatives explicant de qui era i per a què servia. En la introducció de cada apartat (l’home, la dona i els xiquets), s’ha recuperat, amb caràcter costumista, la forma de viure d’aquella època, les festes, el modo de festejar, el dol, la salpassa o salpàs (el ritual de benedicció de les cases per Pasqua), el casament, etcètera.

Actualment, es troben en preparació els volums que tractaran de:

• Arquitectura popular, pedra seca, catxerulos, aljubs i murs de pedra.

• Malnoms, cançons i refranys de la Pobla.

El segon programa està constituït per l’arxiu de fotografies antigues de la localitat, que mostra l’evolució urbana i la de les activitats tradicionals. S’està creant una base de dades, i s’està habilitant un ordinador

43

perquè l’arxiu fotogràfic que té l’Ajuntament puga ser consultat per qualsevol persona, visitant o inves-tigador que necessite veure imatges antigues.

La tercera línia de treball consistix en la programació d’activitats al voltant de les festes típiques i ce-lebracions en honor als patrons de la localitat, de les processons i altres actes i festivitats tradicionals. D’altra banda, es programen esdeveniments, concerts i tallers relacionats amb els temes de les expo-sicions permanents i temporals, sobre els distints aspectes del folklore local. Això inclou contes per a xiquets, jocs, balls, arts manuals i culinaris i altres activitats tradicionals.

Al febrer de 2009, la Conselleria de Cultura va reconéixer la seua col·lecció museogràfica com a Col·lecció Museogràfica Permanent de la Comunitat Valenciana.

Quins museus coneixes? Escriu el nom de cinc museus i indica en quina ciutat es troben.

Quina finalitat perseguix un Museu Etnològic?

De quin segle data la Casa Gran? A quines activitats està lligada?

Quines tres vies de treball s’han seguit per configu-rar este museu?

Assenyala en el plànol on es troba la Casa Gran.

Quin tipus d’activitats s’hi programen de forma temporal?

Selecciona de totes estes imatges les que pots trobar en este museu.

44

Història

El primer propietari de qui es té constància escrita va ser José Iranzo Ibarruchi, destacat militar que va arribar a ser president de la Cambra agrícola de València; també de la seua dona, Pilar Palavicino, filla dels marquesos de Mirasol. En 1870 van comprar la Casa Gran, la casa blanca junt amb totes les terres vinculades a esta. És des d’aleshores quan l’andana deixa de tindre utilitat agrícola i es transforma en residència de descans.

Els següents propietaris de la casa van ser Francisco Iranzo Benedito i la senyora Pura Mata Máñez, coneguts al poble com “els senyorets”. Posseïen gran quantitat de propietats, des de terres de secà situades a zones muntanyoses fins terres de regadiu a zones pròximes al nucli de la població. La majoria dels ingressos de la família provenien dels fruits del secà.

Amb la mort del senyor Francisco, la seua dona deixà la casa en herència a la seua neboda Antònia Garreta Mata, casada amb el senyor Paco de Terrara. El matrimoni tampoc va tindre fills i la senyora Antònia deixa en herència la casa a la seua neboda Antònia. Finalment, l’any 1989 l’Ajuntament comprà la casa a l’última propietària.

Els propietaris de la casa residien a la ciutat de València i freqüentaven esta propietat de forma esporà-dica. La casa era habitada durant tot l’any per la família dels estatgers, que vivien a la planta baixa. Ells no tenien accés al primer pis, que es reservava tancat amb clau per als propietaris. Esta zona era consi-derada un santuari al qual només accedien per fer-hi la neteja. L’últim estatger conegut de la Casa Gran va ser José Campos Ferrandis, el qual va ser al seu torn l’últim propietari de la casa abans de passar a ser propietat de l’Ajuntament.

Els estatgers es feien càrrec de les terres i de l’administració de la casa —que funcionava com a pro-ductora de vi i oli— i exercien una funció intermediària entre els propietaris i els treballadors. Solien treballar amb mà d’obra contractada.

L’edifici tenia un doble ús, perquè s’usava com a habitatge i com a centre neuràlgic d’activitats de producció de vi i d’oli. Per donar este servici disposava d’una almàssera i de tres trulls que tenien un ús privat i un públic, ja que la gent del poble hi acudia per a elaborar oli i vi. També hi havia altres trulls de ponts, d’ús públic: un al carrer Reverend Miguel Tarín, un altre al carrer del Saquet i un tercer al carrer Jesús Pitarch.

A finals del segle xix i principis del xx, La Casa Gran exercia la funció d’estació meteorològica. Això es deu al fet que Manuel Iranzo Benedito, germà del propietari, va fundar el servici meteorològic de la secció agrària de Llevant, l’objectiu del qual era la predicció del temps amb fins agraris. Els mapes trobats a la casa durant la seua restauració demostren que el museu va ser una estació meteorològica.

Quina funció complien els estatgers?

Qui va ser el primer propietari d’esta casa?

Qui la convertí en estació meteorològica?

45

Restauració i rehabilitació

Al desembre de 1999 es posà en marxa el procés de restauració, en el qual ha participat l’Ajuntament, conjuntament amb altres institu-cions i programes amb fons euro-peus.

Quan l’Ajuntament va adquirir la casa, l’estat d’abandó en què es trobava era notable, a causa, sobre-tot, del deteriorament patit durant els anys en què va quedar deshabitada (quasi 20 anys després de l’últim habitant). Esta circumstància va obligar a realitzar una àrdua tasca de restauració al llarg de cinc anys que va culminar amb la inauguració de la Casa el 18 d’abril de 2008.

Atés l’enfocament museístic a què està destinada la restauració de la Casa Gran, s’ha intentat recuperar la major quantitat d’elements possibles. S’ha seguit sempre el mateix criteri: mantindre les peces originals. En els casos en què ha calgut fer-ne còpies, s’han realitzat de manera que es note una lleugera diferèn-cia amb l’original: un canvi de color, un canvi de simetria… Totes les peces que formen la col·lecció permanent (utensilis de la vida quotidiana, d’època passada, ferramentes per al treball agrícola, per a la quadra o maquinària de tracció animal) han sigut donats pels veïns de la localitat i restaurats per ser exposats. Un dels elements recuperats ha sigut el porxe que unia la quadra amb l’almàssera a través

d’un sostre de canyís. Per a la seua reconstrucció s’ha optat per la mateixa tècnica tradicional amb què estava construït, és a dir, utilitzant canyes nugades i algeps.

El pas dels segles ha deixat una empremta en totes les estances de la casa a través de les diferents inter-vencions a què ha estat sotmesa al llarg del temps. Prova d’això són els arcs trobats en alguns espais de la vivenda, que en el segle xviii havien format part de la decoració. Després de la restauració s’han deixat marcats mantenint el fustam del segle xix.

Indústria tradicional

L’almàssera i el trull també han centrat una part important de la intervenció. En el trull, a més de reforçar el forjat, les pedres s’han sotmés a un procés de neteja amb vinagre i han sigut tractades amb oli. Per la seua banda, a l’almàssera, el major descobriment va aparéixer davall terra. Quan es va picar el terra es van trobar totes les canalitzacions per a transportar l’oli. L’oli anava a parar als tres tonells a través d’un sistema de conduccions canalitzat a diferents nivells per separar el producte segons la seua qualitat. Perquè la gent puga comprendre més fàcilment el funcio-nament de l’almàssera, s’han deixat obertes dos finestres arqueològiques.

46

Què creus que significa la paraula «restauració» en relació amb el museu?

En quins altres àmbits es pot utilitzar?

Quins elements de la casa han hagut de ser restaurats? Com s’ha realitzat este procés?

Qui va dur a terme el procés de rehabilitació de la Casa Gran?

«Trull» és una paraula polisèmica. Indica què designava en relació amb les activitats que es realitzaven en este habitatge.

Com es canalitzava l’oli cap als tres tonells?

Un passeig per la Casa Gran

Les dependències del Museu

Entrar en la Casa Gran és viatjar en el temps, en-dinsar-se en l’espai privat dels nostres avantpassats, imaginar com vivien i treballaven en una alqueria tradicional valenciana del segle xviii. Es troba situada en el centre històric de la localitat, i rep este nom popular per les seues dimensions.

El Museu Etnològic ocupa les dos plantes de l’antiga casa, i en este espai s’han reproduït les diferents estances domèstiques i industrials que posseïa la Casa Gran.

47

La recepció del Museu es troba en l’entrada pel carrer sant Antoni. En la planta baixa se situa l’habitatge dels propietaris que cuidaven la casa. En el lateral dret es troba l’estança que en altres temps va ser la tenda, on es venia part de l’oli i del vi que es produïa. S’han conservat l’estructura de fusta i el tonell que servia per a la venda del vi. A més, s’han incorpo-rat pitxers similars als utilitzats per a la venda de l’oli.

En esta habitació observaràs diversos tipus de balances. De les següents, assenyala quines has vist o s’assemblen a les que has vist:

Busca informació de com s’usen les balances que has assenyalat.

Davant de la porta d’accés es troba un menjador obert que fa les funcions de distribuïdor de la casa. Ací s’ha fet una estança amb mobiliari i accessoris típics d’una casa de l’època per a donar-los a conèixer als visitants.

En realitat, s’usava com cuina i com espai central de la casa. Hi trobem el foc que calfa, il·lumina i permet coure els aliments. Allí la família solia fer l’únic menjar comú del dia, el sopar, ja que era habitual que les altres es feren en el camp. Al voltant de la taula es comentaven les experiències del dia, s’escoltava la ràdio o es contaven històries durant les llargues hores d’hivern. A més, les dones realitzaven tasques com llavar la roba, pastar el pa, elaborar embotits, asseure’s a cosir o a estar amb els fills menuts.

48

Imagina’t una escena típica d’esta estança i dibuixa-la, com si fóra un còmic.

Per a pujar a la primera planta hi ha una escala a la dreta del menjador que ens conduïx a la sala d’exposicions destinada a mostres temporals.

Des d’ací s’entra a una cuina feta en el segle xix i reconstruïda en la seua totalitat. S’han mantingut tots els elements de fusta i la cuina de carbó, però a més s’ha fet l’enrajolat amb còpies de les sis peces de ceràmica originals trobades en la casa.

Habitualment, esta cuina estava dedicada al servici dels senyors i només s’utilitzava durant els períodes en què residien en la casa. A diferència de la situada en la planta baixa, esta no ocupava un lloc central en la casa i era simplement un lloc de treball.

49

Des de la cuina s’entra a la sala d’audiovisuals, antiga andana o cambra de l’habitatge i la sala d’exposicions, que en altre temps eren les habitacions dels senyors de la casa.

Si comencem el recorregut per l’escala situada a la part del darrere del taulell de l’entrada, accedim a l’habitació de l’estatger, és a dir, el propietari que s’encarregava de cuidar de la finca. Actualment, esta habitació presenta la mateixa distribució que hi havia quan vivia la família de l’últim estatger.

Des de l’habitatge arribem a la zona de treball per una porta situada al menjador de la casa, accedint di-rectament al pati, des d’on podem entrar a diferents estances. Al seu voltant es distribuixen els espais de producció industrials: les quadres, l’almàssera de l’oli, el lloc on es trepitja el raïm i el celler.

A mà esquerra, una estança on es guardaven les fe-rramentes de treball i on podem veure la tartana de la Casa Gran. Des d’ací entrem a l’estable on hi ha els accessoris per al treball i els pessebres.

Davant, al costat de la porta de la casa que dóna al carrer Sant Josep, es troba l’almàssera, a mà esquerra. Ací podem contemplar tota la maquinària utilitza-da per a l’obtenció de l’oli (les premses i els discos d’espart), la qual ens servix per a fer-nos una idea de com s’elaborava el preat líquid.

Intenta explicar com funcionava la cuina (de quina forma calfaven els aliments).

50

A l’altra part del pati hi ha el celler, on podem vore les premses originals per a l’obtenció del vi. Des d’ací s’accedix a l’antic celler, on s’exposen quinze tonells restaurats de la casa.

A la dreta del pati veiem el pou que servia per a abastir a la casa i que s’ha destapat amb la restauració de l’immoble.

Esta distribució de les diferents estances permet fer un recorregut per a ser visitat com a museu.

Relaciona cada una de les fotos següents amb el seu nom.

Mesuró (antiga mesura de cereals i farina).

Forcat (Arreu de fusta o ferro, en forma de ferradura, que es posa a les cavalleries damunt de la collera, i al qual es lliguen les cordes o corretges de tir).

Sària (Espècie de cistella d’espart, més llarga que ampla, que servix regularment per a càrrega d’una cavalleria).

Collera (Collar de cuiro o lona, farcit de borra o palla, que es posa al coll a les cavalleries o als bous perquè no els faça mal el forcat).

Dalla (Instrument per a segar, que es maneja amb les dos mans).

Carro.

Falç (Instrument xicotet que servix per a segar messes i herbes).

a

d

b

e

c

f

g

51

Dependències noves

El museu té també altres dependències. Per exemple, la sala d’exposicions, que s’ha habilitat al pis superior, on antigament es trobaven les habitacions.

A la sala d’audiovisuals es projecten vídeos informa-tius i didàctics sobre el procés de restauració de la vivenda i dels objectes exposats, així com sobre l’ús dels objectes esmentats i les maquinàries. També s’hi projecten vídeos sobre el patrimoni cultural de la Pobla de Vallbona, la història i costums de la localitat.

A més a més, i igual que la sala d’exposicions i altres dependències, el museu està obert a la projecció i exposició de material procedent d’altres llocs i cultures, tant a nivell local o nacional com a nivell internacional.

Complixen així estes dependències un dels objectius proposats per al museu: que romanga actiu i s’enriquisca contínuament amb la realització de diverses activitats de caràcter cultural.

Vos convidem a utilitzar tots els vostres sentits en este passeig per la Casa Gran. Fixeu-vos en cada detall, escolteu el so de la casa, imagineu els seus habitants realitzant les seues activitats quotidianes, gaudiu de l’oportunitat de formar part d’un temps ja passat, d’un escenari creat per a romandre en el temps.

En les següents figures et mostrem els plànols de les dos plantes de la Casa Gran.

PLANTA BAIXA PRIMERA PLANTA

52

I ara, més difícil: podries col.locar cada un dels següents utensilis o productes a l’estança de la casa on els podem trobar?

a. Màquina de cosir

b. Balances

c. Armari de rebost

d. Exposicions

e. Cuina de carbó

f. Tonells grans

g. Documentals

h. Llit

i. Pou

j. Pessebre

k. Premses i discos d’espart

l. Trull

Estança Utensili o producte

Pati

Fabricació del vi

Sala polivalent

Cuina

Almàssera d’oli

Saló d’estatgers

Vestíbul

Dormitori d’estatgers

Quadra

Celler

Sala d’exposicions temporals

Botiga

Estança Número

Pati

Fabricació del vi

Sala polivalent

Cuina

Almàssera d’oli

Saló d’estatgers

Vestíbul

Dormitori d’estatgers

Quadra

Celler

Sala d’exposicions temporals

Botiga

Sabries relacionar el nom de cada estança amb el seu número en el plànol?

53

Completa l’encreuat següent:

Vertical:

1. Nom del museu que estem estudiant.

Horitzontals:

1. La primera cosa que veiem en entrar a la casa.

2. Lloc on s’elabora l’oli.

3. Combustible utilitzat fa 100 anys (en la cuina i en la planxa).

4. Mitjà de transport que ja no se sol utilitzar.

5. Cistella d’espart que servix per a portar càrre-gues, en una cavalleria.

1

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

6. Tipus de bàscula molt usada fins fa alguns anys (fins i tot hui es pot vore).

7. El que tenia cura de la casa.

8. On menjaven els animals.

9. Estable de cavalls o de muls.

10. On guardaven el vi.

Fixa’t en el dibuix següent i pinta les figures de les persones.

En quina estança de la casa es troben?

Quina activitat es realitzava en esta estança?

Amb quins productes comerciaven principalment?

54

La Casa Gran com a unitat econòmica i social: Producció de l’oli i del vi

Qui va introduir l’oli d’oliva en la Península Ibèrica?

Fixa’t en el dibuix i explica de forma breu i ordenada les distintes fases del procés de producció de l’oli d’oliva.

Producció d’oli

No se sap amb exactitud quina va ser la primera cultura que utilitzà l’oli d’oliva. Alguns tractadistes indiquen que van ser els comerciants fenicis, d’altres diuen que foren els grecs els qui el donaren a conéixer a través de les colònies que crearen de cap a cap del Mediterrani. Amb l’arribada de les legions romanes d’Escipió, en el segles ii a.C., el cultiu de l’oliva es va expandir en les terres de la Bètica. Més tard, foren els àrabs els qui difongueren els usos culinaris i terapèutics de l’oli. En l’Edat Mitjana, este va suposar una font important d’ingressos per als reis. En l’actualitat, el cultiu i elaboració d’oli suposa per al nostre país un dels principals productes d’exportació.

L’oliva aconseguix la seua maduresa en començar la tardor. Un dita popular ensenya que «per Santa Caterina [el 25 de novembre] l’oli és a l’oliva». Els mètodes per a collir-ne han variat poc des de l’antiguitat fins hui dia. La forma més corrent és estendre al voltant de l’arbre àmplies teles on després cauen les olives quan es vareja o perxeja, és a dir, quan es tupa amb una vara llarga les branques de l’olivera. Les olives són traslladades a l’almàssera o molí per triturar-les i premsar-les, després d’haver estat llavades a fi de separar els fulls i rametes. Així, se n’obté una part líquida d’oli i aigua. Posterior-ment es procedix a la decantació i centrifugació, que consistix a fer girar a alta velocitat els recipients que contenen la substància obtinguda del premsat. Amb este procés s’aconseguix separar l’oli i l’aigua, ja que tenen distinta densitat. D’esta manera obtenim l’oli d’oliva verge, de manera natural.

55

Les normes internacionals adoptades per la Unió Europea definixen les característiques i propietats dels diferents olis d’oliva. La informació que haurà d’aparéixer a les etiquetes indicarà el tipus d’oli en cada cas: d’oliva verge extra, d’oliva verge, d’oliva, oli de pinyolada (o de sansa)… segons el tipus d’oliva i el procés utilitzat per a l’obtenció de l’oli.

Busca etiquetes d’oli d’oliva i comprova:

• De quin tipus són.

• El color de l’oli.

• Relació entre tipus i preu.

En què es basen les diferències?

A l’almàssera de la Casa Gran es produïa l’oli que eixia dels camps de la Pobla i dues persones es feien càrrec de tota la producció. Al principi, la maquinària que prensava les olives era moguda per la força animal, però a finals del segle xix s’introduïren motors mecànics. La pasta d’oliva que s’extreia es col·locava dins de discos d’espart i es premsava per extraure l’oli. Després es mesclava amb aigua calenta i mitjançant esta emulsió es facilitava la producció. Així s’extreia i per una xicoteta séquia arribava fins a un depòsit.

56

Estàs a la cuina i disposes dels aliments següents: farina, sucre, oli d’oliva, ous batuts, vinagre, oli de gira-sol i aigua. Utilitzant estos aliments indica com prepararies els següents sistemes químics:

1. Una mescla heterogènia de dos sòlids

2. Una mescla heterogènia de dos líquids

3. Una dispersió sòlid-líquid

4. Una dispersió líquid-líquid

5. Una dissolució d’un sòlid en un líquid

6. Una dissolució d’un líquid en un altre líquid

BAMBOLLES DE LÍQUIDS

Realizació

1. Ompli el got amb aigua fins a la mitat.

2. Aboca un cm d’oli (un dit aproximadament).

3. Afig una cullerada de sal sobre l’oli.

4. Amb el mànec de la cullera, espenta la sal fins al fons del got.

Materials

• Un got

• Oli

• Aigua

• Sal

• Una cullera

Una pista… els possibles sistemes poden ser:

• Farina i sucre

• Aigua i oli d’oliva o de gira-sol

• Farina i aigua, batent-ho bé

• Ous i oli (maionesa)

• Sucre i aigua

• Vinagre i aigua o els dos olis

Observa on s’ha depositat la sal. Què puja dins de l’aigua?

experiment

57

Els planetes i les estreles, des de la seua formació, són grans masses de gas molt calent. Atretes per la seua gravetat, totes les masses s’agrupen formant boles.

Quants grams d’oli caben en una botella de 2,5 litres? (La densitat de l’oli és 900 kg/m3)

Dibuixa el producte a què es referix esta endevinalla:

L’arbre el fruit ha de donar, Solució:la premsa l’ha de premsar,te l’has de menjar amb el pai el vestit et pot tacar.

Què volen dir estos refranys?

“L’oli d’oliva cura tots els mals” “Pel juliol, el raimet porta dol i l’oliva també en vol”

Relaciona els dibuixos:

58

Producció de vi

El vi es va produir per primera vegada durant el neolític, segons es desprén dels testimonis arqueològics trobats als monts Zagros (Armènia, Iran i Geòrgia), que mostren la presència de vinya silvestre i l’aparició de la ceràmica al lloc durant este període. L’evidència més antiga de la producció i consum de vi és un atuell de l’any 5400 a.C., en el qual es va trobar un residu rogenc d’esta beguda. Posteriorment, el consum de vi es va estendre cap a l’occident i arribà fins a Anatòlia i Grècia, i també cap al sud fins a Egipte. A l’antiga Grècia, el vi es bevia mesclat amb aigua i es conservava en pells de cabra.

Ja a Egipte, Grècia i Roma, s’adorava Dionís o Bacus (déu de les vinyes) i la Bíblia es referix al vi en diversos passatges. Sabem que a Xina, fa 4.000 anys, ja coneixien el procés de fermentació del raïm, i que a l’Egipte del segle xiv a. C. ja coneixien la viticultura. Juli Cèsar va ser un gran apassionat del vi i el va introduir per tot el món romà.

El desenrotllament de la viticultura es deu en certa manera a la propagació del cristianisme, puix que el vi és necessari per a la celebració de la missa. Els monestirs, amb els seus propis mètodes d’elaboració i extracció, van ser els precursors de la viticultura i vinicultura.

Per a la fabricació de vi, és molt important la terra, el clima, la temperatura, el sòl, el temps d’exposició solar i l’aigua que reben les vinyes. La recol·lecció es du a terme amb màquines o en forma manual, en paneres de 20 kg. Generalment, la fabricació de vi comença amb esta activitat i es realitza en hores molt primerenques del matí o bé a la nit, per evitar que l’acció de la calor inicie un procés de fermen-tació no desitjat. La mòlta és el pas següent, quan arriben els xanglots al lloc del celler destinat per a este fi.

D’allí els xanglots passen per una màquina, que és la que separa els grans del xanglot. El següent pas és el premsat del raïm per extraure’n el suc. El most és bombat després als tancs de fermentació (el most inclou polpa, pellofa i llavor).

Per convertir el raïm en vi és menester un procés absolutament natural: la fermentació. Es tracta d’un fenomen químic que transforma el sucre del raïm en alcohol i anhídrid carbònic. Així comença la fabri-cació de vi.

Els agents químics que produïxen esta transformació són el rent i els microorganismes que habiten —entre altres llocs— en les pellofes del raïm. N’hi ha prou que es trenque la pellofa perquè comencen a operar els rents sobre el sucre, que constituïx el 30% de la polpa, i comence el procés de fermenta-ció, és a dir, que el most comence a convertir-se en vi.

En condicions normals, el rent continua actuant en la “fabrica-ció” del vi fins que tot el sucre del most es convertix en alcohol o bé fins que el nivell d’alcohol en el vi

59

arriba al voltant del 15% del volum. En les escasses ocasions en què els grans de raïm són molt dolços, l’acció del rent es deté i això paralitza la fermentació. Este procés es du a terme en tonells que s’emmagatzemen al celler, tot esperant la maduració.

Hi ha una gran varietat de vins. El contingut alcohòlic d’esta beguda oscil·la entre un mínim de 9 graus i un màxim de 14,5, depenent de l’elaboració. Per la seua importància a nivell de consum mundial, parlarem de tres tipus:

• Blanc. És el que s’obté a partir de raïm blanc. Encara que és poc freqüent, també es pot obtindre a partir de raïm negre de polpa no pintada al qual se li lleva la pellofa (la pell del raïm, la part externa).

• Negre. És el que s’obté a partir raïm negre al qual no se li ha llevat la pellofa.

• Rosat. És el que s’obté a partir de raïm negre al qual se li ha llevat parcialment la pellofa. També pot provindre de mescla de raïm blanc i negre.

A la Casa Gran de la Pobla de Vallbona també s’elaborava el vi, just davant de l’almàssera i al pati de la casa, igual que l’oli. Es xafava amb els peus, i la pasta que se n’obtenia es premsava per extraure’n el suc amb què es fa el vi. Ací s’elaborava tant vi propi de les terres dels senyorets com vi dels agricultors que deixaven part de la seua producció per a la utilització d’estes instal·lacions.

Tot el vi que es feia es guardava al celler on encara hui es conserven alguns tonells de l’època.

A la part de davant de la casa (al carrer sant Antoni) a mà dreta, darrere de la porta d’entrada al museu, es troba la botiga on es venia el vi i l’oli tant de producció pròpia com el que deixaven els llauradors com a pagament. Els vins tenien etiqueta pròpia (realitzada pel senyor Francisco Iranzo) i van ser pre-sentats a l’exposició que es va realitzar a València l’any 1909.

Per què s’elaborava el vi del senyoret i dels agricultors a la Casa Gran?

On s’ubicava la botiga on es venien l’oli i el vi?

On es van trobar els primers vestigis de fabricació del vi?

Per què s’ha de collir el raïm durant les primeres hores del dia?

Per a què servix el xafat del raïm?

60

En què es diferencien els vins blanc, rosat o negre?

Pensa un poc:

Si tres cireres valen el mateix que dos grans de raïm, quants grans de raïm valen el mateix que 24 cireres?

Endevinalla

Dos germans són Solució:Un va a l’església, l’altre no.Què són?

COM ES PRODUÏX EL VI

Realizació

Amb ajuda del morter i el colador obtenim el suc de raïm amb el qual experimentarem. Seria aconsellable realitzar uns quants filtres per intentar que el líquid quede com més net millor. A continuació l’introduïm en l’Erlenmeyer i hi afegim una mica de rent. Apuntem la data i deixem que la fermentació seguisca el seu curs i les seues reaccions durant unes hores. És bo que situem el got Erlenmeyer en un lloc apropiat, amb poca llum i temperatura no superior a quinze graus centígrads. Al cap d’unes hores, un elixir fresc i d’alcohol vitícola omplirà l’atmosfera de l’habitacle. Cal tindre la paciència del bon científic perquè, a vegades, els processos químics es dilaten en el temps per circumstàncies diverses (qualitat de sucre en el suc, quantitat de rent, compostos biològics de l’aire ambiental, temperatura, etc.).

Materials

• Un morter per a picar i triturar el raïm

• Un colador per a filtrar el suc ensucrat

• Un recipient de labora-tori, tipus Erlenmeyer, amb tap i orifici d’eixida de gasos

• Un xanglot de raïm (amb 250 gr.)

• Una mica de rent de cervesa

experiment

Què ocorre?

Quina funció bàsica han realitzat els rents en este experiment?

Què utilitza el rent per a produir el seu propi aliment?

Quin gas s’origina com a conseqüència d’açò?

Els rents són sers vius microscòpics, que produïxen la fermentació del vi i estan presents en la nostra vida quotidiana. Amb el següent experiment podràs comprovar-ho.

Realizació

1. Mescleu el rent amb una cullerada de sucre en un got amb aigua tèbia.

2. Aboqueu este contingut en la botella transparent i després afegiu una altra tassa d’aigua tèbia dins de la botella.

3. Col·loqueu el globus desunflat sobre la boca de la botella.

4. Poseu la botella en un lloc tebi i fosc durant tres o quatre dies.

5. Observeu quin és el resultat.

Materials

• Sobre de rent en pols

• Sucre

• Botella transparent d’algun refresc

• Una cullera

• Un globus

• Aigua tèbia

LA FERMENTACIÓ

experiment

61

62

Faula de la rabosa i el raïm

Llig amb atenció esta faula i pinta el dibuix que la il·lustra.

Una rabosa caminava famolenca pel bosc quan, de sobte, va veure una vinya i observà que en la part més alta penjava un xanglot de raïm deliciós. La rabosa s’acostà i d’un bot va tractar d’agarrar-lo. Però no va tindre sort. Ho intentà diverses voltes i no ho va aconseguir, volgué escalar però caigué a terra. Després de molt d’intentar-ho, la rabosa es va allunyar decebuda, però repetint-se en to picaresc i conformista la frase: “Està verd…”

Quina conclusió traus d’esta faula?

63

L’església i les seues pintures

Saber més sobre la Pobla

1. La primitiva església medieval. Descobriment de les pintures.

L’església de Sant Jaume Apòstol va ser en el seu origen d’estil gòtic, però modificacions dutes a terme en el s. xvii per tal d’ampliar-la han provocat que en l’actualitat l’església presente distints estils arquitec-tònics i que se n’haja canviat l’orientació. L’antic absis pla de la primitiva i xicoteta església es va lluir i en este es va obrir la porta principal d’accés a l’església. Així, les pintures murals de l’altar medieval van quedar ocultes fins que, recentment, foren descobertes per l’obrer Fernando Martínez i dos feligreses, Mari Carmen Llopis Tortajada i Vicenta Castellano, mentres realitzaven unes obres de manteniment en l’atri actual de l’església. Hui les pintures queden als peus de l’església però en el passat n’ocuparen un lloc privilegiat puix decoraven el presbiteri de l’antiga església medieval. Les pintures descobertes pertanyen a l’estil del gòtic lineal, semblants a les que es conserven a l’església de la Sang de Llíria i en altres esglésies de reconquesta com la de Sant Feliu de Xàtiva.

La primitiva església era d’estil gòtic de transició, el de les anomenades esglésies de reconquista. Estes seguixen el model gòtic llenguadocià, les caracterís-tiques del qual són: nau única rectangular, teulada a dues aïgues sobre arcs diafragmàtics apuntats, sostrada de carena sobre la pilastra dels arcs i cassetó (sostrada de fusta) mudèjar. En la nau central se solen obrir capelles i acaba en un absis.

La recuperació d’alguns fragments de la decoració mural de l’absis primitiu ens oferix una xicoteta mostra de la riquesa ornamental de què degué gaudir la parròquia de la Pobla de Vallbona. Estos apareixen als dos costats de la porta. En un fragment apareixen representats els sants de la pedra, Sant Abdó i Sant Senén, junt amb Sant Gil, patró de la pluja, i l’escena del Calvari. En l’altre, en pitjor estat de conservació, podem contemplar una estructura arquitectònica fingida que acull diverses escenes relacionades amb la infància de Jesús. En la part inferior, la restauració ha rescatat la figura de la Mare de Déu agenollada i en oració, que potser pertanyia a una escena de l’Anunciació hui perduda. En la part superior, les escenes s’emmarquen en els requadros creats pel fingiment arquitectònic polilobulat: la Nativitat i l’Epifania o Adoració dels Reis.

Cronologia i estil

En un principi, les pintures murals van ser classificades dins de la cronologia del gòtic lineal. No obstant això, un examen detallat de les pintures, de la seua composició i detalls, revela que degueren ser rea-litzades no abans de 1390. És una data molt tardana per a la realització de pintures murals, perquè cap a la segona mitat del segle xiv a València començà a generalitzar-se l’ús del retaule per a la decoració d’altars majors i capelles. El que sí que queda patent és que, des d’un punt de vista tècnic, mostren totes les característiques formals pròpies de les pintures murals del gòtic lineal.

64

• Estan realitzades al fresc sobre el mur de l’església per transmetre missatges religiosos, molt utilitzats als temples romànics.

• Presenten un clar predomini del dibuix. Una pintura lineal, plana, de contorns clarament definits i remarcats en negre. Este estil es caracteritza per l’absència total de la tercera dimensió i un clar protagonisme de la línia sobre el modelatge, per la qual cosa els colors solen ser plans. Les pintures del gòtic lineal mostren un potent caràcter narratiu, un gust per les escenes dinàmiques i per un cert expressionisme ingenu, elemental però altament eficaç. Tant a Llíria com a Xàtiva hi ha una certa predilecció pels colors plans, terrosos, ocres i siena.

No obstant això, en el cas de la Pobla observem la introducció de colors vius i expressius que pretenen emular el cromatisme de les pintures dels retaules gòtics del moment. Així mateix, el caràcter narratiu ha desaparegut i ha deixat pas a un concret i evident caràcter monumental de les figures. Igualment, sorprén la manera peculiar d’enquadrar les escenes mitjançant requadros fingits que imiten la fusta dels retaules i que fins i tot arrepleguen la preciosíssima decoració vegetal que presenta de vegades l’arquitectura del retaule.

Pascual García de Almunia establix el culte dels Sants a València a principis del segle xv, puix la dada més antiga que es conserva és un benefici eclesiàstic a la parròquia de Sant Esteve de València, per la seua invocació, que va autoritzar Hernando Heraut el 19 de desembre de 1402. Estes dades ens confirmen la cronologia de les pintures a principis del segle xv quan el seu culte va haver de generalitzar-se, espe-cialment a poblacions agrícoles com Almàssera (1554) o Benigànim (1589 i 1681), on van ser anomenats patrons en 1587.

Durant l’Edat Mitjana, les pintures dels temples tenien la finalitat de recordar als fidels les ensenyances rebudes i mantindre viu el record dels episodis de La Bíblia. Les fonts d’estes pintures eren les Sagrades Escriptures i els relats hagiogràfics.

Descripció de les pintures

Les escenes millor conservades són les que representen els sants de la Pedra, Abdó i Senén, que flanquegen una imatge de la Crucifixió, i Sant Gil. L’artista ha realitzat un artifici simulant la traceria gòtica que habitualment protegix els plans dels retaules amb escenes pintades. Les pintures tenen uns esquemes decoratius planificats, per bé que a vegades són de mal seguir, ja que se n’han perdut fragments importants.

El conjunt es dividix en quatre registres diferenciats: en el primer d’ells, Sant Senén ricament vestit sosté una copa amb una mà i amb l’altra agafa la seua espasa. Destaca la monumentalitat del personatge, el caràcter corpori del sant que inunda el registre i la delicadesa del dibuix, que seguix els paràmetres estètics del gòtic internacional amb els seus ritmes ondulants, fruit d’un lirisme idealitzat i preciosista.

65

Cal assenyalar també la recerca d’un major naturalisme en el fet de situar el referent del núvol, la neu, la pedra i la pluja d’una meravellosa exquisitat.

Este mateix caràcter monumental i llenguatge elegant i refinat de l’estil internacional (encarnat a València per Pere Nicolau i Gonçal Peris) es fa palés també en les figures de Sant Abdó, que mostra l’espasa desembeinada, i Sant Gil amb hàbit monacal benedictí i bàcul abacial. És possible que, a l’origen, també portara el llibre i la fletxa amb què va ser ferit, i que als seus peus apareguera la cérvola que l’alimentà durant el seu període com a ermità.

L’autor d’estes pintures devia conéixer les aportacions de la pintura italiana introduïdes en la pintura valenciana en aquell moment —guardant les distàncies: Giotto, Masacio, Pisanello—, hàbilment conjugat amb un traç ondulant de línies elegants i refinades pròpies del Gòtic Internacional.

Després de llegir el text anterior, identifica, justificadament, els Sants representats en les pintures.

Els Sants

En llatí sanctus significa “separat” del món profà. Els elements bàsics que definixen els sants són: puresa, soledat inviolable, poder miraculós.

La iconografia dels sants està subjecta a les mateixes lleis de la iconografia bíblica. No obstant això, les llegendes que envolten les seues vides deixen més llibertat per a la invenció i la imaginació dels artistes, i arriben a innovar quan no tenen models. No obstant això, l’artista utilitza per a les representacions dels sants un llenguatge més familiar. Són hòmens fràgils, propensos a les temptacions i a la debilitat, són més familiars i populars.

Les fonts d’on els artistes extrauen els models de les seues representacions són:

• Els relats del Nou Testament, sobretot el Fet dels Apòstols.

• Els martirologis.

• La Llegenda Àuria de Jacques de la Vorágine.

Característiques i atributs

La individualització dels sants representats es realitza a través d’unes particularitats físiques com ara el cabell, la barba, la forma del cap o la corpulència. Un altre element important és la indumentària, que corresponia al seu estat, rang social o a l’ofici que havien exercit. Per als iconògrafs s’ha convertit en un element valuós per a la identificació dels sants, encara que les vestimentes solen ser anacròniques, igual que els escenaris en què es representen. Finalment hi ha els atributs que són signes de reconeixement afegits als personatges. Poden ser un objecte (la clau que porta Sant Pere), un animal que l’acompanya o l’instrument del suplici, una palma que indica que han patit martiri, l’aurèola o nimbe, un llibre obert o tancat.

66

Assenyala les característiques i atributs amb què l’artista ha representat el sant i la santa.

Observa les pintures de la Pobla i descriu les característiques i atributs dels sants. Observes algun ana-cronisme en les seues vestidures? Raona-ho.

Els Sants de les pintures de la Pobla

La devoció a Sant Abdó i Sant Senén, els Sants de la Pedra o Sants Màrtirs —com són coneguts entre els valencians— és primerenca a la Pobla de Vallbona. Apareix ja acreditada en el segle iv. No obstant això, el seu caràcter protector sobre les collites partix del prodigi que les seues relíquies van realitzar a la zona d’Arles (França) a mitjan segle x, per la qual cosa són especialment venerats entre les comunitats dependents d’una economia agrària, com és el cas de la Pobla de Vallbona.

Els Sants apareixen representats amb luxosos vestits a la moda, amb colls bollats i mànegues amb riques randes, joies i accessoris elegants, junt amb l’expressió serena, solemne, però amable dels rostres de les figures sagrades. D’eixa manera, els sants barons ací representats emulaven els nobles senyors que els fidels havien vist en celebracions i festejos importants. Estos són els mitjans de què s’ha servit el pintor per a aproximar el missatge sagrat als fidels.

Sant Pere Santa Llúcia

67

Biografia de sant Abdó i sant Senén

Segons el seu relat hagiogràfic, Abdó i Senén eren dos prínceps o virreis oriünds de Pèrsia que, durant les persecucions contra els cristians, arreplegaven els seus cossos per a donar-los sepultura. Després de ser arrestats, per orde de Deci, van ser degollats per gladiadors entre els anys 249 i 253. Després de la seua mort, van ser soterrats al cementeri Poncià, ubicat al barri Trastevere de Roma, on es va edificar una basílica en el seu honor.

A mitjan segle x, l’abat del monestir de la Mare de Déu d’Arles de Tec —localitat situada al Pirineu Occidental— va veure en un somni la manera de solucionar les catàstrofes que assotaven l’agricultura: portar les relíquies dels sants a Arles. Una vegada depositats les seues restes al monestir benedictí, van cessar les calamitats i els seus habitants els nomenaren patrons de la ciutat. Des d’allí, la devoció es va estendre per tota l’àrea cultural catalano-aragonesa i es va desenrotllar el concepte de la seua protecció agrària.

Durant anys, les collites de la zona eren arrasades per tempestats es-tiuenques: pluja i pedra destruïen tot l’esforç i les esperances dels llaura-dors. Feres salvatges, llops i óssos atacaven la població i “a vegades venien uns animals que s’emportaven els xiquets, els mataven i se’ls menjaven”.

Culte a terres valencianes

Sobre la difusió del seu culte a terres valencianes, Chabret afirma que en els arxius parroquials consul-tats es pot comprovar com “existien antigament beneficis fundats amb la invocació dels sants Abdó i Senén, i això mateix s’observa a diverses poblacions del seu Regne, on s’aplicaven a veure qui en podia més per tributar-los fervorosos cultes a fi que els foren propicis quan les tempestats amenaçaven d’arrabassar-los les collites”.

No obstant això, la seua advocació en les pintures de la Pobla de Vallbona és doble. Per un costat, hi apareixen representats com a sants de la Pedra, és a dir, com a patrons de l’agricultura. Per això, junt amb les seues efígies apareixen, de manera simbòlica i naturalista, fenòmens de la tempestat i les conseqüències nefastes d’esta sobre l’agricultura. No obstant això, tots dos flanquegen l’escena de la Crucifixió de Crist, d’evident simbologia eucarística. Per això, els sants apareixen representats ací en la seua doble faceta com a sants màrtirs que, en evident al·lusió cristològica, es convertixen en paradigma de conducta del fidel.

Biografia de sant Gil

La seua relació amb sant Gil (o sant Egidi), ermità i abat benedictí del segle vii, partix igualment d’Arles, ciutat a on el sant va emigrar després de deixar la seua terra natal, Atenes. Es va retirar a la vida contem-plativa en un bosc de Nimes, on s’alimentava de la llet d’una cérvola domesticada. Durant el transcurs d’una cacera, el rei Wamba va ferir amb una fletxa el sant perquè este es trobava amb la cérvola que havia buscat refugi en ell. Per a compensar-lo, el rei va construir un monestir benedictí per al sant prop de la desembocadura del Roine. Entre els seus múltiples patronatges a terres valencianes, se’l venera com a protector de les collites, propiciador de la pluja beneficiosa i apaivagador de tem-pestats, per la qual cosa sovint se’l venera junt amb els Sants de la Pedra.

68

Escena de la Crucifixió

El sacrifici de Crist en la creu es revela com un vehicle de salvació a través de l’Eucaristia, de la sang que mana de les ferides de Crist, i que cau sobre una Mare de Déu i un Sant Joan Evangelis-ta que, de genollons i apesarats, contemplen la seua mort. Crist apareix clavat en la creu amb tres claus. Segons la iconografia tradicional, no és un Crist triomfant, sinó que està mort, amb la corona d’espines que cau sobre el muscle dret. La sang que brolla del costat representa l’Eucaristia a través de la qual l’home és alimentat i renaix a la vida.

Des dels primers temps es va pensar que la sang vessada en la creu tenia força redemptora, concepte que s’encarna en l’Eucaristia. Per la seua acció, l’home és alimentat i renaix a la nova vida. Este sentit es reforça per la presència del pelicà que apareix en el niu amb les seues cries en la part superior de la creu.

Es llegia en els bestiaris que el pelicà s’obria el pit a picades per alimentar les seues cries. Segons una altra versió, la femella del pelicà feia ressuscitar amb la sang del seu cor les seues cries mortes pel mascle.

La comparació de Jesús en la creu amb el pelicà està presa d’un passatge dels Salms (102,7): “M’assemble al pelicà del desert”.

En l’art medieval, el pelicà que s’obri el pit és quasi sempre la imatge de Crist crucificat, per la qual cosa l’animal es representa enfilat dalt del tot de la creu, i fins i tot a vegades hi fa el seu niu.

Louis Réau: Iconographie de l’art Chrétien

L’Epifania o adoració dels Reis Mags

L’Epifania o adoració dels Reis Mags a penes és llegible, a causa del seu mal estat de conservació: tan sols s’han conservat dos de les figures dels reis perquè la tercera agenollada en actitud d’adoració quasi s’ha perdut. La resta de l’escena i personatges han desaparegut completament.

L’escena és narrativa i plantejada amb elegància. Els personatges apareixen representats amb rics vestidures com les del primer personatge, confeccionades amb un ric brocat decorat amb pardalets i motius geomètrics.

L’escena de la Nativitat o adoració dels Pastors a penes deixa intuir l’aspecte original de la composició. No obstant això, la distribució espacial i l’emplaçament de les figures té una certa semblança amb altres pintures de l’època. En les tres escenes es recorre a un cobert o porxo semblant, paral·lel al pla de la pintura, que mostra una estructura de plans entrecreuats de la sostrada del sostre a dos aigües.

El Naixement combina l’anunci de l’àngel als pastors, que apareix en la part alta del pessebre, amb l’Adoració al Xiquet acabat de nàixer en primer terme, el qual es representa amb faixa i envoltat per

69

una aurèola daurada, dins el seu bressol, amb forma de caixa, en el costat del qual s’aprecien unes volanderes. Darrere del pessebre se situen el bou i l’ase que esmenta l’evangeli apòcrif del Pseudo-Mateu.

Esta tipologia compositiva va ser freqüent en el Gòtic Internacio-nal: un cobert o porxo vora l’entrada de la cova de Betlem. Este estable semi rupestre s’allotja davall d’una espècie de cabanya proveïda d’un sostre a dues aigües, formada per un entramat de pals i teules que davalla cap a uns troncs d’arbre en forma de forqueta.

Finalment, hi ha una escena molt deteriorada en què apareix la Mare de Déu amb el cap inclinat. La seua fisonomia, a penes marcada amb una línia negra, és bella i delicada, i la seua postura és submisa. És molt freqüent que les representacions de la Mare de Déu tinguen la seua pròpia iconografia, però també influïx la manera en què l’artista va veure la dona, representació de totes les virtuts femenines.

2. El retaule de Sant Jaume

Descripció

Esta obra va ser realitzada entre 1450 i 1460 i, si hem de jutjar per les seues dimensions —191 x 148 cm—, hagué de formar part de la pintura central d’un retaule dedicat al sant apòstol. En l’actualitat este retaule no es conserva.

Sant Jaume està representat com a pelegrí, amb el bordó del qual penja un xicotet sac de pell amb la petxina del pelegrí, el barret d’ala ampla amb una altra petxina al front —senyal del seu pelegrinatge fins a terres gallegues— i les sandàlies. Vist llarga túnica talar que deixa veure els seus peus, pellissa de pell de camell i un sarró amb la típica petxina de pelegrí. Finalment, vist un ampli mantell de vellut de colors verd i daurat, que presenta una decoració floral composta per una pinya central rodejada de palmetes amb cinc tiges o ramells florals com a últim retoc; tot això rivetat per un galó daurat amb un recam de perles i caboixons, que es tanca al pit amb una agulla de pit igualment decorada amb perles i una gran gemma roja que al·ludix el seu martiri. A la mà esquerra porta un llibre obert pel passatge de l’Epístola de Sant Jaume I, 12, que diu: “Benaventurat l’home que suporta la temptació, ja que quan s’ha provat, rebrà la corona de la vida”.

La figura de Sant Jaume destaca per la seua monumentalitat —accentuada pel fons daurat de tradició gòtica—, que es manté com a recurs estilístic. A Itàlia, en canvi, els fons s’obrin utilitzant la perspectiva geomètrica. En el cas del pla de Jaume, s’adopta una perspectiva tímida gràcies a les llosetes del terra, un recurs utilitzat per l’autor en altres obres. El seu port és aristocràtic i cortesà, la qual cosa es manifesta en el ric teixit, en el brodat de la capa i en la joia que presenta.

Les textures dels materials, la lluentor de les petxines i el preciosisme detallista dels brocats manifesten un significatiu grau d’assimilació de la denominada ars nova procedent de Flandes. A més, el realisme de la figura, situada en tres quarts i en un evident contraposat clàssic, l’expressivitat del rostre del sant pelegrí i la solemnitat i severitat que transmet la seua mirada presenten ecos de la pintura flamenca.

70

Enumera i explica els trets definitoris de la iconografia de sant Jaume el Menor.

Autor

Després de ser atribuïda l’obra a Jacomart, actualment es considera que el seu l’autor pot ser Reixach.

La pintura de sant Jaume de la Pobla presenta similituds formals amb altres obres de Reixach, com ara la taula de Sant Jaume i Sant Gil (Museu de Belles Arts de València, procedent del convent del Carme). En tots dos hi ha semblances en la pellissa, la caiguda de la túnica, el bordó amb la bossa, el llibre obert del sant pelegrí o el mateix sòl amb quadrícules tan característic del seu estil.

Tenint en compte la dependència de la Pobla de la Cartoixa de Portaceli (per a la qual va treballar Reixach) és possible que els cartoixans encarregaren al pintor l’esmentada obra.

Joan Reixach

Fill de Llorenç Reixach, escultor de professió, s’inicia en el taller de son pare. Degué nàixer no després de 1411 perquè diu ser major d’edat en 1431. D’acord amb estes dades, hui sabem que Jaume Baço —àlies Jacomart— i Joan Reixach pertanyien a la mateixa generació, encara que Jacomart va morir en 1461 i Joan Reixach encara vivia en 1486. A més, degué ser ajudat en les seues últimes obres pel seu fill Jerònim, també pintor. La seua activitat coincidix amb l’etapa més avançada del Gòtic Internacional, estil que adopta i alterna amb repercussions flamenques. Treballà en nombroses ocasions amb Jacomart, i arribà a concloure diverses obres seues. Esta circumstància ha provocat que molts estudiosos con-fonguen les seues creacions. A més a més, això fa difícil definir les característiques artístiques del propi Jacomart. Tots dos compartien un codi lingüístic comú. En general, Reixach ha sigut sempre considerat un deixeble del taller de Jacomart, però hui dia això es posa en dubte.

Els començaments d’ambdós pintors s’inscriuen en l’ambient del Gòtic Internacional del primer terç del segle xv, que dominava el panorama artístic valencià. Però prompte tots dos començaren a assimilar les novetats flamenques i eyckianes introduïdes per Dalmau després de la seua estada a Flandes entre 1431 i 1436.

El seu primer treball documentat és un retaule dels Gojos de la Mare de Déu per a la capella d’un hort pròxim al palau reial de València (els pagaments d’esta obra estan documentats entre 1437 i 1440 segons el llibre de Comptes de Batlia). També hi ha un altre retaule realitzat per a la capella del castell de Xàtiva (1339-1440), que hui es troba desaparegut. En 1439 va ser convocat a taxar un treball de Lluís Dalmau a compte de la Batlia. A partir d’esta data la seua activitat és constant, i cap a 1439 treballa per a la cartoixa de Portaceli. És possible que aleshores realitzara la pintura de Sant Jaume, que formaria part d’un retaule.

La dècada dels anys quaranta és sens dubte la de major esplendor artística. Entre 1440 i 1441 realitzà per a Sant Joan de l’Hospital el retaule de Santa Bàrbara, i cap a 1442 féu diversos treballs per a la catedral, com ara la pintura de Sant Benet, que fa poc li ha sigut restituïda (abans estava atribuïda a Jacomart).

71

Efectivament, en aquells anys Reixach va substituir Baço en algunes de les obres que, per distints motius, este havia deixat inconcluses, com el retaule de Sant Miquel de Burjassot, del qual Jacomart només havia arribat a realitzar la taula central. En 1444, Reixach firmà un contracte per finalitzar l’obra, i va ser el canonge de la Catedral de València, Andreu García, el que li indicà els temes o assumptes que hi calia representar. Esta notícia confirma de manera fefaent la desvinculació entre ambdós mestres.

Les obres de Reixach són abundants. En 1447 el trobem a Sogorb daurant el tabernacle del Corpus Christi de la catedral. A partir d’aquell moment els seus encàrrecs van ser nombrosos i cada vegada va ser més reclamat en llocs més allunyats: treballà a Caudete (1453), a l’església de Bocairent (1456), a l’església de Vila-real (1458), per al retaule de l’església de Sant Antoni de Pàdua, extramurs de València (1460), per al convent de Sant Agustí de València (1460) i per a l’Almoina dels carnissers de València (1461).

En 1461 el rei Joan ii el va nomenar pintor real. En aquella època —ja tenia uns cinquanta anys— el paper del seu taller i especialment del seu fill Jerònim Reixach va ser cada vegada major. En estos anys treballà per a la catedral de València, però la seua labor més important va ser la realització del retaule de la capella “del Senyor Rei” del convent de Sant Doménech (1463), les pintures de les portes de l’orgue de la catedral (1465) i el retaule de Santa Úrsula, que hui està al Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’últim treball documentat és el retaule major del convent de Santa Magdalena de València (1486), dedicat als Gojos de la Mare de Déu.

Com s’ha indicat sovint, l’artista degué disposar d’un obrador molt organitzat, amb ajudants que li prepararien suports, colors, daurats i burinats, i que realitzarien les parts secundàries de les seues obres, especialment aquells aspectes més rutinaris i mecànics: la resolució dels sòls amb taulells, sanefes, brocats i adorns. Quedarien a les mans del mestre la invenció de les composicions, el disseny, l’elecció dels colors, la creació de models i tipus i molt especialment la resolució de les mans i rostre —les parts més expressives dels quadros—. L’obrador de Reixach també disposaria de multitud de dissenys amb elements ja assajats: paisatges, cases, arbres, plantes, elements geogràfics i tot un repertori de models humans, habituals en la seua producció i en els quals es fa palesa l’empremta flamenca, especialment en el realisme i en l’expressivitat dels rostres. Per tant, no ens han d’estranyar els evidents paral·lelismes que existixen entre l’obra de la Pobla i la que es conserva al Museu de Belles Arts de València.

Completa la pintura del sant. Dibuixa el personatge que falta de l’anunciació.

72

La Manguilla

Localització

La zona de la Manguilla es troba al nord-est del terme municipal de la Pobla de Vallbona, a uns 7 quilò-metres del nucli urbà, i afronta amb els termes de Bétera i Serra. És una zona molt influenciada per la Calderona, ja que es troba al vessant meridional d’esta serra. Es tracta de 10,6 hectàrees de terrenys públics que estan en procés de ser declarades Espai Natural Protegit amb la figura normativa de Paratge Natural Municipal.

El bosc mediterrani

El bosc mediterrani és un tipus de bosc que predomina en tota la zona del clima mediterrani. Este clima no és molt plujós, i per tant hi predominen arbres de fulla perenne.

Vegetació

Els arbres més comuns són de fulla perenne, com ara el pi i l’alzina, sobretot la surera. Així i tot, a les zones de bosc més humides i fresques hi ha alguns arbres de fulla caduca, entre els quals destaquen l’avellaner i el roure.

Les fulles de les espècies vegetals són xicotetes i dures per poder conservar la humitat.

Fauna

La diversitat d’ambients, d’altituds, orientació, composició del substrat, microclimes, etcètera, origina una considerable varietat de fauna.

Els mamífers més representatius són:

• Porc, porc senglar, cabra salvatge, rabosot, teixó, geneta, mostela, conill, eriçó, rata cellarda.

Descripció de l’espai

La Manguilla és una massa boscosa situada a una altitud entre 160 i 165 metres sobre el nivell del mar, que té una superfície de 10,6 hectàrees de terreny públic, propietat de l’Ajuntament de la Pobla de Vallbona.

La zona de la Manguilla és pràcticament l’últim espai que queda de bosc mediterrani al terme, i configura un paisatge visual homogeni que es relaciona estèticament amb la pròxima Serra Calderona.

73

A l’hora de descriure la Manguilla, cal puntualitzar que l’àrea es dividix en diverses zones: l’àrea recreativa i l’àrea natural.

• L’àrea recreativa s’ubica a l’arribada a este espai. A l’entrada hi ha un aparcament que continua per una senda habilitada que porta a una font. Si seguim el camí, ens pot guiar cap als banys (si ens desplacem cap a la dreta) o cap al berenador i zona de jocs si seguim recte, que disposa de petanca i d’àrea infantil.

• L’àrea natural s’ubica al final de la senda anterior que connecta amb la senda local SL-CV 111 i que ens portarà a fer un recorregut aproximadament d’1 km per l’interior de la Manguilla.

L’ús públic d’este espai està enfocat tant a l’ús recreatiu com a l’ús educatiu. De la part recreativa cal destacar les dos zones anteriorment comentades. Quant a l’educativa, l’espai natural de la Manguilla disposa, en la seua senda local, de quatre àrees. Cada una se centra en l’explicació d’un dels quatre subsistemes ambientals (aire, sòl, aigua i biodiversitat).

A més, la senda local aporta un relaxat passeig durant el qual es poden apreciar i aprendre les virtuts que ens oferix un bosc mediterrani.

74

Prepara un recorregut per la Manguilla per als teus companys. Quines coses portaràs per a fer l’excursió?

Característiques ambientals

El subsistema aire pertany al clima mediterrani que és una varietat del clima subtropical que es carac-teritza pels hiverns humits i temperats i estius secs i calorosos. Però la característica principal d’este clima és la presència d’un període d’un o més mesos de sequera, seguit d’un altre període de pluges to-rrencials.

El subsistema sòl es tracta d’un xicotet tossal amb suaus pendents, influenciat per la serra Calderona, que està pròxima. Geològicament hi trobem mostres dels últims nivells del Terciari que modelen un paisatge de suaus tossals, formats principalment per calcàries lacustres de tubs d’algues del Miocé i crostes calcàries del Plistocé. Els sòls predominants són del tipus Xerochrept, característics del clima me-diterrani. Este és un sòl mancat de matèria orgànica, que adquirix un color molt clar i que presenta un cert nivell de desenrotllament que pertany a la roca mare.

Al subsistema aigua no trobem cap tipus de curs natural d’aigua. No obstant això, a escassos metres del paratge es troba el barranc del Carraixet i el seu afluent Pedralvilla.

Al subsistema biodiversitat, en la vegetació actual domina el pi blanc com a estrat arbori, però també cal destacar el coscollar i el llentisclar. Així, al llarg de tot el recorregut s’observen diverses plantes: coscolla, llentiscle, pi blanc, romaní, bruc, aranyoner, timó, albada, argelaga, ruda, candelera, cua de gat. Igualment ens trobem amb la fauna típica: insectes com les palometes, aus com els teuladins, rèptils com les sargantanes i xicotets mamífers com conills i fins i tot algun esquirol procedent de les parcel·les pròximes habitades.

75

Descripció de la senda

Ja des del començament podem trobar-nos amb un exemple de bosc mediterrani, on predomina el patrimoni natural.

El que crida l’atenció del primer tram del recorregut és el tractament silvícola que s’hi ha realitzat recentment, la qual cosa permet observar la profunditat d’un bosc amb predomini de pins i a penes sotabosc. Recorrem una senda de terra i pedres d’uns dos metres i mig d’amplària fins a arribar a una zona en què comença a ser molt més dens el fullatge, on ens desviem a la dreta, cap al sud. Continuem avançant entre pins i restes de pedres acumulades en alguns espais fins arribar a l’extrem sud del paratge, on ens trobem un molló o fita de termes d’uns dos metres i mig d’altura i de forma cònica. Encara que està un poc desplaçat de l’actual divisòria dels termes municipals, es tracta sens dubte d’un trifini, perquè en este punt confluïxen els termes de tres localitats: la Pobla de Vallbona, Bétera i Serra.

En este punt ens desviem cap al nord de l’espai per una senda més estreta (d’un metre o metre i mig) que transcorre paral·lela a un camí de pas, al costat del qual trobem un element hidràulic en desús, una bomba situada sobre una superfície de ciment a més de huit metres d’altura, que serviria per a la bassa de regants de Bétera que hi ha més avant.

Just abans d’arribar a esta bassa, fem un altre canvi en el recorregut cap al costat oest, de manera que tornem a entrar en el cor del bosc. Seguint este recorregut apleguem al punt d’inici en què es bifurcava el camí, fins a arribar a la zona recreativa. Finalitzem així este agradable passeig circular al voltant del bosc mediterrani.

Pensa en les coses que cal fer per a conservar este paratge. Redacta-les ací.

76

Caboixó: pedra preciosa polida però no tallada.

Canyís: carcassa de canyes entreteixides que s’usa per a teulades i sostres o com a suport de l’algeps o l’escaiola en la construcció.

Cartoixa: monestir o convent de l’orde religiós de clausura, fundada per Sant Bruno en 1086, que es ca-racteritza per una gran austeritat.

Cassetó: buit quadrat, poligonal, sovint emmotllurat i amb un floró al centre, fet com a adorn en un sostre, en una volta.

Conglomerat: roca sedimentària de tipus detrític formada per cudols arredonits d’altres roques units per un ciment.

Cota: número que en els mapes indica l’altura d’un punt sobre el nivell del mar o sobre un altre pla de nivell.

Contraposat: representació de la figura humana pròpia de l’escultura clàssica i de la pintura i l’escultura del Renaixement basada en la disposició inversa d’unes parts del cos respecte de les altres per tal d’evitar la frontalitat i la simetria i donar sensació de dinamisme i equilibri.

Cretaci: tercer i últim període de l’Era Mesozoica; va començar fa 145 milions d’anys i va acabar fa 65 milions d’anys. El seu nom prové del llatí creta, que significa “guix”.

Desamortització: acció jurídica que fa possible la venda de béns pertanyents a les mans mortes o a entitats que no els poden vendre com ara l’església, la corona, la noblesa, etc.

Decantació: separació per diferència de densitats de dos productes, un dels quals és un líquid.

Edetans: gentilici de les persones que van viure en el territori d’Edeta. L’Edetània ocupava el sud de la província de Castelló i les dos terceres parts septen-trionals de la província de València.

Elixir: licor compost de diferents substàncies medi-cinals dissoltes en alcohol. Medicament o remei me-ravellós.

GlossariAbsis: part de l’església que sobreïx de la façana posterior, de planta normalment semicircular i que conté un altar.

Alqueria: masia o finca agrícola típica del llevant i sud-est espanyol. Consistix en una edificació d’una o dos plantes, amb una sola crugia i teulada a un o dos aiguavessos.

Anníbal: general i estadista cartaginés considerat per molts com un dels més grans estrategs militars de la història.

Apòcrif: llibre atribuït a un autor sagrat que no estiga declarat canònic. Escrits apareguts en els primers segles del cristianisme, que imiten els llibres sagrats, i que no han sigut admesos en el cànon de les Sagrades Escrip-tures.

Arc dobler: arc que sosté una volta.

Arc diafragma: és un arc disposat transversalment a l’eix de la nau, que arranca normalment del sòl i de forma lleugerament apuntada. Servix per a sostindre les bigues de la sostrada.

Arç blanc: arç rosaci de fulles cuneïformes i dentades dividides en tres o cinc segments, flors blanques molt oloroses i fruit roig dolç i d’un sol osset arredonit.

Artifici: pintura mural d’arquitectures fingides que simulen una realitat inexistent.

Atri: pati interior, generalment voltat de pòrtics, que precedix l’entrada d’un edifici.

Assut: presa per a prendre aigua d’un llit fluvial.

Baronia: agrupacions de llocs o pobles que pertanyen a un mateix senyor. Els barons eren autèntics senyors feudals, amb tots els drets i prerrogatives que els concedia el seu senyoriu.

Basílica: edifici d’interior organitzat en naus separades per columnes o pilars, i on la nau central té major altura i lluminositat. S’orienta cap a l’est, a l’eixida del sol.

Bestiari: en la literatura medieval, col·lecció de relats, descripcions i imatges d’animals reals o fantàstics.

77

Eneolític: període prehistòric de transició entre l’edat de la pedra polida i la del bronze, conegut també com Edat del Coure o Calcolític.

Espart: planta gramínia amb canyes d’uns 70 cm d’altura i fulles radicals d’uns 60 cm de longitud en-rotllades sobre si en forma de filaments, molt dures i resistents, i flors en panotxa. Les fulles d’esta planta s’empren per a fer sogues, sabatilles, estores, pasta per a fabricar paper, etc.

Folklore: conjunt de les tradicions, costums, cançons, etc., d’un poble, país o regió.

Fresc: obra pictòrica mural feta en un mur blanquejat amb aigua i calç.

Furs: estatuts jurídics aplicables en una determinada localitat la finalitat dels quals era, en general, regular la vida local, establir un conjunt de normes, drets i privi-legis, atorgats pel rei, el senyor de la terra o el propi consell. Va ser un sistema de dret local utilitzat en la Península Ibèrica a partir de l’Edat Mitjana.

Galó: teixit fort i estret, a manera de cinta, que servix per a cobrir vestits o altres coses.

Germanies: conflicte armat que es va produir al Regne de València al començament del regnat de Carles I, paral·lelament a la rebel·lió de les Comunitats de Castella, entre 1519 i 1523. Va adoptar característiques pròpies de revolta social contra la noblesa, que havia abandonat la ciutat de València.

Hagiografia: ciència que estudia la vida dels sants. Es considera una branca de la història eclesiàstica.

ICOM: en valencià, Consell Internacional de Museus. Organització no governamental que treballa en l’àmbit internacional i aglutina institucions de caràcter museístic i professionals d’eixe camp. Té com a objectiu principal la conservació i la difusió del patrimoni cultural de la humanitat.

Iconografia: estudi descriptiu de monuments figurats, estàtues, pintures, medalles, etc., en allò que concerneix l’objecte representat i la manera de representar-lo.

Maçoneria: obra feta amb pedres desiguals ajustades i unides amb argamassa sense un orde establit.

Marjal: zona humida, generalment pròxima al mar, de gran riquesa tant en fauna com en flora. Estes zones humides sovint són estacions de pas en la migració de les aus entre el nord d’Europa i Àfrica.

Mesozoic: era geològica també anomenada secundària, que comprén els períodes triàsic, juràssic i cretaci. Es va iniciar fa 251 milions d’anys i va finalitzar fa 65,5 milions d’anys. Durant este període no es van produir grans moviments orogènics.

Mohs: friedrich Mohs, geòleg i mineralogista alemany. És recordat per la creació de l’escala de Mohs de duresa que encara s’empra per als minerals; una relació de deu materials ordenats en funció de la seua duresa, de menor a major.

Mola: terme que identifica els altiplans d’estrats quasi horitzontals formats generalment per roques calcàries.

Nimbe o aurèola: en l’art cristià, disc o cercle, generalment daurat, roig o verd, o a bandes com l’arc iris, col.locat de forma vertical sobre els caps de les persones amb una dignitat especial o amb santedat, com a símbol d’honor. El nimbe és d’origen pagà.

La pintura flamenca: a partir del segle xv, Flandes (Països Baixos) es convertix en un dels principals centres pictòrics europeus, que exercix una important influència en la resta d’Europa. En la cort dels ducs de Borgonya, es desenrotlla el luxe, el refinament i el ceri-monial. En este moment d’auge econòmic, es produïx un art que reflectix la forma de vida de la rica aris-tocràcia. La pintura flamenca del s. xv crea una nova concepció de la pintura basada en la preocupació per captar la realitat.

La pintura flamenca es caracteritza per:

• Gust per la sumptuositat i el ric colorit.

• Tendència al naturalisme idealitzat.

• Gran interés a representar la realitat, la qual cosa comporta un important estudi de la llum

• Gran qualitat en l’execució tant en les represen-tacions dels rostres com en qualsevol objecte re-presentat

• Es perfecciona la tècnica de pintura a l’oli, la qual cosa permet una minuciositat que abans era im-possible d’aconseguir i també permet l’ocupació de veladures, la qual cosa fa possible una major brillan-tor de colorit, millors matisos i textures i efectes de profunditat

• Tractament preciosista de les teles

• S’introduïxen els paisatges i interiors domèstics, es representen estances obertes amb exquisit trac-tament dels detalls, de manera que cada un d’ells podria resultar un quadro.

• La composició es concep des d’un sol punt, l’ull del pintor, des del qual s’establixen les relacions de profunditat, dimensió, escala, volum, ombra i color.

78

Els grans impulsors de la pintura flamenca van ser Hubert i Jan Van Eyck, Robert Campin i Roger Van der Weyden.

A Espanya, l’estil flamenc va aconseguir un ampli de-senrrotllament a causa de les intenses relacions que va mantindre amb Flandes en l’aspecte comercial i econòmic. La major difusió tingué lloc en la segona mitat del xv i començaments del xvi. És a Catalunya i València on es manifesta per primera vegada este nou estil. Hi destaquen Lluís Dalmau, Jacomart (Jaume Baço), Joan Reixach i Bartolomé Bermejo.

Pintura gòtica internacional: entre 1385-1390 i 1425-1450, existix en tota Europa occidental un tipus de pintura que presenta una certa homogeneïtat i que ha rebut el nom de Gòtic Internacional. Per a molts crítics, tan sols és l’última tendència de la pintura gòtica, que servix de connexió amb l’incipient Renaixement. No obstant això, l’estil internacional no és fàcil de definir, puix s’hi unixen l’elegant manierisme de la línia curvilínia pròpia de la pintura sienesa i l’aire cortesà de l’art francés.

Els trets estilístics eren un colorit ric i decoratiu, amb un ús abundant d’or. Les línies són flotants i corbes, cosa que es reflectix en la minuciositat amb què es representen els vestits: plecs abundants i sinuosos. Les figures dels personatges s’estilitzen. Visten vestits rics. També es féu un ús més racional de la perspectiva, el modelatge, i l’ambientació desconeguts a Occident des de l’antiguitat.

És una pintura que atén molt el detall. Així, tendix a ser naturalista en la representació del món: els animals, les plantes, els elements de la vida quotidiana són reflectits acuradament i fidel. A més, té un contingut simbòlic al qual no eren aliens els refinats clients de les talls aristocràtiques.

Es valora l’anecdòtic i l’expressiu. Es cultiva la pintura religiosa, en la que apareixen representats els prínceps. Hi ha representacions de temes cavallerescos i de la cort.

Pessebre: espècie de calaix on es tira el menjar als animals perquè en mengen.

Pla Sud: nom amb què es coneix el traçat del Nou Llit del riu Túria, també anomenat Solució Sud. Hidrològica-ment és el tram final del riu, des de Quart de Poblet fins a la desembocadura al mar Mediterrani.

Quaternari: últim dels grans períodes geològics. Va començar fa 2.588 milions d’anys fins al present. Es dividix en dos èpoques geològiques, Plistocé i Holocé.

Retaule: obra d’arquitectura, amb escultures, pintures, que compon la decoració d’un altar. Es dividix verti-calment en carrers, el central més ample s’anomena

espiga, i horitzontalment en pisos, l’inferior s’anomena banc, bancal o predel·la. El retaule està protegit per la polsera.

Server: arbre rosaci mediterrani que té fulles pinnades i fruit comestible.

Síndic: persona triada per una comunitat o corporació per a cuidar dels seus interessos.

Talaia: torre situada en un lloc alt que s’usa per a vigilar.

Talar: dit d’un vestit, que arriba fins als talons.

Terrasses al·luvials: xicotetes plataformes sedi-mentàries o altiplans construïts en una vall fluvial pels propis sediments del riu que es depositen als costats del llit als llocs en què el pendent d’este es fa menor, amb la qual cosa la seua capacitat d’arrossegament també es fa menor.

Traceria gòtica: conjunt decoratiu format per la combinació de línies i de figures geomètriques tallades en pedra i aplicat en l’estil gòtic a finestrals, rosasses, etc.

Trull: local destinat a la fabricació de l’oli. Safareig o pica cavat a la pedra, on es guarda l’oli procedent de la premsa. Roleu o mola per a esclafar. Premsa de vi.

Veladures: capa subtil de color que un artista estén sobre una pintura ja seca per fer-ne ressaltar el to, per endolcir-ne el modelatge o per modificar-ne la força de coloració. És propi de la pintura a l’oli.

Vèrtex geodèsic: és un senyal que indica una posició exacta i que forma part d’una xarxa de triangles amb altres vèrtexs geodèsics. Solen estar formats per un cilindre de 120 centímetres d’altura i 30 de diàmetre sustentat en una base cúbica de formigó, tot pintat de blanc. Normalment estan en llocs alts i amb cel clar per poder veure altres punts.

Zagros: constituïxen la cadena més muntanyenca més llarga d’Iraq, i la segona d’Iran.

79

Bibliografia i recursos d’internetBONET, Helena i MATA, Consuelo (1997). La cerámica ibérica del siglo v a.C. en la Edetania. Document font: Recerques del museu d’Alcoi. Ajuntament d’Alcoi.

CASQUEL, Teresa (2003). Agrorutas de la Serrania al Camp de Túria. Ed. Centre Excursionista de València.

CERVERÓ GOMIS, Luis (1964). Pintores valentinos.

COMPANY, Ximo (1987). La pintura del Renaixement. Valencia: Ed. Alfons el Magnànim.

CORELL, Josep (2008). Inscripcions romanes del País Valencià. Servei de Publicacions de la Universitat de València.

GRACIA BENEYTO, Carmen (1998). Arte Valenciano. Madrid: Ed. Cátedra.

LLAVATA PITARCH, Vicente (1982). Historia de la Villa y Baronia de la Pobla de Vallbona. Ed. Ajuntament de la Pobla de Vallbona.

MOLLET, John W. (1998). Diccionario de Arte y Arqueología. Madrid: Edimat Libros.

NIETO ALCAIDE, Víctor et alii (1994). Historia del Arte. Ed. Nerea.

POLOP, Josep Antoni (2003). Manuel Iranzo Benedito: un pioner de la meteorologia valenciana. PUV – Ajuntament d’Ontinyent.

RAMÍREZ, J. A. (2000). La Edad Media, Vol. 2 de la Historia del Arte: Ed. Alianza Editorial.

TAMBORERO, Manuel (1969). Geografía agraria de Benisanó y Pobla de Vallbona. Tomás Editorial, Departament de Geografia. Facultat de Filosofia i lletres. Universitat de València.

SANCHIS SIVERA, Josep (1930). Pintores medievales en Valencia.

Atlas temático de la Comunidad Valenciana (1991). Editorial Prensa Valenciana S.A.

Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Impressió: Graphics 3 S.A.

Gran Enciclopedia Larousse (2007). Larousse Editorial.

Historia del pueblo valenciano (1998). Editorial Prensa Valenciana S.A.

“Lauro: Quaderns d’Història i Societat”, núm. 10 (2002), Actes del III Congrés d’Estudis Comarcals El Camp de Túria. Ajuntament de Llíria.

http://www.comunitatvalenciana.com http://www.valenciaterraimar.org

http://www.fvmp.es http://www.museuvalenciaetnologia.es

http://www.upv.es http://www.uv.es

http://www.caatvalencia.es http://www.elcampdeturia.com